L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA CATALANA PARTICIPA A LA PRIMERA CONFERÈNCIA MUNDIAL DE LA JOVENTUT

El 3, 4 i 5 de novembre es va celebrar la Primera Conferència Mundial de la Joventut, on més de 400 joves de 90 organitzacions provinents de més de 50 països o territoris ens vam trobar per debatre sobre els reptes que afrontem en l’actualitat com a joves revolucionàries immerses en el sistema capitalista i en la crisi ecològica.

Arran, l’Organització Juvenil de l’Esquerra Independentista, vam col·laborar en l’organització de la Conferència, la qual va ser impulsada pel moviment d’alliberament kurd amb la col·laboració d’altres organitzacions revolucionàries del món. L’objectiu de la conferència va ser generar un espai de trobada d’organitzacions juvenils revolucionàries per analitzar com opera el capitalisme als diferents territoris i establir un marc compartit respecte als principals reptes a superar. Concretament, a Arran se’ns va convidar a realitzar una ponència en representació als joves del continent europeu sobre l’opressió patriarcal titulada «Escriurem la història de les dones lliures» on havíem de desenvolupar les següents qüestions:

• Els mètodes que el patriarcat utilitza per atacar-nos, contextualitzant-ho segons les nostres coordenades geogràfiques, especialment de cara a les dones joves.
  
• Davant d’aquests mètodes d’opressió, parlar de les eines i mecanismes que hem après a través de la lluita i què hem aconseguit.
  
• I, finalment, el perquè de la necessitat d’organitzar-nos com a dones autònomament (de forma no-mixta) per desenvolupar una estratègia internacionalista d’autodefensa.

Així doncs, a continuació posem a disposició la ponència, que vam fer en anglès per limitacions de la traducció simultània que s’oferia, traduïda al català. Comencem:

La primera qüestió que vam posar sobre la taula és des d’on i com entenem Europa, així com el seu lligam amb Amèrica del Nord, en tant que entenem que és un centre econòmic i una força motriu de l’imperialisme, el neoliberalisme i el patriarcat. A grans trets destaquem dues tendències concretes que s’estenen arreu d’Europa i que són claus per entendre el context en el qual es desenvolupen les estratègies d’opressió que més endavant expliquem:

D’una banda, a Europa trobem l’harmonització d’un model social i econòmic basat en el liberalisme i el neoliberalisme permès i perpetuat a través de la creació de la Unió Europea. Una UE que va servir per consolidar els Estats-nació, a més de promoure una estratègia d’“integració europea” per facilitar la creació d’una esfera de processos de decisió que ha estat utilitzada com a eina i mitjà per implementar reformes econòmiques neoliberals, més enllà dels governs nacionals mitjançant la promoció de reformes institucionals en favor del “lliure mercat” i l’increment de la competitivitat entre economies nacionals.

D’altra banda, cal destacar els efectes del fracàs històric del comunisme al continent que, juntament amb la decadència d’aquest cap a tendències burocràtiques i conservadores, ha desencadenat la incapacitat general de superar les tesis del “socialisme real” i aprendre dels encerts i dels errors. Tanmateix, com veiem en diversos partits i organitzacions al continent i arreu, alguns han caigut en un procés de socialdemocratització i d’absorció institucional.

En aquest context, analitzem dues tendències emprades en els processos d’opressió patriarcal. Dues tendències que, malgrat que actuen en contradicció en algunes qüestions, coexisteixen amb complicitat perquè responen als mateixos interessos. Trobem, per una banda, una d’absorció i institucionalització de certes lluites i elements progressius que són inclosos en el mode hegemònic de producció i reproducció. I, per altra banda, una instrumentalització i resignificació de certs elements i lluites per reforçar el discurs securitari, punitiu i conservador.

Cal analitzar aquestes dues tendències de cara a les lluites feministes a través de les següents explicacions:

1. Absorció i institucionalització del feminisme

El capitalisme a Europa (tot i que no només a Europa) ha trobat la forma d’absorbir certs elements progressistes i integrar-los a través de la institucionalització de les lluites, utilitzant aparells estatals i empreses privades per tal de reduir la lluita feminista a termes simbòlics i separant-la de la seva arrel revolucionària i anticapitalista. S’ha intentat fer del feminisme, doncs, quelcom a integrar al sistema i extirpar el feminisme que ataca l’arrel del problema. Alguns dels exemples que posem per tal d’il·lustrar aquest fenomen són:

• Com s’ha regularitzat i normalitzat el matrimoni homosexual mitjançant la figura clàssica de matrimoni, sense tenir en compte els orígens socials d’aquests, la relació que té el matrimoni amb sorgiment de la propietat privada i la família heterosexual monògama, en lloc d’una lluita per la igualtat en termes d’alliberament sexual i de gènere en clau crítica i no en el mateix marc i termes hegemònicament establerts.
• Com s’han venut públicament les quotes de dones en “llocs de poder” com una victòria per l’emancipació, assimilant el rol dels homes en empreses com a caps o CEO’s i defensant termes com “els sostres de vidre” -estretament lligats a termes empresarials neoliberals.
• O la canalització de certes demandes mitjançant l’Estat o la Unió Europea com un marc de respecte dels drets, d’igualtat i democràcia.

