Archive for de juny 2020

Home Archive for de juny 2020

undefined

Ermengol Gassiot «moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida, i els estats han fet un assaig inèdit de mesures de control social que intentaran mantenir»

0 Somnis Rebels 7:28 a. m. Comments

CrisiLaboralErmengol Gassiot «moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida, i els estats han

undefined

Marc Cerdà: «Consumim més del que la Terra és capaç de generar»

0 Somnis Rebels 10:28 p. m. Comments

CrisiEcologismeEconomiaMarc Cerdà: «Consumim més del que la Terra és capaç de generar» >Somnis Rebels 10:28 p. m. 0 Comments Entrevista a Marc Cerdà, ambientòleg i professor a la UB, activista ecologista i membre de

undefined

Antiracisme o barbàrie

0 Somnis Rebels 8:40 a. m. Comments

FeixismeracismeAntiracisme o barbàrie >Somnis Rebels 8:40 a. m. 0 Comments Es deia George Floyd, i ja és immortal.El seu nom estarà lligat per sempre a la lluita antiracista, a la lluita per la llibertat,

undefined

La pandèmia de l’exclusió social

0 Somnis Rebels 8:29 a. m. Comments

Exclussió socialLa pandèmia de l’exclusió social >Somnis Rebels 8:29 a. m. 0 Comments Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot

undefined

Fonaments eticopolítics de la planificació socialista

0 Somnis Rebels 8:11 a. m. Comments

socialismeFonaments eticopolítics de la planificació socialista >Somnis Rebels 8:11 a. m. 0 Comments Una proposta de planificació econòmica no ve guiada només per l'eficiència, sinó també per criteris normatius lligats a la idea de

undefined

La solució té dos noms: intervenir i nacionalitzar

0 Somnis Rebels 8:02 a. m. Comments

CrisiLa solució té dos noms: intervenir i nacionalitzar >Somnis Rebels 8:02 a. m. 0 Comments Les previsions econòmiques negatives que comencen a sortir a la llum no només reflecteixen l'aturada provocada per la pandèmia,

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2020

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><div class="flexslider" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url("../img/ajax-loader.gif"); background-origin: initial; background-position: center center; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px 0px 5px; padding: 0px; position: relative; width: 724px; zoom: 1;"><ul class="slides" style="box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; padding: 0px; zoom: 1;"><li class="flex-active-slide" style="backface-visibility: hidden; box-sizing: border-box; display: block; float: left; margin-right: -724px; opacity: 1; position: relative; width: 724px; z-index: 2;"><img alt="" draggable="false" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/dossier-covid-economok-860x450_c.png" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" /></li></ul><ul class="flex-direction-nav" style="box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; padding: 0px;"><li style="box-sizing: border-box;"><a class="flex-prev flex-disabled" href="https://laccent.cat/ermengol-gassiot/#" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: white; cursor: default; display: block; height: 40px; left: 2em; line-height: 40px; margin: -20px 0px 0px; opacity: 0 !important; overflow: hidden; position: absolute; text-decoration-line: none; top: 189.417px; transition: all 0.3s ease 0s; width: 40px; z-index: 8;" tabindex="-1">Previous</a></li><li style="box-sizing: border-box;"><a class="flex-next flex-disabled" href="https://laccent.cat/ermengol-gassiot/#" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: white; cursor: default; display: block; height: 40px; line-height: 40px; margin: -20px 0px 0px; opacity: 0 !important; overflow: hidden; position: absolute; right: 2em; text-align: right; text-decoration-line: none; top: 189.417px; transition: all 0.3s ease 0s; width: 40px; z-index: 8;" tabindex="-1">Next</a></li></ul></div></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Són mesures que, més enllà de les aparences i la propaganda oficial, ens faran pagar la crisi actual als treballadors i treballadores. I que van adreçades a protegir els interessos del capital privat. M’explico.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Des de la declaració de l’estat d’alarma el govern espanyol ha anat decretant mesures que en un primer moment poden semblar que s’orienten a compensar a la majoria de la població, que som els i les treballadores. Així, mentre faciliten que milers i milers d’empreses suspenguin els contractes dels seus treballadors/es de forma exprés, estableixen cobraments de l’atur sense gastar-lo o sense haver cotitzat el mínim. És a dir, faciliten subsidis públics a les persones que se’n van temporalment a l’atur. Això podria semblar positiu però no ho és en absolut. Per una banda, perdem poder adquisitiu. Per l’altra, exoneren a les empreses de pagar els salaris i una bona part de les seves cotitzacions a la Seguretat Social. És a dir, l’estat assumeix aquestes obligacions i ho fa amb diner públic. Mentre les grans empreses no han de tocar ni un cèntim dels seus beneficis, l’estat transfereix molts milions d’euros de recursos públics per cobrir aquest forat. És una típica mesura socialdemòcrata que busca, a curt termini, que els i les treballadores no notem de forma traumàtica la retallada de salari però que a mig termini exigirà una nova tongada de retallades. Mentre, el capital privat reté les plusvàlues del nostre treball, sense cedir ni un cèntim.</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_24229" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-24229" height="137" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/ermencgt-300x137.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/ermencgt-300x137.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/ermencgt-620x283.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/ermencgt-768x350.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/04/ermencgt.jpg 800w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;">Ermengol Gassiot és secretari general de la CGT de Catalunya</p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">D’altra banda, l’aturada de la producció no essencial tampoc és suficient. No toca l’estructura productiva, i segueix deixant en mans de l’empresa privada molts recursos productius i de serveis necessaris per salvar vides. I ja sabem que l’empresa privada es mou per una lògica diferent, la del seu benefici. A més, ens imposa als treballadors/es una flexibilització de la nostra jornada laboral i dels nostres dies de descans. Qui decidirà com recuperarem aquest “permís retribuït recuperable” són, en darrera instància, les empreses. Mesures de flexibilitat com aquesta fa anys que les demana la patronal.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Una altra mesura “estrella” del govern espanyol és la suposada prohibició dels acomiadaments. Novament es tracta de propaganda, ja que enlloc s’impedeix acomiadar a treballadors/es, a banda que arriba quan ja hi ha hagut milers d’acomiadaments. El que fa aquesta mesura és impedir que s’acomiadi per causes objectives vinculades a la força major que suposa l’estat d’alarma. La gran majoria dels acomiadaments que s’han fet aquests dies han sigut improcedents: els empresaris han pagat una mica més i prou.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El govern de la Generalitat de Catalunya ha seguit la mateixa música si no pitjor. Ha fet moltes mesures de cara la galeria sense cap concreció darrere, en molts casos. Per exemple, quan va decretar el confinament total de la Conca d’Òdena en cap cas va estipular cap mesura que protegís els prop de 10.000 treballadors/es que hi viuen i tenen la feina fora o que hi treballen dins però viuen fora. En tots dos casos, des del dia 13 de març no poden anar a treballar i, per tant, perden el salari. Quan des del sindicat hem preguntat a la Generalitat com resoldrien aquest tema, la seva resposta ha sigut el silenci. El mateix silenci amb el que han respost a altres demandes sindicals i de treballadors/es, com per exemple les denúncies a inspecció de treball per manca de mesures de protecció i prevenció, per ERTOs injustificats, etc. La sensació és que tots els espais institucionals als que els/les treballadores podem recórrer per protegir-nos s’hagin esvaït de cop i volta.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La Generalitat també ha fet més coses, com cedir a la pressió d’empreses del lleure i derogar una bona part de les disposicions del Decret 07/2020 que establia que les administracions públiques havien de mantinir les licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. Aquesta marxa enrere, per exemple, ha permès acomiadar a molts treballadors/es de menjador escolars.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La llista de crítiques continuaria, però em menjaria tota l’entrevista</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Molt diferent. Els sindicats majoritaris han fet d’estructura d’estat en tota regla. Han preparat el terreny per aquestes mesures, com per exemple amb el pacte entre CEOE, CEPYME, CCOO i UGT a nivell estatal del 12 de març per facilitar els ERTO per causa major. O avalant de seguida les mesures de flexibilització de les jornades laborals, etc. A banda, en moltes empreses han jugat a validar les mesures de les direccions, pactant ERTOs o permetent la inaplicació de mesures de seguretat. Tot amb l’excusa del mal menor, de que cal remar tothom alhora i de no caure en l’alarmisme.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Pel que fa el sindicalisme combatiu, jo parlaré de la CGT que és el que conec. Cal dir que les restriccions de l’Estat d’alarma suposen una limitació sense precedents a l’acció col·lectiva: a prendre els carrers, a moltes formes d’acció directa, a fer assemblees, etc. Això ho condiciona tot i, de cara el futur, haurem de vigilar que algunes coses no es normalitzin. Per tant, ens ha obligat a ser imaginatius i a buscar formes noves de lluita, en un context on l’alarma social televisada 24 hores també juga molt en contra la possibilitat de bastir un discurs alternatius.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Nosaltres com a CGT hem intentat compaginar moltes accions diferents: la informació a treballadors/es, enfortir les nostres seccions sindicals i estructures organitzades als centres de treball, les denúncies per vulneració de drets i normatives, la pressió sindical a empreses i administracions per frenar mesures clarament lesives pels nostres interessos com a treballadors/es i el bastir un discurs propi sobre la situació actual i la forma de com resoldre-la. En aquest darrer punt hem buscat sovint construir punts de trobada amb altres sindicats i organitzacions social, com per exemple quan vam promoure el programa del Pla de Xoc, els primers dies de la crisi</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La paralització de l’activitat econòmica ha portat a suspendre una bona part dels serveis socials: activitat del lleure i extraescolars, centres de dia, etc. També ha deixat en evidència què implica haver externalitzat una bona part dels serveis socials en empreses privades que, encara que moltes d’elles siguin l’anomenat “Tercer Sector” (una etiqueta que en el fons busca rentar la seva cara) es mouen principalment per una lògica de benefici. Hem vist com des del minut zero moltes d’aquestes empreses, malgrat mantenir els pagaments de l’administració, han aprofitat per enviar al carrer als seus treballadors/es. Unes treballadores que en molts casos tenen condicions altament precaritzades, amb salaris baixos, contractes temporals i discontinus, una forta flexibilitat, etc. En alguns casos, han aprofitat per realitzar acomiadaments massius, argumentant de forma conscientment falsa que a algú amb un contracte temporal no se li podia fer un ERTO per suspensió de l’activitat. També hem vist com empreses d’ambulàncies han intentat deixar de pagar a part dels conductors/es argumentant que en suspendre’s una part dels serveis que cobrien (els anomenats secundaris, és a dir serveis tipus trasllat a rehabilitacions i similars) calia reduir la plantilla. En plena crisi sanitària! I tot per mantenir benefici. De forma similar, les empreses d’atenció domiciliària molt sovint han estalviat de donar cap formació ni cap tipus de protecció a les seves les seves treballadores. Unes treballadores que majoritàriament assisteixen a persones grans i que poden ser una via fatal de difusió del virus.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">En definitiva, la crisi ha evidenciat el cinisme que suposa deixar en mans d’empreses privades una activitat tant important com són els serveis socials. Espero que del que ha passat en preguem nota i deixem de blanquejar les empreses del Tercer Sector i lluitem per transformar l’actual model.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">De forma resumida, i des d’una perspectiva sindical, crec que es poden sintetitzar en tres punts principals.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El primer, ha de ser situar la vida al centre. Això vol dir superar la lògica capitalista del benefici com motor de l’economia (una lògica plenament vigent quan veiem com les grans empreses especulen amb productes sanitaris, per exemple). I comporta, en un termini immediat, fer dues coses. Un, aturar veritat la producció no essencial. L’altra, posar a funcionar a ple rendiment tot allò que pugui servir per cobrir les necessitats tant productives com de serveis per sortir de l’emergència i combatre la pandèmia. Per exemple, si una planta pot fer respiradors o gel desinfectant, ho ha de fer. Si un servei de càtering es pot posar a cobrir l’alimentació de persones grans que no poden sortir de casa, s’ha de fer.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Segon, això implica avançar cap una economia col·lectiva. A mi, personalment, m’agradaria poder parlar de col·lectivització però per desgracia no tenim ara una base sindical sòlida com per estructurar-ho. Per tant, cal una intervenció pública de l’activitat econòmica, tant productiva com de serveis. És necessari reorientar l’economia i, per això, cal una perspectiva global i una planificació. S’han d’apartar les gerències privades de les empreses i centres de treball i orientar la seva activitats a aquests interessos col·lectius del conjunt de la població.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Tercer, per dur a terme els punts anteriors és imprescindible la participació dels i les treballadores. Nosaltres sabem com prestar un servei (som cuidadores, educadores, netejadores, sanitàries) i també com fer funcionar una fàbrica (som obreres), etc. En el moment que la dinàmica privada s’ha vist no només ineficaç, sinó contradictòria amb la finalitat de preservar la vida, hem de ser nosaltres qui garantim i organitzem el funcionament dels centres de treball. Penso que estem en condicions de fer-ho a través dels nostres espais d’organització col·lectiva, com són les seccions sindicals i les assemblees de treballadors/es. Hem de passar de ser simples espectadors/es a assumir el protagonisme de la sortida de la crisi.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Òbvament, el capital i l’estat no poden assumir això, perquè pressuposa una alternativa a la realitat que ells vetllen per mantenir.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Possiblement ja estiguem en una nova recessió. Ja abans de l’emergència grans empreses, com la Nissan o la SEAT, havien plantejat més o menys obertament la possibilitat d’acomiadaments o ERTOs. I ja feia mesos que alguns economistes apuntaven problemes macroeconòmics a nivell global o, com a mínim, de la UE. A banda, els salaris dels i les treballadores el gener del 2020 eren, per norma, força més baixos que el gener del 2008. I els nostres drets laborals també.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Amb tot, què portarà la situació actual? Encara és aviat. Però jo em temo que per una banda portarà una concentració de l’activitat econòmica en moltes menys empreses i molt més grans. Intueixo que desapareixeran petits negocis i hi haurà concentració al voltant d’una economia de plataforma global. Ja sabem què comporta això: deslocalització, eliminació de la proximitat i destrucció de drets laborals. També crec que algunes mesures d’urgència, que suposen retallades de drets com a treballadors/es es mantindran. I que moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida. Finalment, crec que els estats han fet un assaig inèdit de mesures de control social, sovint amb el beneplàcit d’una població mediatitzada per la por. I que intentaran que una part d’aquestes mesures passin de ser excepcionals a ser el pa nostre de cada dia.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Se’ns gira feina, tant a nivell d’enfortir les nostres organitzacions i teixir aliances, de consolidar una visió diferent i pròpia de la realitat i d’alçar barricades.</p></div>

Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?

Són mesures que, més enllà de les aparences i la propaganda oficial, ens faran pagar la crisi actual als treballadors i treballadores. I que van adreçades a protegir els interessos del capital privat. M’explico.

Des de la declaració de l’estat d’alarma el govern espanyol ha anat decretant mesures que en un primer moment poden semblar que s’orienten a compensar a la majoria de la població, que som els i les treballadores. Així, mentre faciliten que milers i milers d’empreses suspenguin els contractes dels seus treballadors/es de forma exprés, estableixen cobraments de l’atur sense gastar-lo o sense haver cotitzat el mínim. És a dir, faciliten subsidis públics a les persones que se’n van temporalment a l’atur. Això podria semblar positiu però no ho és en absolut. Per una banda, perdem poder adquisitiu. Per l’altra, exoneren a les empreses de pagar els salaris i una bona part de les seves cotitzacions a la Seguretat Social. És a dir, l’estat assumeix aquestes obligacions i ho fa amb diner públic. Mentre les grans empreses no han de tocar ni un cèntim dels seus beneficis, l’estat transfereix molts milions d’euros de recursos públics per cobrir aquest forat. És una típica mesura socialdemòcrata que busca, a curt termini, que els i les treballadores no notem de forma traumàtica la retallada de salari però que a mig termini exigirà una nova tongada de retallades. Mentre, el capital privat reté les plusvàlues del nostre treball, sense cedir ni un cèntim.

Ermengol Gassiot és secretari general de la CGT de Catalunya

D’altra banda, l’aturada de la producció no essencial tampoc és suficient. No toca l’estructura productiva, i segueix deixant en mans de l’empresa privada molts recursos productius i de serveis necessaris per salvar vides. I ja sabem que l’empresa privada es mou per una lògica diferent, la del seu benefici. A més, ens imposa als treballadors/es una flexibilització de la nostra jornada laboral i dels nostres dies de descans. Qui decidirà com recuperarem aquest “permís retribuït recuperable” són, en darrera instància, les empreses. Mesures de flexibilitat com aquesta fa anys que les demana la patronal.

Una altra mesura “estrella” del govern espanyol és la suposada prohibició dels acomiadaments. Novament es tracta de propaganda, ja que enlloc s’impedeix acomiadar a treballadors/es, a banda que arriba quan ja hi ha hagut milers d’acomiadaments. El que fa aquesta mesura és impedir que s’acomiadi per causes objectives vinculades a la força major que suposa l’estat d’alarma. La gran majoria dels acomiadaments que s’han fet aquests dies han sigut improcedents: els empresaris han pagat una mica més i prou.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha seguit la mateixa música si no pitjor. Ha fet moltes mesures de cara la galeria sense cap concreció darrere, en molts casos. Per exemple, quan va decretar el confinament total de la Conca d’Òdena en cap cas va estipular cap mesura que protegís els prop de 10.000 treballadors/es que hi viuen i tenen la feina fora o que hi treballen dins però viuen fora. En tots dos casos, des del dia 13 de març no poden anar a treballar i, per tant, perden el salari. Quan des del sindicat hem preguntat a la Generalitat com resoldrien aquest tema, la seva resposta ha sigut el silenci. El mateix silenci amb el que han respost a altres demandes sindicals i de treballadors/es, com per exemple les denúncies a inspecció de treball per manca de mesures de protecció i prevenció, per ERTOs injustificats, etc. La sensació és que tots els espais institucionals als que els/les treballadores podem recórrer per protegir-nos s’hagin esvaït de cop i volta.

La Generalitat també ha fet més coses, com cedir a la pressió d’empreses del lleure i derogar una bona part de les disposicions del Decret 07/2020 que establia que les administracions públiques havien de mantinir les licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. Aquesta marxa enrere, per exemple, ha permès acomiadar a molts treballadors/es de menjador escolars.

La llista de crítiques continuaria, però em menjaria tota l’entrevista

Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?

Molt diferent. Els sindicats majoritaris han fet d’estructura d’estat en tota regla. Han preparat el terreny per aquestes mesures, com per exemple amb el pacte entre CEOE, CEPYME, CCOO i UGT a nivell estatal del 12 de març per facilitar els ERTO per causa major. O avalant de seguida les mesures de flexibilització de les jornades laborals, etc. A banda, en moltes empreses han jugat a validar les mesures de les direccions, pactant ERTOs o permetent la inaplicació de mesures de seguretat. Tot amb l’excusa del mal menor, de que cal remar tothom alhora i de no caure en l’alarmisme.

Pel que fa el sindicalisme combatiu, jo parlaré de la CGT que és el que conec. Cal dir que les restriccions de l’Estat d’alarma suposen una limitació sense precedents a l’acció col·lectiva: a prendre els carrers, a moltes formes d’acció directa, a fer assemblees, etc. Això ho condiciona tot i, de cara el futur, haurem de vigilar que algunes coses no es normalitzin. Per tant, ens ha obligat a ser imaginatius i a buscar formes noves de lluita, en un context on l’alarma social televisada 24 hores també juga molt en contra la possibilitat de bastir un discurs alternatius.

Nosaltres com a CGT hem intentat compaginar moltes accions diferents: la informació a treballadors/es, enfortir les nostres seccions sindicals i estructures organitzades als centres de treball, les denúncies per vulneració de drets i normatives, la pressió sindical a empreses i administracions per frenar mesures clarament lesives pels nostres interessos com a treballadors/es i el bastir un discurs propi sobre la situació actual i la forma de com resoldre-la. En aquest darrer punt hem buscat sovint construir punts de trobada amb altres sindicats i organitzacions social, com per exemple quan vam promoure el programa del Pla de Xoc, els primers dies de la crisi

Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?

La paralització de l’activitat econòmica ha portat a suspendre una bona part dels serveis socials: activitat del lleure i extraescolars, centres de dia, etc. També ha deixat en evidència què implica haver externalitzat una bona part dels serveis socials en empreses privades que, encara que moltes d’elles siguin l’anomenat “Tercer Sector” (una etiqueta que en el fons busca rentar la seva cara) es mouen principalment per una lògica de benefici. Hem vist com des del minut zero moltes d’aquestes empreses, malgrat mantenir els pagaments de l’administració, han aprofitat per enviar al carrer als seus treballadors/es. Unes treballadores que en molts casos tenen condicions altament precaritzades, amb salaris baixos, contractes temporals i discontinus, una forta flexibilitat, etc. En alguns casos, han aprofitat per realitzar acomiadaments massius, argumentant de forma conscientment falsa que a algú amb un contracte temporal no se li podia fer un ERTO per suspensió de l’activitat. També hem vist com empreses d’ambulàncies han intentat deixar de pagar a part dels conductors/es argumentant que en suspendre’s una part dels serveis que cobrien (els anomenats secundaris, és a dir serveis tipus trasllat a rehabilitacions i similars) calia reduir la plantilla. En plena crisi sanitària! I tot per mantenir benefici. De forma similar, les empreses d’atenció domiciliària molt sovint han estalviat de donar cap formació ni cap tipus de protecció a les seves les seves treballadores. Unes treballadores que majoritàriament assisteixen a persones grans i que poden ser una via fatal de difusió del virus.

En definitiva, la crisi ha evidenciat el cinisme que suposa deixar en mans d’empreses privades una activitat tant important com són els serveis socials. Espero que del que ha passat en preguem nota i deixem de blanquejar les empreses del Tercer Sector i lluitem per transformar l’actual model.

Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?

De forma resumida, i des d’una perspectiva sindical, crec que es poden sintetitzar en tres punts principals.

El primer, ha de ser situar la vida al centre. Això vol dir superar la lògica capitalista del benefici com motor de l’economia (una lògica plenament vigent quan veiem com les grans empreses especulen amb productes sanitaris, per exemple). I comporta, en un termini immediat, fer dues coses. Un, aturar veritat la producció no essencial. L’altra, posar a funcionar a ple rendiment tot allò que pugui servir per cobrir les necessitats tant productives com de serveis per sortir de l’emergència i combatre la pandèmia. Per exemple, si una planta pot fer respiradors o gel desinfectant, ho ha de fer. Si un servei de càtering es pot posar a cobrir l’alimentació de persones grans que no poden sortir de casa, s’ha de fer.

Segon, això implica avançar cap una economia col·lectiva. A mi, personalment, m’agradaria poder parlar de col·lectivització però per desgracia no tenim ara una base sindical sòlida com per estructurar-ho. Per tant, cal una intervenció pública de l’activitat econòmica, tant productiva com de serveis. És necessari reorientar l’economia i, per això, cal una perspectiva global i una planificació. S’han d’apartar les gerències privades de les empreses i centres de treball i orientar la seva activitats a aquests interessos col·lectius del conjunt de la població.

Tercer, per dur a terme els punts anteriors és imprescindible la participació dels i les treballadores. Nosaltres sabem com prestar un servei (som cuidadores, educadores, netejadores, sanitàries) i també com fer funcionar una fàbrica (som obreres), etc. En el moment que la dinàmica privada s’ha vist no només ineficaç, sinó contradictòria amb la finalitat de preservar la vida, hem de ser nosaltres qui garantim i organitzem el funcionament dels centres de treball. Penso que estem en condicions de fer-ho a través dels nostres espais d’organització col·lectiva, com són les seccions sindicals i les assemblees de treballadors/es. Hem de passar de ser simples espectadors/es a assumir el protagonisme de la sortida de la crisi.

Òbvament, el capital i l’estat no poden assumir això, perquè pressuposa una alternativa a la realitat que ells vetllen per mantenir.

Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?

Possiblement ja estiguem en una nova recessió. Ja abans de l’emergència grans empreses, com la Nissan o la SEAT, havien plantejat més o menys obertament la possibilitat d’acomiadaments o ERTOs. I ja feia mesos que alguns economistes apuntaven problemes macroeconòmics a nivell global o, com a mínim, de la UE. A banda, els salaris dels i les treballadores el gener del 2020 eren, per norma, força més baixos que el gener del 2008. I els nostres drets laborals també.

Amb tot, què portarà la situació actual? Encara és aviat. Però jo em temo que per una banda portarà una concentració de l’activitat econòmica en moltes menys empreses i molt més grans. Intueixo que desapareixeran petits negocis i hi haurà concentració al voltant d’una economia de plataforma global. Ja sabem què comporta això: deslocalització, eliminació de la proximitat i destrucció de drets laborals. També crec que algunes mesures d’urgència, que suposen retallades de drets com a treballadors/es es mantindran. I que moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida. Finalment, crec que els estats han fet un assaig inèdit de mesures de control social, sovint amb el beneplàcit d’una població mediatitzada per la por. I que intentaran que una part d’aquestes mesures passin de ser excepcionals a ser el pa nostre de cada dia.

Se’ns gira feina, tant a nivell d’enfortir les nostres organitzacions i teixir aliances, de consolidar una visió diferent i pròpia de la realitat i d’alçar barricades.

<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Entrevista a Marc Cerdà, ambientòleg i professor a la UB, activista ecologista i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic, publicada originalment a la revista Opcions</h3><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «Més que respirar, el planeta està contenint la respiració.</h3><div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="categoriadata" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 12px; line-height: 75px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding: 0px; position: relative; width: 749.99px;"><div class="data col-md-8 pull-left row" style="box-sizing: border-box; float: left !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 499.99px;"><span id="_markupAutor" itemprop="author" itemscope="" itemtype="http://schema.org/Person" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-weight: bold;"><span itemprop="name" style="box-sizing: border-box;"><span class="nomautoramplianoticia" style="box-sizing: border-box;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/7/sara/blazquez" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; outline-offset: -2px; outline: -webkit-focus-ring-color auto 5px;">Sara Blázquez</a></span></span></span> <span class="txtactualitzatel" id="txtactualitzatel" style="box-sizing: border-box;">|</span></div></div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/853/marc/cerda/consumim/terra/capac/generar" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;"><img alt="Marc Cerdà és membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202005/1200_1589533384photo_2020-04-29_12.23.17.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">Marc Cerdà és membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">«Més que respirar, el planeta està contenint la respiració». L'ambientòleg i professor de la UB, activista ecologista i membre de l'<a href="https://observatoriclimatic.wordpress.com/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">Observatori Crític del Canvi Climàtic</a> Marc Cerdà, assegura que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d'efecte hivernacle, però que amb això «no n'hi ha prou». Des del confinament, li preguntem sobre el paper i la responsabilitat dels diversos sectors a l'hora de fer front a l'emergència climàtica. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Sembla que el planeta crida fort, però els governs no el volen escoltar. Per què?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Com bé dius, el planeta crida i ens alerta que les coses estan canviant més ràpidament del que crèiem possible. Estem arribant a rècords de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Les taxes d’extinció d’espècies és d’entre 100 i 1.000 vegades superiors a les naturals. I cada any s’aboquen milions de tones de residus i plàstics als oceans. Òbviament, tot això està desestabilitzant climàticament i ecològicament el planeta modificant, alhora, les condicions ambientals que ens han permès desenvolupar-nos com a espècie. El més preocupant potser, és que aquests canvis s’estan produint de manera més ràpida que fa unes dècades. I ho estem començant a veure, per exemple, amb l’increment de la freqüència dels fenòmens meteorològics extrems com els huracans, sequeres, incendis, onades de calor o temporals. Per què els governs no responen fermament a aquest crit d’alerta? Doncs, principalment, perquè la crisi ecològica i climàtica no és un problema de consciència ambiental dels governs,  sinó que és la conseqüència de les lògiques del creixement il·limitat de la producció i del consum en les que es sustenta l’economia capitalista. Una lògica que, com ja va denunciar el Club de Roma en els anys 70 del segle passat, xoca directament amb la capacitat de recuperació de la biosfera. De fet, des dels anys 80 del segle passat consumim més del que la Terra és capaç de regenerar. I perversament alhora, aquest consum és profundament desigual.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">L'emergència climàtica va estretament lligada al model econòmic que impera. Quin tipus de polítiques s’haurien de dur a terme per fer-hi front?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Una gran part de les mesures que hauríem de prendre per fer front a l’emergència climàtica i ecològica passen necessàriament per reformular les relacions entre la humanitat i la natura i situar en el centre de les nostres prioritats el sosteniment de la vida. Òbviament, això entra en contradicció amb l’actual i hegemònic model econòmic i amb la seva perspectiva economicista, que concep la natura com una entitat passiva i subordinada a les necessitats humanes. Però, si fem un esforç d’abstracció, podem arribar a definir tres mesures polítiques que serien clau per fer front a l’emergència climàtica. La primera és la reorganització del sistema productiu, tant a nivell industrial com agrícola, per tal que respongui a les necessitats reals de la població i a l’equilibri ecològic. Això vol dir, alhora, transformar els patrons de consum i produir allò que és necessari per garantir una vida digna. La segona seria una transició energètica renovable que ens permeti bastir un sistema descentralitzat de producció, cooperativista i democràtic. I la tercera, transformar l’actual model de mobilitat centrat en el vehicle privat i els combustibles fòssils, per avançar cap a una mobilitat sobre l’eix del transport col·lectiu i no contaminant.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-bottom-color: rgb(51, 51, 51); border-left: 5px solid rgb(51, 51, 51); border-right-color: rgb(51, 51, 51); border-top-color: rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 20px; line-height: 28px; margin: 0px 0px 20px; padding: 5px 20px;">«Una gran part de les mesures que hauríem de prendre per fer front a l’emergència climàtica i ecològica passen necessàriament per reformular les relacions entre la humanitat i la natura i situar en el centre de les nostres prioritats el sosteniment de la vida»</blockquote><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Les consumidores podem canviar els nostres hàbits, però les grans empreses són vitals en la lluita contra el canvi climàtic. Quins sectors creus que tenen més responsabilitat?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Canviar els hàbits de consum és un element fonamental en la lluita contra l’emergència climàtica i, especialment, enfortir els circuits de producció local i de proximitat i la corresponsabilitat de les consumidores amb les productores i, alhora, amb l’entorn natural. Però a ningú se li escapa que, per fer front a l’emergència climàtica, és necessària una transformació radical del model productiu mundial totalment dependent dels combustibles fòssils i controlat per grans empreses transnacionals. De fet, si donem una ullada a les emissions de gasos d’efecte hivernacle per sectors veurem que aproximadament el 30% d’aquestes emissions està relacionada amb el transport i, més concretament, amb els cotxes i l’aviació. A continuació, trobem la producció d’energia mitjançant  combustibles fòssils com el petroli, el carbó i el gas, però també el sector industrial i agrícola. Si volem reduir les emissions en aquests sectors, tal com recomana el <a href="https://archive.ipcc.ch/home_languages_main_spanish.shtml" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC)</a>, haurem de fer una profunda reflexió sobre què i com produïm i, alhora, com, on i perquè ens desplacem.<br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2050" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="675" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2050" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202005/650_1589533457photo_2020-04-29_12.23.46.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Marc Cerdà en una entrevista a Betevé </em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">L'agricultura i la ramaderia també hi tenen un paper prou important oi?</span><br style="box-sizing: border-box;" />El paper important de l’agricultura i la ramaderia en el canvi climàtic ha anat incrementant a mesura que el procés d’industrialització d’aquest sector es consolidava globalment. Això ha fet que actualment l’agricultura i la ramaderia representin més del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle globals. Concretament, en el sector agrícola, aquestes emissions estan relacionades amb l’ús dels combustibles fòssils com a font energètica per moure la maquinària. Però també hi ha una part important de les emissions que són producte del canvi dels usos del sòl, és a dir, les desforestacions i, sobretot, de l’ús de fertilitzants químics nitrogenats. En el sector ramader, monopolitzat per les granges industrials, la principal font de gasos d’efecte hivernacle és la producció de metà per part dels remugants. I de fet, segons dades de la FAO, aquest sector és el responsable del 30% de les emissions de metà globals.  Per aquest motiu, són tan important les propostes que giren entorn de la sobirania alimentària i del desenvolupament de projectes d’agricultura ecològica i ramaderia extensiva, molt més sostenibles i amb un menor impacte sobre els ecosistemes i el clima.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Hi ha veus que asseguren que, amb l’actual crisi sanitària i el canvi de ritme, el planeta ha respirat. És cert?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Més que respirar, crec que el planeta està contenint la respiració. Si bé és cert que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d’efecte hivernacle aproximadament, en un 1,2%, això no seria suficient per limitar l’increment de la temperatura mitjana planetària a 1,5 graus tal i com proposa el IPCC. Sí que és cert que en alguns àmbits, la reducció de la pressió antròpica ha millorat la qualitat de l’aire o la recuperació dels sistemes aquàtics com els rius i els hàbitats costaners. Tanmateix, tot això pot ser un foc d’encenalls un cop es reactivi l’activitat habitual. Així i tot, crec que podem treure un aprenentatge important del confinament mundial provocat per la pandèmia de la Covid-19, i és que hem vist en primera persona la capacitat de resiliència i de recuperació de la natura. I per tant, encara hi ha esperances de minimitzar els efectes de la crisi ecològica i climàtica si actuem decididament.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Sembla que qui està traient partit de la situació de confinament són les empreses tecnològiques i energètiques, sectors clau per a la reducció de la petjada de carboni, oi?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Sí i no. M’explico. El confinament ha fet augmentar el consum elèctric a les llars però, com a resultat de la reducció de l’activitat socioproductiva, el consum global s’ha reduït. El que òbviament té un impacte sobre la generació d’electricitat, que a Catalunya és fortament dependent dels combustibles fòssils. En l’altra vessant, com bé dius, hi ha les empreses tecnològiques lligades principalment al sector de la telefonia i d’Internet, les quals han incrementat significativament la seva activitat. Moltes vegades ens oblidem que el manteniment de la xarxa d’Internet i els servidors, ordinadors i equips electrònics consumeixen energia. I també sovint oblidem que la producció d’aquests equips requereix certs minerals i elements, l’explotació i distribució dels quals porta incorporada una elevada motxilla de carboni.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Les empreses del sector elèctric, precisament, han implantat projectes de millora de l'eficiència energètica i reducció d'emissions en algunes de les seves plantes. Però, n’hi ha prou?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Per no superar l’increment d’1,5 graus de la temperatura global, aquestes mesures no són suficients. No obstant això, en aquesta tendència a què et refereixes, crec hi ha dues lectures possibles. La primera és que moltes empreses, per no dir totes, s’han afegit a la moda del màrqueting ecològic. És a dir, intenten demostrar a una població cada dia més conscienciada ecològicament, que la seva empresa aposta per un model empresarial “sostenible” a nivell ambiental. Però això, com dic, és només màrqueting per atraure consumidores. I de fet, a Catalunya, en els darrers nou anys, les empreses han reduït un 58% el pressupost en medi ambient. Una dada prou eloqüent de les intencions reals. La segona lectura és que el sector energètic és conscient, més del que creiem, de que ens apropem vertiginosament al pic d’extracció dels combustibles fòssils, si no l’hem superat ja. Amb l’esgotament d’aquests recursos, la transició cap a energies renovables és imparable. Per aquest motiu, empreses com ENDESA o REPSOL estan començant a fer inversions milionàries en energies renovables. Principalment, per mantenir l’hegemonia sobre el control d’un bé natural bàsic com l’energia i alhora, per reduir les pèrdues lligades a l’enorme volum d’actius fòssils, com oleoductes, que esdevindran obsolets.<br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2051" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="1777" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2051" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202005/650_1589533534marc.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">L’ambientòleg, professor de la UB i activista ecologista Marc Cerdà, assegura que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però que amb això «no n’hi ha prou». </em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Un canvi de model energètic sense generar afectacions en altres parts del planeta (per exemple els minerals que calen per les bateries dels cotxes elèctrics), és possible a curt o mig termini?</span><br style="box-sizing: border-box;" />En primer lloc, hauríem de ser conscients que l’actual nivell de consum d’energia gràcies a l’ús de combustibles fòssils no és possible sostenir-lo només amb les energies renovables. Per aquest motiu, són moltes les veus que reclamen una reducció del consum energètic, millorant l’eficiència energètica però, alhora, fomentant l’autogeneració i l’autoconsum d’energia renovables en les llars. Així i tot, la transició energètica requerirà l’extracció i transport de minerals els quals són escassos, per la fabricació de les infraestructures necessàries com les plaques solars o les bateries. Òbviament, correm el risc de mantenir i amplificar les lògiques extractivistes i els conflictes ambientals relacionats per exemple, amb l’activitat minera. El repte doncs és doble, avançar cap a una transició energètica renovable i fer-ho des d’una perspectiva de justícia social i ambiental, és a dir, reduint els impactes ecològics i socials que se’n deriven.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Amb les noves mesures sobre mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona, el debat ha estat servit. Quina responsabilitat hi té el model de mobilitat que tenim, en el canvi climàtic?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Com dèiem al principi, la mobilitat especialment lligada a la mobilitat privada, és a dir als cotxes, representa el 30% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Alhora, també és la responsable del elevats nivells de contaminació atmosfèrica, especialment en zones urbanes. Una contaminació que, cal recordar, provoca centenars de morts prematures cada any i milers d’ingressos hospitalaris per problemes respiratoris. Per aquest motiu, ajuntaments com el de Barcelona han començat a implementar mesures de limitació de la circulació de certs vehicles considerats els més contaminants. Però són mesures contradictòries i insuficients. En primer lloc, perquè no fomenten l’ús del transport públic sinó la renovació del parc automobilístic amb la compra de vehicles menys contaminants o elèctrics, tot i que diversos estudis ja han demostrat que les emissions dels vehicles elèctrics durant el seu cicle de vida poden arribar al 60% de les emissions d’un vehicle de combustió. En segon lloc perquè, com hem vist durant el confinament de la ciutat de Barcelona, l’únic mecanisme per reduir la contaminació atmosfèrica i per tant, també les emissions de gasos d’efecte hivernacle, és restringint la circulació de pràcticament tot el parc de vehicles privats.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><em style="box-sizing: border-box;">Entrevista publicada originalment a la <a href="https://opcions.org/entrevistes/marc-cerda-consumim-mes-del-que-la-terra-es-capac-de-generar/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">revista Opcions</a></em></div></div></div></div></div><div> </div>

Entrevista a Marc Cerdà, ambientòleg i professor a la UB, activista ecologista i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic, publicada originalment a la revista Opcions

«Més que respirar, el planeta està contenint la respiració.

Sara Blázquez |

Marc Cerdà és membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic

«Més que respirar, el planeta està contenint la respiració». L'ambientòleg i professor de la UB, activista ecologista i membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic Marc Cerdà, assegura que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d'efecte hivernacle, però que amb això «no n'hi ha prou». Des del confinament, li preguntem sobre el paper i la responsabilitat dels diversos sectors a l'hora de fer front a l'emergència climàtica.

Sembla que el planeta crida fort, però els governs no el volen escoltar. Per què?
Com bé dius, el planeta crida i ens alerta que les coses estan canviant més ràpidament del que crèiem possible. Estem arribant a rècords de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Les taxes d’extinció d’espècies és d’entre 100 i 1.000 vegades superiors a les naturals. I cada any s’aboquen milions de tones de residus i plàstics als oceans. Òbviament, tot això està desestabilitzant climàticament i ecològicament el planeta modificant, alhora, les condicions ambientals que ens han permès desenvolupar-nos com a espècie. El més preocupant potser, és que aquests canvis s’estan produint de manera més ràpida que fa unes dècades. I ho estem començant a veure, per exemple, amb l’increment de la freqüència dels fenòmens meteorològics extrems com els huracans, sequeres, incendis, onades de calor o temporals. Per què els governs no responen fermament a aquest crit d’alerta? Doncs, principalment, perquè la crisi ecològica i climàtica no és un problema de consciència ambiental dels governs, sinó que és la conseqüència de les lògiques del creixement il·limitat de la producció i del consum en les que es sustenta l’economia capitalista. Una lògica que, com ja va denunciar el Club de Roma en els anys 70 del segle passat, xoca directament amb la capacitat de recuperació de la biosfera. De fet, des dels anys 80 del segle passat consumim més del que la Terra és capaç de regenerar. I perversament alhora, aquest consum és profundament desigual.

L'emergència climàtica va estretament lligada al model econòmic que impera. Quin tipus de polítiques s’haurien de dur a terme per fer-hi front?
Una gran part de les mesures que hauríem de prendre per fer front a l’emergència climàtica i ecològica passen necessàriament per reformular les relacions entre la humanitat i la natura i situar en el centre de les nostres prioritats el sosteniment de la vida. Òbviament, això entra en contradicció amb l’actual i hegemònic model econòmic i amb la seva perspectiva economicista, que concep la natura com una entitat passiva i subordinada a les necessitats humanes. Però, si fem un esforç d’abstracció, podem arribar a definir tres mesures polítiques que serien clau per fer front a l’emergència climàtica. La primera és la reorganització del sistema productiu, tant a nivell industrial com agrícola, per tal que respongui a les necessitats reals de la població i a l’equilibri ecològic. Això vol dir, alhora, transformar els patrons de consum i produir allò que és necessari per garantir una vida digna. La segona seria una transició energètica renovable que ens permeti bastir un sistema descentralitzat de producció, cooperativista i democràtic. I la tercera, transformar l’actual model de mobilitat centrat en el vehicle privat i els combustibles fòssils, per avançar cap a una mobilitat sobre l’eix del transport col·lectiu i no contaminant.

«Una gran part de les mesures que hauríem de prendre per fer front a l’emergència climàtica i ecològica passen necessàriament per reformular les relacions entre la humanitat i la natura i situar en el centre de les nostres prioritats el sosteniment de la vida»

Les consumidores podem canviar els nostres hàbits, però les grans empreses són vitals en la lluita contra el canvi climàtic. Quins sectors creus que tenen més responsabilitat?
Canviar els hàbits de consum és un element fonamental en la lluita contra l’emergència climàtica i, especialment, enfortir els circuits de producció local i de proximitat i la corresponsabilitat de les consumidores amb les productores i, alhora, amb l’entorn natural. Però a ningú se li escapa que, per fer front a l’emergència climàtica, és necessària una transformació radical del model productiu mundial totalment dependent dels combustibles fòssils i controlat per grans empreses transnacionals. De fet, si donem una ullada a les emissions de gasos d’efecte hivernacle per sectors veurem que aproximadament el 30% d’aquestes emissions està relacionada amb el transport i, més concretament, amb els cotxes i l’aviació. A continuació, trobem la producció d’energia mitjançant combustibles fòssils com el petroli, el carbó i el gas, però també el sector industrial i agrícola. Si volem reduir les emissions en aquests sectors, tal com recomana el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC), haurem de fer una profunda reflexió sobre què i com produïm i, alhora, com, on i perquè ens desplacem.

Marc Cerdà en una entrevista a Betevé

L'agricultura i la ramaderia també hi tenen un paper prou important oi?
El paper important de l’agricultura i la ramaderia en el canvi climàtic ha anat incrementant a mesura que el procés d’industrialització d’aquest sector es consolidava globalment. Això ha fet que actualment l’agricultura i la ramaderia representin més del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle globals. Concretament, en el sector agrícola, aquestes emissions estan relacionades amb l’ús dels combustibles fòssils com a font energètica per moure la maquinària. Però també hi ha una part important de les emissions que són producte del canvi dels usos del sòl, és a dir, les desforestacions i, sobretot, de l’ús de fertilitzants químics nitrogenats. En el sector ramader, monopolitzat per les granges industrials, la principal font de gasos d’efecte hivernacle és la producció de metà per part dels remugants. I de fet, segons dades de la FAO, aquest sector és el responsable del 30% de les emissions de metà globals. Per aquest motiu, són tan important les propostes que giren entorn de la sobirania alimentària i del desenvolupament de projectes d’agricultura ecològica i ramaderia extensiva, molt més sostenibles i amb un menor impacte sobre els ecosistemes i el clima.

Hi ha veus que asseguren que, amb l’actual crisi sanitària i el canvi de ritme, el planeta ha respirat. És cert?
Més que respirar, crec que el planeta està contenint la respiració. Si bé és cert que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d’efecte hivernacle aproximadament, en un 1,2%, això no seria suficient per limitar l’increment de la temperatura mitjana planetària a 1,5 graus tal i com proposa el IPCC. Sí que és cert que en alguns àmbits, la reducció de la pressió antròpica ha millorat la qualitat de l’aire o la recuperació dels sistemes aquàtics com els rius i els hàbitats costaners. Tanmateix, tot això pot ser un foc d’encenalls un cop es reactivi l’activitat habitual. Així i tot, crec que podem treure un aprenentatge important del confinament mundial provocat per la pandèmia de la Covid-19, i és que hem vist en primera persona la capacitat de resiliència i de recuperació de la natura. I per tant, encara hi ha esperances de minimitzar els efectes de la crisi ecològica i climàtica si actuem decididament.

Sembla que qui està traient partit de la situació de confinament són les empreses tecnològiques i energètiques, sectors clau per a la reducció de la petjada de carboni, oi?
Sí i no. M’explico. El confinament ha fet augmentar el consum elèctric a les llars però, com a resultat de la reducció de l’activitat socioproductiva, el consum global s’ha reduït. El que òbviament té un impacte sobre la generació d’electricitat, que a Catalunya és fortament dependent dels combustibles fòssils. En l’altra vessant, com bé dius, hi ha les empreses tecnològiques lligades principalment al sector de la telefonia i d’Internet, les quals han incrementat significativament la seva activitat. Moltes vegades ens oblidem que el manteniment de la xarxa d’Internet i els servidors, ordinadors i equips electrònics consumeixen energia. I també sovint oblidem que la producció d’aquests equips requereix certs minerals i elements, l’explotació i distribució dels quals porta incorporada una elevada motxilla de carboni.

