Archive for de juliol 2007

Home Archive for de juliol 2007

undefined

Entrevista a Cesk Freixas

0 Somnis Rebels 11:24 p. m. Comments

CulturaEntrevista a Cesk Freixas >Somnis Rebels 11:24 p. m. 0 Comments Cesk Freixas (Riudebitlles, 1984) és cantautor i membre de diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista. Militant de l'organització Endavant (OSAN) i de la Candidatura

undefined

La repressió contra l’independentisme català

0 Somnis Rebels 7:36 a. m. Comments

RepressióLa repressió contra l’independentisme català >Somnis Rebels 7:36 a. m. 0 Comments per Maria Ferrer i MartínezLa repressió contra l’independentisme català, com a conseqüència del conflicte polític que l’Estat té obert contra el moviment

undefined

Per què el biodiesel és un tema polèmic?

0 Somnis Rebels 9:09 p. m. Comments

Medi AmbientPer què el biodiesel és un tema polèmic? >Somnis Rebels 9:09 p. m. 0 Comments per Daniela Russi, doctoranda del Departament d'Economia i Història de l'Economia de la UAB, Els biocarburants juguen un

undefined

ESTIMAT FIDEL. LA HISTÒRIA JA T’HA ABSOLT.

0 Somnis Rebels 10:28 a. m. Comments

CamaradesESTIMAT FIDEL. LA HISTÒRIA JA T’HA ABSOLT. >Somnis Rebels 10:28 a. m. 0 Comments Ja fa uns sis anys vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre Estimat Fidel. de Maritha Lorenz. Per aquells que

