Archive for de maig 2024

Home Archive for de maig 2024

undefined

Ja disponibles les Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya

0 Somnis Rebels 6:04 p. m. Comments

Transició EcosocialJa disponibles les Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya >Somnis Rebels 6:04 p. m. 0 Comments 10 de maig de 2024Aquest dimarts 7 de maig al matí, hem celebrat una roda

undefined

Votar un dia, lluitar tot l’any i construir unitat popular

0 Somnis Rebels 8:14 p. m. Comments

CUPUnitat PopularVotar un dia, lluitar tot l’any i construir unitat popular >Somnis Rebels 8:14 p. m. 0 Comments Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense

undefined

Front comú de moviments socials per exigir al pròxim Govern català polítiques “proporcionades a l’emergència ecosocial”

0 Somnis Rebels 11:12 a. m. Comments

Moviments socialsFront comú de moviments socials per exigir al pròxim Govern català polítiques “proporcionades a l’emergència ecosocial” >Somnis Rebels 11:12 a. m. 0 Comments Reduir les activitats més contaminants, un model productiu que prioritzi

undefined

EL SOCIALISME I LA GUERRA: EL PROLETARIAT INTERNACIONAL ORGANITZAT FRONT A LA BARBÀRIE

0 Somnis Rebels 11:21 a. m. Comments

HistòriaMARXISMEEL SOCIALISME I LA GUERRA: EL PROLETARIAT INTERNACIONAL ORGANITZAT FRONT A LA BARBÀRIE >Somnis Rebels 11:21 a. m. 0 Comments Si existeix l'amenaça que esclate la guerra, és obligació de la classe obrera i

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de maig 2024

<p><span style="font-family: arial;"> <span style="background-color: white; color: var(--wp--preset--color--cyan-bluish-gray); text-align: right;">10 de maig de 2024</span></span></p><div class="wp-block-columns is-layout-flex wp-container-core-columns-is-layout-8 wp-block-columns-is-layout-flex" style="align-items: center; background-color: white; border-radius: 10px; box-sizing: border-box; color: #111111; display: flex; flex-wrap: nowrap; margin: 0px;"><div class="wp-block-column is-layout-flow wp-block-column-is-layout-flow" style="box-sizing: inherit; flex-basis: 66.66%; flex-grow: 0; margin: 0px; min-width: 0px; overflow-wrap: break-word; word-break: break-word;"><div aria-hidden="true" class="wp-block-spacer" style="box-sizing: inherit; clear: both; height: 27px;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="" border="0" class="placeholder" height="240" id="7d4654d4b2cad" src="https://www.blogger.com/img/transparent.gif" style="background-color: #d8d8d8; background-image: url('https://fonts.gstatic.com/s/i/materialiconsextended/insert_photo/v6/grey600-24dp/1x/baseline_insert_photo_grey600_24dp.png'); background-position: center; background-repeat: no-repeat; opacity: 0.6;" width="320" /></div><br /></div><div class="wp-block-group alignwide is-layout-flow wp-container-core-group-is-layout-3 wp-block-group-is-layout-flow" style="box-sizing: border-box;"><div class="entry-content alignwide has-text-color has-primary-color wp-block-post-content has-large-font-size wp-elements-4852d2b7b6a3df4cbe1c8690499af031 is-layout-flow wp-container-core-post-content-is-layout-1 wp-block-post-content-is-layout-flow" style="box-sizing: inherit; color: var(--wp--preset--color--primary) !important; line-height: 1.6; margin-block-end: 0px; margin-block-start: 0px;"><p style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin-block-end: 0px; margin-block-start: 0px;"><span style="font-family: arial;">Aquest dimarts 7 de maig al matí, hem celebrat una roda de premsa a La Comunal per presentar l’acTe oficialment a la societat catalana, així com les <strong style="box-sizing: inherit;">Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya</strong> (les podeu<a href="https://nextcloud.pangea.org/s/RzMCAF59Aig5wRr" style="box-sizing: inherit; transition: all 0.5s ease 0s;"> descarregar aquí</a>). Integrada per 273 entitats i moviments socials, professionals i activistes de diversos sectors, l’acTe es presenta amb l’objectiu d’impulsar una transició ecològica i social a Catalunya que sigui justa i democràtica.</span></p><p style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin-block-end: 0px; margin-block-start: var(--wp--preset--spacing--40);"><span style="font-family: arial;">La presentació, que coincideix amb el període electoral al Parlament de Catalunya, s’ha plantejat com una oportunitat per abordar la importància i l’impacte que tindrà l’acTe en el panorama polític i social de Catalunya, així com per visibilitzar les necessitats i demandes dels col·lectius socials en la transició ecosocial del territori.</span></p><p style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin-block-end: 0px; margin-block-start: var(--wp--preset--spacing--40);"><span style="font-family: arial;">Durant la presentació s’han compartit les “50 Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya”. Aquest conjunt de propostes, fruit d’un procés col·lectiu, ofereix un marc complet per abordar els reptes ecològics i socials que afronta el territori català. Amb cinc eixos temàtics que inclouen <strong style="box-sizing: inherit;">relació amb la natura</strong>, <strong style="box-sizing: inherit;">sistema econòmic</strong>, <strong style="box-sizing: inherit;">energia, alimentació i territori</strong>, <strong style="box-sizing: inherit;">democràcia i drets socials</strong>, i <strong style="box-sizing: inherit;">canvi cultural</strong>, les mesures busquen promoure una vida digna per a tothom mentre es minimitzen les conseqüències negatives de l’escalfament global i aborden la crisi actual des d’una perspectiva integral.</span></p><p style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin-block-end: 0px; margin-block-start: var(--wp--preset--spacing--40);"><span style="font-family: arial;">A la presentació han participat també representants de diferents moviments socials, entre elles, Aigua és Vida, Plataforma Aturem Hard Rock, Aliança contra la Pobresa Energètica, Sindicat de Llogateres, LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global, Observatori DESCA, Xarxa per la Sobirania Energètica, Ecologistes en Acció, Regularización Ya, End Fosil, Xarxa d’Economia Solidària, Xarxa pel Dret a la Cura i la Federació d’Associacions de Veïnals de Barcelona. Cada un d’aquests actors ha presentat les propostes vinculades a les seves lluites i, posades en conjunt i com a part d’un propòsit compartit, han demostrat que tenim un projecte de país per a aconseguir una transició ecològica justa i democràtica.</span></p><div><br /></div><div><br /></div></div></div></div></div><div class="wp-block-group alignfull is-layout-flow wp-container-core-group-is-layout-4 wp-block-group-is-layout-flow" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #111111; font-family: "Instrument Sans"; font-size: 19px; margin: 0px; padding: 0px;"></div>

10 de maig de 2024

Aquest dimarts 7 de maig al matí, hem celebrat una roda de premsa a La Comunal per presentar l’acTe oficialment a la societat catalana, així com les Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya (les podeu descarregar aquí). Integrada per 273 entitats i moviments socials, professionals i activistes de diversos sectors, l’acTe es presenta amb l’objectiu d’impulsar una transició ecològica i social a Catalunya que sigui justa i democràtica.

La presentació, que coincideix amb el període electoral al Parlament de Catalunya, s’ha plantejat com una oportunitat per abordar la importància i l’impacte que tindrà l’acTe en el panorama polític i social de Catalunya, així com per visibilitzar les necessitats i demandes dels col·lectius socials en la transició ecosocial del territori.

Durant la presentació s’han compartit les “50 Mesures per a una Transició Ecosocial a Catalunya”. Aquest conjunt de propostes, fruit d’un procés col·lectiu, ofereix un marc complet per abordar els reptes ecològics i socials que afronta el territori català. Amb cinc eixos temàtics que inclouen relació amb la natura, sistema econòmic, energia, alimentació i territori, democràcia i drets socials, i canvi cultural, les mesures busquen promoure una vida digna per a tothom mentre es minimitzen les conseqüències negatives de l’escalfament global i aborden la crisi actual des d’una perspectiva integral.

A la presentació han participat també representants de diferents moviments socials, entre elles, Aigua és Vida, Plataforma Aturem Hard Rock, Aliança contra la Pobresa Energètica, Sindicat de Llogateres, LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global, Observatori DESCA, Xarxa per la Sobirania Energètica, Ecologistes en Acció, Regularización Ya, End Fosil, Xarxa d’Economia Solidària, Xarxa pel Dret a la Cura i la Federació d’Associacions de Veïnals de Barcelona. Cada un d’aquests actors ha presentat les propostes vinculades a les seves lluites i, posades en conjunt i com a part d’un propòsit compartit, han demostrat que tenim un projecte de país per a aconseguir una transició ecològica justa i democràtica.

