| per Pau Llonch i Arcadi Bassegoda
Conversa amb Heinz Dietrich, sociòleg alemany i amic personal del president Chávez. L'entrevistat fa un repàs de la situació econòmica i política a lllatinoamèrica, i més concretament a Veneçuela, reflexiona sobre la implantabilitat del socialisme del segle XXI, sobre les estratègies de l'imperialisme i sobre l'articulació de les realitats nacionals en els processos transformadors.
-
Tu afirmes que des d'un punt de vista objectiu el que s'ha donat a Veneçuela és un procés de desenvolupament econòmic encaminat a aconseguir l'estat del benestar. Quines són doncs les especificitats que et permeten pensar que a Veneçuela pugui donar-se una transició cap al socialisme del segle XXI? Des del punt de vista econòmic a Veneçuela hi ha alguns avantatges. En primer lloc, hi ha fons per a fer economies paral·leles o subsidiades i no tots els estats tenen superàvit per a finançar projectes d'aquest tipus. En segon lloc hi ha una voluntat política expressa de l'estat que d'alguna manera ha d'acomplir amb un discurs de construcció estratègica sinó vol perdre credibilitat. I en tercer lloc, els sectors més importants en termes de percentatge del PIB són de l'estat. Veneçuela té un sector econòmic estatal gran i per tant pot fer el primer pas d'una economia socialista, que consistiria a establir una comptabilitat paral·lela a la comptabilitat capitalista -que funciona en termes monetaris, en termes de cost-benefici-, establint una comptabilitat socialista, que és la comptabilitat en insums de temps, en valors. De fet, vàrem començar l'any passat amb la col·laboració de l'aleshores ministre d'indústries bàsiques, Víctor Álvarez. Vam fer una reunió amb els enginyers de sistemes d'una empresa de fosa d'alumini d'entre 3000 i 4000 obrers i ells van confirmar que no hi havia cap problema per a tenir -en unes tres setmanes- les dades més importants de l'economia de l'empresa en termes d'insums de temps en lloc d'en unitats monetàries. - En el fons no hi hauria cap obstacle que impedís al govern d'Hugo Chávez fer a petita escala aquest primer pas de l'economia socialista. Hi ha més de 120.000 cooperatives i es podrien fer els intercanvis entre una empresa de l'estat i una cooperativa per valors i no per preus de mercat. Fins i tot, com que hi ha amistat amb Cuba, amb Xina, amb Bolívia, es podria començar a nivell internacional i així canviarien els termes d'intercanvi -les relacions de preu entre importació i exportació- que són un mecanisme clar d'explotació del tercer món. Tot això es podria iniciar. Per això penso que a Veneçuela hi ha condicions per a donar el primer pas.
-
En aquest sentit de modificació dels termes d'intercanvi hi jugaria algun paper l'ALBA? - L'ALBA és un intent de fer el que seria la Unió Europea; integrar una sèrie d'estats nacionals que per si sols són massa febles per a defensar els seus interessos a nivell mundial. En termes de lògica econòmica és un projecte de desenvolupament econòmic que pretén establir elements d'estat del benestar i d'estat de dret. Però l'ALBA com a tal està dintre de la lògica de l'economia de mercat. Prenent com a exemple l'intercanvi entre Veneçuela i Cuba: Veneçuela lliura una matèria primera, el petroli, i Cuba lliura un producte d'alt valor agregat com són els metges. De fet la integració econòmica segueix el que David Ricardo va anomenar la llei dels avantatges comparatius: Argentina exporta bestiar i Veneçuela els envia petroli; és el clàssic comerç entre economies amb diferents nivells de producció. En aquest sentit, l'ALBA no duu al socialisme però és fonamental per a defensar la participació en l'excedent mundial davant els grans goril·les: els “gringos”, els europeus, els xinesos, l'Índia aviat, etc.
