Durant bona part de la seva història, el partit comunista més gran d'Europa va mantenir una clara postura euroescèptica.
- PER ALESSANDRO PASCALE
- 9 DE DESEMBRE DE 2019
- SOCIALISME
- SENSE COMENTARIS
Recentment Luca Cangemi ha publicat un preciós llibre que mereixeria una à mplia difusió. Es titula Altri confini. El PCI contro l’europeismo (1941-1957), editat per Derive Approdi i amb un prefaci de Giorgio Cremaschi. A partir del tÃtol s’entén el contingut de l’obra, que serà una sorpresa per a aquells que no coneixen la història del PCI; per desgrà cia són molts els « companys» actuals que no han tingut la paciència o el temps per fer-ho. Em refereixo sobretot als més joves de la « generació erasmus» , que creixen en un ambient de proeuropeisme desenfrenat i que absorbeixen com esponges, i no sense una certa indiferència, qualsevol relat explicat pels mitjans de comunicació i de gran part de la classe polÃtica actual.
En canvi, l’obra en qüestió té el mèrit de recordar, de forma breu (en un centenar de pà gines ben escrites) un altra història, de la qual intentaré traçar els continguts essencials, limitant al mÃnim les observacions.
El pecat original
En primer lloc, cal partir de la «decisiva matriu nord-americana» de la comunitat europea (després UE), tal com recorda per exemple Lucio Caracciolo, director de la prestigiosa revista Limes. El perquè es diu rà pid: la unitat de l’Europa occidental tenia una clara funció antibolxevic durant la guerra freda, provocada pels EUA a partir de 1945. Tot això ha estat demostrat de forma contundent per Filipo Gaja en un llibre sovint oblidat com Il secolo corto (1994).
Hi ha altres raons per les quals Europa va néixer amb el consens de les classes dirigents europees: per exemple, per garantir els interessos colonials, en un moment de postguerra en què centenars de milions de ciutadans de tot el món alçaven la veu per alliberar-se del brutal domini occidental: «la unitat de l’Europa occidental esdevé funcional per aquesta resistència geopolÃtica i ideològica, que s’exerceix sobretot contra les lluites anticolonials dels pobles d’Àfrica i Àsia». Aleshores, els comunistes són ja conscients de la qüestió i recorden, des de 1944, que les iniciatives «europeistes» dels anys trenta eren «d’origen feixista», destinades a construir «un mur antisoviètic».
Spinelli i les influències culturals del manifest del Ventotene
Per descomptat, la cèlebre perspectiva federalista del manifest de Ventotene, que madura als anys quaranta, no és atribuïble a simpaties feixistes. Tot i aixÃ, el seu mà xim inspirador, Altiero Spinelli, «s’alimenta d’una cultura aliena i hostil al moviment obrer», tant per negar clarament «la coincidència entre socialisme i marxisme», com entre «col·lectivisme i lluita de classes».
En canvi, una major influència exerceix el liberal Luigi Einaudi, tal com va reconèixer el mateix Spinelli, donant lloc a un resultat heterodox que porta a refutar clarament «la lògica dels Estats sobirans». Aixà doncs, com construir el nou ordre federalista? Influenciant a les elits polÃtiques: «Les masses estan constitutivament excloses» de l’acció polÃtica de Spinelli, ja que «es mouen pels sentiments i no per la raó».
Els europeistes al servei de la reacció
A més del conegut Spinelli, quins són els altres europeistes de l’època? Gent que «reforça la desconfiança i l’hostilitat» dels comunistes: a l’estranger, el conegut anticomunista Winston Churchill; a Ità lia, en l’à mbit de «l’esquerra de matriu marxista», «homes i grups marginals i aïllats» com aquells que s’agrupen al voltant de la revista Europa Socialista dirigida per Ignazio Silone, reconegut col·laborador de la CIA (aixà com Spinelli). Per altra banda, existà també un petit corrent intern del PSIUP anomenat Iniciativa Socialista per la unitat europea, dirigit per «Zagari Libertini [un dels pares fundadors del RPC, ndr], Vassalli, Solari i altres».Més enllà d’això, poca cosa més enllà de Spinelli i Ernesto Rossi.
Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental», tweet
L’empremta atlà ntico-cristiana
Aixà doncs, sembla lògic que el 1947 Spinelli comencés a exaltar el pla Marshall, el qual ha estat considerat una eina útil per construir «una Europa occidental fortament lligada als interessos i estratègies dels EUA, orientats clarament en un sentit antisoviètic». Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental», concebut pels anglesos i els francesos com un instrument per mantenir un rol internacional independent dels dos blocs, tot i mantenir l’aliança amb els EUA. AixÃ, l’Europa que es va definint, amb el suport dels «lÃders socialistes de dretes», és essencialment un pol imperialista, emmascarat per la cada cop més forta «matriu democristiana» amb la qual es remet a l’Europa «de Carlemany», és a dir, a la naturalesa de guia que se li ha dotat per part del cristianisme catòlic-conservador, enfocat a mantenir-se ancorat als fronts atlà ntic i anticomunista.
L’enfrontament dins del món marxista
El col·laboracionisme mostrat per amplis sectors de la II Internacional (aquella socialista i eurocèntrica) encén vells conflictes ideològics que es creien superats, com quan Lenin polemitzava amb Trotski sobre el concepte dels Estats units d’Europa. Si bé les tesis de Trotski havien estat definitivament derrotades al congrés del Comintern de 1928, el seu ressorgiment en formes similars durant la postguerra portà als comunistes a la ferma oposició. Aixà es pronuncià Togliatti el 1952: «Tots aquests discursos sobre la unitat d’Europa, sobre el ‘federalisme europeu’, hem de ser capaços de desemmascarar-los adequadament, demostrar a tothom que es tracta d’una vergonya, amb la que s’amaga el ressorgiment del militarisme alemany i el militarisme italià , aixà com la construcció d’un bloc de forces al servei de l’imperialisme americà ».
Per altra banda, també en l’à mbit socialista existeixen dubtes sobre aquest europeisme atlantista i conservador. Tant és aixà que PSI i SPD s’oposaren a aquesta postura fins a la meitat dels anys cinquanta.
La matriu militarista
Malgrat un ampli front sociopolÃtic (a Ità lia incloent sectors de la Confederació General de la Indústria Italiana i de l’esquerra DC) s’oposés al projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), probablement l’exèrcit integrat europeu hauria nascut ja a mitjans dels anys 50 si no hagués estat per l’oposició parlamentà ria francesa. Això tingué un efecte decisiu en el «retard» del rearmament i la inclusió de l’Alemanya Occidental a l’OTAN, generant propostes de nous acords com l’UEO (Unió de l’Europa Occidental), aviat etiquetada per Emilio Sereni com «un nou atemptat contra la sobirania nacional i contra la pau».
El fatÃdic 1956 i el gir socialdemòcrata
El gran punt d’inflexió respecte la qüestió europeista ve marcat pel fatÃdic any 1956, amb el procés de desestalinització engegat per Khrusxov. La denúncia socialdemòcrata de l’estalinisme anirà acompanyada d’una forta crÃtica «a les dades estructurals del sistema soviètic» i la recerca d’un «europeisme socialista», tot i que aquest es concebia encara com una alternativa a l’europeisme atlantista.
Malgrat l’oposició de Sandro Pertini («atlantisme més europeisme igual a Guerra Freda»), el PSI es fixarà com a objectiu polÃtic «una nova organització democrà tica i unità ria d’Europa» a partir del seu XXXII Congrés. Durant el mateix perÃode, la lÃnia SPD també canvia, donant lloc al bloc polÃtic que governarà Europa fins avui: democristians+socialdemòcrates, en nom d’un sistema liberal i atlantista que governa amb un «mètode funcionalista» basat en la «negociació permanent» entre les classes dirigents europees.
En aquesta perspectiva no hi ha cap espai per a un federalisme democrà tic, tant és aixà que Spinelli i els seus companys, amb el nou Manifest dels federalistes europeus (maig del 1957) passaran a oposar-se a una integració continental que no difereixi «substancialment de les tradicionals organitzacions internacionals subordinades a la concertació dels diferents Estats nacionals, paralitzades per vetos derivats d’interessos particulars».
Les primeres esquerdes del PCI
És significatiu que en aquest perÃode apareguin les primeres esquerdes dins del PCI: el setembre de 1956 el secretari de la FGCI, Renzo Trivelli, es definà a favor «d’una posició més atrevida i oberta respecte la qüestió de la unitat europea», proposant «una nova actitud respecte els organismes europeistes existents per tal de fer prevaler els interessos dels pobles». El suport a les posicions revisionistes del «jove» Trivelli arribà de la mà d’Alfredo Reichin, a les pà gines del’Unità el gener de 1957, on indicava la necessitat d’unir les forces progressistes per tal de donar una inclinació diferent a Europa.