Les empreses del sector elèctric, precisament, han implantat projectes de millora de l'eficiència energètica i reducció d'emissions en algunes de les seves plantes. Però, n’hi ha prou?
Per no superar l’increment d’1,5 graus de la temperatura global, aquestes mesures no són suficients. No obstant això, en aquesta tendència a què et refereixes, crec hi ha dues lectures possibles. La primera és que moltes empreses, per no dir totes, s’han afegit a la moda del màrqueting ecològic. És a dir, intenten demostrar a una població cada dia més conscienciada ecològicament, que la seva empresa aposta per un model empresarial “sostenible” a nivell ambiental. Però això, com dic, és només màrqueting per atraure consumidores. I de fet, a Catalunya, en els darrers nou anys, les empreses han reduït un 58% el pressupost en medi ambient. Una dada prou eloqüent de les intencions reals. La segona lectura és que el sector energètic és conscient, més del que creiem, de que ens apropem vertiginosament al pic d’extracció dels combustibles fòssils, si no l’hem superat ja. Amb l’esgotament d’aquests recursos, la transició cap a energies renovables és imparable. Per aquest motiu, empreses com ENDESA o REPSOL estan començant a fer inversions milionàries en energies renovables. Principalment, per mantenir l’hegemonia sobre el control d’un bé natural bàsic com l’energia i alhora, per reduir les pèrdues lligades a l’enorme volum d’actius fòssils, com oleoductes, que esdevindran obsolets.

L’ambientòleg, professor de la UB i activista ecologista Marc Cerdà, assegura que la frenada en sec de l’activitat econòmica mundial ha reduït les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però que amb això «no n’hi ha prou».

Un canvi de model energètic sense generar afectacions en altres parts del planeta (per exemple els minerals que calen per les bateries dels cotxes elèctrics), és possible a curt o mig termini?
En primer lloc, hauríem de ser conscients que l’actual nivell de consum d’energia gràcies a l’ús de combustibles fòssils no és possible sostenir-lo només amb les energies renovables. Per aquest motiu, són moltes les veus que reclamen una reducció del consum energètic, millorant l’eficiència energètica però, alhora, fomentant l’autogeneració i l’autoconsum d’energia renovables en les llars. Així i tot, la transició energètica requerirà l’extracció i transport de minerals els quals són escassos, per la fabricació de les infraestructures necessàries com les plaques solars o les bateries. Òbviament, correm el risc de mantenir i amplificar les lògiques extractivistes i els conflictes ambientals relacionats per exemple, amb l’activitat minera. El repte doncs és doble, avançar cap a una transició energètica renovable i fer-ho des d’una perspectiva de justícia social i ambiental, és a dir, reduint els impactes ecològics i socials que se’n deriven.

Amb les noves mesures sobre mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona, el debat ha estat servit. Quina responsabilitat hi té el model de mobilitat que tenim, en el canvi climàtic?
Com dèiem al principi, la mobilitat especialment lligada a la mobilitat privada, és a dir als cotxes, representa el 30% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Alhora, també és la responsable del elevats nivells de contaminació atmosfèrica, especialment en zones urbanes. Una contaminació que, cal recordar, provoca centenars de morts prematures cada any i milers d’ingressos hospitalaris per problemes respiratoris. Per aquest motiu, ajuntaments com el de Barcelona han començat a implementar mesures de limitació de la circulació de certs vehicles considerats els més contaminants. Però són mesures contradictòries i insuficients. En primer lloc, perquè no fomenten l’ús del transport públic sinó la renovació del parc automobilístic amb la compra de vehicles menys contaminants o elèctrics, tot i que diversos estudis ja han demostrat que les emissions dels vehicles elèctrics durant el seu cicle de vida poden arribar al 60% de les emissions d’un vehicle de combustió. En segon lloc perquè, com hem vist durant el confinament de la ciutat de Barcelona, l’únic mecanisme per reduir la contaminació atmosfèrica i per tant, també les emissions de gasos d’efecte hivernacle, és restringint la circulació de pràcticament tot el parc de vehicles privats.

Entrevista publicada originalment a la revista Opcions

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Antiracisme o barbàrie" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/flag-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Antiracisme o barbàrie" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Es deia George Floyd, i ja és immortal.</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El seu nom estarà lligat per sempre a la lluita antiracista, a la lluita per la llibertat, perquè així ho han volgut els seus germans i germanes, que li han retut el millor homenatge que se li pot retre a un oprimit: intensificant la lluita, positivitzant la ràbia i intentant posar l’enemic comú contra les cordes. La seva mort ha estat una gran injustícia, però els militants antiracistes han aconseguit que no sigui en va.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’origen dels Estats Units d’Amèrica es remunta a uns fets històrics àmpliament estudiats, narrats i fins i tot convertits en producte d’entreteniment:</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els Estats Units és un país aixecat sobre l’extermini dels pobles que vivien en aquelles terres i la mà d’obra esclava importada d’Àfrica, obligada a treballar les terres espoliades als indis per tal d’extreure’n la riquesa. Aquests dos actes de terror són a la columna vertebral del sistema econòmic i social del país.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els nombrosos treballs dedicats a analitzar aquest període històric, d’una banda, i la manca de treballs, narracions o productes de masses dedicats a analitzar la relació entre els EUA actuals i els de la colonització i l’esclavisme, de l’altra, generen un efecte perniciós; la falsa sensació que hi va haver un tancament d’aquella etapa, un abans i un després que, sovint, s’ubica en l’imaginari col·lectiu en el moment de la victòria del nord sobre el sud, en el marc de la guerra civil americana.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Lluny d’aquesta idea, el sistema d’opressió sobre el qual s’aixeca el sistema econòmic del país, el capitalisme, es manté dempeus, s’ha sofisticat i és condició indispensable perquè aquest sistema segueixi funcionant a ple rendiment.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">No és casualitat que la comunitat amb els índexs de pobresa més alts dels EUA sigui la dels descendents dels pobles originaris, els indis: més d’un 25% de les persones d’aquest col·lectiu són pobres. Tampoc no és casualitat que als indis els segueixi la comunitat negra, que supera el 20%, o que la pobresa entre les persones blanques estigui al voltant del 10%.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Tampoc no hi ha casualitat en la composició de la població de reclusos del país, vas comunicant amb la pobresa. Els índexs entre la població nadiua americana i negra es disparen: la població nadiua americana és empresonada 4 vegades més que la blanca, i la població negra -tot i constituir el 12% de la població del país- representa el 33% de la població reclusa.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Es tracta, ni més ni menys, de la perpetuació d’aquell acte fundacional, canviant les cadenes i els cops de fuet per lleis iguals per a tothom sobre el paper, però amb una aplicació regida sota criteris clarament racistes i classistes; actualitzant el sistema de drets per tal de mantenir la pau social sense posar en risc els privilegis de la classe dominant, és a dir, repartint les molles.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’assassinat de George Floyd és un dany col·lateral d’aquest ordre establert, víctima de la violència racista necessària exercida amb l’objectiu de mantenir disciplinats els cossos negres, fer-los saber per on poden i no poden caminar, amb quin to han de parlar als blancs, fer-los sentir temorosos i culpables per ser negres, fer-los saber que són una merda. Una disciplina sense la qual tot el sistema econòmic trontollaria.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El sistema capitalista necessita mantenir la major part de la població sotmesa, alienada i mesella per tal de perpetuar-se. I el racisme s’ha demostrat una eina molt útil al llarg de la història per acomplir aquestes finalitats.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Les divisions ètniques amb rerefons econòmic generen un fort sentiment d’adhesió i deshumanització de l’altre. La por de perdre privilegis, poder adquisitiu, estatus o les poques coses que es tenen, sempre alimentada per les classes dominants, fa que una bona part de la classe treballadora accepti les barbaritats que es cometen contra una altra part d’aquesta classe. I que, fins i tot, participi activament en el racisme i ajudi, així, a apuntalar el mateix sistema que l’oprimeix.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El racisme és una manera de fer acceptable allò que en altres circumstàncies seria motiu de rebuig i revolta al cap de pocs segons de produir-se.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Les teories racistes, eugenèsiques, emeses tal com raja, sense cap mena de filtre ni correcció política -no calia-, van fer acceptable l’esclavatge d’éssers humans i es mantenen fortament arrelades en el subconscient col·lectiu, perpetuades i actualitzades amb la subtilitat criminal que permeten els mitjans de masses i la seva propaganda, ara sí, embardissades amb una capa de correcció política. Fins al punt de fer acceptable la mort de desenes de milers de negres al mar Mediterrani. Acceptable en el sentit que aquestes barbaritats no provoquen grans mostres de rebuig, i els carrers disten molt d’estar en flames cada cop que es comet un acte de racisme. Fins fa pocs dies, als Estats Units.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Si avui dia la lluita antiracista és en boca de tothom, és només gràcies a la feina de les militants antiracistes que durant segles han anat fent de contrapès a tota la propaganda i ideologia racista que impregna el capitalisme. Cada un d’ells ha afegit el seu gra de sorra per enfortir la trinxera d’aquest flanc de la lluita de la classe treballadora. De Thomas Sankara a Angela Davis, i de Nina Simone a Patrice Lumumba.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">I, com sempre passa quan hi ha revolta, apareix l’oportunisme: els qui mantenen els Centres d’Internament d’Estrangers oberts o deixen morir milers al mar; o callen enfront del racisme institucional exercit pels diferents cossos policials arreu; o dissenyen lleis d’estrangeria; o aixequen murs mortals; o difonen missatges d’odi i criminalització vers les persones en procés de migració, ara, ARA, volen surfejar l’onada. I els podeu veure agenollant-se en senyal de solidaritat amb la lluita antiracista, retirant noms de carrers i estàtues a esclavistes, prometent ampliacions de drets, escrivint piulades de caire antiracista, demanant perdó. Res, RES: són llàgrimes de cocodril, i l’únic que anhelen és que tot torni a la normalitat, que res no els esquitxi i així poder mantenir les seves poltrones, els privilegis i els sous, allò que s’entén com a pau social. Són part imprescindible del sistema capitalista, gent mesella a les ordres de l’amo.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Contra això, la recepta ja està inventada, i ha dut la lluita antiracista fins al punt on és ara: un moment històric. Lluita, lluita i més lluita. L’única manera d’avançar.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><a href="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM.jpe" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><img alt="" class="aligncenter wp-image-24566 size-medium" height="278" sizes="(max-width: 620px) 100vw, 620px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM-620x278.jpe" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM-620x278.jpe 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM-300x135.jpe 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM-768x345.jpe 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM-940x422.jpe 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/oakland_BLM.jpe 1200w" style="border: none; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="620" /></a></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">*Jordi Magrinyà, militant d’Endavant</p></div>

Es deia George Floyd, i ja és immortal.

El seu nom estarà lligat per sempre a la lluita antiracista, a la lluita per la llibertat, perquè així ho han volgut els seus germans i germanes, que li han retut el millor homenatge que se li pot retre a un oprimit: intensificant la lluita, positivitzant la ràbia i intentant posar l’enemic comú contra les cordes. La seva mort ha estat una gran injustícia, però els militants antiracistes han aconseguit que no sigui en va.

L’origen dels Estats Units d’Amèrica es remunta a uns fets històrics àmpliament estudiats, narrats i fins i tot convertits en producte d’entreteniment:

Els Estats Units és un país aixecat sobre l’extermini dels pobles que vivien en aquelles terres i la mà d’obra esclava importada d’Àfrica, obligada a treballar les terres espoliades als indis per tal d’extreure’n la riquesa. Aquests dos actes de terror són a la columna vertebral del sistema econòmic i social del país.

Els nombrosos treballs dedicats a analitzar aquest període històric, d’una banda, i la manca de treballs, narracions o productes de masses dedicats a analitzar la relació entre els EUA actuals i els de la colonització i l’esclavisme, de l’altra, generen un efecte perniciós; la falsa sensació que hi va haver un tancament d’aquella etapa, un abans i un després que, sovint, s’ubica en l’imaginari col·lectiu en el moment de la victòria del nord sobre el sud, en el marc de la guerra civil americana.

Lluny d’aquesta idea, el sistema d’opressió sobre el qual s’aixeca el sistema econòmic del país, el capitalisme, es manté dempeus, s’ha sofisticat i és condició indispensable perquè aquest sistema segueixi funcionant a ple rendiment.

No és casualitat que la comunitat amb els índexs de pobresa més alts dels EUA sigui la dels descendents dels pobles originaris, els indis: més d’un 25% de les persones d’aquest col·lectiu són pobres. Tampoc no és casualitat que als indis els segueixi la comunitat negra, que supera el 20%, o que la pobresa entre les persones blanques estigui al voltant del 10%.

Tampoc no hi ha casualitat en la composició de la població de reclusos del país, vas comunicant amb la pobresa. Els índexs entre la població nadiua americana i negra es disparen: la població nadiua americana és empresonada 4 vegades més que la blanca, i la població negra -tot i constituir el 12% de la població del país- representa el 33% de la població reclusa.

Es tracta, ni més ni menys, de la perpetuació d’aquell acte fundacional, canviant les cadenes i els cops de fuet per lleis iguals per a tothom sobre el paper, però amb una aplicació regida sota criteris clarament racistes i classistes; actualitzant el sistema de drets per tal de mantenir la pau social sense posar en risc els privilegis de la classe dominant, és a dir, repartint les molles.

L’assassinat de George Floyd és un dany col·lateral d’aquest ordre establert, víctima de la violència racista necessària exercida amb l’objectiu de mantenir disciplinats els cossos negres, fer-los saber per on poden i no poden caminar, amb quin to han de parlar als blancs, fer-los sentir temorosos i culpables per ser negres, fer-los saber que són una merda. Una disciplina sense la qual tot el sistema econòmic trontollaria.

El sistema capitalista necessita mantenir la major part de la població sotmesa, alienada i mesella per tal de perpetuar-se. I el racisme s’ha demostrat una eina molt útil al llarg de la història per acomplir aquestes finalitats.

Les divisions ètniques amb rerefons econòmic generen un fort sentiment d’adhesió i deshumanització de l’altre. La por de perdre privilegis, poder adquisitiu, estatus o les poques coses que es tenen, sempre alimentada per les classes dominants, fa que una bona part de la classe treballadora accepti les barbaritats que es cometen contra una altra part d’aquesta classe. I que, fins i tot, participi activament en el racisme i ajudi, així, a apuntalar el mateix sistema que l’oprimeix.

El racisme és una manera de fer acceptable allò que en altres circumstàncies seria motiu de rebuig i revolta al cap de pocs segons de produir-se.

Les teories racistes, eugenèsiques, emeses tal com raja, sense cap mena de filtre ni correcció política -no calia-, van fer acceptable l’esclavatge d’éssers humans i es mantenen fortament arrelades en el subconscient col·lectiu, perpetuades i actualitzades amb la subtilitat criminal que permeten els mitjans de masses i la seva propaganda, ara sí, embardissades amb una capa de correcció política. Fins al punt de fer acceptable la mort de desenes de milers de negres al mar Mediterrani. Acceptable en el sentit que aquestes barbaritats no provoquen grans mostres de rebuig, i els carrers disten molt d’estar en flames cada cop que es comet un acte de racisme. Fins fa pocs dies, als Estats Units.

Si avui dia la lluita antiracista és en boca de tothom, és només gràcies a la feina de les militants antiracistes que durant segles han anat fent de contrapès a tota la propaganda i ideologia racista que impregna el capitalisme. Cada un d’ells ha afegit el seu gra de sorra per enfortir la trinxera d’aquest flanc de la lluita de la classe treballadora. De Thomas Sankara a Angela Davis, i de Nina Simone a Patrice Lumumba.

I, com sempre passa quan hi ha revolta, apareix l’oportunisme: els qui mantenen els Centres d’Internament d’Estrangers oberts o deixen morir milers al mar; o callen enfront del racisme institucional exercit pels diferents cossos policials arreu; o dissenyen lleis d’estrangeria; o aixequen murs mortals; o difonen missatges d’odi i criminalització vers les persones en procés de migració, ara, ARA, volen surfejar l’onada. I els podeu veure agenollant-se en senyal de solidaritat amb la lluita antiracista, retirant noms de carrers i estàtues a esclavistes, prometent ampliacions de drets, escrivint piulades de caire antiracista, demanant perdó. Res, RES: són llàgrimes de cocodril, i l’únic que anhelen és que tot torni a la normalitat, que res no els esquitxi i així poder mantenir les seves poltrones, els privilegis i els sous, allò que s’entén com a pau social. Són part imprescindible del sistema capitalista, gent mesella a les ordres de l’amo.

Contra això, la recepta ja està inventada, i ha dut la lluita antiracista fins al punt on és ara: un moment històric. Lluita, lluita i més lluita. L’única manera d’avançar.

*Jordi Magrinyà, militant d’Endavant

<h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot permetre's tothom.</h3><div><div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="La pandèmia de l’exclusió social" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/05/IMGP0206-e1589820465790-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="La pandèmia de l’exclusió social" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Aquest passat mes de març es va decretar l’estat d’alarma i el confinament obligatori de la població. De nou, es va fer evident que les persones en situació de <em style="box-sizing: border-box;">sensellarisme</em>, una vegada més, continuaven invisibilitzades: les seues necessitats no eren –ni són– prioritàries per al sistema i no foren tingudes en compte.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els primers dies ens trobàrem amb el tancament quasi total dels departaments de serveis socials de les administracions públiques i el de gran quantitat d’entitats i associacions que treballen amb les persones que viuen al carrer. Es produí, els primers dies de març, un peregrinar de persones per les poques entitats socials que continuaven obertes i atenent. En les grans ciutats, eren centenars les persones que intentaven infructuosament ser albergades en algun centre per a persones sense llar o aconseguir alguna cosa a menjar. Després del caos inicial, a poc a poc, s’habilitaren recursos d’emergència en els més diversos llocs per a intentar pal·liar aquesta situació.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Veient aquesta evolució, podríem pensar que el problema ha quedat solucionat, i que les persones sense llar, ja en ple maig, estan perfectament ateses als nostres pobles i  ciutats. La realitat, no obstant això, dista molt d’això.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Molts dels recursos d’acolliment habilitats no han tingut en compte les necessitats específiques de la població a la qual donen servei; massificació, falta d’intimitat, patologies mentals i addiccions no tractades són només alguns dels problemes detectats, que en molts casos han acabat amb l’abandó voluntari i/o l’expulsió d’aquests.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Amb el confinament de la població s’ha fet patent també la vulnerabilitat social i la precarietat en què sobreviuen àmplies capes de la població, amb treballs precaris, sense ingressos regulars i malvivint en condicions d’amuntegament, sense subministraments bàsics o directament pernoctant als carrers.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Les capes empobrides de la societat són les que han patit l’impacte més gran de la situació creada amb el confinament. Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot permetre’s tothom.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Als milers de persones que abans de l’estat d’alarma ja acudien diàriament als menjadors socials se sumen ara les que han perdut el seu habitatge o la seua habitació en un pis compartit per no poder pagar el lloguer.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Es troben també en el grup de les excloses les desenes de milers de persones que es troben situació irregular, sense papers i sense empadronament. Invisibles a l’administració pública a l’hora de sol·licitar una prestació. Està per veure què mecanismes s’habiliten perquè totes elles puguen accedir a la renda mínima que es pretén implementar.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="Mostra la imatge original" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEji9G6F7SaAO7ZRk92aeg3XNz2kBaYrvqL8iHGqC9IEnap7IswAAspTlpHIqxpiycvM-OJNLmyMzKDDVrhVPBngBccVyKFmrQ_z3EwMLOdVI2654RZtdj6aSwf5BL8FR0f2mNitmQ/s1600/exclusion-social_270x250.jpg" /></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">No hi ha una xifra exacta del total de persones sense llar, d’igual manera no hi ha dades que quantifiquen quantes persones s’han quedat, cruel paradoxa, al carrer durant aquests dos mesos de confinament en les cases.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">De la mateixa manera falten dades sobre quantes tenen seriosos problemes per a garantir almenys un menjar diari en les seues taules. La sola visió de les cada vegada més llargues cues en els repartiments d’aliments que es realitzen en els barris obrers ens pot donar una idea aproximada.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">És evident que la població empobrida, abocada a l’exclusió social, ha vist com, amb el confinament, els seus ja de per si escassos mitjans de subsistència desapareixien. Aquesta situació que es repeteix als nostres pobles i ciutats és només una primera i alarmant senyal que ens espera en la «Nova normalitat» amb un sistema capitalista que amb estat d’alarma o sense contínua demostrant ser incapaç de cobrir les necessitats bàsiques del conjunt de la població.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Les persones sense llar, les d’abans de la pandèmia i les que cada dia més passen a engrossir el col·lectiu, han de ser tingudes en compte. El no fer-ho portaria a un estat terminal a una societat malalta no de COVID19 sinó de falta de justícia social.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Quan el procés de desescalada arribe al seu fi, què succeirà amb els centenars de persones que pernocten en els recursos d’emergència? Es planteja l’Administració garantir-los un lloc on viure dignament o hauran de tornar a pernoctar als carrers de nou? Sorgeix el dubte de si han sigut tractades com a persones amb drets socials a les quals s’ha confinat per a protegir d’un possible contagi i garantir un allotjament digne o simplement s’ha buscat una solució temporal per a evitar que es convertisquen en font de contagi i la consegüent amenaça. Ha hagut de ser una crisi sanitària la que evidencie l’existència d’una problemàtica sistemàticament ignorada. No permetem que, quan aquesta acabe, l’Estat torne a córrer un vel d’oblit.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="Resultat d'imatges per a exclusión social" src="https://th.bing.com/th/id/OIP.us9_Xo-rTbZe61uwKnVPLwHaEz?w=259&h=180&c=7&o=5&dpr=1.5&pid=1.7" /></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Si no volem tornar a una normalitat en la qual les persones sense llar han sigut excloses i invisibilitzades, haurem de mobilitzar-nos per a evitar-ho. Si no fem alguna cosa per evitar-ho, la desigualtat es perpetuarà i incrementarà. A les nostres mans està batallar perquè la consigna tan repetida aquests dies que «ningú es quede enrere» no siga una closca de paraules buides. Posem la vida i les persones en primer lloc. Exigim recursos socials dignes i adaptats a les necessitats de la gent.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Només amb organització i lluita podrem construir un món millor per a tots i totes. Contra la pandèmia de l’exclusió social ni un pas enrere.</p></div></div>

Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot permetre's tothom.

Aquest passat mes de març es va decretar l’estat d’alarma i el confinament obligatori de la població. De nou, es va fer evident que les persones en situació de sensellarisme, una vegada més, continuaven invisibilitzades: les seues necessitats no eren –ni són– prioritàries per al sistema i no foren tingudes en compte.

Els primers dies ens trobàrem amb el tancament quasi total dels departaments de serveis socials de les administracions públiques i el de gran quantitat d’entitats i associacions que treballen amb les persones que viuen al carrer. Es produí, els primers dies de març, un peregrinar de persones per les poques entitats socials que continuaven obertes i atenent. En les grans ciutats, eren centenars les persones que intentaven infructuosament ser albergades en algun centre per a persones sense llar o aconseguir alguna cosa a menjar. Després del caos inicial, a poc a poc, s’habilitaren recursos d’emergència en els més diversos llocs per a intentar pal·liar aquesta situació.

Veient aquesta evolució, podríem pensar que el problema ha quedat solucionat, i que les persones sense llar, ja en ple maig, estan perfectament ateses als nostres pobles i ciutats. La realitat, no obstant això, dista molt d’això.

Molts dels recursos d’acolliment habilitats no han tingut en compte les necessitats específiques de la població a la qual donen servei; massificació, falta d’intimitat, patologies mentals i addiccions no tractades són només alguns dels problemes detectats, que en molts casos han acabat amb l’abandó voluntari i/o l’expulsió d’aquests.

Amb el confinament de la població s’ha fet patent també la vulnerabilitat social i la precarietat en què sobreviuen àmplies capes de la població, amb treballs precaris, sense ingressos regulars i malvivint en condicions d’amuntegament, sense subministraments bàsics o directament pernoctant als carrers.

Les capes empobrides de la societat són les que han patit l’impacte més gran de la situació creada amb el confinament. Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot permetre’s tothom.

Als milers de persones que abans de l’estat d’alarma ja acudien diàriament als menjadors socials se sumen ara les que han perdut el seu habitatge o la seua habitació en un pis compartit per no poder pagar el lloguer.

Es troben també en el grup de les excloses les desenes de milers de persones que es troben situació irregular, sense papers i sense empadronament. Invisibles a l’administració pública a l’hora de sol·licitar una prestació. Està per veure què mecanismes s’habiliten perquè totes elles puguen accedir a la renda mínima que es pretén implementar.

Mostra la imatge original

No hi ha una xifra exacta del total de persones sense llar, d’igual manera no hi ha dades que quantifiquen quantes persones s’han quedat, cruel paradoxa, al carrer durant aquests dos mesos de confinament en les cases.

De la mateixa manera falten dades sobre quantes tenen seriosos problemes per a garantir almenys un menjar diari en les seues taules. La sola visió de les cada vegada més llargues cues en els repartiments d’aliments que es realitzen en els barris obrers ens pot donar una idea aproximada.

És evident que la població empobrida, abocada a l’exclusió social, ha vist com, amb el confinament, els seus ja de per si escassos mitjans de subsistència desapareixien. Aquesta situació que es repeteix als nostres pobles i ciutats és només una primera i alarmant senyal que ens espera en la «Nova normalitat» amb un sistema capitalista que amb estat d’alarma o sense contínua demostrant ser incapaç de cobrir les necessitats bàsiques del conjunt de la població.

Les persones sense llar, les d’abans de la pandèmia i les que cada dia més passen a engrossir el col·lectiu, han de ser tingudes en compte. El no fer-ho portaria a un estat terminal a una societat malalta no de COVID19 sinó de falta de justícia social.

Quan el procés de desescalada arribe al seu fi, què succeirà amb els centenars de persones que pernocten en els recursos d’emergència? Es planteja l’Administració garantir-los un lloc on viure dignament o hauran de tornar a pernoctar als carrers de nou? Sorgeix el dubte de si han sigut tractades com a persones amb drets socials a les quals s’ha confinat per a protegir d’un possible contagi i garantir un allotjament digne o simplement s’ha buscat una solució temporal per a evitar que es convertisquen en font de contagi i la consegüent amenaça. Ha hagut de ser una crisi sanitària la que evidencie l’existència d’una problemàtica sistemàticament ignorada. No permetem que, quan aquesta acabe, l’Estat torne a córrer un vel d’oblit.

Resultat d'imatges per a exclusión social

Si no volem tornar a una normalitat en la qual les persones sense llar han sigut excloses i invisibilitzades, haurem de mobilitzar-nos per a evitar-ho. Si no fem alguna cosa per evitar-ho, la desigualtat es perpetuarà i incrementarà. A les nostres mans està batallar perquè la consigna tan repetida aquests dies que «ningú es quede enrere» no siga una closca de paraules buides. Posem la vida i les persones en primer lloc. Exigim recursos socials dignes i adaptats a les necessitats de la gent.

Només amb organització i lluita podrem construir un món millor per a tots i totes. Contra la pandèmia de l’exclusió social ni un pas enrere.

