“La taxa de benefici o de guany és un indicador essencial de la salut de l’economia capitalista” Entrevista a Michael Roberts

Aprofitant que venia a fer la sessió inaugural de les XIX Jornadas de Economía Crítica, celebrades aquest juny de 2024 a la Universitat de Santiago de Compostela, vam poder asseure’ns a xerrar una estona amb l’economista anglès Michael Roberts. Marxista de referència mundial, conegut pel seu blog The Next Recession (molts dels articles traduits al castellà a Sin Permiso) i per haver publicat, entre altres, The Great recessin: a marxist view (2009), The Long Depression: Marxism and Global Crisis of Capitalism (2016) o Capitalism in the 21st Century: Trough the Prism of Value (2022), aquest últim coordinat amb Guglielmo Carchedi, és un dels principals defensors de l’existència de la tendència decreixent de la taxa de guany, que aplica en el seu anàlisi de l’actualitat de l’economia mundial. Vam preguntar-li sobre això, però també sobre la conjuntura econòmica mundial i la perspectiva a nivell polítia, entre altres coses sintetitzades en l’entrevista que podreu llegir a continuació.

Dins de la visió marxista, com sap, existeix una discussió sobre si la taxa de benefici està caient o no. Autors com Seth Ackerman diuen que no està caient i centren el seu argument, per exemple, en la depreciació. Però la seva posició és clara: està caient. La taxa de benefici o de guany ve determinada pels salaris i, en conseqüència, la caiguda dels salaris reals la dècada del 1980 va restablir l’acumulació, com diu, per exemple, Anwar Shaikh. Però, al contrari del que apunten els ricardians, això no s’explica solament pels salaris, així que en aquest sentit, com analitza els últims anys? Vincula d’alguna manera el que succeeix amb la taxa de benefici amb la inflació?

La meva opinió és que la taxa de benefici o de guany és un indicador essencial de la salut de l’economia capitalista, i crec que és un dels principis bàsics de la teoria econòmica de Marx, que explica en particular en el volum tres de Capital, on descriu la llei de rendibilitat i la llei de la tendència decreixent de la taxa de guany. El fonament d’aquesta llei és que el capitalisme, a mesura que s’expandeix, acumula cada vegada més actius fixos (maquinària, equipaments…) i gasta relativament més en això que en el treball humà perquè, lògicament, es necessita menys mà d’obra humana a mesura que el capitalisme adopta maquinària, ja que precisament l’objectiu és reemplaçar el treball humà. Per tant, augmenta la relació entre la inversió en maquinària i el treball humà. La mà d’obra humana continua augmentant, la població està augmentant, els treballadors estan augmentant, però alhora, hi ha un augment del que Marx anomena la composició orgànica del capital, que és eaquesta proporció capital-treball. Encara que els salaris no augmentin com a part dels ingressos totals hi haurà una tendència a la baixa de la taxa de benefici, perquè es crearà menys valor, ja que s’utilitzarà menys mà d’obra en termes relatius. És cert que la maquinària i els equipaments també tenen valor, però és valor de treball humà anterior incapaç de crear nou valor per si sol, perquè has de tenir mà d’obra humana per a crear més valor. Tret que els robots facin robots que facin robots… però no hem arribat a aquest punt i probablement mai ho farem. Si ho féssim, hauríem de pensar una llei diferent. Però no és el cas, així que el que hi ha ara és una creixent composició orgànica de capital. Encara que els salaris descendeixin, i òbviament si augmenten també, la taxa de benefici caurà.

Però hi ha factors que contraresten. Els factors contrarestantes parteixen del fet que, a l’utilitzar maquinària millor, es pot explotar més la mà d’obra existent, i així es pot augmentar la quantitat de valor produit i així augmentar la taxa de valor excedent en relació amb el que es paga als treballadors. No obstant això, Marx diu les contratendencies o factors contrarestants solament poden operar durant períodes de temps. Després ja no seran suficients per a provocar un augment continu de la taxa de benefici.