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juliol 2007

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOS4N7Ru1CS581xZh6EntFky_CErxzxnu_aqITkAyUpI1jjgk4k1Eq3aTHanfSK9r9U5-cYM0vfB4_S3Vmvj8lg1FfhDU78-z8soU5aXYaWQhpUoRNyg5k5kwdGy5UPqGlv9yYEA/s1600-h/cesk.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5093121166838401826" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOS4N7Ru1CS581xZh6EntFky_CErxzxnu_aqITkAyUpI1jjgk4k1Eq3aTHanfSK9r9U5-cYM0vfB4_S3Vmvj8lg1FfhDU78-z8soU5aXYaWQhpUoRNyg5k5kwdGy5UPqGlv9yYEA/s320/cesk.jpg" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><div class="art"><div style="text-align: justify;">         </div><br /><div style="text-align: justify;" class="art_contingut">           <div class="art_peu_foto">       <div style="margin-bottom: 5px;" align="center"><a href="http://www.directe.cat/imatges/cesk-freixas.jpg"><br /></a></div></div><div style="float: right; width: 300px;">             <table class="ratlla_tf" style="width: 300px; margin-top: 5px; text-align: left; margin-left: 0px; margin-right: 0px;" cellpadding="0" cellspacing="0">        <tbody><tr></tr>       </tbody></table>      </div>      <a style="font-style: italic;" href="http://www.ceskfreixas.cat/">Cesk Freixas</a><span style="font-style: italic;"> (Riudebitlles, 1984) és cantautor i membre de diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista. Militant de l'organització </span><a style="font-style: italic;" href="http://www.endavant.org/">Endavant (OSAN)</a><span style="font-style: italic;"> i de la</span><a style="font-style: italic;" href="http://www.cupvila.cat/"> Candidatura d'Unitat Popular de Vilafranca del Penedès</a><span style="font-style: italic;">, manté un lligam ferm amb els diversos moviments socials del Penedès. Ha publicat </span><em style="font-style: italic;"><a href="http://webs.racocatala.cat/cesk/set_voltes_rebel.htm">Set voltes rebel</a></em><span style="font-style: italic;"> (Bullanga Records, 2005) i recentment ha sortit al mercat el seu segon treball discogràfic, </span><em style="font-style: italic;"><a href="http://www.productesdelaterra.cat/product_info.php?products_id=1915&rel=raco">El camí cap a nosaltres</a></em><span style="font-style: italic;"> (autoeditat, 2007). Des de 2003 en Cesk canta els seus propis temes arreu dels Països Catalans, i li agrada definir-se com un cantautor de la "nova cançó de protesta". Manté un </span><a style="font-style: italic;" href="http://blocs.mesvilaweb.cat/ceskfreixas">bloc</a><span style="font-style: italic;"> a la xarxa i aquest estiu serà als principals festivals de la geografia catalana.</span><br /><br /><br /><strong>Després de la sortida fa pocs dies del teu segon àlbum, <em>El camí cap a nosaltres</em>, et consolides dins el panorama cantautor català. Ens pots explicar una mica els teus inicis i la teva trajectòria? Com és i com defineixes la teva música?</strong><br /><br />Després d'una experiència força llarga amb Pangea, el primer grup musical que vam formar a l'institut amb diversos companys i amics, farà poc més de cinc anys que vaig decidir començar a compondre temes amb la guitarra. El gener de 2004, el bar Jimmy Jazz d'Igualada em va donar l'oportunitat de realitzar-hi la primera actuació com a cantautor, i des d'aleshores he tingut la sort de trepitjar moltes de les comarques del país i conèixer un munt de gent increïble. Compartir música i paraules m'ha ensenyat a trobar desenes de motius i raons per seguir reivindicant a través de la cançó.<br /><br />L'abril de 2005 va sortir al carrer el primer disc (<em>Set voltes rebel</em>, Bullanga Records). I, abans de treure el que estem presentant ara, vam optar per recopilar diverses versions de cantautors internacionals sota el nom de <em>Les veus dels pobles lliures</em>. <em>El camí cap a nosaltres</em> (autoeditat) ha sortit a la venda aquest 2007 i pretén ser una continuació d'aquest projecte de cançó d'autor als Països Catalans, prenent la denúncia i la protesta com a pilars fonamentals i entenent els moviments d'alliberament des de l'humanisme, la tendresa i el romanticisme.<br /><br /><strong><br />A l'àlbum col·labora un grup que s'anomenen Els Altres Bandais. Qui són? Què fan? Quina relació teniu?</strong><br /><br />Els Altres Bandais és el nom de la banda que, des dels inicis, m'ha acompanyat en aquest projecte. Es tracta d'una formació de sis components, tots ells penedesencs, que tenen un pes important en l'elaboració dels arranjaments dels temes. El tracte setmanal, gairebé diari, de tots aquests anys ha anat forjant una amistat que ha ajudat, en tot moment, a tirar endavant aquest projecte de cançó d'autor.<br /><br /><br /><strong>Aquest cap de setmana passat has tocat al Senglar Rock, que és un dels grans escenaris del petit circuit català de grans concerts. Com ho has -heu- viscut?</strong><br /><br />Per a nosaltres ha sigut molt important haver pogut entrar a formar part del cartell d'un festival com el Senglar Rock. A nivell de promoció i de propaganda ha sigut una oportunitat excel·lent per presentar les cançons d'aquest segon disc. Ha sigut una experiència molt maca; el Senglar funciona de manera àmplia com a aparador de músiques que es fan a casa nostra, i això ens ha donat l'oportunitat de conèixer propostes musicals molt interessants que abans no coneixíem.<br /><br /><br /><strong>Consideres que els cantautors només poden tocar música reinvindicativa? Això és així perquè estem vivint en un país políticament singular o creus que les injustícies passen a tot arreu i que socialment sempre caldrà la cançó de cantautor?</strong><br /><br />El cantautor canta tot allò que escriu i compon; explica la realitat, el canvi, l'amor. Evidentment, això vol dir que no tot el que un cantautor escriu és reivindicatiu. Als Països Catalans hi ha molts cantautors i cantautores que no encaixen en el que es podria denominar "música reivindicativa". Ara bé, està clar que un percentatge molt elevat de cantautors hem escollit denunciar un seguit de realitats a través de les cançons. Si hi ha la necessitat de denunciar, de protestar i de reivindicar, és evident que a nivell social està passant alguna cosa, tant aquí com a l'altra punta del món. Quan aquesta necessitat es converteix en una constant, a diferents camps de la vida individual i col·lectiva, es pot entendre com un element imprescindible de supervivència. Els cantautors recollim l'essència d'aquesta necessitat, de la mateixa manera que hi ha escriptors de denúncia, cuiners independentistes i jardiners utòpics.<br /><br /><strong><br />Als Països Catalans hem gaudit de grans cantautors com Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Quico Pi de la Serra. Ara sembla que estem vivint una nova fornada formada per gent com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Roger Mas, Albert Fibla... o tu mateix. Estem davant d'una nova etapa daurada de la música de cantautor o és un simple salt generacional que senzillament es va repetint al llarg de la història?</strong><br /><br />És cert que cada cop som més els cantautors joves que, d'alguna manera, reinventem l'herència dels que ja fa temps que hi són. I crec que, a dia d'avui, es pot començar a parlar d'una nova escena de cantautors al nostre país. Hi ha un fet que fa que sigui quelcom curiós, i és que la majoria hem nascut a la dècada dels 70 i 80. És important entendre que hi ha cantautors repartits per tota la geografia catalana, des de Mallorca (Tomeu Caldentey) fins al País Valencià (Pau Alabajos, Sergi Contrí, VerdCel), passant per ponent (Àngel Soro, Meritxell Gené, El Fill del Mestre) i arribant al cor del Principat. Estic convençut que, ben aviat, es podrà tornar a parlar d'una "Nova - Nova Cançó".<br /><br /><br /><strong>En quins grups de música o en quins cantautors t'inspires? Digues alguna cançó que hagis escoltat que t'hagi marcat de manera important i el perquè. </strong><br /><br />Des de sempre he escoltat música d'autor. Els que més han influenciat la meva manera de compondre han sigut Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Jorge Drexler, Ismael Serrano i Ben Harper. Últimament he descobert Alejandro Filio, cantautor mexicà que m'ha captivat enormement per les seves lletres cuidadíssimes i pel seu compromís amb les revolucions socials centre i sud-americanes. Si hagués de destacar alguna cançó en especial seria "No te cambio", del mateix Alejandro Filio.<br /><br /><strong><br />A la teva terra (Penedès) és un territori on es fa molta música reivindicativa. Grups tan coneguts com Inadaptats o revolta 21 són d'allà. S'explica d'alguna manera? És el Penedès un bressol de la música reivindicativa en català?</strong><br /><br />La tradició independentista pot explicar, en gran part, aquesta dinàmica en les formacions musicals. Al Penedès, des de fa molts anys, hi ha hagut mobilitzacions importants per la defensa del territori, completament lligades als moviments d'alliberament. L'associacionisme és una realitat que succeeix a gairebé cada població, i això fa que molts i moltes que formem part de projectes musicals també tinguem un contacte real amb les diferents assemblees que formen el conjunt de l'Esquerra Independentista a la comarca.<br /><br /><br /><strong>Ens consta que, a més, ets un gran patriota penedesenc. És així? Creus que, malgrat els darrers informes que ignoren aquesta proposta, el Penedès aconseguirà el reconeixement que es mereix a nivell de vegueria catalana?</strong><br /><br />Aquesta és una lluita que arrosseguem des de fa temps. Cal tenir clar, però, que es tracta d'una lluita principatina i que hauríem de tenir habilitat, el conjunt de forces nacionalistes i catalanistes, per transportar-la a un àmbit nacional. Mentre els mecanismes sistemàtics de gestió política catalana segueixin passant per Madrid i depenguin de partits que anteposen l'interès econòmic al social, està clar que totes aquestes lluites, a nivell legal, quedaran als calaixos de l'administració.<br /><br /><br /><strong>Com valores l'estatus polític català actual? </strong><br /><br />Davant el desencant general cap a la totalitat de forces polítiques del país, crec que hi ha hagut alguns tocs d'alerta que podrien ser indicadors d'un canvi en la percepció de l'espai polític. La denúncia d'aquesta realitat s'ha notat de manera indirecta –a través de l'alta abstenció, per exemple– i directa. La consolidació de les Candidatures d'Unitat Popular a molts municipis n'és un exemple, un projecte polític que s'allunya de les estructures de partit polític i que aposta per transportar els moviments socials als consistoris. L'aposta ferma per línies de treball que incideixin en la construcció nacional i social dels Països Catalans ha calat en bona part de la població.<br /><br /><br /><strong>Assolirem la independència? Quan i com creus que serà?</strong><br /><br />Hehehe, què complicat! Que l'aconseguirem, n'estic convençut. Per això treballem i per això hi creiem. Tot i així, no en tinc ni idea de com aniran les coses en els pròxims anys. Depenem de moltes variables, de la nostra voluntat i també de la nostra vehemència. </div>    </div>

Cesk Freixas (Riudebitlles, 1984) és cantautor i membre de diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista. Militant de l'organització Endavant (OSAN) i de la Candidatura d'Unitat Popular de Vilafranca del Penedès, manté un lligam ferm amb els diversos moviments socials del Penedès. Ha publicat Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005) i recentment ha sortit al mercat el seu segon treball discogràfic, El camí cap a nosaltres (autoeditat, 2007). Des de 2003 en Cesk canta els seus propis temes arreu dels Països Catalans, i li agrada definir-se com un cantautor de la "nova cançó de protesta". Manté un bloc a la xarxa i aquest estiu serà als principals festivals de la geografia catalana.

Després de la sortida fa pocs dies del teu segon àlbum, El camí cap a nosaltres, et consolides dins el panorama cantautor català. Ens pots explicar una mica els teus inicis i la teva trajectòria? Com és i com defineixes la teva música?

Després d'una experiència força llarga amb Pangea, el primer grup musical que vam formar a l'institut amb diversos companys i amics, farà poc més de cinc anys que vaig decidir començar a compondre temes amb la guitarra. El gener de 2004, el bar Jimmy Jazz d'Igualada em va donar l'oportunitat de realitzar-hi la primera actuació com a cantautor, i des d'aleshores he tingut la sort de trepitjar moltes de les comarques del país i conèixer un munt de gent increïble. Compartir música i paraules m'ha ensenyat a trobar desenes de motius i raons per seguir reivindicant a través de la cançó.

L'abril de 2005 va sortir al carrer el primer disc (Set voltes rebel, Bullanga Records). I, abans de treure el que estem presentant ara, vam optar per recopilar diverses versions de cantautors internacionals sota el nom de Les veus dels pobles lliures. El camí cap a nosaltres (autoeditat) ha sortit a la venda aquest 2007 i pretén ser una continuació d'aquest projecte de cançó d'autor als Països Catalans, prenent la denúncia i la protesta com a pilars fonamentals i entenent els moviments d'alliberament des de l'humanisme, la tendresa i el romanticisme.

A l'àlbum col·labora un grup que s'anomenen Els Altres Bandais. Qui són? Què fan? Quina relació teniu?

Els Altres Bandais és el nom de la banda que, des dels inicis, m'ha acompanyat en aquest projecte. Es tracta d'una formació de sis components, tots ells penedesencs, que tenen un pes important en l'elaboració dels arranjaments dels temes. El tracte setmanal, gairebé diari, de tots aquests anys ha anat forjant una amistat que ha ajudat, en tot moment, a tirar endavant aquest projecte de cançó d'autor.

Aquest cap de setmana passat has tocat al Senglar Rock, que és un dels grans escenaris del petit circuit català de grans concerts. Com ho has -heu- viscut?

Per a nosaltres ha sigut molt important haver pogut entrar a formar part del cartell d'un festival com el Senglar Rock. A nivell de promoció i de propaganda ha sigut una oportunitat excel·lent per presentar les cançons d'aquest segon disc. Ha sigut una experiència molt maca; el Senglar funciona de manera àmplia com a aparador de músiques que es fan a casa nostra, i això ens ha donat l'oportunitat de conèixer propostes musicals molt interessants que abans no coneixíem.

Consideres que els cantautors només poden tocar música reinvindicativa? Això és així perquè estem vivint en un país políticament singular o creus que les injustícies passen a tot arreu i que socialment sempre caldrà la cançó de cantautor?

El cantautor canta tot allò que escriu i compon; explica la realitat, el canvi, l'amor. Evidentment, això vol dir que no tot el que un cantautor escriu és reivindicatiu. Als Països Catalans hi ha molts cantautors i cantautores que no encaixen en el que es podria denominar "música reivindicativa". Ara bé, està clar que un percentatge molt elevat de cantautors hem escollit denunciar un seguit de realitats a través de les cançons. Si hi ha la necessitat de denunciar, de protestar i de reivindicar, és evident que a nivell social està passant alguna cosa, tant aquí com a l'altra punta del món. Quan aquesta necessitat es converteix en una constant, a diferents camps de la vida individual i col·lectiva, es pot entendre com un element imprescindible de supervivència. Els cantautors recollim l'essència d'aquesta necessitat, de la mateixa manera que hi ha escriptors de denúncia, cuiners independentistes i jardiners utòpics.

Als Països Catalans hem gaudit de grans cantautors com Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Quico Pi de la Serra. Ara sembla que estem vivint una nova fornada formada per gent com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Roger Mas, Albert Fibla... o tu mateix. Estem davant d'una nova etapa daurada de la música de cantautor o és un simple salt generacional que senzillament es va repetint al llarg de la història?

És cert que cada cop som més els cantautors joves que, d'alguna manera, reinventem l'herència dels que ja fa temps que hi són. I crec que, a dia d'avui, es pot començar a parlar d'una nova escena de cantautors al nostre país. Hi ha un fet que fa que sigui quelcom curiós, i és que la majoria hem nascut a la dècada dels 70 i 80. És important entendre que hi ha cantautors repartits per tota la geografia catalana, des de Mallorca (Tomeu Caldentey) fins al País Valencià (Pau Alabajos, Sergi Contrí, VerdCel), passant per ponent (Àngel Soro, Meritxell Gené, El Fill del Mestre) i arribant al cor del Principat. Estic convençut que, ben aviat, es podrà tornar a parlar d'una "Nova - Nova Cançó".

En quins grups de música o en quins cantautors t'inspires? Digues alguna cançó que hagis escoltat que t'hagi marcat de manera important i el perquè.

Des de sempre he escoltat música d'autor. Els que més han influenciat la meva manera de compondre han sigut Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Jorge Drexler, Ismael Serrano i Ben Harper. Últimament he descobert Alejandro Filio, cantautor mexicà que m'ha captivat enormement per les seves lletres cuidadíssimes i pel seu compromís amb les revolucions socials centre i sud-americanes. Si hagués de destacar alguna cançó en especial seria "No te cambio", del mateix Alejandro Filio.

A la teva terra (Penedès) és un territori on es fa molta música reivindicativa. Grups tan coneguts com Inadaptats o revolta 21 són d'allà. S'explica d'alguna manera? És el Penedès un bressol de la música reivindicativa en català?

La tradició independentista pot explicar, en gran part, aquesta dinàmica en les formacions musicals. Al Penedès, des de fa molts anys, hi ha hagut mobilitzacions importants per la defensa del territori, completament lligades als moviments d'alliberament. L'associacionisme és una realitat que succeeix a gairebé cada població, i això fa que molts i moltes que formem part de projectes musicals també tinguem un contacte real amb les diferents assemblees que formen el conjunt de l'Esquerra Independentista a la comarca.

Ens consta que, a més, ets un gran patriota penedesenc. És així? Creus que, malgrat els darrers informes que ignoren aquesta proposta, el Penedès aconseguirà el reconeixement que es mereix a nivell de vegueria catalana?

Aquesta és una lluita que arrosseguem des de fa temps. Cal tenir clar, però, que es tracta d'una lluita principatina i que hauríem de tenir habilitat, el conjunt de forces nacionalistes i catalanistes, per transportar-la a un àmbit nacional. Mentre els mecanismes sistemàtics de gestió política catalana segueixin passant per Madrid i depenguin de partits que anteposen l'interès econòmic al social, està clar que totes aquestes lluites, a nivell legal, quedaran als calaixos de l'administració.

Com valores l'estatus polític català actual?

Davant el desencant general cap a la totalitat de forces polítiques del país, crec que hi ha hagut alguns tocs d'alerta que podrien ser indicadors d'un canvi en la percepció de l'espai polític. La denúncia d'aquesta realitat s'ha notat de manera indirecta –a través de l'alta abstenció, per exemple– i directa. La consolidació de les Candidatures d'Unitat Popular a molts municipis n'és un exemple, un projecte polític que s'allunya de les estructures de partit polític i que aposta per transportar els moviments socials als consistoris. L'aposta ferma per línies de treball que incideixin en la construcció nacional i social dels Països Catalans ha calat en bona part de la població.

Assolirem la independència? Quan i com creus que serà?

Hehehe, què complicat! Que l'aconseguirem, n'estic convençut. Per això treballem i per això hi creiem. Tot i així, no en tinc ni idea de com aniran les coses en els pròxims anys. Depenem de moltes variables, de la nostra voluntat i també de la nostra vehemència.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5lWasHb1a4xky8GBJ7jpmAZfbWVdTVnJRYB09O_KcSpjJSGV-rTm7rtIITkPDN3rtVFhYZcHN_GYiqA4Hbu8vf3SWsqj-mAhmPKh5JGkzhyQUHzY-0fA5hwaFKnzz1D89046utA/s1600-h/445444672_d4524d472b_o.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5089540057466735378" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5lWasHb1a4xky8GBJ7jpmAZfbWVdTVnJRYB09O_KcSpjJSGV-rTm7rtIITkPDN3rtVFhYZcHN_GYiqA4Hbu8vf3SWsqj-mAhmPKh5JGkzhyQUHzY-0fA5hwaFKnzz1D89046utA/s320/445444672_d4524d472b_o.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">per Maria Ferrer i Martínez</span><br /><br /><br />La repressió contra l’independentisme català, com a conseqüència del conflicte polític que l’Estat té obert contra el moviment independentista està farcida de casos de tortura, fruit duna violència sense escrúpols digna de situacions pròpies d'estats totalitaris. La pràctica de la tortura s’ha anat aplicant de manera sistemàtica i amb tota impunitat des de l’època de la transició sense aturar-se. Des de l’any 1977 fins a l’actualitat més 300 catalanes i catalans han estat detinguts sota la legislació antiterrorista.<br /><br />La legislació antiterrorista ha estat adaptada als temps, i amb també ella les formes de tortura, que ha anant prenent formes més científiques. Formes de tortura que deixen poques marques físiques i aconsegueixen delacions i confessions amb la mateixa efectivitat que la tortura física més brutal. Estem parlant del que es coneix com tortura blanca: provocar asfíxia amb una bossa de plàstic, provocar asfíxia submergint el cap en una banyera o recipient, aplicar cables o d'electrodes sobre parts del cos, obligar a romandre nombroses hores dempeus, obligar a romandre nombroses hores sense dormir ni descansar, fer amenaces i vexacions sexuals, fer amenaces de mort a la família, fer amenaces de violació de familiars, subministrar fàrmacs que afecten la voluntat de la persona, etc, sovint combinat amb cops i pallisses indiscriminades. Una tortura de base psicològica en detriment d’una tortura basada en la violència física característica de temps no massa llunyans.<br /><br />L’operació Garzón realitzada l’any 1992 contra un sector de l’independentisme català representa en certa mesura un punt d’inflexió en la repressió contra aquest moviment polític. La sospita, per part dels més incrèduls, i el convenciment per a molts d’altres, que s’havia aplicat tortures als detinguts d’aquella operació va posar sobre la taula l'evidència que la tortura mai s'havia deixat d'utilitzar com a forma de repressió política. En aquest sentit, el cop repressiu del 92 també va ajudar a afeblir el ja debilitat moviment independentista d’aquell moment. No cal oblidar que un dels objectius principals de la repressió política és l’aïllament i l’afebliment de la lluita dissident.<br /><br />Cal apuntar el trist paper dels partits polítics parlamentaris, que en privat reconeixen que la tortura continua sent una realitat, però que en públic minimitzen o neguen la seva existència. Molts d'aquests partits han donat suport a la legislació antiterrorista amb el seu vot (PSC, CIU, PP), d'altres partits s’han mostrat bel·ligerants en comptades ocasions i sense que fos per a ells una qüestió de primer ordre (IC i ERC). En aquest tema, tan responsable és qui practica la tortura com qui dóna cobertura legal i política per acció o per omissió.<br /><br />El que és cert, però, és que la repressió contra l’independentisme no es va aturar en aquella operació ocorreguda el 1992 i que la legislació antiterrorista va continuar aplicant-se a militants independentistes catalans. Si bé en la dècada dels vuitanta i començament dels noranta la legislació antiterrorista s'aplica majoritàriament a militants independentistes vinculats a aquest moviment, a finals dels noranta i començament del dos mil, els militants independentistes detinguts són relacionats gairebé sempre amb operacions contra l'independentisme basc.<br /><br />El fet que el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg comdemnés l’any 2004 l’estat espanyol per no haver investigat les tortures d’aquella operació ha representat també un canvi d’estratègia repressiva, especialment pel que fa a la part processal. S’ha observat que allà on els jutges i els fiscals abans es limitaven a arxivar sense cap mena d’investigació les denúncies per tortures, ara s’acostuma a iniciar un procés d'investigació que la majoria de les vegades acaba en arxivament, procés que persegueix salvar la cara enfront possibles denúncies a nivell internacional.<br /><br />L’any 2004 el Relator de l'ONU sobre la tortura va fer públic un informe sobre l’estat espanyol que apuntava de manera directa la incomunicació com una forma de tortura i convidava al govern espanyol a modificar la legislació antiterrorista. No cal dir que el govern espanyol va fer cas omís, i també, que els responsables polítics del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya han aplicat aquesta llei en la mateixa forma de sempre quan se’ls ha demanat des de Madrid.<br /><br />En el conflicte obert amb l’estat espanyol sempre s'ha amagat la part més cruenta de la repressió contra l’independentisme (la tortura), amb prou feines ara comença ha haver-hi iniciatives encaminades a fer que la memòria col·lectiva visibilitzi aquests fets. Estem, però, parlant d'una època molt recent, que per la seva proximitat històrica es fàcil deduir que molts dels seus protagonistes ni que sigui per raons d’edat estan en actiu. I al seu torn, els responsables d’aquells fets repressius continuen exercint la seva feina amb total impunitat pel que fa a la pràctica de la tortura i a la consegüent vulneració dels drets humans. És un dels temes pendents d’aquest país, sobretot perquè tard o d’hora en un estat de dret aquests fets apareixen a la llum pública a causa de la dificultat que té l’estat de dret d’amagar-ho a perpetuïtat.<br /><br />Cal apuntar que la repressió continua essent exercida contra sectors de l’independentisme català i contra moviments de dissidència social i política en formes més o menys cruenta. Aquests tipus de repressió inclou formes de tortura i maltractament que són practicades amb la mateixa impunitat que l'exercida en els casos vinculats a la legislació antiterrorista.<br /><br />---<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Maria Ferrer</span> forma part de l'Associació Memòria Contra la Tortura. L'associació és una iniciativa que neix de l'entorn dels independentistes catalans que van ser detinguts i torturats l'estiu de 1992. L’associació la formen persones de procedència diversa, amb un clar compromís de lluita contra la tortura i amb la voluntat que serveixi d'instrument per la seva eradicació.<br /></div>

per Maria Ferrer i Martínez

La repressió contra l’independentisme català, com a conseqüència del conflicte polític que l’Estat té obert contra el moviment independentista està farcida de casos de tortura, fruit duna violència sense escrúpols digna de situacions pròpies d'estats totalitaris. La pràctica de la tortura s’ha anat aplicant de manera sistemàtica i amb tota impunitat des de l’època de la transició sense aturar-se. Des de l’any 1977 fins a l’actualitat més 300 catalanes i catalans han estat detinguts sota la legislació antiterrorista.

