Archive for de juliol 2020

Home Archive for de juliol 2020

undefined

La Renda Bàsica Universal: una eina útil en el context actual?

0 Somnis Rebels 9:49 a. m. Comments

Renda BàsicaLa Renda Bàsica Universal: una eina útil en el context actual? >Somnis Rebels 9:49 a. m. 0 Comments La Renda Bàsica Universal (RBU) va ser, després de la Gran Recessió del 2007, una

undefined

El programari Pegasus que l’Estat espanyol usa contra independentistes, una eina israeliana al servei de la repressió dels Estats

0 Somnis Rebels 10:59 a. m. Comments

ControlGuerra brutaSeguretatEl programari Pegasus que l’Estat espanyol usa contra independentistes, una eina israeliana al servei de la repressió dels Estats >Somnis Rebels 10:59 a. m. 0 Comments El programa d’espionatge informàtic Pegasus, utilitzat per

undefined

David Peace, l’escriptor working class

0 Somnis Rebels 10:23 a. m. Comments

CapitalismeEuropaLaboralDavid Peace, l’escriptor working class >Somnis Rebels 10:23 a. m. 0 Comments Entrevista a David Peace escriptor de GB84 el llibre clau per entendre les vagues de miners que van posar en joc al

undefined

Conquerim Nissan i la nació

0 Somnis Rebels 9:58 p. m. Comments

CrisiEconomiaLaboralConquerim Nissan i la nació >Somnis Rebels 9:58 p. m. 0 Comments Totes les que tenim un rentavaixelles, i les que no en tenen també, sabem com ens allibera. Recollir la taula i seure

undefined

Crisi econòmica i pandèmia: possibles alternatives

0 Somnis Rebels 9:56 p. m. Comments

CrisiEconomiaCrisi econòmica i pandèmia: possibles alternatives >Somnis Rebels 9:56 p. m. 0 Comments És si és possible d'utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juliol 2020

<p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La Renda Bàsica Universal (RBU) va ser, després de la Gran Recessió del 2007, una de les propostes polítiques que més ressò va tenir. Podemos la va incloure al seu programa electoral a les eleccions europees del 2014 però després d’anys de crisi, i havent entrat de ple al sistema polític espanyol, la formació morada ha anat oblidant progressivament la proposta. La crisi de la COVID-19 i les previsibles conseqüències que tindrà ha fet ressorgir, de nou, el debat sobre la Renda Bàsica Universal. Existeixen diferents subsidis que, a primera vista, s’hi poden assemblar. Entre elles la nova proposta del govern PSOE<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">–</em>Podemos: l’Ingrés Mínim Vital. Però, com veurem més endavant, la RBU té unes característiques molt especials i no s’aplica actualment en cap país del món.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot fa pensar que les conseqüències de la crisi de la COVID-19 <a href="https://catarsimagazin.cat/no-es-coronavirus-es-poca-plusvalua-per-tant-de-capital/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">(que ja venia gestant-se molt abans que arribés el virus)</a> faran trontollar el sistema tal i com el coneixem avui en dia. Possiblement estem davant d’un final de cicle, una transició cap a una nova fase o un canvi de sistema. En qualsevol cas s’aniran succeint diferents propostes, entre elles la Renda Bàsica Universal.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els precedents</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Malgrat que la proposta tal i com la coneixem avui en dia va aparèixer fa aproximadament un segle, caldria destacar que la idea és força més antiga. Les propostes més serioses comencen a sorgir a meitats del segle XX i el terme «renda bàsica» és utilitzat per primera vegada per l’economista d’Oxford G.D.H. Cole. Durant els anys seixanta personatges tan diferents com Martin Luther King o Richard Nixon recolzaren la proposta. Fins i tot Milton Friedman, un dels economistes de capçalera dels Chicago Boys, va defensar-ne una idea semblant des d’un punt de vista neoliberal. A partir dels vuitanta es va començar a debatre en diferents països com Holanda o Dinamarca.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU ha estat provada mitjançant alguns experiments a diferents països del món. Entre ells Canadà, <a href="https://catarsimagazin.cat/per-que-la-renda-basica-va-fracassar-a-finlandia/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Finlàndia</a> o Iran. Molt abans de la crisi del coronavirus ja s’havia posat sobre la taula aquesta proposta i diferents moviments feministes, sindicats i moviments socials l’han reivindicat en els últims anys.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El concepte</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per començar cal tenir en compte que la RBU presenta un seguit de característiques que la diferencien d’altres rendes. Tot i així, és important establir una definició ja que la RBU ha estat proposada des de diferents sectors ideològics. Com a síntesi, i recopilant diferents definicions, es podria formular de la manera següent: La Renda Bàsica Universal és un ingrés incondicional, il·limitat en el temps i d’una mateixa quantia de diners per a tots els beneficiaris, pagat per l’Estat a tots els membres de ple dret  de la societat, independentment d’altres possibles fonts de renda i que resulta suficient per poder viure dignament.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14844 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/writing-hand-money-paper-map-close-up-99171-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D’aquesta definició se’n poden extreure algunes conclusions que resulten de vital importància per entendre aquesta prestació. El primer concepte és que el pagament de la RBU és incondicional, per tant, no depèn de la situació individual (del nivell d’ingressos, de la situació laboral, discapacitat, etc.) ni exigeix cap compromís al beneficiari (com podria ser la recerca activa de treball). L’únic requisit seria l’edat i, potser, la ciutadania. Tots els ciutadans de ple dret rebrien la RBU, independentment d’altres possibles fonts de renda, per tant, la RBU la perceben igualment persones riques i persones pobres i no s’imposen condicions addicionals a les de ciutadania o residència acreditada, com també és el cas del dret a vot. El pagament no és en espècie, ni és un descompte del pagament del lloguer, ni un cupó de menjar, sinó diners. A més, la quantitat de diners és la mateixa per tots els beneficiaris, independentment de la situació personal i sense importar amb qui hi convisqui. Una institució jurídicopolítica efectua el pagament, ja sigui un Estat, un ens superior (com la Unió Europea) o un d’inferior (com una Comunitat Autònoma). Finalment, aquesta quantitat de diners ha de ser suficient per poder viure dignament sense altres ingressos afegits, per exemple, igual al llindar de pobresa.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Malgrat que no s’ha fet cap proposta en ferm per aplicar la RBU a casa nostra, cal no confondre-la amb altres subsidis. Segurament, les confusions més comunes es solen donar amb la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital. Però un cop definida la RBU és fàcil entendre les diferències.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En primer lloc la Renda Garantida de Ciutadania, gestionada per la Generalitat de Catalunya, i la qual té moltes limitacions. Està condicionada als ingressos, a la situació laboral, a l’edat i a la residència. A més es tracta d’un subsidi temporal i cal renovar la sol·licitud cada dos anys. La quantia es modifica en la mateixa proporció en què varia l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. La poden rebre persones que durant els 2 mesos anteriors a la sol·licitud tinguin ingressos inferiors al 100% de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (l’abril de 2020 se situa en 664€ al mes en dotze pagues). És individual, encara que es contempla la unitat familiar i en general no és compatible amb altres prestacions.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’Ingrés Mínim Vital és una prestació nova que ha creat el govern espanyol per fer front a la crisi de la COVID-19. La poden rebre beneficiaris individuals o per unitat de convivència, però sempre persones d’entre 23 i 65 anys. Cal tenir residència a Espanya, estar en situació de vulnerabilitat econòmica, haver sol·licitat pensions i prestacions a les que s’hi pugui tenir dret i figurar inscrit com a demandant d’ocupació. La quantia per un beneficiari individual durant el 2020 és de 461,53€ i la quantia per unitat de convivència és variable, però oscil·la entre els 599,99€ i els 1.015,37€.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una eina distributiva pel segle XXI</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La fase actual del sistema capitalista es caracteritza, també, per un avenç de l’automatització i la intel·ligència artificial. Aquest desenvolupament tecnològic afectarà profundament a les relacions laborals i és previsible un escenari de pèrdua constant de llocs de treball. Malgrat l’espectacular augment de la productivitat, les condicions de la classe treballadora no han millorat significativament; sinó tot el contrari, la distribució de la riquesa és més desigual que mai. Els defensors de la RBU creuen que la proposta pot ser una forma de redistribuir de manera més justa. A més, la RBU només podria aplicar-se si es realitza un canvi fiscal profund. Però cal tenir en compte que si la RBU ha agafat popularitat durant la crisi de la COVID19, és perquè precisament estem vivint una crisi de la demanda. L’augment del consum esdevindria una conseqüència directa de la distribució de la riquesa. Des del punt de vista neoliberal es tracta d’un factor molt interessant en temps de crisi per tal d’incentivar el consum.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tal i com s’ha definit la RBU anteriorment, es tractaria d’un ingrés suficient per a mantenir una vida digna, per tant es posaria fi o es reduiria significativament la pobresa, així com la conseqüent disminució de les malalties físiques i de salut mental o la reducció d’accidents de treball provinents de feines precàries que algunes persones es veuen obligades a acceptar.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi</p></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Però un dels principals avantatges de la RBU és la fi de l’anomenada «trampa de la pobresa», que es dona quan qui percep l’ajuda té por de perdre el subsidi si troba qualsevol lloc de treball. Una part molt important de la població que  percep ajudes només pot optar a llocs de treball temporals, a jornada parcial o fins i tot per hores. Aquests tipus de treball són extremadament precaris. És freqüent que les persones creguin més convenient no acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial que representen menys ingressos que les ajudes que ja reben. Amb una RBU aquest fenomen no es donaria. Qualsevol ciutadà rebria la RBU i per tant no existiria la por a perdre el subsidi. Les persones podrien acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial sense por a perdre la RBU. Per tant, es facilitaria l’accés a llocs de feina més qualificats o que poden ser de més interès per als treballadors, encara que suposin menys ingressos. Però també pot suposar una victòria per a les classes dominants, les quals sempre han volgut flexibilitzar el mercat de treball (contractes temporals, inestables, molt flexibles, etc).</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14845 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/wikimedia-commons-mixabest-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – Mixabest</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tal i com plantegen alguns sectors, la RBU s’implementaria substituint (o absorbint) altres plans d’ajuda existents. Per tant, es reduirien considerablement els costos administratius. Les actuals prestacions només s’ofereixen als col·lectius que compleixin un seguit de requisits. Aquesta comprovació del compliment dels requisits i el seguiment posterior suposa una despesa pública molt considerable. A més, el funcionariat públic dels serveis socials dedica una part important del temps a comprovar qüestions burocràtiques. La RBU és, com indica el seu nom, universal. Periòdicament es realitzaria una transferència bancària. Tota burocràcia seria reduïda considerablement i el personal dels serveis socials es podria dedicar a gestionar més eficaçment altres qüestions.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Alguns defensors de la proposta teoritzen que la RBU podria suposar una mena de caixa de resistència que permetria a la classe treballadora poder augmentar les seves demandes. La RBU, diuen, donaria més llibertat a les persones que s’organitzen en els moviments socials per poder dedicar-hi més temps.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El caràcter universal de la RBU situa a tota la població al mateix nivell, d’aquesta manera s’evitarien alguns dels prejudicis existents a dia d’avui. Les persones que actualment necessiten els subsidis es veuen estigmatitzades, gairebé assenyalades, pel fet de ser pobres. A més, l’escrutini que es realitza sobre aquestes persones per part de l’Estat és humiliant.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU es destinaria a persones amb una situació econòmica molt complicada i ,alhora, també la rebrien personatges com Amancio Ortega. Això, segons els defensors de la proposta, pot comportar certs malentesos. L’objectiu de la RBU no és que la rebin els rics sinó que la cobri tothom, tenint en compte que els rics són una extrema minoria. Tot i això, les persones que formen part de la classe dominant també rebrien la RBU però, amb el canvi de fiscalitat que proposen els defensors de la RBU, els rics pagarien molt més del que reben.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU ha estat proposada diverses vegades des de la lluita feminista. Les dones són un dels grups de vulnerabilitat que podria veure incrementada la seva llibertat amb una RBU ja que proporcionaria major independència econòmica. Diverses pensadores feministes han posat èmfasi en l’anomenat treball domèstic o el treball de cures, els quals no estan socialment reconeguts ni són remunerats. La RBU podria suposar una mena de contrapoder domèstic, reconeixent el treball no remunerat i modificant les relacions de dominació entre sexes.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A més, la seguretat econòmica que proporcionaria la RBU permetria a les persones autorealitzar-se. L’oci o la formació estarien a l’abast de capes molt més àmplies de població. Es podria resoldre el problema de la reconversió, el qual sorgeix quan un gruix de persones d’algun sector perden el seu lloc de treball, principalment per innovacions tecnològiques (per exemple la robotització). Si no es promocionen polítiques de reconversió les persones acomiadades no tenen altra opció que acceptar treballs mal remunerats en altres sectors. La RBU, i la seguretat econòmica que proporcionaria, permetria que les persones invertissin en formació per reincorporar-se al mercat de treball. Per tant, podria augmentar el temps d’escolarització, especialment de les classes més baixes.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un cavall de Troia del neoliberalisme?</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Alguns economistes assenyalen que l’actual desproporció en el repartiment de la riquesa pot generar un descontentament social considerable. Amb l’objectiu d’evitar brots de protesta les classes dominants poden veure atractiva la idea d’implementar certes polítiques que funcionin com un sedant social. Es tractaria de polítiques socialment ben acceptades, com la legalització de la marihuana o l’abaratiment de l’oci i, en funció de la pressió social, fins i tot podrien cedir en la repartició de la riquesa mitjançant la implementació de la Renda Bàsica Universal. Aquestes mesures tindrien l’objectiu d’anul·lar qualsevol proposta política que pretengui qüestionar l’arrel del problema: el sistema de producció capitalista. Es tractaria, doncs, d’una alienació massiva mitjançant mesures polítiques  força populars, amb un cost considerable per les classes dominants.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14846 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/rock-monument-travel-statue-horse-ancient-758854-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU també podria suposar l’assoliment del somni dels neoliberals: la reducció del pes de l’Estat fins al seu mínim. Es tractaria d’eliminar les «ineficiències de l’Estat» suprimint nombrosos programes socials o privatitzant més sectors amb l’excusa de l’aplicació de la Renda Bàsica Universal. En definitiva, les classes dominants poden veure l’aplicació de la RBU com una oportunitat d’or per deteriorar la infraestructura pública. A més, seria un avenç per part dels neoliberals per aconseguir la conversió gradual de l’Estat en una gran corporació, en una mena d’empresa en la qual els ciutadans esdevindrien simples consumidors. En aquest plantejament es deixaria com a secundari l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones i les mesures socials només es valorarien en funció de la capacitat per multiplicar el capital.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Seguint amb la reflexió empresarial de la RBU alguns neoliberals defensors de la RBU argumenten que aquest subsidi podria ajudar a les persones a «treure l’emprenedor que porten dintre». Aquesta lògica individualista seria utilitzada per modificar substancialment les relacions laborals existents fins a dia d’avui. El mercat de treball seguiria amb la tendència actual, la flexibilització. Tecnologies com Glovo, Uber, Cabify, JustEat, etc. es podrien veure beneficiades.</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Qüestió de força</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Fent un balanç simplista dels avantatges i inconvenients de la Renda Bàsica Universal exposats anteriorment es podria arribar a la conclusió que existeixen molts més motius favorables que no pas negatius. Però les conseqüències directes que podria generar l’aplicació de la RBU amaguen un debat de fons que resulta fonamental: com aconseguir la RBU?</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU representaria la continuació lògica de l’estat del benestar. És a dir, l’extensió dels serveis públics que ja s’ofereixen ara. Aconseguir la RBU suposaria una victòria brutal de la classe treballadora sobre la classe dominant. La qüestió és, realment estem en aquesta situació? La dinàmica de les darreres dècades ha estat de regressió i de retallades constants, però l’escenari que ha deixat la pandèmia i la crisi capitalista és totalment diferent del de fa tan sols uns mesos.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?</p></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Cal tenir present que la proposta de la RBU s’ha formulat des de sectors progressistes però també des de sectors neoliberals. Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi. Però la RBU també es podria aplicar a partir d’una mena de xantatge per part de les classes dominants: s’aplicaria la RBU a canvi de l’aprimament de l’Estat i una flexibilització del mercat laboral. És a dir, el que s’ha anomenat el cavall de Troia del neoliberalisme.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per altra banda, si la classe treballadora tingués la força suficient per imposar la RBU sense que això suposi una regressió en altres aspectes, estaríem parlant, gairebé, d’una victòria sense precedents. Això suposaria aplicar la RBU i, alhora, efectuar una important reforma fiscal en la que la classe dominant es veiés obligada a contribuir significativament. Però el cert és que la classe treballadora no es troba en una situació de força. L’ofensiva neoliberal no ha trobat un moviment obrer organitzat capaç d’aturar l’embat. Fins i tot serveis públics tan essencials com la sanitat o l’educació estan intentant ser privatitzats i, encara que de moment s’han pogut aturar els cops més importants, l’atac de la classe dominant continua insistentment. A més, en el suposat cas que la classe treballadora tingui prou força com per imposar-se a la classe dominant, s’hauria de limitar a reclamar una RBU?</p><h3 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.4rem; line-height: 1.3; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 21px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un debat obert en el si de l’esquerra</span></h3><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quina de les dues opcions per aplicar la RBU té, ara per ara, més possibilitats de tenir èxit? Una RBU com a cavall de Troia del neoliberalisme o una RBU com a triomf de la classe treballadora? Segurament resulta difícil de creure que existeixi realment una proposta ferma des dels sectors neoliberals respecte la RBU. Més aviat al contrari, els sectors neoliberals critiquen amb duresa la que consideren una despesa pública desmesurada. Per aquesta raó la RBU podria ser una proposta eminentment d’esquerres i transformadora.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14847 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-768x433.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-300x169.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-768x433.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-600x338.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-306x172.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/07/hand-man-person-black-and-white-people-white-920992-pxhere.com-1-277x156.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Interessa al conjunt de l’independentisme d’esquerres reivindicar la Renda Bàsica Universal? És una mesura reformista, difícil d’assolir i que no qüestiona la propietat privada dels mitjans de producció. Però es tracta d’un objectiu molt concret, una demanda molt clara que podria tenir molta adhesió entre la classe treballadora, especialment amb l’escenari econòmic, polític i social que ha deixat la situació de pandèmia. Possiblement ens hauríem de preguntar quines possibilitats ens brinda aquesta proposta i si serveix a l’esquerra per avançar. La RBU, junt amb altres polítiques, poden fer que l’esquerra recuperi la iniciativa, superant l’immobilisme i la crítica sense proposta?</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest article pretenia llençar algunes preguntes per tal d’iniciar les reflexions polítiques que necessitem per afrontar els reptes que ens venen, que no son pocs. Si serveix per debatre ja haurà complert bona part del seu objectiu i només quedarà passar de la crítica a la proposta, que sol ser el més difícil.</p><h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxhere.com</h6>

