100 ANYS DE LA PARTICIÓ D’IRLANDA: UNA REVOLUCIÓ INACABADA

El maig de l’any 1923, Frank Aiken, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Republicà Irlandès oposat al Tractat Angloirlandès, declarava l’ordre d’alto el foc i l’enterrament de les armes que posà fi a la guerra civil. El conflicte se saldava amb una victòria dels partidaris de l’anomenat Estat Lliure, que comptaven amb el suport britànic, i la partició d’Irlanda, tancant així el període revolucionari irlandès iniciat amb l’Alçament de Pasqua de 1916. Tanmateix, la creació del mini-Estat unionista als sis comtats del nord només suposava un tancament en fals del conflicte, que tornaria a esclatar als anys seixanta amb els anomenats troubles i la campanya armada duta a terme principalment per l’IRA Provisional contra les forces britàniques, acabada amb els acords de pau de 1998. I continua en l’actualitat amb l’ascens polític del Sinn Féin com a força majoritària tant al nord com al sud i la promesa d’un referèndum de reunificació i un canvi social, entelada pel perill d’una integració progressiva en l’establishment polític.

Una certa historiografia oficial ha volgut presentar la partició d’Irlanda com el resultat «natural» de l’existència de dues comunitats enfrontades, però aquesta interpretació xoca amb la realitat dels fets històrics. La creació de l’Irlanda del Nord fou el resultat de la Llei de Govern d’Irlanda aprovada pel Parlament britànic el 1920 en plena guerra d’Independència, i rebutjada pels irlandesos. La llei establia una autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud, conseqüència de l’operació de les elits i el govern conservador britànic de Lloyd George i els unionistes liderats per Carson i Craig, un cop constatada la impossibilitat de mantenir el domini sobre tot Irlanda, i adaptant-se al nou context global sorgit de la fi de la Primera Guerra Mundial.

L’entitat política —creada mitjançant l’acurada divisió dels nou comtats originals de l’Ulster per garantir una majoria unionista en un mini-Estat de sis comtats basat en la discriminació sectària religiosa, fet que en deixava fora els comtats de Monaghan, Cavan i Donegal— mantenia la presència militar de l’imperi britànic en el seu flanc oest, i garantia a les elits econòmiques locals una disciplina i control social, gràcies al sectarisme i la creació en la població protestant d’una mentalitat de colons assetjats alienats de la resta de població irlandesa.

Paral·lelament, el govern dels vint-i-sis comtats del sud mantenia una relació de dependència econòmica del Regne Unit, i un domini social de les noves elits i la influència reaccionària de la jerarquia de l’Església catòlica, ben allunyats del projecte emancipador i integrador del republicanisme i el socialitzant Programa Democràtic de la primera Dáil.

Però el plantejament dels historiadors revisionistes actuals, com sempre, no és casual, coincideix amb la necessitat política de les classes dominants de defensar el «principi de consentiment», amb el qual mantenir l’statu quo actual favorable a les classes dominants britàniques i unionistes i les elits del sud. Com fa arreu, i amb creixent força, aquest revisionisme liberal busca presentar com a natural i civilitzada la història criminal i genocida del colonialisme i imperialisme occidentals i els seus opositors, en el cas irlandès els republicans, com a fanàtics intransigents. Presentar, al capdavall, el sistema present com l’únic possible i raonable.

El que es qüestiona, doncs, és si la partició va ser realment natural, i com’ s’hi va arribar.

Irlanda, colònia britànica

En paraules de John Stuart Mill, «Abans de la conquesta, els irlandesos no sabien res en absolut de la propietat de la terra. La terra pertanyia a tota la comunitat; el cap era poc menys que el gestor de l’associació. La idea feudal que arribà amb la conquesta s’associava amb el domini foraster, i no ha sigut mai reconeguda fins als nostres dies pel sentiment moral del poble». La qüestió irlandesa aniria lligada sempre a la qüestió de la terra.

Les successives invasions i conquestes angleses, seguides de revoltes i la final decadència dels caps irlandesos, culminaren amb la Union Act de 1800, que unia plenament Irlanda amb el Regne Unit. Irlanda esdevindria de fet la primera colònia britànica. La despossessió de terres, la discriminació i repressió britànica serien la forma de govern viscuda per les majories camperoles irlandeses. Per consolidar el seu domini, ja des del segle XVII els governants anglesos havien començat la política de plantacions, instal·lant colons protestants en les terres confiscades.

A diferència d’Anglaterra, on el tancament dels comuns i la subjecció dels anglesos lliures donaren lloc a la revolució industrial i configuraren les futures lluites de classe amb unes característiques específiques, a Irlanda, l’economia agrícola, tant abans com després de la Gran Fam, es basava en l’extracció de rendes feudals a través de la coerció de l’aparell colonial i penal del castell de Dublín [Edward P. Thompson, The Making of the English Working Class], seu del poder britànic fins a principi del segle XX.

L’acumulació obtinguda per les fortunes aristocràtiques amb l’espoli a Irlanda serví per a finançar activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX a Anglaterra, així la dominació colonial d’Irlanda (i d’altres nacions) serví de base al creixement del capitalisme industrial britànic i la seva expansió imperial.

Marx afirmà, poc després de presenciar l’alçament fenià de 1867, que la subjecció d’Irlanda era «el baluard de l’aristocràcia terratinent anglesa. L’explotació d’aquest país no és només una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocràcia; és la seva major força moral. De fet, representa la dominació d’Anglaterra sobre Irlanda. Per tant, Irlanda és el gran mitjà pel qual l’aristocràcia anglesa manté la seva dominació a Anglaterra» [ Karl Marx, carta a Meyer i Vogt, 9 abr. 1870].

Les grans revoltes fenianes foren doncs associades a la qüestió de la terra. Les classes dominants angloirlandeses s’integraren al sistema imperial britànic que garantia el règim de propietat de la terra, i es desenvolupà el domini d’una minoria associat als estereotips de l’irlandès inútil, violent i salvatge. La dominació britànica es basà doncs en la coerció i la violència, sense cap intent d’establir un contracte social amb les majories camperoles, per intentar impedir una revolució agrària i qualsevol avanç democràtic i popular a Irlanda. Les grans fams de 1845-51 —que suposaren la mort i l’emigració de milions d’irlandesos, la majoria de la població, afavorides per la negativa de les elits britàniques a cap mena d’ajut ni mesura que interferís en el mercat, sovint amb l’objectiu genocida declarat de reduir la població pobra i rebel— serien en l’origen de la posterior revolta i la guerra per la terra i contra el domini britànic que començà el 1879. Fou el perill d’una revolució agrària i per la independència d’Irlanda el que forçà les elits a emprendre reformes i redistribucions agràries, com la Land Purchase Act de 1903, sempre dins els límits que permetessin mantenir el domini de l’oligarquia i l’imperi.

El republicanisme irlandès i els aixecaments fenians

L’origen del republicanisme irlandès es troba en la societat dels Irlandesos Units, de 1791, i la Rebel·lió Irlandesa de 1798, amb suport de la França revolucionària, finalment esclafada pels britànics. Fou impulsat per partidaris d’un republicanisme radical, oposats al domini britànic i a la discriminació religiosa d’Irlanda entre catòlics i protestants de diferents tradicions, encapçalats per Theobald Wolfe Tone, considerat el pare del republicanisme irlandès. Una segona revolta, protagonitzada per Robert Emmet el 1803, fou immediatament derrotada. El 1839 es fundava el moviment de la Jove Irlanda, que protagonitzà una nova insurrecció el 1848, coincidint amb l’onada de revolucions europees, que en ser derrotada acabaria amb els seus líders executats, a la presó o a l’exili. Els exiliats fundaren als Estats Units la Germandat Feniana, mentre a Irlanda es creava el 1858 la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). Les dues formarien el moviment fenià contra la dominació de l’imperi britànic que protagonitzaria l’aixecament fenià de 1867 i les campanyes de bombes a Anglaterra la dècada del 1880.

Oposat al plantejament de l’autonomia o Home Rule, i competint amb el nacionalista Irish Parlamentary Party de John Redmond, representant de les classes mitjanes, el republicanisme seguí amb l’opció insurreccional per a assolir la República.

