Archive for de gener 2023

Home Archive for de gener 2023

undefined

Mike Davis: fer-se marxista

0 Somnis Rebels 10:01 a. m. Comments

MARXISMEMike Davis: fer-se marxista >Somnis Rebels 10:01 a. m. 0 Comments Escrit per Mike Davis Publicat el 03/11/2022Fragment de Old Gods, New Enigmas: Marx’s Lost Theory de Mike Davis, que ens ha deixat recentment.Llegiu Marx!L’ordre de Lee Gregovich ha

undefined

L’economia actual, segons David Harvey

0 Somnis Rebels 10:26 p. m. Comments

EconomiaMARXISMEL’economia actual, segons David Harvey >Somnis Rebels 10:26 p. m. 0 Comments Ignasi Franch@ignasifranch9 GEN. 2023Les cròniques anticapitalistes és el primer llibre de l’antropòleg marxista David Harvey traduït al català. No es tracta -o no

undefined

Sobre la derrota del sentit comú revolucionari i les seves herències

0 Somnis Rebels 10:24 p. m. Comments

MARXISMEsocialismeSobre la derrota del sentit comú revolucionari i les seves herències >Somnis Rebels 10:24 p. m. 0 Comments No fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de gener 2023

<p> <span class="author" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 13px; margin: 0px 1em 5px 0px;">Escrit per <a href="https://laccent.cat/author/admin-2/" rel="author" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;" title="Entrades de Mike Davis">Mike Davis</a></span><span style="background-color: white; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 13px;"> </span><span class="date" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 13px; margin: 0px 1em 5px 0px;">Publicat el <a href="https://laccent.cat/2022/11/" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">03/11/2022</a></span></p><div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Mike Davis: fer-se marxista" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/davis1-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Mike Davis: fer-se marxista" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Fragment de <em style="box-sizing: border-box;">Old Gods, New Enigmas: Marx’s Lost Theory</em> de Mike Davis, que ens ha deixat recentment.</span></p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Llegiu Marx!</h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’ordre de Lee Gregovich ha estat ressonant al meu cervell durant més de mig segle. Era un bon amic del meu pare, suposo que era el meu “padrí roig”. La seva família, com moltes altres de la costa de Dalmàcia, havia emigrat a les mines de coure del sud-oest americà abans de la Primera Guerra Mundial. Allà es van veure embolicats en conflictes laborals èpics. Lee explicava històries emocionants sobre els seus dies com a repartidor de diaris IWW (Industrial Workers of the World), venent el <em style="box-sizing: border-box;">Industrial Worker</em> a salons i bordells, i després va veure com el seu pare i 1.300 miners en vaga més, la majoria mexicans i eslaus del sud, eren arrestats pels <em style="box-sizing: border-box;">vigilantes</em> de Phelps-Dodge, posats en vagons de bestiar plens de fems, i “deportats” a un desert desolador a Nou Mèxic. A la dècada de 1930 va ser actiu a la Unió de Cuiners de San Diego i es va unir al Partit Comunista. El Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants va estendre la seva inquisició a San Diego el 1954 i Lee va ser citat i després posat a la llista negra pels empresaris. Finalment, va trobar feina cuinant a Chicken Shack, un restaurant de carretera d’estil antic prop de la pintoresca ciutat de muntanya de Julian.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class="alignright wp-image-27253" height="261" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mikedavis3.gif" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="244" />Quan el meu pare va tenir un atac de cor catastròfic al meu primer any, vaig deixar l’institut durant un semestre per conduir un camió de repartiment per a l’empresa de carn a l’engròs del meu oncle. El Chicken Shack era el nostre client més llunyà i una vegada cada setmana més o menys, després d’haver lliurat a restaurants rurals amb noms com el Lariat i el Lazy J., em deixava caure pel llarg camí cap a Julian. En aquests dies en Lee i jo teníem un ritual. Després d’haver deixat l’encàrrec a l’entrada, em posava un got de vi negre, parlavem breument de la salut del meu pare o del moviment dels drets civils (estava orgullós que m’hagués fet del CORE (Congress of Racial Equality) a San Diego., aleshores, quan em vaig aixecar per marxar, em va donar una plantofada a l’esquena i em va dir: “Llegeix Marx!” (Sempre m’ha agradat explicar aquesta història i no em va sorprendre quan va aparèixer al meu fitxer de l’FBI una versió confusa, insinuant que Lee era un misteriós agent soviètic).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El mateix Lee, com milions d’altres socialistes i comunistes de base, havia llegit poc o gens a Marx. <em style="box-sizing: border-box;">Salari, treball i capital</em>, potser, i certament algun Lenin, el seu <em style="box-sizing: border-box;">The Teachings of Karl Marx</em> va ser un substitut popular per llegir el mateix vell. La majoria dels lectors corrents, però, no s’atrevien amb aquell Everest de la teoria, el Capital. Els pocs que ho van intentar, generalment, van caure en una de les crebasses primerenques del primer capítol i mai van tornar-hi per un segon intent. Això només feia que augmentar, per descomptat, a la mística del geni de Marx i el prestigi dels intel·lectuals del partit que afirmaven haver arribat al cim. Un estudi de les biblioteques obreres a l’Alemanya de l’època de Guillem II va trobar que els lectors proletaris seriosos estaven especialment interessats en el darwinisme i les interpretacions materialistes de la història natural, no en la crítica de l’economia política. Les Doctrines econòmiques de Karl Marx de Kautsky van ser “més demanades en préstec del que realment es llegeixen”.<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn1" name="_ftnref1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> El 1936, els autors menxevics de <em style="box-sizing: border-box;">Karl Marx: Man and Fighter</em> —una biografia que es centrava admirablement en el pensador com a revolucionari— estimaven que “potser un socialista de cada mil mai ha llegit cap dels escrits econòmics de Marx, i de cada mil antimarxistes ni tan sols un”.<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn2" name="_ftnref2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">No havia canviat gran cosa quan em vaig unir al Partit Comunista del Sud de Califòrnia el 1968 en solidaritat amb la seva postura contra la repressió russa de la Primavera de Praga. Em va sorprendre que l’educació política dels nous membres consistís únicament en llegir les <em style="box-sizing: border-box;">Notes from the Gallows</em> de Julius Fucik, l’emocionant darrer testament d’un jove comunista txec executat el 1943, però amb prou feines una introducció al marxisme. El meu propi coneixement es limitava als Quaderns de París i fragments de La Ideologia Alemanya, recomanats en un llibre popular que havia llegit sobre Marx i l’alienació. L’únic membre del Partit de L.A., jove o vell, que semblava tenir una comprensió seriosa de Marx i, de fet, estava llegint el Werke (Edició clàssica de les obres de  Karl Marx i Friedrich Engels) en alemany, era Angela Davis, recentment reclutada, i estava lluitant en massa batalles importants per tenir temps de  fer-nos de tutora a la resta de nosaltres.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El que feia que Marx fos estrany als moviments marxistes, però, no va ser simplement la dificultat de determinades obres i passatges clau, sinó una sèrie d’altres obstacles. Per on començar, per exemple? Si començàveu al principi amb la dialèctica, havíeu de suportar que Hegel us mirés malament mentre estàveu cada cop més confosos, almenys, aquesta va ser la meva experiència mentre intentava digerir la Raó i la Revolució de Marcuse durant les pauses de dinar i sopar a la feina. Vaig estar encantat anys més tard de descobrir un epigrama en què el jove Marx registrava la seva pròpia frustració amb el Mestre i els seus intèrprets:</p><blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;"><p style="box-sizing: border-box; font-family: Georgia, serif; font-size: 16px; font-style: italic; line-height: 1.6; margin-bottom: 1em; padding-left: 1em;">“Sobre Hegel”</p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Georgia, serif; font-size: 16px; font-style: italic; line-height: 1.6; margin-bottom: 1em; padding-left: 1em;">Paraules que ensenyo totes barrejades en un embolic diabòlic,</p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Georgia, serif; font-size: 16px; font-style: italic; line-height: 1.6; margin-bottom: 1em; padding-left: 1em;">Qualsevol pot pensar exactament el que decideix pensar;</p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Georgia, serif; font-size: 16px; font-style: italic; line-height: 1.6; margin-bottom: 1em; padding-left: 1em;">Cadascú pot xuclar per si mateix el nèctar nutritiu de la saviesa;</p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Georgia, serif; font-size: 16px; font-style: italic; line-height: 1.6; margin-bottom: 1em; padding-left: 1em;">Ara ja ho sabeu tot, ja que no us he dit gaire res!<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn3" name="_ftnref3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">[3]</span></a></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-27241" height="316" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/MikeDavis2-300x316.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/MikeDavis2-300x316.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/MikeDavis2-620x652.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/MikeDavis2-768x808.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/MikeDavis2-940x989.jpg 940w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Si fèieu marrada amb en G. W. F. Hegel, podríeu descobrir, amb l’ajuda de les interpretacions dels humanistes marxistes aleshores de moda, el Marx inspirador dels anys de París i Brussel·les. (La Sagrada Família [1845], però, no va ser mai a la meva llista de lectura, ja que l’única persona que he conegut mai que la llegia estava penjat en àcid en aquell moment.) Però aleshores, una vegada pensaves que havies après a caminar, arribà Althusser i el jove Marx es va convertir de sobte en el Marx equivocat.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Amb poques excepcions, però, el Marx de la Rue Elm i d’altres seminaris estava separat de  l'”home i lluitador”. Les obres més impregnades de la passió de les barricades, les extraordinàries anàlisis polítiques del cicle 1848–50, eren habitualment ignorades pels filòsofs. En els meus anys d’autodidacta sense èxit, Marx semblava o bé emulsionat en doctrines incompatibles imposades pels ideòlegs del partit (La Diamat, per exemple) o amagat en misteriosos manuscrits no traduïts. A més, era gairebé impossible obtenir una visió general de l’obra, ja que la publicació de la versió anglesa de les obres recollides encara es trobava en el futur. La traducció de Martin Nicolaus del llegendari Grundrisse el 1973, una fita de la col·laboració de New Left Review/Penguin Books, va igualar considerablement el terreny de joc per als lectors no alemanys, però també va afegir 900 pàgines d’estudi necessari als diversos milers de pàgines dels quatre  volums del Capital.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Aquell mateix any, després de perdre un cobejat lloc de treball a la indústria dels camions, vaig començar com a nou estudiant de l’UCLA quan ja era un adult, atret pels rumors d’un seminari molt potent sobre el Capital dirigit per Bob Brenner al Departament d’Història. Brenner i la seva colla (Richard Smith, Jan Breidenbach, Maria Ramos i altres) estaven llegint El Capital en el context dels debats dins del marxisme britànic sobre les lluites de classes agràries i la transició del feudalisme al capitalisme. Més tard, el seminari va passar a la teoria de la crisi i la història econòmica del segle XX. Va ser una experiència emocionant i em va donar la confiança intel·lectual per seguir la meva pròpia agenda d’interessos eclèctics en economia política, història del treball i ecologia urbana. A part de la <em style="box-sizing: border-box;">Teoria de la revolució de Karl Marx</em> de Hal Draper i <em style="box-sizing: border-box;">La teoria de la revolució en el jove Marx</em> de Michael Löwy, ambdues indispensables, vaig perdre l’interès pels estudis de Marx a mesura que passava del debat sobre els modes de producció a batalles intensament microscòpiques sobre la forma del valor, el problema de la transformació i el paper de la lògica hegeliana al Capital. La “teoria” en general, a mesura que es va desconnectar de les batalles de la vida real i de les grans qüestions històriques per igual, semblava prendre un gir monstruosament obscurantista cap a finals de segle. Mai em podria imaginar a Lee Gregovich implorant a ningú que “llegeixi Jameson, llegeixi Derrida”, i molt menys que s’internés en el fangar de <em style="box-sizing: border-box;">Imperi</em>.</p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Navegant per les Obres Recollides</h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Amb els anys, el meu marxisme es va rovellar, com a mínim. Però arriba un moment en què cada antic estudiant ha de decidir si renova o no el carnet de conduir. I la lectura de <em style="box-sizing: border-box;">Marx for Our Times</em> de Daniel Bensaïd<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn4" name="_ftnref4" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[4]</a>, una reinterpretació espectacularment imaginativa que s’allibera de les cadenes talmúdiques, em va despertar la gana per una nova mirada al “Marx no lineal” que proposa Bensaïd. La retirada de l’ensenyament, i després una llarga malaltia, finalment, em van donar el temps de navegar per les Obres Recollides de Marx i Engels ara en anglès i, en una versió piratejada, disponible gratuïtament en línia<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn5" name="_ftnref5" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[5]</a>. Entre els escriptors recents que han fet un ús brillant de les obres recollides hi ha en John Bellamy Foster, l’editor de Monthly Review, que ha reconstruït acuradament la poderosa crítica ecològica de Marx al capitalisme, un tema nou i apassionant, sobretot a la llum del fetitxisme de l’agricultura a gran escala del socialisme posterior; i Erica Benner, la seva recuperació inestimable de les opinions generalment tergiversades de Marx sobre el nacionalisme es discuteix al capítol 2 (“La teoria perduda de Marx”). I la veta mare amb prou feines s’ha extret: per exemple, els centenars de pàgines de comentaris àcids de Marx i Engels sobre els profunds jocs de la política europea del segle XIX, especialment el partit d’escacs geopolítics entre els imperis britànic i rus, justifiquen clarament una gran nova interpretació. Així mateix, seria il·luminador comparar els seus escrits teòrics sobre economia política amb les seves anàlisis concretes de les crisis econòmiques contemporànies com ara les de 1857 i 1866, temes habitualment assignats a les notes a peu de pàgina. De manera més general, sospito que “Marx en la conjuntura” hauria de convertir-se en el nou eslògan dels marxòlegs.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-27246" height="240" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis-300x240.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis-300x240.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis-620x496.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis-768x614.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis-940x752.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/mike_davis.jpg 1280w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />La visió panoràmica de l’obra disponible ara també facilita el reconeixement dels punts cecs i les direccions equivocades en la col·laboració de Marx i Engels. El primer, per exemple, no va escriure mai ni una paraula sobre les ciutats, i els seus apassionats interessos per l’etnografia, la geologia i les matemàtiques mai van ser igualats per una preocupació comparable per la geografia (més tard el fort d’anarquistes com Eliseu Reclus i Piotr Kropotkin). No va viatjar massa, i només al final de la seva vida, desesperadament malalt i buscant el sol, es va aventurar fora d’Europa occidental. Les seves cartes des d’Alger, lloant la cultura i la dignitat dels àrabs, indicaven la seva capacitat per transcendir les categories euro-cèntriques i delectar-se amb la novetat d’altres mons. (Ai!, si no hagués estat tan afectat per la malaltia i la tragèdia familiar.) Els Estats Units eren una altra paradoxa. El seu futur proteic estava sovint en la seva ment —al cap i a la fi era corresponsal del New York Tribune— i ell i Engels van treballar poderosament per guanyar suport a Lincoln i l’emancipation de l’esclavatge dins del moviment obrer britànic. No obstant això, tot i haver llegit Tocqueville, mai es va centrar en les característiques úniques del seu sistema polític, especialment l’impacte del primerenc sufragi dels blancs en el desenvolupament del seu moviment obrer.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">No hi ha dubte que Marx va veure molt més enllà de l’horitzó del seu segle i que el Capital, com va assenyalar The Economist (que Marx llegia amb fidelitat) fa uns anys, segueix sent sorprenentment contemporani fins i tot a l’era de Walmart i Google. Però en altres casos la visió de Marx estava limitada pel caràcter anòmal del seu nínxol cronològic: probablement el període més pacífic de la història europea en mil anys. A banda de les intervencions colonials, el capitalisme liberal centrat en Londres no semblava exigir estructuralment una guerra interestatal a gran escala com a condició de la seva reproducció o com a resultat inevitable de les seves contradiccions. Va morir, per descomptat, abans que el nou imperialisme de finals de la dècada de 1880 i 1890 conduís a conflictes de suma zero entre les principals potències pel repartiment del mercat mundial. Tampoc va poder Marx, fins i tot després de la matança dels comuners, haver previst l’horrible preu que la contrarevolució del segle següent, inclòs l’estalinisme termidorià, faria pagar als anarquistes, socialistes i comunistes de base: almenys 7– 8 milions de morts<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn6" name="_ftnref6" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[6]</a>. Atès que els més joves i els més conscients políticament acostumaven a estar sempre en primera línia, aquests delmes repetits de l’avantguarda van comportar conseqüències incalculables, que els historiadors han ignorat gairebé completament.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">De la mateixa manera, tots els signes de l’època de Marx apuntaven a l’erosió contínua de les creences i a la secularització de la societat industrial. Després dels primers escrits, és comprensible que la religió no fos un tema a la seva agenda. A finals de segle, però, les tendències es van invertir i el catolicisme polític, al llarg d’un espectre des de la democràcia cristiana embrionària fins al Zentrum i el feixisme, es va convertir en el principal competidor del socialisme/comunisme a gran part d’Europa, i el principal obstacle per a les majories electorals d’esquerra als anys 1910-20 i 1950-70. Aquest sorprenent ressorgiment catòlic, gairebé una segona contrareforma, deu molt a la difusió de la mariolatria (Veneració i idolatria de Maria) i a l’atractiu agressiu de l’església cap a les mares proletàries. El caràcter patriarcal del moviment obrer, que Marx i Engels mai van desafiar, el va fer cec a les forces que hi operaven. Malgrat una llar plena de dones fortes i radicals, incloses tres filles que es van convertir en revolucionaris destacades per dret propi, Marx mai va vacil·lar com a pater familias, i els moviments construïts en el seu nom, com han assenyalat Barbara Taylor i altres, van registrar en realitat un retrocés del feminisme impactant de moltes sectes socialistes utòpiques.<a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftn7" name="_ftnref7" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[7]</a> De fet, entre Flora Tristan i Clara Zetkin, cap dona va poder reivindicar el lideratge en cap de les principals formacions obreres o socialistes.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La qüestió, encara que inicialment sigui difícil d’empassar, és que els socialistes, encara que estan incomparablement armats amb la crítica de Marx al capitalisme, també tenen alguna cosa a aprendre de la crítica de Marx i les seves extrapolacions victorianes. Dic “crítica de Marx” més que “crítics de Marx”, ja que, fins i tot en el cas d’aquells que eren nobles personatges revolucionaris per dret propi, com Bakunin i Kropotkin, les seves caracterització errònia de les idees de Marx eren força fantàstiques (com ho van ser les seves calúmnies contra ells). El culte a Marx, precedit en el moviment obrer alemany pel culte a Lassalle, va honrar amb justícia una vida de dedicació gairebé sacrificial a l’alliberament humà, però d’altra manera va fer el que fan tots els cultes: va petrificar els seus pensaments vius i el seu mètode crític. Ell, per descomptat, era conscient d’aquest perill, per això va dir de Jules Guesde i de la seva branca “marxista ortodoxa” del Partit dels Treballadors Francès: “Ce qu’il y a de certain c’est que moi, je ne suis. pas marxiste” (“El que és cert és que [si ells són marxistes] jo mateix no sóc marxista”). Quantes vegades més hauria hagut de dir això al segle XX?</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">* <em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Mike Davis</span> (1946-2022), fou un historiador pioner de la classe treballadora nord-americana i crític ferotge dels aparells econòmics, polítics i militars de la màquina estatal dels EUA i de les brutalitats dels imperis en general.</em></p><div class="gallery galleryid-27240 gallery-columns-7 gallery-size-thumbnail" id="gallery-1" style="box-sizing: border-box; margin: auto;"><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/budaswagon/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="456" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/budaswagon-300x456.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/budaswagon-300x456.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/budaswagon.jpg 329w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/cityquarz/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="463" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/cityquarz-300x463.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/cityquarz-300x463.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/cityquarz.jpg 324w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/planetslums/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="400" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/planetslums.jpg" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="264" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/prisonersamericandream/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="470" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/prisonersamericandream-300x470.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/prisonersamericandream-300x470.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/prisonersamericandream.jpg 319w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/latevictorianok/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="404" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/latevictorianok-300x404.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/latevictorianok-300x404.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/latevictorianok-620x836.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/latevictorianok-768x1035.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/latevictorianok.jpg 845w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/oldgods/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="434" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/oldgods-300x434.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/oldgods-300x434.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/oldgods.jpg 346w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><dl class="gallery-item" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; margin-top: 10px; text-align: center; width: 101.354px;"><dt class="gallery-icon portrait" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/setthenight/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="attachment-thumbnail size-thumbnail" height="461" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/setthenight-300x461.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/setthenight-300x461.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/setthenight-620x952.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/setthenight-768x1179.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/setthenight.jpg 800w" style="border: 2px solid rgb(207, 207, 207); box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></a></dt></dl><br style="box-sizing: border-box; clear: both;" /></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">NOTES</h2><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref1" name="_ftn1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> Hans-Josef Steinberg and Nicholas Jacobs, “<em style="box-sizing: border-box;">Workers’ Libraries in Germany before 1914</em>,” History Workshop 1 (Spring 1976), pp. 175–6.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Isaac Deutscher solia explicar una història sobre les seves dificultats com a jove comunista per trobar una entrada al Capital. “Em va alleujar sentir que Ignacy Daszynski, el nostre famós diputat, un pioner del socialisme, un orador dels llavis del qual penjaven els parlaments de Viena i Varsòvia, va admetre que ell també trobava Das Kapital massa dur. “No l’he llegit”, va presumir, “però Karl Kautsky l’ha llegit i n’ha escrit un resum popular. Tampoc he llegit Kautsky; però Kelles-Krauz, el nostre teòric del partit, l’ha llegit i va resumir el llibre de Kautsky. Jo tampoc he llegit Kelles-Krauz, però aquell jueu intel·ligent, Herman Diamond, el nostre expert financer, ha llegit Kelles-Krauz i m’ho ha explicat tot”. Isaac Deutscher, “<em style="box-sizing: border-box;">Discovering Das Capital</em>”, a <em style="box-sizing: border-box;">Marxism in Our Time</em> (San Francisco: Ramparts, 1971), pàg. 257.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref2" name="_ftn2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a> Boris Nicolaievsky and Otto Maenchen-Helfen, <em style="box-sizing: border-box;">Karl Marx: Man and Fighter</em>, expanded edition (London: Allen Lane, 1973 [1933]), p. ix.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref3" name="_ftn3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[3]</a> <em style="box-sizing: border-box;">Marx and Engels Collected Works</em> (henceforward CW), Vol. 1 (London: Lawrence & Wishart, 2010), p. 576.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref4" name="_ftn4" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[4]</a> Daniel Bensaïd, <em style="box-sizing: border-box;">Marx for Our Times: Adventures and Misadventures of a Critique</em> (London: Verso, 2002).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref5" name="_ftn5" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[5]</a> Les obres recollides, és clar, no són les obres completes. Els arxius de Marx/Engels, dos terços a Amsterdam i un terç a Moscou, contenen, a més de les obres publicades, una gran col·lecció d’esborranys (n’hi ha quatre de Capital), articles, columnes de diaris, manifestos, fragments, 200 quaderns de passatges, i correspondència amb 2.000 persones. S’ha estimat que la publicació del conjunt requereix entre 130 i 180 volums impresos. Des que els marxistes austríacs van proposar per primera vegada una edició recopilada el 1911, a més, hi ha hagut un debat continu sobre què s’ha d’incloure i com aïllar l’aparell editorial de les ideologies del partit. De vegades això ha estat una qüestió de vida o mort: David Riazanov, seleccionat per Lenin el 1921 per dirigir l’Institut Marx-Engels de Moscou, va començar a treballar en la primera edició (coneguda com a MEGA 1) el 1923, però va caure en conflicte amb Stalin, en part per la seva oposició a la censura de tractats percebuts com a “anti-russos” per part de Marx i Engels, i va ser afusellat el 1938 juntament amb molts dels seus investigadors. La seva obra es va reprendre després de 1960 de dues formes diferents: les Obres Recollides de Marx-Engels (MECW), que es va començar a publicar l’any 1975 i ara està acabada; i el MEGA II, molt més complet i ambiciós, que, després de l’enfonsament de la RDA i l’URSS, es va convertir en una àmplia col·laboració internacional (l’IMES) i queden anys per la seva finalització. Per obtenir una visió general d’aquesta complicada història, vegeu Kevin Anderson, “<em style="box-sizing: border-box;">Uncovering Marx’s Yet Unpublished Writings”,</em> Critique 30/31 (1998); Jurgen Rohan, “<em style="box-sizing: border-box;">Publishing Marx and Engels after 1989: The Fate of the MEGA</em>“, Nature, Society, and Thought 13: 4 (octubre de 2000); i Amy Wendling, “<em style="box-sizing: border-box;">Comparing Two Editions of Marx-Engels Collected Works</em>” Socialism and Democracy 19: 1 (2005). Navegar pels bancs d’arena i ràpids del MECW és menys difícil si s’utilitza l’esplèndida guia cronològica de Hal Draper, <em style="box-sizing: border-box;">The Marx-Engels Chronicle</em> (Nova York: Schocken, 1985).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref6" name="_ftn6" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[6]</a> Aquesta estimació es calcula a partir de la següent base: guerra civil russa: 1 milió de soldats de l’Exèrcit Roig morts; repressió a l’Europa d’entreguerres, incloent Itàlia i Espanya—150.000; Xina fins a 1949—1,5 milions; Unió Soviètica, purga de 1937: 150.000 comunistes; Unió Soviètica, Segona Guerra Mundial (només membres del partit i Komsomol): 3 milions; l’Europa nazi, inclosos els partisans: 500.000; Sud-est asiàtic (Indoxina, Filipines, Indonèsia): 1 milió; i Amèrica Llatina—100.000.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/mike-davis-fer-se-en-marxista/#_ftnref7" name="_ftn7" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[7]</a> Barbara Taylor, <em style="box-sizing: border-box;">Eve and the New Jerusalem: Socialism and Feminism in the Nineteenth Century</em> (London: Virago, 1983).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">+ Textos de M. Davis en català:</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/la-crisi-de-coronavirus-es-un-monstre-alimentat-pel-capitalisme/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">La crisi de Coronavirus és un monstre alimentat pel capitalisme. </a>(L’Accent, 2020)</p><p class="post-title entry-title" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://espaifabrica.cat/la-grip-porcina-exposa-el-monstruos-poder-de-la-gran-industria-carnica/" rel="bookmark" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;" title="La grip porcina exposa el monstruós poder de la gran industria càrnica">La grip porcina exposa el monstruós poder de la gran industria càrnica</a> (Espai Fàbrica, 2009)</p><p class="post-title entry-title" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://espaifabrica.cat/obama-la-improbabilitat-dun-renaixement-del-new-deal-i-les-esperances-trencades/" rel="bookmark" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;" title="Obama, la improbabilitat d’un renaixement del New Deal i les esperances trencades">Obama, la improbabilitat d’un renaixement del New Deal i les esperances trencades</a> (Espai Fàbrica, 2008)</p></div>

