Eva Forest: Una vida marcada pel compromís

per M.A.

Amb la mort d´Eva Forest (Barcelona, 1928) el dia 19 de maig de 2007, es perd una veu clara, un referent intel·lectual. Des de la seva primera novel·la, «Febrero», i anys després amb el treball en l´editorial Hiru, Forest es va guanyar un espai propi en la literatura del compromís. La solidaritat és potser la paraula que millor defineix la seva trajectòria vital: davant la detenció i la tortura, en el pas per la presó, amb el treball constant en favor de la revolució cubana i en la denúncia de la guerra.

Eva Forest va néixer a Barcelona en 1928, en una família anarquista. El seu pare, pintor, considerava l'escola una institució repressiva, pel que, mentre va viure, la va lliurar de l'educació reglada. Va morir en 1936, coincidint amb l'inici de la Guerra. Va Ser ingressada en una guarderia d'ajuda als nens d'Espanya creada amb ajuda suïssa i solia contar que va estar a punt de ser evacuada a Rússia, encara que, en l'últim moment, la seva mare la va treure del camió que la duia a embarcar.

Després de la Guerra va trepitjar per primera vegada una escola, va cursar el batxillerat a Barcelona i, després, va anar A Madrid a estudiar Medicina. Compaginava les classes amb un treball en el Departament de Psiquiatria de l'Hospital Provincial, amb López Ibor.

En aquell temps va conèixer a persones com Luis Martín Santos i Carlos Castella del Pino. Els dissabtes acudien a la Universitat Lliure de Gambrinus, una tertúlia que, segons va confessar sempre Forest, va ser molt important per a la seva formació. En realitat, aquella primera part de la dècada dels cinquanta va experimentar un procés de presa de consciència social que es reflectirà en una actitud vital de compromís ètic i polític que l'acompanyarà la resta de la seva vida.

En 1955, quan cursava l'últim any de carrera, va conèixer a l'escriptor Alfonso Sastre i, abans que conclogués l'any, es va casar amb ell. En 1956, Sastre va ser processat pels tribunals franquistes i el matrimoni va marxar a París, on va néixer el seu primer fill, Juan. En aquella època, Forest va començar a abandonar la Medicina i a interessar-se per la Sociologia, «una Sociologia sui géneris», solia matisar.

Inspirada en els episodis repressius que en 1956 es van viure en la Universitat de Madrid, va escriure la seva primera novel·la: « Febrero » (Febrer). El 1962, de nou en l'Estat espanyol, va ser detinguda en una manifestació de dones en suport a les vagues dels miners d'Astúries. En negar-se a pagar la multa, va ingressar a la presó durant un mes amb la seva filla Evita, nounada.

Vietnam, Cuba...

En 1966 va viatjar per primera vegada a Cuba i, després de recopilar informació durant quatre mesos en una granja de Serra Mestra, va escriure « Los nuevos cubanos » (Els nous cubans), la publicació dels quals va prohibir la censura. Aquest llibre és reflex d'una altra de les línies mestres de la seva vida: la solidaritat internacional. De fet, a l'any següent, va crear a Madrid el Comitè de Solidaritat amb Vietnam.

Va anar en el transcurs del Procés de Burgos contra militants d'ETA quan va crear a Madrid el Comitè de Solidaritat amb Euskadi. Uns anys després, en el 74, sota el pseudònim Julen Agirre, va publicar « Operación Ogro » (Operació Ogre), sobre l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco. El 24 de setembre d'aquell mateix any va ser detinguda acusada de col·laboració amb ETA i va passar gairebé tres anys a la presó preventiva, a Yeserías. A la presó va escriure « Diario y cartas desde la cárcel » (Diari i cartes des de la presó) i « Testimonios de lucha y de resistencia » (Testimoniatges de lluita i de resistència). També va iniciar el seu extens treball « Tortura i democràcia », una altra de les línies d'activitat que la van caracteritzar fins al final.

En 1977 va sortir de la presó i va tenir ocasió de reunir-se amb el seu marit i els seus fills, que en els últims anys havien viscut a Bordeus. I el retrobament familiar es va produir a Hondarribia, on Forest ha viscut amb Alfonso els últims trenta anys.

Impulsora del TAT

En 1979 va impulsar la creació del TAT, Grup contra la Tortura, i va publicar un monogràfic sobre el tema a «Punto y Hora», revista amb la qual va col·laborar assíduament. En ella va publicar, per exemple, un extens treball sobre Noam Chomsky, fruit de les seves converses a EEUU amb el pensador nord-americà. També un «fulletó» per capítols, «una espècie de vinyetes de còmic però escrites», titulat « Onintze al país de la democràcia », protagonitzat per una andereño detinguda i torturada per la Guàrdia Civil. En l'última Fira de Durango, va presentar precisament la reedició d'aquest treball. Lamentava llavors, en declaracions a GARA, que, malgrat el temps transcorregut, seguís de plena actualitat.

