L’extrema dreta: legislar a favor dels rics amb els vots dels obrers.

Hi ha un ampli consens a l’hora de relacionar el feixisme amb la crisi. Des d’una perspectiva crítica, s’equipara a una arma que empunya la burgesia quan els seus beneficis es veuen amenaçats. L’anàlisi de l’Europa de principis de segle XX i la realitat material característica dels règims nazi i feixista fonamenten aquest plantejament: rere un discurs filosocialista s’amagava un règim que va permetre una explotació sense precedents del treball assalariat, amb estrets vincles entre les grans burgesies nacionals del moment i el poder polític.

Quina era la situació política d’aquell moment? Per què la burgesia podia sentir-se amenaçada? El món sortia d’una Primera Guerra Mundial amb una resolució en fals de la pugna imperialista, amb una Anglaterra massa dèbil per dirigir l’acumulació mundial i una hegemonia nord-americana massa embrionària. La crisi de la dècada dels anys trenta va acabar d’enfonsar el dèbil sistema econòmic mundial i la lliura esterlina com a divisa internacional. Mentrestant, el moviment obrer de finals del segle XIX es consolidava, s’organitzava políticament sota la bandera roja i aconseguia quotes de poder creixents per la via institucional o revolucionària, amb la Revolució Russa de l’any 1917 com a culminació.

Podríem dir que el context actual és semblant al context d’entreguerres: quinze anys després de l’esclat de la Gran Recessió, el somni de la globalització comença a esvair-se i comencen a aparèixer al taulell de joc noves guerres que enfronten potències imperialistes i dibuixen blocs de poder que qüestionen el lideratge nord-americà; colpejats fortament per la gestió política de la Gran Recessió a través de l’austeritat, moviments populars des d’una òptica d’esquerres qüestionaven la dècada passada que s’hagués acabat la història com deia Fukuyama, i una situació de permanent crisi (econòmica, social i ecològica) caracteritza l’acumulació global, que encadena mesos de tímid creixement amb períodes d’inflació i pànics borsaris escalonats. I en aquest context, una onada reaccionària d’ultradreta agafa força arreu del món. 

Malgrat tot, són diverses les persones que han coincidit a marcar distància a l’hora de caracteritzar de forma taxativa aquesta onada com a simple neofeixisme. Per més que hi hagi elements comuns, com ara les passions mobilitzadores dels vells feixismes, les diferències són diverses, tant en pràctiques com en contingut discursiu, i suggereixen que ens trobem davant d’un fenomen nou. Principalment, assenyalen que l’accés al poder obtingut fins ara no ha estat conduït per un moviment feixista, sinó majoritàriament per un vot de protesta molt desarticulat i aglutinat sota un paraigües que dista molt de ser homogeni, tant a nivell mundial com europeu.

Explorar les diferències entre el feixisme del segle passat i la ultradreta actual no és l’objectiu d’aquest article, sinó l’anàlisi de la conjuntura socioeconòmica en què es produeix aquest avenç reaccionari. Però igual que en aquell cas, l’anàlisi de la realitat concreta ens exigeix anar més enllà de la semblança superficial, ja que la relació diacrònica dels episodis històrics demostra la seva especificitat. Així, una perspectiva històrica ens permetrà identificar vincles de caràcter causal i determinants entre fets a mesura que avança el procés de desenvolupament històric.

Sistema capitalista: una successió de crisis que desemboca en estancament

Que el capitalisme és crisi és una idea en què les esquerres fa anys que insisteixen, sobretot arran del desplegament de les polítiques d’austeritat en el marc de la gestió política de la crisi de 2008, la Gran Recessió. A aquesta afirmació no li falta fonament: la tendència a la crisi del funcionament capitalista és una cosa que va més enllà la teoria i supera la prova dels fets. L’evidència és innegable: la història del capitalisme és la història d’una llarga cadena que enllaça etapes de crisi amb etapes de creixement econòmic, de llargada i intensitat diferents. Però, més enllà de l’evidència, els factors causants d’aquestes oscil·lacions són objecte d’un debat ben viu fins als nostres dies i des de l’inici de la història del pensament econòmic. Es tracta d’un debat que té rellevància no només en èpoques de crisi, sinó també en èpoques de bonança, ja que identificar els factors que impedeixen que una economia creixi també són aquells que poden indicar quines tecles es necessiten tocar per reactivar-ne la tendència alcista o per amplificar-la, i per tant, molt rellevants per a aquelles persones encarregades de dissenyar polítiques econòmiques.