I les proves empíriques demostren que és així. És cert que el meu argument teòric és discutit per alguns marxistes i, òbviament, per no marxistes. Els no marxistes o economistes convencionals no podrien preocupar-se menys per la taxa de benefici -irònicament, l’economia capitalista és una una economia fonamentada en els beneficis, però mai volen mesurar la taxa de benefici-. Però també molts neoricardians o sraffians neguen que existeixi aquesta llei. Ells observen altres raons per a les crisis, que no tenen a veure amb la caiguda de la taxa de benefici, com la desregulació financera, la inestabilitat en les economies causada pels diners en general, etc. També empíricament, molts economistes marxistes neguen aquesta tendència i diuen que no es mesura correctament, que no es considera la depreciació dels actius adequadament. Però crec -i estic segur que no sóc l’únic que pensa això- que aquests arguments no se sostenen. En general, aquests arguments es basen només en Gran Bretanya, però si es mira la resta del món, apareix la mateixa tendència. Per tant, sembla que es confirma que aquesta llei opera.

Però com has dit, la pregunta que ens hem de fer és: i què? Així que la taxa de guany cau. Però això influeix en l’economia, les crisis, etc.? Jo crec que sí, perquè si la taxa de benefici cau, amb el temps ho farà també la massa de beneficis, el benefici total començarà a caure. I aquí és quan es produeix la recessió, perquè tan aviat com la massa de beneficis baixa, al cap de no més d’un any en les principals economies la inversió baixarà. Quan la inversió disminueix, els treballadors són acomiadats, els ingressos disminueixen i el producte es desploma fins que s’eliminen suficients escombraries, els treballadors improductius i les empreses podrides, i després l’acumulació es pot reiniciar. Aquest és el model clàssic bàsic.

Així en aquest marc i en l’actualitat, creu que hi ha possibilitats de millorar les condicions de vida de la classe treballadora?

Crec que cal diferenciar entre el curt i el llarg termini. Per exemple, es podria dir que el que ha passat aquests tres últims anys a causa de l’augment de la inflació no estava realment relacionat amb la taxa de beneficis. Però si la rendibilitat cau, la inversió tendeix a caure. Si la inversió cau, el creixement de la productivitat s’alenteix. Si el creixement de la productivitat s’alenteix, el factor ofereix s’afebleix.

Què és el que ha succeït aquests últims anys? Les persones tenien ingressos que havien estalviat durant la pandèmia perquè no podien gastar-los (moltes persones no tenien estalvis, però certament hi havia persones en llocs de treball de coll blanc, treballs d’oficina, etc. treballant des de casa que rebien ingressos i que gastaven molt menys diners). Tenien estalvis i després van començar a gastar-los, però la producció no es va recuperar. La productivitat era baixa abans d’això, i a això es van afegir les interferències en les cadenes de subministraments globals. Els preus estan determinats pel moviment de l’oferta i la demanda, i el que va ser determinant en aquest període recent va ser clarament aquesta caiguda de l’oferta que s’afegia a l’estancament que ja existia, en comparació amb la demanda, per la qual cosa la baixa taxa de benefici va crear les condicions per a la inflació.

L’oferta ha repuntat una mica des de llavors i els bancs centrals han influït en la demanda en certa manera, ja que creuen que tot està relacionat amb la demanda i per tant l’han colpejat tant com han pogut. La inflació s’ha alentit una mica, però si observem les últimes xifres, no s’ha resolt. Els preus de les matèries primeres estan augmentant de nou, i les últimes xifres d’inflació europees no mostraven una millora clara, per la qual cosa la política dels bancs centrals ha estat un fracàs total, tant per aturar la inflació com per reduir-la. Els salaris reals, de la pandèmia ençà, a la majoria dels països s’han estancat o s’han reduït (per exemple, les xifres alemanyes especialment greus). Potser l’any vinent, si la inflació baixa una mica més i els salaris es mantenen, podríem veure una millora en els salaris reals, però és una mesura de curt termini. No crec que duri. Bàsicament, l’única manera de millorar l’economia capitalista en termes de productivitat i inversió és mitjançant un canvi radical en el nivell de rendibilitat. I què requeriria això? Bé, si creus en el model marxista clàssic, necessites una recessió per a crear aquestes condicions. A mi m’agrada pensar en el període que va de 1873 a aproximadament 1895, un període de 20 anys que va ser la primera gran depressió del capitalisme. En aquesta època, va haver-hi una sèrie de recessions. Finalment, aquestes recessions van crear les condicions necessàries per a un augment de la rendibilitat. Després vam tenir un nou període de globalització i imperialista. Ho tindrem aquesta vegada? No ho sé. Potser la IA podria crear aquestes condicions, però és difícil de veure.

