Per un habitatge digne

-En que consisteix exactament aquest model?

De fet no es tracta d’un model. A l’article explico que entre les grans empreses i l’administració existeixen moltes formes de relació que de fet esdevenen formes de pressió, negociació. Algunes son relativament legítimes – per exemple una empresa que executa un servei o una obra necessàriament genera un espai de cooperació que té efectes en els dos sentits- i d’altres es poden considerar més antidemocràtiques. La referència al model Camp Nou o el Liceu té a veure amb l’assiduïtat amb la que es troben alts representants empresarials i polítics en activitats ludico-representatives (futbol, lliurament de premis , etc.) on s’estableix una relació fluida, informal i on possiblement es parlen de coses suculentes, on es possible que aquests grups exposin informalment les seves raons. Una relació molt més “densa” que la que habitualment es dona entre els alts càrrecs i els ciutadans de base o inclús els representats de moviments i entitats socials.

-Quina seria la seva incidència respecte de p. ex la corrupció pròpiament dita?

El meu argument es que la corrupció es el cas limit d’aquesta relació. Quan es produeix la “compra” directa per part dels interessos econòmics: pagaments, oferta de llocs de treball etc. Però en molts casos no cal que s’arribi a aquesta situació. El que caracteritza als interessos dominants es que sovint tenen la capacitat de persuadir que les seves opcions son les úniques respectables. Més que una corrupció estricta del que es tracta es d’una corrupció intel·lectual. La realitat dona per a molts matisos

-Fins a quin punt aquesta mena de “solidaritat de classe (alta)” incideix realment en les decisions polítiques de Barcelona? I de Catalunya?

És solidaritat (els polítics son del mateix grup social) o també hegemonia (els polítics no creuen que hi hagin alternatives). Crec que predomina la segona opció, encara que també es dona en alguns la coincidència social. Es evident que en molts camps això predomina: els processos d’externalització de serveis, moltes actuacions urbanístiques etc.,així ho indiquen

• Moltes vegades, les actuacions urbanes municipals van acompanyades de la construcció d’hotels i d’altres negocis privats...

És un bon exemple. Hi ha el convenciment que una de les opcions econòmiques de la ciutat passa per atreure “turisme”: de lleure, congressos científics, gestors empresarials, fires... i per tant la promoció hotelera constitueix una infraestructura bàsica del model. Això coincideix sens dubte amb els interessos dels grups immobiliaris i hotelers (que a vegades obtenen el sòl més barat que al mercat). I a més l'hostaleria genera ocupació que es, diguem-ho, un objectiu “social”

-La despesa pública necessita aquestes concessions econòmiques a negocis privats per viabilitzar-se?

És evident que el context social actual ha reforçat el poder dels interessos privats. I que al menys a curt i mitjà termini les propostes purament públiques tindran moltes dificultats, El problema es que sovint es fa virtut de la necessitat i s’acaba cedint més del compte. Per això en sembla que cal més democràcia i que si cal “negociar” i “cedir” sigui desprès d’un debat públic i transparent

-Podries parlar-nos del paper específic del capital financer en el finançament de les polítiques urbanístiques públiques?

Sens dubte el capital financer es un dels grans actors. Tota l’activitat pública passa necessàriament per l’avaluació del sector financer que pot castigar les polítiques heterodoxes. Per altra banda es evident que el sector financer juga un paper central en les polítiques immobiliàries ja que finança alhora la producció d’habitatges i edificis (la oferta) i als consumidors finals (la demanda). No es tampoc difícil trobar la participació directa d’entitats financeres en empreses immobiliàries. I sens dubte l’augment dels préstecs hipotecaris els ha permès absorbir amb escreix la caiguda dels tipus d'interès. En conjunt el sector financer ha estat favorable al boom especulatiu, una altra cosa és si sempre tenen incidència en cada política concreta, el que ja no es tant evident. Hauríem d'analitzar en cada cas quins interessos concrets hi juguen.

• Pel que fa al sector immobiliari a Barcelona, i fent referència a allò publicat al núm. 92 de la revista Carrer.

- Quina és l’evolució del sector des del gran boom del "desarrollismo" i de Porcioles?

De fet el sector el varem analitzar en més detall al número del Carrer dedicat a l’habitatge i per això en parlem menys al 92. En part hi ha una continuïtat, tant pel que fa a la importància que te la especulació immobiliària pel capitalisme global, com per la continuïtat d’algun dels grans grups locals (Nuñez y Navarro, La Llave de Oro, Habitat, Sanahuja etc.). Hi ha però canvis. D’una banda, malgrat tot, els projectes urbanístics actuals son més ordenats, deixen algun espai per zones verdes i equipaments, tenen més controls de qualitat i de racionalitat urbanística. Hem passat de l’especulació salvatge a la concertació. D’altra banda, s’han engrandit els grups locals i han aparegut grups forans al mercat local.

• A “Les claus del negoci de l’habitatge” parles de la “ingenuïtat” de molts economistes que afirmen que el preu de l’habitatge és el resultat de la interacció oferta-demanda.

- Quin és l’anàlisi que et permet refutar aquestes teories?

Una mica el que he dit abans. Per l’economia tradicional oferta i demanda son qüestions independents en cada mercat i el preu s’estableix exclusivament en funció del valor subjectiu que cadascú dona a un bé. En el cas de l’habitatge el sector financer articula tot el procés: concedeix crèdits als promotors tenint en compte les condicions en que es podran vendre als clients. Per tant està influint tant en el preu del sòl com en el de la venda final. Els bancs saben quant pot pagar la gent (la quota mensual), i saben que per molts l’habitatge es considera una necessitat primària. Dins d’uns límits poden jugar a fer més o menys cars els habitatges i repartir-se els ingressos amb els propietaris del sòl i els promotors. De fet sembla evident que l’increment del preu del sòl ha anat de la mà del creixement dels beneficis dels promotors i això també fa pensar que no es tracta de mercats independents, sinó d’operacions on els intermediaris-promotors, financers- tenen un marge ampli d’actuació. Per altra banda, es tracta d’una activitat molt regulada per normatives públiques (qualificació del sòl, procediments d’expropiació, edificabilitat, habitatge protegit...) que influeixen en el funcionament del mercat i que depenen de decisions polítiques. Només cal veure els canvis en la nova llei del sol, causants, en part, de la primera davallada del valor a borsa d’algunes immobiliàries

- I, finalment, com s’hauria d’abordar el problema de l’habitatge per a buscar solucions el més immediates possible?

Es realment un problema complex. En el tema de l’especulació per exemple també hi juga un cert paper el petit especulador, que es un aliat social dels grups immobiliaris. D’altra banda l’habitatge es considerat per molta gent un patrimoni (no tant sols els rics, molta gent espera treure diners de les herències d’habitatges familiars). I a més hi ha el problema de la conservació dels edificis (una font de conflicte a la majoria de blocs). Crec que una política seriosa hauria de començar per considerar que el sol es un bé públic. A partir d’aquí es podria articular una política d’ús del sòl que podria diferenciar preus però que possiblement facilitaria un ús més racional i igualitari del sòl. Pel que fa a l’habitatge crec que la cosa es més complexa i caldrà possiblement combinar formules variades com polítiques d’habitatge públic que incloguin fortes obligacions de conservació per part dels usuaris o models de propietat privada amb certes limitacions (en la línia, per exemple de les propostes de lloguer forçós, o amb impostos importants en cas de venda, o amb limitacions del nombre d’habitatges ... Cal però no ser massa doctrinaris. Primer perquè potser no hi ha solucions màgiques. Encara que cal enfortir la perspectiva de l’habitatge com un consum necessari i una activitat menada per l'interès públic. I també perquè qualsevol proposta de canvi rep una resposta molt agressiva dels grans promotors que només es pot superar si obté un important suport social. L’objectiu d’un habitatge digne requereix un procés continuat, pacient i auto reflexiu de mobilització social.