Laporta, Forcades, Iglesias, Colau

Així hem vist el fulgurant ascens i posterior esvaïment de Solidaritat Catalana per la Independència, articulada al voltant de la figura de Joan Laporta; també al Principat, l'aparició del projecte de Procés Constituent, al voltant de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, amb la pretensió d'agrupar al seu si des d'Iniciativa i sectors crítics del PSC fins a la CUP; a nivell estatal, però també amb significativa repercussió als Països Catalans, el ràpid ascens de Podemos, al voltant de la figura de Pablo Iglesias, amb forta presència en certs mitjans estatals; i finalment a Barcelona, la proposta de Guanyem, que es presenta amb el gran actiu del lideratge d'Ada Colau, coneguda gairebé mundialment per ser la cara visible de la PAH, i que vol agrupar també l'espectre que va des de l'esquerra institucional que ha governat la ciutat durant el llarg mandat del PSC, fins a l'expressió electoral de l'esquerra independentista, una proposta que inicialment apareix en el marc de la ciutat de Barcelona, però amb rèpliques que es van articulant a tot l'estat i que precipiten els moviments de recomposició de forces de l'esquerra institucional espanyola al marge del PSOE.   

Aquests fenòmens, cadascun amb les seves pròpies característiques, i alguns d'ells amb objectius ben diversos, tenen tanmateix algunes coincidències rellevants, així com amb els d'altres països, com el Moviment 5 Estrelles a Itàlia. Tots apareixen sense una base consolidada de militants ni teixit social previ, com a maniobres enfocades a l'escena electoral, pensades en despatxos, que gràcies a la presència d'una figura mediàtica transcendeixen al gran públic, i saben entendre i explotar algunes de les necessitats socials que no troben resposta en l'actual sistema de partits. Igualment es caracteritzen per una ambigüitat política que els permet arribar al màxim de sectors socials, especialment els poc polititzats, amb poques consignes però clares i entenedores, especialment exitoses en la caixa de ressonància de les anomenades xarxes socials. Fóra absurd no reconèixer l'habilitat i alguns dels aspectes interessants i positius d'aquests fenòmens electorals, alhora que també ho seria no ser conscients d'alguns dels elements clau que els han fet possibles i alhora, en determinen les seves limitacions. 

Així, Solidaritat, aprofitant l'onada de les primeres consultes per la independència, intentà capitalitzar, amb mètodes no sempre massa clars, una mobilització social nova i molt diversa. Tingué la virtut d'expressar un projecte independentista sense complexos per al catalanisme davant les eternes vies graduals d'ERC i l'autonomisme de CiU; però cal no oblidar que fou àmpliament promogut des de certs mitjans catalans com una eina per al desgast d'ERC, fent-li pagar els seus anys de govern tripartit. Un cop el catalanisme majoritari decidí apostar per un gir cap a una major reclamació de sobirania, que entrava almenys en conflicte amb l'actual marc autonòmic, i ERC retornava a una major docilitat ideològica benpensant, Solidaritat es dilueix, alhora que apareix en l'arena electoral del Principat una proposta d'esquerra independentista. Això no treu valor ni ha de fer-nos menystenir als molts honestos independentistes que han participat del projecte, ni reconèixer que algunes de les seves veus han estat de les poques, al costat de part de l'esquerra independentista, que han sabut alçar lúcides crítiques davant la submissió a Convergència del sobiranisme oficial, que condemna l'actual cicle a un pacte vergonyant amb l'Estat, encara que el liberalisme dels seus ideòlegs no els permet denunciar les causes estructurals de la deriva del procés quan es posa en mans de les classes dominants, oposades a cap mena de ruptura amb Espanya. 

En el cas de Podemos, una altra proposta també centrada en el camp electoral, els seus impulsors van saber treure partit de forma molt audaç de la presència mediàtica del seu líder, aprofitant-se del ressò mediàtic que li donaren mitjans espanyols com la cadena televisiva La Sexta, del grup ara propietat del poderós oligarca dels mitjans J.M. Lara, cadena desitjosa de fer pagar al PSOE de Rubalcaba la defenestració dels líders més pròxims al seu entorn mediàtic. Igualment han tret partit de les presències en algunes cadenes ultres espanyoles. La seva irrupció electoral ha sacsejat el mapa de l'esquerra estatal, i certament té la virtut de qüestionar les forces filles del consens constitucional i de 40 anys de renuncies i gestió de l'actual marc, que han monopolitzat l'espai de l'esquerra a nivell estatal. És innegable el ressò que ha tingut aquesta proposta als Països Catalans, on no cal oblidar que bona part de la població vota en clau espanyola. També és innegable la seva manca absoluta d'una base militant, cosa que deixa com una gran incògnita el futur d'aquest projecte, més quan ha basat part del seu èxit en una ambigüitat calculada, que evita la concreció del seu projecte rere un discurs abstracte contra la casta política i el poder, mentre permet a molta gent projectar-hi les seves esperances, una estratègia que exemplifica el propi nom, un lema que pot ser usat tant per la campanya d'un presidenciable nord-americà com per una selecció esportiva.

L'aposta d'articular electoralment l'esquerra principatina des dels entorns del PSC fins a l'esquerra rupturista ha tingut dos intents amb l'element comú d'una forta aposta mediàtica, el primer al voltant de Forcades i Oliveras, que no acabà de quallar per la indefinició, la manca de capacitat de mobilització i incidència real en les lluites socials més enllà dels mitjans, i la llunyania de la cita electoral autonòmica. La segona versió, més elaborada, s'ha gestat al voltant de Guanyem, i té elements compartits amb les altres. Un és la potència mediàtica de la seva líder, Ada Colau, que a més d'innegables qualitats oratòries, arrossega la legitimitat de tot un moviment contra els desnonaments que queda associat a la imatge de la seva antiga dirigent, tot i ser realment més ampli i format per sensibilitats i punts de vista diversos; tampoc parteix de la confluència de projectes existents ni d'una base militant, sinó que ja s'ofereix com un projecte pensat i articulat per un grup dirigent, que aprofita un moment oportú, com la crisi del PSC, per intentar el sorpasso. També compta amb rellevant ressò mediàtic en mitjans i entorns que veuen una bona ocasió de reconduir el descontentament social cap a opcions que pensen que no suposaran un qüestionament essencial ni del sistema ni de l'estat espanyol, com és el cas del diari El País o certs mitjans digitals que han rebut la proposta amb un gran desplegament mediàtic. A diferència dels altres fenòmens, però, compta des del primer minut amb el suport d'una força consolidada com ICV, cosa que permet augurar una major solidesa organitzativa i recursos, però que suposa un obstacle per la manca de credibilitat d'aquesta força política entre la creixent esquerra i moviments socials rupturistes sorgits completament al marge del sistema de partits -i sindicats- que ha dominat la vida política dels darrers 30-40 anys. 

Tots aquests fenòmens tenen en comú, a més, respondre a projectes polítics que desvinculen l'alliberament nacional i l'emancipació dels treballadors i de les classes populars. En el cas de Solidaritat, l'aposta evident era articular un independentisme interclassista allunyat de cap aspiració de transformació social. En el cas de Podemos, el propi marc és l'Estat espanyol, i en cap cas es planteja ni l'alliberament nacional dels Països Catalans ni tan sols la mera existència d'un marc nacional diferent de l'Estat. En el cas de Guanyem, el fet que sigui una aposta municipal permet difuminar més aquesta qüestió, i entre els pocs aspectes de la seva proposta política que han transcendit, dóna suport al "dret a decidir" i la consulta prevista en principi per novembre. També ha afirmat incloure tota mena de sensibilitats al seu si, des de sobiranistes a federalistes, una posició al capdavall idèntica a la d'ICV. La vocació d'aglutinar partits estatals i l'extensió del model a d'altres ciutats com a forma d'aglutinar les diferents propostes electorals espanyoles, des d'Equo a IU i Podemos, deixa clar en tot cas que el seu projecte ni té el marc nacional català com a propi ni tampoc no considera que la independència i la transformació social hagin d'estar lligades. 

