L'antiimperialisme, el contrareformisme i el feminisme de Clara Zetkin

El 17 de març hi va haver protestes a Alacant, davant de l’execució de d'interlocutòria judicial reclamada pel PP, que obliga el tripartit a reposar les denominacions franquistes que s'estaven retirant amb l’aplicació de la llei de la memòria històrica.

La secretària general de Comissions Obreres de l’Alicantí-les Marines, Consuelo Navarro, sosté que la mesura és “un insult a la mobilització ciutadana i sindical i una perpetuació del llegat franquista als carrers alacantins”. En comptes d’una placa en favor de la figura de Zetkin, per la seua defensa dels drets de les dones, n’hi haurà una de Jaime Niñoles, combatent franquista. Així s’esborra l’interrogant de “qui és Clara Zetkin?” i, amb aquest i molts més interrogants oblidats, es desdibuixa la memòria històrica democràtica dels carrers. Però, qui és Clara Zetkin?

Emmanuel Bernasconi, compilador de l’obra de Zetkin, explica que no ha sigut molt destacada per historiadors i biògrafs, i que normalment ha quedat relegada a un segon pla dins la història del moviment obrer a Alemanya i internacionalment. Els seus escrits estan dispersats entre categories diverses: articles, cartes, discursos, intervencions o informes, que dificulten la seua reconstrucció teòrica i bibliogràfica. Segons la historiadora Luisa Passerini, altres dificultats per a la seva reconstrucció històrica són les referències que rep, majorment d’apologia o insult, i moltes vegades de caràcter folklòric, o bé la mancança d’edicions dels seus escrits. Records de Lenin és l’única obra editada.

És a Records de Lenin on Zetkin li explica a Lenin la importància de debatre sobre les qüestions sexuals i matrimonials en el context de la societat burgesa. Les matèries sexuals provocaven patiment a les dones de totes les classes socials, un patiment que a més “s'havia accentuat a causa de la guerra i les seues conseqüències”. En aquesta conversa, Zetkin destaca la necessitat de reorientar i ampliar l’estudi de la superestructura ideològica a nivell de relacions, és a dir, tenir en compte que les relacions sexuals i matrimonials també són construïdes socialment i, per tant, a partir de la ideologia opressora. És significatiu que aquesta curiositat teòrica incipient haja sigut desenvolupada més endavant per altres autors, com Foucault a Història de la sexualitat.

La vida de Clara Zetkin està marcada per l’anàlisi i praxi de la lluita contra el reformisme i contra l’imperialisme, així com per la rebel·lió de les dones enfront “el doble joc” del capitalisme que oprimeix la dona proletària. La militant analitza les relacions entre els seus tres eixos de lluita: antiimperialista, contra-reformista i feminista, que són inseparables al compartir un mateix contrincant, el capitalisme, i un mateix fi, el socialisme.

“Si els homes han de matar, les dones hem de lluitar per viure. Si els homes romanen en silenci, parlar és un deure de les dones”, així Zetkin cridava les dones a la lluita contra l’imperialisme a Una crida a les dones socialistes de tot el món, document confiscat pel govern de Wurtemberg abans de la seua publicació.

Des de 1895 va ser membre de l’executiva Nacional del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), també va participar a la Lliga Espartaquista i en la fundació del Partit Comunista d’Alemanya (KPD). L’any 1920, Clara Zetkin és escollida presidenta del Moviment Internacional dins les dones socialistes i l’any 1924 assumeix la presidència del Socors Roig Internacional, organització mundial per assistir les víctimes del feixisme. El 1927 és nomenada directora de Die Gleichheit, diari en què va publicar diversos articles, i que va ser censurat anys després.

Segons l’informe de la militant El moviment de les dones socialistes d’Alemanya, fins l’any 1908 la llei d'associacionisme estava restringida per a les dones, que tenien prohibit afiliar-se a partits polítics i, fins i tot, a algun Bundesland, estat federal alemany, les dones tenien prohibit assistir a mítings polítics. Aquest és el context en què es va desenvolupar l’activitat de Zetkin, quan l’imperialisme aguditza les contradiccions del capitalisme i, en conseqüència, les condicions de doble explotació que pateixen les dones treballadores.

Una de les obres més importants de Zetkin és la Qüestió femenina i el reformisme, en què situa la qüestió femenina dins la qüestió social. Explica que l’emancipació de la dona “és una lluita que va unida a la de l’home de la seua classe contra la classe dels capitalistes, l’objectiu final de la seua lluita no es la lliure concurrència de l’home, sinó la conquesta del poder polític per part del proletariat”. Zetkin sosté a la seua obra que les aliances de les dones proletàries amb les reivindicacions del feminisme burgès han de servir d’eina per a un fi.

L'autora entén les diverses lluites feministes segons la classe, que justifica econòmicament i moralment: mentre que les feministes burgeses demanden l’autonomia econòmica dels seus marits i el desenvolupament de “la seua vida espiritual i la seua personalitat”; la lluita feminista proletària no ha pogut treure cap avantatge de la independència econòmica de l’home, ja que ha sigut sotmesa a la “necessitat d’explotació del capital que buscava mà d’obra més barata”. Per a Zetkin, la guia de la lluita de les dones no és “l’agitació específicament femenina, sinó l’agitació socialista entre les dones”.

L’anàlisi del feminisme de classe, les seues causes i els seus objectius, no pot existir sense la relació que estableix amb el reformisme. La petició del sufragi universal durant la meitat del segle XIX reclamava el dret natural de les dones. A la Qüestió femenina i el reformisme, Zetkin tracta també el sufragi universal femení però des de l’òptica socialista, que no només el reclamava com a dret natural sinó també com a dret social. Segons Zetkin, el dret al vot és la via per inserir les dones dins de les relacions de producció capitalista, és per això que constitueix un arma però no és suficient per a l’alliberament de les dones proletàries.

Durant els debats sobre el reformisme a nivell internacional i en concret al partit alemany, que s’inicien al 1899, Zetkin no aporta nous estudis teòrics, però mostra un alt nivell d’anàlisi de la relació entre reformisme i revolució: “l’obrer pot, fins a cert punt, estar més protegit, però el punt neuràlgic, és a dir, la relació de dependència, no queda en absolut abolida; la seua força de treball continua sent com abans una mercaderia, subjecta a les lleis de la producció capitalista de mercaderies”. Entén que les reformes no tenen com a fi la transformació socialista de la societat.

A la seua intervenció al V Congrés de la Internacional Comunista ho deia així: “està clar que un govern obrer no pot confiar en la força d’un Parlament [...] cada espurna de poder real que pot conquerir el proletariat ha d’utilitzar-se fins el final”. En aquesta mateixa intervenció, explicava que un dels perills de l’esquerra era creure que el Partit, sense les masses, seria capaç d’emprendre accions revolucionaries decisives; si no, podia “conduir al colpisme”.

A l’article The Duty of Working Women in War-Time, publicat alVorwärts de Nova York, la teòrica desenvolupa un dels seus eixos teòrics: l’antiimperialisme. Zetkin reflexionava sobre la carència de solidaritat en el context internacional bèl·lic: “És possible que la guerra acabe no només amb les vides humanes, sinó també amb els objectius humans?”. Desenvolupava també l'anàlisi a través de lesulleres morades, relacionant l’antiimperialisme amb el feminisme. La lluita de les dones als països del Pròxim i Extrem Orient, malgrat estar vinculades “a les tradicions, a les costums i a la servitud religiosa mil·lenàries, s’estan movent”, destacava.

Al Congrés Clara Zetkin va acabar la seua intervenció interpel·lant la moral militant: "Si el meu treball, si el meu desig és només una xicoteta gota, pot ser precisament l’última gota destinada a desbordar la capa revolucionària”. L’activitat de Clara Zetkin va plovisquejar, va guiar la lluita feminista proletària, que van ser gotes caient juntes.