La legislació antiterrorista ha estat adaptada als temps, i amb també ella les formes de tortura, que ha anant prenent formes més científiques. Formes de tortura que deixen poques marques físiques i aconsegueixen delacions i confessions amb la mateixa efectivitat que la tortura física més brutal. Estem parlant del que es coneix com tortura blanca: provocar asfíxia amb una bossa de plàstic, provocar asfíxia submergint el cap en una banyera o recipient, aplicar cables o d'electrodes sobre parts del cos, obligar a romandre nombroses hores dempeus, obligar a romandre nombroses hores sense dormir ni descansar, fer amenaces i vexacions sexuals, fer amenaces de mort a la família, fer amenaces de violació de familiars, subministrar fàrmacs que afecten la voluntat de la persona, etc, sovint combinat amb cops i pallisses indiscriminades. Una tortura de base psicològica en detriment d’una tortura basada en la violència física característica de temps no massa llunyans.

L’operació Garzón realitzada l’any 1992 contra un sector de l’independentisme català representa en certa mesura un punt d’inflexió en la repressió contra aquest moviment polític. La sospita, per part dels més incrèduls, i el convenciment per a molts d’altres, que s’havia aplicat tortures als detinguts d’aquella operació va posar sobre la taula l'evidència que la tortura mai s'havia deixat d'utilitzar com a forma de repressió política. En aquest sentit, el cop repressiu del 92 també va ajudar a afeblir el ja debilitat moviment independentista d’aquell moment. No cal oblidar que un dels objectius principals de la repressió política és l’aïllament i l’afebliment de la lluita dissident.

Cal apuntar el trist paper dels partits polítics parlamentaris, que en privat reconeixen que la tortura continua sent una realitat, però que en públic minimitzen o neguen la seva existència. Molts d'aquests partits han donat suport a la legislació antiterrorista amb el seu vot (PSC, CIU, PP), d'altres partits s’han mostrat bel·ligerants en comptades ocasions i sense que fos per a ells una qüestió de primer ordre (IC i ERC). En aquest tema, tan responsable és qui practica la tortura com qui dóna cobertura legal i política per acció o per omissió.

El que és cert, però, és que la repressió contra l’independentisme no es va aturar en aquella operació ocorreguda el 1992 i que la legislació antiterrorista va continuar aplicant-se a militants independentistes catalans. Si bé en la dècada dels vuitanta i començament dels noranta la legislació antiterrorista s'aplica majoritàriament a militants independentistes vinculats a aquest moviment, a finals dels noranta i començament del dos mil, els militants independentistes detinguts són relacionats gairebé sempre amb operacions contra l'independentisme basc.

El fet que el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg comdemnés l’any 2004 l’estat espanyol per no haver investigat les tortures d’aquella operació ha representat també un canvi d’estratègia repressiva, especialment pel que fa a la part processal. S’ha observat que allà on els jutges i els fiscals abans es limitaven a arxivar sense cap mena d’investigació les denúncies per tortures, ara s’acostuma a iniciar un procés d'investigació que la majoria de les vegades acaba en arxivament, procés que persegueix salvar la cara enfront possibles denúncies a nivell internacional.

L’any 2004 el Relator de l'ONU sobre la tortura va fer públic un informe sobre l’estat espanyol que apuntava de manera directa la incomunicació com una forma de tortura i convidava al govern espanyol a modificar la legislació antiterrorista. No cal dir que el govern espanyol va fer cas omís, i també, que els responsables polítics del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya han aplicat aquesta llei en la mateixa forma de sempre quan se’ls ha demanat des de Madrid.

En el conflicte obert amb l’estat espanyol sempre s'ha amagat la part més cruenta de la repressió contra l’independentisme (la tortura), amb prou feines ara comença ha haver-hi iniciatives encaminades a fer que la memòria col·lectiva visibilitzi aquests fets. Estem, però, parlant d'una època molt recent, que per la seva proximitat històrica es fàcil deduir que molts dels seus protagonistes ni que sigui per raons d’edat estan en actiu. I al seu torn, els responsables d’aquells fets repressius continuen exercint la seva feina amb total impunitat pel que fa a la pràctica de la tortura i a la consegüent vulneració dels drets humans. És un dels temes pendents d’aquest país, sobretot perquè tard o d’hora en un estat de dret aquests fets apareixen a la llum pública a causa de la dificultat que té l’estat de dret d’amagar-ho a perpetuïtat.

Cal apuntar que la repressió continua essent exercida contra sectors de l’independentisme català i contra moviments de dissidència social i política en formes més o menys cruenta. Aquests tipus de repressió inclou formes de tortura i maltractament que són practicades amb la mateixa impunitat que l'exercida en els casos vinculats a la legislació antiterrorista.

---

Maria Ferrer forma part de l'Associació Memòria Contra la Tortura. L'associació és una iniciativa que neix de l'entorn dels independentistes catalans que van ser detinguts i torturats l'estiu de 1992. L’associació la formen persones de procedència diversa, amb un clar compromís de lluita contra la tortura i amb la voluntat que serveixi d'instrument per la seva eradicació.

