L’operació reformista del règim del 78

Il·lustració: Maria Romero

MANEL LÓPEZ

Tot sembla haver canviat amb la moció de censura i posterior elecció del secretari general del PSOE Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. El fetitxe del diàleg, com una mena de poder sobrenatural, s’ha instal·lat en el centre tant de la política catalana com de l’espanyola. Hi haurà trobada entre el president de la Catalunya autonòmica i el president del regne d’Espanya el 9 de juliol. Torra i Puigdemont demanen diàleg sense «condicions prèvies». Ingenuïtat o claudicació mal dissimulada.

“

«La carta de Mas, Puigdemont i Torra a Felip VI és la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat»

Les condicions prèvies ja fa temps que les ha imposat l’estat espanyol sobre Catalunya i no sembla pas que hagin de desaparèixer ara com ara. L’èxit del fetitxe del diàleg entre el conjunt de les forces polítiques que han dirigit el procés no fa més que certificar que les condicions que ha imposat l’estat espanyol a Catalunya, tant abans com després de l’1 d’octubre de 2017, lluny de diluir-se es troben més que consolidades. La carta d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra a Felip VI és, si es vol, la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat a Catalunya. Els presidents demanen a Felip VI ni més ni menys que escolti els catalans sense «apriorismes ni prejudicis» i que ajudi a «facilitar un procés d’obertura, modernització i prevalença democràtica». Ho demanen, ni més ni menys, que al capità general de les forces armades espanyoles de terra, mar i aire.

En alguns casos de manera volguda i en d’altres forçada, el conjunt de forces polítiques que han encapçalat el procés i el mateix govern de la Generalitat han optat per formar part d’un nou consens, d’un nou consens que reformarà l’estatu quo i que permetrà, en última instància, mantenir allò essencial del règim del 78. Només des d’aquesta perspectiva pren tot el sentit la posició dels partits sobiranistes a Madrid, la formació i les prioritats de l’actual govern de la Generalitat, l’apel·lació permanent al diàleg i al pacte o les diverses declaracions públiques, ja siguin avalant la proposta autonomista del Cercle d’Economia o demanant la col·laboració del govern espanyol en el desplegament de la política exterior.

El nou govern espanyol presidit per Pedro Sànchez pot ser analitzat com la segona etapa d’un procés de recomposició de l’Estat amb capacitat d’inserir les elits i una majoria del sobiranisme en un fictici projecte de reforma homeopàtica d’Espanya. La renovada assumpció de la retòrica del diàleg, del debat, del restabliment de ponts entre el sobiranisme governamental i el govern d’Espanya així ho indica. Ens trobem davant la construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què hi tindran cabuda governs i majories formalment independentistes, formalment republicanes, però en què els pactes d’Estat seran la pedra angular que marcaran la referència de fins on es pot arribar i quins límits no es poden traspassar. És a dir, el govern català podrà continuar mantenint la retòrica republicana, podrà continuar apel·lant a l’exercici de l’autodeterminació i podrà continuar parlant de l’esperit de l’1 d’octubre, però fent-ho des del marc de la relació normalitzada amb el govern espanyol, des de la pacificació de la política, des de l’obediència a la legalitat autonòmica espanyola acabarà essent un element més del nou consens que donarà renovada estabilitat al Regne d’Espanya. Per dir-ho ras i curt, un govern formalment independentista, amb pàtina republicana, acabarà en la pràctica actuant com una garantia d’ordre i estabilitat de l’Estat.

D’aquesta manera, bona part del contingut rupturista de l’independentisme, configurat a partir dels avatars de la reforma estatutària i de l’impacte de la crisi econòmica, quedarà desactivat. Completament mediatitzat per la política en majúscules, negociada i pactada, de govern a govern, l’estímul rupturista de l’1 d’octubre i la mateixa demanda d’autodeterminació i independència acabaran justificant les polítiques autònomiques gradualistes. De fet això no seria cap novetat. La llei de pressupostos de la Generalitat del 2017 ja va ser aprovada amb els vots de la CUP precisament recorrent al xantatge de la celebració del referèndum.

La qüestió important és preguntar-se perquè tant el govern català com la majoria del sobiranisme semblen més que disposats a formar part d’aquest nou consens de normalització, reforma i estabilització de l’Estat després de tot el que ha passat els darrers deu mesos? Per què després de la violència policial, la repressió, la intervenció centralista del 155, els exilis i la presó hom està disposat a formar part de la normalització de la vida política i a fabular amb la idea d’un nou referèndum pactat i negociat? Hi ha, com a mínim, dos elements que permeten explicar-ho. El primer, l’estratègia de l’Estat davant el component rupturista de l’independentisme ha estat clarament efectiu. La iniciativa i la mobilització popular independentista que va inquietar profundament l’Estat la tardor de 2017 va suposar l’activació de tots els mecanismes de l’Estat profund: des de la violència policial, la judicialització i la intervenció centralista fins a la creació d’una atmosfera feixistitzant, amb Ciutadans com a ariet, que va permetre, i encara permet, justificar qualsevol acció involucionista. Precisament l’existència d’aquesta primera fase de l’estratègia de l’Estat és la que ara ha permès activar la cara amable de la recomposició del règim del 78 amb l’operació de Pedro Sànchez. El segon, la desconfiança i el temor per part de la majoria de les forces polítiques sobiranistes que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre i situés el conflicte en un terreny de confrontació amb l’Estat que en cap cas estaven disposades a assumir. Aquesta ha estat una constant de tot el procés. L’acció popular, la mobilització popular, sempre s’ha observat amb desconfiança quan ha gaudit d’autonomia pròpia i no ha estat monitoritzada ni tutelada per la majoria governamental sobiranista. L’impacte del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 8 de novembre va tenir a veure precisament amb aquesta autonomia de la mobilització popular, que convertia en versemblant qualsevol escenari de ruptura.

“

«La majoria de les forces polítiques sobiranistes van témer que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre»

La combinació d’aquests dos elements explica en bona mesura el punt en què ens trobem. La construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què precisament participa el sobiranisme amb la demanda del referèndum pactat, li atorgarà una legitimitat que pot pensar-se perllongada. Aquest va ser el gran èxit de la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària: generar un consens en què uns naturalment hi guanyaven i els altres hi perdien, però que era, al cap i a la fi, compartit per gairebé totes les forces polítiques, catalanes i espanyoles, i per tant difícilment impugnable, amb èxit i llargament durador.

Manel López (Historiador i membre del Consell editorial de la Jornada)