Archive for de març 2021

Home Archive for de març 2021

undefined

Sarah Marcha: «Al Kurdistan estem creant una ciència que trenqui amb la cultura dominant sobre les dones»

0 Somnis Rebels 10:46 p. m. Comments

DonaKurdistanSarah Marcha: «Al Kurdistan estem creant una ciència que trenqui amb la cultura dominant sobre les dones» >Somnis Rebels 10:46 p. m. 0 Comments Entrevista a Sarah Marcha, membre de l'acadèmia de Jineolojî de

undefined

Arcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme»

0 Somnis Rebels 7:35 p. m. Comments

Anti CapitalismeMoviment PopularArcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme» >Somnis Rebels 7:35 p. m. 0 Comments Entrevistem Arcadi Oliveres, tot un referent de la lluita contra la globalització. Parlem de les lluites

undefined

Els pioners: la Comuna de París (1871)

0 Somnis Rebels 9:08 a. m. Comments

HistòriaRevolucionarisEls pioners: la Comuna de París (1871) >Somnis Rebels 9:08 a. m. 0 Comments La Comuna de París de 1871 va ser el primer intent reeixit de construir una alternativa democràtica i popular al

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de març 2021

<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"> Entrevista a Sarah Marcha, membre de l'acadèmia de Jineolojî de Rojava a l'Institut Andrea Wolf</h3><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"> «Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem»</h3><h3 class="h3noticia h3itemrelnoticia h3notirelnoticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/983/txell-feixas-aquestes-dones-son-precursores-llegirem-llibres-historia-revolucio-feminista-al-mon-arab?rlc=a1" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; font-family: "Roboto Slab", serif; text-decoration-line: none;"><span class="fa fa-bookmark-o fa-fw" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"> Txell Feixas: «Aquestes dones són les precursores de les que llegirem als llibres d’Història de la revolució feminista al món àrab»</a></h3><div> </div><div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="categoriadata" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 12px; line-height: 75px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding: 0px; position: relative; width: 749.99px;"><div class="data col-md-8 pull-left row" style="box-sizing: border-box; float: left !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 499.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/7/sara-blazquez" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; text-decoration-line: none;">Sara Blázquez</a> | 25/03/2021 a les 11:35h</div></div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/993/sarah-marcha-al-kurdistan-estem-creant-ciencia-trenqui-amb-cultura-dominant-sobre-dones" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;"><img alt="Nascuda a França fa 32 anys, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf a Rojava" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202103/1200_1616668684jine1.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">Nascuda a França fa 32 anys, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf a Rojava | Aleix Auber</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">Tal com ho va ser el Mèxic zapatista dels anys noranta com la Palestina i els països llatinoamericans amb governs bolivarians a principis dels 2000, el Kurdistan, el moviment kurd i el model de Rojava és inspirador per al moviment de l’esquerra alternativa i el moviment llibertari d’arreu del món. Tan és així que són moltes les persones que han decidit anar-hi, aprendre i participar activament de la revolució. És el cas de Sarah Marcha, nascuda a França fa 32 anys, però que al 2011 va decidir marxar inspirada pel 15M i «pels aixecaments de gent que hi ha va haver a tot el món, especialment a l’Orient Mitjà». Marcha es va afegir a una ruta que havia sortit de Catalunya i que caminava fins a Brussel·les, quan milers d’indignats, de totes les edats i nombroses nacionalitats, reclamaven un canvi global davant la situació econòmica, política i social, darrere pancartes contràries a la resposta europea a la crisi financera, al sistema capitalista i a favor de la mobilització ciutadana.  «Vaig decidir ajuntar-me amb el que semblava ser la revolució que volíem portar a tota Europa, enllaçant amb el que estava passant al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà», diu Marcha, que des d’allà va arribar a Barcelona. «Allà vaig aprendre moltíssim sobre feminisme, municipalisme, anarquisme, perspectiva anticolonial i vaig començar a conèixer la revolució del Kurdistan perquè hi havia la Plataforma Azadí a Catalunya que estava treballant per donar a conèixer, no només la revolució contra el Daesh o Estat Islàmic, la victòria de Kobane, sinó també la ideologia que hi ha al darrere d’aquesta revolució del poble kurd i de les dones kurdes. Allà vam començar a treballar amb el moviment, a conèixer la història i la ciència de les dones, que és la Jineolojî». Ara, Sarah Marcha és una de les membres de l'<a href="https://jineoloji.org/en/category/academy/andrea-wolf-institute/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">Institut Andrea Wolf</a>, que forma part de l’acadèmia de <a href="https://jineoloji.org/es/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">Jineolojî</a> a Rojava, a la regió del nord i est de Síria, i que porta el nom de la primera màrtir alemanya per un Kurdistan lliure.  Com s’han convertit les dones d’una de les societats més oprimides en inspiració per a totes les dones i persones que lluiten per la llibertat arreu del món? Per entendre la Jineolojî és molt important conèixer la trajectòria dels 40 anys de lluita del moviment de les dones kurdes dins del moviment d’alliberament del poble kurd. Tota aquesta experiència és a nivell militar, social i polític. El moviment s’ha creat a ell mateix gràcies a les perspectives donades per Abdullah Öcalan, president del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) empresonat i condemnat a cadena perpètua des del 1999 per l’Estat turc. També s’ha vist la necessitat de que la revolució estigui acompanyada per un sistema que és el Confederalisme Democràtic, en aquest cas de l’autoorganització de les dones, però també d’un coneixement, un pensament i una revolució científica.   <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2339" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2339" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202103/650_1616668794jine2_.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />A l'Institut Andrea Wolf, que porta el nom de la primera màrtir alemanya en la lluita per un Kurdistan lliure, hi conviuen diverses internacionalistes que desenvolupen la Jineolojî Foto: Aleix Auber</div> I què és Jineolojî? L’any 2008 el moviment de dones kurdes decideix posar en marxa la Jineolojî, la ciència de les dones. Per entendre des d’una perspectiva d’alliberament de la dona els problemes socials, tant si venen per part del capitalisme, del patriarcat, del colonialisme i poder generar un coneixement històric, sociològic, però també a nivell d’educació, d’ecologia, de demografia, d’història, per poder trobar solucions a les crisis i donar noves perspectives per seguir amb la revolució, perquè la qüestió no és només aixecar-se i prendre les nostres pròpies vides, sinó també com seguim amb tot això. El primer dia de la revolució és el primer pas, però les passes que s’han de fer després són més grans.  És una nova ciència? La Jineolojî el que vol ser és una ciència que estigui connectada amb la realitat del poble i les dones kurdes però també de tots els pobles i totes les dones que viuen al territori, i al món, perquè té una perspectiva internacionalista. I trencar amb el positivisme, amb una visió mecànica del món, de la vida, de les relacions socials, trencar amb la visió d’una cultura dominant sobre les dones, sobre els pobles oprimits, sobre la naturalesa, i de poder desenvolupar amb una nova visió una nova ciència.   <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2341" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2341" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202103/650_1616669032jine4.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />Sarah Marcha: «Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya» Foto: Aleix Auber</div> Neix a Rojava, però s’està creant arreu.  Aquest moviment de les dones kurdes ha tingut una dimensió internacional. Entén la dona com el primer grup humà que ha estat oprimit. I per poder alliberar els pobles, primer cal alliberar les dones. Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya.  I com porteu a la pràctica aquesta teoria? Companyes que venen d’arreu de l’Estat espanyol, de Catalunya, d’altres part d’Europa o d’Amèrica Llatina s’han ajuntat a Rojava, han decidit venir aquí per aprendre. La Jineolojî és una ciència que no es queda només a la teoria, la idea és ajuntar teoria i pràctica. Totes les coses que anem descobrint, aprenent, les experiències que intercanviem, les volem posar a la pràctica. Per exemple, aquí [a l’institut Andrea Wolf] vivim juntes en un espai autònom de dones, vivim entre dones i ens autoorganitzem i fem les nostres investigacions des d’un punt de vista múltiple, el de dones que venen de classes diferents, cultures diferents, religions, ideologies polítiques diferents, que ens trobem aquí amb les companyes kurdes, les companyes àrabs, les turquemanes, les assíries, i ho posem tot en comú.   <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2340" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2340" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202103/650_1616668979jine3.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />Jinelojî permet entendre des d'una perspectiva d'alliberament de la dona els problemes socials que venen del capitalisme, el patriarcat, el colonialisme, i poder generar coneixement històric Foto: Aleix Auber</div> Per què és important conviure en aquest espai autònom de dones? Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem. Però el que és molt important al Kurdistan és que ens analitzem entre nosaltres, intentem crear una altra forma de personalitat i de vida totes juntes i es fa des de la cura i des de l’amor i la voluntat de generar una revolució social i col·lectiva que comenci per allò personal. De vegades passem per moments dolorosos, difícils, però totes veiem que avancem en la feina de Jineolojî, de trobar la història de la revolució del Kurdistan, la història de l’Orient Mitjà, però també la nostra pròpia història, les nostres pròpies arrels, és com una flor que creix de nou. I totes veiem que hem canviat molt i aquest canvi el volem portar a les nostres terres. No és que vulguem imposar una utopia que aquí hem construit, sinó que volem adaptar aquesta metodologia que hem après a Jineolojî a tots els pobles i poder crear allà el que s’ha creat aquí. </div></div></div></div></div>

