Municipalisme públic-comunitari per a la defensa dels béns comuns

• TEXT DE LAIA FORNÉ ESCRIT PER A ENCO – RED EUROPEA DE OBSERVATORIOS DE TRANSNACIONALES

EL MUNICIPALISME: LLEGAT I PRESENT

El moviment social a l’estat espanyol 15M/Indignados del 2015 va obrir l’oportunitat d’assaltar el poder institucional per part d’actors socials que no formaven part de la “classe política” ni del poder econòmic. Intrusos en el sistema polític institucional però hereus del llegat de les lluites socials i moviments veïnals. Part d’aquest nou moviment desembocà en diferents candidatures ciutadanes que van impulsar un canvi polític en les institucions. Aquestes candidatures van ser protagonitzades per actors provinents del cooperativisme, el feminisme, l’ecologisme, l’associacionisme i el sindicalisme social. Entenen que un municipalisme transformador és aquell que va més enllà de la dimensió institucional i que requereix d’una aposta real per la democràcia radical. 

Al maig del 2019 aquestes candidatures quanyen a ciutats importants com Madrid, Saragossa, València, o Barcelona i es constitueixen els anomenats ajuntaments del canvi. S’inicia així nou cicle polític amb grans reptes per endavant: com construir una altra manera de governar els recursos públics que permeti una major redistribució econòmica; mecanismes reals de democràcia directa i un major control ciutadà. En definitiva, com dissenyar institucions «del comú» que ampliïn les formes de gestió pública amb models de col·laboració públic-comunitaris. 

Un repte contraintuïtiu en un context de ciutats fortament globalitzades i mercantilitzades. I és que la  governança urbana de les nostres ciutats s’ha basat en una col·laboració entre el sector públic i el privat, que ha suposat la privatització de béns fonamentals com el sòl, l’habitatge, l’aigua o el patrimoni municipal, al mateix temps que s’han produït estructures de govern opaques i poc democràtiques. La governança que s’ha imposat ha estat la de les concessions públic-privades,  en les que el privat absorbeix els beneficis de macroprojectes especulatius, mentre el risc l’assumeix el sector públic. 

Tot i la creixent mercantilització de les ciutats, han coexistit pràctiques comunitàries que davant la desprotecció de l’estat, han produït models alternatius de governança i processos d’autoprotecció social sota lògiques de cooperació no mercantil. Aquestes geografies del contrapoder han produït ciutat a través de les lluites i conquestes socials, prefigurant polítiques municipalistes per defensar els béns comuns. Des d’espais socials autogestionats, amb pràctiques per a la cooperativització del treball, els serveis i les cures o de reclama del control democràtic de recursos com l’energia, l’aigua o la cultura. 

De fet, les polítiques més redistributives en ciutats com Madrid o Barcelona provenen de les lluites veïnals, moltes d’elles centrades en la construcció d’infraestructures a les perifèries urbanes. Un exemple d’això són el Plan de Remodelación de Barrios de Madrid (1976-1988),  amb el qual el moviment veïnal va forçar grans inversions en més de 28 barris necessitats i la construcció de més de 15.000 habitatges públics. I els Plans de Reforma dels Districtes de mitjans dels anys 80 que aportaren grans millores als barris obrers i migrants de Barcelona.  Més tard, a principis dels anys 2000, sorgiren plataformes ciutadanes contra la precarietat i els problemes d’accés a l’habitatge vinculades a les xarxes de centres socials autogestionats, a mobilitzacions barrials i a xarxes de cooperativisme i economia social. Tot aquest llegat i acumulació autogestionària va tenir una nova explosió en el 2011 que es va traduir en l’ocupació de places arreu del món. Contagiades unes per les altres, es respirava un aroma de canvi que dibuixava una altra manera de governar els recursos comuns i que posava en dubte l’ordre polític i econòmic establert. 

