Quatre nous volums, de i sobre Pier Paolo Pasolini, ens acosten noves traduccions, reedicions i assaigs sobre el més compromès i sensible, el més radical i calidoscòpic de tots els creadors italians i europeus del segle XX, més modern que cap modern.
El cas de Pier Paolo Pasolini és sorprenent i la seva obra difícilment parangonable, i per això és sempre enriquidor i interessant fixar-s’hi, continuar-lo llegint, tenir-lo present: sempre ofereix una idea, una imatge, un punt de vista, que sempre sembla nou, fresc, valent. Per la seva diversitat i extensió (cinema, poesia, periodisme, assagisme…), pel seu atreviment (constantment martellejant el poder), per la seva ambigüitat heterodoxa i complexa (amb un peu a l’experimentació trencadora i un altre a la tradició i la Història), per la validesa total i actual de la seva crítica (contra el capitalisme com a força anoerradora, contra tots els seus processos uniformitzadors i destructors). Per raons òbvies, la seva figura ha estat sempre associada a la gravetat, la tragèdia i a cert “tremendisme”, i és cert que entre les seves pàgines i fotogrames hi ha una dosi xocant d’anuncis amenaçants, de presagis terrorífics, de crides desesperades. Però això es combina –i potser una cosa i l’altra siguin del tot coherents i conseqüents– amb un hedonisme militant i un amor conscient i manifest per la vida com a aposta per la creació, l’erotisme, la consciència, l’empatia vers la gent i els paisatges. Aquesta energia i optimisme és també present de manera clara en moltes de les seves obres, sigui a la poesia o al cinema: dels poemes-assaig “en forma de rosa” a les sàtires eròtiques fílmiques de la “trilogia de la vida”.
A les primeres novel·les pasolinianes, l’observació de la realitat es barreja amb la narració, amb la ideologia en primer pla i resultats literaris tragicòmics i formalment híbrids. D’altra banda, el Pasolini periodista, que al final de la seva vida carregarà enrabiat, dia sí dia també, contra la corrupció del sistema, mostra una faceta molt més relaxada, d’una lleugeresa estiuenca. Es constata, per exemple, als reportatges que va escriure per a la revista Successo, publicats el 1959, i dedicats a explicar el que es va trobant en la seva ruta al llarg de la costa italiana, de nord a sud i de sud a nord. La larga carretera de arena (l’Editorial Gallo Nero, amb traducció de David Paraleda) reuneix aquests articles, i funciona com un escàner informal realitzat per un Pasolini feliç, jove, ociós i lliure, del que en coneixerem gustos (Livorno, Roma, Ferrara), amics i companys. Pasolini s’encarrega de retratar, amb eines de periodista i dots de poeta i pintor, el seu país i els seus compatriotes trobats casualment sobre la sorra de les platges. Però l’ull clínic de l’autor, en aquesta particular road-movie escrita, no perdona, i ja detecta l’incipient turisme de masses, la decadència de certs llocs i geografies, les escletxes i bretxes d’una Itàlia que era un trencaclosques de cultures, microclimes, economies desiguals i moments històrics dissociats. Al sud hi veu pobresa, patetisme, primitivisme, i fins i tot bandolers, i, pertot, alemanys i alemanyes donant voltes amb l’empenta dels viatgers romàntics o amb la desgana del guiri sense gust ni esma.
La ‘Larga carretera de arena’, que recull els reportatges publicats per Pasolini a ‘Succeso’ el 1959, serveix com a record de la felicitat d’un periodista inspirat i, a la vegada, de monument a un país desaparegut
Com passava al seu document audiovisual Comizi d’amore (1964) en aquesta peça es veu una de les facetes més importants de l’artista Pasolini, potser la més valuosa de totes: la pretensió constant d’observar, d’entendre i d’estimar, per tal de romandre a prop dels seus contemporanis. És difícil imaginar com seria una obra amb objectius semblants, si Pasolini emprengués el viatge avui , recorrent en cotxe els mateixos paisatges: com descriuria Rimini, un Lloret o Salou italià? Amb quins ulls es miraria Venècia i el Lido, avui convertits en parcs temàtics (de pagament)? Encara trobaria certs llogarets “aïllats i fora del món”? Quants casos de “xenofòbia” l’assaltarien, en xerrar amb els que anés trobant pel camí, actualment? S’embadaliria amb la puresa salvatge i autèntica, a Nàpols i Calàbria? O, en canvi, aquella pobresa popular seria, ara, depauperació i marginalitat total? L’autor, qui el 1959 entrava a Òstia –en un altre “presagi”?– “sota un temporal blau com la mort”, segurament seria incapaç de descriure la transformació de molts llocs, com ara Viareggio o San Remo, sense fer una ganyota i desanimar-se davant de tals processos de degeneració i homogeneïtzació. Per tant, el llibre serveix també, no de souvenir, sinó de record de la felicitat d’un periodista inspirat. I, a la vegada, de monument a un país desaparegut.
Teorema (ara traduït al català per Jaume Creus, a l’Editorial Lleonard Muntaner, 2023) fou publicat per primer cop el 1968, en paral·lel a la pel·lícula del mateix títol i tema, de la qual és guió narratiu o correlat literari. Com si es tractés del revers endimoniat d’una paràbola bíblica, el sexe i l’erotisme, el poder i la submissió, protagonitzen aquí un engranatge maquiavèl·lic i sorprenent, encarnat per un “hoste”, bell i misteriós, que s’estavella com un meteorit contra la vida burgesa i monòtona d’una nissaga industrial milanesa. Tots els membres de la família acaben canviats i en estat de xoc, des-alienats d’una manera traumàtica i catàrtica. El “teorema” pasolinià és una hipòtesi provocativa: la de la irrupció del sagrat i atàvic en un ambient embrutit per la hipocresia i la grisor burgesa: el retorn d’una força primigènia, que rebenta la bombolla esmorteïda pels dictats del capitalisme i les màscares de la moral. És, també, un assaig en forma de faula, que acaba amb un “udol” i pot ser llegida com una peça greu i fosca o com una proposta gamberra i hilarant, segons com es miri. Perquè aquí, de la possessió (de béns, de fàbriques, d’estatus) es passa a la “possessió” (demoníaca, il·luminada, mística). La presentació doble de Teorema, literària i cinematogràfica, s’atreveix amb proves diverses: el text és una peça experimental, freda i distanciada, que té ànima de tesi, de guió i de collage que suma poemes i fins i tot qüestionaris periodístics. Una obra literària que té funció d’arma, i que com a tal ve carregada amb els projectils de Freud, de Marx, del surrealisme i del catolicisme, en un equilibri aparentment impossible. Amb capítols rars i esgarrifosos: el de Paolo cercant la pròpia mort a l’estació central, el d’Emilia martiritzant-se sota les excavadores… Al cinema (es va presentar a la Mostra de Venècia, el 1968), la cosa va ser exponencialment més escandalosa, com pertoca a les imatges, que solen ofendre més que mil paraules, i va acabar en un judici per obscenitat.
El principal valor d’un llibre com Alfabeto Pasolini (Editorial Trotta, 2023) és la seva utilitat pràctica i la seva claredat en l’organització i exposició d’allò que explica. Marco Antonio Bazzocchi, professor de literatura a Bolonya –ciutat pasoliniana destacada–, ha bastit un volum de consulta, que serveix tant de llibre de text com de “mapa” i de “brúixola” per avançar, mentre un s’introdueix en l’obra fílmica i literària de Pasolini. Un autor aparentment inabastable, se segueix i comprèn millor i amb més profunditat amb un alfabet conceptual i temàtic com aquest: un recull de paraules clau, on es descriuen els orígens i la base del poeta (el Friül, Casarsa), els mestres i referents de la persona (la mare, Ninetto, Ungaretti, Callas, Gadda, Longhi…), els temes cabdals del creador (mort, sagrat, homosexualitat), les seves obres cabdals (Les cendres de Gramsci, Poema en forma de rosa). I fins i tot s’exploren aquells conceptes més difícils i hermètics dins la seva manera de fer artística, com ara el “discurs lliure indirecte”, o “la descripció de descripcions”. Un exemple d’aquesta claredat: en explicar Teorema, una obra rotunda, però també misteriosa i interpretable segons prismes diferents, el que destaca el professor Bazzocchi és que, el llibre, Pasolini l’escriu com un informe, amb un to neutre, “com d’algú que observés l’escena d’una obra pintada”. Un altre valor del volum, és que inclou un recull d’interpretacions i recepcions crítiques de les seves obres, cosa que facilita acostar-les (encara més i millor) fins als problemes i qüestions més actuals.
