Horitzó decreixentista

 El decreixement és un paradigma, enfocament o visió de resposta a una realitat biofísica evident sobre el factor més real i material que existeix: que tot allò que comprèn la realitat inorgànica és quelcom finit.

El decreixement no és una opció política, ni una crida ideològica ni una corrent utòpica. Encara menys, la reinterpretació interessada d’alguns per transmetre la fal·laç idea d’un retorn a les cavernes de la societat moderna (aquí només un petit exemple nostrat de tal hipèrbole). El decreixement és un paradigma, enfocament o visió de resposta a una realitat biofísica evident sobre el factor més real i material que existeix: que tot allò que comprèn la realitat inorgànica és quelcom finit i que les eres geològiques i la regeneració natural tenen unes cinètiques extremadament lentes comparades amb la nostra existència i, encara més, en comparació amb l’escalatge híper-accelerat dels darrers dos segles de capitalisme i amb la globalització frenètica de les darreres dècades. 

Aquesta situació té una clara traducció a nivell polític i emmarca una forta pugna que s’anirà intensificant encara més els propers anys. En primer lloc, aquells sectors minoritaris que prefereixen obviar la realitat climàtica i seguir tirant la pilota endavant perquè els seus forts i demencials interessos individuals i econòmics els impedeixen frenar o revertir res. En segon lloc, les majories socials que, en unes condicions molt pitjors i més vulnerables, no podran escollir com fer front a la situació i només podran tenir la sort de viure en algun racó amb condicions d’adaptació climàtica suficients pels temps futurs.

Aquesta pugna ideològica (el què) i política (el com) ja està essent tan intensa com invisibilitzada. Una pugna per reinventar la realitat i veure com s’ha de reorganitzar l’economia i la societat per a fer front als reptes socials i ambientals i a la realitat climàtica  d’aquest neoliberalisme addicte al creixement econòmic infinit en un planeta finit. Per nosaltres, una visió de com entendre la vida a partir d’ara per avançar cap a un futur menys càlid i més just.

Així com el factor clau del creixement econòmic pretesament il·limitat ha afavorit el capitalisme industrial i ha solidificat les bases del model actual, hegemònic i autodestructiu, les eines per transformar-lo de manera suficient han de ser radicalment diferents. I són conegudes. Per exemple, començar per entendre les diferències entre excés i progrés. En aquest sentit, la visió del post-creixement és un marc conceptual tàctic i de mirada més àmplia que comporta diverses maneres d’enfocar la realitat però on totes tenen quelcom estratègic en comú: la fi del capitalisme tal i com s’ha entès fins ara.

Actualment podem afirmar que la visió decreixentista va avançant lentament però ho fa tant en la forma com en el fons. Cada vegada hi ha investigacions més pioneres i més xarxa (i múscul) internacional que ajuda a reinterpretar l’imperant relat actual. També hi ha cada dia més gent que, fora els cercles acadèmics o avantguardistes, utilitza el mot decreixement sense tants tabús com abans. Tanmateix, la realitat és que encara que el terme es vagi popularitzant lentament, l’economia segueix creixent de manera ingent, permanentment acoblada a una desmesurada generació d’emissions i a una continua contaminació múltiple de la biosfera.

La intenció d’aquest article no és explicar o aprofundir sobre la visió del decreixement des d’un punt de vista tècnic o polític, sinó aprofitar el seu moment actual per llençar una breu reflexió sobre la situació vigent del decreixement a nivell d’intervenció institucional i com s’està posicionant en l’esfera de la política europea ens els darrers mesos.

Darrerament s’han publicat dos articles de gran importància científica relacionats amb el decreixement. També és possible que al moment de publicar aquest article ja n’hagi sortit algun altre més nou i destacat. En primer lloc, el darrer article de Jason Hickel et al. on demostraven empíricament que, al ritme frenètic i malaltís actual del capitalisme neoliberal, tardarem més de 200 anys a reduir les emissions un 95%, havent emès 27 vegades més que la proposta de mínims consensuada a l’Acord de París, ja que només 11 dels 36 països més enriquits del planeta han aconseguit desacoblar les emissions de gasos d’efecte hivernacle del PIB durant l’etapa 2013-2019. En segon lloc, fa unes setmanes sortia un nou article, publicat a Science Advances per diversos autors, on hi actualitzaven les diagnosis dels nou límits planetaris actuals i determinava que sis d’ells ja s’han transgredit. Recordem que el fet de superar un sol límit planetari ja implica un risc existencial per l’espècie humana i moltes altres espècies.

