La vaga general del 30 de gener a Euskal Herria ha esdevingut una reivindicació que ha volgut posar al centre les reivindicacions de tota la gent treballadora i depassar la problemàtica de les pensions.
1 mobilitzacions. Places abarrotades. Milers de persones exigint treball, pensions i vides dignes. Aquesta podria ser la fotografia de la vaga del 30 de gener convocada per la Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria sota el lema «Treball, pensió, vida digna». Si s’ha de jutjar per la quantitat de gent que va sortir als carrers, es diria que l’oasi basc té més de basc que d’oasi.
L’origen el trobem en la lluita del moviment de pensionistes d’Hego Euskal Herria que porta dos anys mobilitzant-se setmana rere setmana per unes pensions dignes. La seva lluita exemplar va posar sobre la taula la necessitat de fer un salt qualitatiu. La Carta dels Drets Socials, que agrupa nombrosos sindicats i agents socials, va recollir el testimoni i va ampliar l’àmbit de lluita: va convocar una vaga general pel 30 de gener, una convocatòria que buscava depassar l’àmbit de les pensions i proposar un canvi estructural que posi la vida de totes les persones al centre. I és que, tal com recullen en la seva reflexió conjunta, és necessari construir un model socioproductiu que posi la vida al centre i que prioritzi la cura i la sostenibilitat del planeta. Els eixos principals d’aquest model són el repartiment de la riquesa, el lideratge del sector públic, la universalitat dels drets, la normalització del basc i l’ordenació de l’equilibri territorial segons necessitats de la societat (sector primari, infraestructures, sector de mercaderies i transport…). Totes les reivindicacions de la vaga poden consultar-se a la taula de reivindicacions.
Si s’ha de jutjar per la quantitat de gent que va sortir als carrers, es diria que l’oasi basc té més de basc que d’oasi. tweet
Ara bé: una vegada passada la jornada de vaga, toca reflexionar. Després d’analitzar les xifres de seguiment per comarques, la conclusió és clara: l’atur ha estat molt ampli a Euskal Herria, especialment a Bizkaia i Guipúscoa, així com en diverses comarques d’Àlava i Navarra. Les mobilitzacions, per part seva, han estat massives en les principals ciutats, amb 140-145.000 participants en total. Aquí pot consultar-se el seguiment de la vaga per comarques. No obstant això, el veritable llegat d’aquesta vaga general va més enllà de xifres i valoracions quantitatives.
Foto: Flickr – LAB SINDIKATUA
Vaga inclusiva
Àgora (del grec ἀγορά, «assemblea», de ἀγείρω, «reunir») és un terme pel qual es designava, a l’Antiga Grècia, la plaça de les ciutats-estat gregues (polis), on se solia congregar la ciutadania. A molts quilòmetres, a Euskal Herria, i anys després, el 30 de gener de 2020, la plaça enfront de l’ajuntament de Bilbao bé podria ser-ho. No en va, quan les i els pensionistes la van aconseguir en la manifestació, la van definir, micròfon en mà, com «la plaça de les pensionistes». Feien referència a totes les manifestacions que han dut a terme setmana rere setmana durant dos anys. Mobilitzacions que han omplert la plaça enfront del consistori bilbaí deixant-nos imatges i lliçons exemplars. Tenen raó, és la seva plaça. I també és la plaça de les feministes que van prendre els carrers durant la vaga general del 8 de Març de 2019 de manera multitudinària. I de tota la classe treballadora que va decidir secundar la vaga el 30 de gener. També és la dels riders, els falsos autònoms, les treballadores de la llar que ni tan sols poden fer vaga, la de les dones que no tenen dret a una pensió perquè han passat la meitat de les seves vides cuidant gratis, la de les 8 persones que han perdut la vida a la seva feina a Euskal Herria des que començà el 2020, o la de totes les dones assassinades per la violència masclista. També de totes les persones injustament anomenades «ciutadanes en situació irregular» per manca de papers. Aquest dia la plaça era de tots i totes, també dels qui no podien ocupar-la el 30 de gener.
La vaga és un acte de solidaritat. «Hem sortit al carrer a defensar el dret de totes les persones a una vida digna, també la d’aquelles que són invisibles», subratllava Naia Torrealdai tweet
Una vaga transversal
Una de les crítiques que se li ha fet a aquesta vaga és, precisament, que deixava fora a molts col·lectius, que poder fer vaga és un privilegi que no tothom pot permetre’s. Però això, a hores d’ara, no ho qüestiona ningú. És innegable que els sindicats tenen un deute històric amb les treballadores de la llar, per exemple. No hi ha dubte que els sectors més precaritzats estan plens de persones que ni tan sols poden permetre’s fer vaga: migrants, treballadores de la llar, persones que treballen en l’economia submergida… Però tot i reconeixent que queda molt camí per caminar, hem de donar-li valor a la vaga, perquè en secundar-la donem veu a aquestes realitats, les fem visibles. També lluitem per elles i ells. La vaga és un acte de solidaritat. «Hem sortit al carrer a defensar el dret de totes les persones a una vida digna, també la d’aquelles que són invisibles», subratllava Naia Torrealdai, del moviment feminista, en prendre la paraula en l’acte final de la manifestació que va tenir lloc al matí, a Bilbao. Missatge que quedava reforçat en les reivindicacions impreses en els cartells, missatges de les persones que no podien ser allí aquest dia. «Sóc treballadora de la llar i no puc fer vaga»; «estic sense papers i no puc fer vaga»; o «treballo com rider i no puc fer vaga» van ser alguns dels missatges que podien llegir-se en molts dels cartells reivindicatius utilitzats el dia de la vaga. I és que, tal com afirma Mirari Irure, de la federació serveis d’ELA, en un article d’opinió publicat al diari Gara titulat «raons emocionals per a la vaga», «la vaga és solidària. Aquest dia renunciem a un bé privatiu com el salari perquè creiem en un bé superior que és COMÚ, és de totes i tots, és per a totes i tots».
Foto: LAB SINDIKATUA
L’agenda de la gent comuna
I així és. Aquesta vaga era per a tota la societat, perquè la gent corrent i els seus problemes es col·loquin, a la fi, en el centre de l’agenda política. Allí es van escoltar diferents reivindicacions, sí, però una única proposta transversal: una veritable transformació estructural del sistema que posi la vida de les persones en el centre. Gairebé res.
No hi ha receptes màgiques, ficarem la pota una vegada i una altra, però l’important és començar a recórrer el camí sense quedar paralitzats. tweet
I és que, més enllà del ball de xifres, el 30 de gener es va fer un pas qualitatiu al capdavant en construir una interpel·lació conjunta: pensionistes, estudiants, feministes, baserritarras [habitant d’un baserri o casa de pagès] , ecologistes… es van unir per a organitzar aquesta vaga. La Carta Social de Drets d’Euskal Herria ha fet una aposta clara per conjuminar veus diverses, per la convergència de lluites. I siguem honestes, no és tasca fàcil gestionar la diversitat sense caure en la jerarquització de lluites. El primer pas és reconèixer-lo per a després canviar-lo. D’això parlava, precisament, Maialen Aranburu, responsable d’Acció Social del sindicat ELA en el seu blog. «Hem tingut la valentia de posar sobre la taula un dels reptes més potents que tenim avui els agents: el de la interseccionalitat. I dic valentia perquè sabem que la cruïlla de la interseccionalitat és conflicte, que són les relacions de poder, que és una teoria i una pràctica de les opressions, però també dels privilegis, i que som opressors però també oprimits, i viceversa. I això dol, obre ferides. I un moviment que decideix posar el conflicte sobre la taula i sanar les ferides obertes pensant en el col·lectiu, és un moviment viu que inevitablement està recorrent el camí amb valentia. I d’això tenim alguna cosa a aprendre. I heus aquí la pregunta que se’ns planteja: com construir aliances des de la interseccionalitat? Com crear aliances posant les diferències en el centre, allunyant-les d’una jerarquització d’opressions?. No hi ha receptes màgiques, ficarem la pota una vegada i una altra, però l’important és començar a recórrer el camí sense quedar paralitzats en aquesta tensió de cuidar la rodalia i gestionar les distàncies, assumint les contradiccions, des de l’honestedat i generositat política, explicitant l’opressió i els privilegis, blindant els espais protegits per a la interpel·lació, fent un exercici radical d’empatia i creant nous espais que siguin comuns. I en això estem, anem en camí».
Foto: Wikimedia Commons – Ukberri.net
Com bé diu Aranburu, en això caminem. Si el sindicalisme tradicional, impulsor de les vagues laborals, ha aconseguit teixir al llarg de la seva història una identitat col·lectiva de classe treballadora, no menys cert és que ha oblidat, com a part d’una societat masclista, que la classe treballadora tampoc és una identitat única i estanca. Com bé va dir Leire Txakartegi, responsable de l’Àrea d’Igualtat de Gènere d’ELA, no oblidem que dins de la classe hi ha moltes classes. «No és el mateix ser dona o home; no és el mateix ser migrada o no ser-ho; ser lesbiana o heterosexual, ser part de comunitat amb una llengua minoritzada o pertànyer al col·lectiu d’una llengua hegemònica. I nosaltres volem representar a la classe treballadora en tota la seva diversitat».