En un encadenament apassionant de vincles i reconeixements, d’herències i relleus, el poeta i editor Jaume C. Pons Alorda inicia el seu volum pasolinià, Les cendres de Pasolini (Editorial Lleonard Muntaner, 2024) amb un triple poema: el d’Ezra Pound dedicat a Walt Whitman, el de Pier Paolo Pasolini dedicat a Erza Pound (amb qui l’autor italià debaté sobre tradició, capitalisme i crisi de la modernitat), i el del mateix autor del volum dedicat a Pasolini. En el seu assaig sobre el poeta, Pons Alorda prova d’experimentar d’una forma que és del tot coherent amb una obra que es va anar fent com més anava més trencadora: amb l’estructura polimorfa i trencadissa del Poema en forma de rosa, i amb les provatures del misteriós Teorema, abans citat, dues obres que foren veritables artificis on tot cabia, de la lírica a la sociologia.
‘Les cendres de Pasolini’ ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer
Les cendres de Pasolini, sobre fragments de la vida del “poeta de les cendres”, té de fil conductor la influència pasoliniana en la literatura i la vida cultural catalanes (en primer lloc, en Blai Bonet i Biel Mesquida), i també la presència de Catalunya (la llengua, la cultura, la política) a la vida i l’obra de Pasolini. El recull ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer. Les cendres de Pasolini és un assaig poètic singular que es fa desfent-se de la nostàlgia i inflant-se amb energia encomanadissa, celebrant l’actitud valenta del mestre, i fent valdre un seguit d’ecos i reverberacions (o, en paraules de Pons Alorda, de “petjades
Postone assenyala essencialment a la importància de la temporalitat per entendre el ‘treball madur’ de Marx sobre la lògica dinàmica del capitalisme, i el consegüent ‘anacronisme’ del valor i del mode de producció. Defensa una concepció no-linear, encara que immanentment dinàmica, de la lògica del capital (a la qual anomena “dinàmica rutinària”), i emfatitza la importància d’una lectura interrelacionada de les categories clau de Marx: valor, treball, creixement, capital i mercaderia.
Postone busca desenvolupar una teoria crítica del capitalisme que contempli aquest com a “una forma històricament específica de vida social” (Postone, 2017, p.39) amb “atributs metafísics” (Postone, 1993, p. 156), apuntant a quelcom més enllà de la mera dominació de classe, la desigualtat i la crítica que el marxisme tradicional fa del mode de distribució. Els principals adversaris de Postone al llarg del seu llibre són el marxisme tradicional i certes variants del pensament marxista tals com l’Escola de Frankfurt (tot i que sembla més comprensiu alguns dels pensadors del darrer grup), que van fracassar en entendre l’especificitat històrica de la categoria del treball, clau per a Marx, i la inherent interconnexió del temps, el valor, el treball, el creixement, el capital i la mercaderia (Postone, 1993, pp.7-10, p.29). Postone afirma que tals posicions poden ser caracteritzades com una ‘crítica del capitalisme des del punt de vista del treball’ (implicant una comprensió tranhistòrica del treball aïllada de les categories anteriorment esmentades), en contrast amb el que anomena una ‘crítica del treball sota el capitalisme’ (implicant una comprensió històrica i relacional del treball). La contradicció del capitalisme tal com es presenta en els Grundrisse de Marx no és, argumenta Postone, entre els mitjans (producció industrial) i les relacions de producció (mercat i propietat privada), la qual podria ser resolta per l’apropiació dels mitjans de producció pel proletariat. En lloc d’això, la contradicció resideix en la forma i procés de la producció en si mateixa, i en la dominació del treball abstracte, el valor i el capital com a formes històricament específiques de mediació social. En aquest sentit, el capitalisme és una forma de “dominació abstracta i estructural” en comptes d’una mera dominació de classe (Postone, 1993, p.28), on les forces socials impersonals i abstractes no haurien de ser considerades com una simple màscara de “les relacions socials reals”, sinó que haurien de ser enteses com “les relacions reals de la societat capitalista, les quals estructuren la seva trajectòria dinàmica i la seva forma de producció” (Postone, 1993, pp. 6, 62).
En aquest article intentaré desentranyar els principals arguments presentats per Postone, de forma temàtica en comptes de purament cronològica. Començaré discutint la crítica principal de Postone cap al marxisme tradicional, i com la seva aproximació difereix d’aquest. Tot seguit discutiré la seva interpretació dels conceptes de treball, mercaderia i valor com a categories interrelacionades, apuntant a una dinàmica immanent del capitalisme i de les formes abstractes de mediació social i dominació. A continuació, estudiaré la descripció de Postone d’una nova forma de temps que emergeix en relació amb la dominació social capitalista, és a dir, el temps abstracte, i com aquest afecta el procés de treball. Finalment, examinaré l’anàlisi de Postone de la formulació de Marx del capital com a subjecte hegelià de la història (Postone, 1993, p.75; Postone, 2015, p.16; Postone, 2017, p.48), i la relació entre temps abstracte i temps històric que Postone desenvolupa.
El marxisme tradicional com a “marxisme ricardià”
En els Grundrisse, Marx (1973, p.83, 105) critica a Ricardo i Smith, als quals es refereix com a “profetes de l’individu del segle XVIII” per haver abstret la categoria de treball i haver-la transposat com una “relació antiga vàlida en totes les formes de societat”. A més, Marx remarca que les categories econòmiques tals com treball, capital, valor i renda han de ser vistes com a expressió de ‘formes de ser’ i ‘característiques de l’existència’, i que les seves aparicions (és a dir, com es manifesten a si mateixes en relacions i pràctiques socials concretes) només poden adquirir significat una en relació amb l’altre sota un determinat mode de producció (Marx, 1973, pp. 106-107). Postone (1993, p.18) pren aquest aspecte específic dels escrits de Marx com a punt de partida per entendre El Capital. Aquest, defensa, es mou des de l’essència metafísica del capitalisme en el volum 1 a la seva aparença superficial en els volums 2 i 3. Apunta que els temes debatuts per Marx en el seu ‘treball primerenc’, com ara l’alienació i la relació entre l’ésser humà i la natura romanen implícitament centrals en El Capital, “tot i que transformats per les seves anàlisis del caràcter històricament específic del treball sota el capitalisme” (Postone, 1993, p. 31, peu de pàgina 41).
Postone comença la seva croada contra el marxisme tradicional examinant principalment els treballs de Sweezy (1969), Dobb (1940) i Mandel (1983) (entre d’altres), als quals considera com els principals representants del marxisme tradicional (Postone alinea alguns teòrics de l’Escola de Frankfurt amb el marxisme tradicional, però limitaré aquesta discussió preliminar a la crítica de Postone als autors anteriorment esmentats). El principal problema que subjau en el seu treball és, com argumenta, el seu reemplaçament de “la crítica de Marx del mode de producció i distribució per una crítica només del mode de distribució, i la seva teoria de l’autoabolició del proletariat per una teoria de l’autorealització del proletariat” (Postone, 1993, p. 69). Negligir l’especificitat del treball de producció de mercaderies com una forma de mediació social i el seu doble caràcter tal com es manifesta en el valor d’ús i el valor (íbid., p. 55) porta a una concepció “ricardiana” del treball i del valor. S’assumeix que el treball tal com es manifesta sota el capitalisme, “mistifica” la seva dimensió social i impedeix la realització de la seva essència transhistòrica, per això s’assumeix que les relacions socials de producció (mercat i propietat privada) “posen trave”’ a les forces de producció (treball i producció industrial) (íbid., p. 65). Marx, al contrari, va identificar les “traves” subjacents a les capacitats generals de la humanitat com a intrínseques, en comptes d’extrínseques, a les forces de producció, essent en “un sistema estructurat pel valor… utilitzades per esprémer als treballadors tant de temps de plustreball com sigui possible -encara que, cada cop més, aquests [poders productius de la humanitat] podrien ser utilitzats per incrementar directament la riquesa social i transformar la divisió detallada del treball” (ibíd., p.359). Postone defensa que el marxisme tradicional no comprèn la transformació de la forma social i el contingut del treball sota el capitalisme, i conseqüentment no pot explicar la relació intrínseca entre forma (relacions socials de producció) i contingut (forces de producció), assumint una essència transhistòrica (treball) la qual s’ha d’emancipar de la seva forma social actual (ibíd., p. 63).
