Home Archive for de novembre 2024

undefined

De què parlem quan parlem de democràcia comunal?

0 Somnis Rebels 3:57 p. m. Comments

democràcia comunalDe què parlem quan parlem de democràcia comunal? >Somnis Rebels 3:57 p. m. 0 Comments La fase actual de crisi necessita renovar les propostes emancipadores, propostes que unint la teoria i la pràctica

undefined

Il Colletivo di Fabbrica: lluita laboral al cor de la Toscana

0 Somnis Rebels 1:20 p. m. Comments

lluita obreraIl Colletivo di Fabbrica: lluita laboral al cor de la Toscana >Somnis Rebels 1:20 p. m. 0 Comments La plantilla de la multinacional britànica Gkn fa gairebé tres anys que ocupa la fàbrica

undefined

Vídeo i resum: l'habitatge com a dret i no pas luxe, a la cinquena sessió de l'Escola del Col·lapse

0 Somnis Rebels 6:47 p. m. Comments

HabitatgeVídeo i resum: l'habitatge com a dret i no pas luxe, a la cinquena sessió de l'Escola del Col·lapse >Somnis Rebels 6:47 p. m. 0 Comments El Sindicat de Llogateres, la PAH d'Osona i

undefined

Pasolinians apassionants

0 Somnis Rebels 1:12 p. m. Comments

CulturaPasolinians apassionants >Somnis Rebels 1:12 p. m. 0 Comments Quatre nous volums, de i sobre Pier Paolo Pasolini, ens acosten noves traduccions, reedicions i assaigs sobre el més compromès i sensible, el més radical

undefined

La dinàmica immanent del capital: llegir Marx a través de Postone

0 Somnis Rebels 11:15 a. m. Comments

MARXISMELa dinàmica immanent del capital: llegir Marx a través de Postone >Somnis Rebels 11:15 a. m. 0 Comments Postone assenyala essencialment a la importància de la temporalitat per entendre el ‘treball madur’ de Marx

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de novembre 2024

<p> L<span style="background-color: white; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px;">a fase actual de crisi necessita renovar les propostes emancipadores, propostes que unint la teoria i la pràctica tinguin la capacitat de generar espais de trobada, de suma i de simbiosi entre les diferents pràctiques i moviments emancipadors. Propostes que recullin el millor del nostre passat; dels últims dos-cents anys de lluites contrahegemòniques i també les ensenyances i continguts de la història de les pràctiques humanes col·lectives i comunitàries, amb la intenció d’actualitzar i plantejar camins concrets per al nostre present i el nostre futur. Després del II Congrés celebrat a Xile el 2022, el 25 i 26 d’octubre de 2024 se celebrarà  a Barcelona el III Congrés Internacional per la Democràcia Comunal.</span></p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgwY6K78knVnt3e_qdfkoIy_tmn-hWhIn1YOTmxLlafD3IOifshWOjACQZ3Rwo26pAfg_V4-_KYzhiSyEi2wbivMhg2QevQS0mGqm-L5ZsB5gGAg_LqEBkG_0ikzdccgXuIVeMgFXebBae1DH6H-FThLEJ31pxCZ3BDwDm689Ej0CfCvV5_KBCQ" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="2480" data-original-width="1748" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgwY6K78knVnt3e_qdfkoIy_tmn-hWhIn1YOTmxLlafD3IOifshWOjACQZ3Rwo26pAfg_V4-_KYzhiSyEi2wbivMhg2QevQS0mGqm-L5ZsB5gGAg_LqEBkG_0ikzdccgXuIVeMgFXebBae1DH6H-FThLEJ31pxCZ3BDwDm689Ej0CfCvV5_KBCQ" width="169" /></a></div><br /> Internacional per la Democràcia Comunal, que es va presentar el 2021 en el I Congrés celebrat al País Basc, es conforma com «un espai híbrid d’articulació i d’acumulació política, on diferents persones i agents socials, polítics, econòmics i culturals provinents tant de la reflexió més teòrica com més de la pràctica puguin confluir i desenvolupar actuacions conjuntes. Un espai per a la generació de sinergies entre diferents àmbits sociopolítics i socioculturals, posant en diàleg i relació: societat, projectes socials, moviments populars, processos de poder popular, acadèmics activistes, estudiants, militants, investigadors, entre d’altres». L’<a href="https://demokraziakomunala.wordpress.com/red-internacional/" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s;">objectiu d’aquesta Xarxa</a> «seria la generació i aprofundiment de marcs comuns per a un projecte emancipador renovat, oferint espais per generar coneixement compartit, xarxes, articulació, aprenentatges i noves idees per a l’impuls d’una praxi col·lectiva a favor de la construcció de la democràcia comunal. Aspira a ser un espai de reflexió, diàleg, estudi, debat i sistematització d’experiències pràctiques i de propostes teòriques per a la potenciació, el desenvolupament i la generalització de la democràcia comunal; impulsant així la lluita ideològica per l’hegemonia d’un projecte emancipador comú, i potenciant a la vegada dinàmiques de solidaritat». <p></p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">En aquestes línies intentarem parlar sobre la noció de <em style="box-sizing: border-box;">Democràcia Comunal</em> a partir de les idees de poder popular i la idea consubstancial de la comunitat autoorganitzada proposada per Miguel Mazzeo en <a href="https://viruseditorial.net/libreria/la-comunidad-autoorganizada-2/" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s;">el seu últim llibre</a> publicat fa uns mesos a l’Estat espanyol. A la proposta de Mazzeo sobre la comunitat autoorganitzada batega una doble intenció: primera, teoritzar des de i sobre les lluites i realitats col·lectives, comunitàries i comunals que estan en moviment, i, segona, a partir d’aquí, intentar oferir una eina conceptual que pugui aglutinar múltiples realitats i situacions, però que alhora parli d’una figura universal d’emancipació, aplicable a les diferents realitats des de les seves característiques concretes. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La comunitat autoorganitzada de què ens parla Mazzeo és una part necessària, indispensable i inseparable del marc estratègic de la democràcia comunal com a projecte emancipador. Mentre que la comunitat autoorganitzada fa referència a la forma i el contingut de l’organització del subjecte emancipador, però també als continguts del seu projecte, la democràcia comunal es refereix a un projecte social i societari per a la societat basada en comunitats autoorganitzades. Si la casa és la democràcia comunal, els maons són les comunitats autoorganitzades. Si el forn de pa de la futura societat és la democràcia comunal, la massa mare són les comunitats autoorganitzades. Així, la comunitat autoorganitzada és la manifestació societària més petita i concreta de la democràcia comunal. Una cosa així com la unitat indivisible a partir de la qual es construeixen estadis més complexos, una «societat de societats» o una gran «comunitat de comunitats», a  diferents escales i territoris. Per això, la possibilitat d’existència de democràcia comunal va associada a l’existència i el desenvolupament de la comunitat autoorganitzada, és a dir, la construcció de les pràctiques de democràcia comunal comencen i es desenvolupen en les pràctiques i en la construcció de la comunitat autoorganitzada. Per això, Mazzeo ens parla dels àtoms socials fonamentals per a la democràcia comunal, l’espai col·lectiu on «l’ésser social en si» pren consciència i s’autoerigeix com «ésser social per a si» des de les pràctiques del reconeixement mutu i el desplegament d’amor col·lectiu basat en valors com ara la solidaritat, el suport, la cooperació, l’empatia i la proximitat. La comunitat autoorganitzada subverteix les formes democràtiques actuals posant en pràctica formes o models-experiments de democràcia comunal. La base del projecte de la democràcia comunal (o sistema comunal) és l’autoconstrucció col·lectiva d’autogoverns col·lectius, cosa que entronca directament amb la idea de la comunitat autoorganitzada a la qual apel·la Mazzeo en la seva obra i que té alguna cosa a veure també amb les formes concretes de gestió, deliberació i organització d’allò social, material, productiu, reproductiu i cultural. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">De què parlem quan parlem de democràcia comunal? La democràcia comunal és un paradigma que sorgeix des de les experiències i lluites populars que s’estan desenvolupant en les comunitats autoorganitzades i que aspira a organitzar la vida des d’altres paràmetres als existents actualment. Entronca amb la reflexió de Mazzeo quan planteja que «és lícit pensar en la matriu comunal (les diverses matrius comunals) com a element constitutiu del bloc històric del proletariat extens, i, per què no, com la seva possible medul·la i la seva forma política principal». A les últimes dècades s’han fet diferents aportacions que parlen del comú, la comunitat, el comunal o el comunitari des de perspectives emancipadores. Podem trobar perspectives així en les tradicions de pensament històriques antisistèmiques (comunisme, anarquisme, etc.) i també en les aportacions que s’han realitzat els últims anys, on destaquem, entre d’altres, les propostes del municipalisme llibertari, del comú, d’allò comunitari, de la democràcia directa i participativa, del feminisme, del cooperativisme transformador, dels béns comuns a les ciutats i del confederalisme democràtic, entre d’altres. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">El plantejament de la democràcia comunal, tanmateix, aspira a posar en relació totes aquestes aportacions, oferint un horitzó comú i compartit. Així mateix, anhela ser una espècie d’«universal emancipador compartit» que ofereixi a les diferents lluites populars una totalitat estratègica comuna. A on cada lluita –des de la seva parcialitat, territori, realitat social, perspectiva emancipadora concreta– pugui entroncar amb una panoràmica i projecte emancipador més holístic i general que ho abasti tot. Així, les diferents comunitats autoorganitzades poden trobar un espai comú en un horitzó estratègic comú cap a on caminar, a partir de les seves lluites concretes i des de les formes més diverses adaptades a les necessitats de cada realitat sociopolítica. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La democràcia comunal supera la parcialitat política de la democràcia liberal, estenent i expandint la democratització a tots els àmbits de la vida i la societat, podent així parlar de la democràcia comunal com un sistema comunal integral. Al text fundacional de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal (XIDC, 2021) es parla de la noció de democràcia comunal des de cinc vessants: (1) com a horitzó de llarg abast per a la renovació d’una alternativa comunal, (2) com a disputa per la democràcia i construcció de la democràcia integral, (3) com a ruptura amb les lògiques del capital i construcció de quelcom nou, (4) com a laboratori comú d’experimentació política: unitat des de la diversitat i (5) com un espai d’organització i articulació en la lluita per un projecte hegemònic. Tot seguit, prenent com a referència una taula que apareix al mateix text, es contraposen aspectes vitals d’ambdues visions com a formes antagòniques d’entendre la vida i la societat, la seva organització i el seu desenvolupament.</p><figure class="wp-block-table" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; margin: 0px; overflow-x: auto;"><table class="has-fixed-layout" style="border-collapse: collapse; border-spacing: 0px; margin: 1.5em 0px; table-layout: fixed; width: 637.031px;"><tbody style="box-sizing: border-box;"><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;"><strong style="box-sizing: border-box;">Sistema capitalista i la seva democràcia liberal</strong></td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;"><strong style="box-sizing: border-box;">Sistema comunal = Democràcia comunal</strong></td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">La producció i reproducció al servei de l’acumulació de capital com a prioritat</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">La producció i reproducció al servei del sosteniment de la vida</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Prioritat absoluta de la propietat privada dels mitjans de producció</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Prioritat de la propietat comunal, compatibilitzant-la amb altres formes de propietat</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Estat liberal burgès</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Qüestionament de l’estat nació liberal</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Forma de govern representatiu</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Forma d’autogoverns comunals i directes</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">El mercat autorregulat com a prioritat</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Eliminació de la lògica de mercat</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Valors individualistes, competitius i egoistes</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Valors col·lectius, cooperatius i solidaris</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica de l’intercanvi mercantil</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica social de l’intercanvi</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica patriarcal, colonial, racista i imperialista</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica feminista, decolonial, antiracista i antiimperialista</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica <em style="box-sizing: border-box;">desenvolupista </em>de la modernitat</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Lògica del desenvolupament humà ecològicament viable</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Subjecte individual i individualitzat</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">Subjecte col·lectiu i poder popular</td></tr><tr style="box-sizing: border-box;"><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">…</td><td style="border: 1px solid rgb(179, 179, 179); box-sizing: border-box; padding: 0.5em; word-break: break-word;">…</td></tr></tbody></table></figure><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">Així, pot ser la idea o el paradigma de la democràcia comunal una referència d’horitzó estratègic per a les comunitats autoorganitzades? Intentarem aprofundir una mica més en les característiques del paradigma de la democràcia comunal a partir dels vessants del projecte, subjecte i procés. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La democràcia comunal des del <em style="box-sizing: border-box;">projecte</em> planteja clarament un projecte societari antagònic al model liberal. Partim del plantejament que sosté que la forma de la política liberal i la forma de la política comunal són contraposades i responen a lògiques diferents i no compatibles. Aleshores, la democràcia liberal és la forma política que necessita el capital i sota el prisma liberal, respon a les formes i procediments per a l’elecció dels representants polítics com a les formes de govern representatiu professionals. Tanmateix, la democràcia comunal té d’altres característiques: no limita la democràcia a un sistema polític de govern representatiu, sinó que estén la idea de la democràcia a la totalitat d’una organització i la reproducció de la societat, entesa com un sistema social de vida; no fa separació d’esferes (política i econòmica, per exemple), sinó que concep la democràcia de manera holística en allò social, polític, econòmic, cultural, espacial i epistemològic; planteja una ètica d’alliberament que travessa tots els seus postulats des de la idea de la superació de totes les opressions i la construcció d’un sistema d’emancipació múltiple; prioritza la participació directa en els debats i presa de decisions sobre la gestió, organització, producció, reproducció de la societat; promou l’autoorganització, l’activació social i el protagonisme de les comunitats als seus entorns, entenent que totes les persones són animals polítics per a l’esdevenir social; en aquest sentit, promulga un canvi d’estructures mentals, psicològiques i culturals des d’uns valors i una ètica revolucionària basades en la solidaritat, cooperació, corresponsabilitat, empatia, fraternitat, generositat, ajuda mútua, col·laboració i complicació; també promou un canvi d’estructures materials, afavorint l’apropiació dels mitjans de poder (producció, reproducció, formació, distribució, informació, ensenyament, distribució, etc.) i la creació de noves institucionalitats com a forma emergent de nou poder propi; planteja la limitació àmplia de formes de propietat privada i promulga l’expansió i la priorització de formes de propietat comunal i social; proposa d’altres formes d’organitzar el treball, lliure d’exclusions i explotació; d’altres formes de relacions humanes, lliure de la dominació patriarcal i el racisme; i d’altres formes d’interacció entre els pobles, lliure de colonialisme i imperialisme. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La democràcia comunal des del <em style="box-sizing: border-box;">subjecte</em> planteja trencar amb el subjecte individualista de la modernitat i recuperar la posició central de la comunitat sense negar els individus que la conformen. Planteja la necessitat de generar una nova identitat emancipadora que assumeixi les diferents propostes d’alliberament, potenciant la unitat des de la seva diversitat. Aspectes com ara la interdependència, la co-implicació o la reciprocitat són fonamentals. D’aquí que sigui important l’articulació de tota aquesta diversitat, i també cercar formes d’organització i coordinació que garanteixin la unitat i, al mateix temps, l’autonomia de tots els espais. Així mateix, sosté que el subjecte s’organitzi i s’autodefineixi a partir de les pràctiques concretes des de les que s’afronti tant a les injustícies com a la resolució de problemes concrets. De manera que serà essencial potenciar l’organització comunitària i les noves formes de relació, així com territorialitzar el nou poder social d’aquesta comunitat organitzada en poders populars. La idea de la comunitat, com a expressió del poder popular i nou caràcter institucional, apareix precisament com a articulació de les lluites en un projecte territorial de sobirania i autogovern popular. Finalment, se sosté l’estructuració del subjecte comunal en les diferents escales espacials, i també una temporalitat adaptada a les lògiques internes en la forma d’habitar el territori. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">La democràcia comunal des del <em style="box-sizing: border-box;">procés</em> planteja passar de l’estratègia de la presa del poder, a la construcció del poder propi com a prioritat. Però proposa assumir una integralitat i complementarietat d’espais de lluita com a criteri general, assumint tots els espais possibles de lluita com a part de la mateixa estratègia completa (carrer, moviments, institucions, economia, cultura, entre d’altres). Plantejant, d’una banda, l’erosió del capitalisme i, d’altra banda, la construcció de poders populars en tots els fronts, però prioritzant el treball extraparlamentari al carrer, des d’on inventar una nova institucionalitat popular. Es proposa una dialèctica del conflicte autoconstituent, on allò destituent, instituent i constituent més que oposar-se, es complementen en un procés continu i dinàmic. Així, la dinàmica de construcció-deconstrucció hauria de travessar totes les pràctiques polítiques i en tots els fronts, en altres paraules, anar construint les noves lògiques mentre es trenca amb les velles. La superació de l’Estat com a horitzó és fonamental en aquest procés, però desplegant una possible pràctica transformadora radical des de, contra i més enllà de l’Estat. Aquests processos de construcció-deconstrucció prendran formes i temps diferents en cada territori i realitat, però sempre en el camí de lluita i conflicte que va des de la situació de dominació cap a la d’emancipació. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">Així, la comunitat autoorganitzada és travessada de manera transversal i moltes vegades de manera directa per aquests vessants de projecte, subjecte i procés com hem pogut veure en les diferents reflexions plantejades per Mazzeo. Ens planteja el subjecte del «proletariat extens» com la comunitat autoorganitzada, podent ser aquesta «la matèria (contingut i forma) amb la que es construeix un cos revolucionari. No l’única, sens dubte, però sí la matèria primordial. Pot ser la forma política del poble insurrecte per a aquest temps històric, una forma de transició cap a una societat postcapitalista». A més a més, la comunitat autoorganitzada quan <a href="https://herriboterea.wordpress.com/liburua-pdf/" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s;">és base per a la construcció de poders populars</a>, també és travessada directament pels Processos Socials Bàsics identificats en l’emergència del paradigma de la democràcia comunal. A part de l’Autoconstrucció i de l’Autogovern (concretada com a autoconstrucció d’autogoverns), també s’identifiquen d’altres cinc processos socials com són l’Autonomia (independència), l’Autodeterminació, l’Autoorganització, l’Autogestió i l’Autodefensa. Aquests cinc elements són fonamentals en la construcció del poder propi de la col·lectivitat i s’interrelacionen entre si de manera dinàmica com les cinc arestes d’una roda que està en moviment. La comunitat autoorganitzada és l’escala d’experimentació social més petita des d’on la col·lectivitat posa en pràctica diferents exercicis d’autonomia com a ens social col·lectiu en-si i per a-si, des de la definició del projecte propi fins a les formes de preservar la seva independència respecte a altres factors. Exercicis d’autodeterminació desenvolupats des de la pràctica diària, no només encarant plantejaments i projectes transformadors, sinó també portant a terme les deliberacions oportunes i prenent les decisions pròpies per a aquest camí. Exercicis d’autoorganització des de la capacitat pròpia per a cercar les millors formes organitzatives que s’ajustin a les realitats i als moments concrets, buscant repartir tasques, treballs i responsabilitats i ampliant les formes de participació política col·lectives. Pràctiques d’autogestió en la producció i reproducció de la vida mitjançant pràctiques que busquin l’autosuficiència multiescalar partint de les capacitats locals i comunitàries. Exercicis d’autodefensa per autoprotegir els avenços realitzats davant els atacs dels poders establerts que busquin cooptar, desactivar, descafeïnar o aniquilar les experiències emancipadores i davant les possibles regressions que es puguin plantejar, tant des de factors externs com d’interns. </p><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">Per tot plegat, és urgent continuar ampliant una xarxa mundial que posi en relació les alternatives comunals i sobiranes del poder popular i les comunitats autoorganitzades. És urgent potenciar un poder comunal que<a href="https://rebelion.org/la-democracia-comunal-ha-de-tomar-el-poder" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s;"> faci front a la lògica mercantil</a> i a la propietat privada. És urgent continuar teixint l’aliança de la<a href="https://www.pressenza.com/es/2024/10/documento-fundacional-de-la-internacional-antifascista/" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s;"> Internacional Antifeixista</a> acabada de crear per fer front al règim global de guerra que amenaça els pobles i les seves classes treballadores constantment. Continuem fent passos! Ens veiem a Barcelona!</p><hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity" style="background-color: white; border-bottom: none; border-image: initial; border-left: none; border-right: none; border-top: 2px solid; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; margin: 1.5em 0px;" /><p style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;">Saúl Curto és membre de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal a Euskal Herria</p><section class="po-fr-sm prt-x" style="background-color: #f2f2f2; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: nowrap; font-family: Authentic, serif; font-size: 18px; justify-content: space-between; margin-bottom: 3em; margin-top: 3em; overflow: hidden;"><dl class="po-fr-sm__sharing" id="post-footer-share" style="background-color: var(--color-ppal); box-shadow: rgb(25, 25, 25) -1px 0px 10px 0px; box-sizing: border-box; color: rgb(255, 255, 255) !important; font-family: "Libre Baskerville", sans-serif; margin: 0px; padding: 2em; width: 637.031px;"><dt class="po-fr-sm__heading" style="box-sizing: border-box; font-size: 17px; margin-bottom: 1em; padding: 1em 0px; text-align: center; text-transform: uppercase; width: 565.031px;">Compartir aquest article</dt></dl></section>

De què parlem quan parlem de democràcia comunal?