I en això estem ara, amb les seves llums i les seves ombres, però en el camí, amb l’objectiu clar i sense mirar enrere. I la vaga del 30E ha estat una mostra d’aquest treball de camp. I en aquesta confluència de moviments i lluites ha ajudat, i molt, la vaga del 8M convocada pel moviment feminista en 2019. Una vaga que a més de deixar-nos imatges històriques que crearan referents col·lectius per a moltes dones, ens va ensenyar que no podem parlar de subjecte sinó de subjectes, que no és l’opressió sinó les opressions. Van aconseguir col·locar altres reivindicacions en l’agenda, també en la dels moviments socials i sindicals.
«En les reivindicacions pots veure la dels pensionistes, dels estudiants, dels sectors d’empreses i del moviment feminista» tweet
Ho explica bé la politòloga Jule Goikotxea en l’entrevista concedida a Izquierdadiario.es. «Les vagues del moviment feminista han estat un gran avanç no sols per al feminisme, sinó per a tota la classe treballadora perquè amplia la concepció del que és una vaga, la transforma de manera integral ja que planteja una crítica estructural. Així és la vaga del 30E. Critica la situació del treball assalariat, no assalariat, però també és contra les violències masclistes, el sistema judicial patriarcal. I contra tot aquest entramat que fa que aquest capitalisme pugui funcionar i circular.»
Parlem de confluència de lluites, de classes dins de la pròpia classe, de la necessitat de realitzar una crítica molt més inclusiva i integral. Sentit cuina. La Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria recull el testimoni i convoca una vaga general que transcendeix el laboral. Una vegada més, Goikoetxea ho resumeix amb claredat.
«La vaga d’avui s’organitza secundant-se en aquest procés i en les vagues feministes, amb demandes integrals: les del moviment estudiantil, dels pensionistes i els eixos feministes -consum, cures- i els laborals. Al costat dels sindicats en les empreses del metall, de serveis, sector públic, les netejadores i les treballadores que han portat les vagues més potents com la de 370 dies en les residències de Bizkaia, etc. Per tant, en les reivindicacions pots veure la dels pensionistes, dels estudiants, dels sectors d’empreses i del moviment feminista. Però després, totes aquestes demandes específiques fan referència a un nivell general i estructural, una crítica al sistema capitalista neoliberal que té influència en tot».
Foto: Miguel Agirregabiria
Apoderament col·lectiu
Com explica Goiekotxea, els eixos feministes -consum, cures- i els laborals desemboquen en una bateria de propostes concretes sobre ocupació, pensions i drets socials, entre les quals cal destacar les següents: derogació de les retallades de les pensions aprovats en les reformes de 2011 i 2013; deixar sense efecte les reformes laborals de Zapatero i Rajoy; i garantir els drets socials. Cadascuna de les mesures esmentades inclou un llistat de propostes específiques que poden consultar-se aquí. Es tracta de propostes que han estat debatudes i consensuades en la Carta, mesures que després han estat socialitzades empresa per empresa. I aquest procés d’organització, en si mateix, ja és una victòria. Però poc es parla del que es viu davant una convocatòria de vaga, del treball de camp, de totes les assemblees i visites que es realitzen en els diferents centres de treball i empreses per a explicar les raons que han portat a convocar la vaga i aconseguir així el màxim suport possible entre la classe treballadora.
El procés d’apoderament col·lectiu, que comença a cuinar-se en la primera assemblea, té la seva màxima expressió el dia de la vaga, quan persones diferents s’uneixen i senten que formen part d’un mateix col·lectiu tweet
Un procés, que com afirma Irure en el seu article, és en si mateix un acte d’apoderament. «I com podem resumir el fet? Hem repartit poder; així ho resumiríem. Perquè tenir poder no consisteix solament a posseir la propietat dels mitjans de producció o a controlar els recursos econòmics d’un àmbit determinat. La informació també és poder. I en les assemblees es donen moltes dades, xifres i arguments polítics i socioeconòmics que evidencien que sobren raons per a sumar-nos a la vaga. I és molt important que aquesta informació flueixi».
El procés d’apoderament col·lectiu, que comença a cuinar-se en la primera assemblea, té la seva màxima expressió el dia de la vaga, quan persones diferents s’uneixen i senten, des de la seva idiosincràsia, que formen part d’un mateix col·lectiu, el de la classe treballadora. La identitat col·lectiva es reforça en una vaga, és un exercici d’apoderament col·lectiu que trenca amb la constant individualització que el sistema imposa en tots els aspectes de les nostres vides. No estem soles ni solos, i en una vaga això se sent en l’ambient, es palpa, la gent se sent abrigallada.
Qui va dir divisió?
Una altra de les crítiques que ha rebut aquesta vaga ha estat la de dividir al moviment de pensionistes. Resulta curiós, sobretot després d’escoltar les paraules de Xabier Isasa, de Pentsionistak Martxan, qui va agrair precisament, la unitat i solidaritat mostrada cap al moviment pensionista.«La unió i solidaritat mostrades avui és el que veníem reclamant fa temps. Aquest és el camí per a aconseguir el nostre objectiu», afirmava. Que no parlin per ells ni per elles.
La crítica, enarborada i alimentada per alguns sectors, demostra, una vegada més, la visió estatal amb la qual s’analitza el que passa a Euskal Herria, on CCOO i UGT són minoria. O dit d’una altra forma, la vaga estava convocada per la majoria social i sindical que conforma la Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria. I sí, com va predir el Lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca, Iñigo Urkullu, és una vaga política. Com no anava a ser política una vaga? Tal vegada el problema és que ens han fet creure que la política és dipositar un vot cada quatre anys, però fer política no és sinó tractar de solucionar els problemes de les persones.
Com va afirmar Mitxel Lakuntza, secretari general d’ELA, «la gent corrent té els seus problemes. I aquests problemes tenen nom: pensions insuficients, precarietat, bretxa salarial, habitatge… Tots aquests problemes no poden estar fora de l’agenda política. I per a això sortim i sortirem al carrer, perquè només des del carrer i mobilitzant-nos podrem obrir les oportunitats que necessitem per a aconseguir una societat més justa». Perquè això, que és només el principi. Com va dir Gorka Urbizu, cantant de Berri Txarrak, en l’últim concert de la banda: «bihar, entsegua! [Demà, assaig!)]».
Foto de portada: Flickr – Miguel Agirregabiria
Director: Mario Monicelli
Actors: Marcello Mastroianni
Renato Salvatori
Folco Lulli
Bernard Blier
Annie Girardot
Francois Perier
Any: 1963
Títol original: I compagni
Nacionalitat: Itàlia
Gènere: Cine social
ARGUMENT
A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.
Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.
Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.
Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.
En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.
La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.
La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.
La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.
Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.
Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.
COMENTARI
Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.
Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.
El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.
El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.
Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.
La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.
La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.
Un poderós drama considerat com l'obra mestra del Neorealisme italià que presentem en una nova versió en alta definició i remasteritzada,
La ciutat de Roma està ocupada pels nazis, i la Gestapo només pensa en capturar Manfredi, membre del Comitè Nacional d'Alliberament. Anne Marie ofereix refugiar a casa seva a Manfredi i alguns dels seus companys. Però són descoberts i els alemanys envolten la casa. Alguns aconsegueixen escapar per les teulades, però Manfredi és capturat.
Les vigílies de la crisi financera, Nicolas Sarkozy es vantava que «quan hi ha una vaga, ningú ja ni tan sols se n’adona». Però mentre França encara la vaga més llarga en dècades, el treball organitzat mostra novament el seu poder – i els seus límits.
17 de novembre de 2018 França va veure el naixement d’un moviment sense precedents d’ençà del Maig del 68, quan centenars de milers de persones es mobilitzaven contra la pujada dels impostos als carburants anunciada pel govern d’Emmanuel Macron. Tot i que França ha estat històricament un país de protesta, aquesta mobilització semblava alguna cosa nova, inusual tant en la composició sociològica com en els mitjans d’acció. Els manifestants, que lluïen les seves armilles grogues –els famosos gilets jaunes, que tots els conductors han de tenir al cotxe-, venien de sectors de la població rarament mobilitzats en moviments socials. Anaven des de treballadors pobres a dones de llars de classe treballadora i joves d’àmbits rurals.
Aquí hi havia una paradoxa. Malgrat que els gilets jaunes se centraven fonamentalment en inquietuds materials –a primera vista, similars a les que plantegen els sindicats-, es mostraven desconfiats respecte de les organitzacions del treball tradicionals, o fins i tot les repudiaven obertament. Tot i esforços tebis per a establir relacions més properes, un mes després de les primeres protestes, i la implicació personal i individual de molts sindicalistes, l’anhelada convergència no va tenir mai lloc. Avui, els gilets jaunes continuen a dur a terme nous actes (jornades d’acció). Però s’han eliminat les seves ocupacions de rotondes i les seves protestes de cada dissabte ara apleguen uns centenars de manifestants ací i allà per tot França.
