Archive for d’agost 2007

Home Archive for d’agost 2007

undefined

Cap a on va Escòcia?

0 Somnis Rebels 7:29 p. m. Comments

Alliberament NacionalCap a on va Escòcia? >Somnis Rebels 7:29 p. m. 0 Comments Fa pocs dies el primer ministre escocès, Alex Salmond, anunciava arreu que en un parell de setmanes presentaria un document on

undefined

Discursos d´en Che Guevara

0 Somnis Rebels 11:02 a. m. Comments

MARXISMEvideoDiscursos d´en Che Guevara >Somnis Rebels 11:02 a. m. 0 Comments Continue ReadingMARXISMEvideoDiscursos d´en Che Guevara >Somnis Rebels 11:02 a. m. 0 Comments Continue Reading

undefined

L´APAGADA: Milers de persones es queden sense subministrament a Barcelona

0 Somnis Rebels 6:23 p. m. Comments

SocietatL´APAGADA: Milers de persones es queden sense subministrament a Barcelona >Somnis Rebels 6:23 p. m. 0 Comments per Martí Cirici El passat 23 de juliol al matí, bona part de la ciutat de Barcelona

undefined

La possible destrucció de l'Iran cap a finals del 2007 i les seves implicacions per a Veneçuela.

0 Somnis Rebels 10:18 a. m. Comments

EcónomíaLa possible destrucció de l'Iran cap a finals del 2007 i les seves implicacions per a Veneçuela. >Somnis Rebels 10:18 a. m. 0 Comments per Heinz DieterichDues camarilles de la Casa Blanca lluiten per

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’agost 2007

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOTdNCnKIT0jQ411q0q9inXy0J2r2aet2TUIg3NRP0tojMNlftDvjPzrlvkP1kzR3oCLzzEZWjL2fKZYxAnyyYxs1URaDrnEtdaD5QHTbBJZkCAEx8v9rh6-2vGuFPQ_wlESSiaw/s1600-h/independencia-escocia.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5104196112665302642" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOTdNCnKIT0jQ411q0q9inXy0J2r2aet2TUIg3NRP0tojMNlftDvjPzrlvkP1kzR3oCLzzEZWjL2fKZYxAnyyYxs1URaDrnEtdaD5QHTbBJZkCAEx8v9rh6-2vGuFPQ_wlESSiaw/s320/independencia-escocia.jpg" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br /><div align="justify"><br />Fa pocs dies el primer ministre escocès, Alex Salmond, anunciava arreu que en un parell de setmanes presentaria un document on proposava la realització d´un referèndum d´autodeterminació; fet que resultava prou previsible ja que era, en gran part, la proposta de govern del SNP (Partit Nacional Escocès). </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">La reacció internacional de la premsa ha estat prou contradictòria, d´una banda alguns mitjans de comunicació han decidit no fer cap tipus de ressò, mentre que d´altres de seguida han aprofitat per mostrar-ho com un gran pas per a la nació escocesa, allò cert és que als carrers d´Edimburg la vida segueix el seu curs sense prestar massa cas a aquestes declaracions, però és que no és el primer cop en què es pregunta als escocesos pel seu futur.A L´actual parlament d´Escòcia data de 1999, any en què els laboristes (el partit de Tony Blair) van decidir restablir cert grau d´autonomia per la nació escocesa amb l´objectiu d´afeblir les seves reivindicacions nacionals. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Tot i així, el debat sobre si Escòcia hauria de tenir autonomia es remunta anys enrere, concretament l´any 1978 es va redactar l´anomenada Scotland Act 1978, que tornava a Escòcia molts dels seus drets. Un any després es va realitzar un referèndum per decidir si s´hauria d´implantar, però amb una condició per part del govern de Westminster, que havia d´ésser ratificada per més d´un 40% de l´electorat, que en un país on gairebé la meitat de la població és abstencionista i poc interessada en la política, resultava una impossibilitat pràctica. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Tot i que la majoria de votants es van decantar per tornar a Escòcia algun tipus d´autonomia, finalment no arribaren a ser suficients perquè el resultat fos acceptat pel govern de Westminster i amb l´arribada de Thatcher al poder aquest procés s ´aturà de manera completa. La desconfiançaMentre que alguns representats polítics d´altres nacions sense estat han aplaudit l´Alex Salmond, en el seu país no ha trobat tan bona rebuda a la seva proposta. D´una banda els partits laborista, conservador i liberal demòcrata han mostrat el seu rebuig davant aquesta proposta que al·legava que es tracta d´un malgast de temps i diners, mentre que d´altra banda el Partit Socialista Escoces (SSP) tampoc s´ha mostrat massa alegre davant aquestes declaracions, en la opinió de Catriona Grant, candidata de l´SSP per Edimburg "el més segur és que no es realitze cap referèndum d´autodeterminació, i en cas que es realitzés seria en condicions antidemocràtiques (...) </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Salmond no té la majoria suficient per engegar aquest procés". I és que l´SNP tan sols té 47 escons en un parlament de 129, dels quals tan sols els Verds escocesos estan disposats a portar a terme aquest referèndum, amb tan sols 2. Però les critiques del SSP van molt més enllà. Record de James ConnollyNo sorprèn gaire descobrir que els orígens del famós revolucionari irlandès es troben al casc antic d´Edimburg, de fet amb la formació del nou parlament escocès i el creixement d´una consciència nacional escocesa els treballadors recuperen la figura d´aquest excepcional socialista que durant els seus primers 20 anys de vida, va viure i treballar a Escòcia. Tot i que els seus textos més famosos sempre van ser referents a la nació irlandesa, pel fet d´ésser sotmesos al mateix estat, molt d´ells són perfectament aplicables al cas escocès. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">És més, la gent del SSP ara recorda el famós escrit Socialisme i nacionalisme on deia "si bandejau l´exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublín, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades. Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d´institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs".I és que de fet tot i que políticament puga semblar que Escòcia pertany al parlament de Westminster, i que amb la proposta de l´SNP podria passar a pertànyer als escocesos, la cosa es ben diferent. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Al nord d´Escòcia es troba el 90% de les reserves de petroli europees, estan controlades per corporacions dels Estats Units, Alemanya i Londres, que paguen menys impostos a Escòcia que els que han de pagar a altres països com l´Aràbia Saudita o Mèxic, ni imaginar de comparar-ho amb un cas com podria ser Veneçuela. Al mateix temps la terra d´Escòcia es troba en mans d´un petit reducte de grans terratinents, molts d´ells excèntrics estrangers sense cap interès per la vida dels pobladors d´aquestos terrenys. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">La proposta de Salmond i l´SNP no consisteix en cedir aquestos terrenys en una Escòcia independent als treballadors i pujar els impostos a les empreses estrangeres que exploten els seus recursos naturals, la seva proposta és copiar el model de la República d´Irlanda, és a dir, impostos ínfims i poca inversió en el sector public. Una altra de les grans crítiiques que l´SSP fa al SNP i el seu model d´Escòcia independent és la falta de voluntat de reformular les actuals lleis que regulen l´activitat sindical del Regne Unit, aquestes lleis que van ser imposades pel partit Conservador als anys 80 amb la clara intencionalitat d´aturar els moviments dels obrers. A dia d´avui són les mes repressives de tot Europa, impossibiliten el correcte desenvolupament de drets tan bàsics com el de realitzar una vaga. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">L´SNP que en els últims anys ha presumit de trobar-se a l´esquerra dels laboristes encara no ha emprat la seva influència per intentar millorar en absolut el nivell de benestar dels treballadors i els seu dret a organitzar-se, d´altra banda el que si que ha fet és millorar les condicions perquè grans corporacions i multimilionaris puguen fer tot allò que desitgen. </div><br /><div align="justify"><br />AUSIÀS ALMINYANA, EDINBURG</div>

