Sistema tributari: on és la proporcionalitat?

Els debats polítics, sobretot en plena campanya electoral, centren l'aspecte tributari de les discussions en la despesa pública més que en l'ingrés públic. Quant a la despesa pública, la pedra angular seria el repartiment més adequat dels recursos recaptats en funció de les necessitats de la ciutadania, vist des de diferents prismes segons el posicionament econòmic de cadascú: polítiques econòmiques de dretes o d'esquerres, liberals o socials. Per altra banda, el nucli del debat en l'ingrés públic rau en variacions dels tipus impositius per fer front al dèficit o per anivellar els pressupostos generals, fet reflectit als eslògans dels principals partits en l'àmbit estatal.

Donat que la presa de decisions en el repartiment de la despesa pública s'associa més a una ètica i subjectivitat concreta, centrem l'anàlisi en l'ingrés públic. El recapte procedeix de tota classe de tributs, però el gruix principal sorgeix dels impostos més coneguts: l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA) i l'Impost sobre Societats (IS). Aquests tres grans impostos signifiquen el 86,56% dels ingressos tributaris bruts a 2016 i durant els darrers anys a l'Estat. Les estadístiques de l'Agència Tributària mostren un increment constant de la recaptació durant el període 2012–2016, amb un increment general del 8,70%.

L'increment dels ingressos públics podria ser la conseqüència de: més contribuents i que perceben més rendes, una persecució més efectiva de la corrupció i del frau fiscal, o un augment general de la pressió fiscal. Respecte del primer sospitós, fixem-nos en la taxa d'activitat: segons estadístiques del mateix Institut Nacional d'Estadística, era del 60,31% a principis de 2012, rondava el 59,45% a principis de 2015 i a octubre de 2017, es mantenia amb un 58,92%. No es pot dir que hi hagi hagut un increment de treballadors durant el període. En resposta a si percebem més rendes, les estadístiques de l'Eurostat mostren que hi ha hagut un decrement de la renda disponible dels contribuents des de 2009 en tots els nivells de riquesa, un empobriment que ha afectat més durament al percentil més pobre de la societat. Tots aquests motius fan que a priori descartem la primera hipòtesi d'increment d'ingressos públics.

El següent a considerar seria un augment de la lluita contra el frau i una disminució de la corrupció, assumint que una eficàcia major en aquest aspecte reporta més ingressos a les arques públiques. Doncs bé, l'Índex de Percepció de la Corrupció situa a Espanya a la posició 41a a 2016, rècord negatiu, mentre que l'any 2012 era la 30a. La mateixa tendència mostren els estudis realitzats en relació amb l'economia submergida, que correlacionen el seu creixement amb la corrupció existent, estimant que suposava un 26% de PIB l'any 2012. Tanmateix, l'onada de casos de corrupció política han fet saltar les alarmes, cosa que fa considerar més que plausible que no s'ha incrementat la recaptació gràcies a la lluita contra la corrupció i el frau fiscal.

Tot ens duu cap al tercer dels motius: l'augment general de la pressió fiscal. Com ja hem comentat anteriorment, l'augment constant dels ingressos bruts ha estat un fet inqüestionable durant els últims anys. Si ens capbussem i fem un triatge més concret, veiem que IVA i IRPF signifiquen un 75% dels ingressos bruts, mentre que l'IS representa un 12%.

Però, qui acaba finalment pagant aquests impostos? Per una banda, l'IVA el paguen majoritàriament els consumidors, que són qui acaben consumint els béns, ja que les societats contribueixen amb l'increment de valor que els hi realitzen als productes. Per altra banda, l'IRPF és un impost que exclou les classes més pobres i té un gravamen progressiu, però curiosament és la classe mitjana, la que suporta el pes impositiu. Si aquestes dades les contraposem amb l'evolució de la renda disponible, l'escenari queda així: una classe pobra amb nivells de renda disponible de 1996 que no ha de contribuir en IRPF però que ha sofert una pèrdua de poder adquisitiu i una apujada de l'IVA en els articles diaris; una classe mitjana a nivells de 2009, castigada per un IRPF que cada cop contempla menys reduccions i bonificacions, i una classe alta que, tot i haver travessat la crisi, no ha sofert en proporció i en impacte real.

Aquí és on el principi de contribució proporcional a la capacitat econòmica trontolla. Sempre han existit mecanismes –la mal anomenada enginyeria fiscal– que han permès als ciutadans amb més recursos evitar tributar segons correspon. Els moviments més típics són: afectar béns privats a empreses patrimonials, percebre ingressos mitjançant societats pantalla, entramats d'empreses en paradisos fiscals o territoris de baixa tributació, etcètera. Tot això, normalment orientat a traslladar rendes de l'IRPF a l'IS, degut a la diferència de tipus impositiu i la possibilitat de minorar-les amb despeses, o bé evitar la seva tributació.

En els darrers anys sembla que la tendència a les trames fiscals no ha canviat massa, l'amnistia fiscal de 2012 n'és un exemple, que va permetre indultar a més de 30.000 contribuents amb diners no declarats a l'estranger i que posteriorment el Tribunal Constitucional ha anul·lat, però considerant regularitzat els diners declarats, que van ser sotmesos finalment a l'irrisori tipus d'un 3%. Un altre exemple són les anomenades SICAV, societats d'inversió col·lectiva, un tipus d'empresa que gestiona valors normalment, orientades a grans fortunes i amb una tributació de l'1%. No són accessibles a la majoria de la societat, ja que el capital mínim és de 2,4 milions d'euros.

Retornant a l'inici, ara amb els conceptes aclarits, queda per veure si en un futur realment centrarem el debat en les persones en què recau el pes fiscal dels ingressos, o si continuarem entestats a continuar jugant amb dades macroeconòmiques per equilibrar pressupostos. De la ciutadania dependrà.

Genís Pérez Torres és economista i assessor fiscal.