Archive for de novembre 2017

Home Archive for de novembre 2017

undefined

Catalunya com a laboratori polític

0 Somnis Rebels 10:31 a. m. Comments

Alliberament Nacionalconstrucció nacionalCatalunya com a laboratori polític >Somnis Rebels 10:31 a. m. 0 Comments Finalment el règim del 78 tampoc ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels setanta van ser derrotades amb

undefined

La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses

0 Somnis Rebels 9:50 a. m. Comments

CapitalismeEuropaLa UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses >Somnis Rebels 9:50 a. m. 0 Comments L'acord permetrà a

undefined

La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses

0 Somnis Rebels 8:39 p. m. Comments

CapitalismeEconomiaLa UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses >Somnis Rebels 8:39 p. m. 0 Comments L'acord permetrà a

undefined

Federalisme com a utopia dramàtica en el Règim del 78

0 Somnis Rebels 9:18 p. m. Comments

construcció nacionalprocésFederalisme com a utopia dramàtica en el Règim del 78 >Somnis Rebels 9:18 p. m. 0 Comments Àngels Martinez Castells durant una entrevista amb CRÍTIC / JORDI BORRÀS Molts anys de vida, anàlisi

undefined

Maria-Mercè Marçal: la revolta permanent

0 Somnis Rebels 9:16 p. m. Comments

DonaEsquerra IndependentistaMaria-Mercè Marçal: la revolta permanent >Somnis Rebels 9:16 p. m. 0 Comments Maria-Mercè Marçal: la revolta permanent Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs diumenge, 12 novembre 2017 “A l’atzar agraeixo tres

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de novembre 2017

<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/27124928/SLP.jpg" style="color: #a4191b; cursor: zoom-in; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="alignright size-medium wp-image-6724" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/27124928/SLP-300x200.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/27124928/SLP-300x200.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/27124928/SLP-768x512.jpg 768w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/27124928/SLP.jpg 900w" style="border: 0px; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a>Finalment el règim del 78 tampoc ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels setanta van ser derrotades amb morts i mitjançant els pactes de la Moncloa signats pels mateixos sindicats de classe. El moviment del 15-M que va elaborar una crítica radical de la representació política se’l va fer callar emprant com a armes efectives el ridícul i l’aïllament. La rebel·lió catalanista que, per uns moments, ha semblat esgarrapar els fonaments del règim, també ha estat derrotada. En realitat, aquest tercer intent no ha tingut ressò a Espanya on ha predominat la perplexitat quan no ho ha fet una total incomprensió. <span style="font-weight: 700;">La crida a l’ordre mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha bloquejat tot intent de canvi.</span> El president Rajoy ho ha afirmat amb la seva habitual capacitat argumentativa: “L’Estat es defensa dels atacs dels qui el volen destruir”. I ha afegit la petita puntualització que l’article 155, encara que un dia deixi d’aplicar-se, mai deixarà de funcionar. És el que s’anomena “Fer complir la Llei”. L’avís és inequívoc. La repressió i la humiliació contra la Catalunya que ha pretès rebel·lar-se seran grans.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Poques vegades ha estat tan evident que la defensa de la Llei (amb majúscula) suposava una declaració de guerra. Això és una cosa que els juristes tertulians tan presents actualment en els mitjans de comunicació difícilment poden arribar a entendre. La llei és una correlació de forces. Ha guanyat <span style="font-weight: 700;">Foucault</span> per golejada davant els <span style="font-weight: 700;">Habermas</span> i companyia. Un amic jurista em va dir un dia: “Doncs si així són les coses, ja podem plegar”. El poder és, sempre i en última instància, poder matar; l’Estat de Dret serveix per encobrir-lo. Usualment, i per afirmar el mateix encara que de manera més sofisticada, es parla que l’Estat posseeix el “monopoli de la violència física legítima”. Aquesta veritat de l’Estat de Dret és amb la que es van topar els membres del govern català. Quan un d’ells afirma que la Generalitat no estava preparada per desenvolupar la República “plantant cara a un Estat autoritari sense límits per aplicar la violència”. O quan el portaveu dels republicans ens diu que: “Davant les proves clares que aquesta violència podria arribar a produir-se, vam decidir no traspassar aquesta línia vermella” i acaba amb una confessió entendridora: “Mai vam voler posar en risc als ciutadans de Catalunya”. La resposta és d’acord. Moltes gràcies. A ningú li agrada morir. Però aquí hi ha gat amagat. Dit amb altres paraules: <span style="font-weight: 700;">els membres del Govern són uns ingenus o són uns ineptes?</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
“El govern català va ser presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava l’aparell”</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">Spinoza</span> té en la seva Ètica una frase que s’ha fet molt coneguda: “No sabem el que pot un cos”. Substituir “cos” per “Estat” és útil per explicar els fets. El govern no sabia què pot fer realment un Estat. Però el govern volia construir un Estat propi, oi? Ningú pot negar-los experiència. Fins i tot una persona va perdre un ull a causa d’una bala de goma. Diguem-ho clarament: el que no creien és que la repressió de l’Estat espanyol pogués arribar a la que anomenen la “bona gent”. Als radicals sí… però a persones pacífiques i cíviques! És el que el conseller de Sanitat reconeix quan assegura que “el full de ruta de Junts pel Sí no va tenir en compte la violència de l’Estat”.<br />
Efectivament el govern va acabar sent un govern postmodern. Presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava un aparell que veia així confirmada la seva aposta.<br />
<br />
<img alt="Imatge relacionada" height="225" src="http://www.abc.es/media/espana/2017/10/28/oriol-kOiE--620x349@abc.jpg" width="400" /></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La participació massiva en tantes efemèrides <span style="font-weight: 700;">no permetia cap dubte</span> i el camí cap a la independència semblava obert. Fins que la crueltat i el sadisme de la maquinària jurídic-repressiva de l’Estat espanyol va ofegar en llàgrimes l’anhel de llibertat d’alguns i va fer néixer una ràbia immensa en molts. Bany de realitat? Depèn de per a qui. Per al govern, certament. Dins de la seva bombolla autocomplaent no podia comprendre l’assalt que es posava en marxa i el desconcert va començar a aclaparar-los. Van ser incapaços de reaccionar davant dos fets fonamentals: la fugida d’empreses, que és una de les expressions actuals de la lluita de classes, i la presencializació d’una altra Catalunya que també expressa la lluita de classes encara que sovint d’una manera perversa. Va ser, però, l’estranya proclamació de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), <span style="font-weight: 700;">l’esdeveniment que va acabar per convertir el govern en un autèntic govern postmodern obligat a emprar un llenguatge teològic per poder salvar-se</span>. Per aquesta raó la DUI va tenir un caràcter inefable: realitat o ficció?</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Deixem de banda les peripècies concretes (secretisme, ajornaments, desaparició del govern, etc.). A partir del moment en què apareix la repressió brutal de l’Estat espanyol, l’únic objectiu dels partits independentistes es redueix a pensar l’acció política exclusivament en funció dels seus efectes penals. Segurament és correcte actuar així. No volem màrtirs i cal evitar la presó sempre que es pugui. Malgrat tot, sorgeix una ombra de dubte. Quan una convicció, és a dir, una veritat política, no es defensa fins a les últimes conseqüències per les raons que siguin: ¿aquesta veritat es veu d’alguna manera afectada en ella mateixa? Poso un exemple. Quan<span style="font-weight: 700;">Galileu</span> abjura davant els seus jutges i admet que la Terra no gira al voltant del Sol, la veritat científica no es veu en absolut afectada per la seva decisió. En canvi si la presidenta del Parlament no va a la manifestació per la llibertat dels seus companys -perquè així li ho aconsella el seu advocat- tot i no existir cap condició judicial explícita: ¿la seva retracció té el mateix valor que en el cas anterior? Es podrien portar a col·lació altres exemples d’aquesta estratègia “preventiva” que va des d’acceptar pagar multes elevadíssimes fins a refugiar-se en frases ambigües. El problema és fins a quin punt una estratègia d’aquest tipus no contamina finalment el mateix discurs, i el debilita en estendre una sensació de confusió. El govern espanyol i els seus adlàters han aprofitat de seguida l’ocasió per parlar de covardia i d’engany. El govern català ens hauria enganyat a tots els catalans i les catalanes.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
“El govern es va autoenganyar. Va jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix”</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
No cal perdre molt de temps a denunciar el cinisme fastigós de qui ataca i després retreu a l’atacat la falta de valentia. Anem a l’essencial. No. No vam ser enganyats. El govern, en canvi, sí que es va autoenganyar. Va creure en la política. Es va obstinar a jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix. Existeix allò democràtic. Allò democràtic és la forma com avui el poder exerceix el seu domini. Té dues cares: Estat-guerra i feixisme postmodern, heteronomia i autonomia, control i autocontrol. El diàleg i la tolerància remeten a una pretesa dimensió horitzontal. L’existència d’un enemic interior / exterior a eliminar remet a una dimensió vertical. <span style="font-weight: 700;">“Allò democràtic” buida l’espai públic de conflictivitat, el neutralitza políticament i militar.</span> Allò democràtic és aquesta Europa, autèntic club d’estats assassins, que externalitza les fronteres per no veure l’horror. No hi va haver fracàs de la política com als benpensants els agrada dir ara. La política democràtica consisteix a callar i fer callar les dissonàncies que podrien amenaçar l’ordre. El govern català incapaç d’entendre el funcionament real d’allò democràtic es va veure abocat a un camí ple d’incoherències. Per això és d’agrair l’honestedat de <span style="font-weight: 700;">Clara Ponsatí</span> quan des de l’exili es va atrevir a dir: “No estàvem preparats per donar continuïtat política al que va fer el poble de Catalunya l’1-O”. Va ser molt atacada, però va afirmar la veritat indefugible: el govern no va saber estar a l’altura del coratge i de la dignitat de la gent que va posar els seus cossos per defensar un espai de llibertat. Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament?</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
“El 3-O va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant un sol poble”</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per uns moments la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc. va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser <span style="font-weight: 700;">un autèntic desafiament col·lectiu</span>. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se <span style="font-weight: 700;">un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”</span>. Com podem anomenar a aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar als feixistes infiltrats amb exquisida violència. La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent. Per això resulten embafadores tantes crides al civisme, a la bona gent, i als somriures en uns moments de repressió desbocada. Em sap greu. Quan sento la paraula “civisme” penso automàticament en les normatives cíviques que serveixen per netejar l’espai públic de residus socials de tot tipus.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada. Sorprèn aquesta ràpida adaptació a un nou escenari malgrat existir presos polítics. El plantejament és força il·lusori: les eleccions són il·legítimes però amb la nostra elevada participació aconseguirem legitimar-les (i, per tant, legitimar-nos davant del món). El discurs independentista o bé es fa necessàriament autocontradictori o bé ha d’acceptar explícitament una renúncia a la independència. “Serem independents si som perseverants i aconseguim una majoria. Quan? No ho sabem. Abans d’independentistes som demòcrates. I abans de demòcrates, som bona gent”, assegura un important polític republicà.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<div style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;">
<img alt="Resultat d'imatges de article 155" height="225" src="http://statics.ccma.cat/multimedia/jpg/5/0/1507633114705.jpg" width="400" /></div>
<span style="font-weight: 700;">I si provéssim de ser, per una vegada, “dolents” i, en comptes d’aspirar a ser un país normal amb el seu petit estat</span>,<span style="font-weight: 700;"> volguéssim ser una anomalia que no encaixa?</span> Alliberar Catalunya d’aquest horitzó independentista que sempre acaba per ofegar-la -ja que tot horitzó sempre encadena- potser podria obrir una via inèdita. En una anomalia cap a tot el que el catalanisme hegemònic ocultava. Des de la força del dolor de la Catalunya interior pobre, fins als silencis de les perifèries. Ens volien presentables davant d’una Europa que, no obstant això, mira cap a un altre costat. Per què entestar-se a ser presentables? Els partits polítics de qualsevol color corren apressats cap a les subvencions. Però davant d’aquestes eleccions imposades, hi havia la possibilitat de sabotejar amb una abstenció massiva i organitzada. Començar a desocupar l’Estat espanyol, i estendre la ingovernabilitat de l’autoorganització. També a Espanya? Catalunya com aquesta anomalia irreductible que escapa, mentre en la seva fugida assaja altres formes de vida.<br />
<br /></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">El laboratori polític “Catalunya” momentàniament es tanca</span>. Això és clar. Quan allò democràtic és el marc d’allò pensable i del que està permès viure: que difícil és canviar alguna cosa! Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) mai no es podrà canviar la societat. Però el que s’ha viscut, l’atreviment de transgredir junts, la força col·lectiva d’un país que ningú pot representar i l’alegria de resistir … No s’obliden mai. La dignitat i la coherència no es negocien.</div>
<h5 style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 14px; margin: 0px; padding: 0px;">
Santiago López Petit és químic i antic professor de Filosofia de la UB.</h5>

Finalment el règim del 78 tampoc ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels setanta van ser derrotades amb morts i mitjançant els pactes de la Moncloa signats pels mateixos sindicats de classe. El moviment del 15-M que va elaborar una crítica radical de la representació política se’l va fer callar emprant com a armes efectives el ridícul i l’aïllament. La rebel·lió catalanista que, per uns moments, ha semblat esgarrapar els fonaments del règim, també ha estat derrotada. En realitat, aquest tercer intent no ha tingut ressò a Espanya on ha predominat la perplexitat quan no ho ha fet una total incomprensió. La crida a l’ordre mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha bloquejat tot intent de canvi. El president Rajoy ho ha afirmat amb la seva habitual capacitat argumentativa: “L’Estat es defensa dels atacs dels qui el volen destruir”. I ha afegit la petita puntualització que l’article 155, encara que un dia deixi d’aplicar-se, mai deixarà de funcionar. És el que s’anomena “Fer complir la Llei”. L’avís és inequívoc. La repressió i la humiliació contra la Catalunya que ha pretès rebel·lar-se seran grans.

Poques vegades ha estat tan evident que la defensa de la Llei (amb majúscula) suposava una declaració de guerra. Això és una cosa que els juristes tertulians tan presents actualment en els mitjans de comunicació difícilment poden arribar a entendre. La llei és una correlació de forces. Ha guanyat Foucault per golejada davant els Habermas i companyia. Un amic jurista em va dir un dia: “Doncs si així són les coses, ja podem plegar”. El poder és, sempre i en última instància, poder matar; l’Estat de Dret serveix per encobrir-lo. Usualment, i per afirmar el mateix encara que de manera més sofisticada, es parla que l’Estat posseeix el “monopoli de la violència física legítima”. Aquesta veritat de l’Estat de Dret és amb la que es van topar els membres del govern català. Quan un d’ells afirma que la Generalitat no estava preparada per desenvolupar la República “plantant cara a un Estat autoritari sense límits per aplicar la violència”. O quan el portaveu dels republicans ens diu que: “Davant les proves clares que aquesta violència podria arribar a produir-se, vam decidir no traspassar aquesta línia vermella” i acaba amb una confessió entendridora: “Mai vam voler posar en risc als ciutadans de Catalunya”. La resposta és d’acord. Moltes gràcies. A ningú li agrada morir. Però aquí hi ha gat amagat. Dit amb altres paraules: els membres del Govern són uns ingenus o són uns ineptes?