Per emprendre aquest debat, en primer lloc, cal afinar alguns conceptes. Recuperant el lema encertat «Capitalisme és crisi», cal tenir present, tant a nivell polític com teòric, que si l’únic element explicatiu de què ens dotem per descriure la realitat concreta és la crisi, per més que enllaci amb la seva essència contradictòria, la nostra capsa d’eines teòrica no ens permetrà descriure la diversitat que caracteritza el món capitalista avui dia ni la disparitat que l’ha caracteritzat en molts sentits al llarg dels últims cent cinquanta anys. Si el capitalisme sempre ha sigut crisi, com expliquem les etapes de creixement? Com expliquem les diferències de benestar entre el Nord i el Sud globals? El capitalisme és un sistema contradictori que condueix irremeiablement a períodes de crisi, però quan parlem de crisi parlem del moment en què l’acumulació capitalista, la roda del creixement, s’atura i comença a girar en sentit contrari: les empreses deixen d’invertir perquè no preveuen obtenir beneficis, cau la demanda, les empreses han de tancar, això augmenta l’atur i els salaris cauen a causa del menor poder de negociació que tenen els treballadors quan l’amenaça de perdre la feina i no trobar-ne una altra és més real que mai. Això fa que encara caigui de forma més pronunciada la demanda. En aquest punt, l’acció de l’Estat i una economia amb menys empreses i menys massa salarial poden tornar a activar la dinàmica virtuosa. 

Quin és l’element que té més pes a l’hora de reactivar el creixement i deixar enrere la crisi? L’acció de l’Estat, més atur i menys salaris o menys empreses en joc? Aquests són els temes que componen el nucli del debat existent al voltant de la teoria de la crisi, que no és un altre que el debat sobre els motors de creixement i desenvolupament en el marc del mode de producció capitalista. En aquest debat, la relació diacrònica que mencionava abans entre etapes té una rellevància fonamental per l’anàlisi. Remuntem-nos a la mal anomenada època daurada del capitalisme, just després de l’última volta d’una història cíclica que culmina en feixisme, després de la Segona Guerra Mundial. L’elevada explotació del treball que comporta l’economia de guerra (als països feixistes i a la resta) i la destrucció de capitals que va comportar la Segona Guerra Mundial deixen un terreny totalment adobat per al creixement econòmic a les dècades dels cinquanta i seixanta, i durant uns vint anys es produeix a alguns països del Nord Global el que es coneix com l’edat daurada del capitalisme. Per més que s’anomeni així, el funcionament econòmic estava molt lluny d’assemblar-se a un mercat lliure: el comerç internacional estava regulat per un estricte sistema monetari, conegut com Bretton Woods, amb un tipus de canvi de tipus dòlar-or. Durant aquests anys d’alt creixement es produeix una dinàmica virtuosa que permet difuminar l’existència de la lluita de classes: els avenços en productivitat repercutien en augments salarials sense comprometre l’augment dels beneficis de què s’apropiaven els capitalistes. En cap cas això passava perquè sí: si bé no podem parlar d’un desenvolupament de l’estat del benestar a tot arreu, regia un contracte social entre el capital i els líders sindicals que repartia aquesta abundància de guanys a canvi de l’acceptació del sistema capitalista i la pau social.

Durant aquests anys d’alt creixement es produeix una dinàmica virtuosa que permet difuminar l’existència de la lluita de classes: els avenços en productivitat repercutien en augments salarials sense comprometre l’augment dels beneficis de què s’apropiaven els capitalistes

Aquest model, que alguns teòrics caracteritzen com a economia mixta, entra en crisi a finals dels anys seixanta i es reverteix amb l’arribada del neoliberalisme polític entre finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. El que fins al moment havia sigut un sistema altament regulat es liberalitza de la nit al dia: els tipus de canvi passen a cotitzar als mercats de divises i s’alliberen els moviments de capital entre països, de manera que es crea el sistema financer internacional actual, alhora que es desregulen de forma creixent els mercats de treball, i així comença la fi del contracte social. En aquest context, bona part dels principals sindicats agafen lloc en el disseny del nou model econòmic, que en un context de baixos guanys concentrarà els beneficis en la classe capitalista. El resultat és conegut: desvaloració del treball, il·lustrat en una desvinculació entre el creixement dels salaris i la productivitat del treball, i un augment exponencial del que es coneix com economia financera.

