La solució té dos noms: intervenir i nacionalitzar

Les previsions econòmiques negatives que comencen a sortir a la llum no només reflecteixen l'aturada provocada per la pandèmia, sinó també una estructura productiva fràgil i desequilibrada.

En el millor dels escenaris ens situaríem als nivells de PIB pre COVID l’any 2022, després d’una caiguda del 9% aquest any 2020 i un rebot a l’alça del 7,7% l’any 2021. L’atur, tot i així, es trobaria el 2022 encara tres punts percentuals per sobre del nivell de 2019. L’escenari moderat preveu una caiguda de l’11% aquest any en curs i, si bé també preveu un rebot del 9% l’any 2021 i tot i que s’hi acostaria, el 2022 encara no s’haurien recuperat els nivells anteriors a la crisi del PIB i l’atur es situaria al 17,4%, 0,3% per sobre del nivell previst en l’escenari més pessimista. Finalment, el Banc d’Espanya apunta un escenari molt pessimista i insisteix en que és més que probable: la caiguda aquest any seria de més d’un 15% del PIB i l’atur quedaria prop d’un 23% l’any 2022, 9 punts percentuals per sobre del nivell de 2019. En aquest últim escenari es preveu que la pandèmia causaria danys notables en el teixit productiu: es tancarien moltes empreses i això podria provocar també un xoc financer que amplifiqués la caiguda.

El Banc d’Espanya insisteix en què la incertesa és gran i que depèn molt fonamentalment de qüestions sanitàries que escapen de l’abast de la política econòmica. Aquesta incertesa també té efectes notables en diversos elements fonamentals pel creixement, com son el consum privat o la inversió de les empreses. A la vegada, la manca d’inversió i consum té un efecte depressor en el conjunt de l’economia, i el tancament d’empreses i l’augment de l’atur ens dibuixa una espècie de cercle viciós que sembla poder-se aturar només amb l’acció de la despesa pública. La despesa pública, per la seva banda, es troba limitada per elements de caràcter polític, com és la creença en el dogma neoliberal de l’estabilitat fiscal, punt important en l’acord de govern entre PSOE i Podemos.

Finalment, l’informe deixa clar que l’Estat espanyol es troba entre els països de l’Eurozona que més es veurà afectat. Per més que situa el tant estricte confinament com a una de les causes, reconeix també el pes que hi té l’estructura de la seva economia. Quina és aquesta estructura?

La dèbil i excloent estructura productiva espanyola

En primer lloc, el pes dels serveis. Amb la seva entrada a la Unió Europea, l’Estat espanyol pateix un fort procés de desindustrialització i una conseqüent especialització en el sector serveis. Aquest sector requereix molta més mà d’obra que un sector intensiu en capital on les màquines hi tinguin un pes molt més important. Aquest fet el fa ser essencialment menys productiu i sol requerir d’una força de treball molt menys especialitzada, que crea molt menys valor afegit i amb salaris força més baixos. Son a més, sectors molt afectats per la pandèmia ja que exigeixen d’una alta interacció social que s’ha vist altament limitada amb les mesures de confinament. Els serveis (i sectors) més importants en el conjunt del PIB espanyol son el transport, el comerç i l’hostaleria, precisament els serveis que concentren la demanda turística.

En aquest sentit i en segon lloc, l’especialització relativa del conjunt de l’Estat espanyol —i la total d’alguns dels seus territoris com les Illes Balears— en el turisme. L’especialització en aquest sector, en absència de xocs externs com representa la COVID-19, té efectes en el conjunt de l’economia amb notables implicacions en el mig i el llarg termini. En primer lloc, concentra els llocs de treball més precaris, on la temporalitat, les hores no pagades i els baixos salaris son la norma. En segon lloc, aquests salaris baixos tenen menys nivell adquisitiu a mesura que la pressió que l’hostaleria —de la mà del sector immobiliari— exerceix sobre el preu del sòl augmenta. Els salaris baixos i l’alça del preu del sòl que es tradueixen en un augment del preu de l’habitatge no serien un problema en termes macroeconòmics si aquests guanys que s’embutxaca el capital (a través de pagar-nos menys i a través d’extreure elevades quantitats del sòl) es reinvertissin en l’economia productiva i es generessin llocs de treball de creixent valor afegit. Tot i així, l’elevada presència de fons voltors situats fora de les fronteres fiscals de l’Estat fa que es repatriïn bona part d’aquests beneficis i aquí no en quedi ni un borrall. Per altra banda, la mateixa dinàmica de l’estructura productiva de l’Estat espanyol, terciaritzada i amb aquest pes del turisme i el sector immobiliari, és molt poc procliu a la inversió productiva i a la innovació que permetria dotar de sentit econòmic aquesta apropiació sistemàtica dels fruits dels treballadors de l’Estat per part del capital. 

Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol

En tercer lloc, el xoc de la pandèmia no és igual en una estructura productiva que en una altra. Més enllà del lògic impacte en el turisme internacional i per tant, en el nombre de turistes que rep l’Estat, l’estructura del mercat de treball espanyol resultant de la crisi de 2008 i les successives reformes laborals és força procliu a què el xoc sigui molt elevat en el mercat de treball. Des de 2014, i tal i com apunta el Banc d’Espanya, l’economia espanyola havia mostrat una tendència a la creació d’ocupació més o menys constant. Tot i així, cal analitzar de quins llocs de treball estem parlant: el pes dels contractes temporals i de la subocupació és molt elevat. A més, es concentra en aquest sector serveis tant central en l’economia espanyola. La majoria d’aquests llocs de treball temporals es destruiran, i això farà que, en qualsevol dels escenaris, inclús en el més optimista, l’atur augmenti de forma exponencial i s’estabilitzi en un nivell pròxim al 20% en qualsevol dels escenaris. Això suposarà un nou retrocés del nivell de vida del conjunt de les classes populars, unes classes populars que encara estan assumint els ajustaments i sacrificis que es van haver de fer a nivell macroeconòmic per sortir de la crisis del 2008, tal i com apunta molt bé Francisco Navarro.

Solució: sobirania i nacionalització

Finalment, cal tenir clar que la dinàmica productiva, a nivell espanyol, europeu i mundial, es veu amplificada per la dinàmica financera, en el sentit que jo mateixa apuntava en aquest article de mitjans de març previ a la declaració de l’Estat d’Alarma. Les accions de l’eurozona i del govern espanyol poden influir en el desenvolupament dels escenaris plantejats pel Banc d’Espanya, però si la despesa pública augmenta i amb ella el deute públic, en absència de regulació en els mercats financers internacionals, difícilment es podran evitar nous escenaris d’austeritat, sempre en detriment de la sobirania econòmica.

A banda de la quimèrica regulació de l’anàrquic mercat financer en tot el seu conjunt mundial, l’Estat espanyol té notables reptes pel que fa a la seva estructura productiva.  Però, tal i com he comentat, en absència de direcció política de la inversió i del desenvolupament d’una forta política industrial, la dinàmica tendeix a perpetuar-se intrínsecament en detriment de la inversió productiva i la innovació. Desenvolupar política industrial o de direcció de la inversió en pro d’un projecte de desenvolupament econòmic i social exigeix una notable voluntat política, una voluntat política que durant l’Estat d’Alarma no ha semblat presentar el govern espanyol actual, per més que la situació era idònia: tal i com apunta molt bé Navarro a aquest article, amb la pandèmia s’ha demostrat que la dinàmica del mercat privat no permetia garantir el mínim que exigia l’emergència sanitària ni trobar en les seves mateixes eines solucions per les problemàtiques derivades que anaven apareixent dia rere dia. I no ho ha pogut fer perquè no és el seu objectiu. L’objectiu general del lliure mercat (és a dir, de les persones que hi operen) és el lucre individual, la lògica de l’expansió contínua dels beneficis. Si es volen assolir determinats objectius com ara alterar l’estructura productiva de l’Estat espanyol, cal trencar amb el laissez faire (totalment discrecional en el lliure mercat, ja que quan es tracta de rescatar els adinerats, benvinguda és la intervenció!) i apostar per la planificació a través de la intervenció i la nacionalització de sectors essencials.

Foto de portada: pxhere.com