La fase actual de crisi necessita renovar les propostes emancipadores, propostes que unint la teoria i la pràctica tinguin la capacitat de generar espais de trobada, de suma i de simbiosi entre les diferents pràctiques i moviments emancipadors. Propostes que recullin el millor del nostre passat; dels últims dos-cents anys de lluites contrahegemòniques i també les ensenyances i continguts de la història de les pràctiques humanes col·lectives i comunitàries, amb la intenció d’actualitzar i plantejar camins concrets per al nostre present i el nostre futur. Després del II Congrés celebrat a Xile el 2022, el 25 i 26 d’octubre de 2024 se celebrarà a Barcelona el III Congrés Internacional per la Democràcia Comunal.

Internacional per la Democràcia Comunal, que es va presentar el 2021 en el I Congrés celebrat al País Basc, es conforma com «un espai híbrid d’articulació i d’acumulació política, on diferents persones i agents socials, polítics, econòmics i culturals provinents tant de la reflexió més teòrica com més de la pràctica puguin confluir i desenvolupar actuacions conjuntes. Un espai per a la generació de sinergies entre diferents àmbits sociopolítics i socioculturals, posant en diàleg i relació: societat, projectes socials, moviments populars, processos de poder popular, acadèmics activistes, estudiants, militants, investigadors, entre d’altres». L’objectiu d’aquesta Xarxa «seria la generació i aprofundiment de marcs comuns per a un projecte emancipador renovat, oferint espais per generar coneixement compartit, xarxes, articulació, aprenentatges i noves idees per a l’impuls d’una praxi col·lectiva a favor de la construcció de la democràcia comunal. Aspira a ser un espai de reflexió, diàleg, estudi, debat i sistematització d’experiències pràctiques i de propostes teòriques per a la potenciació, el desenvolupament i la generalització de la democràcia comunal; impulsant així la lluita ideològica per l’hegemonia d’un projecte emancipador comú, i potenciant a la vegada dinàmiques de solidaritat».

En aquestes línies intentarem parlar sobre la noció de Democràcia Comunal a partir de les idees de poder popular i la idea consubstancial de la comunitat autoorganitzada proposada per Miguel Mazzeo en el seu últim llibre publicat fa uns mesos a l’Estat espanyol. A la proposta de Mazzeo sobre la comunitat autoorganitzada batega una doble intenció: primera, teoritzar des de i sobre les lluites i realitats col·lectives, comunitàries i comunals que estan en moviment, i, segona, a partir d’aquí, intentar oferir una eina conceptual que pugui aglutinar múltiples realitats i situacions, però que alhora parli d’una figura universal d’emancipació, aplicable a les diferents realitats des de les seves característiques concretes.

La comunitat autoorganitzada de què ens parla Mazzeo és una part necessària, indispensable i inseparable del marc estratègic de la democràcia comunal com a projecte emancipador. Mentre que la comunitat autoorganitzada fa referència a la forma i el contingut de l’organització del subjecte emancipador, però també als continguts del seu projecte, la democràcia comunal es refereix a un projecte social i societari per a la societat basada en comunitats autoorganitzades. Si la casa és la democràcia comunal, els maons són les comunitats autoorganitzades. Si el forn de pa de la futura societat és la democràcia comunal, la massa mare són les comunitats autoorganitzades. Així, la comunitat autoorganitzada és la manifestació societària més petita i concreta de la democràcia comunal. Una cosa així com la unitat indivisible a partir de la qual es construeixen estadis més complexos, una «societat de societats» o una gran «comunitat de comunitats», a diferents escales i territoris. Per això, la possibilitat d’existència de democràcia comunal va associada a l’existència i el desenvolupament de la comunitat autoorganitzada, és a dir, la construcció de les pràctiques de democràcia comunal comencen i es desenvolupen en les pràctiques i en la construcció de la comunitat autoorganitzada. Per això, Mazzeo ens parla dels àtoms socials fonamentals per a la democràcia comunal, l’espai col·lectiu on «l’ésser social en si» pren consciència i s’autoerigeix com «ésser social per a si» des de les pràctiques del reconeixement mutu i el desplegament d’amor col·lectiu basat en valors com ara la solidaritat, el suport, la cooperació, l’empatia i la proximitat. La comunitat autoorganitzada subverteix les formes democràtiques actuals posant en pràctica formes o models-experiments de democràcia comunal. La base del projecte de la democràcia comunal (o sistema comunal) és l’autoconstrucció col·lectiva d’autogoverns col·lectius, cosa que entronca directament amb la idea de la comunitat autoorganitzada a la qual apel·la Mazzeo en la seva obra i que té alguna cosa a veure també amb les formes concretes de gestió, deliberació i organització d’allò social, material, productiu, reproductiu i cultural.

De què parlem quan parlem de democràcia comunal? La democràcia comunal és un paradigma que sorgeix des de les experiències i lluites populars que s’estan desenvolupant en les comunitats autoorganitzades i que aspira a organitzar la vida des d’altres paràmetres als existents actualment. Entronca amb la reflexió de Mazzeo quan planteja que «és lícit pensar en la matriu comunal (les diverses matrius comunals) com a element constitutiu del bloc històric del proletariat extens, i, per què no, com la seva possible medul·la i la seva forma política principal». A les últimes dècades s’han fet diferents aportacions que parlen del comú, la comunitat, el comunal o el comunitari des de perspectives emancipadores. Podem trobar perspectives així en les tradicions de pensament històriques antisistèmiques (comunisme, anarquisme, etc.) i també en les aportacions que s’han realitzat els últims anys, on destaquem, entre d’altres, les propostes del municipalisme llibertari, del comú, d’allò comunitari, de la democràcia directa i participativa, del feminisme, del cooperativisme transformador, dels béns comuns a les ciutats i del confederalisme democràtic, entre d’altres.

El plantejament de la democràcia comunal, tanmateix, aspira a posar en relació totes aquestes aportacions, oferint un horitzó comú i compartit. Així mateix, anhela ser una espècie d’«universal emancipador compartit» que ofereixi a les diferents lluites populars una totalitat estratègica comuna. A on cada lluita –des de la seva parcialitat, territori, realitat social, perspectiva emancipadora concreta– pugui entroncar amb una panoràmica i projecte emancipador més holístic i general que ho abasti tot. Així, les diferents comunitats autoorganitzades poden trobar un espai comú en un horitzó estratègic comú cap a on caminar, a partir de les seves lluites concretes i des de les formes més diverses adaptades a les necessitats de cada realitat sociopolítica.

La democràcia comunal supera la parcialitat política de la democràcia liberal, estenent i expandint la democratització a tots els àmbits de la vida i la societat, podent així parlar de la democràcia comunal com un sistema comunal integral. Al text fundacional de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal (XIDC, 2021) es parla de la noció de democràcia comunal des de cinc vessants: (1) com a horitzó de llarg abast per a la renovació d’una alternativa comunal, (2) com a disputa per la democràcia i construcció de la democràcia integral, (3) com a ruptura amb les lògiques del capital i construcció de quelcom nou, (4) com a laboratori comú d’experimentació política: unitat des de la diversitat i (5) com un espai d’organització i articulació en la lluita per un projecte hegemònic. Tot seguit, prenent com a referència una taula que apareix al mateix text, es contraposen aspectes vitals d’ambdues visions com a formes antagòniques d’entendre la vida i la societat, la seva organització i el seu desenvolupament.

Sistema capitalista i la seva democràcia liberal	Sistema comunal = Democràcia comunal
La producció i reproducció al servei de l’acumulació de capital com a prioritat	La producció i reproducció al servei del sosteniment de la vida
Prioritat absoluta de la propietat privada dels mitjans de producció	Prioritat de la propietat comunal, compatibilitzant-la amb altres formes de propietat
Estat liberal burgès	Qüestionament de l’estat nació liberal
Forma de govern representatiu	Forma d’autogoverns comunals i directes
El mercat autorregulat com a prioritat	Eliminació de la lògica de mercat
Valors individualistes, competitius i egoistes	Valors col·lectius, cooperatius i solidaris
Lògica de l’intercanvi mercantil	Lògica social de l’intercanvi
Lògica patriarcal, colonial, racista i imperialista	Lògica feminista, decolonial, antiracista i antiimperialista
Lògica desenvolupista de la modernitat	Lògica del desenvolupament humà ecològicament viable
Subjecte individual i individualitzat	Subjecte col·lectiu i poder popular
…	…

Així, pot ser la idea o el paradigma de la democràcia comunal una referència d’horitzó estratègic per a les comunitats autoorganitzades? Intentarem aprofundir una mica més en les característiques del paradigma de la democràcia comunal a partir dels vessants del projecte, subjecte i procés.

La democràcia comunal des del projecte planteja clarament un projecte societari antagònic al model liberal. Partim del plantejament que sosté que la forma de la política liberal i la forma de la política comunal són contraposades i responen a lògiques diferents i no compatibles. Aleshores, la democràcia liberal és la forma política que necessita el capital i sota el prisma liberal, respon a les formes i procediments per a l’elecció dels representants polítics com a les formes de govern representatiu professionals. Tanmateix, la democràcia comunal té d’altres característiques: no limita la democràcia a un sistema polític de govern representatiu, sinó que estén la idea de la democràcia a la totalitat d’una organització i la reproducció de la societat, entesa com un sistema social de vida; no fa separació d’esferes (política i econòmica, per exemple), sinó que concep la democràcia de manera holística en allò social, polític, econòmic, cultural, espacial i epistemològic; planteja una ètica d’alliberament que travessa tots els seus postulats des de la idea de la superació de totes les opressions i la construcció d’un sistema d’emancipació múltiple; prioritza la participació directa en els debats i presa de decisions sobre la gestió, organització, producció, reproducció de la societat; promou l’autoorganització, l’activació social i el protagonisme de les comunitats als seus entorns, entenent que totes les persones són animals polítics per a l’esdevenir social; en aquest sentit, promulga un canvi d’estructures mentals, psicològiques i culturals des d’uns valors i una ètica revolucionària basades en la solidaritat, cooperació, corresponsabilitat, empatia, fraternitat, generositat, ajuda mútua, col·laboració i complicació; també promou un canvi d’estructures materials, afavorint l’apropiació dels mitjans de poder (producció, reproducció, formació, distribució, informació, ensenyament, distribució, etc.) i la creació de noves institucionalitats com a forma emergent de nou poder propi; planteja la limitació àmplia de formes de propietat privada i promulga l’expansió i la priorització de formes de propietat comunal i social; proposa d’altres formes d’organitzar el treball, lliure d’exclusions i explotació; d’altres formes de relacions humanes, lliure de la dominació patriarcal i el racisme; i d’altres formes d’interacció entre els pobles, lliure de colonialisme i imperialisme.

La democràcia comunal des del subjecte planteja trencar amb el subjecte individualista de la modernitat i recuperar la posició central de la comunitat sense negar els individus que la conformen. Planteja la necessitat de generar una nova identitat emancipadora que assumeixi les diferents propostes d’alliberament, potenciant la unitat des de la seva diversitat. Aspectes com ara la interdependència, la co-implicació o la reciprocitat són fonamentals. D’aquí que sigui important l’articulació de tota aquesta diversitat, i també cercar formes d’organització i coordinació que garanteixin la unitat i, al mateix temps, l’autonomia de tots els espais. Així mateix, sosté que el subjecte s’organitzi i s’autodefineixi a partir de les pràctiques concretes des de les que s’afronti tant a les injustícies com a la resolució de problemes concrets. De manera que serà essencial potenciar l’organització comunitària i les noves formes de relació, així com territorialitzar el nou poder social d’aquesta comunitat organitzada en poders populars. La idea de la comunitat, com a expressió del poder popular i nou caràcter institucional, apareix precisament com a articulació de les lluites en un projecte territorial de sobirania i autogovern popular. Finalment, se sosté l’estructuració del subjecte comunal en les diferents escales espacials, i també una temporalitat adaptada a les lògiques internes en la forma d’habitar el territori.

La democràcia comunal des del procés planteja passar de l’estratègia de la presa del poder, a la construcció del poder propi com a prioritat. Però proposa assumir una integralitat i complementarietat d’espais de lluita com a criteri general, assumint tots els espais possibles de lluita com a part de la mateixa estratègia completa (carrer, moviments, institucions, economia, cultura, entre d’altres). Plantejant, d’una banda, l’erosió del capitalisme i, d’altra banda, la construcció de poders populars en tots els fronts, però prioritzant el treball extraparlamentari al carrer, des d’on inventar una nova institucionalitat popular. Es proposa una dialèctica del conflicte autoconstituent, on allò destituent, instituent i constituent més que oposar-se, es complementen en un procés continu i dinàmic. Així, la dinàmica de construcció-deconstrucció hauria de travessar totes les pràctiques polítiques i en tots els fronts, en altres paraules, anar construint les noves lògiques mentre es trenca amb les velles. La superació de l’Estat com a horitzó és fonamental en aquest procés, però desplegant una possible pràctica transformadora radical des de, contra i més enllà de l’Estat. Aquests processos de construcció-deconstrucció prendran formes i temps diferents en cada territori i realitat, però sempre en el camí de lluita i conflicte que va des de la situació de dominació cap a la d’emancipació.

Així, la comunitat autoorganitzada és travessada de manera transversal i moltes vegades de manera directa per aquests vessants de projecte, subjecte i procés com hem pogut veure en les diferents reflexions plantejades per Mazzeo. Ens planteja el subjecte del «proletariat extens» com la comunitat autoorganitzada, podent ser aquesta «la matèria (contingut i forma) amb la que es construeix un cos revolucionari. No l’única, sens dubte, però sí la matèria primordial. Pot ser la forma política del poble insurrecte per a aquest temps històric, una forma de transició cap a una societat postcapitalista». A més a més, la comunitat autoorganitzada quan és base per a la construcció de poders populars, també és travessada directament pels Processos Socials Bàsics identificats en l’emergència del paradigma de la democràcia comunal. A part de l’Autoconstrucció i de l’Autogovern (concretada com a autoconstrucció d’autogoverns), també s’identifiquen d’altres cinc processos socials com són l’Autonomia (independència), l’Autodeterminació, l’Autoorganització, l’Autogestió i l’Autodefensa. Aquests cinc elements són fonamentals en la construcció del poder propi de la col·lectivitat i s’interrelacionen entre si de manera dinàmica com les cinc arestes d’una roda que està en moviment. La comunitat autoorganitzada és l’escala d’experimentació social més petita des d’on la col·lectivitat posa en pràctica diferents exercicis d’autonomia com a ens social col·lectiu en-si i per a-si, des de la definició del projecte propi fins a les formes de preservar la seva independència respecte a altres factors. Exercicis d’autodeterminació desenvolupats des de la pràctica diària, no només encarant plantejaments i projectes transformadors, sinó també portant a terme les deliberacions oportunes i prenent les decisions pròpies per a aquest camí. Exercicis d’autoorganització des de la capacitat pròpia per a cercar les millors formes organitzatives que s’ajustin a les realitats i als moments concrets, buscant repartir tasques, treballs i responsabilitats i ampliant les formes de participació política col·lectives. Pràctiques d’autogestió en la producció i reproducció de la vida mitjançant pràctiques que busquin l’autosuficiència multiescalar partint de les capacitats locals i comunitàries. Exercicis d’autodefensa per autoprotegir els avenços realitzats davant els atacs dels poders establerts que busquin cooptar, desactivar, descafeïnar o aniquilar les experiències emancipadores i davant les possibles regressions que es puguin plantejar, tant des de factors externs com d’interns.

Per tot plegat, és urgent continuar ampliant una xarxa mundial que posi en relació les alternatives comunals i sobiranes del poder popular i les comunitats autoorganitzades. És urgent potenciar un poder comunal que faci front a la lògica mercantil i a la propietat privada. És urgent continuar teixint l’aliança de la Internacional Antifeixista acabada de crear per fer front al règim global de guerra que amenaça els pobles i les seves classes treballadores constantment. Continuem fent passos! Ens veiem a Barcelona!

Saúl Curto és membre de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal a Euskal Herria

<p> <span style="background-color: white; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 26px;">La plantilla de la multinacional britànica Gkn fa gairebé tres anys que ocupa la fàbrica de Campi Bisenzi amb l’objectiu de reivindicar un model de propietat col·lectiva i reindustrialització ecològica.</span></p><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 651px;"><a class="active" href="https://nexe.coop/reportatge/il-colletivo-di-fabbrica-lluita-laboral-al-cor-de-la-toscana" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;"><img alt="" height="621" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/reportatges/insorgiamo.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 651px;" typeof="foaf:Image" width="936" /></a></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 651px;"></figcaption></div></div><div class="field-collection-container clearfix" style="background-color: white; border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px; margin-bottom: 1em; width: 651px;"><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/3013" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Corria el matí del divendres 9 de juliol de 2021, quan els propietaris de la planta de Gkn, situada a Campi Bisenzio (a la zona metropolitana de Florència), va acordar amb els treballadors un dia lliure i el tancament anticipat de la nau, especialitzada en la fabricació de components per a cotxes, vehicles agrícoles i avions.</p><div class="image-left" style="box-sizing: border-box; padding-right: 214.828px;"><img alt="" height="450" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/il-collettivo-di-fabbrica-gkn-resiste-ai-licenziamenti-e-alle-provocazioni-04-16-2024-1200x675.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="800" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Els propietaris van indicar a la plantilla que dilluns tornarien a obrir, però aquell mateix divendres, l’empresa els va comunicar per correu electrònic el tancament definitiu de la planta i l’acomiadament col·lectiu. Això suposava, de cop i volta, que 422 empleats anirien al carrer, la qual cosa va desencadenar un seguit de protestes que no van prosperar. Tot i la mediació dels representants del poder públic, l’empresa no va cedir en la seva voluntat de tancar la fàbrica. </p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.828px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">La plantilla va saber que el tancament de la fàbrica obeïa a la política de deslocalització que duen a terme els fons d’inversió per abaratir la mà d’obra</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Des de <a href="https://www.facebook.com/coordinamentogknfirenze/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">il Collettivo di Fabbrica</a>, col·lectiu de suport sorgit el 2017 entre la plantilla de la Gkn Driveline Firenze, no entenien la decisió de l’empresa, perquè “era sòlida econòmicament i les vendes eren bones”. La raó, com van saber al cap de poc temps, era fruit de la política de deslocalització que duen a terme els fons d’inversió per abaratir la mà d’obra i, així, obtenir més beneficis. Aquesta era també la decisió que el fons d’inversió Melrose Indústries Plc, que controla Gkn, havia pres per a la fàbrica florentina. </p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/3014" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Inici del conflicte</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Els membres de il Collettivo di Fabbrica no van trigar a ocupar la planta com a mostra de rebuig al seu desmantellament, substituint les banderes que abans mostraven els colors de la multinacional britànica, per una ensenya pirata i la bandera italiana amb una estrella al mig que simbolitza la resistència partisana. També a la façana van col·locar-hi la de l’organització sindical majoritària a l’empresa, la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (<a href="https://www.cgil.it/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">CGIL</a>), i la de Florència, representada per un lliri i amb la qual van voler remarcar que “la fàbrica pertany a una ciutat té una llarga tradició de treball i lluita col·lectiva”. </p><div class="image-right" style="box-sizing: border-box; padding-left: 214.828px;"><img alt="" height="450" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/insorgiamo-gkn.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="800" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Va ser aquest passat i present de defensa laboral col·lectiva el que va fer possible una reacció tan ràpida i efectiva per part dels operaris de l’empresa. “El mateix dia que ens van anunciar l’acomiadament, vam entrar a la fàbrica per prendre’n el control”, expliquen. Tanta va ser la cohesió dels empleats, organitzats entorn de la CGIL i sota un funcionament assembleari, que aviat van rebre el suport d’un ampli espai ciutadà, del qual va sortir reforçar il Collettivo di Fabbrica, un col·lectiu que permet a la plantilla abordar les temes que més els preocupen i estendre la mobilització arreu del país. </p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.828px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;"> Il Collettivo di Fabbrica permet a la plantilla abordar les temes que més els preocupen i estendre la mobilització arreu del país</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Encara el 2021, van succeir dos altres episodis en aquest procés de reivindicació laboral. Al mes setembre, els tribunals van ordenar la suspensió dels acomiadaments perquè s’havia vulnerat l’estatut dels treballadors i tres mesos més tard, el desembre, la fàbrica va ser adquirida per Francesco Borgomeo, fins aleshores assessor de la mateixa Gkn, que va canviar el nom a QF, sigles que signifiquen “Confiança en el futur de la fàbrica de Florència”. El nou president es va comprometre a reindustrialitzar la producció en cas que no arribessin altres inversors.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/3015" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">‘Insorgiamo’: el crit reivindicatiu </span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Així es va arribar el març de 2022, moment en què la capital de la Toscana va acollir diferents accions relacionades amb la vaga general per la justícia climàtica. En aquelles jornades, impulsades per la plataforma Fridays For Future, els membres de il Collettivo di Fabbrica van popularitzar una crida a la insorgenza, un terme de lluita que els acompanya en totes les seves reivindicacions i que també apareix a la seva pàgina web (<a href="https://insorgiamo.org/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">https://insorgiamo.org/</a>) i al seu perfil de Facebook.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.828px; padding-top: 40px; width: 429.656px;"><img alt="" height="410" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/0005c1da-un-momento-della-lotta-dei-lavoratori-della-gkn-di-campi-bisenzio-foto-collettivo-di-fabbrica-lavoratori-gkn-firenze.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%;" width="700" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Amb tot, els treballadors consideren que aquesta paraula els representa perquè “la disputa de Gkn està lluny d’acabar, ja que, si bé no van derrotar-nos amb acomiadaments immediats, ara intenten desgastar-nos amb la xarxa de seguretat social, la incertesa i l’espera”. </p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.828px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">'Insorgiamo' (Aixequem-nos) suposa una invitació a lluitar “amb nosaltres”, en referència a tota la classe treballadora italiana</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Conjugada en la primera persona del plural, Insorgiamo (Aixequem-nos), també suposa una invitació a lluitar “amb nosaltres”, en referència a tota la classe treballadora italiana. “La nostra reivindicació ha de ser un gran experiment per ser utilitzat com a palanca per capgirar l’equilibri de poder al país, aturar les deslocalitzacions i posar sobre la taula la millora de les condicions laborals per tal d’acabar amb la precarietat”, manifesten des de il Collettivo di Fabbrica.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/3016" style="box-sizing: border-box;"><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Treball en solfa</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">La decisió de revocar els acomiadaments no va suposar la fi de la incertesa pels treballadors, d’aquí que muntessin un consorci industrial públic que donés peu a un pla de conversió ecològica amb l’objectiu de transformar la fàbrica en un centre d’energies renovables i mobilitat lleugera. Entre els productes que ja han produït, destaquen les bicicletes per al transport de mercaderies, de les que tenen fets els prototips i es poden encarregar, a banda de plaques fotovoltaiques i bateries reutilitzables. També en el pla van proposar un model d’accionariat per tal que la ciutadania -i els mateixos treballadors- participessin en el finançament de l’activitat.</p><div class="image-left" style="box-sizing: border-box; padding-right: 214.828px;"><img alt="" height="600" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/bicicletes_de_transport_produides_a_la_planta_gkn.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="800" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Malauradament, la reconversió que els havia promès Francesco Borgomeo no es va materialitzar, la qual cosa va agreujar el conflicte, més i quan el 2022 l’Istituto Nazionale della Previdenza Sociale, que havia de fer front al fons d’acomiadament, va anunciar que no se n’ocuparia davant la insuficiència del pla de reindustrialització. Això va propiciar que, el febrer de 2023, l’empresa QF quedés liquidada i una nova amenaça d’acomiadament planés sobre el conjunt dels treballadors.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.828px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">Mentre els acomiadaments romanen aturats, la plantilla continua pressionant el govern perquè inverteixi en el pla de reindustrialització</div><p class="head-non-highlighted" style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">A hores d’ara, el procediment d’acomiadament roman aturat després que la justícia hagi apreciat una “conducta antisindical” de l’empresa. Un fet que ha donat a la plantilla un marge de temps per reorganitzar-se i pressionar el govern perquè inverteixi capital públic en el pla de reindustrialització. El futur de la planta, doncs, continua penjant d’un fil. Mentrestant, però això no impedeix que els empleats mantinguin una lluita que ja és un referent al conjunt d’Itàlia.</p></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div>

La plantilla de la multinacional britànica Gkn fa gairebé tres anys que ocupa la fàbrica de Campi Bisenzi amb l’objectiu de reivindicar un model de propietat col·lectiva i reindustrialització ecològica.

Corria el matí del divendres 9 de juliol de 2021, quan els propietaris de la planta de Gkn, situada a Campi Bisenzio (a la zona metropolitana de Florència), va acordar amb els treballadors un dia lliure i el tancament anticipat de la nau, especialitzada en la fabricació de components per a cotxes, vehicles agrícoles i avions.

Els propietaris van indicar a la plantilla que dilluns tornarien a obrir, però aquell mateix divendres, l’empresa els va comunicar per correu electrònic el tancament definitiu de la planta i l’acomiadament col·lectiu. Això suposava, de cop i volta, que 422 empleats anirien al carrer, la qual cosa va desencadenar un seguit de protestes que no van prosperar. Tot i la mediació dels representants del poder públic, l’empresa no va cedir en la seva voluntat de tancar la fàbrica.

La plantilla va saber que el tancament de la fàbrica obeïa a la política de deslocalització que duen a terme els fons d’inversió per abaratir la mà d’obra

Des de il Collettivo di Fabbrica, col·lectiu de suport sorgit el 2017 entre la plantilla de la Gkn Driveline Firenze, no entenien la decisió de l’empresa, perquè “era sòlida econòmicament i les vendes eren bones”. La raó, com van saber al cap de poc temps, era fruit de la política de deslocalització que duen a terme els fons d’inversió per abaratir la mà d’obra i, així, obtenir més beneficis. Aquesta era també la decisió que el fons d’inversió Melrose Indústries Plc, que controla Gkn, havia pres per a la fàbrica florentina.

Inici del conflicte

Els membres de il Collettivo di Fabbrica no van trigar a ocupar la planta com a mostra de rebuig al seu desmantellament, substituint les banderes que abans mostraven els colors de la multinacional britànica, per una ensenya pirata i la bandera italiana amb una estrella al mig que simbolitza la resistència partisana. També a la façana van col·locar-hi la de l’organització sindical majoritària a l’empresa, la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), i la de Florència, representada per un lliri i amb la qual van voler remarcar que “la fàbrica pertany a una ciutat té una llarga tradició de treball i lluita col·lectiva”.

Va ser aquest passat i present de defensa laboral col·lectiva el que va fer possible una reacció tan ràpida i efectiva per part dels operaris de l’empresa. “El mateix dia que ens van anunciar l’acomiadament, vam entrar a la fàbrica per prendre’n el control”, expliquen. Tanta va ser la cohesió dels empleats, organitzats entorn de la CGIL i sota un funcionament assembleari, que aviat van rebre el suport d’un ampli espai ciutadà, del qual va sortir reforçar il Collettivo di Fabbrica, un col·lectiu que permet a la plantilla abordar les temes que més els preocupen i estendre la mobilització arreu del país.

Il Collettivo di Fabbrica permet a la plantilla abordar les temes que més els preocupen i estendre la mobilització arreu del país

Encara el 2021, van succeir dos altres episodis en aquest procés de reivindicació laboral. Al mes setembre, els tribunals van ordenar la suspensió dels acomiadaments perquè s’havia vulnerat l’estatut dels treballadors i tres mesos més tard, el desembre, la fàbrica va ser adquirida per Francesco Borgomeo, fins aleshores assessor de la mateixa Gkn, que va canviar el nom a QF, sigles que signifiquen “Confiança en el futur de la fàbrica de Florència”. El nou president es va comprometre a reindustrialitzar la producció en cas que no arribessin altres inversors.

‘Insorgiamo’: el crit reivindicatiu

Així es va arribar el març de 2022, moment en què la capital de la Toscana va acollir diferents accions relacionades amb la vaga general per la justícia climàtica. En aquelles jornades, impulsades per la plataforma Fridays For Future, els membres de il Collettivo di Fabbrica van popularitzar una crida a la insorgenza, un terme de lluita que els acompanya en totes les seves reivindicacions i que també apareix a la seva pàgina web (https://insorgiamo.org/) i al seu perfil de Facebook.

Amb tot, els treballadors consideren que aquesta paraula els representa perquè “la disputa de Gkn està lluny d’acabar, ja que, si bé no van derrotar-nos amb acomiadaments immediats, ara intenten desgastar-nos amb la xarxa de seguretat social, la incertesa i l’espera”.

'Insorgiamo' (Aixequem-nos) suposa una invitació a lluitar “amb nosaltres”, en referència a tota la classe treballadora italiana

Conjugada en la primera persona del plural, Insorgiamo (Aixequem-nos), també suposa una invitació a lluitar “amb nosaltres”, en referència a tota la classe treballadora italiana. “La nostra reivindicació ha de ser un gran experiment per ser utilitzat com a palanca per capgirar l’equilibri de poder al país, aturar les deslocalitzacions i posar sobre la taula la millora de les condicions laborals per tal d’acabar amb la precarietat”, manifesten des de il Collettivo di Fabbrica.

Treball en solfa

La decisió de revocar els acomiadaments no va suposar la fi de la incertesa pels treballadors, d’aquí que muntessin un consorci industrial públic que donés peu a un pla de conversió ecològica amb l’objectiu de transformar la fàbrica en un centre d’energies renovables i mobilitat lleugera. Entre els productes que ja han produït, destaquen les bicicletes per al transport de mercaderies, de les que tenen fets els prototips i es poden encarregar, a banda de plaques fotovoltaiques i bateries reutilitzables. També en el pla van proposar un model d’accionariat per tal que la ciutadania -i els mateixos treballadors- participessin en el finançament de l’activitat.

Malauradament, la reconversió que els havia promès Francesco Borgomeo no es va materialitzar, la qual cosa va agreujar el conflicte, més i quan el 2022 l’Istituto Nazionale della Previdenza Sociale, que havia de fer front al fons d’acomiadament, va anunciar que no se n’ocuparia davant la insuficiència del pla de reindustrialització. Això va propiciar que, el febrer de 2023, l’empresa QF quedés liquidada i una nova amenaça d’acomiadament planés sobre el conjunt dels treballadors.

Mentre els acomiadaments romanen aturats, la plantilla continua pressionant el govern perquè inverteixi en el pla de reindustrialització

A hores d’ara, el procediment d’acomiadament roman aturat després que la justícia hagi apreciat una “conducta antisindical” de l’empresa. Un fet que ha donat a la plantilla un marge de temps per reorganitzar-se i pressionar el govern perquè inverteixi capital públic en el pla de reindustrialització. El futur de la planta, doncs, continua penjant d’un fil. Mentrestant, però això no impedeix que els empleats mantinguin una lluita que ja és un referent al conjunt d’Itàlia.

<p> </p><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> El Sindicat de Llogateres, la PAH d'Osona i la cooperativa d'habitatge La Raval van debatre sobre possibles sortides a la crisi d'accés a l'habitatge</h3><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Publiquem el vídeo íntegre de la cinquena sessió; la sisena estarà dedicada a les cures</h3><h3 class="h3noticia h3itemrelnoticia h3notirelnoticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/1616/sous-institucionals-habitatge-tenen-comu-vic-ciutat-meridiana?rlc=a1" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; font-family: "Roboto Slab", serif; text-decoration-line: none;"><span class="fa fa-bookmark-o fa-fw" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> </a></h3><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 780px;"><h4 class="h4noticia avantitol avantitolamplia" style="box-sizing: border-box; color: #df312f; float: left; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 12px; line-height: 1.1; margin-bottom: 20px; margin-top: 10px; text-transform: uppercase; width: 750px;">Escola del Col·lapse</h4><h1 class="h2noticia titulocategoria4" style="box-sizing: border-box; color: inherit; float: left; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 32px; font-weight: 500; letter-spacing: -0.4px; line-height: 36px; margin: 0px 0px 25px; width: 750px;">Vídeo i resum: l'habitatge com a dret i no pas luxe, a la cinquena sessió de l'Escola del Col·lapse</h1><h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-family: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> El Sindicat de Llogateres, la PAH d'Osona i la cooperativa d'habitatge La Raval van debatre sobre possibles sortides a la crisi d'accés a l'habitatge</h3><h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-family: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Publiquem el vídeo íntegre de la cinquena sessió; la sisena estarà dedicada a les cures</h3><h3 class="h3noticia h3itemrelnoticia h3notirelnoticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-family: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/1616/sous-institucionals-habitatge-tenen-comu-vic-ciutat-meridiana?rlc=a1" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; font-family: "Roboto Slab", serif; text-decoration-line: none;"><span class="fa fa-bookmark-o fa-fw" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-size-adjust: none; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; font-variation-settings: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> </a></h3><br /></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;"><div class="videonoticia embed-responsive embed-responsive-16by9" style="box-sizing: border-box; height: 0px; margin: 10px 0px; overflow: hidden; padding: 30px 0px 348.75px; position: relative;"><iframe allowfullscreen="" class="embed-responsive-item" frameborder="0" src="https://www.youtube.com/embed/Ah8HHmbvDJ4" style="border-style: initial; border-width: 0px; bottom: 0px; box-sizing: border-box; height: 378.75px; left: 0px; position: absolute; top: 0px; width: 620px;"></iframe></div><br style="box-sizing: border-box;" />La cada vegada més precària situació de moltes persones davant l'habitatge, un dret fonamental que ara mateix no està garantit per a tothom, ans al contrari. Aquesta qüestió va centrar la cinquena sessió de l’Escola del Col·lapse, el nou espai organitzat per la Comunalitat de Vic, El Refugi i l'Associació Terra Fèrtil per reflexionar, pensar i trobar estratègies col·lectives per reaccionar davant les actuals crisis política, econòmica, social i ambiental. Com la resta de sessions, la del dia 27 d'octubre es va fer a l'espai El Refugi de la Guixa, i s'hi van abordar les profundes desigualtats existents en l'accés a un bé imprescindible per a la vida com és l'habitatge.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />A la sessió d'habitatge de l'Escola del Col·lapse hi van participar representants del Sindicat de Llogateres i de la Plataforma pel Dret a l'Habitatge (PAH) d'Osona i de la cooperativa d'habitatge La Raval de Manresa. Cadascuna de la seva experiència, van aportar diferents punts de vista de cara a cercar sortides a la situació actual de l'habitatge. Entre el públic, també hi havia representació del grup llavor d'habitatge cooperatiu de Vic, actualment en una fase molt inicial, però amb ganes de crear un model més comunitari, actualment inexistent a la ciutat.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Més enllà de l'anàlisi de la situació de l'habitatge, des del Sindicat de Llogateres es va esperonar al públic a mobilitzar-se de cara a la manifestació del 23N per reivindicar un preu dels lloguers més just, i des de la PAH, a participar de les crides que es fan quan hi ha desnonaments, ja que moltes vegades si hi ha prou gent, es poden aturar. Des del públic, de fet, també es va demanar a les ponents si seria possible potenciar l'organització col·lectiva i més accions coordinades entre els diferents moviments territorials per l'habitatge, i es va apuntar la proposta de trobar alguna fórmula que serveixi d'aglutinador de tots els col·lectius.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Com en cada sessió de l'Escola del Col·lapse, després de la taula rodona del matí i el dinar, es va fer un taller pràctic, també seguit amb molt d'interès. En aquest cas, se'n va fer un de bioconstrucció amb adobe, amb l'objectiu de posar en valor les tècniques tradicionals. L'última sessió d'aquest any de l'Escola del Col·lapse estarà dedicada a la temàtica de les cures, la comunitat i el suport mutu.<br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_4113" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_4113" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202411/650_1731006615reduida_IMG_4035.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /></div> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_4092" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_4092" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202411/650_1731005634reduida_IMG_4023.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /></div></div></div></div></div>

Vídeo i resum: l'habitatge com a dret i no pas luxe, a la cinquena sessió de l'Escola del Col·lapse

El Sindicat de Llogateres, la PAH d'Osona i la cooperativa d'habitatge La Raval van debatre sobre possibles sortides a la crisi d'accés a l'habitatge

Publiquem el vídeo íntegre de la cinquena sessió; la sisena estarà dedicada a les cures

Escola del Col·lapse

Vídeo i resum: l'habitatge com a dret i no pas luxe, a la cinquena sessió de l'Escola del Col·lapse

El Sindicat de Llogateres, la PAH d'Osona i la cooperativa d'habitatge La Raval van debatre sobre possibles sortides a la crisi d'accés a l'habitatge

Publiquem el vídeo íntegre de la cinquena sessió; la sisena estarà dedicada a les cures

La cada vegada més precària situació de moltes persones davant l'habitatge, un dret fonamental que ara mateix no està garantit per a tothom, ans al contrari. Aquesta qüestió va centrar la cinquena sessió de l’Escola del Col·lapse, el nou espai organitzat per la Comunalitat de Vic, El Refugi i l'Associació Terra Fèrtil per reflexionar, pensar i trobar estratègies col·lectives per reaccionar davant les actuals crisis política, econòmica, social i ambiental. Com la resta de sessions, la del dia 27 d'octubre es va fer a l'espai El Refugi de la Guixa, i s'hi van abordar les profundes desigualtats existents en l'accés a un bé imprescindible per a la vida com és l'habitatge.

A la sessió d'habitatge de l'Escola del Col·lapse hi van participar representants del Sindicat de Llogateres i de la Plataforma pel Dret a l'Habitatge (PAH) d'Osona i de la cooperativa d'habitatge La Raval de Manresa. Cadascuna de la seva experiència, van aportar diferents punts de vista de cara a cercar sortides a la situació actual de l'habitatge. Entre el públic, també hi havia representació del grup llavor d'habitatge cooperatiu de Vic, actualment en una fase molt inicial, però amb ganes de crear un model més comunitari, actualment inexistent a la ciutat.

Més enllà de l'anàlisi de la situació de l'habitatge, des del Sindicat de Llogateres es va esperonar al públic a mobilitzar-se de cara a la manifestació del 23N per reivindicar un preu dels lloguers més just, i des de la PAH, a participar de les crides que es fan quan hi ha desnonaments, ja que moltes vegades si hi ha prou gent, es poden aturar. Des del públic, de fet, també es va demanar a les ponents si seria possible potenciar l'organització col·lectiva i més accions coordinades entre els diferents moviments territorials per l'habitatge, i es va apuntar la proposta de trobar alguna fórmula que serveixi d'aglutinador de tots els col·lectius.

Com en cada sessió de l'Escola del Col·lapse, després de la taula rodona del matí i el dinar, es va fer un taller pràctic, també seguit amb molt d'interès. En aquest cas, se'n va fer un de bioconstrucció amb adobe, amb l'objectiu de posar en valor les tècniques tradicionals. L'última sessió d'aquest any de l'Escola del Col·lapse estarà dedicada a la temàtica de les cures, la comunitat i el suport mutu.

<p> <span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; text-align: center;">Quatre nous volums, de i sobre Pier Paolo Pasolini, ens acosten noves traduccions, reedicions i assaigs sobre el més compromès i sensible, el més radical i calidoscòpic de tots els creadors italians i europeus del segle XX, més modern que cap modern.</span></p><p><span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; text-align: center;"><br /></span></p><header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/11/pasolini_llibres.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 245.438px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/ivan-alcazar-serrat/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">Ivan Alcázar Serrat</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/La_Directa" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> La_Directa</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>novembre 8, 2024</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: right; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 736.312px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">El cas de <a href="https://directa.cat/pasolini-mes-modern-que-cap-modern/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">Pier Paolo Pasolini</a> és sorprenent i la seva obra difícilment parangonable, i per això és sempre enriquidor i interessant fixar-s’hi, continuar-lo llegint, tenir-lo present: sempre ofereix una idea, una imatge, un punt de vista, que sempre sembla nou, fresc, valent. Per la seva diversitat i extensió (cinema, poesia, periodisme, assagisme…), pel seu atreviment (constantment martellejant el poder), per la seva ambigüitat heterodoxa i complexa (amb un peu a l’experimentació trencadora i un altre a la tradició i la Història), per la validesa total i actual de la seva crítica (contra el capitalisme com a força anoerradora, contra tots els seus processos uniformitzadors i destructors). Per raons òbvies, la seva figura ha estat sempre associada a la gravetat, la tragèdia i a cert “tremendisme”, i és cert que entre les seves pàgines i fotogrames hi ha una dosi xocant d’anuncis amenaçants, de presagis terrorífics, de crides desesperades. Però això es combina –i potser una cosa i l’altra siguin del tot coherents i conseqüents– amb un hedonisme militant i un amor conscient i manifest per la vida com a aposta per la creació, l’erotisme, la consciència, l’empatia vers la gent i els paisatges. Aquesta energia i optimisme és també present de manera clara en moltes de les seves obres, sigui a la poesia o al cinema: dels poemes-assaig “en forma de rosa” a les sàtires eròtiques fílmiques de la “trilogia de la vida”.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><img alt="" class="alignleft wp-image-208085 size-medium" decoding="async" height="300" sizes="(max-width: 226px) 100vw, 226px" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_05-226x300.jpg" srcset="/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_05-226x300.jpg 226w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_05-600x797.jpg 600w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_05.jpg 723w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; float: left; height: auto; margin-bottom: 0.9375rem; margin-right: 0.9375rem; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="226" />A les primeres novel·les pasolinianes, l’observació de la realitat es barreja amb la narració, amb la ideologia en primer pla i resultats literaris tragicòmics i formalment híbrids. D’altra banda, el Pasolini periodista, que al final de la seva vida carregarà enrabiat, dia sí dia també, contra la corrupció del sistema, mostra una faceta molt més relaxada, d’una lleugeresa estiuenca. Es constata, per exemple, als reportatges que va escriure per a la revista<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> Successo</em>, publicats el 1959, i dedicats a explicar el que es va trobant en la seva ruta al llarg de la costa italiana, de nord a sud i de sud a nord.<a href="https://www.gallonero.es/libros/la-larga-carretera-de-arena-2/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> La larga carretera de arena</em></a> (l’Editorial Gallo Nero, amb traducció de David Paraleda) reuneix aquests articles, i funciona com un escàner informal realitzat per un Pasolini feliç, jove, ociós i lliure, del que en coneixerem gustos (Livorno, Roma, Ferrara), amics i companys. Pasolini s’encarrega de retratar, amb eines de periodista i dots de poeta i pintor, el seu país i els seus compatriotes trobats casualment sobre la sorra de les platges. Però l’ull clínic de l’autor, en aquesta particular <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">road-movie</em> escrita, no perdona, i ja detecta l’incipient turisme de masses, la decadència de certs llocs i geografies, les escletxes i bretxes d’una Itàlia que era un trencaclosques de cultures, microclimes, economies desiguals i moments històrics dissociats. Al sud hi veu pobresa, patetisme, primitivisme, i fins i tot bandolers, i, pertot, alemanys i alemanyes donant voltes amb l’empenta dels viatgers romàntics o amb la desgana del<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> guiri</em> sense gust ni esma.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">La ‘Larga carretera de arena’, que recull els reportatges publicats per Pasolini a ‘Succeso’ el 1959, serveix com a record de la felicitat d’un periodista inspirat i, a la vegada, de monument a un país desaparegut</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Com passava al seu document audiovisual <a href="https://www.youtube.com/watch?v=eirKFZBkUA0" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Comizi d’amore</em></a> (1964) en aquesta peça es veu una de les facetes més importants de l’artista Pasolini, potser la més valuosa de totes: la pretensió constant d’observar, d’entendre i d’estimar, per tal de romandre a prop dels seus contemporanis. És difícil imaginar com seria una obra amb objectius semblants, si Pasolini emprengués el viatge avui , recorrent en cotxe els mateixos paisatges: com descriuria Rimini, un Lloret o Salou italià? Amb quins ulls es miraria Venècia i el Lido, avui convertits en parcs temàtics (de pagament)? Encara trobaria certs llogarets “aïllats i fora del món”? Quants casos de “xenofòbia” l’assaltarien, en xerrar amb els que anés trobant pel camí, actualment? S’embadaliria amb la puresa salvatge i autèntica, a Nàpols i Calàbria? O, en canvi,  aquella pobresa popular seria, ara, depauperació i marginalitat total? L’autor, qui el 1959 entrava a Òstia –en un altre “presagi”?– “sota un temporal blau com la mort”, segurament seria incapaç de descriure la transformació de molts llocs, com ara Viareggio o San Remo, sense fer una ganyota i desanimar-se davant de tals processos de degeneració i homogeneïtzació. Per tant, el llibre serveix també, no de souvenir, sinó de record de la felicitat d’un periodista inspirat. I, a la vegada, de monument a un país desaparegut.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><a href="https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/teorema/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><img alt="" class="alignleft size-medium wp-image-208083" decoding="async" height="300" loading="lazy" sizes="(max-width: 200px) 100vw, 200px" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_03-200x300.jpg" srcset="/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_03-200x300.jpg 200w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_03-600x900.jpg 600w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_03.jpg 640w" style="border: 0px; box-sizing: inherit; display: inline-block; float: left; height: auto; margin-bottom: 0.9375rem; margin-right: 0.9375rem; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="200" />Teorema</em></a> (ara traduït al català per Jaume Creus, a l’Editorial Lleonard Muntaner, 2023) fou publicat per primer cop el 1968, en paral·lel a la <a href="https://www.youtube.com/watch?v=onD_jnpL8yE" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">pel·lícula</a> del mateix títol i tema, de la qual és guió narratiu o correlat literari. Com si es tractés del revers endimoniat d’una paràbola bíblica, el sexe i l’erotisme, el poder i la submissió, protagonitzen aquí un engranatge maquiavèl·lic i sorprenent, encarnat per un “hoste”, bell i misteriós, que s’estavella com un meteorit contra la vida burgesa i monòtona d’una nissaga industrial milanesa. Tots els membres de la família acaben canviats i en estat de xoc, des-alienats d’una manera traumàtica i catàrtica. El “teorema” pasolinià és una hipòtesi provocativa: la de la irrupció del sagrat i atàvic en un ambient embrutit per la hipocresia i la grisor burgesa: el retorn d’una força primigènia, que rebenta la bombolla esmorteïda pels dictats del capitalisme i les màscares de la moral. És, també, un assaig en forma de faula, que acaba amb un “udol” i pot ser llegida com una peça greu i fosca o com una proposta gamberra i hilarant, segons com es miri. Perquè aquí, de la possessió (de béns, de fàbriques, d’estatus) es passa a la “possessió” (demoníaca, il·luminada, mística). La presentació doble de <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Teorema</em>, literària i cinematogràfica, s’atreveix amb proves diverses: el text és una peça experimental, freda i distanciada, que té ànima de tesi, de guió i de collage que suma poemes i fins i tot qüestionaris periodístics. Una obra literària que té funció d’arma, i que com a tal ve carregada amb els projectils de Freud, de Marx, del surrealisme i del catolicisme, en un equilibri aparentment impossible. Amb capítols rars i esgarrifosos: el de Paolo cercant la pròpia mort a l’estació central, el d’Emilia martiritzant-se sota les excavadores… Al cinema (es va presentar a la Mostra de Venècia, el 1968), la cosa va ser exponencialment més escandalosa, com pertoca a les imatges, que solen ofendre més que mil paraules, i va acabar en un judici per obscenitat.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><img alt="" class="alignleft size-medium wp-image-208084" decoding="async" height="300" loading="lazy" sizes="(max-width: 189px) 100vw, 189px" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_04-189x300.jpg" srcset="/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_04-189x300.jpg 189w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_04-600x952.jpg 600w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_04.jpg 605w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; float: left; height: auto; margin-bottom: 0.9375rem; margin-right: 0.9375rem; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="189" />El principal valor d’un llibre com <a href="https://www.trotta.es/libros/alfabeto-pasolini/9788413641980/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Alfabeto Pasolini</em></a> (Editorial Trotta, 2023) és la seva utilitat pràctica i la seva claredat en l’organització i exposició d’allò que explica. Marco Antonio Bazzocchi, professor de literatura a Bolonya –ciutat pasoliniana destacada–, ha bastit un volum de consulta, que serveix tant de llibre de text com de “mapa” i de “brúixola” per avançar, mentre un s’introdueix en l’obra fílmica i literària de Pasolini. Un autor aparentment inabastable, se segueix i comprèn millor i amb més profunditat amb un alfabet conceptual i temàtic com aquest: un recull de paraules clau, on es descriuen els orígens i la base del poeta (el Friül, Casarsa), els mestres i referents de la persona (la mare, Ninetto, Ungaretti, Callas, Gadda, Longhi…), els temes cabdals del creador (mort, sagrat, homosexualitat), les seves obres cabdals (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Les cendres de Gramsci</em>, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Poema en forma de rosa</em>). I fins i tot s’exploren aquells conceptes més difícils i hermètics dins la seva manera de fer artística, com ara el “discurs lliure indirecte”, o “la descripció de descripcions”. Un exemple d’aquesta claredat: en explicar <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Teorema</em>, una obra rotunda, però també misteriosa i interpretable segons prismes diferents, el que destaca el professor Bazzocchi és que, el llibre, Pasolini l’escriu com un informe, amb un to neutre, “com d’algú que observés l’escena d’una obra pintada”. Un altre valor del volum, és que inclou un recull d’interpretacions i recepcions crítiques de les seves obres, cosa que facilita acostar-les (encara més i millor) fins als problemes i qüestions més actuals.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><img alt="" class="alignleft size-medium wp-image-208082" decoding="async" height="300" loading="lazy" sizes="(max-width: 204px) 100vw, 204px" src="https://directa.cat/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_02-204x300.jpg" srcset="/app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_02-204x300.jpg 204w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_02-600x881.jpg 600w, /app/uploads/2024/11/pasolini_arxiu_02.jpg 654w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; float: left; height: auto; margin-bottom: 0.9375rem; margin-right: 0.9375rem; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="204" />En un encadenament apassionant de vincles i reconeixements, d’herències i relleus, el poeta i editor Jaume C. Pons Alorda inicia el seu volum pasolinià, <a href="https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/les-cendres-de-pasolini/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Les cendres de Pasolini</em></a> (Editorial Lleonard Muntaner, 2024) amb un triple poema: el d’Ezra Pound dedicat a Walt Whitman, el de Pier Paolo Pasolini dedicat a Erza Pound (amb qui l’autor italià debaté sobre tradició, capitalisme i crisi de la modernitat), i el del mateix autor del volum dedicat a Pasolini. En el seu assaig sobre el poeta, Pons Alorda prova d’experimentar d’una forma que és del tot coherent amb una obra que es va anar fent com més anava més trencadora: amb l’estructura polimorfa i trencadissa del <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Poema en forma de rosa</em>, i amb les provatures del misteriós <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Teorema</em>, abans citat, dues obres que foren veritables artificis on tot cabia, de la lírica a la sociologia.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 349.469px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">‘Les cendres de Pasolini’ ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Les cendres de Pasolini,</em> sobre fragments de la vida del “poeta de les cendres”, té de fil conductor la influència pasoliniana en la literatura i la vida cultural catalanes (en primer lloc, en Blai Bonet i Biel Mesquida), i també la presència de Catalunya (la llengua, la cultura, la política) a la vida i l’obra de Pasolini. El recull ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer. Les cendres de Pasolini és un assaig poètic singular que es fa desfent-se de la nostàlgia i inflant-se amb energia encomanadissa, celebrant l’actitud valenta del mestre, i fent valdre un seguit d’ecos i reverberacions (o, en paraules de Pons Alorda, de “petjades</p></div>

Quatre nous volums, de i sobre Pier Paolo Pasolini, ens acosten noves traduccions, reedicions i assaigs sobre el més compromès i sensible, el més radical i calidoscòpic de tots els creadors italians i europeus del segle XX, més modern que cap modern.

Ivan Alcázar Serrat La_Directa

PUBLICAT:

novembre 8, 2024

El cas de Pier Paolo Pasolini és sorprenent i la seva obra difícilment parangonable, i per això és sempre enriquidor i interessant fixar-s’hi, continuar-lo llegint, tenir-lo present: sempre ofereix una idea, una imatge, un punt de vista, que sempre sembla nou, fresc, valent. Per la seva diversitat i extensió (cinema, poesia, periodisme, assagisme…), pel seu atreviment (constantment martellejant el poder), per la seva ambigüitat heterodoxa i complexa (amb un peu a l’experimentació trencadora i un altre a la tradició i la Història), per la validesa total i actual de la seva crítica (contra el capitalisme com a força anoerradora, contra tots els seus processos uniformitzadors i destructors). Per raons òbvies, la seva figura ha estat sempre associada a la gravetat, la tragèdia i a cert “tremendisme”, i és cert que entre les seves pàgines i fotogrames hi ha una dosi xocant d’anuncis amenaçants, de presagis terrorífics, de crides desesperades. Però això es combina –i potser una cosa i l’altra siguin del tot coherents i conseqüents– amb un hedonisme militant i un amor conscient i manifest per la vida com a aposta per la creació, l’erotisme, la consciència, l’empatia vers la gent i els paisatges. Aquesta energia i optimisme és també present de manera clara en moltes de les seves obres, sigui a la poesia o al cinema: dels poemes-assaig “en forma de rosa” a les sàtires eròtiques fílmiques de la “trilogia de la vida”.

A les primeres novel·les pasolinianes, l’observació de la realitat es barreja amb la narració, amb la ideologia en primer pla i resultats literaris tragicòmics i formalment híbrids. D’altra banda, el Pasolini periodista, que al final de la seva vida carregarà enrabiat, dia sí dia també, contra la corrupció del sistema, mostra una faceta molt més relaxada, d’una lleugeresa estiuenca. Es constata, per exemple, als reportatges que va escriure per a la revista Successo, publicats el 1959, i dedicats a explicar el que es va trobant en la seva ruta al llarg de la costa italiana, de nord a sud i de sud a nord. La larga carretera de arena (l’Editorial Gallo Nero, amb traducció de David Paraleda) reuneix aquests articles, i funciona com un escàner informal realitzat per un Pasolini feliç, jove, ociós i lliure, del que en coneixerem gustos (Livorno, Roma, Ferrara), amics i companys. Pasolini s’encarrega de retratar, amb eines de periodista i dots de poeta i pintor, el seu país i els seus compatriotes trobats casualment sobre la sorra de les platges. Però l’ull clínic de l’autor, en aquesta particular road-movie escrita, no perdona, i ja detecta l’incipient turisme de masses, la decadència de certs llocs i geografies, les escletxes i bretxes d’una Itàlia que era un trencaclosques de cultures, microclimes, economies desiguals i moments històrics dissociats. Al sud hi veu pobresa, patetisme, primitivisme, i fins i tot bandolers, i, pertot, alemanys i alemanyes donant voltes amb l’empenta dels viatgers romàntics o amb la desgana del guiri sense gust ni esma.

La ‘Larga carretera de arena’, que recull els reportatges publicats per Pasolini a ‘Succeso’ el 1959, serveix com a record de la felicitat d’un periodista inspirat i, a la vegada, de monument a un país desaparegut

Com passava al seu document audiovisual Comizi d’amore (1964) en aquesta peça es veu una de les facetes més importants de l’artista Pasolini, potser la més valuosa de totes: la pretensió constant d’observar, d’entendre i d’estimar, per tal de romandre a prop dels seus contemporanis. És difícil imaginar com seria una obra amb objectius semblants, si Pasolini emprengués el viatge avui , recorrent en cotxe els mateixos paisatges: com descriuria Rimini, un Lloret o Salou italià? Amb quins ulls es miraria Venècia i el Lido, avui convertits en parcs temàtics (de pagament)? Encara trobaria certs llogarets “aïllats i fora del món”? Quants casos de “xenofòbia” l’assaltarien, en xerrar amb els que anés trobant pel camí, actualment? S’embadaliria amb la puresa salvatge i autèntica, a Nàpols i Calàbria? O, en canvi, aquella pobresa popular seria, ara, depauperació i marginalitat total? L’autor, qui el 1959 entrava a Òstia –en un altre “presagi”?– “sota un temporal blau com la mort”, segurament seria incapaç de descriure la transformació de molts llocs, com ara Viareggio o San Remo, sense fer una ganyota i desanimar-se davant de tals processos de degeneració i homogeneïtzació. Per tant, el llibre serveix també, no de souvenir, sinó de record de la felicitat d’un periodista inspirat. I, a la vegada, de monument a un país desaparegut.

Teorema (ara traduït al català per Jaume Creus, a l’Editorial Lleonard Muntaner, 2023) fou publicat per primer cop el 1968, en paral·lel a la pel·lícula del mateix títol i tema, de la qual és guió narratiu o correlat literari. Com si es tractés del revers endimoniat d’una paràbola bíblica, el sexe i l’erotisme, el poder i la submissió, protagonitzen aquí un engranatge maquiavèl·lic i sorprenent, encarnat per un “hoste”, bell i misteriós, que s’estavella com un meteorit contra la vida burgesa i monòtona d’una nissaga industrial milanesa. Tots els membres de la família acaben canviats i en estat de xoc, des-alienats d’una manera traumàtica i catàrtica. El “teorema” pasolinià és una hipòtesi provocativa: la de la irrupció del sagrat i atàvic en un ambient embrutit per la hipocresia i la grisor burgesa: el retorn d’una força primigènia, que rebenta la bombolla esmorteïda pels dictats del capitalisme i les màscares de la moral. És, també, un assaig en forma de faula, que acaba amb un “udol” i pot ser llegida com una peça greu i fosca o com una proposta gamberra i hilarant, segons com es miri. Perquè aquí, de la possessió (de béns, de fàbriques, d’estatus) es passa a la “possessió” (demoníaca, il·luminada, mística). La presentació doble de Teorema, literària i cinematogràfica, s’atreveix amb proves diverses: el text és una peça experimental, freda i distanciada, que té ànima de tesi, de guió i de collage que suma poemes i fins i tot qüestionaris periodístics. Una obra literària que té funció d’arma, i que com a tal ve carregada amb els projectils de Freud, de Marx, del surrealisme i del catolicisme, en un equilibri aparentment impossible. Amb capítols rars i esgarrifosos: el de Paolo cercant la pròpia mort a l’estació central, el d’Emilia martiritzant-se sota les excavadores… Al cinema (es va presentar a la Mostra de Venècia, el 1968), la cosa va ser exponencialment més escandalosa, com pertoca a les imatges, que solen ofendre més que mil paraules, i va acabar en un judici per obscenitat.

El principal valor d’un llibre com Alfabeto Pasolini (Editorial Trotta, 2023) és la seva utilitat pràctica i la seva claredat en l’organització i exposició d’allò que explica. Marco Antonio Bazzocchi, professor de literatura a Bolonya –ciutat pasoliniana destacada–, ha bastit un volum de consulta, que serveix tant de llibre de text com de “mapa” i de “brúixola” per avançar, mentre un s’introdueix en l’obra fílmica i literària de Pasolini. Un autor aparentment inabastable, se segueix i comprèn millor i amb més profunditat amb un alfabet conceptual i temàtic com aquest: un recull de paraules clau, on es descriuen els orígens i la base del poeta (el Friül, Casarsa), els mestres i referents de la persona (la mare, Ninetto, Ungaretti, Callas, Gadda, Longhi…), els temes cabdals del creador (mort, sagrat, homosexualitat), les seves obres cabdals (Les cendres de Gramsci, Poema en forma de rosa). I fins i tot s’exploren aquells conceptes més difícils i hermètics dins la seva manera de fer artística, com ara el “discurs lliure indirecte”, o “la descripció de descripcions”. Un exemple d’aquesta claredat: en explicar Teorema, una obra rotunda, però també misteriosa i interpretable segons prismes diferents, el que destaca el professor Bazzocchi és que, el llibre, Pasolini l’escriu com un informe, amb un to neutre, “com d’algú que observés l’escena d’una obra pintada”. Un altre valor del volum, és que inclou un recull d’interpretacions i recepcions crítiques de les seves obres, cosa que facilita acostar-les (encara més i millor) fins als problemes i qüestions més actuals.

En un encadenament apassionant de vincles i reconeixements, d’herències i relleus, el poeta i editor Jaume C. Pons Alorda inicia el seu volum pasolinià, Les cendres de Pasolini (Editorial Lleonard Muntaner, 2024) amb un triple poema: el d’Ezra Pound dedicat a Walt Whitman, el de Pier Paolo Pasolini dedicat a Erza Pound (amb qui l’autor italià debaté sobre tradició, capitalisme i crisi de la modernitat), i el del mateix autor del volum dedicat a Pasolini. En el seu assaig sobre el poeta, Pons Alorda prova d’experimentar d’una forma que és del tot coherent amb una obra que es va anar fent com més anava més trencadora: amb l’estructura polimorfa i trencadissa del Poema en forma de rosa, i amb les provatures del misteriós Teorema, abans citat, dues obres que foren veritables artificis on tot cabia, de la lírica a la sociologia.

‘Les cendres de Pasolini’ ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer

Les cendres de Pasolini, sobre fragments de la vida del “poeta de les cendres”, té de fil conductor la influència pasoliniana en la literatura i la vida cultural catalanes (en primer lloc, en Blai Bonet i Biel Mesquida), i també la presència de Catalunya (la llengua, la cultura, la política) a la vida i l’obra de Pasolini. El recull ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer. Les cendres de Pasolini és un assaig poètic singular que es fa desfent-se de la nostàlgia i inflant-se amb energia encomanadissa, celebrant l’actitud valenta del mestre, i fent valdre un seguit d’ecos i reverberacions (o, en paraules de Pons Alorda, de “petjades

<p> <span style="color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Postone assenyala essencialment a la importància de la temporalitat per entendre el ‘treball madur’ de Marx sobre la lògica dinàmica del capitalisme, i el consegüent ‘anacronisme’ del valor i del mode de producció. Defensa una concepció no-linear, encara que immanentment dinàmica, de la lògica del capital (a la qual anomena “dinàmica rutinària”), i emfatitza la importància d’una lectura interrelacionada de les categories clau de Marx: valor, treball, creixement, capital i mercaderia.</span></p><div><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 918.094px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone busca desenvolupar una teoria crítica del capitalisme que contempli aquest com a “una forma històricament específica de vida social” (Postone, 2017, p.39) amb “atributs metafísics” (Postone, 1993, p. 156), apuntant a quelcom més enllà de la mera dominació de classe, la desigualtat i la crítica que el marxisme tradicional fa del mode de distribució. Els principals adversaris de Postone al llarg del seu llibre són el marxisme tradicional i certes variants del pensament marxista tals com l’Escola de Frankfurt (tot i que sembla més comprensiu alguns dels pensadors del darrer grup), que van fracassar en entendre l’especificitat històrica de la categoria del treball, clau per a Marx, i la inherent interconnexió del temps, el valor, el treball, el creixement, el capital i la mercaderia (Postone, 1993, pp.7-10, p.29). Postone afirma que tals posicions poden ser caracteritzades com una ‘crítica del capitalisme des del punt de vista del treball’ (implicant una comprensió tranhistòrica del treball aïllada de les categories anteriorment esmentades), en contrast amb el que anomena una ‘crítica del treball sota el capitalisme’ (implicant una comprensió històrica i relacional del treball). La contradicció del capitalisme tal com es presenta en els <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Grundrisse</em> de Marx no és, argumenta Postone, entre els mitjans (producció industrial) i les relacions de producció (mercat i propietat privada), la qual podria ser resolta per l’apropiació dels mitjans de producció pel proletariat. En lloc d’això, la contradicció resideix en la forma i procés de la producció en si mateixa, i en la dominació del treball abstracte, el valor i el capital com a formes històricament específiques de mediació social. En aquest sentit, el capitalisme és una forma de “dominació abstracta i estructural” en comptes d’una mera dominació de classe (Postone, 1993, p.28), on les forces socials impersonals i abstractes no haurien de ser considerades com una simple màscara de “les relacions socials reals”, sinó que haurien de ser enteses com “les relacions reals de la societat capitalista, les quals estructuren la seva trajectòria dinàmica i la seva forma de producció” (Postone, 1993, pp. 6, 62).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En aquest article intentaré desentranyar els principals arguments presentats per Postone, de forma temàtica en comptes de purament cronològica. Començaré discutint la crítica principal de Postone cap al marxisme tradicional, i com la seva aproximació difereix d’aquest. Tot seguit discutiré la seva interpretació dels conceptes de treball, mercaderia i valor com a categories interrelacionades, apuntant a una dinàmica immanent del capitalisme i de les formes abstractes de mediació social i dominació. A continuació, estudiaré la descripció de Postone d’una nova forma de temps que emergeix en relació amb la dominació social capitalista, és a dir, el temps abstracte, i com aquest afecta el procés de treball. Finalment, examinaré l’anàlisi de Postone de la formulació de Marx del capital com a subjecte hegelià de la història (Postone, 1993, p.75; Postone, 2015, p.16; Postone, 2017, p.48), i la relació entre temps abstracte i temps històric que Postone desenvolupa. </p><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El marxisme tradicional com a “marxisme ricardià”</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En els <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Grundrisse</em>, Marx (1973, p.83, 105) critica a Ricardo i Smith, als quals es refereix com a “profetes de l’individu del segle XVIII” per haver abstret la categoria de treball i haver-la transposat com una “relació antiga vàlida en totes les formes de societat”. A més, Marx remarca que les categories econòmiques tals com treball, capital, valor i renda han de ser vistes com a expressió de ‘formes de ser’ i ‘característiques de l’existència’, i que les seves aparicions (és a dir, com es manifesten a si mateixes en relacions i pràctiques socials concretes) només poden adquirir significat una en relació amb l’altre sota un determinat mode de producció (Marx, 1973, pp. 106-107). Postone (1993, p.18) pren aquest aspecte específic dels escrits de Marx com a punt de partida per entendre El Capital. Aquest, defensa, es mou des de l’essència metafísica del capitalisme en el volum 1 a la seva aparença superficial en els volums 2 i 3. Apunta que els temes debatuts per Marx en el seu ‘treball primerenc’, com ara l’alienació i la relació entre l’ésser humà i la natura romanen implícitament centrals en El Capital, “tot i que transformats per les seves anàlisis del caràcter històricament específic del treball sota el capitalisme” (Postone, 1993, p. 31, peu de pàgina 41).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone comença la seva croada contra el marxisme tradicional examinant principalment els treballs de Sweezy (1969), Dobb (1940) i Mandel (1983) (entre d’altres), als quals considera com els principals representants del marxisme tradicional (Postone alinea alguns teòrics de l’Escola de Frankfurt amb el marxisme tradicional, però limitaré aquesta discussió preliminar a la crítica de Postone als autors anteriorment esmentats). El principal problema que subjau en el seu treball és, com argumenta, el seu reemplaçament de “la crítica de Marx del mode de producció i distribució per una crítica només del mode de distribució, i la seva teoria de l’autoabolició del proletariat per una teoria de l’autorealització del proletariat” (Postone, 1993, p. 69). Negligir l’especificitat del treball de producció de mercaderies com una forma de mediació social i el seu doble caràcter tal com es manifesta en el valor d’ús i el valor (íbid., p. 55) porta a una concepció “ricardiana” del treball i del valor. S’assumeix que el treball tal com es manifesta sota el capitalisme, “mistifica” la seva dimensió social i impedeix la realització de la seva essència transhistòrica, per això s’assumeix que les relacions socials de producció (mercat i propietat privada) “posen trave”’ a les forces de producció (treball i producció industrial) (íbid., p. 65). Marx, al contrari, va identificar les “traves” subjacents a les capacitats generals de la humanitat com a intrínseques, en comptes d’extrínseques, a les forces de producció, essent en “un sistema estructurat pel valor… utilitzades per esprémer als treballadors tant de temps de plustreball com sigui possible -encara que, cada cop més, aquests [poders productius de la humanitat] podrien ser utilitzats per incrementar directament la riquesa social i transformar la divisió detallada del treball” (ibíd., p.359). Postone defensa que el marxisme tradicional no comprèn la transformació de la forma social i el contingut del treball sota el capitalisme, i conseqüentment no pot explicar la relació intrínseca entre forma (relacions socials de producció) i contingut (forces de producció), assumint una essència transhistòrica (treball) la qual s’ha d’emancipar de la seva forma social actual (ibíd., p. 63).</p><figure class="wp-block-image aligncenter size-full is-resized" style="box-sizing: border-box; clear: both; display: table; margin: 50px auto 75px; text-align: center;"><img alt="" class="wp-image-28554 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 848px) 100vw, 848px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone.jpg 848w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-300x198.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-768x508.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-600x397.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-306x202.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-301x199.jpg 301w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-277x183.jpg 277w" data-was-processed="true" decoding="async" fetchpriority="high" height="561" sizes="(max-width: 848px) 100vw, 848px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone.jpg 848w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-300x198.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-768x508.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-600x397.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-306x202.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-301x199.jpg 301w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/10/postone-277x183.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom; width: 790px;" width="848" /></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El fracàs del marxisme tradicional a l’hora d’entendre el valor com una forma específica de riquesa mesurada per la despesa de temps de treball directe, considerant el valor com una “forma històricament determinada de la distribució de la riquesa en comptes d’una forma històricament específica de riquesa” (ibíd., p. 59) està estretament relacionat amb la malinterpretació del marxisme tradicional del treball sota el capitalisme com una forma mistificada d’una essència transhistòrica. Per a Marx, el valor i la plusvàlua, que apareixen en formes mistificades i contradictòries (preu de cost i benefici) són categories socials específiques pertanyents al capitalisme (ibíd., pp. 130-134), que indiquen una trajectòria dinàmica immanent de creixement i un “incessant procés de producció en nom de la producció” (ibíd., p. 184). Concebre el valor com una forma específica de distribució de la riquesa, i cridar a la seva apropiació i redistribució sota “la mateixa forma concreta del procés de producció i de l’estructura del treball” (ibíd., p. 35) serviria únicament per accelerar la dinàmica del capital. Això ha resultat, en efecte, en “l’emergència d’un mode més concret de la seva existència total [relacions burgeses de producció i distribució], mediades per organitzacions burocràtiques gegants en lloc de per formes liberals” (ibíd., p.117), com s’ha vist en diverses formes de capitalisme d’Estat que han emergit en el segle XX. Considerat en conjunt, el marxisme tradicional com a forma de ‘crítica positiva’ és incapaç de desafiar la “natura del creixement immanent al capital, de la trajectòria de la dinàmica en si mateixa” (ibíd., p. 309), i en última instància porta a l’establiment “d’una altra variant de les formacions socials capitalistes existents” (ibíd., p.64), el que de cap manera apunta més enllà del capitalisme. Com serà demostrat a continuació, Postone busca demostrar com la crítica negativa de Marx, en lloc de criticar “el que existeix sobre la base del que ja existeix”, apunta a una ‘crítica negativa’ immanent que “critica el que és sobre la base del que podria ser -que apunta a la possibilitat d’una altra formació social” (ibíd) (sobre la relació entre la ‘dialèctica negativa’ d’Adorno i la ‘crítica negativa’ de Postone, veure Lange, 2018, p.517). En la següent part examinaré la comprensió interrelacionada de Postone de la mercaderia, el treball, el valor i la riquesa, per mostrar el seu caràcter específic sota el capitalisme com a formes de mediació social, i com es constitueixen en formes alienes i abstractes que estructuren la vida social sota el capitalisme.</p><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mercaderia, treball (abstracte) i valor com a riquesa</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En la seva aclamada lectura de Marx, Lowith’s (1993, p.102) demostra com el primer considera que les relacions socials de treball sota el feudalisme apareixen com a “les seves pròpies relacions personals i no es disfressen com a relacions socials entre coses… ni el treball ni el producte necessiten assumir formes fantàstiques diferents de la realitat”. Com el mateix Marx (1975, p.318) afirma, encara que l’estranyament de la terra és present sota el feudalisme, aquest no apareix com “el govern del mer capital… la relació entre el propietari i la terra és més íntima… el propietari feudal no intenta extreure el màxim de la seva propietat, sinó que consumeix el que hi ha i deixa la collita als seus serfs”. La peculiaritat del treball i de les formes d’interdependència social sota el capitalisme, i la raó per la qual el treball esdevé constituït i constitueix una forma aliena i quasi-objectiva, jau en el fet que els treballadors no consumeixen el que produeixen; és a dir, el treball no és un mitjà per la consumpció directa sinó un mitjà per produir, intercanviar i adquirir altres mercaderies sota les lleis de la valorització i l’acumulació de capital (no hi ha, per tant, una relació intrínseca entre la natura específica del treball gastat i el producte adquirit) (Postone, 1993, p. 148-149). Mentre en les formacions socials precapitalistes la producció va estar relacionada amb el consum, la riquesa es distribuïa d’acord amb relacions socials obertes (p.ex. ‘lligams tradicionals’ i formes personals de dominació social), i la despesa de temps de treball directe (d’acord amb una norma objectiva temporal ‘temps de treball socialment necessari’) no era l’únic mitjà de subsistència o producció de riquesa material i plusvàlua. Amb la introducció de la producció determinada per la mercaderia, la plusvàlua com a fonament de la producció, i les relacions de treball assalariat, la despesa de temps de treball esdevé el mitjà principal de produir plusvàlua, i és imposat com una necessitat per la població general: “un ha de treball per a sobreviure”, i “el treball de l’individu és el mitjà necessari per al seu consum (o el de la seva família” (ibíd., p.161).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone (1993, pp.154-155) afirma que Marx comença el volum 1 d’El Capital amb una discussió de la mercaderia com si representés “l’expressió més elemental del caràcter dual del capitalisme” (el que també anomena la seva ‘essència reïficada’): en aquest sentit encarna una dimensió qualitativa particular i concreta (és a dir, és un producte del treball concret amb un valor d’ús particular), i una dimensió abstracta, general i homogènia (és a dir, una forma de mediació social abstracta, encarnada en el valor). La mercaderia, afegeix, no hauria de ser considerada merament com un objecte, sinó com una relació social objectificada (entre l’ésser humà, el treball i la natura) que esdevé visible quan s’entèn la lògica del valor. El treball, com la mercaderia, té un caràcter dual sota el capitalisme: és una activitat productiva (concreta) i qualitativa, i és una forma de mediació social (abstracta). El fet que sigui una mediació social sota el capitalisme (és a dir, un mitjà social d’adquisició del productes d’altres i d’extracció de plusvàlua a través de l’increment de la plusvàlua relativa) és el que li dona el seu caràcter abstracte i general, i el fa constituït i constitutiu d’alienació, dominació abstracta i explotació (ibíd., pp. 151, 181). La dualitat d’ambdues categories pot ser explicada pel valor com a forma de la riquesa sota la societat burgesa i els fins últims de tal societat, la qual no està mediada per relacions socials obertes, sinó que és en si mateixa una “dimensió auto-mediadora de mercaderies” (ibíd., p 188). Mentre que la riquesa material és mesurada “sobre la base de la natura i la quantitat de béns produïda”, el valor és una forma de riquesa “determinada per la despesa temporal” (Postone & Brennan, 2009, p.315). La dominació abstracta del valor és demostrada pel fet que el capitalisme no produeix riquesa material com a finalitat, per ser distribuïda d’acord amb relacions socials obertes, sinó com a mitjà per una inacabable expansió de la plusvàlua, on el procés en si mateix es converteix en un ‘malson’ que escapa al control humà (Postone, 1993, p. 383). La natura fragmentària del capitalisme, que separa el treball material del treball intel·lectual, la terra, la natura material i els mitjans de producció, comporta que el valor, que és determinat per la despesa de temps de treball, faci de mediador entre la gent i el món social i material, el qual cada cop més assumeix una forma-mercaderia. Entendre la força de treball com una mercaderia (per ser comprada i venuda) ens permet entendre l’interminable circuit de mercaderies M-D-M ( on M és mercaderia, D és diner) de què va parlar Marx, on els treballadors necessàriament apareixen com a venedors de mercaderies per adquirir diners (una forma de capital que és en si mateixa una mediació social entre treball i mercaderies) amb el propòsit d’obtenir mercaderies produïdes per altres per a sobreviure (Postone, 1993, p.267).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El capitalisme aconsegueix la legitimació ideològica de les formes de vida social gràcies a la transhistorització del treball, fent-lo aparèixer en les seves forma i contingut actuals com una funció natural en comptes d’una funció social específica del capitalisme. La dominació de les formes de mediació social abstracta del capitalisme indueixen a “una ràpida acumulació de riquesa social i capacitat productiva de la humanitat, i això comporta també la creixent fragmentació del treball, la regimentació formal del temps, i la destrucció de la natura” (Postone, 1993, p.162). Aquest procés, conegut com la ‘tendència auto-valoritzadora’ de la plusvàlua, necessàriament comporta que el valor produït per la força de treball augmenti desproporcionadament respecte a la força de treball mateixa, ja que l’última roman determinada per una norma temporal abstracta (temps de treball socialment necessari) la qual no augmenta en valor (ja sigui a través del decreixement del temps de treball socialment necessari o l’increment de salari) mentre la productivitat real augmenta (en termes del valor dels productes produïts). A més, l’increment en la producció torna el treball superflu i descartable, encara que el capitalisme contradictòriament manté la primacia de la despesa de temps de treball com el sol mitjà de subsistència per la població general i per la creació de valor. Això mostra que la superació del capitalisme és de fet immanent a la seva dinàmica, ja que aquest desenvolupa forces productives que tornen la despesa de temps de treball superflu provocant que aquest deixi de ser el mitjà principal de creació de valor, i per tant és capaç d’alliberar la població treballadora del temps de treball socialment necessari (ibíd., pp.195-197). Tanmateix, degut a que el capitalisme manté aquesta contradicció (és a dir, la primacia del temps de treball en la creació de valor) en la seva inacabable cerca de valorització de la plusvàlua, es torna “anacrònic en termes del potencial de producció de riquesa material de les forces productives a les quals dona origen” (ibíd., p.197), i la simultània alienació, empobriment i dominació causats per les seves formes abstractes de mediació social. Aquesta dinàmica immanent del capitalisme és al que Postone es refereix com “l’anacronisme del valor” i la “dinàmica rutinària”, i aquesta dinàmica es caracteritza per ‘estructures profundes’ i ‘lleis de moviment’ en les quals estan assentats el pensament i l’acció quotidians (ibíd., p.136). En la següent secció examinaré més de prop la relació entre valor, temps i necessitat.</p><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Temps i necessitat</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Com he mencionat anteriorment, el temps és fonamental en les categories de mercaderia, valor i treball sota el capitalisme, ja que la producció de plusvàlua necessita de la despesa de temps de treball d’acord amb una norma social temporal (temps de treball socialment necessari). En aquest sentit, “la mesura temporal és, en comptes de la quantitat material concreta, la mesura de la riquesa [sota el capitalisme]”, i troba la seva expressió en el valor (ibíd., p.194). La introducció de la producció determinada per la mercaderia i el valor com el fonament de la producció comporta una reestructuració fonamental dels ritmes quotidians i de l’experiència del temps, ja que el valor és una “categoria d’eficiència, racionalització i continua transformació… una categoria d’una totalitat direccionalment dinàmica” (ibíd., p.272). Encara que el rellotge va ser inventat abans de l’ascens del capitalisme (p.ex. a Xina), no va estructurar la vida quotidiana de la mateixa manera en què sota el capitalisme ho fa, ni va donar origen a una certa experiència i narrativa del temps (uniforme, buit, continu) (Landes, 1984; Needham, 1986; Postone, 1993). Les nocions de ‘temps concret’ i ‘temps abstracte’ són centrals per entendre com el capitalisme va reestructurar el temps quotidià: mentre la primera és una variable dependent, una funció dels esdeveniments (p.ex. cicles naturals, processos, activitats), la segona és una “variable independent que constitueix un marc independent en el qual moviments, esdeveniments i accions ocorren” (ibíd., p. 202). Amb l’objectiu de disciplinar la població treballadora i assegurar el “procés d’autovalorització” de la plusvàlua, el treball esdevé una funció del temps (com s’ha vist amb el temps de treball socialment necessari), quelcom oposat al temps com a funció del treball en les formacions pre-capitalistes (on el temps era mesurat en termes de tasques i activitats particulars, i no a la inversa) (Thompson, 1967; Postone, 1993, pp. 201, 216). La creixent abstracció i quantificació del treball va requerir de la seva subordinació a un marc independent, que mesurés el seu valor independentment de la productivitat particular qualitativa del treballador. Paral·lelament a la fragmentària, repetitiva i unilateral activitat de treball del treballador, el temps és construït en termes d’unitats convencionals (hores, minuts, etc.), continues i homogènies (la fabricació i la producció a gran escala esdevenen una expressió del mode de producció capitalista amb la creixent especialització i desqualificació del treball). </p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En comptes de veure l’ascens del temps constant i estandarditzat com un fenomen urbà, o un desenvolupament tecnològic natural, hem de situar-lo en el desenvolupament d’una vida social capitalista i una nova forma de disciplina depenent d’unitats de temps constants (Postone, 1993, pp.208-215). En altres paraules, la nova organització social del temps que va resultar de la introducció dels timbres al lloc de feina i l’estandardització del temps en la vida quotidiana, està directament relacionada amb la creixent homogeneïtzació, quantificació i abstracció dels objectes quotidians i el treball, que al seu torn constitueixen i són constituïts per noves formes de subjectivitat. És per això que Postone afirma que la lluita sobre la durada de la jornada laboral va ser en si mateixa una manifestació de i una contribució a la “constitució social del temps com una mesura abstracta de l’activitat” (ibíd., p.211). Tanmateix, les implicacions de llarg abast de la introducció del temps abstracte (tals com l’emergència del ‘dia burgès’ i l’estandardització del temps en diferents àrees/regions) no van ser immediatament materialitzades (ibíd.). Les nocions de ‘subsumpció formal’ i ‘subsumpció real’ són centrals per la comprensió del desplegament de la dialèctica del capitalisme. La primera es refereix a la introducció de les relacions de capital abstractes totalitzants, on la propietat privada, la producció industrial i el treball assalariat són introduïdes, i el treball es transforma en força de treball. Aquí “el capitalisme sembla ser només una qüestió de propietat i control” (Postone, 2015, p.18). La subsumpció real (o treball sota el capitalisme) es refereix a la totalització de les relacions socials capitalistes i la seva dinàmica immanent de valorització de la plusvàlua, on el capital comença a ‘modelar’la vida social i els processos de treball concrets a la seva pròpia imatge, d’acord amb el treball abstracte, al temps i al valor (Postone, 1993, p.182). Per tant, la subsumpció formal del treball esdevé una pressuposició de subsumpció real, comportant una trajectòria dinàmica immanent de formal a real. Això pot ajudar a explicar per què la introducció del temps de treball abstracte no va ser generalitzada immediatament, ja que la ‘subsumpció formal’ no garanteix necessàriament una ‘subsumpció real’ immediata, sinó que tan sols apunta a la introducció de noves formes de mediació social i dominació abstracta les quals donen lloc a una trajectòria dinàmica conduent a la subsumpció real del treball sota el capitalisme.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’efecte més perjudicial de la introducció del temps abstracte és que “<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el temps esdevé necessitat</em> [èmfasi a l’original]” (ibíd., p.191), és a dir, que la supervivència d’hom sota el capitalisme depèn de la conformitat a una norma temporal objectiva i abstracta, per tal d’adquirir mercaderies produïdes pels altres i romandre en la interminable circulació de mercaderies (M-D-M). Dit d’altra manera, el temps assumeix una carácter abstracte i objectivament necessari, al qual hom s’ha de conformar i ha d’ajustar els seus ritmes temporals si vol sobreviure. Un cop el treball abstracte i el temps emergeixen com a formes específiques de dominació abstracta sota el capitalisme, comencen a moldejar i donar forma al treball concret i al temps d’acord amb el caràcter ‘instrumental’ del capitalisme (ibíd., pp-179-184). Apuntant a un increment de la producció incessant en nom de la valorització de la plusvàlua i no del consum directe, el treball esdevé cada cop més repetitiu, disciplinat i coordinat, mentre que el temps adquireix una forma homogènia, commensurable i constant (ibíd., pp.210-215). En la següent part estudiaré la relació entre capital, temps concret i abstracte i el moviment de la història.</p><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Capital i història</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot i que Marx rebutjà l’idealisme de Hegel com a filosofia burgesa, va mantenir que la filosofia hegeliana de la història expressa el moviment històric del capitalisme, ja que la dominació abstracta de les relacions socials capitalistes, un cop constituïdes pel treball sota el capitalisme, adquireix la seva pròpia vida (Postone, 1993, pp. 75, 269). El capital que assumeix formes tals com la mercaderia i el diner és el resultat de la realització de la ‘tendència a l’autovalorització’ del valor, en altres paraules, “el valor esdevé capital com a resultat d’un procés de valorització del valor”, i no té un telos extern determinat ni forma final (pp.269). Tal com Marx (1981, p.953, citat en Postone, 1993, p.351) assenyala: “el capital no és una cosa, és una relació social de producció que pertany a una formació social històrica, la qual simplement pren la forma d’una cosa i dona a aquesta cosa un caràcter social”. El capital comença a transformar i donar forma a la natura, al món social, i al procés històric que es manifesta en cicles recurrents de “producció i consum, creació i destrucció” (Postone, 1993, p.269). Per això, Postone defensa que la crítica que fa Marx de Hegel no és una inversió antropològica del seu caràcter idealista, sinó un intent de mostrat que el Geist de Hegel expressa el moviment històric abstracte del capital, el qual va més enllà de la dicotomia subjecte/objecte, tot examinant la totalitat de les relacions socials, i com aquestes afecten el procés històric concret (Postone, 1993, pp.71-75). Això esdevé una mena de ‘justificació materialista’ per la lògica abstracta i idealista de Hegel, la qual és vàlida pel desenvolupament capitalista històric. Com Postone (2017, pp.48-49) argumenta:</p><blockquote class="wp-block-quote is-layout-flow wp-block-quote-is-layout-flow" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 5px solid var(--ast-border-color); border-right: 0px; border-top: 0px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; overflow-wrap: break-word; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 17.6px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin-block: 0px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">“Un hauria de prendre’s seriosament la descripció de Marx al Capital de la categoria de capital com la substància auto-motriu que és subjecte. Descrivint-ho amb el mateix llenguatge que Hegel va emprar a la Fenomenologia amb referència a Geist, Marx suggereix que la noció de Hegel que la història té una lògica i un desplegament dialèctic és per suposat vàlida – però només per la modernitat capitalista. El que Hegel va tractar com el subjecte de la història, Marx ara ho identifica com a capital, una estructura dinàmica de dominació abstracta que, encara que constituïda pels humans, esdevé independent de les seves voluntats, i és generativa d’una dinàmica històrica”. </p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 17.6px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin-block: 24px 0px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Contràriament a les interpretacions tradicionals de Marx (p.ex. la interpretació de Lukács), la darrera no ‘materialitza’ la dialèctica hegeliana per a referir-se a un subjecte (proletari) conscient, que finalment es realitzarà i totalitzarà a sí mateix. Més aviat, el ‘treball madur’ de Marx defensa que la dialèctica de Hegel es refereix precisament a les relacions socials alienants del capital i al seu nucli dinàmic racional, els quals són auto-reflexius, però no es poden atribuir a un subjecte auto-conscient (Postone, 1993, p.77). Per tant, superar el capitalisme necessita de l’abolició de la totalitat del capital, és a dir de les formes de mediació social totalitzants i totalitzades i la dominació abstracta, les quals estan constituïdes per les relacions socials de treball i les seves pràctiques concretes sota el capitalisme. Com a part de la seva dinàmica immanent i del seu nucli racional, el capital busca totalitzar les seves relacions socials i formes de mediació; per tant, per Marx és un objecte de crítica per ser abolit, no per ser realitzat (ibíd., p.79). </p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone argumenta que degut del nucli idealista racional del capital, el moviment de la història sota el capitalisme esdevé direccionalment dinàmic, desplegant-se a través de la dialèctica del temps abstracte i el temps històric (ibíd., p.294). El primer es refereix a un temps homogeni, buit, estàtic (‘temps newtonià’), que provoca una transformació qualitativa i en curs del temps històric. El segon pot ser entès com “una forma de temps concret que està socialment constituït i expressa una transformació qualitativa en curs” (ibíd.). Donat que els efectes del temps abstracte en el procés històric concret no poden ser entesos sense referir-se a la seva forma ‘newtoniana’, aquest ha de ser entès a través de la relació entre treball abstracte, treball i valor, i treball concret, temps i valor d’ús. En altres paraules, el desplegament dialèctic de la història és el de la dialèctica entre dos aspectes de la forma mercaderia: el concret (valor d’ús, treball concret) i l’abstracte (valor, treball abstracte). El temps històric concret és, doncs, l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte, que està sostingut per la dominació del valor i està socialment constituït pel treball i la producció sota el capitalisme (ibíd., p.293). Un exemple de l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte en el temps històric concret és com aquest afecta la ‘densitat’ de les unitats temporals (és a dir, la taxa d’explotació) en termes de productivitat i pràctiques laborals concretes, mentre roman estàtic, estandarditzat i homogeni en sí mateix (Stoetzler, 2004, p.271). Dit d’una altra manera, els increments en la productivitat tornen la unitat temporal abstracta (p.ex. 1 hora de despesa de temps de treball directe) més ‘densa’ en termes del treball concret utilitzat i les mercaderies produïdes, però el valor de la unitat abstracta temporal no es mou d’acord amb el valor produït, sinó que roman igual (el valor d’aquesta pot incrementar-se ja sigui a través de la reducció del temps de treball socialment necessari, o d’un increment en els salaris). La mesura temporal abstracta roman constant encara que el valor produït s’ha incrementat a si mateix, tornant el treball i la producció ‘anacròniques’ en termes de valor. Ras i curt, és aquesta interacció entre un temps normatiu i abstracte, i un temps direccional i històric, el que dirigeix el ‘curs de la història’ sota el capitalisme (Stoetzler, 2004, p.271); com a resultat, el curs de la història i les transformacions dinàmiques transformant-lo poden, de vegades, accelerar-se i d’altres ralentitzar-se com a resultat de la dialèctica.</p><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Crítiques i conclusió</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone ha estat criticat per presentar una estructura ‘eterna’ sense subjectes (negligint la subjectivitat i les experiències viscudes), ahistoritzant la crítica marxista i, irònicament, produint una postura post-estructuralista sobre el canvi social (Jay, 1993; Fracchia, 1995; Miller, 2004). Encara que no em serà possible discutir aquestes crítiques en detall, miraré de fer una breu perspectiva general. Una de les principals crítiques contra Postone ha estat la marginalització de l’antagonisme de classe en les seves anàlisis, fracassant a l’hora d’examinar el rol crucial que la propietat privada i les posicions de classe juguen en les estructures de dominació i explotació del capitalisme, i per tant sent incapaç d’esbossar com hauria de ser el canvi social, per no mencionar qui i què ens hi portarà (Jay, 1993; Arthur, 1994; Stoetzler, 2004). Això l’ha alineat, paradoxalment, amb aquells post-estructuralistes que subratllen la contingència i les ruptures quan intenten explicar o projectar el canvi social (p.ex. Derrida, veure Miller, 2004, p.227). A més, la insistència de Postone en una lectura històricament específica de les categories de Marx, i el seu complet rebuig de categories tranhistòriques, no ens permet entendre la resta de la història (altres formes històriques de dominació abstracta i com la gent feia història abans del capitalisme), ja que defensa que les anàlisis de Marx només poden ser vàlids pel capitalisme tornant la crítica marxista ahistòrica, i en conseqüència fracassant a l’hora d’explicar els orígens històrics del capitalisme (Fracchia, 1995; Miller, 2004). Similarment, l’anàlisi de Postone planteja dificultats per explicar les tendències divergents i els règims d’acumulació de capital, així com les diferències qualitatives entre tendències històriques dintre del capitalisme en si mateix, degut a enfocar-se excessivament en la dinàmica estructural en sentit ampli (Miller, 2004). Un altra problema és l’obscurantisme de Postone quan es tracta de discutir la dialèctica del temps abstracte i el temps històric, que ha deixat els investigadors preguntant-se què volia dir realment, i si la seva formulació és interessant en primer lloc (Lange, 2018). Estretament relacionat amb això està la negligència de Postone de la subjectivitat i la constitució subjectiva de les estructures capitalistes de dominació i alienació, i la constitució subjectiva de les idees, les quals juguen un rol important en la vida social i el procés històric, degut a centrar-se excessivament en la totalitat de les relacions subjecte-objecte, per no mencionar la seva negligència de l’experiència subjectiva del temps i el treball (és a dir, qui està experimentant temps abstracte i treball, i com ho està experimentant?) (Miller, 2004).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És possible al·legar que l’enfocament de Postone, tot i patir ambigüitats i inconsistències, ha provat ser esclaridor i beneficial en múltiples aspectes. En apartar-se de la crítica del mode de distribució sol, proveeix una fonamentació sòlida per analitzar les variades (fracassades) formes d’acumulació d’estat que van emergir durant el segle XX. El que és més, pot també ajudar-nos a entendre la revolta del neo-liberalisme contra els guanys mínims dels treballadors del règim fordista/keynesià, l’actual ‘crisis del treball’ (l’estancament del guany, els creixents nivells d’atur i insatisfacció laboral, etc.) malgrat els increments constants de la productivitat. També ens alerta de l’embogit impuls del capitalisme de buscar noves vies per l’extracció de plusvàlua i l’acumulació de capital a expenses de la natural material i la salut de la població (l’expansió de l’economia del deute, la transformació de la terra i els recursos naturals en actius financers, etc.) (Postone, 2015; 2017). Aconsegueix demostrar com el ‘treball madur’ de Marx apunta a quelcom més enllà de la dominació de classe, mostrant la dominació abstracta i estructural que apuntala una trajectòria dinàmica del capitalisme. Aquesta no pot ser superada simplement per l’apropiació i la redistribució del valor i la propietat privada sense transformar el procés de producció en sí mateix i les formes de mediació social. Més aviat, la superació del capitalisme comporta necessàriament “l’abolició sistemàtica del valor i, per tant, de la dominació abstracta, de la necessitat abstracta d’una forma particular de “creixement”, i del treball humà directe com un element intern de producció” (Postone, 1993, p. 39). Com pot ser tot plegat dut a terme, tanmateix, és el que Postone ens deixa a imaginar desamparadament, mentre el domini del capital es consolida dia a dia. Com ell mateix menciona anteriorment: “la dinàmica històrica del capitalisme genera incessantment el que és “nou” mentre regenera el que és el “mateix”” (Postone, 2015, p.16). Això suposa que, sota el capitalisme, no només ‘tot allò que és sòlid s’esvaeix en l’aire”, però també que tot allò fluid es converteix en pedra” (Stoetzler, 2004, p. 279).</p><hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity is-style-wide" style="background-color: transparent; border-bottom: none; border-image: initial; border-left: none; border-right: none; border-top: 2px solid; box-sizing: border-box; height: 1px; margin-bottom: var(--wp--preset--spacing--60); margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: var(--wp--preset--spacing--60); max-width: none;" /><h2 class="wp-block-heading has-medium-font-size" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: var(--wp--preset--font-size--medium) !important; font-style: inherit; line-height: 1.3em; margin: 0px 0px 0.7em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 20px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Referències</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Arthur, C. (1994). Review of Time, Labor and Social Domination. Capital and Class, 54, 150-153.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Dobb, Maurice (1940). Political Economy and Capitalism. London: Routledge & Kegan Paul.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Fracchia, J. (1995). [Review of Time, Labor and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. History and Theory, 34(4), 355–371.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Jay, M. (1993). Marx after Marxism [Review of Time, Labor, and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. New German Critique, 60, 181–191.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Landes, David S. (1983). Revolution in Time: Clocks and the Making of the Modern World. Cambridge, MA: Harvard University Press.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Lange, E. L. (2018). Moishe Postone: Marx’s Critique of Political Economy as Immanent Social Critique. In ‘’The SAGE handbook of Frankfurt school critical theory’’. London: SAGE, pp.514-532.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Lowith, K. (1993). Max Weber and Karl Marx (1st ed.). London: Routledge.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mandel, Ernst (1971). The Formation of the Economic Thought of Karl Marx. New York and London: Monthly Review Press.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Marx, K. 1857-58 [1973]. Grundrisse: Foundations of the Critique of Political Economy, trans. M. Nicolaus. New York: Vintage.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Marx, K. 1975 [1844]. Economic and Philosophical Manuscripts (Paris Manuscripts). Harmondsworth: Penguin.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Marx, Karl (1981) Capital. A Critique of Political Economy. Volume III, translated by David Fernbach. London: Penguin.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Miller, K. (2004). The Question of Time in Postone’s Time, Labor and Social Domination. Historical Materialism, 12(3), 209-237.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Needham, Joseph, Wang Ling, and Derek de Solla Price. (1986) Heavenly Clockwork: The Great Astronomical Clocks of Medieval China. (2d ed.). Cambridge: Cambridge University Press.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone, Moishe (1993) Time, Labor, and Social Domination. A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory. Cambridge: Cambridge University Press.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone, M., & Brennan, T. (2009). Labor and the logic of abstraction: An interview. South Atlantic Quarterly, 108(2), 305-330.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone, M. (2015). The task of critical theory today: Rethinking the critique of capitalism and its futures. Current Perspectives in Social Theory, Volume 33, 3-28</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Postone, M. (2017). The Current Crisis and the anachronism of value: a Marxian reading. Continental Thought & Theory: A Journal Of Intellectual Freedom. Volume 1 | Issue 4: 150 years of Capital 38-54 | ISSN: 2463-333X</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Stoetzler, M. (2004). Postone’s Marx: A Theorist of Modern Society, Its Social Movements and Its Imprisonment by Abstract Labour. Historical Materialism, 12(3), 261-283.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sweezy, Paul M. (1969). The Theory of Capitalist Development. New York: Oxford University Press.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Thompson, E. P. (1967). Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism. Past and Present 38, 56-97.</p></div></div><div class="elementor-element elementor-element-cbaaded elementor-widget-divider--view-line elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="cbaaded" data-widget_type="divider.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-color: #eaeaea; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 918.094px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding-block: 29px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></div></div></div></div><div class="elementor-element elementor-element-1f4b242 elementor-view-default elementor-widget elementor-widget-icon" data-element_type="widget" data-id="1f4b242" data-widget_type="icon.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 637.703px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 31.875px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><div class="elementor-icon-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-icon" href="https://catarsimagazin.cat/llegir-marx-a-traves-de-postone/#article" style="border-color: var( --e-global-color-641c31c9 ); border-image: initial; border-style: initial; border-width: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: 22px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 1; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: 0.3s; vertical-align: baseline;"></a></div></div></div>

Postone assenyala essencialment a la importància de la temporalitat per entendre el ‘treball madur’ de Marx sobre la lògica dinàmica del capitalisme, i el consegüent ‘anacronisme’ del valor i del mode de producció. Defensa una concepció no-linear, encara que immanentment dinàmica, de la lògica del capital (a la qual anomena “dinàmica rutinària”), i emfatitza la importància d’una lectura interrelacionada de les categories clau de Marx: valor, treball, creixement, capital i mercaderia.

Postone busca desenvolupar una teoria crítica del capitalisme que contempli aquest com a “una forma històricament específica de vida social” (Postone, 2017, p.39) amb “atributs metafísics” (Postone, 1993, p. 156), apuntant a quelcom més enllà de la mera dominació de classe, la desigualtat i la crítica que el marxisme tradicional fa del mode de distribució. Els principals adversaris de Postone al llarg del seu llibre són el marxisme tradicional i certes variants del pensament marxista tals com l’Escola de Frankfurt (tot i que sembla més comprensiu alguns dels pensadors del darrer grup), que van fracassar en entendre l’especificitat històrica de la categoria del treball, clau per a Marx, i la inherent interconnexió del temps, el valor, el treball, el creixement, el capital i la mercaderia (Postone, 1993, pp.7-10, p.29). Postone afirma que tals posicions poden ser caracteritzades com una ‘crítica del capitalisme des del punt de vista del treball’ (implicant una comprensió tranhistòrica del treball aïllada de les categories anteriorment esmentades), en contrast amb el que anomena una ‘crítica del treball sota el capitalisme’ (implicant una comprensió històrica i relacional del treball). La contradicció del capitalisme tal com es presenta en els Grundrisse de Marx no és, argumenta Postone, entre els mitjans (producció industrial) i les relacions de producció (mercat i propietat privada), la qual podria ser resolta per l’apropiació dels mitjans de producció pel proletariat. En lloc d’això, la contradicció resideix en la forma i procés de la producció en si mateixa, i en la dominació del treball abstracte, el valor i el capital com a formes històricament específiques de mediació social. En aquest sentit, el capitalisme és una forma de “dominació abstracta i estructural” en comptes d’una mera dominació de classe (Postone, 1993, p.28), on les forces socials impersonals i abstractes no haurien de ser considerades com una simple màscara de “les relacions socials reals”, sinó que haurien de ser enteses com “les relacions reals de la societat capitalista, les quals estructuren la seva trajectòria dinàmica i la seva forma de producció” (Postone, 1993, pp. 6, 62).

En aquest article intentaré desentranyar els principals arguments presentats per Postone, de forma temàtica en comptes de purament cronològica. Començaré discutint la crítica principal de Postone cap al marxisme tradicional, i com la seva aproximació difereix d’aquest. Tot seguit discutiré la seva interpretació dels conceptes de treball, mercaderia i valor com a categories interrelacionades, apuntant a una dinàmica immanent del capitalisme i de les formes abstractes de mediació social i dominació. A continuació, estudiaré la descripció de Postone d’una nova forma de temps que emergeix en relació amb la dominació social capitalista, és a dir, el temps abstracte, i com aquest afecta el procés de treball. Finalment, examinaré l’anàlisi de Postone de la formulació de Marx del capital com a subjecte hegelià de la història (Postone, 1993, p.75; Postone, 2015, p.16; Postone, 2017, p.48), i la relació entre temps abstracte i temps històric que Postone desenvolupa.

El marxisme tradicional com a “marxisme ricardià”

En els Grundrisse, Marx (1973, p.83, 105) critica a Ricardo i Smith, als quals es refereix com a “profetes de l’individu del segle XVIII” per haver abstret la categoria de treball i haver-la transposat com una “relació antiga vàlida en totes les formes de societat”. A més, Marx remarca que les categories econòmiques tals com treball, capital, valor i renda han de ser vistes com a expressió de ‘formes de ser’ i ‘característiques de l’existència’, i que les seves aparicions (és a dir, com es manifesten a si mateixes en relacions i pràctiques socials concretes) només poden adquirir significat una en relació amb l’altre sota un determinat mode de producció (Marx, 1973, pp. 106-107). Postone (1993, p.18) pren aquest aspecte específic dels escrits de Marx com a punt de partida per entendre El Capital. Aquest, defensa, es mou des de l’essència metafísica del capitalisme en el volum 1 a la seva aparença superficial en els volums 2 i 3. Apunta que els temes debatuts per Marx en el seu ‘treball primerenc’, com ara l’alienació i la relació entre l’ésser humà i la natura romanen implícitament centrals en El Capital, “tot i que transformats per les seves anàlisis del caràcter històricament específic del treball sota el capitalisme” (Postone, 1993, p. 31, peu de pàgina 41).

Postone comença la seva croada contra el marxisme tradicional examinant principalment els treballs de Sweezy (1969), Dobb (1940) i Mandel (1983) (entre d’altres), als quals considera com els principals representants del marxisme tradicional (Postone alinea alguns teòrics de l’Escola de Frankfurt amb el marxisme tradicional, però limitaré aquesta discussió preliminar a la crítica de Postone als autors anteriorment esmentats). El principal problema que subjau en el seu treball és, com argumenta, el seu reemplaçament de “la crítica de Marx del mode de producció i distribució per una crítica només del mode de distribució, i la seva teoria de l’autoabolició del proletariat per una teoria de l’autorealització del proletariat” (Postone, 1993, p. 69). Negligir l’especificitat del treball de producció de mercaderies com una forma de mediació social i el seu doble caràcter tal com es manifesta en el valor d’ús i el valor (íbid., p. 55) porta a una concepció “ricardiana” del treball i del valor. S’assumeix que el treball tal com es manifesta sota el capitalisme, “mistifica” la seva dimensió social i impedeix la realització de la seva essència transhistòrica, per això s’assumeix que les relacions socials de producció (mercat i propietat privada) “posen trave”’ a les forces de producció (treball i producció industrial) (íbid., p. 65). Marx, al contrari, va identificar les “traves” subjacents a les capacitats generals de la humanitat com a intrínseques, en comptes d’extrínseques, a les forces de producció, essent en “un sistema estructurat pel valor… utilitzades per esprémer als treballadors tant de temps de plustreball com sigui possible -encara que, cada cop més, aquests [poders productius de la humanitat] podrien ser utilitzats per incrementar directament la riquesa social i transformar la divisió detallada del treball” (ibíd., p.359). Postone defensa que el marxisme tradicional no comprèn la transformació de la forma social i el contingut del treball sota el capitalisme, i conseqüentment no pot explicar la relació intrínseca entre forma (relacions socials de producció) i contingut (forces de producció), assumint una essència transhistòrica (treball) la qual s’ha d’emancipar de la seva forma social actual (ibíd., p. 63).

El fracàs del marxisme tradicional a l’hora d’entendre el valor com una forma específica de riquesa mesurada per la despesa de temps de treball directe, considerant el valor com una “forma històricament determinada de la distribució de la riquesa en comptes d’una forma històricament específica de riquesa” (ibíd., p. 59) està estretament relacionat amb la malinterpretació del marxisme tradicional del treball sota el capitalisme com una forma mistificada d’una essència transhistòrica. Per a Marx, el valor i la plusvàlua, que apareixen en formes mistificades i contradictòries (preu de cost i benefici) són categories socials específiques pertanyents al capitalisme (ibíd., pp. 130-134), que indiquen una trajectòria dinàmica immanent de creixement i un “incessant procés de producció en nom de la producció” (ibíd., p. 184). Concebre el valor com una forma específica de distribució de la riquesa, i cridar a la seva apropiació i redistribució sota “la mateixa forma concreta del procés de producció i de l’estructura del treball” (ibíd., p. 35) serviria únicament per accelerar la dinàmica del capital. Això ha resultat, en efecte, en “l’emergència d’un mode més concret de la seva existència total [relacions burgeses de producció i distribució], mediades per organitzacions burocràtiques gegants en lloc de per formes liberals” (ibíd., p.117), com s’ha vist en diverses formes de capitalisme d’Estat que han emergit en el segle XX. Considerat en conjunt, el marxisme tradicional com a forma de ‘crítica positiva’ és incapaç de desafiar la “natura del creixement immanent al capital, de la trajectòria de la dinàmica en si mateixa” (ibíd., p. 309), i en última instància porta a l’establiment “d’una altra variant de les formacions socials capitalistes existents” (ibíd., p.64), el que de cap manera apunta més enllà del capitalisme. Com serà demostrat a continuació, Postone busca demostrar com la crítica negativa de Marx, en lloc de criticar “el que existeix sobre la base del que ja existeix”, apunta a una ‘crítica negativa’ immanent que “critica el que és sobre la base del que podria ser -que apunta a la possibilitat d’una altra formació social” (ibíd) (sobre la relació entre la ‘dialèctica negativa’ d’Adorno i la ‘crítica negativa’ de Postone, veure Lange, 2018, p.517). En la següent part examinaré la comprensió interrelacionada de Postone de la mercaderia, el treball, el valor i la riquesa, per mostrar el seu caràcter específic sota el capitalisme com a formes de mediació social, i com es constitueixen en formes alienes i abstractes que estructuren la vida social sota el capitalisme.

Mercaderia, treball (abstracte) i valor com a riquesa

En la seva aclamada lectura de Marx, Lowith’s (1993, p.102) demostra com el primer considera que les relacions socials de treball sota el feudalisme apareixen com a “les seves pròpies relacions personals i no es disfressen com a relacions socials entre coses… ni el treball ni el producte necessiten assumir formes fantàstiques diferents de la realitat”. Com el mateix Marx (1975, p.318) afirma, encara que l’estranyament de la terra és present sota el feudalisme, aquest no apareix com “el govern del mer capital… la relació entre el propietari i la terra és més íntima… el propietari feudal no intenta extreure el màxim de la seva propietat, sinó que consumeix el que hi ha i deixa la collita als seus serfs”. La peculiaritat del treball i de les formes d’interdependència social sota el capitalisme, i la raó per la qual el treball esdevé constituït i constitueix una forma aliena i quasi-objectiva, jau en el fet que els treballadors no consumeixen el que produeixen; és a dir, el treball no és un mitjà per la consumpció directa sinó un mitjà per produir, intercanviar i adquirir altres mercaderies sota les lleis de la valorització i l’acumulació de capital (no hi ha, per tant, una relació intrínseca entre la natura específica del treball gastat i el producte adquirit) (Postone, 1993, p. 148-149). Mentre en les formacions socials precapitalistes la producció va estar relacionada amb el consum, la riquesa es distribuïa d’acord amb relacions socials obertes (p.ex. ‘lligams tradicionals’ i formes personals de dominació social), i la despesa de temps de treball directe (d’acord amb una norma objectiva temporal ‘temps de treball socialment necessari’) no era l’únic mitjà de subsistència o producció de riquesa material i plusvàlua. Amb la introducció de la producció determinada per la mercaderia, la plusvàlua com a fonament de la producció, i les relacions de treball assalariat, la despesa de temps de treball esdevé el mitjà principal de produir plusvàlua, i és imposat com una necessitat per la població general: “un ha de treball per a sobreviure”, i “el treball de l’individu és el mitjà necessari per al seu consum (o el de la seva família” (ibíd., p.161).

Postone (1993, pp.154-155) afirma que Marx comença el volum 1 d’El Capital amb una discussió de la mercaderia com si representés “l’expressió més elemental del caràcter dual del capitalisme” (el que també anomena la seva ‘essència reïficada’): en aquest sentit encarna una dimensió qualitativa particular i concreta (és a dir, és un producte del treball concret amb un valor d’ús particular), i una dimensió abstracta, general i homogènia (és a dir, una forma de mediació social abstracta, encarnada en el valor). La mercaderia, afegeix, no hauria de ser considerada merament com un objecte, sinó com una relació social objectificada (entre l’ésser humà, el treball i la natura) que esdevé visible quan s’entèn la lògica del valor. El treball, com la mercaderia, té un caràcter dual sota el capitalisme: és una activitat productiva (concreta) i qualitativa, i és una forma de mediació social (abstracta). El fet que sigui una mediació social sota el capitalisme (és a dir, un mitjà social d’adquisició del productes d’altres i d’extracció de plusvàlua a través de l’increment de la plusvàlua relativa) és el que li dona el seu caràcter abstracte i general, i el fa constituït i constitutiu d’alienació, dominació abstracta i explotació (ibíd., pp. 151, 181). La dualitat d’ambdues categories pot ser explicada pel valor com a forma de la riquesa sota la societat burgesa i els fins últims de tal societat, la qual no està mediada per relacions socials obertes, sinó que és en si mateixa una “dimensió auto-mediadora de mercaderies” (ibíd., p 188). Mentre que la riquesa material és mesurada “sobre la base de la natura i la quantitat de béns produïda”, el valor és una forma de riquesa “determinada per la despesa temporal” (Postone & Brennan, 2009, p.315). La dominació abstracta del valor és demostrada pel fet que el capitalisme no produeix riquesa material com a finalitat, per ser distribuïda d’acord amb relacions socials obertes, sinó com a mitjà per una inacabable expansió de la plusvàlua, on el procés en si mateix es converteix en un ‘malson’ que escapa al control humà (Postone, 1993, p. 383). La natura fragmentària del capitalisme, que separa el treball material del treball intel·lectual, la terra, la natura material i els mitjans de producció, comporta que el valor, que és determinat per la despesa de temps de treball, faci de mediador entre la gent i el món social i material, el qual cada cop més assumeix una forma-mercaderia. Entendre la força de treball com una mercaderia (per ser comprada i venuda) ens permet entendre l’interminable circuit de mercaderies M-D-M ( on M és mercaderia, D és diner) de què va parlar Marx, on els treballadors necessàriament apareixen com a venedors de mercaderies per adquirir diners (una forma de capital que és en si mateixa una mediació social entre treball i mercaderies) amb el propòsit d’obtenir mercaderies produïdes per altres per a sobreviure (Postone, 1993, p.267).

El capitalisme aconsegueix la legitimació ideològica de les formes de vida social gràcies a la transhistorització del treball, fent-lo aparèixer en les seves forma i contingut actuals com una funció natural en comptes d’una funció social específica del capitalisme. La dominació de les formes de mediació social abstracta del capitalisme indueixen a “una ràpida acumulació de riquesa social i capacitat productiva de la humanitat, i això comporta també la creixent fragmentació del treball, la regimentació formal del temps, i la destrucció de la natura” (Postone, 1993, p.162). Aquest procés, conegut com la ‘tendència auto-valoritzadora’ de la plusvàlua, necessàriament comporta que el valor produït per la força de treball augmenti desproporcionadament respecte a la força de treball mateixa, ja que l’última roman determinada per una norma temporal abstracta (temps de treball socialment necessari) la qual no augmenta en valor (ja sigui a través del decreixement del temps de treball socialment necessari o l’increment de salari) mentre la productivitat real augmenta (en termes del valor dels productes produïts). A més, l’increment en la producció torna el treball superflu i descartable, encara que el capitalisme contradictòriament manté la primacia de la despesa de temps de treball com el sol mitjà de subsistència per la població general i per la creació de valor. Això mostra que la superació del capitalisme és de fet immanent a la seva dinàmica, ja que aquest desenvolupa forces productives que tornen la despesa de temps de treball superflu provocant que aquest deixi de ser el mitjà principal de creació de valor, i per tant és capaç d’alliberar la població treballadora del temps de treball socialment necessari (ibíd., pp.195-197). Tanmateix, degut a que el capitalisme manté aquesta contradicció (és a dir, la primacia del temps de treball en la creació de valor) en la seva inacabable cerca de valorització de la plusvàlua, es torna “anacrònic en termes del potencial de producció de riquesa material de les forces productives a les quals dona origen” (ibíd., p.197), i la simultània alienació, empobriment i dominació causats per les seves formes abstractes de mediació social. Aquesta dinàmica immanent del capitalisme és al que Postone es refereix com “l’anacronisme del valor” i la “dinàmica rutinària”, i aquesta dinàmica es caracteritza per ‘estructures profundes’ i ‘lleis de moviment’ en les quals estan assentats el pensament i l’acció quotidians (ibíd., p.136). En la següent secció examinaré més de prop la relació entre valor, temps i necessitat.

