Planificació: una alternativa racional al mercat

Funciona el capitalisme? Moltes de les veus en els mitjans de comunicació fa temps que repeteixen una resposta afirmativa a aqueixa pregunta. Ens diuen que funciona, de forma potser millorable, però raonablement bé. Algunes veus crítiques han assenyalat a vegades que funcionar, ho fa només en pro d’uns pocs, no de la majoria, però han rebut relativament poca atenció i a més se’ls ha acusat de no ser capaces de proposar una alternativa factible a aquest. Però la recent crisi sanitària i social provocada per la pandèmia del Coronavirus sembla que està deixant passe a una futura crisi econòmica, quan tota una generació encara no ha vist un període de bonança que compense els efectes devastadors de la Gran Recessió de 2008.

La majoria de previsions sobre rendiment macroeconòmic auguren un futur lúgubre. S’estima una contracció d’entre 2 i 3 punts percentuals del PIB mundial a final d’any, la qual cosa representa una recessió al nivell de la de 2008 o fins i tot pitjor. Entre altres, els indicadors d’activitat econòmica d’empreses als EUA mostren caigudes en picat quasi inèdites fins hui per al mes de març. En l’Estat espanyol, amb una economia on més del 70% del PIB es troba en el sector terciari, el més afectat per l’actual pandèmia, el rendiment econòmic està tocat de mort. Un 5.2% de caiguda del PIB el primer trimestre i l’augment de 900.000 aturats el corrobora. I de moment únicament s’ha recorregut al mecanisme de l’ERTO per a intentar salvar el lucre de les empreses sense preocupar-se de la precarietat ni dels milers de persones que queden a mercè del no-res. L’economia s’esfondra.

No és d’estranyar, ens diran autoritats i mitjans: factors com les mesures de confinament, la suspensió de les activitats econòmiques o la seua realització en condicions més dificultoses, el teletreball, la prohibició d’aglomeracions, etc. estaven destinats a veure’s reflectits en els resultats econòmics. I molt més profundament en economies amb tantes persones en el sector serveis. Era impossible anticipar-se a una cosa així, a un succés imprevisible, un cigne negre davant el qual simplement un no podia prendre precaucions.

El problema és que això, com la història que la Gran Recessió va ser causada per una bambolla immobiliària imprevisible, és només una xicoteta part de la realitat. La part que li convé als apologetes de l’ordre vigent, o als portaveus dels qui tenen interessos vinculats al fet que res canvie. Abans de l’aparició de la pandèmia, l’activitat econòmica en la majoria d’economies capitalistes «avançades» i fins i tot en diverses economies «en desenvolupament» del Sud Global, estava començant a donar mostres de fatiga i algunes economies ja veien contraccions en el seu PIB. Els mateixos indicadors d’activitat econòmica que han registrat la caiguda òbvia a l’abril, per exemple, assenyalaven un descens en les potències mundials dels EUA i Alemanya des de principis de 2018, amb un lleuger repunt a principis d’enguany. Es culpava a la guerra comercial entre la Xina i els EUA, la inestabilitat derivada del Brexit del Regne Unit, o fins i tot clàssics caps de turc com la «polarització» i auge del «populisme» (el calaix de sastre reaccionari on es fica qualsevol descontentament amb l’ordre vigent per a desqualificar tot per associació). Des de posicions més progressistes es critiquen altres factors com l’increment en la desigualtat. Contra aquest últim tipus d’anàlisis incompletes, des de Cibcom.org reivindiquem les crítiques polítiques i tècniques que mostren, una vegada i una altra quines són les vertaderes causes de la desigualtat.

El problema és que totes aquestes explicacions s’abstenen a fer-se preguntes de major importància. Per exemple per què apareixen regularment «successos imprevisibles» o «problemes» que acaben rebent la culpa de les crisis econòmiques? No se suposa que vivim en el millor sistema econòmic, o en el menys dolent dels sistemes possibles, on l’esforç individual, la innovació i la capacitat de ser un emprenedor es veuen recompensades justament, en redundar en un benefici social? Lluny de ser una qüestió merament teòrica, la pregunta de per què ocorren aquestes crisis té implicacions en les vides quotidianes de milers de milions de persones. Després de cada sacsejada de l’economia veiem com els llocs de treball, el nivell de vida o els serveis públics es veuen destruïts, retallats o, com a mínim, deteriorats.

Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques

La resposta que han donat nombrosos autors, seguint el camí inaugurat per Karl Marx i Friedrich Engels, es basa en una crítica total al funcionament d’aquesta manera de produir i reproduir les nostres societats, presumptament superior a qualsevol altre. Les crisis no es poden explicar solament amb factors o xocs exògens. Aquests poden constituir una espurna que encenga el polvorí, però mai són la causa subjacent de les crisis. Per contra, és la creixent necessitat d’obtenir beneficis i acumular-los el que genera les crisis. Aquesta set de beneficis és l’ànima del capitalisme, el fonament del sistema. I aquests beneficis provenen en última instància del treball humà (sense humans treballant, no hi ha benefici que valga), així que la seua persecució xoca frontalment amb els éssers humans. Aquesta lògica contradictòria no sols porta a deteriorar les condicions de treball i vida, sinó a crisis que tornen a repetir-se una vegada i una altra.

Per a romandre competitius, els capitalistes busquen augmentar els seus beneficis reduint costos. Una de les vies per a aconseguir-ho està a augmentar la productivitat del treball a força de substituir la mà d’obra per maquinària. Quan això es generalitza a l’economia en el seu conjunt, acaba produint una disminució en el benefici extret per cada euro invertit. Això es deu al fet que una major proporció d’aquest, en invertir-se en la producció, es dedica als mitjans de producció, que no generen valor nou, i menys a la mà d’obra, que sí que ho fa. Llavors la quantitat de valor nou generada en proporció a tot el que s’ha gastat tendeix a descendir. I, com ocorre en l’economia en el seu conjunt, la qual cosa val per al valor i el plusvàlua, val també per als preus i el guany. Llavors el guany tendeix a reduir-se, i això redueix la inversió. Aquest cercle infernal porta, en última instància, a la paralització de la inversió i, a llarg termini i de manera indirecta, a les crisis, ja siga promovent la sobreproducció, l’especulació financera, o altres processos.

Les causes aparents que desencadenen les crisis poden ser molt variades. Des d’una fallida d’un gran banc fins a una pandèmia mundial. I la materialització de la crisi, com hem vist en innombrables ocasions, depèn de molts altres factors com el disseny institucional, o elements culturals i socials. El ventall de conseqüències també és ampli: podem trobar respostes públiques dels estats fins a intrigues entre capitalistes per a fer-se conxorxa o trair-se entre ells en persecució de les ruïnes econòmiques. Però les crisis permanents no existeixen, segons Marx, i les recessions o depressions que resulten d’aquest procés finalment causen que una part del capital-valor invertit acaba destruint-se per mitjà de la depreciació de mitjans de producció, fallides o fins i tot condonacions de deutes. Aquest punt sota del cicle econòmic acaba establint les bases per a una recuperació econòmica. Però fins i tot si certes d’aquestes causes i conseqüències puguen solucionar-se, controlar-se o anticipar-se, les crisis continuaran produint-se i com a efecte col·lateral, deteriorant les condicions de treball i per tant de vida de les persones. Mentre continue prevalent la lògica d’extracció incessant de beneficis, fundada en l’explotació del treball humà, el capitalisme continuarà tenint crisis cícliques.

Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.

Una altra de les cares nefastes del sistema capitalista és la seua incapacitat per a fer front a la crisi climàtica que estem vivint des dels seus inicis. Per a contrarestar-la, farien falta mesures planificades a escala estatal per a fer fronts a 4 grans problemes:

• Alimentació, en afectar-se radicalment els cultius amb els canvis de temperatura que es produiran.
• Combustibles fòssils, perquè és necessari eliminar aquests combustibles per als transports o reduir-los dràsticament.
• Incendis, que són cada vegada més freqüents i devastadors a causa de la pujada de temperatures.
• Inundacions, ja que afectarà grans parts de les zones costaneres del món i podria arribar a fer desaparéixer regions senceres.

Hi hauria, doncs, que prendre decisions per a transformar els mitjans de producció i els combustibles fòssils que els mouen. Les solucions són ací: eliminar l’ús del carbó fòssil, canviar el paradigma de transport a un basat en ferrocarrils o produir vaixells mercants que no funcionen amb dièsel, entre moltes altres. No obstant això, cadascuna d’aquestes decisions s’escapa de la seua aplicació perquè no genera tant benefici com el que generen els mitjans de producció actualment. Per a quan aquestes tecnologies siguen més rendibles (generen el mateix o més benefici), el problema climàtic serà insuportable. I no parlem de milers, sinó únicament un centenar d’anys segons les previsions més optimistes.

