RAFAEL NINYOLES: LLENGUA I CLASSE (I) : MÈTODE, ESTRUCTURA I LLENGUA

Rafael Ninyoles

Rafael Ninyoles (València, 1943-2019) és considerat un dels pares de la sociolingüística als Països Catalans. Va estudiar dret i posteriorment va impartir classes de sociologia a la Universitat de València i d’Alacant, a més de ser un dels responsables del Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana. Va ser un dels membres de l’anomenat Grup dels jesuïtes, en el que també hi eren intel·lectuals destacats com Alfons Cucó o Lluís Vicent Aracil, un altre de les figures clau de la sociolingüística catalana.

L’obra de l’assagista valencià és extensa i s’inicia en 1968 amb la publicació de L’opinió pública encara que és un any després, en 1969, quan surt a la llum la seua primera obra expressament sobre sociolingüística: Conflicte lingüístic valencià. En un context preautonòmic, Rafael Ninyoles condensa entre 1969 i 1977 el gruix de les seues aportacions al camp de la sociolingüística, condicionades pels debats i les pugnes polítiques del moment  i la relació amb intel·lectuals com Fuster. Per qüestions d’espai, el present article prendrà principalment com a referència les obres publicades a les acaballes del franquisme. Hi trobem des d’una anàlisi de la relació entre la llengua i les estructures de poder, passant per propostes per a «planificació lingüística» fins a l’afrontament –encara que indirectament– dels debats posats a la taula pel blaverisme. Com molts dels assagistes de tall marxista de la seua època, està influenciat per pensadors psicoanalistes –segons l’autor els conflictes també s’explicarien per una «dimensió psicosocial»– encara que, amb l’objectiu de tenir un mètode d’anàlisi de la realitat sociolingüística, es pot reconèixer l’evident influència d’intel·lectuals marxistes al llarg de la seua obra. Tant és així que en una entrevista realitzada per Toni Mollà el 1987, l’assagista adverteix de la lectura marxista que es pot fer dels seus postulats.

El mètode

«Les llengües no lluiten ni col·lideixen». Efectivament, Ninyoles analitza el «conflicte lingüístic valencià» tenint en compte els elements estructurals de la societat valenciana i entenent quins jocs d’interessos de classe pugnen per tal d’explicar-lo. En altres paraules, a parer seu, la sociolingüística ha de ser la disciplina que estudie la relació entre la societat i les llengües. Segons ell, i d’altres sociolingüistes com Aracil, el conflicte lingüístic derivat del contacte entre diferents llengües en una mateixa societat és un fenomen social i polític amb unes causes estructurals. Per distingir aquests problemes macrosocials, el que fa és analitzar les situacions individuals, les inquietuds dels parlants i les relacions socials pròximes per  mostrar com aquestes parteixen de dinàmiques estructurals i no de comportaments singulars. Per tant, és des d’aquests comportaments que explica les causes del conflicte per qüestionar el biaix ideològic de certs posicionaments sobre la situació de la llengua catalana i el bilingüisme. Tanmateix, cal apuntar que, malgrat que el seu mètode d’anàlisi es veu restringit per la compartimentació del coneixement en matèries –en el seu cas la sociolingüística– com a forma d’accés al coneixement, són innegables les aportacions de l’autor pel que fa a la comprensió de la nostra realitat material. Les limitacions poden manifestar-se des del tractament indirecte de moviments polítics “externs” a la sociolingüística com el blaverisme o la qüestió nacional. No obstant això, en Quatre llengües per a un Estat farà referències a la qüestió nacional i més tard en 1997 escriuria Mare Espanya per a abordar els elements ideològics del nacionalisme espanyol.

Siga com siga, és convenient destacar que Ninyoles es mostra crític amb els principals intel·lectuals estructuralistes com Saussure, de qui precisament recrimina que el llenguatge en el seu mètode en tant que “considera la llengua com un sistema regit per lleis internes alienes (…) a tota influència externa i dirigides per una dinàmica pròpia” i, per tant, estaria allunyat de les realitats socials i històriques. Rebutja, així doncs, l’anàlisi funcionalista en el qual el conflicte lingüístic s’explica pel fet que cadascun dels elements dinàmics del sistema tingueren una funció determinada, menystenint o obviant el conflicte que se’n deriva de la lluita de classes. Així exposa que: “el nostre ús dels termes «conflicte» i «sistema» difereixen de la seua interpretació funcionalista”. Per tant, Ninyoles emprarà el terme «conflicte» per a referir-se a elements en oposició «latent» o «manifesta» en l’estructura d’una societat determinada: “El problema lingüístic emergeix (…) de l’estructura mateixa de la societat valenciana, i no podrà ser correctament definit si desconeixem les interrelacions implicades en aquesta mateixa estructura”.

El sociolingüista valencià entén la història des del caràcter dinàmic que adopta pels desequilibris socials que resulten de la lluita entre els diferents grups socials i nacionals. Estudia els episodis històrics per veure com avança la societat i conèixer com evoluciona també l’ús i el paper de la llengua, així com les actituds i conductes lingüístiques marcades per la configuració de la societat d’acord amb les relacions de classe i poder. Aquesta aproximació al conflicte el portarà a caracteritzar-lo com un “fenomen «superestructural» determinat per les relacions econòmiques de base”. De fet, en el mateix llibre Ninyoles recull les crítiques de Stalin a Nikolai Marr, lingüista soviètic de la primera meitat del segle XX. A diferència de Marr, Stalin argumentava en Marxisme i problemes de lingüística que els canvis en l’estructura no necessàriament comporten modificacions superestructurals. Aquesta referència al mecanicisme és rescatada posteriorment en Mare Espanya: “la suposada relació causal entre el sistema sòcio-econòmic i el polític no és de cap manera tan mecànica com se sol postular”. De fet, Stalin descriu el llenguatge com a fenomen social que serveix al conjunt de la societat en ser el mitjà de comunicació que permet l’entesa entre persones i la coordinació del treball conjunt en tots els àmbits de l’activitat humana, sigui la producció, l’activitat econòmica, l’àmbit de la política, la cultura o la vida quotidiana.  El llenguatge està connectat amb l’activitat productiva de les persones, des de la producció fins a la superestructura, passant per la base com a necessitat per a la producció social i pel desenvolupament de la societat.

Seguint aquest fil, Ninyoles, en plantejar que la importància de les llengües recau en les funcions que desenvolupa com a mitjà de relació, el que està fent és identificar el fet lingüístic i com a part de l’estructura social. Lenin diria que la llengua és el mitjà de relació més important entre els humans. Així doncs, la llengua seria un element més a tenir present en les relacions estructurals, és així pel fet de ser originada per una comunitat al llarg de la seua història, independentment del sistema productiu, per tant, supera l’estructura econòmica, tot i estar, evidentment, condicionada per aquesta. El que destaquem d’aquest plantejament és que en abordar la llengua d’aquesta manera, ens fa entendre-la com un producte històric amb una existència que transcendeix en el temps. I el fet de relacionar el paper que té dins d’aquesta estructura permet determinar de quina manera els mecanismes de poder de la societat condicionen el desenvolupament de les llengües.

De la mateixa manera, l’autor es distancia del positivisme a l’hora de bastir el seu mètode d’anàlisi, ja que “tampoc és possible, inversament, donar un sentit a allò que pot ser directament observat sense l’ajuda de conceptes i en relació amb situacions que tenen en gran part un significat històric” i continua: “Marx ha evidenciat (…) que la finalitat de construir un model, estudiar les seues propietats diferents i els diferents tipus de reacció que manifesta en el laboratori (…) pot estar molt allunyat de la realitat”. Per últim, es distancia dels «intel·lectuals» que tractarien d’entendre els conflictes de la societat actual acceptant que el desenvolupament històric és donat i fent abstracció dels interessos de les classes en conflicte: “El material d’estudi d’un intel·lectual d’encuny historicista o humanista es troba a la biblioteca més que no al camp d’esdeveniments socials en què actuen els homes i on topen els interessos concrets. Els productes del passat apareixen davant l’intel·lectual tradicional «com quadres d’una galeria en ordre d’entitats discontínues»”.

Com hem arribat fins ací?

Després de la Guerra de les Germanies (1519-1523), s’inicia un nou període històric conegut com a Decadència, moment a partir del qual la noblesa del Regne de València abandonarà el català per a adoptar el castellà. Amb la consegüent reestructuració política, l’ús de la llengua de la nova monarquia li serviria a la noblesa valenciana per a marcar una determinada posició de classe i “distanciar-se les restants capes socials”, atesa l’escassa capacitat de mobilitat entre els estaments i amb l’objectiu d’apuntalar-se “en el nou equilibri polític que s’instaura a principis del segle XVI”. Si a la posició de poder dels estrats superiors li sumem el prestigi de la nova llengua, el castellà, les classes dominants reforçarien la seua capacitat d’autoritat des del moment en què aquest «opi» “enterboleix i desfigura als ulls del poble, la percepció d’aquella estructura de domini”, revelant la relació entre l’ús d’una llengua de prestigi i l’estructura de poder feudal.

D’altra banda, apareix el germen d’allò que posteriorment acabaria esdevenint una diglòssia estructural, ja que a partir d’aquest moment s’engega un procés d’escissió entre la cultura popular i culta. Amb tot, l’ús del català continuaria sent majoritari entre les classes més baixes fins a l’aplicació dels Decrets de Nova Planta (s. XVIII), els quals imposen el castellà en l’esfera social. En qualsevol cas, una bona part de l’aristocràcia valenciana emigraria a Castella i seria reemplaçada per una burgesia industrial “que va mantenir en la vida familiar la seua llengua d’origen” i que malgrat que progressivament aniria mutant de llengua en termes quantitatius sols afectaria una part molt reduïda de la societat valenciana.

Per tant, des de l’època feudal hi ha una gran distància entre les classes dirigents i les populars, en què la llengua no era determinant en la mobilitat social, però sí que era un element distintiu de la diferència de poder entre classes. D’acord amb Ninyoles, aquest fet s’explica perquè en el període XVI-XIX hi trobem una diglòssia sense bilingüisme al conjunt dels Països Catalans. La distinció social a través de la llengua és un primer fonament diferenciador de cada grup lingüístic, en què les elits, alfabetitzades adopten el castellà. És precisament aquesta incipient classe dirigent vinculada a les noves formes de producció industrial, que junt amb els propietaris rurals valencians, estaria al davant del moviment de la Il·lustració i que posteriorment bastiria l’avantguarda de la Renaixença.

Novament, a partir del segle XIX, es produeix una reestructuració de les classes dirigents valencianes en consonància amb la progressiva expansió de les formes de producció capitalistes encara que “limitat aleshores a les classes mitjanes de la ciutat de València”. Així i tot, amb l’escàs desenvolupament de les forces productives al País Valencià, la classe dominant i dirigent estaria copada principalment pels propietaris rurals, els quals “decidirien les pautes que els nivells menys opulents –classes mitjanes, obrers i camperols– imitarien, sobretot d’aquells que tractaven d’escalar socialment”. Aquest és un punt d’inflexió perquè s’estableixen els fonaments que permetran que el conflicte lingüístic es desplace verticalment, és a dir, que la llengua deixe de traçar les fronteres de classe per a crear-se consegüentment les condicions que possibiliten que l’abast de la substitució lingüística esdevinga totalitzant. Un desplaçament que s’explicaria en gran part per la «política assimilacionista» de l’estat, a partir de la segona meitat del segle XX, concretament i segons l’autor, en la fase aperturista del franquisme.

Ara bé, la preeminència d’una economia fonamentalment agrària, l’existència de certes limitacions en l’«ascens de classe» i un mass media que no prendria força fins a la popularització de la ràdio a partir del primer terç del segle XX serien alguns dels frens del canvi lingüístic. Dit d’una altra manera, amb la modernització de les societats tradicionals el conflicte lingüístic s’aguditza. La superació del treball manual en les societats capitalistes estableixen una nova necessitat atès que per tal d’implicar l’idioma en l’activitat laboral calia un mínim de competència lingüística i la llengua, per tant, passa a desenvolupar una nova funció social i establint-se com a determinant de la posició econòmica. Així doncs, la competència lingüística passa a ser una necessitat per una de les principals relacions socials: el treball.

