CIUTAT, CLASSE OBRERA I ANTI-IMPERIALISME

El 29 d’abril de 1992 a la ciutat de Los Angeles es va produir una de les grans insurreccions urbanes de la història nord-americana del s.XX. Durant una setmana, els disturbis massius es van apoderar d’una de les metròpolis més grans dels Estats Units. Els atacs a la policia, l’assalt sistemàtic als comerços i els incendis d’edificis i vehicles es van estendre per tota la ciutat desbordant completament la capacitat del Departament de Policia de Los Angeles (LADP) per aturar-los. La insurrecció de Los Angeles es va saldar amb 63 morts, milers de ferits i detinguts i una ciutat completament militaritzada per les unitats de l’exèrcit dels Estats Units, incloent els marines. La flama que va encendre la insurrecció del 92 a Los Angeles fou la sentència absolutòria a quatre policies del LADP que havien apallissat a un conductor afroamericà, Rodney King, al voral de l’autopista. A aquesta mostra de racisme institucionalitzat, calia afegir-hi la confirmació de la sentència per l’assassinat de la jove afroamericana de 15 anys, Latasha Harlins, a mans d’una botiguera després d’una discussió sobre el preu d’una ampolleta de suc de taronja. La cort d’apel·lació de Califòrnia va confirmar la sentència d’una multa de 500$ i serveis comunitaris per l’assassinat de la jove afroamericana.

Si les decisions racistes de la judicatura van ser la flama que va encendre la insurrecció del 92, la deflagració es va produir per una acumulació de violència policial, segregació racial, militarització urbana, pobresa i explotació generalitzada característiques de la construcció de Los Angeles al llarg del s.XX. Dos anys abans de la gran explosió urbana de 1992, Mike Davis havia publicat el llibre City of Quartz (1990). Una exhaustiva i original història urbana de Los Angeles i del Sud de Califòrnia que, lluny d’aquelles imatges idíl·liques de Hollywood i d’una ciutat cosmopolita, culta i sofisticada, caracteritzava la gran metròpolis californiana com una ciutat carcerària resultant del terrorisme d’Estat, l’explotació capitalista, la segregació racial i la irracionalitat ecològica. En el llibre de Davis, Los Angeles era analitzada com una mena de contenidor replet d’històries d’expropiació i explotació, violència, racisme, brutalitat policial i descomposició social que funcionava com una autèntica presó, implacable, sobre una classe treballadora multi-ètnica que havia configurat la gran metròpolis californiana al llarg del temps. En el llibre era difícil trobar-hi la possibilitat d’un gir de guió favorable per a la classe treballadora i el conjunt de comunitats oprimides. Més aviat al contrari. L’exhaustiva anàlisi de Davis sobre la urbs presó de Los Angeles sí que prefigurava l’esclat social de 1992 i aquest fet li va atorgar una notorietat i una projecció pública en el conjunt de la societat nord-americana que va depassar a bastament el reconeixement que fins aquell moment havia tingut, restringit als cercles més polititzats de l’esquerra. Com recordava l’historiador Bryan D. Palmer, City of Quartz es va convertir en una mena de pedra de rosseta per a tots aquells interessats en desxifrar què havia succeït a Los Àngeles.

La irrupció de la pandèmia de la COVID 19 va tornar a atorgar a Mike Davis, poc més de tres dècades després, una projecció i popularitat a nivell internacional molt superior a l’aconseguida amb City of Quartz. En els titulars sensacionalistes d’alguns periodistes, Davis es va convertir en aquell historiador que havia prefigurat l’arribada d’una gran pandèmia global com la de la COVID 19. L’any 2005 Mike Davis havia publicat The Monster at Out Door: the global threat of avian flu en el que analitzava l’expansió de la grip aviar i la possibilitat que la seua transmissió als humans mutés en una gran pandèmia global descontrolada. L’explicació de Davis va resultar del tot clarivident amb la propagació de la covid: el desenvolupament del capitalisme global produïa les condicions que feien possible un apocalipsi víric a escala planetària. La destrucció dels boscos i la degradació ecològica produïda per l’agrocapitalisme havien eliminat les barreres entre les malalties zoonòtiques causades per virus endèmics d’aus, rats-penats i altres mamífers i les poblacions humanes. Les granges industrials i les grans plantes d’engreix d’animals del complex agroalimentari actuaven com a grans incubadores i acceleradores de tot un seguit de virus que es transmetrien als humans i que afectarien directament les ciutats densament poblades amb un sistema immunològic cada vegada més debilitat produint una pandèmia perfecta. Si l’any 2005 l’explicació de Davis sobre una possible crisi biològica activada pels factors estructurals del capitalisme global semblava una previsió catastrofista, l’any 2020 va resultar del tot encertada i, malauradament, plenament ajustada a la realitat, fins al punt que el mateix Davis va publicar una edició revisada del llibre, ara amb el títol The Monster enters: COVID 19, avian flu, and the plagues of capitalism, en la que analitzava l’impacte de la pandèmia de la COVID 19 sobre la societat nord-americana, ja prou minada per les polítiques neoliberals i l’acció de les grans empreses farmacèutiques.

