Votar un dia, lluitar tot l’any i construir unitat popular

 Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes i tot i que ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, aquestes poden jugar un paper tant de fre com de palanca.

Vidal Aragonés.

Analitzar demana gairebé sempre separar-se d’allò immediat, mirar en perspectiva i observar les dinàmiques de classe i nacional en una lògica de lluites com a elements determinants.

Hi ha hagut els darrers 9 anys dos referèndums que marcaven el camí i dues gestions dels mateixos que ens han separat de victòries que haguessin canviat les dinàmiques polítiques de dècades. A Catalunya, la significació del Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no únicament es construeix com l’acte de desobediència civil col·lectiva més important a Europa dels darrers 75 anys, sinó com un camí clar de ruptura amb el Règim del 78 i la construcció d’un nou estat independent en forma de república sota noves bases: alliberament nacional i procés democratitzador. A Grècia, més enllà de quin era l’objectiu del Govern de Syriza el 2015 amb la convocatòria del Referèndum, el seu resultat llençava un mandat popular clar de no acceptar les condicions de «rescat» imposades per la UE, BCE i FMI. Donar una continuació política a la voluntat popular obria la porta a acabar tant amb les polítiques d’austeritat suïcida com a la possibilitat real de fer polítiques mínimament transformadores que La Troika no ha permès, o vist d’una manera més clara: una mínima expressió democràtica i que no siguin els poders econòmics qui determinin les polítiques que es poden fer i les que no. Per tant, obrir per part d’un Estat de la Unió Europea una nova realitat social i democràtica.

Són molt diferents les causes, els motius i els responsables que no hi hagués una continuïtat de les significacions que tenien aquests referèndums, però sens dubte que la nostra realitat nacional i social ve determinada pels mateixos. Tenim una realitat de reflux important en lògica de procés independentista, i alhora, una realitat en la qual l’esquerra majoritària del nostre entorn es construeix, des de la renúncia de Syriza, com a merament gestionadora i sense cap proposta de canvi. Per una banda, quan els processos són madurs, o es fan efectius, o es podreixen. Per una altra banda, hem entrat també en una important involució social amb un fort creixement d’una extrema dreta ultraliberal, racista i masclista (normalment acompanyada d’un caràcter LGTB-fòbic) a escala mundial. Iniciem una etapa per a les revolucionàries sense revolucions però també per a les reformistes sense reformes.

Lluny que això pugui significar plegar veles per les revolucionàries, ha de significar un exercici de més bisturí en l’anàlisi i la proposta política, no per renunciar ni aparcar els objectius sinó per viure en el mentrestant i preparar el futur. Que no hi hagi una perspectiva de ruptura nacional no ens pot portar a situar en segon pla la independència, i que l’esquerra  estigui en el pitjor moment de la darrera dècada tampoc ens pot portar a rebaixar el programa socialista. I davant tot això: eleccions al Parlament de Catalunya, en un context de poques lluites i sense cap objectiu estratègic compartit per l’independentisme. La perspectiva electoral és incerta: és possible que l’independentisme no sumi majoria i que hi hagi un retrocés electoral de les opcions polítiques a l’esquerra del  PSC i ERC.

És possible també que hi hagi companyes que es plantegin si té sentit en l’actual context concórrer a unes eleccions.  I certament, cap ruptura revolucionària s’ha donat mai des de dins de l’Estat sinó superant l’antic Estat i així serà també la nostra revolució. Ni profundes transformacions socials ni l’alliberament nacional es faran des de les institucions, si bé les institucions poden jugar un paper tant de fre com de palanca. Ens trobem en moment de reflux i d’important gir a la dreta de la societat, i sens dubte, el Parlament ofereix un altaveu que permet fer arribar idees a les masses. Per tant, cal continuar amb la perspectiva clàssica d’utilitzar les institucions com escenari d’agitació i de batalla ideològica, moltes vegades en uns escenaris i en unes formes que no són les nostres. No concórrer quan pots tenir representació i, per tant, un important altaveu, és un luxe que no es pot permetre qui vol transformar la societat. Que tinguem la CUP al Parlament és garantia d’un discurs desacomplexadament socialista, feminista i independentista, alhora que situa un marc mental que no entra dins les lògiques patriarcals, autonomistes i neoliberals. Res a veure amb les legislatures que vam tenir entre 1980 i 2012, amb tots els encerts i totes les errades.

Més enllà del fet de concórrer als comicis, es fa necessari perfilar perquè necessitem una candidatura com la de la CUP davant d’una realitat que, per primera vegada en la darrera dècada, pot suposar que els partits independentistes no sumin majoria i un escurament del vot a la dreta, o fins i tot, un nou govern amb partits independentistes però que no signifiqui cap avenç en l’alliberament nacional ni en l’eix social. I fora dels resultats institucionals, una autèntica guerra contra les classes populars (en les condicions de treball, el cost de la vida, l’habitatge i el trinxament del territori) i un existent i latent conflicte nacional respecte a l’Estat espanyol que no desapareix però no té perspectiva d’avançar de forma immediata.

Malauradament, que en el curt termini no tinguem possibilitats de ruptura ens ha de fer portar posades les ulleres progressives: una mirada en curt de consignes, programa i propostes que serveixi alhora per donar petites respostes a les necessitats de les classes populars i reconfigurar el subjecte classe i el nivell de consciència nacional. Tot això, des d’una realitat de baix nivell de lluita de classes i desorientació en el moviment independentista. Respecte a programes, consignes i propostes no serveixen cantarelles obreristes i consignes genèriques des del faristol del Parlament, sinó programa concret de classe. Cal combinar la lluita per les petites i necessàries reformes amb consignes més ambicioses que suposin un xoc amb allò que pot permetre l’estat capitalista espanyol. Consignes que una majoria popular pugui assumir com a possibles i necessàries, i generin la voluntat de lluita per assolir-les.