La modernització, amb la urbanització i la industrialització, ha exigit l’estandardització i unificació de molts processos, entre d’altres el que ens ocupa, la llengua. En aquest context trobem que aquesta passa a ser un instrument de l’administració pública, de l’educació i del govern, per la preponderància d’un poder comú estatal. La dimensió d’aquest fet està condicionada per la posició de poder del grup polític o econòmic dominant si la capacitat lingüística passa a ser una qüestió exigida pel canvi social. És a dir, si la pertinença a un grup idiomàtic facilita vincular-se amb posicions de poder, major retribució i prestigi, el canvi de llengua motiva la distinció entre grups lingüístics.

Aquest comportament el trobem, sobretot, en l’ascens de la burgesia com a elit en definir-se a partir del seu desenvolupament econòmic, fet estretament relacionat amb el poder central de l’estat, des d’on es configuren les normes polítiques, socials i econòmiques. El grup lingüístic recessiu tendirà a assimilar-se a la llengua dominant —la llengua nacional de l’estat— en aquells sectors de la població que es troben en la situació diglòssica exposada, però també s’estendrà en els immigrants i altres grups socials a través de l’emulació. En relació amb aquesta mateixa qüestió, Ninyoles fa incís en la qüestió de la no-integració de la immigració lingüística provinent de fora dels Països Catalans com un fet que s’explica, entre altres variables, “per una situació que és estructuralment diglòssica”. I afegeix: “la no-integració de la immigració catalana no és, evidentment el factor causal del dualisme lingüístic de Catalunya: és la seua conseqüència”. Un fet que es diferenciaria d’aquells contextos sociolingüístics en el fet que la comunitat receptora és a la vegada “posseïdora dels mitjans de producció i que reben d’altres la força de treball”.

Dit això, és necessari fer un esment al període de la Renaixença (1859-1911) per tal de comprendre els desencadenants polítics derivats de l’apuntalament de les relacions de producció capitalistes. Aquest moviment, principalment impulsat per la classe dirigent rural de l’època, pretén recuperar l’àmbit cultural del català encara que estarà “lluny de pretendre la seua normalització social”. Associada per l’assagista a un moviment que pretenia fer lligar el català a expressions «naturals» i «idealitzades», escrivia sobre la Renaixença: “La preferència a considerar el conjunt social a través de les analogies biològiques i orgàniques està clarament relacionat amb aquesta perspectiva. (…) Perquè si la vida de l’idioma es regia per les lleis fatals de la Naturalesa, el problema consistiria més en «no-fer» que en «fer»”. Aquesta incitació conservadora a l’immobilisme tenia una forta càrrega ideològica, arran d’una diglòssia ja apuntalada estructuralment que “manté una fantàstica compatibilitat entre les classes i els idiomes” i, per tant, lluny de plantejar com un objectiu la normalització del català, “l’ordre «natural» operaria ex oficio sobre qualsevol imprudent utopia”.

Podem constatar que, tal com desenvolupa en Estructura social i política lingüística, Ninyoles entén el conflicte lingüístic a través de les diferents formes de producció històriques. Així, en la que anomena «societat folk», possible al·lusió al comunisme primitiu, “es tolera escassa divisió del treball (…) inhibint generalment el desenvolupament d’una estructura classista” i consegüentment, seria inexistent el «conflicte lingüístic». Seguidament, en el “trànsit cap a societats més complexes” la societat feudal tindria associat un sistema de classes tancat en què la llengua seria un element per a marcar una posició de classe. Destaca el fet que “àmplies capes de la població queden marginades dels esdeveniments polítics” i ressalta que abans de l’aparició del nacionalisme, sovint les masses camperoles desconeixien que parlaven una mateixa llengua en un territori extens. Llavors, una política lingüística que discipline l’ús de la llengua mancarà d’efectivitat perquè el treball poc qualificat no exigeix unes elevades competències lingüístiques. Posteriorment, a mesura que es perfecciona la divisió entre el treball manual i intel·lectual amb la introducció embrionària de les formes de producció capitalistes, en què apareixen els primers intel·lectuals que “no sols han suportat els moviments lingüístics, sinó que han originat ideologies capaces de dotar-los d’un contingut simbòlic”.