<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Una proposta de planificació econòmica no ve guiada només per l'eficiència, sinó també per criteris normatius lligats a la idea de democràcia i llibertat, impossibles a realitzar dins el capitalisme.</span><div><span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;"><br /></span></div><div><span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">  </span><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; font-style: inherit; font-weight: inherit;">unciona el capitalisme? Moltes de les veus en els mitjans de comunicació fa temps que repeteixen una resposta afirmativa a aqueixa pregunta. Ens diuen que funciona, de forma potser millorable, però raonablement bé. Algunes veus crítiques han assenyalat a vegades que funcionar, ho fa només en pro d’uns pocs, no de la majoria, però han rebut relativament poca atenció i a més se’ls ha acusat de no ser capaces de proposar una alternativa factible a aquest. Però la recent crisi sanitària i social provocada per la pandèmia del Coronavirus sembla que està deixant passe a una futura crisi econòmica, quan tota una generació encara no ha vist un període de bonança que compense els efectes devastadors de la Gran Recessió de 2008.</span></div><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La majoria de previsions sobre rendiment macroeconòmic auguren un futur lúgubre. S’estima una contracció d’entre 2 i 3 punts percentuals del PIB mundial a final d’any, la qual cosa representa una recessió al nivell de la de 2008 o fins i tot pitjor. Entre altres, els indicadors d’activitat econòmica d’empreses als EUA mostren caigudes en picat quasi inèdites fins hui per al mes de març. En l’Estat espanyol, amb una economia on més del 70% del PIB es troba en el sector terciari, el més afectat per l’actual pandèmia, el rendiment econòmic està tocat de mort. Un 5.2% de caiguda del PIB el primer trimestre i l’augment de 900.000 aturats el corrobora. I de moment únicament s’ha recorregut al mecanisme de l’ERTO per a intentar salvar el lucre de les empreses sense preocupar-se de la precarietat ni dels milers de persones que queden a mercè del no-res. L’economia s’esfondra.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No és d’estranyar, ens diran autoritats i mitjans: factors com les mesures de confinament, la suspensió de les activitats econòmiques o la seua realització en condicions més dificultoses, el teletreball, la prohibició d’aglomeracions, etc. estaven destinats a veure’s reflectits en els resultats econòmics. I molt més profundament en economies amb tantes persones en el sector serveis. Era impossible anticipar-se a una cosa així, a un succés imprevisible, un cigne negre davant el qual simplement un no podia prendre precaucions.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14070 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-300x168.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-768x431.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-600x337.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-277x156.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-300x168.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-768x431.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-600x337.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-James-Crane-1-277x156.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – James Crane</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El problema és que això, com la història que la Gran Recessió va ser causada per una bambolla immobiliària imprevisible, és només una xicoteta part de la realitat. La part que li convé als apologetes de l’ordre vigent, o als portaveus dels qui tenen interessos vinculats al fet que res canvie. Abans de l’aparició de la pandèmia, l’activitat econòmica en la majoria d’economies capitalistes «avançades» i fins i tot en diverses economies «en desenvolupament» del Sud Global, estava començant a donar mostres de fatiga i algunes economies ja veien contraccions en el seu PIB. Els mateixos indicadors d’activitat econòmica que han registrat la caiguda òbvia a l’abril, per exemple, assenyalaven un descens en les potències mundials dels EUA i Alemanya des de principis de 2018, amb un lleuger repunt a principis d’enguany. Es culpava a la guerra comercial entre la Xina i els EUA, la inestabilitat derivada del Brexit del Regne Unit, o fins i tot clàssics caps de turc com la «polarització» i auge del «populisme» (el calaix de sastre reaccionari on es fica qualsevol descontentament amb l’ordre vigent per a desqualificar tot per associació). Des de posicions més progressistes es critiquen altres factors com l’increment en la desigualtat. Contra aquest últim tipus d’anàlisis incompletes, des de Cibcom.org reivindiquem les crítiques polítiques i tècniques que mostren, una vegada i una altra quines són les vertaderes causes de la desigualtat.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El problema és que totes aquestes explicacions s’abstenen a fer-se preguntes de major importància. Per exemple per què apareixen regularment «successos imprevisibles» o «problemes» que acaben rebent la culpa de les crisis econòmiques? No se suposa que vivim en el millor sistema econòmic, o en el menys dolent dels sistemes possibles, on l’esforç individual, la innovació i la capacitat de ser un emprenedor es veuen recompensades justament, en redundar en un benefici social? Lluny de ser una qüestió merament teòrica, la pregunta de per què ocorren aquestes crisis té implicacions en les vides quotidianes de milers de milions de persones. Després de cada sacsejada de l’economia veiem com els llocs de treball, el nivell de vida o els serveis públics es veuen destruïts, retallats o, com a mínim, deteriorats.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La resposta que han donat nombrosos autors, seguint el camí inaugurat per Karl Marx i Friedrich Engels, es basa en una crítica total al funcionament d’aquesta manera de produir i reproduir les nostres societats, presumptament superior a qualsevol altre. Les crisis no es poden explicar solament amb factors o xocs exògens. Aquests poden constituir una espurna que encenga el polvorí, però mai són la causa subjacent de les crisis. Per contra, és la creixent necessitat d’obtenir beneficis i acumular-los el que genera les crisis. Aquesta set de beneficis és l’ànima del capitalisme, el fonament del sistema. I aquests beneficis provenen en última instància del treball humà (sense humans treballant, no hi ha benefici que valga), així que la seua persecució xoca frontalment amb els éssers humans. Aquesta lògica contradictòria no sols porta a deteriorar les condicions de treball i vida, sinó a crisis que tornen a repetir-se una vegada i una altra.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14071 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-2-1-4-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxfuel.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per a romandre competitius, els capitalistes busquen augmentar els seus beneficis reduint costos. Una de les vies per a aconseguir-ho està a augmentar la productivitat del treball a força de substituir la mà d’obra per maquinària. Quan això es generalitza a l’economia en el seu conjunt, acaba produint una disminució en el benefici extret per cada euro invertit. Això es deu al fet que una major proporció d’aquest, en invertir-se en la producció, es dedica als mitjans de producció, que no generen valor nou, i menys a la mà d’obra, que sí que ho fa. Llavors la quantitat de valor nou generada en proporció a tot el que s’ha gastat tendeix a descendir. I, com ocorre en l’economia en el seu conjunt, la qual cosa val per al valor i el plusvàlua, val també per als preus i el guany. Llavors el guany tendeix a reduir-se, i això redueix la inversió. Aquest cercle infernal porta, en última instància, a la paralització de la inversió i, a llarg termini i de manera indirecta, a les crisis, ja siga promovent la sobreproducció, l’especulació financera, o altres processos.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les causes aparents que desencadenen les crisis poden ser molt variades. Des d’una fallida d’un gran banc fins a una pandèmia mundial. I la materialització de la crisi, com hem vist en innombrables ocasions, depèn de molts altres factors com el disseny institucional, o elements culturals i socials. El ventall de conseqüències també és ampli: podem trobar respostes públiques dels estats fins a intrigues entre capitalistes per a fer-se conxorxa o trair-se entre ells en persecució de les ruïnes econòmiques. Però les crisis permanents no existeixen, segons Marx, i les recessions o depressions que resulten d’aquest procés finalment causen que una part del capital-valor invertit acaba destruint-se per mitjà de la depreciació de mitjans de producció, fallides o fins i tot condonacions de deutes. Aquest punt sota del cicle econòmic acaba establint les bases per a una recuperació econòmica. Però fins i tot si certes d’aquestes causes i conseqüències puguen solucionar-se, controlar-se o anticipar-se, les crisis continuaran produint-se i com a efecte col·lateral, deteriorant les condicions de treball i per tant de vida de les persones. Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una altra de les cares nefastes del sistema capitalista és la seua incapacitat per a fer front a la crisi climàtica que estem vivint des dels seus inicis. Per a contrarestar-la, farien falta mesures planificades a escala estatal per a fer fronts a 4 grans problemes:</p><ul style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; list-style-image: initial; list-style-position: initial; margin: 0px 0px 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Alimentació, en afectar-se radicalment els cultius amb els canvis de temperatura que es produiran.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Combustibles fòssils, perquè és necessari eliminar aquests combustibles per als transports o reduir-los dràsticament.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Incendis, que són cada vegada més freqüents i devastadors a causa de la pujada de temperatures.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Inundacions, ja que afectarà grans parts de les zones costaneres del món i podria arribar a fer desaparéixer regions senceres.</li></ul><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi hauria, doncs, que prendre decisions per a transformar els mitjans de producció i els combustibles fòssils que els mouen. Les solucions són ací: eliminar l’ús del carbó fòssil, canviar el paradigma de transport a un basat en ferrocarrils o produir vaixells mercants que no funcionen amb dièsel, entre moltes altres. No obstant això, cadascuna d’aquestes decisions s’escapa de la seua aplicació perquè no genera tant benefici com el que generen els mitjans de producció actualment. Per a quan aquestes tecnologies siguen més rendibles (generen el mateix o més benefici), el problema climàtic serà insuportable. I no parlem de milers, sinó únicament un centenar d’anys segons les previsions més optimistes.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14073 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/tractor-field-farm-countryside-country-rural-954140-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Com pot substituir-se aquesta lògica maquiavèl·lica, si el capitalisme és el «menys dolent» dels sistemes possibles? La resposta és una forma diferent d’organitzar l’economia, que no sols és possible i factible, sinó que, davant cada nou fracàs i ensopegada del capitalisme, s’imposa com una alternativa molt més atractiva. Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quina alternativa existeix a una economia capitalista de mercat?<br style="box-sizing: border-box;" />Suposem una organització econòmica que complisca els següents requisits:</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">1. que adeqüe l’oferta a la demanda de manera eficient, sense malbarataments;</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">2. el consum del qual siga democràtic i no depenga de la riquesa de cadascun</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">3. que permeta a la població establir objectius globals, com reduir la dependència de combustibles fòssils;</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">4. i que impedisca el lucre a força d’intercanviar mercaderies.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Trobem organitzacions econòmiques planificades dins de les empreses o de les unitats familiars, on el treball s’organitza en funció d’objectius sense un mercat. No obstant això, en aquest cas estem parlant d’estendre’l a tota la societat. En aquest sistema desapareixeria la riquesa individual, ja que no existiria mercat on utilitzar-la, i amb això també desapareixeria la funció dels diners com a mitjà per a mesurar el lucre. Sens dubte tal sistema mantindria el millor del mercat capitalista (equilibrar l’oferta amb la demanda) sense tots els seus inconvenients (desigualtat, classes socials, centralització del poder, etc.).<br style="box-sizing: border-box;" />Però, sí que sembla demostrat històricament que proposades com l’economia de comandament centralitzat o el socialisme de mercat no compleixen tots aqueixos requisits, quines altres alternatives queden?</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El treball d’autors com Paul Cockshott o David Laibman ha apuntat en aqueixa direcció. La idea bàsica, que presentem com un horitzó al qual aspirar, però també com una proposta per al debat, intercanvi d’idees i crítica, és la d’una economia planificada amb dos circuits o procediments de coordinació econòmica, alguns membres del grup ja l’hem descrit en altres publicacions. Tots dos operarien de forma superposada, amb diferents funcions que alhora es complementarien:</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D’un costat estan els procediments de coordinació cientificotècnica: basats en l’optimització matemàtica i la intel·ligència artificial per a l’assignació eficient de recursos, on es fa ús de la informació ja existent, i es reassigna en funció dels canvis en les preferències de consum de la població. Aquest circuit funcionaria d’una manera similar a com organitzen i gestionen en temps real la cadena de subministraments grans empreses actuals com Amazon o Wal-Dt.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D’un altre costat estan els procediments de coordinació i decisió econòmica: amb el disseny d’una estructura institucional per al control social de la inversió i el foment de la innovació empresarial. Aquest circuit tindria el propòsit de generar nova informació de forma descentralitzada, a través d’una estructura de participació plural, que involucraria a actors molt diversos i amb un sistema d’incentius adequat.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14074 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/Flickr-Alvaro-Garde-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – Alvaro Galve</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El primer circuit comptaria amb diverses opcions tècnicament factibles hui dia capaces d’afrontar la planificació d’una economia complexa com ho permet la programació lineal. Aquest tipus de programació es basa en algorismes que maximitzen una determinada funció que representara l’ajust entre el produït i el consumit. Faria falta també un algorisme automatitzat capaç d’estructurar l’economia nacional.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La programació lineal optimitza una determinada funció objectiu (matemàtica) baix determinades restriccions. Per exemple, optimitzaria l’ús dels recursos i tecnologies disponibles. L’òptim dependria, per descomptat, del que es vera representat en la funció. En el cas de voler optimitzar costos de recursos materials o temps de treball humà, l’optimització buscaria minimitzar una funció que continga informació sobre com es relaciona el temps de treball i els recursos disponibles. Si es perseguira, per contra, optimitzar la producció d’un determinat bé, es maximitzaria la funció objectiu per a produir més quantitat.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els algorismes iteratius constituirien una sèrie finita d’instruccions que, fent ús de dades ja donades i amb una funció a maximitzar, processarien les dades subministrades fins a arribar a una assignació de recursos determinada. Cockshott i Cottrell, en els seus diferents llibres i articles, proposen optimitzar la funció anomenada «harmonia» d’una economia socialista planificada que representa la divergència entre el produït i el que s’havia planificat prèviament. Les diferents relacions de producció concretes es representarien mitjançant una matriu input-producte de l’economia nacional. Aquest tipus de raonaments seguien treballs com el de Wassily Leontief que descriuria en equacions lineals (amb un contingut donat per determinats coeficients tècnics) la quantitat de recursos necessaris per a produir, en mitjana, una unitat d’un producte en una indústria o l’altra.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La digitalització de les dades de consum i producció, aquesta vegada sota control col·lectiu i per a benefici comú, serviria per a alimentar algorismes d’intel·ligència artificial que ja existeixen (com és el cas de Amazon Forecasting) i s’usen en les grans corporacions. Les aplicacions, usades per exemple en predicció pics de demanda i escassetat de subministraments, permetrien organitzar de forma més eficient la producció amb temps d’antelació, evitant el malbaratament de matèries primeres, energia i treball. Mentre que en el capitalisme tals tecnologies serveixen per a donar avantatge a una empresa, en una economia planificada serien socialitzades per a benefici general.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El segon circuit de la nostra proposta d’economia democràticament planificada buscaria afrontar la qüestió del control social de la inversió. No busquem una societat on la innovació estiga sotmesa al <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">diktat</em> del mercat i les seues relacions de propietat privada com l’actual. Però tampoc volem imaginar una futura economia sotmesa a una estasis tècnica i tecnològica. Al contrari, en una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta. El nostre ús del terme «emprenedors», per tant, no respon al vel ideològic usat tan sovint en l’actualitat que busca responsabilitzar de manera individual als qui pateixen les fallades d’una economia disfuncional i irracional (proposant que «emprenga» a qui perd el seu treball). Respon més aviat a membres de la societat que genuïnament volen desenvolupar noves idees mitjançant l’ús dels recursos socials, no amb la finalitat de sedimentar les relacions de propietat, sinó per a contribuir al seu avanç social.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14075 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/05/pxfuel.com-5-1-5-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxfuel.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La nostra proposta, llançada a fi de generar debat, tindria els següents estadis i actors:</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un Pla Estratègic de l’economia (elaborat periòdicament de manera democràtica i participativa) que establiria prioritats de desenvolupament econòmic i social. A fi d’aconseguir tots aquests objectius el Pla assigna recursos a través de dues vies complementàries: 1) de manera centralitzada, assignant directament la inversió a activitats i projectes concrets (prioritzant determinades branques, investigacions, noves tecnologies, infraestructures, etc.); i 2) de manera descentralitzada, per mitjà de Consells d’Inversió sectorials que són triats democràticament i que s’encarreguen de decidir sobre els nous projectes empresarials.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Consells d’Inversió (CI) constituïts en les diferents branques que disposarien de diferents fons establerts pel Pla Estratègic, a fi d’assignar-los a les diferents propostes presentades per emprenedors. Les propostes seleccionades s’incorporen al Pla Detallat de l’economia i la seua possible consolidació en l’aparell productiu global es determina per prova i error, en funció de si es compleixen determinats objectius (estalvi, qualitat, etc.).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els Emprenedors (individus o equips) plantegen les seues propostes sobre nous productes, tècniques o projectes empresarials als CI buscant finançament. Les plataformes per al desenvolupament de la innovació empresarial serien similars a les que operen hui: incubadores, encarregades d’acollir projectes en fase de gestació (transformant el coneixement en productes) que compten amb assessoria especialitzada, capacitació i infraestructura; acceleradores: per al desenvolupament de projectes o <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">startups</em> i on s’avalua la seua inserció «tècnica» en l’aparell productiu.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme. Aquesta alternativa és la translació al pla econòmic d’un projecte de democràcia plena, un control econòmic que constitueix condició sine qua non per a aconseguir-lo. Però en què es basa aquest projecte i per què és superior al sistema en el qual ens trobem, sovint presentat com la resposta última a la llibertat humana? En el pròxim article intentarem donar resposta a aqueixa pregunta.</p><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxfuel.com</h6></div></div><div class="elementor-element elementor-element-cbaaded elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="cbaaded" data-widget_type="divider.default" style="--divider-border-color: #eaeaea; --divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29px 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-divider-separator" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: var(--divider-border-width) var(--divider-border-style) var(--divider-border-color); box-sizing: border-box; direction: ltr; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"></span></div></div></div>

Una proposta de planificació econòmica no ve guiada només per l'eficiència, sinó també per criteris normatius lligats a la idea de democràcia i llibertat, impossibles a realitzar dins el capitalisme.

unciona el capitalisme? Moltes de les veus en els mitjans de comunicació fa temps que repeteixen una resposta afirmativa a aqueixa pregunta. Ens diuen que funciona, de forma potser millorable, però raonablement bé. Algunes veus crítiques han assenyalat a vegades que funcionar, ho fa només en pro d’uns pocs, no de la majoria, però han rebut relativament poca atenció i a més se’ls ha acusat de no ser capaces de proposar una alternativa factible a aquest. Però la recent crisi sanitària i social provocada per la pandèmia del Coronavirus sembla que està deixant passe a una futura crisi econòmica, quan tota una generació encara no ha vist un període de bonança que compense els efectes devastadors de la Gran Recessió de 2008.

La majoria de previsions sobre rendiment macroeconòmic auguren un futur lúgubre. S’estima una contracció d’entre 2 i 3 punts percentuals del PIB mundial a final d’any, la qual cosa representa una recessió al nivell de la de 2008 o fins i tot pitjor. Entre altres, els indicadors d’activitat econòmica d’empreses als EUA mostren caigudes en picat quasi inèdites fins hui per al mes de març. En l’Estat espanyol, amb una economia on més del 70% del PIB es troba en el sector terciari, el més afectat per l’actual pandèmia, el rendiment econòmic està tocat de mort. Un 5.2% de caiguda del PIB el primer trimestre i l’augment de 900.000 aturats el corrobora. I de moment únicament s’ha recorregut al mecanisme de l’ERTO per a intentar salvar el lucre de les empreses sense preocupar-se de la precarietat ni dels milers de persones que queden a mercè del no-res. L’economia s’esfondra.

No és d’estranyar, ens diran autoritats i mitjans: factors com les mesures de confinament, la suspensió de les activitats econòmiques o la seua realització en condicions més dificultoses, el teletreball, la prohibició d’aglomeracions, etc. estaven destinats a veure’s reflectits en els resultats econòmics. I molt més profundament en economies amb tantes persones en el sector serveis. Era impossible anticipar-se a una cosa així, a un succés imprevisible, un cigne negre davant el qual simplement un no podia prendre precaucions.

El problema és que això, com la història que la Gran Recessió va ser causada per una bambolla immobiliària imprevisible, és només una xicoteta part de la realitat. La part que li convé als apologetes de l’ordre vigent, o als portaveus dels qui tenen interessos vinculats al fet que res canvie. Abans de l’aparició de la pandèmia, l’activitat econòmica en la majoria d’economies capitalistes «avançades» i fins i tot en diverses economies «en desenvolupament» del Sud Global, estava començant a donar mostres de fatiga i algunes economies ja veien contraccions en el seu PIB. Els mateixos indicadors d’activitat econòmica que han registrat la caiguda òbvia a l’abril, per exemple, assenyalaven un descens en les potències mundials dels EUA i Alemanya des de principis de 2018, amb un lleuger repunt a principis d’enguany. Es culpava a la guerra comercial entre la Xina i els EUA, la inestabilitat derivada del Brexit del Regne Unit, o fins i tot clàssics caps de turc com la «polarització» i auge del «populisme» (el calaix de sastre reaccionari on es fica qualsevol descontentament amb l’ordre vigent per a desqualificar tot per associació). Des de posicions més progressistes es critiquen altres factors com l’increment en la desigualtat. Contra aquest últim tipus d’anàlisis incompletes, des de Cibcom.org reivindiquem les crítiques polítiques i tècniques que mostren, una vegada i una altra quines són les vertaderes causes de la desigualtat.

El problema és que totes aquestes explicacions s’abstenen a fer-se preguntes de major importància. Per exemple per què apareixen regularment «successos imprevisibles» o «problemes» que acaben rebent la culpa de les crisis econòmiques? No se suposa que vivim en el millor sistema econòmic, o en el menys dolent dels sistemes possibles, on l’esforç individual, la innovació i la capacitat de ser un emprenedor es veuen recompensades justament, en redundar en un benefici social? Lluny de ser una qüestió merament teòrica, la pregunta de per què ocorren aquestes crisis té implicacions en les vides quotidianes de milers de milions de persones. Després de cada sacsejada de l’economia veiem com els llocs de treball, el nivell de vida o els serveis públics es veuen destruïts, retallats o, com a mínim, deteriorats.

Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques

La resposta que han donat nombrosos autors, seguint el camí inaugurat per Karl Marx i Friedrich Engels, es basa en una crítica total al funcionament d’aquesta manera de produir i reproduir les nostres societats, presumptament superior a qualsevol altre. Les crisis no es poden explicar solament amb factors o xocs exògens. Aquests poden constituir una espurna que encenga el polvorí, però mai són la causa subjacent de les crisis. Per contra, és la creixent necessitat d’obtenir beneficis i acumular-los el que genera les crisis. Aquesta set de beneficis és l’ànima del capitalisme, el fonament del sistema. I aquests beneficis provenen en última instància del treball humà (sense humans treballant, no hi ha benefici que valga), així que la seua persecució xoca frontalment amb els éssers humans. Aquesta lògica contradictòria no sols porta a deteriorar les condicions de treball i vida, sinó a crisis que tornen a repetir-se una vegada i una altra.

Per a romandre competitius, els capitalistes busquen augmentar els seus beneficis reduint costos. Una de les vies per a aconseguir-ho està a augmentar la productivitat del treball a força de substituir la mà d’obra per maquinària. Quan això es generalitza a l’economia en el seu conjunt, acaba produint una disminució en el benefici extret per cada euro invertit. Això es deu al fet que una major proporció d’aquest, en invertir-se en la producció, es dedica als mitjans de producció, que no generen valor nou, i menys a la mà d’obra, que sí que ho fa. Llavors la quantitat de valor nou generada en proporció a tot el que s’ha gastat tendeix a descendir. I, com ocorre en l’economia en el seu conjunt, la qual cosa val per al valor i el plusvàlua, val també per als preus i el guany. Llavors el guany tendeix a reduir-se, i això redueix la inversió. Aquest cercle infernal porta, en última instància, a la paralització de la inversió i, a llarg termini i de manera indirecta, a les crisis, ja siga promovent la sobreproducció, l’especulació financera, o altres processos.

Les causes aparents que desencadenen les crisis poden ser molt variades. Des d’una fallida d’un gran banc fins a una pandèmia mundial. I la materialització de la crisi, com hem vist en innombrables ocasions, depèn de molts altres factors com el disseny institucional, o elements culturals i socials. El ventall de conseqüències també és ampli: podem trobar respostes públiques dels estats fins a intrigues entre capitalistes per a fer-se conxorxa o trair-se entre ells en persecució de les ruïnes econòmiques. Però les crisis permanents no existeixen, segons Marx, i les recessions o depressions que resulten d’aquest procés finalment causen que una part del capital-valor invertit acaba destruint-se per mitjà de la depreciació de mitjans de producció, fallides o fins i tot condonacions de deutes. Aquest punt sota del cicle econòmic acaba establint les bases per a una recuperació econòmica. Però fins i tot si certes d’aquestes causes i conseqüències puguen solucionar-se, controlar-se o anticipar-se, les crisis continuaran produint-se i com a efecte col·lateral, deteriorant les condicions de treball i per tant de vida de les persones. Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques.

Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.

Una altra de les cares nefastes del sistema capitalista és la seua incapacitat per a fer front a la crisi climàtica que estem vivint des dels seus inicis. Per a contrarestar-la, farien falta mesures planificades a escala estatal per a fer fronts a 4 grans problemes:

Alimentació, en afectar-se radicalment els cultius amb els canvis de temperatura que es produiran.
Combustibles fòssils, perquè és necessari eliminar aquests combustibles per als transports o reduir-los dràsticament.
Incendis, que són cada vegada més freqüents i devastadors a causa de la pujada de temperatures.
Inundacions, ja que afectarà grans parts de les zones costaneres del món i podria arribar a fer desaparéixer regions senceres.

Hi hauria, doncs, que prendre decisions per a transformar els mitjans de producció i els combustibles fòssils que els mouen. Les solucions són ací: eliminar l’ús del carbó fòssil, canviar el paradigma de transport a un basat en ferrocarrils o produir vaixells mercants que no funcionen amb dièsel, entre moltes altres. No obstant això, cadascuna d’aquestes decisions s’escapa de la seua aplicació perquè no genera tant benefici com el que generen els mitjans de producció actualment. Per a quan aquestes tecnologies siguen més rendibles (generen el mateix o més benefici), el problema climàtic serà insuportable. I no parlem de milers, sinó únicament un centenar d’anys segons les previsions més optimistes.

Com pot substituir-se aquesta lògica maquiavèl·lica, si el capitalisme és el «menys dolent» dels sistemes possibles? La resposta és una forma diferent d’organitzar l’economia, que no sols és possible i factible, sinó que, davant cada nou fracàs i ensopegada del capitalisme, s’imposa com una alternativa molt més atractiva. Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.

Quina alternativa existeix a una economia capitalista de mercat?
Suposem una organització econòmica que complisca els següents requisits:

1. que adeqüe l’oferta a la demanda de manera eficient, sense malbarataments;

2. el consum del qual siga democràtic i no depenga de la riquesa de cadascun

3. que permeta a la població establir objectius globals, com reduir la dependència de combustibles fòssils;

4. i que impedisca el lucre a força d’intercanviar mercaderies.

Trobem organitzacions econòmiques planificades dins de les empreses o de les unitats familiars, on el treball s’organitza en funció d’objectius sense un mercat. No obstant això, en aquest cas estem parlant d’estendre’l a tota la societat. En aquest sistema desapareixeria la riquesa individual, ja que no existiria mercat on utilitzar-la, i amb això també desapareixeria la funció dels diners com a mitjà per a mesurar el lucre. Sens dubte tal sistema mantindria el millor del mercat capitalista (equilibrar l’oferta amb la demanda) sense tots els seus inconvenients (desigualtat, classes socials, centralització del poder, etc.).
Però, sí que sembla demostrat històricament que proposades com l’economia de comandament centralitzat o el socialisme de mercat no compleixen tots aqueixos requisits, quines altres alternatives queden?

El treball d’autors com Paul Cockshott o David Laibman ha apuntat en aqueixa direcció. La idea bàsica, que presentem com un horitzó al qual aspirar, però també com una proposta per al debat, intercanvi d’idees i crítica, és la d’una economia planificada amb dos circuits o procediments de coordinació econòmica, alguns membres del grup ja l’hem descrit en altres publicacions. Tots dos operarien de forma superposada, amb diferents funcions que alhora es complementarien:

En una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta

D’un costat estan els procediments de coordinació cientificotècnica: basats en l’optimització matemàtica i la intel·ligència artificial per a l’assignació eficient de recursos, on es fa ús de la informació ja existent, i es reassigna en funció dels canvis en les preferències de consum de la població. Aquest circuit funcionaria d’una manera similar a com organitzen i gestionen en temps real la cadena de subministraments grans empreses actuals com Amazon o Wal-Dt.

D’un altre costat estan els procediments de coordinació i decisió econòmica: amb el disseny d’una estructura institucional per al control social de la inversió i el foment de la innovació empresarial. Aquest circuit tindria el propòsit de generar nova informació de forma descentralitzada, a través d’una estructura de participació plural, que involucraria a actors molt diversos i amb un sistema d’incentius adequat.

El primer circuit comptaria amb diverses opcions tècnicament factibles hui dia capaces d’afrontar la planificació d’una economia complexa com ho permet la programació lineal. Aquest tipus de programació es basa en algorismes que maximitzen una determinada funció que representara l’ajust entre el produït i el consumit. Faria falta també un algorisme automatitzat capaç d’estructurar l’economia nacional.

La programació lineal optimitza una determinada funció objectiu (matemàtica) baix determinades restriccions. Per exemple, optimitzaria l’ús dels recursos i tecnologies disponibles. L’òptim dependria, per descomptat, del que es vera representat en la funció. En el cas de voler optimitzar costos de recursos materials o temps de treball humà, l’optimització buscaria minimitzar una funció que continga informació sobre com es relaciona el temps de treball i els recursos disponibles. Si es perseguira, per contra, optimitzar la producció d’un determinat bé, es maximitzaria la funció objectiu per a produir més quantitat.

Els algorismes iteratius constituirien una sèrie finita d’instruccions que, fent ús de dades ja donades i amb una funció a maximitzar, processarien les dades subministrades fins a arribar a una assignació de recursos determinada. Cockshott i Cottrell, en els seus diferents llibres i articles, proposen optimitzar la funció anomenada «harmonia» d’una economia socialista planificada que representa la divergència entre el produït i el que s’havia planificat prèviament. Les diferents relacions de producció concretes es representarien mitjançant una matriu input-producte de l’economia nacional. Aquest tipus de raonaments seguien treballs com el de Wassily Leontief que descriuria en equacions lineals (amb un contingut donat per determinats coeficients tècnics) la quantitat de recursos necessaris per a produir, en mitjana, una unitat d’un producte en una indústria o l’altra.

Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme

La digitalització de les dades de consum i producció, aquesta vegada sota control col·lectiu i per a benefici comú, serviria per a alimentar algorismes d’intel·ligència artificial que ja existeixen (com és el cas de Amazon Forecasting) i s’usen en les grans corporacions. Les aplicacions, usades per exemple en predicció pics de demanda i escassetat de subministraments, permetrien organitzar de forma més eficient la producció amb temps d’antelació, evitant el malbaratament de matèries primeres, energia i treball. Mentre que en el capitalisme tals tecnologies serveixen per a donar avantatge a una empresa, en una economia planificada serien socialitzades per a benefici general.

El segon circuit de la nostra proposta d’economia democràticament planificada buscaria afrontar la qüestió del control social de la inversió. No busquem una societat on la innovació estiga sotmesa al diktat del mercat i les seues relacions de propietat privada com l’actual. Però tampoc volem imaginar una futura economia sotmesa a una estasis tècnica i tecnològica. Al contrari, en una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta. El nostre ús del terme «emprenedors», per tant, no respon al vel ideològic usat tan sovint en l’actualitat que busca responsabilitzar de manera individual als qui pateixen les fallades d’una economia disfuncional i irracional (proposant que «emprenga» a qui perd el seu treball). Respon més aviat a membres de la societat que genuïnament volen desenvolupar noves idees mitjançant l’ús dels recursos socials, no amb la finalitat de sedimentar les relacions de propietat, sinó per a contribuir al seu avanç social.

La nostra proposta, llançada a fi de generar debat, tindria els següents estadis i actors:

Un Pla Estratègic de l’economia (elaborat periòdicament de manera democràtica i participativa) que establiria prioritats de desenvolupament econòmic i social. A fi d’aconseguir tots aquests objectius el Pla assigna recursos a través de dues vies complementàries: 1) de manera centralitzada, assignant directament la inversió a activitats i projectes concrets (prioritzant determinades branques, investigacions, noves tecnologies, infraestructures, etc.); i 2) de manera descentralitzada, per mitjà de Consells d’Inversió sectorials que són triats democràticament i que s’encarreguen de decidir sobre els nous projectes empresarials.

Consells d’Inversió (CI) constituïts en les diferents branques que disposarien de diferents fons establerts pel Pla Estratègic, a fi d’assignar-los a les diferents propostes presentades per emprenedors. Les propostes seleccionades s’incorporen al Pla Detallat de l’economia i la seua possible consolidació en l’aparell productiu global es determina per prova i error, en funció de si es compleixen determinats objectius (estalvi, qualitat, etc.).

Els Emprenedors (individus o equips) plantegen les seues propostes sobre nous productes, tècniques o projectes empresarials als CI buscant finançament. Les plataformes per al desenvolupament de la innovació empresarial serien similars a les que operen hui: incubadores, encarregades d’acollir projectes en fase de gestació (transformant el coneixement en productes) que compten amb assessoria especialitzada, capacitació i infraestructura; acceleradores: per al desenvolupament de projectes o startups i on s’avalua la seua inserció «tècnica» en l’aparell productiu.

Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme. Aquesta alternativa és la translació al pla econòmic d’un projecte de democràcia plena, un control econòmic que constitueix condició sine qua non per a aconseguir-lo. Però en què es basa aquest projecte i per què és superior al sistema en el qual ens trobem, sovint presentat com la resposta última a la llibertat humana? En el pròxim article intentarem donar resposta a aqueixa pregunta.

