La seva llengua té 180 paraules per a referir-se a la neu i 400 per a anomenar als rens. El seu parlament es troba a 145 quilòmetres al nord del cercle polar àrtic, a Kiruna, on al desembre només hi ha llum solar durant una hora. Han habitat les regions del nord d’Escandinàvia des de fa milers d’anys, però la seva història no es tracta a les escoles sueques. Per què?

El poble sami el formen els habitants indígenes de Lapònia (o Sàpmi), territori que inclou parts deSuècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. La seva activitat econòmica es basa tradicionalment en la caça, la pesca i la ramaderia, tot i que actualment només un 10% aproximat de la població es dedica a la coneguda ramaderia de rens. Com a poble originari, tenien control sobre el nord d’Escandinàvia abans que els diferents estats els confisquessin els seus drets sobre la terra.

Actualment es coneix l’opressió que van patir per part de Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia, però encara a dia d’avui, l’apropiació dels territoris samis es considera més una ampliació interna del territori que no pas un procés de colonització que ha portat a la marginació social, econòmica i cultural a les comunitas originàries del cercle polar àrtic continental.

L’historiador suec Roger Kvist ha estudiat la relació entre el poble sami i l’Estat suec en les seves diferents etapes. A mitjans del segle XVI, la Corona va començar a mostrar interès territorial i fiscal sobre la zona, però es va mantenir el sistema legal sami. L’estratègia va tornar-se més agressiva en descobrir mines de plata a la zona. Els impostos eren una prova de control, així que suecs, noruecs i russos, van exigir el control fiscal sobre la zona durant el segle XVII.

Per tal d’assegurar-se el territori, es va promoure la migració cap al nord per a explotar les terres, i l’any 1673 Suècia va fixar que aquells que marxessin a viure a la regió Sami estarien exempts de pagar impostos durant 15 anys i no haurien de servir com a soldats en futures guerres. Els drets del poble Sami sobre el territori no van ser respectats i es va permetre als grangers suecs instal·lar-se a la zona sense consultar als habitants sami.

L’any 1751 es van delimitar noves fronteres oficials, repartint la zona Sàpmi entre els diferents països, i dividint en conseqüència el benefici extret del territori nòrdic. El control administratiu va anar més enllà dels impostos, establint, per exemple, mercats anuals fixos i prohibint el comerç fora d’aquests. En un principi, aquestes mesures van suposar alguns drets per als samis, com ara la protecció de les seves propietats i la successió hereditària dels drets sobre la terra, però a partir del segle XVIII, el control sobre la zona va anar acompanyat demesures racistes i de la pèrdua de molts drets per part de la població indígena. Fur Gunlög, degana de la Universitat Linnaeus, ho descriu així: “Va passar de ser una co-relació fiscal i comercial a una relació colonial lligada a una missió religiosa protestant”.

Durant els segles XIX i XX es van destruir llocs i objectes sagrats, es van prohibir les seves llengües i van prendre el control sobre la terra, eliminant així el seu estil de vida. L’any 1913, es va imposar el sistema d’escoles nòmades, escoles per als infants de les famílies ramaderes de rens. El currículum se centrava en els coneixements necessaris per a la vida nòmada i la ramaderia, però no responia a un intent de preservar la cultura Sami, sinó que pretenia mantenir-los fora de l’estat de benestar que s’estava construint. Prova d’això és la prohibició d’assistir a les escoles públiques estatals. Tot plegat va comportar una gran pèrdua per a la seva cultura i sobretot per a les seves llengües, ja que les classes s’impartien en suec, així com un augment de malalties com la tuberculosi, per les condicions en què es trobaven les escoles.

Al voltant del segle XX, científics i polítics van intentar argumentar que el poble Sami pertanyia a unaraça diferent i inferior, i que per tant se l’havia de ser protegit de la vida moderna. Aquesta perspectiva formava part d’un projecte polític amb l’eslògan “Els Samis han de mantenir-se Samis”, basat en estudis científics que incloïen experiments amb els mateixos Samis, els quals van ser mesurats i fotografiats sense consentiment.

Un altre aspecte clau va ser el paper de la religió, com en molts altres processos colonials, amb la que es va controlar el matrimoni i el comportament sexual. Gunlög afirma que “l’Església com a organització va ser el principal focus de conflicte entre samis i suecs”. El projecte cristianitzador s’amagava darrera el sistema escolar: els infants rebien noms cristians i els inculcaven pràctiques religioses. Gunlög explica que “ningú escapava del bateig, la comunió, el matrimoni o les autoritats eclesiàstiques, i totes les pràctiques religioses indígenes van ser prohibides, així com l’ús de noms samis“.

Els Samis, però, també van aprofitar la implementació de l’educació occidental al seu favor. Daniel Lindmark, professor a la Universitat d’Umeå, explica que el sistema educatiu com a eina colonitzadora “va resultar ser una espasa de doble fil. En l’intent d’educar i cristianitzar, els missioners van equipar els seus estudiants amb coneixements sobre escriptura, sobre el model de pensament i actuació occidentals i amb un vocabulari que els permetia qüestionar, ridiculitzar i combatre la invasió colonial”.

Els diversos pobles samis no van reaccionar de la mateixa manera davant l’ocupació. Gunlög la divideix en tres nivells: la resistència verbal, que consistia en l’establiment de diàleg amb les organitzacions estatals, la resistència activa, com ara mantenint noms samis, i l’oposició violenta, utilitzada sobretot per defensar les pràctiques religioses, per exemple, evitant la destrucció d’altars o tambors sagrats amb força física.