Hi ha encara una tasca més complexa que és recosir la classe. Assumir consignes mínimes, encara que siguin concessions fetes des del poder, pot suposar avançar en els objectius finals quan les mateixes tenen força vital, és a dir, quan impulsen mobilitzacions i porten a lluites amb un clar antagonisme cap a la burgesia i l’Estat. Les petites conquestes són guanys materials que afecten  les condicions de vida, i per tant sempre hem de ser-hi, intentant que expressin lluites contra el patriarcat, el capitalisme i l’Estat espanyol. Per una altra banda, tenim les consignes «transitòries» (o de transició) en sentit pur. Són aquelles que busquen donar resposta estructural i de fons sense tenir com a límit les institucions bàsiques del capitalisme (la propietat privada i la seva pròpia institucionalitat) però que apareguin com a racionals per una persona mitjana. La majoria de persones entenen que materialment i organitzativament són possibles, però el capitalisme o l’Estat no ho permet. Aquí s’inscriu una intenció pedagògica que busca simplificar qüestions complexes que implicarien una reorganització completa de la societat sobre noves bases. En darrer lloc, les consignes organitzatives que fan d’articulació de forces materials pel combat a les lluites: pot anar d’una plataforma en defensa d’un servei públic a uns nous CDR’s locals per preparar un nou embat independentista. És la forma d’organització més adient en cada moment. En totes aquestes tasques, la CUP hi té un paper fonamental i molt camí per recórrer.

La CUP avui dia és sobretot una expressió a les institucions, i la nova etapa política demana d’un fort creixement de la seva activitat política fora de les institucions, entenent la «Unitat Popular» no com una suma d’organitzacions sinó una realitat heterogènia formada per lluites, moviments socials, plataformes i corrents d’opinió en la creació de marcs amplis de lluita. Lluny de la cooptació i sense amagar el  programa polític, la CUP ha de ser sobre tot un agent facilitador.

Si bé l’acció política des de les institucions ha de mirar cap a enfora, la CUP necessita mirar-se internament per poder construir la nova etapa. Si bé en una lògica de resultat electoral és encara una organització política petita, en la seva potencialitat d’influència social és un gegant. Però pot ser un gegant amb peus de fang si no reactiva política i organitzativament la seva militància. Sense aquesta reactivació, passarà a ser un tigre de paper.

L’altra discussió que ha d’obrir la CUP és sobre el paper que vol jugar dins del moviment independentista. Allunyats de cap perspectiva messiànica i d’una visió egocèntrica, es pot plantejar prou objectivament que únicament l’Esquerra Independentista pot jugar un paper de direcció política en un procés de ruptura. Junts i ERC no poden posar sobre la taula un programa que articuli majories contra el Règim del 78: són socioliberals amb sectors socialdemòcrates i amb sectors liberals conservadors. Pels seus lligams amb certs sectors de poder i els seus orígens no entenen ni el que és l’Estat ni l’autèntica naturalesa de l’Estat espanyol. No assumiran mai la direcció efectiva per la presa de poder en una lògica de ruptura i procés revolucionari.

Des d’aquesta realitat, la CUP ha de repensar la seva proposta estratègica per aconseguir lligar l’agenda independentista amb polítiques contra l’austeritat suïcida, la qualitat dels serveis públics i la gestió de les infraestructures bàsiques des de la titularitat pública com a realitat efectiva de preparació d’un exercici de sobirania real, d’independència real.

Aquesta proposta estratègica demana dos mètodes: un de caràcter social i feminista per construir Unitat Popular fora de les institucions, on fer créixer sindicalisme nacional i combatiu,  feminisme de classe, lluites per l’habitatge, organització a escoles i instituts a través també de les AFA’s, i dins de les plataformes dels serveis públics. Aquí impulsem, militem o acompanyem segons les circumstàncies. Un segon mètode també ha d’interpel·lar el conjunt de l’independentisme. El debat conjunt des de la base entorn de dues idees que cal socialitzar i fer tan hegemòniques com sigui possible en el conjunt de l’independentisme popular:

– La independència arribarà quan l’Estat espanyol observi que el cost de suportar el conflicte no és assumible. Això, en darrera instància, implica que burgesia catalana (majoritàriament espanyolista), burgesia espanyola i burgesia multinacional observin que el conflicte nacional no els hi surt a compte.

– Com es farà efectiva la presa de poder, generant contradiccions pels sectors de dretes i socioliberals sobre la significació de l’Estat i com podem disputar el poder si no controlem aigua, electricitat, gas i telecomunicacions. I també la presa del poder genera contradiccions per a l’Esquerra Independentista, per exemple en relació amb la doble naturalesa de l’administració catalana, i a les escletxes que hi pot provocar una perspectiva revolucionària.

La necessitat que siguem més les independentistes no parteix de la base de qüestionar la legitimitat democràtica si tenim el 50,01% de vots, sinó per una qüestió de correlació de forces si ens plantegem la presa del poder. De la mateixa manera, tampoc un nou referèndum és una necessitat ni un problema, la qüestió que volem resoldre és com, amb o sense un nou plebiscit, transformen la legitimitat de les urnes en força material que tingui capacitat per desbordar l’Estat espanyol i defensar i consolidar un Estat propi.

Les tasques són moltes: una nova proposta estratègica independentista, estar a totes les lluites, que les propostes socialistes siguin vistes per la majoria social com les més racionals, recosir la classe fortament fragmentada, i tot això amb una perspectiva de construcció de República Catalana. Votar un dia, lluitar tot l’any i construir Unitat Popular.