La Renda Bàsica Universal (RBU) va ser, després de la Gran Recessió del 2007, una de les propostes polítiques que més ressò va tenir. Podemos la va incloure al seu programa electoral a les eleccions europees del 2014 però després d’anys de crisi, i havent entrat de ple al sistema polític espanyol, la formació morada ha anat oblidant progressivament la proposta. La crisi de la COVID-19 i les previsibles conseqüències que tindrà ha fet ressorgir, de nou, el debat sobre la Renda Bàsica Universal. Existeixen diferents subsidis que, a primera vista, s’hi poden assemblar. Entre elles la nova proposta del govern PSOE–Podemos: l’Ingrés Mínim Vital. Però, com veurem més endavant, la RBU té unes característiques molt especials i no s’aplica actualment en cap país del món.

Tot fa pensar que les conseqüències de la crisi de la COVID-19 (que ja venia gestant-se molt abans que arribés el virus) faran trontollar el sistema tal i com el coneixem avui en dia. Possiblement estem davant d’un final de cicle, una transició cap a una nova fase o un canvi de sistema. En qualsevol cas s’aniran succeint diferents propostes, entre elles la Renda Bàsica Universal.

Els precedents

Malgrat que la proposta tal i com la coneixem avui en dia va aparèixer fa aproximadament un segle, caldria destacar que la idea és força més antiga. Les propostes més serioses comencen a sorgir a meitats del segle XX i el terme «renda bàsica» és utilitzat per primera vegada per l’economista d’Oxford G.D.H. Cole. Durant els anys seixanta personatges tan diferents com Martin Luther King o Richard Nixon recolzaren la proposta. Fins i tot Milton Friedman, un dels economistes de capçalera dels Chicago Boys, va defensar-ne una idea semblant des d’un punt de vista neoliberal. A partir dels vuitanta es va començar a debatre en diferents països com Holanda o Dinamarca.

La RBU ha estat provada mitjançant alguns experiments a diferents països del món. Entre ells Canadà, Finlàndia o Iran. Molt abans de la crisi del coronavirus ja s’havia posat sobre la taula aquesta proposta i diferents moviments feministes, sindicats i moviments socials l’han reivindicat en els últims anys.

El concepte

Per començar cal tenir en compte que la RBU presenta un seguit de característiques que la diferencien d’altres rendes. Tot i així, és important establir una definició ja que la RBU ha estat proposada des de diferents sectors ideològics. Com a síntesi, i recopilant diferents definicions, es podria formular de la manera següent: La Renda Bàsica Universal és un ingrés incondicional, il·limitat en el temps i d’una mateixa quantia de diners per a tots els beneficiaris, pagat per l’Estat a tots els membres de ple dret de la societat, independentment d’altres possibles fonts de renda i que resulta suficient per poder viure dignament.

D’aquesta definició se’n poden extreure algunes conclusions que resulten de vital importància per entendre aquesta prestació. El primer concepte és que el pagament de la RBU és incondicional, per tant, no depèn de la situació individual (del nivell d’ingressos, de la situació laboral, discapacitat, etc.) ni exigeix cap compromís al beneficiari (com podria ser la recerca activa de treball). L’únic requisit seria l’edat i, potser, la ciutadania. Tots els ciutadans de ple dret rebrien la RBU, independentment d’altres possibles fonts de renda, per tant, la RBU la perceben igualment persones riques i persones pobres i no s’imposen condicions addicionals a les de ciutadania o residència acreditada, com també és el cas del dret a vot. El pagament no és en espècie, ni és un descompte del pagament del lloguer, ni un cupó de menjar, sinó diners. A més, la quantitat de diners és la mateixa per tots els beneficiaris, independentment de la situació personal i sense importar amb qui hi convisqui. Una institució jurídicopolítica efectua el pagament, ja sigui un Estat, un ens superior (com la Unió Europea) o un d’inferior (com una Comunitat Autònoma). Finalment, aquesta quantitat de diners ha de ser suficient per poder viure dignament sense altres ingressos afegits, per exemple, igual al llindar de pobresa.

Malgrat que no s’ha fet cap proposta en ferm per aplicar la RBU a casa nostra, cal no confondre-la amb altres subsidis. Segurament, les confusions més comunes es solen donar amb la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital. Però un cop definida la RBU és fàcil entendre les diferències.

En primer lloc la Renda Garantida de Ciutadania, gestionada per la Generalitat de Catalunya, i la qual té moltes limitacions. Està condicionada als ingressos, a la situació laboral, a l’edat i a la residència. A més es tracta d’un subsidi temporal i cal renovar la sol·licitud cada dos anys. La quantia es modifica en la mateixa proporció en què varia l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. La poden rebre persones que durant els 2 mesos anteriors a la sol·licitud tinguin ingressos inferiors al 100% de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (l’abril de 2020 se situa en 664€ al mes en dotze pagues). És individual, encara que es contempla la unitat familiar i en general no és compatible amb altres prestacions.

L’Ingrés Mínim Vital és una prestació nova que ha creat el govern espanyol per fer front a la crisi de la COVID-19. La poden rebre beneficiaris individuals o per unitat de convivència, però sempre persones d’entre 23 i 65 anys. Cal tenir residència a Espanya, estar en situació de vulnerabilitat econòmica, haver sol·licitat pensions i prestacions a les que s’hi pugui tenir dret i figurar inscrit com a demandant d’ocupació. La quantia per un beneficiari individual durant el 2020 és de 461,53€ i la quantia per unitat de convivència és variable, però oscil·la entre els 599,99€ i els 1.015,37€.

