Revolució o decadència?

Introducció

Karl Marx és un pensador gegant, no només per al segle XIX, sinó encara més per comprendre el nostre temps contemporani. Cap altre intent de desenvolupar una comprensió de la societat ha estat tan fèrtil, sempre que els “marxistes” van anar més enllà de la “marxologia” (simplement repetir el que Marx va poder escriure en relació amb el seu propi temps) i, en canvi, perseguiren el seu mètode d’acord amb els nous desenvolupaments de la història. El mateix Marx va desenvolupar i revisar contínuament els seus punts de vista al llarg de la seva vida.

Marx mai va reduir el capitalisme a un nou mode de producció. Va considerar totes les dimensions de la societat capitalista moderna, entenent que la llei del valor no només regula l’acumulació capitalista, sinó que regula tots els aspectes de la civilització moderna. Aquesta perspectiva única li va permetre oferir el primer enfocament científic que relacionés les relacions socials amb l’àmbit més ampli de l’antropologia. En aquesta perspectiva, va incloure en les seves anàlisis el que avui s’anomena “ecologia”, redescoberta un segle després de Marx. John Bellamy Foster, millor que cap altre, ha desenvolupat intel·ligentment aquesta intuïció inicial de Marx.

He donat prioritat a una altra intuïció de Marx, relacionada amb el futur de la globalització. Des de la meva tesi doctoral el 1957 fins al meu últim llibre, he dedicat els meus esforços al desenvolupament  desigual derivat d’una formulació globalitzada de la llei d’acumulació. Vaig derivar d’ella una explicació de les revolucions en nom del socialisme a partir de les perifèries del sistema global. La contribució de Paul Baran i Paul Sweezy, que hi introduiren el concepte de plusvàlua, ha estat decisiva en el meu intent.

També comparteixo una altra intuïció de Marx, expressada clarament ja en 1848 i reformulada fins als darrers escrits, segons la qual el capitalisme representa només un breu parèntesi d’història; la seva funció històrica és crear en poc temps (un segle) les condicions que exigeixen el pas del comunisme, entès com un estadi superior de la civilització.

Marx afirma en el Manifest (1848) que la lluita de classes sempre resulta “ja sigui en una reconstitució revolucionària de la societat en general o en la ruïna comuna de les classes contendents”. Aquesta sentència ha estat al capdavant del meu pensament durant molt de temps.

Per això, ofereixo les meves reflexions sobre “La revolució o la decadència?”, El capítol final del meu proper llibre per al bicentenari del naixement de Marx.

El moviment obrer i socialista s’ha basat en una visió d’una sèrie de revolucions que comencen als països capitalistes avançats. Des de les crítiques que Marx i Frederick Engels feien dels programes de la socialdemocràcia alemanya fins a les conclusions derivades del bolxevisme a partir de l’experiència de la revolució russa, el moviment obrer i socialista mai no ha concebut la transició al socialisme a escala mundial per cap altre camí.

No obstant això, durant els últims setanta-cinc anys, la transformació del món ha pres altres camins. La perspectiva de la revolució ha desaparegut dels horitzons de l’Occident avançat, mentre que les revolucions socialistes s’han limitat a la perifèria del sistema. Aquestes han inaugurat avenços d’ambigüitat suficient perquè algunes persones només els vegin com un escenari en l’expansió del capitalisme a escala mundial. Una anàlisi del sistema en termes de desenvolupament desigual intenta donar una resposta diferent. A partir del sistema imperialista contemporani, aquesta anàlisi ens obliga a considerar també la naturalesa i el significat del desigual desenvolupament en etapes històriques anteriors.

La història comparada de la transició d’un mode de producció a un altre exigeix ​​plantejar la qüestió del mode de transició en termes generals i teòrics. Així, les similituds entre la situació actual i l’època del final de l’Imperi Romà han portat a aquells historiadors que no són partidaris del materialisme històric a traçar paral·lelismes entre les dues situacions. D’altra banda, una certa interpretació dogmàtica del marxisme ha utilitzat la terminologia del materialisme històric per enfosquir el pensament sobre aquest tema. Així, els historiadors soviètics van parlar de la “decadència de Roma”, tot plantejant la “revolució socialista” com l’única forma de substitució de les noves relacions de producció per les relacions capitalistes. La següent anàlisi comparativa de la forma i el contingut de les crisis antigues i capitalistes en les relacions de producció aborda aquest assumpte. Les diferències entre aquestes dues crisis justifiquen tractar-ne una en termes de “decadència” i l’altra en termes de “revolució”?

