"Em maten si no treballo i si treballo em maten": Raymundo Gleyzer

Extraordinari documental sobre el conflicte a la fàbrica INSUD, Buenos Aires: explicació de la plusvàlua. Darrer film de Raymundo Gleyzer (desaparegut el 1976).

Em maten si no treballo i si treballo em maten

Per Juan CIUCCI

Pel · lícula testimonial filmada el 1974 basada en un conflicte obrer a la fàbrica Insud: els treballadors tenen plom a la sang per les deplorables condicions laborals. Saturnisme, es diu aquesta malaltia greu que va matant lentament: és impotència sexual, mal de cap insuportable, dolor en els ossos, marejos, formigueig als peus, acidesa estomacal, debilitat general. La roba aquesta contaminada, i al rentar a les cases, s'intoxiquen també les dones i els fills. Els obrers s'organitzen per reclamar millores en les condicions laborals. Olles populars, cercaviles i cartells, marxes. Organització, resistència.

Em maten comença amb una veu en 'off' que ens relata el conflicte, i la seva solució en favor dels treballadors. Ens introdueix en la història a partir de la seva resolució favorable, a partir de la lluita obrera, i després ens farà testimonis del procés. No treballa el suspens, no intenta construir un relat; per contra, el que pretén és que comprenguem i analitzem aquest fet puntual, en el marc d'una lluita general. A partir d'allí li seu la paraula als obrers, i els interromprà només per acotar i enquadrar el relat. Són ells els que ens expliquen els seus problemes, com el metge de la fàbrica els mentia sobre la seva salut, com van ser morint companys, com van començar a comprendre el que passava. Però al seu torn l'hi estan comptant entre ells en assemblea, no a nosaltres com a espectadors. Participem de l'assemblea, no estan donant testimoni davant les càmeres. Democràcia directa, democràcia obrera.

La càmera s'interna en aquesta olla popular, comencem a escoltar les seves veus, els seus relats, la seva història. Alguns plans ajuden a reforçar el relat dels obrers ('travelling' pels voltants de la fàbrica per constatar que ja no queden gossos a la zona, presa des d'un acte en moviment amb so en off de metralla per donar suport al relat del tiroteig de un treballador per la burocràcia), serveixen com connectius dels successos. També es juga amb l'al · legoria del cementiri proper, amb les cercaviles penjats a la porta. La mort és present, són aquestes amenaces, aquestes absències; i també està en el cos. "Vós aquestes podrit", li diu el metge del sindicat a un d'ells: l'explotació s'ha evidenciat en el seu cos, la porta amb ell permanentment. Es comença a conviure amb la mort. En una època en què la mort era present de moltes maneres per tot el camp popular (veurem després a Ortega Peña), aquesta pel · lícula avui ens ressona amb el gruix diari d'aquesta tragèdia.

Al mateix temps que Cinema de la Base relata els successos, els analitza; també els intervé. És significativa la presentació de la pel · lícula: pintades de carrer serveixen de títols. Allà podem veure a la porta d'entrada de la fàbrica Insud el títol de la pel · lícula pintat amb aerosol. L'espai del conflicte es veu així transformat, complejizado. Aquesta obra està en l'aquí i ara del conflicte, intervé virtualment amb la seva càmera i la seva presència; però alhora físicament també amb la seva càmera, la seva presència, i les seves pintades. Allò que serà el relat d'aquests successos, és present com a anunci des de les pròpies parets de la fàbrica. Aconsegueix d'aquesta manera confondre els temps del relat i de la realitat filmada, potenciant el moment del registre. Com no prendre consciència del que significa aquest registre (tant per part dels treballadors com del grup cinematogràfic), a partir de la seva inscripció concreta en aquesta realitat filmada.

Assistim a la decisió de marxar cap al congrés per exigir les millores. Veiem els preparatius, vam participar de la marxa, sentim les cançons, les proclames. Una càmera que marxa, al costat de nosaltres.

Només el poble salvés al poble

I al mig del conflicte, la història es torna complex. I apareix l'homenatge l'intel · lectual revolucionari: Rodolfo Ortega Peña [militava al Peronisme de Base]. L'únic diputat que es va apropar a escoltar a aquests treballadors, que es va implicar amb ells. Un referent en aquesta època de compromís i militància. La marxa al congrés és el 29 de Març de 1974. Menys de 5 mesos després, l'1 d'agost, serà assassinat a la via pública, en baixar d'un taxi, en una zona alliberada del centre porteño, per l'organització parapolicial La Triple A. És per això que és un homenatge doblement significatiu: per la importància i el risc de denunciar clarament el seu assassinat als seus executors tan a prop del fet; i per les diferències polítiques que tenien amb aquest referent del "peronisme revolucionari", que no obstant això els unien en l'enemic a enfrontar. La filmació d'aquesta plaça, en la qual Ortega Penya arenga als treballadors perquè continuïn amb la baralla i no esperin que el congrés els solucioni el problema, demostra l'honestedat i el respecte amb què tracten a aquest advocat revolucionari.