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes i tot i que ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, aquestes poden jugar un paper tant de fre com de palanca.</span></p><p>Vidal Aragonés.</p><p><br /></p><p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Analitzar demana gairebé sempre separar-se d’allò immediat, mirar en perspectiva i observar les dinàmiques de classe i nacional en una lògica de lluites com a elements determinants.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha hagut els darrers 9 anys dos referèndums que marcaven el camí i dues gestions dels mateixos que ens han separat de victòries que haguessin canviat les dinàmiques polítiques de dècades. A Catalunya, la significació del Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no únicament es construeix com l’acte de desobediència civil col·lectiva més important a Europa dels darrers 75 anys, sinó com un camí clar de ruptura amb el Règim del 78 i la construcció d’un nou estat independent en forma de república sota noves bases: alliberament nacional i procés democratitzador. A Grècia, més enllà de quin era l’objectiu del Govern de Syriza el 2015 amb la convocatòria del Referèndum, el seu resultat llençava un mandat popular clar de no acceptar les condicions de «rescat» imposades per la UE, BCE i FMI. Donar una continuació política a la voluntat popular obria la porta a acabar tant amb les polítiques d’austeritat suïcida com a la possibilitat real de fer polítiques mínimament transformadores que La Troika no ha permès, o vist d’una manera més clara: una mínima expressió democràtica i que no siguin els poders econòmics qui determinin les polítiques que es poden fer i les que no. Per tant, obrir per part d’un Estat de la Unió Europea una nova realitat social i democràtica.</p><figure class="wp-block-gallery has-nested-images columns-default is-cropped wp-block-gallery-1 is-layout-flex wp-block-gallery-is-layout-flex" style="--wp--style--unstable-gallery-gap: var( --wp--style--gallery-gap-default, var( --gallery-block--gutter-size, var( --wp--style--block-gap, 0.5em ) ) ); align-items: normal; background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; display: flex; flex-wrap: wrap; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var( --wp--style--gallery-gap-default, var( --gallery-block--gutter-size, var( --wp--style--block-gap, 0.5em ) ) ); margin: 0px;"><figure class="wp-block-image size-full" style="align-self: inherit; box-sizing: border-box; display: flex; flex-direction: column; flex-grow: 1; justify-content: center; margin: 0px; max-width: 100%; position: relative; width: calc(50% - var(--wp--style--unstable-gallery-gap, 16px)*0.5);"><img alt="" class="wp-image-27978 lazy loaded" data-id="27978" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-300x188.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-768x481.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-600x376.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-306x192.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-277x173.jpg 277w" data-was-processed="true" decoding="async" fetchpriority="high" height="641" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-300x188.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-768x481.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-600x376.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-306x192.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/Greece_rally_against_Troika_20150703-277x173.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; display: block; flex: 1 0 0%; height: 306.016px; max-width: 100%; min-height: 1px; object-fit: cover; vertical-align: bottom; width: 459.047px;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="background: linear-gradient(0deg, rgba(0, 0, 0, 0.7), rgba(0, 0, 0, 0.3) 70%, rgba(0, 0, 0, 0)); bottom: 0px; box-sizing: border-box; color: white; flex-basis: 100%; flex-grow: 1; font-size: 12px; left: 0px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 0px; margin-top: 14px; max-height: 60%; overflow: auto; padding: 0px 8px 8px; position: absolute; text-align: center; width: 459.047px; will-change: transform;">Protestes contra la Troika a Grècia</figcaption></figure><figure class="wp-block-image size-full" style="align-self: inherit; box-sizing: border-box; display: flex; flex-direction: column; flex-grow: 1; justify-content: center; margin: 0px; max-width: 100%; position: relative; width: calc(50% - var(--wp--style--unstable-gallery-gap, 16px)*0.5);"><img alt="" class="wp-image-27980 lazy loaded" data-id="27980" data-sizes="(max-width: 2048px) 100vw, 2048px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-scaled.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-scaled.jpg 2048w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-300x200.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-1024x683.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-768x512.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-1536x1024.jpg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-600x400.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-306x204.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-299x199.jpg 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-277x185.jpg 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="1365" sizes="(max-width: 2048px) 100vw, 2048px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-scaled.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-scaled.jpg 2048w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-300x200.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-1024x683.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-768x512.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-1536x1024.jpg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-600x400.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-306x204.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-299x199.jpg 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/01.10.2017_Referendum_1-OCT_7-277x185.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; display: block; flex: 1 0 0%; height: 306.016px; max-width: 100%; min-height: 1px; object-fit: cover; vertical-align: bottom; width: 459.047px;" width="2048" /><figcaption class="wp-element-caption" style="background: linear-gradient(0deg, rgba(0, 0, 0, 0.7), rgba(0, 0, 0, 0.3) 70%, rgba(0, 0, 0, 0)); bottom: 0px; box-sizing: border-box; color: white; flex-basis: 100%; flex-grow: 1; font-size: 12px; left: 0px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 0px; margin-top: 14px; max-height: 60%; overflow: auto; padding: 0px 8px 8px; position: absolute; text-align: center; width: 459.047px; will-change: transform;">Celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya</figcaption></figure></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Són molt diferents les causes, els motius i els responsables que no hi hagués una continuïtat de les significacions que tenien aquests referèndums, però sens dubte que la nostra realitat nacional i social ve determinada pels mateixos. Tenim una realitat de reflux important en lògica de procés independentista, i alhora, una realitat en la qual l’esquerra majoritària del nostre entorn es construeix, des de la renúncia de Syriza, com a merament gestionadora i sense cap proposta de canvi. Per una banda, quan els processos són madurs, o es fan efectius, o es podreixen. Per una altra banda, hem entrat també en una important involució social amb un fort creixement d’una extrema dreta ultraliberal, racista i masclista (normalment acompanyada d’un caràcter LGTB-fòbic) a escala mundial. Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Lluny que això pugui significar plegar veles per les revolucionàries, ha de significar un exercici de més bisturí en l’anàlisi i la proposta política, no per renunciar ni aparcar els objectius sinó per viure en el mentrestant i preparar el futur. Que no hi hagi una perspectiva de ruptura nacional no ens pot portar a situar en segon pla la independència, i que l’esquerra  estigui en el pitjor moment de la darrera dècada tampoc ens pot portar a rebaixar el programa socialista. I davant tot això: eleccions al Parlament de Catalunya, en un context de poques lluites i sense cap objectiu estratègic compartit per l’independentisme. La perspectiva electoral és incerta: és possible que l’independentisme no sumi majoria i que hi hagi un retrocés electoral de les opcions polítiques a l’esquerra del  PSC i ERC.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És possible també que hi hagi companyes que es plantegin si té sentit en l’actual context concórrer a unes eleccions.  I certament, cap ruptura revolucionària s’ha donat mai des de dins de l’Estat sinó superant l’antic Estat i així serà també la nostra revolució. Ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, si bé les institucions poden jugar un paper tant de fre com de palanca. Ens trobem en moment de reflux i d’important gir a la dreta de la societat, i sens dubte, el Parlament ofereix un altaveu que permet fer arribar idees a les masses. Per tant, cal continuar amb la perspectiva clàssica d’utilitzar les institucions com escenari d’agitació i de batalla ideològica, moltes vegades en uns escenaris i en unes formes que no són les nostres. No concórrer quan pots tenir representació i, per tant, un important altaveu, és un luxe que no es pot permetre qui vol transformar la societat. Que tinguem la CUP al Parlament és garantia d’un discurs desacomplexadament socialista, feminista i independentista, alhora que situa un marc mental que no entra dins les lògiques patriarcals, autonomistes i neoliberals. Res a veure amb les legislatures que vam tenir entre 1980 i 2012, amb tots els encerts i totes les errades.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Més enllà del fet de concórrer als comicis, es fa necessari perfilar perquè necessitem una candidatura com la de la CUP davant d’una realitat que, per primera vegada en la darrera dècada, pot suposar que els partits independentistes no sumin majoria i un escurament del vot a la dreta, o fins i tot, un nou govern amb partits independentistes però que no signifiqui cap avenç en l’alliberament nacional ni en l’eix social. I fora dels resultats institucionals, una autèntica guerra contra les classes populars (en les condicions de treball, el cost de la vida, l’habitatge i el trinxament del territori) i un existent i latent conflicte nacional respecte a l’Estat espanyol que no desapareix però no té perspectiva d’avançar de forma immediata.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Malauradament, que en el curt termini no tinguem possibilitats de ruptura ens ha de fer portar posades les ulleres progressives: una mirada en curt de consignes, programa i propostes que serveixi alhora per donar petites respostes a les necessitats de les classes populars i reconfigurar el subjecte classe i el nivell de consciència nacional. Tot això, des d’una realitat de baix nivell de lluita de classes i desorientació en el moviment independentista. Respecte a programes, consignes i propostes no serveixen cantarelles obreristes i consignes genèriques des del faristol del Parlament, sinó programa concret de classe. Cal combinar la lluita per les petites i necessàries reformes amb consignes més ambicioses que suposin un xoc amb allò que pot permetre l’estat capitalista espanyol. Consignes que una majoria popular pugui assumir com a possibles i necessàries, i generin la voluntat de lluita per assolir-les.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha encara una tasca més complexa que és recosir la classe. Assumir consignes mínimes, encara que siguin concessions fetes des del poder, pot suposar avançar en els objectius finals quan les mateixes tenen força vital, és a dir, quan impulsen mobilitzacions i porten a lluites amb un clar antagonisme cap a la burgesia i l’Estat. Les petites conquestes són guanys materials que afecten  les condicions de vida, i per tant sempre hem de ser-hi, intentant que expressin lluites contra el patriarcat, el capitalisme i l’Estat espanyol. Per una altra banda, tenim les consignes «transitòries» (o de transició) en sentit pur. Són aquelles que busquen donar resposta estructural i de fons sense tenir com a límit les institucions bàsiques del capitalisme (la propietat privada i la seva pròpia institucionalitat) però que apareguin com a racionals per una persona mitjana. La majoria de persones entenen que materialment i organitzativament són possibles, però el capitalisme o l’Estat no ho permet. Aquí s’inscriu una intenció pedagògica que busca simplificar qüestions complexes que implicarien una reorganització completa de la societat sobre noves bases. En darrer lloc, les<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> </span>consignes organitzatives que fan d’articulació de forces materials pel combat a les lluites: pot anar d’una plataforma en defensa d’un servei públic a uns nous CDR’s locals per preparar un nou embat independentista. És la forma d’organització més adient en cada moment. En totes aquestes tasques, la CUP hi té un paper fonamental i molt camí per recórrer.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La CUP avui dia és sobretot una expressió a les institucions, i la nova etapa política demana d’un fort creixement de la seva activitat política fora de les institucions, entenent la «Unitat Popular» no com una suma d’organitzacions sinó una realitat heterogènia formada per lluites, moviments socials, plataformes i corrents d’opinió en la creació de marcs amplis de lluita. Lluny de la cooptació i sense amagar el  programa polític, la CUP ha de ser sobre tot un agent facilitador.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Si bé l’acció política des de les institucions ha de mirar cap a enfora, la CUP necessita mirar-se internament per poder construir la nova etapa. Si bé en una lògica de resultat electoral és encara una organització política petita, en la seva potencialitat d’influència social és un gegant. Però pot ser un gegant amb peus de fang si no reactiva política i organitzativament la seva militància. Sense aquesta reactivació, passarà a ser un tigre de paper.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’altra discussió que ha d’obrir la CUP és sobre el paper que vol jugar dins del moviment independentista. Allunyats de cap perspectiva messiànica i d’una visió egocèntrica, es pot plantejar prou objectivament que únicament l’Esquerra Independentista pot jugar un paper de direcció política en un procés de ruptura. Junts i ERC no poden posar sobre la taula un programa que articuli majories contra el Règim del 78: són socioliberals amb sectors socialdemòcrates i amb sectors liberals conservadors. Pels seus lligams amb certs sectors de poder i els seus orígens no entenen ni el que és l’Estat ni l’autèntica naturalesa de l’Estat espanyol. No assumiran mai la direcció efectiva per la presa de poder en una lògica de ruptura i procés revolucionari.</p><figure class="wp-block-image aligncenter size-large is-resized" style="background-color: white; box-sizing: border-box; clear: both; color: #333333; display: table; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px auto 75px; text-align: center;"><img alt="" class="wp-image-27981 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1024x683.jpeg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1024x683.jpeg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-300x200.jpeg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-768x512.jpeg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1536x1024.jpeg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-scaled.jpeg 2048w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-600x400.jpeg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-306x204.jpeg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-298x199.jpeg 298w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-277x185.jpeg 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="683" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1024x683.jpeg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1024x683.jpeg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-300x200.jpeg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-768x512.jpeg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-1536x1024.jpeg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-scaled.jpeg 2048w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-600x400.jpeg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-306x204.jpeg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-298x199.jpeg 298w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/05/GM0Ior6XMAAxnGE-277x185.jpeg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom; width: 588px;" width="1024" /><figcaption class="wp-element-caption" style="box-sizing: border-box; caption-side: bottom; display: table-caption; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Acte de campanya de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per les eleccions del 12M</em></figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Des d’aquesta realitat, la CUP ha de repensar la seva proposta estratègica per aconseguir lligar l’agenda independentista amb polítiques contra l’austeritat suïcida, la qualitat dels serveis públics i la gestió de les infraestructures bàsiques des de la titularitat pública com a realitat efectiva de preparació d’un exercici de sobirania real, d’independència real.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquesta proposta estratègica demana dos mètodes: un de caràcter social i feminista per construir Unitat Popular fora de les institucions, on fer créixer sindicalisme nacional i combatiu,  feminisme de classe, lluites per l’habitatge, organització a escoles i instituts a través també de les AFA’s, i dins de les plataformes dels serveis públics. Aquí impulsem, militem o acompanyem segons les circumstàncies. Un segon mètode també ha d’interpel·lar el conjunt de l’independentisme. El debat conjunt des de la base entorn de dues idees que cal socialitzar i fer tan hegemòniques com sigui possible en el conjunt de l’independentisme popular:</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">– La independència arribarà quan l’Estat espanyol observi que el cost de suportar el conflicte no és assumible. Això, en darrera instància, implica que burgesia catalana (majoritàriament espanyolista), burgesia espanyola i burgesia multinacional observin que el conflicte nacional no els hi surt a compte.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">– Com es farà efectiva la presa de poder, generant contradiccions pels sectors de dretes i socioliberals sobre la significació de l’Estat i com podem disputar el poder si no controlem aigua, electricitat, gas i telecomunicacions. I també la presa del poder genera contradiccions per a l’Esquerra Independentista, per exemple en relació amb la doble naturalesa de l’administració catalana, i a les escletxes que hi pot provocar una perspectiva revolucionària.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La necessitat que siguem més les independentistes no parteix de la base de qüestionar la legitimitat democràtica si tenim el 50,01% de vots, sinó per una qüestió de correlació de forces si ens plantegem la presa del poder. De la mateixa manera, tampoc un nou referèndum és una necessitat ni un problema, la qüestió que volem resoldre és com, amb o sense un nou plebiscit, transformen la legitimitat de les urnes en força material que tingui capacitat per desbordar l’Estat espanyol i defensar i consolidar un Estat propi.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les tasques són moltes: una nova proposta estratègica independentista, estar a totes les lluites, que les propostes socialistes siguin vistes per la majoria social com les més racionals, recosir la classe fortament fragmentada, i tot això amb una perspectiva de construcció de República Catalana. Votar un dia, lluitar tot l’any i construir Unitat Popular.</p>

Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes i tot i que ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, aquestes poden jugar un paper tant de fre com de palanca.

Vidal Aragonés.

Analitzar demana gairebé sempre separar-se d’allò immediat, mirar en perspectiva i observar les dinàmiques de classe i nacional en una lògica de lluites com a elements determinants.

Hi ha hagut els darrers 9 anys dos referèndums que marcaven el camí i dues gestions dels mateixos que ens han separat de victòries que haguessin canviat les dinàmiques polítiques de dècades. A Catalunya, la significació del Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no únicament es construeix com l’acte de desobediència civil col·lectiva més important a Europa dels darrers 75 anys, sinó com un camí clar de ruptura amb el Règim del 78 i la construcció d’un nou estat independent en forma de república sota noves bases: alliberament nacional i procés democratitzador. A Grècia, més enllà de quin era l’objectiu del Govern de Syriza el 2015 amb la convocatòria del Referèndum, el seu resultat llençava un mandat popular clar de no acceptar les condicions de «rescat» imposades per la UE, BCE i FMI. Donar una continuació política a la voluntat popular obria la porta a acabar tant amb les polítiques d’austeritat suïcida com a la possibilitat real de fer polítiques mínimament transformadores que La Troika no ha permès, o vist d’una manera més clara: una mínima expressió democràtica i que no siguin els poders econòmics qui determinin les polítiques que es poden fer i les que no. Per tant, obrir per part d’un Estat de la Unió Europea una nova realitat social i democràtica.

Són molt diferents les causes, els motius i els responsables que no hi hagués una continuïtat de les significacions que tenien aquests referèndums, però sens dubte que la nostra realitat nacional i social ve determinada pels mateixos. Tenim una realitat de reflux important en lògica de procés independentista, i alhora, una realitat en la qual l’esquerra majoritària del nostre entorn es construeix, des de la renúncia de Syriza, com a merament gestionadora i sense cap proposta de canvi. Per una banda, quan els processos són madurs, o es fan efectius, o es podreixen. Per una altra banda, hem entrat també en una important involució social amb un fort creixement d’una extrema dreta ultraliberal, racista i masclista (normalment acompanyada d’un caràcter LGTB-fòbic) a escala mundial. Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes.

Lluny que això pugui significar plegar veles per les revolucionàries, ha de significar un exercici de més bisturí en l’anàlisi i la proposta política, no per renunciar ni aparcar els objectius sinó per viure en el mentrestant i preparar el futur. Que no hi hagi una perspectiva de ruptura nacional no ens pot portar a situar en segon pla la independència, i que l’esquerra estigui en el pitjor moment de la darrera dècada tampoc ens pot portar a rebaixar el programa socialista. I davant tot això: eleccions al Parlament de Catalunya, en un context de poques lluites i sense cap objectiu estratègic compartit per l’independentisme. La perspectiva electoral és incerta: és possible que l’independentisme no sumi majoria i que hi hagi un retrocés electoral de les opcions polítiques a l’esquerra del PSC i ERC.

És possible també que hi hagi companyes que es plantegin si té sentit en l’actual context concórrer a unes eleccions. I certament, cap ruptura revolucionària s’ha donat mai des de dins de l’Estat sinó superant l’antic Estat i així serà també la nostra revolució. Ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, si bé les institucions poden jugar un paper tant de fre com de palanca. Ens trobem en moment de reflux i d’important gir a la dreta de la societat, i sens dubte, el Parlament ofereix un altaveu que permet fer arribar idees a les masses. Per tant, cal continuar amb la perspectiva clàssica d’utilitzar les institucions com escenari d’agitació i de batalla ideològica, moltes vegades en uns escenaris i en unes formes que no són les nostres. No concórrer quan pots tenir representació i, per tant, un important altaveu, és un luxe que no es pot permetre qui vol transformar la societat. Que tinguem la CUP al Parlament és garantia d’un discurs desacomplexadament socialista, feminista i independentista, alhora que situa un marc mental que no entra dins les lògiques patriarcals, autonomistes i neoliberals. Res a veure amb les legislatures que vam tenir entre 1980 i 2012, amb tots els encerts i totes les errades.

Més enllà del fet de concórrer als comicis, es fa necessari perfilar perquè necessitem una candidatura com la de la CUP davant d’una realitat que, per primera vegada en la darrera dècada, pot suposar que els partits independentistes no sumin majoria i un escurament del vot a la dreta, o fins i tot, un nou govern amb partits independentistes però que no signifiqui cap avenç en l’alliberament nacional ni en l’eix social. I fora dels resultats institucionals, una autèntica guerra contra les classes populars (en les condicions de treball, el cost de la vida, l’habitatge i el trinxament del territori) i un existent i latent conflicte nacional respecte a l’Estat espanyol que no desapareix però no té perspectiva d’avançar de forma immediata.

Malauradament, que en el curt termini no tinguem possibilitats de ruptura ens ha de fer portar posades les ulleres progressives: una mirada en curt de consignes, programa i propostes que serveixi alhora per donar petites respostes a les necessitats de les classes populars i reconfigurar el subjecte classe i el nivell de consciència nacional. Tot això, des d’una realitat de baix nivell de lluita de classes i desorientació en el moviment independentista. Respecte a programes, consignes i propostes no serveixen cantarelles obreristes i consignes genèriques des del faristol del Parlament, sinó programa concret de classe. Cal combinar la lluita per les petites i necessàries reformes amb consignes més ambicioses que suposin un xoc amb allò que pot permetre l’estat capitalista espanyol. Consignes que una majoria popular pugui assumir com a possibles i necessàries, i generin la voluntat de lluita per assolir-les.

Hi ha encara una tasca més complexa que és recosir la classe. Assumir consignes mínimes, encara que siguin concessions fetes des del poder, pot suposar avançar en els objectius finals quan les mateixes tenen força vital, és a dir, quan impulsen mobilitzacions i porten a lluites amb un clar antagonisme cap a la burgesia i l’Estat. Les petites conquestes són guanys materials que afecten les condicions de vida, i per tant sempre hem de ser-hi, intentant que expressin lluites contra el patriarcat, el capitalisme i l’Estat espanyol. Per una altra banda, tenim les consignes «transitòries» (o de transició) en sentit pur. Són aquelles que busquen donar resposta estructural i de fons sense tenir com a límit les institucions bàsiques del capitalisme (la propietat privada i la seva pròpia institucionalitat) però que apareguin com a racionals per una persona mitjana. La majoria de persones entenen que materialment i organitzativament són possibles, però el capitalisme o l’Estat no ho permet. Aquí s’inscriu una intenció pedagògica que busca simplificar qüestions complexes que implicarien una reorganització completa de la societat sobre noves bases. En darrer lloc, les consignes organitzatives que fan d’articulació de forces materials pel combat a les lluites: pot anar d’una plataforma en defensa d’un servei públic a uns nous CDR’s locals per preparar un nou embat independentista. És la forma d’organització més adient en cada moment. En totes aquestes tasques, la CUP hi té un paper fonamental i molt camí per recórrer.

