Quin municipalisme?

Aquest 2023 farà vint anys que l’Esquerra Independentista presentava les primeres Candidatures d’Unitat Popular, que s’afegien a algunes iniciatives municipalistes ja consolidades de finals dels vuitanta. Del Procés de Vinaròs l’any 2000 en sorgia una aposta estratègica que incloïa el front institucional dins del repertori del moviment i, en pocs anys, el creixement de vots i regidores de la CUP va ser exponencial —de 4 regidores l’any 2003, es va créixer a prop de quatre-centes el 2015—, fins a estabilitzar-se coincidint amb la fi del repunt de les lluites socials i nacionals de la darrera dècada als Països Catalans, i especialment al Principat.

Són anys de debats intensos en què ens preguntem com intervenir des d’aquest front1. Anys d’aprenentatges i contradiccions, perquè sabem que la dinàmica de les institucions i els límits de l’arquitectura del règim del 78 operen de forma asfixiant sobre les voluntats transformadores. Sabem de primera mà que la política institucional es desenvolupa en un terreny advers i hostil, condicionada pels cicles electorals i encotillada burocràticament. Les institucions són un terreny més on es dona la lluita de classes i el desequilibri de forces actual fa que centrifugui cap a opcions possibilistes. De fet, són molts els que abans de nosaltres es van perdre en aquest camí. Però, tot i això, l’aposta estratègica feta fa vint anys encara no s’ha invalidat.

Per una banda, no en podem fer una lectura triomfalista perquè seria massa presumptuós negar que hem viscut dinàmiques assimilables a la resta de partits i que ens han allunyat d’un municipalisme d’alliberament nacional i de construcció de contrapoder. El creixement i mediatització de l’organització, o l’excessiu pes dels debats vinculats a la mateixa activitat institucional, ens hi han condicionat. Per l’altra banda, però, tampoc en fem una lectura pessimista: tenir un peu a la institució encara ens és útil dins d’una estratègia revolucionària més àmplia. I podem assegurar que l’espai polític que representa la CUP continua sent no assimilable i incòmode pel sistema gràcies a l’existència d’una militància exigent i amb capacitat d’autocrítica, i a un moviment polític que sovint fa de tensor des de fora de la institució.

No és motiu d’aquest article enumerar els límits legislatius i de la mateixa arquitectura institucional, ni alimentar discursos pessimistes, sinó apuntar marcs de superació d’aquests límits. Participar d’aquest front de lluita ens obliga a rearmar-nos ideològicament de forma constant. És per això que hem fet debats municipalistes arreu del territori des d’on construir col·lectivament els marcs que han de permetre emmarcar la lluita institucional en una estratègia més àmplia d’alliberament nacional, social i de gènere. Marcs que hem d’anar provant en els pròxims anys i que, malgrat que no són nous, sí han de ser actualitzats i ressituats a partir de l’experiència i els aprenentatges que ens dona la nostra participació política als moviments populars i també a governs municipals o a l’oposició en els darrers anys.

Una alternativa des del municipalisme

 En un context on els espais de poder i de decisió cada cop estan més allunyats de la gent, continuem apostant pel municipalisme perquè precisament permet el contacte i la intervenció directa amb les veïnes i la comunitat en els assumptes que ens afecten. Alhora, és un espai on podem acumular força política i construir projectes que visibilitzin l’alternativa que volem construir.

El municipalisme que proposem va molt més enllà de tenir regidores o d’estar al govern municipal, tot i que això és important i hem de procurar tenir la màxima força si es donen les condicions. Guanyar unes eleccions municipals, però, no és una victòria si no ens permet desplegar la nostra proposta política, i això passa perquè el centre de gravetat del nostre municipalisme sigui al carrer i es prioritzi la construcció d’un moviment popular conscient.

Hem de trencar amb la cultura política de la delegació. Hem d’explicar, tant com faci falta, que nosaltres no solucionarem els problemes de la gent des de la institució, no almenys sense que una bona part de les veïnes que ens dipositen la seva confiança prenguin part activa en el canvi. Qui digui el contrari menteix i és part del problema.

La democràcia representativa no afavoreix una cultura política de confrontació i conflicte amb el poder, ni la institució és un espai de joc que permeti una transformació radical. Però, tot i això, no podem eludir aquest mentrestant i cal empènyer en tot el que sigui possible a millorar les condicions de vida de les classes populars. Lenin deia que no podíem deixar les reformes als reformistes; i la Núria Gibert, regidora a govern per la CUP de Sant Cugat, que el municipalisme sense ideologia és mera gestió; que cal ideologitzar la gestió i no desideologitzar les candidatures.

Més enllà dels cicles electorals

És evident que un gruix important de la gent situa les eleccions com un dels espais on es juga una batalla política que permet fer de dic de contenció de certes polítiques que van contra els nostres drets. Persones que veuen impotents com els poderosos i les elits econòmiques voten cada dia reformes que ens precaritzen la vida, infraestructures que trinxen el territori o polítiques econòmiques que ens fan més pobres. És des d’aquí que sovint les conteses electorals mobilitzen i permeten centrar debats, i això és una oportunitat que cal tenir en compte.

És crucial, doncs, marcar una agenda pròpia i no anar a remolc de les agendes de les forces polítiques i els mitjans del règim. L’extrema dreta internacional i estatal això ho té claríssim, i en aquest terreny de joc també cal combatre-la i arrossegar el sentit comú cap a posicions pròpies de l’esquerra. En clau antifeixista, no ens podem permetre abandonar aquest front de lluita, sense que això impliqui fer-ho a qualsevol preu o amenaçar amb l’espantall de l’extrema dreta per a què res canviï com fan sovint els partits socialdemòcrates.

La voluntat d’expansió de candidatures municipalistes en període electoral també és una oportunitat per reactivar o incorporar militància, però aquest creixement cal acompanyar-lo d’un treball formatiu que doni solidesa i equilibri al projecte polític. Aquesta solidesa passa per consolidar una cultura militant, assembleària, i orientada políticament cap a la ruptura amb el Règim del 78.

Les conteses electorals també ens permeten mesurar forces i veure quina és l’acceptació social de les nostres propostes. Que molta gent voti Candidatures de la Unitat Popular és un bon símptoma. Ara bé, en cap cas la nostra acció política comença o s’acaba en un cicle electoral, ni ha d’estar condicionada a aquests.

Superar el localisme i bastir un municipalisme d’alliberament nacional

Dels debats municipalistes que hem organitzat, més d’una trentena des de la Vila Joiosa a Viladamat i des de Balaguer a Palma, n’extraiem una conclusió clara: els reptes que se’ns plantegen no els podem abordar des del localisme, sinó que ens cal una resposta coordinada amb altres candidatures i el moviment popular del territori. Tenim exemples com l’oposició al 4t Cinturó o els Jocs Olímpics d’hivern, la lluita per assegurar el dret a l’avortament als hospitals de referència de les nostres comarques o per desplegar la sobirania alimentària a la Catalunya Central.

A més, la nostra proposta política municipalista parteix d’un marc, el d’uns Països Catalans per a construir nacionalment i en un conflicte històric en la defensa per la seva independència política. Així doncs, a la vegada que territorialitzem la nostra intervenció política, la nostra proposta ha de ser nacional i respondre a una mateixa lògica arreu dels Països Catalans per afavorir a la construcció nacional. Cada candidatura i lluita compartida dibuixa país.

És des d’aquesta mirada municipalista territorialitzada, nacional i que va més enllà de la institució que hem de repensar els espais de participació propis de les candidatures i aquells que ens permeten traçar una alternativa amb altres companyes i col·lectius.  Aquí és on propostes com una Assemblea o Xarxa Municipalista dels Països Catalans podrien bastir una institucionalitat alternativa on treballar per objectius comuns com els drets socials i laborals, la sobirania energètica, la lluita contra el canvi climàtic o la defensa del català. També hi cabrien alternatives que tinguin el mateix objectiu de coordinar les candidatures, o trobades d’unitat popular entre candidatures i moviments.

Però també cal pensar i actuar globalment. Les crisis que genera el capitalisme s’agreugen i el sistema ha topat amb els límits biofísics planetaris, generant efectes com l’escalfament global, escassetat d’aliments, pèrdua de recursos hídrics i energètics, mancança de matèries primeres. Estem davant d’una emergència climàtica i social sense precedent i se’ns acaba el temps d’intervenció política. La resposta del capitalisme és feixisme i precarització massiva de totes les esferes de la vida a escala global. Hem d’abandonar els discursos de resistència i passar a l’ofensiva. Hem de fer propostes guanyadores per a la majoria, que siguin generalitzables i universalitzables2.

Cal construir des d’ara mateix l’alternativa comunista que pugui assegurar el futur de les persones i el planeta, amb tota la generositat i amb les aliances necessàries per albirar un futur de planificació democràtica de l’economia i que els recursos necessaris per tenir vides dignes estiguin sota control popular. Pensem que des del municipalisme podem contribuir a construir aquesta alternativa.

És crucial anar més enllà de la mera gestió progressista de la misèria i que els municipis on governem esdevinguin embrions per superar el capitalisme i punts de partida per a la transformació socialista. Davant d’un repte d’aquesta magnitud, i per tal que la nostra intervenció s’insereixi en una estratègia revolucionària, hem construït una proposta política que pretén desplegar un programa de sobiranies en oposició als poders econòmics especulatius, generant comunitats polítiques fortes i que entén el conflicte i la lluita com a motor de canvi. Sobiranies, comunitat i conflicte. Tres paraules que resumeixen, no el programa de les candidatures municipalistes, sinó un marc.

Hi ha alternativa: sobiranies, comunitat i conflicte

En els municipis i territoris que habitem hi ha una pugna entre els poders econòmics especulatius i les classes populars pel control dels béns i recursos que són necessaris per a una vida digna. El capitalisme fa d’allò que hauria de ser un dret una mercaderia i és cada cop més incapaç de generar benestar o cobrir les necessitats d’àmplies capes de la població, a la vegada que arrasa amb els recursos naturals.

Davant d’aquesta situació, només hi ha una opció que ens pugui assegurar un futur vivible per a la majoria: planificar de forma democràtica l’economia per produir allò necessari, de la manera més eficient, socialment satisfactòria i adaptada als límits ecològics, per al desenvolupament de les plenes capacitats humanes. Això és el que és incapaç de fer el capitalisme.

Partint d’aquesta premissa, el primer que ens cal és una anàlisi socioeconòmica de cada territori. Identificar quins són aquells béns i recursos estratègics que es troben en mans privades i que poden ser recuperats de forma pública o comunitària. També cal conèixer les necessitats de la població per avançar cap a la planificació econòmica i de defensa de drets, cap a una transformació socialista.  

Afortunadament, en la proposta de sobiranies no partim de zero: ja en tenim experiència acumulada. Des de la CUP hem estat recopilant totes les iniciatives que responen a aquest marc en aquests anys en què hem pogut governar en uns quants municipis com els Guiamets, que han guanyat sobirania prenent el control de les empreses de l’IBEX dels serveis més bàsics; com Viladamat i Celrà, on s’ha treballat amb les veïnes per guanyar sobirania energètica; o Tarragona i Sitges, que han planificat l’habitatge que necessitem i s’ha posat fil a l’agulla. Però hem d’aconseguir que es generin dinàmiques municipalistes arreu dels Països Catalans perquè no siguin anècdotes o iniciatives desvinculades d’aquest marc més ampli, sinó que responguin a una lògica compartida. De fet, aquesta lògica haurà de ser coherent en tots els àmbits on siguem capaces d’intervenir políticament i, alhora, en tots els àmbits supramunicipals també hem de treballar en aquesta mateixa direcció i priorització. Cada avenç que fem en la recuperació de béns i recursos al capital privat i els posem al servei d’una vida digne en clau de sobiranies ens ha de servir com a exemple de bones pràctiques. Per tenir victòries que ens esperonin i per assegurar-ne la replicabilitat allà on sigui possible.

Cada cop hi ha més projectes de sobiranies en marxa en l’àmbit comunitari, de l’Economia Social i Solidària i des de l’autoorganització, arreu del territori. Però els hem de posar al centre amb la complicitat i acompanyament institucional municipalista que calgui, per donar-los escalabilitat, relat comú i múscul, sobretot per assegurar-ne la universalitat i que arribin a tothom. Com Artés i Navàs, que amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, han començat a planificar la cadena agroalimentària, fent participar productors i agents econòmics de l’economia social i solidària; com Tàrrega, Cervera i Bellpuig, que també amb l’Ateneu de Ponent, han fet apostes serioses per dignificar les cures i prendre control també del treball i les necessitats de totes; i a l’oposició i al carrer, sigui des del Pirineu o el Camp on sumem a aquells projectes econòmics i al moviment popular per construir una alternativa que garanteixi el futur de les persones i el planeta.

També hem de ser capaces d’avaluar la nostra acció política, i per fer-ho recuperem la matriu proposada pel Seminari d’Economia Crítica Taifa i inspirat en el triangle socialista de Michael Lebowitz, on elements com la propietat col·lectiva, les relacions no explotadores de les persones ni depredadores del medi, la redistribució universal, la presa de decisions no despòtica i els valors del bé comú, ens serveixen per avaluar si les polítiques que despleguem caminen en la superació del capitalisme o és mera gestió de la misèria.

El control públic-comunitàri d’allò que el capital vol privat és part de la resposta que hem de donar i de les lluites que volem esperonar, a més de trencar amb els valors liberals vinculats a l’individualisme i la competitivitat que trenquen els llaços comunitaris. És per això que la nostra proposta parteix de la voluntat de generar una nova cultura política on es retorni a l’esfera comunitària la capacitat d’incidència i d’intervenció política. Amb l’objectiu de generar una comunitat política conscient, que pugui treballar a mitjà termini cap a una planificació democràtica de l’economia. Des d’aquesta perspectiva, la idea del projecte de Hernani Burujabe pot servir d’inspiració, sense oblidar els perills que impliquen els processos d’institucionalització dels moviments socials3.

La necessitat d‘estructurar un moviment popular mobilitzat i conscient del seu paper ha de ser prioritària. Un moviment amb confiança cap als canvis pels quals treballa i que confronti el poder econòmic. Hem de tenir en compte en la nostra avaluació si des de l’acció que desenvolupem des de la institució es perjudica els moviments populars, per tal d’activar els mecanismes necessaris perquè en cap cas sigui així, sinó el contrari: la institució ha d’acompanyar aquests moviments amb una estratègia en les coordenades d’aquests, posant-se al costat i no apoderant-se de les lluites.

Des de l’autoorganització i amb estructures pròpies, podem ser capaces d’aguantar la reacció que segur vindrà a mesura que ens apropem als nostres objectius, com ha succeït a l’Amèrica Llatina quan l’esquerra ha guanyat sobiranies i també en la lluita independentista recent a casa nostra. Institucions i moviments populars com els Comitès de Defensa de la Revolució a Cuba o les Comunes a Veneçuela són models que ens serveixen com a referent, però que cal adequar a la nostra realitat i que condicionaran els processos organitzatius i de lluita que emprenem.

Hi ha una sèrie d’àmbits on el conflicte entre capital i vida es fa més evident i més cru. Des del municipalisme caldrà detectar quins són aquests àmbits en el nostre territori, explicitar-los i prioritzar-ne la intervenció política, dins i fora de la institució.

En el procés de desplegament de les sobiranies hem de reconèixer la conflictivitat social existent. Ser conscients de la posició que ocupem en aquests conflictes i entomar-los per tal que esdevinguin motor de canvi, així com per impulsar processos col·lectius d’empoderament i decisió popular. Per exemple, en l’actual context de sequera, i en molts municipis on la gestió de l’aigua està en mans privades, la lluita per una gestió pública-comunitària de l’aigua hauria de ser una lluita a prioritzar i batallar des de la institució i el carrer per arrabassar-la de les mans privades i que passi a estar sota control popular. Un altre exemple podria ser el de les companyes del Pirineu que van identificar els Jocs Olímpics d’hivern com una expressió del conflicte entre els poders econòmics i les classes populars, i la necessitat d’organitzar-se per fer-hi front, generant una comunitat política en lluita i també una proposta política alternativa.

Cal pensar en com el conflicte pot anar més enllà de l’esfera política i passar sobretot a l’esfera més econòmica. Tot i que anar contra el polític de torn pot ser una forma de vehicular el conflicte, tenim molt més a guanyar si el conflicte s’enfoca cap als poders econòmics. En el cas de l’habitatge, per exemple, centrar la nostra ofensiva contra els especuladors, grans tenidors i els fons voltors, i fer-ho coordinadament amb els governs municipals que hi estiguin disposats, ens pot donar més força que si la pressió recau només en uns poders locals amb escasses capacitats legislatives i de recursos.

En aquest sentit, i davant dels límits legals que atempten contra drets com el de l’habitatge, caldrà articular estratègies de desobediència institucional, que es puguin coordinar. Cal evitar immolacions individuals que no suposen una amenaça real a l’estat. Som conscients que si volem superar el capitalisme i el propi règim del 78, caldrà avançar a partir de processos coordinats i de gran abast que impliquin desobediència i conflicte amb el conjunt de poder econòmics i institucionals.

Un nou cicle del municipalisme de la unitat popular

Hem demostrat que quan gestionem allò públic som capaces, honestes i transparents. Però no volem esdevenir mers gestors, sinó ser oposició al poder real. Hem detectat que calia superar segells construïts a partir de polítiques concretes, com podrien ser els pressupostos participatius o el porta a porta. I que, en tot cas, aquestes polítiques concretes no es poden entendre com a finalistes, sinó que han de tenir un sentit estratègic i que no són en cap cas els límits de la institució. També hem detectat àmbits on el conflicte entre capital i vida és molt present i que són aquells nous segells que cal prioritzar, com poden ser l’habitatge, l’aigua, l’energia, l’alimentació, la sanitat, l’educació, el treball, la seguretat i l’espai públic. Cal centrar esforços allà on s’està donant de forma més crua aquest conflicte.

Posem d’exemple el cas de Cardedeu, que és el que conec de primera mà. A Cardedeu, com en la majoria dels municipis on hem pogut governar, s’han desenvolupat polítiques feministes implementant la coeducació a tots els centres educatius, s’han municipalitzat serveis o desplegat polítiques per garantir el dret a l’habitatge. Però prenem l’exemple concret de la participació. Podem fer uns pressupostos participatius i una assemblea veïnal, però aquesta participació institucional a l’ús no és útil sense una mirada estratègica. Aquesta participació no serveix al nostre projecte de transformació radical si no l’enfoquem cap a la planificació democràtica de l’economia, i com un mitjà per construir un entorn polític compromès i una nova arquitectura institucional permeable al poder popular. Aquest és l’aprenentatge que n’hem fet i que ha de ser condició sine qua non per valorar la possibilitat de governar o restar a l’oposició.

En definitiva, hem construït una proposta política pel municipalisme que requereix un paper actiu a la militància, un paper a les assemblees, que apel·li al moviment popular i que s’insereixi en una estratègia revolucionària al conjunt dels Països Catalans. Una proposta política que necessita gent que lluiti, perquè aquesta proposta necessàriament ha de tensar els límits institucionals i impugnar el règim.

 1. A tall d’exemple paradigmàtic, fins a dos cops es va descartar participar de les eleccions al Parlament en assemblees nacionals de la CUP.

2. «El problema de la insulina: Com aterrar el socialisme», apunta idees interessants entorn aquesta qüestió.

3.  En un cas que he pogut estudiar, el de la Taula de l’Aigua de Terrassa, plataforma que ha fet una transició per passar de ser un moviment social que es movia en l’espai del conflicte (en la lluita per la municipalització de l’Aigua), a formar part d’un òrgan dins l’arquitectura institucional (L’Observatori de l’Aigua de Terrassa) i que ha de treballar en l’àmbit del consens. Aquesta transició requereix un canvi en el fons i les formes, de la protesta a la concertació, que no sempre és fàcil i no sempre els moviments socials volen o poden. Per tant, hi ha un dilema des de la perspectiva dels moviments socials entorn d’aquest tipus de gestió comunitària, i que cal tenir en compte a l’hora de fer el salt, i és si aquest afavoreix o perjudica els objectius de transformació, tenint en compte les pròpies capacitats i responent a la pregunta: on som més útils per als nostres objectius, dins o fora de la institució?