Entrevista a Sarah Marcha, membre de l'acadèmia de Jineolojî de Rojava a l'Institut Andrea Wolf

«Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem»

Txell Feixas: «Aquestes dones són les precursores de les que llegirem als llibres d’Història de la revolució feminista al món àrab»

Sara Blázquez | 25/03/2021 a les 11:35h

Nascuda a França fa 32 anys, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf a Rojava | Aleix Auber

Tal com ho va ser el Mèxic zapatista dels anys noranta com la Palestina i els països llatinoamericans amb governs bolivarians a principis dels 2000, el Kurdistan, el moviment kurd i el model de Rojava és inspirador per al moviment de l’esquerra alternativa i el moviment llibertari d’arreu del món. Tan és així que són moltes les persones que han decidit anar-hi, aprendre i participar activament de la revolució. És el cas de Sarah Marcha, nascuda a França fa 32 anys, però que al 2011 va decidir marxar inspirada pel 15M i «pels aixecaments de gent que hi ha va haver a tot el món, especialment a l’Orient Mitjà». Marcha es va afegir a una ruta que havia sortit de Catalunya i que caminava fins a Brussel·les, quan milers d’indignats, de totes les edats i nombroses nacionalitats, reclamaven un canvi global davant la situació econòmica, política i social, darrere pancartes contràries a la resposta europea a la crisi financera, al sistema capitalista i a favor de la mobilització ciutadana.

«Vaig decidir ajuntar-me amb el que semblava ser la revolució que volíem portar a tota Europa, enllaçant amb el que estava passant al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà», diu Marcha, que des d’allà va arribar a Barcelona. «Allà vaig aprendre moltíssim sobre feminisme, municipalisme, anarquisme, perspectiva anticolonial i vaig començar a conèixer la revolució del Kurdistan perquè hi havia la Plataforma Azadí a Catalunya que estava treballant per donar a conèixer, no només la revolució contra el Daesh o Estat Islàmic, la victòria de Kobane, sinó també la ideologia que hi ha al darrere d’aquesta revolució del poble kurd i de les dones kurdes. Allà vam començar a treballar amb el moviment, a conèixer la història i la ciència de les dones, que és la Jineolojî». Ara, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf, que forma part de l’acadèmia de Jineolojî a Rojava, a la regió del nord i est de Síria, i que porta el nom de la primera màrtir alemanya per un Kurdistan lliure.

Com s’han convertit les dones d’una de les societats més oprimides en inspiració per a totes les dones i persones que lluiten per la llibertat arreu del món?

Per entendre la Jineolojî és molt important conèixer la trajectòria dels 40 anys de lluita del moviment de les dones kurdes dins del moviment d’alliberament del poble kurd. Tota aquesta experiència és a nivell militar, social i polític. El moviment s’ha creat a ell mateix gràcies a les perspectives donades per Abdullah Öcalan, president del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) empresonat i condemnat a cadena perpètua des del 1999 per l’Estat turc. També s’ha vist la necessitat de que la revolució estigui acompanyada per un sistema que és el Confederalisme Democràtic, en aquest cas de l’autoorganització de les dones, però també d’un coneixement, un pensament i una revolució científica.

A l'Institut Andrea Wolf, que porta el nom de la primera màrtir alemanya en la lluita per un Kurdistan lliure, hi conviuen diverses internacionalistes que desenvolupen la Jineolojî Foto: Aleix Auber

I què és Jineolojî?

L’any 2008 el moviment de dones kurdes decideix posar en marxa la Jineolojî, la ciència de les dones. Per entendre des d’una perspectiva d’alliberament de la dona els problemes socials, tant si venen per part del capitalisme, del patriarcat, del colonialisme i poder generar un coneixement històric, sociològic, però també a nivell d’educació, d’ecologia, de demografia, d’història, per poder trobar solucions a les crisis i donar noves perspectives per seguir amb la revolució, perquè la qüestió no és només aixecar-se i prendre les nostres pròpies vides, sinó també com seguim amb tot això. El primer dia de la revolució és el primer pas, però les passes que s’han de fer després són més grans.

És una nova ciència?

La Jineolojî el que vol ser és una ciència que estigui connectada amb la realitat del poble i les dones kurdes però també de tots els pobles i totes les dones que viuen al territori, i al món, perquè té una perspectiva internacionalista. I trencar amb el positivisme, amb una visió mecànica del món, de la vida, de les relacions socials, trencar amb la visió d’una cultura dominant sobre les dones, sobre els pobles oprimits, sobre la naturalesa, i de poder desenvolupar amb una nova visió una nova ciència.

Sarah Marcha: «Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya» Foto: Aleix Auber

Neix a Rojava, però s’està creant arreu.

Aquest moviment de les dones kurdes ha tingut una dimensió internacional. Entén la dona com el primer grup humà que ha estat oprimit. I per poder alliberar els pobles, primer cal alliberar les dones. Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya.

I com porteu a la pràctica aquesta teoria?

Companyes que venen d’arreu de l’Estat espanyol, de Catalunya, d’altres part d’Europa o d’Amèrica Llatina s’han ajuntat a Rojava, han decidit venir aquí per aprendre. La Jineolojî és una ciència que no es queda només a la teoria, la idea és ajuntar teoria i pràctica. Totes les coses que anem descobrint, aprenent, les experiències que intercanviem, les volem posar a la pràctica. Per exemple, aquí [a l’institut Andrea Wolf] vivim juntes en un espai autònom de dones, vivim entre dones i ens autoorganitzem i fem les nostres investigacions des d’un punt de vista múltiple, el de dones que venen de classes diferents, cultures diferents, religions, ideologies polítiques diferents, que ens trobem aquí amb les companyes kurdes, les companyes àrabs, les turquemanes, les assíries, i ho posem tot en comú.

Jinelojî permet entendre des d'una perspectiva d'alliberament de la dona els problemes socials que venen del capitalisme, el patriarcat, el colonialisme, i poder generar coneixement històric Foto: Aleix Auber

Per què és important conviure en aquest espai autònom de dones?

Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem. Però el que és molt important al Kurdistan és que ens analitzem entre nosaltres, intentem crear una altra forma de personalitat i de vida totes juntes i es fa des de la cura i des de l’amor i la voluntat de generar una revolució social i col·lectiva que comenci per allò personal. De vegades passem per moments dolorosos, difícils, però totes veiem que avancem en la feina de Jineolojî, de trobar la història de la revolució del Kurdistan, la història de l’Orient Mitjà, però també la nostra pròpia història, les nostres pròpies arrels, és com una flor que creix de nou. I totes veiem que hem canviat molt i aquest canvi el volem portar a les nostres terres. No és que vulguem imposar una utopia que aquí hem construit, sinó que volem adaptar aquesta metodologia que hem après a Jineolojî a tots els pobles i poder crear allà el que s’ha creat aquí.

