Pier Paolo Pasolini: ja som cadàvers?

Pier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922-Ostia, 1975) va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres i disciplines, en artefactes heterogenis muntats a partir d’idees potents, crítiques i polèmiques. Les llençà a la cara del present i a l’horitzó de la posteritat, no des del balcó del palau, la càtedra o el pedestal, sinó sempre contra l’elitisme i el conformisme, amb una preocupació intensa i viscuda i un fort amor pel proïsme

Ivan Alcázar Serrat | @La_Directa

Del marxisme herètic i el cristianisme primitiu i transcendental a l’homosexualitat traumàtica primer, enèrgica després, P.P.P. va entomar amb una vitalitat desesperada i des d’una individualitat originalíssima i contradictòria el rol de veu i consciència d’un temps i d’un país. Personatge respectat i atacat, marginat per radical i per excèntric, ara tothom sembla venerar el seu cadàver, les seves cendres. Itàlia quedà commocionada pel seu assassinat, en circumstàncies tapades i no del tot aclarides, que semblen involucrar els molts enemics ideològics que tenia i les recerques incòmodes en els treballs per a la seva darrera novel·la, Petroli, que tractava el cas Mattei. Val la pena repescar, llegir i rellegir algunes obres que ara es publiquen i es reediten, i que ofereixen el moll de l’os de les idees pasolinianes. Publicades per l’editorial Nórdica, La religión de mi tiemporeuneix en una antologia les poesies cabdals entre 1957 i 1971, i Chavales del arroyorecupera la primera novel·la, del 1955. Bona part dels articles periodístics de la darrera etapa estan reunits en dos volums extraordinaris, les Cartas luteranas (editorial Trotta) i els Escritos corsarios (Ediciones del oriente y del mediterráneo). Les novetats editorials les trobem a Vulgar lengua (ediciones El Salmón), un debat sobre la supervivència dialectal. Les sucoses entrevistes que Pasolini oferí estan reunides a Todos estamos en peligro (editorial Trotta), i una sèrie polièdrica d’assaigs breus, d’Arnau Pons i altres, i traduccions diverses es troben en el volum monogràfic editat als Quaderns de Versàlia. L’amplitud, la profunditat i l’heterogeneïtat de l’obra artística i assagística de P.P.P., ell mateix inventor de nous formats com ara els appunti de cinema, conviden a proposar una sèrie d'”apunts” sobre un tema que recorre la seva creació: el genocidi sociocultural i les mutacions antropològiques provocades per l’era del neocapitalisme, pel “progrés” industrial i tecnològic, per la televisió. Pasolini ja avisà: el consumisme és un nou feixisme, i aboca a la pèrdua de la singularitat humana.

Les distàncies de la perifèria

Ragazzi di vita (Nois de la vida en català i, en castellà, Chavales del arroyo), la primera novel·la de Pasolini, del 1955, continua la tasca empresa a les Poesie a Casarsa (1942) i explora el llenguatge “real”, allà el dialecte friülà i aquí el romanesco i l’oralitat dels joves del lumpenproletariat romà. Pasolini, qui descriuria el neorealisme com un “realisme fictici”, sorgit més dels remordiments que de les ganes de denúncia, ens passeja per les perifèries romanes en els primers anys de la postguerra, i experimenta amb un relat desmanegat i brut, salpebrat amb dosis de realisme màgic. Dóna tot el protagonisme als sense veu de l’època, el Ricceto i els seus amics, joves i pobres condemnats a passar pel sedàs de la marginalitat, la gana i l’ostracisme, la presó o la mort. L’autor pul·lula, com farà més tard a les pelis Accatone (1961) i Mamma Roma(1962), o amb la segona novel·la Una vida violenta (1959), entre aquests nois deixats de la mà de Déu, que no importen a ningú i semblen aliens tant a la moral de la burgesia com a les consignes comunistes. A la cerca del poder de la humilitat i de la bellesa de l’autenticitat, a Ragazzi di vita es retraten els temps en suspens de l’amistat i es treuen els vels de la ciutat des de la pobresa extrema de les borgate, on l’autor visqué de jove, quan feia de professor. La felicitat momentània és al riu, nedant entre l’escuma de la fàbrica de lleixiu, i la lluna fa brillar Roma i en dóna una imatge marciana, radiant en la seva misèria resplendent. Aquests vagareigs per la realitat romana no van agradar a molts sectors: el llibre fou motiu d’un judici per obscenitat, un dels molts en la vida de l’autor. Amb ulls com taronges, els comunistes ortodoxos van exclamar: “Com??!!”, i els catòlics més conservadors: “Què??!!”.

