La cinquena alemanya

En la història de l'Europa contemporània hi ha hagut cinc Alemanyes. La primera és la fragmentada i preindustrial Alemanya anterior al segle XIX, un mosaic multinacional que va sobreviure fins a Napoleó reivindicant una legitimitat imperial romana sense arribar mai a ser veritable Estat. La segona apareix amb la unificació bismarckiana posterior a la guerra franco-prussiana i s'estén sota batuta prussiana fins a més enllà de la Primera Guerra Mundial, amb el seu crític apèndix republicà de Weimar. La tercera Alemanya va ser la d'Hitler i Auschwitz, un règim de dotze anys particularment tràgic i nefast que conclou amb la finalitat de la Segona Guerra Mundial. La quarta és l'Alemanya doble de postguerra, tutelada per les potències de la guerra freda; una barreja de capitalisme i democràcia en l'Oest, la RFA, i una barreja de socialisme i dictadura en l'Est, la RDA.

Totes aquestes Alemanyes van tenir alguns breus i fallits contrapunts emancipadors, des de les revolucions de 1848 i 1918, fins als moviments de 1968 a la RFA i de 1989 a la RDA, però, en general, el paper d'aquest país en la història europea s'ha caracteritzat per la seva condició d'avantguarda continental de la contrarrevolució restauradora, la reacció absolutista i un agressiu belicisme.

Des d'aquest passat, la cinquena Alemanya arrenca de la reunificació nacional de 1990, a partir de l'annexió de la RDA per la RFA, però és ara, amb l'eurocrisi, quan comença a manifestar-se, fent un ús ple i normalitzat de la seva recuperada sobirania i potència. La principal novetat que aquesta cinquena Alemanya aporta respecte a l'anterior té dos aspectes.

El primer és el del seu retorn, gradual però decidit, a un intervencionisme militar al món que va començar en els mateixos anys noranta en els Balcans i que avui ja abasta des d'Afganistan a Àfrica. En aquest àmbit Berlín encara està per darrere d'altres grans nacions europees, però ja ha invalidat definitivament el Nie wieder Krieg (Guerra, mai més) del canceller Willy Brandt, la possibilitat de ser una gran Suïssa europea, i l'antiimperialisme, als quals tanta inclinació van tenir els alemanys de la RFA i de la RDA, respectivament, des de la postguerra fins als anys vuitanta del segle XX. Avui, amb el passiu desgrat dels seus ciutadans, l'establishment alemany justifica sumar-se militarment al domini imperial d'occident al món, apel·lant obertament a la necessitat i legitimitat d'accedir a recursos energètics i matèries primeres globals. Aquesta és una novetat molt significativa.

L'altre és un lideratge europeu, dogmàtic, egoista i arrogant, per imposar el programa d'involució neoliberal impulsat des dels anys setanta des del món anglosaxó i que la crisi financera de 2008 ha convertit en corró. Al dia d'avui aquest lideratge apunta a aprofundir la desigualtat, social i entre països. La seva prioritat és el cobrament íntegre de tots els deutes bancaris generats pels mals negocis del sector financer internacional a costa del sofriment de les classes mitjanes i baixes europees. Aquest esquema condueix directament cap a una ruptura desintegradora del projecte europeu. Aquest projecte, del qual la Unió Europea és resultat, va ser formulat a partir dels anys cinquanta del segle XX com a alternativa a la desastrosa i agressiva Europa guerrera que als últims segles va enfrontar crònicament a unes nacions contra les altres i només per això ja ha de ser considerat útil i valuós.

El rebuig a aquestes dues grans novetats d'aquesta cinquena Alemanya és el que marca al país la diferència entre esquerra i dreta. Les forces i corrents polítics minoritaris que en l'Alemanya d'avui rebutgen el retorn a l'intervencionisme militar i el neoliberalisme que aprofundeix la desigualtat, encongeix la democràcia i amplia el privilegi d'una minoria, són immediatament expulsades del sentit comú per l'establishment alemany i declarades “irresponsables” i “incapacitades per governar” (regierungsunfähig).

Més que un sistema de partits d'esquerres i dretes, conservadors o liberals, el sistema polític alemany és un conglomerat que engloba a tota aquesta varietat en una disciplina superior i comuna de defensa del capitalisme. Aquesta esfera compacta, condemna i expulsa a la marginalitat a qui la posen en qüestió i és exemple de la degeneració absolutista i oligàrquica a la qual condueix la barreja de democràcia i capitalisme als països més rics del món a principis del segle XXI.

Cap força política arribarà al poder a Alemanya sense haver prèviament sintonitzat amb el programa general de l'establishment. L'evolució de les forces polítiques amb intencions de canvi, des dels socialdemòcrates en el seu moment fins als verds fa molt menys, i qui sap si Die Linke en el futur, és una trajectòria d'adaptació al sentit comú de l'establishment. Lluny de ser un tret exclusiu del sistema alemany, allò que destaca a Alemanya d'aquest fenomen general és la seva estabilitat: aquest conglomerat de poders fàctics de grans consorcis empresarials i financers, lobbys industrials, amb els seus sòlids ancoratges polítics i mediàtics, està particularment organitzat i ben articulat al país.

