Bogotà és el destí d'un 10% de les desplaçades del conflicte armat colombià

A Colòmbia, la violència és un tema latent, un dia a dia. Els Diàlegs de Pau que regeixen el procés que pretén posar fi al conflicte armat al país han començat, sembla ser que de manera definitiva, després d'intents anteriors. Però la població continua patint les conseqüències d'un afer que va molt més enllà d'una insurgència que, fa anys, va alçar-se en armes per lluitar contra un govern, ja que implica molts interessos dels grans poders per mantenir vigent un sistema basat en la tinença de terres i la seva explotació i que es finança amb el narcotràfic i la corrupció. Per tant, hi tenen ben poc a dir els milions de persones desplaçades que es veuen abocades a fugir o, directament, són expulsades de casa seva per anar a viure a altres indrets. Tot i això, segons la Ley de Víctimas 1448 de 2011, les terres han de ser restituïdes a aquelles persones que les van perdre. Però aquesta llei només s'aplica a les víctimes des de l'any 1991 i, per tant, la majoria de les desplaçades no tenen res, ni tan sols la garantia per part del govern de veure restituïdes les seves condicions materials i de vida digna. D'altra banda, sovint, la burocratització del procés de reparació fa que moltes víctimes s'instal·lin a la perifèria de les ciutats. Aquesta és una part de la població actual de Bogotà.

Viure al centre de Bogotà o prop dels eixos i els nodes principals, com la Universitat Nacional o la Carrera 7, vol dir conviure amb una capital activa, nerviosa; a vegades frenètica, si és una zona comercial, o tranquil·la i segura si és un barri residencial. Però, allunyar-se de la Bogotà ben plantada –malgrat l'absència d'algunes infraestructures que dificulten la mobilitat, el trànsit desmesurat i la presència de petita delinqüència– vol dir immergir-se en un ambient totalment diferent. Localitats (dites districtes) com Ciudad Kennedy, la tercera més gran de la ciutat (té 1.100.000 habitants), són la casa de gran part de la població, que alhora és la que té menys recursos i més dificultats.

La divisió en localidades que conforma el mapa urbà no és tan sols una qüestió d'ordenament territorial i de gestió de serveis, sinó que també reflecteix la situació econòmica de les persones que hi habiten. Si recorrem la ciutat, trobarem els diferents estrats socials. Així en diuen: estrato 1, 2, 3... i fins al 7 (o el 20, quan el poder adquisitiu és tan elevat que surt dels paràmetres contemplats). A més, també existeixen els estrats 0 i sub-0, quan la població viu en condicions de pobresa extrema. Aquests grups de població, condicionats pel seu nivell de vida, s'allotgen en zones determinades, fet que accentua les fronteres entre classes. Mentre la població benestant es concentra al voltant del nucli comercial i de serveis –i, per tant, té més facilitats d'accés a aquests recursos–, a la perifèria, hi trobem les anomenades invasions: barris sencers amb habitatges autoconstruïts a partir de materials de rebuig dins els quals conviuen vàries famílies i carrers sense asfaltar on el transport públic més utilitzat són els bicitaxis, la majoria conduïts per infants menors de setze anys.

Les desplaçades a la ciutat
Una de les ciutats més grans i poblades de l'Amèrica Llatina i, també, una de les més desiguals: així és Bogotà en realitat. Aquesta divisió respon, en gran part, al fet que, durant les darreres dècades, la capital colombiana ha crescut perquè ha albergat les persones desplaçades de la terra on habitaven a causa del conflicte armat que es viu al país. Segons llegim a l'informe ¡Basta ya! publicat el 2013 pel grup de recerca Grupo Memoria Histórica, a Bogotà, hi viuen unes 405.883 víctimes del conflicte armat. És a dir, un 10% de les persones desplaçades forçosament –ja sigui per abandonament de terres, per expulsió, per extorsió, etc.– han anat a viure a la ciutat. Això passa perquè, malgrat la legislació de restitució de terres existent, en la majoria dels casos, quan la víctima o la població victimitzada és reparada, o bé no se li permet tornar al seu lloc d'origen o bé es troba amb la inexistència de polítiques de retorn que garanteixin, com a mínim, les condicions de vida prèvies al seu desplaçament. Això vol dir: escoles, habitatge, servei mèdic bàsic, etc. 