Una eina distributiva pel segle XXI

La fase actual del sistema capitalista es caracteritza, també, per un avenç de l’automatització i la intel·ligència artificial. Aquest desenvolupament tecnològic afectarà profundament a les relacions laborals i és previsible un escenari de pèrdua constant de llocs de treball. Malgrat l’espectacular augment de la productivitat, les condicions de la classe treballadora no han millorat significativament; sinó tot el contrari, la distribució de la riquesa és més desigual que mai. Els defensors de la RBU creuen que la proposta pot ser una forma de redistribuir de manera més justa. A més, la RBU només podria aplicar-se si es realitza un canvi fiscal profund. Però cal tenir en compte que si la RBU ha agafat popularitat durant la crisi de la COVID19, és perquè precisament estem vivint una crisi de la demanda. L’augment del consum esdevindria una conseqüència directa de la distribució de la riquesa. Des del punt de vista neoliberal es tracta d’un factor molt interessant en temps de crisi per tal d’incentivar el consum.

Tal i com s’ha definit la RBU anteriorment, es tractaria d’un ingrés suficient per a mantenir una vida digna, per tant es posaria fi o es reduiria significativament la pobresa, així com la conseqüent disminució de les malalties físiques i de salut mental o la reducció d’accidents de treball provinents de feines precàries que algunes persones es veuen obligades a acceptar.

Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi

Però un dels principals avantatges de la RBU és la fi de l’anomenada «trampa de la pobresa», que es dona quan qui percep l’ajuda té por de perdre el subsidi si troba qualsevol lloc de treball. Una part molt important de la població que percep ajudes només pot optar a llocs de treball temporals, a jornada parcial o fins i tot per hores. Aquests tipus de treball són extremadament precaris. És freqüent que les persones creguin més convenient no acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial que representen menys ingressos que les ajudes que ja reben. Amb una RBU aquest fenomen no es donaria. Qualsevol ciutadà rebria la RBU i per tant no existiria la por a perdre el subsidi. Les persones podrien acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial sense por a perdre la RBU. Per tant, es facilitaria l’accés a llocs de feina més qualificats o que poden ser de més interès per als treballadors, encara que suposin menys ingressos. Però també pot suposar una victòria per a les classes dominants, les quals sempre han volgut flexibilitzar el mercat de treball (contractes temporals, inestables, molt flexibles, etc).

Tal i com plantegen alguns sectors, la RBU s’implementaria substituint (o absorbint) altres plans d’ajuda existents. Per tant, es reduirien considerablement els costos administratius. Les actuals prestacions només s’ofereixen als col·lectius que compleixin un seguit de requisits. Aquesta comprovació del compliment dels requisits i el seguiment posterior suposa una despesa pública molt considerable. A més, el funcionariat públic dels serveis socials dedica una part important del temps a comprovar qüestions burocràtiques. La RBU és, com indica el seu nom, universal. Periòdicament es realitzaria una transferència bancària. Tota burocràcia seria reduïda considerablement i el personal dels serveis socials es podria dedicar a gestionar més eficaçment altres qüestions.

Alguns defensors de la proposta teoritzen que la RBU podria suposar una mena de caixa de resistència que permetria a la classe treballadora poder augmentar les seves demandes. La RBU, diuen, donaria més llibertat a les persones que s’organitzen en els moviments socials per poder dedicar-hi més temps.

El caràcter universal de la RBU situa a tota la població al mateix nivell, d’aquesta manera s’evitarien alguns dels prejudicis existents a dia d’avui. Les persones que actualment necessiten els subsidis es veuen estigmatitzades, gairebé assenyalades, pel fet de ser pobres. A més, l’escrutini que es realitza sobre aquestes persones per part de l’Estat és humiliant.

La RBU es destinaria a persones amb una situació econòmica molt complicada i ,alhora, també la rebrien personatges com Amancio Ortega. Això, segons els defensors de la proposta, pot comportar certs malentesos. L’objectiu de la RBU no és que la rebin els rics sinó que la cobri tothom, tenint en compte que els rics són una extrema minoria. Tot i això, les persones que formen part de la classe dominant també rebrien la RBU però, amb el canvi de fiscalitat que proposen els defensors de la RBU, els rics pagarien molt més del que reben.

La RBU ha estat proposada diverses vegades des de la lluita feminista. Les dones són un dels grups de vulnerabilitat que podria veure incrementada la seva llibertat amb una RBU ja que proporcionaria major independència econòmica. Diverses pensadores feministes han posat èmfasi en l’anomenat treball domèstic o el treball de cures, els quals no estan socialment reconeguts ni són remunerats. La RBU podria suposar una mena de contrapoder domèstic, reconeixent el treball no remunerat i modificant les relacions de dominació entre sexes.

A més, la seguretat econòmica que proporcionaria la RBU permetria a les persones autorealitzar-se. L’oci o la formació estarien a l’abast de capes molt més àmplies de població. Es podria resoldre el problema de la reconversió, el qual sorgeix quan un gruix de persones d’algun sector perden el seu lloc de treball, principalment per innovacions tecnològiques (per exemple la robotització). Si no es promocionen polítiques de reconversió les persones acomiadades no tenen altra opció que acceptar treballs mal remunerats en altres sectors. La RBU, i la seguretat econòmica que proporcionaria, permetria que les persones invertissin en formació per reincorporar-se al mercat de treball. Per tant, podria augmentar el temps d’escolarització, especialment de les classes més baixes.

Un cavall de Troia del neoliberalisme?

Alguns economistes assenyalen que l’actual desproporció en el repartiment de la riquesa pot generar un descontentament social considerable. Amb l’objectiu d’evitar brots de protesta les classes dominants poden veure atractiva la idea d’implementar certes polítiques que funcionin com un sedant social. Es tractaria de polítiques socialment ben acceptades, com la legalització de la marihuana o l’abaratiment de l’oci i, en funció de la pressió social, fins i tot podrien cedir en la repartició de la riquesa mitjançant la implementació de la Renda Bàsica Universal. Aquestes mesures tindrien l’objectiu d’anul·lar qualsevol proposta política que pretengui qüestionar l’arrel del problema: el sistema de producció capitalista. Es tractaria, doncs, d’una alienació massiva mitjançant mesures polítiques força populars, amb un cost considerable per les classes dominants.

La RBU també podria suposar l’assoliment del somni dels neoliberals: la reducció del pes de l’Estat fins al seu mínim. Es tractaria d’eliminar les «ineficiències de l’Estat» suprimint nombrosos programes socials o privatitzant més sectors amb l’excusa de l’aplicació de la Renda Bàsica Universal. En definitiva, les classes dominants poden veure l’aplicació de la RBU com una oportunitat d’or per deteriorar la infraestructura pública. A més, seria un avenç per part dels neoliberals per aconseguir la conversió gradual de l’Estat en una gran corporació, en una mena d’empresa en la qual els ciutadans esdevindrien simples consumidors. En aquest plantejament es deixaria com a secundari l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones i les mesures socials només es valorarien en funció de la capacitat per multiplicar el capital.

Seguint amb la reflexió empresarial de la RBU alguns neoliberals defensors de la RBU argumenten que aquest subsidi podria ajudar a les persones a «treure l’emprenedor que porten dintre». Aquesta lògica individualista seria utilitzada per modificar substancialment les relacions laborals existents fins a dia d’avui. El mercat de treball seguiria amb la tendència actual, la flexibilització. Tecnologies com Glovo, Uber, Cabify, JustEat, etc. es podrien veure beneficiades.

Qüestió de força

Fent un balanç simplista dels avantatges i inconvenients de la Renda Bàsica Universal exposats anteriorment es podria arribar a la conclusió que existeixen molts més motius favorables que no pas negatius. Però les conseqüències directes que podria generar l’aplicació de la RBU amaguen un debat de fons que resulta fonamental: com aconseguir la RBU?

La RBU representaria la continuació lògica de l’estat del benestar. És a dir, l’extensió dels serveis públics que ja s’ofereixen ara. Aconseguir la RBU suposaria una victòria brutal de la classe treballadora sobre la classe dominant. La qüestió és, realment estem en aquesta situació? La dinàmica de les darreres dècades ha estat de regressió i de retallades constants, però l’escenari que ha deixat la pandèmia i la crisi capitalista és totalment diferent del de fa tan sols uns mesos.

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Cal tenir present que la proposta de la RBU s’ha formulat des de sectors progressistes però també des de sectors neoliberals. Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi. Però la RBU també es podria aplicar a partir d’una mena de xantatge per part de les classes dominants: s’aplicaria la RBU a canvi de l’aprimament de l’Estat i una flexibilització del mercat laboral. És a dir, el que s’ha anomenat el cavall de Troia del neoliberalisme.

Per altra banda, si la classe treballadora tingués la força suficient per imposar la RBU sense que això suposi una regressió en altres aspectes, estaríem parlant, gairebé, d’una victòria sense precedents. Això suposaria aplicar la RBU i, alhora, efectuar una important reforma fiscal en la que la classe dominant es veiés obligada a contribuir significativament. Però el cert és que la classe treballadora no es troba en una situació de força. L’ofensiva neoliberal no ha trobat un moviment obrer organitzat capaç d’aturar l’embat. Fins i tot serveis públics tan essencials com la sanitat o l’educació estan intentant ser privatitzats i, encara que de moment s’han pogut aturar els cops més importants, l’atac de la classe dominant continua insistentment. A més, en el suposat cas que la classe treballadora tingui prou força com per imposar-se a la classe dominant, s’hauria de limitar a reclamar una RBU?

Un debat obert en el si de l’esquerra

Quina de les dues opcions per aplicar la RBU té, ara per ara, més possibilitats de tenir èxit? Una RBU com a cavall de Troia del neoliberalisme o una RBU com a triomf de la classe treballadora? Segurament resulta difícil de creure que existeixi realment una proposta ferma des dels sectors neoliberals respecte la RBU. Més aviat al contrari, els sectors neoliberals critiquen amb duresa la que consideren una despesa pública desmesurada. Per aquesta raó la RBU podria ser una proposta eminentment d’esquerres i transformadora.

Interessa al conjunt de l’independentisme d’esquerres reivindicar la Renda Bàsica Universal? És una mesura reformista, difícil d’assolir i que no qüestiona la propietat privada dels mitjans de producció. Però es tracta d’un objectiu molt concret, una demanda molt clara que podria tenir molta adhesió entre la classe treballadora, especialment amb l’escenari econòmic, polític i social que ha deixat la situació de pandèmia. Possiblement ens hauríem de preguntar quines possibilitats ens brinda aquesta proposta i si serveix a l’esquerra per avançar. La RBU, junt amb altres polítiques, poden fer que l’esquerra recuperi la iniciativa, superant l’immobilisme i la crítica sense proposta?

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Aquest article pretenia llençar algunes preguntes per tal d’iniciar les reflexions polítiques que necessitem per afrontar els reptes que ens venen, que no son pocs. Si serveix per debatre ja haurà complert bona part del seu objectiu i només quedarà passar de la crítica a la proposta, que sol ser el més difícil.