El fracàs del marxisme tradicional a l’hora d’entendre el valor com una forma específica de riquesa mesurada per la despesa de temps de treball directe, considerant el valor com una “forma històricament determinada de la distribució de la riquesa en comptes d’una forma històricament específica de riquesa” (ibíd., p. 59) està estretament relacionat amb la malinterpretació del marxisme tradicional del treball sota el capitalisme com una forma mistificada d’una essència transhistòrica. Per a Marx, el valor i la plusvàlua, que apareixen en formes mistificades i contradictòries (preu de cost i benefici) són categories socials específiques pertanyents al capitalisme (ibíd., pp. 130-134), que indiquen una trajectòria dinàmica immanent de creixement i un “incessant procés de producció en nom de la producció” (ibíd., p. 184). Concebre el valor com una forma específica de distribució de la riquesa, i cridar a la seva apropiació i redistribució sota “la mateixa forma concreta del procés de producció i de l’estructura del treball” (ibíd., p. 35) serviria únicament per accelerar la dinàmica del capital. Això ha resultat, en efecte, en “l’emergència d’un mode més concret de la seva existència total [relacions burgeses de producció i distribució], mediades per organitzacions burocràtiques gegants en lloc de per formes liberals” (ibíd., p.117), com s’ha vist en diverses formes de capitalisme d’Estat que han emergit en el segle XX. Considerat en conjunt, el marxisme tradicional com a forma de ‘crítica positiva’ és incapaç de desafiar la “natura del creixement immanent al capital, de la trajectòria de la dinàmica en si mateixa” (ibíd., p. 309), i en última instància porta a l’establiment “d’una altra variant de les formacions socials capitalistes existents” (ibíd., p.64), el que de cap manera apunta més enllà del capitalisme. Com serà demostrat a continuació, Postone busca demostrar com la crítica negativa de Marx, en lloc de criticar “el que existeix sobre la base del que ja existeix”, apunta a una ‘crítica negativa’ immanent que “critica el que és sobre la base del que podria ser -que apunta a la possibilitat d’una altra formació social” (ibíd) (sobre la relació entre la ‘dialèctica negativa’ d’Adorno i la ‘crítica negativa’ de Postone, veure Lange, 2018, p.517). En la següent part examinaré la comprensió interrelacionada de Postone de la mercaderia, el treball, el valor i la riquesa, per mostrar el seu caràcter específic sota el capitalisme com a formes de mediació social, i com es constitueixen en formes alienes i abstractes que estructuren la vida social sota el capitalisme.
Mercaderia, treball (abstracte) i valor com a riquesa
En la seva aclamada lectura de Marx, Lowith’s (1993, p.102) demostra com el primer considera que les relacions socials de treball sota el feudalisme apareixen com a “les seves pròpies relacions personals i no es disfressen com a relacions socials entre coses… ni el treball ni el producte necessiten assumir formes fantàstiques diferents de la realitat”. Com el mateix Marx (1975, p.318) afirma, encara que l’estranyament de la terra és present sota el feudalisme, aquest no apareix com “el govern del mer capital… la relació entre el propietari i la terra és més íntima… el propietari feudal no intenta extreure el màxim de la seva propietat, sinó que consumeix el que hi ha i deixa la collita als seus serfs”. La peculiaritat del treball i de les formes d’interdependència social sota el capitalisme, i la raó per la qual el treball esdevé constituït i constitueix una forma aliena i quasi-objectiva, jau en el fet que els treballadors no consumeixen el que produeixen; és a dir, el treball no és un mitjà per la consumpció directa sinó un mitjà per produir, intercanviar i adquirir altres mercaderies sota les lleis de la valorització i l’acumulació de capital (no hi ha, per tant, una relació intrínseca entre la natura específica del treball gastat i el producte adquirit) (Postone, 1993, p. 148-149). Mentre en les formacions socials precapitalistes la producció va estar relacionada amb el consum, la riquesa es distribuïa d’acord amb relacions socials obertes (p.ex. ‘lligams tradicionals’ i formes personals de dominació social), i la despesa de temps de treball directe (d’acord amb una norma objectiva temporal ‘temps de treball socialment necessari’) no era l’únic mitjà de subsistència o producció de riquesa material i plusvàlua. Amb la introducció de la producció determinada per la mercaderia, la plusvàlua com a fonament de la producció, i les relacions de treball assalariat, la despesa de temps de treball esdevé el mitjà principal de produir plusvàlua, i és imposat com una necessitat per la població general: “un ha de treball per a sobreviure”, i “el treball de l’individu és el mitjà necessari per al seu consum (o el de la seva família” (ibíd., p.161).
Postone (1993, pp.154-155) afirma que Marx comença el volum 1 d’El Capital amb una discussió de la mercaderia com si representés “l’expressió més elemental del caràcter dual del capitalisme” (el que també anomena la seva ‘essència reïficada’): en aquest sentit encarna una dimensió qualitativa particular i concreta (és a dir, és un producte del treball concret amb un valor d’ús particular), i una dimensió abstracta, general i homogènia (és a dir, una forma de mediació social abstracta, encarnada en el valor). La mercaderia, afegeix, no hauria de ser considerada merament com un objecte, sinó com una relació social objectificada (entre l’ésser humà, el treball i la natura) que esdevé visible quan s’entèn la lògica del valor. El treball, com la mercaderia, té un caràcter dual sota el capitalisme: és una activitat productiva (concreta) i qualitativa, i és una forma de mediació social (abstracta). El fet que sigui una mediació social sota el capitalisme (és a dir, un mitjà social d’adquisició del productes d’altres i d’extracció de plusvàlua a través de l’increment de la plusvàlua relativa) és el que li dona el seu caràcter abstracte i general, i el fa constituït i constitutiu d’alienació, dominació abstracta i explotació (ibíd., pp. 151, 181). La dualitat d’ambdues categories pot ser explicada pel valor com a forma de la riquesa sota la societat burgesa i els fins últims de tal societat, la qual no està mediada per relacions socials obertes, sinó que és en si mateixa una “dimensió auto-mediadora de mercaderies” (ibíd., p 188). Mentre que la riquesa material és mesurada “sobre la base de la natura i la quantitat de béns produïda”, el valor és una forma de riquesa “determinada per la despesa temporal” (Postone & Brennan, 2009, p.315). La dominació abstracta del valor és demostrada pel fet que el capitalisme no produeix riquesa material com a finalitat, per ser distribuïda d’acord amb relacions socials obertes, sinó com a mitjà per una inacabable expansió de la plusvàlua, on el procés en si mateix es converteix en un ‘malson’ que escapa al control humà (Postone, 1993, p. 383). La natura fragmentària del capitalisme, que separa el treball material del treball intel·lectual, la terra, la natura material i els mitjans de producció, comporta que el valor, que és determinat per la despesa de temps de treball, faci de mediador entre la gent i el món social i material, el qual cada cop més assumeix una forma-mercaderia. Entendre la força de treball com una mercaderia (per ser comprada i venuda) ens permet entendre l’interminable circuit de mercaderies M-D-M ( on M és mercaderia, D és diner) de què va parlar Marx, on els treballadors necessàriament apareixen com a venedors de mercaderies per adquirir diners (una forma de capital que és en si mateixa una mediació social entre treball i mercaderies) amb el propòsit d’obtenir mercaderies produïdes per altres per a sobreviure (Postone, 1993, p.267).