L’any 1910 es va publicar el llibre Muitalus Sámiid Birra de l’escriptor sami Johan Turi. Era el primer cop a la història que una persona sami publicava un llibre en llengua sami sobre el poble sami. L’autor volia explicar la història i els costums del seu poble perquè tothom pogués entendre el seu estil de vida, així com les injustícies que havien patit. Turi tenia l’esperança que donar a conèixer la situació ajudaria a mantenir la cultura sami.

En el seu llibre descriu amb detall aspectes crucials de la cultura sami: les malalties més comunes dels rens, com caçar grans mamífers, com es produeix la migració de la tardor, com travessar un riu, com sobreviure als mesos més freds… Posa especial èmfasi també en les tradicions culturals, i descriu la tècnica de cant yoik: “una pràctica per recordar altres persones. Algunes es recorden amb odi i d’altres amb amor, i algunes es recorden amb pena. De vegades aquestes cançons es refereixen a terres o animals: al llop i al ren o al cérvol salvatge. […] El yoik és tan increïble, pot ser tan agradable d’escoltar, que les llàgrimes gairebé arriben als ulls… però si es canta cruixint les dents, amb insults i amenaces, és terrible d’escoltar”.

Precisament el cant yoik va ser utilitzat en la resistència davant el colonialisme escandinau.Harald Gaski és professor de literatura sami a la Universitat de Tromsø de Noruega i explica que “les cançons yoik fan un ús poètic i subtil del llenguatge, fet que permet incloure diversos significats de manera simultània, establint dos nivells de comunicació: un per als oients sami i un altre per als forasters”.

El cant yoik és, per tant, una expressió de resistència artística, però també una important font d’informació actual, ja que a partir de les lletres es pot comprendre la problemàtica des del punt de vista sami: narren com es va viure la pèrdua d’independència administrativa i religiosa o la transició d’una societat de caçadors a una societat moderna.

Què va fer Suècia? Va actuar com un poder colonial o  només va assimilar els territoris contingents? Els Samis van patir l’opressió d’una colonització externa o van formar part d’un intent d’integració de totes les terres nòrdiques en un sol estat?

L’opinió predominant no classifica Suècia com a força colonitzadora però Gunlög i molts altres historiadors afirmen el contrari. Tots ells agafen coma referència la definició que va donar el 1955 el primer president d’Indonèsia, Sukarno, que explica la colonització com “el control econòmic, intel·lectual i físic que una nació imparteix sobre una altra”, establint el focus en les diferències ètniques i no en la distància geogràfica. Aquesta definició inclou els Samis dins les poblacions que han patit dominació colonial per part d’un altre poble que ha imposat la seva cultura, la seva religió i el seu sistema econòmic.

Aquest debat sobre la relació entre els estats nòrdics i el poble Sami afecta també en la seva relació actual. Durant el segle XX es va iniciar el període de reconciliació, però la majoria de la població sami considera que encara han de recuperar molts drets. Existeixen parlaments samis a Suècia, Finlàndia i Noruega, òrgans amb influència sobre la cultura, la llengua, l’educació i la ramaderia.

El mateix any en què es va establir el parlament Sami a Suècia, el 1933, el parlament suec va eliminar els seus drets exclusius de control de la caça i la pesca a la zona. A més, en el cas suec, el terme “sami” ha estat definit pel govern, i ha inclòs només les poblacions nòmades, en contra de la voluntat dels mateixos Samis.

Jouni Lukkari és propietari de rens i treballa a la ciutat de Saariselkä, al nord de Finlàndia. Organitza visites turístiques a la seva granja de rens, on els visitants poden passejar en trineu i escoltar la seva visió sobre la situació del poble sami. Forma part del Consell Sami. Lukkari creu que “el Parlament Sami va ser un pas positiu, i és útil en alguns aspectes, però la lluita real pels drets samis parteix de les organitzacions no oficials”. Es mostra satisfet perquè l’educació en sami com a primera llengua existeix a Suècia, Finlàndia i Noruega, fins i tot fora de l’àrea sami, però considera que cal treballar en un dels grans problemes, el dret sobre la terra.

L’any 1998, la ministra sueca d’agricultura, Annika Åhnberg, va oferir una disculpa formal a la població Sami, “conscient de l’opressió que l’estat suec ha dut a terme sobre el poble sami durant la seva història”. L’actitud sueca envers els Samis, però, ha estat criticada internacionalment.Un exemple ben clar de la passivitat sueca davant els drets dels pobles originaris és que encara no han ratificat la  Convenció ILO nº169 per protegir els drets de les poblacions indígenes que l’any 1991 l’Organització Internacional del Treball (OIT) va aplicar.

Jenny Larson, estudiant a la universitat de Växjö de Suècia, es defineix com a Sami per herència del seu pare, i defensa que és totalment compatible amb la seva vida a la ciutat. Explica que va decidir deixar les classes de llengua sami a l’institut perquè volia encaixar millor amb els companys, els quals tenien temps lliure durant les classes de Sydsamiska, però que després ha lamentat la seva decisió: “la llengua forma part de la nostra identitat“, diu.

Gunlög considera que la població Sami és considerada un fenomen del passat, i que sovint es presenta com una “minoria del nord amb robes de colors llampants“. Això es trasllada al tractament que en fan els llibres de text escolars. Linda Andersson, investigadora de LinnaeusUniversity a Suècia, critica que “els infants suecs aprenen més sobre els pobles indígenes americans que sobre els Samis”, ja que “tot i que la història del poble Sami s’inclou en els currículums escolars oficialment, a la pràctica pocs professors en parlen a classe”.