«Pobretariat vol obrir un debat sobre qüestions com la classe, la consciència de classe i la consciència política» Entrevista a Vidal Aragonés

Pobretariat (Tigre de Paper) no és el primer llibre de Vidal Aragonés (Cornellà de Llobregat, 1978), però potser sí que és un dels més ambiciosos. «El llibre sorgeix de dues necessitats», explica Aragonés, «una primera és poder fer una anàlisi de tots els mecanismes que el neoliberalisme ha implementat les darreres quatre dècades i que han provocat que la precarietat laboral passés de ser reduïda a què ja afecti  la majoria de persones treballadores» i entre els quals enumera «contrareformes laborals, canvis en l’organització del treball i la producció, reconversió industrial, condemna a quatre monocultius i privatitzacions i gestió privada de serveis públics». Aquesta primera necessitat, precisa, és «molt objectiva», mentre que la segona és «molt subjectiva»: «Intentar obrir un debat en relació amb qüestions com la classe, la consciència de classe i la consciència política» i «la necessitat d’analitzar l’heterogeneïtat de la classe, l’existència de baixa consciència de classe i una consciència política volàtil». Tot això, matisa, «no per assumir malmenorisme, sinó per construir proposta política transformadora des de la realitat que tenim, no la que ens agradaria tenir».

Què significa el pobretariat del títol? «En l’anàlisi a través d’informes i dades oficials de com la precarietat laboral ja ha arribat al 50,8% de les persones trobo que hi ha un important estrat entre la classe treballadora molt més precària i que està agafant cada vegada més importància qualitativa», respon posant com a exemple «les persones treballadores amb més de sis mesos de feina a l’any tenen uns ingressos que no arriben al 60% de la mitjana». És a dir, «amb feina a la major part de l’any i que són el que es considera materialment pobres». Per això, afirma, «m’estimo més utilitzar la referència de classe treballadora empobrida, que no pobra, explotada i oprimida». «Aprofundir en això», continua, «em porta a poder veure que en aquesta realitat es troben 373.000 persones l’any 2022, un 11% de les assalariades que té una afectació familiar superior i amb una tendència creixent que pot situar-se en el 20%». «A banda de ser un concepte descriptiu, treballadores empobrides, és també una construcció política, un sector de la classe treballadora sense la qual serà difícil construir moviments transformadors», afegeix.

Un concepte en disputa

A Pobretariat l’autor escriu que «no és estrany trobar-nos, entre la militància o l’afiliació d’organitzacions emancipadores, dubtes sobre la significació de classe, en uns casos perquè s’adscriuen a corrents de pensament que no situen la classe com a principal vector de conflicte i en altres perquè s’identifica la manca de lluites amb la inexistència de classes». Com valora Vidal Aragonés el retorn que s’ha produït en els darrers anys del concepte de classe social en el discurs polític de certes esquerres? 

«En primer lloc, hi ha un error recurrent, que és confondre la significació de classe, que és una qüestió objectiva, qui viu de vendre la seva força de treball, per una banda; la consciència de classe, com a qüestió subjectiva derivada d’una combinació entre la mateixa existència i la lluita de classes, per l’altra; i la consciència política, una construcció de naturalesa cultural, per una tercera banda», reflexiona. En aquest respecte, senyala que «la classe treballadora cada vegada és més nombrosa, la consciència de classe, baixa, i la consciència política, volàtil».

Sobre el concepte concret de classe i les esquerres «hem tingut de tot»: «Des d’aquells que no volen que el vector de classe jugui un paper fonamental en l’anàlisi i les lluites fins qui, reconeixent-se permanentment en la classe, la construeix reduïda i tancada, com a homes, blancs, autòctons i de la indústria», i també «hi ha qui reconeix la classe, però s’autojustifica en el malmenorisme per no tenir propostes i lluites transformadores». Per a Aragonés, «l’esquerra institucional, en moltes ocasions, resta atrapada en creure que fer poesia obrerista, sobre l’explotació i la desigualtat, és un important posicionament, i no entendre que si no es construeix entre la classe, les seves necessitats i les seves lluites, no hi ha posicionament de classe efectiu.»