Ja en la societat «preindustrial», amb un “major desenvolupament tecnològic (…) i amb una clara divisió del treball” en què es “reclama la capacitat en el domini del llenguatge com una de les premisses bàsiques de la seua organització”, es produeix la tendència a la concentració proletària en ciutats, “dona lloc al desenvolupament d’una classe superior «ociosa»”. En aquest procés de modernització de la llengua franca –lligat a l’estandardització lingüística– la llengua camperola es normalitza, fet que propicia que les «modernes llengües nacionals» substituisquen les funcions de la llengua franca. Finalment, l’«estructura capitalista» determinada per les «associacions voluntàries» defineix “un sistema de classes fluït (…) en què deixa de veure’s la funció delimitadora del llenguatge”. La burgesia delimita en la nació el seu radi d’influència i, centralitzant el poder, “la llengua adquireix la qualitat d’instrument de govern”. La necessitat d’una llengua comuna, l’homogeneïtzació lingüística, per tal de resoldre els afers públics del govern i l’administració ha estat una de les aspiracions de la majoria de països industrialitzats, dels estats nació, per consolidar la seua posició i hegemonia.

Incidència del materialisme en la comprensió de la realitat sociolingüística

En el capítol “Lengua i «ser»” del llibre Idioma i poder social l’autor adverteix sobre les limitacions d’abordar els problemes socials d’acord amb el què anomena l’esperit metafísic. De fet, unes pàgines abans defensa la importància de tractar el conflicte lingüístic valencià atenent els «antagonismes» i «contradiccions» propis de l’estructura mateixa de la societat. Per aquest motiu arribaria a afirmar que “una situació diglòssica conté elements d’inestabilitat”.

Per qüestions d’espai ens limitarem a l’estudi sociolingüístic que realitza l’autor a partir de la segona meitat del segle XIX, període a partir del qual es «trenca» amb l’hermetisme de les classes socials i, per tant, es caracteritza per una major «mobilitat» entre classes. Com esmentàvem més amunt, amb la incipient consolidació de les relacions de producció capitalistes al País Valencià apareixen les classes mitjanes urbanes. Ninyoles defineix a aquestes classes pel seu desclassament, és a dir, per les seues aspiracions a ascendir socialment. Associada al funcionariat, l’autor caracteritza a la classe mitjana pel seu vincle ideològic amb l’estat nació: “molts dels qui s’enquadren en aqueix cos organitzatiu –referint-se a l’organització funcionarial– no sols comparteixen els símbols legitimadors de l’ordre dominant sinó que ha contribuït a crear-los” a més de destacar la seua tendència a “alienar-se de la societat mateixa, a situar-se per damunt del pluralisme nacional i regional, de les distintes llengües i cultures i dels conflictes i interessos regionals”.

Així doncs, fa ús d’una categoria pròpia, l’anomenat «mimetisme lingüístic» per així explicar les implicacions que tenien aquestes pretensions en la conducta lingüística dels catalanoparlants de l’esmentada «classe», atès que el castellà, en un context diglòssic, oferia “majors oportunitats de promoció”. El fenomen de la «imitació» és clau perquè l’individu podria arribar a percebre il·lusòriament que les distàncies de classe es reduirien en canviar el seu comportament lingüístic. Cal tenir present que Ninyoles relaciona el fenomen de la imitació amb el de «símbol de status» –terme desenvolupat principalment per Thorstein Veblen, sociòleg d’influència marxista– per explicar “les funcions simbòliques del consum”. En aquest sentit, Ninyoles escriu: “anivellant superficialment les diferències podia impedir i de fet impedia –pensem en el blasquisme– un canvi efectiu de l’estructura social vigent, d’acord amb llurs interessos econòmics”. Les conseqüències del que anomena com «el problema de la falsa consciència» serien, d’una banda, el desdibuixament dels interessos reals de classe, “en tant que dificulta la seua autoconsciència independent i priva d’una actuació congruent dins la societat” i, d’altra banda, propicia l’alienació de l’individu, més propens a acceptar les fórmules de l’autoodi. La tendència a l’assimilació del subjecte en la ideologia dominant, que a més no es veurà corresposta amb una mobilització de classe efectiva, ocasionarà el fet que “no trobarà la possibilitat immediata per a prendre partit en el conflicte nacional. Aquest sector entrarà en les files dels portadors de la cultura dominant i es transformarà en membres del grup nacional”.

Malgrat que els elements que afavoririen el canvi lingüístic estaven ja presents en la societat valenciana del segle XIX, l’assagista valencià apunta que seria una errada tractar d’explicar la qüestió de la substitució lingüística al País Valencià sols mitjançant el fenomen de la imitació. Parant atenció a això, destaca el paper clau dels mass media a partir de la segona meitat del segle XX: “les dificultats d’aprendre el castellà i, per tant, les dificultats materials de la substitució eren més evidents en el fons de l’escala social. (…) per la força mateixa de la substitució, la diglòssia – heretera d’una societat estamental – tendiria a quedar abolida una vegada aquella es veiés afavorida pels nous mitjans de comunicació”, i segueix: “els factors que s’han examinat tenen una duració secular i encara hui estan en ple vigor”. En altres paraules, el canvi de llengua s’hauria independitzat parcialment de la mobilitat social.

Una diglòssia estructural

Ninyoles defineix la diglòssia com a «estructural» amb la intenció de referir-se a la interrelació que té amb els fonaments econòmics, socials i polítics de la societat, entenent que la «dualitat diglòssica» és també un reflex de les relacions de poder. Consegüentment, afirma que conflicte lingüístic català està lligat indestriablement a una diglòssia estructural en què la llengua dominant en primera instància va ocupant progressivament els àmbits d’ús formals i en què cal ressenyar “el paper històric de les classes superiors”. La situació diglòssica es produeix quan l’ús de dues llengües comporta una diversificació rígida de les funcions que desenvolupa en la societat, quan hi ha una superposició d’una llengua per sobre de l’altra i competeix pels usos socials i els àmbits en els quals són presents. Com hem vist, aquest repartiment de les funcions i identificació amb un estatus cultural concret ve determinat pel xoc entre els diferents grups lingüístics. Al remat, la diglòssia ideològico-estructural permetria “integrar aquells elements en conflicte dins d’una estructura unitària i estable de poder”.

Aquesta pugna desequilibrada sovint ha anat acompanyada d’idealitzacions compensatòries, les quals tindrien entre d’altres, la funció de limitar les maniobres que pretenen normalitzar l’ús de la llengua dominada. La idealització de la llengua minoritzada la manté en una situació estàtica, lligada a la seua immutable «essència» i, per tant, susceptible de ser folkloritzada, esdevenint “un element decoratiu – al mateix nivell que la barraca, el vestit regional o la cuina típica –destinat a completar el paisatge humà”. Fins i tot, a tall metodològic, Ninyoles recorda que les classes dominants “solen centrar la seua atenció en els aspectes estàtics (…) l’agricultura per exemple, que no per atzar s’ha convertit en el latemotive material i simbòlic de la literatura segregada per les classes superiors del país, amb els estereotips de l’horta, la taronja, la llauradora i la paella”. D’altra banda, aquestes compensacions consistirien a “elevar al grup en desavantatge mitjançant la idealització (…) són sempre tendres, entranyables, i embafadores”.

Nogensmenys, l’autor afirma que la idealització de la llengua correspon a l’última etapa de la substitució lingüística. Altres vegades l’estratègia s’ha fonamentat en “assignar un lloc específic i subordinat als elements conflictius”, tot amb l’objectiu de minimitzar un possible antagonisme. Cal tenir en compte que la idealització, com la nostàlgia, mai presenta batalla. Siga com siga, la diferència quant a nivells de normalització lingüística entre les dues llengües enfrontades sovint a haver de “ser reparat a força de lloar les dubtoses excel·lències de la parla autòctona popular”, fenomen que Ninyoles anomena amb el terme «compensació consoladora».

Llegeix la segona  part de l’article:

RAFAEL NINYOLES: LLENGUA I CLASSE (II) : BILINGÜISME, ELS PARLANTS I LES SOLUCIONS