“El govern català va ser presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava l’aparell”

Spinoza té en la seva Ètica una frase que s’ha fet molt coneguda: “No sabem el que pot un cos”. Substituir “cos” per “Estat” és útil per explicar els fets. El govern no sabia què pot fer realment un Estat. Però el govern volia construir un Estat propi, oi? Ningú pot negar-los experiència. Fins i tot una persona va perdre un ull a causa d’una bala de goma. Diguem-ho clarament: el que no creien és que la repressió de l’Estat espanyol pogués arribar a la que anomenen la “bona gent”. Als radicals sí… però a persones pacífiques i cíviques! És el que el conseller de Sanitat reconeix quan assegura que “el full de ruta de Junts pel Sí no va tenir en compte la violència de l’Estat”.
Efectivament el govern va acabar sent un govern postmodern. Presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava un aparell que veia així confirmada la seva aposta.

Imatge relacionada

La participació massiva en tantes efemèrides no permetia cap dubte i el camí cap a la independència semblava obert. Fins que la crueltat i el sadisme de la maquinària jurídic-repressiva de l’Estat espanyol va ofegar en llàgrimes l’anhel de llibertat d’alguns i va fer néixer una ràbia immensa en molts. Bany de realitat? Depèn de per a qui. Per al govern, certament. Dins de la seva bombolla autocomplaent no podia comprendre l’assalt que es posava en marxa i el desconcert va començar a aclaparar-los. Van ser incapaços de reaccionar davant dos fets fonamentals: la fugida d’empreses, que és una de les expressions actuals de la lluita de classes, i la presencializació d’una altra Catalunya que també expressa la lluita de classes encara que sovint d’una manera perversa. Va ser, però, l’estranya proclamació de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), l’esdeveniment que va acabar per convertir el govern en un autèntic govern postmodern obligat a emprar un llenguatge teològic per poder salvar-se. Per aquesta raó la DUI va tenir un caràcter inefable: realitat o ficció?

Deixem de banda les peripècies concretes (secretisme, ajornaments, desaparició del govern, etc.). A partir del moment en què apareix la repressió brutal de l’Estat espanyol, l’únic objectiu dels partits independentistes es redueix a pensar l’acció política exclusivament en funció dels seus efectes penals. Segurament és correcte actuar així. No volem màrtirs i cal evitar la presó sempre que es pugui. Malgrat tot, sorgeix una ombra de dubte. Quan una convicció, és a dir, una veritat política, no es defensa fins a les últimes conseqüències per les raons que siguin: ¿aquesta veritat es veu d’alguna manera afectada en ella mateixa? Poso un exemple. QuanGalileu abjura davant els seus jutges i admet que la Terra no gira al voltant del Sol, la veritat científica no es veu en absolut afectada per la seva decisió. En canvi si la presidenta del Parlament no va a la manifestació per la llibertat dels seus companys -perquè així li ho aconsella el seu advocat- tot i no existir cap condició judicial explícita: ¿la seva retracció té el mateix valor que en el cas anterior? Es podrien portar a col·lació altres exemples d’aquesta estratègia “preventiva” que va des d’acceptar pagar multes elevadíssimes fins a refugiar-se en frases ambigües. El problema és fins a quin punt una estratègia d’aquest tipus no contamina finalment el mateix discurs, i el debilita en estendre una sensació de confusió. El govern espanyol i els seus adlàters han aprofitat de seguida l’ocasió per parlar de covardia i d’engany. El govern català ens hauria enganyat a tots els catalans i les catalanes.

“El govern es va autoenganyar. Va jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix”

No cal perdre molt de temps a denunciar el cinisme fastigós de qui ataca i després retreu a l’atacat la falta de valentia. Anem a l’essencial. No. No vam ser enganyats. El govern, en canvi, sí que es va autoenganyar. Va creure en la política. Es va obstinar a jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix. Existeix allò democràtic. Allò democràtic és la forma com avui el poder exerceix el seu domini. Té dues cares: Estat-guerra i feixisme postmodern, heteronomia i autonomia, control i autocontrol. El diàleg i la tolerància remeten a una pretesa dimensió horitzontal. L’existència d’un enemic interior / exterior a eliminar remet a una dimensió vertical. “Allò democràtic” buida l’espai públic de conflictivitat, el neutralitza políticament i militar. Allò democràtic és aquesta Europa, autèntic club d’estats assassins, que externalitza les fronteres per no veure l’horror. No hi va haver fracàs de la política com als benpensants els agrada dir ara. La política democràtica consisteix a callar i fer callar les dissonàncies que podrien amenaçar l’ordre. El govern català incapaç d’entendre el funcionament real d’allò democràtic es va veure abocat a un camí ple d’incoherències. Per això és d’agrair l’honestedat de Clara Ponsatí quan des de l’exili es va atrevir a dir: “No estàvem preparats per donar continuïtat política al que va fer el poble de Catalunya l’1-O”. Va ser molt atacada, però va afirmar la veritat indefugible: el govern no va saber estar a l’altura del coratge i de la dignitat de la gent que va posar els seus cossos per defensar un espai de llibertat. Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament?

“El 3-O va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant un sol poble”

Per uns moments la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc. va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar a aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar als feixistes infiltrats amb exquisida violència. La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent. Per això resulten embafadores tantes crides al civisme, a la bona gent, i als somriures en uns moments de repressió desbocada. Em sap greu. Quan sento la paraula “civisme” penso automàticament en les normatives cíviques que serveixen per netejar l’espai públic de residus socials de tot tipus.

Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada. Sorprèn aquesta ràpida adaptació a un nou escenari malgrat existir presos polítics. El plantejament és força il·lusori: les eleccions són il·legítimes però amb la nostra elevada participació aconseguirem legitimar-les (i, per tant, legitimar-nos davant del món). El discurs independentista o bé es fa necessàriament autocontradictori o bé ha d’acceptar explícitament una renúncia a la independència. “Serem independents si som perseverants i aconseguim una majoria. Quan? No ho sabem. Abans d’independentistes som demòcrates. I abans de demòcrates, som bona gent”, assegura un important polític republicà.

I si provéssim de ser, per una vegada, “dolents” i, en comptes d’aspirar a ser un país normal amb el seu petit estat, volguéssim ser una anomalia que no encaixa? Alliberar Catalunya d’aquest horitzó independentista que sempre acaba per ofegar-la -ja que tot horitzó sempre encadena- potser podria obrir una via inèdita. En una anomalia cap a tot el que el catalanisme hegemònic ocultava. Des de la força del dolor de la Catalunya interior pobre, fins als silencis de les perifèries. Ens volien presentables davant d’una Europa que, no obstant això, mira cap a un altre costat. Per què entestar-se a ser presentables? Els partits polítics de qualsevol color corren apressats cap a les subvencions. Però davant d’aquestes eleccions imposades, hi havia la possibilitat de sabotejar amb una abstenció massiva i organitzada. Començar a desocupar l’Estat espanyol, i estendre la ingovernabilitat de l’autoorganització. També a Espanya? Catalunya com aquesta anomalia irreductible que escapa, mentre en la seva fugida assaja altres formes de vida.

El laboratori polític “Catalunya” momentàniament es tanca. Això és clar. Quan allò democràtic és el marc d’allò pensable i del que està permès viure: que difícil és canviar alguna cosa! Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) mai no es podrà canviar la societat. Però el que s’ha viscut, l’atreviment de transgredir junts, la força col·lectiva d’un país que ningú pot representar i l’alegria de resistir … No s’obliden mai. La dignitat i la coherència no es negocien.

Santiago López Petit és químic i antic professor de Filosofia de la UB.

<h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">
L'acord permetrà a les grans empreses dissenyar i canviar les lleis europees i japoneses que els interessin</h3>
<div>
<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<img alt="La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/11/Image-couv-site-9-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses" /></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
La Comissió Europea, que negocia acords comercials en nom de tots els ciutadans de la Unió Europeua, actualment està finalitzant un acord amb el Japó, el Tractat de Lliure Comerç entre Japó i la Unió Europea o <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">JEFTA</span>. Aquest acord servirà de base per a la cooperació reguladora entre la Unió Europea i Japó.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Aquest nou acord ha estat negociat de forma opaca pels mandataris de la Comissió, i  voluntàriament amagat en la major part de la premsa, de cara a evitar el debat que malgrat la opacitat, va suscitar una gran oposició popular als anteriors tractats TTIP, l’acord amb els EUA, o CETA, l’acord amb Canadà. Tanmateix, algunes veus crítiques ja han cridat l’atenció sobre les seves conseqüències.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Com sosté l’<a href="https://corporateeurope.org/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">Observatori de les Corporacions d’Europa</a>, els acords comercials del segle XXI ja no consisteixen en reduir els aranzels. Pretenen reduir les diferències entre les regulacions dels socis comercials (anomenades “barreres al comerç”). Però el que  els negociadors de comerç i grans empreses anomenen “barreres al comerç” sovint són normes per protegir l’aire que respirem, el menjar que mengem, l’aigua que consumim i per evitar les conseqüències catastròfiques del canvi climàtic. I la cooperació reguladora els posa en perill.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Per què han de ser uns experts en comerç qui decideixen quines regles han de ser “harmonitzades” entre la UE i Japó, quan són persones per qui  l’interès públic és, en el millor dels casos, una reflexió molt secundària?</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
L’harmonització no és inherentment una cosa dolenta, podria suposar avantatges, com ara cooperar en la política climàtica, el problema rau en com es fa. La cooperació reguladora en un acord comercial implica que les decisions sobre quines normes canvien i quines noves regles es fan a principis del procés legislatiu, entre buròcrates comercials i en estreta col·laboració amb grans empreses.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Això dóna una gran quantitat de poder a les corporacions per decidir sobre les legislacions d’interès públic,-regles en què els grans negocis tenen una participació- i posen el comerç per sobre de les consideracions socials i ambientals.<br />
<br />
<img alt="Resultat d'imatges de EU JAPAN" height="206" src="http://exptpartners.com/wp-content/uploads/2017/07/EU-JapanHandshake070717-compressed.jpg" width="400" /><br />
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Prenguem, per exemple, l’harmonització entre Japó i Europa en matèria de protecció de dades. A la Unió Europea, hi ha límits al que les empreses poden fer amb la informació que recullen a Internet. Una restricció fa que les empreses japoneses s’enfadin: l’obligatorietat que les dades dels europeus romanguin en servidors europeus. Si el JEFTA s’hagués aplicat abans que la Unió Europea hagués promulgat aquestes noves normes, hauria estat difícil per a la UE aprovar una llei de protecció de dades tan diferent de la de Japó, tot i que podria ser d’interès superior per als ciutadans europeus.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
No és sorprenent, doncs, que la cooperació reguladora tingui el suport de grans empreses. Té el potencial d’evitar o modificar lleis que puguin actuar contra els interessos de les empreses, especialment les lleis dissenyades per protegir drets socials, la salut pública o la protecció del medi ambient. La implementació d’aquestes lleis pot afectar els marges de benefici de les empreses, i la cooperació reguladora els dóna una altra eina per ajudar-los a evitar-los.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Gràcies a la cooperació reguladora, la Comissió Europea i el Govern japonès proporcionaran una oportunitat perquè els grans representants de les empreses facin comentaris sobre la futura legislació, fins i tot abans que el Parlament Europeu i la Dieta Japonesa (el parlament) tinguin l’oportunitat de fer-ho.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
I, ni treballadors, ni moltes petites i mitjanes empreses, ni ciutadans de Japó i Europa no tindran res a dir, sense les capacitats financeres per pressionar en comitès internacionals opacs. Serà el gran negoci que obtindrà principalment aquest important avantatge de lobbying sobre les futures lleis, així com una major influència sobre la legislació europea i japonesa. Com ho expressà Keidanren, la gran federació empresarial japonesa, el 2015: “Les empreses japoneses que actuen al mercat de la UE necessiten … estar activament involucrades en el desenvolupament de normatives des de la fase inicial”.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<div style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;">
<img alt="Resultat d'imatges de EU JAPAN" height="225" src="http://i2.cdn.turner.com/money/dam/assets/170629121058-japan-eu-trade-780x439.jpg" width="400" /></div>
Això podria posar en risc la salut dels europeus. Per exemple, el 2015, la taula rodona de l’empresa EUJapan, que representa un gran negoci tant a la UE com al Japó, va demanar a la UE que no regulés l’hormona que alterava els productes químics com a causant del càncer (és a dir, causant del càncer) malgrat seriosos dubtes en la comunitat científica sobre la la seguretat d’aquests productes químics.<br />
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
A més, els representants de grans empreses també tindran dret a suggerir canvis a les lleis japoneses i europees existents. Els seus suggeriments es tindran en compte per actualitzar les normes i normes vigents. Queda clarament indicat en la proposta de la Comissió Europea que aquestes propostes suposen eliminar les “càrregues innecessàries”. BusinessEurope, el grup de lobby de grans empreses més influent a Brussel·les, ha atacat prèviament les polítiques de la UE sobre l’aire net o l’impost sobre les transaccions financeres com a “càrregues innecessàries”. De la mateixa manera, amb el JEFTA, els grans empresaris tindran l’oportunitat de debilitar les proteccions ciutadanes, socials i financeres afirmant que aquestes últimes són “càrregues innecessàries per al comerç”.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
Per a l’Observatori de les Corporacions la cooperació reguladora del JEFTA té el potencial de ser perjudicial per a la democràcia, donant a les grans empreses més drets per implicar-se en la legislació en una etapa anterior que els parlamentaris, així com a les proteccions dels consumidors a la UE i al Japó. Per assegurar-se que la cooperació no sigui capturada pels grans negocis i pels seus interessos especials, aquests mecanismes s’han de mantenir fora dels acords comercials i s’han d’integrar en altres contextos, com els acords ambientals o laborals.</div>
</div>
</div>

L'acord permetrà a les grans empreses dissenyar i canviar les lleis europees i japoneses que els interessin

La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses

La Comissió Europea, que negocia acords comercials en nom de tots els ciutadans de la Unió Europeua, actualment està finalitzant un acord amb el Japó, el Tractat de Lliure Comerç entre Japó i la Unió Europea o JEFTA. Aquest acord servirà de base per a la cooperació reguladora entre la Unió Europea i Japó.