Foto: Flickr – Marcovdz
Per a alguns, el moviment dels gilets jaunes constituïa un motiu per a assenyalar l’afebliment i aïllament dels sindicats de França. Guanyant gairebé 10 miliards d’euros en augments de salaris indirectes com a concessions del govern de Macron, els gilets jaunes van obtenir guanys que les confederacions sindicals no havien estat capaces d’heure des de fa uns trenta anys. El sentiment d’humiliació d’aquestes darreres encara era més palpable perquè arribava al final d’una dècada de derrotes de les seves pròpies mobilitzacions. En efecte, les estratègies dels sindicats s’han mostrat invariablement inefectives, enfrontades amb l’agenda neoliberal aplicada per un seguit de governs diferents, tant d’esquerra com de dreta. El 2008, el president de dreta Nicolas Sarkozy podia afirmar exultant que «quan hi ha una vaga a França, ningú ja ni tan sols se n’adona».
El país ha estat paralitzat per l’onada de vagues contínues més llarga de la història de França de l’actualitat. tweet
Tanmateix, avui França se n’adona de ben segur. Atès que d’ençà del 5 de desembre de 2019 el país ha estat paralitzat per vagues contra una reforma projectada del sistema de pensions –i és l’onada de vagues contínues més llarga de la història de França de l’actualitat. Iniciades pels sindicats principals, amb la confederació CGT al capdavant de tot, aquest moviment ja és històric pel nivell de suport i la seva composició i durada. Malgrat que aquesta vaga té totes les característiques clàssiques d’una mobilització social francesa, també té lloc en un context de crisi social. I dibuixa una varietat d’actors nous –fins i tot alguns que sorgeixen del mateix moviment dels gilets jaunes.
La reforma de les pensions
El sistema de pensions que els treballadors lluiten per defensar està profundament arrelat, en efecte. L’actual sistema basat en la Seguretat Social fou creat al període posterior a la Segona Guerra Mundial per Ambroise Croizet, un ministre comunista i antic membre de la Resistència, que també establí el sistema de Seguretat Social del país.
Durant setanta anys, les pensions han operat amb el principi de solidaritat intergeneracional, de manera que els treballadors en actiu financen els pagaments a la gent gran. Alguns grups de treballadors gaudeixen de «règims especials» que els permeten retirar-se més d’hora, en virtut de les condicions més difícils en què treballen –des de ferroviaris a operaris d’instal·lacions de sanejament i ballarins d’òpera.
L’increment de l’esperança de vida de la població francesa ha donat motius, tanmateix, a diversos governs francesos per transformar aquest sistema. D’ençà dels primers 90 s’han implantat força mesures per a estendre el període en el qual els treballadors cotitzen. Amb tot, també han hagut de fer front a resistència.
El 1995, l’anunci que els «règims especials» s’abolirien va inflamar el país: durant tres setmanes, vagues a l’administració pública i als transports, així com manifestacions massives (amb una participació de dos milions de persones, segons el sindicat CGT) portaren França a un punt mort. Finalment, aquesta reforma fou abandonada.
Els treballadors de tots els sectors hauran de cotitzar durant el mateix període de temps, i el càlcul de la seva pensió es basarà en la totalitat de la seva vida laboral. tweet
Durant els 2000 s’implantaren altres plans, fins i tot amb una important oposició en contra. Tot i així, aquestes mesures només afectaven qüestions tècniques –particularment tenien a veure amb el període en el qual els treballadors havien de cotitzar- i no els principis del sistema de pensions com a tal.
Això canvia amb el pla que promou actualment el Primer Ministre Édouard Philippe, inspirat àmpliament pel lobbisme actiu practicat per actors financers internacionals i que apunta a transformar radicalment la manera com opera el sistema. Els treballadors de tots els sectors hauran de cotitzar durant el mateix període de temps, i el càlcul de la seva pensió es basarà en la totalitat de la seva vida laboral, incloent-hi períodes d’atur (contràriament al càlcul actual, basat en els vint-i-cinc anys millor pagats, en el sector privat, o els darrers sis mesos, en el sector públic). I hauran de continuar treballant fins a, com a mínim, seixanta-quatre anys per tal de rebre una pensió completa.
Foto: Flickr – Jeanne Menjoulet
El juliol de 2019, després dels primers anuncis del projecte de llei per l’Alt Comissionat per a les Pensions Jean-Paul Delevoye –qui fou obligat a dimitir el 16 de desembre després que sortís a la llum un conflicte d’interessos relacionat amb els seus lligams amb companyies d’assegurances-, s’organitzà un primer dia de vaga el 13 de setembre a la xarxa de transport públic de París. Deu de les dotze línies que depenen de conductors van tancar.