A principi del segle XX, líders de l’IRB com Tom Clarke començaren a preparar una nova revolta, mentre la industrialització primerenca d’Irlanda donava lloc a una creixent classe treballadora urbana que començà a organitzar-se, amb figures com Jim Larkin o James Connolly. Nous conflictes de classe s’afegien a la qüestió agrària, com el locaut de Dublín de 1913-14, i els treballadors van generar fins i tot les seves pròpies organitzacions de defensa armada, com l’Irish Citizen Army (ICA). Per altra banda, la formació dels Voluntaris Irlandesos el 1913 aplegà desenes de milers d’homes armats, com a resposta als Voluntaris de l’Ulster, impulsats arran de l’Ulster Covenant pels dirigents conservadors unionistes com a reacció a la Home Rule. L’escalada s’interrompé amb l’esclat de la Gran Guerra a Europa.

El context de la Gran Guerra generà també una gran convulsió social, els Voluntaris Irlandesos es dividiren en els partidaris de la política de Redmond, partidari de donar suport a l’esforç de guerra britànic a canvi de l’autonomia, i l’IRB, que controlà la facció insurreccional, veient l’oportunitat per a un nou alçament contra el domini britànic. Els Voluntaris i l’ICA del socialista republicà Connolly uniren esforços l’abril de 1916 en la Insurrecció de Pasqua i la proclamació de la República d’Irlanda, sufocada novament pels britànics, que executaren els seus líders, com Clarke, Pearse o Connolly. Aquest seria l’inici del període revolucionari irlandès.

El període revolucionari

L’Alçament i la proclamació de Pasqua foren esclafats, però en les eleccions de desembre de 1918 al Parlament Britànic, els candidats del Sinn Féin, partit que havia estat copat pels republicans, es van presentar en una plataforma abstencionista, declarant que no prendrien possessió dels escons al Parlament del Regne Unit sinó que formarien un parlament unicameral i revolucionari per a Irlanda, la primera Dáil. Obtingueren 73 dels 105 escons, i el 21 de gener de 1919, es reuniren en la primera Dáil Éireann, que declarà unilateralment la independència de la República d’Irlanda, ratificant la proclamació de Pasqua de 1916.

La primera Dáil aprovà també el Programa Democràtic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamació de 1916: «Declarem, amb les paraules de la Proclamació republicana irlandesa, que el dret del poble d’Irlanda a la propietat d’Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos és irrevocable, i en el llenguatge del primer president, Pádraig Mac Phiarais, declarem que la sobirania de la Nació s’estén no només a tots els homes i dones de la Nació, sinó a tots els seus recursos, tota la riquesa i tots els processos de producció de riquesa dins de la Nació, i amb ell reafirmem que tots els drets a la propietat privada han d’estar subordinats al dret i al benestar públics».

Fou l’inici de la Guerra d’Independència, que enfrontaria l’Exèrcit Republicà Irlandès, defensor de la República d’Irlanda proclamada per la Dáil, amb les forces britàniques, entre 1919 i 1921. La guerra portà també el segell de la revolta popular contra els terratinents. El domini britànic col·lapsà a gran part del sud i l’oest de l’illa, i en diverses àrees sota control republicà s’hi instal·laren tribunals i consells populars, com l’anomenat Soviet de Limerick. El conflicte s’accentuà amb la intensificació dels atacs de l’IRA al Royal Irish Constabulary i a les forces britàniques, i el secretari de guerra del govern britànic Winston Churchill envià a Irlanda les forces auxiliars conegudes com a Black and Tans, que serien famoses per la crueltat i les represàlies contra la població. La guerra no es limità tanmateix a les accions de guerrilla de l’IRA, sinó que trobà el suport d’accions massives de boicot, vagues i oposició de les classes populars per a bloquejar la maquinària estatal britànica.

En aquest context fou que el govern britànic aprovà la Llei del Govern d’Irlanda, implementada el 23 de desembre de 1920, com a mesura per bloquejar el procés d’alliberament. El govern britànic, aliat amb la classe capitalista unionista, buscava també trencar el bloc irlandès en lluita.

Per a poder-la implementar i dividir Irlanda, era necessari disposar d’un territori prou manejable pels unionistes, amb una majoria que permetés als britànics aparentar que ja no serien una força ocupant sinó que únicament s’adaptaven a la situació real existent. Així, entre 1919 i 1920, la violència unionista al nord es desfermà en brutals pogroms tant contra la població catòlica, que era considerada l’obstacle per al projecte unionista, com contra sindicalistes i protestants d’esquerres. Acomiadaments massius, crema d’habitatges, pallisses i execucions a mans de les hordes paramilitars unionistes s’estengueren pel nord. Els capitalistes unionistes mataven així dos ocells d’un tret. Només a Belfast, expulsaven almenys 23.000 catòlics, i alhora esclafaven el moviment obrer i d’esquerra a les drassanes i fàbriques de la part més industrial del país.

El mini-Estat d’Irlanda del Nord que construirien com a bastió de l’Imperi Britànic es basà des d’aleshores en la discriminació laboral, la discriminació en l’accés a l’habitatge i la manipulació dels districtes electorals per garantir una supremacia protestant perpètua per fer realitat el «carnaval de la reacció» que va predir James Connolly.

Després de dos anys de guerra, el desembre de 1921 una delegació del govern provisional irlandès encapçalada per Michael Collins i Arthur Griffith —amb la significativa absència del president Eamonn de Valera— es reunia amb la contrapart britànica, que comptava entre d’altres amb el primer ministre Lloyd George, el lord canceller Birkenhead o l’aleshores ja secretari d’Estat per les colònies Churchill, i signava el Tractat Angloirlandès, pel qual es constituiria, no una República d’Irlanda, sinó un «Estat Lliure», integrat a la Corona britànica,  amb la separació dels comtats del nord d’acord amb els plans unionistes.

Amb aquest acord, el govern britànic aconseguia dividir els seus adversaris. Les forces irlandeses s’escindirien entre els partidaris del nou Estat i el Tractat, que comptarien amb el suport britànic i les classes més benestants, i els contraris al Tractat, fidels als objectius republicans d’alliberament complet. La lluita ara esdevindria una guerra civil, en la qual el nou govern formaria l’Exèrcit Nacional, ràpidament armat i assistit pels britànics, juntament amb una part minoritària de l’IRA favorable al Tractat, mentre el bàndol contrari combatria a les files de l’IRA anti-Tractat.

Ja en l’inici del conflicte, en l’ocupació del Four Courts de Dublín pels contraris al Tractat, les forces de l’Estat Lliure de Michael Collins usaren canons de l’exèrcit britànic per bombardejar els republicans. L’exèrcit britànic proveí fins i tot els vaixells amb els quals les forces més ben armades de l’Estat Lliure desembarcaren en diversos punts per trencar les àrees sota control de l’IRA anti-Tractat, que progressivament anà perdent terreny. La brutalitat de la guerra entre antics camarades fou sagnant. Les forces de l’Estat Lliure executaren sense judici centenars de combatents de l’IRA, inclosos presos, com a represàlia per les accions de l’IRA anti-Tractat, que al seu torn atacà membres del govern. Collins mateix fou mort durant el conflicte, i la seva figura passà a ser recordada pels republicans com la d’un traïdor.

Finalment, la victòria de les forces del govern provisional suposà l’empresonament de milers de republicans, la consolidació de la partició d’Irlanda, i la creació d’un nou Estat amb un govern profundament conservador i reaccionari del Cumann na nGaedheal, amb elements fins i tot feixistes, econòmicament dependent de Londres, aliat amb una poderosa i reaccionària Església Catòlica, molt allunyat del projecte emancipador i igualitari republicà original. El nou Estat seria governat alternativament pel Cumann na nGaedheal (després Fine Gael) i el Fianna Fail, tots dos al servei de la mateixa classe dominant fins als nostres dies.

La partició d’Irlanda fou, doncs, un gran assoliment per a l’imperi britànic i les classes dominants, que desbarataren així el procés revolucionari irlandès.