L’any 1987, després de quatre anys d’intenses negociacions, la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament va publicar l’informe Brundtland, també conegut com a Our Common Future. Aquest informe, per primera vegada a la història, donava nom i definició al concepte de desenvolupament sostenible tal com el coneixem avui, és a dir, com aquell desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre les de les futures generacions. L’informe Brundtland pren el nom de Gro Harlem Brundtland, ex-primera ministra noruega que va encapçalar aquest projecte i va ajudar a donar al seu país el renom que encara té com a societat compromesa amb el medi ambient, l’equitat i la justícia social.
Els anys de projecció internacional de Noruega i Gro Harlem Brundtland, però, comencen a perdre brillantor amb el pas dels anys i Elna Solberg, líder del partit conservador i primera ministra des del 2013, es troba dirigint en l’actualitat una ofensiva contra l’estabilitat climàtica, que desafia alhora l’acord de París, apuntalant la indústria petroliera i obrint les portes a noves inversions multimilionàries en un dels indrets més afectats per l’escalfament global: l’Àrtic.
L’acord de París, ideat, entre altres coses, per lluitar contra el canvi climàtic que fa perillar l’Àrtic, es va signar l’executiu d’Elna Solberg el 22 d’abril del 2016 i ratificar el 21 de juny d’aquell mateix any. En les discussions prèvies a ratificar l’acord, Elna Solberg va arribar a afirmar públicament que “cal posar un preu a les emissions i deixar de donar suport públic i financer als combustibles fòssils per tal que empreses i consumidors siguin més climate-friendly”. Malgrat les nombroses senyals que semblaven apuntar cap a unes polítiques més responsables amb el medi ambient, el govern d’Elna Solberg signava, gairebé amb la mateixa ploma que l’acord de París, una generosa oferta de noves llicències per extreure petroli el 18 de maig del 2016.
La glacera de Briksdal (Noruega), constantment amenaçada pel canvi climàtic, ha retrocedit centenars de metres des del 1760.
Iris Celestine, estudiant al Centre pel Desenvolupament i el Medi Ambient a la Universitat d’Oslo i antiga treballadora a l’International Centre for Integrated Mountain Development aKatmandú, on feia tasques d’investigació sobre l’adaptació al canvi climàtic, es lamenta sobre aquesta contradicció en la política estatal: “Jo diria que la majoria de noruecs som conscients d’aquesta contradicció, però alhora també sabem que sense l’extracció de petroli la nostra societat no seria ni de lluny tan rica com ho és ara”, afirma amb naturalitat, “com que el medi ambient no és una cosa prou rellevant com per deixar d’extreure petroli, molta gent compra la justificació de la ‘petita Noruega’, que ens tranquil·litza al·legant que no importa allò que nosaltres [els noruecs] fem, ja que som un país massa petit”.
Aquesta contradicció que l’Iris identifica, però, no només creix en la intuïció de molts ciutadans deNoruega, sinó també en l’argumentari de moltes organitzacions no governamentals i centres de recerca que històricament havien suavitzat la seva crítica al govern de Noruega, justificant l’extracció de petroli amb el robust estat del benestar que aquesta extracció suporta.
“Molta gent compra la justificació de la ‘petita Noruega’, que ens tranquil·litza al·legant que no importa allò que nosaltres [els noruecs] fem, ja que som un país massa petit.”
En aquesta direcció, dues grans ONGs com ara Natur og Ungdom (Natura i Joventut, part de l’ONG global Friends of the Earth) i Greenpeace Noruega van decidir fer un salt endavant i denunciar l’Estat de Noruega per incomplir no només l’Acord de París, sinó també la seva pròpia constitució en oferir noves llicències per a l’exploració i l’extracció privada i pública de petroli al mar de Barentsz, a l’Àrtic.
TRAFICANTS DE FUTUR: EL PETROLI NORUEC AVUI
En l’imaginari col·lectiu de molts, Noruega, com molts altres països escandinaus, pot semblar el gegant verd de l’estat social del benestar i l’equitat. De fet, el país escandinau en els darrers anys sempre s’ha situat al capdavant del rànquing com un dels països amb l’índex de desenvolupament humà més alt del món.
Tot i això, i malgrat el seu compromís amb el medi ambient, la seva economia es fonamenta en una indústria extractivista de petroli: un 12% del PIB i un 37% del valor de les exportacions es basen en l’extracció i venda de les seves reserves. Sabent que la producció de combustibles fòssils té una data de caducitat en un globus terraqüi que s’ofega i s’escalfa, i assoleix nous rècords de temperatura i destrucció any rere any, Noruega no fa servir el petroli que exporta: gairebé el 100% de la seva producció i consum energètic prové de fonts renovables com ara la hidroelèctrica o l’eòlica.
La producció a la zona d’extracció Goliat, al mar de Barentsz, va començar l’estiu del 2016. | CC T3n60
Quin és el paper, doncs, d’un Estat que produeix petroli i no el consumeix? Sabent que el preu de l’extracció de petroli anirà pujant fins a fer-ne insostenible l’extracció, l’Estat noruec va posar en marxa un fons monetari on diposita els beneficis provinents del sector del petroli. És el fons financer més gran del món: l’Estat hi tenia dipositats més d’un trilió de dòlars a finals del 2017. Això contrasta amb la imatge d’un dels països més pobres d’Europa fins als anys setanta. La descoberta de reserves de petroli, segons molts experts, va fer metamorfosar un país en vies de desenvolupament a Europa en una potència econòmica i diplomàtica europea i global.
Malgrat tot, parlant sobre la dependència del petroli de l’economia Noruega, Elodie Belleflamme, voluntària a Greenpeace Noruega, declara esperançada que “avui en dia, Noruega té els mitjans per transformar la seva economia, però necessita un punt d’inflexió i forts incentius. Si bé la pressió econòmica de Statoil, l’empresa petroliera estatal de Noruega, pot ser molt poderosa, la pressió provinent de la societat civil encara ho ha de ser més. La societat civil ha de convèncer aquells qui prenen decisions per ells que ha arribat l’hora del canvi. I el canvi ja no pot esperar més”.
UN JUDICI PER A LES FUTURES GENERACIONS
Noruega, com uns altres 92 països al món, recull a la seva Carta Magna el dret a un medi ambient saludable i segur. El conegut article 112 de la Constitució afirma que tot ciutadà té el dret a un medi ambient que salvaguardi la salut (individual i col·lectiva) i a una natura on tant la capacitat de producció com la diversitat siguin preservades.
Els recursos naturals, a més, han de ser gestionats tenint en compte la seva sostenibilitat a llarg termini i d’una manera versàtil que asseguri aquest mateix dret a les futures generacions. És en una interpretació àmplia d’aquest article que Greenpeace i Natur og Ungdom van decidir portar a judici l’Estat, el 18 d’octubre de 2016, després de saber que Statoil anunciava una campanya per extreure massivament petroli, aprofitant les noves llicències alliberades el maig del mateix any.
Greenpeace i Natur og Ungdom van decidir portar a judici l’Estat després de saber que Statoil anunciava una campanya per extreure massivament petroli.
Elodie Belleflamme va seguir i participa tant en el procés judicial com en l’extensa campanya informativa per a la ciutadania de Noruega que es va fer setmanes abans i durant el judici. Tot i que l’Estat fos finalment el vencedor del judici, Elodie veu amb esperança allò que tant la seva organització com la societat civil del país han aconseguit durant aquests darrers mesos: “La nostra interpretació de l’article 112 va ser acceptada pels tribunals, malgrat els intents de l’Estat d’interpretar-lo d’una manera que l’obligués a resoldre els problemes causats per l’extracció, i que no només fos responsable de l’extracció.”
Cada cop són més freqüents els judicis contra el petroli. A la imagte, una manifestació a Washington el 2017. | Lorie Shaull
“Malgrat que després l’Estat guanyés esgrimint l’argument que el petroli es crema i, per tant, contamina el planeta fora de Noruega, continua Belleflamme, “per primera vegada a la història un tribunal noruec reconeix el dret a un medi ambient saludable per als seus ciutadans. Crec que la millor cosa que podem fer ara és recórrer contra la decisió”.
Respecte a aquesta decisió de recórrer contra el veredicte, Margrethe Voll Storas, exportaveu de les joventuts del partit dels verds a Noruega, sacseja el cap amb aprovació quan se li pregunta sobre la decisió: “Estic contenta que totes dues organitzacions hagin decidit recórrer contra la decisió. En la meva opinió personal tinc molta fe en el camí legal cap a la justícia ambiental: una societat civil activa i mobilitzada és important per afegir pressió als nostres representats”.
STATOIL: D’HEROI NACIONAL A ANTAGONISTA CLIMÀTIC
En tota discussió sobre el petroli i la justícia mediambiental a Noruega hi ha un elefant a l’habitació:Statoil. El judici a l’extracció de petroli no en va ser cap excepció. Amb la participació majoritària de l’Estat, Statoil té gairebé el monopoli de l’extracció de cru al país escandinau.
Discutint el paper d’aquesta companyia en el paisatge polític actual a Noruega, després de la sacsejada que ha suposat aquest procés judicial, Iris Celestine recorda que per entendre el judici, primer cal comprendre la importància que ha tingut Statoil per a la societat noruega: “Aquest país va ser, durant molts anys, un dels països més pobres d’Europa (…) així que quan li dius a la majoria de noruecs ‘hem d’aturar l’extracció de petroli’, allò que senten és ‘hem de tornar a ser un país pobre sense recursos’. L’extracció de petroli és bàsicament el nostre heroi nacional”.
“L’extracció de petroli és bàsicament el nostre heroi nacional.”
A diferència de les grans petrolieres a la resta d’Europa, com ara Shell o Repsol, Statoil és vist com un actor positiu i essencial en el desenvolupament i la prosperitat de Noruega. Fins i tot com un representant internacional de l’Estat nòrdic a la resta del món.