-
I a nivell polític, quines són les característiques principals del socialisme del segle XXI? - En primer lloc em sembla que cal destacar que el socialisme del segle XXI ha d'abastar les quatre relacions socials decisives en la vida humana: la política, l'econòmica, la social i la militar; no pot limitar-se a una de sola com fa la democràcia burgesa. En segon lloc, cal ésser realista en aquest sentit, perquè l'única democràcia participativa que ha existit a occident va ser fa segles a Atenes. Una democràcia que era realment participativa però era excloent perquè les dones no tenien drets i la població esclava tampoc. Era participativa perquè cada home duia la seva espasa -el poble armat era l'exèrcit-, perquè la justícia es constituïa per sorteig -una selecció aleatòria garanteix la representativitat-. Era participativa però no universal. Després va venir la democràcia burgesa que si que és universal però és formal, limitada a allò polític.
- El que necessitem avui en dia, en el que podríem anomenar la tercera gran etapa de l'evolució de la democràcia, és una democràcia participativa i universal. I aquí cal ésser realista perquè, fa 2000 anys, els grecs ja sabien que els sistemes de representació reprodueixen una estructura aristocràtica, oligàrquica, que no dóna representativitat estadística. Així, els que manen a la democràcia burgesa, per molt que existeixi el sistema d'elecció universal, sempre reproduiran les estructures de producció establertes. Si es vol trencar tot això cal fer un sistema de selecció a l'atzar. No hi ha receptes fàcils per a aconseguir això i cal tenir clar que l'economia de mercat és un sistema amb 5000 anys d'evolució -molt sofisticat- i la democràcia no té tants anys però tampoc permet solucions implementables de la nit al dia. A més, apareixen, per exemple, altres problemes relacionats amb la naturalesa de l'ésser humà, perquè quan dónes satisfacció a les necessitats bàsiques de la gent, et dirà: 'jo no perdré el temps en política'. És un fenomen que pots observar al primer món i totes les tiranies ho han sabut: dónes a la majoria un alt nivell de vida i s'ha acabat la rebel·lió. És molt complex, però el més destacat és l'ampliació a les quatre relacions socials, el pas de la democràcia formal a una democràcia que realment permeti la incidència de la gent i entendre que la futura democràcia haurà de combinar mètodes de representació amb mètodes d'incidència directa sobre les grans decisions públiques.
-
Una vegada intentat el cop d'estat, l'aturada patronal... Quina creus que serà l'estratègia de l'imperialisme a Veneçuela a partir d'ara? - Crec que hi ha tres o quatre estratègies que s'estan utilitzant alhoras. En primer lloc, l'assassinat polític, el magnicidi, que per descomptat per als “gringos” seria la solució més idònia i més econòmica (una bala no costa res o un accident d'helicòpter...). En segon lloc hi hauria el cop d'estat militar, que requereix molt més temps i que, mentre el general Baruel estigui al capdavant de l'exèrcit, no aconseguiran; però no sabem qui hi haurà després al capdavant de l'institut armat -no crec que hagi molts oficials com el general Baruel- i aquest és un flanc perillós que cal cuidar molt. I el tercer escenari és l'ampliació de la base social de la dreta -actualment és del 35-40%- que és molt alta; la diferència entre oposició i govern està en un 10%. Si la dreta creixés un 10% o fins i tot un 7-8% addicional del vot posaria el govern en una situació molt diferent.
- Perquè passés això hi hauria d'haver una crisi econòmica, que es transformaria en social, que es transformaria en política. L'esperança de la dreta és que l'ingrés de l'estat no abasti per a finançar alhora l'estat de benestar, la reindustrialització, la industrialització del camp, la modernització de l'exèrcit i el finançament d'una política internacional d'aliances. De fet, hi ha un estudi del Pentàgon que ha calculat que, si el petroli cau per sota dels 38$, Chávez no tindrà diners per a finançar la política d'integració llatinoamericana. El més probable és que el preu no caigui però hi pot haver situacions econòmiques problemàtiques. Hi ha un problema d'inflació a Veneçuela, un excés de liquidesa, de capacitat adquisitiva, que està controlat administrativament a través dels preus congelats de la “canastra básica”, però -quan s'alliberin aquests preus- la inflació es dispararà; no està resolt, només tapat. Hi ha també un problema amb el mercat negre, que apareix en el moment en que no utilitzes sempre preus de mercat sinó que utilitzes preus que marca l'estat per raons polítiques i que estan per sota del preu de mercat. Es roben les mercaderies del subministrament estatal i després es venen més cares a l'empresa privada. Això són coses típiques d'una economia mal administrada centralment i és un altre problema estructural que cal arreglar. I això, certament, també val per al dòlar. Es pot fer el control de la divisa durant cert temps però al cap de dos anys el mercat s'arregla i et trobes per exemple amb el que passa actualment: que el dòlar val 4000 bolívars al mercat negre mentre el canvi oficial està a 2100 bolívars. Aquests desequilibris són problemes reals i no és fàcil arreglar-los. La tercera estratègia subversiva compta amb això, amb generar problemes econòmico-socials, perquè la gent s'encabroni. Si tu fas tres hores de cua al mercat públic per lcomprar sucre i quan arribes et diuen que s'ha venut tot, quantes vegades ho acceptaràs això?
- Sobre aquesta base de problemes objectius d'administració, amb una base social de 35/40 %, i amb quatre bombes de temps que són les universitats públiques -que estan en mans de la dreta- existeix un potencial considerable per a desestabilitzar. Jo diria que aquests són els tres grans escenaris que s'utilitzen i es treballen per descomptat paral·lelament, el que caigui primer ho aprofitaràn.
-
En aquest sentit, quin paper juguen els mitjans de comunicació? - Els mitjans de comunicació són centrals. Tota aquesta campanya internacional histèrica contra la no prolongació de la concessió de RCTV no només té a veure amb el fet que perdin una batalla administrativa, sinó amb que constitueix un exemple a nivell mundial; perquè si el govern veneçolà s'atreveix a tocar a un oligopoli televisiu la gent de l'estat espanyol podria preguntar-se perquè no ho fan aquí, perquè no li prenen al Polanco el seu canal... L'estat veneçolà dóna 'mal exemple'. Tu pots prendre un pou petrolier a una transnacional i no et passa tant, però prens un canal de televisió important i veus com et combaten a nivell mundial, en una guerra bruta.
- Veneçuela és un cas especial perquè la dreta va aconseguir un estat de psicotització important de la població després del triomf de Chávez al 99 i per això van tenir tant suport quan van fer el cop d'estat al 2002. I els mitjans de comunicació de l'estat no han aconseguit trencar aquesta psicosi, és un problema de psicopatologia. El que ha assolit la dreta és una combinació de paranoia i histèria, i així, quan aconseguiexen moure la gent es veu a la televisió com criden histèricament. Hi havia dones i homes plorant perquè havien tancat aquest canal de merda, RCTV. Per tant, es necessiten mitjans que intentin arrabassar les victimes d'aquests mitjans televisius, i això no s'ha assolit. De fet jo mai he vist un programa de televisió de l'estat que hagi tingut això en compte. Fins al dia d'avui no hi ha un diari bolivarià del nivell necessari per a combatre la premsa de dretes, i a la televisió no es té el nivell. Telesur segueix essent marginal, a Mèxic no es troba enlloc; hi ha molt orgull del que s'ha fet però si es comparen les necessitats de la lluita ideològica a nivell mundial amb el que s'ha assolit amb Telesur es veu que estem malament, i es fa evident ara, en aquesta batalla. Perquè no n'hi ha prou amb que algú -a Mèxic, a l'Argentina, per internet- vegi alguna cosa de Telesur. Mentre no es tingui una influència massiva no es tindrà defensa; mentre no es tingui, per exemple, un canal massiu a Europa. Ara es va vendre a Alemanya el canal SAT1, que tenia mes o menys un 20% d'audiència, i la majoria de capital el tenia un “gringo” que el venia per uns 2000 milions de $; se'm va acostar un grup de periodistes a Alemanya que havien aconseguit una mica de capital propi però necessitaven els 2000 milions de $ de l'estat veneçolà, i no es va aconseguir. Mentre seguim pensant en escales del nostre propi grup de referència, en la propaganda internacional, i no en escales tipus CNN, BBC, etc. perdrem la batalla.
-
Els consells comunals, els consells de terra urbana... fins a quin punt són organitzacions realment populars i quin paper se'ls pot atribuir de cara al futur? - Jo penso que això són mesures que neixen de certes experiències del procés bolivarià. Cada estat necessita un instrument executiu, i quin era l'instrument executiu que tenia el president Chávez? El “Movimiento Va República”. En el fons, només una aglomeració electoralista de diferents grups. I després hi havia l'estructura estatal, els municipis, els alcaldes i tot això. I cap de les dues estructures era realment bolivariana ni revolucionària. Llavors, Chávez, després d'organitzar i implementar certs projectes populars, veu que no arriba on vol arribar a través d'aquests canals i decideix que ha d'obrir nous vehicles de transformació. Un és el nou partit que es pretén fer i un altre són els consells comunals.
- I aquí entra en joc una segona idea que és correcta: si es vol que la gent participi no es pot simular que tenen drets, cal donar-los poder real. I poder real significa economia, diners. Així, la idea de canalitzar fons a la base directament des de dalt, passant per alt els municipis, és correcta perquè de seguida la gent veu que li convé ficar-s'hi i es mobilitza. Això és un pas molt important cap a la democràcia participativa econòmica perquè va més enllà, per exemple, dels pressuposts participatius del PT del Brasil, on l'alcalde reparteix una part del pressupost municipal. Aquí és una vinculació més directa i mes forta econòmicament parlant. Crec que és extraordinàriament important fer-ho així tot i que genera, com tots els projectes d'aquest tipus, necessitats de supervisió perquè s'ha d'impedir que, per exemple, algú agafi 5 amics, faci una cooperativa i es quedin els diners. Això es pot controlar de diferents maneres però una forma clau és internet: es posen totes les transaccions del consell comunal a internet, al poble hi poses 20 ordinadors públics, i cada vegada que s'usen diners es reflexa qui els farà servir i per a què són, de manera que tota la població pot consultar que s'està fent amb els diners. Això et dóna una transparència que impedeix en gran mesura la corrupció i el nepotisme.
- Si s'assoleixen les estructures de supervisió necessàries estem davant un pas extraordinàriament positiu; però, justament, un dels problemes de revolució veneçolana ha estat la manca de control en l'execució de projectes. Però és positiu i jo penso que cal donar-hi suport.
