El mercat de treball un any després de la reforma laboral

Ha passat un any des de que el 30 de desembre de 2021 es va aprovar la última reforma laboral, votada al Congrés el dia 3 de febrer. D’aquesta manera es complia una de les principals que exigències de la Comissió Europea, que supeditava la transferència dels fons Next Generation Europe a realitzar reformes en la regulació laboral i en el sistema de pensions, entre d’altres. Des de diverses institucions i des de diversos mitjans de comunicació aquest últim any s’ha sentit molt a parlar dels bons resultats d’aquesta reforma, sobretot pel que fa a la reducció de la temporalitat i a la creació d’ocupació. Aquests bons resultats també s’han qüestionat, tot sovint per part de la dreta política amb la intenció de desgastar l’actual govern de l’Estat amb finalitats partidites. És per aquest motiu que és pertinent fer un anàlisi exhaustiu sobre què ha passat al mercat de treball espanyol aquest últim any, que aporti llum a la qüestió i s’allunyi de la propaganda.

Una promesa incomplerta i una lluita erràtica contra la precarietat

En primer lloc i a tall previ, cal tenir en compte que aquesta reforma laboral és el resultat de l’incumpliment d’una promesa electoral. Quan es va conformar l’actual govern, PSOE i Unidas Podemos es van comprometre a derrogar la reforma laboral de Rajoy de 2012. Aquesta reforma va comportar tota una serie de retallades importants de drets laborals i socials, amb especial rellevància de l’estatalització de la negociació col·lectiva, la supressió de l’autorització administrativa dels acomiadaments col·lectius, l’ampliació dels supòsits que poden justificar l’acomiadament, un abaratiment substancial de les indemnitzacions i la supressió dels salaris de tràmit. A mesura que avançava la legislatura, inclús des de l’ala esquerra del govern ja s’avançava que només es derrogarien aquells aspectes més lesius de la reforma de 2012, però finalment tampoc va ser així: la majoria d’aquests elements, que han fet decantar la balança de la negociació col·lectiva entre capital i treball clarament a favor del capital aquesta última dècada es van consolidar en la reforma de fa un any al deixar-se intactes. Es perdia així una oportunitat de revertir bona part del marc institucional que provoca que la major part de la classe treballadora a l’Estat espanyol visqui en situació de precarietat.

Tot i així, aquesta reforma sí que va portar a terme canvis importants que posaven el focus en en una de les principals causants de la precarietat: la temporalitat dels contractes. Cal tenir en compte que l’Estat espanyol ha estat històricament caracteritzat per l’alta temporalitat del treball, i van ser els treballs temporals els que més van créixer a partir de 2013, quan l’economia espanyola sembla que comença a deixar enrere la destrucció d’ocupació de la crisi de 2008, i les dades prèvies a la reforma laboral de 2021 senyalàven que una de cada quatre persones assalariades era temporal, el que situaba l’Estat espanyol entre els països de la Unió Europea que més temporalitat tenia. Així, un dels objectius clars d’aquesta reforma era acabar amb aquest excés de treball temporal. Actualment només és possible realitzar contractes temporals en cas de substitució d’un treballador i per circumstàncies imprevistes o previstes de la producció (com per exemple campanyes agrícoles o de Nadal). A més, el temps màxim durant el que es poden encadenar contractes temporals abans de ser contractat indefinidament ha passat de ser de dos anys a un any i mig. La majoria de persones que fins al moment eren contractades amb contractes d’obra i servei es pretén que es contractin en modalitat fixe-discontínua, que contempla els mateixos drets que amparen el contracte indefinit, inclosa la indemnizació per acomiadament.

Però el treball precari que l’economia espanyola crea a partir de 2013 no és només temporal, també és parcial, el que es coneix com a subtreball o subocupació. Les feines a temps parcial, amb un salari necessàriament més baix, no sempre son ocupades per persones a qui aquest horari o aquest sou els hi interessa.

L’impacte de la reforma laboral de 2022 en xifres

Als Països Catalans els contractes indefinits s’han duplicat entre gener i desembre de 2022: han registrat un augment del 112,92% en total, un augment del 108,26% els homes i un 119,11% les dones.

Aquest creixement és especialment pronunciat en el cas dels contractes fixes discontinus, que es multipliquen casi per 5, i que per tant, son els principals contractes fixes que han crescut. Es tracta d’una modalitat de contractes parcials concentrats en uns mesos determinats de l’any. El creixement d’aquests contractes ha estat més pronunciat en el cas de les dones que en els homes. Els contractes fixes a temps parcial també han crescut, si bé a una taxa més moderada que els contractes fixes discontinus: un 118,83% entre gener i desembre de 2022, les dones també una mica per sobre que els homes.

Però com s’ha comentat, l’objectiu d’aquesta reforma laboral era acabar amb la temporalitat. Podem dir que s’ha reduit la temporalitat? Només el 31% dels contractes creats a l’Estat espanyol l’any 2022 han estat indefinits, si bé aquesta proporció era força més baixa els anys anteriors: el 6,33% l’any 2021, el 5,83% l’any 2020 i 2019 i el 6,44% l’any 2018. Als Països Catalans han estat el 35,77%, també per sobre de les xifres dels anys anteriors. Això significa que el 69% dels contractes que s’han creat aquest any 2022 a nivell estatal i el 64,33% als Països Catalans han estat contractes temporals, la majoria per circumstàncies de la producció.

Cal destacar que el territori dels Països Catalans on més ha crescut l’ocupació indefinida han estat a Mallorca, Menorca i a les Illes Pitiüses, i conseqüentment el lloc on més proporció dels contractes creats l’any 2022 han estat indefinits. Aquests contractes han estat però en la seva majoria fixes discontinus, no superant així l’estacionalitat associada a la seva economia, on els sectors associats al turisme, principalment els serveis i la construcció, acaparen la major part del seu valor afegit brut.

Un desincentiu a la creació de treball?

Si bé aquesta Reforma Laboral ha sigut recentment elogiada per Antonio Garamendi, el president de la patronal espanyola, la CEOE, a l’inici va ser durament críticada per diverses veus provinents de la banda més ortodoxa de l’acadèmia. Apuntaven a la rigidesa que provocaria al mercat laboral, i per tant, dures conseqüències pel que fa a la creació d’ocupació. Precisament és elogiant la flexibilitat que comporta el contracte fixe discontinu que recentment Antonio Garamendi ha posat en valor la nova norma i la creació d’ocupació que ha comportat.

Certament, coincidint amb el desplegament de la nova reforma laboral i l’eliminació del contracte d’obra i servei a l’Estat espanyol es va produir un clar descens de l’atur, que va passar del 13,65% al primer trimestre de 2022 al 12,48% el tercer trimestre. És just després quan veiem que la taxa d’atur torna a augmentar i també descendeix la gent ocupada. Aquesta destrucció d’ocupació es dóna en absolutament totes les modalitats de contractes, si bé de forma més pronunciada en el cas dels contractes fixes discontinus. En total, durant el primer semestre de 2022, mesurat en termes de contractes inicials mensuals, als Països Catalans el creixement dels contractes indefinits és del 330,12%, però durant el segon semestre els contractes indefinits experimenten un decreixement net del -44,45% (43,45% els homes, 45,67% les dones). Els contractes fixes discontinus cauen un 61,90% el segon semestre als Països Catalans, sent novament les dones les que reben el major cop: un 67,19% versus el 57,06% dels homes.

Així, a l’hora de constatar si la reforma laboral ha estat un incentiu o un desincentiu a la creació d’ocupació, s’ha de comptar amb la correlació que mantené la creació d’ocupació amb la dinàmica de creixement econòmic. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’augment de la ocupació durant els primers trimestres de 2022 coincideix amb una conjuntura marcadament alcista de l’economia, que sortia de la recessió que va comportar la pandemia de la COVID19 i l’aturada forçada i desorganitzada de diversos sectors i àmbits de l’economia a nivell mundial. Aquest creixement s’ha moderat, fins i tot algunes àrees com Alemanya han entrat en recessió tècnica, i coincidint amb aquesta conjuntura a partir del tercer trimestre de 2022 l’atur a l’Estat espanyol ha tornat a augmentar. No podem afirmar així que la Reforma laboral hagi desincentivat la creació d’ocupació, però les dades a dia d’avui tampoc ens permeten afirmar el contrari.