El capitalisme aconsegueix la legitimació ideològica de les formes de vida social gràcies a la transhistorització del treball, fent-lo aparèixer en les seves forma i contingut actuals com una funció natural en comptes d’una funció social específica del capitalisme. La dominació de les formes de mediació social abstracta del capitalisme indueixen a “una ràpida acumulació de riquesa social i capacitat productiva de la humanitat, i això comporta també la creixent fragmentació del treball, la regimentació formal del temps, i la destrucció de la natura” (Postone, 1993, p.162). Aquest procés, conegut com la ‘tendència auto-valoritzadora’ de la plusvàlua, necessàriament comporta que el valor produït per la força de treball augmenti desproporcionadament respecte a la força de treball mateixa, ja que l’última roman determinada per una norma temporal abstracta (temps de treball socialment necessari) la qual no augmenta en valor (ja sigui a través del decreixement del temps de treball socialment necessari o l’increment de salari) mentre la productivitat real augmenta (en termes del valor dels productes produïts). A més, l’increment en la producció torna el treball superflu i descartable, encara que el capitalisme contradictòriament manté la primacia de la despesa de temps de treball com el sol mitjà de subsistència per la població general i per la creació de valor. Això mostra que la superació del capitalisme és de fet immanent a la seva dinàmica, ja que aquest desenvolupa forces productives que tornen la despesa de temps de treball superflu provocant que aquest deixi de ser el mitjà principal de creació de valor, i per tant és capaç d’alliberar la població treballadora del temps de treball socialment necessari (ibíd., pp.195-197). Tanmateix, degut a que el capitalisme manté aquesta contradicció (és a dir, la primacia del temps de treball en la creació de valor) en la seva inacabable cerca de valorització de la plusvàlua, es torna “anacrònic en termes del potencial de producció de riquesa material de les forces productives a les quals dona origen” (ibíd., p.197), i la simultània alienació, empobriment i dominació causats per les seves formes abstractes de mediació social. Aquesta dinàmica immanent del capitalisme és al que Postone es refereix com “l’anacronisme del valor” i la “dinàmica rutinària”, i aquesta dinàmica es caracteritza per ‘estructures profundes’ i ‘lleis de moviment’ en les quals estan assentats el pensament i l’acció quotidians (ibíd., p.136). En la següent secció examinaré més de prop la relació entre valor, temps i necessitat.
Temps i necessitat
Com he mencionat anteriorment, el temps és fonamental en les categories de mercaderia, valor i treball sota el capitalisme, ja que la producció de plusvàlua necessita de la despesa de temps de treball d’acord amb una norma social temporal (temps de treball socialment necessari). En aquest sentit, “la mesura temporal és, en comptes de la quantitat material concreta, la mesura de la riquesa [sota el capitalisme]”, i troba la seva expressió en el valor (ibíd., p.194). La introducció de la producció determinada per la mercaderia i el valor com el fonament de la producció comporta una reestructuració fonamental dels ritmes quotidians i de l’experiència del temps, ja que el valor és una “categoria d’eficiència, racionalització i continua transformació… una categoria d’una totalitat direccionalment dinàmica” (ibíd., p.272). Encara que el rellotge va ser inventat abans de l’ascens del capitalisme (p.ex. a Xina), no va estructurar la vida quotidiana de la mateixa manera en què sota el capitalisme ho fa, ni va donar origen a una certa experiència i narrativa del temps (uniforme, buit, continu) (Landes, 1984; Needham, 1986; Postone, 1993). Les nocions de ‘temps concret’ i ‘temps abstracte’ són centrals per entendre com el capitalisme va reestructurar el temps quotidià: mentre la primera és una variable dependent, una funció dels esdeveniments (p.ex. cicles naturals, processos, activitats), la segona és una “variable independent que constitueix un marc independent en el qual moviments, esdeveniments i accions ocorren” (ibíd., p. 202). Amb l’objectiu de disciplinar la població treballadora i assegurar el “procés d’autovalorització” de la plusvàlua, el treball esdevé una funció del temps (com s’ha vist amb el temps de treball socialment necessari), quelcom oposat al temps com a funció del treball en les formacions pre-capitalistes (on el temps era mesurat en termes de tasques i activitats particulars, i no a la inversa) (Thompson, 1967; Postone, 1993, pp. 201, 216). La creixent abstracció i quantificació del treball va requerir de la seva subordinació a un marc independent, que mesurés el seu valor independentment de la productivitat particular qualitativa del treballador. Paral·lelament a la fragmentària, repetitiva i unilateral activitat de treball del treballador, el temps és construït en termes d’unitats convencionals (hores, minuts, etc.), continues i homogènies (la fabricació i la producció a gran escala esdevenen una expressió del mode de producció capitalista amb la creixent especialització i desqualificació del treball).
En comptes de veure l’ascens del temps constant i estandarditzat com un fenomen urbà, o un desenvolupament tecnològic natural, hem de situar-lo en el desenvolupament d’una vida social capitalista i una nova forma de disciplina depenent d’unitats de temps constants (Postone, 1993, pp.208-215). En altres paraules, la nova organització social del temps que va resultar de la introducció dels timbres al lloc de feina i l’estandardització del temps en la vida quotidiana, està directament relacionada amb la creixent homogeneïtzació, quantificació i abstracció dels objectes quotidians i el treball, que al seu torn constitueixen i són constituïts per noves formes de subjectivitat. És per això que Postone afirma que la lluita sobre la durada de la jornada laboral va ser en si mateixa una manifestació de i una contribució a la “constitució social del temps com una mesura abstracta de l’activitat” (ibíd., p.211). Tanmateix, les implicacions de llarg abast de la introducció del temps abstracte (tals com l’emergència del ‘dia burgès’ i l’estandardització del temps en diferents àrees/regions) no van ser immediatament materialitzades (ibíd.). Les nocions de ‘subsumpció formal’ i ‘subsumpció real’ són centrals per la comprensió del desplegament de la dialèctica del capitalisme. La primera es refereix a la introducció de les relacions de capital abstractes totalitzants, on la propietat privada, la producció industrial i el treball assalariat són introduïdes, i el treball es transforma en força de treball. Aquí “el capitalisme sembla ser només una qüestió de propietat i control” (Postone, 2015, p.18). La subsumpció real (o treball sota el capitalisme) es refereix a la totalització de les relacions socials capitalistes i la seva dinàmica immanent de valorització de la plusvàlua, on el capital comença a ‘modelar’la vida social i els processos de treball concrets a la seva pròpia imatge, d’acord amb el treball abstracte, al temps i al valor (Postone, 1993, p.182). Per tant, la subsumpció formal del treball esdevé una pressuposició de subsumpció real, comportant una trajectòria dinàmica immanent de formal a real. Això pot ajudar a explicar per què la introducció del temps de treball abstracte no va ser generalitzada immediatament, ja que la ‘subsumpció formal’ no garanteix necessàriament una ‘subsumpció real’ immediata, sinó que tan sols apunta a la introducció de noves formes de mediació social i dominació abstracta les quals donen lloc a una trajectòria dinàmica conduent a la subsumpció real del treball sota el capitalisme.
L’efecte més perjudicial de la introducció del temps abstracte és que “el temps esdevé necessitat [èmfasi a l’original]” (ibíd., p.191), és a dir, que la supervivència d’hom sota el capitalisme depèn de la conformitat a una norma temporal objectiva i abstracta, per tal d’adquirir mercaderies produïdes pels altres i romandre en la interminable circulació de mercaderies (M-D-M). Dit d’altra manera, el temps assumeix una carácter abstracte i objectivament necessari, al qual hom s’ha de conformar i ha d’ajustar els seus ritmes temporals si vol sobreviure. Un cop el treball abstracte i el temps emergeixen com a formes específiques de dominació abstracta sota el capitalisme, comencen a moldejar i donar forma al treball concret i al temps d’acord amb el caràcter ‘instrumental’ del capitalisme (ibíd., pp-179-184). Apuntant a un increment de la producció incessant en nom de la valorització de la plusvàlua i no del consum directe, el treball esdevé cada cop més repetitiu, disciplinat i coordinat, mentre que el temps adquireix una forma homogènia, commensurable i constant (ibíd., pp.210-215). En la següent part estudiaré la relació entre capital, temps concret i abstracte i el moviment de la història.