La CUP avui dia és sobretot una expressió a les institucions, i la nova etapa política demana d’un fort creixement de la seva activitat política fora de les institucions, entenent la «Unitat Popular» no com una suma d’organitzacions sinó una realitat heterogènia formada per lluites, moviments socials, plataformes i corrents d’opinió en la creació de marcs amplis de lluita. Lluny de la cooptació i sense amagar el programa polític, la CUP ha de ser sobre tot un agent facilitador.

Si bé l’acció política des de les institucions ha de mirar cap a enfora, la CUP necessita mirar-se internament per poder construir la nova etapa. Si bé en una lògica de resultat electoral és encara una organització política petita, en la seva potencialitat d’influència social és un gegant. Però pot ser un gegant amb peus de fang si no reactiva política i organitzativament la seva militància. Sense aquesta reactivació, passarà a ser un tigre de paper.

L’altra discussió que ha d’obrir la CUP és sobre el paper que vol jugar dins del moviment independentista. Allunyats de cap perspectiva messiànica i d’una visió egocèntrica, es pot plantejar prou objectivament que únicament l’Esquerra Independentista pot jugar un paper de direcció política en un procés de ruptura. Junts i ERC no poden posar sobre la taula un programa que articuli majories contra el Règim del 78: són socioliberals amb sectors socialdemòcrates i amb sectors liberals conservadors. Pels seus lligams amb certs sectors de poder i els seus orígens no entenen ni el que és l’Estat ni l’autèntica naturalesa de l’Estat espanyol. No assumiran mai la direcció efectiva per la presa de poder en una lògica de ruptura i procés revolucionari.

*Acte de campanya de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per les eleccions del 12M*

Des d’aquesta realitat, la CUP ha de repensar la seva proposta estratègica per aconseguir lligar l’agenda independentista amb polítiques contra l’austeritat suïcida, la qualitat dels serveis públics i la gestió de les infraestructures bàsiques des de la titularitat pública com a realitat efectiva de preparació d’un exercici de sobirania real, d’independència real.

Aquesta proposta estratègica demana dos mètodes: un de caràcter social i feminista per construir Unitat Popular fora de les institucions, on fer créixer sindicalisme nacional i combatiu, feminisme de classe, lluites per l’habitatge, organització a escoles i instituts a través també de les AFA’s, i dins de les plataformes dels serveis públics. Aquí impulsem, militem o acompanyem segons les circumstàncies. Un segon mètode també ha d’interpel·lar el conjunt de l’independentisme. El debat conjunt des de la base entorn de dues idees que cal socialitzar i fer tan hegemòniques com sigui possible en el conjunt de l’independentisme popular:

– La independència arribarà quan l’Estat espanyol observi que el cost de suportar el conflicte no és assumible. Això, en darrera instància, implica que burgesia catalana (majoritàriament espanyolista), burgesia espanyola i burgesia multinacional observin que el conflicte nacional no els hi surt a compte.

– Com es farà efectiva la presa de poder, generant contradiccions pels sectors de dretes i socioliberals sobre la significació de l’Estat i com podem disputar el poder si no controlem aigua, electricitat, gas i telecomunicacions. I també la presa del poder genera contradiccions per a l’Esquerra Independentista, per exemple en relació amb la doble naturalesa de l’administració catalana, i a les escletxes que hi pot provocar una perspectiva revolucionària.

La necessitat que siguem més les independentistes no parteix de la base de qüestionar la legitimitat democràtica si tenim el 50,01% de vots, sinó per una qüestió de correlació de forces si ens plantegem la presa del poder. De la mateixa manera, tampoc un nou referèndum és una necessitat ni un problema, la qüestió que volem resoldre és com, amb o sense un nou plebiscit, transformen la legitimitat de les urnes en força material que tingui capacitat per desbordar l’Estat espanyol i defensar i consolidar un Estat propi.

Les tasques són moltes: una nova proposta estratègica independentista, estar a totes les lluites, que les propostes socialistes siguin vistes per la majoria social com les més racionals, recosir la classe fortament fragmentada, i tot això amb una perspectiva de construcció de República Catalana. Votar un dia, lluitar tot l’any i construir Unitat Popular.

<p> <span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px;">Reduir les activitats més contaminants, un model productiu que prioritzi sectors com l’agroecologia i la protecció del medi natural, gestionar l’aigua com a dret humà i garantir l’energia necessària per viure a tothom, entre les demandes que vora un centenar d’organitzacions persegueixen unides en l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial</span></p><header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/05/B_7246135c-af35-4a2b-8979-1a6b7360a619.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;"><span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">| <a href="https://directa.cat/persons/maria-conill/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">MARIA CONILL</a></span></figcaption></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 245.438px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/meritxell-rigol/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">MERITXELL RIGOL</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/TxellRigol" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> TxellRigol</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>MAIG 7, 2024</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 736.313px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Posar límits a qui més consumeix i contamina i que qui menys té no sigui qui pagui la crisi climàtica, són les guies bàsiques que prop d’un centenar d’organitzacions ecologistes i socials defensen per encaminar les polítiques determinants del model productiu, l’energètic, l’alimentari i la relació amb el territori i la natura a Catalunya. </span><span style="box-sizing: inherit;">Per impulsar una reorganització de la societat adaptada als límits biofísics del planeta sense ampliar les desigualtats socials, han vist necessari confluir, i ho han fet construint un nou espai, l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE).</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Avui l’han presentat diverses representants d’entitats membres, com </span><span style="box-sizing: inherit;">la Xarxa per la Sobirania Energètica, Aigua és Vida, Aturem Hard Rock, la Xarxa d’Economia Solidària, Aliança contra la Pobresa Energètica, Ecologistes en Acció, Sindicat de Llogateres, La Fede.cat, l’Observatori DESCA, End Fossil, Regularización Ya i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">A través de l’ACTE, es proposen millorar la capacitat d’acció davant els efectes de la crisi climàtica i de pèrdua de biodiversitat. En aquest escenari, </span><span style="box-sizing: inherit;">reclamen </span><span style="box-sizing: inherit;">que el pròxim Govern de la Generalitat adopti mesures “proporcionades a l’estat d’emergència ecosocial”.</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e26;">L’ACTE, en què conflueixen col·lectius com Aturem Hard Rock, Ecologistes en Acció i el Sindicat de Llogateres, s’articula per contribuir a adaptar la societat als límits del planeta sense ampliar desigualtats </span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">En la presentació de l’Assemblea, celebrada a La Comunal, han expressat que aquest espai </span><span style="box-sizing: inherit;">d’organització de la societat civil emergeix “davant la incapacitat de les institucions públiques per donar resposta a la crisi ecològica” que, han advertit, “augmentarà el malestar social”.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Les membres de l’ACTE denuncien que els successius governs de la Generalitat han cedit a “grups de pressió del poder corporatiu” i que, per mantenir el creixement del PIB, han impulsat la internacionalització de l’economia “sense tenir en compte que els límits ecològics ens obliguen al contrari: a desglobalitzar-nos”, defensen.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Amb polítiques per una transició ecosocial, es refereixen a un procés de canvis per “viure amb menys, per viure millor, d’una manera que garanteixi una vida digna per a totes les persones, les espècies i les generacions futures, al mateix temps que minimitzem les conseqüències negatives de l’escalfament global i restaurem i regenerem els ecosistemes”.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">A cinc dies de les eleccions catalanes, l’ACTE ha fet públiques <a href="https://assembleaecosocial.cat/programa-politic-per-una-transicio-ecosocial-de-catalunya/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">una cinquantena de mesures polítiques</a> que consideren que “preserven un planeta habitable per les futures generacions”, i que incorporen propostes en nombrosos àmbits de l’acció pública, inclosos l’educatiu i l’habitacional. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">“Es tracta de començar a posar límits als més rics, als que més recursos consumeixen, alhora que garantir els bàsics a la població per viure més enllà de sobreviure, són dues peces bàsiques per aconseguir el canvi de model”, sintetitza Eva Vilaseca, </span><span style="box-sizing: inherit;">portaveu de l’ACTE.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Mesures per protegir l’aigua i la pagesia </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Les membres de l’Assemblea per la transició ecosocial consideren que la manera de gestionar la sequera és un exemple de la lògica política que una creixent pressió social ha d’aconseguir capgirar: “Avui Catalunya gasta un 30% més d’aigua de la que tenim i s’ha posat en risc els ecosistemes mentre s’ha continuat posant per damunt els interessos d’algunes indústries, com la turística i l’agroindústria”, denuncia Vilaseca.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Coincidint amb la sortida de l’estat d’emergència per sequera decretat pel Govern, que rebaixa les restriccions de consum d’aigua, han recordat que l’escassetat augmentarà en els pròxims anys, segons apunten totes les previsions científiques, i han demanat aplicar “correctament” la legislació a l’hora de gestionar-la. És a dir, prioritzar els usos de l’aigua que preveu la llei, començant pel manteniment dels cabals ecològics i, seguidament, el “dret humà a l’aigua i la producció d’aliments per al consum local”, abans que la resta d’activitats econòmiques.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">També amb relació a la preservació de l’aigua com a bé comú, demanen avançar en la gestió pública i l’eficiència de les xarxes de distribució i incrementar els recursos destinats a inspeccionar focus de contaminació de les masses d’aigua. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Així mateix, entre les mesures que proposen, hi ha prohibir noves macrogranges i, també, reduir la ramaderia intensiva a Catalunya, una de les activitats més denunciades pel volum d’aigua que requereix i, encara més, per <a href="https://directa.cat/la-meitat-de-les-fonts-dosona-i-el-llucanes-no-ragen-i-el-41-de-les-que-ho-fan-estan-contaminades/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">contaminar els aqüífers</a>.</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e26;">“La pagesia és clau per fer la transició que plantegem i en l’històric de relacions amb el moviment ecologista s’han de construir ponts encara”, reconeix la portaveu de l’ACTE, Eva Vilaseca</span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Entitats com Ramaderes de Catalunya o temporeres organitzades dins de Fruita amb Justícia Social estan adherides a l’Assemblea. També hi participen membres de Revolta Pagesa i de l’Assemblea Pagesa, tot i que els col·lectius no hi estan adherits. De fet, cap veu de la pagesia no ha estat present enmig de la diversitat de moviments presents avui per fer visible el naixement de l’Assemblea.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Vilaseca reconeix que falta diàleg amb el sector i que “en l’històric de relacions amb el moviment ecologista s’han de construir ponts encara”. “És un sector clau per fer la transició que plantegem i és imprescindible generar-hi aliances”, exposa la portaveu de l’ACTE.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Entre les propostes d’aquest nou espai, hi consten mesures per garantir preus justos a tota la cadena alimentària, limitar els preus de la terra per a ús agrari, prioritzar l’agricultura familiar i implementar la Renda Bàsica Pagesa. Ara bé, consideren que aquesta ha d’anar condicionada a la conversió a pràctiques agroecològiques.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">“La transició ecològica demana, tant sí com no, una reconversió productiva, la mateixa sequera estructural ens porta cap aquí; i fer aquesta reconversió productiva demana alhora garantir condicions de vida dignes a la gent, per la qual cosa proposem mesures com una renda bàsica universal i reduir la jornada laboral per repartir el treball”, explica Vilaseca. “L’aliança amb la classe treballadora dels sectors que s’han de reconvertir és clau, com és el cas de la pagesia, i se’ls han d’assegurar mesures per tal que totes aquestes persones no pateixin”, remarca.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Reconversió productiva i de l’energia</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">L’Assemblea planteja </span><span style="box-sizing: inherit;">un pla de reconversió econòmica a deu anys vista. </span><span style="box-sizing: inherit;">Defensa que sectors industrials amb gran petjada ambiental com són el turisme, la indústria petroquímica, la construcció i l’automoció s’han de reduir i, en aquesta revertebració del teixit productiu, situar sectors com l’agroecologia, la provisió de cures, les energies netes i la conservació de la natura al nucli dur del model econòmic.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">L’ACTE reclama aturar tot macroprojecte i pla urbanístic “agressiu amb el territori”, i també s’oposen a ampliar l’aeroport de Barcelona. De fet, consideren que és prioritari prohibir els “vols menys eficients”, els de recorreguts inferiors a 1.000 quilòmetres, així com restringir els creuers i limitar-los a un 20% del volum que actualment reben els ports de Barcelona i Tarragona.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">“Calen mesures de decreixement en activitats que beneficien poques mans i ens perjudiquen al conjunt, com les places hoteleres als territoris en què falta aigua”, exemplifica Vilaseca.</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e26;">Defensen que sectors industrials amb gran petjada ambiental, el turisme, la indústria petroquímica, la construcció i l’automoció s’han de reduir i reconvertir</span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Una de les prioritats és implementar un conjunt de mesures que suposin “una esmena a la totalitat al model energètic vigent”: reduir el consum, </span><span style="box-sizing: inherit;">generar energia a través de la col·laboració publico-comunitària i fer-ho amb criteri d’equilibri territorial, concreten, així com </span><span style="box-sizing: inherit;">avançar cap a la titularitat pública de la xarxa de distribució. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">També, troben a faltar i reivindiquen assegurar un “mínim vital d’energia”, una mesura que garantiria l’accés necessari a les persones i permetria superar els abusos rere la pobresa energètica. Alhora, plantegen que cal garantir que es penalitzen els “consums excessius”.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Per altra banda, a més de reduir les activitats més contaminants, reivindiquen activar l’impost sobre les activitats econòmiques més emissores i l’impost sobre les emissions portuàries de grans vaixells. Dues mesures incloses en la Llei Catalana de Canvi Climàtic de l’any 2017 i que, tot i estar previstos, han criticat que no s’han posat en marxa.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Incidir en la població per fer el gir polític</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Parlen de la cinquantena de mesures que avui han presentat com “un punt de partida”. Per ara, l’ACTE com a espai polític unitari no ha establert contactes amb els grups polítics que poden convertir les seves propostes en accions públiques.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">“Tocant la porta als partits que poden formar part del futur Govern no n’hi hauria prou per fer el gir que necessitem, per això la nostra estratègia ara és trobar-nos als carrers per nodrir les propostes i aconseguir fer més força”, argumenta Vilaseca. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">A més de construir el programa polític, ACTE busca afavorir processos per “territorialitzar el moviment”, acompanyar la creació d’assemblees a tot el país i impulsar mobilitzacions i accions unitàries. </span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e26;">L’Assemblea, que ha presentat avui una cinquantena de propostes, aposta per “territorialitzar el moviment” i impulsar mobilitzacions i accions unitàries</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">ACTE comença a gestar-se fa poc més d’un any, quan va celebrar-se el Fòrum per la Transició Ecosocial, el febrer de 2023, organitzat per col·lectius ecologistes, de l’economia social i solidària i per la justícia global. La trobada va reunir més de 400 persones. </span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">Alhora que insisteixen en la necessitat de “desglobalitzar l’economia”, des de l’ACTE mantenen que cal una mirada de justícia a escala global. Per això, entre les mesures que exigeixen, hi ha reconèixer el dret de les persones migrants per motius derivats del canvi climàtic a rebre protecció internacional, una competència que és del govern estatal. També, en la presentació d’avui, han reclamat que tiri endavant un </span><span style="box-sizing: inherit;">Centre Català d’Empreses i Drets Humans, una eina que plantegen per fiscalitzar les pràctiques extractivistes i d’abusos dels drets humans als països del Sud Global i “acabar amb la impunitat empresarial”.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit;">“La transició ecològica no és una opció, sinó un procés inevitable, per això, la disputa del futur se centra en com fem aquest trànsit, minimitzant el sofriment de les persones i les espècies amb qui convivim”, defensen les organitzacions ecologistes i socials aplegades a l’Assemblea.</span></p></div>

Reduir les activitats més contaminants, un model productiu que prioritzi sectors com l’agroecologia i la protecció del medi natural, gestionar l’aigua com a dret humà i garantir l’energia necessària per viure a tothom, entre les demandes que vora un centenar d’organitzacions persegueixen unides en l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial

| MARIA CONILL

MERITXELL RIGOL TxellRigol

PUBLICAT:

MAIG 7, 2024

Posar límits a qui més consumeix i contamina i que qui menys té no sigui qui pagui la crisi climàtica, són les guies bàsiques que prop d’un centenar d’organitzacions ecologistes i socials defensen per encaminar les polítiques determinants del model productiu, l’energètic, l’alimentari i la relació amb el territori i la natura a Catalunya. Per impulsar una reorganització de la societat adaptada als límits biofísics del planeta sense ampliar les desigualtats socials, han vist necessari confluir, i ho han fet construint un nou espai, l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE).

Avui l’han presentat diverses representants d’entitats membres, com la Xarxa per la Sobirania Energètica, Aigua és Vida, Aturem Hard Rock, la Xarxa d’Economia Solidària, Aliança contra la Pobresa Energètica, Ecologistes en Acció, Sindicat de Llogateres, La Fede.cat, l’Observatori DESCA, End Fossil, Regularización Ya i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

A través de l’ACTE, es proposen millorar la capacitat d’acció davant els efectes de la crisi climàtica i de pèrdua de biodiversitat. En aquest escenari, reclamen que el pròxim Govern de la Generalitat adopti mesures “proporcionades a l’estat d’emergència ecosocial”.

L’ACTE, en què conflueixen col·lectius com Aturem Hard Rock, Ecologistes en Acció i el Sindicat de Llogateres, s’articula per contribuir a adaptar la societat als límits del planeta sense ampliar desigualtats

En la presentació de l’Assemblea, celebrada a La Comunal, han expressat que aquest espai d’organització de la societat civil emergeix “davant la incapacitat de les institucions públiques per donar resposta a la crisi ecològica” que, han advertit, “augmentarà el malestar social”.

Les membres de l’ACTE denuncien que els successius governs de la Generalitat han cedit a “grups de pressió del poder corporatiu” i que, per mantenir el creixement del PIB, han impulsat la internacionalització de l’economia “sense tenir en compte que els límits ecològics ens obliguen al contrari: a desglobalitzar-nos”, defensen.

Amb polítiques per una transició ecosocial, es refereixen a un procés de canvis per “viure amb menys, per viure millor, d’una manera que garanteixi una vida digna per a totes les persones, les espècies i les generacions futures, al mateix temps que minimitzem les conseqüències negatives de l’escalfament global i restaurem i regenerem els ecosistemes”.

A cinc dies de les eleccions catalanes, l’ACTE ha fet públiques una cinquantena de mesures polítiques que consideren que “preserven un planeta habitable per les futures generacions”, i que incorporen propostes en nombrosos àmbits de l’acció pública, inclosos l’educatiu i l’habitacional.

“Es tracta de començar a posar límits als més rics, als que més recursos consumeixen, alhora que garantir els bàsics a la població per viure més enllà de sobreviure, són dues peces bàsiques per aconseguir el canvi de model”, sintetitza Eva Vilaseca, portaveu de l’ACTE.

Mesures per protegir l’aigua i la pagesia

Les membres de l’Assemblea per la transició ecosocial consideren que la manera de gestionar la sequera és un exemple de la lògica política que una creixent pressió social ha d’aconseguir capgirar: “Avui Catalunya gasta un 30% més d’aigua de la que tenim i s’ha posat en risc els ecosistemes mentre s’ha continuat posant per damunt els interessos d’algunes indústries, com la turística i l’agroindústria”, denuncia Vilaseca.