Un element central d'aquesta estabilitat és la cultura nacional de l'obediència deguda a l'autoritat, un particular culte a l'Estat, concebut com una institució neutral, superior i abstracta, i una predisposició a l'acatament automàtic de les jerarquies. A això se sumai una tradició de consens i integració, enemiga del conflicte i del desordre com a vies legítimes de resolució del xoc d'interessos. El contrast d'aquesta cultura política, la tradició de l'Untertan, del súbdit raonable de l'ordre absolutista descrit en la cèlebre novel·la d'Heinrich Mann, amb la tradició francesa i republicana del rebel citoyen, ha inspirat tot tipus de reflexions que avui continuen sent actuals per a tot el continent.

Aquest llibre, "La quinta Alemania" presenta uns traços d'aquesta cinquena Alemanya en un moment en el qual Europa mira cap a Berlín amb cada vegada més prevenció i desconfiança. “Un país que torna a fer por”, com assenyalava el titular d'un setmanari germanic. La involució neoliberal que Alemanya encapçala i els deliris d'hegemonia europea que projecta el subidón nacional de la cinquena Alemanya, està incrementant la germanofòbia i l'antieuropeïsme, particularment en l'Europa del Sud, la població del qual era fins fa poc molt favorable a l'europeïsme –i no només per la pluja de milions rebuts dels fons de cohesió.

Si les dues anteriors Alemanyes van desembocar en grans guerres, la cinquena Alemanya apunta clarament cap a la desintegració europea.

Els autors no volen contribuir a cap fòbia nacional ni tampoc a una reacció antieuropeísta que no proposi refundació ciutadana del projecte. El que pretenen és informar sobre el lamentable paper que l'establishment alemany, que forma part d'un ordre mundial multinacional, està exercint en l'actual crisi europea, en el ben entès que aquest ordre també vulnera els interessos de la majoria social a Alemanya.

Les primeres víctimes de la involució duta a terme per l'elit empresarial i política alemanya van ser els propis alemanys. En els últims vint-i-cinc anys, l'actual República Federal ha sofert una transformació radical. Més desigualtat en un país que era relativament anivellat per a criteris europeus, estancament salarial, generalització de la precarietat soci-laboral en un país en el qual la seguretat del lloc de treball era considerable, avanç de la pobresa i de la desolidarització, retallada d'un sistema de garanties socials que en el seu moment va ser sòlid i ample, rebaixa d'impostos als rics i major obertura al negoci privat en l'àmbit de la sanitat i les pensions. Segons les últimes enquestes del conservador Institut Allensbach de demoscòpia, els alemanys són perfectament conscients d'això: un 70% constata una inflexió en justícia social, particularment en la distribució de la riquesa, i considera que les coses han empitjorat en els últims anys. Aquest canvi brutal s'ha induït gradualment en les dues últimes dècades, i és presentat mediàticament com un èxit i fins i tot com una espècie de segon miracle econòmic al costat del de la postguerra, en contradicció amb l'experiència de la majoria dels ciutadans. Això és en gran part possible perquè, observada en el context de crisi europeu, especialment comparada amb els països del sud que han sofert la mateixa medicina en dosis majors i en terminis molt més breus amb conseqüències encara més brutals, la situació soci-laboral alemanya és molt millor. Aquesta circumstància atreu cap a Alemanya a no pocs joves, i no tan joves, espanyols sense futur laboral al seu país. Freqüentment arriben al país molt mal informats sobre el que els espera aquí.

Tota propaganda ha d'incloure algun ancoratge amb la realitat per ser eficaç i aquest és el cas de la relativa i incerta salut d'Alemanya en la crisi. Relativa perquè sent certa per als beneficis empresarials, no ho és per a la majoria d'assalariats que, no obstant això poden consolar-se comparant la seva situació amb la molt pitjor que regeix en altres països. Incerta perquè es basa en una estratègia exportadora que en els últims vint anys ha accentuat la seva dependència de la conjuntura global fins a fer-la extrema. Aquesta dependència és inquietant perquè en cas de refredament o col·lapse pot enfonsar tot l'edifici alemany amb gran facilitat. A diferència de Xina, que disposa d'un gran mercat intern i és conscient dels problemes d'aquesta excessiva dependència, Alemanya no sembla preocupada per això.

Aquest llibre presenta un panorama molt general de tot el que aquí s'ha assenyalat. És una visió precipitada i provisional que utilitza focus de diversa grandària, des del més ampli, amb una perspectiva de diverses dècades, fins al més concret que descriu realitats de la setmana passada, passant pel procés polític dels últims anys. Si després de la seva lectura la realitat alemanya ha quedat una mica més clara al lector de l'estat espanyol, haurà complert el seu objectiu.

Nota: Aquest text és la introducció al llibre "La quinta Alemanya, un modelo hacia el fracaso europeo", escrit juntament amb els periodistes Àngel Ferrero i Carmela Negrete, que publica Editorial Icària.

Rafael Poch

Rafael Poch és corresponsal de La Vanguardia a Berlín. Ha estat corresponsal a l'Europa de l'Est (1983-87), Moscú (1988-2002) i Xina (2002-2008). Llicenciat en Història contemporània. Ha publicat llibres com "La gran transición: Rusia, 1985-22", "La actualidad de China: Un mundo en crisis, una sociedad en gestación" o el recent "La Quinta Alemania" amb Àngel Ferrero i María Carmen Negrete, entre altres.