Escrit per Mike Davis Publicat el 03/11/2022

Fragment de Old Gods, New Enigmas: Marx’s Lost Theory de Mike Davis, que ens ha deixat recentment.

Llegiu Marx!

L’ordre de Lee Gregovich ha estat ressonant al meu cervell durant més de mig segle. Era un bon amic del meu pare, suposo que era el meu “padrí roig”. La seva família, com moltes altres de la costa de Dalmàcia, havia emigrat a les mines de coure del sud-oest americà abans de la Primera Guerra Mundial. Allà es van veure embolicats en conflictes laborals èpics. Lee explicava històries emocionants sobre els seus dies com a repartidor de diaris IWW (Industrial Workers of the World), venent el Industrial Worker a salons i bordells, i després va veure com el seu pare i 1.300 miners en vaga més, la majoria mexicans i eslaus del sud, eren arrestats pels vigilantes de Phelps-Dodge, posats en vagons de bestiar plens de fems, i “deportats” a un desert desolador a Nou Mèxic. A la dècada de 1930 va ser actiu a la Unió de Cuiners de San Diego i es va unir al Partit Comunista. El Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants va estendre la seva inquisició a San Diego el 1954 i Lee va ser citat i després posat a la llista negra pels empresaris. Finalment, va trobar feina cuinant a Chicken Shack, un restaurant de carretera d’estil antic prop de la pintoresca ciutat de muntanya de Julian.

Quan el meu pare va tenir un atac de cor catastròfic al meu primer any, vaig deixar l’institut durant un semestre per conduir un camió de repartiment per a l’empresa de carn a l’engròs del meu oncle. El Chicken Shack era el nostre client més llunyà i una vegada cada setmana més o menys, després d’haver lliurat a restaurants rurals amb noms com el Lariat i el Lazy J., em deixava caure pel llarg camí cap a Julian. En aquests dies en Lee i jo teníem un ritual. Després d’haver deixat l’encàrrec a l’entrada, em posava un got de vi negre, parlavem breument de la salut del meu pare o del moviment dels drets civils (estava orgullós que m’hagués fet del CORE (Congress of Racial Equality) a San Diego., aleshores, quan em vaig aixecar per marxar, em va donar una plantofada a l’esquena i em va dir: “Llegeix Marx!” (Sempre m’ha agradat explicar aquesta història i no em va sorprendre quan va aparèixer al meu fitxer de l’FBI una versió confusa, insinuant que Lee era un misteriós agent soviètic).

El mateix Lee, com milions d’altres socialistes i comunistes de base, havia llegit poc o gens a Marx. Salari, treball i capital, potser, i certament algun Lenin, el seu The Teachings of Karl Marx va ser un substitut popular per llegir el mateix vell. La majoria dels lectors corrents, però, no s’atrevien amb aquell Everest de la teoria, el Capital. Els pocs que ho van intentar, generalment, van caure en una de les crebasses primerenques del primer capítol i mai van tornar-hi per un segon intent. Això només feia que augmentar, per descomptat, a la mística del geni de Marx i el prestigi dels intel·lectuals del partit que afirmaven haver arribat al cim. Un estudi de les biblioteques obreres a l’Alemanya de l’època de Guillem II va trobar que els lectors proletaris seriosos estaven especialment interessats en el darwinisme i les interpretacions materialistes de la història natural, no en la crítica de l’economia política. Les Doctrines econòmiques de Karl Marx de Kautsky van ser “més demanades en préstec del que realment es llegeixen”.[1] El 1936, els autors menxevics de Karl Marx: Man and Fighter —una biografia que es centrava admirablement en el pensador com a revolucionari— estimaven que “potser un socialista de cada mil mai ha llegit cap dels escrits econòmics de Marx, i de cada mil antimarxistes ni tan sols un”.[2]

No havia canviat gran cosa quan em vaig unir al Partit Comunista del Sud de Califòrnia el 1968 en solidaritat amb la seva postura contra la repressió russa de la Primavera de Praga. Em va sorprendre que l’educació política dels nous membres consistís únicament en llegir les Notes from the Gallows de Julius Fucik, l’emocionant darrer testament d’un jove comunista txec executat el 1943, però amb prou feines una introducció al marxisme. El meu propi coneixement es limitava als Quaderns de París i fragments de La Ideologia Alemanya, recomanats en un llibre popular que havia llegit sobre Marx i l’alienació. L’únic membre del Partit de L.A., jove o vell, que semblava tenir una comprensió seriosa de Marx i, de fet, estava llegint el Werke (Edició clàssica de les obres de Karl Marx i Friedrich Engels) en alemany, era Angela Davis, recentment reclutada, i estava lluitant en massa batalles importants per tenir temps de fer-nos de tutora a la resta de nosaltres.

El que feia que Marx fos estrany als moviments marxistes, però, no va ser simplement la dificultat de determinades obres i passatges clau, sinó una sèrie d’altres obstacles. Per on començar, per exemple? Si començàveu al principi amb la dialèctica, havíeu de suportar que Hegel us mirés malament mentre estàveu cada cop més confosos, almenys, aquesta va ser la meva experiència mentre intentava digerir la Raó i la Revolució de Marcuse durant les pauses de dinar i sopar a la feina. Vaig estar encantat anys més tard de descobrir un epigrama en què el jove Marx registrava la seva pròpia frustració amb el Mestre i els seus intèrprets:

“Sobre Hegel”
Paraules que ensenyo totes barrejades en un embolic diabòlic,
Qualsevol pot pensar exactament el que decideix pensar;
Cadascú pot xuclar per si mateix el nèctar nutritiu de la saviesa;
Ara ja ho sabeu tot, ja que no us he dit gaire res![3]

Si fèieu marrada amb en G. W. F. Hegel, podríeu descobrir, amb l’ajuda de les interpretacions dels humanistes marxistes aleshores de moda, el Marx inspirador dels anys de París i Brussel·les. (La Sagrada Família [1845], però, no va ser mai a la meva llista de lectura, ja que l’única persona que he conegut mai que la llegia estava penjat en àcid en aquell moment.) Però aleshores, una vegada pensaves que havies après a caminar, arribà Althusser i el jove Marx es va convertir de sobte en el Marx equivocat.

Amb poques excepcions, però, el Marx de la Rue Elm i d’altres seminaris estava separat de l'”home i lluitador”. Les obres més impregnades de la passió de les barricades, les extraordinàries anàlisis polítiques del cicle 1848–50, eren habitualment ignorades pels filòsofs. En els meus anys d’autodidacta sense èxit, Marx semblava o bé emulsionat en doctrines incompatibles imposades pels ideòlegs del partit (La Diamat, per exemple) o amagat en misteriosos manuscrits no traduïts. A més, era gairebé impossible obtenir una visió general de l’obra, ja que la publicació de la versió anglesa de les obres recollides encara es trobava en el futur. La traducció de Martin Nicolaus del llegendari Grundrisse el 1973, una fita de la col·laboració de New Left Review/Penguin Books, va igualar considerablement el terreny de joc per als lectors no alemanys, però també va afegir 900 pàgines d’estudi necessari als diversos milers de pàgines dels quatre volums del Capital.

Aquell mateix any, després de perdre un cobejat lloc de treball a la indústria dels camions, vaig començar com a nou estudiant de l’UCLA quan ja era un adult, atret pels rumors d’un seminari molt potent sobre el Capital dirigit per Bob Brenner al Departament d’Història. Brenner i la seva colla (Richard Smith, Jan Breidenbach, Maria Ramos i altres) estaven llegint El Capital en el context dels debats dins del marxisme britànic sobre les lluites de classes agràries i la transició del feudalisme al capitalisme. Més tard, el seminari va passar a la teoria de la crisi i la història econòmica del segle XX. Va ser una experiència emocionant i em va donar la confiança intel·lectual per seguir la meva pròpia agenda d’interessos eclèctics en economia política, història del treball i ecologia urbana. A part de la Teoria de la revolució de Karl Marx de Hal Draper i La teoria de la revolució en el jove Marx de Michael Löwy, ambdues indispensables, vaig perdre l’interès pels estudis de Marx a mesura que passava del debat sobre els modes de producció a batalles intensament microscòpiques sobre la forma del valor, el problema de la transformació i el paper de la lògica hegeliana al Capital. La “teoria” en general, a mesura que es va desconnectar de les batalles de la vida real i de les grans qüestions històriques per igual, semblava prendre un gir monstruosament obscurantista cap a finals de segle. Mai em podria imaginar a Lee Gregovich implorant a ningú que “llegeixi Jameson, llegeixi Derrida”, i molt menys que s’internés en el fangar de Imperi.

Navegant per les Obres Recollides

Amb els anys, el meu marxisme es va rovellar, com a mínim. Però arriba un moment en què cada antic estudiant ha de decidir si renova o no el carnet de conduir. I la lectura de Marx for Our Times de Daniel Bensaïd[4], una reinterpretació espectacularment imaginativa que s’allibera de les cadenes talmúdiques, em va despertar la gana per una nova mirada al “Marx no lineal” que proposa Bensaïd. La retirada de l’ensenyament, i després una llarga malaltia, finalment, em van donar el temps de navegar per les Obres Recollides de Marx i Engels ara en anglès i, en una versió piratejada, disponible gratuïtament en línia[5]. Entre els escriptors recents que han fet un ús brillant de les obres recollides hi ha en John Bellamy Foster, l’editor de Monthly Review, que ha reconstruït acuradament la poderosa crítica ecològica de Marx al capitalisme, un tema nou i apassionant, sobretot a la llum del fetitxisme de l’agricultura a gran escala del socialisme posterior; i Erica Benner, la seva recuperació inestimable de les opinions generalment tergiversades de Marx sobre el nacionalisme es discuteix al capítol 2 (“La teoria perduda de Marx”). I la veta mare amb prou feines s’ha extret: per exemple, els centenars de pàgines de comentaris àcids de Marx i Engels sobre els profunds jocs de la política europea del segle XIX, especialment el partit d’escacs geopolítics entre els imperis britànic i rus, justifiquen clarament una gran nova interpretació. Així mateix, seria il·luminador comparar els seus escrits teòrics sobre economia política amb les seves anàlisis concretes de les crisis econòmiques contemporànies com ara les de 1857 i 1866, temes habitualment assignats a les notes a peu de pàgina. De manera més general, sospito que “Marx en la conjuntura” hauria de convertir-se en el nou eslògan dels marxòlegs.

La visió panoràmica de l’obra disponible ara també facilita el reconeixement dels punts cecs i les direccions equivocades en la col·laboració de Marx i Engels. El primer, per exemple, no va escriure mai ni una paraula sobre les ciutats, i els seus apassionats interessos per l’etnografia, la geologia i les matemàtiques mai van ser igualats per una preocupació comparable per la geografia (més tard el fort d’anarquistes com Eliseu Reclus i Piotr Kropotkin). No va viatjar massa, i només al final de la seva vida, desesperadament malalt i buscant el sol, es va aventurar fora d’Europa occidental. Les seves cartes des d’Alger, lloant la cultura i la dignitat dels àrabs, indicaven la seva capacitat per transcendir les categories euro-cèntriques i delectar-se amb la novetat d’altres mons. (Ai!, si no hagués estat tan afectat per la malaltia i la tragèdia familiar.) Els Estats Units eren una altra paradoxa. El seu futur proteic estava sovint en la seva ment —al cap i a la fi era corresponsal del New York Tribune— i ell i Engels van treballar poderosament per guanyar suport a Lincoln i l’emancipation de l’esclavatge dins del moviment obrer britànic. No obstant això, tot i haver llegit Tocqueville, mai es va centrar en les característiques úniques del seu sistema polític, especialment l’impacte del primerenc sufragi dels blancs en el desenvolupament del seu moviment obrer.

No hi ha dubte que Marx va veure molt més enllà de l’horitzó del seu segle i que el Capital, com va assenyalar The Economist (que Marx llegia amb fidelitat) fa uns anys, segueix sent sorprenentment contemporani fins i tot a l’era de Walmart i Google. Però en altres casos la visió de Marx estava limitada pel caràcter anòmal del seu nínxol cronològic: probablement el període més pacífic de la història europea en mil anys. A banda de les intervencions colonials, el capitalisme liberal centrat en Londres no semblava exigir estructuralment una guerra interestatal a gran escala com a condició de la seva reproducció o com a resultat inevitable de les seves contradiccions. Va morir, per descomptat, abans que el nou imperialisme de finals de la dècada de 1880 i 1890 conduís a conflictes de suma zero entre les principals potències pel repartiment del mercat mundial. Tampoc va poder Marx, fins i tot després de la matança dels comuners, haver previst l’horrible preu que la contrarevolució del segle següent, inclòs l’estalinisme termidorià, faria pagar als anarquistes, socialistes i comunistes de base: almenys 7– 8 milions de morts[6]. Atès que els més joves i els més conscients políticament acostumaven a estar sempre en primera línia, aquests delmes repetits de l’avantguarda van comportar conseqüències incalculables, que els historiadors han ignorat gairebé completament.

De la mateixa manera, tots els signes de l’època de Marx apuntaven a l’erosió contínua de les creences i a la secularització de la societat industrial. Després dels primers escrits, és comprensible que la religió no fos un tema a la seva agenda. A finals de segle, però, les tendències es van invertir i el catolicisme polític, al llarg d’un espectre des de la democràcia cristiana embrionària fins al Zentrum i el feixisme, es va convertir en el principal competidor del socialisme/comunisme a gran part d’Europa, i el principal obstacle per a les majories electorals d’esquerra als anys 1910-20 i 1950-70. Aquest sorprenent ressorgiment catòlic, gairebé una segona contrareforma, deu molt a la difusió de la mariolatria (Veneració i idolatria de Maria) i a l’atractiu agressiu de l’església cap a les mares proletàries. El caràcter patriarcal del moviment obrer, que Marx i Engels mai van desafiar, el va fer cec a les forces que hi operaven. Malgrat una llar plena de dones fortes i radicals, incloses tres filles que es van convertir en revolucionaris destacades per dret propi, Marx mai va vacil·lar com a pater familias, i els moviments construïts en el seu nom, com han assenyalat Barbara Taylor i altres, van registrar en realitat un retrocés del feminisme impactant de moltes sectes socialistes utòpiques.[7] De fet, entre Flora Tristan i Clara Zetkin, cap dona va poder reivindicar el lideratge en cap de les principals formacions obreres o socialistes.

La qüestió, encara que inicialment sigui difícil d’empassar, és que els socialistes, encara que estan incomparablement armats amb la crítica de Marx al capitalisme, també tenen alguna cosa a aprendre de la crítica de Marx i les seves extrapolacions victorianes. Dic “crítica de Marx” més que “crítics de Marx”, ja que, fins i tot en el cas d’aquells que eren nobles personatges revolucionaris per dret propi, com Bakunin i Kropotkin, les seves caracterització errònia de les idees de Marx eren força fantàstiques (com ho van ser les seves calúmnies contra ells). El culte a Marx, precedit en el moviment obrer alemany pel culte a Lassalle, va honrar amb justícia una vida de dedicació gairebé sacrificial a l’alliberament humà, però d’altra manera va fer el que fan tots els cultes: va petrificar els seus pensaments vius i el seu mètode crític. Ell, per descomptat, era conscient d’aquest perill, per això va dir de Jules Guesde i de la seva branca “marxista ortodoxa” del Partit dels Treballadors Francès: “Ce qu’il y a de certain c’est que moi, je ne suis. pas marxiste” (“El que és cert és que [si ells són marxistes] jo mateix no sóc marxista”). Quantes vegades més hauria hagut de dir això al segle XX?

* Mike Davis (1946-2022), fou un historiador pioner de la classe treballadora nord-americana i crític ferotge dels aparells econòmics, polítics i militars de la màquina estatal dels EUA i de les brutalitats dels imperis en general.

NOTES

[1] Hans-Josef Steinberg and Nicholas Jacobs, “Workers’ Libraries in Germany before 1914,” History Workshop 1 (Spring 1976), pp. 175–6.

Isaac Deutscher solia explicar una història sobre les seves dificultats com a jove comunista per trobar una entrada al Capital. “Em va alleujar sentir que Ignacy Daszynski, el nostre famós diputat, un pioner del socialisme, un orador dels llavis del qual penjaven els parlaments de Viena i Varsòvia, va admetre que ell també trobava Das Kapital massa dur. “No l’he llegit”, va presumir, “però Karl Kautsky l’ha llegit i n’ha escrit un resum popular. Tampoc he llegit Kautsky; però Kelles-Krauz, el nostre teòric del partit, l’ha llegit i va resumir el llibre de Kautsky. Jo tampoc he llegit Kelles-Krauz, però aquell jueu intel·ligent, Herman Diamond, el nostre expert financer, ha llegit Kelles-Krauz i m’ho ha explicat tot”. Isaac Deutscher, “Discovering Das Capital”, a Marxism in Our Time (San Francisco: Ramparts, 1971), pàg. 257.

[2] Boris Nicolaievsky and Otto Maenchen-Helfen, Karl Marx: Man and Fighter, expanded edition (London: Allen Lane, 1973 [1933]), p. ix.

[3] Marx and Engels Collected Works (henceforward CW), Vol. 1 (London: Lawrence & Wishart, 2010), p. 576.

[4] Daniel Bensaïd, Marx for Our Times: Adventures and Misadventures of a Critique (London: Verso, 2002).

[5] Les obres recollides, és clar, no són les obres completes. Els arxius de Marx/Engels, dos terços a Amsterdam i un terç a Moscou, contenen, a més de les obres publicades, una gran col·lecció d’esborranys (n’hi ha quatre de Capital), articles, columnes de diaris, manifestos, fragments, 200 quaderns de passatges, i correspondència amb 2.000 persones. S’ha estimat que la publicació del conjunt requereix entre 130 i 180 volums impresos. Des que els marxistes austríacs van proposar per primera vegada una edició recopilada el 1911, a més, hi ha hagut un debat continu sobre què s’ha d’incloure i com aïllar l’aparell editorial de les ideologies del partit. De vegades això ha estat una qüestió de vida o mort: David Riazanov, seleccionat per Lenin el 1921 per dirigir l’Institut Marx-Engels de Moscou, va començar a treballar en la primera edició (coneguda com a MEGA 1) el 1923, però va caure en conflicte amb Stalin, en part per la seva oposició a la censura de tractats percebuts com a “anti-russos” per part de Marx i Engels, i va ser afusellat el 1938 juntament amb molts dels seus investigadors. La seva obra es va reprendre després de 1960 de dues formes diferents: les Obres Recollides de Marx-Engels (MECW), que es va començar a publicar l’any 1975 i ara està acabada; i el MEGA II, molt més complet i ambiciós, que, després de l’enfonsament de la RDA i l’URSS, es va convertir en una àmplia col·laboració internacional (l’IMES) i queden anys per la seva finalització. Per obtenir una visió general d’aquesta complicada història, vegeu Kevin Anderson, “Uncovering Marx’s Yet Unpublished Writings”, Critique 30/31 (1998); Jurgen Rohan, “Publishing Marx and Engels after 1989: The Fate of the MEGA“, Nature, Society, and Thought 13: 4 (octubre de 2000); i Amy Wendling, “Comparing Two Editions of Marx-Engels Collected Works” Socialism and Democracy 19: 1 (2005). Navegar pels bancs d’arena i ràpids del MECW és menys difícil si s’utilitza l’esplèndida guia cronològica de Hal Draper, The Marx-Engels Chronicle (Nova York: Schocken, 1985).

[6] Aquesta estimació es calcula a partir de la següent base: guerra civil russa: 1 milió de soldats de l’Exèrcit Roig morts; repressió a l’Europa d’entreguerres, incloent Itàlia i Espanya—150.000; Xina fins a 1949—1,5 milions; Unió Soviètica, purga de 1937: 150.000 comunistes; Unió Soviètica, Segona Guerra Mundial (només membres del partit i Komsomol): 3 milions; l’Europa nazi, inclosos els partisans: 500.000; Sud-est asiàtic (Indoxina, Filipines, Indonèsia): 1 milió; i Amèrica Llatina—100.000.

[7] Barbara Taylor, Eve and the New Jerusalem: Socialism and Feminism in the Nineteenth Century (London: Virago, 1983).