Entrevistem Arcadi Oliveres, tot un referent de la lluita contra la globalització. Parlem de les lluites actuals i els seus referents teòrics i pràctics.<p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una entrevista pot ser una forma d’homenatge per a fer arribar el llegat i el missatge d’una persona. Aquesta entrevista a l’Arcadi Oliveres vol ser justament això, una eina per donar a conèixer una persona representant del bo i millor de les esquerres i els moviments socials catalans. Economista de professió a la Universitat Autònoma de Barcelona fins fa no res, pacifista per vocació de la mà de Justícia i Pau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, l’Arcadi ha impulsat escoles com la<a href="http://www.universitatdelapau.org/projectes_1/_CAFjuKR7gbUnAH9Q2Q9JU77wFvV97eL-CG1Hq43zLhj5BYYSEwC_1Ia7otCwZdoH" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> </a><a href="http://www.universitatdelapau.org/projectes_1/_CAFjuKR7gbUnAH9Q2Q9JU77wFvV97eL-CG1Hq43zLhj5BYYSEwC_1Ia7otCwZdoH" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Universitat Internacional de la Pau</a> a més a més de ser un dels impulsors de les successives campanyes d’objecció fiscal a la despesa bèl·lica i militar. Economista d’anàlisis ben properes a la llatinoamericana escola de la dependència, ecologista compromès amb el decreixement, republicà aferrissat admirador de Pi i Margall, l’Arcadi es reconeix com a independentista, emancipador i ferotgement social. Trets remarcables ja que es tracta d’una persona que ha deixat la seva petja en desenes de milers de persones arran de la seva activitat frenètica fent totes les xerrades possibles en tots els racons del país. Com explica el documental biogràfic<a href="https://www.youtube.com/results?search_query=Mai+es+tan+fosc" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> </a><a href="https://www.youtube.com/results?search_query=Mai+es+tan+fosc" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Mai és tan fosc</a> (direcció: Èrika Sánchez, 2014) arran del 15M l’Arcadi catapulta el seu activisme que connecta amb una nova generació. Amb Teresa Forcades i organitzacions com Anticapitalistes liderarà Procés Constituent, una de les propostes més ambicioses que s’ha fet a Catalunya per tal de bastir un Front Ampli Sobiranista de les esquerres. Nascut a Barcelona viu a Sant Cugat des de que la seva família va ser desnonada per l’especulació immobiliària del pis de lloguer de Barcelona, explica al seu darrer llibre Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle Editorial, 2021). Un compromís d’optimisme indestriable batega en l’Arcadi a desgrat de tot. I així aquesta entrega partisana ha connectat la generació de la Caputxinada i Lluís Maria Xirinacs amb la de l’1 d’Octubre i Jordi Cuixart. Així doncs, aquesta entrevista ha volgut ser un homenatge al coratge de persistir, sembrar i construir. No em puc estar d’agrair tant a l’Arcadi com a la seva família la paciència i el temps prestat donat el seu greu estat de salut. Des de Tigre de Paper i Catarsi vam voler compensar aquesta molèstia amb uns petits detalls editorials que esperem que li proporcionin un gaudi llegint. El millor homenatge, però, serà sempre llegir-lo,  imitar-lo i discutir-lo. Per això, vaig voler començar l’entrevista abordant les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél que conviden a reflexions sobre com ha de ser la desobediència per a ésser radical.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha tota una generació de joves que està entrant en la vida adulta sota una constant brutalitat policial; des dels desnonaments fins a l’1 d’Octubre passant per les protestes pels presos polítics i darrerament les motivades arran de l’empresonament del cantant Pablo Hasél. Es pot mantenir un moviment pacífic malgrat la recurrent repressió violenta de l’Estat a tota alternativa?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Arcadi Oliveres: És absolutament imprescindible. Si deixem de mantenir aquesta actitud pacífica deixem que l’Estat pugui fer el que vulgui i el que fa l’Estat, sempre, és violència. Evidentment que hi ha actes violents però la violència més gran és la de l’Estat i l’Estat fa tot el possible per mantenir el monopoli de la violència. Ara és més necessari que mai que es mantingui aquesta posició perquè sinó donarem més oportunitats a l’Estat per a que ens reprimeixi més. Aleshores, la violència sempre engendra violència. La millor manera de marginar-la és tenir actituds no violentes.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sense anar més lluny, una de les petites coses que m’han donat satisfacció a la vida no és altra que la que vam commemorar ara arran dels vint anys  del tancament a les esglésies de Barcelona per la gent sense papers. Gràcies a això es va aconseguir que tinguessin papers, no gràcies a la violència.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tinc la impressió que s’ha d’anar avançant sempre. De vegades, pots pensar que fas un pas enrere, potser sí. Però és que, és més, jo no accepto personalment ni una sola acció de violència sigui contra les persones o sigui contra les coses. Les accions han de ser sempre no violentes. I tot i que vaig estar bastants anys viatjant a Llatinoamèrica per a solidaritzar-me amb la revolució dels sandinistes a Nicaragua, sempre els he aplaudit, sempre els he estimat, però sempre els he criticat qualsevol acció de violència.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Assenyales al llibre que l’autoritarisme de l’Estat es concreta en la Monarquia, «la nostra dictadura», tot i que aquesta ara mateix penja d’un fil sembla que no acaba d’ensorrar-se. A Catalunya hi ha una majoria independentista i republicana, què cal per acabar de precipitar la crisi de la monarquia?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Prèviament diria que independentment de donar explicacions a la resta d’Espanya qualsevol monarquia és una institució aberrant. Una monarquia no té perquè existir; ni la monarquia espanyola ni  la monarquia britànica ni qualsevol altra. És una institució fora dels drets humans. Què és una monarquia? És una família col·locada per damunt de totes les altres famílies del país. I si jo no m’equivoco la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tothom és igual. Perquè hem de col·locar una família per damunt de les altres donant-li categoria hereditària?