Aquest nou acord ha estat negociat de forma opaca pels mandataris de la Comissió, i voluntàriament amagat en la major part de la premsa, de cara a evitar el debat que malgrat la opacitat, va suscitar una gran oposició popular als anteriors tractats TTIP, l’acord amb els EUA, o CETA, l’acord amb Canadà. Tanmateix, algunes veus crítiques ja han cridat l’atenció sobre les seves conseqüències.

Com sosté l’Observatori de les Corporacions d’Europa, els acords comercials del segle XXI ja no consisteixen en reduir els aranzels. Pretenen reduir les diferències entre les regulacions dels socis comercials (anomenades “barreres al comerç”). Però el que els negociadors de comerç i grans empreses anomenen “barreres al comerç” sovint són normes per protegir l’aire que respirem, el menjar que mengem, l’aigua que consumim i per evitar les conseqüències catastròfiques del canvi climàtic. I la cooperació reguladora els posa en perill.

Per què han de ser uns experts en comerç qui decideixen quines regles han de ser “harmonitzades” entre la UE i Japó, quan són persones per qui l’interès públic és, en el millor dels casos, una reflexió molt secundària?

L’harmonització no és inherentment una cosa dolenta, podria suposar avantatges, com ara cooperar en la política climàtica, el problema rau en com es fa. La cooperació reguladora en un acord comercial implica que les decisions sobre quines normes canvien i quines noves regles es fan a principis del procés legislatiu, entre buròcrates comercials i en estreta col·laboració amb grans empreses.

Això dóna una gran quantitat de poder a les corporacions per decidir sobre les legislacions d’interès públic,-regles en què els grans negocis tenen una participació- i posen el comerç per sobre de les consideracions socials i ambientals.

Resultat d'imatges de EU JAPAN

Prenguem, per exemple, l’harmonització entre Japó i Europa en matèria de protecció de dades. A la Unió Europea, hi ha límits al que les empreses poden fer amb la informació que recullen a Internet. Una restricció fa que les empreses japoneses s’enfadin: l’obligatorietat que les dades dels europeus romanguin en servidors europeus. Si el JEFTA s’hagués aplicat abans que la Unió Europea hagués promulgat aquestes noves normes, hauria estat difícil per a la UE aprovar una llei de protecció de dades tan diferent de la de Japó, tot i que podria ser d’interès superior per als ciutadans europeus.

No és sorprenent, doncs, que la cooperació reguladora tingui el suport de grans empreses. Té el potencial d’evitar o modificar lleis que puguin actuar contra els interessos de les empreses, especialment les lleis dissenyades per protegir drets socials, la salut pública o la protecció del medi ambient. La implementació d’aquestes lleis pot afectar els marges de benefici de les empreses, i la cooperació reguladora els dóna una altra eina per ajudar-los a evitar-los.

Gràcies a la cooperació reguladora, la Comissió Europea i el Govern japonès proporcionaran una oportunitat perquè els grans representants de les empreses facin comentaris sobre la futura legislació, fins i tot abans que el Parlament Europeu i la Dieta Japonesa (el parlament) tinguin l’oportunitat de fer-ho.

I, ni treballadors, ni moltes petites i mitjanes empreses, ni ciutadans de Japó i Europa no tindran res a dir, sense les capacitats financeres per pressionar en comitès internacionals opacs. Serà el gran negoci que obtindrà principalment aquest important avantatge de lobbying sobre les futures lleis, així com una major influència sobre la legislació europea i japonesa. Com ho expressà Keidanren, la gran federació empresarial japonesa, el 2015: “Les empreses japoneses que actuen al mercat de la UE necessiten … estar activament involucrades en el desenvolupament de normatives des de la fase inicial”.

Això podria posar en risc la salut dels europeus. Per exemple, el 2015, la taula rodona de l’empresa EUJapan, que representa un gran negoci tant a la UE com al Japó, va demanar a la UE que no regulés l’hormona que alterava els productes químics com a causant del càncer (és a dir, causant del càncer) malgrat seriosos dubtes en la comunitat científica sobre la la seguretat d’aquests productes químics.

A més, els representants de grans empreses també tindran dret a suggerir canvis a les lleis japoneses i europees existents. Els seus suggeriments es tindran en compte per actualitzar les normes i normes vigents. Queda clarament indicat en la proposta de la Comissió Europea que aquestes propostes suposen eliminar les “càrregues innecessàries”. BusinessEurope, el grup de lobby de grans empreses més influent a Brussel·les, ha atacat prèviament les polítiques de la UE sobre l’aire net o l’impost sobre les transaccions financeres com a “càrregues innecessàries”. De la mateixa manera, amb el JEFTA, els grans empresaris tindran l’oportunitat de debilitar les proteccions ciutadanes, socials i financeres afirmant que aquestes últimes són “càrregues innecessàries per al comerç”.

Per a l’Observatori de les Corporacions la cooperació reguladora del JEFTA té el potencial de ser perjudicial per a la democràcia, donant a les grans empreses més drets per implicar-se en la legislació en una etapa anterior que els parlamentaris, així com a les proteccions dels consumidors a la UE i al Japó. Per assegurar-se que la cooperació no sigui capturada pels grans negocis i pels seus interessos especials, aquests mecanismes s’han de mantenir fora dels acords comercials i s’han d’integrar en altres contextos, com els acords ambientals o laborals.

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/11/Image-couv-site-9-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="La UE prepara amb el Japó un nou tractat de Comerç que perjudicarà la democràcia i els drets socials per afavorir les grans empreses" /></span></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<h3 class="lead" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">
L'acord permetrà a les grans empreses dissenyar i canviar les lleis europees i japoneses que els interessin</h3>
<div class="post-meta" style="border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; border-top-color: rgb(238, 238, 238); border-top-style: solid; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 13px; margin: 1.5em 0px; padding: 0.5em;">
<span class="author" style="box-sizing: border-box; color: #999999; margin: 0px 1em 5px 0px;">Escrit per <a href="http://laccent.cat/author/nguyen/" rel="author" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;" title="Entrades de L'Accent">L'Accent</a></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La Comissió Europea, que negocia acords comercials en nom de tots els ciutadans de la Unió Europeua, actualment està finalitzant un acord amb el Japó, el Tractat de Lliure Comerç entre Japó i la Unió Europea o <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">JEFTA</span>. Aquest acord servirà de base per a la cooperació reguladora entre la Unió Europea i Japó.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aquest nou acord ha estat negociat de forma opaca pels mandataris de la Comissió, i  voluntàriament amagat en la major part de la premsa, de cara a evitar el debat que malgrat la opacitat, va suscitar una gran oposició popular als anteriors tractats TTIP, l’acord amb els EUA, o CETA, l’acord amb Canadà. Tanmateix, algunes veus crítiques ja han cridat l’atenció sobre les seves conseqüències.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Com sosté l’<a href="https://corporateeurope.org/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">Observatori de les Corporacions d’Europa</a>, els acords comercials del segle XXI ja no consisteixen en reduir els aranzels. Pretenen reduir les diferències entre les regulacions dels socis comercials (anomenades “barreres al comerç”). Però el que  els negociadors de comerç i grans empreses anomenen “barreres al comerç” sovint són normes per protegir l’aire que respirem, el menjar que mengem, l’aigua que consumim i per evitar les conseqüències catastròfiques del canvi climàtic. I la cooperació reguladora els posa en perill.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Per què han de ser uns experts en comerç qui decideixen quines regles han de ser “harmonitzades” entre la UE i Japó, quan són persones per qui  l’interès públic és, en el millor dels casos, una reflexió molt secundària?</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’harmonització no és inherentment una cosa dolenta, podria suposar avantatges, com ara cooperar en la política climàtica, el problema rau en com es fa. La cooperació reguladora en un acord comercial implica que les decisions sobre quines normes canvien i quines noves regles es fan a principis del procés legislatiu, entre buròcrates comercials i en estreta col·laboració amb grans empreses.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Això dóna una gran quantitat de poder a les corporacions per decidir sobre les legislacions d’interès públic,-regles en què els grans negocis tenen una participació- i posen el comerç per sobre de les consideracions socials i ambientals.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Prenguem, per exemple, l’harmonització entre Japó i Europa en matèria de protecció de dades. A la Unió Europea, hi ha límits al que les empreses poden fer amb la informació que recullen a Internet. Una restricció fa que les empreses japoneses s’enfadin: l’obligatorietat que les dades dels europeus romanguin en servidors europeus. Si el JEFTA s’hagués aplicat abans que la Unió Europea hagués promulgat aquestes noves normes, hauria estat difícil per a la UE aprovar una llei de protecció de dades tan diferent de la de Japó, tot i que podria ser d’interès superior per als ciutadans europeus.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No és sorprenent, doncs, que la cooperació reguladora tingui el suport de grans empreses. Té el potencial d’evitar o modificar lleis que puguin actuar contra els interessos de les empreses, especialment les lleis dissenyades per protegir drets socials, la salut pública o la protecció del medi ambient. La implementació d’aquestes lleis pot afectar els marges de benefici de les empreses, i la cooperació reguladora els dóna una altra eina per ajudar-los a evitar-los.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Gràcies a la cooperació reguladora, la Comissió Europea i el Govern japonès proporcionaran una oportunitat perquè els grans representants de les empreses facin comentaris sobre la futura legislació, fins i tot abans que el Parlament Europeu i la Dieta Japonesa (el parlament) tinguin l’oportunitat de fer-ho.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I, ni treballadors, ni moltes petites i mitjanes empreses, ni ciutadans de Japó i Europa no tindran res a dir, sense les capacitats financeres per pressionar en comitès internacionals opacs. Serà el gran negoci que obtindrà principalment aquest important avantatge de lobbying sobre les futures lleis, així com una major influència sobre la legislació europea i japonesa. Com ho expressà Keidanren, la gran federació empresarial japonesa, el 2015: “Les empreses japoneses que actuen al mercat de la UE necessiten … estar activament involucrades en el desenvolupament de normatives des de la fase inicial”.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Això podria posar en risc la salut dels europeus. Per exemple, el 2015, la taula rodona de l’empresa EUJapan, que representa un gran negoci tant a la UE com al Japó, va demanar a la UE que no regulés l’hormona que alterava els productes químics com a causant del càncer (és a dir, causant del càncer) malgrat seriosos dubtes en la comunitat científica sobre la la seguretat d’aquests productes químics.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A més, els representants de grans empreses també tindran dret a suggerir canvis a les lleis japoneses i europees existents. Els seus suggeriments es tindran en compte per actualitzar les normes i normes vigents. Queda clarament indicat en la proposta de la Comissió Europea que aquestes propostes suposen eliminar les “càrregues innecessàries”. BusinessEurope, el grup de lobby de grans empreses més influent a Brussel·les, ha atacat prèviament les polítiques de la UE sobre l’aire net o l’impost sobre les transaccions financeres com a “càrregues innecessàries”. De la mateixa manera, amb el JEFTA, els grans empresaris tindran l’oportunitat de debilitar les proteccions ciutadanes, socials i financeres afirmant que aquestes últimes són “càrregues innecessàries per al comerç”.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Per a l’Observatori de les Corporacions la cooperació reguladora del JEFTA té el potencial de ser perjudicial per a la democràcia, donant a les grans empreses més drets per implicar-se en la legislació en una etapa anterior que els parlamentaris, així com a les proteccions dels consumidors a la UE i al Japó. Per assegurar-se que la cooperació no sigui capturada pels grans negocis i pels seus interessos especials, aquests mecanismes s’han de mantenir fora dels acords comercials i s’han d’integrar en altres contextos, com els acords ambientals o laborals.</span></div>
</div>

L'acord permetrà a les grans empreses dissenyar i canviar les lleis europees i japoneses que els interessin

Escrit per L'Accent

<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
<br /></div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_6652" style="border: none; color: #b1b1b1; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><img alt="" class="size-medium wp-image-6652" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells-300x200.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells-300x200.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells-768x512.jpg 768w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells-1024x682.jpg 1024w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2017/11/07174051/castells.jpg 1400w" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></span></a><br />
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Àngels Martinez Castells durant una entrevista amb CRÍTIC / JORDI BORRÀS</span></div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Molts anys de vida, anàlisi i saviesa de <span style="font-weight: 700;">Miquel Caminal</span> varen entregar-se a la defensa del federalisme com a la forma d’estat que millor podia recollir la pluralitat (i la plurinacionalitat) de la realitat política. Això significava que cap col·lectiu havia de renunciar a la seva identitat per conviure lliurament i en el respecte de les diferències. El federalisme, com l’entenia Caminal, significa l’oposat al nacionalisme. I l’amarg camí que fa Caminal fins a la ‘<a href="http://www.sinpermiso.info/textos/triloga-federal-tres-cartas-de-un-federalista-cataln" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Trilogia federal</a>.<a href="http://www.sinpermiso.info/textos/triloga-federal-tres-cartas-de-un-federalista-cataln" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Tres cartas de un federalista catalán</a>‘ publicada pocs mesos abans de la seva mort, el maig del 2014, és de fet la constatació del mur que representa el nacionalisme espanyol (que no volen reconèixer) imposat com una llosa a totes les nacions de l’Estat en la seva disfressa armada de constitucionalisme. Un nacionalisme “per imperatiu legal”  en fase recentralitzadora, que nega i aniquila el dret a existir de cap altra nació I identitat I fa impossible, doncs, fins i tot l’inici de diàleg en clau federal.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="font-weight: 700;">Ara s’inicia l’enèsim manifest per demanar un referèndum amb una part del govern votat de Catalunya a la presó</span>. Una altra, en llibertat vigilada, nord enllà, en països més plans però on la justícia s’allibera de venjances. La dissolució del Parlament i convocatòria d’unes eleccions per la gràcia de Déu demostren com n’és de difícil, per no dir impossible, defensar avui, no que sigui per un demà més llunyà, un encaix federal o confederal de Catalunya amb l’Estat espanyol que asseguri aquell mínim de garanties imprescindibles, com el tracte entre iguals i el respecte amb el qual s’haurien de tractar ambdues parts. A les alçades que estem d’aplicació del 155 per una declaració d’independència proclamada pel Parlament  i un procés avortat per la força, ni tan sols l’inici de diàleg sembla possible. El darrer avís rebut dels amos de la força és prou clar:  cal “votar bé” perquè la facècia electoral s’escrigui al BOE.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“L’entesa entre les elits catalanes i “centrals” ha estat possible quan els Macià o Pujol de torn han abraçat la causa aliena”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">I les amenaces van caient, com pluja gelada, sobre una gent que s’alça en poble, contra el vent, i que acaba de demostrar, una vegada més, que comparteix una diferent manera d’empènyer, fer i  protagonitzar la història (molt més des de baix, amb la força de la gent del treball, del camp, menestral) sinó pel sentit comunitari que es contagia per la disposició majoritària a acollir, a créixer de forma mestissa respectant les diferències. L’entesa entre les elits catalanes i “centrals” sols ha estat possible quan els Macià o els Pujol de torn han abraçat la causa aliena. Però si volem, en canvi, un diàleg en igualtat entre els representants polítics dels diferents pobles, hi ha massa moments en què la taula es queda massa buida. I enfront de les temences interessades, els càlculs electorals o les incomprensions tenyides d’egoistes, des de baix, a Madrid i el País Basc, entre altres llocs, els carrers s’omplen de gent que va a contracorrent del pensament dominant del nacionalisme espanyol i és solidària  amb Catalunya. I és tant d’agrair…</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="font-weight: 700;">La solidaritat que va arribant des de tota la pell de brau malgrat lleis mordassa i escamots feixistes que retornen ma alçada i “cara al sol”</span> compensa en part  la incompareixença d’actors plurals habituals dels millors moments de la cultura insubmisa hispana. L’empatia, la proximitat que podrien representar els hereus dels Comuneros, les feministes, els defensors del lliure ensenyament i els regeneracionistes, queda segrestada pels funcionaris d’un atrotinat imperi que va morir amb Franco però va mantenir indemnes els pilars ideològics i de repressió, convertint tota la geografia sota el seu comandament en un país de presons, de por i de censura.</span><br />
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><img alt="Resultat d'imatges de regimen 78" height="300" src="https://dedona.files.wordpress.com/2017/10/22279587_10214884781132716_4359177537651127951_n.jpg" width="400" /></span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">I es confirma, una vegada més,  que el nacionalisme espanyol és més compartit del que sembla. És incapaç no ja d’encapçalar, sinó fins i tot de conviure  amb un desenvolupament pluralista i federal de la democràcia. Fins i tot organitzacions que es volen nascudes de lluites obreres (<span style="font-weight: 700;">PSOE</span>) són avui incompatibles amb un reconeixement positiu i efectiu de la plurinacionalitat (que diuen entendre i defensar<span style="font-weight: 700;"> IU i Podemos</span>, però que de fet desmenteixen a la pràctica que ajudin a teixir des d’un respecte i tracte d’iguals i entre iguals).</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“Qui protagonitza un procés independentista ple de contradiccions, no és cap elit, ni una CiU ja desfeta”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“Tan complicat és entendre que la unió voluntària només és possible si es produeix un igual reconeixement per a tots amb la seva identitat d’origen?” es preguntava <span style="font-weight: 700;">Miquel Caminal</span> en la  seva Trilogia.  El federalista era molt conscient que el  sentiment de pertinença compartit sorgeix quan existeix  igualtat, i no (podríem afegir)  quan es vol la imposició de jerarquies,  d’una cultura i llengua sobre les altres, o una història i uns valors sobre altres. I maneres de fer d’un sol enfocament que devaluen la convivència.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Un element addicional a tenir present, un aclariment que sembla imprescindible de fer a les esquerres que encara estiguin en trànsit entre l’autonomisme i un federalisme més o menys idealista sota una monarquia sense caretes: qui protagonitza el que està succeint a Catalunya, en aquest procés ple de contradiccions, no és cap elit, <span style="font-weight: 700;">ni una CiU ja desfeta, ni uns polítics convergents compromesos i servidors d’oligarquies nostrades o alienes</span>… qui és protagonista i ha escrit les seves millors pàgines d’afirmació com a poble i ha marcat la llum dels dies 1 i 3 d’octubre són les capes populars més transversals però també més en risc de perdre -encara més- drets socials i laborals. I ho han fet amb consciència que lluitaven pel dret a decidir-ho tot, a voler el pa sencer, amb la companyia i lideratge acceptat d’organitzacions civils i sindicats no compromesos o que s’obliden, per unes hores, de la renúncia de classe per una cohesió social que moltes vegades ens ha conduït a les derrotes més estrepitoses i a les desigualtats més doloroses.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“La lògica de l’Estat assumida per una part de les esquerres tradueix cohesió social per comportar-se com a súbdit”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">La lògica de l’Estat assumida per una part de les esquerres tradueix cohesió social per comportar-se com a súbdit, renunciar a valors republicans i als drets de ciutadania que es varen començar a conquerir ja en el segle XIX, i significa restar inerme (fins i tot còmplices)  de la corrupció, l’increment de l’explotació i la despossessió. Una despossessió que va més enllà del que és tangible, que arriba als models d’integració, a l’educació laica i en valors, i que ens priva d’aquella dignitat tan necessària per a l’exercici del pensament lliure o la lluita solidària i tan saludable com el pa de bon matí i les roses, sempre.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Crec interpretar bé avui a Caminal si afirmo que les tensions que estem vivint  no són alienes a  la defensa del que s’ha conquerit des de baix versus el que cada dia se’ns imposa  des de dalt, des dels despatxos, la Moncloa o Wall Street. Una imposició que es tradueix en la dogmatització d’uns textos ja arcaics, per més que es vulguin respectables amb cognom de constitucionals, que utilitza la por I la força sense raó ni proporció, en l’absència  (o complicitat, o indefinició en la contradicció pràctica) de veus que poden defensar i fer seus, des de la igualtat i el respecte, la voluntat i el sentit federal o no d’autodeterminació  (majoritari o minoritari està per veure, perquè no volen que es vegi ni es compti) de la gent de Catalunya.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">La pretesa equidistància entre repressió  (155) i autodeterminació és una triple renúncia de classe, nacional i dels Drets Humans.</span></span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">A hores d’ara, ja és molt evident que el nacionalisme espanyol (ni tan sols la seva fracció més educada i suposadament europeista) mai ha cregut en l’autonomia política per convicció. Ho ha fet per resignació  esperant delerós el moment de fer-se enrere cap al centralisme que defensen amb la mateixa convicció <span style="font-weight: 700;">Josep Borrell o Mariano Rajoy</span>. La intervenció i restricció de les finances autonòmiques, tot el procés recentralitzador i autoritari, té el seu parió en les normes restrictives que pateixen els ajuntaments de fa temps.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Per tant, el que amb optimisme poc fonamentat, alguns voldrien com un futur a considerar (el desenvolupament en positiu, evolucionat,  d’un Estat Autonòmic amb horitzó federal) o d’un<span style="font-weight: 700;">Estat federal, confederal, associat o fins i tot independent</span> que succeís a la fi de les autonomies en una transició ordenada (de la Llei a la Llei) ja ha demostrat que embarranca i s’enfonsa en la impossibilitat del pitjor nacionalisme espanyol que ara pren forma en un 155 transmutat i de mil interpretacions d’una Constitució zombi que no es pot moure de la seva bombolla autoritària i repressiva. En tenim massa proves, i massa doloroses. I les patim cada dia.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“Cada vegada que des de Catalunya s’ha promogut una lectura autonomista i pluralista de la Constitució espanyola de 1978 mitjançant reformes estatutàries, la resposta de les institucions de l’Estat ha estat negativa i decebedora”. Això deia Caminal en les seves darreres setmanes de vida, defensant l’última ràtio d’un referèndum que podem certificar nosaltres ara, de nou, amb l’amargor de la burla i la vexació de les nostres institucions, que mai acceptaran els hereus del franquisme, els constructors de l’aparell repressor del 78.</span><br />
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><img alt="Resultat d'imatges de regimen 78" src="http://furor.tv/wp-content/uploads/2017/10/padres-de-la-constitucion.png" /></span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">De fet, cap sorpresa. Sols les caretes, que han caigut, i el franquisme que es desperta en fúria que mai havia desaparegut. Tornem a Miquel Caminal, que sembla que escrigui avui: “La fatiga i desafecció han arrelat en la gran majoria de la societat catalana. En política el temps és molt important i el temps federal està sent sobrepassat pels esdeveniments. O s’assumeix amb valentia la necessitat d’un pacte d’Estat entre totes les forces democràtiques per al desenvolupament federal i plurinacional de l’Estat autonòmic, o el catalanisme polític pot intentar escometre un pas històric cap a la constitució d’un Estat propi dins de la Unió Europea (…). L’independentisme ja no és una utopia.”</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">No és una Utopia. En un altre context, més democràtic, sense estaques del passat, seria a mà d’un referèndum sense massa èpica. Però en el context real que ens toca viure, la Utopia compartida per centenars de milers de persones (sense poder saber mai la xifra exacta) és perseguida amb una duresa extrema, que ens retorna a temps passats. Difícil de creure per a qualsevol demòcrata, i inimaginable que ho contempli una UE que veu créixer els camps de concentració a les seves fronteres I omplir-se les presons espanyoles de presos polítics.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Des  del seu profund capteniment demòcrata i federalista Caminal afirmava que en democràcia ningú ha de ser sotmès contra la seva voluntat. I si la gran majoria del poble català vol i exigeix ser consultat, les institucions de l’Estat han de respectar aquesta voluntat i adoptar les decisions necessàries perquè la consulta democràtica sigui possible. Però això era sols raonament acadèmic impecable en un país amb greus mancances en educació per la ciutadania. <span style="font-weight: 700;">Deia Caminal: “Si la majoria del poble català decideix en referèndum optar per la constitució d’un Estat independent, les institucions de l’Estat espanyol han de respectar aquesta voluntat</span> i obrir un procés de negociació política amb els legítims representants del poble català. La democràcia és l’únic sistema vàlid per negociar i consensuar acords tant d’unió com de secessió. Tota imposició autoritària, sigui quina sigui la via utilitzada, és antidemocràtica i inconstitucional.”  Fins I tot, doncs,  la utilització del 155 suposadament extret de la mateixa Constitució.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">El dilema per als darrers federalistes, pels republicans no independentistes, pren un caire més dramàtic encara. Les persones demòcrates de pedra picada (i lúcides) s’adonen fins al vertigen que els comportaments cada vegada <span style="font-weight: 700;">més autoritaris del partit del govern i dels que li donen suport, PSOE inclòs</span>, deixa sense sortides pròpies el que veuen com a propostes raonables. Hi ha moments en què fins i tot sembla cínic utilitzar la paraula diàleg. Perquè diàleg sense mediació efectiva (o mediació amb traïdoria) deixa massa abandonada la part més feble al maltractador sense escrúpols.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Què s’hauria de fer doncs des del federalisme o el confederalisme que malviuen en el somni (malson) de la raó?</span></span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Caminal ens deia que quan no és possible promoure la unió en la diversitat cal assumir també<span style="font-weight: 700;">el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció,</span>quan totes les altres han resultat ermes o impossibles.</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">En les seves paraules del 2014: “El catalanisme, en l’hora actual, està assumint de forma preponderant l’opció per la independència de Catalunya i la seva separació de l’Estat espanyol. Durant dècades s’han defensat de forma majoritària les opcions autonomista i federalista, però el tancament i intolerància del nacionalisme espanyol ha deixat sense futur ni credibilitat aquestes tradicions pactistes del catalanisme. Només una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això passi. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.”</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">I aquest és també, i sobretot, fins i tot en la insubmissió, un camí democràtic.</span></div>
<h5 style="border: none; color: #b1b1b1; margin: 0px; padding: 0px;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: small;">Àngels Martínez Castells ha estat professora d’Economia a la UB i diputada per Podem al Parlament. Si voleu més informació, podeu llegir aquesta entrevista en clau biogràfica publicada a <a href="http://www.elcritic.cat/entrevistes/angels-martinez-castells-es%C2%A0increible-que-catalunya-si-que-es-pot-hagi-durat-dos-anys-hi-ha-hagut-molta-tensio-17059" style="color: black; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">CRÍTIC</a>.</span></h5>

Àngels Martinez Castells durant una entrevista amb CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Molts anys de vida, anàlisi i saviesa de Miquel Caminal varen entregar-se a la defensa del federalisme com a la forma d’estat que millor podia recollir la pluralitat (i la plurinacionalitat) de la realitat política. Això significava que cap col·lectiu havia de renunciar a la seva identitat per conviure lliurament i en el respecte de les diferències. El federalisme, com l’entenia Caminal, significa l’oposat al nacionalisme. I l’amarg camí que fa Caminal fins a la ‘Trilogia federal.Tres cartas de un federalista catalán‘ publicada pocs mesos abans de la seva mort, el maig del 2014, és de fet la constatació del mur que representa el nacionalisme espanyol (que no volen reconèixer) imposat com una llosa a totes les nacions de l’Estat en la seva disfressa armada de constitucionalisme. Un nacionalisme “per imperatiu legal” en fase recentralitzadora, que nega i aniquila el dret a existir de cap altra nació I identitat I fa impossible, doncs, fins i tot l’inici de diàleg en clau federal.

Ara s’inicia l’enèsim manifest per demanar un referèndum amb una part del govern votat de Catalunya a la presó. Una altra, en llibertat vigilada, nord enllà, en països més plans però on la justícia s’allibera de venjances. La dissolució del Parlament i convocatòria d’unes eleccions per la gràcia de Déu demostren com n’és de difícil, per no dir impossible, defensar avui, no que sigui per un demà més llunyà, un encaix federal o confederal de Catalunya amb l’Estat espanyol que asseguri aquell mínim de garanties imprescindibles, com el tracte entre iguals i el respecte amb el qual s’haurien de tractar ambdues parts. A les alçades que estem d’aplicació del 155 per una declaració d’independència proclamada pel Parlament i un procés avortat per la força, ni tan sols l’inici de diàleg sembla possible. El darrer avís rebut dels amos de la força és prou clar: cal “votar bé” perquè la facècia electoral s’escrigui al BOE.

“L’entesa entre les elits catalanes i “centrals” ha estat possible quan els Macià o Pujol de torn han abraçat la causa aliena”

I les amenaces van caient, com pluja gelada, sobre una gent que s’alça en poble, contra el vent, i que acaba de demostrar, una vegada més, que comparteix una diferent manera d’empènyer, fer i protagonitzar la història (molt més des de baix, amb la força de la gent del treball, del camp, menestral) sinó pel sentit comunitari que es contagia per la disposició majoritària a acollir, a créixer de forma mestissa respectant les diferències. L’entesa entre les elits catalanes i “centrals” sols ha estat possible quan els Macià o els Pujol de torn han abraçat la causa aliena. Però si volem, en canvi, un diàleg en igualtat entre els representants polítics dels diferents pobles, hi ha massa moments en què la taula es queda massa buida. I enfront de les temences interessades, els càlculs electorals o les incomprensions tenyides d’egoistes, des de baix, a Madrid i el País Basc, entre altres llocs, els carrers s’omplen de gent que va a contracorrent del pensament dominant del nacionalisme espanyol i és solidària amb Catalunya. I és tant d’agrair…

La solidaritat que va arribant des de tota la pell de brau malgrat lleis mordassa i escamots feixistes que retornen ma alçada i “cara al sol” compensa en part la incompareixença d’actors plurals habituals dels millors moments de la cultura insubmisa hispana. L’empatia, la proximitat que podrien representar els hereus dels Comuneros, les feministes, els defensors del lliure ensenyament i els regeneracionistes, queda segrestada pels funcionaris d’un atrotinat imperi que va morir amb Franco però va mantenir indemnes els pilars ideològics i de repressió, convertint tota la geografia sota el seu comandament en un país de presons, de por i de censura.

Resultat d'imatges de regimen 78

I es confirma, una vegada més, que el nacionalisme espanyol és més compartit del que sembla. És incapaç no ja d’encapçalar, sinó fins i tot de conviure amb un desenvolupament pluralista i federal de la democràcia. Fins i tot organitzacions que es volen nascudes de lluites obreres (PSOE) són avui incompatibles amb un reconeixement positiu i efectiu de la plurinacionalitat (que diuen entendre i defensar IU i Podemos, però que de fet desmenteixen a la pràctica que ajudin a teixir des d’un respecte i tracte d’iguals i entre iguals).

“Qui protagonitza un procés independentista ple de contradiccions, no és cap elit, ni una CiU ja desfeta”

“Tan complicat és entendre que la unió voluntària només és possible si es produeix un igual reconeixement per a tots amb la seva identitat d’origen?” es preguntava Miquel Caminal en la seva Trilogia. El federalista era molt conscient que el sentiment de pertinença compartit sorgeix quan existeix igualtat, i no (podríem afegir) quan es vol la imposició de jerarquies, d’una cultura i llengua sobre les altres, o una història i uns valors sobre altres. I maneres de fer d’un sol enfocament que devaluen la convivència.

Un element addicional a tenir present, un aclariment que sembla imprescindible de fer a les esquerres que encara estiguin en trànsit entre l’autonomisme i un federalisme més o menys idealista sota una monarquia sense caretes: qui protagonitza el que està succeint a Catalunya, en aquest procés ple de contradiccions, no és cap elit, ni una CiU ja desfeta, ni uns polítics convergents compromesos i servidors d’oligarquies nostrades o alienes… qui és protagonista i ha escrit les seves millors pàgines d’afirmació com a poble i ha marcat la llum dels dies 1 i 3 d’octubre són les capes populars més transversals però també més en risc de perdre -encara més- drets socials i laborals. I ho han fet amb consciència que lluitaven pel dret a decidir-ho tot, a voler el pa sencer, amb la companyia i lideratge acceptat d’organitzacions civils i sindicats no compromesos o que s’obliden, per unes hores, de la renúncia de classe per una cohesió social que moltes vegades ens ha conduït a les derrotes més estrepitoses i a les desigualtats més doloroses.

“La lògica de l’Estat assumida per una part de les esquerres tradueix cohesió social per comportar-se com a súbdit”

La lògica de l’Estat assumida per una part de les esquerres tradueix cohesió social per comportar-se com a súbdit, renunciar a valors republicans i als drets de ciutadania que es varen començar a conquerir ja en el segle XIX, i significa restar inerme (fins i tot còmplices) de la corrupció, l’increment de l’explotació i la despossessió. Una despossessió que va més enllà del que és tangible, que arriba als models d’integració, a l’educació laica i en valors, i que ens priva d’aquella dignitat tan necessària per a l’exercici del pensament lliure o la lluita solidària i tan saludable com el pa de bon matí i les roses, sempre.

Crec interpretar bé avui a Caminal si afirmo que les tensions que estem vivint no són alienes a la defensa del que s’ha conquerit des de baix versus el que cada dia se’ns imposa des de dalt, des dels despatxos, la Moncloa o Wall Street. Una imposició que es tradueix en la dogmatització d’uns textos ja arcaics, per més que es vulguin respectables amb cognom de constitucionals, que utilitza la por I la força sense raó ni proporció, en l’absència (o complicitat, o indefinició en la contradicció pràctica) de veus que poden defensar i fer seus, des de la igualtat i el respecte, la voluntat i el sentit federal o no d’autodeterminació (majoritari o minoritari està per veure, perquè no volen que es vegi ni es compti) de la gent de Catalunya.

La pretesa equidistància entre repressió (155) i autodeterminació és una triple renúncia de classe, nacional i dels Drets Humans.

A hores d’ara, ja és molt evident que el nacionalisme espanyol (ni tan sols la seva fracció més educada i suposadament europeista) mai ha cregut en l’autonomia política per convicció. Ho ha fet per resignació esperant delerós el moment de fer-se enrere cap al centralisme que defensen amb la mateixa convicció Josep Borrell o Mariano Rajoy. La intervenció i restricció de les finances autonòmiques, tot el procés recentralitzador i autoritari, té el seu parió en les normes restrictives que pateixen els ajuntaments de fa temps.

Per tant, el que amb optimisme poc fonamentat, alguns voldrien com un futur a considerar (el desenvolupament en positiu, evolucionat, d’un Estat Autonòmic amb horitzó federal) o d’unEstat federal, confederal, associat o fins i tot independent que succeís a la fi de les autonomies en una transició ordenada (de la Llei a la Llei) ja ha demostrat que embarranca i s’enfonsa en la impossibilitat del pitjor nacionalisme espanyol que ara pren forma en un 155 transmutat i de mil interpretacions d’una Constitució zombi que no es pot moure de la seva bombolla autoritària i repressiva. En tenim massa proves, i massa doloroses. I les patim cada dia.

“Cada vegada que des de Catalunya s’ha promogut una lectura autonomista i pluralista de la Constitució espanyola de 1978 mitjançant reformes estatutàries, la resposta de les institucions de l’Estat ha estat negativa i decebedora”. Això deia Caminal en les seves darreres setmanes de vida, defensant l’última ràtio d’un referèndum que podem certificar nosaltres ara, de nou, amb l’amargor de la burla i la vexació de les nostres institucions, que mai acceptaran els hereus del franquisme, els constructors de l’aparell repressor del 78.

Resultat d'imatges de regimen 78

De fet, cap sorpresa. Sols les caretes, que han caigut, i el franquisme que es desperta en fúria que mai havia desaparegut. Tornem a Miquel Caminal, que sembla que escrigui avui: “La fatiga i desafecció han arrelat en la gran majoria de la societat catalana. En política el temps és molt important i el temps federal està sent sobrepassat pels esdeveniments. O s’assumeix amb valentia la necessitat d’un pacte d’Estat entre totes les forces democràtiques per al desenvolupament federal i plurinacional de l’Estat autonòmic, o el catalanisme polític pot intentar escometre un pas històric cap a la constitució d’un Estat propi dins de la Unió Europea (…). L’independentisme ja no és una utopia.”

No és una Utopia. En un altre context, més democràtic, sense estaques del passat, seria a mà d’un referèndum sense massa èpica. Però en el context real que ens toca viure, la Utopia compartida per centenars de milers de persones (sense poder saber mai la xifra exacta) és perseguida amb una duresa extrema, que ens retorna a temps passats. Difícil de creure per a qualsevol demòcrata, i inimaginable que ho contempli una UE que veu créixer els camps de concentració a les seves fronteres I omplir-se les presons espanyoles de presos polítics.

Des del seu profund capteniment demòcrata i federalista Caminal afirmava que en democràcia ningú ha de ser sotmès contra la seva voluntat. I si la gran majoria del poble català vol i exigeix ser consultat, les institucions de l’Estat han de respectar aquesta voluntat i adoptar les decisions necessàries perquè la consulta democràtica sigui possible. Però això era sols raonament acadèmic impecable en un país amb greus mancances en educació per la ciutadania. Deia Caminal: “Si la majoria del poble català decideix en referèndum optar per la constitució d’un Estat independent, les institucions de l’Estat espanyol han de respectar aquesta voluntat i obrir un procés de negociació política amb els legítims representants del poble català. La democràcia és l’únic sistema vàlid per negociar i consensuar acords tant d’unió com de secessió. Tota imposició autoritària, sigui quina sigui la via utilitzada, és antidemocràtica i inconstitucional.” Fins I tot, doncs, la utilització del 155 suposadament extret de la mateixa Constitució.

El dilema per als darrers federalistes, pels republicans no independentistes, pren un caire més dramàtic encara. Les persones demòcrates de pedra picada (i lúcides) s’adonen fins al vertigen que els comportaments cada vegada més autoritaris del partit del govern i dels que li donen suport, PSOE inclòs, deixa sense sortides pròpies el que veuen com a propostes raonables. Hi ha moments en què fins i tot sembla cínic utilitzar la paraula diàleg. Perquè diàleg sense mediació efectiva (o mediació amb traïdoria) deixa massa abandonada la part més feble al maltractador sense escrúpols.

Què s’hauria de fer doncs des del federalisme o el confederalisme que malviuen en el somni (malson) de la raó?

Caminal ens deia que quan no és possible promoure la unió en la diversitat cal assumir tambéel deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció,quan totes les altres han resultat ermes o impossibles.

En les seves paraules del 2014: “El catalanisme, en l’hora actual, està assumint de forma preponderant l’opció per la independència de Catalunya i la seva separació de l’Estat espanyol. Durant dècades s’han defensat de forma majoritària les opcions autonomista i federalista, però el tancament i intolerància del nacionalisme espanyol ha deixat sense futur ni credibilitat aquestes tradicions pactistes del catalanisme. Només una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això passi. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.”

I aquest és també, i sobretot, fins i tot en la insubmissió, un camí democràtic.

Àngels Martínez Castells ha estat professora d’Economia a la UB i diputada per Podem al Parlament. Si voleu més informació, podeu llegir aquesta entrevista en clau biogràfica publicada a CRÍTIC.