-
Fins a quin punt el “va ser una idea de Chávez” és real... és a dir, fins que punt el president és l'ideòleg i líder polític dels processos a Veneçuela? - El president és una persona extraordinàriament creativa i molt intel·ligent. En els mateixos programes d' “Aló presidente” mentre desenvolupa una idea, de cop li sembla que cal fer tal i tal cosa, i ho llança. Com en tots els actes d'espontaneïtat hi ha coses que són realitzables, coses que semblen realitzables però no ho són.... Per tal d'optimitzar aquesta espontaneïtat fa falta una avantguarda que discuteixi amb ell. Per exemple fa sis setmanes, en un d'aquests programes, al camp, va dir que s'estudiaria com donar als camperols una moneda pròpia perquè fessin els seus intercanvis i així ja no estiguessin dins el circuit d'explotació capitalista; però des del punt de vista econòmic això no té cap sentit perquè en la mesura en que crees més diners (de fet això seria el que tècnicament s'anomena un substitut de diners) compliques cada cop més l'economia. La solució del problema de l'explotació no passa pels diners, perquè els diners no en són la causa sinó només un mitjà; la causa es troba en altre nivell, en el valor. Aleshores, si no es té una avantguarda o uns assessors econòmics o si el ministre d'economia no s'atreveix a dir “escolti president, això no té sentit per això, això i això” la proposta es digereix així i no pot funcionar. També hi ha d'altres propostes... l'altre dia el president va proposar que s'estudiés Trotsky. Trotsky, al contrari del que diuen aquells que avui es consideren trotskistes, no era el colom blanc: va ser el forjador de l'exèrcit roig -un exèrcit és, òbviament, vertical i repressiu-, estava a favor de la militarització del treball, d'utilitzar els sindicats com a aparells de l'estat, etc. Tenia encerts també, va ser l'únic gran líder que va saber veure el gran perill del feixisme... Però discutir Trotsky avui en dia no aporta absolutament res a la instauració del socialisme del segle XXI a l'Amèrica Llatina o a Europa perquè el problema del valor als anys trenta no va registrar cap aportació. És més, als anys 60, en l'anomenat gran debat a Cuba, no es planteja cap aportació de solució, ni per part del Ché ni de ningú.
- El president genera aquestes idees, moltes són lúcides i productives però d'altres cal elucidar-les en el debat democràtic. Però el president és una personalitat impressionant i als ministres no els agrada perdre feina. Per tant, no crec que el gabinet sigui una avantguarda que discuteixi allò viable i allò necessari -aquí hi ha una diferència amb els nou Comandants Sandinistes-. Les propostes són, en general, del president però el problema és que no hi ha una avantguarda que li faci veure les implicacions d'aquestes propostes.
-
El procés veneçolà i molts dels processos plantejats a l'Amèrica llatina han girat entorn del concepte bolivarià de la “Patria Grande”, en el que podríem anomenar una “voluntat de construcció nacional supraestatal”. Quin és el paper del nacionalisme a Llatinoamèrica i quines vinculacions conceptuals es poden establir amb d'altres nacionalismes? - Robert Kurtz, l'analista político-econòmic més important que hi ha a Alemanya, té un problema teòric: generalitza la situació europea per a l'Amèrica llatina. Ell diu: 'el nacionalisme és una força reaccionària'. I té raó sempre que es refereixi a les metròpolis i les elits dominants. El nacionalisme alemany en general és expansiu, és xovinista. I a França també, per descomptat. Però al tercer món el nacionalisme és una de les dues potències alliberadores principals; l'altra és el problema social. Si et prives de qualsevol de les dues -la qüestió social o la qüestió de la identitat nacional- perdràs, perquè necessites els dos elements.
- És un problema de manca de metodologia perquè allò que esdevé un element d'anàlisi depèn del context en que actua. És la veritat de la dialèctica. Agafem els escacs, per exemple. Si tu li preguntes a algú que juga a escacs quina figura és més important, la reina o el peó, et dirà que la reina. Però hi ha configuracions del joc en les que el peó és més fort que la reina. Això no vol dir que la veritat sigui relativa sinó que és relacional, que la veritat depèn de les relacions en que es dóna el fenomen. I això val per al nacionalisme, perquè un dels principals flancs d'atac de l'imperialisme és la destrucció de la identitat. La identitat és el programari que conduïx al maquinari, el que fem depèn del nostre programari i el centre d'aquest és la identitat; si algú aconsegueix controlar aquest programari fa amb nosaltres el que vol. Per tant la qüestió de la identitat nacional és l'essència mateixa de la resistència política, econòmica, i el que sigui...
- Per aquest motiu el nacionalisme a l'Amèrica llatina és un element clau d'alliberament. I per això Chávez recorre a Bolívar i els sandinistes a Sandino i els argentins a San Martín. I si això no es fes no es podria recuperar en la gent la consciència de la seva trajectòria històrica, del que són i el que poden ser.