Fa pocs dies el primer ministre escocès, Alex Salmond, anunciava arreu que en un parell de setmanes presentaria un document on proposava la realització d´un referèndum d´autodeterminació; fet que resultava prou previsible ja que era, en gran part, la proposta de govern del SNP (Partit Nacional Escocès).

La reacció internacional de la premsa ha estat prou contradictòria, d´una banda alguns mitjans de comunicació han decidit no fer cap tipus de ressò, mentre que d´altres de seguida han aprofitat per mostrar-ho com un gran pas per a la nació escocesa, allò cert és que als carrers d´Edimburg la vida segueix el seu curs sense prestar massa cas a aquestes declaracions, però és que no és el primer cop en què es pregunta als escocesos pel seu futur.A L´actual parlament d´Escòcia data de 1999, any en què els laboristes (el partit de Tony Blair) van decidir restablir cert grau d´autonomia per la nació escocesa amb l´objectiu d´afeblir les seves reivindicacions nacionals.

Tot i així, el debat sobre si Escòcia hauria de tenir autonomia es remunta anys enrere, concretament l´any 1978 es va redactar l´anomenada Scotland Act 1978, que tornava a Escòcia molts dels seus drets. Un any després es va realitzar un referèndum per decidir si s´hauria d´implantar, però amb una condició per part del govern de Westminster, que havia d´ésser ratificada per més d´un 40% de l´electorat, que en un país on gairebé la meitat de la població és abstencionista i poc interessada en la política, resultava una impossibilitat pràctica.

Tot i que la majoria de votants es van decantar per tornar a Escòcia algun tipus d´autonomia, finalment no arribaren a ser suficients perquè el resultat fos acceptat pel govern de Westminster i amb l´arribada de Thatcher al poder aquest procés s ´aturà de manera completa. La desconfiançaMentre que alguns representats polítics d´altres nacions sense estat han aplaudit l´Alex Salmond, en el seu país no ha trobat tan bona rebuda a la seva proposta. D´una banda els partits laborista, conservador i liberal demòcrata han mostrat el seu rebuig davant aquesta proposta que al·legava que es tracta d´un malgast de temps i diners, mentre que d´altra banda el Partit Socialista Escoces (SSP) tampoc s´ha mostrat massa alegre davant aquestes declaracions, en la opinió de Catriona Grant, candidata de l´SSP per Edimburg "el més segur és que no es realitze cap referèndum d´autodeterminació, i en cas que es realitzés seria en condicions antidemocràtiques (...)