En ambdós casos, la clarividència de les obres de Mike Davis no es fonamentava en cap virtut profètica de l’autor sinó en la seua capacitat d’escriure uns llibres marxistes però marxistes en un sentit positivament arcaic, tal i com l’escriptor Marshall Berman va caracteritzar City of Quartz, del tot allunyats d’una bona part de les cavil·lacions metateòriques, purament especulatives, d’un marxisme acadèmic i petulant que tant als anys noranta del segle passat com a dia d’avui estava del tot desconnectat de qualsevol lluita real. De fet, la importància de l’obra de Davis radica en dues qüestions del tot complementàries que, en part, expliquen el perquè del seu gran impacte, és a dir, que hagi estat un autor àmpliament llegit més enllà dels cercles més polititzats, i el perquè de la rellevància de les seves aportacions en la construcció d’una alternativa socialista revolucionària en ple segle XXI. La primera d’aquestes és la seua capacitat de produir un coneixement històric, geogràfic, econòmic i sociològic substantiu i concret utilitzant les tesis principals del materialisme històric i les categories marxistes com el seu instrument metodològic principal. A diferència d’altres autors embarrancats de manera única i exclusiva en el treball crític-històric de i sobre l’obra de Marx deixant de banda l’anàlisi crítica de la realitat que els hi ha tocat viure, Mike Davis ha construït una obra sòlidament marxista analitzant tot un seguit de qüestions socials i històriques concretes que afectaven els grans problemes reals de les dones i els homes del seu temps. Precisament per aquest motiu, el conjunt de l’obra de Davis, d’una amplitud temàtica considerable, neix de l’impuls de comprendre críticament les societats contemporànies regides per la desigualtat i l’explotació del capital i anar més enllà de la comprensió crítica per a través de la lluita poder construir una nou model societat de matriu socialista.

El seu estudi de la història de la classe obrera nord-americana des de meitats del s.XIX fins a la guerra freda, la seua anàlisi del reaganisme i l’agenda neoliberal, l’excel·lent història urbana de Los Angeles i el sud de Califòrnia, l’estudi de les grans fams globals d’època victoriana per l’expansió imperialista, la seua original i provocativa història del cotxe bomba o l’explicació de l’aparició de les grans àrees suburbials hiperdegradades arreu del món  responen a la necessitat de donar respostes, empíricament i críticament fonamentades, per a orientar la resistència contra la dictadura del capitalisme global i per avançar en la lluita cap a la societat socialista. Igualment, les seves diverses obres son tot un exercici lúcid, antidogmàtic i rigorós de producció de coneixement partint de les tesis marxistes i del materialisme històric. En l’obra de Davis el corpus teòric metodològic marxista es posat a prova permanentment amb l’anàlisi concreta de les dinàmiques socials presents i passades i, en conseqüència, reforçat en la seua capacitat explicativa com a instrument teòric per a la revolució. 