Unint-se a la vaga
Malgrat aquest advertiment, el govern va continuar endavant amb el seu pla. La principal confederació de sindicats decidí fer una crida a una vaga nacional «renovable» -un mandat de vaga continu que pot fer-se servir al llarg del temps, sense haver de declarar totes les dates de vaga per avançat.
L’excepció en va ser la CFDT –la confederació sindical més gran de França. D’ençà dels anys 80 ha emprès un gir reformista acusat, defensant el «diàleg social» com a forma predominant de compromís tant amb les companyies com amb l’estat, i poques vegades ha cridat a la vaga. En el passat ha subscrit legislació controvertida, cosa que ha provocat profundes crisis internes i la marxa de milers de membres (com el 1995, per exemple).
La CFDT ha defensat durant anys un sistema «universal» com el que proposa el govern, tot i que no està d’acord en alguns detalls del pla de Macron, que tenen a veure amb els treballadors amb condicions de treball més dures i l’«edat pivot» de pagament de la pensió completa. La confederació s’ha unit només a un dia de mobilització, i no ho ha fet a la crida intersindical a l’acció.
Les jornades d’acció, el 5 i el 17 de desembre, entre 615.000 i 1,8 milions de persones es van manifestar, fins i tot en moltes ciutats petites i mitjanes. tweet
El primer dia de vaga, el 5 de desembre, veié tanmateix una poderosa mobilització de vaga. Incloïa els sindicats que cobreixen la RATP (el metro i bus de París), la SNCF (els ferrocarrils nacionals), les escoles públiques, Air France, els controladors de trànsit aeri, electricistes i instal·ladors de gas, les refineries de petroli, el sistema de justícia i la policia –però també els treballadors del sector privat, i professionals com els advocats. El 90% de trens foren cancel·lats i onze línies de metro, tancades, mentre el 70% del personal escolar també anà a la vaga.
A més d’això, també hi va haver manifestacions massives: les jornades d’acció, el 5 i el 17 de desembre, entre 615.000 i 1,8 milions de persones es van manifestar, fins i tot en moltes ciutats petites i mitjanes. Això, fins i tot en un context en què la recent violència policial havia desanimat molts potencials participants d’unir-se a les marxes.
Fins i tot la segona setmana de gener, la vaga encara continua. Sens dubte, després d’un mes, la mobilització s’ha atenuat, donats els costos que comporta una vaga a llarg termini. Però roman a un nivell elevat –gairebé la meitat de tots els treballadors ferroviaris estaven de vaga el 31 de desembre, i les línies de metro han sofert una enorme alteració.
Caldria assenyalar, aquí, que la «renovació» de la vaga afecta principalment el sistema de transport de París: mentre que els altres sectors estan afectats per les vagues –com les escoles, per exemple-, el seguiment de la vaga s’ha demostrat molt més incert i sobretot afecta els dies en què també hi ha convocades manifestacions. Al sector privat, les vagues són més infreqüents i es concentren bàsicament en les companyies més grans.
Foto: Flickr – Philippe Leroyer
Més important encara, malgrat la considerable ofensiva mediàtica i la molèstia que suposa per a milions de treballadors, les vagues continuen gaudint d’un suport públic indefectible. Des del primer moment, els polítics i els mitjans han intentat fer passar la vaga com un moviment corporativista, alhora que han fet concessions a molts grups individualment (policies, controladors de trànsit aeri, bombers, auxiliars sanitaris, ballarins d’òpera, etc.).
Si bé l’opinió pública sembla favorable a abolir els règims especials, el govern simplement és incapaç d’explicar com les reformes que pretenen beneficiar-la beneficien la resta de la població. Un mes després que comencés, el 63% de la població encara dona suport el moviment i el 75% vol que el pla de reforma de les pensions sigui abandonat parcialment o completa.
Cultura de vaga?
En un dels països d’Europa amb les relacions laborals més conflictives, potser és que els francesos simplement s’han acostumat que les vagues els alterin les vides quotidianes? Allò que els analistes antivaga anomenen «cultura de vaga» també involucra els usuaris dels serveis públics -encara que els mitjans insisteixin a presentar-los com a «ostatges» dels vaguistes?