<table class="contentpaneopen"><tbody><tr style="font-weight: bold; font-style: italic;" align="justify"><td colspan="2" class="createdate" valign="top">per Daniela Russi,  doctoranda del Departament d'Economia i Història de l'Economia de la UAB,</td></tr><tr><td colspan="2" valign="top"><p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Els biocarburants juguen un paper important en les polítiques energètiques, tant a escala europea com en les polítiques estatals i autonòmiques. El 2003 la Unió Europea va publicar una directiva<a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1sym" title="sdfootnote1anc" name="sdfootnote1anc">1</a> que establia que el 2 i el 5,75% de tota l'energia utilitzada en el sector transport, respectivament, a partir dels anys 2005 i 2010, havia de derivar dels biocarburants. Encara no hem arribat ni al 2%, tanmateix la nova estratègia energètica europea, presentada el març de 2007, estableix que els biocarburants han de representar almenys un 10% de l'energia utilitzada pel transport.  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> L'argument principal que justifica les polítiques a favor dels biocombustibles es basa en  el fet que si s'utilitzessin no augmentaria la concentració de CO2 a l'atmosfera ja que el CO2 que desprenen en la fase de combustió és el que han absorbit les planes en la fase de creixement gràcies a la fotosíntesis </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Tanmateix, un anàlisis més atent del cicle de vida dels biocarburants ens revela que l'estalvi no és tant gran com sembla i fins i tot en alguns caos pot ser negatiu. De fet, en general, les matèries primeres s'obtenen amb tècniques d'agricultura intensiva, amb l’ús de pesticides i fertilitzants (que deriven del petroli), i maquinaries (que són produïdes i impulsades amb derivats del petroli). Si no es fes així, els biocarburants requeririen encara més terra (essent la productivitat menor) i serien molt més cars i menys competitius que els combustibles tradicionals.  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Per aquesta raó, la relació entre l'energia obtinguda del procés de fabricació de biocarburants i l'energia invertida en forma de combustibles fòssils és molt baixa. I si tinguéssim en compte les emissions derivades del transport de llavors oleaginoses que haurien de ser importades i les importacions dels aliments substituïts pels cultius energètics, l'estalvi seria menor. Si les matèries primeres fossin importades de països extra europeus, el resultat podria ser, fins i tot, negatiu.  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Enfront d'aquestes petites avantatges, en termes de necessitat de terra cultivable els costos pel biocombustible a gran escala serien molt preocupants. A l’Annex 11 del Pla d'Acció per la Biomassa<a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote2sym" title="sdfootnote2anc" name="sdfootnote2anc">2</a> s'ha calculat que per aconseguir la xifra del 5,75% es necessitarien 17 milions d’hectàrees a Europa, és a dir, una cinquena part del sòl agrícola europeu. Per aquest motiu, en el Pla s'afirma que les matèries primeres europees haurien de ser complementades amb importacions dels països tropicals, on la productivitat és major i el cost del treball menor.  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="ca-ES">   </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Això implica que els impactes negatius de la producció de cultius energètics s'exportarien cap els països del Sud. Si la demanda europea de biocombustibles augmenta, els països del Sud podrien ser estimulats a substituir produccions de cultius d'aliments i zones forestals tropicals amb grans monocultius de llavors oleaginoses, palmeres, canyes de sucre, amb conseqüències com: impactes ambientals molt negatius en termes de reducció de la diversitat agrícola, erosió del sòl i de la disponibilitat i qualitat de l'aigua, un augment de l’ús de pesticides i fertilitzants i d'organismes genèticament modificats (la soja, el blat i la colza que estan entre les matèries primeres més utilitzades per produir biocombustibles són, respectivament el primer, el segon i el quart cultiu OGM més difós).  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Un altre argument utilitzat sovint a favor dels biocombustibles és el del desenvolupament rural. Tanmateix, les ajudes als biocarburants no han de convertir-se en programes d'ajuda a l'agricultura. Si es vol ajudar als agricultors, els subsidis poden anar a la producció d'aliments sans i a la conservació dels paisatges i de la biodiversitat.  </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> Per tant, utilitzar diners públics per incentivar els biocarburants no és una bona estratègia. Òbviament, aquestes consideracions no inclouen el reciclatge d'olis utilitzats i residus agrícoles, l'ús del qual és aconsellable per produir energia i hauria de ser promogut. Tampoc no inclouen les produccions de nínxols d'auto-consum i per aprofitar la rotació dels cultius o de les terres abandonades o set-aside. </p> <p style="margin-top: 0.42cm; margin-bottom: 0.42cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> -----  </p> <div id="sdfootnote1"> <p> <a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1anc" title="sdfootnote1sym" name="sdfootnote1sym">1</a> Council Directive 2003/30/EC of the European Parliament and of the Council of 8 May 2003, The promotion of the use of biofuels or other renewable fuels for transport. </p> </div> <div id="sdfootnote2"> <p style="margin-bottom: 0cm; widows: 0; orphans: 0;" align="justify" lang="es-ES"> <a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote2anc" title="sdfootnote2sym" name="sdfootnote2sym">2</a> Communication from the Commission, Biomass Action Plan, COM/2005/628 final.  </p></div></td></tr></tbody></table>

per Daniela Russi, doctoranda del Departament d'Economia i Història de l'Economia de la UAB,

Els biocarburants juguen un paper important en les polítiques energètiques, tant a escala europea com en les polítiques estatals i autonòmiques. El 2003 la Unió Europea va publicar una directiva1 que establia que el 2 i el 5,75% de tota l'energia utilitzada en el sector transport, respectivament, a partir dels anys 2005 i 2010, havia de derivar dels biocarburants. Encara no hem arribat ni al 2%, tanmateix la nova estratègia energètica europea, presentada el març de 2007, estableix que els biocarburants han de representar almenys un 10% de l'energia utilitzada pel transport.

L'argument principal que justifica les polítiques a favor dels biocombustibles es basa en el fet que si s'utilitzessin no augmentaria la concentració de CO2 a l'atmosfera ja que el CO2 que desprenen en la fase de combustió és el que han absorbit les planes en la fase de creixement gràcies a la fotosíntesis

Tanmateix, un anàlisis més atent del cicle de vida dels biocarburants ens revela que l'estalvi no és tant gran com sembla i fins i tot en alguns caos pot ser negatiu. De fet, en general, les matèries primeres s'obtenen amb tècniques d'agricultura intensiva, amb l’ús de pesticides i fertilitzants (que deriven del petroli), i maquinaries (que són produïdes i impulsades amb derivats del petroli). Si no es fes així, els biocarburants requeririen encara més terra (essent la productivitat menor) i serien molt més cars i menys competitius que els combustibles tradicionals.

Per aquesta raó, la relació entre l'energia obtinguda del procés de fabricació de biocarburants i l'energia invertida en forma de combustibles fòssils és molt baixa. I si tinguéssim en compte les emissions derivades del transport de llavors oleaginoses que haurien de ser importades i les importacions dels aliments substituïts pels cultius energètics, l'estalvi seria menor. Si les matèries primeres fossin importades de països extra europeus, el resultat podria ser, fins i tot, negatiu.

Enfront d'aquestes petites avantatges, en termes de necessitat de terra cultivable els costos pel biocombustible a gran escala serien molt preocupants. A l’Annex 11 del Pla d'Acció per la Biomassa2 s'ha calculat que per aconseguir la xifra del 5,75% es necessitarien 17 milions d’hectàrees a Europa, és a dir, una cinquena part del sòl agrícola europeu. Per aquest motiu, en el Pla s'afirma que les matèries primeres europees haurien de ser complementades amb importacions dels països tropicals, on la productivitat és major i el cost del treball menor.

Això implica que els impactes negatius de la producció de cultius energètics s'exportarien cap els països del Sud. Si la demanda europea de biocombustibles augmenta, els països del Sud podrien ser estimulats a substituir produccions de cultius d'aliments i zones forestals tropicals amb grans monocultius de llavors oleaginoses, palmeres, canyes de sucre, amb conseqüències com: impactes ambientals molt negatius en termes de reducció de la diversitat agrícola, erosió del sòl i de la disponibilitat i qualitat de l'aigua, un augment de l’ús de pesticides i fertilitzants i d'organismes genèticament modificats (la soja, el blat i la colza que estan entre les matèries primeres més utilitzades per produir biocombustibles són, respectivament el primer, el segon i el quart cultiu OGM més difós).

Un altre argument utilitzat sovint a favor dels biocombustibles és el del desenvolupament rural. Tanmateix, les ajudes als biocarburants no han de convertir-se en programes d'ajuda a l'agricultura. Si es vol ajudar als agricultors, els subsidis poden anar a la producció d'aliments sans i a la conservació dels paisatges i de la biodiversitat.

Per tant, utilitzar diners públics per incentivar els biocarburants no és una bona estratègia. Òbviament, aquestes consideracions no inclouen el reciclatge d'olis utilitzats i residus agrícoles, l'ús del qual és aconsellable per produir energia i hauria de ser promogut. Tampoc no inclouen les produccions de nínxols d'auto-consum i per aprofitar la rotació dels cultius o de les terres abandonades o set-aside.

-----

1 Council Directive 2003/30/EC of the European Parliament and of the Council of 8 May 2003, The promotion of the use of biofuels or other renewable fuels for transport.

2 Communication from the Commission, Biomass Action Plan, COM/2005/628 final.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0QVFtPpKIBTWIhJx5F-R209sjuwIXCHiU0jWPTHDzfwZij7GAKDw_wAbCdQ_KmR3JPl6WzrYBBAqtG8J-_CPc59B9zKuxNB7T06aOI6NWXgq2GKq47-oGlW9xXU8HuvzSMSF5LQ/s1600-h/fidel-(portada)-2.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5082170160777633986" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0QVFtPpKIBTWIhJx5F-R209sjuwIXCHiU0jWPTHDzfwZij7GAKDw_wAbCdQ_KmR3JPl6WzrYBBAqtG8J-_CPc59B9zKuxNB7T06aOI6NWXgq2GKq47-oGlW9xXU8HuvzSMSF5LQ/s320/fidel-(portada)-2.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95"><span class="Estilo108">Ja fa uns sis anys <span class="Estilo66">vaig tenir l’oportunitat de  llegir el llibre <u>Estimat Fidel.</u> <span class="Estilo108">de Maritha Lorenz</span>. Per aquells que no conegueu massa al detall la vida del Comandant, ús diré que Maritha Lorenz era una jove alemanya, filla d’un capità de la marina mercant de la RFA que viatjava sovint al port de l’Havana. Aquesta jove alemanya va conèixer i es va enamorar l’any 1960 d’un jove Fidel Castro que acabava de conquerir el poder a Cuba amb els “Barbudos”. El seu idil·li va durar quatre anys i aquella jove de vint i tres anys encara sembla no haver oblidat a l’únic home que la va respectar i estimar. Aquest amor i la seva vida als EUA ens són narrades per ella amb un gran tendresa i un profund record i gratitud cap a</span></span><span class="Estilo66"> Fid</span>el.</p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">Quaranta anys després l’autora viu avui als EUA en una barriada d’una gran ciutat, amb una pobre pensió, divorciada i sola. El seu amor va trencar-se quan els Serveis d’intel·ligència cubans van esbrinar l’any 1964 que Maritha Lorenz va ser reclutada per la CIA i que la seva missió era enverinar al comandant. Els govern dels EUA va reconèixer els fets i el govern de Cuba va expulsar del país a la Lorenz d’una manera molt elegant ja que no va ser jutjada.</p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">A canvi d’una bona pila de promeses econòmiques, aquella jove esbojarrada (tal com ella reconeix al seu llibre) va trair al seu gran amor i mentre ella ha estat maltractada per l’imperi (recordeu que “Roma no paga als traïdors”), Fidel va continuar amb la seva revolució i va superar els 1499 restants complots que la CIA ha reconegut que ha intentat per acabar amb la vida del “barbes”.</p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">Al capítol final d’ <u>Estimat Fidel</u>, Maritha Lorenz ens explica com el govern de Cuba la va convidar ja fa 6 anys a una visita oficial de quinze dies a l’illa amb totes les despeses pagades, accés a tots els edificis oficials que ella desitgés visitar i l’acompanyament d’un guia, xofer i intèrpret del govern cubà. La darrera escala del viatge era poder visitar l’edifici del Consell d’ Estat (situat a la plaça de la Revolució), on treballa el President Castro. Ella que en cap moment va creure que podria retrobar-se amb Fidel (ja que la invitació del govern de Cuba no ho havia suggerit), un cop al Consell d’ Estat va creure que seria rebuda pel comandant, però Fidel Castro, creiem que per no fer mal <span class="Estilo108">a la Lorenz,</span> va restar a la cambra  al costat de la que ella es trobava i la va <span class="Estilo108">escoltar parlar </span>amb la seva  secretària personal. Maritha Lorenz creu que<span class="Estilo108"> Fidel sabia que</span> ella era allà  perquè va sentir-lo parlar breument amb els seus<span class="Estilo108"> col·laboradors</span> i va notar la  seva presència a la cambra del cantó.</p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95"><span class="Estilo108">Al sortir del Consell</span> d’ Estat ella va dir-li a la  secretària personal de <span class="Estilo108">Fidel que li agraïa</span> al poble de Cuba i al comandant  aquell viatge i que volia <span class="Estilo108">expressar-li </span>a Fidel la seva gratitud, estimació i  amor cap a la Revolució,  <span class="Estilo108">cap al poble</span> de Cuba i cap a Fidel Castro. Un home que ella encara ara  <span class="Estilo108">considera</span> el seu estimat. L’ única cosa que Maritha Lorentz sentia és no haver  <span class="Estilo108">pogut passar</span> els darrers quaranta anys al costat del seu amor ja que creia que  <span class="Estilo108">des de la</span> caiguda de l’ URSS, Fidel Castro s’havia sentit possiblement l’home  <span class="Estilo108">més sol del món.</span>    </p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">Sis anys després de la visita de Maritha Lorenz, tot sembla indicar que el Comandant ens deixa. L’edat, una salut fràgil a causa del seu sacrifici personal amb la Revolució i fins i tot la necessitat del líder cubà de passar el darrer hivern de la seva vida lluny del poder que sempre ha detestat, són dades que ens fan pensar que serà difícil tornar a sentir al comandant en un dels seus discursos, vestit amb l’ uniforme verd oliva i dirigint-se al món des de l’atri situat davant l’estàtua de José Martí a la plaça de la Revolució.  </p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">Però el Comandant ens deixa un llegat impressionant. Per una banda després de la caiguda de l’ URSS, Cuba ha estat capaç d’estendre la seva Revolució a la Veneçuela Bolivariana del Tinent Coronel Chávez, a la Nicaragua de Daniel Ortega, a l’Equador i a la Bolívia del MAS. Unes nacions que caminen cap al socialisme tenint molt presents els conceptes que va inaugurar la Revolució<br />Cubana i que quasi 50 anys després del triomf castrista no han perdut cap vigència i que podem resumir a partir del següent llistat:</p><div style="text-align: justify;">       </div><div style="text-align: justify;" class="Estilo20">         <ol><li class="Estilo95">La necessitat de construir una societat basada en la garantia del dret universal dels seus ciutadans a la salut, l’educació, la cultura, el dret al treball i a la dignitat.</li><li class="Estilo95">La lluita constant per el manteniment d’una consciència global per trobar resposta a problemes tant actuals com l’explotació del 1r món envers el 3r món, la lluita contra la fam i la misèria.</li><li class="Estilo95">El respecte i la lluita per l’ecologia.</li><li class="Estilo95">La construcció d’un model de societat que tendeix cap a la igualtat absoluta de tots els homes i dones en tots els camps que afecten al desenvolupament social del subjecte.</li><li class="Estilo95">La lluita per el manteniment absolut de la sobirania nacional  de l’illa de Cuba.  </li><li class="Estilo95"><span class="Estilo108">La construcció</span> d’un model de societat basat en els  principis d’un <span class="Estilo108">socialisme anti </span>dogmàtic.</li><li class="Estilo95"><span class="Estilo108">La idea fonamental</span> de que el tercer món és el motor de la  història i que <span class="Estilo108">els pobles</span> que el vertebren han de tenir consciència i orgull de  la seva <span class="Estilo108">pertinença </span>històrica a la comunitat del que mai han tingut veu. Però  que <span class="Estilo108">alhora aquests </span>pobles no es conformen en restar en silenci.</li><li class="Estilo95">La lluita per la fi de qualsevol exclusió per motius de  raça, sexe o classe de cap individu.</li><li class="Estilo95">La lluita constant a nivell ideològic de qualsevol forma d’imperialisme practicada pel govern que sigui. Però mai declarant la guerra al poble al qual representa.</li><li class="Estilo95">La lluita constant per la socialització de la cultura, el saber i el coneixement, ja que només la cultura fa als homes més lliures i a les societats més harmòniques.</li></ol>       </div><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo20"> </p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">Per totes aquestes raons, estimat Fidel mai, ni en els pitjors moments has estat sòl, només que els que et venerem som els eterns oblidats de la història que ja t’ha absolt!.<br /><br />I com tu vas dir: “¡Al final la gente tendrá que reconocer que fuimos firmes, que defendimos nuestras conviciones, nuestra independencia y quisimos hacer justicia, que fuimos rebeldes!”.</p><div style="text-align: justify;">       </div><p style="text-align: justify;" class="Estilo95">¡ Hasta siempre comandante!. </p>       <p class="Estilo22" align="left"> </p>

ESTIMAT FIDEL. LA HISTÒRIA JA T’HA ABSOLT.