Coincidint amb la sortida de l’estat d’emergència per sequera decretat pel Govern, que rebaixa les restriccions de consum d’aigua, han recordat que l’escassetat augmentarà en els pròxims anys, segons apunten totes les previsions científiques, i han demanat aplicar “correctament” la legislació a l’hora de gestionar-la. És a dir, prioritzar els usos de l’aigua que preveu la llei, començant pel manteniment dels cabals ecològics i, seguidament, el “dret humà a l’aigua i la producció d’aliments per al consum local”, abans que la resta d’activitats econòmiques.

També amb relació a la preservació de l’aigua com a bé comú, demanen avançar en la gestió pública i l’eficiència de les xarxes de distribució i incrementar els recursos destinats a inspeccionar focus de contaminació de les masses d’aigua.

Així mateix, entre les mesures que proposen, hi ha prohibir noves macrogranges i, també, reduir la ramaderia intensiva a Catalunya, una de les activitats més denunciades pel volum d’aigua que requereix i, encara més, per contaminar els aqüífers.

“La pagesia és clau per fer la transició que plantegem i en l’històric de relacions amb el moviment ecologista s’han de construir ponts encara”, reconeix la portaveu de l’ACTE, Eva Vilaseca

Entitats com Ramaderes de Catalunya o temporeres organitzades dins de Fruita amb Justícia Social estan adherides a l’Assemblea. També hi participen membres de Revolta Pagesa i de l’Assemblea Pagesa, tot i que els col·lectius no hi estan adherits. De fet, cap veu de la pagesia no ha estat present enmig de la diversitat de moviments presents avui per fer visible el naixement de l’Assemblea.

Vilaseca reconeix que falta diàleg amb el sector i que “en l’històric de relacions amb el moviment ecologista s’han de construir ponts encara”. “És un sector clau per fer la transició que plantegem i és imprescindible generar-hi aliances”, exposa la portaveu de l’ACTE.

Entre les propostes d’aquest nou espai, hi consten mesures per garantir preus justos a tota la cadena alimentària, limitar els preus de la terra per a ús agrari, prioritzar l’agricultura familiar i implementar la Renda Bàsica Pagesa. Ara bé, consideren que aquesta ha d’anar condicionada a la conversió a pràctiques agroecològiques.

“La transició ecològica demana, tant sí com no, una reconversió productiva, la mateixa sequera estructural ens porta cap aquí; i fer aquesta reconversió productiva demana alhora garantir condicions de vida dignes a la gent, per la qual cosa proposem mesures com una renda bàsica universal i reduir la jornada laboral per repartir el treball”, explica Vilaseca. “L’aliança amb la classe treballadora dels sectors que s’han de reconvertir és clau, com és el cas de la pagesia, i se’ls han d’assegurar mesures per tal que totes aquestes persones no pateixin”, remarca.

Reconversió productiva i de l’energia

L’Assemblea planteja un pla de reconversió econòmica a deu anys vista. Defensa que sectors industrials amb gran petjada ambiental com són el turisme, la indústria petroquímica, la construcció i l’automoció s’han de reduir i, en aquesta revertebració del teixit productiu, situar sectors com l’agroecologia, la provisió de cures, les energies netes i la conservació de la natura al nucli dur del model econòmic.

L’ACTE reclama aturar tot macroprojecte i pla urbanístic “agressiu amb el territori”, i també s’oposen a ampliar l’aeroport de Barcelona. De fet, consideren que és prioritari prohibir els “vols menys eficients”, els de recorreguts inferiors a 1.000 quilòmetres, així com restringir els creuers i limitar-los a un 20% del volum que actualment reben els ports de Barcelona i Tarragona.

“Calen mesures de decreixement en activitats que beneficien poques mans i ens perjudiquen al conjunt, com les places hoteleres als territoris en què falta aigua”, exemplifica Vilaseca.

Defensen que sectors industrials amb gran petjada ambiental, el turisme, la indústria petroquímica, la construcció i l’automoció s’han de reduir i reconvertir

Una de les prioritats és implementar un conjunt de mesures que suposin “una esmena a la totalitat al model energètic vigent”: reduir el consum, generar energia a través de la col·laboració publico-comunitària i fer-ho amb criteri d’equilibri territorial, concreten, així com avançar cap a la titularitat pública de la xarxa de distribució.

També, troben a faltar i reivindiquen assegurar un “mínim vital d’energia”, una mesura que garantiria l’accés necessari a les persones i permetria superar els abusos rere la pobresa energètica. Alhora, plantegen que cal garantir que es penalitzen els “consums excessius”.

Per altra banda, a més de reduir les activitats més contaminants, reivindiquen activar l’impost sobre les activitats econòmiques més emissores i l’impost sobre les emissions portuàries de grans vaixells. Dues mesures incloses en la Llei Catalana de Canvi Climàtic de l’any 2017 i que, tot i estar previstos, han criticat que no s’han posat en marxa.

Incidir en la població per fer el gir polític

Parlen de la cinquantena de mesures que avui han presentat com “un punt de partida”. Per ara, l’ACTE com a espai polític unitari no ha establert contactes amb els grups polítics que poden convertir les seves propostes en accions públiques.

“Tocant la porta als partits que poden formar part del futur Govern no n’hi hauria prou per fer el gir que necessitem, per això la nostra estratègia ara és trobar-nos als carrers per nodrir les propostes i aconseguir fer més força”, argumenta Vilaseca.

A més de construir el programa polític, ACTE busca afavorir processos per “territorialitzar el moviment”, acompanyar la creació d’assemblees a tot el país i impulsar mobilitzacions i accions unitàries.

L’Assemblea, que ha presentat avui una cinquantena de propostes, aposta per “territorialitzar el moviment” i impulsar mobilitzacions i accions unitàries

ACTE comença a gestar-se fa poc més d’un any, quan va celebrar-se el Fòrum per la Transició Ecosocial, el febrer de 2023, organitzat per col·lectius ecologistes, de l’economia social i solidària i per la justícia global. La trobada va reunir més de 400 persones.

Alhora que insisteixen en la necessitat de “desglobalitzar l’economia”, des de l’ACTE mantenen que cal una mirada de justícia a escala global. Per això, entre les mesures que exigeixen, hi ha reconèixer el dret de les persones migrants per motius derivats del canvi climàtic a rebre protecció internacional, una competència que és del govern estatal. També, en la presentació d’avui, han reclamat que tiri endavant un Centre Català d’Empreses i Drets Humans, una eina que plantegen per fiscalitzar les pràctiques extractivistes i d’abusos dels drets humans als països del Sud Global i “acabar amb la impunitat empresarial”.

“La transició ecològica no és una opció, sinó un procés inevitable, per això, la disputa del futur se centra en com fem aquest trànsit, minimitzant el sofriment de les persones i les espècies amb qui convivim”, defensen les organitzacions ecologistes i socials aplegades a l’Assemblea.