-
Hi ha algun tipus de nacionalisme que creguis que té sentit en la configuració europea? - A Europa hi ha un problema, de fet el tens a tot el món, que és que hi ha molts pobles que, per raons històriques, no tenen un estat propi. Els kurds són un exemple clar d'això. I és també el sentiment de molts pobles a l'estat espanyol. I això és una força real de la política actual que cal tenir en compte. Caldria potser conceptualitzar-ho en la idea que cada poble té dret a la seva pròpia representació política, al seu propi estat. De fet, avui en dia, amb la Unió Europea, es podria fer. Escòcia, per exemple, té ara el dret de fer-se independent de la Gran Bretanya perquè avui en dia la integració és essencialment econòmica, cultural... fa 500 anys la integració es va fer per la força militar però avui en dia és el mercat el que integra. A més, fora de l'economia de la Unió Europea, que podria fer un petit país davant l'OMC o l'FMI? No tindria cap possibilitat. Així, avui en dia es podria donar molta més llibertat als pobles de la Unió Europea que fa 200 anys però, és clar, l'elit franquista és tan “pendeja” que no s'ha adonat d'això. L'anglesa òbviament té més consciència i pot permetre que Irlanda del Nord es converteixi en un subjecte polític propi i que Escocia també s'hi converteixi si vol.
- El nacionalisme a les metròpolis sempre té la tendència de ser xovinista. A més, el nacionalisme és una força arcaïca, de fet prehumana, perquè vincula amb al sentit de seguretat que li dóna a l'animal la seva cova, el seu lloc físic. Tu pots medir quantitativament com, a mesura que un gos s'allunya de la seva cova o del seu lloc, disminueix el seu valor; és a dir, la disposició a combatre o a defensar el seu territori augmenta en la mesura que s'acosta al seu lloc. I en el nacionalisme s'hi troba alguna cosa d'això. I això, quan es vincula amb el poder d'una superpotència, té molts perills i es torna fàcilment manejable. Per aquest motiu, cal ésser molt més curós amb el nacionalisme a les metròpolis que a l'Amèrica llatina.
-
Quin paper juga l'esquerra tradicional en els processos d'Amèrica llatina? - L'esquerra tradicional... pots usar el concepte en terme ampli; pots incloure-hi el liberalisme clàssic, el romanticisme alemany, per exemple, que no era la trivialitat de plorar quan el sol es pon, sinó que era viure per una causa, per la llibertat -ho trobes en Beethoven al Fidelio, o en Schiller, en les trames, etc.-. Però si limitem el concepte d'esquerra a la presó del socialisme científic, neix dels grans intel·lectuals com Marx i Engels, i del moviment obrer. El moviment obrer es divideix a finals del segle XX en dues vessants, la forma de Lenin i la forma de la socialdemocràcia. Avui en dia, ambdues han perdut la seva capacitat de construir un procés de civilització, perquè el model del socialisme històric -malgrat els molts èxits que ha tingut- està esgotat. No es mou ni la joventut ni les masses amb el discurs del socialisme històric. I la socialdemocràcia també està esgotada. Així, els dos grans discursos de mobilització de masses -i això és la política- de l'esquerra estan esgotats estructuralment. Els partits comunistes a l'Amèrica Llatina no tenen cap importància, no tenen masses, no tenen arrelament social i no canvien gens. De fet, l'any 1954, la CIA va fer una anàlisi de la situació dels partits comunistes a l'Amèrica Llatina, país per país, i va arribar a la següent conclusió: deien que a l'Amèrica Llatina no hi havia cap perill per part dels Partits Comunistes perquè l'únic que tenia una base de masses era el Partit Comunista de Xile, pels miners. Tots els altres partits comunistes no tenein poder perquè no tenen ni classe treballadora ni res. El perill, deia la CIA, eren els militars nacionalistes com Perón.
- Els PC fa molts anys que no juguen un paper a l'Amèrica llatina i mai han fet una revolució. La de Cuba no la van fer els comunistes, la mexicana no la van fer els comunistes, la sandinista no la van fer els comunistes... La importància de l'esquerra tradicional en totes les seves fraccions, maoísta, trotskista, de la línia estalinista, avui en dia és absolutament marginal. I a més no tenen importància teòrica, que és molt més greu. Cap d'aquests partits d'esquerra tradicional pot moure la joventut; i no poden, en primer lloc, perquè no tenen un projecte històric per al segle XXI i, o bé repeteixen el socialisme d'aquells temps o bé la socialdemocràcia esgotada. I en segon lloc perquè no tenen transcendència, no plantegen un horitzó obert... Si es dóna a la joventut un programa que es limita a demandes puntuals, casa per exemple, es mobilitzarà però molt poc temps. Els estudiants són molt clars en això: hi ha un punt de conflicte, es mobilitzen 3-4 anys i s'acaba el moviment; sempre passa això. Si es vol que la joventut formi part de la transició cal donar-li un sentit de vida, alguna cosa per la que valgui la pena lluitar i enfrontar-se. I aquesta transcendència no la trobes en cap programa dels partits comunistes, ni trotskistes ni res. Mentre l'esquerra -sigui en la seva variant socialdemòcrata o en la seva variant tradicional- no assoleixi un programa que faci dir a un jove: “val la pena lluitar i morir per això” no aconseguirà tenir capacitat de transformació real a la societat.
-
I a nivell d'anàlisi, que s'aporta des de la vella esquerra europea? - Tenim un problema real. Als anys 50-60, la Humanitat va tenir tota una generació de grans intel·lectuals, que eren d'una banda grans científics i de l'altra eren gent ètica, compromesa. Albert Einstein -que l'any 49 escriu el seu assaig 'Perquè el socialisme' on s'enfronta al McCarthysme-, Noam Chomsky, Sartre, Bertrand Russell, Brecht a Alemanya... Però si es passa revista avui en dia, no es veu que la generació que hauria de seguir a aquesta hi sigui. Jo tindria certs problemes per esmentar algú d'aquesta edat -uns 45, que seria la generació després d'aquests- que tingui realment importància científica i alhora sigui un paradigma moral, ètic. No els veig. El que hi ha hagut és una castració generalitzada de la intel·lectualitat a nivell mundial. A l'Amèrica Llatina es va fer destruint-los físicament, amb l'aniquilació durant les dictadures. I aquí s'ha fet essencialment a través del nivell de vida. Però el resultat és que han quedat relativament pocs intel·lectuals de pes i amb capacitat per a transformar.
- En aquest sentit, Europa actualment no aporta res. Més enllà de l'escola d'Escòcia -que són gent que treballa el socialisme del segle XXI- no veig què aporta Europa a la lluita d'alliberament. Els filòsofs francesos (Derrida, etc. i abans els postmodernistes) són gent que no aporta res a l'alliberament. La destrucció espiritual es pot veure molt clarament. Per exemple, Samuel Huntington, és un “gringo” que va escriure un llibre, The clash of civilizations (El xoc de les civilitzacions), que s'utilitza gairebé obligatòriament a totes les universitats d'Europa. Doncs Huntington és un delinqüent polític, un criminal de guerra que va ser un dels ideòlegs de la destrucció del Viet Mingh i el Viet Cong a l'Indoxina, elogiant la política del terrorisme d'estat, dels camps de concentració, dels pobles estratègics. I un delinqüent com aquest està present a totes les universitats. Els professors fan llegir als estudiants aquesta ferralla ideològica, que de ciència no té res, i els roben un semestre sencer. I mentre llegeixen aquestes estupideses -o els postmodernistes (Leotardi, etc.)-, els estudiants no poden analitzar la realitat. La dimensió de la destrucció espiritual crítica que la burgesia ha aconseguit a nivell mundial és realment impressionant
|
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada