Bernie Sanders no és cap revolucionari. El senador per Vermont ha jugat durant totes les primàries a definir-se com a socialist, una paraula que fins fa ben poc als EUA era sinònim de dimoni. O, segons com, de quelcom pitjor.  Bé, socialista demòcrata. Un socialdemòcrata de tota la vida, vaja. Bernie ha estat capaç, però, de difuminar les tendències centrifugadores del sistema polític americà. En unes primàries, els candidats demòcrates lluiten per assegurar l’espai de l’esquerra per posteriorment llançar-se en una lluita cap al centre polític en arribar a les presidencials contra els republicans. El sistema bipartidista premia la moderació i la conquesta de l’anomenat espai central. A priori, aquest fet deixava Bernie amb poques opcions.  Un exemple d’aquest tipus de comportament és la designació de Tim Kaine (centrista i moderat) com a company de fórmula de Hillary Clinton, a la recerca de republicans descontents amb Trump.

Però a les primàries demòcrates i republicanes d’enguany hi ha hagut un eix addicional: establishment vs insurgència. Ho explica molt bé en Miquel Gil a Finestra d’Oportunitat en aquesta sèrie d’articles. Això ha facilitat l’èxit del discurs de Sanders que (entre d’altres aspectes) criticava el finançament de campanyes presidencials mitjançant grans contribuents que poguessin ser hipoteques a l’acció de govern. La seva capacitat per recollir el descontentament ciutadà i l’esperit de les protestes joves (amb Occupy Wall Street com a símbol) ha estat clau. En aquest sentit, Hillary Clinton ha hagut de transformar la seva campanya i virar a l’esquerra per competir amb Bernie.

En qualsevol cas, la campanya de Sanders (i els seus efectes) ha estat àmpliament analitzada: des del seu gran èxit en microfinançament a la seva estratègia per involucrar a gent desmobilitzada en una campanya presidencial com la seva. Hi ha infinitud d’articles i de llibres que tracten aquesta qüestió.

Però hi ha dos fets molt rellevants que cal destacar i, penso, no han estat prou analitzats.

Per una banda, cal destacar el suport de Bernie a la campanya presidencial de Hillary abans de la Convenció Demòcrata. Per tal d’evitar un enfrontament d’última hora al conclau, Sanders va demanar el vot per Clinton el passat 12 de juliol en una roda de premsa conjunta. La resposta de molts dels seus seguidors va ser immediata: decepció, desmobilització i suports a la candidata Jill Stein, del partit Verd.  Només 24 hores després de l’anunci de Sanders la campanya d’Stein va fer públic que les donacions de campanya rebudes havien crescut un 1000%. Sanders ha reaccionat fent campanya a favor de Hillary amb l’argument sobre el qual girarà la campanya demòcrata: no permetre que Trump sigui President. El mal menor, la millor opció. La resposta d’Stein, molt fina.  Tot plegat, acompanyat d’un exèrcit de supporters de Sanders demanant el vot a les xarxes per Stein i instant Bernie a que es replantegi el suport a Clinton.

Tanmateix, Sanders ha engegat una campanya política amb la vista posada en el mig termini. Si visites l’espai web del senador de Vermont trobaràs que la seva campanya continua, com si no s’hagués retirat de la cursa presidencial. Només ha desaparegut el “Bernie for President”, però ara posa: “Ready to Start a Political Revolution?”. Què prepara Sanders?

El fet és que aquestes dues circumstàncies porten a una reflexió. El Partit Demòcrata ha tingut greus problemes per a incorporar nous col·lectius amb voluntat d’incorporar nous enfocaments a l’agenda política, més enllà de la lluita pel centre polític i l’assumpció del poder. Aquests grups socials tendeixen donar més importància a les policies (les polítiques) que als seus protagonistes. I valoren (i molt!) l’autenticitat de qui fa el discurs. Per això els activistes de Sanders desconfien de Hillary i del gir al centre que exigeix el guió; saben que Bernie no l’hagués fet pas.

Cal una reforma del Partit Demòcrata o una candidatura per l’esquerra? El bipartidisme no recomana dividir el vot, ja que sovint només beneficia l’adversari republicà. Sembla, doncs, que la jugada de Bernie pensa en el mig i llarg termini. Com que ell no serà candidat demòcrata a la Presidència, intentarà arrossegar al màxim al Partit Demòcrata a una reforma; a una revolució interna en les formes i el fons. La primera victòria, l’aprovació de la reducció del nombre de superdelegates. En el futur, els candidats outsiders tindran més fàcil assolir la nominació presidencial. La reacció de Sanders a les filtracions del #DNCLeaks s’han centrat també en el futur, obviant la injustícia d’haver de lluitar contra l’aparell del teu propi partit en unes primàries.

El discurs a la Convenció Demòcrata de Sanders és la prova definitiva. Allà anuncia que “Our Revolution continues”. La revolució continua. I ell aprofita el focus de la Convenció per promoure el seu missatge polític mentre dóna suport a Hillary. En els primers segons del seu discurs parla de la seva amiga Elizabeth Warren. Un senyal?

En conclusió, Bernie està construint un moviment social, de signe demòcrata, que sigui capaç de reformar el seu Partit i revolucionar el sistema política americà. Per això segueix tenint interès en fer campanya: perquè el seu punt fort és precisament el tractament que fa de cadascun dels temes. L’atractiu principal d’aquest moviment polític és la seva ideologia. Aquest objectiu és certament ambiciós, ja que molt probablement Sanders no sigui candidat mai més i hagi de trobar nous lideratges d’entre els seus afins. El cas més similar a aquest espai estratègic creat per Bernie és el moviment Momentum, que pressiona (des de dins i des de fora) el Labour Party britànic. Curiosament, en aquest cas, el líder del Labour Party és Jeremy Corbyn, a qui Momentum dóna suport.

Serà Warren candidata en un futur, amb el suport del sector pro-Sanders? L’establishment demòcrata reaccionarà contra la revolució política que promou el senador de Vermont? El que és segur és que, en aquestes eleccions, Bernie vol veure Hillary a la Casa Blanca