La separació entre la identitat nacional i l’extracció de petroli són dues entitats difícils de destriar des d’una perspectiva històrica. L’eslògan que Statoil ha fet servir durant els darrers anys és det norske oljeeventyret (l’aventura noruega pel petroli), la companyia ha anat rescatant certs elements simbòlics de la història d’exploradors àrtics a Noruega per a incloure’ls a la seva pròpia imatge pública, i fa analogies entre aquells herois nacionals que exploraven els paisatges extrems del cercle polar àrtic i les plataformes petrolíferes que ara es troben en aquestes mateixes latituds.
En la seva publicitat Statoil ha anat construint la seva imatge pública explotant el relat de “l’aventura noruega pel petroli”.
Amb la proposta recent de canviar el nom d’Statoil a Equinor, una referència al sistema equitatiu nòrdic, Statoil sembla que s’està reorientant en les coordenades del desenvolupament sostenible, allunyant-se del petroli i, avui dia, paradoxalment, afirmant-se com un actor que lluita contra la degradació ambiental. De fet, el bateig d’una de les seves plataformes d’extracció amb el nom de l’activista feminista noruega Gina Krog fa cada vegada més difícil d’assenyalar on acaba la identitat nacional i on comença la imatge corporativa.
“El paper de Statoil a la societat Noruega ha estat lliure de tota controvèrsia fins ara”, avisaMargrethe Voll Storaas: “Crec que a la majoria de la població li costa visualitzar un futur sense una indústria petroliera estatal forta. Statoil s’ha guanyat la posició d’haver contribuït històricament a construir el nostre estat del benestar. El seu paper està normalitzat i, de fet, per a molts és reconfortant, diria”.
ELS DOS NEGACIONISMES
En l’època actual i generalitzada de negacionisme climàtic, amb dirigents polítics com ara l’actual president d’Estats Units afirmant que l’escalfament global no és res més que una invenció xinesa, moltes veus s’han conjurat a assenyalar la manca d’informació com a responsable d’aquesta crisi. Aquesta informació, però, sembla que es desmenteix quan estiu rere estiu se superen rècords de temperatures i presentadors de telenotícies alegrement asseguren que aquesta tendència no sembla que tingui aturador.
A Oslo cada vegada és més freqüent sentir converses de ciutadans que es queixen, amb una preocupació que habitualment no porta a l’acció, que la neu cada vegada arriba més tard a la capital i s’hi està menys temps, cosa que afecta la temporada d’oci d’hivern gairebé omnipresent a tot el país. Sembla que el concepte “canvi climàtic”, malgrat que no ha perdut el seu significat com a esdeveniment geofísic, podria estar-lo perdent com a agent que hauria de forçar a actuar tant societats com governs.
La lluita contra l’extracció de petroli ha estat present a Noruega d'ençà que es va descobrir als anys 70. | Natur og Ungdom
A Living on denial, la sociòloga noruega Kari Norgaard assenyala la paradoxa en què la societat noruega es podria trobar: malgrat que són dels ciutadans del món amb més informació sobre el canvi climàtic, lideren alhora els rànquings tant en extracció de petroli com en l’empremta ecològica en relació amb el consum. Norgaard afirma que Noruega és l’exemple perfecte d’un país on hi ha un procés d’organització social de la negació: els individus es distancien col·lectivament de la informació a causa de normes d’emoció, conversa i atenció social. Aquesta negació suposa un tret al peu de qualsevol lluita contra el canvi climàtic.
En aquest sentit, Noruega, com tants altres països, haurà de lluitar contra negacionismes molt allunyats d’aquell que professa Donald Trump, el seu govern o el Heartland Institute. Per una banda, s’haurà d’enfrontar amb un negacionisme polític que malgrat que afirma que coneix els perills del canvi climàtic des d’una perspectiva científica, ignora les advertències i duu a terme iniciatives polítiques, com ara l’extracció de cru, que premen l’accelerador cap a la incertesa mediambiental.
Norgaard afirma que Noruega és l’exemple perfecte d’un país on hi ha un procés d’organització social de la negació.
Per altra banda, la societat noruega, com tantes d’altres arreu del món, haurà de prendre consciència d’un negacionisme social que, amb hàbits d’alta intensitat energètica i alts nivells de consum, disminueix la nostra capacitat de connectar les nostres vides quotidianes amb la desestabilització climàtica de la qual som cor-responsables.
En aquest sentit i entenent que la paradoxa del petroli a Noruega es pot trobar replicada en diferents indrets del món, és crucial recordar les paraules que l’ecologista Barry Commoner va escriure l’any 1971 a El cercle que es tanca, on afirma que: “Si hem de sobreviure i preservar tant el nostre patrimoni natural com la nostra humanitat, hem de tornar a descobrir com resoldre socialment els perills socials que posen en risc totes dues coses”.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada