Catalunya com a laboratori polític

Finalment el règim del 78 tampoc ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels setanta van ser derrotades amb morts i mitjançant els pactes de la Moncloa signats pels mateixos sindicats de classe. El moviment del 15-M que va elaborar una crítica radical de la representació política se’l va fer callar emprant com a armes efectives el ridícul i l’aïllament. La rebel·lió catalanista que, per uns moments, ha semblat esgarrapar els fonaments del règim, també ha estat derrotada. En realitat, aquest tercer intent no ha tingut ressò a Espanya on ha predominat la perplexitat quan no ho ha fet una total incomprensió. La crida a l’ordre mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha bloquejat tot intent de canvi. El president Rajoy ho ha afirmat amb la seva habitual capacitat argumentativa: “L’Estat es defensa dels atacs dels qui el volen destruir”. I ha afegit la petita puntualització que l’article 155, encara que un dia deixi d’aplicar-se, mai deixarà de funcionar. És el que s’anomena “Fer complir la Llei”. L’avís és inequívoc. La repressió i la humiliació contra la Catalunya que ha pretès rebel·lar-se seran grans.

Poques vegades ha estat tan evident que la defensa de la Llei (amb majúscula) suposava una declaració de guerra. Això és una cosa que els juristes tertulians tan presents actualment en els mitjans de comunicació difícilment poden arribar a entendre. La llei és una correlació de forces. Ha guanyat Foucault per golejada davant els Habermas i companyia. Un amic jurista em va dir un dia: “Doncs si així són les coses, ja podem plegar”. El poder és, sempre i en última instància, poder matar; l’Estat de Dret serveix per encobrir-lo. Usualment, i per afirmar el mateix encara que de manera més sofisticada, es parla que l’Estat posseeix el “monopoli de la violència física legítima”. Aquesta veritat de l’Estat de Dret és amb la que es van topar els membres del govern català. Quan un d’ells afirma que la Generalitat no estava preparada per desenvolupar la República “plantant cara a un Estat autoritari sense límits per aplicar la violència”. O quan el portaveu dels republicans ens diu que: “Davant les proves clares que aquesta violència podria arribar a produir-se, vam decidir no traspassar aquesta línia vermella” i acaba amb una confessió entendridora: “Mai vam voler posar en risc als ciutadans de Catalunya”. La resposta és d’acord. Moltes gràcies. A ningú li agrada morir. Però aquí hi ha gat amagat. Dit amb altres paraules: els membres del Govern són uns ingenus o són uns ineptes?

Spinoza té en la seva Ètica una frase que s’ha fet molt coneguda: “No sabem el que pot un cos”. Substituir “cos” per “Estat” és útil per explicar els fets. El govern no sabia què pot fer realment un Estat. Però el govern volia construir un Estat propi, oi? Ningú pot negar-los experiència. Fins i tot una persona va perdre un ull a causa d’una bala de goma. Diguem-ho clarament: el que no creien és que la repressió de l’Estat espanyol pogués arribar a la que anomenen la “bona gent”. Als radicals sí… però a persones pacífiques i cíviques! És el que el conseller de Sanitat reconeix quan assegura que “el full de ruta de Junts pel Sí no va tenir en compte la violència de l’Estat”.
Efectivament el govern va acabar sent un govern postmodern. Presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava un aparell que veia així confirmada la seva aposta.

La participació massiva en tantes efemèrides no permetia cap dubte i el camí cap a la independència semblava obert. Fins que la crueltat i el sadisme de la maquinària jurídic-repressiva de l’Estat espanyol va ofegar en llàgrimes l’anhel de llibertat d’alguns i va fer néixer una ràbia immensa en molts. Bany de realitat? Depèn de per a qui. Per al govern, certament. Dins de la seva bombolla autocomplaent no podia comprendre l’assalt que es posava en marxa i el desconcert va començar a aclaparar-los. Van ser incapaços de reaccionar davant dos fets fonamentals: la fugida d’empreses, que és una de les expressions actuals de la lluita de classes, i la presencializació d’una altra Catalunya que també expressa la lluita de classes encara que sovint d’una manera perversa. Va ser, però, l’estranya proclamació de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), l’esdeveniment que va acabar per convertir el govern en un autèntic govern postmodern obligat a emprar un llenguatge teològic per poder salvar-se. Per aquesta raó la DUI va tenir un caràcter inefable: realitat o ficció?

Deixem de banda les peripècies concretes (secretisme, ajornaments, desaparició del govern, etc.). A partir del moment en què apareix la repressió brutal de l’Estat espanyol, l’únic objectiu dels partits independentistes es redueix a pensar l’acció política exclusivament en funció dels seus efectes penals. Segurament és correcte actuar així. No volem màrtirs i cal evitar la presó sempre que es pugui. Malgrat tot, sorgeix una ombra de dubte. Quan una convicció, és a dir, una veritat política, no es defensa fins a les últimes conseqüències per les raons que siguin: ¿aquesta veritat es veu d’alguna manera afectada en ella mateixa? Poso un exemple. QuanGalileu abjura davant els seus jutges i admet que la Terra no gira al voltant del Sol, la veritat científica no es veu en absolut afectada per la seva decisió. En canvi si la presidenta del Parlament no va a la manifestació per la llibertat dels seus companys -perquè així li ho aconsella el seu advocat- tot i no existir cap condició judicial explícita: ¿la seva retracció té el mateix valor que en el cas anterior? Es podrien portar a col·lació altres exemples d’aquesta estratègia “preventiva” que va des d’acceptar pagar multes elevadíssimes fins a refugiar-se en frases ambigües. El problema és fins a quin punt una estratègia d’aquest tipus no contamina finalment el mateix discurs, i el debilita en estendre una sensació de confusió. El govern espanyol i els seus adlàters han aprofitat de seguida l’ocasió per parlar de covardia i d’engany. El govern català ens hauria enganyat a tots els catalans i les catalanes.

No cal perdre molt de temps a denunciar el cinisme fastigós de qui ataca i després retreu a l’atacat la falta de valentia. Anem a l’essencial. No. No vam ser enganyats. El govern, en canvi, sí que es va autoenganyar. Va creure en la política. Es va obstinar a jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix. Existeix allò democràtic. Allò democràtic és la forma com avui el poder exerceix el seu domini. Té dues cares: Estat-guerra i feixisme postmodern, heteronomia i autonomia, control i autocontrol. El diàleg i la tolerància remeten a una pretesa dimensió horitzontal. L’existència d’un enemic interior / exterior a eliminar remet a una dimensió vertical. “Allò democràtic” buida l’espai públic de conflictivitat, el neutralitza políticament i militar. Allò democràtic és aquesta Europa, autèntic club d’estats assassins, que externalitza les fronteres per no veure l’horror. No hi va haver fracàs de la política com als benpensants els agrada dir ara. La política democràtica consisteix a callar i fer callar les dissonàncies que podrien amenaçar l’ordre. El govern català incapaç d’entendre el funcionament real d’allò democràtic es va veure abocat a un camí ple d’incoherències. Per això és d’agrair l’honestedat de Clara Ponsatí quan des de l’exili es va atrevir a dir: “No estàvem preparats per donar continuïtat política al que va fer el poble de Catalunya l’1-O”. Va ser molt atacada, però va afirmar la veritat indefugible: el govern no va saber estar a l’altura del coratge i de la dignitat de la gent que va posar els seus cossos per defensar un espai de llibertat. Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament?

Per uns moments la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc. va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar a aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar als feixistes infiltrats amb exquisida violència. La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent. Per això resulten embafadores tantes crides al civisme, a la bona gent, i als somriures en uns moments de repressió desbocada. Em sap greu. Quan sento la paraula “civisme” penso automàticament en les normatives cíviques que serveixen per netejar l’espai públic de residus socials de tot tipus.

Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada. Sorprèn aquesta ràpida adaptació a un nou escenari malgrat existir presos polítics. El plantejament és força il·lusori: les eleccions són il·legítimes però amb la nostra elevada participació aconseguirem legitimar-les (i, per tant, legitimar-nos davant del món). El discurs independentista o bé es fa necessàriament autocontradictori o bé ha d’acceptar explícitament una renúncia a la independència. “Serem independents si som perseverants i aconseguim una majoria. Quan? No ho sabem. Abans d’independentistes som demòcrates. I abans de demòcrates, som bona gent”, assegura un important polític republicà.

I si provéssim de ser, per una vegada, “dolents” i, en comptes d’aspirar a ser un país normal amb el seu petit estat, volguéssim ser una anomalia que no encaixa? Alliberar Catalunya d’aquest horitzó independentista que sempre acaba per ofegar-la -ja que tot horitzó sempre encadena- potser podria obrir una via inèdita. En una anomalia cap a tot el que el catalanisme hegemònic ocultava. Des de la força del dolor de la Catalunya interior pobre, fins als silencis de les perifèries. Ens volien presentables davant d’una Europa que, no obstant això, mira cap a un altre costat. Per què entestar-se a ser presentables? Els partits polítics de qualsevol color corren apressats cap a les subvencions. Però davant d’aquestes eleccions imposades, hi havia la possibilitat de sabotejar amb una abstenció massiva i organitzada. Començar a desocupar l’Estat espanyol, i estendre la ingovernabilitat de l’autoorganització. També a Espanya? Catalunya com aquesta anomalia irreductible que escapa, mentre en la seva fugida assaja altres formes de vida.

El laboratori polític “Catalunya” momentàniament es tanca. Això és clar. Quan allò democràtic és el marc d’allò pensable i del que està permès viure: que difícil és canviar alguna cosa! Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) mai no es podrà canviar la societat. Però el que s’ha viscut, l’atreviment de transgredir junts, la força col·lectiva d’un país que ningú pot representar i l’alegria de resistir … No s’obliden mai. La dignitat i la coherència no es negocien.