Aquí podem trobar un tret comú a diverses de les pel · lícules del grup o de Gleyzer (' Mèxic, la revolució congelada ';' Los Traïdors ';' Ni oblit ni perdó '): incloure en l'anàlisi al peronisme revolucionari, confrontar críticament, entaular un diàleg superador de dicotomies. Aquests intents són propers a la proposta del FAS (Front Antiimperialista pel Socialisme), que era el front del PRT-ERP que intentava la unitat amb altres sectors polítics. L'hi mostra Ortega Peña participant justament del VI Congrés del FAS, i són les úniques sigles polítiques que apareixen a la pel · lícula. Diu la veu en 'off': "Diputat del poble. Va recolzar sempre els obrers en conflicte, va buscar contínuament la unitat entre l'esquerra combativa i els sectors revolucionaris del peronisme ". Podem diferenciar aquestes pel · lícules d'abast una mica més gran, amb els comunicats del PRT-ERP filmats pel grup (Swift, BND), clarament lligats al desenvolupament del partit, a un sentit més propagandístic. És diferent l'enfocament i l'anàlisi, el punt sobre el qual es decideix incidir.

Ortega Peña exposa el problema, i lliura el petitori als diputats que s'han compromès a assumir el problema "dins d'aquest marc limitat com saben vostès que és el parlament", diu el diputat. "Però un cop més volem recordar: la lluita no es lliura al congrés sinó que l'lliuren els mateixos treballadors. Només el poble salvés al poble, no hem d'oblidar això ", remata.

"Per una llei que afavoreixi a la classe obrera en general"

Els treballadors aconsegueixen un primer triomf a Insud: aconsegueixen que l'empresa reconegui l'existència d'Saturnisme, i que els pagui les sis quinzenes degudes. Al Congrés, la càmera dialoga amb l'obrer orador, el segueix. El retrata. Tots dos estan testimoniant, denunciant."Pràcticament som homes inútils", dirà ell. Per l'explotació dels monopolis, d'aquest sistema. És el gran protagonista de la pel · lícula: un dirigent obrer de base, al qual la càmera li permet esplaiar, l'acompanya en els seus discursos tan cinematogràficament expressius. És una troballa, i Gleyzer s'adona immediatament. Són els moments més rics, quan aquest obrer s'abisma en el seu mateix discurs en intentar exposar el que els passa, el que senten. I la càmera acompanya, no intenta embellir el seu relat, el seu testimoni. Interpreta el valor d'aquesta posada, d'aquest discurs. "I al treballador no ho aturen parets, ni metralladores, ni tancs", diu, muntat després de l'homenatge a Ortega Peña, a la imatge del seu taüt. I ens commou, ens mobilitza, aconsegueix impelernos a continuar el nostre accionar, a no desistir.

D'aquest cas particular traiem l'ensenyament del funcionament general del sistema. "En Insud el capitalisme no ha reparat en fer perillar la vida dels obrers. És que el capitalisme només pot obtenir el seu guany explotant als treballadors, robant-los la part de les utilitats que els correspon ", ens aclareix la veu en 'off'. I allà els dóna veu als capitalistes perquè ens expliquin com han arribat a ser els amos de les màquines: acumulació originària, dirà Marx. Aquí ens trobem amb una de les aportacions fonamentals de Cinema de la Base al cinema polític-militant (revolucionari): la utilització de l'animació, i amb ella, l'humor. Dins de la pel.lícula, aquest breu curt d'animació serveix per produir un estranyament, una ruptura en el seu discurs. Una cosa inesperat succeeix: veiem una animació en la qual es ridiculitza el capitalista, alhora que se'ns mostra la injustícia capital d'aquest sistema. La seva explicació, el seu discurs, és tan ridícul com ficcional. Només la violència pot sostenir; la violència diària, quotidiana, imperceptible de tan naturalitzada. Aquí l'humor permet retratar en la seva veritat, que és completament falsa. I permet a l'espectador experimentar una mena de "estranyament brechtià", una ruptura en el cànon documental amb aquest relat ficcional i humorístic. Es fa palpable l'aquí i ara de la projecció, del discurs. El testimonial s'obre pas a l'anàlisi, que des de l'humor se'ns imposa.

L'estranyament també es reforça en la utilització de la música. Aquest cantor popular (la llegenda ens explica que va ser Gleyzer qui l'hi va creuar, i va voler incloure en la pel · lícula) també maneja l'humor i la ironia. Les seves cançons de protesta són absolutament contraposades a l'esperable, són consignes simples i directes, que denuncien i proposen respostes directes. La seva versió dels versos de Guillen que donen títol al film, és tan original com disruptiva;exquisidament desprolija. I en el final, rematés sobre imatges del Cordobazo un "Els vamo a rebentar, els vamo a rebentar", tan apoteótico com genuí, profundament popular. El recorregut de les cançons permet passar d'un primer moment de ruptura humorística, a aquest final que ens convoca a la lluita, d'una manera original i sincer.

Per al tancament queda la reflexió d'un treballador a l'olla popular de la fàbrica, sobre les eleccions de l'11 de març (del '73), i l'alliberament que han votat i de la qual no s'ha donat res.Les últimes imatges reprenen el Cordobazo, la mobilització obrer-estudiantil, el poble als carrers, buscant aquest alliberament. Profunda reflexió sobre aquesta democràcia burgesa, conflicte ineludible amb els "peronistes revolucionaris", aposta i convocatòria al poble, a la classe obrera.Última pel · lícula dirigida per Raymundo Gleyzer, és una clara exhortació a no caure en el parany de la democràcia representativa burgesa, a no perdre tots aquests anys de lluita i d'organització, a no deixar caure les banderes. Li va portar la vida aquest plantejament, aquest ideal. Com a tants altres.

"Aquesta pel · lícula és el nostre homenatge. Company Ortega Peña, Present. Fins a la Victòria Sempre ".