Els forats de l’ortodòxia

La perifèria, les barraques i els ravals són escenaris recurrents a l’obra de P.P.P., i apareixen en un experiment posterior, més exagerat i humorístic, la peli Uccellacci e uccellini (1966). Una faula cinematogràfica peripatètica en què el marxisme arran de terra es torna a donar la mà amb el cristianisme més descarnat i empàtic: el líder comunista Togliatti (líder cofundador del PCI amb Gramsci) és mort, mentre els àngels ronden pels suburbis. La densitat de l’ortodòxia política és aquí ja només mirada amb suspicàcia, sinó mostrada com feixuga i inútil. A Les cendres de Gramsci (inclosa a l’antologia La religión de mi tiempo), el poeta fixa el final de la Història, dialoga davant la tomba amb el fantasma del polític, mort a les presons de Mussolini. Pasolini li trasllada el neguit de les seves contradiccions: la seva atracció per la vida proletària és anterior a les grans idees i les “magnes pàgines”, i es deu en primer lloc a l’alegria i no a la lluita, a la naturalesa i no a la consciència: “Mi chiederai tu, morto disadorno,/ d’abbandonare questa disperata/ passione di essere nel mondo?“, escriu. El poeta està destinat a heretar el rol del màrtir Gramsci, tòtem de l’esquerra, i a continuar-ne la tasca en una època de contrarevolució, on denunciarà els feixismes i els ideals burgesos com també els dogmes marxistes més mecanicistes, encarnant el paper de l’intel·lectual compromès i predicant amb l’exemple, amb singularitat i pragmatisme, de la filosofia de la praxi.

El cos és un baluard…

La Trilogia de la vida que Pasolini va filmar els primers anys de la dècada de 1970, una celebració colorista i lliure de la faula que revisa la literatura canònica i popular, té com a motor la representació dels cossos, l’erotisme i el sexe, i com a forma un feix esfilagarsat d’històries encreuades. Aquest projecte responia, també, a una reapropiació cultural, les històries s’oferien així al poble amb els rostres de la plebs (com passa a l’Evangeli segons Sant Mateu, o a les pelis de Medea i d’Èdip). Segons l’autor, la Trilogia de la vida és filla d’una època de lluita per l’alliberament sexual i de pràctica de la llibertat d’expressió, i la voluntat de participar-hi activament (artísticament) es donava en un context en què Pasolini ja apreciava l’emergència d’una “irrealitat de la subcultura dels mass media”, i la ingent i irreversible crisi cultural i antropològica que faria mutar els joves, el país i el món sencer, i que afectava irremeiablement -ja en aquell moment- tots els països desenvolupats. Aquesta crisi profundíssima – la provocada pel boom econòmic dels 50-60 a Itàlia, la revifalla industrial i la puixança consumista, amb efectes ja visibles aleshores a tots nivells- centra les preocupacions de Pasolini i travessa tota la seva obra, basada en darrer terme en la crítica a la destrucció que la modernitat promou. Davant d’això, l’autor entén els cossos com el darrer baluard de la realitat, i els mostra a la pantalla feliços i despreocupats, innocents i sense culpa ni pecat, en el temps remot i en l’espai preindustrial del dit “tercer món”. Iemen, Pèrsia, Etiòpia, la Índia… calia marxar ben lluny per trobar una alternativa incontaminada, i una escapatòria personal.

… i el poder una trituradora

Però poc després, Pasolini abjura de la seva trilogia, i explica les seves raons de pes (Abjuración de la Trilogía de la vida, dins Cartas luteranas). La falsa tolerància imposada i generalitzada a la societat ha trivialitzat aquelles lluites i ha superat o fet insignificants les reivindicacions d’alliberament i expressives: el sexe innocu i arreu s’ha fet lleig, obedient, repetitiu. Un cos nu, uns òrgans sexuals ja no revolucionen res, ans al contrari, i la vida sexual de la gent (i la del mateix autor) pateix el trauma, la degradació, l’engany i el tedi. Pasolini s’enfronta a tot això: no vol veure el vitalisme natural i arcaic d’El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits -que ell proposava com a record utòpic i a la vegada com a model de conducta- reduït a un producte cultural més, a una anècdota picant i exòtica. Què cal fer? La seva “adaptació”a la nova realitat consisteix a fer Salò, o els cent vint dies de Sodoma. La seva darrera pel·lícula, que s’estrena després del seu assassinat, està ambientada a la República de Salò, a la Itàlia feixista de 1944, amb ecos cruels i grotescos de Dant, Sade, Artaud (i Hitler!), i és d’una violència pornogràfica pròpia dels rituals caníbals o les snuff movies. És la visió sobre el poder exercit amb força i caprici sobre els cossos dels joves dels pobles, convertits en objectes disponibles i en la darrera de les mercaderies. Sotmesos a l'”altra” anarquia: l’anarquia del poder que “es concreta amb la màxima facilitat en articles del codi penal i en la seva posada en pràctica”. (Autoentrevista a propósito de Salò, dins del volum Todos estamos en peligro).

