“El referèndum d’independència és un dret natural dels catalans”

Entre roques cisellades maldestrament s’amaga el santuari del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Al costat de la serpentejant via que porta a l’indret jau, incrustat a la pedra, el retrat del líder Abdullah Öcalan. Qui fa 29 anys va prendre les armes. I que des de la presó de l’illa d’Imralı, on va arribar el 1999, porta un any intentant fer les paus amb Turquia i resoldre el conflicte kurd. El camí, emperò, s’ha embolicat.

“El problema kurd és una font d’inestabilitat a l’Orient Pròxim, és per això que la seva solució és primordial” reconeix Cemil Bayık. Comandament del nucli dur de la guerrilla, va néixer fa 62 anys a la província turca d’Elaziğ. La seva història és tan antiga com la milícia que va fundar junt amb Apo (sobrenom d’Öcalan, oncle en kurd): “Ens vam conjurar el 12 de setembre de 1962 a la presó de Diyarbakır. Aleshores vam decidir que la vida seria lliure al Kurdistan, o no seria”.

“Després de l’anunci de l’alto al foc [demanat per Öcalan] vam alliberar a set soldats turcs presoners i els milicians es van començar a retirar de Turquia”, enfila el guerriller. “Preteníem assentar la pau i estimular a l’altra part. Malgrat això tots els passos fins ara han estat unilaterals, sense rèplica”, lamenta. “No ho vam fer per debilitat. Tampoc per permetre’ls, com han fet, posar més vigilants als pobles i més casernes militars a la zona fronterera”.

Al setembre, frustrat, el PKK va anunciar la suspensió de la seva sortida de Turquia. En resposta, Ankara va presentar un paquet de reformes legals que no va satisfer als Kurds. “Sense haver consultat aquestes mesures amb cap ens democràtic, com van poder anomenar a allò revolució democràtica?”, es pregunta Bayık. “Ja el vam veure reprimir les protestes de Gezi. Això demostra que [el primer ministre Erdoğan] no té pas tarannà democràtic.

“Després de la interrupció vam proposar convidar a un supervisor extern del compliment dels compromisos adquirits, una tercera part, una cosa que ha funcionat en altres processos similars”, afegeix. “Podria ser una comissió parlamentaria, un grup de savis o bé un actor internacional. El govern turc ho va rebutjar”. “Des de 1993 hem declarat nou altos al foc i hem tret les tropes de Turquia dos cops. Ens hem assegut a dialogar a Oslo i a Imralı. Ja hem dialogat prou”, protesta, “ja és hora de fer passes”.

La Unió de Comunitats Kurdes (KCK), paraigües que inclou al PKK i la directiva de la qual encapçala Bayık, planteja tres demandes per evitar la ruptura d’un procés que consideren “acabat de facto”: Incloure el tercer actor esmentat, millorar les condicions d’empresonament d’Apo i reconèixer constitucionalment els “drets naturals” dels kurds, com un major autogovern i escolarització en la seva llengua materna.

Els turcs tenen, durant el 2014, eleccions locals i presidencials. El grup armat denuncia que, per tal de no sortir perjudicat de les urnes, Erdoğan està actuant “de forma tàctica”, allargant la resolució d’una guerra que ja arrossega 40.000 morts. En ser qüestionat sobre si es planteja irrompre en plena campanya electoral, adverteix: “És cosa seva. O fan passes en la negociació o, en setmanes o mesos, enviarem les tropes de tornada a Turquia”.

La guerrilla insisteix en com de crucial és aquest moment i assenyala un referent: Sudàfrica. “[Durant les negociacions que van portar al fi de l’Apartheid] es va arribar a un punt en el qual s’assolia la pau o esclatava una guerra civil”, subratlla Bayık. “Nosaltres estem en aquest mateix extrem. O el govern de Turquia accedeix a negociar o hi haurà una guerra civil”, amenaça. “Nosaltres estem, per descomptat, llestos per a una guerra”.

Ankara va crear una comissió parlamentària a fi de redactar una nova Carta Magna. A dia d’avui no hi ha avenços pel que fa a afers que el PKK considera essencials: “L’actual Constitució diu que tot ciutadà de Turquia és turc, cosa que nega la resta d’identitats”. El model polític que propugna el KCK i que anomena “democràcia radical” o “confederalisme democràtic” pretén, sense partir els seus respectius Estats, governar les zones de majoria kurda amb una estructura política supranacional i assembleària.

En la recerca d’un encaixament polític pel poble kurd, la guerrilla es va trobar la Constitució espanyola. “Les seves formulacions [del text espanyol] no deneguen l’existència dels pobles que componen el país. Tots hi caben. El seu marc, en el qual la diversitat no és rebutjada sinó que és vista com un tret positiu per conformar una unitat, pot ser un model per la nova Constitució de Turquia”.

Bayık continua: “[La Constitució espanyola] no força una identitat unitària com sí que va fer el franquisme. Reconeix el dret a tenir la teva pròpia identitat, a organitzar-te i representar-te en un Parlament”. I se’n recorda de Catalunya: “Espanya accepta les diferències en un marc unitari. Poder fer un referèndum és un dret natural dels catalans. Però aquest procés no hauria de ser unilateral, sinó després d’una negociació amb la resta de pobles d’Espanya, els quals haurien d’acceptar”.

El darrer camp de batalla pels Kurds és el nord de Síria (Rojava en kurd) on la retirada estratègica de les tropes del règim d’Assad va donar pas a l’autogestió i a la defensa armada de la regió a mans de milícies locals kurdes. Molts mitjans consideren al Partit Democràtic del Poble (PYD) la branca siriana del PKK, fet que Bayık matisa: “El nostre vincle és únicament ideològic. Diferim en el nostre projecte polític”.

En aquesta línia, el dirigent posiciona a la guerrilla en el conflicte d’interessos sorgit després de la Revolució silenciosa kurda. “Els nostres plantejaments són més propers als del Comitè Suprem Kurd [BDK] de Síria”. Aquest organisme està format pel Consell Nacional Kurd [ENKS], una unió de nombrosos partits kurds sirians, i el PYD, que no forma part del primer. Va ser impulsat per Masud Barzani, president del Kurdistan iraquià, en un intent per apaivagar les tensions internes a la veïna Síria.

El milicià aposta pel diàleg polític com a forma de superar la ruptura a Síria. “Donem suport a la conferència de Ginebra II. Tots els ciutadans sirians haurien d’anar-hi, kurds inclosos, formant un govern de concentració. Aquest hauria de comptar amb la participació de membres de totes les nacionalitats, ètnies i religions del país”, prossegueix. “La futura Síria no ha de ser dividida. Tots han de poder conviure en llibertat i d’acord amb la seva identitat”.

Com en altres ocasions, el cap guerriller acusa a Turquia de donar suport logístic als grups que combaten al país veí sota la bandera de la gihad global. Destaca que no tan sols Ankara, que defuig de tota acusació, com la secta del clergue Fetullah Gülen ofereixen acollida i camps d’entrenament pels insurgents vinculats a Al Qaeda.

“[Turquia] els fa servir per fer xantatge a la comunitat internacional”, denuncia Bayık, “els està enviant el missatge de què o bé accepten el seu projecte per a la futura Síria, o bé aquests grups seguiran al país”. “Donant suport logístic als gihadistes, està avivant la guerra a Rojava”, esgrimeix. “[Erdogan] pretén derrotar a la gent de Rojava perquè, en cas d’evitar que assoleixin un estatus polític, podrà continuar amb les seves polítiques de denegació i deixar el conflicte kurd sense resoldre”. Una actitud de la qual adverteix: “Si segueix aquesta ofensiva turca, serà el nostre dret respondre’ls”.

Segons explica Bayık, que també rebutja l’entrada a Síria dels soldats Peshmerga del president del Kurdistan iraquià Barzani, sols alguns milicians del PKK estan a Rojava: “Són milicians d’origen kurd sirià que van decidir tornar a casa per defendre-la, a títol personal. En cap cas ho han fet en el nom del PKK”, aclareix el co-líder del KCK. “No volem presència de tropes foranies a Síria ni volem ferir el procés de pau”, clarifica. “Per això el PKK no està present a Rojava”.

“La tasca que estan exercint els kurds a Rojava, lluitant al mateix temps que pateixen un embargament polític, econòmic i militar, és un gest que els dignifica i que saludo”, felicita Cemil Bayık, que torna a recordar, amb posat ombrívol, com de vital és un èxit de Ginebra II. “Si fracassa. pot desencadenar-se una espiral violenta que perjudiqui no tan sols a Síria, sinó a tota aquesta regió”.