Foto de portada: pxhere.com

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="El programari Pegasus que l’Estat espanyol usa contra independentistes, una eina israeliana al servei de la repressió dels Estats" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/nso-group-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="El programari Pegasus que l’Estat espanyol usa contra independentistes, una eina israeliana al servei de la repressió dels Estats" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El programa d’espionatge informàtic Pegasus, utilitzat per l’Estat espanyol per espiar de forma antidemocràtica i il·legal a diferents polítics independentistes i sobiranistes catalans, és desenvolupat per la companyia israeliana NSO Group.  El programari ja va ser denunciat el 2016 arran d’una Una investigació de Lookout i Citizen Lab per haver accedir a nombrosos comptes i dispositius personals.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Ara el 2019 hauria tornat a espiar almenys 1400 persones els mesos d’abril i  maig, segons han denunciat els investigadors, entre els espiats hi ha el president del parlament autonòmic del Principat, Roger Torrent, els consellers Ernest Maragall i Jordi Puigneró, l’exdiputada independentista de la CUP Anna Gabriel, i activistes de l’ANC com Jordi Domingo (en aquest cas, confonent-lo amb el jurista del mateix nom) , entre altres.</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_24577" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 506px;"><img alt="" class="wp-image-24577" height="311" sizes="(max-width: 496px) 100vw, 496px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon-620x389.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon-620x389.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon-300x188.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon-768x482.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon-940x590.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/07/pegasus-mon.jpg 1366w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="496" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;">Mapa dels estats afectats el 2018, abans de destapar-se el seu ús per l’Estat espanyol contra independentistes catalans.</p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’Estat espanyol és client de NSO Group des de 2015. Per a la companyia fou tot un èxit obtenir el seu primer Estat europeu. Altres clients són India, Paquistan, Aràbia Saudita, Bahrain, Kazakhstan, Marroc, Mèxic i els Emirats Àrabs Units. Tots ells han utilitzat el software per a espiar adversaris i activistes polítics, periodistes, advocats i defensors dels drets humans, segons diverses denúncies.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Un dels casos més notoris fou el de l’ús d’aquest programa per part de les autoritats saudites per a espiar un saudita resident a Quebec i <a href="https://english.alaraby.co.uk/english/indepth/2019/10/3/this-israeli-spyware-helped-saudi-arabia-spy-on-khashoggi" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">rastrejar al dissident Jamal Kashoggi</a>, que seria poc després assassinat i esquarterat brutalment a Estambul per agents saudites. També tingué rellevància a Mèxic el cas de nombrosos periodistes que foren <a href="https://www.eleconomista.com.mx/politica/Dos-periodistas-se-suman-a-los-ataques-con-Pegasus-en-Mexico-Citizen-Lab-20181127-0066.html" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">espiats per les autoritats mitjançant aquest programari el 2017</a>, tant en casos d’investigacions de les trames entre el narcotràfic i les autoritats, com fins i tot en connivència amb certes indústries alimentàries, espiant periodistes, activistes i fons i tot càrrecs públics de salut que podien posar traves als seus negocis.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El cas ha saltat ara a la rellevància pública a Europa perquè és el primer cop que és té constància del seu ús en un país de la Unió Europea per a espiar il·legalment ciutadans per motius polítics, segons explica el diari britànic The Guardian.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">NSO Group es vantava en documentació interna de la capacitat d’entrar als servidors de Whatsapp, Apple, Google, Facebook, Amazon y Microsoft. Whatsapp va denunciar la companyia el passat mes d’octubre per utilitzar un forat de seguirat de l’aplicació per a l’espionatge.  Entre els espiats pels estats mitjançant aquest software s’hi trobaven més de  100 advocats de drets humans, periodistes, càrrecs i activistes polítics.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Per aquest motiu Amnistia Internacional també <a href="https://www.business-humanrights.org/en/nso-group-lawsuit-re-hacking-whatsapp-users" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">es va afegir a la denúncia de més de 30 entitats</a> anunciant mesures legals contra la companyia israeliana. A Israel, justament aquest passat dilluns dia 13 de juliol els tribunals desestimaven una causa contra la seva empresa i no revocaran la llicència d’exportació com havia demanat <a href="https://www.amnesty.org/en/latest/news/2020/01/israel-nso-spyware-revoke-export-license/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"> l’advocada d’AI</a> Dana Ingleton. De fet, la llarga tradició d’exportacions en matèria militar i de “seguretat”d’Israel <a href="https://www.haaretz.com/israel-news/.premium.MAGAZINE-israel-s-cyber-spy-industry-aids-dictators-hunt-dissidents-and-gays-1.6573027" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">a països que vulneren els drets humans amb aquestes eines</a> mai ha trobat gaires traves en el seu propi sistema judicial, i amb la cobertura dels Estats Units, tampoc en gaires organismes internacionals</p></div>

El programari Pegasus que l’Estat espanyol usa contra independentistes, una eina israeliana al servei de la repressió dels Estats

El programa d’espionatge informàtic Pegasus, utilitzat per l’Estat espanyol per espiar de forma antidemocràtica i il·legal a diferents polítics independentistes i sobiranistes catalans, és desenvolupat per la companyia israeliana NSO Group. El programari ja va ser denunciat el 2016 arran d’una Una investigació de Lookout i Citizen Lab per haver accedir a nombrosos comptes i dispositius personals.

Ara el 2019 hauria tornat a espiar almenys 1400 persones els mesos d’abril i maig, segons han denunciat els investigadors, entre els espiats hi ha el president del parlament autonòmic del Principat, Roger Torrent, els consellers Ernest Maragall i Jordi Puigneró, l’exdiputada independentista de la CUP Anna Gabriel, i activistes de l’ANC com Jordi Domingo (en aquest cas, confonent-lo amb el jurista del mateix nom) , entre altres.

Mapa dels estats afectats el 2018, abans de destapar-se el seu ús per l’Estat espanyol contra independentistes catalans.

L’Estat espanyol és client de NSO Group des de 2015. Per a la companyia fou tot un èxit obtenir el seu primer Estat europeu. Altres clients són India, Paquistan, Aràbia Saudita, Bahrain, Kazakhstan, Marroc, Mèxic i els Emirats Àrabs Units. Tots ells han utilitzat el software per a espiar adversaris i activistes polítics, periodistes, advocats i defensors dels drets humans, segons diverses denúncies.

Un dels casos més notoris fou el de l’ús d’aquest programa per part de les autoritats saudites per a espiar un saudita resident a Quebec i rastrejar al dissident Jamal Kashoggi, que seria poc després assassinat i esquarterat brutalment a Estambul per agents saudites. També tingué rellevància a Mèxic el cas de nombrosos periodistes que foren espiats per les autoritats mitjançant aquest programari el 2017, tant en casos d’investigacions de les trames entre el narcotràfic i les autoritats, com fins i tot en connivència amb certes indústries alimentàries, espiant periodistes, activistes i fons i tot càrrecs públics de salut que podien posar traves als seus negocis.

El cas ha saltat ara a la rellevància pública a Europa perquè és el primer cop que és té constància del seu ús en un país de la Unió Europea per a espiar il·legalment ciutadans per motius polítics, segons explica el diari britànic The Guardian.

NSO Group es vantava en documentació interna de la capacitat d’entrar als servidors de Whatsapp, Apple, Google, Facebook, Amazon y Microsoft. Whatsapp va denunciar la companyia el passat mes d’octubre per utilitzar un forat de seguirat de l’aplicació per a l’espionatge. Entre els espiats pels estats mitjançant aquest software s’hi trobaven més de 100 advocats de drets humans, periodistes, càrrecs i activistes polítics.

Per aquest motiu Amnistia Internacional també es va afegir a la denúncia de més de 30 entitats anunciant mesures legals contra la companyia israeliana. A Israel, justament aquest passat dilluns dia 13 de juliol els tribunals desestimaven una causa contra la seva empresa i no revocaran la llicència d’exportació com havia demanat l’advocada d’AI Dana Ingleton. De fet, la llarga tradició d’exportacions en matèria militar i de “seguretat”d’Israel a països que vulneren els drets humans amb aquestes eines mai ha trobat gaires traves en el seu propi sistema judicial, i amb la cobertura dels Estats Units, tampoc en gaires organismes internacionals

<div class="elementor-element elementor-element-7c73a00 elementor-widget elementor-widget-theme-post-excerpt" data-element_type="widget" data-id="7c73a00" data-widget_type="theme-post-excerpt.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 26px; font-style: inherit; letter-spacing: -0.4px; line-height: 34px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px 0px 20px; transition: all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;">Entrevista a David Peace escriptor de GB84 el llibre clau per entendre les vagues de miners que van posar en joc al capitalisme britànic.</div></div><div class="elementor-element elementor-element-7f43591 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="7f43591" data-widget_type="theme-post-content.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: lora, sans-serif; font-size: 17px; line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><img src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-1024x587.jpg" /></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El 1984 va marcar un abans i un després a la història del Regne Unit. Els miners britànics iniciaven una vaga d’onze mesos contra les mesures privatitzadores de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher.</p><figure class="wp-block-image" style="box-sizing: border-box; margin: 0px;"><img alt="" class="wp-image-4096 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-1024x587.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-1024x587.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-300x172.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-768x440.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-600x344.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike.jpg 1920w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-1024x587.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-1024x587.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-300x172.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-768x440.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike-600x344.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/02/Davidpeace-strike.jpg 1920w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">David Peace, escriptor britànic de novel·la negra i narrador excel·lent de la classe obrera britànica ens explica aquesta lluita dels miners a GB84 publicat en castellà per Hoja de Lata.<br style="box-sizing: border-box;" />Durant el festival BCNegra ens va visitar a Barcelona on vam tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo a la Llibreria La Carbonera del Poble Sec.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Peace ens parla de la relació del Partit Laborista amb el moviment obrer i sindical, el conflicte de les mines, la seva narrativa ferotge i del naixement del Corbynisme com una nova esperança per a la classe obrera britànica.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’entrevista l’han fet la membre del consell editorial de Catarsi, Carlota Freixenet i a les càmeres i la producció Xavier Monge del comitè de redacció i Javier Blanco, director de cinema. Agraïm a David Peace, a la Laura i el Dani d’Hoja de Lata editorial i a les companyes de La Carbonera.</p></div></div><div class="elementor-element elementor-element-f55c444 elementor-aspect-ratio-169 elementor-widget elementor-widget-video" data-element_type="widget" data-id="f55c444" data-settings="{"aspect_ratio":"169"}" data-widget_type="video.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 51.7917px 0px 17.2604px; outline: 0px; overflow: hidden; padding: 0px; transform: translateZ(0px); transition: all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-wrapper elementor-fit-aspect-ratio elementor-open-inline" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; height: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px 0px 485.583px; position: relative; vertical-align: baseline;"><iframe allowfullscreen="" class="elementor-video-iframe" src="https://www.youtube-nocookie.com/embed/rB_py7mN2Wo?feature=oembed&start&end&wmode=opaque&loop=0&controls=1&mute=0&rel=0&modestbranding=1" style="background-color: black; border-style: none; border-width: initial; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; height: 485.583px; left: 0px; line-height: 1; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 0px; position: absolute; top: 0px; vertical-align: baseline; width: 863.26px;" title="Reproductor de vídeo youtube"></iframe></div></div></div><div class="elementor-element elementor-element-22df8bf elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="22df8bf" data-widget_type="divider.default" style="--divider-border-color: #eaeaea; --divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s, all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29px 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-divider-separator" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: var(--divider-border-width) var(--divider-border-style) var(--divider-border-color); box-sizing: border-box; direction: ltr; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"> </span></div></div></div>

Entrevista a David Peace escriptor de GB84 el llibre clau per entendre les vagues de miners que van posar en joc al capitalisme britànic.

El 1984 va marcar un abans i un després a la història del Regne Unit. Els miners britànics iniciaven una vaga d’onze mesos contra les mesures privatitzadores de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher.

David Peace, escriptor britànic de novel·la negra i narrador excel·lent de la classe obrera britànica ens explica aquesta lluita dels miners a GB84 publicat en castellà per Hoja de Lata.
Durant el festival BCNegra ens va visitar a Barcelona on vam tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo a la Llibreria La Carbonera del Poble Sec.

Peace ens parla de la relació del Partit Laborista amb el moviment obrer i sindical, el conflicte de les mines, la seva narrativa ferotge i del naixement del Corbynisme com una nova esperança per a la classe obrera britànica.

L’entrevista l’han fet la membre del consell editorial de Catarsi, Carlota Freixenet i a les càmeres i la producció Xavier Monge del comitè de redacció i Javier Blanco, director de cinema. Agraïm a David Peace, a la Laura i el Dani d’Hoja de Lata editorial i a les companyes de La Carbonera.