A quina classe social, o classes socials, haurien, per tant, de dirigir-se aquestes esquerres tenint en compte els canvis que s’han esdevingut en les darreres dècades? «Ha de construir un subjecte ampli i heterogeni de la classe treballadora», contesta, «on les dones són majoria, les treballadores migrants tenen cada vegada més pes, on les realitats materials poden ser molt diferents, però les necessitats socials les mateixes». En aquest sentit, segueix, «l’esquerra, en el reconeixement de l’heterogeneïtat i fragmentació de la classe treballadora, ha de tenir propostes de classe per aquesta diversitat i propostes unitàries que interpel·lin al conjunt de la classe: habitatge, cost de la vida, serveis públics, estabilitat laboral…» L’exdiputat de la CUP creu que «les propostes han de ser de classe, però el bloc de canvi és encara més ampli: el poble treballador català, les que no viuen de l’explotació d’altres, sinó de la seva feina, la classe treballadora i classes mitjanes cada vegada més empobrides.»

Al seu llibre, Aragonés critica durament el concepte de precariat proposat per Guy Standing. Li pregunto per què. «Primer, per acientífic», respon, «es construeix en base a premisses falses». Segons l’autor de Pobretrariat, «afirmar que “per al vell proletariat, la norma era el treball estable” simplement és fals», perquè «era la realitat únicament tres dècades d’una part de la classe treballadora europea i no del conjunt de la classe treballadora». Standing també escriu que “la primera classe de la història que té un nivell educatiu més elevat que el que requereix el treball remunerat que se li ofereix”, però Aragonès replica que, «curiosament, això a Europa occidental ja fa entre tres i sis dècades que succeeix entre els fills i les filles de la classe treballadora». Per acabar, referint-se a la classe treballadora actual, Standing sosté, segons cita Aragonés, que aquesta “no té pensions, no té vacances pagades, no té sanitat pagada”, «salta a l’altre extrem i fa unes afirmacions genèriques». El que l’autor considera «més preocupant» és que Standing «vol construir com una nova classe en el que són sectors precaritzats de dues classes». «Ell separa i divideix quan el que necessitem és unificar», lamenta.

Quatre dècades de contrareformes laborals

Pobretariat dedica un capítol a les quatre dècades de contrareformes laborals al Regne d’Espanya, un tema que Aragonés coneix molt bé com a advocat laboralista al Col·lectiu Ronda. «La promoció formal» d’aquestes reformes, analitza l’autor, «és dels Governs de PSOE, PP, PSOE-Unidas Podemos i PSOE-Sumar», però darrere d’elles «hi ha la construcció neoliberal de les relacions laborals on les mateixes són una mercaderia més i com a tals s’han de comprar –els contractes precaris–, s’han de modificar sense cost –la modificació de condicions– i s’ha de vendre –finalitzar contractes o acomiadar a baix cost–.» Pel que fa al seu impacte, apunta que «ha estat el de generalitzar les relacions laborals inestables, sigui per la contractació temporal o per la facilitat per acomiadar, augmentar la contractació a temps parcial i fixa discontínua, on no es treballa tota la jornada o tot l’any, i desvaloració dels salaris». 

Aragonés es mostra igualment crític amb «les direccions dels sindicats majoritaris» que «no sempre han tingut el mateix paper en relació a les contrareformes laborals»: «En uns casos van respondre amb vagues generals», mentre que «en d’altres formen part de grans acords que justifiquen les mateixes». En aquest sentit, «el problema no és arribar a acords, el problema és quan els acords suposen una pèrdua de drets». Així, «el gran contracte social el van trencar entre Estat i patronal, fa dècades», i «el suposat diàleg social» és, a l’hora de la veritat, «un monòleg», i si «ells ja no reconeixen drets nosaltres», nosaltres «no hauríem de donar pau social»

El darrer capítol de Pobretariat està dedicat a les alternatives. L’autor en valora tres: la renda bàsica universal (RBU), el treball garantit (TG) i la reducció de jornada. Pel que fa a l’RBU, Aragonés creu que «no pot ser la centralitat de la proposta sociolaboral de l’esquerra», però sí que defensa «que ha de ser una proposta de tancament, com ho han estat les prestacions i subsidis». L’RBU, agrega, «no interpel·la ni construeix subjecte de classe, no és per totes les persones en la mesura que la fi del treball és una farsa, no enforteix la lluita de classes». Quant al TG, subratlla que «ha de venir acompanyat de qualitat»: «L’esquerra no pot tenir un discurs cofoi per l’existència de feina», continua, «la discussió no pot ser entre desocupació i feina, sinó entre feina i feina de qualitat». També «s’ha de tenir clar que el creixement del TG de qualitat únicament vindrà de la mà del sector públic, a la vegada que el mateix capitalisme no permetrà 100% de TG de qualitat».

La reducció de jornada sense reducció de salari és una mesura tan bona com necessària. És possible i necessari adequar la jornada al brutal augment de la productivitat, a la vegada que aquesta mesura pot servir per valoritzar salari i repartir el treball. Això amb una reducció de jornada a 32 hores en còmput setmanal. La jornada de 37,5 és millor que la de 40 però si s’aprovés no servirà per repartir feina: al sector públic no redueix jornada i no hauríem d’oblidar que al sector privat la mitjana de jornada de convenis signats als 2023 era de 38,3 hores, per tant, aquesta darrera realitat suposa una reducció de 48 minuts setmanals, això no servirà per repartir feina

Pobretariat i la pregunta del milió

En un pas de Pobretariat, l’autor resumeix la situació actual com una on hi ha «revolucionaris sense revolucions, però també reformistes sense reformes». Les formes que havíem conegut d’organització política, d’adquisició de consciència de classe i fins i tot de socialització, com ara el partit o el sindicat, han entrat des de fa anys en crisi. La pregunta del milió és: a quin subjecte polític s’han d’adreçar o construir per continuar i fer realitat un projecte socialista? Amb quina mena d’organitzacions polítiques i com s’integren les perspectives (ja no tan noves) com l’ecologisme o el feminisme (i potser d’altres)?

«No invento res de nou», replica Aragonés, qui assegura que només intenta «traslladar les millors tradicions dels moviments d’emancipació a la realitat objectiva i subjectiva actual». Amb tot, no defuig la pregunta i manifesta que «el subjecte a interpel·lar ha de ser ampli, el poble treballador català, una aliança entre la classe treballadora i la petita burgesia i pagesia empobrida, aquelles persones que viuen de la seva feina i no pas de l’explotació d’altres». Això sí, s’afanya a dir, «el programa ha de ser de classe», perquè, entre molts altres motius, «la crisi de subjectivitat de classe i la baixa consciència política d’una majoria de la classe treballadora, unit a la fragmentació d’aquesta són les premisses des d’on hem de construir». Quant a les organitzacions polítiques, afirma que «les institucions obreres són les mateixes de sempre actualitzades: sindicats, ateneus, cooperatives i partit».

Aragonés està convençut que «hem de fer pròpies la lluita feminista i ecologista com a lluita de classes», ja que «la lluita de classes no és únicament lluita laboral o econòmica», sinó que és, també, «la lluita nacional, la lluita LGTBI, la lluita pel territori, la lluita per l’habitatge, la lluita pels serveis públics». «Des de les necessitats més mínimes, a través de lluites, hem de construir victòries i organitzacions», rebla. I fer-ho, recorda, «sense ocultar que el nostre objectiu final és la superació del capitalisme».