Vostè argumenta que el capitalisme està passant per una crisi multifactorial. Podria explicar quins són els principals punts d’aquesta crisi?

Jo en dic policrisis, i no sóc el primer en dir-ne així. Hi ha quatre components principals d’aquesta crisi per al capitalisme en el segle XXI.

El més important és l’economia: les economies de les principals potències no estan creixent gaire ràpid, o directament estan estancades. La productivitat laboral, que és clau per al desenvolupament d’una economia, s’està estancant i en alguns països estan caient. El creixement de la inversió és feble perquè la rendibilitat és baixa. I ens preguntarem, realment és tan baixa la rendibilitat? Què passa amb Microsoft? Què succeeix amb totes aquestes empreses que estan obtenint grans quantitats de beneficis? Apple ha anunciat fa poc que ha obtingut la major quantitat de beneficis de la seva història. Però es tracta d’excepcions. Aquest petit grup d’empreses de tecnologia amb seu en els EE. UU. no representa la gran quantitat d’empreses a tot el món capitalista avançat. La majoria d’aquestes empreses no estan obtenint gaires beneficis. I moltes sobreviuen solament gràcies als préstecs, les anomenades empreses zombis perquè viuen mortes (no estan mortes, però no estan fent res). Per tant, hi ha un nivell de rendibilitat molt baix que fa impossible que el capitalisme avanci. Durant els primers anys del segle XXI hem tingut dues recessions greus: l’anomenada Gran Recessió de 2008-2009 i la pandèmia de 2020. Durant la pandèmia, el 95% dels països va sofrir una recesion. Fins i tot Austràlia, que va continuar creixent durant la Gran Recessió.

Aquesta situació fa que tots els altres problemes siguin difícils de resoldre. No es pot resoldre la desigualtat i els alts nivells de pobresa perquè no hi ha expansió suficient de la riquesa. Fins i tot si es redistribuís, que, per descomptat, no es redistribueix de cap manera: la fiscalitat és insuficient, les empreses capitalistes oculten diners en paradisos fiscals i eviten costi el que costi una redistribució d’ingressos i riquesa… Els països són molt desiguals amb grans quantitats de pobresa a tot el món.

A més, la situació mediambiental, el canvi climàtic, l’escalfament global… no s’esta resolent perquè no és rendible per als capitalistes invertir en energies renovables i ecològiques i altres formes de millora mediambiental. Prefereixen la rendibilitat que poden obtenir dels combustibles fòssils, i això no canviarà en abans d’un periode de temps necessari per a evitar l’augment de les temperatures i l’escalfament global.

Aquest context és el que està generant conflicte entre les principals potències del món. A causa d’aquesta desacceleració en les economies mundials, les economies del G7 estan perdent terreny davant les creixents potències emergents, especialment la Xina. En aquest context, hi ha països occidentals que estan començant a tenir greus problemes de sobirania, i estan perdent els seus sectors econòmics més bàsics. Això es va evidenciar especialment durant la pandèmia, quan van haver veritables problemes de subministrament de béns bàsics.

I en aquest context, un dels debats més intensos és el clàssic debat: proteccionisme o globalització?

Sí. La globalització -el lliure comerç, la lliure circulació del comerç, i particularment la lliure circulació de capital que va existir des de mitjans de la dècada de 1980 fins a la Gran Recessió de 2008-, probablement va assol·lir el seu màxim a principis d’aquest segle, amb un gran augment del comerç respecte el PIB. Suposadament, aquesat era la manera mitjançant la qual l’èxit del capitalisme s’havia d’estendre per tot el món, i tothom guanyaria gràcies a l’expansió del comerç i la inversió. Per descomptat, van augmentar també molt les desigualtats en el món.

Però la idea que això faria avançar a les economies ha arribat a la seva fi, i diria que és per aquestes dificultats de rendibilitat, de la inversió i de la productivitat, que el comerç ja no pot resoldre. Davant d’això, els governs i els polítics diuen que la solució és protegir les indústries i el comerç i els serveis del nostre país respecte els altres països. Per tant, existeix un nivell cada vegada major de protecció, concretat en aranzels i quotes i altres. I també, en particular, volem fer-li front a la Xina, que està inundant el comerç mundial amb els seus béns, i si no ho aturem, les nostres indústries s’afebliran tant que d’aquí a poc temps no ens quedarà res. En lloc d’una expansió per a tots, hem entrat en una mena de joc de suma zero, en particular per als EE. UU. i la Xina.

D’una banda, tenim un proteccionisme cada vegada major, però de l’altra banda, tenim la idea que potser no sols hauríem de confiar en el mercat i el lliure comerç. Tal vegada els governs necessitin intervenir no sols per a protegir a les indústries, sinó potser per a subsidiar-les, impulsar el desenvolupament en certs sectors com a alternativa al lliure comerç. S’està recuperant la política industrial en alguns sectors, però podem esperar que en l’economia global no creixi tan ràpid sense la cooperació global en el comerç i la inversió.

Crec que aquest és un període similar a la dècada de 1930, quan va haver-hi una depressió i els països van augmentar la protecció de les seves economies, i ja sabem el que va succeir a la fi de la dècada de 1930. I això és del que hem de preocupar-nos.

Sí, perquè les narratives de guerra han tornat. Tenint en compte el paper econòmic internacional europeu, creu que existeix alguna possibilitat per la pau sense dur a terme profunds canvis econòmics? Com seria una posició antiguerra a nivell material?

Hem de planificar la pau, en lloc de planificar la guerra. Vull dir, els polítics europeus estan parlant de planificar la guerra. Què significa això a Europa? Contra qui estem lluitant a Europa? Sembla que algú estigui a punt d’envair Gran Bretanya o Suècia. El que passa és que tots els països s’amaguen darrere de l’OTAN i han decidit augmentar la despesa militar fins a un 2% del PIB a l’any, i això serà només el començament, perquè sembla que la guerra a Ucraina serà interminable, perquè cap de les dues parts té voluntat per trobar una solució al problema. I mentrestant, una gran quantitat de recursos van en aquesta direcció, en lloc d’anar a parar als recursos socials que necessitem en totes les àrees que s’han vist danyades per la pandèmia i la baixa productivitat i creixement actuals.

Per tant, hauríem d’intentar posar fi a aquestes guerres mitjançant acords adequats aconseguits entre les potències en conflicte. Això és possible si partim d’un enfocament i una actitud realista, amb intenció de complir i mantenir els requisits de l’altra part, dins d’un marc raonable. No existeix un conflicte irreconciliable entre Rússia i l’OTAN a Ucraïna. No existeix un conflicte irreconciliable entre EE. UU., Taiwan i la Xina. Podria resoldre’s si totes parts tinguessin actituds raonables. No va haver-hi cap guerra durant molts anys. Això podria haver-se evitat. El motiu de la situació actual, aquests conflictes, és degut a aquesta situació econòmica. Aquesta situació es podria acabar si totes les persones d’aquests països veuen la necessitat de planificar la pau, per a la inversió pública, per a satisfer els béns bàsics per les persones en comptes d’expandir la despesa militar.

Estem en una situació molt perillosa que podria descontrolar-se. Jo crec que no hem viscut una situació similar des de la crisi de míssils cubans de 1962. Podrem evitar-ho? Espero que sí. Crec que totes les enquestes d’opinió pública mostren que la majoria de les persones a Europa, al Japó i EE. UU. s’oposen a aquestes guerres. No volen aquestes guerres. Volen que es detinguin. Els polítics adopten una actitud diferent pels seus propis motius, així que tal vegada aquesta contradicció pugui resoldre’s mitjançant un canvi en l’estructura política d’aquests països.

I, finalment, ens agradaria conèixer la seva opinió sobre les possibilitats dels projectes polítics com Corbyn, Podemos o Bernie Sanders i sobre el repunt del sindicalisme en alguns llocs com els Estats Units, i per contra, també sobre el creixement de l’extrema-dreta aquí mateix a Europa. Ho vincula d’alguna manera amb l’augment de la pobresa? Quin paper haurien d’exercir els sindicats en aquest context?

