Les tres organitzacions independentistes van signar ahir a Santiago de Compostel·la la Declaració de Bonaval on es comprometen a treballar juntes per defensar la sobirania de les tres nacions.

Treballava en una tèxtil i estudiava secundària al torn nocturn quan va començar a militar amb organitzacions d'esquerres als seus 15 anys. Amb l'inici de la dictadura a l'Urugay Irma Leites va ser detinguda i torturada per pertànyer al Moviment d'Alliberació Nacional- Tupamaros (MLN-T). Nou anys de presó i tres anys d'exili a Suècia la van portar a seguir ferma en la seva convicció revolucionària i antiautoritària. Totalment en desacord amb la integració del MLN-T a la coalició del Front Ampli, Leites va abandonar aquest partit l'any 1989. Avui té 62 anys, segueix lluitant des de fora les institucions i continua reclamant justícia pels milers de companyes de lluita que continuen desaparegudes. Em rep a les escales de la Facultat de la República, a Montevideo, mate en mà i somriure familiar.

Vas començar a militar de ben jove i la lluita t’ha deparat diversos entrebancs; com ha evolucionat el teu pensament en aquests 50 anys d’activisme?

La meva formació com a revolucionària va ser sempre molt autodidacta i autònoma i sempre vaig intentar mantenir el cap per aquest camí, intentant viure segons penso. Crec que l'evolució del meu pensament ha tendit a anar cap a més llibertat, cap a més profunditat. Per exemple, jo vaig integrar un moviment que considerava que la revolució passava necessàriament per una etapa d'alliberament nacional, cosa que avui no penso. Aquesta visió encara bevia molt d'una concepció burgesa dels processos de canvi, avui dia opino que les ruptures són ruptures o no ho són, que no cal passar per un desenvolupament capitalista per fer la revolució.

És a dir que ara no coincideixes ni amb el MLN-T d'avui ni amb el MLN-T dels setanta?

Jo me'n vaig oficialment del MLN-T al 89. Sortida de la presó, a l'estranger em vaig dedicar a estudiar el que havia passat amb el moviment: no es tractava només d'una derrota militar, va ser sobretot ideològica i política. I una derrota estratègica de la qual van formar part tots els moviments d'alliberament nacional. El MLN-T d’aquí formava part d'un moviment internacional nascut des d'algunes línies generals històriques creades a l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat i cap al socialisme (OLAS). I va ser la Conferència Tricontinental, l'any 1966, a Cuba, la que va analitzar que als països de menor desenvolupament capitalista hi havia la necessitat de crear aquests moviments d'alliberament nacional amb una intenció socialista. Més tard hem pogut comprovar com la majoria dels dirigents històrics d'aquests moviments ara conformen la força capitalista i són bons funcionaris del capitalisme. Per tant hi havia alguna arrel en aquell plantejament que estava errada, de la mateixa manera que segueix estant errada la idea d'aquests partits “d’esquerres” que són part del que avui referma el sistema amb la seva essència opressiva.

Quan molts companys de lluita vam tornar al país i es va donar la possibilitat de trobar-nos de nou, al 1985, vam venir amb la idea d'elaborar una nova hipòtesi de revolució que superés l'altra però la majoria dels dirigents històrics, Mujica, Marenales, Huidobro, venien amb la idea de que calia integrar-se al Front Ampli, que calia fer una organització legalista i que calia anar pel camí electoral. Jo res d'això compartia així que vaig marxar. No compartia ni tan sols la síntesi superficial que ells feien de la derrota militar i el desmantellament del MLN-T en el 72. Tampoc volia cap càrrec electoral; no volia una institucionalització de la lluita. A partir d'allí participo de la lluita en les organitzacions i moviments socials, creant col·lectius i espais de reflexió comuna fora dels partits etc.

Com podríem resoldre aquesta voluntat, no d'alliberament nacional sinó d'alliberament social, com sortir del rol de mà d'obra econòmica que té Amèrica Llatina dins la divisió mundial del treball?

A través de la revolució social. Amb ella estaríem justament combatent aquestes cadenes d'aquesta divisió internacional del treball que ens col·loca dins fronteres conflictives, que assigna segons la conveniència del capitalisme diferents funcions. Està clar que una revolució social amb les seves particularitats, perquè és diferent la classe oprimida d'Alemanya que la d'Uruguai, Argentina o Espanya. Els moviments d'alliberament nacional, en nom del desenvolupament econòmic i a través de vincles que eren i són molt colonials, van abandonar les definicions de combat a l'opressió, aquest va ser un dels grans errors. Avui aquest combat passa per destruir tots els poders hegemònics que generen aquest desastre social i ecològic.

El passat 20 de maig 100.000 persones van caminar a Montevideo en la "Marxa del Silenci" que es realitza des de fa 20 anys, amb consignes com Basta de impunidad o Verdad, Memoria y Nunca Más, amb governs de Sanguinetti, Batlle, Tabaré Vázquez o Mujica. Que aquests governs no hagin canviat la situació dels desapareguts a l’Uruguai significa que han emparat els delictes de la dictadura o que no han tingut el poder per fer-ho?

Bé, aquí hi ha dos factors. D'una banda crec que els governs s'han incorporat als grups de poder, s'han convertit en nous rics o nous poderosos, amb tot el que això comporta. D'altra banda, a mi em sembla que no hi ha una voluntat política de revisar realment el terrorisme d'estat. Jo, que entenc que les democràcies són una dictadura de classe, crec que ells són absolutament còmplices de no haver pres totes les dades que els van donar els testimonis, sense anar més lluny. Aquest país és molt petit, si amb la Plenària Memòria i Justícia –de la que formo part des de la seva creació l’any 2000- tenim identificats a més de 560 militars, i sabem fins i tot on viuen, com pot ser que l'Estat i el poder judicial no puguin identificar-los? Aquests deu anys de Front Ampli han fins i tot esborrat empremtes ja esclarides: la Plenària ha aportat dades sobre terrenys on hi havia fosses on recentment s'hi ha edificat!