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Conquerim Nissan i la nació" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/06/nissan1-860x450_c.jpe" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Conquerim Nissan i la nació" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Totes les que tenim un rentavaixelles, i les que no en tenen també, sabem com ens allibera. Recollir la taula i seure al sofà és molt millor que posar-se a fregar plats, ves quina obvietat. La màquina ens allibera de treballar. Més ben dit, ser propietaris de la màquina ens allibera de treballar, ja que si hem de treballar vuit hores diàries per aconseguir un salari, és secundari si ens ho fan fer amb una aixada o un tractor.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">També és evident per a tothom que Nissan, en la seva unitat, està fragmentada internament en dos. És a dir, hi ha dos subjectes oposats en Nissan, per una banda hi ha la minoria propietària, que entén l’empresa com un mitjà per a explotar força de treball i extreure’n beneficis, i per altra, hi ha la majoria explotada que pensa la fàbrica com un mitjà per aconseguir un salari i no morir-se de gana. Vaja, un exemple claríssim d’unitat de contraris.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Que els propietaris decideixin tancar no ha fer ser idèntic a que la maquinària marxi, a que els terrenys es venguin, a que s’acabi la producció, a que els treballadors i treballadores, directes o indirectes, es morin de gana… Perquè som les treballadores qui ja sabem com funciona la cosa. <span style="box-sizing: border-box; font-size: small;"><i style="box-sizing: border-box;">Aceituneros altivos, decidme en el alma quién, ¿Quién levantó los olivos</i></span><span style="box-sizing: border-box; font-size: small;">?</span> Aquí resulta cabdal l’explicació d’Hegel sobre la relació entre l’esclau i l’amo perquè no ens facin trampes. L’amo no sap fer res, tot ho fa l’esclau, l’amo viu un món de luxes degut al treball de l’esclau, el món de l’amo no pot ser sense l’esclau. L’esclau sap que només tindrà <i style="box-sizing: border-box;">vida</i> si elimina l’amo, i acabant amb l’amo posarà fi a l’esclavitud mateixa, la seva condició d’esclau acabarà i esdevindrà una altra cosa. L’esclau, malgrat les penúries i el poder de l’amo avui, és l’únic dels dos subjectes a qui els vents de la Història li són favorables.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El subjecte que ha de nacionalitzar Nissan està relacionat internament amb el mateix subjecte que ha de conquerir la nació. Els Països Catalans, a part de patir l’ocupació espanyola, andorrana, francesa i de l’OTAN-UE, també estem fracturats internament. Com passava amb la unitat de contraris a Nissan, també dins de cada nació hi ha dues nacions enfrontades, hi ha la nació treballadora i la nació burgesa. Si Israel hagués enviat un portaavions al port de Barcelona el 2 d’octubre de 2017 el projecte nacional burgès català, la independència a seques, possiblement hagués triomfat. La nació catalana burgesa apel·la a Cambó, vol ser un país pròsper al sud d’Europa, vol ser l’alumne preferit de la UE, la burgesia catalana entèn les fàbriques, bancs, ports, salut, educació i, en definitiva, la nació sencera com a propietat privada seva. La nació treballadora, en canvi, entenem la nació com a propietat comunal, volem la sanitat i l’educació públiques, volem propietat del poble la petroquímica, la banca, els aeroports, apel·lem als Remences i als Segadors… som amics de Palestina i enemics d’Israel. La via de la nació treballadora catalana per a imposar-se és el poder popular, és el poder feminista, anticapitalista, antirracista, internacionalista, ecologista… i parlem de <i style="box-sizing: border-box;">pode</i>r perquè es tracta d’això, d’exercir-lo, d’imposar-nos. A diferència del que diuen les companyes, si que hem de posar el poder al centre, ja que només el poder popular és el que ens garanteix que la vida triomfi sobre el capital<span style="box-sizing: border-box; font-size: 12.6px; height: 0px; line-height: 0; position: relative; top: -0.5em; vertical-align: baseline;"><a class="sdfootnoteanc" href="https://laccent.cat/conquerim-nissan-i-la-nacio/#sdfootnote1sym" name="sdfootnote1anc" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">1</a></span>.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El que no va aconseguir l’accident d’IQOXE potser ho plantejarà el tancament de Nissan: una guspira que ho encengui tot. Si ara les esquerres no som agosarades, la llei del pèndol oferirà l’oportunitat al feixisme. Aquests dos mesos de confinament han fet que la gent ens trobéssim amb les nostres misèries, amb la buidor espiritual, amb les nostres pors i egoismes, hi ha hagut suïcidis, depressions, irracionalitats, recaiguda en addiccions superades, les esglésies contentes perquè tenen més ovelles al ramat<span style="box-sizing: border-box; font-size: 12.6px; height: 0px; line-height: 0; position: relative; top: -0.5em; vertical-align: baseline;"><a class="sdfootnoteanc" href="https://laccent.cat/conquerim-nissan-i-la-nacio/#sdfootnote2sym" name="sdfootnote2anc" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">2</a></span>,… Aquest creixement irracional subterrani pot ser recollit per una proposta feixista ben articulada, i no en falten ofertes. Només si nosaltres fallem, si ens derroten, li tocarà el torn a un feixisme que ja és europeu, internacional.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Això no passarà si la part avançada de les explotades mostrem audàcia, valentia,¡ i iniciativa. Si la classe treballadora oferim una proposta agosarada de futur concret; si la classe obrera feminista, independentista, internacionalista, ecologista, intervenim sense ambigüitats; si plantegem obertament la necessitat de la conquesta del poder polític i així atraiem la petita burgesia i altres sectors indecisos, podem vèncer el feixisme. Lenin, al fer balanç del fracàs de la Comuna de Paris, criticava que malgrat l’heroisme de les treballadores, aquestes no es van atrevir a assaltar el banc central i avançar contra Versalles. Van tenir un moment de dubte i es van desorientar després de les primeres victòries, això va permetre a la burgesia nacional aliada amb l’invasora reorganitzar-se, recuperar la iniciativa i afusellar més de 30.000 comuners i comuneres. L’atreviment de la classe treballadora era inacceptable i s’havia de castigar amb sang. El mateix va passar amb els consells de fàbrica a Itàlia a la dècada de 1921, no van plantejar a temps la conquesta del poder polític, fer una insurrecció (que no era democràtica). Coincidint amb l’esclat d’aquesta crisis sistèmica sense precedents, se’ns presenta una oportunitat històrica, comprenguem la importància del què passa, que no ens cremi a les mans, no siguem tímides en les propostes perquè és un moment decisiu. La socialdemocràcia no podrà oferir ni una sortida en aquest capitalisme senil ni suposa un dic seriós contra el feixisme. Però podem atraure-la, la necessitem com a aliada subordinada a la nostra iniciativa. La classe treballadora hem de plantejar un projecte seductor per a tota la nació.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Nacionalitzar Nissan significa que hem de conquerir Nissan, i juntament amb la fàbrica hem de conquerir la nació. Així ha de ser plantejada la confecció del mètode de lluita per a assolir la victòria. No ho ha de fer la Generalitat sinó nosaltres en estructures de poder popular, és a dir, en uns eventuals CDRs, en unes assemblees populars, uns comitès antifeixistes, uns soviets,… i el seu corresponent òrgan central. No siguem ingènues, Torra i els Mossos no nacionalitzaran Nissan, ho ha de fer un <i style="box-sizing: border-box;">Comitè Central Antifeixista</i> de torn, en la perspectiva de la construcció socialista. La manera de concretar la construcció socialista és desenvolupant institucions del poble oposades a les institucions burgeses catalanes. Tenim davant els morros una oportunitat única per a constituir-nos com a classe dominant de la nació encavalcant amb procés independentista. Fem honor a James Connolly i fem que la causa de les treballadores sigui la causa dels Països Catalans i que la causa dels Països Catalans sigui la causa obrera. No ens deixem la segona! Ens hem de desfer de l’interclassisme imperant durant el <i style="box-sizing: border-box;">procés</i>, del pacifisme, de l’esperit <i style="box-sizing: border-box;">de la llei a la llei</i>, d’ensenyar llençols amb cares de la Merkel i l’Obama els onzes de setembre… és a dir, ens hem de desfer del lideratge petitburgès, passem de les proclames abstractes i concretem contingut pel que valgui la pena jugar-se la vida als combats de carrer. El poder popular és per a construir una independència nacional de classe, les consignes que esbombem no han d’anar a dirigides a tensar la lògica parlamenària i el marc mental burgès sinó que s’han de dirigir a la nostra classe, les nostres consignes han d’ajudar la nostra classe a definir-se, constituir-se com a poder independent. La nacionalització de Nissan ha de ser una nacionalització obrera.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Només si conquerim la fàbrica, i amb ella avancem en la conquesta de la nació, podrem eliminar el model productiu irracional capitalista. La pandèmia ha posat sobre la taula l’absurditat de disposar de milers de mòbils però no tenir respiradors, no volem nacionalitzar Nissan per necessàriament seguir produir cotxes. Només si conquerim la producció podrem canviar-ne l’orientació. El model productiu ha de servir per a posar la vida al centre i no el capital. En la civilització burgesa la millora de la productivitat empeny la classe treballadora a l’atur, i és en temps de crisi quan la burgesia aprofita per fer l’estocada, estalviar-se salaris per invertir en capital constant, però si en som les propietàries no ens farà por l’atur. El canvi climàtic ens exhorta a deixar de produir irracionalment, i aquest gir en l’orientació de la producció només serà si el liderem la humanitat treballadora i no la minoria propietària, si l’interès que regeix la producció no és l’obtenció de plusvàlua sinó la satisfacció de necessitats humanes.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">És evident que la cosa no és gens simple però és l’orientació ideològica adequada. Sobretot no és només una simple escena pel·liculera d’assaltar unes instal·lacions i intentar mantenir-les transitòriament sota control obrer, que també. La conquesta de la producció ha d’anar acompanyada de conquerir terreny en la circulació de les mercaderies, de donar sortida als productes, de tenir proveïdors, de repensar la xarxa industrial que hi anava associada, de legalitzar-ho amb un dret obrer en tensió amb el burgès, d’oferir un relat impermeable als atacs de la Rahola de torn… Nacionalitzar Nissan és assistir a un intent accelerat de construir una nova societat. En el procés de lluita està tot per definir, s’obriran mil contradiccions. En definitiva, no és només una qüestió obrera, és un assumpte de tot el poble treballador. Aquesta lluita inaugura l’autopista de la sobirania econòmica perquè s’enfronta al poder, és el camí per independitzar-nos de les grans multinacionals, és a dir, obre la porta a independitzar-nos del capitalisme, a la construcció socialista de la nació.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Per a fer això tenim moltes dificultats, més que tècniques, sobretot ideològiques. Perquè tot i que ara se’ns presenti una oportunitat històrica, no hi ha cap organització revolucionària a l’alçada de les circumstàncies, durant dècades les idees amb que la classe treballadora hem pensat la realitat i a nosaltres mateixes han vingut del camp burgès. És la burgesia qui ens ha empès a hipotecar-nos per un pis (fent-nos desitjar que el banc no faci fallida i dòcils davant l’empresari que ens explota per por a no poder pagar la casa). És la burgesia qui dissenya uns telenotícies on la meitat del temps parlen d’esports, qui ens posa pel·lícules, sèries o videojocs alienants. És la burgesia qui genera mercaderies intel·lectuals a les universitats. És la misèria moral la que ens empeny a consumir drogues. Si no ens pensem correctament no percebrem la naturalesa del conflicte, la importància del moment i difícilment sabrem distingir els amics dels enemics. Tot i així, no ens queda altra que ballar. La consciència, al ser un estat de la matèria, també pot fet un salt qualitatiu. En poc temps la classe treballadora podem aprendre moltíssim i esmicolar cadenes ideològiques arrossegades durant dècades. No només és un balanç de possibilitats i probabilitats, intentar-ho és una opció de lluita alliberadora que s’oposa a la misèria i decadència moral que ofereix el capitalisme.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Fem de la nació la prolongació de la fàbrica, fem de la lluita per la independència nacional la prolongació de la lluita obrera, és a dir, l’únic futur per a les treballadores de Nissan és la revolució socialista de tot el poble. Nacionalitzar Nissan és la consigna per a que el poble treballador català ens erigim en classe dirigent d’un procés d’emancipació econòmica, social i nacional.</p><p align="justify" class="western" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Països Catalans, 30 de maig de 2020</p></div>

Totes les que tenim un rentavaixelles, i les que no en tenen també, sabem com ens allibera. Recollir la taula i seure al sofà és molt millor que posar-se a fregar plats, ves quina obvietat. La màquina ens allibera de treballar. Més ben dit, ser propietaris de la màquina ens allibera de treballar, ja que si hem de treballar vuit hores diàries per aconseguir un salari, és secundari si ens ho fan fer amb una aixada o un tractor.

També és evident per a tothom que Nissan, en la seva unitat, està fragmentada internament en dos. És a dir, hi ha dos subjectes oposats en Nissan, per una banda hi ha la minoria propietària, que entén l’empresa com un mitjà per a explotar força de treball i extreure’n beneficis, i per altra, hi ha la majoria explotada que pensa la fàbrica com un mitjà per aconseguir un salari i no morir-se de gana. Vaja, un exemple claríssim d’unitat de contraris.

Que els propietaris decideixin tancar no ha fer ser idèntic a que la maquinària marxi, a que els terrenys es venguin, a que s’acabi la producció, a que els treballadors i treballadores, directes o indirectes, es morin de gana… Perquè som les treballadores qui ja sabem com funciona la cosa. Aceituneros altivos, decidme en el alma quién, ¿Quién levantó los olivos? Aquí resulta cabdal l’explicació d’Hegel sobre la relació entre l’esclau i l’amo perquè no ens facin trampes. L’amo no sap fer res, tot ho fa l’esclau, l’amo viu un món de luxes degut al treball de l’esclau, el món de l’amo no pot ser sense l’esclau. L’esclau sap que només tindrà vida si elimina l’amo, i acabant amb l’amo posarà fi a l’esclavitud mateixa, la seva condició d’esclau acabarà i esdevindrà una altra cosa. L’esclau, malgrat les penúries i el poder de l’amo avui, és l’únic dels dos subjectes a qui els vents de la Història li són favorables.

El subjecte que ha de nacionalitzar Nissan està relacionat internament amb el mateix subjecte que ha de conquerir la nació. Els Països Catalans, a part de patir l’ocupació espanyola, andorrana, francesa i de l’OTAN-UE, també estem fracturats internament. Com passava amb la unitat de contraris a Nissan, també dins de cada nació hi ha dues nacions enfrontades, hi ha la nació treballadora i la nació burgesa. Si Israel hagués enviat un portaavions al port de Barcelona el 2 d’octubre de 2017 el projecte nacional burgès català, la independència a seques, possiblement hagués triomfat. La nació catalana burgesa apel·la a Cambó, vol ser un país pròsper al sud d’Europa, vol ser l’alumne preferit de la UE, la burgesia catalana entèn les fàbriques, bancs, ports, salut, educació i, en definitiva, la nació sencera com a propietat privada seva. La nació treballadora, en canvi, entenem la nació com a propietat comunal, volem la sanitat i l’educació públiques, volem propietat del poble la petroquímica, la banca, els aeroports, apel·lem als Remences i als Segadors… som amics de Palestina i enemics d’Israel. La via de la nació treballadora catalana per a imposar-se és el poder popular, és el poder feminista, anticapitalista, antirracista, internacionalista, ecologista… i parlem de poder perquè es tracta d’això, d’exercir-lo, d’imposar-nos. A diferència del que diuen les companyes, si que hem de posar el poder al centre, ja que només el poder popular és el que ens garanteix que la vida triomfi sobre el capital1.

El que no va aconseguir l’accident d’IQOXE potser ho plantejarà el tancament de Nissan: una guspira que ho encengui tot. Si ara les esquerres no som agosarades, la llei del pèndol oferirà l’oportunitat al feixisme. Aquests dos mesos de confinament han fet que la gent ens trobéssim amb les nostres misèries, amb la buidor espiritual, amb les nostres pors i egoismes, hi ha hagut suïcidis, depressions, irracionalitats, recaiguda en addiccions superades, les esglésies contentes perquè tenen més ovelles al ramat2,… Aquest creixement irracional subterrani pot ser recollit per una proposta feixista ben articulada, i no en falten ofertes. Només si nosaltres fallem, si ens derroten, li tocarà el torn a un feixisme que ja és europeu, internacional.

Això no passarà si la part avançada de les explotades mostrem audàcia, valentia,¡ i iniciativa. Si la classe treballadora oferim una proposta agosarada de futur concret; si la classe obrera feminista, independentista, internacionalista, ecologista, intervenim sense ambigüitats; si plantegem obertament la necessitat de la conquesta del poder polític i així atraiem la petita burgesia i altres sectors indecisos, podem vèncer el feixisme. Lenin, al fer balanç del fracàs de la Comuna de Paris, criticava que malgrat l’heroisme de les treballadores, aquestes no es van atrevir a assaltar el banc central i avançar contra Versalles. Van tenir un moment de dubte i es van desorientar després de les primeres victòries, això va permetre a la burgesia nacional aliada amb l’invasora reorganitzar-se, recuperar la iniciativa i afusellar més de 30.000 comuners i comuneres. L’atreviment de la classe treballadora era inacceptable i s’havia de castigar amb sang. El mateix va passar amb els consells de fàbrica a Itàlia a la dècada de 1921, no van plantejar a temps la conquesta del poder polític, fer una insurrecció (que no era democràtica). Coincidint amb l’esclat d’aquesta crisis sistèmica sense precedents, se’ns presenta una oportunitat històrica, comprenguem la importància del què passa, que no ens cremi a les mans, no siguem tímides en les propostes perquè és un moment decisiu. La socialdemocràcia no podrà oferir ni una sortida en aquest capitalisme senil ni suposa un dic seriós contra el feixisme. Però podem atraure-la, la necessitem com a aliada subordinada a la nostra iniciativa. La classe treballadora hem de plantejar un projecte seductor per a tota la nació.

Nacionalitzar Nissan significa que hem de conquerir Nissan, i juntament amb la fàbrica hem de conquerir la nació. Així ha de ser plantejada la confecció del mètode de lluita per a assolir la victòria. No ho ha de fer la Generalitat sinó nosaltres en estructures de poder popular, és a dir, en uns eventuals CDRs, en unes assemblees populars, uns comitès antifeixistes, uns soviets,… i el seu corresponent òrgan central. No siguem ingènues, Torra i els Mossos no nacionalitzaran Nissan, ho ha de fer un Comitè Central Antifeixista de torn, en la perspectiva de la construcció socialista. La manera de concretar la construcció socialista és desenvolupant institucions del poble oposades a les institucions burgeses catalanes. Tenim davant els morros una oportunitat única per a constituir-nos com a classe dominant de la nació encavalcant amb procés independentista. Fem honor a James Connolly i fem que la causa de les treballadores sigui la causa dels Països Catalans i que la causa dels Països Catalans sigui la causa obrera. No ens deixem la segona! Ens hem de desfer de l’interclassisme imperant durant el procés, del pacifisme, de l’esperit de la llei a la llei, d’ensenyar llençols amb cares de la Merkel i l’Obama els onzes de setembre… és a dir, ens hem de desfer del lideratge petitburgès, passem de les proclames abstractes i concretem contingut pel que valgui la pena jugar-se la vida als combats de carrer. El poder popular és per a construir una independència nacional de classe, les consignes que esbombem no han d’anar a dirigides a tensar la lògica parlamenària i el marc mental burgès sinó que s’han de dirigir a la nostra classe, les nostres consignes han d’ajudar la nostra classe a definir-se, constituir-se com a poder independent. La nacionalització de Nissan ha de ser una nacionalització obrera.

Només si conquerim la fàbrica, i amb ella avancem en la conquesta de la nació, podrem eliminar el model productiu irracional capitalista. La pandèmia ha posat sobre la taula l’absurditat de disposar de milers de mòbils però no tenir respiradors, no volem nacionalitzar Nissan per necessàriament seguir produir cotxes. Només si conquerim la producció podrem canviar-ne l’orientació. El model productiu ha de servir per a posar la vida al centre i no el capital. En la civilització burgesa la millora de la productivitat empeny la classe treballadora a l’atur, i és en temps de crisi quan la burgesia aprofita per fer l’estocada, estalviar-se salaris per invertir en capital constant, però si en som les propietàries no ens farà por l’atur. El canvi climàtic ens exhorta a deixar de produir irracionalment, i aquest gir en l’orientació de la producció només serà si el liderem la humanitat treballadora i no la minoria propietària, si l’interès que regeix la producció no és l’obtenció de plusvàlua sinó la satisfacció de necessitats humanes.

És evident que la cosa no és gens simple però és l’orientació ideològica adequada. Sobretot no és només una simple escena pel·liculera d’assaltar unes instal·lacions i intentar mantenir-les transitòriament sota control obrer, que també. La conquesta de la producció ha d’anar acompanyada de conquerir terreny en la circulació de les mercaderies, de donar sortida als productes, de tenir proveïdors, de repensar la xarxa industrial que hi anava associada, de legalitzar-ho amb un dret obrer en tensió amb el burgès, d’oferir un relat impermeable als atacs de la Rahola de torn… Nacionalitzar Nissan és assistir a un intent accelerat de construir una nova societat. En el procés de lluita està tot per definir, s’obriran mil contradiccions. En definitiva, no és només una qüestió obrera, és un assumpte de tot el poble treballador. Aquesta lluita inaugura l’autopista de la sobirania econòmica perquè s’enfronta al poder, és el camí per independitzar-nos de les grans multinacionals, és a dir, obre la porta a independitzar-nos del capitalisme, a la construcció socialista de la nació.

Per a fer això tenim moltes dificultats, més que tècniques, sobretot ideològiques. Perquè tot i que ara se’ns presenti una oportunitat històrica, no hi ha cap organització revolucionària a l’alçada de les circumstàncies, durant dècades les idees amb que la classe treballadora hem pensat la realitat i a nosaltres mateixes han vingut del camp burgès. És la burgesia qui ens ha empès a hipotecar-nos per un pis (fent-nos desitjar que el banc no faci fallida i dòcils davant l’empresari que ens explota per por a no poder pagar la casa). És la burgesia qui dissenya uns telenotícies on la meitat del temps parlen d’esports, qui ens posa pel·lícules, sèries o videojocs alienants. És la burgesia qui genera mercaderies intel·lectuals a les universitats. És la misèria moral la que ens empeny a consumir drogues. Si no ens pensem correctament no percebrem la naturalesa del conflicte, la importància del moment i difícilment sabrem distingir els amics dels enemics. Tot i així, no ens queda altra que ballar. La consciència, al ser un estat de la matèria, també pot fet un salt qualitatiu. En poc temps la classe treballadora podem aprendre moltíssim i esmicolar cadenes ideològiques arrossegades durant dècades. No només és un balanç de possibilitats i probabilitats, intentar-ho és una opció de lluita alliberadora que s’oposa a la misèria i decadència moral que ofereix el capitalisme.

Fem de la nació la prolongació de la fàbrica, fem de la lluita per la independència nacional la prolongació de la lluita obrera, és a dir, l’únic futur per a les treballadores de Nissan és la revolució socialista de tot el poble. Nacionalitzar Nissan és la consigna per a que el poble treballador català ens erigim en classe dirigent d’un procés d’emancipació econòmica, social i nacional.