Capital i història
Tot i que Marx rebutjà l’idealisme de Hegel com a filosofia burgesa, va mantenir que la filosofia hegeliana de la història expressa el moviment històric del capitalisme, ja que la dominació abstracta de les relacions socials capitalistes, un cop constituïdes pel treball sota el capitalisme, adquireix la seva pròpia vida (Postone, 1993, pp. 75, 269). El capital que assumeix formes tals com la mercaderia i el diner és el resultat de la realització de la ‘tendència a l’autovalorització’ del valor, en altres paraules, “el valor esdevé capital com a resultat d’un procés de valorització del valor”, i no té un telos extern determinat ni forma final (pp.269). Tal com Marx (1981, p.953, citat en Postone, 1993, p.351) assenyala: “el capital no és una cosa, és una relació social de producció que pertany a una formació social històrica, la qual simplement pren la forma d’una cosa i dona a aquesta cosa un caràcter social”. El capital comença a transformar i donar forma a la natura, al món social, i al procés històric que es manifesta en cicles recurrents de “producció i consum, creació i destrucció” (Postone, 1993, p.269). Per això, Postone defensa que la crítica que fa Marx de Hegel no és una inversió antropològica del seu caràcter idealista, sinó un intent de mostrat que el Geist de Hegel expressa el moviment històric abstracte del capital, el qual va més enllà de la dicotomia subjecte/objecte, tot examinant la totalitat de les relacions socials, i com aquestes afecten el procés històric concret (Postone, 1993, pp.71-75). Això esdevé una mena de ‘justificació materialista’ per la lògica abstracta i idealista de Hegel, la qual és vàlida pel desenvolupament capitalista històric. Com Postone (2017, pp.48-49) argumenta:
“Un hauria de prendre’s seriosament la descripció de Marx al Capital de la categoria de capital com la substància auto-motriu que és subjecte. Descrivint-ho amb el mateix llenguatge que Hegel va emprar a la Fenomenologia amb referència a Geist, Marx suggereix que la noció de Hegel que la història té una lògica i un desplegament dialèctic és per suposat vàlida – però només per la modernitat capitalista. El que Hegel va tractar com el subjecte de la història, Marx ara ho identifica com a capital, una estructura dinàmica de dominació abstracta que, encara que constituïda pels humans, esdevé independent de les seves voluntats, i és generativa d’una dinàmica històrica”.
Contràriament a les interpretacions tradicionals de Marx (p.ex. la interpretació de Lukács), la darrera no ‘materialitza’ la dialèctica hegeliana per a referir-se a un subjecte (proletari) conscient, que finalment es realitzarà i totalitzarà a sí mateix. Més aviat, el ‘treball madur’ de Marx defensa que la dialèctica de Hegel es refereix precisament a les relacions socials alienants del capital i al seu nucli dinàmic racional, els quals són auto-reflexius, però no es poden atribuir a un subjecte auto-conscient (Postone, 1993, p.77). Per tant, superar el capitalisme necessita de l’abolició de la totalitat del capital, és a dir de les formes de mediació social totalitzants i totalitzades i la dominació abstracta, les quals estan constituïdes per les relacions socials de treball i les seves pràctiques concretes sota el capitalisme. Com a part de la seva dinàmica immanent i del seu nucli racional, el capital busca totalitzar les seves relacions socials i formes de mediació; per tant, per Marx és un objecte de crítica per ser abolit, no per ser realitzat (ibíd., p.79).
Postone argumenta que degut del nucli idealista racional del capital, el moviment de la història sota el capitalisme esdevé direccionalment dinàmic, desplegant-se a través de la dialèctica del temps abstracte i el temps històric (ibíd., p.294). El primer es refereix a un temps homogeni, buit, estàtic (‘temps newtonià’), que provoca una transformació qualitativa i en curs del temps històric. El segon pot ser entès com “una forma de temps concret que està socialment constituït i expressa una transformació qualitativa en curs” (ibíd.). Donat que els efectes del temps abstracte en el procés històric concret no poden ser entesos sense referir-se a la seva forma ‘newtoniana’, aquest ha de ser entès a través de la relació entre treball abstracte, treball i valor, i treball concret, temps i valor d’ús. En altres paraules, el desplegament dialèctic de la història és el de la dialèctica entre dos aspectes de la forma mercaderia: el concret (valor d’ús, treball concret) i l’abstracte (valor, treball abstracte). El temps històric concret és, doncs, l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte, que està sostingut per la dominació del valor i està socialment constituït pel treball i la producció sota el capitalisme (ibíd., p.293). Un exemple de l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte en el temps històric concret és com aquest afecta la ‘densitat’ de les unitats temporals (és a dir, la taxa d’explotació) en termes de productivitat i pràctiques laborals concretes, mentre roman estàtic, estandarditzat i homogeni en sí mateix (Stoetzler, 2004, p.271). Dit d’una altra manera, els increments en la productivitat tornen la unitat temporal abstracta (p.ex. 1 hora de despesa de temps de treball directe) més ‘densa’ en termes del treball concret utilitzat i les mercaderies produïdes, però el valor de la unitat abstracta temporal no es mou d’acord amb el valor produït, sinó que roman igual (el valor d’aquesta pot incrementar-se ja sigui a través de la reducció del temps de treball socialment necessari, o d’un increment en els salaris). La mesura temporal abstracta roman constant encara que el valor produït s’ha incrementat a si mateix, tornant el treball i la producció ‘anacròniques’ en termes de valor. Ras i curt, és aquesta interacció entre un temps normatiu i abstracte, i un temps direccional i històric, el que dirigeix el ‘curs de la història’ sota el capitalisme (Stoetzler, 2004, p.271); com a resultat, el curs de la història i les transformacions dinàmiques transformant-lo poden, de vegades, accelerar-se i d’altres ralentitzar-se com a resultat de la dialèctica.
Crítiques i conclusió
Postone ha estat criticat per presentar una estructura ‘eterna’ sense subjectes (negligint la subjectivitat i les experiències viscudes), ahistoritzant la crítica marxista i, irònicament, produint una postura post-estructuralista sobre el canvi social (Jay, 1993; Fracchia, 1995; Miller, 2004). Encara que no em serà possible discutir aquestes crítiques en detall, miraré de fer una breu perspectiva general. Una de les principals crítiques contra Postone ha estat la marginalització de l’antagonisme de classe en les seves anàlisis, fracassant a l’hora d’examinar el rol crucial que la propietat privada i les posicions de classe juguen en les estructures de dominació i explotació del capitalisme, i per tant sent incapaç d’esbossar com hauria de ser el canvi social, per no mencionar qui i què ens hi portarà (Jay, 1993; Arthur, 1994; Stoetzler, 2004). Això l’ha alineat, paradoxalment, amb aquells post-estructuralistes que subratllen la contingència i les ruptures quan intenten explicar o projectar el canvi social (p.ex. Derrida, veure Miller, 2004, p.227). A més, la insistència de Postone en una lectura històricament específica de les categories de Marx, i el seu complet rebuig de categories tranhistòriques, no ens permet entendre la resta de la història (altres formes històriques de dominació abstracta i com la gent feia història abans del capitalisme), ja que defensa que les anàlisis de Marx només poden ser vàlids pel capitalisme tornant la crítica marxista ahistòrica, i en conseqüència fracassant a l’hora d’explicar els orígens històrics del capitalisme (Fracchia, 1995; Miller, 2004). Similarment, l’anàlisi de Postone planteja dificultats per explicar les tendències divergents i els règims d’acumulació de capital, així com les diferències qualitatives entre tendències històriques dintre del capitalisme en si mateix, degut a enfocar-se excessivament en la dinàmica estructural en sentit ampli (Miller, 2004). Un altra problema és l’obscurantisme de Postone quan es tracta de discutir la dialèctica del temps abstracte i el temps històric, que ha deixat els investigadors preguntant-se què volia dir realment, i si la seva formulació és interessant en primer lloc (Lange, 2018). Estretament relacionat amb això està la negligència de Postone de la subjectivitat i la constitució subjectiva de les estructures capitalistes de dominació i alienació, i la constitució subjectiva de les idees, les quals juguen un rol important en la vida social i el procés històric, degut a centrar-se excessivament en la totalitat de les relacions subjecte-objecte, per no mencionar la seva negligència de l’experiència subjectiva del temps i el treball (és a dir, qui està experimentant temps abstracte i treball, i com ho està experimentant?) (Miller, 2004).