Aquests plantejaments fan que tots aquests projectes hagin coincidit també a desenvolupar una relació conflictiva amb la CUP i el projecte polític de l'esquerra independentista, que experimenta un creixement i consolidació més lent però sostingut, així com una extensió a nous sectors socials.

Solidaritat va obviar la mera existència de l'esquerra independentista, menystenint la seva incidència pel fet que encara no s'havia plantejat l'escena electoral autonòmica, i pensant que podria ser anul·lada ocupant abans l'espai electoral més independentista. És sabut el resultat d'aquesta estratègia. En el cas de Podemos, en ser un projecte estatal ni va considerar la possibilitat de cap mena d'acord amb cap força catalana, manifestant a més que si bé reconeixien la CUP com a interlocutor al Principat, no entenien que ho fos a la resta dels Països Catalans, marc que de fet ni tan sols consideraven.
 
També en el cas de Guanyem, l'aposta per a incloure ICV i aglutinar-hi al voltant la resta de l'esquerra de Barcelona, ni més ni menys que per assolir el govern municipal i transformar la ciutat -malgrat l'estat de l'esquerra real, incapaç de frenar cap de les agressions que patim- es cuina al marge de la CUP i altres forces rupturistes. Parteix des de la suposició, ben legítima naturalment, que l'esquerra independentista té un projecte erroni, i els seus centenars de militants a la ciutat, les desenes d'assemblees, casals, els anys d'activitat als barris barcelonins i el seu treball amb moviments populars, són irrellevants i no tenen res a dir ni aportar en la concepció d'aquesta proposta, simplement que amb la potència d'un lideratge mediàtic es podrà fer prou pressió sobre la CUP per forçar-la a diluir-s'hi.

El mateix menyspreu o distanciament dels seus impulsors cap al moviment independentista i la possibilitat que aquest esdevingui un pol de confluència de l'esquerra transformadora es manifesta vers el sindicalisme de classe més combatiu, o altres moviments o lluites que pel seu plantejament de classe, de combativitat, o la seva activitat i militància de base són vistos, potser, com a formes del que s'anomena 'vella política', que dificulten el discurs més ambigu i indefinit que vol arribar a un públic entès com un receptor passiu, malgrat tot l'embolcall retòric hiperdemocràtic i participatiu. 

El problema tanmateix pot aparèixer quan, més enllà de plantejaments legítims, els prejudicis ideològics impedeixin superar les pròpies limitacions, i la incapacitat d'incloure tant l'esquerra independentista com sectors de l'esquerra més coherent i combativa esdevingui un obstacle per a presentar gaire més que una marca blanca d'ICV i l'esquerra institucional. No hi ha dubte que l'oferta comercial és igualment potent, però al marge de triomfar en el mercat electoral a curt termini, la seva capacitat de transformació és més que qüestionable si no és capaç d'entendre que els moviments populars transformadors reclamen alguna cosa ben diferent de les grans polítiques socials que els seus portaveus defensen que s'han realitzat a Barcelona, i menys si es fan des de les institucions imposant-se a tots aquells moviments que han estat lluitant des de fa ja molts anys contra l'ofensiva despietada de les classes dominants, fos amb governs del PP, CiU, o PSOE i les seves comparses, una esquerra i un sindicalisme que des de la transició del franquisme van optar per legitimar el nou règim i oposar-se i combatre qualsevol possibilitat de ruptura, avenint-se a disputar la gestió de les engrunes.  

Tant de bo les esperances i esforços de tanta gent no acabin ara en una segona transició que, emparada en aquests fenòmens, permeti neutralitzar altre cop la crisi del sistema polític per donar pas a la nova política d'una nova casta de gestors que serveixin amb renovada legitimitat i un nou relat als interessos dels de sempre.