<p> <span style="background-color: white; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px;">Si existeix l'amenaça que esclate la guerra, és obligació de la classe obrera i dels representants parlamentaris dels països afectats (...) fer tota classe d'esforços per a evitar la guerra per tots els mitjans que semblen efectius (...). En cas que, malgrat tot, esclate la guerra, és la seua obligació intervenir a fi de posar-hi final de seguida, i amb tota la seva força aprofitar la crisi econòmica i política creada per la guerra per a agitar els estrats més profunds del poble i precipitar la caiguda de la dominació capitalista</span></p><div class="column-2-single" style="align-items: start; background-color: white; box-sizing: inherit; display: grid; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; gap: 15px; grid-template-columns: 1fr 3fr;"><div class="autor desktop" style="box-sizing: inherit;"><div class="autores-content" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 30px;"><span class="autor-title" style="box-sizing: inherit;"><a href="https://tanyada.cat/autors/borja-garcia/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #9caf88; text-decoration-line: none;"><h5 style="box-sizing: inherit; color: black; font-size: 15px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 25px; margin: 0px;">Borja Garcia</h5></a><p class="extract" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Borja Garcia és membre del Consell Editorial de Tanyada i militant d’Endavant OSAN</p></span></div></div><div class="single-imatge" style="background: rgb(0, 0, 0); box-sizing: inherit; margin-right: -93.8281px; padding-bottom: 10px;"><div class="post-thumbnail" style="box-sizing: inherit;"><img alt="" class="attachment-post-thumbnail size-post-thumbnail wp-post-image" decoding="async" height="980" sizes="(max-width: 1280px) 100vw, 1280px" src="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2023/06/1280px-Barricade18March1871.jpg" srcset="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2023/06/1280px-Barricade18March1871.jpg 1280w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2023/06/1280px-Barricade18March1871-300x230.jpg 300w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2023/06/1280px-Barricade18March1871-1024x784.jpg 1024w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2023/06/1280px-Barricade18March1871-768x588.jpg 768w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; height: 650px; max-width: 100%; min-width: 100%; object-fit: cover; width: -webkit-fill-available;" width="1280" /></div><span class="peu-foto" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: inherit; color: white; display: flex; font-size: 11px; padding: 5px 15px;">Carrers de Paris 1871. Wikimèdia CC</span></div></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 339.656px;"><div class="post-1029 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-historia etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"></div></div><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Amb aquesta contundència s’expressava la II Internacional en la seua resolució sobre el militarisme, en el marc del Congrés de Stuttgart, l’agost del 1907. Sota la premissa bàsica que no hi havia possibilitat de separar la lluita contra l’imperialisme de la lluita de classes pel socialisme, el Congrés de la II Internacional situava la necessitat d’aquesta estratègia, que podia emprendre dos camins diferents en funció de la fase d’agudització del conflicte de classe. Si s’havia produït una penetració prou profunda de les posicions xovinistes entre les masses obreres que dificultara plantejar una oposició frontal a l’inici de la guerra, el que calia a partir d’aquell moment era utilitzar els seus efectes (econòmics, polítics, socials) devastadors per aprofundir en l’embat al capitalisme.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Dues experiències històriques havien validat una tesi que seria posteriorment desenvolupada per Lenin l’any 1915 i, a partir d’aquell moment, s’havia de lluitar per convertir les guerres imperialistes en guerres civils, en esclats revolucionaris en contra dels estats burgesos. La relació entre la guerra francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871) d’una banda, i entre la guerra russojaponesa (1904) i la primera Revolució Russa (1905), de l’altra, representaven la millor constatació d’unes tesis polítiques que s’emparaven en la realitat concreta.</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-segon" style="box-sizing: inherit; float: left; font-size: 18px; margin-left: -150px; padding-left: 40px; padding-right: 40px; text-align: right; width: 339.656px;"><div class="post-1029 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-historia etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #bfa5b8; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">Lenin aprofundí en la tesi de convertir la guerra imperialista en guerra civil revolucionària a partir de les experiències de la Comuna de París i la Revolució Russa de 1905 Lenin aprofundí en la tesi de convertir la guerra imperialista en guerra civil revolucionària a partir de les experiències de la Comuna de París i la Revolució Russa de 1905</p></div></div><h3 style="box-sizing: inherit; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">La Comuna de París i la Guerra Civil a França</span></h3><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Seria el mateix Karl Marx l’encarregat d’oferir una crònica antagònica a la historiografia burgesa i analitzar l’evolució dels fets que conduirien a la Comuna de París, des de l’agitació política, primer, fins a la redacció posterior de <i style="box-sizing: inherit;">La Guerra Civil a França</i> (1871), com a conjunt de declaracions oficials dels congressos de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que es publicarien un cop derrotada la Comuna.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Amb només un any de diferència, l’Estat francès passava de dirigir les seues tropes contra els invasors prussians comandats per Otto Von Bismarck, sota la forma encara d’un imperi governat per Napoleó III, a constituir una República que va dirigir tots els seus esforços a impedir el triomf proletari de l’alçament a París, amb el col·laboracionisme entusiasta de les potències europees. Efectivament, la invasió de Prússia iniciada el juliol del 1870 sota les regions del nord-est de França va provocar la capitulació de Napoleó III el setembre del mateix any. I aquesta rendició no va ser acceptada pel poble de París, que va continuar alçat en armes i va provocar que el dia 4 de setembre es constituïra un Govern de Defensa Nacional de la Tercera República comandat pel General Trochu, que va signar un armistici definitiu el gener del 1871.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Tal com afirmava el mateix Marx, la constitució de la nova Assemblea Nacional no representava res més que un altre episodi emmarcat en el procés revolucionari que s’expressava amb el poble de París en armes enfront del setge, la fam, la mort i la devastació provocades per la guerra. A partir d’aquest moment, hi havia únicament dos possibles camins: o acceptar la capitulació que consumava un traspàs de poders o continuar lluitant per una salvació que només podria arribar si “es derrocaven revolucionàriament les condicions polítiques i socials que havien engendrat el Segon Imperi.” (K. Marx, <i style="box-sizing: inherit;">La Guerra Civil a França</i>, 1871)</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">“L’alba del 18 de març de 1871, París va despertar entre un clam de crits de ‘Vive la Commune!’ ¿Què és la Comuna, eixa esfinx que tant turmenta els esperits burgesos?” La comuna eren moltes coses. Era la negativa dels proletaris de París a entregar les armes, la dissolució de la Guàrdia Nacional i l’exèrcit i l’armament posterior del poble. Era la racionalització i l’estalvi, que trobava en la reducció de la despesa militar i l’eliminació de l’aparell burocràtic de l’estat un mecanisme per fer front a l’encariment de la vida que havien provocat els nous impostos i els enormes sous dels funcionaris de l’estat, que a partir d’aquell moment no podrien cobrar més que qualsevol altre treballador. Però era també molt més que tot aquest sistema de reformes de les quals es dotava el proletariat organitzat per la seua salvaguarda. Heus aquí el seu veritable secret: “la Comuna era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe propietària, la forma política a la fi descoberta que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball.” (K. Marx, <i style="box-sizing: inherit;">La Guerra Civil a França</i>, 1871)</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Si l’esclat d’una crisi social, econòmica i política provocada per la guerra imperialista havia estat el desencadenant de la Comuna de París, va ser novament la conspiració internacional de la classe dominant la que va restituir el poder de la burgesia, en aquesta ocasió a través d’una guerra civil. Tot i els intents de resistència heroica del poble de París enfront de l’avenç de les tropes de Versalles, la guerra dels esclavitzats contra els esclavitzadors –“l’única guerra justificada de la història”, en paraules de Marx– es va resoldre a favor dels segons gràcies a la confraternització entre els exèrcits inicialment vencedor i vençut per a l’assassinat de milers de proletaris el maig del 1871. Era la decadència de la societat de classes que es dibuixava amb la sang dels obrers parisencs.</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 339.656px;"><div class="post-1029 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-historia etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #bfa5b8; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">La vinculació entre la Comuna de París i l’AIT era la conseqüència d’una aliança oberta, no oculta, que unia els obrers més avançats de diversos països</p></div></div><h3 style="box-sizing: inherit; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">De l’AIT a la bancarrota de la II Internacional: Lenin i la posició del POSDR enfront de la guerra</span></h3><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El fenomen que els propietaris capitalistes i els governants dels estats no arribaven a entendre és que l’AIT no expressava cap tipus de conspiració a la manera com les grans potències imperialistes s’aliaven contra la revolució. Acostumats com estaven a llegir-ho tot des del prisma de les seues pròpies pràctiques, no entenien que la vinculació entre la Comuna de París (o altres expressions internacionals de la lluita de classes) i l’AIT era la conseqüència d’una aliança oberta, no oculta, que unia els obrers més avançats de diversos països situats lògicament a l’avantguarda dels diferents esclats de lluita.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Si amb la I Internacional (1864-1876) es consolidava definitivament el trencament entre el socialisme científic i l’anarcosindicalisme, la II Internacional (1889-1914) vindria a materialitzar la ruptura entre comunisme i socialdemocràcia, conseqüència inequívoca de la posició que prenien els diferents partits i dirigents polítics de la socialdemocràcia enfront de la guerra. Aquell plantejament antiimperialista que es desprenia del Congrés de Stuttgart l’any 1907 va ser validat posteriorment als Congressos de Copenhaguen (1910) i a l’extraordinari de Basilea (1912).</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">En aquestes ocasions, la II Internacional tornava a recordar que entre el proletariat internacional existia un profund malestar causat per la despesa armamentística i la carestia de la vida, que va fer planejar l’amenaça revolucionària novament sobre Europa, com ja havia succeït amb les guerres francoprussiana i russojaponesa. Els proletaris no estaven en disposició d’assassinar-se els uns als altres en benefici de la burgesia o les grans dinasties que encara restaven en peu. La crida era, per tant, a l’internacionalisme, a la fraternitat entre els pobles i a la lluita pel socialisme com a únic garant d’una de la pau.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Però aquesta pau no podia arribar mai des de la conciliació amb els interessos de la burgesia que, malgrat la retòrica, materialitzaven els líders de la socialdemocràcia (Kautsky i Plejanov, entre d’altres), amb el seu suport a la despesa militar, i les posicions socialxovinistes per a la defensa dels “interessos nacionals” dels estats. Perquè no es tractava de prendre partit per una burgesia nacional o l’altra, sinó d’afeblir els estats capitalistes des de l’organització internacional del proletariat. Així mateix, les posicions en relació amb la interacció entre el proletariat de la metròpoli i els sectors populars a les colònies mai no van superar l’estreta visió que es reduïa bé a una certa missió civilitzatòria precondició d’un posterior esclat revolucionari, bé a la progressiva conquesta de drets per igualar-se amb els obrers de les potències colonitzadores.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Amb la publicació, l’any 1915, d’<i style="box-sizing: inherit;">El socialisme i la guerra</i> (actitud del POSDR enfront de la guerra), Lenin va trencar amb el socialxovinisme, fenomen que va denunciar com una aliança entre els oportunistes i la burgesia a través de la defensa dels interessos nacionals dels estats. El dirigent bolxevic distingia entre guerres ofensives (imperialistes) i defensives (de resistència enfront de les potències), única posició bèl·lica a la qual els socialistes havien de donar suport. Si la guerra era, en paraules de Clausewitz, “la prolongació de la política per altres mitjans”, la I Guerra Mundial (1914-1918) era, per tant, la forma de prolongar el colonialisme i l’esclavisme amb una guerra imperialista on les burgesies pugnaven per superar els límits dels estats-nació. Uns estats inicialment instrumentals per a la superació dels models feudals, però que ara es demostraven insuficients davant l’elevat grau de desenvolupament de les forces productives.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">La bancarrota de la II Internacional era, per tant, la conseqüència lògica del trencament amb una socialdemocràcia que a partir d’aquell moment jugaria sempre la mateixa missió històrica. Enfront d’això, l’estratègia revolucionària havia de pugnar per transformar la guerra imperialista en guerra civil. Per a fer-ho, els partits havien de dotar-se d’una estructura que operara des de la clandestinitat per a l’organització del proletariat en lluita, defensar i reconèixer el dret de les nacions a l’autodeterminació i a la seua separació política, i confrontar el fals pacifisme burgès amb una aposta per una pau duradora que trencara amb l’explotació com a germen de la violència. Una pau que amb ocasió revolucionària podia esdevenir prèviament guerra, si era necessari.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">“La humanitat es troba actualment davant el dilema de passar al socialisme o de sofrir durant anys, durant decennis, fins i tot, la lluita armada entre les ‘grans’ potències per a la conservació artificial del capitalisme mitjançant les colònies, els monopolis, els privilegis i l’opressió nacional de tot gènere.” (Lenin, <i style="box-sizing: inherit;">El socialisme i la guerra</i>, 1915). La bancarrota de la II Internacional, a conseqüència de la guerra i el trencament amb la socialdemocràcia a través de les tesis leninistes, van quedar validats, així, per la via dels fets. Uns fets que en la revolució bolxevic del 1917 i la creació de la Komintern o Internacional Comunista el 1919 van tenir els millors exemples.</p></div>

Si existeix l'amenaça que esclate la guerra, és obligació de la classe obrera i dels representants parlamentaris dels països afectats (...) fer tota classe d'esforços per a evitar la guerra per tots els mitjans que semblen efectius (...). En cas que, malgrat tot, esclate la guerra, és la seua obligació intervenir a fi de posar-hi final de seguida, i amb tota la seva força aprofitar la crisi econòmica i política creada per la guerra per a agitar els estrats més profunds del poble i precipitar la caiguda de la dominació capitalista

Borja Garcia

Borja Garcia és membre del Consell Editorial de Tanyada i militant d’Endavant OSAN

Carrers de Paris 1871. Wikimèdia CC

Amb aquesta contundència s’expressava la II Internacional en la seua resolució sobre el militarisme, en el marc del Congrés de Stuttgart, l’agost del 1907. Sota la premissa bàsica que no hi havia possibilitat de separar la lluita contra l’imperialisme de la lluita de classes pel socialisme, el Congrés de la II Internacional situava la necessitat d’aquesta estratègia, que podia emprendre dos camins diferents en funció de la fase d’agudització del conflicte de classe. Si s’havia produït una penetració prou profunda de les posicions xovinistes entre les masses obreres que dificultara plantejar una oposició frontal a l’inici de la guerra, el que calia a partir d’aquell moment era utilitzar els seus efectes (econòmics, polítics, socials) devastadors per aprofundir en l’embat al capitalisme.