D’aquesta manera, qüestions centrals com ara la lluita de classes, el procés de formació i recomposició de la classe treballadora, el paper de l’Estat com a poder de classe o l’acció col·lectiva del moviment obrer van ser disseccionades minuciosament per Davis a través de l’estudi concret de la classe obrera nord-americana en les seves diverses conjuntures històriques, durant la guerra civil nord-americana del s.XIX, durant la gran depressió i el New Deal o amb la plena implantació del model fordista de relacions industrials. Davis en el llibre Prisoners of American Dream (1986) va posar en un primer pla la centralitat de la qüestió racial i de gènere en la formació i recomposició de la classe treballadora i, al mateix temps, va sostenir que per al moviment obrer nord-americà  la seua dependència de llarga durada amb el progressisme liberal i el partit demòcrata havia significat una autèntica trampa, anant a contracorrent de les interpretacions dominants en bona part de la historiografia del moviment obrer nord-americà. Qüestions tant rellevants com les del desenvolupament de l’imperialisme, l’aparició del mal anomenat tercer món i les formes de revolta popular d’ençà de finals del segle XIX serien examinades magistralment per Davis a través de les grans onades de sequeres, fams i epidèmies del darrer terç del s.XIX que van causar entre 30 i 50 milions de morts. La tesi de Davis al llibre Late Victorian Holocausts era del tot demolidora: l’emergent economia món imperialista capitalista i la política de les administracions colonials va accentuar les pitjors conseqüències d’alguns esdeveniments climàtics extrems produint un autèntic holocaust en aquelles àrees del planeta que acabarien configurant el tercer món. En aquest cas, Davis va enriquir la comprensió de l’imperialisme capitalista, incorporant l’ecologia política i la història medi ambiental, posant l’accent en l’explicació de la devastació humana i ambiental de finals del s.XIX, des de les grans sequeres fins a les grans fams,  com a producte de la depredació del capital i no com a producte de fenòmens estrictament climàtics, tal i com s’havia explicat de manera predominant. I finalment, Davis abordaria qüestions com la de la violència de classe, l’apropiació capitalista de la ciutat, la geografia del poder, el racisme i la segregació racial, la funció política de les classes mitjanes, l’economia política de la droga en la circulació de capital o la formació i conflictes de les classes dominants, en la seua història urbana de Los Angeles i Califòrnia formades per la monumental City of Quartz i per Ecology of fear (1998) a les que caldria afegir-hi el seu darrer llibre en coautoria amb Jon Wiener Set the night on fire. L.A. in the sixties (2020).

Comptat i debatut, l’obra de Mike Davis s’ha focalitzat en tres grans qüestions, la història de la classe treballadora i el moviment obrer, la història urbana i els efectes mediambientals i humans del sistema imperialista-capitalista, aportant nous coneixements en els tres àmbits, revigoritzant diverses de les categories i plantejaments centrals del materialisme històric i el marxisme i esdevenint un punt de referència més que imprescindible de la tradició del marxisme de les qüestions concretes. Hi ha, però, un segon aspecte central per entendre el perquè de la particularitat i de la rellevància de l’obra i la figura de Mike Davis: la seva posició política explícita, sense cap tipus d’embut, pel projecte emancipador comunista i antiimperialista a contracorrent de les genuflexions unívoques cap a l’electoralisme i les polítiques de la gestió de l’Estat tan a l’ús, fins i tot, en una bona part de les esquerres que provenen d’una tradició genuïnament revolucionària. Un fragment d’una de les darreres entrevistes realitzades a Davis resulta absolutament il·lustratiu sobre la seua posició i concepció de la política mantinguda al llarg dels anys. El periodista de la publicació theLAnd li preguntava a Davis sobre què és el que el feia tenir esperança en el futur en el moment que estava vivint, l’any 2020, i Davis li contestà que el que es necessita no son racions d’esperança si no “[…] un compromís profund amb la resistència i un esperit de lluita i ira […]” per afegir-hi tot després “ […] Qualsevol que hipotequi el seu activisme a alguna cosa similar a l’èxit d’una campanya de Sanders, significa que no té un veritable compromís […]”. En un moment en que gairebé la totalitat de l’esquerra nord-americana, i també l’europea, veien la possibilitat d’èxit electoral de Sanders dins el Partit Demòcrata i el creixement dels Democratic Socialists of America (DSA) com una mena de revulsiu per a les polítiques socialistes, Davis, per contra, l’analitzava com un episodi més del “matrimoni estèril” amb els Demòcrates que impossibilitava cap transformació social profunda a mitjà i llarg termini. De fet, Mike Davis havia caracteritzat a finals dels anys vuitanta de manera totalment encertada el que li havia succeït a la gairebé totalitat de la Nova Esquerra sorgida als anys seixanta als Estats Units: havien passat a pensar que no era possible una acció política de masses independent fora i en contra del Partit Demòcrata i havien passat a considerar la participació en la política electoral burgesa ni més ni menys que com l’única possibilitat de desenvolupar una política popular “seriosa” (Davis: 1986, 256-260). En aquest trànsit els DSA hi havia estat al capdavant mantenint, a més, una política favorable a l’Estat d’Israel.

