El seu deute, la nostra pobresa

Article d'Albert Sales i Inés Marco

Extret del bloc d'Albert Sales i publicat originalment amb el títol "La crisi del deute, motor de l'empobriment a Espanya" com a capítol del llibre “Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (2013) Per què no hem de pagar el deute? Raons i alternatives”.
Segons l'Enquesta de Condicions de Vida que realitza l'Instituto Nacional d'Estadística (INE), al Regne d'Espanya la taxa de persones en situació de risc de pobresa i d'exclusió social se situava a finals de 2012 en un 21,1%, registrant una petita disminució respecte del 21,8% del 2011. En la nota de premsa que emetia l'agència estadística espanyola es celebrava que aquesta reducció podia atribuir-se a les relatives bones condicions econòmiques en què es trobaven les persones majors de 65 anys i a la menor incidència que tenia la pobresa relativa entre aquesta part de la població. Sorprenentment, els jubilats i les jubilades del país en situació de risc de pobresa, que el 2011 eren un 20,8% del total, a finals de 2012 només suposaven un 16,9%.
L'INE demostrava no estar habituat a interpretar dades en un context de no creixement. El llindar de risc de pobresa és un xifra relativa que canvia en funció dels ingressos mitjans de la població. Es fixa en el 60% de la mitjana d'ingressos de totes les llars. Tenint en compte la caiguda dels ingressos mitjans de les llars espanyoles, és un llindar en descens des de 2009. Un pensionista que el 2011 tenia uns ingressos de 7.500 euros anuals, se situava per sota del llindar de pobresa. El 2012, tot i no haver augmentat la seva renda, el mateix pensionista ja no se situava per sota d'aquest llindar gràcies al descens dels ingressos de la resta de la població. Cada vegada cal ser més pobre per ser considerat pobre a Espanya.
En termes absoluts, el descens de la renda de les llars és imparable des de 2008. Dels 26.500 euros en aquest any als 24.609 euros anuals en 2011, els ingressos de les famílies han caigut a causa de la destrucció massiva de llocs de treball i a la reducció de les transferències públiques.
Les mesures d'austeritat s'han distribuït l'impacte de la crisi encebant-se en la població més vulnerable i imposant polítiques antisocials que empitjoren el ja trist panorama de la protecció social a l'Estat espanyol. La impossibilitat d'accedir a un treball remunerat per a certs sectors de població els llança irremeiablement a una situació de pobresa permanent. En els primers compassos de la recessió han estat els joves, dones de mitjana edat i treballadors i treballadores immigrants, qui han rebut el cop de la desocupació. Precisament les persones amb menors cotitzacions a la seguretat social i una protecció social més feble. Aquest fet, unit a les sengles retallades en tot tipus de programes socials i sanitaris, ha disparat el risc de pobresa entre les famílies amb persones dependents, així com la vulnerabilitat de la infància i de les persones grans.
La reforma laboral, un pilar bàsic del austericidi que vivim, ha accelerat la destrucció dels llocs de treball que podríem considerar "de qualitat". En anteriors crisis, el mercat laboral espanyol s'havia mostrat altament dualitzat. La destrucció de llocs de treball afectava, sobretot, als joves i a les dones, mentre els homes de mitjana edat mantenien els seus llocs de treball o rebien propostes de pre-jubilació que els permetien continuar sent els "sustentadors principals" de la llar. Es tractava d'un sistema altament desigual des de la perspectiva generacional i de gènere però encara frenava la caiguda en la pobresa de moltes llars. L'estrepitós fracàs del model econòmic espanyol, la profunditat de la recessió que patim, i les reformes de la legislació laboral, fan que la situació actual sigui tristament nova. En el primer trimestre de 2013, es calcula que són 1,9 milions les famílies en què cap persona en edat de treballar té una feina, i són 2 milions de persones aturades les que no reben cap tipus de prestació. A més, cada vegada són més les persones que, tot i tenir una feina, es troben en la pobresa. El 12% de la població ocupada viu en llars sota el llindar de la pobresa.
Als problemes de la desocupació -o de l'ocupació precària- s'hi sumen les càrregues a les que moltes famílies han de fer front, entre les que destaquen els deutes hipotecaris. Els desnonaments s'han convertit en una mostra de la magnitud del problema. Però la major part de les situacions d'empobriment es viuen a l'interior de les llars i són invisibles per a la resta de la societat. Un 14% de les famílies arriba a final de mes amb extrema dificultat, un 20% amb dificultat i un 29% amb certa dificultat. Un 40% de les famílies en l'estat espanyol declaren no disposar d'efectiu per fer front a despeses imprevistes com l'avaria d'un electrodomèstic.
L'informe sobre Espanya llançat pel Fons Monetari Internacional (FMI) a l'agost de 2013 no deixa lloc a dubtes. El futur que les elits internacionals i estatals plantegen per a la societat espanyola es fonamenta en la polarització social i un empitjorament de les condicions de vida de la majoria de la població. L'FMI afirma en el seu document que els salaris encara han rebaixar un 10% més, les despeses en sanitat i educació s'han de reduir, cal augmentar la recaptació d'impostos com l'IVA, i cal aprimar l'administració pública en tots els seus nivells. En el millor dels casos, aquestes mesures permetrien, segons l'FMI, frenar l'augment de la desocupació i deixar la taxa d'atur en un desesperant 20%.
En paral·lel a l'austericidi, sentim cada dia el vergonyós discurs oficial que pretén convertir la lluita contra la pobresa en una mena d'activitat voluntariosa en la qual tots els actors socials s'han de posar d'acord. El programa neoliberal de destrucció de l'Estat del Benestar conviu amb activitats caritatives de tot tipus i amb una narrativa cada vegada més perillosa d'estigmatització i culpabilització de les persones en situació de pobresa. S'assumeix l'empobriment de les classes mitjanes com si fos el resultat d'una catàstrofe natural de la qual ningú en té culpa, mentre s'atribueix l'alta vulnerabilitat de les classes treballadores a problemes derivats dels seus mals hàbits, els seus vicis i la seva falta de cultura de l' esforç.
El desmantellament del precari Estat del Benestar espanyol, del “welfare”, es produeix en paral·lel a la imposició del “workfare”. Per als portaveus del neoliberalisme, les persones aturades no tenen incentius per buscar una nova feina a causa de la suposada bondat dels subsidis. Juan Rosell, president de la patronal CEOE, s'ha pronunciat en aquest sentit en repetides ocasions, afirmant sense cap pudor que les persones sense ocupació esperen fins a l'esgotament del subsidi per tornar a "treballar".
La utilització dels febles subsidis públics per part de les llars socialment més vulnerables està contínuament sota sospita. En un context de retallades, es transmet a la ciutadania que hi ha una competència constant pels escassos recursos públics i que aquests han de ser utilitzats per socórrer les persones que vulguin treballar sotmetent així als "pobres oficials", els usuaris i usuàries dels serveis socials, a un constant escrutini i vigilància que asseguri que no cessaran en la seva obstinació d'aconseguir la "inserció laboral".
No es tracta només de reduir l'estat a la mínima expressió. La crisi ha servit per consolidar la transició al “workfare” ja iniciada en els 90. Qui no assumeix la precarietat dels minijobs i altres opcions laborals de precarietat laboral i vital, no té dret a l'assistència.