Resultat d'imatges de PASOLINI comunista

Lluernes…

A la Profezia, el poema conegut com a Alì dagli occhi azzurri (inclòs al volum Poesia in forma di rosa), Pasolini descriu els fluxos migratoris amb unes imatges vives i dramàtiques, si bé al poema els migrants són rebuts a la costa italiana com a “vells germans”, i no hi apareix el ministre d’interior italià barrant el pas al vaixell Aquarius. Era un presagi, una profecia, un desig, una paranoia? Més aviat el fruit de l’anàlisi lúcida, expressada amb una ràbia poètica. És per això que aquestes visions tenen encara vigència i són pertinents. I si aleshores moltes es veien exagerades, vist el panorama quaranta anys després fins i tot han fet curt. Les denúncies de Pasolini als jerarques democristians anticipen l’operació Mani Pulite que faria caure dues dècades després la Democràcia Cristiana italiana, en un afer de corrupció sistemàtica, traslladable a molts altres països. El 1968 carrega contra els estudiants figli di papà, detectant-ne les impostures. En clau metafòrica i simbòlica, sap posar en relació els símptomes del desastre ecològic (la desaparició de les lluernes, o cuques de llum, del paisatge italià), la tabula rasa cultural, i el buit del poder polític (a El artículo de las luciérnagas, dins Escritos corsarios). Les seves consignes contra l’ensenyament i la televisió com a eines executores del genocidi cultural (Mis proposiciones sobre la escuela y la televisión, dins Cartas luteranas) encara podrien ser, avui, objecte de debat. El podria moderar, a Telecinco i en horari de màxima audiència, l’exministre espanyol Màxim Huerta.

… i emoticones

Pasolini veu venir doncs un món en ruïnes que gira al voltant d’un ull de l’huracà productor-consumidor, on s’imposa un llenguatge tecnològic-televisiu, que és o críptic o simplista. I afegim: que tindria avui, en les emoticones dels nostres mòbils, la seva expressió més tonta i actual. Veu el triomf d’uns ideals burgesos que han atrapat totes les classes socials sota l’envelat de l’hedonisme i el consumisme. En un debat sobre cultures i llengües minoritàries, celebrat a Lecce el 1975 i publicat sota el títol de Vulgar lengua, Pasolini torna a remetre al “genocidi” del que parla Marx al Manifest comunista. Els efectes del que ara anomenem globalització ja els han sofert camperols, obrers i lumpenproletariat, diu el poeta: “ja són cadàvers”. I el seu “destí històric és el de viure en aquesta condició moribunda i ressuscitar […] no sé quan, perquè no sóc un profeta ni vull ser-ho”. Cadascú que pensi en quins partits han despertat avui aquells zombis. Al mateix debat, en qüestionar les solucions del “clergat progressista”, ancorat en problemes anacrònics i oxidats en solucions ineficients, respon amb un dilema per afrontar la greu situació de les llengües, de les cultures minoritàries. Cal tenir en compte que, de jove a Casarsa, Pasolini havia fundat l’Accademiuta de lenga furlana, i coherent amb aquesta sensibilitat va mantenir certa relació també amb la cultura i la llengua catalanes, via els poetes i traductors Carles Cardó i José Agustín Goytisolo, amb una sèrie de projectes i visites a Barcelona entre les dècades dels seixanta i setanta (tal com s’explica a La presencia de Pasolini en Barcelona, de Francesco Luti, al volum IV dels Quaderns de Versàlia). Davant del genocidi social, cultural, lingüístic ja en procés, el poeta proposa: o anar directament al “separatisme”, a la revolució, “a la defensa que fan els bascos o els irlandesos de la seva llengua”, o bé inventar un nou conservadorisme (una reacció que, mal entesa, feu que el titllessin de reaccionari), en el sentit de “conservar” tota la riquesa en perill, amb una estratègia que hauria d’anar en paral·lel a una nova il·lustració, i a una nova manera de ser realment progressistes i lliures. Segons Pasolini, aquest és “un problema central a les nostres vides”.