Tot plegat ens fa concloure que s’intenta desplaçar el discurs i la pràctica anticapitalista a una assimilació, com dèiem, molt diluïda i sense capacitat emancipadora real.

2. Instrumentalització del feminisme

Alhora, mentre detectem aquesta lògica de desplaçament del discurs i la pràctica anticapitalista cap a posicions liberals i socialdemòcrates, ens trobem, simultàniament, en un context de normalització i augment de l’extrema dreta i els seus discursos. Ho podem veure a països com Turquia, Grècia, Hongria o Itàlia, entre tants altres, però també a casa nostra. A través d’això, veiem com hi ha un intent per part de l’extrema dreta de resignificar la història de les dones i el feminisme. Alguns casos concrets que observem són:

• La racialització de la violència

L’extrema dreta construeix un imaginari en el qual aquells que discriminen, agredeixen i violen a les dones a Europa són els migrants. Des d’aquesta perspectiva, aprofiten per defensar posicions ultra punitives i endurir el marc legal i els càstigs (com ara l’expulsió a la ciutat d’origen, l’augment d’anys de presó, l’enduriment de la Llei Migratòria…).

En el cas de l’Estat espanyol, el partit d’extrema dreta VOX, va afirmar que els sis primers casos de violació i assetjament sexual a principis d’aquest any havien estat comesos per persones estrangeres. Malgrat que les dades eren falses i, efectivament, van desmentir-se posteriorment, el discurs ja havia calat socialment i els ha servit per generar un discurs racista i d’odi situant a les persones estrangeres, migrants o que experimenten processos de racialització com a responsables de la violència masclista.

• L’homonacionalisme i el femonacionalisme

Aquests dos termes consisteixen en l’ús del feminisme i l’alliberament sexual i de gènere com una eina per manipular el discurs en el qual les persones migrants (o d’una minoria ètnica o religiosa) són un perill pels valors fonamentals de la societat. En altres paraules, assumeixen que existeix un “grup nacional” (endogrup) que és més proper a defensar certs drets, mentre que les persones d’un origen diferent (exogrup) són un perill per la societat perquè no respecten els consensos socials, posant el focus del problema en diferències culturals i caricaturitzant-ho en discursos racistes.

Com hem dit abans amb la institucionalització de certes demandes i lluites, els països europeus intenten mostrar-se com a “feministes” o “defensors dels drets de les dones”. Afegint-hi la visió colonial des d’on Europa mira a la resta del món, es genera una història en la qual la resta d’estats, particularment del Sud Global o provinents de cultures o societats no hegemòniques no estan prou desenvolupades i, per tant, viuen en societats amb valors més patriarcals que suposen una amenaça pel “progrés feminista europeu”.

• Les guerres de gènere

L’Extrema dreta arreu del món s’adapta en els contextos de cada territori per continuar existint i sumar suport social. Tot i això, hi ha denominadors comuns i l’antifeminisme n’és un a escala internacional.

Durant un temps, el tractament de les qüestions de gènere per part de l’extrema dreta era entès com una qüestió secundària, un accessori o una pantalla de fum, és a dir, una qüestió funcional a la seva veritable agenda. Ara bé, amb el temps, és cada cop més reconegut que les guerres de gènere, els atacs al feminisme i als drets de les dones i les persones dissidents són part íntegra i central del seu projecte polític nacional.

Després de la contextualització europea, vam caracteritzar l’Estat espanyol. No pot entendre’s d’una altra manera que com a estat modern estretament lligat al pas de la dictadura franquista a la forma actual, sota el lema del “atado y bien atado”. L’Estat espanyol se sosté per les idees d’una sola bandera, una sola llengua, una sola tradició i una sola nació. Aquests factors ens faciliten molt explicar que sociològicament i històrica, l’Estat espanyol es troba fàcilment en les característiques del feixisme, com ara l’elevació de la nació i l’Estat per sobre de les classes socials i les característiques i interessos socials. És a dir, barreja els conflictes de classe en una sola comunitat, fet que podríem altrament entendre com xovinisme nacional o superioritat nacional. Així mateix, es compon per una ideologia intrínsecament racista que persegueix els qui anomenen enemics interns i externs.

En contraposició, el feminisme de la segona meitat del segle XX i es caracteritzava, especialment, pel seu nexe amb la lluita antifeixista, i a partir del segle XXI, a través de les primeres assemblees locals feministes, aquesta lluita agafa força especialment amb la contrareforma Gallardon en la qual, el Moviment Feminista, i centra en gran manera els seus esforços en la lluita pel dret a l’avortament; i a com, a partir del 2015, mentre es dona una internacionalització del feminisme i un major contacte entre lluites i pobles (per exemple, el “Ni una menos” d’Argentina), el Moviment comença a parlar de la vaga internacional feminista, donant-se per primer cop pocs anys després. En l’àmbit organitzatiu, després de l’intent fallit d’organització estatal (amb la creació de la Coordinadora Estatal 8M), es fa la primera crida a l’organització feminista a escala de Països Catalans. Aquest fet suposa, a través de molt d’esforç per part de centenars de feministes anticapitalistes organitzades, el que avui coneixem al nostre territori com a Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans.

Com a eines i mètodes interns i externs hem desenvolupat en la societat actual, destaquem:

• La transversalització del feminisme a les nostres organitzacions: en el cas d’Arran, des del 2012 quan es funda, l’organització disposa d’una comissió feminista i, a mesura que avancen els debats, es constitueixen el Grup de Treball d’Agressions i el Grup de Treball d’Alliberament Sexual i de Gènere. De fet, el jovent treballador català, un cop més en la història de l’organització juvenil, a través de les organitzacions que ens precedeixen (Maulets i CAJEI) promou l’adopció del feminisme com un pilar per a la nostra ideologia i estratègia a l’Esquerra Independentista. El 2014, l’organització comença un procés de feminització i feministització que suposa, d’una banda, la combinació de mesures internes com ara quotes de representació en espais interns per aconseguir major representativitat, igualtat i capacitats dins de l’organització i, de l’altra, dona més autonomia a les dones i dissidències en els debats, els processos de decisió, etc.
• L’articulació d’un Moviment Feminista fort, territorialitzat i coordinat: com hem mencionat abans, el 2018 el Moviment Feminista reprèn la tasca d’organitzar-se i coordinar-se nacionalment. Amb els anys, el Moviment Feminista ha anat clarificant la seva ideologia i estratègia, així com ha treballat per una millor i més eficient estructuració de la coordinació. Finalment, no podem deixar de dir que Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans camina cada cop més a tenir més reconeixement social i polític, superant els llocs d’organització de dones, que amb el temps han acabat sent absorbits i ideològicament propers a les institucions liberals.
• La visibilitat i desnormalització de la violència masclista: hem desenvolupat tota una tasca en contra d’uns marcs mentals masclistes i començat a entendre certes qüestions diferents. Parlem de deixar de dir que va ser un abús, si va ser una violació; o que va morir per dir que va ser assassinada. De la mateixa manera, portem a l’esquena tota una feina de Protocols contra la violència masclista, que s’han desenvolupat de la mateixa manera a diferents espais del Moviment Popular. També hem desenvolupat i promogut la creació de punts liles, un espai segur on les víctimes de violència de gènere poguessin anar a demanar ajuda, no només per rebre atenció sanitària sinó també en termes polítics.
• La lluita per a l’acumulació de forces i per a la construcció d’un programa mitjançant la intervenció directa en els problemes de les dones. Podríem parlar, altrament, com a Estructures Populars Feministes. Per mencionar-ne un parell, parlem d’Autodefensa Feminista, que se centra en l’empoderament i la introducció a les pràctiques d’autodefensa per a respondre a situacions de violència. Això ho hem fet a través de classes d’autodefensa, però també a través del llibret publicat amb el conjunt de l’Esquerra Independentista sobre “Autodefensa Feminista com a resposta a la crisi”. També, en alguns espais del Moviment Popular s’estan començant a desenvolupar espais d’acompanyament i gestió de la violència masclista a través del suport mutu.
• La lluita defensiva contra els atacs reaccionaris: parlem del qüestionament als drets sexuals i reproductius o de l’augment de la violència contra la dissidència sexual i de gènere, per exemple. Tot i que no és l’única forma, ens vam centrar en la gestió de les xarxes socials.
  • Primer de tot, les xarxes socials influencien la percepció del món i poden canviar les formes d’interacció entre nosaltres. Són mitjans de comunicació, així com un nou espai des d’on exercir la violència. Les xarxes socials estan fetes per i per al poder, fet que suposa que afavoreixen cert tipus de contingut. En aquest context, l’extrema dreta ha sabut adaptar-se molt bé i créixer. Per exemple, VOX té una forma d’expressar-se molt encertada a TikTok: a través de missatges grandiloqüents, curts i descontextualitzats estan aconseguint influencia l’opinió dels usuaris, concretament dels més joves.
  • En aquest context, l’antifeminisme, que està relacionat amb les guerres de gènere que hem mencionat abans, ha guanyat molt espai a les xarxes socials. L’antifeminisme és l’oposició al feminisme i el Moviment Feminista. Entenen el feminisme com una amenaça a la família nuclear heterosexual, com una lluita hostil pels homes. Han construït un imaginari i una batalla cultural en què ser antifeminista és “guay” i, des d’aquesta posició, han socialitzat un discurs sobre el feminisme com a “ideologia de gènere” que busca la dominació, la supremacia i els privilegis de les dones per sobre dels homes.
• La problematització de la masculinitat i la feminitat hegemònica: el desenvolupament de noves formes de ser, treball de la personalitat, treball específic amb els companys homes en les seves actituds masclistes, etc. Hem estat treballant, i així continuem fent-ho, per la construcció d’una masculinitat no dominant per crear homes referents.