Salmond no té la majoria suficient per engegar aquest procés". I és que l´SNP tan sols té 47 escons en un parlament de 129, dels quals tan sols els Verds escocesos estan disposats a portar a terme aquest referèndum, amb tan sols 2. Però les critiques del SSP van molt més enllà. Record de James ConnollyNo sorprèn gaire descobrir que els orígens del famós revolucionari irlandès es troben al casc antic d´Edimburg, de fet amb la formació del nou parlament escocès i el creixement d´una consciència nacional escocesa els treballadors recuperen la figura d´aquest excepcional socialista que durant els seus primers 20 anys de vida, va viure i treballar a Escòcia. Tot i que els seus textos més famosos sempre van ser referents a la nació irlandesa, pel fet d´ésser sotmesos al mateix estat, molt d´ells són perfectament aplicables al cas escocès.

És més, la gent del SSP ara recorda el famós escrit Socialisme i nacionalisme on deia "si bandejau l´exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublín, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades. Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d´institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs".I és que de fet tot i que políticament puga semblar que Escòcia pertany al parlament de Westminster, i que amb la proposta de l´SNP podria passar a pertànyer als escocesos, la cosa es ben diferent.

Al nord d´Escòcia es troba el 90% de les reserves de petroli europees, estan controlades per corporacions dels Estats Units, Alemanya i Londres, que paguen menys impostos a Escòcia que els que han de pagar a altres països com l´Aràbia Saudita o Mèxic, ni imaginar de comparar-ho amb un cas com podria ser Veneçuela. Al mateix temps la terra d´Escòcia es troba en mans d´un petit reducte de grans terratinents, molts d´ells excèntrics estrangers sense cap interès per la vida dels pobladors d´aquestos terrenys.

La proposta de Salmond i l´SNP no consisteix en cedir aquestos terrenys en una Escòcia independent als treballadors i pujar els impostos a les empreses estrangeres que exploten els seus recursos naturals, la seva proposta és copiar el model de la República d´Irlanda, és a dir, impostos ínfims i poca inversió en el sector public. Una altra de les grans crítiiques que l´SSP fa al SNP i el seu model d´Escòcia independent és la falta de voluntat de reformular les actuals lleis que regulen l´activitat sindical del Regne Unit, aquestes lleis que van ser imposades pel partit Conservador als anys 80 amb la clara intencionalitat d´aturar els moviments dels obrers. A dia d´avui són les mes repressives de tot Europa, impossibiliten el correcte desenvolupament de drets tan bàsics com el de realitzar una vaga.

L´SNP que en els últims anys ha presumit de trobar-se a l´esquerra dels laboristes encara no ha emprat la seva influència per intentar millorar en absolut el nivell de benestar dels treballadors i els seu dret a organitzar-se, d´altra banda el que si que ha fet és millorar les condicions perquè grans corporacions i multimilionaris puguen fer tot allò que desitgen.

AUSIÀS ALMINYANA, EDINBURG

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0rp7d6hxQCGaVu4id5N1MRi6Iqj-pGpA2Dljph4q9959yiVNckQaUeTfJj5AZYKU-RAPpG673Al0XJHPPzsdG6r_8MHXqH7MSe-cjsYqzyMs1WPvKWB4GyIIJpczqOGIBxvqsJA/s1600-h/apagon3.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5103433313588631138" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0rp7d6hxQCGaVu4id5N1MRi6Iqj-pGpA2Dljph4q9959yiVNckQaUeTfJj5AZYKU-RAPpG673Al0XJHPPzsdG6r_8MHXqH7MSe-cjsYqzyMs1WPvKWB4GyIIJpczqOGIBxvqsJA/s320/apagon3.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br /><div align="justify"><em>per Martí Cirici</em> </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El passat 23 de juliol al matí, bona part de la ciutat de Barcelona es quedava sense llum. Fins a 300.000 famílies o empreses abonades van quedar sense subministrament elèctric durant tot el dia. Prop de 100.000 no havien recuperat la llum encara l´endemà, i n´hi hagué moltes que no la recuperarien fins al cap de dos dies.L´apagada afectà especialment els barris de Congrés, Navas, Camp de l´Arpa, Clot, Baix Guinardó, Font d´en Fargas, Can Baró, el Carmel, Vila de Gràcia, la Salut, Coll, Vallcarca i la part central de l´Eixample. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Igualment deixà de funcionar bona part dels semàfors i l´enllumenat públic. A partir de la primera nit, als barris de Gràcia i el Clot començà a sentir-se el repic de les cassoles de nombrosos veïns que mostraren, d´aquesta manera el seu enuig, cassolades que s´estengueren a altres zones de la ciutat al llarg de les dues primeres nits.L´avariaLa ciutat de Barcelona rep el subministrament d´energia mitjançant diversos cables d´alta tensió, que, sobretot a l´estiu, estan molt propers a la càrrega màxima. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Segons les poques dades fetes públiques per les companyies elèctriques, un dels cables de 110 kV, propietat de la companyia Red Eléctrica Española (REE), va caure sobre una de les subestacions de Fecsa-Endesa, a Collblanc, fet que va provocar un curtcircuit que no van aturar les proteccions de sortida i es va estendre per la xarxa de 220 kV cap a la resta de subestacions de Barcelona, que van anar saltant en cadena, sense que funcionessin tampoc les proteccions, una darrera l´altra, tant les de la subestació del carrer Urgell com les del passeig Maragall. Fins a cinc van fallar, i s´aturà finalment a la subestació de Badalona, al costat de les tèrmiques del Besòs, les proteccions de la qual sí que van funcionar correctament. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">L´estació més danyada fou la de Maragall, on es produí un greu incendi que inutilitzà completament la instal·lació. Aquest fou el motiu que gran part dels districtes de Sant Andreu, Horta, Gràcia i Sant Martí, que reben el subministrament d´aquesta estació, fossin els més afectats. També es va saber, alguns dies després, que una altra connexió, aquesta subterrània, hauria fallat poc abans, deixà la xarxa encara en una situació més inestable, fet que hauria contribuït a la gravetat de l´apagada.La destrucció de l´estació de Maragall obligà a recórrer a la instal·lació provisional de més de 130 generadors, que passaran l´estiu fent companyia als veïns dels barris afectats. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Grups electrògens que han generat algunes de les imatges més grotesques, amb el penós intent d´alguns mitjans de presentar els escassos generadors aportats per l´exèrcit, part dels quals no compatibles amb les connexions de la ciutat, com una tasca heroica del cos armat al servei dels ciutadans, que per la seva banda, ja s´han queixat del soroll i molèsties generades per aquests equips. Les autoritats ja han advertit que la gravetat de l´avaria farà que una part segueixin funcionant fins al mes de desembre abans no s´arregli la xarxa elèctrica.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">A més, és clar, de les possibles noves incidències que hi pugui haver.Pocs dies després, el 30 de juliol, a Mallorca un incendi en una central elèctrica de Gesa Endesa, situada entre Calvià i Puigpunyent, a la serra de na Burgesa, va deixar sense llum una part dels veïns de l´illa. L´apagada afectà barris de Palma com es Fortí, els Hostalets o Camp Redó, a més dels municipis de Calvià, Andratx i Palmanova. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El mateix dia una avaria a la subestació elèctrica de Font Sant Lluís de València va deixar sense llum durant una hora 25.000 clients del centre fins que es va poder canviar el transformador espatllat. Incidents de molta menor importància, però que resulten simptomàtics dels problemes del subministrament elèctric.Els plats pel capAl llarg dels dies següents, resultava difícilment discutible la responsabilitat de les dues companyies implicades, REE i Fecsa-Endesa, responsabilitat que el govern intentà circumscriure en exclusiva a les companyies, mentre que des de l´oposició els conservadors de CiU i PP intentaven desgastar les forces del govern, i els acusen de la mala situació de la xarxa i de la manca d´inversions en infraestructures. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Situació, en tot cas, que ja fa bastants anys que dura, i de la qual es pot fàcilment responsabilitzar els diversos governs i administracions que han pres part o han donat suport la totalitat d´aquests partits.</div>

L´APAGADA: Milers de persones es queden sense subministrament a Barcelona

per Martí Cirici

El passat 23 de juliol al matí, bona part de la ciutat de Barcelona es quedava sense llum. Fins a 300.000 famílies o empreses abonades van quedar sense subministrament elèctric durant tot el dia. Prop de 100.000 no havien recuperat la llum encara l´endemà, i n´hi hagué moltes que no la recuperarien fins al cap de dos dies.L´apagada afectà especialment els barris de Congrés, Navas, Camp de l´Arpa, Clot, Baix Guinardó, Font d´en Fargas, Can Baró, el Carmel, Vila de Gràcia, la Salut, Coll, Vallcarca i la part central de l´Eixample.

Igualment deixà de funcionar bona part dels semàfors i l´enllumenat públic. A partir de la primera nit, als barris de Gràcia i el Clot començà a sentir-se el repic de les cassoles de nombrosos veïns que mostraren, d´aquesta manera el seu enuig, cassolades que s´estengueren a altres zones de la ciutat al llarg de les dues primeres nits.L´avariaLa ciutat de Barcelona rep el subministrament d´energia mitjançant diversos cables d´alta tensió, que, sobretot a l´estiu, estan molt propers a la càrrega màxima.

Segons les poques dades fetes públiques per les companyies elèctriques, un dels cables de 110 kV, propietat de la companyia Red Eléctrica Española (REE), va caure sobre una de les subestacions de Fecsa-Endesa, a Collblanc, fet que va provocar un curtcircuit que no van aturar les proteccions de sortida i es va estendre per la xarxa de 220 kV cap a la resta de subestacions de Barcelona, que van anar saltant en cadena, sense que funcionessin tampoc les proteccions, una darrera l´altra, tant les de la subestació del carrer Urgell com les del passeig Maragall. Fins a cinc van fallar, i s´aturà finalment a la subestació de Badalona, al costat de les tèrmiques del Besòs, les proteccions de la qual sí que van funcionar correctament.

L´estació més danyada fou la de Maragall, on es produí un greu incendi que inutilitzà completament la instal·lació. Aquest fou el motiu que gran part dels districtes de Sant Andreu, Horta, Gràcia i Sant Martí, que reben el subministrament d´aquesta estació, fossin els més afectats. També es va saber, alguns dies després, que una altra connexió, aquesta subterrània, hauria fallat poc abans, deixà la xarxa encara en una situació més inestable, fet que hauria contribuït a la gravetat de l´apagada.La destrucció de l´estació de Maragall obligà a recórrer a la instal·lació provisional de més de 130 generadors, que passaran l´estiu fent companyia als veïns dels barris afectats.

Grups electrògens que han generat algunes de les imatges més grotesques, amb el penós intent d´alguns mitjans de presentar els escassos generadors aportats per l´exèrcit, part dels quals no compatibles amb les connexions de la ciutat, com una tasca heroica del cos armat al servei dels ciutadans, que per la seva banda, ja s´han queixat del soroll i molèsties generades per aquests equips. Les autoritats ja han advertit que la gravetat de l´avaria farà que una part segueixin funcionant fins al mes de desembre abans no s´arregli la xarxa elèctrica.

A més, és clar, de les possibles noves incidències que hi pugui haver.Pocs dies després, el 30 de juliol, a Mallorca un incendi en una central elèctrica de Gesa Endesa, situada entre Calvià i Puigpunyent, a la serra de na Burgesa, va deixar sense llum una part dels veïns de l´illa. L´apagada afectà barris de Palma com es Fortí, els Hostalets o Camp Redó, a més dels municipis de Calvià, Andratx i Palmanova.

El mateix dia una avaria a la subestació elèctrica de Font Sant Lluís de València va deixar sense llum durant una hora 25.000 clients del centre fins que es va poder canviar el transformador espatllat. Incidents de molta menor importància, però que resulten simptomàtics dels problemes del subministrament elèctric.Els plats pel capAl llarg dels dies següents, resultava difícilment discutible la responsabilitat de les dues companyies implicades, REE i Fecsa-Endesa, responsabilitat que el govern intentà circumscriure en exclusiva a les companyies, mentre que des de l´oposició els conservadors de CiU i PP intentaven desgastar les forces del govern, i els acusen de la mala situació de la xarxa i de la manca d´inversions en infraestructures.

Situació, en tot cas, que ja fa bastants anys que dura, i de la qual es pot fàcilment responsabilitzar els diversos governs i administracions que han pres part o han donat suport la totalitat d´aquests partits.