Països Catalans, 30 de maig de 2020

<div class="elementor-element elementor-element-b30c97c elementor-hidden-phone elementor-widget elementor-widget-theme-post-excerpt" data-element_type="widget" data-id="b30c97c" data-widget_type="theme-post-excerpt.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 23.8854px 0px 0px; text-align: center; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;">És si és possible d'utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població? Quin tipus d'enfocament econòmic i quines forces socials es necessiten per implementar-lo?</div><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 23.8854px 0px 0px; text-align: center; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><br /></div><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La pandèmia de la COVID-19 ha fet parar el funcionament «normal» de l’economia mercantil capitalista. El que ha continuat funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats: bàsicament un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que suposen els ERTOs, i els préstecs garantits i altres ajudes a les empreses i autònoms que, almenys teòricament, haurien de compensar les pèrdues en la seva xifra de vendes i la seva rendibilitat. I també per la Unió Europea (UE), mitjançant un fons de garantia per crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI), un fons de reassegurança (SURE) a les suspensions d’ocupació o reduccions de jornada, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) per mesures sanitàries relacionades amb la pandèmia, i sobretot, la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per a comprar deute públic i privat en el mercat secundari (fins ara per 1,5 bilions d’euros), és a dir que el BCE els hi recompra als bancs privats després que aquests l’hagin comprat inicialment, ja que el BCE no el pot comprar directament. A més, ara la Comissió Europea (CE) ha proposat un Fons de Recuperació de 750 bilions d’euros que veurem com acabarà després del llarg procés de negociació que li espera en el marc de la UE.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha substituït temporalment al mercat com a font de finançament i com a forma de funcionament de l’economia. Una espècie de «socialisme» de la que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real i verdadera: no hi ha, en general, intervenció sobre la producció de béns i serveis (com sí que passa quan hi ha una guerra o en una societat que estigui realment en transició al socialisme) sinó que del que es tracta és de preservar l’economia capitalista de mercat amb una certa «congelació» de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible en espera que es pugui tornar a la «normalitat» com més aviat millor. Per a la gran majoria de països capitalistes del que es tractaria, si fos possible, és de mantenir aquesta situació de tutela de l’estat sobre l’economia, el que alguns han anomenat «socialisme de congelació», durant el menor temps possible. Des d’aquest punt de vista, el que es voldria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària, s’hagin pogut preservar els ingressos per tal que torni el consum, les empreses puguin vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els seus marges de benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la crisi sanitària hagués estat curta però, des del moment que s’ha allargassat, aquesta «congelació» de l’economia no evita la degradació de les oportunitats que es pugui recuperar ràpidament, tal com es preveu per part de la major part dels organismes internacionals públics (el darrer l’OCDE) i també dels centres de predicció privats.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14698 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-2-1-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxfuel.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En la situació actual, la crisi econòmica segueix la seva pròpia dinàmica autònoma. Des del punt de vista de l’oferta, les restriccions que afecten tant al treball com a les cadenes de proveïdors acaben per fer reduir la capacitat de producció de les empreses, i mentrestant alguns sectors romanen en «estat de confinament» de forma duradora (turisme, restauració, espectacles, cultura, …). I malgrat les ajudes de l’estat o la UE que s’han esmentat abans, l’impossibilitat, total o parcial, de vendre els productes i els serveis persistirà durant un temps que afectarà la rendibilitat de moltes empreses que hauran de plegar o d’ajustar la seva oferta a aquesta nova situació per a intentar mantenir una rendibilitat mínima. Preocupades, doncs, per la seva supervivència, les empreses deixaran d’invertir, la qual cosa afectarà, sens dubte, al nombre de treballadors de la plantilla, ja que es veuran obligades a fer ajustos de disminució de l’ocupació per a mantenir una mínima rendibilitat. Al mateix temps, des del punt de vista de la demanda, i vista la situació d’incertesa existent, res fa pensar que les famílies gastaran ràpidament el que han estalviat durant aquests mesos de confinament, i moltes d’elles hauran vist disminuir els seus ingressos malgrat les ajudes rebudes en els casos d’atur parcial per ERTOs, i tenint en compte que l’atur global augmentarà de forma important, tal com ha previst, entre d’altres, l’Organització Internacional del Treball (OIT). S’entrarà en una època en què les famílies es veuran forçades a estalviar i en conseqüència, molt probablement, la demanda de consum de béns durables i de certs serveis continuarà essent baixa per força temps.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La primera temptació que poden tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del sector públic</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest doble xoc, de l’oferta i de la demanda, ens pot conduir de forma ràpida a una crisi duradora en què les empreses intentaran sobreviure i reconstituir els seus marges de vendes i de beneficis i faran ajustos. Baixarà la demanda d’inversió en mitjans de producció i béns d’equip i en l’àmbit de l’ocupació augmentaran els acomiadaments. Això disminuirà els ingressos de les famílies, reduirà més els nivells de la demanda i conduirà a menys inversions, fallides d’empreses i més acomiadaments. El bucle d’una veritable crisi econòmica. L’economia capitalista intentarà buscar un nou equilibri que, en molts sectors, sens dubte, i probablement també globalment, serà molt inferior al d’abans de la crisi a l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació, ingressos i nivell de vida en general.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Què es pot fer, per part dels governs dels països capitalistes neoliberals, davant d’aquesta crisi econòmica que s’ha anat convertint en autònoma de la crisi sanitària, i que sembla tenir moltes possibilitats d’esdevenir sistèmica? La primera temptació que poden tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del sector públic a les empreses i les famílies i deixar que el sistema s’ajusti tot sol. Per aquesta gent podríem estar davant de la possibilitat d’accelerar una nova «destrucció creadora» (desaparició de les empreses obsoletes i aparició de noves empreses rendibles amb les corresponents conseqüències sobre l’ocupació) tot afavorint la digitalització de l’economia. En el neoliberalisme això no és necessàriament contradictori amb algunes mesures de suport públic a la demanda (d’arrel keynesiana) per tal que l’arribada a un nou equilibri sigui menys dolorosa socialment i per compensar la manca de demanda del sector privat. Amb aquesta política hi hauria acomiadaments de treballadors en alguns sectors econòmics mentre que en d’altres (els que gaudissin de la despesa pública) hi podria haver noves contractacions.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14699 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-3-1-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxfuel.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ara bé, és una política que té molts riscos i que planteja molts dubtes: fins a quin punt creixerà l’atur?; com s’ha de fer l’estímul pressupostari, amb més despesa pública o amb baixades d’impostos i col·laboracions sector públic/sector privat a l’hora d’oferir serveis públics, que són les opcions preferides pels neoliberals?; quina magnitud ha de tenir aquest estímul? Quin risc existeix que aquesta «economia digital» no afavoreixi ni la productivitat ni el creixement econòmic i, en canvi, promogui ocupacions de baixa gamma, mal pagades i precàries, com ha passat aquests darrers anys amb els Glovo, Airbnb, Uber, Cabify, etcètera? Es pot tenir la seguretat que el suport a l’economia serà suficient o bé la demanda (de consum i d’inversió) continuarà essent massa feble, l’ocupació creada insuficient i les empreses, amb una rendibilitat escassa, faran fallida? S’ha de tenir en compte que el punt de partida de la majoria d’economies europees, especialment les del Sud, ja no era especialment pròspera abans de la crisi sanitària i s’havia basat, en part important, en el creixement de les economies emergents i especialment de la Xina. No sembla una alternativa massa fiable.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva competitivitat</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una segona opció seria la de continuar amb una economia «congelada» amb el suport del sector públic. Podria ser una alternativa possible si la crisi sanitària i la crisi econòmica continuen per molt temps i, potser, s’agreugen, i si el BCE està disposat, com sembla, a donar el suport que faci falta a les economies europees (i el mateix als EUA i a les altres economies grans). Es podria, doncs, imaginar una situació en què es mantingui o, fins i tot, s’augmenti el sistema d’atur parcial amb els ERTOs, tot substituint a les empreses en el pagament dels salaris, i a més l’ampliació de les ajudes directes i els préstecs garantits pel sector públic a les empreses. Es donaria suport a la demanda de consum de les famílies i a la inversió de les empreses que veurien alguna expectativa de poder vendre els seus productes. Tot plegat amb l’objectiu d’evitar fallides d’empreses i limitar l’atur tot el que sigui possible, per tal de frenar l’espiral de la crisi econòmica. I si s’aconseguís conservar el teixit productiu, o una part important d’aquest, les necessitats per a un rellançament socialment sostenible serien menys importants que en el primer cas. En definitiva, la substitució de l’economia mercantil capitalista pel sector públic s’hauria de mantenir fins que aquella pugui tornar a funcionar de forma autònoma.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Però aquesta política tampoc estaria exempta de riscos. Les polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva competitivitat i, en alguns casos, això pot suposar, fins i tot, l’acomiadament de treballadors per tal de reduir costos. El més important és, però, que una política global per salvar les empreses i l’ocupació no resol el tema de la política econòmica futura. Perquè per salvaguardar l’ocupació el sector públic hauria de garantir que les empreses fossin rendibles, fessin beneficis. I això suposaria, necessàriament, facilitar-los una fiscalitat favorable, la reducció de les restriccions legals i la liberalització del mercat de treball. Per afavorir la competitivitat i la innovació de les empreses caldria que el sector públic es tornés a posar al servei dels interessos del capital contra els del treball, que és l’essència del neoliberalisme. I de la mateixa manera que, quan ha convingut, s’ha establert una espècie de «socialisme» temporal per salvar l’ocupació, immediatament passaria a ser urgent una fase de liberalització per, teòricament, «crear llocs de treball». Un cop hagi passat la crisi es reprendria la lògica de l’acumulació del capital: abans la crisi obligava el sector públic a protegir les empreses de la fallida per salvar l’ocupació, ara el creixement i la productivitat obligaran el sector públic a aixecar les restriccions que afecten aquestes mateixes empreses en nom de la creació d’ocupació. Si la creació d’ocupació es deixa en mans  del mercat, el sector públic només podrà ser un simple col·laborador dels mecanismes de mercat. Si es pensa que els llocs de treball són creats per l’acumulació privada de capital i que l’economia es limita a una necessitat infinita d’acumulació privada, la funció del sector públic serà només la d’acompanyar la recerca de beneficis pels capitalistes privats i, per tant, la de dedicar-se a substituir al sector privat quan aquest no pugui complir amb les seves necessitats d’acumulació i de beneficis i de donar-li els mitjans per expandir-se quan ho pugui fer tot sol.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-14700 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/06/pxfuel.com-5-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxfuel.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una tercera possibilitat implicaria partir d’una altra concepció de l’economia. L’economia hauria de ser el mitjà que ens permetés bàsicament respondre a les necessitats socials, de la majoria de la gent, perquè tothom pugui viure de la millor manera possible, autònomament, sobiranament. Una economia que no respongui als interessos del capital sinó a les necessitats de la vida de la gent. Unes necessitats que es defineixen de manera comuna, conjuntament, planificadament de forma democràtica, participativa, autogestionada. En aquest context, radicalment diferent, les empreses també tenen unes funcions diferents: ja no són el mitjà per donar valor continuadament al capital, sinó que es converteixen en un col·lectiu de treball que intenta respondre a les necessitats definides col·lectivament. Aleshores, l’ocupació ja no dependria de les necessitats de l’acumulació del capital sinó de les necessitats socials. En una economia/societat d’aquest tipus la prioritat ja no és la de salvar les ocupacions «en si mateixes», sinó assegurar la satisfacció de les necessitats esmentades. L’acció del sector públic es fa en funció de les necessitats socials. Com que la prioritat és que tothom pugui viure de forma digna, hi ha d’haver una garantia que tothom tindrà la seva ocupació o una renda universal equivalent assegurada. El sector públic podria prioritzar empreses i sectors econòmics, i si cal nacionalitzar-los/socialitzar-los, en funció de certs criteris: quins béns i serveis es produeixen, quines repercussions tenen sobre el medi ambient, com s’organitza la producció i a què es dediquen els possibles beneficis, quin paper han de tenir les empreses públiques, les cooperatives i empreses d’economia social, les petites empreses i els autònoms privats, hi hauria limitacions estrictes a les deslocalitzacions i a les relacions amb paradisos fiscals, etcètera.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El gran tema és si és possible d’utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població, en lloc de dedicar-se a salvar al capital privat tot utilitzant, per cert, l’excusa de salvar l’ocupació. Si del que es tracta és d’organitzar la vida de la gent i, per tant, l’economia i la societat, d’una altra manera, sembla imprescindible que el sector públic tingui un paper central i fonamental a l’hora de definir i ordenar la producció dels béns i serveis, així com la seva distribució entre la gent i les relacions econòmiques i socials que han d’organitzar i coordinar la convivència i el funcionament de la societat. Ara bé, en una societat tan globalitzada com l’actual, és possible fer tot això, que sembla radicalment necessari, en un sol país? I és possible fer-ho sense l’existència d’uns moviments socials (sindicals, ecologistes, feministes, cooperativistes, anticapitalistes, etcètera) i polítics que siguin suficientment forts i estiguin convenientment organitzats per aconseguir-ho? Aquestes són, em sembla, i més després de la darrera experiència a Grècia, les grans qüestions pels moviments i les forces de l’esquerra transformadora ara com ara.</p><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Nota final: Evidentment, aquestes ratlles són deutores de molts articles (i molts autors) que he llegit aquestes darreres setmanes (i encara me’n queden molts per llegir perquè, tot i intentar seleccionar, encara en tinc un pilot gran). És just, però, dir que m’han influït i inspirat de manera especial els articles que han escrit sobre el tema el periodista econòmic Romaric Godin i l’economista Michael Roberts.</h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxfuel.com</h6></div></div><div class="elementor-element elementor-element-cbaaded elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="cbaaded" data-widget_type="divider.default" style="--divider-border-color: #eaeaea; --divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; border: 0px; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29px 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-divider-separator" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: var(--divider-border-width) var(--divider-border-style) var(--divider-border-color); box-sizing: border-box; direction: ltr; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"></span></div></div></div></div><blockquote style="border: none; margin: 0 0 0 40px; padding: 0px;"><div class="elementor-element elementor-element-b30c97c elementor-hidden-phone elementor-widget elementor-widget-theme-post-excerpt" data-element_type="widget" data-id="b30c97c" data-widget_type="theme-post-excerpt.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 23.8854px 0px 0px; text-align: center; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"> </div></div></blockquote><div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="-webkit-appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: Roboto, sans-serif; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-content-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></span></span></button></div></div></div>

És si és possible d'utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població? Quin tipus d'enfocament econòmic i quines forces socials es necessiten per implementar-lo?

La pandèmia de la COVID-19 ha fet parar el funcionament «normal» de l’economia mercantil capitalista. El que ha continuat funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats: bàsicament un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que suposen els ERTOs, i els préstecs garantits i altres ajudes a les empreses i autònoms que, almenys teòricament, haurien de compensar les pèrdues en la seva xifra de vendes i la seva rendibilitat. I també per la Unió Europea (UE), mitjançant un fons de garantia per crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI), un fons de reassegurança (SURE) a les suspensions d’ocupació o reduccions de jornada, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) per mesures sanitàries relacionades amb la pandèmia, i sobretot, la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per a comprar deute públic i privat en el mercat secundari (fins ara per 1,5 bilions d’euros), és a dir que el BCE els hi recompra als bancs privats després que aquests l’hagin comprat inicialment, ja que el BCE no el pot comprar directament. A més, ara la Comissió Europea (CE) ha proposat un Fons de Recuperació de 750 bilions d’euros que veurem com acabarà després del llarg procés de negociació que li espera en el marc de la UE.