<div class="obertura" style="border: none; color: #b1b1b1; display: inline-block; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 30px; padding: 0px; width: 990px;">
<div class="inner" style="border: none; display: inline-block; margin: 0px; padding: 0px; width: 990px;">
<div class="banner_content" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
<div class="banner" style="border: none; display: inline-block; margin: 0px; padding: 0px; position: relative; width: 990px;">
<img alt="" class="attachment-critic-perfils size-critic-perfils wp-post-image" sizes="(max-width: 1640px) 100vw, 1640px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al.jpg 1640w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al-300x115.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al-768x295.jpg 768w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al-1024x393.jpg 1024w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09111659/Maria-Merce%CC%80-Marc%CC%A7al-990x380.jpg 990w" style="border: 0px; display: inline-block; width: 990px;" /><h1 class="titpost" style="background: rgba(42, 45, 44, 0.701961); border: none; bottom: 36px; color: white; display: inline-block; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 35px; font-weight: normal; left: 61px; line-height: 42px; margin: 0px; max-width: 50%; padding: 4px 10px 5px; position: absolute;">
Maria-Mercè Marçal: la revolta permanent</h1>
</div>
</div>
</div>
<ul style="border: none; display: inline-block; list-style: none; margin: 0px; padding: 0px;">
<li style="border: none; color: #5f5e5e; display: inline-block; float: left; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 13px; margin: 0px 28px 0px 0px; padding: 7px 0px;">Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs</li>
<li style="border: none; color: #5f5e5e; display: inline-block; float: left; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 13px; margin: 0px 28px 0px 0px; padding: 7px 0px;">diumenge, 12 novembre 2017</li>
</ul>
<div class="clear" style="border: none; clear: both; font-size: 1px; height: 0px; line-height: 1px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border-left-color: rgb(111, 150, 150); border-left-width: 6px; border-style: none none none solid; color: #404040; display: inline-block; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 21px; line-height: 25px; margin-bottom: 30px; margin-left: 99px; margin-top: 10px; padding: 0px 0px 0px 9px; width: 792px; word-spacing: -1px;">
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Murals, pasquins, biografies de Twitter. Qui no ha llegit mai aquest poema? La "Divisa" de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) és una daga de doble tall: prova la perdurabilitat del vers que transcendeix l’individu; però, alhora, fa opaca la totalitat d’una obra central en la poesia catalana i fixa, o simplifica, la vida de la seva autora. És una vida curta i intensa, travessada pel compromís polític amb l’esquerra independentista, la lluita feminista i la paraula. Però en moviment constant. Amorosa, radical i obsessiva. Qui coneix les rebel·lions de Maria-Mercè Marçal?</div>
<div class="clear" style="border: none; clear: both; font-size: 1px; height: 0px; line-height: 1px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
</div>
<span style="color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px;"></span><br />
<div class="detall_contingut" style="border: none; color: #b1b1b1; display: inline-block; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px; width: 990px;">
<div class="colleft" style="border: none; display: inline-block; float: left; margin: 0px 19.7969px 0px 0px; padding: 0px; width: 326.688px;">
<div class="box blue noquot" style="background: url("img/bg_blau.gif") repeat rgb(111, 150, 150); border: none; display: inline-block; float: left; margin: 0px 0px 30px; padding: 0px; position: relative; width: 326.688px;">
<div style="border: none; color: white; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; font-weight: 900; line-height: 29px; margin: 40px 20px 40px 40px; padding: 0px;">
Enguany fa 65 anys del naixement de Marçal, una poeta compromesa amb la política d'esquerres i amb el feminisme. Va passar pel PSAN i per Nacionalistes d'Esquerra</div>
</div>
<div class="logo" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url("img/sprite.png?ver=20170901b"); background-origin: initial; background-position: -1px -124px; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border: none; display: inline-block; height: 254px; margin: 0px 0px 30px; padding: 0px; width: 324px;">
</div>
</div>
<div class="colright last" style="border: none; display: inline-block; float: left; margin: 0px 0px 20px; padding: 0px; width: 643.5px;">
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Sota el signe del drac’]</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Seu a la taula i escriu: qui sóc i per què escric. L’any 1995 és un any de reconeixements. Maria-Mercè Marçal és una poeta popular amb una vasta i singular obra que, ara, comença a recollir els fruits de la seva única novel·la. ‘<span style="font-weight: 700;">La passió segons Renée Vivien</span>‘ (1994) està en boca de crítics i lectors i, potser per això, l’Institut de les Lletres Catalanes l’ha escollit Escriptora del Mes de gener. Com a tal, visitarà escoles, biblioteques i universitats d’una gran part del territori, de Perpinyà a Gandia, d’Eivissa a Benicarló, per explicar el que ara intenta plasmar sobre el paper: Qui sóc. Per què escric. Ball de dits, imatges que brollen. Marçal evoca la nena que amb tres anys viu a Ivars el seu primer trasllat (“<span style="font-weight: 700;">Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora»</span>. Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”) i la que mesos abans, emmurriada i amb la cara bruta, apareix després de perdre’s per la finca familiar (“Jo em retrobo —per què?— en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s”). Remor de tecles, compàs. Marçal clou l’article emparentant la serp dels seus versos amb aquella que, a la nova casa, li aguaitava les pors al final d’una escala de mà insegura: “<span style="font-weight: 700;">Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura</span>. El sostremort de la serp era a la casa on vam a anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Aquell hivern del 1995, amb 42 anys, Maria-Mercè Marçal no sap que l’enèsim trasllat de pis que l’espera serà l’últim. L’última metàfora, l’última muda de pell per a la serp. Marçal és tot menys una identitat fixada. Seu a la taula i escriu.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
[Mentre llegiu, podeu escoltar aquesta llista de Spotify amb 12 poemes musicats de Maria-Mercè Marçal. És col·laborativa: si algú coneix altres peces, les hi pot afegir.]</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<iframe allowtransparency="true" frameborder="0" src="https://open.spotify.com/embed/user/jordidemiguel/playlist/1NrZ4JcGbguj2w5VlYOS7W" style="max-width: 100%;"></iframe></div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Els núvols duien confetis a les butxaques</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“Corre, lluna,<br />que t’empaita<br />la guineu!”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Bruixa de dol’]</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Carrer de Sant Andreu, 48, Ivars d’Urgell.</div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_19110" style="border: none; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-medium wp-image-19110" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1-300x169.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1-300x169.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1-768x432.jpg 768w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1-1024x576.jpg 1024w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122803/1.jpg 1300w" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
Entrada del que va ser el mas familiar de cal Tous, avui reconvertit en casa rural, a Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Jo realment <span style="font-weight: 700;">provinc d’una classe baixa, però també d’una família des d’aquest punt de vista una mica ambigua</span>“, dirà en una entrevista. De classe baixa, perquè sí, el pare treballa a les terres d’una de les famílies més riques d’Ivars mentre la mare té cura d’ella i de la seva germana. Ambigua també, perquè aquell havia estat un destí improbable fins a l’expulsió de cal Tous. Així s’anomenava la masia dels Marçal. L’havia aixecat a principis de segle l’avi Joan, pagès natural de Sant Martí de Tous que havia fet fortuna comerciant amb cep americà quan arreu s’arrencaven les soques devastades per la fil·loxera. Antoni n’era el segon fill, un jove aspirant a arquitecte que, amb la mort accidental del pare, abandonaria els estudis a Barcelona per treballar a l’explotació familiar i que, 20 anys després, amb el decés de l’àvia Francisca, veuria amb estupefacció com n’era expulsat junt amb la seva família: el seu germà Josep, l’hereu, tenia altres plans per a la finca. Desclassament per decret.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Amb tot, l<span style="font-weight: 700;">a infantesa de la Maria-Mercè va discórrer a cavall dels dos mons</span>. D’una banda, aquell d’antics propietaris que passegen vora les séquies i els panissars després d’anar a missa de rics. De l’altra, la vida alegre al carrer de genolls pelats i ‘pa-amb-xicolata’. Vorejat de magatzems i de descampats, a un extrem del poble, el nou pati dels Tous al carrer de Sant Andreu és un punt de trobada de la canalla. La mare de la Maria-Mercè, Maria Serra, hi anima les tardes revivint les obres de teatre apreses en aquella fosca Guissona on s’havia fet tan coneguda: filla del primer alcalde del poble després de la guerra, havia llegit el discurs de rebuda de les tropes franquistes i excel·lia com a actriu amb un gran cabal de cants, llengua i cultura popular. Ja en l’adultesa, Marçal incorporarà aquest cabal a les seves obres, però relegarà a un calaix l’ambigüitat d’aquells anys. Només romandrà l’actitud juganera i determinada d’una dona que lluita contra el curs natural de la història.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“De primer van foradar-me les orelles<br />i de llavors ençà duc arracades.<br />No prengueu aquest bosc per una alzina.”</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
On la seva companya d’universitat, Montserrat Nòria, sintetitza l’afany polemitzador de Maria-Mercè Marçal en contrast amb un cert aire tímid i absent</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Recordo que quan algú parlava el mirava i si no hi estava d’acord, s’anava enretirant per després llançar-se amb força endavant per contestar. Si un tema li interessava, s’hi llançava fins i tot amb el cos, el temps desapareixia”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">[Testimoni recollit per Lluïsa Julià a ‘Maria-Mercè Marçal. Una vida’ (Galaxia Gutenberg, 2017)]</span></div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Surt el guerrer vers el camp de batalla</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“I el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:<br />Al cor de l’esperança crema el dia.”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Cau de llunes’].</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Passeig de Fabra i Puig, 352, Barcelona.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Interior, poc sorollós, tres habitacions, cuina i bany. La nova llar és un petit àtic de 50 metres quadrats que mira al turó de la Peira. L’edifici, un típic bloc de 10 pisos del “desarrollismo” dels anys cinquanta. La Maria-Mercè i la seva germana Magda s’hi han instal·lat al setembre del 1971 coincidint amb l’inici del tercer curs de clàssiques. Enrere queden els dos anys d’internat i “fervor místic” al col·legi major Santa Eulàlia; endavant, l’arrelament de l’ideari marxista i la consolidació de la “relació informal” que, entre veces i coloms, segellarà a la plaça de Catalunya amb <span style="font-weight: 700;">Ramon Pinyol</span>. A Pinyol l’ha conegut a primer de carrera entre cops de colze de complicitat. Tots dos formen part d’un grup de joves poetes universitaris amb afany renovador. Sota la influència de Brossa i de J. V. Foix, el <span style="font-weight: 700;">Grup del Mall</span> (del qual també formen part Miquel Desclot, Xavier Bru de Sala, Jaume Medina o Gemma Armengol, entre d’altres) manté una postura crítica davant la poesia realista social i aposta per l’elaboració formal i la investigació sobre el llenguatge, motius pels quals serà titllat d’obscur i formalista. Marçal i Pinyol són una parella singular. Junts ho fan tot: estudien, assisteixen a recitals i manifestacions i preparen, amb la resta del Grup, el projecte editorial de <span style="font-weight: 700;">Llibres del Mall</span> (1973-1988). També, junts, treballen. Des que a l’últim curs han estat contractats per fer classes de català a l’Institut Rubió i Ors, viatgen cada dia a Sant Boi a bord de l’Ossa del Ramon. Tot va ràpid. Quan, cansats de tanta incomoditat a dues rodes, s’hi traslladin a viure a l’hivern del 1974, ja seran matrimoni. La boda, religiosa però amb un toc ‘hippy’ (camisa estampada i pantalons vermells, música ‘folk’ i textos de Brecht i de Tagore), ha estat l’única sortida que els ha deixat la pressió familiar a què han estat sotmesos després que Antoni Marçal els enxampés convivint a Fabra i Puig. Un gran escàndol a la Ivars rural. Per a la Maria-Mercè, l’episodi suposarà un trencament amb aquella figura paterna idealitzada que, anys més tard, a ‘<span style="font-weight: 700;">Desglaç</span>‘ (1989), revisitarà des del profund dolor de la seva pèrdua.</div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_19128" style="border: none; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09185759/3486mmmprada.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-medium wp-image-19128" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09185759/3486mmmprada-300x215.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09185759/3486mmmprada-300x215.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09185759/3486mmmprada.jpg 500w" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
Marçal a la Universitat d’Estiu de Prada (1982) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
A Sant Boi, la politització s’accelera. La parella s’instal·la en una barriada de nous catalans, a tocar de la Ciutat Cooperativa. L’institut, anomenat la “catedral del PSUC del Baix”, bull: molts dels seus alumnes militen en partits comunistes i acudeixen a les assemblees que s’hi organitzen junt amb els obrers de les fàbriques locals Dubler i les Sedes i als treballadors de la Seat de la Zona Franca que duen els seus fills al centre. Marçal n’és una professora apassionada que tant acull estudiants a casa per debatre les tesis marxistes com col·labora en campanyes d’Òmnium i s’implica en l’organització del que en endavant serà el seu gremi. No serà fins al final del curs del 1975, però, que decidirà fer un pas endavant en el seu compromís polític. Aquell estiu, amb el matrimoni en crisi, la poeta acudeix a la Universitat d’Estiu de Prada. Hi puja “amb idees pròximes del PSUC” i en baixa amb la <span style="font-weight: 700;">voluntat d’ingressar al PSAN</span>.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
On la seva amiga i companya de partit, Adela Costa, evoca Maria-Mercè Marçal i el seu paper en el PSAN. Extractes d’una trucada a València.</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“No recordo el moment precís en què ens vam conèixer. Totes dues pujàvem i baixàvem a reunions del partit a Vinaròs, a Barcelona…”</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Sobre el paper de les dones al partit… teòricament tothom hi estava molt d’acord, però a l’hora de la pràctica la cosa no acabava de funcionar. Els comportaments públics, els llocs de direcció, la presa de decisions… hi havia sensibilitat, però organitzativament es reflectia una altra cosa. La Maria-Mercè va ser una persona capdavantera perquè aquella fos una reivindicació viva i present.”</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Ens vam entendre molt bé ràpidament, vam tenir molt ‘feeling’. D’alguna manera ens assemblàvem i alhora érem molt diferents. Ella era molt més entusiasta, convençuda i decidida. Destacava moltíssim. Tenia una gran capacitat per posar en paraules les idees.”</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Em va ensenyar a tirar les cartes del tarot. Jo sóc lleó, del 31 de juliol. Em deia que era manaire perquè era lleó, jo li deia que a les reunions més aviat ho era ella.” [Riu.]</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“La recordo sempre amb un cabàs carregat de llibres, barrets, herbes, mocadors…”</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Lamento que quan va emmalaltir ens havíem deixat de veure per la inèrcia de les nostres vides. No vaig saber de la seva malaltia fins molt tard. I ho lamento. No vaig ser capaç de posar-m’hi en contacte. Ho lamento i ho segueixo lamentant.”</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
L’arbre de l’alliberament té llenyaires</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“Però, guaita ¿t’adones que ens cus el mateix vesc<br />i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes?<br />L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Bruixa de dol’]</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Carrer de la Victòria, 138, Sant Boi de Llobregat.</div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_19129" style="border: none; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190218/marcalmani.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-medium wp-image-19129" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190218/marcalmani-300x194.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190218/marcalmani-300x194.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190218/marcalmani.jpg 396w" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
Marçal en una manifestació del PSAN / MAGPOESIA</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Maria-Mercè Marçal entra al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), amb 24 anys i les idees molt clares: <span style="font-weight: 700;">vol contribuir a la construcció dels Països Catalans des del moviment popular, antiburgès i d’esquerres</span>, parant especial atenció a la població immigrada. Aviat, però, la realitat del partit l’obliga a obrir nous fronts. Empesa pel ressò de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al juliol d’aquell 1976, Marçal ordeix la trama amb les seves companyes perquè les reivindicacions feministes trobin empara en les seves estructures. Vol un partit que trenqui amb els personalismes, els purismes i les inèrcies heretades, <span style="font-weight: 700;">que posi fi als privilegis dels homes i a la infrarepresentació de les dones</span>, i que advoqui per la humanització de la militància política. La lluita tindrà peatges (“Voldria evadir-me del món absurd, agressiu on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins”, dirà), però donarà fruits: al congrés d’abril del 1978, el PSAN aprova la creació d’un Front de Dones que intentarà combatre, dins i fora, la traïció que, segons Marçal, han sofert la qüestió nacional i el feminisme com a cares de la mateixa moneda. L’escriptora agafarà pes en un moment decisiu per al partit: al gener del 1979 accepta concórrer com a cap de llista per Lleida a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats de l’1 de març. Marçal serà la <span style="font-weight: 700;">candidata del PSAN a la coalició del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (BEAN)</span> que encapçala Lluís Maria Xirinacs. Balaguer, Arbeca, Ivars, Bellaguarda… Durant la campanya, Marçal torna als paisatges de la seva infantesa teixint discursos lírics on arrelen oliveres i ametllers. Els resultats, però, no acompanyen: zero escons.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Amb tot, no seran les últimes eleccions en què Marçal participi. A un mes de l’experiència, i sense possibilitats de ser escollida, la poeta ocuparà el número 6 en la candidatura municipal del PSAN-LCR (Lliga Comunista Revolucionària) a l’Ajuntament de Sant Boi. Un any després, amb una nova divisió al partit i Marçal fent costat a la via “moderada” de Josep Huguet i Francesc Codina, <span style="font-weight: 700;">el seu nom tancarà la llista de Nacionalistes d’Esquerra</span> (NE) al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida. Ja aleshores els seus versos de llunes i bruixes són estendard de manifestacions. Els dos llibres publicats aquells anys, però (‘<span style="font-weight: 700;">Cau de llunes</span>‘, Premi Carles Riba 1976, i ‘<span style="font-weight: 700;">Bruixa de dol</span>‘, 1979), no solament conformen una crònica col·lectiva de les lluites anunciades a la “Divisa”; també són un exercici de cerca i interrogació personal, una manera de dir-se a si mateixa, un camí per menar el desordre. Marçal és l’ull de l’huracà fitant la passió desvalguda. “Voldria enamorar-me d’una manera absorbent i total”, confessa a la seva amiga Fina Llorca: “Voldria no tenir ganes d’enamorar-me. Viure els minuts, els contactes, cada cosa amb intensitat”. “Hi ha escriptors que primer viuen i després escriuen”, afirma la seva biògrafa Lluïsa Julià. “En el cas de la Maria-Mercè és gairebé l’oposat: vida i literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal, identitari i amorós que està vivint, gairebé es pot dir que la literatura s’avança a la vida, la guia, la tempteja”. Vida i literatura no són estances privades. Marçal busca els materials amb què construir una casa habitable en la ciutat de tots.</div>
<div class="embedvideo" style="border: none; height: 0px; margin: 0px 0px 15px; overflow: hidden; padding: 30px 0px 331.391px; position: relative;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" gesture="media" src="https://www.youtube.com/embed/fTOWwspryeE?feature=oembed" style="height: 361.391px; left: 0px; max-width: 100%; position: absolute; top: 0px; width: 643.5px;"></iframe></div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
La literatura és la continuació de la política per altres mitjans</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“Dins la pell de l’ona salada<br />serem cinc-centes, serem mil.<br />Perdrem el compte a la tombada.<br />Juntes farem nostra la nit.”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Bruixa de dol’]</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Avinguda de la República Argentina, 62, Barcelona.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Si en una vida tan curta i intensa hi hagués anys decisius, el 1984 seria un bon candidat. Massa coses hi passen. És l’any de la mort del pare, l’any en què coneix la filòsofa Fina Birulés i l’any en què deixa la política de partit. Després de la campanya al Parlament del 1980, Marçal ha tornat a Barcelona. I no ha estat fàcil. Altra vegada, la poesia ha fet de mirall on reconèixer una experiència sacsejada, ara, pels <span style="font-weight: 700;">amors difícils i una maternitat qüestionada</span>: les lleis de l’ordre i l’escàndol no li perdonen un embaràs nascut d’una relació clandestina. No sense travessar dubtes, Marçal seguirà endavant sola, exorcitzant temors i culpes i convertint la maternitat en un procés d’autoafirmació vital i literari sense precedents. Allunyats de la mistificació, els versos aplegats a ‘<span style="font-weight: 700;">Sal oberta</span>‘ (1982) marcaran un abans i un després en el tractament poètic del fet.</div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_19130" style="border: none; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190306/3487mmmpartp.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-19130" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09190306/3487mmmpartp.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
Instants després de donar a llum la seva filla Heura (1980) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Marçal els escriurà, de nou, entre mudances. Tres en tres anys. “M’agrada molt aquest desordre momentani que cal vèncer i portar cap a un ordre nou —sempre provisional, en el meu cas, ja que sóc molt, molt desendreçada! Produeix una mena d’embriaguesa”, escriurà anys més tard. Que era molt desendreçada (i “intensa”, i “tímida”, i “obsessiva” i “autoexigent”) ho confirma la seva amiga Tona Gusi mentre, en un bar eixamplí, recorda el temps que van compartir en un ampli pis de l’avinguda de la República Argentina. Membre del moviment antifranquista des dels 14 anys, Gusi (Vilafranca del Penedès, 1958) somriu quan evoca els anys en què van lluitar plegades a Nacionalistes d’Esquerra. Assemblees, grup de dones, ecologisme, moviment popular. El país obert com una magrana. “Aquella etapa va ser molt enriquidora i il·lusionant. Tot es posava a debat”, diu abans de mencionar el revés electoral del 1980. “Si no haguéssim tingut aquell desengany, totes hauríem continuat militant, inclosa la Maria-Mercè: érem animals polítics”. Segons Gusi, al secretariat de l’organització fins a la seva sortida, el 1983, <span style="font-weight: 700;">a la frustració dels pobres resultats en les eleccions s’hi va unir el desencís per la institucionalització del moviment</span> i el posterior salt a la política de partits d’alguns dels seus membres (Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Huguet, Magda Oranich…). I després, què? “Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa”, rebla. “Estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més.”</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Abandonada la militància, a partir del 1984 Maria-Mercè Marçal concentra els seus esforços en la <span style="font-weight: 700;">reconstrucció d’una genealogia literària en clau de dona</span>. A través de pròlegs, articles, xerrades i traduccions, reivindica la figura d’antecedents remots i immediats com Isabel de Villena, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà i Rosa Leveroni; teixeix complicitats amb poetes contemporànies oblidades o menystingudes com Felícia Fuster i Montserrat Abelló; duu al català les russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, i anima joves promeses com Anna Dodas. De totes, en fa saba. Com amb les teories feministes i els debats contemporanis que plantegen, Marçal <span style="font-weight: 700;">incorporarà les seves mares, filles i germanes simbòliques als seus versos</span>, en un procés que la professora Caterina Riba qualifica d'”antropofàgia literària”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">Cap la captivarà tant com Renée Vivien. Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – París, 1909) </span>reuneix totes les condicions per atrapar el seu interès: poeta maleïda, inconformista i rebel, vivia i cantava a l’amor lèsbic amb una intensitat que l’emmiralla. Al llarg de gairebé 10 anys, Marçal investigarà de manera exhaustiva la seva vida; viatjarà amb freqüència a París per consultar i copiar les cartes de Vivien a la Biblioteca Nacional i a l’illa grega de Lesbos per resseguir-ne els passos. Tot ha d’acabar en una novel·la que, també, parlarà d’ella i de les seves lluites.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
L’escriptura, però, s’allarga. Al febrer del 1989 inicia un dietari per “ordenar, dominar, potser, en la mesura del possible, el temps, l’espai”. Li manca mètode i disciplina. “Vull escriure i per això cal que organitzi el meu temps o, si no, només escric a batzegades. Amb la poesia això pot funcionar. Amb la novel·la sé que és impossible”. Aquell diari només tindrà una entrada. Quan l’1 d’agost de 1996 el reprengui, farà tres dies que viu “amb la mort enganxada” al costat dret.</div>
<div class="embedvideo" style="border: none; height: 0px; margin: 0px 0px 15px; overflow: hidden; padding: 30px 0px 331.391px; position: relative;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" gesture="media" src="https://www.youtube.com/embed/qK-OtNi4EtI?feature=oembed" style="height: 361.391px; left: 0px; max-width: 100%; position: absolute; top: 0px; width: 643.5px;"></iframe></div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
El senyal de la pèrdua</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: right;">
“Res no et serà pres: vindrà tan sols<br />l’instant d’obrir<br />dòcilment la mà.”<br /><span style="font-weight: 700;">[‘Raó del cos’]</span></div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Passeig de Sant Joan, 11.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Es fa difícil resseguir les cartes, el diari, els últims escrits, sense que l’ànim davalli.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Les paraules deixen un fred regust d’òxid sota la llengua. Les imatges també. Pensar el viatge de Maria-Mercè Marçal per abraçar-se a un teix de propietats curatives dol.</div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_19111" style="border: none; float: right; margin: 0px 0px 12.8594px 12.8594px; padding: 0px; width: 321.75px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-medium wp-image-19111" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4-300x169.jpg" srcset="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4-300x169.jpg 300w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4-768x432.jpg 768w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4-1024x576.jpg 1024w, https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/11/09122925/4.jpg 1200w" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 321.75px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.42188px 0px;">
Mural d’homenatge a Maria-Mercè Marçal als carrers d’Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">Maria-Mercè Marçal té càncer i</span>, a diferència de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Helena Valentí, <span style="font-weight: 700;">en fa matèria literària</span>. Poesia-mirall. Com abans ho ha estat per a l’erotisme i la maternitat, el cos esdevé l’espai on construeix i disputa la seva identitat (“Cos meu: què em dius? / Com un crucificat / parles per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa:/ inarticulada / paraula viva.”). La cruesa d’alguns dels darrers poemes i del dietari de la malaltia contrasta amb les cartes que durant aquells dos anys s’intercanvia amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Renée Vivien que ha conegut a Sevilla. És una altra Marçal: més esperançada, més alegre, curulla de projectes. I és que la poeta ve d’un any d’una gran activitat. A les jornades, conferències, col·loquis i seminaris en què participa, cal sumar-hi, entre d’altres, els actes de presentació de la seva multipremiada novel·la i les activitats que ha començat a organitzar com a membre fundadora del Comitè d’Escriptores.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Fins a l’últim moment va estar disposada, disposada a fer coses.” Resguardant l’escalfor d’una tassa de te amb les dues mans, Tona Gusi deixa caure l’espatlla sobre la butaqueta del bar de l’Eixample on recorda la seva amiga. Recorda els passejos d’aquells dies de radioteràpia; recorda aquell cicle de cinema feminista a la Filmoteca, 20 dies abans de morir; recorda aquell darrer aniversari al concorregut pis del passeig de Sant Joan. Aquell principal amb pati a tocar de l’Arc de Triomf és, per fi, la casa on, <span style="font-weight: 700;">després d’anys de vaivens i d’aprenentatges, conviu amb el seu “amor-diamant”, Fina Birulés</span>. Des que a la primavera del 1996 han pres la decisió, Marçal s’ha mostrat eufòrica, “ingènuament feliç”. “No aconsello a ningú ajornar-ho tant, tanta lentitud”, explica per carta a Goujon, “però en aquest cas estic del tot convençuda, a hores d’ara, que la decisió arriba al moment just (ric d’imaginar què hauria pensat sobre el que acabo d’escriure la dona que jo era fa deu, set, tres anys, fins i tot!)”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La signatura de compra del pis coincidirà amb la represa del dietari. Obres, caixes, trasllats: mudes de pell. <span style="font-weight: 700;">La llum de Marçal es clou a casa la nit del 5 de juliol de 1998</span>. Potser, la primera metàfora.</div>
<div class="embedvideo" style="border: none; height: 0px; margin: 0px 0px 15px; overflow: hidden; padding: 30px 0px 331.391px; position: relative;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" gesture="media" src="https://www.youtube.com/embed/GCct0sJVIkI?feature=oembed" style="height: 361.391px; left: 0px; max-width: 100%; position: absolute; top: 0px; width: 643.5px;"></iframe></div>
<div class="detall_pdf avis" style="background: rgb(222, 222, 222); border: none; display: inline-block; margin: 10px 0px 30px; padding: 19.2969px 25.7344px; width: 592.016px;">
<span style="color: #666666; display: inline-block; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; font-weight: 600; line-height: 19px; width: 592.016px;"><a href="http://www.elcritic.cat/usuaris?redirect_to=http%3A%2F%2Fwww.elcritic.cat%2Fperfils%2Fmaria-merce-marcal-la-revolta-permanent-19107" style="color: #a4191b; outline: none 0px; text-decoration: none;">Inicia sessió</a> per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, <a href="http://www.elcritic.cat/usuaris/alta/" style="color: #a4191b; outline: none 0px; text-decoration: none;">registra't ara</a>.</span></div>
</div>
</div>

