Nacionalitat i competència dins la classe obrera

Com se sap, el pare de Friedrich Engels (Barmen, 1820-Londres, 1875) era l’amo d’una fàbrica tèxtil a la localitat alemanya de Barmen i era soci d’una altra empresa tèxtil a Manchester: Ermen & Engels. El jove Friedrich havia estat treballant a la fàbrica paterna de Manchester entre novembre de 1842 i agost de 1844. En aquests vint-i-dos mesos tingué ocasió de conèixer i estudiar la situació de la classe obrera anglesa. Els resultats d’aquest estudi els anà publicant en forma d’articles a diverses revistes: Gaseta Renana, New Moral World, Le Républicain Suisse, els Anuaris Franco-Alemanys i a Vorwärts (Endavant!).

Tot passant per París mentre viatjava des d’Anglaterra per tornar a Barmen, Engels trobà per segona vegada a Marx a finals d’agost de 1844. Un cop arribat a Barmen, Engels va escriure La situació de la classe obrera a Anglaterra entre mitjans de novembre de 1844 i mitjans de març de 1845. L’obra fou publicada en alemany per primer cop a Barmen el mateix any 1845. La segona edició en alemany es produí a Stuttgart l’any 1892. El mateix any 1892 es publicà la primera edició anglesa.

La primera edició en castellà que conec es deu Editorial Futuro (Buenos Aires, 1965). Posteriorment fou publicada per Ediciones Akal (Madrid, 1976). Existeix una altra traducció al castellà a càrrec de León Mames per a Obras de Marx y Engels (OME) volum 6, Barcelona- Buenos Aires-México D.F. , Crítica/ Grupo editorial, 1978, pp. 249-544. L’intent de publicació d’OME es degué a l’impuls de Manuel Sacristán. Es pot trobar una versió en castellà aquí.

Desgraciadament no existeix traducció d’aquesta obra al català.

E.P. Thompson va estudiar el desenvolupament de la classe treballadora anglesa en la seva obra magistral La formación de la classe obrera en Inglaterra (Capitán Swing, 2012).

En aquesta obra escrita pel jove Engels quan tenia 24-25 anys es fa una enquesta/ recerca sobre la situació de la classe obrera anglesa en el context de la revolució industrial. A partir de l’examen empíric dels fets es constata la realitat concreta de la lluita de classes. No ens trobem davant d’un constructe abstracte, elaborat sobre una taula de despatx, al marge de la realitat concreta sinó de l’estudi en temps real de lluita de classes concreta que es desenvolupa com a procés complex. Estem davant del registre empíric d’una quantitat ingent de dades materials, socials, econòmiques, culturals i polítiques a partir del qual es dedueix l’existència del fenomen i no a la inversa.

El lector que s’endinsi en la lectura del conjunt de l’obra podrà captar com la classe obrera es construeix com a classe en el transcurs de la lluita de classes.

És dins d’aquest context concret i complex alhora que Engels registra la realitat dels obrers immigrats irlandesos com a fracció de la classe obrera que entra en competència amb altres fraccions d’aquesta. Engels examina el rol que hi juguen en aquesta competència els fenòmens culturals, ètnics o lingüístics.

Hem vist en la introducció que la competència va crear el proletariat en els mateixos inicis del moviment industrial, en augmentar el salari dels teixidors en virtut de l’augment de la demanda de teles, amb la qual cosa va induir als camperols que teixien a renunciar a les seves activitats agrícoles per poder guanyar tant més treballant en el teler; hem vist com es va desplaçar als petits camperols mitjançant el sistema d’explotació a gran escala, els va degradar a proletaris i després els va arrossegar parcialment cap a les ciutats; més tard, va arruïnar en la seva major part a la petita burgesia i la va degradar així mateix a proletaris, centralitzant el capital en mans d’uns pocs i la població en grans ciutats. Tals són els diversos mitjans i vies pels quals la competència, tal com es va manifestar amb plenitud i tal com va desenvolupar lliurement les seves conseqüències en la indústria moderna, va crear i va expandir el proletariat. Haurem de considerar ara la seva influència sobre el proletariat existent. I el primer que hem de fer aquí serà desenvolupar en les seves conseqüències la competència dels obrers individuals entre si.

La competència és l’expressió més consumada de la guerra de tots contra tots que impera en la societat burgesa moderna. Aquesta guerra – una guerra per la vida, per l’existència, per tot i, per tant, en cas de necessitat, una guerra de vida o mort- no només es planteja entre les diverses classes de la societat, sinó també entre els integrants individuals d’aquestes classes; cadascú constitueix un obstacle per al seu proïsme i per això tracta de desplaçar a tots els que s’interposen en el seu camí i d’ocupar el lloc d’aquests. Els obrers competeixen entre si, tal com competeixen els burgesos. El teixidor mecànic competeix contra el teixidor manual, el teixidor manual desocupat o mal remunerat ho fa contra el qual està ocupat o millor remunerat i tracta de desplaçar-lo. Però aquesta competència dels obrers entre si és la pitjor faceta de la situació actual per l’obrer, és l’arma més perjudicial que la burgesia esgrimeix contra el proletariat. D’aquí els esforços dels obrers per eliminar aquesta competència mitjançant associacions, d’aquí el furor de la burgesia contra aquestes associacions i la seva alegria triomfal davant de cada derrota infligida a aquestes.

El proletariat està desvalgut; no pot viure ni un sol dia per si mateix. La burgesia s’ha arrogat el monopoli de tots els mitjans de subsistència en el sentit més ampli del terme. Tot allò que necessita el proletari, només pot obtenir-ho de la burgesia, protegida en el seu monopoli pel poder de l’estat. Per tant, el proletari és, de fet i de dret, esclau de la burgesia; ell pot disposar de la vida i mort d’aquell. Li ofereix els seus mitjans de subsistència, però a canvi d’un «equivalent» , a canvi del seu treball; fins i tot deixa a l’obrer l’aparença d’actuar al seu lliure albir, d’acordar amb ella un pacte amb la seva lliure anuència, sense estar forçat de donar aquesta, com a home emancipat de tuteles. Bonica llibertat aquesta en la qual al proletari no li queda una altra opció que aplanar-se a les condicions que li imposa la burgesia o en cas contrari morir de fam i de fred, allotjar-nu entre les feres del bosc! Bonic «equivalent» , quina suma es troba completament sota l’arbitri de la burgesia! I si el proletari és tan neci com per preferir morir de fam en lloc d’aplanar-se a les «justes» proposicions dels burgesos, dels seus «superiors naturals» … doncs bé llavors serà fàcil trobar algun altre, ja que hi ha bastants proletaris en el món i no tots estan bojos, no tots prefereixen la mort a la vida.

Aquí tenim la competència dels proletaris entre si. N’hi hauria prou que tots els proletaris manifestessin la voluntat de morir de fam abans que treballar per la burgesia, perquè aquesta hagués de renunciar al seu monopoli; però no és aquest el cas i fins i tot és una cosa gairebé impossible, per la qual cosa la burgesia segueix mostrant bon tarannà. Aquesta competència entre els obrers té un sol límit: el que cap obrer voldrà treballar per menys del que necessita per la seva existència; si de totes maneres ha de morir-se de fam, preferirà fer-ho en el lleure que treballant. Per descomptat que aquest límit és relatiu; un necessita més que l’altre, un està acostumat a majors comoditats que l’altre; l’anglès que encara és una mica civilitzat necessita més que l’irlandès, que vesteix parracs, menja patates i dorm en una cort de porcs. Però això no impedeix a l’irlandès competir amb l’anglès, deprimint de mica en mica el salari i amb ell el grau de civilització de l’obrer anglès al nivell dels de l’irlandès. Certs treballs requereixen un grau de civilització determinat i entre ells es troben gairebé tots els treballs industrials; per això, en aquests casos el salari ha de ser, si més no en interès de la mateixa burgesia, prou elevat per a possibilitar l’obrer mantenir-se dins d’aquesta esfera. L’irlandès recentment immigrat, que acampa en el primer estable amb què es topa i que fins i tot, en el cas d’allotjar-se en un habitatge tolerable, seria tret al carrer cada setmana perquè es beuria tots els seus diners i no podria pagar el lloguer, seria un mal obrer fabril; per això cal donar-los als obrers fabrils prou per a poder educar els seus fills amb vista al treball regular, però tampoc més, per tal que no puguin prescindir del salari dels seus fills i que aquests no puguin arribar a ser una altra cosa que simples obrers. També en aquest cas és relatiu el límit, el mínim de salari; si tots els membres de la família treballen, cadascú necessita percebre tant menys i la burgesia, per deprimir el salari, ha aprofitat com cal l’ocasió -oferida pel treball de les màquines – d’ocupar a dones i nens i de treure’n rendiment. Naturalment, no en totes les famílies cadascú està capacitat per al treball, i mal es veuria una de tals famílies si hagués de treballar pel mínim de salari calculat per a la família íntegrament capacitada per al treball; per això, en aquest cas el salari s’estableix en un terme mitjà, amb el qual a la família íntegrament capacitada per al treball li va força bé, mentre que a la família que compta amb menys integrants capacitats per al treball li va bastant malament. Però en el pitjor dels casos, qualsevol obrer preferirà sacrificar el poc luxe de civilització a què estava habituat, per tal de mantenir la seva mera existència; preferirà una cort de porcs a cap sostre, parracs a cap vestimenta, patates a la mort per inanició. Preferirà acontentar-se amb la meitat del salari, esperant temps millors, que seure tranquil·lament al carrer i morir davant els ulls del món, com ho fes més d’un desocupat. Aquest poc, doncs, aquest poc més que res, constitueix el mínim del salari. I si hi ha més obrers que els que la burgesia considera convenient ocupar, és a dir si al cap de la lluita competitiva encara queda un nombre que no troba feina, aquest nombre haurà de morir-se de fam; doncs és presumible que el burgès no els donarà feina si no pot vendre els productes del seu treball amb alguna utilitat.