És possible al·legar que l’enfocament de Postone, tot i patir ambigüitats i inconsistències, ha provat ser esclaridor i beneficial en múltiples aspectes. En apartar-se de la crítica del mode de distribució sol, proveeix una fonamentació sòlida per analitzar les variades (fracassades) formes d’acumulació d’estat que van emergir durant el segle XX. El que és més, pot també ajudar-nos a entendre la revolta del neo-liberalisme contra els guanys mínims dels treballadors del règim fordista/keynesià, l’actual ‘crisis del treball’ (l’estancament del guany, els creixents nivells d’atur i insatisfacció laboral, etc.) malgrat els increments constants de la productivitat. També ens alerta de l’embogit impuls del capitalisme de buscar noves vies per l’extracció de plusvàlua i l’acumulació de capital a expenses de la natural material i la salut de la població (l’expansió de l’economia del deute, la transformació de la terra i els recursos naturals en actius financers, etc.) (Postone, 2015; 2017). Aconsegueix demostrar com el ‘treball madur’ de Marx apunta a quelcom més enllà de la dominació de classe, mostrant la dominació abstracta i estructural que apuntala una trajectòria dinàmica del capitalisme. Aquesta no pot ser superada simplement per l’apropiació i la redistribució del valor i la propietat privada sense transformar el procés de producció en sí mateix i les formes de mediació social. Més aviat, la superació del capitalisme comporta necessàriament “l’abolició sistemàtica del valor i, per tant, de la dominació abstracta, de la necessitat abstracta d’una forma particular de “creixement”, i del treball humà directe com un element intern de producció” (Postone, 1993, p. 39). Com pot ser tot plegat dut a terme, tanmateix, és el que Postone ens deixa a imaginar desamparadament, mentre el domini del capital es consolida dia a dia. Com ell mateix menciona anteriorment: “la dinàmica històrica del capitalisme genera incessantment el que és “nou” mentre regenera el que és el “mateix”” (Postone, 2015, p.16). Això suposa que, sota el capitalisme, no només ‘tot allò que és sòlid s’esvaeix en l’aire”, però també que tot allò fluid es converteix en pedra” (Stoetzler, 2004, p. 279).
Referències
Arthur, C. (1994). Review of Time, Labor and Social Domination. Capital and Class, 54, 150-153.
Dobb, Maurice (1940). Political Economy and Capitalism. London: Routledge & Kegan Paul.
Fracchia, J. (1995). [Review of Time, Labor and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. History and Theory, 34(4), 355–371.
Jay, M. (1993). Marx after Marxism [Review of Time, Labor, and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. New German Critique, 60, 181–191.
Landes, David S. (1983). Revolution in Time: Clocks and the Making of the Modern World. Cambridge, MA: Harvard University Press.
Lange, E. L. (2018). Moishe Postone: Marx’s Critique of Political Economy as Immanent Social Critique. In ‘’The SAGE handbook of Frankfurt school critical theory’’. London: SAGE, pp.514-532.
Lowith, K. (1993). Max Weber and Karl Marx (1st ed.). London: Routledge.
Mandel, Ernst (1971). The Formation of the Economic Thought of Karl Marx. New York and London: Monthly Review Press.
Marx, K. 1857-58 [1973]. Grundrisse: Foundations of the Critique of Political Economy, trans. M. Nicolaus. New York: Vintage.
Marx, K. 1975 [1844]. Economic and Philosophical Manuscripts (Paris Manuscripts). Harmondsworth: Penguin.
Marx, Karl (1981) Capital. A Critique of Political Economy. Volume III, translated by David Fernbach. London: Penguin.
Miller, K. (2004). The Question of Time in Postone’s Time, Labor and Social Domination. Historical Materialism, 12(3), 209-237.
Needham, Joseph, Wang Ling, and Derek de Solla Price. (1986) Heavenly Clockwork: The Great Astronomical Clocks of Medieval China. (2d ed.). Cambridge: Cambridge University Press.
Postone, Moishe (1993) Time, Labor, and Social Domination. A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory. Cambridge: Cambridge University Press.
Postone, M., & Brennan, T. (2009). Labor and the logic of abstraction: An interview. South Atlantic Quarterly, 108(2), 305-330.
Postone, M. (2015). The task of critical theory today: Rethinking the critique of capitalism and its futures. Current Perspectives in Social Theory, Volume 33, 3-28
Postone, M. (2017). The Current Crisis and the anachronism of value: a Marxian reading. Continental Thought & Theory: A Journal Of Intellectual Freedom. Volume 1 | Issue 4: 150 years of Capital 38-54 | ISSN: 2463-333X
Stoetzler, M. (2004). Postone’s Marx: A Theorist of Modern Society, Its Social Movements and Its Imprisonment by Abstract Labour. Historical Materialism, 12(3), 261-283.
Sweezy, Paul M. (1969). The Theory of Capitalist Development. New York: Oxford University Press.
Thompson, E. P. (1967). Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism. Past and Present 38, 56-97.
El terme “feixisme” no abasta la relació entre liberalisme i extrema dreta. Aquest butlletí presenta deu tesis que exploren la seva “íntima abraçada” i ascens conjunt.
Des del 2016 hi ha hagut un desconcert generalitzat sobre com entendre l'aparició de Donald Trump com un candidat seriós a la presidència dels Estats Units. Lluny de ser un fenomen aïllat, Trump va pujar al poder juntament amb altres “homes forts” com Viktor Orbán (primer ministre d'Hongria des del 2010), Recep Tayyip Erdoğan (president de Turquia des del 2014) i Narendra Modi (primer ministre de l'Índia des de 2014). Persones com aquestes, que van arribar al poder i van fonamentar el domini a través de les institucions liberals, semblen impossibles de destituir definitivament a través de les urnes. És evident que s'està produint un gir a la dreta als Estats democràtics liberals, les constitucions dels quals posen èmfasi en les eleccions multipartidistes, mentre deixen un buit perquè s'estableixin gradualment règims unipartidistes.
El concepte de democràcia liberal va ser i continua sent una concepció molt discutida que va sorgir de les potències colonials europees i nord-americanes als segles XVIII i XIX. Les seves reivindicacions de pluralisme intern i tolerància, Estat de dret i separació de poders polítics van arribar alhora que les seves conquestes colonials i la seva utilització de l'Estat per mantenir el poder de classe a les seves pròpies societats. El liberalisme actual no es pot conciliar fàcilment amb el fet que els països de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) representin el 74,3% de la despesa militar mundial.
Els països amb constitucions que emfatitzen les eleccions multipartidistes han vist com s'instaura gradualment allò que, a la pràctica, és un règim de partit únic. Aquest règim de partit únic pot emmascarar-se de vegades amb l'existència de dos o fins i tot tres partits, ocultant el fet que la diferència entre aquests és cada cop més insignificant.
Helios Gómez (Espanya), Visca octubre , 1934.
S'ha posat de manifest que ha sorgit un nou tipus de dreta no només a través de les eleccions, sinó exercint-ne el domini en els àmbits de la cultura, la societat, la ideologia i l'economia. Aquest nou tipus de dreta no està necessàriament preocupat per enderrocar les normes de la democràcia liberal. Això és el que anomenem “l'íntima abraçada entre el liberalisme i l'extrema dreta”, seguint els escrits del nostre difunt col·lega Aijaz Ahmad.
La formulació d'aquesta “abraçada íntima” ens permet comprendre que no existeix necessàriament una contradicció entre el liberalisme i l'extrema dreta i que, de fet, el liberalisme no és un escut contra l'extrema dreta, ni de bon tros el seu antídot. Quatre elements teòrics són clau per entendre aquesta “abraçada íntima” i el sorgiment d'aquesta extrema dreta actual:
Les polítiques neoliberals d'austeritat a països amb institucions electorals liberals van acabar amb els plans de benestar social que havien permès l'existència de sensibilitats liberals. La incapacitat dels Estats per ocupar-se dels pobres es va convertir en duresa i crueltat cap a ells.