Les accions de vaga també han perdut impuls. Els treballadors prefereixen formes de lluita més curtes o més indirectes. tweet
Evidentment, no tothom participa igualment a la vaga. Des de finals dels 70, amb l’extinció gradual de les denominades «fortaleses obreres», com la planta automobilística de Billancourt de Renault, les vagues han estat, sobretot, una força en llocs de treball del sector públic. En un context en què les condicions de treball s’han precaritzat i l’economia s’ha terciaritzat, els treballadors francesos es mobilitzen poc –i com més petita és l’empresa on treballen, menys propensos són a anar a la vaga.
De fet, avui només un 8% dels treballadors del sector privat francesos estan sindicats; d’acord amb el sociòleg Jean-Michel Denis, el nombre de dies de vaga al sector privat caigué des de més de 3 milions als anys 70 a entre 250.000 i 500.000 els anys 90 i 2000. Les accions de vaga també han perdut impuls: creixen les aturades de menys de dos dies mentre que les de més de dos dies disminueixen. Els treballadors prefereixen formes de lluita més curtes o més indirectes, com ara aturades, peticions, vagues a la japonesa o slowdown, o vagues de zel.
Amb tot, encara que l’activitat de vaga s’hagi tornat marginal en la totalitat dels conflictes laborals, els treballadors continuen lligats a aquesta forma d’acció col·lectiva i, més àmpliament, als sindicalistes que les organitzen. També val la pena notar que l’opinió pública és avui similar a la que hi havia durant l’últim gran conflicte que va portar França a un punt mort –el moviment de vaga de 1995, que va forçar que es descartés la reforma de les pensions planejada.
Aleshores es parlava molt de «vaga per poders» -una vaga de certs treballadors amb el suport d’altres treballadors que no estan en vaga, els quals tenen més dificultats per a aturar la feina. En la disputa actual, aquesta acció per poders sembla haver pres proporcions més àmplies, atès que les caixes de resistència alimentades a través de les xarxes socials atenyen sumes sense precedents. La més gran ha, a hores d’ara, recollit més de 2 milions d’euros en un mes.
Foto: Flickr – Jeanne Menjoulet
Aquesta pràctica ha generat alguna controvèrsia –sobretot en la mesura que serveix com un mitjà per a «tranquil·litzar les consciències» d’alguns treballadors que donen diners, però que potser haurien pogut participar més directament en el conflicte. De totes maneres, això dona testimoni de com una multiplicitat de greuges han confluït entorn de la qüestió de les pensions.
Punt de convergència
Encara que el pla de «reforma» no aconsegueix posar totes les pensions al mateix pla, serveix com a punt de convergència de molts dels greuges que diversos grups de treballadors han expressat els darrers mesos.
Un exemple destacat en són els treballadors d’emergències, que han lliurat unes vagues fortament secundades d’ençà de mitjans de març de 2019. A les seves accions els han fet costat, cosa molt infreqüent, tant un col·lectiu transversal com diversos estrats de la jerarquia hospitalària.
Aquests conflictes semblen l’expressió d’una crisi social més àmplia, caracteritzada per un increment espectacular de la pobresa a França. tweet
També hi ha hagut dues grans discussions escolars els mesos recents: després del rebuig d’un nou pla d’accés a la universitat que penalitzava els estudiants amb menys recursos, els professors de secundària van lliurar una batalla molt dura –refusant de posar nota als exàmens- contra un nou sistema d’ensenyament que hauria trencat els estàndards comuns per al baccalauréat (l’examen final de l’institut) a tot França.
Més recentment, les escoles franceses van quedar traumatitzades pel suïcidi al lloc de treball d’una directora d’escola primària. En una carta lúcida, justificava la seva acció emfasitzant com estava desgastada per l’explosió en el nombre de tasques a fer i la manca de recursos de l’escola.
Aquests conflictes semblen l’expressió d’una crisi social més àmplia, caracteritzada per un increment espectacular de la pobresa a França. En aquest context, no és cap sorpresa que una reforma que afecta els assalariats globalment produeixi una solidaritat molt estesa amb els vaguistes, sigui en termes d’opinió pública o a les línies de piquet mateixes. De fet, hi ha molts casos de professors, personal hospitalari i estudiants que s’uneixen als bloquejos a l’alba a les cotxeres dels busos. Encarats amb aquesta mobilització generalitzada, els mateixos gilets jaunes ràpidament s’hi han sumat. Però què és exactament allò que els ha permès fer front comú amb els sindicats?
Foto: Flickr – ActuaLitté
A la recerca de nova energia?
Amb aquesta vaga, els sindicats de França ja han obtingut un èxit. Perquè iniciant un moviment popular i transversal de vaga amb un suport generalitzat, les confederacions –especialment la CGT i Sud- han mostrat clarament que aquesta forma de lluita social continua sent rellevant a França.