Maria-Mercè Marçal: la revolta permanent

Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs
diumenge, 12 novembre 2017

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Murals, pasquins, biografies de Twitter. Qui no ha llegit mai aquest poema? La "Divisa" de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) és una daga de doble tall: prova la perdurabilitat del vers que transcendeix l’individu; però, alhora, fa opaca la totalitat d’una obra central en la poesia catalana i fixa, o simplifica, la vida de la seva autora. És una vida curta i intensa, travessada pel compromís polític amb l’esquerra independentista, la lluita feminista i la paraula. Però en moviment constant. Amorosa, radical i obsessiva. Qui coneix les rebel·lions de Maria-Mercè Marçal?

Enguany fa 65 anys del naixement de Marçal, una poeta compromesa amb la política d'esquerres i amb el feminisme. Va passar pel PSAN i per Nacionalistes d'Esquerra

“La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.”
[‘Sota el signe del drac’]

Seu a la taula i escriu: qui sóc i per què escric. L’any 1995 és un any de reconeixements. Maria-Mercè Marçal és una poeta popular amb una vasta i singular obra que, ara, comença a recollir els fruits de la seva única novel·la. ‘La passió segons Renée Vivien‘ (1994) està en boca de crítics i lectors i, potser per això, l’Institut de les Lletres Catalanes l’ha escollit Escriptora del Mes de gener. Com a tal, visitarà escoles, biblioteques i universitats d’una gran part del territori, de Perpinyà a Gandia, d’Eivissa a Benicarló, per explicar el que ara intenta plasmar sobre el paper: Qui sóc. Per què escric. Ball de dits, imatges que brollen. Marçal evoca la nena que amb tres anys viu a Ivars el seu primer trasllat (“Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora». Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”) i la que mesos abans, emmurriada i amb la cara bruta, apareix després de perdre’s per la finca familiar (“Jo em retrobo —per què?— en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s”). Remor de tecles, compàs. Marçal clou l’article emparentant la serp dels seus versos amb aquella que, a la nova casa, li aguaitava les pors al final d’una escala de mà insegura: “Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam a anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora”.

Aquell hivern del 1995, amb 42 anys, Maria-Mercè Marçal no sap que l’enèsim trasllat de pis que l’espera serà l’últim. L’última metàfora, l’última muda de pell per a la serp. Marçal és tot menys una identitat fixada. Seu a la taula i escriu.

[Mentre llegiu, podeu escoltar aquesta llista de Spotify amb 12 poemes musicats de Maria-Mercè Marçal. És col·laborativa: si algú coneix altres peces, les hi pot afegir.]

Els núvols duien confetis a les butxaques

“Corre, lluna,
que t’empaita
la guineu!”
[‘Bruixa de dol’]

Carrer de Sant Andreu, 48, Ivars d’Urgell.

Entrada del que va ser el mas familiar de cal Tous, avui reconvertit en casa rural, a Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL

“Jo realment provinc d’una classe baixa, però també d’una família des d’aquest punt de vista una mica ambigua“, dirà en una entrevista. De classe baixa, perquè sí, el pare treballa a les terres d’una de les famílies més riques d’Ivars mentre la mare té cura d’ella i de la seva germana. Ambigua també, perquè aquell havia estat un destí improbable fins a l’expulsió de cal Tous. Així s’anomenava la masia dels Marçal. L’havia aixecat a principis de segle l’avi Joan, pagès natural de Sant Martí de Tous que havia fet fortuna comerciant amb cep americà quan arreu s’arrencaven les soques devastades per la fil·loxera. Antoni n’era el segon fill, un jove aspirant a arquitecte que, amb la mort accidental del pare, abandonaria els estudis a Barcelona per treballar a l’explotació familiar i que, 20 anys després, amb el decés de l’àvia Francisca, veuria amb estupefacció com n’era expulsat junt amb la seva família: el seu germà Josep, l’hereu, tenia altres plans per a la finca. Desclassament per decret.

Amb tot, la infantesa de la Maria-Mercè va discórrer a cavall dels dos mons. D’una banda, aquell d’antics propietaris que passegen vora les séquies i els panissars després d’anar a missa de rics. De l’altra, la vida alegre al carrer de genolls pelats i ‘pa-amb-xicolata’. Vorejat de magatzems i de descampats, a un extrem del poble, el nou pati dels Tous al carrer de Sant Andreu és un punt de trobada de la canalla. La mare de la Maria-Mercè, Maria Serra, hi anima les tardes revivint les obres de teatre apreses en aquella fosca Guissona on s’havia fet tan coneguda: filla del primer alcalde del poble després de la guerra, havia llegit el discurs de rebuda de les tropes franquistes i excel·lia com a actriu amb un gran cabal de cants, llengua i cultura popular. Ja en l’adultesa, Marçal incorporarà aquest cabal a les seves obres, però relegarà a un calaix l’ambigüitat d’aquells anys. Només romandrà l’actitud juganera i determinada d’una dona que lluita contra el curs natural de la història.

“De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.”

On la seva companya d’universitat, Montserrat Nòria, sintetitza l’afany polemitzador de Maria-Mercè Marçal en contrast amb un cert aire tímid i absent

“Recordo que quan algú parlava el mirava i si no hi estava d’acord, s’anava enretirant per després llançar-se amb força endavant per contestar. Si un tema li interessava, s’hi llançava fins i tot amb el cos, el temps desapareixia”.

[Testimoni recollit per Lluïsa Julià a ‘Maria-Mercè Marçal. Una vida’ (Galaxia Gutenberg, 2017)]

Surt el guerrer vers el camp de batalla

“I el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:
Al cor de l’esperança crema el dia.”
[‘Cau de llunes’].

Passeig de Fabra i Puig, 352, Barcelona.

Interior, poc sorollós, tres habitacions, cuina i bany. La nova llar és un petit àtic de 50 metres quadrats que mira al turó de la Peira. L’edifici, un típic bloc de 10 pisos del “desarrollismo” dels anys cinquanta. La Maria-Mercè i la seva germana Magda s’hi han instal·lat al setembre del 1971 coincidint amb l’inici del tercer curs de clàssiques. Enrere queden els dos anys d’internat i “fervor místic” al col·legi major Santa Eulàlia; endavant, l’arrelament de l’ideari marxista i la consolidació de la “relació informal” que, entre veces i coloms, segellarà a la plaça de Catalunya amb Ramon Pinyol. A Pinyol l’ha conegut a primer de carrera entre cops de colze de complicitat. Tots dos formen part d’un grup de joves poetes universitaris amb afany renovador. Sota la influència de Brossa i de J. V. Foix, el Grup del Mall (del qual també formen part Miquel Desclot, Xavier Bru de Sala, Jaume Medina o Gemma Armengol, entre d’altres) manté una postura crítica davant la poesia realista social i aposta per l’elaboració formal i la investigació sobre el llenguatge, motius pels quals serà titllat d’obscur i formalista. Marçal i Pinyol són una parella singular. Junts ho fan tot: estudien, assisteixen a recitals i manifestacions i preparen, amb la resta del Grup, el projecte editorial de Llibres del Mall (1973-1988). També, junts, treballen. Des que a l’últim curs han estat contractats per fer classes de català a l’Institut Rubió i Ors, viatgen cada dia a Sant Boi a bord de l’Ossa del Ramon. Tot va ràpid. Quan, cansats de tanta incomoditat a dues rodes, s’hi traslladin a viure a l’hivern del 1974, ja seran matrimoni. La boda, religiosa però amb un toc ‘hippy’ (camisa estampada i pantalons vermells, música ‘folk’ i textos de Brecht i de Tagore), ha estat l’única sortida que els ha deixat la pressió familiar a què han estat sotmesos després que Antoni Marçal els enxampés convivint a Fabra i Puig. Un gran escàndol a la Ivars rural. Per a la Maria-Mercè, l’episodi suposarà un trencament amb aquella figura paterna idealitzada que, anys més tard, a ‘Desglaç‘ (1989), revisitarà des del profund dolor de la seva pèrdua.

Marçal a la Universitat d’Estiu de Prada (1982) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL

A Sant Boi, la politització s’accelera. La parella s’instal·la en una barriada de nous catalans, a tocar de la Ciutat Cooperativa. L’institut, anomenat la “catedral del PSUC del Baix”, bull: molts dels seus alumnes militen en partits comunistes i acudeixen a les assemblees que s’hi organitzen junt amb els obrers de les fàbriques locals Dubler i les Sedes i als treballadors de la Seat de la Zona Franca que duen els seus fills al centre. Marçal n’és una professora apassionada que tant acull estudiants a casa per debatre les tesis marxistes com col·labora en campanyes d’Òmnium i s’implica en l’organització del que en endavant serà el seu gremi. No serà fins al final del curs del 1975, però, que decidirà fer un pas endavant en el seu compromís polític. Aquell estiu, amb el matrimoni en crisi, la poeta acudeix a la Universitat d’Estiu de Prada. Hi puja “amb idees pròximes del PSUC” i en baixa amb la voluntat d’ingressar al PSAN.

On la seva amiga i companya de partit, Adela Costa, evoca Maria-Mercè Marçal i el seu paper en el PSAN. Extractes d’una trucada a València.

“No recordo el moment precís en què ens vam conèixer. Totes dues pujàvem i baixàvem a reunions del partit a Vinaròs, a Barcelona…”

“Sobre el paper de les dones al partit… teòricament tothom hi estava molt d’acord, però a l’hora de la pràctica la cosa no acabava de funcionar. Els comportaments públics, els llocs de direcció, la presa de decisions… hi havia sensibilitat, però organitzativament es reflectia una altra cosa. La Maria-Mercè va ser una persona capdavantera perquè aquella fos una reivindicació viva i present.”

“Ens vam entendre molt bé ràpidament, vam tenir molt ‘feeling’. D’alguna manera ens assemblàvem i alhora érem molt diferents. Ella era molt més entusiasta, convençuda i decidida. Destacava moltíssim. Tenia una gran capacitat per posar en paraules les idees.”

“Em va ensenyar a tirar les cartes del tarot. Jo sóc lleó, del 31 de juliol. Em deia que era manaire perquè era lleó, jo li deia que a les reunions més aviat ho era ella.” [Riu.]

“La recordo sempre amb un cabàs carregat de llibres, barrets, herbes, mocadors…”

“Lamento que quan va emmalaltir ens havíem deixat de veure per la inèrcia de les nostres vides. No vaig saber de la seva malaltia fins molt tard. I ho lamento. No vaig ser capaç de posar-m’hi en contacte. Ho lamento i ho segueixo lamentant.”

L’arbre de l’alliberament té llenyaires

“Però, guaita ¿t’adones que ens cus el mateix vesc
i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes?
L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.”
[‘Bruixa de dol’]

Carrer de la Victòria, 138, Sant Boi de Llobregat.

Marçal en una manifestació del PSAN / MAGPOESIA

Maria-Mercè Marçal entra al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), amb 24 anys i les idees molt clares: vol contribuir a la construcció dels Països Catalans des del moviment popular, antiburgès i d’esquerres, parant especial atenció a la població immigrada. Aviat, però, la realitat del partit l’obliga a obrir nous fronts. Empesa pel ressò de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al juliol d’aquell 1976, Marçal ordeix la trama amb les seves companyes perquè les reivindicacions feministes trobin empara en les seves estructures. Vol un partit que trenqui amb els personalismes, els purismes i les inèrcies heretades, que posi fi als privilegis dels homes i a la infrarepresentació de les dones, i que advoqui per la humanització de la militància política. La lluita tindrà peatges (“Voldria evadir-me del món absurd, agressiu on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins”, dirà), però donarà fruits: al congrés d’abril del 1978, el PSAN aprova la creació d’un Front de Dones que intentarà combatre, dins i fora, la traïció que, segons Marçal, han sofert la qüestió nacional i el feminisme com a cares de la mateixa moneda. L’escriptora agafarà pes en un moment decisiu per al partit: al gener del 1979 accepta concórrer com a cap de llista per Lleida a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats de l’1 de març. Marçal serà la candidata del PSAN a la coalició del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (BEAN) que encapçala Lluís Maria Xirinacs. Balaguer, Arbeca, Ivars, Bellaguarda… Durant la campanya, Marçal torna als paisatges de la seva infantesa teixint discursos lírics on arrelen oliveres i ametllers. Els resultats, però, no acompanyen: zero escons.

Amb tot, no seran les últimes eleccions en què Marçal participi. A un mes de l’experiència, i sense possibilitats de ser escollida, la poeta ocuparà el número 6 en la candidatura municipal del PSAN-LCR (Lliga Comunista Revolucionària) a l’Ajuntament de Sant Boi. Un any després, amb una nova divisió al partit i Marçal fent costat a la via “moderada” de Josep Huguet i Francesc Codina, el seu nom tancarà la llista de Nacionalistes d’Esquerra (NE) al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida. Ja aleshores els seus versos de llunes i bruixes són estendard de manifestacions. Els dos llibres publicats aquells anys, però (‘Cau de llunes‘, Premi Carles Riba 1976, i ‘Bruixa de dol‘, 1979), no solament conformen una crònica col·lectiva de les lluites anunciades a la “Divisa”; també són un exercici de cerca i interrogació personal, una manera de dir-se a si mateixa, un camí per menar el desordre. Marçal és l’ull de l’huracà fitant la passió desvalguda. “Voldria enamorar-me d’una manera absorbent i total”, confessa a la seva amiga Fina Llorca: “Voldria no tenir ganes d’enamorar-me. Viure els minuts, els contactes, cada cosa amb intensitat”. “Hi ha escriptors que primer viuen i després escriuen”, afirma la seva biògrafa Lluïsa Julià. “En el cas de la Maria-Mercè és gairebé l’oposat: vida i literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal, identitari i amorós que està vivint, gairebé es pot dir que la literatura s’avança a la vida, la guia, la tempteja”. Vida i literatura no són estances privades. Marçal busca els materials amb què construir una casa habitable en la ciutat de tots.

La literatura és la continuació de la política per altres mitjans

“Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.”
[‘Bruixa de dol’]

Avinguda de la República Argentina, 62, Barcelona.

Si en una vida tan curta i intensa hi hagués anys decisius, el 1984 seria un bon candidat. Massa coses hi passen. És l’any de la mort del pare, l’any en què coneix la filòsofa Fina Birulés i l’any en què deixa la política de partit. Després de la campanya al Parlament del 1980, Marçal ha tornat a Barcelona. I no ha estat fàcil. Altra vegada, la poesia ha fet de mirall on reconèixer una experiència sacsejada, ara, pels amors difícils i una maternitat qüestionada: les lleis de l’ordre i l’escàndol no li perdonen un embaràs nascut d’una relació clandestina. No sense travessar dubtes, Marçal seguirà endavant sola, exorcitzant temors i culpes i convertint la maternitat en un procés d’autoafirmació vital i literari sense precedents. Allunyats de la mistificació, els versos aplegats a ‘Sal oberta‘ (1982) marcaran un abans i un després en el tractament poètic del fet.

Instants després de donar a llum la seva filla Heura (1980) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL

Marçal els escriurà, de nou, entre mudances. Tres en tres anys. “M’agrada molt aquest desordre momentani que cal vèncer i portar cap a un ordre nou —sempre provisional, en el meu cas, ja que sóc molt, molt desendreçada! Produeix una mena d’embriaguesa”, escriurà anys més tard. Que era molt desendreçada (i “intensa”, i “tímida”, i “obsessiva” i “autoexigent”) ho confirma la seva amiga Tona Gusi mentre, en un bar eixamplí, recorda el temps que van compartir en un ampli pis de l’avinguda de la República Argentina. Membre del moviment antifranquista des dels 14 anys, Gusi (Vilafranca del Penedès, 1958) somriu quan evoca els anys en què van lluitar plegades a Nacionalistes d’Esquerra. Assemblees, grup de dones, ecologisme, moviment popular. El país obert com una magrana. “Aquella etapa va ser molt enriquidora i il·lusionant. Tot es posava a debat”, diu abans de mencionar el revés electoral del 1980. “Si no haguéssim tingut aquell desengany, totes hauríem continuat militant, inclosa la Maria-Mercè: érem animals polítics”. Segons Gusi, al secretariat de l’organització fins a la seva sortida, el 1983, a la frustració dels pobres resultats en les eleccions s’hi va unir el desencís per la institucionalització del moviment i el posterior salt a la política de partits d’alguns dels seus membres (Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Huguet, Magda Oranich…). I després, què? “Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa”, rebla. “Estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més.”

Abandonada la militància, a partir del 1984 Maria-Mercè Marçal concentra els seus esforços en la reconstrucció d’una genealogia literària en clau de dona. A través de pròlegs, articles, xerrades i traduccions, reivindica la figura d’antecedents remots i immediats com Isabel de Villena, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà i Rosa Leveroni; teixeix complicitats amb poetes contemporànies oblidades o menystingudes com Felícia Fuster i Montserrat Abelló; duu al català les russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, i anima joves promeses com Anna Dodas. De totes, en fa saba. Com amb les teories feministes i els debats contemporanis que plantegen, Marçal incorporarà les seves mares, filles i germanes simbòliques als seus versos, en un procés que la professora Caterina Riba qualifica d'”antropofàgia literària”.

Cap la captivarà tant com Renée Vivien. Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – París, 1909) reuneix totes les condicions per atrapar el seu interès: poeta maleïda, inconformista i rebel, vivia i cantava a l’amor lèsbic amb una intensitat que l’emmiralla. Al llarg de gairebé 10 anys, Marçal investigarà de manera exhaustiva la seva vida; viatjarà amb freqüència a París per consultar i copiar les cartes de Vivien a la Biblioteca Nacional i a l’illa grega de Lesbos per resseguir-ne els passos. Tot ha d’acabar en una novel·la que, també, parlarà d’ella i de les seves lluites.

L’escriptura, però, s’allarga. Al febrer del 1989 inicia un dietari per “ordenar, dominar, potser, en la mesura del possible, el temps, l’espai”. Li manca mètode i disciplina. “Vull escriure i per això cal que organitzi el meu temps o, si no, només escric a batzegades. Amb la poesia això pot funcionar. Amb la novel·la sé que és impossible”. Aquell diari només tindrà una entrada. Quan l’1 d’agost de 1996 el reprengui, farà tres dies que viu “amb la mort enganxada” al costat dret.

El senyal de la pèrdua

“Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà.”
[‘Raó del cos’]

Passeig de Sant Joan, 11.

Es fa difícil resseguir les cartes, el diari, els últims escrits, sense que l’ànim davalli.

Les paraules deixen un fred regust d’òxid sota la llengua. Les imatges també. Pensar el viatge de Maria-Mercè Marçal per abraçar-se a un teix de propietats curatives dol.

Mural d’homenatge a Maria-Mercè Marçal als carrers d’Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL

Maria-Mercè Marçal té càncer i, a diferència de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Helena Valentí, en fa matèria literària. Poesia-mirall. Com abans ho ha estat per a l’erotisme i la maternitat, el cos esdevé l’espai on construeix i disputa la seva identitat (“Cos meu: què em dius? / Com un crucificat / parles per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa:/ inarticulada / paraula viva.”). La cruesa d’alguns dels darrers poemes i del dietari de la malaltia contrasta amb les cartes que durant aquells dos anys s’intercanvia amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Renée Vivien que ha conegut a Sevilla. És una altra Marçal: més esperançada, més alegre, curulla de projectes. I és que la poeta ve d’un any d’una gran activitat. A les jornades, conferències, col·loquis i seminaris en què participa, cal sumar-hi, entre d’altres, els actes de presentació de la seva multipremiada novel·la i les activitats que ha començat a organitzar com a membre fundadora del Comitè d’Escriptores.

“Fins a l’últim moment va estar disposada, disposada a fer coses.” Resguardant l’escalfor d’una tassa de te amb les dues mans, Tona Gusi deixa caure l’espatlla sobre la butaqueta del bar de l’Eixample on recorda la seva amiga. Recorda els passejos d’aquells dies de radioteràpia; recorda aquell cicle de cinema feminista a la Filmoteca, 20 dies abans de morir; recorda aquell darrer aniversari al concorregut pis del passeig de Sant Joan. Aquell principal amb pati a tocar de l’Arc de Triomf és, per fi, la casa on, després d’anys de vaivens i d’aprenentatges, conviu amb el seu “amor-diamant”, Fina Birulés. Des que a la primavera del 1996 han pres la decisió, Marçal s’ha mostrat eufòrica, “ingènuament feliç”. “No aconsello a ningú ajornar-ho tant, tanta lentitud”, explica per carta a Goujon, “però en aquest cas estic del tot convençuda, a hores d’ara, que la decisió arriba al moment just (ric d’imaginar què hauria pensat sobre el que acabo d’escriure la dona que jo era fa deu, set, tres anys, fins i tot!)”.

La signatura de compra del pis coincidirà amb la represa del dietari. Obres, caixes, trasllats: mudes de pell. La llum de Marçal es clou a casa la nit del 5 de juliol de 1998. Potser, la primera metàfora.

Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.