Ja fa uns sis anys vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre Estimat Fidel. de Maritha Lorenz. Per aquells que no conegueu massa al detall la vida del Comandant, ús diré que Maritha Lorenz era una jove alemanya, filla d’un capità de la marina mercant de la RFA que viatjava sovint al port de l’Havana. Aquesta jove alemanya va conèixer i es va enamorar l’any 1960 d’un jove Fidel Castro que acabava de conquerir el poder a Cuba amb els “Barbudos”. El seu idil·li va durar quatre anys i aquella jove de vint i tres anys encara sembla no haver oblidat a l’únic home que la va respectar i estimar. Aquest amor i la seva vida als EUA ens són narrades per ella amb un gran tendresa i un profund record i gratitud cap a Fidel.

Quaranta anys després l’autora viu avui als EUA en una barriada d’una gran ciutat, amb una pobre pensió, divorciada i sola. El seu amor va trencar-se quan els Serveis d’intel·ligència cubans van esbrinar l’any 1964 que Maritha Lorenz va ser reclutada per la CIA i que la seva missió era enverinar al comandant. Els govern dels EUA va reconèixer els fets i el govern de Cuba va expulsar del país a la Lorenz d’una manera molt elegant ja que no va ser jutjada.

A canvi d’una bona pila de promeses econòmiques, aquella jove esbojarrada (tal com ella reconeix al seu llibre) va trair al seu gran amor i mentre ella ha estat maltractada per l’imperi (recordeu que “Roma no paga als traïdors”), Fidel va continuar amb la seva revolució i va superar els 1499 restants complots que la CIA ha reconegut que ha intentat per acabar amb la vida del “barbes”.

Al capítol final d’ Estimat Fidel, Maritha Lorenz ens explica com el govern de Cuba la va convidar ja fa 6 anys a una visita oficial de quinze dies a l’illa amb totes les despeses pagades, accés a tots els edificis oficials que ella desitgés visitar i l’acompanyament d’un guia, xofer i intèrpret del govern cubà. La darrera escala del viatge era poder visitar l’edifici del Consell d’ Estat (situat a la plaça de la Revolució), on treballa el President Castro. Ella que en cap moment va creure que podria retrobar-se amb Fidel (ja que la invitació del govern de Cuba no ho havia suggerit), un cop al Consell d’ Estat va creure que seria rebuda pel comandant, però Fidel Castro, creiem que per no fer mal a la Lorenz, va restar a la cambra al costat de la que ella es trobava i la va escoltar parlar amb la seva secretària personal. Maritha Lorenz creu que Fidel sabia que ella era allà perquè va sentir-lo parlar breument amb els seus col·laboradors i va notar la seva presència a la cambra del cantó.

Al sortir del Consell d’ Estat ella va dir-li a la secretària personal de Fidel que li agraïa al poble de Cuba i al comandant aquell viatge i que volia expressar-li a Fidel la seva gratitud, estimació i amor cap a la Revolució, cap al poble de Cuba i cap a Fidel Castro. Un home que ella encara ara considera el seu estimat. L’ única cosa que Maritha Lorentz sentia és no haver pogut passar els darrers quaranta anys al costat del seu amor ja que creia que des de la caiguda de l’ URSS, Fidel Castro s’havia sentit possiblement l’home més sol del món.

Sis anys després de la visita de Maritha Lorenz, tot sembla indicar que el Comandant ens deixa. L’edat, una salut fràgil a causa del seu sacrifici personal amb la Revolució i fins i tot la necessitat del líder cubà de passar el darrer hivern de la seva vida lluny del poder que sempre ha detestat, són dades que ens fan pensar que serà difícil tornar a sentir al comandant en un dels seus discursos, vestit amb l’ uniforme verd oliva i dirigint-se al món des de l’atri situat davant l’estàtua de José Martí a la plaça de la Revolució.

Però el Comandant ens deixa un llegat impressionant. Per una banda després de la caiguda de l’ URSS, Cuba ha estat capaç d’estendre la seva Revolució a la Veneçuela Bolivariana del Tinent Coronel Chávez, a la Nicaragua de Daniel Ortega, a l’Equador i a la Bolívia del MAS. Unes nacions que caminen cap al socialisme tenint molt presents els conceptes que va inaugurar la Revolució
Cubana i que quasi 50 anys després del triomf castrista no han perdut cap vigència i que podem resumir a partir del següent llistat:

La necessitat de construir una societat basada en la garantia del dret universal dels seus ciutadans a la salut, l’educació, la cultura, el dret al treball i a la dignitat.
La lluita constant per el manteniment d’una consciència global per trobar resposta a problemes tant actuals com l’explotació del 1r món envers el 3r món, la lluita contra la fam i la misèria.
El respecte i la lluita per l’ecologia.
La construcció d’un model de societat que tendeix cap a la igualtat absoluta de tots els homes i dones en tots els camps que afecten al desenvolupament social del subjecte.
La lluita per el manteniment absolut de la sobirania nacional de l’illa de Cuba.
La construcció d’un model de societat basat en els principis d’un socialisme anti dogmàtic.
La idea fonamental de que el tercer món és el motor de la història i que els pobles que el vertebren han de tenir consciència i orgull de la seva pertinença històrica a la comunitat del que mai han tingut veu. Però que alhora aquests pobles no es conformen en restar en silenci.
La lluita per la fi de qualsevol exclusió per motius de raça, sexe o classe de cap individu.
La lluita constant a nivell ideològic de qualsevol forma d’imperialisme practicada pel govern que sigui. Però mai declarant la guerra al poble al qual representa.
La lluita constant per la socialització de la cultura, el saber i el coneixement, ja que només la cultura fa als homes més lliures i a les societats més harmòniques.

Per totes aquestes raons, estimat Fidel mai, ni en els pitjors moments has estat sòl, només que els que et venerem som els eterns oblidats de la història que ja t’ha absolt!.

I com tu vas dir: “¡Al final la gente tendrá que reconocer que fuimos firmes, que defendimos nuestras conviciones, nuestra independencia y quisimos hacer justicia, que fuimos rebeldes!”.

¡ Hasta siempre comandante!.