Per altra banda, Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis, aixà com de suposar una substancial «neutralització» del contingut social de la Constitució Republicana. El PCI no canviarà el judici sobre el Mercat Comú Europeu tampoc en els anys seixanta, preferint posar l’èmfasi en els camins nacionals cap al socialisme.
Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis tweet
En aquest perÃode «sobre la comunitat europea, de forma força aïllada, s’activa un mecanisme que podem definir com ‘d’adaptació» amb el qual es critica, potser amb un excessiu «extrem realisme», l’essència antidemocrà tica d’Europa, alhora que es reivindica la inclusió als òrgans de representació, incloent-hi el «decoratiu» Parlament Europeu. Per altra banda, i malgrat l’aparença, és en aquesta fase que germinen les llavors del revisionisme a l’interior del partit, deixant la «qüestió europea» en mans de l’acció polÃtica de Giorgio Amendola i, en general, en mans del corrent dels miglioristi[el migliorismo era una tendència polÃtica a l’interior del PCI vinculada al diputat Giorgio Amendola, que advocava per un major acostament a la socialdemocrà cia. NdT].
De l’euro-comunisme al triomf de Napolitano
El gir definitiu del PCI sobre el tema es produeix als anys setanta amb la fase berlingueriana de l’eurocomunisme, el qual es reuneix amb el revitalitzat Altiero Spinelli, escollit amb els vots dels comunistes com a independent en el Parlament Nacional (1976) i després a l’europeu: «Tanmateix, Spinelli sempre matisà que van ser els comunistes qui s’adherien a les seves posicions», recorda Cangemi, com una subtil acusació a la direcció berlingueriana de l’època.
L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI tweet
No és casualitat que en aquest perÃode Spinelli es desentengués públicament del partit que l’havia elegit «en qüestions essencials com ara l’SME i el desplaçament a Europa dels mÃssils Cruise i Pershing».
És en aquest perÃode, i més encara a la dècada dels vuitanta, que assumeix protagonisme creixent «el veritable centre de la narrativa migliorista, Giorgio Napolitano», de qui l’autor subratlla les relacions amb sectors europeus més o menys reformistes i socialdemòcrates, «però també amb estatunidencs».
L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI (vegeu el congrés de 1986) i després, sobretot, un dels eixos de la construcció del PDS».
La reescriptura de la història i la invenció del mite
Faltava construir una nova narració retrospectiva, tasca realitzada per una sèrie d’historiadors revisionistes conformistes (segons el meu judici) com els miglioristi Severino Galante (pro-amendoliano), Mauro Maggiorani i Paolo Ferrari (pro-napolitano).
Finalment, Cangemi subratlla com el reconeixement de Spinelli és una construcció polÃtica recent, que es deu sobretot a l’acció polÃtica de Napolitano, que pronunciarà el primer discurs públic com a president de la República el 21 de maig del 2006, al Ventotene, amb motiu del 20è aniversari de la mort del «federalista europeu». D’aquesta manera, Napolitano ha estat fonamental per tal de donar vida a una «tradició inventada des de zero» (Hobsbawm). En aquest sentit, Cangemi escriu: «El paper real de Spinelli en el debat polÃtic sobre les institucions europees és, també a Ità lia i no només a escala continental, almenys fins a les eleccions a les llistes comunistes, de molta menys importà ncia del que se li acredita. Fins al punt que pot considerar-se nul·la la seva influència en els processos reals. Aquesta opinió, que ha estat à mpliament difosa des del manifest del Ventotene, i el que això representa, és el que no reflecteix bé la posició de l’esquerra sobre la unitat d’Europa».
Spinelli, convertit els darrers anys en «la icona del canvi de posicionament de l’esquerra italiana, i en particular d’aquella d’origen comunista, de l’antiga oposició a l’europeisme acrÃtic», s’ha fet famós grà cies a «imponents mitjans» i a la «mobilització de grans aparells institucionals, acadèmics, editorials» en una operació en què el paper de Giorgio Napolitano «ha estat absolutament central».
Si algú volia entendre l’origen dels problemes de l’esquerra d’avui, amb aquest llibre té sens dubte molts elements per pensar-hi.
Article originalment publicat a La Città Futura
Traducció per Andrea Boyo
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada