El referèndum convocat pel parlament i fet efectiu pel poble, els dubtes d’una part del govern i la determinació del poble

Davant la manca d’un resultat concloent del plebiscit sobre la independència de Catalunya i l’Aran plantejat a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015, les divergències entre les dues candidatures independentistes quant al full de ruta a seguir es va resoldre amb l’aplicació de la proposta de la CUP: la convocatòria per les institucions de la Generalitat d’un referèndum vinculant d’autodeterminació. En determinats moments semblava que s’avortaria, per factors diversos, com ara l’entrada en concurs de creditors i, per tant, amb intervenció d’administrador concursal, de l’empresa que havia d’enviar les targetes censals, la dissolució de la Sindicatura Electoral o la dimissió d’alts càrrecs del Govern. Tanmateix, un nucli important de JxSí va apostar per dur-lo a terme. Així mateix, el referèndum ha estat possible per la determinació del poble, en paral·lel o al marge de les institucions: des de la recollida i distribució de material fins a la constitució de les meses, passant pel fet de garantir la seguretat dels col·legis.

Quant a la línia política de JxSí, en aquesta etapa hem vist aparèixer un discurs de ruptura tranquil·la que, a la pràctica, significa no enfrontar-se a la repressió de l’Estat espanyol. Tanmateix, la realitat és que, només amb discursos independentistes, no farem la nova república i, si no s’aconsegueix aturar la repressió de l’Estat espanyol, començarem a retrocedir.

La garantia del referèndum no van ser els Mossos d’Esquadra, sinó l’organització del poble, que va aconseguir la logística per a desenvolupar-lo i va mantenir els col·legis oberts. El dia del referèndum, quan les masses mostraven la voluntat d’exercir el dret de vot, els Mossos d’Esquadra els deixaven fer, però, quan hi havia qualsevol situació que ho permetés, tancaven els col·legis. Tant és això que els Mossos van tancar tants col·legis com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles. Hauria pogut esdevenir part d’una realitat normalitzada el fet que, davant les imatges de repressió, s’haguessin buidat els col·legis electorals. No ha transcendit gens el fet que, el migdia de l’1 d’octubre, el Govern català va plantejar que finalitzés el referèndum; per evitar danys majors, segons ells. Això, però, no va passar; el fet de no trobar consens dins de JxSí, l’oposició de la CUP i la realitat popular als col·legis van invalidar aquesta proposta i la resistència als col·legis va ser la clau que va permetre que, allà on no va arribar la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles, la jornada es pogués desenvolupar.

A més a més, cal destacar que, quan la Guàrdia Civil va detenir alts càrrecs del Govern català, el comportament dels Mossos va consistir a facilitar-li la sortida, davant de les concentracions de masses. En altres àmbits, es va autoritzar el remolc i l’atracament de vaixells que no feien activitats de transport marítim, sinó d’hotel de les forces repressives. Cal reconèixer qui hi hagi estat disposat i disposada a assumir la repressió, però, en el moment actual, no ens basten actuacions individuals, sinó que necessitem una acció política col·lectiva, amb ordres clares i concretes per a tota l’Administració catalana.

La Vaga General i la seva importància. La significació de l’aturada nacional

El referèndum de l’1 d’octubre posava damunt la taula una victòria clara dels autodeterministes respecte a l’Estat espanyol i l’eix PP-Cs-PSOE. La convocatòria institucional i l’autoorganització del poble van fer efectiva una jornada de votació amb més garanties de les que alguns havien vaticinat. Ni els grups ultres i feixistes ni la violència de Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles ni la actuació dels Mossos d’Esquadra van evitar que la votació es produís, i hi va arribar a haver cues d’entre una i tres hores per votar.

La tercera victòria és l’electoral, amb una participació del 43 %  del cens i un 90 % de «sís». Tot i que l’independentisme també aquí guanyava la batalla, s’expressaven dues debilitats: l’increment de la repressió a tots els àmbits (Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos) i un increment del «sí» respecte al «sí-sí» del 9N massa petit, sense aconseguir que el «sí-no» passés en bloc al «sí».

Durant les 48 hores següents al referèndum encara no s’havien articulat els moviments del PSOE i de l’aparell de l’Estat-PP-Cs, perquè hi havia la convocatòria de vaga general damunt la taula. Aquesta no té origen en les entitats sobiranistes ni en el Govern, més aviat al contrari. El mateix dia que la Guàrdia Civil va començar a fer detencions, violentar la seu de la CUP i prendre posicions al carrers, el sindicalisme combatiu es va activar. IAC, CGT i COS van fer un plantejament clar, igual que la I-CSC. En un primer moment (20-21 de setembre), Òmnium hi va donar suport i sembla que també l’ANC. Ja en aquestes dates els sindicats van formalitzar el preavís legal de vaga pel 3 d’octubre.

El 26 d’octubre, dijous, es va constituir la Taula per la Democràcia, amb la participació de CCOO, UGT, la patronal CECOT, i per primera vegada es va parlar d’una possible «aturada cívica», en oposició al model de resposta basat en la vaga general. Diumenge a la nit, després de tota la jornada repressiva, en una reunió entre Govern i representants de CCOO, UGT i entitats sobiranistes, la Taula per la Democràcia va cridar a a una «aturada nacional» (no a una «vaga general»). A partir d’aquell moment, sectors de les direccions de CCOO i UGT van començar a demanar als seus representants que pactessin l’aturada amb les direccions de les empreses. En algunes empreses, van manifestar que ells treballarien i fins i tot feren córrer la brama que la vaga convocada era il·legal.

La vaga general introduïa un element determinant: la crida a la classe obrera a fer-se seva la lluita pels drets democràtics i contra la repressió. Davant d’això, el concepte d’«aturada de país» diluïa el conflicte de classe i intentava que el sindicalisme combatiu no tingués cap posició important en la mobilització i en un moment fonamental del país. Significativament, la vaga general situava el sindicalisme alternatiu en una posició més ferma en la defensa dels drets democràtics que la majoria del PDeCAT.

En qualsevol cas, el que és determinant és que el 3O va tenir una expressió com a vaga general i «aturada de país» únicament comparable amb la vaga general del 14D de 1988. Si bé en alguns sectors de la indústria no tingué gaire ressò, a les viles mitjanes i petites, així com al comerç, el cessament d’activitats segurament no tenia precedents. La convocatòria «d’aturada de país» no era, en si mateixa, cap problema i podia ser un complement magnífic de la vaga general, però s’hi va voler contraposar i, fins i tot, trencar la convocatòria de vaga.

Les manifestacions del 3O van ser massives, superiors a la suma de tot el moviment sindical en vagues generals. La seva composició no era només de classe treballadora ni tampoc únicament independentista. Classe treballadora no independentista i petita burgesia independentista també van participar en la defensa de l’1O i en la denúncia de la repressió. Aquests són els sectors fonamentals que poden aprofundir l’exercici efectiu de l’autodeterminació.

Segurament, no som del tot conscients del fet que una vaga general reeixida és la millor resposta a la repressió i la via per enfrontar-se amb l’aparell de l’Estat espanyol, que és, en darrera instància, la representació de les grans empreses i les entitats bancàries, algunes de les quals estan canviant de domicili social (que no marxant) per evitar tributar, en un futur, a la Hisenda catalana i que no suportarien que continuessin les vagues generals en defensa de l’autodeterminació ni que tanquem els comptes que hi tenim.

Del rearmament de l’aparell de l’estat-PP-CS i PSOE a l’incompliment de la Llei del Referèndum

L’apartat quart de l’article quart de la Llei del referèndum d’autodeterminaciódisposava que, en cas de victòria del «sí» al referèndum, el Parlament declararia la independència de Catalunya i l’Aran dos dies després de la proclamació de resultats oficials i donaria vigència a la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Hi ha una discussió pendent sobre la correlació de forces, que no podem desenvolupar en aquestes línies, però sembla que, políticament, aquell era el millor moment per fer-ho. Altrament, entràvem «de facto» en una situació que començava a afeblir la posició catalana. El que és indisputable és que la substitució de la sessió parlamentària per a sancionar els resultats del referèndum per una compareixença presidencial és un incompliment de l’article esmentat de la Llei del referèndum d’autodeterminació i, en la mesura que respon a una interlocutòria del Tribunal Constitucional espanyol que prohibia la convocatòria del Ple, el format mateix refuta el contingut de la declaració, sense necessitat de suspensions addicionals.

No sabem amb exactitud què va pactar o no Puigdemont amb els diversos actors sobiranistes, amb altres partits o amb mediadors internacionals, però hem de tenir ben clar que la decisió presidencial, a més d’infringir la Llei del referèndum, ha provocat que sigui ara mateix el govern espanyol qui controla el tempo polític i que l’espai de la reacció hagi penetrat als barris obrers d’immigració amb origen a l’Estat espanyol i als de la burgesia de la zona alta de Barcelona, d’on no havia marxat mai. En això, hi ha tingut un paper important el paper del PSOE, que, després de llançar consignes en pro d’un difús diàleg —el qual, quan es concretava, significava vetar qualsevol opció autodeterminista— i d’aprovar mocions «contra la repressió policial de l’1 octubre», va passar, en tres dies, a enviar la seva militància a una manifestació d’espanyolistes, antidemòcrates, ultres i feixistes. En alguns barris obrers d’origen immigrant, s’hi van veure expressions d’espanyolisme, entre el lerrouxisme i el feixisme, com no s’hi havien vist mai. Al vespre del dia 3 i els 8 i 12 l’exhibició d’estanqueres es va multiplicar. Entre els drets democràtics i l’aparell de l’Estat espanyol, el PSOE ha fet una tria clara; una majoria del PSC, també. Com que el procés d’alliberament no havia fragmentat res, ja ho han trencat ells, de la mà de la ultradreta i la dreta extrema del PP i Cs.

Per contra, un sector important d’activistes ha interpretat l’impasse actual com una derrota enorme, que ha causat desmoralització i dubtes en els sectors més determinats a fer efectiva la independència i ha reforçat els sectors contraris: des de la majoria de la direcció dels comuns fins al PP i Cs. En canvi, el fet de sotmetre a votació parlamentària una declaració d’independència, d’acord amb el que estipula la Llei del referèndum, a més de complir el mandat del Parlament i de la majoria dels ciutadans i les ciutadans que van votar al referèndum, hauria estat clarificador políticament, atès que els sectors que van cridar a participar-hi però no van recomanar cap opció de vot concreta s’haurien definit sobre l’execució o no del resultat que en va sorgir. No debades ha estat des d’aquests mateixos sectors que més s’ha celebrat l’incompliment presidencial del mandat parlamentari. I l’argument de defensa de la posició governamental segons el qual cal mantenir el consens antirepressiu forjat l’1 d’octubre és purament il·lusori, per tal com, en la visió que en té la direcció de Catalunya en Comú, és un consens que s’acaba tan bon punt les institucions de Catalunya i l’Aran fan passes per a exercir de manera real el dret d’autodeterminació. Per contra, ha estat quan aquestes han tirat pel dret en aquest sentit que un sector de Catalunya Sí Que Es Pot ha abandonat la política d’oposició sistemàtica al procés d’autodeterminació aplicada per la direcció.

Tasques per al període immediat: Pau, pa i treball. El salt qualitatiu en la coordinació dels CDR

Tanmateix, tant o més important que una declaració formal d’independència al Parlament de Catalunya és un programa material concret per a la propera etapa. Si una potencial declaració  d’independència no va acompanyada de mesures reals i concretes, no tindrem gens d’independència efectiva, sinó una mera declaració que només servirà per a obrir pas a la repressió de l’Estat. No ens val una declaració quan l’Estat espanyol desplegui tota la seva bateria repressiva.

Una necessitat defensiva és garantir la seguretat als barris on l’unionisme s’expressa violentament, com també que el Govern de Catalunya defensi el poble de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI espanyols i dels grups feixistes. També cal establir controls totals i efectius sobre els transport i les comunicacions. Si això no es garanteix, s’exposa els sectors més actius i avançats a un ràtzia repressiva sense precedents, que podria escapçar bona part del moviment polític. Així, hem de garantir la pau i eliminar qualsevol tipus d’agressió, com les que vam patir l’1 d’octubre, però també, puntualment, el 8 i el 12.   Ara entrarem en una etapa en què, probablement, l’Estat espanyol intervindrà de manera directa les institucions d’autogovern català i el poder judicial reprimirà els representants polítics del moviment independentista.

De la mateixa manera, cal aplicar mesures socials que puguin ampliar la base social en defensa de la República, o no tindrem una correlació de forces mínima per garantir-la mateixa més enllà de vuit segons. Cal recordar que entre el 15 i 20 % dels treballadors i les treballadores es troben sense feina i, dels que en tenen, 500.000 viuen sota l’anomenat llindar de la pobresa. Necessitem pa, en forma d’un pla de rescat social. Això no consisteix en una declaració política, sinó en mesures concretes on tothom tingui garantit uns mínims, pa.

La burgesia catalana, orgànicament i políticament, forma part, de manera majoritària, de la burgesia espanyola i incrementarà la seva acció de boicot a la construcció de la República de Catalunya i l’Aran. El fet que algunes empreses hagin canviat la seu social és pràcticament anecdòtic, si ho comparem amb els més de 600.000 llocs de treball que es van destruir entre el 2008 i el 2015, però hem d’impedir que tinguin efectivitat mesures com la fugida de capital i el tancament d’empreses pel fet d’abandonar el Principat. És per això que la consigna treball pren el caràcter d’evitar les fugides empresarials i manteniment de l’ocupació.

El comportament de JxSí i, fins i tot, del PDeCAT no serà lineal ni unidireccional. Ni Puigdemont representa el PDeCAT, ni el PDeCAT respon a les directrius del Puigdemont, ni JxSí és el PDeCAT ni Puigdemont. Sembla que a ERC hi ha diferents posicions, però encara apareix unida. El PDeCAT té postures polítiques diferents, la qual cosa, si aquest partit exerceix un paper polític determinant, dificulta no tant una declaració formal, sinó qualsevol possibilitat real de fer efectiva la República catalanoranesa.

Ara és cabdal el paper de la CUP, que, davant de l’independentisme, apareix com l’organització més conseqüent i decidida. Alhora, és qui més pot eixamplar la base social de la nova República mitjançant la defensa d’un pla de rescat social. Tanmateix, el crèdit del grup parlamentari en aquest aspecte està sensiblement tocat després del desdibuixament durant els darrers mesos del seu paper com a oposició d’esquerra, especialment visible en la claudicació davant el xantatge del PDeCAT consistent a condicionar la prossecució del procés sobiranista a l’acceptació d’uns pressupostos que no respectaven cap de les condicions bàsiques en matèria fiscal establertes per l’organització. Especialment contraproduent per a l’eixamplament de la base social de la República va ser l’argument utilitzat, «pressupostos a canvi de referèndum», que implica una concepció de la democràcia socialment buida i que contraposa democràcia política a democràcia econòmica.

Si ara, a més, per una prudència malentesa, redueix la crítica pública al dilacionisme, no només enforteix a qui no avança, sinó que dificulta que la República es faci efectiva. El fet de cridar a la unitat per fer callar la crítica quan una part ha trencat els acords de mínims, implica legitimar la deslleialtat i inutilitzar la confluència unitària que ha de fer efectiva la República catalanoranesa.

També cal denunciar enèrgicament, com un veritable frau al mandat parlamentari i referendari, la proposta de substituir la declaració d’independència per unes altres eleccions autonòmiques. Si tenim present que aquesta opció és considerada com una de les primeres opcions per influents sectors del PDeCAT, la retirada del Parlament plantejada com a estratègia de pressió contra el dilacionisme del Govern tindria l’efecte contrari del previst.

Ara mateix, tenim un nou subjecte polític en el pol sobiranista i antirepressiu: els comitès de Defensa del Referèndum/de la República (CDR). És un subjecte que supera amb escreix la realitat d’una organització institucional (la CUP) i un moviment polític (l’esquerra independentista) i aplega els sectors més combatius des del punt de vista antirepressiu i/o independentista. Si reïxen a elaborar un programa mínim d’accions concretes i a coordinar-se, combinant l’autonomia política i el pluralisme, podrien desenvolupar un paper fonamental.

Sens dubte, poden ser moltes altres les tasques i camins que ens facin avançar en l’alliberament nacional; segurament el més important per a les properes setmanes és la combinació de participació democràtica, coordinació i programa polític sense renúncies.

Vidal Aragonès i Daniel Escribano, Espai FàbSHARE