Temps i necessitat

Com he mencionat anteriorment, el temps és fonamental en les categories de mercaderia, valor i treball sota el capitalisme, ja que la producció de plusvàlua necessita de la despesa de temps de treball d’acord amb una norma social temporal (temps de treball socialment necessari). En aquest sentit, “la mesura temporal és, en comptes de la quantitat material concreta, la mesura de la riquesa [sota el capitalisme]”, i troba la seva expressió en el valor (ibíd., p.194). La introducció de la producció determinada per la mercaderia i el valor com el fonament de la producció comporta una reestructuració fonamental dels ritmes quotidians i de l’experiència del temps, ja que el valor és una “categoria d’eficiència, racionalització i continua transformació… una categoria d’una totalitat direccionalment dinàmica” (ibíd., p.272). Encara que el rellotge va ser inventat abans de l’ascens del capitalisme (p.ex. a Xina), no va estructurar la vida quotidiana de la mateixa manera en què sota el capitalisme ho fa, ni va donar origen a una certa experiència i narrativa del temps (uniforme, buit, continu) (Landes, 1984; Needham, 1986; Postone, 1993). Les nocions de ‘temps concret’ i ‘temps abstracte’ són centrals per entendre com el capitalisme va reestructurar el temps quotidià: mentre la primera és una variable dependent, una funció dels esdeveniments (p.ex. cicles naturals, processos, activitats), la segona és una “variable independent que constitueix un marc independent en el qual moviments, esdeveniments i accions ocorren” (ibíd., p. 202). Amb l’objectiu de disciplinar la població treballadora i assegurar el “procés d’autovalorització” de la plusvàlua, el treball esdevé una funció del temps (com s’ha vist amb el temps de treball socialment necessari), quelcom oposat al temps com a funció del treball en les formacions pre-capitalistes (on el temps era mesurat en termes de tasques i activitats particulars, i no a la inversa) (Thompson, 1967; Postone, 1993, pp. 201, 216). La creixent abstracció i quantificació del treball va requerir de la seva subordinació a un marc independent, que mesurés el seu valor independentment de la productivitat particular qualitativa del treballador. Paral·lelament a la fragmentària, repetitiva i unilateral activitat de treball del treballador, el temps és construït en termes d’unitats convencionals (hores, minuts, etc.), continues i homogènies (la fabricació i la producció a gran escala esdevenen una expressió del mode de producció capitalista amb la creixent especialització i desqualificació del treball).

En comptes de veure l’ascens del temps constant i estandarditzat com un fenomen urbà, o un desenvolupament tecnològic natural, hem de situar-lo en el desenvolupament d’una vida social capitalista i una nova forma de disciplina depenent d’unitats de temps constants (Postone, 1993, pp.208-215). En altres paraules, la nova organització social del temps que va resultar de la introducció dels timbres al lloc de feina i l’estandardització del temps en la vida quotidiana, està directament relacionada amb la creixent homogeneïtzació, quantificació i abstracció dels objectes quotidians i el treball, que al seu torn constitueixen i són constituïts per noves formes de subjectivitat. És per això que Postone afirma que la lluita sobre la durada de la jornada laboral va ser en si mateixa una manifestació de i una contribució a la “constitució social del temps com una mesura abstracta de l’activitat” (ibíd., p.211). Tanmateix, les implicacions de llarg abast de la introducció del temps abstracte (tals com l’emergència del ‘dia burgès’ i l’estandardització del temps en diferents àrees/regions) no van ser immediatament materialitzades (ibíd.). Les nocions de ‘subsumpció formal’ i ‘subsumpció real’ són centrals per la comprensió del desplegament de la dialèctica del capitalisme. La primera es refereix a la introducció de les relacions de capital abstractes totalitzants, on la propietat privada, la producció industrial i el treball assalariat són introduïdes, i el treball es transforma en força de treball. Aquí “el capitalisme sembla ser només una qüestió de propietat i control” (Postone, 2015, p.18). La subsumpció real (o treball sota el capitalisme) es refereix a la totalització de les relacions socials capitalistes i la seva dinàmica immanent de valorització de la plusvàlua, on el capital comença a ‘modelar’la vida social i els processos de treball concrets a la seva pròpia imatge, d’acord amb el treball abstracte, al temps i al valor (Postone, 1993, p.182). Per tant, la subsumpció formal del treball esdevé una pressuposició de subsumpció real, comportant una trajectòria dinàmica immanent de formal a real. Això pot ajudar a explicar per què la introducció del temps de treball abstracte no va ser generalitzada immediatament, ja que la ‘subsumpció formal’ no garanteix necessàriament una ‘subsumpció real’ immediata, sinó que tan sols apunta a la introducció de noves formes de mediació social i dominació abstracta les quals donen lloc a una trajectòria dinàmica conduent a la subsumpció real del treball sota el capitalisme.

L’efecte més perjudicial de la introducció del temps abstracte és que “el temps esdevé necessitat [èmfasi a l’original]” (ibíd., p.191), és a dir, que la supervivència d’hom sota el capitalisme depèn de la conformitat a una norma temporal objectiva i abstracta, per tal d’adquirir mercaderies produïdes pels altres i romandre en la interminable circulació de mercaderies (M-D-M). Dit d’altra manera, el temps assumeix una carácter abstracte i objectivament necessari, al qual hom s’ha de conformar i ha d’ajustar els seus ritmes temporals si vol sobreviure. Un cop el treball abstracte i el temps emergeixen com a formes específiques de dominació abstracta sota el capitalisme, comencen a moldejar i donar forma al treball concret i al temps d’acord amb el caràcter ‘instrumental’ del capitalisme (ibíd., pp-179-184). Apuntant a un increment de la producció incessant en nom de la valorització de la plusvàlua i no del consum directe, el treball esdevé cada cop més repetitiu, disciplinat i coordinat, mentre que el temps adquireix una forma homogènia, commensurable i constant (ibíd., pp.210-215). En la següent part estudiaré la relació entre capital, temps concret i abstracte i el moviment de la història.

Capital i història

Tot i que Marx rebutjà l’idealisme de Hegel com a filosofia burgesa, va mantenir que la filosofia hegeliana de la història expressa el moviment històric del capitalisme, ja que la dominació abstracta de les relacions socials capitalistes, un cop constituïdes pel treball sota el capitalisme, adquireix la seva pròpia vida (Postone, 1993, pp. 75, 269). El capital que assumeix formes tals com la mercaderia i el diner és el resultat de la realització de la ‘tendència a l’autovalorització’ del valor, en altres paraules, “el valor esdevé capital com a resultat d’un procés de valorització del valor”, i no té un telos extern determinat ni forma final (pp.269). Tal com Marx (1981, p.953, citat en Postone, 1993, p.351) assenyala: “el capital no és una cosa, és una relació social de producció que pertany a una formació social històrica, la qual simplement pren la forma d’una cosa i dona a aquesta cosa un caràcter social”. El capital comença a transformar i donar forma a la natura, al món social, i al procés històric que es manifesta en cicles recurrents de “producció i consum, creació i destrucció” (Postone, 1993, p.269). Per això, Postone defensa que la crítica que fa Marx de Hegel no és una inversió antropològica del seu caràcter idealista, sinó un intent de mostrat que el Geist de Hegel expressa el moviment històric abstracte del capital, el qual va més enllà de la dicotomia subjecte/objecte, tot examinant la totalitat de les relacions socials, i com aquestes afecten el procés històric concret (Postone, 1993, pp.71-75). Això esdevé una mena de ‘justificació materialista’ per la lògica abstracta i idealista de Hegel, la qual és vàlida pel desenvolupament capitalista històric. Com Postone (2017, pp.48-49) argumenta:

“Un hauria de prendre’s seriosament la descripció de Marx al Capital de la categoria de capital com la substància auto-motriu que és subjecte. Descrivint-ho amb el mateix llenguatge que Hegel va emprar a la Fenomenologia amb referència a Geist, Marx suggereix que la noció de Hegel que la història té una lògica i un desplegament dialèctic és per suposat vàlida – però només per la modernitat capitalista. El que Hegel va tractar com el subjecte de la història, Marx ara ho identifica com a capital, una estructura dinàmica de dominació abstracta que, encara que constituïda pels humans, esdevé independent de les seves voluntats, i és generativa d’una dinàmica històrica”.

Contràriament a les interpretacions tradicionals de Marx (p.ex. la interpretació de Lukács), la darrera no ‘materialitza’ la dialèctica hegeliana per a referir-se a un subjecte (proletari) conscient, que finalment es realitzarà i totalitzarà a sí mateix. Més aviat, el ‘treball madur’ de Marx defensa que la dialèctica de Hegel es refereix precisament a les relacions socials alienants del capital i al seu nucli dinàmic racional, els quals són auto-reflexius, però no es poden atribuir a un subjecte auto-conscient (Postone, 1993, p.77). Per tant, superar el capitalisme necessita de l’abolició de la totalitat del capital, és a dir de les formes de mediació social totalitzants i totalitzades i la dominació abstracta, les quals estan constituïdes per les relacions socials de treball i les seves pràctiques concretes sota el capitalisme. Com a part de la seva dinàmica immanent i del seu nucli racional, el capital busca totalitzar les seves relacions socials i formes de mediació; per tant, per Marx és un objecte de crítica per ser abolit, no per ser realitzat (ibíd., p.79).

Postone argumenta que degut del nucli idealista racional del capital, el moviment de la història sota el capitalisme esdevé direccionalment dinàmic, desplegant-se a través de la dialèctica del temps abstracte i el temps històric (ibíd., p.294). El primer es refereix a un temps homogeni, buit, estàtic (‘temps newtonià’), que provoca una transformació qualitativa i en curs del temps històric. El segon pot ser entès com “una forma de temps concret que està socialment constituït i expressa una transformació qualitativa en curs” (ibíd.). Donat que els efectes del temps abstracte en el procés històric concret no poden ser entesos sense referir-se a la seva forma ‘newtoniana’, aquest ha de ser entès a través de la relació entre treball abstracte, treball i valor, i treball concret, temps i valor d’ús. En altres paraules, el desplegament dialèctic de la història és el de la dialèctica entre dos aspectes de la forma mercaderia: el concret (valor d’ús, treball concret) i l’abstracte (valor, treball abstracte). El temps històric concret és, doncs, l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte, que està sostingut per la dominació del valor i està socialment constituït pel treball i la producció sota el capitalisme (ibíd., p.293). Un exemple de l’expressió qualitativa del moviment del temps abstracte en el temps històric concret és com aquest afecta la ‘densitat’ de les unitats temporals (és a dir, la taxa d’explotació) en termes de productivitat i pràctiques laborals concretes, mentre roman estàtic, estandarditzat i homogeni en sí mateix (Stoetzler, 2004, p.271). Dit d’una altra manera, els increments en la productivitat tornen la unitat temporal abstracta (p.ex. 1 hora de despesa de temps de treball directe) més ‘densa’ en termes del treball concret utilitzat i les mercaderies produïdes, però el valor de la unitat abstracta temporal no es mou d’acord amb el valor produït, sinó que roman igual (el valor d’aquesta pot incrementar-se ja sigui a través de la reducció del temps de treball socialment necessari, o d’un increment en els salaris). La mesura temporal abstracta roman constant encara que el valor produït s’ha incrementat a si mateix, tornant el treball i la producció ‘anacròniques’ en termes de valor. Ras i curt, és aquesta interacció entre un temps normatiu i abstracte, i un temps direccional i històric, el que dirigeix el ‘curs de la història’ sota el capitalisme (Stoetzler, 2004, p.271); com a resultat, el curs de la història i les transformacions dinàmiques transformant-lo poden, de vegades, accelerar-se i d’altres ralentitzar-se com a resultat de la dialèctica.

Crítiques i conclusió

Postone ha estat criticat per presentar una estructura ‘eterna’ sense subjectes (negligint la subjectivitat i les experiències viscudes), ahistoritzant la crítica marxista i, irònicament, produint una postura post-estructuralista sobre el canvi social (Jay, 1993; Fracchia, 1995; Miller, 2004). Encara que no em serà possible discutir aquestes crítiques en detall, miraré de fer una breu perspectiva general. Una de les principals crítiques contra Postone ha estat la marginalització de l’antagonisme de classe en les seves anàlisis, fracassant a l’hora d’examinar el rol crucial que la propietat privada i les posicions de classe juguen en les estructures de dominació i explotació del capitalisme, i per tant sent incapaç d’esbossar com hauria de ser el canvi social, per no mencionar qui i què ens hi portarà (Jay, 1993; Arthur, 1994; Stoetzler, 2004). Això l’ha alineat, paradoxalment, amb aquells post-estructuralistes que subratllen la contingència i les ruptures quan intenten explicar o projectar el canvi social (p.ex. Derrida, veure Miller, 2004, p.227). A més, la insistència de Postone en una lectura històricament específica de les categories de Marx, i el seu complet rebuig de categories tranhistòriques, no ens permet entendre la resta de la història (altres formes històriques de dominació abstracta i com la gent feia història abans del capitalisme), ja que defensa que les anàlisis de Marx només poden ser vàlids pel capitalisme tornant la crítica marxista ahistòrica, i en conseqüència fracassant a l’hora d’explicar els orígens històrics del capitalisme (Fracchia, 1995; Miller, 2004). Similarment, l’anàlisi de Postone planteja dificultats per explicar les tendències divergents i els règims d’acumulació de capital, així com les diferències qualitatives entre tendències històriques dintre del capitalisme en si mateix, degut a enfocar-se excessivament en la dinàmica estructural en sentit ampli (Miller, 2004). Un altra problema és l’obscurantisme de Postone quan es tracta de discutir la dialèctica del temps abstracte i el temps històric, que ha deixat els investigadors preguntant-se què volia dir realment, i si la seva formulació és interessant en primer lloc (Lange, 2018). Estretament relacionat amb això està la negligència de Postone de la subjectivitat i la constitució subjectiva de les estructures capitalistes de dominació i alienació, i la constitució subjectiva de les idees, les quals juguen un rol important en la vida social i el procés històric, degut a centrar-se excessivament en la totalitat de les relacions subjecte-objecte, per no mencionar la seva negligència de l’experiència subjectiva del temps i el treball (és a dir, qui està experimentant temps abstracte i treball, i com ho està experimentant?) (Miller, 2004).

És possible al·legar que l’enfocament de Postone, tot i patir ambigüitats i inconsistències, ha provat ser esclaridor i beneficial en múltiples aspectes. En apartar-se de la crítica del mode de distribució sol, proveeix una fonamentació sòlida per analitzar les variades (fracassades) formes d’acumulació d’estat que van emergir durant el segle XX. El que és més, pot també ajudar-nos a entendre la revolta del neo-liberalisme contra els guanys mínims dels treballadors del règim fordista/keynesià, l’actual ‘crisis del treball’ (l’estancament del guany, els creixents nivells d’atur i insatisfacció laboral, etc.) malgrat els increments constants de la productivitat. També ens alerta de l’embogit impuls del capitalisme de buscar noves vies per l’extracció de plusvàlua i l’acumulació de capital a expenses de la natural material i la salut de la població (l’expansió de l’economia del deute, la transformació de la terra i els recursos naturals en actius financers, etc.) (Postone, 2015; 2017). Aconsegueix demostrar com el ‘treball madur’ de Marx apunta a quelcom més enllà de la dominació de classe, mostrant la dominació abstracta i estructural que apuntala una trajectòria dinàmica del capitalisme. Aquesta no pot ser superada simplement per l’apropiació i la redistribució del valor i la propietat privada sense transformar el procés de producció en sí mateix i les formes de mediació social. Més aviat, la superació del capitalisme comporta necessàriament “l’abolició sistemàtica del valor i, per tant, de la dominació abstracta, de la necessitat abstracta d’una forma particular de “creixement”, i del treball humà directe com un element intern de producció” (Postone, 1993, p. 39). Com pot ser tot plegat dut a terme, tanmateix, és el que Postone ens deixa a imaginar desamparadament, mentre el domini del capital es consolida dia a dia. Com ell mateix menciona anteriorment: “la dinàmica històrica del capitalisme genera incessantment el que és “nou” mentre regenera el que és el “mateix”” (Postone, 2015, p.16). Això suposa que, sota el capitalisme, no només ‘tot allò que és sòlid s’esvaeix en l’aire”, però també que tot allò fluid es converteix en pedra” (Stoetzler, 2004, p. 279).

Referències

Arthur, C. (1994). Review of Time, Labor and Social Domination. Capital and Class, 54, 150-153.

Dobb, Maurice (1940). Political Economy and Capitalism. London: Routledge & Kegan Paul.

Fracchia, J. (1995). [Review of Time, Labor and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. History and Theory, 34(4), 355–371.

Jay, M. (1993). Marx after Marxism [Review of Time, Labor, and Social Domination: A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory, by M. Postone]. New German Critique, 60, 181–191.

Landes, David S. (1983). Revolution in Time: Clocks and the Making of the Modern World. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Lange, E. L. (2018). Moishe Postone: Marx’s Critique of Political Economy as Immanent Social Critique. In ‘’The SAGE handbook of Frankfurt school critical theory’’. London: SAGE, pp.514-532.

Lowith, K. (1993). Max Weber and Karl Marx (1st ed.). London: Routledge.

Mandel, Ernst (1971). The Formation of the Economic Thought of Karl Marx. New York and London: Monthly Review Press.

Marx, K. 1857-58 [1973]. Grundrisse: Foundations of the Critique of Political Economy, trans. M. Nicolaus. New York: Vintage.

Marx, K. 1975 [1844]. Economic and Philosophical Manuscripts (Paris Manuscripts). Harmondsworth: Penguin.

Marx, Karl (1981) Capital. A Critique of Political Economy. Volume III, translated by David Fernbach. London: Penguin.

Miller, K. (2004). The Question of Time in Postone’s Time, Labor and Social Domination. Historical Materialism, 12(3), 209-237.

Needham, Joseph, Wang Ling, and Derek de Solla Price. (1986) Heavenly Clockwork: The Great Astronomical Clocks of Medieval China. (2d ed.). Cambridge: Cambridge University Press.

Postone, Moishe (1993) Time, Labor, and Social Domination. A Reinterpretation of Marx’s Critical Theory. Cambridge: Cambridge University Press.

Postone, M., & Brennan, T. (2009). Labor and the logic of abstraction: An interview. South Atlantic Quarterly, 108(2), 305-330.

Postone, M. (2015). The task of critical theory today: Rethinking the critique of capitalism and its futures. Current Perspectives in Social Theory, Volume 33, 3-28

Postone, M. (2017). The Current Crisis and the anachronism of value: a Marxian reading. Continental Thought & Theory: A Journal Of Intellectual Freedom. Volume 1 | Issue 4: 150 years of Capital 38-54 | ISSN: 2463-333X

Stoetzler, M. (2004). Postone’s Marx: A Theorist of Modern Society, Its Social Movements and Its Imprisonment by Abstract Labour. Historical Materialism, 12(3), 261-283.

Sweezy, Paul M. (1969). The Theory of Capitalist Development. New York: Oxford University Press.

Thompson, E. P. (1967). Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism. Past and Present 38, 56-97.