El terrorisme d'Estat no va ser derrotat, va ser pactat, i aquest pacte inclou la no execució de condemnes als culpables del que va succeir durant els 70 i 80 però també del que passa ara. Les presons de l'Uruguai avui són terrorífiques, el sistema de les llars de menors és semblant al dels camps de concentració, aquelles joves estan pràcticament tot el dia tancades.

És xocant sentir afirmar això d'un govern -el predecessor al actual- encapçalat per una persona que va viure presa durant 15 anys sota aquesta dictadura

Sí, és xocant i és molt greu. Per això és terrible. En acabar la dictadura, del 85 al 89 jo vaig militar amb ells, amb Mujica amb Marenales, érem companys, estàvem junts al Comitè Central, per tant per a mi, no és només dolorós sinó angoixant el que ha passat. Escoltar avui de la boca d'Huidobro que els que caminem per l'avinguda 18 de juliol a la Marxa del Silenci som uns ressentits és dolorós. I més encara escoltar com li dóna suport Guillermo Cedrez, torturador denunciat que estava al Penal de Dones durant la dictadura, màxima responsabilitat de les forces armades actualment com a president del Centre Militar, un home que segueix negant l'existència del Pla Còndor. Escoltar el discurs meravellós de Mujica, als organismes internacionals i aquí també, escoltar les seves reflexions sobre els diners, el consumisme i la importància de la senzillesa per a mi l'únic que fa és encoratjar una llegenda que no se sustenta en cap fet en les seves polítiques.

Els homes ens definim per les nostres accions i no per les nostres paraules. Ell d'alguna manera ha seguit un procés cap a la justificació de l'explotació, de l'imperialisme i fins de figures com Bush. Podem veure a Mujica abraçant-se amb Bush, amb Rockerfeller, amb Geroge Soros, i podem veure’l afirmar que aquests homes per a ell són un paradigma del món d'avui i que són imprescindibles pel món d'avui. Cal escoltar tot el que diu i fa Mujica.

Hi ha moltes teories que intenten explicar des de la comprensió el que ha passat amb Mujica. Ell va ser dels presos polítics que va estar en pitjors condicions ja que ell va estar segrestat en qualitat d'ostatge, va estar 9 anys tancat en un forat. Aleshores molts parlen d'aquest síndrome d'Estocolm en el que el segrestat, torturat, s'enamora del seu opressor... Jo no crec això: jo crec que existeix una utilització de la figura de Mujica per part de l'estat capitalista i dels partits tradicionals uruguaians, el Partit Blanc i el Partit Colorado, per aconseguir encantar la societat. Hi ha una visió bastant clara de que en aquesta etapa del neoliberalisme, des de les potències dominants, des dels Estats Units, es necessitaven al capdavant dels governs d'Amèrica Llatina a persones que representessin una altra idea de la societat. Jugant amb el que van fer en el passat, s'utilitza a aquestes figures. Vivim en una societat tan podrida, tan consumista, superficial i indiferent, que al final del camí queden pocs personatges que puguin acaparar el control de les lluites socials actuals.

Dilma Rousseff va ser torturada per la dictadura brasilera, Michelle Bachellet per la dictadura de Pinochet...

Estic convençuda que aquí hi ha una estratègia ben treballada, hi ha una formació i un estudi d'aquests personatges per aconseguir que compleixin un paper que en una altra conjuntura complirien amb molt més cost repressiu, amb molta més crítica, els mateixos partits tradicionals. Moltes reformes que han fet els governs de Tabaré i Mujica, d'haver estat fetes per les dretes tradicionals, aquí hi hauria hagut aixecaments populars. Que Mujica o Huidobro et diguin que és impossible anul·lar la Llei d'Impunitat és diferent que que t'ho digui el Partit Nacional, perquè ells et parlen com si estiguessin en la mateixa situació que qualsevol ciutadà.

Estem parlant de disciplinament i control social, d'utilitzar el passat de manera demagògica per sostenir el present, per sostenir el sistema. Utilitzar el llenguatge revolucionari per al que necessita el capitalisme. Aquesta comunicació que té Mujica amb la gent, amb la qual s'acosta a la classe treballadora, als estudiants, aquest vincle construït està al servei de l'opressió. La seva figura està al servei de l'opressió, ell colonitza el cap de la gent, domestica i disciplina el cap de la gent perquè no hi hagi un desenvolupament diferent.

Són igual d’importants la lluita per recordar que la lluita per construir?

Just venim reflexionant en la plenària sobre el moment que vivim, en què molts dels que la conformem estem més o menys en els últims anys de les nostres vides, potser per això lluitem fort per fer memòria, i ens preguntem, què estem construint? Ens han acotat molt el món; abans somiàvem en una societat lliure i socialista, en una humanitat en la que no hi hagués oprimits ni opressors. Cal començar a parlar molt més sobre això de nou, les experiències viscudes no poden fer-nos superar l’ideal primer, cal tornar a somiar. No cal deixar que el somni del socialisme quedi acotat al plat de menjar pel nen. Cal donar-li el plat per ara, és clar, però la fam de milions té a veure amb la riquesa de pocs, per això nosaltres fem escraches, ben coneguts a l'Estat espanyol, i fem també una cosa que anomenem rescats. Acció directa.