El meu argument central és que existeix un paral·lel definitiu entre aquestes dues crisis. En ambdós casos, el sistema està en crisi perquè la centralització de la plusvàlua que organitza és excessiva, és a dir, avança a les relacions de producció que la sustenten. Així, el desenvolupament de les forces productives en la perifèria del sistema necessita la ruptura del sistema i la substitució d’un sistema descentralitzat per a la recollida i la utilització de la plusvàlua.

La tesi més comunament acceptada dins del materialisme històric és la de la successió de tres modes de producció: el mode esclau, el mode feudal i el mode capitalista. En aquest marc, la decadència de Roma seria només l’expressió de la transició de l’esclavitud a la servitud. Encara queda per explicar per què no parlem d’una “revolució feudal” quan parlem de revolucions burgeses i socialistes.

Considero que aquesta formulació Occident-cèntrica, en la seva sobregeneralització de les característiques específiques de la història d’Occident i el seu rebuig a la història d’altres pobles en totes les seves particularitats. Optant per derivar les lleis del materialisme històric a partir de l’experiència universal, he proposat una formulació alternativa d’un mode precapitalista, el mode tributari, al qual tendeixen totes les societats de classes. La història d’Occident -la construcció de l’antiguitat romana, la seva desintegració, l’establiment de l’Europa feudal i, finalment, la cristal·lització dels estats absolutistes en el període mercantilista- expressen d’una forma particular la mateixa tendència bàsica que s’expressa en un altre lloc la construcció menys discontínua dels estats complets, tributaris, dels quals la Xina és l’expressió més forta. El mode esclau no és universal, com ho són els modes tributari i capitalista; és particular i apareix estrictament en relació amb l’extensió de les relacions mercantils. A més, el mode feudal és la forma primitiva i incompleta del mode tributari.

Aquesta hipòtesi observa l’establiment i posterior desintegració de Roma com un intent prematur de la construcció tributària. El nivell de desenvolupament de les forces productives no requeria centralització tributària a escala de l’Imperi Romà. Aquest primer intent abortiu va ser seguit per una transició forçada a través de la fragmentació feudal, sobre la base de la qual es va restablir una vegada més la centralització en el marc de les monarquies absolutistes d’Occident. Només llavors el mode de producció a Occident s’apropa al model tributari complet. A més, va ser només amb el començament d’aquesta etapa que el nivell anterior de desenvolupament de les forces productives a Occident va assolir el de la forma tributària completa de la Xina imperial; això és, sens dubte, cap coincidència.

L’endarreriment d’Occident, expressat per l’avortament de Roma i per la fragmentació feudal, li va donar sens dubte el seu avantatge històric. De fet, la combinació d’elements específics de l’antic mode tributari i de modes comunals bàrbars caracteritza el feudalisme i li dóna a Occident la seva flexibilitat. Això explica la rapidesa amb què Europa va passar per la fase tributària completa, superant ràpidament el nivell de desenvolupament de les forces productives d’Occident, que va avançar i va passar al capitalisme. Aquesta flexibilitat i velocitat contrastaven amb l’evolució relativament rígida i lenta dels modes tributaris complets d’Orient.

Sens dubte, el cas romà-occidental no és l’únic exemple d’una construcció tributària abortiva. Podem identificar almenys altres tres casos d’aquest tipus, cadascun amb les seves pròpies condicions específiques: el cas bizantí-àrab-otomà, el cas indi, el cas Mongol. En cadascun d’aquests casos, els intents d’instal·lar els sistemes tributaris de centralització estaven massa per davant dels requeriments del desenvolupament de les forces productives per establir-se amb fermesa. En cada cas, les formes de centralització eren probablement combinacions específiques de mitjans estatals, para-feudals i mercantils. En l’estat islàmic, per exemple, la centralització mercantil va tenir un paper decisiu. Les successives fallides de l’Índia han d’estar relacionades amb el contingut de la ideologia hindú, que he contrastat amb el confucianisme. Pel que fa a la centralització de l’imperi de Genghis Khan, va ser, com sabem, extremadament breu.

El sistema imperialista contemporani també és un sistema de centralització de la plusvàlua a escala mundial. Aquesta centralització opera sobre la base de les lleis fonamentals del mode capitalista i en les condicions de domini sobre els modes precapitalistes de la perifèria del subjecte. He formulat la llei de l’acumulació de capital a escala mundial com una forma d’expressió de la llei de valor que opera en aquesta escala. El sistema imperialista per a la centralització del valor es caracteritza per l’acceleració de l’acumulació i pel desenvolupament de les forces productives en el centre del sistema, mentre que a la perifèria aquestes són endarrerides i deformades. El desenvolupament i el subdesenvolupament són dos costats de la mateixa moneda.