Per acabar, vam afrontar la pregunta que més repte creativitat, crítica i reflexió requeria: i doncs, per què ens hem de continuar organitzant autònomament com a dones? Per respondre, però, vam voler primer donar resposta a la següent pregunta: Com entenem ideològicament i en la pràctica el feminisme?

En primer lloc, entenem que el sistema capitalista és patriarcal. Les relacions patriarcals juguen un paper directe en l’organització de les relacions de producció. La interacció entre el mode de producció capitalista i les lògiques patriarcals permeten generar major plusvàlua. La devaluació de la posició en l’estructura social de les dones és devaluada mitjançant el gènere, és a dir que esdevé també una estratègia d’acumulació capitalista que es constitueix d’acord amb la funció social que té. De fet, el gènere es deu a una funció social com a base ideològica que sosté la divisió social i sexual del treball. La regulació del gènere, com també de la sexualitat, és part integral del sistema vigent que ha permès que ha permès el seu manteniment al llarg del temps, malgrat que no és estanc i, per tant, ha anat modificant-se històricament.

Per aquests motius, entenem el feminisme com una proposta política que estableix l’alliberament de les dones i les persones amb identitats o sexualitats dissidents com una part essencial de la revolució. Entenem que la desaparició de les classes és una condició necessària, però no suficient per a la revolució perquè també necessitem una lluita ferma contra la violència masclista. La revolució només generarà les condicions de possibilitat si lluitem per l’erradicació dels comportaments patriarcals i les divisions que existeixen en aquest sistema capitalista. La lluita feminista, per tant, inclou la superació del gènere, l’eliminació de la divisió sexual i social del treball i la destrucció de la família tradicional monògama com una imposició.

La nostra lluita contra el capitalisme patriarcal comença amb la convicció de què també requereix una lluita contra nosaltres mateixes, dins de les nostres organitzacions i espais, així com del conjunt del nostre entorn. La militància feminista és una lluita per canviar les condicions materials de vida, així com per canviar les idees, preceptes i comportaments que reproduïm com a individus socialitzats en aquest sistema.

Així doncs, a tall de conclusió, havent explicant els perquès ideològics i pràctics de la nostra aposta pel feminisme, vam fer un exercici d’autocrítica:

Primer, millorar la nostra intervenció a les xarxes socials, a través d’una major anàlisi del sentit i el contingut que comuniquem en aquestes. Hem de continuar promovent formes tradicionals de comunicació (com ara el graffitti, les pancartes o la intervenció als mitjans tradicionals), però també hem d’adaptar-nos i crear nou contingut per les xarxes socials actuals. Al mateix temps, no podrem fer això si no fem un constant i profunda anàlisi del jovent i l’ús de les xarxes socials.

Segon, necessitem aliances i solidaritat internacionalista de forma més forta i profunda. Viure en un món globalitzat governat per l’imperialisme i el capitalisme requereix una estratègia conjunta que ens permeti superar l’actual ordre social.

Tercer, hem d’estar constantment atentes en el que el procés de transformació i entesa de les ideologies emancipatòries no se’ns donen essencialment com a joves: la constant renovació de la militància en les organitzacions i moviments juvenils requereix pensar constantment i sistemàtica en com garantir la consolidació el procés d’aprenentatge.

Amb això, les últimes paraules que volem bolcar aquí són el nostre immens agraïment al Moviment Kurd i, concretament, al Jovent per organitzar aquesta conferència i permetre’ns participar en la taula rodona sobre la situació de les dones joves al món, com a companys de l’Europa sud o la Mediterrània nord. El jovent som, sense cap mena de dubte, el sector de la societat amb uns vincles i lligams més forts amb la vida. Defensar la vida significa sumar-se a la resistència, a fer política, a debatre i a organitzar-se. Quan escollim fer política, ser polítics, escollim ser lliures.