És el cas de dos grups indígenes del Chocó (departament del nord-oest de Colòmbia, a la regió del Pacífic) que, després de poder tornar a casa seva des de Bogotà –on s'estaven provisionalment–, es van veure obligats a desplaçar-se de nou cap a la capital davant la manca de condicions que hi van trobar. Segons explica César, membre del Movimiento de Víctimas del Estado (MOVICE), actualment, “prop de 300 persones es troben aïllades, en condicions d'alta vulnerabilitat i amb altes taxes de desnutrició i tuberculosi” a la localitat de Ciudad Bolívar, la més extensa i la més pobra de tot Bogotà.

La urbanització d'aquests territoris perifèrics, d'estrats inferiors al 2, l'han duta a terme les mateixes habitants que hi han arribat; posteriorment, el govern l'ha legalitzada i, així, s'ha estalviat la construcció d'habitatge social. A més, ha deixat abandonades gran part de les infraestructures necessàries per abastir aquests sectors de població. Justament ara, amb l'arribada del nou Ajuntament l'any 2011, s'estan aplicant mesures que pretenen eradicar aquesta situació i oferir una vida més digna a partir de l'establiment d'una xarxa de centres de serveis bàsics com la sanitat, les escoles bressol o els menjadors socials. En part, aquestes iniciatives havien estat executades i reivindicades per col·lectius locals que no tenen la capacitat d'abastir tothom i que ara estan començant a coordinar-se amb la secretaria d'Integració Social de la ciutat, que té una subsecretaria a cada localitat. L'objectiu no és tan sols assistencial –o no hauria de ser-ho, com manifesten tant aquestes organitzacions com la subsecretaria local de Kennedy–, sinó que “s'ha d'intervenir directament per acabar amb les xarxes de microtràfic i les màfies que condicionen la vida d'aquestes persones per poder donar-los altres oportunitats que els permetin sortir de la dinàmica de misèria que els ofereix la venda ambulant, la prostitució i el negoci amb el reciclatge de deixalles com a sistema de subsistència.

L'accés als serveis i els recursos de les zones d'invasió i els barris més pobres no és l'única problemàtica. “Bogotà és un punt d'arribada de desplaçades, però també de grups paramilitars que, amb el suposat procés de pau, han estat desmobilitzats; i la seva instal·lació s'ha fet sense un enfocament diferencial”, senyalen des del MOVICE. Així, en un mateix bloc de pisos o un mateix carrer, hi poden conviure persones desplaçades i paramilitars desmobilitzats, fet que genera conflictes d'enfrontament, exclusió i, fins i tot, situacions de desplaçament forçat dins la mateixa urbs. En molts casos, les persones que formaven part de les forces paramilitars s'organitzen en bandes criminals que s'apropien de l'espai, capten el jovent i fan néixer les anomenades fronteres invisibles. Unes fronteres que es delimiten amb la violència que exerceixen alguns grups de població sobre d'altres i que criminalitzen barris sencers. Això dóna peu a la justificació de la neteja social i provoca la degradació de la zona quan la gent es veu forçada a marxar.

Aquestes, com moltes de les situacions victimitzadores aparentment quotidianes que es viuen a Colòmbia, també són conseqüència del conflicte armat. Són situacions que palesen les mancances de la legislació vigent en termes de reparació de les víctimes. És per això que es confia en el procés de pau i, sobretot, en el període posterior per garantir que els acords que es tanquin es referendin i que les causes del conflicte no es repeteixin.