Als anys 70, el treball organitzat -50% de la força laboral en la majoria dels països, fins i tot més alta a Escandinàvia- es va desplomar, va desaparèixer. Ara, al Regne Unit és de l’11% o del 12% i està concentrat al sector públic, en professors i serveis sanitaris, al sector privat no existeix. A EE. UU. és similar, i també a Europa en diferents graus.

Cal tenir en compte que els sindicats i les organitzacions obreres són una força per a protegir els interessos dels treballadors i treballadores i oposar-se als interessos del capital. Hem vist alguns desenvolupaments nous, algunes experiències d’organització sindical en indústries noves com  el món digital, el món de la logística, en Amazon i d’altres. S’estan formant nous sindicats diferents als existents, que mostren una mica de potencial a nivell d’empresa. No es tracta de sindicats establerts per partits polítics ni de sindicats grocs afins a les direccions de l’empresa, com van intentar en Amazon o Starbucks. És un desenvolupament interessant, però continua sent molt limitat.

Com comentava, ens enfrontem al problema que les economies d’Europa i altres països s’estan estancant. Les persones més pobres d’aquestes economies són les que més estan patint i no tenen cap suport organitzat per part de sindicats, per la qual cosa la gent, els joves especialment, creuen que no té sentit esperar res d’aquests sindicats. Pensen: què faran els sindicats per nosaltres? Són massa febles, no poden fer res. Sovint s’integren amb els governs, per la qual cosa no hi ha esperança per a nosaltres. A on anem? Ens quedem enrere. No tenim possibilitats de bons ingressos, no tenim possibilitats d’accedir a un bon habitatge. La gent es queda enrere, especialment als pobles més pobres o petits del Regne Unit, i la major concentració de suport a l’extrema-dreta o a idees de la dreta com el Brexit, es troben en aquests pobles petits, no en les grans ciutats com Londres,  molt cosmopolita i molt pro-europea.

El que ha succeït a totes aquestes petites ciutats que tenen un atur més alt, menys serveis públics i pocs llocs de treball decents al sector privat, també està succeint a Europa. I ara tenim aquesta situació preocupant a Alemanya, la potència manufacturera d’Europa on hi ha hagut sempre molta feina industrial o fabril, llocs de treballs ben remunerats: com a resultat de la pandèmia, la Guerra d’Ucraïna i els preus de l’energia, la situació empitjora a mesura que es deprecien la seva economia i els salaris en termes reals, especialment els dels treballadors pitjor pagats de l’economia. No és d’estranyar que, si pels treballadors els sindicats no són una opció, quina és l’alternativa? On està l’alternativa obrera a Alemanya? Al Partit Social Demòcrata, que està en el poder i és qui presideix aquest desastre. Així doncs jo crec que no és d’estranyar que els joves busquin respostes a un altre lloc. Malgrat si se’ls pregunta quin és el seu punt de vista estan bastant prop de l’esquerra, no miren a l’esquerra perquè creuen que són febles, miren cap a una dreta que diu que el problema està a Europa, que hi ha massa immigrants, que es gasta massa en inversió verda en lloc de crear llocs de treball, o que no hi ha suficient desregulació, que hi ha massa control per part del govern. Aquests són els arguments que té l’extrema-dreta, arguments molt poc consistents, sense sentit si s’observen les xifres sobre immigració, i totalment absurds per a arreglar els problemes de l’economia.

Malgrat això, hem de tenir en compte que el vot per l’AFD a Alemanya entre els joves va ser significatiu, però encara no són la majoria. Crec que no hem d’exagerar la idea que l’extrema dreta està completament en control. Hi ha un munt de persones que no es mouen a la dreta, però és cert que fa molts anys que la dreta no estava tan forta. Aquest és el risc principal per al futur. No ha succeït tan greument a Portugal o Espanya, però sí en països clau com França, Itàlia, Alemanya i Països Baixos, Àustria, el nucli d’Europa, que solien ser precisament el centre del que era una economia forta i sana.