Com pot substituir-se aquesta lògica maquiavèl·lica, si el capitalisme és el «menys dolent» dels sistemes possibles? La resposta és una forma diferent d’organitzar l’economia, que no sols és possible i factible, sinó que, davant cada nou fracàs i ensopegada del capitalisme, s’imposa com una alternativa molt més atractiva. Una economia planificada baix criteris democràtics i de racionalitat que antepose les necessitats humanes a la lògica del lucre capitalista.

Quina alternativa existeix a una economia capitalista de mercat?
Suposem una organització econòmica que complisca els següents requisits:

1. que adeqüe l’oferta a la demanda de manera eficient, sense malbarataments;

2. el consum del qual siga democràtic i no depenga de la riquesa de cadascun

3. que permeta a la població establir objectius globals, com reduir la dependència de combustibles fòssils;

4. i que impedisca el lucre a força d’intercanviar mercaderies.

Trobem organitzacions econòmiques planificades dins de les empreses o de les unitats familiars, on el treball s’organitza en funció d’objectius sense un mercat. No obstant això, en aquest cas estem parlant d’estendre’l a tota la societat. En aquest sistema desapareixeria la riquesa individual, ja que no existiria mercat on utilitzar-la, i amb això també desapareixeria la funció dels diners com a mitjà per a mesurar el lucre. Sens dubte tal sistema mantindria el millor del mercat capitalista (equilibrar l’oferta amb la demanda) sense tots els seus inconvenients (desigualtat, classes socials, centralització del poder, etc.).
Però, sí que sembla demostrat històricament que proposades com l’economia de comandament centralitzat o el socialisme de mercat no compleixen tots aqueixos requisits, quines altres alternatives queden?

El treball d’autors com Paul Cockshott o David Laibman ha apuntat en aqueixa direcció. La idea bàsica, que presentem com un horitzó al qual aspirar, però també com una proposta per al debat, intercanvi d’idees i crítica, és la d’una economia planificada amb dos circuits o procediments de coordinació econòmica, alguns membres del grup ja l’hem descrit en altres publicacions. Tots dos operarien de forma superposada, amb diferents funcions que alhora es complementarien:

En una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta

D’un costat estan els procediments de coordinació cientificotècnica: basats en l’optimització matemàtica i la intel·ligència artificial per a l’assignació eficient de recursos, on es fa ús de la informació ja existent, i es reassigna en funció dels canvis en les preferències de consum de la població. Aquest circuit funcionaria d’una manera similar a com organitzen i gestionen en temps real la cadena de subministraments grans empreses actuals com Amazon o Wal-Dt.

D’un altre costat estan els procediments de coordinació i decisió econòmica: amb el disseny d’una estructura institucional per al control social de la inversió i el foment de la innovació empresarial. Aquest circuit tindria el propòsit de generar nova informació de forma descentralitzada, a través d’una estructura de participació plural, que involucraria a actors molt diversos i amb un sistema d’incentius adequat.

El primer circuit comptaria amb diverses opcions tècnicament factibles hui dia capaces d’afrontar la planificació d’una economia complexa com ho permet la programació lineal. Aquest tipus de programació es basa en algorismes que maximitzen una determinada funció que representara l’ajust entre el produït i el consumit. Faria falta també un algorisme automatitzat capaç d’estructurar l’economia nacional.

La programació lineal optimitza una determinada funció objectiu (matemàtica) baix determinades restriccions. Per exemple, optimitzaria l’ús dels recursos i tecnologies disponibles. L’òptim dependria, per descomptat, del que es vera representat en la funció. En el cas de voler optimitzar costos de recursos materials o temps de treball humà, l’optimització buscaria minimitzar una funció que continga informació sobre com es relaciona el temps de treball i els recursos disponibles. Si es perseguira, per contra, optimitzar la producció d’un determinat bé, es maximitzaria la funció objectiu per a produir més quantitat.