Aquest canvi, però, només va permetre que l’economia global cresqués una mica durant uns anys, i en resposta a les crisis que hi va haver arreu del món al llarg dels anys noranta es generalitza la política monetària dels baixos tipus d’interès, que algunes persones anomenen política econòmica de la bombolla. Els baixos tipus d’interès miren de generar un impacte en la inversió, abaratint el preu dels crèdits, que reactivi el creixement general, però en absència d’oportunitats rendibles al sistema productiu i en el context d’un sistema financer en desenvolupament constant, el flux de diners se’n va cap allà mateix, cosa que genera bombolles especulatives. Les més conegudes son la bombolla de les «.com», que esclata l’any 2001, i la bombolla immobiliària, que dona el toc d’inici a la Gran Recessió. Des d’aleshores s’ha instaurat un sistema que combina els tipus d’interès baixos amb el rescat de la rendibilitat privada per part de l’Estat, amb un teló de fons que no s’ha alterat des de 1979: la precarització creixent de les persones treballadores i l’augment de la desigualtat, fet que provoca problemes en la demanda de consum, i un creixement de la productivitat i l’economia cada vegada més anèmic.

En qualsevol cas, el que no és objecte de debat és que, des de ja fa unes dècades i en especial a partir de 2010, el capitalisme es troba en un estat d’estancament.

El sistema financer és el causant de les crisis? Les crisis del sistema financer només desperten l’economia de la il·lusió d’un creixement inexistent a nivell material? Cada escola de pensament hi respondria una cosa diferent. En qualsevol cas, el que no és objecte de debat és que, des de ja fa unes dècades i en especial a partir de 2010, el capitalisme es troba en un estat d’estancament. La majoria d’anàlisis coincideixen a considerar que aquest estancament ve derivat d’un estancament de la productivitat provocat per una insuficiència d’inversió amb finalitats productives, com per exemple la inversió financera. En aquest context, l’erosió dels salaris reals provocada per les polítiques neoliberals que regeixen arreu del món des de la dècada dels vuitanta han subvencionat els beneficis però han aguditzat la debilitat de la demanda a través de la pèrdua de poder de compra de les majories treballadores. D’altra banda, les intervencions públiques –a través de l’Estat amb mesures de caràcter neokeynesià o dels bancs centrals amb política monetària de tipus d’interès baixos– han causat l’expansió del deute públic i privat i han estabilitzat el sistema quan ha tremolat, fet que ha provocat un efecte bola de neu cap al futur i ha consolidat les debilitats estructurals del sistema capitalista, però en cap cas han aconseguit recuperar una dinàmica de creixement virtuosa. 

Així doncs, el context actual es caracteritza pel que moltes veus anomenen una policrisi. En primer lloc, ens trobem en una situació d’estancament econòmic, amb la majoria d’economies del món amb taxes de creixement properes al 0 o en recessió, situació que culmina prop de cinquanta anys de polítiques econòmiques impotents per allunyar-nos de la crisi i tornar a generar creixement per a tothom. En segon lloc, una crisi social: sense una dinàmica de creixement robust, els beneficis de les empreses han exigit un empobriment creixent de la majoria treballadora. I en tercer lloc, la crisi climàtica, un fenomen aparentment exogen a la dinàmica econòmica, però totalment endogen al funcionament del sistema capitalista.

El programa ultradretà

En aquest context de crisi sistèmica i de deslegitimació de la direcció política del sistema, han proliferat els projectes que divideixen les classes populars buscant-ne els enemics a dins mitjançant discursos xenòfobs. Es tracta de discursos que qüestionen els poders establerts i apunten fins i tot a la globalització econòmica mateixa (en el cas d’Europa, l’euro o la mateixa Unió Europea), i hi oposen una recuperació de la sobirania nacional. Aquests discursos anti-establishment i una posada en escena cridanera connecten amb grans capes de població, però més enllà de la xenofòbia i les propostes excèntriques, s’hi amaga un programa polític clarament a favor dels interessos de la minoria que representa la classe capitalista global. A nivell general, podríem dir que el seu programa és un amalgama de mantres neoliberals amb un biaix de classe claríssim. Però com apuntava anteriorment, està molt lluny de ser homogeni a nivell polític i discursiu: malgrat compartir afinitats i agendes, cal tenir en compte que la seva genealogia històrica és significativament diferent, i que agrupen propostes en alguns casos contradictòries.

Pel que fa al model econòmic, podem identificar clarament dos blocs. Per una banda, hi ha un sector clarament partidari del proteccionisme i del desenvolupament del mercat intern, encapçalat pel lepenisme, VOX o la Lliga d’Itàlia. Però, en canvi, Alternativa per Alemanya o el partit d’Orbán d’Hongria es mostren favorables a una menor participació de l’Estat en l’economia i als incentius a la inversió estrangera. Aquí entrarien perfectament també els plantejaments d’influència anarcocapitalista de Milei. Fins i tot, hi ha casos com el de Fratelli d’Italia que plantegen obertament propostes difícilment compaginables a nivell de política econòmica, com ara una major inversió pública com a defensa de la competència internacional i alhora polítiques d’atracció d’inversió estrangera. Però malgrat aquestes diferències, un element comú és la defensa de l’empresa privada en tots els sectors a través d’incentius de tota mena, com subvencions, desgravacions o canvis en les regulacions que n’impedeixin el lliure desenvolupament, com és el cas de les lleis ambientals, nacionals o comunitàries. També plantegen incentius per a les empreses en matèria laboral, com ara una reducció de les cotitzacions tant per a autònoms com per a les empreses, com a política per millorar l’ocupació i reduir l’atur.

Aquest plantejament no només respon a una voluntat d’exclusió xenòfoba, sinó que la desregulació de la mà d’obra de persones migrades el que fa és assegurar masses de població que, en veure’s privades de protecció laboral, es transformaran en mà d’obra barata.

A la rebaixa de cotitzacions s’hi afegeixen altres mesures que, sota el pretext de facilitar a les empreses la creació de llocs de treball, liberalitzen el mercat de treball desprotegint de forma clara les persones treballadores: la supressió de la jornada màxima de treball, les cotitzacions proporcionals als beneficis empresarials, la persecució al sindicalisme i criminalització de la vaga i la protesta o la fi del sistema de negociació col·lectiva. A més, diversos partits com Vox, Reagrupament Nacional (França) o Fratelli d’Italia plantegen obertament la regulació de la prioritat dels treballadors nacionals a l’hora de ser contractats. Aquest plantejament no només respon a una voluntat d’exclusió xenòfoba, sinó que la desregulació de la mà d’obra de persones migrades el que fa és assegurar masses de població que, en veure’s privades de protecció laboral, es transformaran en mà d’obra barata.

Però les rebaixes de cotitzacions i desgravacions fiscals no es limiten només a una política d’ocupació i empresa, sinó que un altre denominador comú de les diverses faccions de l’onada reaccionària global és l’antifiscalitat. Tots els partits proposen rebaixes fiscals molt importants, concentrades en les rendes altes i en les empreses, i substitució d’impostos progressius per impostos de tipus fix, que transformarien els sistemes fiscals nacionals en sistemes altament regressius –és a dir, que facilitarien la redistribució de recursos cap als empresaris i les rendes més altes– que suposarien una pèrdua de recaptació important per l’Estat. Aquesta rebaixa de recaptació enllaça amb la voluntat de limitar enormement la prestació de recursos públics aplicant-hi un model d’austeritat: rebaixa de la despesa pública, amb especial rellevància de la que té una destinació social, control del dèficit i reducció del deute públic, fet que xoca frontalment amb la voluntat de defensar la indústria nacional que bona part dels partits plantegen. 

Finalment, un altre denominador comú és un cert negacionisme climàtic, que s’endevina de forma transversal en l’absència de mesures en cap sentit, i revela una aliança, en alguns casos clara com en el cas de Trump als Estats Units o Bolsonaro al Brasil, amb el capital extractivista i fòssil. 

Per més que en alguns casos els seus líders es vantin de tenir la ciència a favor i atorguin a l’economia una positivitat i despolitització fal·laces, la majoria de les seves propostes en matèria social i econòmica s’emmarquen en plantejaments àmpliament refutats al llarg de la història del pensament econòmic, tant teòricament com de forma aplicada. Per exemple, l’impacte de les desgravacions fiscals en l’ocupació, que s’ha demostrat escàs però en canvi molt positiu per a l’acumulació de beneficis empresarials; la major eficiència i competitivitat de les empreses privades en comparació amb les públiques, que s’ha demostrat falsa després de qualsevol privatització d’empresa pública; o els beneficis socials dels mercats lliures guiats per la iniciativa individual versus les traves i endarreriment que suposa la direcció de l’economia per part de l’Estat, elements que no encaixen amb l’experiència de desenvolupament econòmic i social de la majoria de països del món, amb especial rellevància dels Tigres Asiàtics i països dels BRICS, ni amb la configuració de les desigualtats a nivell global. 

Però aquest programa, com qualsevol altre, necessita crear una majoria per a la seva massificació, un fet contradictori amb la defensa d’aquests programes al servei d’una minoria. Així, el creixement del suport als projectes polítics d’ultradreta passa necessàriament per crear una base electoral interclassista, en què les majories treballadores siguin una peça clau. Per aquest motiu, els partits polítics d’ultradreta s’envolten d’una retòrica populista, fins i tot filosocialista, en defensa dels interessos d’un «ciutadà comú», un ciutadà comú estereotipat en la figura de la normalitat que encarna l’home cis, hetero, blanc i treballador. 

En la difusió i vehiculació d’aquesta retòrica els mitjans de comunicació hi tenen un paper fonamental en assignar a la problematització de diversos temes efectuada per l’extrema dreta una rellevància política que en realitat no tenen: el problema de la inseguretat, l’okupació, la migració o la ideologia de gènere. Aquests fets constitueixen un element central de la guerra cultural que exigeix crear aquest nou subjecte interclassista, però també constitueixen una eina per allunyar i difuminar les propostes econòmiques, temes tradicionalment relegats per l’ortodòxia econòmica a un petit cercle d’experts. 

Per què la classe obrera vota la dreta?

Per més que és inequívoc que la propaganda discursiva és l’eina de l’extrema dreta per atreure grans majories necessàriament treballadores, no és encertat dir que ens trobem davant d’un fenomen només de gent que comunica bé. Com deia més enrere, el context és el d’una crisi de règim capitalista en termes gramscians, que aglutina la dimensió estructural i superestructural: no és només l’economia i el clima el que està en crisi, sinó que també ho estan les seves dimensions política i ideològica. Aquesta conjuntura provoca que, per primera vegada a la història moderna, es qüestioni la utopia capitalista del creixement sense límits, que identificava el futur amb la idea de progrés. I en aquesta inseguretat associada a la incapacitat d’imaginar un futur millor, trobem en el discurs de l’extrema dreta un denominador comú: una invitació a tornar al passat, on no hi havia restriccions al creixement ni crisis econòmiques que amenacessin el nostre benestar. 

Aquesta conjuntura provoca que, per primera vegada a la història moderna, es qüestioni la utopia capitalista del creixement sense límits, que identificava el futur amb la idea de progrés.

Des d’aquesta perspectiva és senzill identificar el subjecte al qual aquest discurs pot apel·lar fàcilment: a qui té un passat gloriós a què recórrer, les minories del centre capitalista blanques, fonamentalment homes. Es tracta de treballadors que, mancats de perspectives i víctimes d’una precarietat creixent, han perdut la confiança en les bondats que pot oferir el sistema capitalista en la seva fase neoliberal i busquen culpables de la seva misèria. En aquest caldo de cultiu, l’extrema dreta assenyala tots aquells estrats de la classe treballadora que històricament han estat exclosos del repartiment del producte social: persones de la perifèria global, dones i persones divergents.

Aquesta divisió en la classe treballadora necessita mecanismes de guerra cultural que construeixin una subjectivitat contraposada a allò que s’anomena woke. La deshumanització de la mà de les fake news i la idealització anhistòrica del passat, associat a uns valors socials, en són alguns dels elements principals, i configuren majories electorals però també nous patrons d’entreteniment i nous imaginaris. Tot i així, no és acurat descriure el context actual només en termes de guerra cultural impulsada per valors abstractes i expressius i totalment aliens al fet econòmic. Al contrari, aquesta divisió identitària en el marc de la classe treballadora té un fonament plenament material. 

Tornem al context econòmic: quines implicacions té l’estancament econòmic en què es troba l’economia mundial? Que les polítiques econòmiques que anys enrere havien servit per reactivar la roda del creixement tinguin un efecte cada vegada més dèbil, i que en la majoria dels casos només apedacin temporalment una tendència a la crisi. Que cada vegada sigui més improbable generar una dinàmica virtuosa de creixement significa que cada vegada serà més difícil que algú tingui algun tipus de benefici sense que això impliqui una pèrdua per a algú altre. Això ha sigut així des de ja fa unes dècades: les taxes de creixement de l’economia mundial han exigit una desvaloració creixent del treball o, dit d’una altra manera, la precarització de les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora, tant al centre capitalista al Nord global com a la perifèria al Sud global. Aquesta situació cada vegada s’accentua més, i davant d’aquesta perspectiva es desdibuixa el contracte social de la concertació que fonamentava l’estat del benestar –que els treballadors moderin les seves demandes perquè el creixement econòmic general els generarà també a ells un increment del benestar. Però, en context, no és possible reconstruir la relació entre el capital i el treball que fonamenta la socialdemocràcia –la promesa d’una economia amb possibilitats de progrés i creixement general–, i el creixement es converteix en una redistribució que necessàriament és de suma zero, com apuntaven Brenner i Riley en un article a la revista New Left Review. En altres paraules: el que era bo per als empresaris ja no és bo per als treballadors. 

més enllà d’una guerra cultural identitària, cal entendre el discurs de la dreta com una apel·lació als interessos materials d’una fracció concreta de la classe obrera, en termes masclistes i racistes. Les preferències polítiques d’aquestes majories són perfectament comprensibles des d’un punt de vista pragmàtic, sense necessitat d’atribuir una actitud fanàtica:

En aquesta situació, més enllà d’una guerra cultural identitària, cal entendre el discurs de la dreta com una apel·lació als interessos materials d’una fracció concreta de la classe obrera, en termes masclistes i racistes. Les preferències polítiques d’aquestes majories són perfectament comprensibles des d’un punt de vista pragmàtic, sense necessitat d’atribuir una actitud fanàtica: assegurar la seva part del pastís en un context de restricció, previsiblement creixent a mesura que avanci la crisi climàtica. Des d’aquesta perspectiva, la desalineació de classe es pot entendre com una defensa dels interessos materials no com a persones treballadores, sinó com a persones propietàries de la força de treball: davant la competència que suposen les persones migrades i les dones en el mercat de treball, es reivindica l’origen o el gènere com a actiu diferenciador. En un altre extrem, trobaríem la proposta que avui dia caracteritza el progressisme arreu del món: les propostes del neoliberalisme multicultural, segons el qual, en el marc d’un sistema ideal basat en ideals d’igualtat i equitat, la part del pastís que toca a cadascú es decideix en relació amb el desenvolupament personal i amb la formació acadèmica, fonamentant-se en teories de classe associades al capital humà. Des d’aquesta perspectiva, la formació acadèmica i la trajectòria professional són per a la persona treballadora actius equivalents a mitjans productius. 

És senzill veure, tanmateix, com és igualment equidistant d’una política de classe, és a dir, que apunti realment a l’origen de les mancances materials del conjunt de la classe treballadora i en defensi els interessos. En comptes de redistribuir de la minoria adinerada al conjunt dels treballadors en relació amb les necessitats de cadascú, la dreta proposa redistribuir cap als treballadors homes blancs, i el progressisme segons el seu nivell educatiu. En els dos casos es tracta d’una promesa falsa, però que necessita la legitimitat que donen les majories.

El discurs ultradretà dona resposta a inquietuds totalment materials i, per tant, creix en tots aquells espais que deixen buits aquelles preguntes a què altres discursos no donen resposta. És per això que, des d’aquesta perspectiva, s’evidencia com d’impotents poden ser les estratègies electorals coercitives del mal menor, i com d’important és que a dia d’avui l’estratègia antifeixista es fonamenti en un programa polític de classe que apunti des d’aquest mateix moment a la construcció de l’ecosocialisme.