<div class="head"><h1><form action="index.php?option=" method="get"><input type="hidden" name="Itemid"> </form></h1></div><div class="rechts"><div class="rechtsbox"><table cellspacing="1" cellpadding="0" width="100%" border="0"><tbody><tr><td valign="top" width="100%" bgcolor="#f6f6f6"><br /><table class="contentpaneopen"><tbody><tr><td class="createdate" valign="top" colspan="2"></td></tr><tr><td valign="top" colspan="2"><div align="right"><b>per Heinz Dieterich</b><br /></div><p class="MsoNormal" style="LINE-HEIGHT: 150%; TEXT-ALIGN: justify"><span lang="CA"  style="color:black;">Dues camarilles de <st1:personname productid="la Casa Blanca" st="on">la Casa Blanca</st1:personname> lluiten per imposar el projecte de "reordenació" imperialista de l'Orient Mitjà, malgrat els contratemps soferts a l'Iraq. Coincideixen en que la victòria passa pel desmuntatge del règim iranià, però difereixen en els mètodes. Dialècticament entès, contenció versus destrucció és l'alternativa. Veneçuela, per la seva aliança estratègica amb l'Iran, es veurà afectada pel desenllaç del procés.<o:p></o:p></span> </p><div align="justify"><b>1. L'estrangulament</b><br /><br />El Departament d'Estat de Condoleezza Rice, confia que el creixent estrangulament econòmic, financer, polític i mediàtic, combinat amb la subversió paramilitar --- per exemple, els seus terroristes islàmics Fatah al-Islam al el Líban i Jundullah a Pakistan--- i l'amenaça militar-nuclear, doblegaran al govern de Mahmoud Ahmadinejad o el faran col·lapsar.<br /><br />La recent acceptació de Corea del Nord, de tancar el seu reactor nuclear a canvi d'ajuda material i la normalització de les relacions polítiques amb Japó i els Estats Units, ha reforçat de manera substancial la política de contenció d'aquesta facció, que considera que un atac militar contra l'Iran portaria més problemes que avantatges. La seva nova mesura, la venda d'armament bèl·lic a Israel i set països àrabs per un valor de 63 mil milions de dòlars, obligarà a l'Iran a una cursa armamentista que no podrà sostenir.<br /><br /><b>2. El cop militar</b><br /><br />L'altra facció, que des del primer govern de George W. Bush ha dominat la política de la Casa Blanca, està composta pels arquitectes del projecte de dominació dels Estats Units d'Euroàsia: els "neoconservadors" (feixistes) del "Project for the New American Century" (PNAC), el complex militar-industrial, les poderoses organitzacions sionistes dels Estats Units, com el "American Israel Public Affaires Committee" (AIPAC) i la classe dominant d'Israel.<br /><br />Els caps més visibles d'aquesta camarilla són el Vicepresident Richard Cheney, el President de facto dels Estats Units des de l'any 2000, i el Conseller Adjunt de Seguretat Nacional, Elliott Abrams, un dels principals criminals de guerra de l'agressió militar contra el govern sandinista. Aquest grup vol la destrucció militar de l'Iran, forçant per la via dels fets, si fos necessari, la intervenció bèl·lica de Bush. El pla de guerra és el següent.<br /><br /><b>3. El pla d'atac.</b><br /><br />La camarilla bel·licista ha donat llum verda a Tel Aviv per realitzar un atac sorpresa contra les instal·lacions nuclears de l'Iran. L'agressió es durà a terme mitjançant un atac aeri i/o amb míssils creuers disparats des dels submarins israelians. Israel, la cinquena potència nuclear, té tres avançats submarins alemanys "Dofí", que han estat adaptats per llançar coets nuclears en posició submergida.<br /><br />L'esperança de la camarilla de Cheney és que l'Iran respongui militarment a aquesta agressió. Si no ho fa perdrà la seva autoritat política interna i internacional. I si ho fa, obliga a Bush a llançar un atac convencional o tàctic nuclear contra el règim de la "Revolució islamita" que mutilarà la infraestructura del país i el deixarà llanguir, com a l'Iraq després de 1991.<br /><br /><b>4. La data d'atac - Deadline 2007</b><br /><br />La preparació de l'opinió pública per a aquest escenari porta anys, però augmenta en la mesura en que el cop s'acosta. Cheney havia donat la pauta al gener de 2005, en un canal dels Estats Units MSNBC, dient que "en vista de que l'Iran té una política declarada l'objectiu de la qual és la destrucció d'Israel, els israelians perfectament podrien decidir d'actuar primer, i deixar que la resta del món es preocupi després de netejar l'enrenou diplomàtic."<br /><br />Fa dos mesos, el ministre de Comerç i anterior ministre de Defensa d'Israel, General Shaul Mofaz, va deliberar amb funcionaris del govern Bush a Washington, sobre el programa nuclear iranià. En aquestes converses va emplaçar a Condoleezza Rice a "aplicar sancions prou severes com per forçar als iranians a canviar la seva política abans de final d'any".<br /><br />De fet, la fi de 2007 és el límit que Israel i els neoconservadors estan disposats a concedir a Bush. Segons el Canal 2 de la televisió israeliana, Mofaz va deixar clar davant el govern de Bush que Israel bombardejaria les instal·lacions nuclears iranianes cap a fins del 2007, inicis del 2008, en el cas que les pressions de Washington, de la Unió Europea i de l'ONU no aconseguissin que Teheran abandoni les seves activitats d'enriquiment d'urani.<br /><br />Un mes més tard, Avigdor Lieberman, Ministre d'Assumptes Estratègics i president del partit "Israel La Nostra Casa", va revelar --- després de reunir-se amb funcionaris de l'OTAN i de la Unió Europea--- que havia rebut el permís tàcit d'Europa i dels Estats Units per a un atac militar contra les instal·lacions nuclears de l'Iran: "Si iniciem operacions militars contra l'Iran, aleshores la UE i els Estats Units ens recolzaran", va afirmar Lieberman a la ràdio de l'exèrcit israelià.<br /><br />El ministre va agregar que les potències de l'Occident reconeixen la severitat de l'amenaça nuclear contra Israel, però que els conflictes a l'Afganistan i l'Iraq "impediran que els líders dels països europeus i dels Estats Units... usin la força per destruir les instal·lacions nuclears de l'Iran", encara en el cas que la diplomàcia falli. El missatge de l'OTAN i de la Unió Europea és, en paraules del ministre, que Israel "ha de prevenir l'amenaça" de l'Iran. (Israel Today, 11.7.2007.)<br /><br /><b>5. La justificació de l'atac.</b><br /><br />Tot agressor bèl·lic requereix una justificació per controlar l'opinió pública. Quan aquesta apologia no existeix, ha d'inventar-la, tal i com va fer Cheney a l'Iraq amb les suposades armes de destrucció massiva. Però, en aquest cas, Israel i Washington no necessiten construir l'apologia del bellum iustum (guerra justa), perquè el president iranià els li ha presentat en safata d'argent amb les seves antiètiques i estúpides declaracions sobre la inexistència de l'holocaust nazi i la propera destrucció de l'Estat d'Israel. És més, no només els ha proporcionat el pretext propagandístic necessari para el cop, sinó la base jurídica d'un casus belli: la guerra preventiva per avortar una agressió planejada.<br /><br /><b></b><br /><br /><b>6. Fi de l'hegemonia veneçolana</b><br /><br />Norman Podhoretz, membre del grup feixista de Cheney, va resumir recentment a The Wall Street Journal, "Les raons per bombardejar l'Iran". La principal és que Teheran cerca "el reemplaçament de l'actual ordre internacional". Havent-se declarat Veneçuela aliat estratègic de l'Iran compartint el projecte d'un nou ordre internacional sense la supremacia dels Estats Units, una eventual desfeta de l'Iran tindria un cost polític considerable per al govern bolivarià de Veneçuela; tant més, que coincidirà amb l'afebliment estructural de la influència veneçolana en la integració subcontinental que s'evidencia en els últims posicionaments geopolítics de Kirchner i Lula.<br /><br />Defensant la seva política d'acostament de Mèxic al Mercosur, Kirchner va dir durant l'última visita del President Chávez, el 6 d'agost: "Creiem en la consolidació del Mercosur, creiem que l'aportament de Veneçuela és molt important, però més enllà del contingut polític ideològic de cada país, pensem que és molt important acostar a la germana República de Mèxic". El missatge de la parella Kirchner no podria ser més clar: guanyarem les eleccions d'octubre 2007 amb el suport de Washington, Madrid, Tel Aviv i de la City, però no amb el bolivarianisme, l'ALBA o el socialisme cristià de Caracas.<br /><br />Més clar va ser Lula pel que fa a l'admissió plena de Veneçuela al MERCOSUR i els respectius comentaris del President Chávez sobre "la dreta" brasilera: "Per entrar cal tenir regles. Per sortir, no hi ha regles. Si no vol quedar-se, que no es quedi".<br /><br />Els inequívocs posicionaments de Lula i Kirchner indiquen la fi de l'hegemonia relativa de la que el President Chávez va gaudir durant un cert temps en el desarrollisme regional llatinoamericà. No es trencarà l'aliança de creixement continuat perquè li convé a ambdues bandes. Però, Brasil i l'Argentina, recuperats de les seves crisis temporals, no acceptaran interferències de Caracas en els seus models d'acumulació ni en els seus projectes geopolítics.<br /><br /><br /><br />Tant de bo que les diplomàcies de Veneçuela, Cuba i Bolívia estiguin a l'alçada d'aquest nou desafiament estratègic!<br /></div></td></tr></tbody></table></td></tr></tbody></table></div></div>

per Heinz Dieterich

Dues camarilles de la Casa Blanca lluiten per imposar el projecte de "reordenació" imperialista de l'Orient Mitjà, malgrat els contratemps soferts a l'Iraq. Coincideixen en que la victòria passa pel desmuntatge del règim iranià, però difereixen en els mètodes. Dialècticament entès, contenció versus destrucció és l'alternativa. Veneçuela, per la seva aliança estratègica amb l'Iran, es veurà afectada pel desenllaç del procés.

1. L'estrangulament

El Departament d'Estat de Condoleezza Rice, confia que el creixent estrangulament econòmic, financer, polític i mediàtic, combinat amb la subversió paramilitar --- per exemple, els seus terroristes islàmics Fatah al-Islam al el Líban i Jundullah a Pakistan--- i l'amenaça militar-nuclear, doblegaran al govern de Mahmoud Ahmadinejad o el faran col·lapsar.

La recent acceptació de Corea del Nord, de tancar el seu reactor nuclear a canvi d'ajuda material i la normalització de les relacions polítiques amb Japó i els Estats Units, ha reforçat de manera substancial la política de contenció d'aquesta facció, que considera que un atac militar contra l'Iran portaria més problemes que avantatges. La seva nova mesura, la venda d'armament bèl·lic a Israel i set països àrabs per un valor de 63 mil milions de dòlars, obligarà a l'Iran a una cursa armamentista que no podrà sostenir.

2. El cop militar

L'altra facció, que des del primer govern de George W. Bush ha dominat la política de la Casa Blanca, està composta pels arquitectes del projecte de dominació dels Estats Units d'Euroàsia: els "neoconservadors" (feixistes) del "Project for the New American Century" (PNAC), el complex militar-industrial, les poderoses organitzacions sionistes dels Estats Units, com el "American Israel Public Affaires Committee" (AIPAC) i la classe dominant d'Israel.

Els caps més visibles d'aquesta camarilla són el Vicepresident Richard Cheney, el President de facto dels Estats Units des de l'any 2000, i el Conseller Adjunt de Seguretat Nacional, Elliott Abrams, un dels principals criminals de guerra de l'agressió militar contra el govern sandinista. Aquest grup vol la destrucció militar de l'Iran, forçant per la via dels fets, si fos necessari, la intervenció bèl·lica de Bush. El pla de guerra és el següent.

3. El pla d'atac.

La camarilla bel·licista ha donat llum verda a Tel Aviv per realitzar un atac sorpresa contra les instal·lacions nuclears de l'Iran. L'agressió es durà a terme mitjançant un atac aeri i/o amb míssils creuers disparats des dels submarins israelians. Israel, la cinquena potència nuclear, té tres avançats submarins alemanys "Dofí", que han estat adaptats per llançar coets nuclears en posició submergida.

L'esperança de la camarilla de Cheney és que l'Iran respongui militarment a aquesta agressió. Si no ho fa perdrà la seva autoritat política interna i internacional. I si ho fa, obliga a Bush a llançar un atac convencional o tàctic nuclear contra el règim de la "Revolució islamita" que mutilarà la infraestructura del país i el deixarà llanguir, com a l'Iraq després de 1991.

4. La data d'atac - Deadline 2007

La preparació de l'opinió pública per a aquest escenari porta anys, però augmenta en la mesura en que el cop s'acosta. Cheney havia donat la pauta al gener de 2005, en un canal dels Estats Units MSNBC, dient que "en vista de que l'Iran té una política declarada l'objectiu de la qual és la destrucció d'Israel, els israelians perfectament podrien decidir d'actuar primer, i deixar que la resta del món es preocupi després de netejar l'enrenou diplomàtic."

Fa dos mesos, el ministre de Comerç i anterior ministre de Defensa d'Israel, General Shaul Mofaz, va deliberar amb funcionaris del govern Bush a Washington, sobre el programa nuclear iranià. En aquestes converses va emplaçar a Condoleezza Rice a "aplicar sancions prou severes com per forçar als iranians a canviar la seva política abans de final d'any".

De fet, la fi de 2007 és el límit que Israel i els neoconservadors estan disposats a concedir a Bush. Segons el Canal 2 de la televisió israeliana, Mofaz va deixar clar davant el govern de Bush que Israel bombardejaria les instal·lacions nuclears iranianes cap a fins del 2007, inicis del 2008, en el cas que les pressions de Washington, de la Unió Europea i de l'ONU no aconseguissin que Teheran abandoni les seves activitats d'enriquiment d'urani.

Un mes més tard, Avigdor Lieberman, Ministre d'Assumptes Estratègics i president del partit "Israel La Nostra Casa", va revelar --- després de reunir-se amb funcionaris de l'OTAN i de la Unió Europea--- que havia rebut el permís tàcit d'Europa i dels Estats Units per a un atac militar contra les instal·lacions nuclears de l'Iran: "Si iniciem operacions militars contra l'Iran, aleshores la UE i els Estats Units ens recolzaran", va afirmar Lieberman a la ràdio de l'exèrcit israelià.

El ministre va agregar que les potències de l'Occident reconeixen la severitat de l'amenaça nuclear contra Israel, però que els conflictes a l'Afganistan i l'Iraq "impediran que els líders dels països europeus i dels Estats Units... usin la força per destruir les instal·lacions nuclears de l'Iran", encara en el cas que la diplomàcia falli. El missatge de l'OTAN i de la Unió Europea és, en paraules del ministre, que Israel "ha de prevenir l'amenaça" de l'Iran. (Israel Today, 11.7.2007.)

5. La justificació de l'atac.

Tot agressor bèl·lic requereix una justificació per controlar l'opinió pública. Quan aquesta apologia no existeix, ha d'inventar-la, tal i com va fer Cheney a l'Iraq amb les suposades armes de destrucció massiva. Però, en aquest cas, Israel i Washington no necessiten construir l'apologia del bellum iustum (guerra justa), perquè el president iranià els li ha presentat en safata d'argent amb les seves antiètiques i estúpides declaracions sobre la inexistència de l'holocaust nazi i la propera destrucció de l'Estat d'Israel. És més, no només els ha proporcionat el pretext propagandístic necessari para el cop, sinó la base jurídica d'un casus belli: la guerra preventiva per avortar una agressió planejada.

6. Fi de l'hegemonia veneçolana

Norman Podhoretz, membre del grup feixista de Cheney, va resumir recentment a The Wall Street Journal, "Les raons per bombardejar l'Iran". La principal és que Teheran cerca "el reemplaçament de l'actual ordre internacional". Havent-se declarat Veneçuela aliat estratègic de l'Iran compartint el projecte d'un nou ordre internacional sense la supremacia dels Estats Units, una eventual desfeta de l'Iran tindria un cost polític considerable per al govern bolivarià de Veneçuela; tant més, que coincidirà amb l'afebliment estructural de la influència veneçolana en la integració subcontinental que s'evidencia en els últims posicionaments geopolítics de Kirchner i Lula.

Defensant la seva política d'acostament de Mèxic al Mercosur, Kirchner va dir durant l'última visita del President Chávez, el 6 d'agost: "Creiem en la consolidació del Mercosur, creiem que l'aportament de Veneçuela és molt important, però més enllà del contingut polític ideològic de cada país, pensem que és molt important acostar a la germana República de Mèxic". El missatge de la parella Kirchner no podria ser més clar: guanyarem les eleccions d'octubre 2007 amb el suport de Washington, Madrid, Tel Aviv i de la City, però no amb el bolivarianisme, l'ALBA o el socialisme cristià de Caracas.

Més clar va ser Lula pel que fa a l'admissió plena de Veneçuela al MERCOSUR i els respectius comentaris del President Chávez sobre "la dreta" brasilera: "Per entrar cal tenir regles. Per sortir, no hi ha regles. Si no vol quedar-se, que no es quedi".

Els inequívocs posicionaments de Lula i Kirchner indiquen la fi de l'hegemonia relativa de la que el President Chávez va gaudir durant un cert temps en el desarrollisme regional llatinoamericà. No es trencarà l'aliança de creixement continuat perquè li convé a ambdues bandes. Però, Brasil i l'Argentina, recuperats de les seves crisis temporals, no acceptaran interferències de Caracas en els seus models d'acumulació ni en els seus projectes geopolítics.

Tant de bo que les diplomàcies de Veneçuela, Cuba i Bolívia estiguin a l'alçada d'aquest nou desafiament estratègic!