+ Textos de M. Davis en català:

La crisi de Coronavirus és un monstre alimentat pel capitalisme. (L’Accent, 2020)

La grip porcina exposa el monstruós poder de la gran industria càrnica (Espai Fàbrica, 2009)

Obama, la improbabilitat d’un renaixement del New Deal i les esperances trencades (Espai Fàbrica, 2008)

<p> <span style="background-color: white; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 20px;">Ignasi Franch</span></p><div class="title-wrapper sticky" id="title-wrapper" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px; left: 0px; margin-top: 0px; position: fixed; top: 0px; width: 1216.67px; z-index: 5;"><div class="title-position" style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; max-width: 903px; padding: 0px;"><div class="title-width" style="box-shadow: rgba(0, 0, 0, 0.6) 0px 4px 2px -2px; box-sizing: border-box; float: left; height: auto; padding: 10px 20px; width: 903px;"><div class="title-bottom-container" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 863px;"><div class="authors" style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 20px; line-height: 30px; margin-bottom: 8px; width: 863px;"><div class="field-collection-container clearfix" style="border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 863px;"><div class="field field-name-field-autoria field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 863px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box; float: left; width: auto;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; padding: 0px; position: relative; width: auto;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-autoria/2070" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px; width: 264.927px;"><div class="field field-name-field-enllac field-type-link-field field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px 0px 0px 4px; padding-left: 8px; position: relative; width: auto;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; margin-right: 4px; padding-right: 10px; position: relative; width: auto;"><a href="https://twitter.com/ignasifranch?lang=ca" style="box-sizing: border-box; color: black; font-size: 18px; line-height: 22px; text-decoration-line: none;" target="_blank">@ignasifranch</a></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div><div class="custom-date" style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; margin-bottom: 10px; text-transform: uppercase; width: 863px;">9 GEN. 2023</div></div></div></div></div><article class="main-article" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div about="/ressenya/l%E2%80%99economia-actual-segons-david-harvey" class="node node-ressenya view-mode-full clearfix node-664" style="box-sizing: border-box;" typeof="sioc:Item foaf:Document"><header style="box-sizing: border-box;"></header><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; padding-right: 15px; width: 390.594px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 375.594px;"><img alt="" height="300" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/ressenya/harvey.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 375.594px;" typeof="foaf:Image" width="450" /></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 375.594px;"></figcaption></div></div><div class="field-collection-container clearfix" style="border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; width: 651px;"><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/2068" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Les cròniques anticapitalistes</em> és el primer llibre de l’antropòleg marxista David Harvey traduït al català. No es tracta -o no exactament- d’un assaig escrit per Harvey: el volum emana d’alguns dels seus pòdcasts que els editors Jordan T. Camp i Chris Caruso han transformat en textos. El resultat pot servir d’introducció al pensament de l’autor i a les relacions que estableix entre el marxisme i les derives del capitalisme recent.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">El resultat parteix de l’accessibilitat pròpia de les explicacions orals. La lectura resulta especialment accessible, apta per a qualsevol persona interessada, i té quelcom de repàs del present, del passat recent i de les perspectives de futur immediat del món. <em style="box-sizing: border-box;">Les cròniques anticapitalistes </em>és, en part, una història del neoliberalisme i d’algunes fites del moviment (el cop d’estat militar a Xile, l’abandonament del patró or, la desregulació del sector financer als Estats Units…). També és un relat de l’economia i la política mundial posterior al crac de 2008.</p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">Harvey apunta que la dinàmica d’apropiació i despossessió per part dels capitals suposa una pèrdua de recursos i de sobirania dels individus</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Pel que fa al present, Harvey apunta que el projecte capitalista neoliberal ha patit una crisi de legitimitat derivada de diverses realitats: l’afebliment de l’anomenat “consumisme compensatori”, causat per una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors que ja no pot dissimular-se a través de l’endeutament. També afirma que genera una gran frustració, i que la dinàmica d’apropiació i despossessió per part dels capitals suposa una pèrdua de recursos i de sobirania dels individus. “El capitalisme fa soroll de xuclar”, afirma.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">A parer de l’antropòleg, aquesta crisi de legitimitat de l’ordre neoliberal ha empès els poders econòmics (de nou) cap al flirteig amb uns feixismes que, en general, només introdueixen alguns matisos reals -acompanyats i distorsionats per molta gesticulació verbal- a les receptes de l’escola econòmica de Chicago.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’origen de <em style="box-sizing: border-box;">Les cròniques anticapitalistes </em>en forma de pòdcasts més o menys autoconclusius facilita l’aparició de petites repeticions, tant d’idees com de situacions amb els quals exemplificar-les, que Camp i Caruso no han volgut esporgar. El llibre, però, també té incorpora pinzellades d’humilitat. I és que Harvey, un dels referents de les esquerres contemporànies, admet que s’ha conscienciat recentment sobre la magnitud de la urgència entorn de l’escalfament global i insisteix que la Xina va emprar més ciment entre 2011 i 2013 que els Estats Units durant tot el segle XX. La dada provoca vertigen i evidencia que, una economia basada en el creixement econòmic, acaba depenent d’un extractivisme que resulta insostenible en un context d’emergència climàtica.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.823px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">L’antropòleg reivindica un llegat marxista que no estigui distorsionat pels discursos que associen l’ideari comunista amb l’anorreament de les llibertats</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Davant d’aquest present de frustracions, incerteses, pors i emergències ajornades, l’antropòleg reivindica un llegat marxista que no estigui distorsionat pels discursos que associen l’ideari comunista amb l’anorreament de les llibertats. Harvey parla de lluites col·lectives amb l’objectiu d’assolir la llibertat individual real, que passa per la satisfacció de les necessitats, i per la reducció de les jornades de treball, la qual cosa pot facilitar que tinguem més temps per fer el que vulguem.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">En un context d’experiència de la vida quotidiana, que bascula entre el cansament crònic, el “no tinc temps” i el “no puc més”, David Harvey posa de manifest que la causa marxista és plenament vigent.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/2069" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><strong style="box-sizing: border-box;">LLIBRE</strong></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><img alt="" height="519" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/nex-_les_croniques_anticapitalistes.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%;" width="339" /></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">TÍTOL: Les cròniques anticapitalistes</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">AUTORIA: David Harvey</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">TRADUCCIÓ: Anna Llisterri</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">EDITORIAL: Tigre de Paper, 2022</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">PÀGINES: 244</p></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div></article>

Ignasi Franch

@ignasifranch

9 GEN. 2023

Les cròniques anticapitalistes és el primer llibre de l’antropòleg marxista David Harvey traduït al català. No es tracta -o no exactament- d’un assaig escrit per Harvey: el volum emana d’alguns dels seus pòdcasts que els editors Jordan T. Camp i Chris Caruso han transformat en textos. El resultat pot servir d’introducció al pensament de l’autor i a les relacions que estableix entre el marxisme i les derives del capitalisme recent.

El resultat parteix de l’accessibilitat pròpia de les explicacions orals. La lectura resulta especialment accessible, apta per a qualsevol persona interessada, i té quelcom de repàs del present, del passat recent i de les perspectives de futur immediat del món. Les cròniques anticapitalistes és, en part, una història del neoliberalisme i d’algunes fites del moviment (el cop d’estat militar a Xile, l’abandonament del patró or, la desregulació del sector financer als Estats Units…). També és un relat de l’economia i la política mundial posterior al crac de 2008.

Harvey apunta que la dinàmica d’apropiació i despossessió per part dels capitals suposa una pèrdua de recursos i de sobirania dels individus

Pel que fa al present, Harvey apunta que el projecte capitalista neoliberal ha patit una crisi de legitimitat derivada de diverses realitats: l’afebliment de l’anomenat “consumisme compensatori”, causat per una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors que ja no pot dissimular-se a través de l’endeutament. També afirma que genera una gran frustració, i que la dinàmica d’apropiació i despossessió per part dels capitals suposa una pèrdua de recursos i de sobirania dels individus. “El capitalisme fa soroll de xuclar”, afirma.

A parer de l’antropòleg, aquesta crisi de legitimitat de l’ordre neoliberal ha empès els poders econòmics (de nou) cap al flirteig amb uns feixismes que, en general, només introdueixen alguns matisos reals -acompanyats i distorsionats per molta gesticulació verbal- a les receptes de l’escola econòmica de Chicago.

L’origen de Les cròniques anticapitalistes en forma de pòdcasts més o menys autoconclusius facilita l’aparició de petites repeticions, tant d’idees com de situacions amb els quals exemplificar-les, que Camp i Caruso no han volgut esporgar. El llibre, però, també té incorpora pinzellades d’humilitat. I és que Harvey, un dels referents de les esquerres contemporànies, admet que s’ha conscienciat recentment sobre la magnitud de la urgència entorn de l’escalfament global i insisteix que la Xina va emprar més ciment entre 2011 i 2013 que els Estats Units durant tot el segle XX. La dada provoca vertigen i evidencia que, una economia basada en el creixement econòmic, acaba depenent d’un extractivisme que resulta insostenible en un context d’emergència climàtica.

L’antropòleg reivindica un llegat marxista que no estigui distorsionat pels discursos que associen l’ideari comunista amb l’anorreament de les llibertats

Davant d’aquest present de frustracions, incerteses, pors i emergències ajornades, l’antropòleg reivindica un llegat marxista que no estigui distorsionat pels discursos que associen l’ideari comunista amb l’anorreament de les llibertats. Harvey parla de lluites col·lectives amb l’objectiu d’assolir la llibertat individual real, que passa per la satisfacció de les necessitats, i per la reducció de les jornades de treball, la qual cosa pot facilitar que tinguem més temps per fer el que vulguem.

En un context d’experiència de la vida quotidiana, que bascula entre el cansament crònic, el “no tinc temps” i el “no puc més”, David Harvey posa de manifest que la causa marxista és plenament vigent.

LLIBRE

TÍTOL: Les cròniques anticapitalistes

AUTORIA: David Harvey

TRADUCCIÓ: Anna Llisterri

EDITORIAL: Tigre de Paper, 2022

PÀGINES: 244

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">No fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa: la Revolució. Avui, aquesta certesa ha desaparegut i la massa de pensaments i idees contemporanis s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món, de transformar-lo. Podem reconstruir un marc ideològic revolucionari?</span></p><p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sentit comú revolucionari, comunista. Utopia. Revolució. A risc d’entenebrir allò que pretenc dir-vos amb una barreja de fina nostàlgia i evocacions melancòliques, no puc evitar començar recordant: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">no fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa.</span> Tal certesa va néixer entre la sang i la suor del part de les revolucions i processos històrics que van creuar el segle XX i el dolor atàvic –transmès de generació en generació– de la vivència directa o bé el record de la dominació, de centenars d’anys a través dels quals es va desplegar la lògica capitalista en el món, alimentada amb les vides de milions d’innocents éssers humans. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquesta certesa era la de la Revolució.</span> Que existia una possibilitat, un horitzó històric palpable i desitjable de transformació de la societat per deixar enrere la dominació en totes les seves formes.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La pràctica, la realitat de tals avenços, el dia a dia de cadascuna d’aquelles persones que sostenien tals aspiracions estava lluny de l’ideal. Les biografies d’aquells pretèrits revolucionaris i revolucionàries –tant els famosos com els menys coneguts– així com les de cadascuna de les persones anònimes que van viure sota la bandera de la Revolució, en són una prova apassionant. Per cada presa del poder, per cada vaga guanyada, per cada motí joiós, per cada edició d’un text subversiu que passava de mà en mà i ensenyava a llegir i a escriure a centenars, per cada vers declamat evocant la victòria, hi havia la contrapartida d’anys i anys de guerra, execucions, exili,  girs dramàtics i esclafadors de guió, histriòniques traïcions, retrocessos, presó i misèries contingents. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les dificultats, en suma, van ser titàniques.  Malgrat tot, l’ideal seguia vigent.</span> Va seguir-ho sent, però, fins a un cert punt.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La darrera onada, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el darrer cicle d’insurreccions proletàries</span>, el darrer cop de cua del colós ferit de mort de la revolució va ser llarg i <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va posar contra les cordes l’ordre capitalista</span> fent arribar la inestabilitat fins al mateix centre imperialista. Durant els llargs 60 i 70 ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya, ni Itàlia, ni els EUA van poder evitar una intensa onada de tumults, aixecaments, un moviment obrer de vagues salvatges i saboteig, densitats de grups i moviments revolucionaris, milers de joves proletaris i estudiants endinsant-se en profundes experiències de comunisme en la lluita i la vida col·lectiva, desertant del treball i de la família. Moviments i aixecaments, sovint també dirigits contra Partits Comunistes i Sindicats en decadència, reconvertits en mers gestors dels pactes i equilibris als estats occidentals<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">. Però és sabut, també, que aquesta onada va acabar en derrota. Les dècades dels 80 i els 90 van ser de plom, bales, presó; però també de renúncies, desídia, assimilació i integració.</span></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha a dia d’avui diversos anàlisis d’aquesta derrota. En certa manera, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">allò que s’anomena esquerra ha dedicat cert temps a la glossa de la derrota</span> del projecte històric de la revolució socialista. Una glossa que sovint s’ha mogut entre l’autoparòdia i la tragèdia i en escasses ocasions ha estat una font de balanços, autocrítica i o recerca de pistes per l’actualització de les revolucions del present. Ara bé, no podem deixar de qüestionar-nos<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">: quins anàlisis seriosos existeixen? Què ens proposen o què ens ajuden a entendre</span>, més enllà de confirmar la derrota revolucionària, com a mínim, a occident? Ens diuen quelcom significatiu sobre el caràcter de tal derrota?</p><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-25368 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel4-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">El cens a Betlem, detall de la posta del sol, Bruegel el Vell</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Podem consultar els <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">anàlisis, clàssics, de capçalera, d’historiadors com Hobsbawm o Fontana</span>, on  es descriu l’auge i declivi de les insurreccions proletàries del s.XX, amb la glossa central de la revolució bolxevic i les repercussions al llarg de tot el segle que les seves derivades tingueren en la resta d’experiències històriques revolucionàries. També, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">l’exercici de balanç de les anomenades corrents de la comunització</span> (gairebé desconegudes aquí), l’única aportació política rellevant de les quals és justament l’assenyalament de les limitacions, ja fossin estructurals, ja fossin estratègico-polítiques, dels intents revolucionaris i del moviment obrer occidental, més enllà de l’argument buit i repetit per les diferents corrents d’esquerra, més o menys radicals, que sempre acaben explicant el fracàs d’una revolució a causa d’una «traïció» (la traïció dels líders, de la socialdemocràcia, etc…) Així mateix, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">hi ha el ric camp de reflexió lligat al cicle històric de l’anomenada autonomia italiana</span> (60’s-77’), sobre les seves condicions de possibilitat i sobre el seu fracàs o esvaïment, entre la reestructruació del capital que en mutila la base social objectiva, la repressió i dissolució del moviment i la fugida endavant armada. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les propostes de definició del neoliberalisme de Harvey</span> a les seva<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Breu Història del Neoliberalisme, </em>que resumeixen l’articulació global del mode de gestió capitalista sobre el que es va construir tal derrota<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">. </em>O la recent idea de la<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> melancolia d’esquerres </em>d’un historiador de les idees com Enzo Traverso que es dedica a caracteritzar la modalitat de memòria i sentit del fracàs històric del comunisme que ha predominat en el pensament i la cultura popular de la derrotada esquerra.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No podem obviar tals aportacions. Però seria simplista, o buit, conformar-se amb el mer recull o llistat bibliogràfic. Cal actuar amb un exercici de criteri teòric i polític. I, procurant fer aquest  exercici crític, si mirem de pensar l’arrel comuna d’aquests intents de donar sentit i descriure la derrota històrica de les revolucions proletàries, trobem un tret comú: la mancança d’estar articulades ideològicament de manera molt pobre. És a dir, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">m’atreviria a afirmar que el mateix exercici d’anàlisi d’aquests balanços està mediat, viciat, per algunes de les vicissituds internes o conseqüències de la derrota que es dediquen a descriure</span>. Són balanços políticament marcats, no pertanyen a la historiografia burgesa, per suposat. Però malauradament acaben sempre derivant en criteris polítics o bé difusos o bé incorrectes. Els difusos, per exemple, Traverso i Harvey, que escriuen afectats de la mateixa desorientació i debilitat ideològica que analitzen, sense poder-se’n escapar. Al seu torn, un exemple clar d’incorrecció és <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la tautologia en la que incorre la corrent de la comunització: defineixen les revolucions proletàries com immanents a la lògica del capital en un argument circular.</span> Pels comunitzadors la història del s.XX és una mena de carreró sense sortida on pesa un mena d’inèrcia estructural en base a la qual les revolucions no tenien la capacitat d’anar més enllà del capital ni sobreviure a les guerres, on es deixa poc marge a l’agència històrica dels subjectes col·lectius.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tal material històric, cultural, de balanç i de disputa de la tradició i la memòria només és un punt de partida per la refinació de conclusions i perspectives més clares sobre fins a quin punt l’avenir i l’herència històrica de tals revolucions i els seus fracassos ens acompanyen i determinen als revolucionaris del s.XXI, quines lliçons i també limitacions ens imposen. Les valoracions que n’he fet aquí són escasses, parcials, poc justificades. La tasca completa queda petita pel volum i les intencions d’aquest text breu. Més aviat, i en continuïtat amb el <a href="https://catarsimagazin.cat/sobre-el-menyspreat-poder-de-la-ideologia/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;">darrer article</u></a>, si he citat aquests exemples és des de la voluntat d’aprofundir o fer èmfasi en el pes del factor ideològic a l’hora de donar comptes de l’esmentada derrota històrica. Perquè tots els casos,<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> malgrat ser anàlisis rigorosos, </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">no </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">donen </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">prou</span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> pes a la reflexió sobre la vessant ideològica de la derrota històrica </span>que ens ocupa.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quan parlo de factor ideològic em refereixo a que <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la gran derrota va ser infligida sobre el sentit comú revolucionari</span>, va ser l’extirpació calculada de la utopia comunista de cada barriada, del cor, la consciència i els anhels de cada pobre del món, de les esperances de militants i lluitadors a tot el globus terraqui. De <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">l’expulsió del marxisme i el socialisme revolucionari de tots els canals de producció, circulació i discussió del pensament </span>i de la condemna com a teories mortes, anacròniques que se’ls va imposar. Probablement aquesta transformació, mutilació, de les consciències va ser més lenta que l’esclafament militar i social de les insurreccions, que el desmuntatge gradual de les velles formes organitzatives de la classe treballadora o l’extermini dels darrers grups armats a Europa. Però va colpejar amb un dany mil vegades més greu a la Revolució que totes les guerres desencadenades per impedir-la. Com a mínim a Occident, la desfeta d’aquest sentit comú va ser brutal, aclaparadora, negant la possibilitat d’una transformació revolucionària de la realitat als caps de la majoria de la població i desfent els paradigmes en base als quals havia funcionat l’esquerra revolucionària.<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> La rellevància del factor ideològic per explicar les darreres dècades de derrota ressalta amb la pobre dedicació o dedicació incorrecta que li presten els anàlisis teòrics que ha produït l’esquerra revolucionària per donar comptes de la seva pròpia impotència</span>.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No hauria de ser menyspreada aquesta realitat: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el govern neoliberal del capitalisme va tenir en les seves ments més lúcides una encertada visió de futur. </span>Sabien ja aleshores que el món no seria mai un jardí edènic de prosperitat sota la voraç necessitat de valorització del capital, que una mà de ferro havia, ha i haurà de mantenir a ratlla tota la misèria acumulada i per acumular. Però havien après també valuoses lliçons del cicle anterior i tenien clar que, fins a l’adveniment de la següent gran recessió, s’obria un temps que no havia de servir només per omplir-se les butxaques, sinó per crear les condicions necessàries per a que ni sota el retorn de la pitjor degradació de condicions de vida i drets les classes subalternes tinguessin la possibilitat de repetir els processos revolucionaris que havien fet trontollar el món durant el segle XX. Així ho van fer: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">tal contrarevolució o revolució passiva es va fonamentar en mesures materials, urbanístiques, logístiques, en redistribucions econòmiques i deslocalitzacions, refinançament militar i policial.</span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></span></p><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-25366 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel2-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">-La processó cap al calvari, Bruegel el Vell </figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El manteniment i l’ampliació desesperada dels cicles d’acumulació del capital, cada vegada més difícils de sostenir, eren per suposat la pulsió de base que regia tals mesures. Un pulsió que transcendeix els plans i la intel·ligència d’un, dos o de la plana major sencera de la classe capitalista mundial. Ara bé, si una consciència o certesa guiava aquesta època, diguem-ne de reformes neoliberals, era que en cap cas es realitzaven els plans econòmics, financers o urbanístics pretenent que per si mateixos serien capaços d’esvair el fantasma del comunisme <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ad eternum,</em> encara que s’aconseguís mantenir un cert nivell de vida entre la majoria de població treballadora d’occident (a costa de dessagnar a la resta de la humanitat a la perifèria). Els guetos i la misèria mai van desaparèixer, per exemple, al llarg de tots els països europeus o als EEUA. Del que es tractava era d’impedir que partint de la miserable vida a una barriada pobre, d’un barri marginat, es pogués articular de nou una ciutat proletària disposada a escombrar la ciutat burgesa que tenia al davant, tal com va ocórrer a la Barcelona d’inicis del s.XX. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Allò que van aprendre amb esfereïdora claredat els representants de la burgesia mundial </span>a través del sagnant i llarg segle passat, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ser, justament, un alt grau d’autoconsciència sobre </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">com </em></span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">domina la classe dominant: Sota el domini de la compulsió muda del capital</span>, la misèria no acabarà mai, no es poden abolir els pobres del món i tampoc allò que ens empeny al tumult i a la protesta. El domini ideològic és gairebé més rellevant que el domini militar per sobre d’aquests.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En base a això, m’atreveixo a afirmar que<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> la «tasca civilitzadora» que es va auto-atorgar la burgesia </span>que veia com s’atansava el final del s.XX, més que la pau al món o noves revolucions tecnològiques, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ser desactivar el factor </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ideològic</em></span>, allò que donava un sentit i un horitzó a les lluites de supervivència dels desposseïts, la idea i possibilitat d’una totalitat que xoqués amb el món burgès per desplaçar-lo. I efectivament, així va ser, el factor ideològic va ser desactivat a les societats capitalistes occidentals. Dècades de campanya, per terra, mar i aire, per mitjans que van des de la refinada guerra de posicions cultural a la dura reproducció i imposició través d’aparells variats. El partit de la burgesia, l’organització social del capitalisme tardà, va aconseguir amb un èxit aclaparador imposar de manera hegemònica un marc de pensament d’una solidesa exasperant: no es tractava de negar la misèria, ni els més que evidents problemes i injustícies ni tan sols de negar les possibilitats de la crítica. Sinó de desterrar la idea del comunisme. Així ho varen fer.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Crec que una de les millors caracteritzacions de tal derrota, o més aviat, de la victòria ideològica de les forces reaccionàries del món ja la va fer, molt sintètica i encertadament i enmig de la pandèmia, <a href="https://la-u.org/fukuyama-en-wuhan-predicciones-en-tiempos-de-pandemia/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;">Xan López de Contra el Diluvio</u></a>.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Resumidament, la seva tesi: al llibre <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El final de la història i l’últim home </em></span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">(1992) Fukuyama </span>analitzava el món inaugurat després del final de la Guerra Freda com un món sense ideologies, on quedaven superades les dures i sanguinàries lluites entre visions del món que havien assolat el segle anterior, on la victòria de les democràcies liberals inaugurava una època de prosperitat, posthistòrica. No que ja no transcorregués el temps, sinó que <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la història de la humanitat en tant que progrés hauria arribat a la seva culminació.</span> Que ens trobàvem en el millor dels móns possibles. La societat democràtica liberal del capitalisme estatunidenc seria el més semblant a la utopia del final de la societat de classes, però irònicament realitzada per la gran democràcia liberal estatunidenca, i per suposat, pels mals menors o col·laterals de l’altra cara de la moneda: el seu caràcter imperialista i una hegemonia global imposada a foc i sang. L’argumentari de Fukuyama és sobradament conegut. Segurament és una experiència comuna  de la majoria que segueix aquestes línies haver llegit algun llibre, article, o capítol d’un pensador d’esquerres, d’haver escoltat un argument en una ponència o a la barra del bar que desenvolupen com d’equivocat estava Fukuyama. I ho acostumen a fer en base a l’enumeració d’efemèrides històriques que refuten la conversió del món en un jardí de pau i prosperitat, ja sigui citant la guerra dels Balcans, l’11S, o més recentment, les sobrevingudes crisis capitalistes. Qui no ha jugat mai al fàcil argument d’afirmar o justificar com d’evident és que «l<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">a història no s’ha acabat</em>»?</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La lectura de X. López és prou més aguda: l’obsessió per evocar les evidències de l’error de les tesis sobre el final de la història de Fukuyama és paradoxalment la manifestació de la seva victòria en el debat i el món de les idees, en el sentit comú. Des de tesis doctorals i articles acadèmics, assajos, exabruptes a discussions estudiantils o com a recurs per iniciar una argumentació pseudo-esquerranosa. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mentre es citava el llibre de Fukuyama com a exemple d’un error evident del relat burgès, l’hegemonia capitalista acabava de desintegrar les restes materials, organitzatives i ideològiques del vell paradigma socialista i s’erradicaven les bases socials i culturals del moviment obrer europeu.</span></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A dia d’avui,<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> l’anomenat </span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">realisme capitalista</em></span><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> –</em>la impossibilitat de pensar el món més enllà, fora del metabolisme capitalista, en tots els àmbits (cultura, economia, literatura, quotidianitat, etc)<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">–</em> <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">està més que reconegut com un límit ideològic d’època </span>i ha fet fortuna entre la intel·lectualitat i els culturetes d’esquerres que dediquen hores i hores al concepte i n’analitzen les derivades al cinema o al premsa o a no-sé-quina corrent artística emergent. Un realisme capitalista que, de fet,  no defineix res massa diferent del que preconitzava Fukuyama a les seves tesis des d’una mena d’hegelianisme de dretes, liberal. Tot plegat, malgrat l’esclat multipolar de crisis, pandèmies i catàstrofes. És a dir, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la continuïtat hegemònica de les tesis de Fukuyama es dóna, però, sorprenentment des del 2008 fins avui en dia en unes condicions històriques objectives que li serien adverses</span>, que no són unes altres que la inestabilitat global i la disrupció de les múltiples crisis del capital afectant també a les societats dels centres imperialistes occidentals. Així i tot, persisteixen les tesis de Fukuyama en la forma d’una manca d’alternatives imaginables a un camí històric que no sigui el de la destructiva acumulació capitalista. Té un cert mèrit i ens alliçona sobre el funcionament del debat i la pugna el món de les idees.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Si referencio aquest anàlisi és per descriure fins a quin punt la més greu de les derrotes infligides a la tradició revolucionària ha estat la decadència ideològica de les darreres tres dècades, que encara arrosseguem.  I ho dic des d’un cert respecte per aquest encert teòric però conscient de l’abisme de discrepància política que ens separa, i fins i tot, confronta. Jo escric aquestes línies des de la voluntat política de reactualització d’un paradigma ideològic, el del comunisme revolucionari. Per contra, X. López escriu suggerents articles, reflexions i dinamitza un think-thank ecosocialista des de premisses tant enginyoses i difícils de classificar com que «avui en dia ni els revolucionaris revolucionen, ni els reformistes reformen». Premisses suggerents, sí, per acabar, però, falcant  teòricament les propostes de Más País o dels cercles propers a la vicepresidenta del govern Yolanda Díaz i els últims espasmes del cicle populista amb la proposta de SUMAR, reduïda gairebé al decadent objectiu polític de justificar-se com una crossa institucional útil al PSOE. No crec que estigui simplificant res, sinó descrivint les posicions en pugna.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Està clar que l’ús d’un recurs teòric aliè mai és innocent, fins i tot arriscat.<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Per X.López la lectura crítica de la recepció i l’èxit ideològic de les tesis de Fukuyama serveix per deduir la necessitat d’un cert realisme o possibilisme polític</span>, però amb aires de novetat, òbviament astut i refinat. Per justificar la radical diferència del nostre present amb les pretèrites dècades revolucionàries del s.XX, no perquè ens trobem en uns nous temps de prosperitat, sinó perquè avui en dia no existeix encara cap força antagònica semblant a l’antic moviment obrer i socialista que s’oposi a l’actual carrera suïcida, militar i climàtica de la classe dominant. Tal panorama, summament desconegut i aterridor alhora ens porta segons el parer de X.López a <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">haver d’escollir entre el resabut «There’s no Alternative» thacherià i una mena de nova versió entre cínica i deseperançada de la vella fe en l’Estat com a ordenador de la vida política i la societat</span>.  L’entorn intel·lectual, el nou progressisme verd, que es configura al voltant de la intel·ligència de persones com el teòric de Contra El Diluvio pren la fulgurant derrota ideològica de la revolució de la que partim com argument ni tan sols per intentar refundar la socialdemocràcia com a opció raonable: es veu que el màxim al que podem aspirar com a sentit comú d’època és celebrar que algú com Joe Biden, neoliberal, s’oposi a un neofeixista com Bolsonaro. Que l’actual «policrisi» del capital farà virar als neoliberals d’arreu cap a una mena de socialdemocràcia de guerra. Que per qüestions de conjuntura, la fracció dominant de la burgesia mundial es reorientarà cap a posicions progressistes i el nou gran enemic de la humanitat són els burgesos obertament reaccionaris que puguin ser un contrapès d’aquesta tendència. Noves versions de vells arguments, ja aleshores dubtosos.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la contra, si jo recullo o reconec l’encert de les seves tesis sobre el caràcter de la derrota històrica del projecte revolucionari és des de la perspectiva de caracteritzar bé el camp de batalla ideològic des del que s’ha d’encarar la recomposició d’una força antagònica amb possibilitats consistents d’encarar els reptes de l’època i suposar una amenaça real per al gran partit contemporani de la burgesia mundial. Per mirar de traçar les vies, per afinar i construir les possibilitats d’anar més enllà dels límits i derrotes de les que som hereus, de que és possible l’actualització de les idees o tesis que poden configurar una nova concepció del món emancipadora, revolucionària.</p><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-25367 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel3-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">La caiguda dels àngels rebels, detall, Bruegel el Vell</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Però, qui encerta què? Qui assimila a qui? Són un entreteniment passatger de joves estudiants, a l’estil del grupisme dels 70 i 80, l’actual renovada proliferació i actualització de les idees marxistes? La refinació intel·lectual i teòrica dels nous pensadors del progressisme verd espanyol serà l’enèsima refundació de la socialdemocràcia com a crossa necessària de la hegemonia del partit de la burgesia? Només els anys ho diran.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En qualsevol cas, insisteixo en la conclusió o argument de fons de l’article:<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> la més dura de les derrotes que han patit els revolucionaris del món és la derrota ideològica de les darreres dècades</span>. I les derivades que ha suposat en els plànols teòrics i en el camp d’allò social, en el sentit comú imperant entre els pobres de la terra i la classe treballadora dels països occidentals, sobretot. Les concrecions d’aquesta derrota, pel que fa a la debilitat ideològica de l’esquerra, es manifesten sobretot en tres aspectes: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la dissolució de la teoria com antagonisme polític</span>, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">l’emergència d’una ideologia espontània antipolítica entre el proletariat i els desposseïts </span>i <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres.</span></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Pel que fa a la <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">dissolució de l’antagonisme en la teoria</span> no em vull referir al fantasma del pensament postmodern. Hi ha intervencions i anàlisis de sobres que han caracteritzat el postmodernisme i els seus límits com a corrent estètica, les seves derivacions culturals i <a href="https://catarsimagazin.cat/contracultura.cc/2020/05/01/acercamiento-a-la-posmodernidad-parte-i-configuracion-de-nuestro-periodo-historico/%20i%20https:/contracultura.cc/wp-content/uploads/2021/12/La-dialectica-materialsita-frente-a-los-debates-de-la-postmodernidad-Gonzalo-Gall" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;">el debat</u></a> sobre si existeix com a tal un pensament postmodern o no i fins i tot una «època» històrica postmoderna. Així mateix existeixen crítiques encertades a l’ús indistint del mot postmodernisme com en termes de descrèdit polític, ús associat a posicions que s’autoerigeixen com a defensores d’una política centrada en les condicions materials davant de les suposades derives idealistes de l’esquerra. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al que em refereixo és al procés històric de desfeta de la capacitat d’articulació política pràctica i ideològica de la teoria i el pensament.</span> Tal procés no pot reduir-se erròniament, o no només, al progressiu descrèdit i decadència de la teoria marxista. Tampoc a l’emergència a partir dels anys 60 de les tendències teòriques com l’estructuralisme i postestructuralisme, així com el naixement del feminisme radical, els estudis postcolonials o la teoria de la interseccionalitat, per esmentar alguns casos. Més que en la competència amb el marxisme, tals marcs teòrics van omplir els buits o tenien les seves condicions de possibilitat en la decadència, també teòrica, que es va fer evident pel que fa als partits comunistes occidentals i a les seves trillades doctrines oficials.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tots aquests fenòmens són alguns dels ingredients o precedents que ens ajuden a entendre la conclusió general, que és l’actual dissolució de la capacitat antagònica de la teoria. El s.XXI s’inicia arrossegant aquesta herència i l’accentua. Que la teoria ha perdut la seva capacitat transformadora vol dir bàsicament que <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">mai tantes veus i corrents de pensament havien interpretat de maneres múltiples l’avenir del món, i a la vegada, mai la teoria havia estat tant impotent per transformar efectivament el món com ho ha estat en les darreres dècades.</span></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ens trobem en un moment sense precedents en la història de les idees degut a l’efusivitat i la difusió de, no només l’alfabetització i la cultura de masses, sinó de l’accés generalitzat al pensament i l’educació superior cada cop a més llocs del globus, així com la generació de nous i vastos mercats editorials i audiovisuals. No és només que existeixin universitats i editorials arreu del planeta, sinó que avui en dia qualsevol pot obrir un canal de youtube o un blog i donar recorregut a la seva particular posició filosòfica. I no només en un sentit quantitatiu (nombre de persones que filosofen), sinó també qualitatiu: mai havien existit tantes corrents de pensament divergents, per arrels comunes que puguin tenir o per vulgars que siguin les seves formes o tesis. Del neokantisme al revival  new age de filosofies hinduistes, passant pels nous estudis hegelians, la il·lustració fosca, el realisme especulatiu, el transhumanisme i un llarg etcètera que podria allargar-se pàgines i pàgines. De manera paradoxal, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">tota aquesta massa de pensaments i idees s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món</span>, de transformar-lo. <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mai havia estat tan gran l’abisme obert entre la interpretació teòrica del món i les possibilitats de la seva transformació històrica.</em> Una mena d’inversió perversa de la 11ª tesi sobre Feuerbach i un compliment de la profecia de Günther Anders de què si no sabem interpretar el món per transformar-lo aquest no es quedarà immòbil, sinó que començarà a canviar sense nosaltres. Després de l’obra mestra de Fukuyama que va falcar el marc neoliberal, la teoria ha estat fortament adolida d’impotència ideològica,<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> les idees no estan canviant el món, tot just arriben a descriure’l.</span>  La qüestió és si l’època que se’ns obre davant dels ulls es pot permetre un mussol de Minerva que alci el vol en caure la nit o ara ja és un imperatiu de supervivència per la humanitat recuperar aquella modalitat del pensament teòric que per entendre, necessàriament ha de transformar.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En el plànol d’allò social, de la subjectivitat política de les classes subalternes, les conseqüències de la fulgurant hegemonia dels diferents nivells d’organització política, social i cultural de la burgesia han estat clares: entre els pobres del món, entre els membres del que hauria de ser un nou proletariat, si algun criteri polític impera avui, és el d’una <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ideologia espontània apolítica, sinó completament antipolítica. </span>A banda de tots els atributs de la subjectivitat burgesa. No és només que la idea de la revolució hagi perdut tota credibilitat i respecte, que s’hagi perdut l’esperança. És que si hi ha manifestacions crítiques acostumen a estar lligades al descrèdit i la llunyania del sistema de partits (traduït en altíssimes quotes d’una creixent abstenció electoral), un cert nihilisme o desesperança i una ràbia cega, ni tan sols classista, que tant pot dirigir-se com a crítica moral «als que manen» com apuntar a qui es té més per sota o al costat, seguint l’estela del racisme, el masclisme o de la guerra entre pobres. A l’Estat Espanyol, el de<a href="https://traficantes.net/sites/default/files/pdfs/PC26_efecto_clase_web_0.pdf" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;"> Emmanuel Rodriguez</u></a> és potser un dels <a href="https://www.elsaltodiario.com/politica/emmanuel-rodriguez-efecto-clase-media" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;">millors anàlisi</u></a>, també, de la configuració d’<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">una de les ideologies d’estat més secundades i capaces de permear en el gruix de la població, la ideologia de la classe mitjana</span>: la centralitat d’elements com l’habitatge en propietat i un cert rentisme popular, la família, la meritocràcia titular acadèmica o un cert estat del benestar, han configurat una de les majors integracions ideològiques, un efecte en base al qual, al llarg de les dècades dels 80, els 90 i els 2000, més del 70% de la població de l’Estat es reconeixia en aquest, sense fissures. El franquisme va acabar-se com a règim però va llegar-nos una delicada i eficient prolongació en termes ideològics d’allò que a partir del 39 havien fet amb les armes: erradicar el proletariat revolucionari i la seva ideologia alliberadora.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Repassades les repercussions de la derrota històrica del sentit comú comunista pel que fa a la subjectivitat política del proletariat o la classe treballadora en el capitalisme actual i en la producció teòrica i filosòfica del pensaments de les darreres dècades, arribaria el torn de descriure <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres. </span>Tanmateix, no dedicaré massa més línies a aquest factor, ja sigui perquè era el punt de partida explicat al primer article, ja sigui perquè ho reservo per a un següent article de pròxima publicació, en un exercici d’economia de la lectura i l’atenció del públic lector. En tot cas, em limitaré als titulars: la derrota històrica ens ha llegat un <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">panorama polític d’esquerres marcat per una relació viciada amb allò ideològic, repartida entre dos pols. </span>O bé una <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">relació de menyspreu</span>, de dissolució i de desterrament d’allò ideològicament marcat  i ferm com un pes mort, del passat; o bé una <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">relació identitària</span>, una manca de balanç i criteri crític i l’adhesió a formules ideològiques en tant que identitat pròpia, més que com a visió del món amb pretensions d’universalitat.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D’aquí que la intervenció ideològica de l’esquerra pel que fa la societat i a l’opinió pública estigui marcada per la derrota amb dos conseqüències clares:<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> o bé hi ha ideologies tancades</span>, consistents en si mateixes, però aïllades completament de la societat i limitades a l’existència com a identitat grupal, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">o bé hi ha una participació del debat polític i públic sempre determinada per l’assimilació del marc fort</span>, dominant, de la ideologia burgesa.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ara bé, seria no només un error, sinó una falsedat fàcil de contrastar amb la història viva i immediata de les darreres dècades, dir que la desactivació del factor ideològic revolucionari ha significat la mort del debat sobre les idees. N’hi ha hagut i n’hi ha contínuament. Hi ha discussió, el pensament de la gent no és monolític, és contradictori, està en disputa. Però<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> un marc ideològic ferm, sempre s’imposarà a una manca de marc, a un marc eclèctic o dèbil</span>, a idees que per genials, genuïnes i ben travades o comunicades, floten a l’aire i són assimilades o anul·lades pel marc fort. Si és un marc hegemònic i recolzat pel pes de dècades d’exitosa dominació política, el mecanisme s’accentua de manera total, implacable. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La tendència a l’assimilació de debats ideològics, per radicals que s’hagin plantejat en origen, és una constant de les darreres dècades i el tret principal de la impotència ideològica de l’esquerra.</span></p><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-25365 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/12/appel1-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Crist expulsant els mercaders del temple, detall, Bruegel el Vell </figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ho il·lustra de manera exemplar seguir el recorregut recent de certs cossos d’idees, parcials, concrets, que naixen, que es desenvolupen de manera sectària o tancada, persistent, marginal, replegats sobre una identitat, mantenint-se minoritaris de manera tenaç, fins que certes condicions han permès la seva socialització i el convenciment, fulgurant, hegemònic, d’importants capes de la societat o de la opinió pública. Però clar, per suposat, essent assimilats o integrats al marc ideològic del partit de la burgesia, adequant-se als límits marcats per aquest i esdevenint-ne funcionals. En són un clar exemple alguns dels debats o polèmiques sobre el gènere i la sexualitat que ha posat de relleu el moviment feminista, o de manera encara més clara i indiscutible, el desenvolupament recent del veganisme, del sentit comú sobre el consum de carn o aliments d’origen natural. De ser una posició marginal, discutida, associada a certs estils de vida minoritaris, el veganisme i el vegetarianisme han passat actualment a ser un hàbit alimentari comú per a milions de persones a occident, malgrat el fort arrelament cultural del consum d’aliments d’origen animal. Ministres de governs criden a reduir el consum de carn. Campanyes publicitàries. Una nova indústria càrnia-vegetal naixent.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És sorprenentment exemplar veure el <a href="https://www.ccma.cat/tv3/els-matins/carn-animal-o-vegana-quina-es-mes-asequible-sostenible-i-saludable/noticia/3131381" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><u style="box-sizing: border-box;">cara a cara</u></a> entre el representant d’Heura Foods i una veterinària vinculada a la ramaderia extensiva, emès a TV3 fa uns mesos. Cadascú havia de defensar la idoneïtat –alimentària, ecològica, social– de la seva respectiva hamburguesa. La superioritat discursiva del representant vegà és innegable (i segurament fruit de l’assessorament discursiu que pot assegurar-se una empresa de facturació milionària com la seva).<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Allò sorprenent és que una idea marginal, en el transcurs de pocs anys o dècades, pugui arribar a situar-se el sentit comú com quelcom innegable</span>. Ens alliçona de manera clara sobre la capacitat de les idees d’influir en la societat, en la seva força. Però una idea no flota a l’aire. Una idea no és només una certesa o una frase ben trobada. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El marc hegemònic de la burgesia, com única cosmovisió totalitzant existent després de la derrota històrica del sentit comú revolucionari, fagocita els discursos i debats que el caràcter contradictori de la societat dóna lloc, impulsa.</span><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></span></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest article va començar a ser redactat a mitjans del passat agost, amb dilatades setmanes, i mesos de pausa entre la seva execució final. L’article anterior prenia com a pretext el debat sostingut entre l’esquerra independentista i les seves tesis clàssiques i l’emergència de les noves tesis socialistes al territori català, pretext per reivindicar la importància de l’actualització del debat ideològic que expressava tal polèmica. A hores d’ara ja han tingut lloc les primeres presentacions públiques d’Horitzó Socialista, el mitjà d’expressió del jovent català enquadrat en les anomenades tesis del procés socialista. Tant a València com a la UAB hi havia una insistència recurrent en la caracterització de la proposta: que el punt de partida era la derrota històrica de la revolució socialista i del projecte comunista. Derrota caracteritzada pels ponents com una derrota militar, social, econòmica, però sobretot, derrota ideològica: l’anihilació de la idea de la revolució com a quelcom possible, com a quelcom potencialment existent, latent al sí de les contradiccions i els desenvolupaments de la mateixa societat que conformem. I l’extensió d’aquesta derrota a les formes polítiques i socials en les que els malestars i la conflictivitat s’ha expressat durant les darreres dècades. Aquest reconeixement, com a humil punt de partida és un mínim indefugible per l’actualització de la ideologia revolucionària. I una bona notícia, sense masses precedents, que un espai polític que no sigui un grupuscul, amb vocació de rellevància, s’hagi atrevit a entomar de cara, reconèixer la dimensió de tal derrota i es disposi a mirar de revertir-la, d’entrada, ideològicament. Un punt de partida per a reconstruir intents de generació d’un sentit comú comunista, és a dir, d’idees capaces de generalitzar-se entre la població sense haver de renunciar a la radicalitat o la profunditat que impliquen.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’anterior cicle polític ens va llegar certes ensenyances sobre la gens menyspreable capacitat política dels discursos i les idees. Però <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el populisme va tenir el seu moment àlgid com a moda política, va fracassar i ara n’observem les repeticions vulgars i caricaturesques</span>. Qualsevol posa el  segell «comunicació política», certa entonació a un video, ja sigui espot de campanya o l’anunci de l’enèsima nova mercaderia. Si en alguna cosa no anaven errats era que el sentit comú de la societat és quelcom a disputar. El debat sobre les idees està viu i no hi ha posició, consigna, frase, lloc comú, que no pugui ser discutida, que no es presti, si som astuts, al combat. Ara bé, les idees no floten a l’aire, els discursos no són aliens als marcs de pensament de forts que els fan possibles, per inconscients que en siguin els subjectes que els emeten o que els reben. Potser va ser un error, potser va ser una decisió conscient com a punt de partida, però <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el populisme d’esquerres no podia aspirar a ser més que un annex, una excrescència, del marc ideològic fort i dominant del partit de la burgesia</span>. L’error de l’esquerra, més o menys nova, durant el cicle populista va ser prendre’s la derrota històrica del sentit comú revolucionari com un límit infranquejable amb el que s’havia de transigir o bé decidir eludir-la, desterrar-la com un inconscient reprimit. Per a nosaltres ha de ser un punt de partida. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Existeixen les senyals i les possibilitats per una nova política de classe, que acompanyada de la reconstrucció d’un marc ideològic revolucionari fort ens pot permetre reprendre la batalla pel sentit comú de la societat</span>, aquest cop sí, amb bases sòlides, amb un marc propi, independent. La conjunció d’aquests factors és una de les condicions perquè la revolució socialista torni a ser possible.</p><hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity" style="background-color: white; border-color: initial; border-image: initial; border-left-width: initial; border-right-width: initial; border-style: solid none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 20px auto; max-width: 100px;" /><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Ruïnes de Buzluzdha, Búlgaria</p>

No fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa: la Revolució. Avui, aquesta certesa ha desaparegut i la massa de pensaments i idees contemporanis s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món, de transformar-lo. Podem reconstruir un marc ideològic revolucionari?

Sentit comú revolucionari, comunista. Utopia. Revolució. A risc d’entenebrir allò que pretenc dir-vos amb una barreja de fina nostàlgia i evocacions melancòliques, no puc evitar començar recordant: no fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa. Tal certesa va néixer entre la sang i la suor del part de les revolucions i processos històrics que van creuar el segle XX i el dolor atàvic –transmès de generació en generació– de la vivència directa o bé el record de la dominació, de centenars d’anys a través dels quals es va desplegar la lògica capitalista en el món, alimentada amb les vides de milions d’innocents éssers humans. Aquesta certesa era la de la Revolució. Que existia una possibilitat, un horitzó històric palpable i desitjable de transformació de la societat per deixar enrere la dominació en totes les seves formes.

La pràctica, la realitat de tals avenços, el dia a dia de cadascuna d’aquelles persones que sostenien tals aspiracions estava lluny de l’ideal. Les biografies d’aquells pretèrits revolucionaris i revolucionàries –tant els famosos com els menys coneguts– així com les de cadascuna de les persones anònimes que van viure sota la bandera de la Revolució, en són una prova apassionant. Per cada presa del poder, per cada vaga guanyada, per cada motí joiós, per cada edició d’un text subversiu que passava de mà en mà i ensenyava a llegir i a escriure a centenars, per cada vers declamat evocant la victòria, hi havia la contrapartida d’anys i anys de guerra, execucions, exili, girs dramàtics i esclafadors de guió, histriòniques traïcions, retrocessos, presó i misèries contingents. Les dificultats, en suma, van ser titàniques. Malgrat tot, l’ideal seguia vigent. Va seguir-ho sent, però, fins a un cert punt.

La darrera onada, el darrer cicle d’insurreccions proletàries, el darrer cop de cua del colós ferit de mort de la revolució va ser llarg i va posar contra les cordes l’ordre capitalista fent arribar la inestabilitat fins al mateix centre imperialista. Durant els llargs 60 i 70 ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya, ni Itàlia, ni els EUA van poder evitar una intensa onada de tumults, aixecaments, un moviment obrer de vagues salvatges i saboteig, densitats de grups i moviments revolucionaris, milers de joves proletaris i estudiants endinsant-se en profundes experiències de comunisme en la lluita i la vida col·lectiva, desertant del treball i de la família. Moviments i aixecaments, sovint també dirigits contra Partits Comunistes i Sindicats en decadència, reconvertits en mers gestors dels pactes i equilibris als estats occidentals. Però és sabut, també, que aquesta onada va acabar en derrota. Les dècades dels 80 i els 90 van ser de plom, bales, presó; però també de renúncies, desídia, assimilació i integració.

Hi ha a dia d’avui diversos anàlisis d’aquesta derrota. En certa manera, allò que s’anomena esquerra ha dedicat cert temps a la glossa de la derrota del projecte històric de la revolució socialista. Una glossa que sovint s’ha mogut entre l’autoparòdia i la tragèdia i en escasses ocasions ha estat una font de balanços, autocrítica i o recerca de pistes per l’actualització de les revolucions del present. Ara bé, no podem deixar de qüestionar-nos: quins anàlisis seriosos existeixen? Què ens proposen o què ens ajuden a entendre, més enllà de confirmar la derrota revolucionària, com a mínim, a occident? Ens diuen quelcom significatiu sobre el caràcter de tal derrota?

El cens a Betlem, detall de la posta del sol, Bruegel el Vell

Podem consultar els anàlisis, clàssics, de capçalera, d’historiadors com Hobsbawm o Fontana, on es descriu l’auge i declivi de les insurreccions proletàries del s.XX, amb la glossa central de la revolució bolxevic i les repercussions al llarg de tot el segle que les seves derivades tingueren en la resta d’experiències històriques revolucionàries. També, l’exercici de balanç de les anomenades corrents de la comunització (gairebé desconegudes aquí), l’única aportació política rellevant de les quals és justament l’assenyalament de les limitacions, ja fossin estructurals, ja fossin estratègico-polítiques, dels intents revolucionaris i del moviment obrer occidental, més enllà de l’argument buit i repetit per les diferents corrents d’esquerra, més o menys radicals, que sempre acaben explicant el fracàs d’una revolució a causa d’una «traïció» (la traïció dels líders, de la socialdemocràcia, etc…) Així mateix, hi ha el ric camp de reflexió lligat al cicle històric de l’anomenada autonomia italiana (60’s-77’), sobre les seves condicions de possibilitat i sobre el seu fracàs o esvaïment, entre la reestructruació del capital que en mutila la base social objectiva, la repressió i dissolució del moviment i la fugida endavant armada. Les propostes de definició del neoliberalisme de Harvey a les seva Breu Història del Neoliberalisme, que resumeixen l’articulació global del mode de gestió capitalista sobre el que es va construir tal derrota. O la recent idea de la melancolia d’esquerres d’un historiador de les idees com Enzo Traverso que es dedica a caracteritzar la modalitat de memòria i sentit del fracàs històric del comunisme que ha predominat en el pensament i la cultura popular de la derrotada esquerra.

No podem obviar tals aportacions. Però seria simplista, o buit, conformar-se amb el mer recull o llistat bibliogràfic. Cal actuar amb un exercici de criteri teòric i polític. I, procurant fer aquest exercici crític, si mirem de pensar l’arrel comuna d’aquests intents de donar sentit i descriure la derrota històrica de les revolucions proletàries, trobem un tret comú: la mancança d’estar articulades ideològicament de manera molt pobre. És a dir, m’atreviria a afirmar que el mateix exercici d’anàlisi d’aquests balanços està mediat, viciat, per algunes de les vicissituds internes o conseqüències de la derrota que es dediquen a descriure. Són balanços políticament marcats, no pertanyen a la historiografia burgesa, per suposat. Però malauradament acaben sempre derivant en criteris polítics o bé difusos o bé incorrectes. Els difusos, per exemple, Traverso i Harvey, que escriuen afectats de la mateixa desorientació i debilitat ideològica que analitzen, sense poder-se’n escapar. Al seu torn, un exemple clar d’incorrecció és la tautologia en la que incorre la corrent de la comunització: defineixen les revolucions proletàries com immanents a la lògica del capital en un argument circular. Pels comunitzadors la història del s.XX és una mena de carreró sense sortida on pesa un mena d’inèrcia estructural en base a la qual les revolucions no tenien la capacitat d’anar més enllà del capital ni sobreviure a les guerres, on es deixa poc marge a l’agència històrica dels subjectes col·lectius.

Tal material històric, cultural, de balanç i de disputa de la tradició i la memòria només és un punt de partida per la refinació de conclusions i perspectives més clares sobre fins a quin punt l’avenir i l’herència històrica de tals revolucions i els seus fracassos ens acompanyen i determinen als revolucionaris del s.XXI, quines lliçons i també limitacions ens imposen. Les valoracions que n’he fet aquí són escasses, parcials, poc justificades. La tasca completa queda petita pel volum i les intencions d’aquest text breu. Més aviat, i en continuïtat amb el darrer article, si he citat aquests exemples és des de la voluntat d’aprofundir o fer èmfasi en el pes del factor ideològic a l’hora de donar comptes de l’esmentada derrota històrica. Perquè tots els casos, malgrat ser anàlisis rigorosos, no donen prou pes a la reflexió sobre la vessant ideològica de la derrota històrica que ens ocupa.

Quan parlo de factor ideològic em refereixo a que la gran derrota va ser infligida sobre el sentit comú revolucionari, va ser l’extirpació calculada de la utopia comunista de cada barriada, del cor, la consciència i els anhels de cada pobre del món, de les esperances de militants i lluitadors a tot el globus terraqui. De l’expulsió del marxisme i el socialisme revolucionari de tots els canals de producció, circulació i discussió del pensament i de la condemna com a teories mortes, anacròniques que se’ls va imposar. Probablement aquesta transformació, mutilació, de les consciències va ser més lenta que l’esclafament militar i social de les insurreccions, que el desmuntatge gradual de les velles formes organitzatives de la classe treballadora o l’extermini dels darrers grups armats a Europa. Però va colpejar amb un dany mil vegades més greu a la Revolució que totes les guerres desencadenades per impedir-la. Com a mínim a Occident, la desfeta d’aquest sentit comú va ser brutal, aclaparadora, negant la possibilitat d’una transformació revolucionària de la realitat als caps de la majoria de la població i desfent els paradigmes en base als quals havia funcionat l’esquerra revolucionària. La rellevància del factor ideològic per explicar les darreres dècades de derrota ressalta amb la pobre dedicació o dedicació incorrecta que li presten els anàlisis teòrics que ha produït l’esquerra revolucionària per donar comptes de la seva pròpia impotència.

No hauria de ser menyspreada aquesta realitat: el govern neoliberal del capitalisme va tenir en les seves ments més lúcides una encertada visió de futur. Sabien ja aleshores que el món no seria mai un jardí edènic de prosperitat sota la voraç necessitat de valorització del capital, que una mà de ferro havia, ha i haurà de mantenir a ratlla tota la misèria acumulada i per acumular. Però havien après també valuoses lliçons del cicle anterior i tenien clar que, fins a l’adveniment de la següent gran recessió, s’obria un temps que no havia de servir només per omplir-se les butxaques, sinó per crear les condicions necessàries per a que ni sota el retorn de la pitjor degradació de condicions de vida i drets les classes subalternes tinguessin la possibilitat de repetir els processos revolucionaris que havien fet trontollar el món durant el segle XX. Així ho van fer: tal contrarevolució o revolució passiva es va fonamentar en mesures materials, urbanístiques, logístiques, en redistribucions econòmiques i deslocalitzacions, refinançament militar i policial.

-La processó cap al calvari, Bruegel el Vell

El manteniment i l’ampliació desesperada dels cicles d’acumulació del capital, cada vegada més difícils de sostenir, eren per suposat la pulsió de base que regia tals mesures. Un pulsió que transcendeix els plans i la intel·ligència d’un, dos o de la plana major sencera de la classe capitalista mundial. Ara bé, si una consciència o certesa guiava aquesta època, diguem-ne de reformes neoliberals, era que en cap cas es realitzaven els plans econòmics, financers o urbanístics pretenent que per si mateixos serien capaços d’esvair el fantasma del comunisme ad eternum, encara que s’aconseguís mantenir un cert nivell de vida entre la majoria de població treballadora d’occident (a costa de dessagnar a la resta de la humanitat a la perifèria). Els guetos i la misèria mai van desaparèixer, per exemple, al llarg de tots els països europeus o als EEUA. Del que es tractava era d’impedir que partint de la miserable vida a una barriada pobre, d’un barri marginat, es pogués articular de nou una ciutat proletària disposada a escombrar la ciutat burgesa que tenia al davant, tal com va ocórrer a la Barcelona d’inicis del s.XX. Allò que van aprendre amb esfereïdora claredat els representants de la burgesia mundial a través del sagnant i llarg segle passat, va ser, justament, un alt grau d’autoconsciència sobre com domina la classe dominant: Sota el domini de la compulsió muda del capital, la misèria no acabarà mai, no es poden abolir els pobres del món i tampoc allò que ens empeny al tumult i a la protesta. El domini ideològic és gairebé més rellevant que el domini militar per sobre d’aquests.

En base a això, m’atreveixo a afirmar que la «tasca civilitzadora» que es va auto-atorgar la burgesia que veia com s’atansava el final del s.XX, més que la pau al món o noves revolucions tecnològiques, va ser desactivar el factor ideològic, allò que donava un sentit i un horitzó a les lluites de supervivència dels desposseïts, la idea i possibilitat d’una totalitat que xoqués amb el món burgès per desplaçar-lo. I efectivament, així va ser, el factor ideològic va ser desactivat a les societats capitalistes occidentals. Dècades de campanya, per terra, mar i aire, per mitjans que van des de la refinada guerra de posicions cultural a la dura reproducció i imposició través d’aparells variats. El partit de la burgesia, l’organització social del capitalisme tardà, va aconseguir amb un èxit aclaparador imposar de manera hegemònica un marc de pensament d’una solidesa exasperant: no es tractava de negar la misèria, ni els més que evidents problemes i injustícies ni tan sols de negar les possibilitats de la crítica. Sinó de desterrar la idea del comunisme. Així ho varen fer.

Crec que una de les millors caracteritzacions de tal derrota, o més aviat, de la victòria ideològica de les forces reaccionàries del món ja la va fer, molt sintètica i encertadament i enmig de la pandèmia, Xan López de Contra el Diluvio.

Resumidament, la seva tesi: al llibre El final de la història i l’últim home (1992) Fukuyama analitzava el món inaugurat després del final de la Guerra Freda com un món sense ideologies, on quedaven superades les dures i sanguinàries lluites entre visions del món que havien assolat el segle anterior, on la victòria de les democràcies liberals inaugurava una època de prosperitat, posthistòrica. No que ja no transcorregués el temps, sinó que la història de la humanitat en tant que progrés hauria arribat a la seva culminació. Que ens trobàvem en el millor dels móns possibles. La societat democràtica liberal del capitalisme estatunidenc seria el més semblant a la utopia del final de la societat de classes, però irònicament realitzada per la gran democràcia liberal estatunidenca, i per suposat, pels mals menors o col·laterals de l’altra cara de la moneda: el seu caràcter imperialista i una hegemonia global imposada a foc i sang. L’argumentari de Fukuyama és sobradament conegut. Segurament és una experiència comuna de la majoria que segueix aquestes línies haver llegit algun llibre, article, o capítol d’un pensador d’esquerres, d’haver escoltat un argument en una ponència o a la barra del bar que desenvolupen com d’equivocat estava Fukuyama. I ho acostumen a fer en base a l’enumeració d’efemèrides històriques que refuten la conversió del món en un jardí de pau i prosperitat, ja sigui citant la guerra dels Balcans, l’11S, o més recentment, les sobrevingudes crisis capitalistes. Qui no ha jugat mai al fàcil argument d’afirmar o justificar com d’evident és que «la història no s’ha acabat»?

La lectura de X. López és prou més aguda: l’obsessió per evocar les evidències de l’error de les tesis sobre el final de la història de Fukuyama és paradoxalment la manifestació de la seva victòria en el debat i el món de les idees, en el sentit comú. Des de tesis doctorals i articles acadèmics, assajos, exabruptes a discussions estudiantils o com a recurs per iniciar una argumentació pseudo-esquerranosa. Mentre es citava el llibre de Fukuyama com a exemple d’un error evident del relat burgès, l’hegemonia capitalista acabava de desintegrar les restes materials, organitzatives i ideològiques del vell paradigma socialista i s’erradicaven les bases socials i culturals del moviment obrer europeu.

A dia d’avui, l’anomenat realisme capitalista –la impossibilitat de pensar el món més enllà, fora del metabolisme capitalista, en tots els àmbits (cultura, economia, literatura, quotidianitat, etc)– està més que reconegut com un límit ideològic d’època i ha fet fortuna entre la intel·lectualitat i els culturetes d’esquerres que dediquen hores i hores al concepte i n’analitzen les derivades al cinema o al premsa o a no-sé-quina corrent artística emergent. Un realisme capitalista que, de fet, no defineix res massa diferent del que preconitzava Fukuyama a les seves tesis des d’una mena d’hegelianisme de dretes, liberal. Tot plegat, malgrat l’esclat multipolar de crisis, pandèmies i catàstrofes. És a dir, la continuïtat hegemònica de les tesis de Fukuyama es dóna, però, sorprenentment des del 2008 fins avui en dia en unes condicions històriques objectives que li serien adverses, que no són unes altres que la inestabilitat global i la disrupció de les múltiples crisis del capital afectant també a les societats dels centres imperialistes occidentals. Així i tot, persisteixen les tesis de Fukuyama en la forma d’una manca d’alternatives imaginables a un camí històric que no sigui el de la destructiva acumulació capitalista. Té un cert mèrit i ens alliçona sobre el funcionament del debat i la pugna el món de les idees.

Si referencio aquest anàlisi és per descriure fins a quin punt la més greu de les derrotes infligides a la tradició revolucionària ha estat la decadència ideològica de les darreres tres dècades, que encara arrosseguem. I ho dic des d’un cert respecte per aquest encert teòric però conscient de l’abisme de discrepància política que ens separa, i fins i tot, confronta. Jo escric aquestes línies des de la voluntat política de reactualització d’un paradigma ideològic, el del comunisme revolucionari. Per contra, X. López escriu suggerents articles, reflexions i dinamitza un think-thank ecosocialista des de premisses tant enginyoses i difícils de classificar com que «avui en dia ni els revolucionaris revolucionen, ni els reformistes reformen». Premisses suggerents, sí, per acabar, però, falcant teòricament les propostes de Más País o dels cercles propers a la vicepresidenta del govern Yolanda Díaz i els últims espasmes del cicle populista amb la proposta de SUMAR, reduïda gairebé al decadent objectiu polític de justificar-se com una crossa institucional útil al PSOE. No crec que estigui simplificant res, sinó descrivint les posicions en pugna.

Està clar que l’ús d’un recurs teòric aliè mai és innocent, fins i tot arriscat. Per X.López la lectura crítica de la recepció i l’èxit ideològic de les tesis de Fukuyama serveix per deduir la necessitat d’un cert realisme o possibilisme polític, però amb aires de novetat, òbviament astut i refinat. Per justificar la radical diferència del nostre present amb les pretèrites dècades revolucionàries del s.XX, no perquè ens trobem en uns nous temps de prosperitat, sinó perquè avui en dia no existeix encara cap força antagònica semblant a l’antic moviment obrer i socialista que s’oposi a l’actual carrera suïcida, militar i climàtica de la classe dominant. Tal panorama, summament desconegut i aterridor alhora ens porta segons el parer de X.López a haver d’escollir entre el resabut «There’s no Alternative» thacherià i una mena de nova versió entre cínica i deseperançada de la vella fe en l’Estat com a ordenador de la vida política i la societat. L’entorn intel·lectual, el nou progressisme verd, que es configura al voltant de la intel·ligència de persones com el teòric de Contra El Diluvio pren la fulgurant derrota ideològica de la revolució de la que partim com argument ni tan sols per intentar refundar la socialdemocràcia com a opció raonable: es veu que el màxim al que podem aspirar com a sentit comú d’època és celebrar que algú com Joe Biden, neoliberal, s’oposi a un neofeixista com Bolsonaro. Que l’actual «policrisi» del capital farà virar als neoliberals d’arreu cap a una mena de socialdemocràcia de guerra. Que per qüestions de conjuntura, la fracció dominant de la burgesia mundial es reorientarà cap a posicions progressistes i el nou gran enemic de la humanitat són els burgesos obertament reaccionaris que puguin ser un contrapès d’aquesta tendència. Noves versions de vells arguments, ja aleshores dubtosos.