És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha substituït temporalment al mercat com a font de finançament i com a forma de funcionament de l’economia. Una espècie de «socialisme» de la que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real i verdadera: no hi ha, en general, intervenció sobre la producció de béns i serveis (com sí que passa quan hi ha una guerra o en una societat que estigui realment en transició al socialisme) sinó que del que es tracta és de preservar l’economia capitalista de mercat amb una certa «congelació» de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible en espera que es pugui tornar a la «normalitat» com més aviat millor. Per a la gran majoria de països capitalistes del que es tractaria, si fos possible, és de mantenir aquesta situació de tutela de l’estat sobre l’economia, el que alguns han anomenat «socialisme de congelació», durant el menor temps possible. Des d’aquest punt de vista, el que es voldria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària, s’hagin pogut preservar els ingressos per tal que torni el consum, les empreses puguin vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els seus marges de benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la crisi sanitària hagués estat curta però, des del moment que s’ha allargassat, aquesta «congelació» de l’economia no evita la degradació de les oportunitats que es pugui recuperar ràpidament, tal com es preveu per part de la major part dels organismes internacionals públics (el darrer l’OCDE) i també dels centres de predicció privats.

En la situació actual, la crisi econòmica segueix la seva pròpia dinàmica autònoma. Des del punt de vista de l’oferta, les restriccions que afecten tant al treball com a les cadenes de proveïdors acaben per fer reduir la capacitat de producció de les empreses, i mentrestant alguns sectors romanen en «estat de confinament» de forma duradora (turisme, restauració, espectacles, cultura, …). I malgrat les ajudes de l’estat o la UE que s’han esmentat abans, l’impossibilitat, total o parcial, de vendre els productes i els serveis persistirà durant un temps que afectarà la rendibilitat de moltes empreses que hauran de plegar o d’ajustar la seva oferta a aquesta nova situació per a intentar mantenir una rendibilitat mínima. Preocupades, doncs, per la seva supervivència, les empreses deixaran d’invertir, la qual cosa afectarà, sens dubte, al nombre de treballadors de la plantilla, ja que es veuran obligades a fer ajustos de disminució de l’ocupació per a mantenir una mínima rendibilitat. Al mateix temps, des del punt de vista de la demanda, i vista la situació d’incertesa existent, res fa pensar que les famílies gastaran ràpidament el que han estalviat durant aquests mesos de confinament, i moltes d’elles hauran vist disminuir els seus ingressos malgrat les ajudes rebudes en els casos d’atur parcial per ERTOs, i tenint en compte que l’atur global augmentarà de forma important, tal com ha previst, entre d’altres, l’Organització Internacional del Treball (OIT). S’entrarà en una època en què les famílies es veuran forçades a estalviar i en conseqüència, molt probablement, la demanda de consum de béns durables i de certs serveis continuarà essent baixa per força temps.

La primera temptació que poden tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del sector públic

Aquest doble xoc, de l’oferta i de la demanda, ens pot conduir de forma ràpida a una crisi duradora en què les empreses intentaran sobreviure i reconstituir els seus marges de vendes i de beneficis i faran ajustos. Baixarà la demanda d’inversió en mitjans de producció i béns d’equip i en l’àmbit de l’ocupació augmentaran els acomiadaments. Això disminuirà els ingressos de les famílies, reduirà més els nivells de la demanda i conduirà a menys inversions, fallides d’empreses i més acomiadaments. El bucle d’una veritable crisi econòmica. L’economia capitalista intentarà buscar un nou equilibri que, en molts sectors, sens dubte, i probablement també globalment, serà molt inferior al d’abans de la crisi a l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació, ingressos i nivell de vida en general.

Què es pot fer, per part dels governs dels països capitalistes neoliberals, davant d’aquesta crisi econòmica que s’ha anat convertint en autònoma de la crisi sanitària, i que sembla tenir moltes possibilitats d’esdevenir sistèmica? La primera temptació que poden tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del sector públic a les empreses i les famílies i deixar que el sistema s’ajusti tot sol. Per aquesta gent podríem estar davant de la possibilitat d’accelerar una nova «destrucció creadora» (desaparició de les empreses obsoletes i aparició de noves empreses rendibles amb les corresponents conseqüències sobre l’ocupació) tot afavorint la digitalització de l’economia. En el neoliberalisme això no és necessàriament contradictori amb algunes mesures de suport públic a la demanda (d’arrel keynesiana) per tal que l’arribada a un nou equilibri sigui menys dolorosa socialment i per compensar la manca de demanda del sector privat. Amb aquesta política hi hauria acomiadaments de treballadors en alguns sectors econòmics mentre que en d’altres (els que gaudissin de la despesa pública) hi podria haver noves contractacions.

Ara bé, és una política que té molts riscos i que planteja molts dubtes: fins a quin punt creixerà l’atur?; com s’ha de fer l’estímul pressupostari, amb més despesa pública o amb baixades d’impostos i col·laboracions sector públic/sector privat a l’hora d’oferir serveis públics, que són les opcions preferides pels neoliberals?; quina magnitud ha de tenir aquest estímul? Quin risc existeix que aquesta «economia digital» no afavoreixi ni la productivitat ni el creixement econòmic i, en canvi, promogui ocupacions de baixa gamma, mal pagades i precàries, com ha passat aquests darrers anys amb els Glovo, Airbnb, Uber, Cabify, etcètera? Es pot tenir la seguretat que el suport a l’economia serà suficient o bé la demanda (de consum i d’inversió) continuarà essent massa feble, l’ocupació creada insuficient i les empreses, amb una rendibilitat escassa, faran fallida? S’ha de tenir en compte que el punt de partida de la majoria d’economies europees, especialment les del Sud, ja no era especialment pròspera abans de la crisi sanitària i s’havia basat, en part important, en el creixement de les economies emergents i especialment de la Xina. No sembla una alternativa massa fiable.

Les polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva competitivitat

Una segona opció seria la de continuar amb una economia «congelada» amb el suport del sector públic. Podria ser una alternativa possible si la crisi sanitària i la crisi econòmica continuen per molt temps i, potser, s’agreugen, i si el BCE està disposat, com sembla, a donar el suport que faci falta a les economies europees (i el mateix als EUA i a les altres economies grans). Es podria, doncs, imaginar una situació en què es mantingui o, fins i tot, s’augmenti el sistema d’atur parcial amb els ERTOs, tot substituint a les empreses en el pagament dels salaris, i a més l’ampliació de les ajudes directes i els préstecs garantits pel sector públic a les empreses. Es donaria suport a la demanda de consum de les famílies i a la inversió de les empreses que veurien alguna expectativa de poder vendre els seus productes. Tot plegat amb l’objectiu d’evitar fallides d’empreses i limitar l’atur tot el que sigui possible, per tal de frenar l’espiral de la crisi econòmica. I si s’aconseguís conservar el teixit productiu, o una part important d’aquest, les necessitats per a un rellançament socialment sostenible serien menys importants que en el primer cas. En definitiva, la substitució de l’economia mercantil capitalista pel sector públic s’hauria de mantenir fins que aquella pugui tornar a funcionar de forma autònoma.

Però aquesta política tampoc estaria exempta de riscos. Les polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva competitivitat i, en alguns casos, això pot suposar, fins i tot, l’acomiadament de treballadors per tal de reduir costos. El més important és, però, que una política global per salvar les empreses i l’ocupació no resol el tema de la política econòmica futura. Perquè per salvaguardar l’ocupació el sector públic hauria de garantir que les empreses fossin rendibles, fessin beneficis. I això suposaria, necessàriament, facilitar-los una fiscalitat favorable, la reducció de les restriccions legals i la liberalització del mercat de treball. Per afavorir la competitivitat i la innovació de les empreses caldria que el sector públic es tornés a posar al servei dels interessos del capital contra els del treball, que és l’essència del neoliberalisme. I de la mateixa manera que, quan ha convingut, s’ha establert una espècie de «socialisme» temporal per salvar l’ocupació, immediatament passaria a ser urgent una fase de liberalització per, teòricament, «crear llocs de treball». Un cop hagi passat la crisi es reprendria la lògica de l’acumulació del capital: abans la crisi obligava el sector públic a protegir les empreses de la fallida per salvar l’ocupació, ara el creixement i la productivitat obligaran el sector públic a aixecar les restriccions que afecten aquestes mateixes empreses en nom de la creació d’ocupació. Si la creació d’ocupació es deixa en mans del mercat, el sector públic només podrà ser un simple col·laborador dels mecanismes de mercat. Si es pensa que els llocs de treball són creats per l’acumulació privada de capital i que l’economia es limita a una necessitat infinita d’acumulació privada, la funció del sector públic serà només la d’acompanyar la recerca de beneficis pels capitalistes privats i, per tant, la de dedicar-se a substituir al sector privat quan aquest no pugui complir amb les seves necessitats d’acumulació i de beneficis i de donar-li els mitjans per expandir-se quan ho pugui fer tot sol.

Una tercera possibilitat implicaria partir d’una altra concepció de l’economia. L’economia hauria de ser el mitjà que ens permetés bàsicament respondre a les necessitats socials, de la majoria de la gent, perquè tothom pugui viure de la millor manera possible, autònomament, sobiranament. Una economia que no respongui als interessos del capital sinó a les necessitats de la vida de la gent. Unes necessitats que es defineixen de manera comuna, conjuntament, planificadament de forma democràtica, participativa, autogestionada. En aquest context, radicalment diferent, les empreses també tenen unes funcions diferents: ja no són el mitjà per donar valor continuadament al capital, sinó que es converteixen en un col·lectiu de treball que intenta respondre a les necessitats definides col·lectivament. Aleshores, l’ocupació ja no dependria de les necessitats de l’acumulació del capital sinó de les necessitats socials. En una economia/societat d’aquest tipus la prioritat ja no és la de salvar les ocupacions «en si mateixes», sinó assegurar la satisfacció de les necessitats esmentades. L’acció del sector públic es fa en funció de les necessitats socials. Com que la prioritat és que tothom pugui viure de forma digna, hi ha d’haver una garantia que tothom tindrà la seva ocupació o una renda universal equivalent assegurada. El sector públic podria prioritzar empreses i sectors econòmics, i si cal nacionalitzar-los/socialitzar-los, en funció de certs criteris: quins béns i serveis es produeixen, quines repercussions tenen sobre el medi ambient, com s’organitza la producció i a què es dediquen els possibles beneficis, quin paper han de tenir les empreses públiques, les cooperatives i empreses d’economia social, les petites empreses i els autònoms privats, hi hauria limitacions estrictes a les deslocalitzacions i a les relacions amb paradisos fiscals, etcètera.

El gran tema és si és possible d’utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població, en lloc de dedicar-se a salvar al capital privat tot utilitzant, per cert, l’excusa de salvar l’ocupació. Si del que es tracta és d’organitzar la vida de la gent i, per tant, l’economia i la societat, d’una altra manera, sembla imprescindible que el sector públic tingui un paper central i fonamental a l’hora de definir i ordenar la producció dels béns i serveis, així com la seva distribució entre la gent i les relacions econòmiques i socials que han d’organitzar i coordinar la convivència i el funcionament de la societat. Ara bé, en una societat tan globalitzada com l’actual, és possible fer tot això, que sembla radicalment necessari, en un sol país? I és possible fer-ho sense l’existència d’uns moviments socials (sindicals, ecologistes, feministes, cooperativistes, anticapitalistes, etcètera) i polítics que siguin suficientment forts i estiguin convenientment organitzats per aconseguir-ho? Aquestes són, em sembla, i més després de la darrera experiència a Grècia, les grans qüestions pels moviments i les forces de l’esquerra transformadora ara com ara.

Nota final: Evidentment, aquestes ratlles són deutores de molts articles (i molts autors) que he llegit aquestes darreres setmanes (i encara me’n queden molts per llegir perquè, tot i intentar seleccionar, encara en tinc un pilot gran). És just, però, dir que m’han influït i inspirat de manera especial els articles que han escrit sobre el tema el periodista econòmic Romaric Godin i l’economista Michael Roberts.