Els algorismes iteratius constituirien una sèrie finita d’instruccions que, fent ús de dades ja donades i amb una funció a maximitzar, processarien les dades subministrades fins a arribar a una assignació de recursos determinada. Cockshott i Cottrell, en els seus diferents llibres i articles, proposen optimitzar la funció anomenada «harmonia» d’una economia socialista planificada que representa la divergència entre el produït i el que s’havia planificat prèviament. Les diferents relacions de producció concretes es representarien mitjançant una matriu input-producte de l’economia nacional. Aquest tipus de raonaments seguien treballs com el de Wassily Leontief que descriuria en equacions lineals (amb un contingut donat per determinats coeficients tècnics) la quantitat de recursos necessaris per a produir, en mitjana, una unitat d’un producte en una indústria o l’altra.

Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme

La digitalització de les dades de consum i producció, aquesta vegada sota control col·lectiu i per a benefici comú, serviria per a alimentar algorismes d’intel·ligència artificial que ja existeixen (com és el cas de Amazon Forecasting) i s’usen en les grans corporacions. Les aplicacions, usades per exemple en predicció pics de demanda i escassetat de subministraments, permetrien organitzar de forma més eficient la producció amb temps d’antelació, evitant el malbaratament de matèries primeres, energia i treball. Mentre que en el capitalisme tals tecnologies serveixen per a donar avantatge a una empresa, en una economia planificada serien socialitzades per a benefici general.

El segon circuit de la nostra proposta d’economia democràticament planificada buscaria afrontar la qüestió del control social de la inversió. No busquem una societat on la innovació estiga sotmesa al diktat del mercat i les seues relacions de propietat privada com l’actual. Però tampoc volem imaginar una futura economia sotmesa a una estasis tècnica i tecnològica. Al contrari, en una societat amb una economia planificada, la innovació i el desenvolupament de noves idees serien promogudes, la qual cosa incentivaria la capacitat creativa de tots els membres d’aquesta. El nostre ús del terme «emprenedors», per tant, no respon al vel ideològic usat tan sovint en l’actualitat que busca responsabilitzar de manera individual als qui pateixen les fallades d’una economia disfuncional i irracional (proposant que «emprenga» a qui perd el seu treball). Respon més aviat a membres de la societat que genuïnament volen desenvolupar noves idees mitjançant l’ús dels recursos socials, no amb la finalitat de sedimentar les relacions de propietat, sinó per a contribuir al seu avanç social.

La nostra proposta, llançada a fi de generar debat, tindria els següents estadis i actors:

Un Pla Estratègic de l’economia (elaborat periòdicament de manera democràtica i participativa) que establiria prioritats de desenvolupament econòmic i social. A fi d’aconseguir tots aquests objectius el Pla assigna recursos a través de dues vies complementàries: 1) de manera centralitzada, assignant directament la inversió a activitats i projectes concrets (prioritzant determinades branques, investigacions, noves tecnologies, infraestructures, etc.); i 2) de manera descentralitzada, per mitjà de Consells d’Inversió sectorials que són triats democràticament i que s’encarreguen de decidir sobre els nous projectes empresarials.

Consells d’Inversió (CI) constituïts en les diferents branques que disposarien de diferents fons establerts pel Pla Estratègic, a fi d’assignar-los a les diferents propostes presentades per emprenedors. Les propostes seleccionades s’incorporen al Pla Detallat de l’economia i la seua possible consolidació en l’aparell productiu global es determina per prova i error, en funció de si es compleixen determinats objectius (estalvi, qualitat, etc.).

Els Emprenedors (individus o equips) plantegen les seues propostes sobre nous productes, tècniques o projectes empresarials als CI buscant finançament. Les plataformes per al desenvolupament de la innovació empresarial serien similars a les que operen hui: incubadores, encarregades d’acollir projectes en fase de gestació (transformant el coneixement en productes) que compten amb assessoria especialitzada, capacitació i infraestructura; acceleradores: per al desenvolupament de projectes o startups i on s’avalua la seua inserció «tècnica» en l’aparell productiu.

Existeix per tant una alternativa econòmica democràtica al funcionament ineficient, caòtic i injust del capitalisme. Aquesta alternativa és la translació al pla econòmic d’un projecte de democràcia plena, un control econòmic que constitueix condició sine qua non per a aconseguir-lo. Però en què es basa aquest projecte i per què és superior al sistema en el qual ens trobem, sovint presentat com la resposta última a la llibertat humana? En el pròxim article intentarem donar resposta a aqueixa pregunta