Aquestes només són les darreres –i enèsimes– demostracions que l’actual estratègia del capitalisme del creixement verd és extremadament improbable (o dit d’altra manera, impossible), a part de ser extremadament lent en relació amb el nivell d’urgència actual de la descarbonització. La pròpia situació d’urgència ens demostra que l’única solució viable i sensata és reorganitzar-nos socialment i transformar-nos culturalment per (re)aprendre a consumir menys materials i energia, de manera justa, equitativa i sense oblidar la lluita de classes. Plantejar i construir una resposta política en forma d’un ecosocialisme decreixentista. Per altra banda, en una altra esfera del joc, els darrers mesos hi ha hagut dos esdeveniments destacats que van marcant el camí del món decreixentista en el si de l’acció política i institucional europea de més alt nivell.  

En primer lloc, al maig, es va organitzar el congrés Beyond Growth a la seu del Parlament Europeu de Brussel·les i també de manera telemàtica. Com ja digué Juan Bordera en una crònica publicada a CTXT: «més ens val que el Woodstock del decreixement sigui realment un esdeveniment històric i un punt d’inflexió en la política europea». Coincideixo amb la idea que aquest congrés es va viure i palpar com una fita històrica. Tres dies de trobada entre bona part de l’avantguarda acadèmica internacional i una part del món activista per la justícia climàtica juntament amb alts càrrecs de la política europea, tècnics o representants de grans sindicats. Un bon exemple n’és que el congrés fou inaugurat per l’actual presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola i l’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, a més de compartir una insòlita taula rodona amb l’antropòleg econòmic Jason Hickel, autor del darrer best seller «Menys és més» i un dels actuals grans referents del decreixement, a més de ferm defensor de la planificació social de l’economia.  Així mateix, altres comissaris europeus també van coincidir amb importants acadèmics o activistes del món del decreixement en altres taules rodones. Foren trobades sense dubte estimulants per a qualsevol persona interessada pel tema o amb un mínim esperit crític i capacitat d’anàlisi política. Crec que es pot dir que el món del decreixement ha fet un primer aterratge al cor institucional de la Unió Europea, al cor de la bèstia.

En segon lloc, durant els darrers dies d’agost es va celebrar la novena edició del Congrés internacional de Decreixement a Zagreb, quinze anys després de la primera edició del 2008 a París i a punt de complir la desena edició, que es celebrarà el juny vinent a Galícia. A diferència del congrés del Parlament Europeu, de caire més polític i de cara als mitjans, aquest és un congrés és amb un to més acadèmic. En aquesta novena edició de Zagreb hi van participar més de 700 persones entre acadèmics de referència, investigadors, tècnics diversos i representants polítics europeus, tant municipals com supramunicipals. S’hi van presentar desenes de destacades investigacions punteres, publicacions recents o informes a través de presentacions, taules rodones, tallers o xerrades magistrals.

Una de les ponències magistrals més multitudinària i discutida fou la del filòsof marxista japonès Kohei Saito, autor de l’obra «Una Nova Manera De Viure» (Tigre de Paper, 2023) i un dels principals defensors de les tesis que unifiquen el marxisme i el comunisme des de la visió decreixentista. Entre moltes altres, també hi hagueren interessants ponències de Diana Ürge-Vorsatz, actual vicepresidenta de l’IPCC i professora a la Central European University de Viena, o de la politòloga antiracista i feminista francesa, Françoise Vergès. Per exemple, la destacada economista ecològica Julia Steinberger, va compartir taula amb Phillipe Lambert, eurodiputat i copresident del Partit Verd Europeu des de 2019 i un dels co-organitzadors del congrés Beyond Growth, comentat anteriorment.

És evident que estan passant coses insòlites al si de la Unió Europea respecte la qüestió del decreixement. Segurament encara manca capacitat de perspectiva per veure si aquests fets seran més que retòrica d’uns o interessos dels altres i marcaran el punt d’inflexió imprescindible que permeti el canvi de rumb de les grans polítiques creixentistes, neoliberals i fòssils de la UE, encara que estiguin tenyides de verd. Una altra fita històrica i important de l’any passat és que un grup de recerca liderat per Giorgos Kallis, Jason Hickel i Julia Steinberger –els dos primers establerts a la UAB i la darrera a Suïssa- va guanyar una important subvenció del European Research Council per a fer investigació sobre el Post-creixement des de diferents línies de treball. És evident que estan passant coses excepcionals també des del món de la recerca i que, com més sinèrgies i debats es generin més coses poden arribar a passar, sempre i quan no es deixi de fer pressió als alts estaments de la Torre d’ivori de la Troika,.