El municipalisme és doncs, una paraula buida sense les pràctiques i el poder transformador del cooperativisme republicà, les lluites socials, el moviment feminista i el teixit associatiu i veïnal. Si aquestes lluites confrontaven l’aliança capital-estat que ha fet trontollar el dret a la ciutat, parlar de municipalisme avui significa consolidar aliances públic-comunitàries que s’enfrontin a l’establishment i innovin en formes de fer i ser institució pública.

Aquest text intenta compartir algunes de les pràctiques i reflexions des de l’experiència del municipalisme barceloní. Primerament situant algunes de les principals dificultats del govern local dins el context socioeconòmic global a l’hora d’implementar mesures concretes; i seguidament, de quins han estat els diferents formats de la col·laboració públic-comunitària, per imaginar algunes de les possibles claus d’aquesta nova institució.  

QUINS SÓN ELS OBSTACLES LEGISLATIUS I CORPORATIUS?

Si un dels reptes del municipalisme és generar institucions públic-comunitàries que vetllin per la funció pública i l’accés universal als recursos, les dificultats a l’hora de pensar en la creació d’institucions del comú són múltiples. Per una banda, la manca de competències municipals i de recursos econòmics. Per l’altre, els grans oligopolis i fons voltors globals que operen en el territori local sense control democràtic ni polític. I finalment, la manca de marcs jurídics que responguin a estímuls i mètriques diferents de les lògiques mercantils. 

La política municipal es troba amb una paradoxa difícil de resoldre a curt termini: sent l’administració més propera a la ciutadania és la que menys capacitat té per actuar en l’àmbit local. Si bé la crisi ha suposat un increment de les demandes socials, això no ha vingut acompanyat d’una major capacitat d’intervenció a escala local. La cartera de competències bàsiques dels ajuntaments és força limitada. En el cas de Barcelona moltes de les competències sobre drets bàsics com la salut, l’educació o l’habitatge, són d’àmbit autonòmic. D’altra banda, el govern central es reserva competències que són cabdals per transformar el model de ciutat, com les polítiques laborals, àmbits importants de la regulació de l’activitat econòmica i financera o mecanismes de control i sanció sobre la inversió local. 

La política municipal es troba per tant supeditada a la normativa autonòmica o estatal, que en moltes ocasions està també condicionada per directives europees.La falta de finançament propi i, sobretot, de la capacitat de generar ingressos, és un dels altres grans problemes de la gestió municipal. Això ha provocat que molts ajuntaments s’endeutin per sobre de les seves possibilitats o que es descapitalitzin venent el sòl públic a grans capitals privats. La política de restricció de la despesa i austeritat europea, iniciada en temps de crisi econòmica, ha posat la soga al coll a molts ajuntaments que dediquen tot el seu pressupost disponible a liquidar el deute. També la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (coneguda com a «Llei Montoro») que ha provocat una recentralització del poder cap al govern central alhora que desplaça responsabilitats cap als municipis.

Així doncs, mentre que en la ciutat els grans capitals globals operen sense restriccions, els ajuntaments es troben paralitzats a l’espera de legislacions que no arriben i sota la mirada controladora d’Europa. Una Unió Europea que dona cobertura als fons voltors a operar en l’anonimat i sense cap classe de control democràtic ni de rendició de comptes.

L’àmbit de l’habitatge n’és un bon exemple. Tot i la voluntat del govern barceloní per regular el mercat de lloguer, això ha estat impossible. Per una banda, perquè és necessari un canvi en la Llei d’Arrendaments Urbans, que depen de legislació estatal, i d’una llei autonòmica que reguli el preu dels lloguers. Cap de les dues han tingut el consens polític per a modificar-se. Tampoc ha tingut al seu abast intervenir en el lliure mercat i posar límits als grups immobiliaris que compren i venen el sòl sense retre comptes a ningú, amparats per regulacions internacionals i acords polítics que prèviament han abonat el terreny perquè puguin actuar. 