La precarietat, l’assignatura pendent

La temporalitat és una de les causes principals de la precarietat en la que viu el conjunt de la clase treballadora a l’Estat espanyol i als Països Catalans, especialment als territoris més turistificats, i es pot afirmar que aquesta reforma laboral ha acabat amb una de les moltes cares que aquesta prenia: el contracte d’obra i servei. Tot i així, cal anar més enllà, ja que darrera la precarietat no només hi havia aquests tipus de contractes.

En primer lloc, cal tenir present que a l’Estat espanyol l’acomiadament segueix sent molt senzill i sobretot barat, per més que el contracte sigui indefinit. La reforma laboral del 2012 va flexibilitzar els supòsits segons els quals un acomiadament individual o col·lectiu es podia fer de forma procedent, fins al punt que les empreses no han ni de tenir pèrdues. Tampoc és necessària cap autorització administrativa pels acomiadaments col·lectius, o el que és el mateix, l’empresari pot decidir despedir tants treballadors com vulgui de forma unilateral. N’hi ha prou amb que una empresa vegi com els seus ingressos s’han reduit durant 9 mesos per poder despedir lliurement pagant una indemnització molt baixa. No només això, sino que si un jutjat determina que un acomiadament no es podia fer (que era improcedent, en termes més ajustats), l’empresa ja no està obligada com abans a pagar salaris de tràmit (tots els salaris que hagués hagut de pagar al treballador des del moment en que el va despedir i fins al moment en que el jutge o jutgessa dicta sentència favorable al treballador). En aquest cas, senzillament s’haurà de pagar una indemnizació, més elevada que en el cas d’un acomiadament procedent però més baixa que abans de 2012. Concretament, després de la reforma laboral de 2012 la indemnizació per acomiadament improcedent va passar de ser de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats a 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats, sense salaris de tràmit.

En segon lloc i com s’ha apuntat anteriorment, aquesta reforma tampoc ha acabat amb la subocupació. El creixement dels contractes indefinits s’ha concentrat en els contractes fixes discontinus, un tipus de contracte que no és agosarat identificar com a subocupació. Si bé s’ha de ser més curós a l’hora d’identificar tots els contractes a temps parcial com a subocupació (podrien estar ocupats per persones que per qüestions personals necessitin treballar menys hores, amb el biaix de gènere que té aquesta qüestió), en el cas dels contractes fixes discontinus la qüestió és més clara: es tracta de persones que deixen de treballar perquè l’empresa deixa de necessitar-los durant una temporada a l’any, mesos durant els quals no consten com a persones aturades i no cobren cap mena de salari. Es tracta així de persones que tenen disponibilitat i que volen treballar, però que per decisió de l’empresa ho deixen de fer durant una temporada.

En tercer lloc, no s’ha acabat tampoc amb el biaix de gènere d’aquesta precarietat. Els contractes temporals i a temps parcial han estat on s’han concentrat més dones desde 2013, i ara es concentren també en aquells contractes més precaris, siguin temporals o siguin a temps parcial o fixes discontinus.

Finalment, cal tenir en compte que la precarietat laboral és només el reflex de la precarietat a la que ens condemna el sistema econòmic i el model productiu espanyol, fonamentat en l’extracció de plusvàlua absoluta. Les dones es segueixen concentrant en aquells sectors on pitjors salaris es paguen i on la lluita sindical està menys articulada, si bé amb signes esperançadors recentment. Derrogar la reforma laboral de 2012 era només un pas per combatre la precarietat a la que està condemnada la major part de la classe treballadora, un pas que s’ha fet amb timidesa i amb tanta propaganda contra el discurs de la dreta que s’ha eliminat per complert l’autocrítica. Les xifres son les que son, i un any després les conclusions son clares: que una reforma alarmi -temporalment- els palmeros de la patronal no significa que sigui un encert o que marqui un clar abans i un després. Aquesta reforma laboral ha constituit sobretot un blanquejament estadístic de la precarietat, que segueix sent la norma general.