Sense un compromís seriós amb el benestar social i els programes de redistribució, el liberalisme mateix va derivar cap al món de les polítiques d'extrema dreta. Aquestes inclouen una despesa més gran en l'aparell repressiu intern que vigila els barris de la classe treballadora i les fronteres internacionals, juntament amb una distribució cada vegada més garrepa dels béns socials, que només es distribueixen si els qui els reben accepten condicions que els desposseeixen de els seus drets humans bàsics (per exemple, “acceptant” l'ús obligatori de mètodes anticonceptius).
En aquest terreny, l'extrema dreta actual va ser cada cop més acceptada com a força política donat el gir dels partits des del liberalisme cap a les polítiques promogudes per l'extrema dreta. En altres paraules, aquesta tendència a inspirar-se en les polítiques de l'extrema dreta va permetre que aquesta esdevingués la força política dominant.
Per acabar, les forces polítiques del liberalisme i l'extrema dreta es van unir globalment per reduir el control de l'esquerra sobre les institucions. L'extrema dreta i els seus homòlegs liberals no tenen diferències econòmiques fonamentals pel que fa a la classe. Als països imperialistes, hi ha una gran confluència de punts de vista sobre el manteniment de l'hegemonia nord-americana, l'hostilitat i el menyspreu cap al Sud Global, i un creixent nacionalisme exacerbat, com ho demostra el suport militar a ultrança al genocidi que Israel està duent a terme contra el poble palestí.
Després de la derrota del feixisme italià, alemany i japonès el 1945, els analistes occidentals es van preocupar per la incubació de l'extrema dreta a les seves societats. Mentrestant, la majoria dels marxistes van reconèixer que l'extrema dreta no havia sorgit del no-res, sinó de les contradiccions del propi capitalisme. El col·lapse del Tercer Reich va ser només una fase de la història de l'extrema dreta i del desenvolupament del capitalisme: tornaria a sorgir, potser amb altres vestidures.
El 1964, el marxista polonès Michał Kalecki va escriure un interessant article titulat Faszyzm naszych czasów [El feixisme del nostre temps ]. En aquest assaig, Kalecki afirmava que els nous tipus de grups feixistes que sorgien en aquell moment apel·laven “als elements reaccionaris de les àmplies masses de la població” i estaven “subvencionats pels grups més reaccionaris del món de les grans empreses”. No obstant això, Kalecki va observar que “la classe governant considerada en el seu conjunt, tot i que no acaricia la idea que els grups feixistes prenguin el poder, no fa cap esforç per suprimir-los i es limita a reprendre'ls pel seu entusiasme exagerat”. Aquesta actitud persisteix avui dia: la classe dominant en conjunt no tem l'ascens d'aquests grups feixistes, sinó només el seu comportament “excessiu”, mentre que els sectors més reaccionaris del gran capital continuen recolzant-los financerament.
Mario Schifano (Itàlia), No , 1960.
Una dècada i mitja més tard, quan Ronald Reagan semblava estar a punt de convertir-se en president dels Estats Units, Bertram Gross va publicar Friendly Fascism: Feixisme amigable: la nova cara del poder als Estats Units (1980 ). Aquest llibre s'inspirava lliurement en The Power Elite (L'elit del poder) (1956) de C. Wright Mills i Monopoly Capital: El capital monopolista : un assaig sobre l'ordre econòmic i social nord-americà . ] (1966) de Paul A. Baran i Paul M. Sweezy. Gross argumentava que, atès que les grans empreses monopolístiques havien escanyat les institucions democràtiques als Estats Units, l'extrema dreta no necessitava botes militars i esvàstiques: aquesta orientació arribaria a través de les mateixes institucions de la democràcia liberal. Qui necessita tancs quan tens els bancs per fer la feina bruta?
Els advertiments de Kalecki i Gross ens recorden que la intimitat entre el liberalisme i l'extrema dreta no és un fenomen nou. Sorgeix de les arrels capitalistes del liberalisme: aquest mai no seria una altra cosa que la cara amable de la brutalitat inherent al capitalisme.
Els liberals utilitzen la paraula “feixisme” per distanciar-se de l'extrema dreta. Aquest ús del terme és més moralista que precís, ja que nega la intimitat entre els liberals i la dreta extrema. Per això, hem formulat deu tesis sobre aquesta extrema dreta actual, que esperem suscitin la discussió i el debat. És una declaració provisional, una invitació al diàleg.
Primera tesi . L'extrema dreta actual utilitza els instruments democràtics en la mesura del possible. Creu en el procés conegut com la “llarga marxa a través de les institucions”, mitjançant el qual construeix pacientment el poder polític i situa els seus quadres a les institucions permanents de la democràcia liberal, des d'on introdueixen les seves idees al pensament dominant. Les institucions educatives també són clau per a l'extrema dreta actual, ja que determinen els plans d'estudi de els estudiants als seus respectius països. No cal que aquesta extrema dreta actual deixi de banda aquestes institucions democràtiques mentre proporcionin el camí cap al poder no només sobre l'Estat, sinó sobre la societat.
Segona tesi. L'extrema dreta actual està impulsant el desgast de l'Estat i transferint les seves funcions al sector privat. el Departament d'Estat nord-americà. Moltes de les funcions d'aquestes institucions, ara privatitzades, es desenvolupen sota els auspicis d'organitzacions no governamentals dirigides per capitalistes multimillonarix de recent aparició, com Charles Koch, George Soros, Pierre Omidyar i Bill Gates.
Tercera tesi . L'extrema dreta actual utilitza l'aparell repressiu de l'Estat fins al límit del que és legalment permès per silenciar els seus crítics i desmobilitzar els moviments d'oposició econòmica i política. Les constitucions liberals ofereixen una àmplia permissivitat per a aquest tipus d'ús, que les forces polítiques liberals han aprofitat al llarg del temps per sufocar qualsevol resistència de la classe treballadora, els camperols i l'esquerra.
Maryan (Poland), Personatge , 1963.
Quarta tesi . L'extrema dreta actual inocula una dosi homeopàtica de violència a la societat, a través dels elements més feixistes dins de la seva coalició política per crear por, però no prou per tornar al poble en contra. La majoria de les persones de classe mitjana a tot el món busquen la comoditat i els molesten els problemes derivats per les mobilitzacions, disturbis, etc. Tot i això, de vegades, un assassinat a mansalva d'un dirigent sindical o una amenaça a mansalva a un periodista no s'atribueixen a l'extrema dreta actual, que sovint s'afanya a negar qualsevol associació directa amb els grups feixistes marginals (que, no tot i això, estan vinculats orgànicament a l'extrema dreta).
Cinquena tesi . L'extrema dreta actual ofereix una resposta parcial a la solitud que impregna el teixit de la societat capitalista avançada. Aquesta solitud prové de l'alienació generada per les condicions laborals precàries i les llargues jornades de treball que corroeixen la possibilitat de construir una comunitat i una vida social vibrants. Aquesta extrema dreta no construeix una comunitat real, tret de la seva relació parasitària amb les comunitats religioses. En canvi, desenvolupa la idea de comunitat, a través d'Internet, de mobilitzacions massives d'individus o comunitat a través de símbols i gestos compartits. L'immens anhel de comunitat és resolt aparentment per l'extrema dreta, mentre que l'essència de la solitud es transforma en ira en lloc d'amor.
Sisena tesi . L'extrema dreta actual utilitza la proximitat als conglomerats mediàtics privats per normalitzar el discurs, i la proximitat als propietaris de les xarxes socials per augmentar l'acceptació social de les idees. Aquest discurs altament agitador crea un frenesí que mobilitza sectors de la població, ja sigui en línia o als carrers, per participar en mítings on, tot i això, segueixen sent individus i no membres d'un col·lectiu. El sentiment de solitud generat per l'alienació capitalista es mitiga momentàniament, però no se supera.
Setena tesi . L'extrema dreta actual és una organització tentacular, amb les arrels disseminades per diversos sectors de la societat. Opera on sigui que es reuneixi el poble, ja sigui en clubs esportius o organitzacions benèfiques. El seu objectiu és construir una base de masses a la societat arrelada a la identitat majoritària d'un lloc determinat (ja sigui la raça, la religió o el sentit nacionalista), marginant i demonitzant qualsevol minoria. A molts països, aquesta dreta extrema es recolza en estructures i xarxes religioses per consolidar cada vegada més profundament una visió conservadora de la societat i la família.