És doncs un atzucac de difícil solució. L’Ajuntament en aquest cas pot construir habitatges -si té el finançament i sòl públic suficients- i intervenir mínimament en la regulació del sòl a través de l’urbanisme. Però la capacitat de desenvolupar una política pública integral que dibuixi un horitzó real d’accés a l’habitatge, és alguna cosa que no està directament a les seves mans.

Un altre exemple són els processos d’externalització dels serveis públics d’obres, serveis o subministraments. La col·laboració pública i privada ha comportat la creació de nous monopolis que han acaparat la gestió dels serveis municipals. Aquest procediment, que ha operat sota el paradigma de l’eficiència i l’eficàcia, ha comportat casos de corrupció amb el beneplàcit d’actors públics i polítics. Un cas paradigmàtic n’és la gestió de l’aigua sota monopoli d’AGBAR, amb un contracte fraudulent i del que n’obté milers de beneficis l’any a costa de la factura dels barcelonins i barcelonines. El cas de la consulta per la Remunicipalització de l’aigua a Barcelona ha tret a la llum pública la necessitat de revisar la gestió dels recursos municipals. Des de que l’ajuntament de Barcelona va anunciar que es faria una consulta ciutadana per preguntar sobre la gestió de l’aigua, a petició de més de 26.000 signatures recollides, AGBAR ha desplegat un repositori de recursos jurídics i administratius utilitzant tots els seus tentacles amb l’establishment econòmic i polític, per tal d’impedir la consulta ciutadana. De fet, a dia d’avui encara no s’ha pogut realitzar la consulta, tot i l’acord vigent del Ple Municipal per fer-la efectiva.

Davant d’aquest atac titànic a la sobirania local, les possibilitats de trencar els marcs jurídics i econòmics ens retorna, novament, a la consolidació de marcs públic-comunitaris que obliguin a canviar les regles del joc. L’aposta públic-comunitària suposa entrar en conflicte directe amb una governança que centralitza recursos i poder a actors privats i forces polítiques que actuen en escales supramunicipals. Per  batallar aquesta partida abans és imprescindible assumir quin és el tauler de sortida i saber anomenar les fitxes pel seu nom i caldrà també composar-se amb amb altres actors municipals i supramunicipals que permetin operar a nivell internacional. 

EL MUNICIPALISME AVUI: DIFERENTS FORMES DE RELACIÓ PÚBLIC-COMUNITÀRIA A BARCELONA

El relat sobre la governança urbana de les ciutats pren un nou sentit en les últimes dècades del segle XX, quan pren força la idea que el disseny de les polítiques públiques i la presa de decisions s’ha de dur a terme incorporant tots els actors institucionals, polítics, socials i econòmics. Es passa així d’un govern vertical a una governança participativa, de caire horitzontal i plural. O si més no aquesta fou la promesa d’entitats com el Banc Mundial, la OECD i líders polítics europeus. La realitat però, no ha estat aquesta. Si mirem la pràctica efectiva, les ciutats no han estat construïdes sobre una base d’equitat i cooperació entre les parts. L’anomenada governança ha privilegiat els interessos dels actors privats respecte dels socials-comunitaris. 

A Barcelona, la governança participativa ha tingut i té algunes singularitats que la diferencien de la resta de ciutats veïnes. La gran riquesa associativa -amb més de 4.500 associacions- així com la sobredimensionada arquitectura institucional participativa, ha facilitat vasos comunicants entre el carrer i la institució. Tot i així, aquesta relació històrica no ha estat sempre orgànica ni s’ha traduït en una governança participativa real, sinó que sovint ha servit per cooptar al moviment associatiu i neutralitzar el control ciutadà.