Això sol no reverteix les tendències poderoses a la crisi dels sindicats. És, tanmateix, un gran destorb en les profecies que els condemnaven a una mort propera –i també posa en qüestió l’aproximació desdenyosa del govern, que negava el paper de «col·laboració» dels sindicats en la regulació laboral i social amb la reforma del codi laboral de 2017.
¿Aquest senyal de la rellevància dels sindicats, però, revela que s’han convertit en part d’un espai mobilitzat comú –els moviments més amplis creats fora dels rengs dels sindicats, notablement pels gilets jaunes, però també pel moviment antiglobalització, per activistes mediambientals o organitzacions civils?
La resposta a aquesta qüestió és lluny de ser clara. Mentre que part dels gilets jaunes va fer una crida pública als seus partidaris d’afegir-se a l’acció sindical, la «convergència» entre les diferents dinàmiques de mobilització i lluita no sembla una prioritat per als sindicats.
El 3 de novembre de 2019, gilets jaunes de tot França reunits en «assemblea d’assemblees» van aprovar una resolució que cridava a la participació a la vaga multisectorial del 5 de desembre. Aqueta crida no era completament sorprenent: durant el darrer any, molts gilets jaunes han adoptat eslògans sindicalistes, des d’increments salarials fins a postures antiprivatització. De fet, també han experimentat repressió laboral per part de caps que amenaçaven d’acomiadar-los pel seu suport al moviment.
El moviment dels gilets jaunes que va començar el novembre de 2018 s’ha fragmentat, tant en temes polítics com territorials. tweet
Però si el secretari general de la CGT Philippe Martinez considerava «bones notícies» aquesta crida, això no conduí a cap expressió real d’interès en un diàleg entre els sindicats i els gilets jaunes. Es van establir relacions més properes a nivell local, sobretot a ciutats mitjanes, la jornada d’acció del 28 de desembre. Però no sembla haver-hi cap canvi fonamental a nivell nacional. Dos factors complementaris poden contribuir en certa mesura a explicar això.
Per una banda, el moviment dels gilets jaunes s’ha fragmentat en múltiples forces activistes. Algunes s’han aventurat en un projecte «comunalista» d’inspiració llibertària, guiats pel grup de la vila de Commercy. D’altres han anunciat la creació d’un «lobby de ciutadans» que coordini les lluites locals que lliuren col·lectius de ciutadans independents. Encara unes altres continuen en el marc de coordinació conegut com «assemblea d’assemblees», continuant amb més formes de lluita acreditades (manifestacions, ocupacions de rotondes).
Foto: Flickr – Philippe Leroyer
Moltes han deixat de vestir les seves armilles grogues, encara que participin en la mobilització actual. Així, no és sorprenent que les coalicions entre sindicats i gilets jaunes siguin més visibles i coherents en algunes ciutats que en d’altres. Al capdavall, el moviment que va començar el novembre de 2018 s’ha fragmentat, tant en temes polítics com territorials.
Per altra banda, les confederacions sindicals encara semblen trobar-se incòmodes amb l’ampli ventall de causes i grups que s’han mobilitzat en la lluita si bé els sindicats criden alegrement a d’altra gent que se sumi a les grans jornades d’acció, continuen dividits (cosa que no és menys important donada la incapacitat de la CFDT per a posar-s’hi seriosament) i en general són poc actius a l’hora d’aglutinar diferents lluites. Les confederacions no financen caixes de resistència, no conviden especialment els seus activistes a implicar-se en altres batalles, i es mantenen en les demandes que ells mateixos han definit.
En un temps en què les aspiracions sindicalistes a una vaga general creixen de nou, les diferents mobilitzacions socials semblen «coexistir» més que no pas federar-se tweet
Així, el període actual és ric en preguntes. Si bé després de més d’un mes de conflicte entorn de les pensions, el moviment sembla frenar, també hi ha altres signes de mobilització renovada, com treballadors de les refineries de petroli i professionals com els advocats anunciant que s’uniran al moviment. Dues grans manifestacions convocades el 9 i l’11 de gener haurien d’aplegar grans nombres.
En un temps en què les aspiracions sindicalistes a una vaga general creixen de nou, les diferents mobilitzacions socials semblen «coexistir» més que no pas federar-se. Tot i que s’enfronten a una mateixa força neoliberal autoritària –un govern gens disposat a fer cap concessió social. Encarats amb aquesta ofensiva comuna, només podem esperar que els sindicats es demostraran capaços de reinventar el seu paper.