Vuitena tesi . L'extrema dreta actual ataca les institucions de poder que són el fonament mateix de la base sociopolítica. Crea la il·lusió de ser popular quan, en realitat, està profundament vinculada amb els interessos de l'oligarquia. Crea la il·lusió de ser plebea desenvolupant una forma molt masculina d'hipernacionalisme, la decadència de la qual es reflecteix en la seva lletja retòrica. Aquesta dreta extrema se sustenta en la força testosterònica d'aquest hipernacionalisme, alhora que exhibeix victimisme davant del poder.
Novena tesi . L'extrema dreta actual és una formació internacional, organitzada a través de diverses plataformes com El Movimiento de Steve Bannon (amb seu a Brussel·les), el Fòrum de Madrid del partit Vox (amb seu a Espanya) i la Fundació Fellowship anti-LGBTQ+ (amb seu a Seattle, Washington). Aquests grups estan arrelats en un projecte polític al món atlàntic que potencia el paper de la dreta al Sud Global i els proporciona els fons per difondre les seves idees dretanes en llocs on tenen poc arrelament. Creen nous “problemes” on abans no existien a aquesta escala, com ara la fanfàrria sobre la sexualitat a l'Àfrica oriental. Aquests nous “problemes” debiliten els moviments populars i reforcen el control de la dreta sobre la societat.
Desena tesi. Encara que l'extrema dreta actual es presenti com un fenomen global, hi ha diferències en com es manifesta als principals països imperialistes versus el Sud Global. Al Nord Global, tant els liberals com l'extrema dreta defensen enèrgicament els privilegis obtinguts mitjançant el saqueig durant els darrers 500 anys –a través dels seus mitjans militars i d'un altre tipus–, mentre que al Sud Global la tendència general entre totes les forces polítiques és establir la sobirania.
L'extrema dreta actual sorgeix en un període definit com a hiperimperialisme per emmascarar la realitat d'un poder espantós i fingir que es preocupa pels individus aïllats que, en canvi, perjudica. Coneix bé la bogeria humana i se n'aprofita.
A les primeres novel·les pasolinianes, l’observació de la realitat es barreja amb la narració, amb la ideologia en primer pla i resultats literaris tragicòmics i formalment híbrids. D’altra banda, el Pasolini periodista, que al final de la seva vida carregarà enrabiat, dia sí dia també, contra la corrupció del sistema, mostra una faceta molt més relaxada, d’una lleugeresa estiuenca. Es constata, per exemple, als reportatges que va escriure per a la revista Successo, publicats el 1959, i dedicats a explicar el que es va trobant en la seva ruta al llarg de la costa italiana, de nord a sud i de sud a nord. La larga carretera de arena (l’Editorial Gallo Nero, amb traducció de David Paraleda) reuneix aquests articles, i funciona com un escàner informal realitzat per un Pasolini feliç, jove, ociós i lliure, del que en coneixerem gustos (Livorno, Roma, Ferrara), amics i companys. Pasolini s’encarrega de retratar, amb eines de periodista i dots de poeta i pintor, el seu país i els seus compatriotes trobats casualment sobre la sorra de les platges. Però l’ull clínic de l’autor, en aquesta particular road-movie escrita, no perdona, i ja detecta l’incipient turisme de masses, la decadència de certs llocs i geografies, les escletxes i bretxes d’una Itàlia que era un trencaclosques de cultures, microclimes, economies desiguals i moments històrics dissociats. Al sud hi veu pobresa, patetisme, primitivisme, i fins i tot bandolers, i, pertot, alemanys i alemanyes donant voltes amb l’empenta dels viatgers romàntics o amb la desgana del guiri sense gust ni esma.
Teorema (ara traduït al català per Jaume Creus, a l’Editorial Lleonard Muntaner, 2023) fou publicat per primer cop el 1968, en paral·lel a la pel·lícula del mateix títol i tema, de la qual és guió narratiu o correlat literari. Com si es tractés del revers endimoniat d’una paràbola bíblica, el sexe i l’erotisme, el poder i la submissió, protagonitzen aquí un engranatge maquiavèl·lic i sorprenent, encarnat per un “hoste”, bell i misteriós, que s’estavella com un meteorit contra la vida burgesa i monòtona d’una nissaga industrial milanesa. Tots els membres de la família acaben canviats i en estat de xoc, des-alienats d’una manera traumàtica i catàrtica. El “teorema” pasolinià és una hipòtesi provocativa: la de la irrupció del sagrat i atàvic en un ambient embrutit per la hipocresia i la grisor burgesa: el retorn d’una força primigènia, que rebenta la bombolla esmorteïda pels dictats del capitalisme i les màscares de la moral. És, també, un assaig en forma de faula, que acaba amb un “udol” i pot ser llegida com una peça greu i fosca o com una proposta gamberra i hilarant, segons com es miri. Perquè aquí, de la possessió (de béns, de fàbriques, d’estatus) es passa a la “possessió” (demoníaca, il·luminada, mística). La presentació doble de Teorema, literària i cinematogràfica, s’atreveix amb proves diverses: el text és una peça experimental, freda i distanciada, que té ànima de tesi, de guió i de collage que suma poemes i fins i tot qüestionaris periodístics. Una obra literària que té funció d’arma, i que com a tal ve carregada amb els projectils de Freud, de Marx, del surrealisme i del catolicisme, en un equilibri aparentment impossible. Amb capítols rars i esgarrifosos: el de Paolo cercant la pròpia mort a l’estació central, el d’Emilia martiritzant-se sota les excavadores… Al cinema (es va presentar a la Mostra de Venècia, el 1968), la cosa va ser exponencialment més escandalosa, com pertoca a les imatges, que solen ofendre més que mil paraules, i va acabar en un judici per obscenitat.
El principal valor d’un llibre com Alfabeto Pasolini (Editorial Trotta, 2023) és la seva utilitat pràctica i la seva claredat en l’organització i exposició d’allò que explica. Marco Antonio Bazzocchi, professor de literatura a Bolonya –ciutat pasoliniana destacada–, ha bastit un volum de consulta, que serveix tant de llibre de text com de “mapa” i de “brúixola” per avançar, mentre un s’introdueix en l’obra fílmica i literària de Pasolini. Un autor aparentment inabastable, se segueix i comprèn millor i amb més profunditat amb un alfabet conceptual i temàtic com aquest: un recull de paraules clau, on es descriuen els orígens i la base del poeta (el Friül, Casarsa), els mestres i referents de la persona (la mare, Ninetto, Ungaretti, Callas, Gadda, Longhi…), els temes cabdals del creador (mort, sagrat, homosexualitat), les seves obres cabdals (Les cendres de Gramsci, Poema en forma de rosa). I fins i tot s’exploren aquells conceptes més difícils i hermètics dins la seva manera de fer artística, com ara el “discurs lliure indirecte”, o “la descripció de descripcions”. Un exemple d’aquesta claredat: en explicar Teorema, una obra rotunda, però també misteriosa i interpretable segons prismes diferents, el que destaca el professor Bazzocchi és que, el llibre, Pasolini l’escriu com un informe, amb un to neutre, “com d’algú que observés l’escena d’una obra pintada”. Un altre valor del volum, és que inclou un recull d’interpretacions i recepcions crítiques de les seves obres, cosa que facilita acostar-les (encara més i millor) fins als problemes i qüestions més actuals.
En un encadenament apassionant de vincles i reconeixements, d’herències i relleus, el poeta i editor Jaume C. Pons Alorda inicia el seu volum pasolinià, Les cendres de Pasolini (Editorial Lleonard Muntaner, 2024) amb un triple poema: el d’Ezra Pound dedicat a Walt Whitman, el de Pier Paolo Pasolini dedicat a Erza Pound (amb qui l’autor italià debaté sobre tradició, capitalisme i crisi de la modernitat), i el del mateix autor del volum dedicat a Pasolini. En el seu assaig sobre el poeta, Pons Alorda prova d’experimentar d’una forma que és del tot coherent amb una obra que es va anar fent com més anava més trencadora: amb l’estructura polimorfa i trencadissa del Poema en forma de rosa, i amb les provatures del misteriós Teorema, abans citat, dues obres que foren veritables artificis on tot cabia, de la lírica a la sociologia.