(…)

Mentrestant, aboquem-nos a l’estudi d’una altra causa de la degradació a la qual es troben lliurats els obrers anglesos, d’una causa que encara segueix obrant de continu en la tasca de deprimir cada vegada més profundament la situació d’aquesta classe.

Ja en diverses ocasions hem esmentat ocasionalment als irlandesos que han emigrat a Anglaterra; ara hem de considerar més detalladament les causes i els efectes d’aquesta immigració.

La ràpida expansió de la indústria anglesa no s’hauria pogut produir de no haver tingut Anglaterra, en la població nombrosa i pobra d’Irlanda, una reserva de la qual pogués disposar. L’irlandès no tenia res a perdre en la seva pàtria i sí molt a guanyar a Anglaterra, i des del moment en què es va saber a Irlanda que a l’est del canal de Sant Jordi podia trobar treball segur i un bon salari per a braços forts, tots els anys el van travessar multituds d’irlandesos. Es calcula que d’aquesta manera han immigrat, fins al present, més d’un milió i que anualment immigren encara al voltant de cinquanta mil, gairebé tots els quals es llancen sobre els districtes industrials, especialment les grans ciutats on constitueixen la classe inferior de la població. (…) Aquesta gent, criada gairebé sense cap civilització, habituada des de la seva infància a tota mena de privacions, tosca, aficionada a la beguda, despreocupada pel futur, arriba així portant amb ella totes les seves brutals costums a una classe de la població anglesa que, en veritat, té pocs al·licients que la inclinin a la instrucció i a la moralitat. Vegem que ens diu Thomas Carlyle:

(Segueix una llarga cita d’aquest autor conservador en la qual descriu els costums d’aquests immigrats irlandesos). Després d’aquesta cita, prossegueix Engels)

Exceptuant la reprovació exagerada i unilateral del caràcter nacional irlandès, Carlyle té tota la raó en aquest aspecte. Aquests obrers irlandesos viatgen a Anglaterra per quatre penics – a la coberta dels vapors, en les que sovint van amuntegats a peu dret, com bestiar-, nien a tot arreu. Per la resta, els pitjors habitatges són força bons per a ells; les seves vestimentes els preocupen poc, mentre tinguin un fil que les mantingui unides, i no coneixen el calçat; la seva alimentació consisteix en patates, i res més que patates, i com guanyin per sobre d’això el gasten en beguda; ¿Per què necessita un elevat salari semblant estirp? Els pitjors barris de totes les ciutats estan habitats per irlandesos; on sigui que hi hagi un districte que es distingeixi per la seva brutícia i caràcter ruïnós peculiars, cal comptar amb què un ha de trobar-se de preferència amb aquests rostres cèltics, que es distingeixen a primer cop d’ull de les fisonomies saxones dels nadius, que ha d’escoltar el cantat i aspirat brogue irlandès, que l’autèntic irlandès mai oblida. A vegades fins i tot he sentit parlar irlandès cèltic als barris més populosos de Manchester. La major part de les famílies que habiten en soterranis són, gairebé per tot arreu, d’origen irlandès.