Si ens centrem en el cicle més recent des de l’assalt institucional del 2015, durant aquests quatre anys la relació entre les demandes veïnals i l’acció de govern s’ha donat de maneres diverses. A vegades per canals informals, d’altres fent servir els mecanismes institucionals establerts. A tall de síntesi se’n poden destacar quatre tipologies, a les quals se’ls hi ha donat un nom a cada una per fer més entenedora la lectura, però sense la intenció de “sentar càtedra”. A continuació s’expliquen i il·lustren amb alguns exemples.

La primera és la relació per transferència. En aquests casos,  l’administració s’ha fet seva l’agenda política dels moviments en aquells àmbits on estava configurada prèviament. Seria el cas de l’economia social, la mobilitat, el canvi climàtic i els feminismes, principalment. L’exercici ha estat el de convertir les demandes històriques dels moviments en una política pública municipal que sigui capaç de persistir en el temps. El resultat ha estat divers -l’anàlisi del qual li pertoca fer-lo als diferents actors socials- però la intenció de fons era la d’eixamplar i obrir els marges de la institució, utilitzant l’administració com a mera executora d’un llegat col·lectiu.

Una segona tipologia és quan es produeix una relació de cooperació entre moviment i institució. Es dóna quan la suma de les parts es fa imprescindible per aprovar mesures que a priori no compten amb el consens del consistori. N’és un exemple la recent aprovada ordenança urbanística que obliga als grans promotors privats a destinar el 30% de les promocions immobiliàries a construir habitatge públic. Mentre que l’Ajuntament ha posat el coneixement tècnic que ha permès trobar l’escletxa en la legislació, els moviments de lluita per l’habitatge han generat  opinió pública i han exercit la pressió política suficient per trencar la lògica partidista.

La tercera és la relació per apropiació. És quan els moviments utilitzen les eines de participació institucionals per aconseguir els seus fins. Cal destacar els intents dels governs del canvi per crear nous canals de democràcia directa -fins ara inexistents- per a la participació decisiva de la ciutadania sobre temes importants de la ciutat. Seria el cas de la consulta per a la Remunicipalització de l’aigua impulsada pel Moviment per a l’Aigua Pública i Democràtica. Aquesta va despertar els poders econòmics i polítics de la ciutat que, veient amenaçats els seus beneficis, van intentar per tots els mitjans impedir que la consulta es realitzés. Tot i haver estat aprovada seguint el procediment establert marcat pel nou Reglament de Participació.

La quarta i última tipologia és la relació de corresponsabilitat. Un exemple és la creació del programa de Patrimoni Ciutadà per l’ús i gestió comunitària dels béns públics. El Programa ha estat impulsat conjuntament per l’Ajuntament i les entitats gestores d’equipaments municipals i té com a objectiu crear nous marcs innovadors entre ciutadania i institució per al gestió dels recursos públics, com equipaments, horts urbans, espai públic o altres serveis de caràcter social. 

Aquest programa ha de permetre consolidar i millorar la gestió comunitària d’equipaments de proximitat; legitimar la cessió de patrimoni municipal a comunitats locals sense ànim de lucre; i recolzar els serveis d’iniciativa ciutadana per democratitzar la gestió dels serveis municipals. Així com repensar els models de gestió pública de béns bàsics com l’aigua i l’energia, que contempli la participació dels usuaris i usuàries i mecanismes de control democràtic.

El programa Patrimoni Ciutadà inclou el desenvolupament d’un cens de béns públics – inexistent en l’actualitat – per a crear un catàleg de parcel·les i edificis susceptibles de ser gestionades per les comunitats, i la figura del Balanç Comunitari. El Balanç es concep com a una nova mètrica i eina d’auto avaluació que respon a paràmetres no mercantils a partir d’observar processos com la corresponsabilitat social, la gestió democràtica, la participació ciutadana, l’orientació a les necessitats humanes, el compromís amb la comunitat i el retorn social.