Foto de portada: pxfuel.com

<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Les previsions econòmiques negatives que comencen a sortir a la llum no només reflecteixen l'aturada provocada per la pandèmia, sinó també una estructura productiva fràgil i desequilibrada.</span><div><span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;"><br /></span></div><div><span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">  </span><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px;">a dos dies, a dia 8 de juny de 2020, sortia publicat un informe del Banc d’Espanya que abordava les primeres previsions sobre l’impacte de la pandèmia del COVID19 en l’economia espanyola. En el mateix sentit que les previsions macroeconòmiques que s’estan fent a la Zona Euro, l’organisme planteja tres escenaris a mig i llarg termini, tots sotmesos a importants riscos a la baixa.</span></div><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En el millor dels escenaris ens situaríem als nivells de PIB pre COVID l’any 2022, després d’una caiguda del 9% aquest any 2020 i un rebot a l’alça del 7,7% l’any 2021. L’atur, tot i així, es trobaria el 2022 encara tres punts percentuals per sobre del nivell de 2019. L’escenari moderat preveu una caiguda de l’11% aquest any en curs i, si bé també preveu un rebot del 9% l’any 2021 i tot i que s’hi acostaria, el 2022 encara no s’haurien recuperat els nivells anteriors a la crisi del PIB i l’atur es situaria al 17,4%, 0,3% per sobre del nivell previst en l’escenari més pessimista. Finalment, el Banc d’Espanya apunta un escenari molt pessimista i insisteix en que és més que probable: la caiguda aquest any seria de més d’un 15% del PIB i l’atur quedaria prop d’un 23% l’any 2022, 9 punts percentuals per sobre del nivell de 2019. En aquest últim escenari es preveu que la pandèmia causaria danys notables en el teixit productiu: es tancarien moltes empreses i això podria provocar també un xoc financer que amplifiqués la caiguda.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El Banc d’Espanya insisteix en què la incertesa és gran i que depèn molt fonamentalment de qüestions sanitàries que escapen de l’abast de la política econòmica. Aquesta incertesa també té efectes notables en diversos elements fonamentals pel creixement, com son el consum privat o la inversió de les empreses. A la vegada, la manca d’inversió i consum té un efecte depressor en el conjunt de l’economia, i el tancament d’empreses i l’augment de l’atur ens dibuixa una espècie de cercle viciós que sembla poder-se aturar només amb l’acció de la despesa pública. La despesa pública, per la seva banda, es troba limitada per elements de caràcter polític, com és la creença en el dogma neoliberal de l’estabilitat fiscal, punt important en l’acord de govern entre PSOE i Podemos.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14373 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-768x432.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-768x432.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/working-structure-roof-building-transport-construction-1265273-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Finalment, l’informe deixa clar que l’Estat espanyol es troba entre els països de l’Eurozona que més es veurà afectat. Per més que situa el tant estricte confinament com a una de les causes, reconeix també el pes que hi té l’estructura de la seva economia. Quina és aquesta estructura?</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La dèbil i excloent estructura productiva espanyola</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En primer lloc, el pes dels serveis. Amb la seva entrada a la Unió Europea, l’Estat espanyol pateix un fort procés de desindustrialització i una conseqüent especialització en el sector serveis. Aquest sector requereix molta més mà d’obra que un sector intensiu en capital on les màquines hi tinguin un pes molt més important. Aquest fet el fa ser essencialment menys productiu i sol requerir d’una força de treball molt menys especialitzada, que crea molt menys valor afegit i amb salaris força més baixos. Son a més, sectors molt afectats per la pandèmia ja que exigeixen d’una alta interacció social que s’ha vist altament limitada amb les mesures de confinament. Els serveis (i sectors) més importants en el conjunt del PIB espanyol son el transport, el comerç i l’hostaleria, precisament els serveis que concentren la demanda turística.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En aquest sentit i en segon lloc, l’especialització relativa del conjunt de l’Estat espanyol —i la total d’alguns dels seus territoris com les Illes Balears— en el turisme. L’especialització en aquest sector, en absència de xocs externs com representa la COVID-19, té efectes en el conjunt de l’economia amb notables implicacions en el mig i el llarg termini. En primer lloc, concentra els llocs de treball més precaris, on la temporalitat, les hores no pagades i els baixos salaris son la norma. En segon lloc, aquests salaris baixos tenen menys nivell adquisitiu a mesura que la pressió que l’hostaleria —de la mà del sector immobiliari— exerceix sobre el preu del sòl augmenta. Els salaris baixos i l’alça del preu del sòl que es tradueixen en un augment del preu de l’habitatge no serien un problema en termes macroeconòmics si aquests guanys que s’embutxaca el capital (a través de pagar-nos menys i a través d’extreure elevades quantitats del sòl) es reinvertissin en l’economia productiva i es generessin llocs de treball de creixent valor afegit. Tot i així, l’elevada presència de fons voltors situats fora de les fronteres fiscals de l’Estat fa que es repatriïn bona part d’aquests beneficis i aquí no en quedi ni un borrall. Per altra banda, la mateixa dinàmica de l’estructura productiva de l’Estat espanyol, terciaritzada i amb aquest pes del turisme i el sector immobiliari, és molt poc procliu a la inversió productiva i a la innovació que permetria dotar de sentit econòmic aquesta apropiació sistemàtica dels fruits dels treballadors de l’Estat per part del capital. </p><blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol</p></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En tercer lloc, el xoc de la pandèmia no és igual en una estructura productiva que en una altra. Més enllà del lògic impacte en el turisme internacional i per tant, en el nombre de turistes que rep l’Estat, l’estructura del mercat de treball espanyol resultant de la crisi de 2008 i les successives reformes laborals és força procliu a què el xoc sigui molt elevat en el mercat de treball. Des de 2014, i tal i com apunta el Banc d’Espanya, l’economia espanyola havia mostrat una tendència a la creació d’ocupació més o menys constant. Tot i així, cal analitzar de quins llocs de treball estem parlant: el pes dels contractes temporals i de la subocupació és molt elevat. A més, es concentra en aquest sector serveis tant central en l’economia espanyola. La majoria d’aquests llocs de treball temporals es destruiran, i això farà que, en qualsevol dels escenaris, inclús en el més optimista, l’atur augmenti de forma exponencial i s’estabilitzi en un nivell pròxim al 20% en qualsevol dels escenaris. Això suposarà un nou retrocés del nivell de vida del conjunt de les classes populars, unes classes populars que encara estan assumint els ajustaments i sacrificis que es van haver de fer a nivell macroeconòmic per sortir de la crisis del 2008, <a href="https://catarsimagazin.cat/un-pla-contra-el-shock-economic/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">tal i com apunta molt bé Francisco Navarro</a>.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Solució: sobirania i nacionalització</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Finalment, cal tenir clar que la dinàmica productiva, a nivell espanyol, europeu i mundial, es veu amplificada per la dinàmica financera, <a href="https://catarsimagazin.cat/no-es-coronavirus-es-poca-plusvalua-per-tant-de-capital/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">en el sentit que jo mateixa apuntava en aquest article de mitjans de març previ a la declaració de l’Estat d’Alarma</a>. Les accions de l’eurozona i del govern espanyol poden influir en el desenvolupament dels escenaris plantejats pel Banc d’Espanya, però si la despesa pública augmenta i amb ella el deute públic, en absència de regulació en els mercats financers internacionals, difícilment es podran evitar nous escenaris d’austeritat, sempre en detriment de la sobirania econòmica.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14374 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-768x432.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-768x432.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/work-man-cafe-coffee-shop-coffee-restaurant-593751-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A banda de la quimèrica regulació de l’anàrquic mercat financer en tot el seu conjunt mundial, l’Estat espanyol té notables reptes pel que fa a la seva estructura productiva.  Però, tal i com he comentat, en absència de direcció política de la inversió i del desenvolupament d’una forta política industrial, la dinàmica tendeix a perpetuar-se intrínsecament en detriment de la inversió productiva i la innovació. Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol actual, per més que la situació era idònia: tal i com apunta molt bé Navarro <a href="https://catarsimagazin.cat/un-pla-contra-el-shock-economic/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">a aquest article</a>, amb la pandèmia s’ha demostrat que la dinàmica del mercat privat no permetia garantir el mínim que exigia l’emergència sanitària ni trobar en les seves mateixes eines solucions per les problemàtiques derivades que anaven apareixent dia rere dia. I no ho ha pogut fer perquè no és el seu objectiu. L’objectiu general del lliure mercat (és a dir, de les persones que hi operen) és el lucre individual, la <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">lògica de l’expansió contínua dels beneficis</em>. Si es volen assolir determinats objectius com ara alterar l’estructura productiva de l’Estat espanyol, cal trencar amb el <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">laissez faire</em> (totalment discrecional en el lliure mercat, ja que quan es tracta de rescatar els adinerats, benvinguda és la intervenció!) i apostar per la planificació a través de la intervenció i la nacionalització de sectors essencials.</p><h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxhere.com</h6>

Les previsions econòmiques negatives que comencen a sortir a la llum no només reflecteixen l'aturada provocada per la pandèmia, sinó també una estructura productiva fràgil i desequilibrada.

a dos dies, a dia 8 de juny de 2020, sortia publicat un informe del Banc d’Espanya que abordava les primeres previsions sobre l’impacte de la pandèmia del COVID19 en l’economia espanyola. En el mateix sentit que les previsions macroeconòmiques que s’estan fent a la Zona Euro, l’organisme planteja tres escenaris a mig i llarg termini, tots sotmesos a importants riscos a la baixa.

En el millor dels escenaris ens situaríem als nivells de PIB pre COVID l’any 2022, després d’una caiguda del 9% aquest any 2020 i un rebot a l’alça del 7,7% l’any 2021. L’atur, tot i així, es trobaria el 2022 encara tres punts percentuals per sobre del nivell de 2019. L’escenari moderat preveu una caiguda de l’11% aquest any en curs i, si bé també preveu un rebot del 9% l’any 2021 i tot i que s’hi acostaria, el 2022 encara no s’haurien recuperat els nivells anteriors a la crisi del PIB i l’atur es situaria al 17,4%, 0,3% per sobre del nivell previst en l’escenari més pessimista. Finalment, el Banc d’Espanya apunta un escenari molt pessimista i insisteix en que és més que probable: la caiguda aquest any seria de més d’un 15% del PIB i l’atur quedaria prop d’un 23% l’any 2022, 9 punts percentuals per sobre del nivell de 2019. En aquest últim escenari es preveu que la pandèmia causaria danys notables en el teixit productiu: es tancarien moltes empreses i això podria provocar també un xoc financer que amplifiqués la caiguda.

El Banc d’Espanya insisteix en què la incertesa és gran i que depèn molt fonamentalment de qüestions sanitàries que escapen de l’abast de la política econòmica. Aquesta incertesa també té efectes notables en diversos elements fonamentals pel creixement, com son el consum privat o la inversió de les empreses. A la vegada, la manca d’inversió i consum té un efecte depressor en el conjunt de l’economia, i el tancament d’empreses i l’augment de l’atur ens dibuixa una espècie de cercle viciós que sembla poder-se aturar només amb l’acció de la despesa pública. La despesa pública, per la seva banda, es troba limitada per elements de caràcter polític, com és la creença en el dogma neoliberal de l’estabilitat fiscal, punt important en l’acord de govern entre PSOE i Podemos.

Finalment, l’informe deixa clar que l’Estat espanyol es troba entre els països de l’Eurozona que més es veurà afectat. Per més que situa el tant estricte confinament com a una de les causes, reconeix també el pes que hi té l’estructura de la seva economia. Quina és aquesta estructura?

La dèbil i excloent estructura productiva espanyola

En primer lloc, el pes dels serveis. Amb la seva entrada a la Unió Europea, l’Estat espanyol pateix un fort procés de desindustrialització i una conseqüent especialització en el sector serveis. Aquest sector requereix molta més mà d’obra que un sector intensiu en capital on les màquines hi tinguin un pes molt més important. Aquest fet el fa ser essencialment menys productiu i sol requerir d’una força de treball molt menys especialitzada, que crea molt menys valor afegit i amb salaris força més baixos. Son a més, sectors molt afectats per la pandèmia ja que exigeixen d’una alta interacció social que s’ha vist altament limitada amb les mesures de confinament. Els serveis (i sectors) més importants en el conjunt del PIB espanyol son el transport, el comerç i l’hostaleria, precisament els serveis que concentren la demanda turística.

En aquest sentit i en segon lloc, l’especialització relativa del conjunt de l’Estat espanyol —i la total d’alguns dels seus territoris com les Illes Balears— en el turisme. L’especialització en aquest sector, en absència de xocs externs com representa la COVID-19, té efectes en el conjunt de l’economia amb notables implicacions en el mig i el llarg termini. En primer lloc, concentra els llocs de treball més precaris, on la temporalitat, les hores no pagades i els baixos salaris son la norma. En segon lloc, aquests salaris baixos tenen menys nivell adquisitiu a mesura que la pressió que l’hostaleria —de la mà del sector immobiliari— exerceix sobre el preu del sòl augmenta. Els salaris baixos i l’alça del preu del sòl que es tradueixen en un augment del preu de l’habitatge no serien un problema en termes macroeconòmics si aquests guanys que s’embutxaca el capital (a través de pagar-nos menys i a través d’extreure elevades quantitats del sòl) es reinvertissin en l’economia productiva i es generessin llocs de treball de creixent valor afegit. Tot i així, l’elevada presència de fons voltors situats fora de les fronteres fiscals de l’Estat fa que es repatriïn bona part d’aquests beneficis i aquí no en quedi ni un borrall. Per altra banda, la mateixa dinàmica de l’estructura productiva de l’Estat espanyol, terciaritzada i amb aquest pes del turisme i el sector immobiliari, és molt poc procliu a la inversió productiva i a la innovació que permetria dotar de sentit econòmic aquesta apropiació sistemàtica dels fruits dels treballadors de l’Estat per part del capital.

Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol

En tercer lloc, el xoc de la pandèmia no és igual en una estructura productiva que en una altra. Més enllà del lògic impacte en el turisme internacional i per tant, en el nombre de turistes que rep l’Estat, l’estructura del mercat de treball espanyol resultant de la crisi de 2008 i les successives reformes laborals és força procliu a què el xoc sigui molt elevat en el mercat de treball. Des de 2014, i tal i com apunta el Banc d’Espanya, l’economia espanyola havia mostrat una tendència a la creació d’ocupació més o menys constant. Tot i així, cal analitzar de quins llocs de treball estem parlant: el pes dels contractes temporals i de la subocupació és molt elevat. A més, es concentra en aquest sector serveis tant central en l’economia espanyola. La majoria d’aquests llocs de treball temporals es destruiran, i això farà que, en qualsevol dels escenaris, inclús en el més optimista, l’atur augmenti de forma exponencial i s’estabilitzi en un nivell pròxim al 20% en qualsevol dels escenaris. Això suposarà un nou retrocés del nivell de vida del conjunt de les classes populars, unes classes populars que encara estan assumint els ajustaments i sacrificis que es van haver de fer a nivell macroeconòmic per sortir de la crisis del 2008, tal i com apunta molt bé Francisco Navarro.

Solució: sobirania i nacionalització

Finalment, cal tenir clar que la dinàmica productiva, a nivell espanyol, europeu i mundial, es veu amplificada per la dinàmica financera, en el sentit que jo mateixa apuntava en aquest article de mitjans de març previ a la declaració de l’Estat d’Alarma. Les accions de l’eurozona i del govern espanyol poden influir en el desenvolupament dels escenaris plantejats pel Banc d’Espanya, però si la despesa pública augmenta i amb ella el deute públic, en absència de regulació en els mercats financers internacionals, difícilment es podran evitar nous escenaris d’austeritat, sempre en detriment de la sobirania econòmica.

A banda de la quimèrica regulació de l’anàrquic mercat financer en tot el seu conjunt mundial, l’Estat espanyol té notables reptes pel que fa a la seva estructura productiva. Però, tal i com he comentat, en absència de direcció política de la inversió i del desenvolupament d’una forta política industrial, la dinàmica tendeix a perpetuar-se intrínsecament en detriment de la inversió productiva i la innovació. Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol actual, per més que la situació era idònia: tal i com apunta molt bé Navarro a aquest article, amb la pandèmia s’ha demostrat que la dinàmica del mercat privat no permetia garantir el mínim que exigia l’emergència sanitària ni trobar en les seves mateixes eines solucions per les problemàtiques derivades que anaven apareixent dia rere dia. I no ho ha pogut fer perquè no és el seu objectiu. L’objectiu general del lliure mercat (és a dir, de les persones que hi operen) és el lucre individual, la lògica de l’expansió contínua dels beneficis. Si es volen assolir determinats objectius com ara alterar l’estructura productiva de l’Estat espanyol, cal trencar amb el laissez faire (totalment discrecional en el lliure mercat, ja que quan es tracta de rescatar els adinerats, benvinguda és la intervenció!) i apostar per la planificació a través de la intervenció i la nacionalització de sectors essencials.