Així com fa un temps el concepte decreixement feia més pànic que gràcia i ràpidament degenerava cap a tergiversacions vàries o cap a projeccions de profecies incomplertes, penso que actualment es pot dir que es comença a obrir una escletxa més transversal. Per exemple, això també s’ha copsat els darrers temps a nivell parlamentari quan, tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels diputats de Madrid, diversos diputats com els cupaires Dani Cornellà o Albert Botran, han esmentat aquest terme en algunes intervencions i les reaccions quasi instantànies de la dreta i l’extrema dreta han estat en tot moment directes, tergiversadores i ridiculitzadores,  però sempre han volgut desacreditar o qüestionar el concepte i difícilment l’han obviat. Part de la guerra ideològica i la batalla discursiva pel relat. Per mi això és un fet que demostra que, per molt rebuig que generi la visió del decreixement a qui li va en contra dels seus interessos (i suposats desitjos) ja és molt difícil obviar aquesta qüestió.

Comparteixo que els fets anteriors són destacables malgrat siguin insuficients, ja que crec que són indispensables per avançar. No tant sols per històrics, sinó també per sinèrgics, ja que la importància de fer moure i créixer la xarxa decreixentista internacional i poder presentar-se a les institucions més poderoses a dir el que toca dir, és clau. Les tesis de l’actual capitalisme verd sobreviuen bàsicament d’intentar modular dades científiques d’acord amb els seus interessos econòmics a curt termini o electorals i des d’una capa superficial, sense tenir gaire en compte la perspectiva històrica. Aquest vell oxímoron que insisteix en que «cal seguir fent créixer l’economia però de manera sostenible perquè sinó ens enfonsarem». Mai fins ara en la història les dades científiques i acadèmiques havien parlat amb tanta claredat i, precisament, ens demostren que, o ens aturem d’immediat i ho repensem tot el més aviat possible, o llavors sí que ens enfonsarem definitivament. I aquest punt ja és més a prop que lluny. Tot decreixement que no estigui planificat per nosaltres, serà planificat contra nosaltres.

A nivell polític crec que actualment s’està obrint una escletxa i que s’ha d’entrenar la «gimnàstica decreixentista». També penso que en aquesta escletxa li manca direcció política i organització fora l’acadèmia, almenys a les nostres coordenades i latituds. Primer, perquè a Europa encara massa poc múscul polític s’atreveix plantejar les seves línies polítiques posant clarament la visió del decreixement al centre i, segon, perquè el fet de replantejar-ho tot passa sobretot per refer-nos totes les preguntes. Tot això significa canviar culturalment tot allò que hem fet fins ara i que ens ha permès arribar fins aquí.

Viure dins els límits planetaris comporta una sèrie de preguntes de resposta molt complexa. Alguns exemples: quins aparells elèctrics o electrònics podrem i quins haurem d’eliminar per sempre més? Quins bens de consum hauríem de deixar de fabricar immediatament? Quins aliments hem de deixar de produir perquè tenen unes petjades ecològiques desorbitades? Quins fàrmacs no podrem sintetitzar més? Quins materials haurem d’utilitzar al futur? Quines feines s’hauran d’extingir?

Penso que és fonamental que políticament es tingui sempre en compte la visió del decreixement arreu on es vulgui fer política transformadora des de baix a l’esquerra, així com arreu dels moviment socials o en qualsevol espai on es faci activisme. Aprofitar l’escletxa que es va obrint lentament des de l’acadèmia i entrar en aquest rebuf amb claredat i contundència. En aquests casos, portar la bandera del decreixement no és tant sols entendre la visió que ens afecta i afectarà sinó plantejar el canvi cultural des del risc que suposarà re-aprendre a viure i a fer política amb menys (i altres) recursos energètics i materials que en l’actualitat.

Per altra banda, també vull fer èmfasi en que, si no es planteja una resposta organitzada i seriosa des de la militància política d’esquerres i l’activisme social, aquest Leviatan capitalista també té opcions d’acabar fagocitant el concepte del decreixement i dissoldre’l com un terrós de sucre i anul·lar-li la gran capacitat de transformació política que comporta, com ha fet amb altres conceptes com el feminisme o altres trinxeres de resistència anticapitalista. No es pot subestimar el poder del capitalisme contemporani.

Només el temps dirà si se’ns haurà escapat de les mans o hi vam ser a temps, però val més que ens hi posem de dalt a baix per aprendre a reorganitzar-nos radicalment tot perseguint un horitzó més escàs però més viable i volgudament més just. Des dels moviments socials i l’espai de la unitat popular, cal que avancem fermament cap a un horitzó decreixentista.

Foto de portada: Banksy