Antiracisme o barbàrie

Es deia George Floyd, i ja és immortal.

El seu nom estarà lligat per sempre a la lluita antiracista, a la lluita per la llibertat, perquè així ho han volgut els seus germans i germanes, que li han retut el millor homenatge que se li pot retre a un oprimit: intensificant la lluita, positivitzant la ràbia i intentant posar l’enemic comú contra les cordes. La seva mort ha estat una gran injustícia, però els militants antiracistes han aconseguit que no sigui en va.

L’origen dels Estats Units d’Amèrica es remunta a uns fets històrics àmpliament estudiats, narrats i fins i tot convertits en producte d’entreteniment:

Els Estats Units és un país aixecat sobre l’extermini dels pobles que vivien en aquelles terres i la mà d’obra esclava importada d’Àfrica, obligada a treballar les terres espoliades als indis per tal d’extreure’n la riquesa. Aquests dos actes de terror són a la columna vertebral del sistema econòmic i social del país.

Els nombrosos treballs dedicats a analitzar aquest període històric, d’una banda, i la manca de treballs, narracions o productes de masses dedicats a analitzar la relació entre els EUA actuals i els de la colonització i l’esclavisme, de l’altra, generen un efecte perniciós; la falsa sensació que hi va haver un tancament d’aquella etapa, un abans i un després que, sovint, s’ubica en l’imaginari col·lectiu en el moment de la victòria del nord sobre el sud, en el marc de la guerra civil americana.

Lluny d’aquesta idea, el sistema d’opressió sobre el qual s’aixeca el sistema econòmic del país, el capitalisme, es manté dempeus, s’ha sofisticat i és condició indispensable perquè aquest sistema segueixi funcionant a ple rendiment.

No és casualitat que la comunitat amb els índexs de pobresa més alts dels EUA sigui la dels descendents dels pobles originaris, els indis: més d’un 25% de les persones d’aquest col·lectiu són pobres. Tampoc no és casualitat que als indis els segueixi la comunitat negra, que supera el 20%, o que la pobresa entre les persones blanques estigui al voltant del 10%.

Tampoc no hi ha casualitat en la composició de la població de reclusos del país, vas comunicant amb la pobresa. Els índexs entre la població nadiua americana i negra es disparen: la població nadiua americana és empresonada 4 vegades més que la blanca, i la població negra -tot i constituir el 12% de la població del país- representa el 33% de la població reclusa.

Es tracta, ni més ni menys, de la perpetuació d’aquell acte fundacional, canviant les cadenes i els cops de fuet per lleis iguals per a tothom sobre el paper, però amb una aplicació regida sota criteris clarament racistes i classistes; actualitzant el sistema de drets per tal de mantenir la pau social sense posar en risc els privilegis de la classe dominant, és a dir, repartint les molles.

L’assassinat de George Floyd és un dany col·lateral d’aquest ordre establert, víctima de la violència racista necessària exercida amb l’objectiu de mantenir disciplinats els cossos negres, fer-los saber per on poden i no poden caminar, amb quin to han de parlar als blancs, fer-los sentir temorosos i culpables per ser negres, fer-los saber que són una merda. Una disciplina sense la qual tot el sistema econòmic trontollaria.

El sistema capitalista necessita mantenir la major part de la població sotmesa, alienada i mesella per tal de perpetuar-se. I el racisme s’ha demostrat una eina molt útil al llarg de la història per acomplir aquestes finalitats.

Les divisions ètniques amb rerefons econòmic generen un fort sentiment d’adhesió i deshumanització de l’altre. La por de perdre privilegis, poder adquisitiu, estatus o les poques coses que es tenen, sempre alimentada per les classes dominants, fa que una bona part de la classe treballadora accepti les barbaritats que es cometen contra una altra part d’aquesta classe. I que, fins i tot, participi activament en el racisme i ajudi, així, a apuntalar el mateix sistema que l’oprimeix.

El racisme és una manera de fer acceptable allò que en altres circumstàncies seria motiu de rebuig i revolta al cap de pocs segons de produir-se.

Les teories racistes, eugenèsiques, emeses tal com raja, sense cap mena de filtre ni correcció política -no calia-, van fer acceptable l’esclavatge d’éssers humans i es mantenen fortament arrelades en el subconscient col·lectiu, perpetuades i actualitzades amb la subtilitat criminal que permeten els mitjans de masses i la seva propaganda, ara sí, embardissades amb una capa de correcció política. Fins al punt de fer acceptable la mort de desenes de milers de negres al mar Mediterrani. Acceptable en el sentit que aquestes barbaritats no provoquen grans mostres de rebuig, i els carrers disten molt d’estar en flames cada cop que es comet un acte de racisme. Fins fa pocs dies, als Estats Units.

Si avui dia la lluita antiracista és en boca de tothom, és només gràcies a la feina de les militants antiracistes que durant segles han anat fent de contrapès a tota la propaganda i ideologia racista que impregna el capitalisme. Cada un d’ells ha afegit el seu gra de sorra per enfortir la trinxera d’aquest flanc de la lluita de la classe treballadora. De Thomas Sankara a Angela Davis, i de Nina Simone a Patrice Lumumba.

I, com sempre passa quan hi ha revolta, apareix l’oportunisme: els qui mantenen els Centres d’Internament d’Estrangers oberts o deixen morir milers al mar; o callen enfront del racisme institucional exercit pels diferents cossos policials arreu; o dissenyen lleis d’estrangeria; o aixequen murs mortals; o difonen missatges d’odi i criminalització vers les persones en procés de migració, ara, ARA, volen surfejar l’onada. I els podeu veure agenollant-se en senyal de solidaritat amb la lluita antiracista, retirant noms de carrers i estàtues a esclavistes, prometent ampliacions de drets, escrivint piulades de caire antiracista, demanant perdó. Res, RES: són llàgrimes de cocodril, i l’únic que anhelen és que tot torni a la normalitat, que res no els esquitxi i així poder mantenir les seves poltrones, els privilegis i els sous, allò que s’entén com a pau social. Són part imprescindible del sistema capitalista, gent mesella a les ordres de l’amo.

Contra això, la recepta ja està inventada, i ha dut la lluita antiracista fins al punt on és ara: un moment històric. Lluita, lluita i més lluita. L’única manera d’avançar.