Així, podem veure que el desenvolupament ulterior de les forces productives a la perifèria requereix la destrucció del sistema imperialista de centralització de la plusvàlua. Una fase necessària de descentralització, l’establiment de la transició socialista dins les nacions, ha de precedir a la reunificació en un nivell superior de desenvolupament, que constituiria una societat planetària sense classes. Aquesta tesi central té diverses conseqüències per a la teoria i l’estratègia de la transició socialista.

A la perifèria, la transició socialista no és diferent de l’alliberament nacional. S’ha aclarit que aquest darrer és impossible sota el lideratge burgès local i, per tant, esdevé una etapa democràtica en el procés de la revolució ininterrompuda per etapes dirigides per les masses camperoles i obreres. Aquesta fusió dels objectius de l’alliberament nacional i el socialisme genera al seu torn una sèrie de nous problemes que hem d’avaluar. Perquè l’èmfasi es desplaça d’un aspecte a l’altre, a causa del qual el moviment real de la societat alterna el progrés i la regressió, l’ambivalència i l’alienació, particularment en la forma nacionalista. Aquí també podem fer una comparació amb l’actitud dels bàrbars cap a l’Imperi romà: eren ambivalents cap a ella, sobretot en la seva imitació formal, fins i tot esclavista, del model romà contra el qual es revoltaven.

Al mateix temps, s’intensifica el caràcter parasitari de la societat central. En alguns, el tribut imperial va corrompre els plebeus i va paralitzar la seva revolta. A les societats del centre imperialista, una porció creixent de la població es beneficia d’un treball improductiu i de posicions privilegiades, concentrats allà pels efectes de la desigual divisió internacional del treball. Per tant, és més difícil imaginar la seva desconnexió del sistema imperialista i la formació d’una aliança antiimperialista capaç d’anul·lar l’aliança hegemònica i d’inaugurar la transició al socialisme

La introducció de noves relacions de producció sembla més senzilla a la perifèria que al centre del sistema. A l’Imperi Romà, les relacions feudals van arrelar ràpidament a Gal·les i Alemanya, però només amb lentitud a Itàlia i a l’est. Fou Roma la que va inventar la servitud que va substituir l’esclavitud. Però l’autoritat feudal es va desenvolupar en un altre lloc i les relacions feudals mai es van desenvolupar completament a Itàlia.

Avui, el sentiment de revolta latent contra les relacions capitalistes és molt fort al centre, però és impotent. Les persones volen “canviar les seves vides”, però ni tan sols poden canviar el govern. D’aquesta manera, el progrés es produeix en l’àmbit de la vida social més que en l’organització de la producció i l’estat. La revolució silenciosa en l’estil de vida, la ruptura de la família, el col·lapse dels valors burgesos demostren aquest aspecte contradictori del procés. A la perifèria, sovint els costums i les idees estan molt menys avançats, però tot i així els estats socialistes hi foren establerts.

La tradició marxista vulgar ha efectuat una reducció mecanicista de la dialèctica del canvi social. La revolució, el contingut objectiu de la qual és l’abolició de velles relacions de producció i l’establiment de noves relacions, condició prèvia per al desenvolupament ulterior de les forces productives, es converteix en una llei natural: l’aplicació al domini social de la llei per la qual la quantitat es converteix en qualitat. La lluita de classes revela aquesta necessitat objectiva: només l’avantguarda -el partit- està per sobre del frau, fa i domina la història, es desaliena. El moment polític que defineix la revolució és aquell en què l’avantguarda s’apodera de l’estat. El leninisme en si mateix no està totalment desproveït del reduccionisme positivista del marxisme de la Segona Internacional.

Aquesta teoria que separa l’avantguarda de la classe no és aplicable a les revolucions del passat. La revolució burgesa no va prendre aquesta forma: en aquesta, la burgesia va cooptar la lluita dels camperols contra els senyors feudals. La ideologia que els va permetre fer això, lluny de ser un mitjà de manipulació, era en si mateixa alienant. En aquest sentit, no hi havia cap «revolució burgesa» -el terme en si mateix és producte de la ideologia burgesa- sinó només una lluita de classes dirigida per la burgesia o, com a molt, de vegades una revolució camperola cooptada per la burgesia. Encara menys podem parlar de la “revolució feudal”, on la transició es va fer inconscientment.