Eva Forest, alineada amb l'esquerra abertzale, va arribar a ser elegida senadora en representació d'Herri Batasuna.

El 1990 va fundar l'editorial Hiru, amb el doble objectiu d'anar publicant l'obra d'Alfonso Sastre, menystingut i ignorat per l'stablishment polític-cultural, i altres textos interessants, molts d'ells de política i solidaritat internacional. El títol de la col·lecció en la qual s'han publicat molts d'aquests textos, «Sediciones» (Sedicions), és eloqüent sobre la seva vocació.

En 1998, va realitzar el seu primer viatge a L'Iraq, després del qual va publicar « Irak, ¿un desafío al nuevo orden mundial? » (L'Iraq, un desafiament al nou ordre mundial?). No seria l'últim. En realitat, la denúncia de l'imperi, sempre present en la seva activitat almenys des que va fundar aquell Comitè de Solidaritat amb Vietnam, ha estat una de les seves principals línies d'actuació en els últims anys. Això li va dur a participar en el Fòrum Social Europeu de Florència, en les Jornades sobre la Humanitat enfront de l'Imperialisme de Cuba, la Trobada Mundial en Defensa de la Humanitat de Veneçuela o en el Tribunal Internacional Benito Juárez de Mèxic. «L'estranyesa com arma de resistència» va ser el títol de la conferència que va pronunciar al juliol de l'any passat en el Segon Fòrum Internacional de Filosofia de Caracas, i, a l'octubre, va presentar una ponència sobre la tortura en el Congrés en Defensa de la Humanitat de Roma.

Les seves últimes aparicions públiques han tingut lloc el mes passat, en ocasió de la setmana d'activitats que els ajuntaments d'Irun i Hondarribia van dedicar a la figura i a l'obra d'Alfonso Sastre, jornades en les quals ella mateixa va participar, amb una xerrada en la qual va parlar del paper d'Hiru. Estava preocupada per la intervenció quirúrgica a la qual anava a ser sotmesa, però parlava d'ella amb la naturalitat i vitalitat que la caracteritzaven. Va desvetllar fins i tot que havia escrit un llibre documentant el procés de la seva malaltia.

Aquest no serà l'únic que Eva Forest deixa inèdit, doncs hi ha altres, com « Huelga General » (Vaga General), « Cuentos » (Contes) o « El jardín » (El Jardí), títols que corresponen a la seva obra narrativa. En realitat, ella distingia entre la seva obra narrativa i el que anomenava «literatura d'urgència». A aquest «gènere» pertanyen, sens dubte, els seus treballs més coneguts, com « Operación Ogro » (1974), « Onintze en el país de la democracia » (1985), « Tortura y Democracia » (1987), « Dispersión » (1993), « Proceso al jurado » (1997) o « Manual de solidarios » (1999).

«Era una dona amb una ideologia molt concreta, però, al mateix temps, tremendament generosa, de manera que ajudava a qui ho necessitava sense entrar a jutjar a les persones, intentant entendre-les. Allí estàvem les polítiques -de diferents tendències- i les socials, però ella intentava no fer distincions a l'hora d'ajudar. Organitzava les lectures de Brecht, Sartre o Weiss, i ho feia per a totes, tant preses polítiques com socials». Aquestes paraules les va pronunciar ahir, quan va conèixer la trista notícia, Rosa Estela, qui va ser detinguda, igual que Fito Rodriguez, el 1976, «després de la Fuga de Segòvia».

Estela va ingressar a Yeserías i va ser precisament Eva Forest -a la presó des de 1974- la primera persona que la va acollir. «La recordo -rememora- intentant documentar la realitat, entendre-la. Solidària, defensora de la dignitat humana».

Fito Rodriguez, qui com Estela va seguir mantenint després de l'excarceració una relació molt estreta amb Eva Forest i Alfonso Sastre, va dir ahir d'ella: «Ha estat una companya de lluita, fora de la norma ètica, estèticament i en tots els sentits. Jo crec que una de les coses que l'han caracteritzat és el seu defensa del moviment popular i la seva desconfiança dels aparells. Una altra -continua-, la seva visió, quan advertia que el fet que hagués mort Franco i s'hagués establert un règim formalment democràtic no faria que problemes com la tortura desapareguessin».

Aquestes no són més que les primeres impressions davant una mort que deixarà petja i que, sens dubte, provocarà a partir d'avui nombroses reaccions.