A la contra, si jo recullo o reconec l’encert de les seves tesis sobre el caràcter de la derrota històrica del projecte revolucionari és des de la perspectiva de caracteritzar bé el camp de batalla ideològic des del que s’ha d’encarar la recomposició d’una força antagònica amb possibilitats consistents d’encarar els reptes de l’època i suposar una amenaça real per al gran partit contemporani de la burgesia mundial. Per mirar de traçar les vies, per afinar i construir les possibilitats d’anar més enllà dels límits i derrotes de les que som hereus, de que és possible l’actualització de les idees o tesis que poden configurar una nova concepció del món emancipadora, revolucionària.

La caiguda dels àngels rebels, detall, Bruegel el Vell

Però, qui encerta què? Qui assimila a qui? Són un entreteniment passatger de joves estudiants, a l’estil del grupisme dels 70 i 80, l’actual renovada proliferació i actualització de les idees marxistes? La refinació intel·lectual i teòrica dels nous pensadors del progressisme verd espanyol serà l’enèsima refundació de la socialdemocràcia com a crossa necessària de la hegemonia del partit de la burgesia? Només els anys ho diran.

En qualsevol cas, insisteixo en la conclusió o argument de fons de l’article: la més dura de les derrotes que han patit els revolucionaris del món és la derrota ideològica de les darreres dècades. I les derivades que ha suposat en els plànols teòrics i en el camp d’allò social, en el sentit comú imperant entre els pobres de la terra i la classe treballadora dels països occidentals, sobretot. Les concrecions d’aquesta derrota, pel que fa a la debilitat ideològica de l’esquerra, es manifesten sobretot en tres aspectes: la dissolució de la teoria com antagonisme polític, l’emergència d’una ideologia espontània antipolítica entre el proletariat i els desposseïts i la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres.

Pel que fa a la dissolució de l’antagonisme en la teoria no em vull referir al fantasma del pensament postmodern. Hi ha intervencions i anàlisis de sobres que han caracteritzat el postmodernisme i els seus límits com a corrent estètica, les seves derivacions culturals i el debat sobre si existeix com a tal un pensament postmodern o no i fins i tot una «època» històrica postmoderna. Així mateix existeixen crítiques encertades a l’ús indistint del mot postmodernisme com en termes de descrèdit polític, ús associat a posicions que s’autoerigeixen com a defensores d’una política centrada en les condicions materials davant de les suposades derives idealistes de l’esquerra. Al que em refereixo és al procés històric de desfeta de la capacitat d’articulació política pràctica i ideològica de la teoria i el pensament. Tal procés no pot reduir-se erròniament, o no només, al progressiu descrèdit i decadència de la teoria marxista. Tampoc a l’emergència a partir dels anys 60 de les tendències teòriques com l’estructuralisme i postestructuralisme, així com el naixement del feminisme radical, els estudis postcolonials o la teoria de la interseccionalitat, per esmentar alguns casos. Més que en la competència amb el marxisme, tals marcs teòrics van omplir els buits o tenien les seves condicions de possibilitat en la decadència, també teòrica, que es va fer evident pel que fa als partits comunistes occidentals i a les seves trillades doctrines oficials.

Tots aquests fenòmens són alguns dels ingredients o precedents que ens ajuden a entendre la conclusió general, que és l’actual dissolució de la capacitat antagònica de la teoria. El s.XXI s’inicia arrossegant aquesta herència i l’accentua. Que la teoria ha perdut la seva capacitat transformadora vol dir bàsicament que mai tantes veus i corrents de pensament havien interpretat de maneres múltiples l’avenir del món, i a la vegada, mai la teoria havia estat tant impotent per transformar efectivament el món com ho ha estat en les darreres dècades.

Ens trobem en un moment sense precedents en la història de les idees degut a l’efusivitat i la difusió de, no només l’alfabetització i la cultura de masses, sinó de l’accés generalitzat al pensament i l’educació superior cada cop a més llocs del globus, així com la generació de nous i vastos mercats editorials i audiovisuals. No és només que existeixin universitats i editorials arreu del planeta, sinó que avui en dia qualsevol pot obrir un canal de youtube o un blog i donar recorregut a la seva particular posició filosòfica. I no només en un sentit quantitatiu (nombre de persones que filosofen), sinó també qualitatiu: mai havien existit tantes corrents de pensament divergents, per arrels comunes que puguin tenir o per vulgars que siguin les seves formes o tesis. Del neokantisme al revival new age de filosofies hinduistes, passant pels nous estudis hegelians, la il·lustració fosca, el realisme especulatiu, el transhumanisme i un llarg etcètera que podria allargar-se pàgines i pàgines. De manera paradoxal, tota aquesta massa de pensaments i idees s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món, de transformar-lo. Mai havia estat tan gran l’abisme obert entre la interpretació teòrica del món i les possibilitats de la seva transformació històrica. Una mena d’inversió perversa de la 11ª tesi sobre Feuerbach i un compliment de la profecia de Günther Anders de què si no sabem interpretar el món per transformar-lo aquest no es quedarà immòbil, sinó que començarà a canviar sense nosaltres. Després de l’obra mestra de Fukuyama que va falcar el marc neoliberal, la teoria ha estat fortament adolida d’impotència ideològica, les idees no estan canviant el món, tot just arriben a descriure’l. La qüestió és si l’època que se’ns obre davant dels ulls es pot permetre un mussol de Minerva que alci el vol en caure la nit o ara ja és un imperatiu de supervivència per la humanitat recuperar aquella modalitat del pensament teòric que per entendre, necessàriament ha de transformar.

En el plànol d’allò social, de la subjectivitat política de les classes subalternes, les conseqüències de la fulgurant hegemonia dels diferents nivells d’organització política, social i cultural de la burgesia han estat clares: entre els pobres del món, entre els membres del que hauria de ser un nou proletariat, si algun criteri polític impera avui, és el d’una ideologia espontània apolítica, sinó completament antipolítica. A banda de tots els atributs de la subjectivitat burgesa. No és només que la idea de la revolució hagi perdut tota credibilitat i respecte, que s’hagi perdut l’esperança. És que si hi ha manifestacions crítiques acostumen a estar lligades al descrèdit i la llunyania del sistema de partits (traduït en altíssimes quotes d’una creixent abstenció electoral), un cert nihilisme o desesperança i una ràbia cega, ni tan sols classista, que tant pot dirigir-se com a crítica moral «als que manen» com apuntar a qui es té més per sota o al costat, seguint l’estela del racisme, el masclisme o de la guerra entre pobres. A l’Estat Espanyol, el de Emmanuel Rodriguez és potser un dels millors anàlisi, també, de la configuració d’una de les ideologies d’estat més secundades i capaces de permear en el gruix de la població, la ideologia de la classe mitjana: la centralitat d’elements com l’habitatge en propietat i un cert rentisme popular, la família, la meritocràcia titular acadèmica o un cert estat del benestar, han configurat una de les majors integracions ideològiques, un efecte en base al qual, al llarg de les dècades dels 80, els 90 i els 2000, més del 70% de la població de l’Estat es reconeixia en aquest, sense fissures. El franquisme va acabar-se com a règim però va llegar-nos una delicada i eficient prolongació en termes ideològics d’allò que a partir del 39 havien fet amb les armes: erradicar el proletariat revolucionari i la seva ideologia alliberadora.

Repassades les repercussions de la derrota històrica del sentit comú comunista pel que fa a la subjectivitat política del proletariat o la classe treballadora en el capitalisme actual i en la producció teòrica i filosòfica del pensaments de les darreres dècades, arribaria el torn de descriure la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres. Tanmateix, no dedicaré massa més línies a aquest factor, ja sigui perquè era el punt de partida explicat al primer article, ja sigui perquè ho reservo per a un següent article de pròxima publicació, en un exercici d’economia de la lectura i l’atenció del públic lector. En tot cas, em limitaré als titulars: la derrota històrica ens ha llegat un panorama polític d’esquerres marcat per una relació viciada amb allò ideològic, repartida entre dos pols. O bé una relació de menyspreu, de dissolució i de desterrament d’allò ideològicament marcat i ferm com un pes mort, del passat; o bé una relació identitària, una manca de balanç i criteri crític i l’adhesió a formules ideològiques en tant que identitat pròpia, més que com a visió del món amb pretensions d’universalitat.

D’aquí que la intervenció ideològica de l’esquerra pel que fa la societat i a l’opinió pública estigui marcada per la derrota amb dos conseqüències clares: o bé hi ha ideologies tancades, consistents en si mateixes, però aïllades completament de la societat i limitades a l’existència com a identitat grupal, o bé hi ha una participació del debat polític i públic sempre determinada per l’assimilació del marc fort, dominant, de la ideologia burgesa.

Ara bé, seria no només un error, sinó una falsedat fàcil de contrastar amb la història viva i immediata de les darreres dècades, dir que la desactivació del factor ideològic revolucionari ha significat la mort del debat sobre les idees. N’hi ha hagut i n’hi ha contínuament. Hi ha discussió, el pensament de la gent no és monolític, és contradictori, està en disputa. Però un marc ideològic ferm, sempre s’imposarà a una manca de marc, a un marc eclèctic o dèbil, a idees que per genials, genuïnes i ben travades o comunicades, floten a l’aire i són assimilades o anul·lades pel marc fort. Si és un marc hegemònic i recolzat pel pes de dècades d’exitosa dominació política, el mecanisme s’accentua de manera total, implacable. La tendència a l’assimilació de debats ideològics, per radicals que s’hagin plantejat en origen, és una constant de les darreres dècades i el tret principal de la impotència ideològica de l’esquerra.

Crist expulsant els mercaders del temple, detall, Bruegel el Vell

Ho il·lustra de manera exemplar seguir el recorregut recent de certs cossos d’idees, parcials, concrets, que naixen, que es desenvolupen de manera sectària o tancada, persistent, marginal, replegats sobre una identitat, mantenint-se minoritaris de manera tenaç, fins que certes condicions han permès la seva socialització i el convenciment, fulgurant, hegemònic, d’importants capes de la societat o de la opinió pública. Però clar, per suposat, essent assimilats o integrats al marc ideològic del partit de la burgesia, adequant-se als límits marcats per aquest i esdevenint-ne funcionals. En són un clar exemple alguns dels debats o polèmiques sobre el gènere i la sexualitat que ha posat de relleu el moviment feminista, o de manera encara més clara i indiscutible, el desenvolupament recent del veganisme, del sentit comú sobre el consum de carn o aliments d’origen natural. De ser una posició marginal, discutida, associada a certs estils de vida minoritaris, el veganisme i el vegetarianisme han passat actualment a ser un hàbit alimentari comú per a milions de persones a occident, malgrat el fort arrelament cultural del consum d’aliments d’origen animal. Ministres de governs criden a reduir el consum de carn. Campanyes publicitàries. Una nova indústria càrnia-vegetal naixent.

És sorprenentment exemplar veure el cara a cara entre el representant d’Heura Foods i una veterinària vinculada a la ramaderia extensiva, emès a TV3 fa uns mesos. Cadascú havia de defensar la idoneïtat –alimentària, ecològica, social– de la seva respectiva hamburguesa. La superioritat discursiva del representant vegà és innegable (i segurament fruit de l’assessorament discursiu que pot assegurar-se una empresa de facturació milionària com la seva). Allò sorprenent és que una idea marginal, en el transcurs de pocs anys o dècades, pugui arribar a situar-se el sentit comú com quelcom innegable. Ens alliçona de manera clara sobre la capacitat de les idees d’influir en la societat, en la seva força. Però una idea no flota a l’aire. Una idea no és només una certesa o una frase ben trobada. El marc hegemònic de la burgesia, com única cosmovisió totalitzant existent després de la derrota històrica del sentit comú revolucionari, fagocita els discursos i debats que el caràcter contradictori de la societat dóna lloc, impulsa.

Aquest article va començar a ser redactat a mitjans del passat agost, amb dilatades setmanes, i mesos de pausa entre la seva execució final. L’article anterior prenia com a pretext el debat sostingut entre l’esquerra independentista i les seves tesis clàssiques i l’emergència de les noves tesis socialistes al territori català, pretext per reivindicar la importància de l’actualització del debat ideològic que expressava tal polèmica. A hores d’ara ja han tingut lloc les primeres presentacions públiques d’Horitzó Socialista, el mitjà d’expressió del jovent català enquadrat en les anomenades tesis del procés socialista. Tant a València com a la UAB hi havia una insistència recurrent en la caracterització de la proposta: que el punt de partida era la derrota històrica de la revolució socialista i del projecte comunista. Derrota caracteritzada pels ponents com una derrota militar, social, econòmica, però sobretot, derrota ideològica: l’anihilació de la idea de la revolució com a quelcom possible, com a quelcom potencialment existent, latent al sí de les contradiccions i els desenvolupaments de la mateixa societat que conformem. I l’extensió d’aquesta derrota a les formes polítiques i socials en les que els malestars i la conflictivitat s’ha expressat durant les darreres dècades. Aquest reconeixement, com a humil punt de partida és un mínim indefugible per l’actualització de la ideologia revolucionària. I una bona notícia, sense masses precedents, que un espai polític que no sigui un grupuscul, amb vocació de rellevància, s’hagi atrevit a entomar de cara, reconèixer la dimensió de tal derrota i es disposi a mirar de revertir-la, d’entrada, ideològicament. Un punt de partida per a reconstruir intents de generació d’un sentit comú comunista, és a dir, d’idees capaces de generalitzar-se entre la població sense haver de renunciar a la radicalitat o la profunditat que impliquen.

L’anterior cicle polític ens va llegar certes ensenyances sobre la gens menyspreable capacitat política dels discursos i les idees. Però el populisme va tenir el seu moment àlgid com a moda política, va fracassar i ara n’observem les repeticions vulgars i caricaturesques. Qualsevol posa el segell «comunicació política», certa entonació a un video, ja sigui espot de campanya o l’anunci de l’enèsima nova mercaderia. Si en alguna cosa no anaven errats era que el sentit comú de la societat és quelcom a disputar. El debat sobre les idees està viu i no hi ha posició, consigna, frase, lloc comú, que no pugui ser discutida, que no es presti, si som astuts, al combat. Ara bé, les idees no floten a l’aire, els discursos no són aliens als marcs de pensament de forts que els fan possibles, per inconscients que en siguin els subjectes que els emeten o que els reben. Potser va ser un error, potser va ser una decisió conscient com a punt de partida, però el populisme d’esquerres no podia aspirar a ser més que un annex, una excrescència, del marc ideològic fort i dominant del partit de la burgesia. L’error de l’esquerra, més o menys nova, durant el cicle populista va ser prendre’s la derrota històrica del sentit comú revolucionari com un límit infranquejable amb el que s’havia de transigir o bé decidir eludir-la, desterrar-la com un inconscient reprimit. Per a nosaltres ha de ser un punt de partida. Existeixen les senyals i les possibilitats per una nova política de classe, que acompanyada de la reconstrucció d’un marc ideològic revolucionari fort ens pot permetre reprendre la batalla pel sentit comú de la societat, aquest cop sí, amb bases sòlides, amb un marc propi, independent. La conjunció d’aquests factors és una de les condicions perquè la revolució socialista torni a ser possible.

Foto de portada: Ruïnes de Buzluzdha, Búlgaria