Dues experiències històriques havien validat una tesi que seria posteriorment desenvolupada per Lenin l’any 1915 i, a partir d’aquell moment, s’havia de lluitar per convertir les guerres imperialistes en guerres civils, en esclats revolucionaris en contra dels estats burgesos. La relació entre la guerra francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871) d’una banda, i entre la guerra russojaponesa (1904) i la primera Revolució Russa (1905), de l’altra, representaven la millor constatació d’unes tesis polítiques que s’emparaven en la realitat concreta.

Lenin aprofundí en la tesi de convertir la guerra imperialista en guerra civil revolucionària a partir de les experiències de la Comuna de París i la Revolució Russa de 1905 Lenin aprofundí en la tesi de convertir la guerra imperialista en guerra civil revolucionària a partir de les experiències de la Comuna de París i la Revolució Russa de 1905

La Comuna de París i la Guerra Civil a França

Seria el mateix Karl Marx l’encarregat d’oferir una crònica antagònica a la historiografia burgesa i analitzar l’evolució dels fets que conduirien a la Comuna de París, des de l’agitació política, primer, fins a la redacció posterior de La Guerra Civil a França (1871), com a conjunt de declaracions oficials dels congressos de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que es publicarien un cop derrotada la Comuna.

Amb només un any de diferència, l’Estat francès passava de dirigir les seues tropes contra els invasors prussians comandats per Otto Von Bismarck, sota la forma encara d’un imperi governat per Napoleó III, a constituir una República que va dirigir tots els seus esforços a impedir el triomf proletari de l’alçament a París, amb el col·laboracionisme entusiasta de les potències europees. Efectivament, la invasió de Prússia iniciada el juliol del 1870 sota les regions del nord-est de França va provocar la capitulació de Napoleó III el setembre del mateix any. I aquesta rendició no va ser acceptada pel poble de París, que va continuar alçat en armes i va provocar que el dia 4 de setembre es constituïra un Govern de Defensa Nacional de la Tercera República comandat pel General Trochu, que va signar un armistici definitiu el gener del 1871.

Tal com afirmava el mateix Marx, la constitució de la nova Assemblea Nacional no representava res més que un altre episodi emmarcat en el procés revolucionari que s’expressava amb el poble de París en armes enfront del setge, la fam, la mort i la devastació provocades per la guerra. A partir d’aquest moment, hi havia únicament dos possibles camins: o acceptar la capitulació que consumava un traspàs de poders o continuar lluitant per una salvació que només podria arribar si “es derrocaven revolucionàriament les condicions polítiques i socials que havien engendrat el Segon Imperi.” (K. Marx, La Guerra Civil a França, 1871)

“L’alba del 18 de març de 1871, París va despertar entre un clam de crits de ‘Vive la Commune!’ ¿Què és la Comuna, eixa esfinx que tant turmenta els esperits burgesos?” La comuna eren moltes coses. Era la negativa dels proletaris de París a entregar les armes, la dissolució de la Guàrdia Nacional i l’exèrcit i l’armament posterior del poble. Era la racionalització i l’estalvi, que trobava en la reducció de la despesa militar i l’eliminació de l’aparell burocràtic de l’estat un mecanisme per fer front a l’encariment de la vida que havien provocat els nous impostos i els enormes sous dels funcionaris de l’estat, que a partir d’aquell moment no podrien cobrar més que qualsevol altre treballador. Però era també molt més que tot aquest sistema de reformes de les quals es dotava el proletariat organitzat per la seua salvaguarda. Heus aquí el seu veritable secret: “la Comuna era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe propietària, la forma política a la fi descoberta que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball.” (K. Marx, La Guerra Civil a França, 1871)

Si l’esclat d’una crisi social, econòmica i política provocada per la guerra imperialista havia estat el desencadenant de la Comuna de París, va ser novament la conspiració internacional de la classe dominant la que va restituir el poder de la burgesia, en aquesta ocasió a través d’una guerra civil. Tot i els intents de resistència heroica del poble de París enfront de l’avenç de les tropes de Versalles, la guerra dels esclavitzats contra els esclavitzadors –“l’única guerra justificada de la història”, en paraules de Marx– es va resoldre a favor dels segons gràcies a la confraternització entre els exèrcits inicialment vencedor i vençut per a l’assassinat de milers de proletaris el maig del 1871. Era la decadència de la societat de classes que es dibuixava amb la sang dels obrers parisencs.

La vinculació entre la Comuna de París i l’AIT era la conseqüència d’una aliança oberta, no oculta, que unia els obrers més avançats de diversos països

De l’AIT a la bancarrota de la II Internacional: Lenin i la posició del POSDR enfront de la guerra

El fenomen que els propietaris capitalistes i els governants dels estats no arribaven a entendre és que l’AIT no expressava cap tipus de conspiració a la manera com les grans potències imperialistes s’aliaven contra la revolució. Acostumats com estaven a llegir-ho tot des del prisma de les seues pròpies pràctiques, no entenien que la vinculació entre la Comuna de París (o altres expressions internacionals de la lluita de classes) i l’AIT era la conseqüència d’una aliança oberta, no oculta, que unia els obrers més avançats de diversos països situats lògicament a l’avantguarda dels diferents esclats de lluita.

Si amb la I Internacional (1864-1876) es consolidava definitivament el trencament entre el socialisme científic i l’anarcosindicalisme, la II Internacional (1889-1914) vindria a materialitzar la ruptura entre comunisme i socialdemocràcia, conseqüència inequívoca de la posició que prenien els diferents partits i dirigents polítics de la socialdemocràcia enfront de la guerra. Aquell plantejament antiimperialista que es desprenia del Congrés de Stuttgart l’any 1907 va ser validat posteriorment als Congressos de Copenhaguen (1910) i a l’extraordinari de Basilea (1912).

En aquestes ocasions, la II Internacional tornava a recordar que entre el proletariat internacional existia un profund malestar causat per la despesa armamentística i la carestia de la vida, que va fer planejar l’amenaça revolucionària novament sobre Europa, com ja havia succeït amb les guerres francoprussiana i russojaponesa. Els proletaris no estaven en disposició d’assassinar-se els uns als altres en benefici de la burgesia o les grans dinasties que encara restaven en peu. La crida era, per tant, a l’internacionalisme, a la fraternitat entre els pobles i a la lluita pel socialisme com a únic garant d’una de la pau.

Però aquesta pau no podia arribar mai des de la conciliació amb els interessos de la burgesia que, malgrat la retòrica, materialitzaven els líders de la socialdemocràcia (Kautsky i Plejanov, entre d’altres), amb el seu suport a la despesa militar, i les posicions socialxovinistes per a la defensa dels “interessos nacionals” dels estats. Perquè no es tractava de prendre partit per una burgesia nacional o l’altra, sinó d’afeblir els estats capitalistes des de l’organització internacional del proletariat. Així mateix, les posicions en relació amb la interacció entre el proletariat de la metròpoli i els sectors populars a les colònies mai no van superar l’estreta visió que es reduïa bé a una certa missió civilitzatòria precondició d’un posterior esclat revolucionari, bé a la progressiva conquesta de drets per igualar-se amb els obrers de les potències colonitzadores.

Amb la publicació, l’any 1915, d’El socialisme i la guerra (actitud del POSDR enfront de la guerra), Lenin va trencar amb el socialxovinisme, fenomen que va denunciar com una aliança entre els oportunistes i la burgesia a través de la defensa dels interessos nacionals dels estats. El dirigent bolxevic distingia entre guerres ofensives (imperialistes) i defensives (de resistència enfront de les potències), única posició bèl·lica a la qual els socialistes havien de donar suport. Si la guerra era, en paraules de Clausewitz, “la prolongació de la política per altres mitjans”, la I Guerra Mundial (1914-1918) era, per tant, la forma de prolongar el colonialisme i l’esclavisme amb una guerra imperialista on les burgesies pugnaven per superar els límits dels estats-nació. Uns estats inicialment instrumentals per a la superació dels models feudals, però que ara es demostraven insuficients davant l’elevat grau de desenvolupament de les forces productives.

La bancarrota de la II Internacional era, per tant, la conseqüència lògica del trencament amb una socialdemocràcia que a partir d’aquell moment jugaria sempre la mateixa missió històrica. Enfront d’això, l’estratègia revolucionària havia de pugnar per transformar la guerra imperialista en guerra civil. Per a fer-ho, els partits havien de dotar-se d’una estructura que operara des de la clandestinitat per a l’organització del proletariat en lluita, defensar i reconèixer el dret de les nacions a l’autodeterminació i a la seua separació política, i confrontar el fals pacifisme burgès amb una aposta per una pau duradora que trencara amb l’explotació com a germen de la violència. Una pau que amb ocasió revolucionària podia esdevenir prèviament guerra, si era necessari.

“La humanitat es troba actualment davant el dilema de passar al socialisme o de sofrir durant anys, durant decennis, fins i tot, la lluita armada entre les ‘grans’ potències per a la conservació artificial del capitalisme mitjançant les colònies, els monopolis, els privilegis i l’opressió nacional de tot gènere.” (Lenin, El socialisme i la guerra, 1915). La bancarrota de la II Internacional, a conseqüència de la guerra i el trencament amb la socialdemocràcia a través de les tesis leninistes, van quedar validats, així, per la via dels fets. Uns fets que en la revolució bolxevic del 1917 i la creació de la Komintern o Internacional Comunista el 1919 van tenir els millors exemples.