La posició política de Davis es fonamentava en la seua trajectòria vital com a militant i en el profund convenciment que una genuïna política de classe i una autèntica política socialista havien d’assumir com a pròpies l’agenda antiimperialista, les lluites d’alliberament nacional, d’alliberament racial i de gènere, per esdevenir plenament internacionalistes. El llarg periple militant de Davis és ben il·lustratiu d’una part d’aquella nova esquerra revolucionària sorgida en l’efervescència de la dècada dels seixanta del segle passat. Fill de classe obrera, els primers passos de la seua militància els faria al Congress of Racial Equality, organització afroamericana que seria cabdal en el desplegament del moviment dels drets civils. Després passaria a formar part de l’Students for Democratic Society, l’organització estudiantil de la nova esquerra que seria protagonista de les principals mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, s’integraria al Partit Comunista dels Estats Units el 1968, juntament amb Angela Davis entre altres, deixaria el Partit poc després i faria activitat sindical al Teamsters Union, en els anys que Davis es guanyava la vida com a camioner, abans de reprendre els estudis universitaris d’història i economia. A la Universitat de Califòrnia, la important influència de l’historiador Robert Brenner l’introduí en el món del trotskisme nord-americà i en la seua estada a Escòcia, gràcies a una beca del sindicat de treballadors de les càrnies del que formava part el seu pare, entraria a formar part de l’International Marxist Group establint contacte amb el món de la New Left Review. Durant la dècada dels vuitanta Mike Davis s’integraria a la New Left Review des d’on impulsaria també l’anuari socialista nord-americà The Year Left i la col·lecció Haymarket de l’editorial Verso dedicada a qüestions de política, cultura i història nord-americana. Retornat als Estats Units després dels seus anys a Glasgow, Londres i Belfast, ciutat que va enamorar Davis i en la que va establir llaços més que duradors amb el republicanisme irlandès i la lluita per la independència d’Irlanda, Mike Davis va continuar la seua activitat política col·laborant en diverses publicacions socialistes i d’esquerres, participant i donant suport a les diverses lluites sindicals, com ara les del sindicat de l’hostaleria del sud de Califòrnia UNITEHERE Local 11, format majoritàriament per treballadors d’origen llatinoamericà, i mostrant públicament el seu suport a les diverses lluites d’emancipació d’arreu del món, des de la independència del poble inuit de Groenlàndia, la lluita del poble palestí o el reconeixement a la solidaritat internacionalista de Cuba en plena COVID-19 amb un bon nombre de països del tercer món.

Si bé en els darrer anys, l’expansió d’una onada reaccionària conservadora  no permet ser gaire optimista sobre l’avenç dels projectes de transformació social profunda arreu del món, per a Mike Davis la irrupció de moviments de protesta com Occuppy, Black Lives Matter, les diverses onades de vagues massives produïdes els darrers anys als Estats Units, com ara la de mestres, i moviments anàlegs arreu del planeta el portaven a afirmar que no hi havia lloc per a la desesperació entre aquells que pensaven que era possible construir una humanitat de persones lliures i iguals. Davis havia construït al llarg de la seua vida tot un compromís vital, de militant i intel·lectual, lligat a la causa de la classe obrera i la revolució. Havia construït tota una obra sòlidament marxista intentant respondre als problemes reals dels homes i les dones i havia optat per no claudicar assumint les condicions i les formes de la política burgesa.  Quan en una de les seves nombroses entrevistes, un periodista li va preguntar quin consell donaria a un jove activista que volgués canviar el món Davis va contestar: “Nosaltres no podem renunciar als carrers. Mai podem abandonar els carrers”. La resposta de Davis  resumia ben bé l’ethos de tota una vida finida l’any 2022 d’un socialista de la vella escola i antiimperialista tal i com a ell li agradava definir-se.