Una victòria del Programa és el cas de Can Batlló. Un conveni de cessió a favor de l’Espai comunitari i veïnal autogestionat de Can Batlló de més de 13.000 metres quadrats per a un període de 50 anys. És un cas inèdit a l’Estat Espanyol i segurament a Europa, en el que per primera vegada s’aplica la fórmula de la concessió d’ús privatiu a un projecte social sense ànim de lucre, en considerar que el retorn aportat per Can Batlló a la ciutat és social i no mercantil, gràcies al seu projecte de dinamització comunitària, social i cultural.

Totes aquestes tipologies ajuden a imaginar quins formats pot tenir una nova governança urbana que permeti compartir responsabilitats i establir mecanismes de seguiment, balanç i control de la gestió pública en un marc de relació públic-comunitari.

AUTONOMIA SOCIAL I FUNCIÓ PÚBLICA: UNA EQUACIÓ POSSIBLE 

Finalment, per tancar fent sumari del que hem vist, algunes reflexions finals. Veiem doncs tres processos que es donen a les ciutats contemporànies.

En primer lloc, un procés de neoliberalització, on les ciutats i la seva acció pública queden integrades en els interessos d’actors privats, com és el cas de la gestió de l’aigua a Barcelona.

Seguidament, un procés de subsidiarització, on els ajuntament han de respondre més demandes socials, però amb les mateixes competències i patint sancions i controls exercits per part de poders supralocals, polítics i financers. Seria el cas de les polítiques d’habitatge.

I en tercer lloc, un procés de democratització, on els moviments urbans i les comunitats locals defensen formes de gestió col·lectiva i drets socials i, en ocasions, s’alien amb el poder públic local per intentar consolidar-los. En la línia del Programa de Patrimoni Ciutadà.

Aquests processos es donen de forma coetània i conflictiva. El tipus de ciutat que vivim depèn de la força, aliances i estratègia dels diferents actors que protagonitzen cada procés. Fins ara, l’hegemonia públic-privada persevera, i els oligopolis locals-globals lideren els processos de neoliberalització, comanden la subsidiarització i intenten disciplinar la democratització. 

Com mesurar la capacitat de revertir els processos d’expropiació a través del municipalisme i la defensa dels béns comuns, no és una equació senzilla. Les formules només es poden trobar seguint el fil de les lluites històriques que han empès els processos de transformació social. 

Les experiències situades ens mostren que hi ha escletxes en la legislació actual que democratitzin els reglaments municipals. Tenim el cas de Can Batlló com a exemple. També, que els poders fàctics faran tot el possible perquè això no passi, com en el cas de la consulta per la gestió de l’aigua. 

És imprescindible seguir consolidant marcs de relació públic-comunitaris que construeixin una nova governança urbana per a la gestió dels recursos comuns. Seguir apostant per mecanismes de democràcia directa que permetin a la ciutadania intervenir en la gestió municipal, i activar mecanismes de redistribució, control i transparència dels recursos i serveis públics. 

En definitiva, un municipalisme transformador i democràtic suposa un canvi radical que passi per una nova manera de fer i ser institució pública, que sàpiga conjugar espais d’autonomia social amb la funció público-estatal. Una autonomia que doni la capacitat a les comunitats per fer polítiques emancipatòries, sumada a la capacitat de la funció pública dels ajuntaments. Sense aquesta radicalitat democràtica que eixampliï els marges de la col·laboració públic-comunitària, i una mirada supramunicipal capaç d’enxarxar-se amb altres realitats locals, serà difícil construir un municipalisme que avantguardi polítiques transformadores i construeixi institucions del bé comú. 

La serie de artículos Ciudades VS Multinacionales es una publicación de ENCO – Red Europea de Observatorios de Transnacionales, una red de organizaciones europeas de la sociedad civil y de medios, dedicadas a investigar corporaciones transnacionales y el poder corporativo. La publicación ha sido coordinada por Corporate Europe Observatory (CEO), Observatori del Deute en la Globalització (ODG), Observatoire des multinationales y Transnational Institute (TNI).