En suma, que els irlandesos han descobert, segons diu el doctor Kay, quin és el mínim de necessitats vitals, i li estan ensenyant ara als obrers anglesos. També han importat la seva brutícia i la seva afició a la beguda. Aquesta manca d’higiene, que no és tant nociva al camp, on la població viu dispersa, però que s’ha convertit per l’irlandès en la seva segona naturalesa, resulta en canvi aterridor i perillós en les grans ciutats, a causa de la concentració humana. Tal com estava habituat a fer-ho en la seva pàtria, també aquí el milesià aboca a la porta de casa totes les escombraries i les deixalles, amb la qual cosa reuneix tolls i munts d’escombraries que enlletgeixen els barris obrers i fan pudent el seu aire. Igual que en la seva pàtria construeix una cort de porcs adossada a casa seva i, si no pot fer-ho, fa dormir al seu porc compartint amb ell la seva habitació. Aquest nou tipus anòmal de ramaderia a les grans ciutats és d’origen totalment irlandès; l’irlandès és tan afectuós amb el seu porc com ho és l’àrab al seu cavall, només que ell el ven quan està prou gros com per sacrificar-lo; però, per la resta, menja i dorm amb ell, els seus fills juguen amb ell, munten sobre el seu llom i es rebolquen amb ell en el fang, cosa que es pot veure milers de vegades en totes les grans ciutats d’Anglaterra. I resulta impossible imaginar la brutícia i incomoditat que regna dins de les mateixes cases. L’irlandès no està habituat als mobles: un munt de palla, alguns parracs, massa fets malbé per a poder servir-li de vestimenta, en té prou com llit. Un tros de fusta, una cadira trencada, un vell calaix en lloc de taula, i no necessita més; una tetera, algunes olles i atuells són suficients per equipar la seva cuina, que és, al mateix temps la seva sala i la seva alcova. I si es troba escàs de combustible, va a parar a la xemeneia tot el que es trobi al seu abast i pugui entrar en combustió: cadires, brancals de les portes, motllures i taules del pis, si n’hi ha. A més, ¿per a què necessita molt espai? Allà a Irlanda, a la seva barraca de fang, només hi havia un únic ambient interior per a tots els fins domèstics; tampoc a Anglaterra necessita la família més d’una habitació. Així és com aquest amuntegament de molts en una sola habitació, amuntegament que avui en dia es troba tan sovint, també ha estat introduït, principalment, per la immigració irlandesa. I ja que el pobre diable ha de tenir com a mínim un gaudi, ja que la societat l’ha exclòs de tots els altres, llavors va i beu aiguardent. L’aiguardent és l’única cosa que fa que, per l’irlandès, la vida valgui la pena de ser viscuda; l’aiguardent i, en tot cas, un temperament jovial i despreocupat, i per això es lliura a l’aiguardent fins a l’ebrietat més brutal. El caràcter meridional i irreflexiu de l’irlandès, la seva tosquedat, que el situa molt poc per sobre del nivell d’un salvatge, el seu menyspreu per tots els gaudis més humans, dels quals és incapaç precisament a causa d’aquesta tosquedat, la seva brutícia i la seva pobresa, tot això afavoreix en ell l’alcoholisme; la temptació és massa gran, no pot resistir-se a ella, i quan obté alguns diners ha de tirar-se’ls a la gola. ¿Quina altra cosa podria fer? Com aquesta societat, que el situa en una posició en la qual ha de convertir-se, gairebé necessàriament en un bevedor, que el desatén en tot i permet que s’embruteixi, després com hauria de condemnar-lo si es converteix realment en un begut?

Aquest és el competidor contra el qual ha de lluitar l’obrer anglès: un competidor situat l’esglaó més baix possible en un país civilitzat i que, també, per això mateix, necessita un salari menor que qualsevol altre. Per això no hi ha absolutament cap altra possibilitat que, com diu Carlyle, el salari de l’obrer anglès s’enfonsi cada vegada més en tots els rams en els quals l’irlandès pugui competir amb ell. I aquests rams del treball són molts. Tots aquells que requereixin poca o cap destresa estan a l’abast de l’irlandès. Per cert que els desordenats, vel·leïtosos i bevedors irlandesos estan situats en un nivell massa baix per a aquells treballs que requereixen un aprenentatge prolongat o una activitat de durada regular. Per arribar a ser mecànic (en anglès es denomina mechanica qualsevol obrer empleat per confeccionar maquinàries) o obrer fabril, hauria d’adoptar primerament la civilització i els costums anglesos, en definitiva, caldria abans de res convertir en anglès el seu caràcter. Però quan es tracta d’un treball senzill i de menor exactitud, quan importa més la força que l’habilitat, l’irlandès serveix tant com l’anglès. Per això, aquests rams del treball desborden, sobretot, d’irlandesos: els teixidors manuals, oficials paletes, peons de càrrega i jobbers, i altres per l’estil, compten amb multituds d’irlandesos i la penetració d’aquesta nació ha contribuït aquí a molt a la disminució del salari i la degradació de la mateixa classe obrera. I encara que els irlandesos que han irromput en altres rams del treball han hagut de tornar-se més civilitzats, encara els va quedar el romanent de bastants trets de la seva anterior manera de vida, per també contribuir en aquest terreny – a més de la influència que havia de suscitar un entorn d’irlandesos en general- a una degradació dels seus companys de treball anglesos. Però si en gairebé totes les grans ciutats, una cinquena o quarta part dels obrers són irlandesos, o fills d’irlandesos criats enmig de la brutícia irlandesa, no pot sorprendre que la vida de tota la classe obrera, els seus costums, la seva posició intel·lectual i moral, el seu caràcter, tot, hagin assumit una part considerable d’aquesta índole irlandesa, i es podrà comprendre com la indignant situació dels obrers anglesos, suscitada ja per la indústria moderna i per les seves conseqüències immediates, hagi pogut exacerbar-se fins a un elevat grau d’enviliment.