La revolució socialista serà d’un tipus diferent, suposa una consciència desalienadora, ja que preveurà per primera vegada l’abolició de tota explotació i no la substitució de les noves formes d’explotació. Però això només serà possible si la ideologia que l’anima és una altra  cosa que no sigui la consciència requerida pel desenvolupament de les forces productives. No cal dir, de fet, que la forma de producció estatista, com una nova forma de relació d’explotació, no és una resposta possible als requisits d’aquest desenvolupament

Només la gent fa la seva pròpia història. Ni els animals ni els objectes inanimats controlen la seva pròpia evolució; en són subjectes. El concepte de praxis és propi de la societat, com a expressió de la síntesi del determinisme i la intervenció humana. La relació dialèctica de la infraestructura i la superestructura també és pròpia de la societat i no té cap equivalent en la naturalesa. Aquesta relació no és unilateral. La superestructura no és el reflex de les necessitats de la infraestructura. Si fos així, la societat sempre quedaria alienada i no veig com podria alliberar-se.

Per això, proposo distingir entre dos tipus de transició qualitativament diferents d’un mode a un altre. Quan la transició es fa inconscientment o per una consciència alienada, és a dir, quan la ideologia de les classes impulsores no els permet dominar el procés de canvi, aquest últim sembla estar operant com un canvi natural, amb la ideologia com a part de la naturalesa. Per a aquest tipus de transició, podem aplicar l’expressió “model de decadència”. Per contra, si i només si la ideologia expressa la dimensió total i real del canvi desitjat, podem parlar de revolució.

És la revolució socialista en què la nostra era es troba implicada del tipus decadent o revolucionari? Sens dubte, no podem respondre definitivament aquesta qüestió. En certs aspectes, la transformació del món modern incontestablement té un caràcter revolucionari tal com s’ha definit anteriorment. La Comuna de París i les revolucions a Rússia i Xina (i en particular la Revolució Cultural) han estat moments d’intensa consciència social desalienadora. Però no estem implicats en un altre tipus de transició? Les dificultats que dificulten avui la desconnexió dels països imperialistes i l’impacte negatiu d’això en els països perifèrics que segueixen la via socialista (que condueixen a una possible restauració capitalista, evolucions cap a un mode estatista, regressió, alienació nacionalista, etc.). posen en qüestió l’antic model bolxevic.

Algunes persones es resignen a això i creuen que el nostre temps no és pas de la transició socialista sinó de l’expansió mundial del capitalisme que, a partir d’aquest “petit racó d’Europa”, comença a estendre’s cap al sud i l’est. Al final d’aquesta transferència, la fase imperialista sembla no ser l’última, la fase superior del capitalisme, sinó una fase de transició cap al capitalisme universal. I encara que es continuï creient que la teoria leninista de l’imperialisme és certa i que l’alliberament nacional forma part de la revolució socialista i no de la burgesia, no seria possible l’excepció, és a dir, l’aparició de nous centres capitalistes? Aquesta teoria fa èmfasi en les restauracions o les evolucions cap a un mode estatista als països de l’Est. Les caracteritza com a processos objectius d’expansió capitalista, que nome´s foren revolucions pseudo-socialistes. Aquí el marxisme apareix com una ideologia alienant que emmascara el veritable caràcter d’aquests desenvolupaments.

Els que sostenen aquesta opinió creuen que hem d’esperar fins que el nivell de desenvolupament de les forces productives del centre sigui capaç de difondre’s al món sencer abans que la qüestió de l’abolició de les classes es pugui posar en l’ordre del dia. Els europeus haurien de permetre així la creació d’una Europa supranacional perquè la superestructura de l’estat es pugui ajustar a les forces productives. Sens dubte seria necessari esperar l’establiment d’un estat planetari que correspongui al nivell de les forces productives a escala mundial, abans que es compelixin les condicions objectives per la seva substitució.

Altres, jo mateix entre ells, veiem les coses de manera diferent. La revolució ininterrompuda per fases encara està en l’ordre del dia de la perifèria. Les restauracions en el transcurs de la transició socialista no són irrevocables. I ruptures del front imperialista no són inconcebibles en les baules febles del centre.

*Samir Amin és un economista franco-egipci, director del Fòrum del Tercer Món de Dakar. Text publicat a Monthly Review l’1 de maig de 2018. Traducció de L’Accen