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I en el cas espanyol, encara pitjor, els homes per damunt de les dones, i si a més afegim la responsabilitat de Joan Carles I, un delinqüent que ha fet dos cops d’Estat, un el 23F i l’altre amb la mateixa instauració de la monarquia espanyola. Jo no entenc com un partit que s’anomena d’esquerres i que no ho és, que es diu el PSOE, pot intentar recolzar una monarquia d’aquest tipus. No es pot acceptar. La monarquia ha de caure. Les circumstancies no m’ho permetran veure però vosaltres ho veureu.<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="Arcadi Oliveres" class="wp-image-18228 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0011-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Albert Portillo</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la resta d’Espanya falta l’empenta però nosaltres sols tampoc podem. I, de fet, a Madrid es troba a faltar un bloc republicà que es plantegi obertures com un nou Pacte de Sant Sebastià. Com resolem l’equació?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Ens ho hauríem d’haver preparat i a fons. Suposo que també hi han jugat molt les circumstàncies polítiques del dia a dia. El fet de què en un moment determinat amb la independència nosaltres  ens vàrem pensar que era d’avui per demà però amb el temps ens hem adonat que no és tan senzill. Hi ha moltes forces reaccionàries tractant-ho d’impedir. Això per una banda, però una altra  és que a la resta d’Espanya no únicament no vàrem saber explicar, tampoc de què vam anar massa de pressa sinó que sobretot no els vàrem dir quin producte volíem. Per a mi, tenir una república i si tu vols al mateix temps tenir independència, les dues coses van barrejades, vol dir canviar radicalment el sistema econòmic. Per a mi, independència o república vol dir fora capitalisme, vol dir entrada lliure d’immigrants, vol dir fora banca privada, vol dir protecció del medi ambient, vol dir seguretat social per a tothom, vol dir feina generalitzada… Si expliquéssim a la gent que república vol dir això tindríem molts suports.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El 2014 vam crear amb la Teresa Forcades Procés Constituent, l’única força de tots els moviments que circulen avui a Catalunya de caràcter independentista que ha explicat quin país volem en un fulletó anomenat<a href="https://www.procesconstituent.cat/recursos/llibre-vermell-proces-constituent/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> </a><a href="https://www.procesconstituent.cat/recursos/llibre-vermell-proces-constituent/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Llibre Vermell</a>. En teníem prou anant pel món dient que volem una Catalunya independent? No, volem una Catalunya independent amb feina per a tothom, amb fronteres obertes, amb un medi ambient protegit, amb pensions per a tothom. Inclús vaig viure personalment l’experiència quan fa cinc o sis anys em van cridar a la Universidad de León per a explicar la independència de Catalunya i en acabar alumnes i professors de la universitat em van dir que si Catalunya vol la independència Lleó també.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En les darreres eleccions per mitjà de Vox va aparèixer de nou el fenomen de l’extrema dreta amb un discurs racista i xenòfob, per un cantó, i monàrquic i centralista, per l’altre. Però tanmateix al debat electoral a TV3 cap dels i les líders d’esquerres va enfrontar-se amb les afirmacions de Vox. Marginar l’extrema dreta amb un pacte de silenci serveix d’alguna cosa?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Jo crec que no i no només aquí sinó a tot Europa. Front als debats d’exclusió o no de l’extrema dreta jo penso que a tothom se l’ha de convidar la taula. Després t’hi pots barallar però excloure’ls d’entrada no ho trobo eficaç.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Com es derrota llavors l’extrema dreta?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Amb arguments. Què és l’extrema dreta? Una actuació de gent que vol discriminar d’altres perquè es consideren superiors, perquè insulten molt sovint les altres ètnies. Més que dreta política és un esperit de superioritat que vol marginar als altres. S’han de buscar arguments. Quan socialdemòcrates o conservadors diuen que no s’han de donar papers als de fora o senzillament posar-los dificultats… És tan estúpida aquesta afirmació. Ja ho he dit d’altres vegades però alguns arguments que oposo són: primer, migracions n’hi ha hagut sempre, que la gent vagi d’un país a un altre per a intentar sobreviure n’hi ha hagut sempre. No fa gaire vaig anar a Menorca que té un petit santuari a El Toro amb un cartell enganxat a una placa on es deia que aquesta era una placa posada pels menorquins en agraïment i homenatge a Algèria perquè quan al segle XIX hi ha havia males collites i fam a Algèria ens acollien. En els segle XIX eren els menorquins qui no tenien prou menjar qui se n’anava en aquell moment a Algèria. Segon argument, l’arribada de gent de fora rejoveneix la població. Europa, Espanya i Catalunya tenim una edat de població molt envellida.<a href="https://www.un.org/en/development/desa/population/publications/ageing/replacement-migration.asp" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> </a><a href="https://www.un.org/en/development/desa/population/publications/ageing/replacement-migration.asp" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Un estudi publicat fa deu anys per la ONU</a> deia que a Catalunya i a Espanya hi havia aquesta població tan envellida, sense població jove per a treballar, i calculaven que en els propers vuit o deu anys a l’Estat espanyol hi caldria l’arribada d’unes dues centes seixanta mil persones migrants noves per any. La nostra piràmide de població s’ha envellit. Tercer argument, els migrants aporten diners perquè aporten molt més del que reben. Cada any cada immigrant aporta una mitjana de dos cents euros per cap amb els seus impostos, les seves cotitzacions a la seguretat social…etc. El saldo és completament favorable. I quart i definitiu argument sobre aquest tema, ens aporten cultura. És evident que totes les nostres cultures són fruït de les anades i vingudes, la immigració és una riquesa.<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres.</blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Això que estic dient probablement desmenteix tots els arguments dels que diuen que no volen gent de fora.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En l’àmbit econòmic, al llarg de tota la teva trajectòria has tingut una anàlisi molt crítica amb la Unió Europea. La darrera crisi torna a posar sobre la taula una oportunitat que tanmateix els països del nord, i les seves elits, estan aprofitant per engegar una nova crisi del deute dels països del sud com avisava recentment<a href="https://directa.cat/coronavirus-i-la-nova-crisi-del-capitalisme/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> </a><a href="https://directa.cat/coronavirus-i-la-nova-crisi-del-capitalisme/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Iolanda Fresnillo</a>; amb uns Fons Europeus amb forts condicionants econòmics que fan témer noves privatitzacions.  Veient el precedent grec de l’anterior crisi,  trencar amb la Unió Europea i l’Euro és la única manera de sortir de la crisi? Hi ha d’altres opcions possibles si no és així?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Quan jo era jovenet era un fervent partidari de la Unió Europea que en aquell moment no deixava de ser una il·luminació al final del túnel del franquisme. Europa, Europa, Europa, era la paraula màgica que ho resolia tot. Des de fa cinc anys formo part d’una organització que es diu Sortim de l’euro. Sortim de la Unió Europea convençut a hores d’ara que és un desastre. No només pels temes migratoris sinó també per la qüestió econòmica. De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres. Però malauradament aquesta perspectiva no està massa estesa.<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-18229 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/IMG-20210308-WA0015-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Albert Portillo</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Fa un any o dos qui regia la Unió Europea era la Troika comunitària, tres personatges que pretenien cobrar el deute en favor d’Alemanya i Holanda en detriment de Grècia. Un era Jean Claude Juncker, antecessor de la Ursula Von der Leyen, del Comissió Europea, el segon era Jose Manuel Durao Barroso, exprimer ministre de Portugal i condemnat pels jutjats portuguesos per tota mena d’estafes i el tercer, Mario Draghi, primer ministre d’Itàlia. Els tres processats per estafa, els tres processats per delinqüents. Qui governa la Unió Europea? Aquest grup de delinqüents. La Unió Europea dificulta la marxa d’aquells que no tenen diners, els posa dificultats, els fa pagar alts interessos amb el pretext de les primes de risc del deute.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Avui és 8M dia de la Dona Treballadora que representa uns dels moviments amb més empenta dels darrers anys i que ha posat sobre al taula les desigualtats i els privilegis del sistema masclista i patriarcal. De fet, aquest cap de setmana passat el moviment feminista del País Valencià ocupava la Delegació del Govern per a demanar la derogació de la llei Mordassa. Podria esdevenir el moviment feminista la força que canalitzi un procés constituent a la manera de Xile?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.: Segons jo ho veig el feminisme hauria de ser un esglaó fort. Avui per avui, a mi el que més m’apassiona del moviment feminista és la idea de que economia feminista vol dir economia de la cura de les persones. El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al llarg del llibre, com de les teves xerrades, fas esment de diversos referents que han deixat petja en tu. Quin és el que més t’ha marcat?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.:  Quan em pregunten per referents acostumo a esmentar quatre noms: Xirinacs, des de la vessant no violenta. Xirinacs em va ensenyar des de les vagues de fam per aconseguir drets fins a la resistència pacífica. L’altre referent són dos personatges, els germans Botey, el més gran Francesc i el més petit Jaume, per a mi han estat dues persones d’una preocupació social extraordinària. En el cas del gran, Francesc Botey, és el que em va introduir a la meva segona gran preocupació que és la del sotsdesenvolupament econòmic, ja que he estat durant més de trenta anys militant de Justícia i Pau.<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets</blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per tant, Xirinics em feia militar per la pau en la mesura en què era no violent, en canvi en Botey ho veia des d’un punt de vista més ampli. En Botey el vaig conèixer quan era missioner a Mèxic i en aquell moment ell veia molt clarament que la situació dels pobles indígenes era d’explotació i per això reivindicava el que amb els anys es va conèixer com a Tercer Món. Tercera persona d’aquesta llista d’influències, en Joan Gómez va ser el meu president durant vint anys de Justícia i Pau, jo n’era el seu vicepresident, ell era el prototip de persona que militava de tot en els moviments socials. Avui en dia podem parlar de la Federació Catalana d’ONG’s, del moviment per la pau, del moviment en defensa dels drets humans, dels moviments ecologistes… Si esbrines qui es trobava darrere d’aquells moviments, per descomptat que hi havia molta altra gent perquè per sort són moviments col·lectius però la feina que hi va fer Joan Gómez va ser enorme. I l’última i quarta persona era en Frederic Roda que durant molt de temps va treballar pel moviment per la pau, la no violència, l’objecció de consciència, l’objecció fiscal, l’alliberament dels objectors de consciència al servei militar obligatori.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Xirinacs em donava la versió de la no violència, la versió d’en Botey sobre el sotsdesenvolupament, la versió de Joan Gómez sobre els moviments socials i la versió d’en Frederic Roda com a animador d’estructures de pau, per a mi han sigut els quatre ganxos inspiradors.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Et voldria preguntar sobre Xirinacs si hi ha algun llibre que podries recomanar<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A. O.:  Te’n podria recomanar 8 o 10 perquè en Xirinacs era un home d’una cultura tan vasta… T’he parlat de la no violència i del pacifisme però Xirinacs era filòsof i antropòleg. Si que n’hi ha un,<a href="http://bardina.org/subjecte/lluis-maria-xirinacs-subjecte-cat.pdf" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> Subjecte</a> (Ed. Claret, 1975), en que ell va intentar explicar la seva manera de pensar.<h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Albert Portillo</h6>

Entrevistem Arcadi Oliveres, tot un referent de la lluita contra la globalització. Parlem de les lluites actuals i els seus referents teòrics i pràctics.

Una entrevista pot ser una forma d’homenatge per a fer arribar el llegat i el missatge d’una persona. Aquesta entrevista a l’Arcadi Oliveres vol ser justament això, una eina per donar a conèixer una persona representant del bo i millor de les esquerres i els moviments socials catalans. Economista de professió a la Universitat Autònoma de Barcelona fins fa no res, pacifista per vocació de la mà de Justícia i Pau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, l’Arcadi ha impulsat escoles com la Universitat Internacional de la Pau a més a més de ser un dels impulsors de les successives campanyes d’objecció fiscal a la despesa bèl·lica i militar. Economista d’anàlisis ben properes a la llatinoamericana escola de la dependència, ecologista compromès amb el decreixement, republicà aferrissat admirador de Pi i Margall, l’Arcadi es reconeix com a independentista, emancipador i ferotgement social. Trets remarcables ja que es tracta d’una persona que ha deixat la seva petja en desenes de milers de persones arran de la seva activitat frenètica fent totes les xerrades possibles en tots els racons del país. Com explica el documental biogràfic Mai és tan fosc (direcció: Èrika Sánchez, 2014) arran del 15M l’Arcadi catapulta el seu activisme que connecta amb una nova generació. Amb Teresa Forcades i organitzacions com Anticapitalistes liderarà Procés Constituent, una de les propostes més ambicioses que s’ha fet a Catalunya per tal de bastir un Front Ampli Sobiranista de les esquerres. Nascut a Barcelona viu a Sant Cugat des de que la seva família va ser desnonada per l’especulació immobiliària del pis de lloguer de Barcelona, explica al seu darrer llibre Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle Editorial, 2021). Un compromís d’optimisme indestriable batega en l’Arcadi a desgrat de tot. I així aquesta entrega partisana ha connectat la generació de la Caputxinada i Lluís Maria Xirinacs amb la de l’1 d’Octubre i Jordi Cuixart. Així doncs, aquesta entrevista ha volgut ser un homenatge al coratge de persistir, sembrar i construir. No em puc estar d’agrair tant a l’Arcadi com a la seva família la paciència i el temps prestat donat el seu greu estat de salut. Des de Tigre de Paper i Catarsi vam voler compensar aquesta molèstia amb uns petits detalls editorials que esperem que li proporcionin un gaudi llegint. El millor homenatge, però, serà sempre llegir-lo, imitar-lo i discutir-lo. Per això, vaig voler començar l’entrevista abordant les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél que conviden a reflexions sobre com ha de ser la desobediència per a ésser radical.

Hi ha tota una generació de joves que està entrant en la vida adulta sota una constant brutalitat policial; des dels desnonaments fins a l’1 d’Octubre passant per les protestes pels presos polítics i darrerament les motivades arran de l’empresonament del cantant Pablo Hasél. Es pot mantenir un moviment pacífic malgrat la recurrent repressió violenta de l’Estat a tota alternativa?

Arcadi Oliveres: És absolutament imprescindible. Si deixem de mantenir aquesta actitud pacífica deixem que l’Estat pugui fer el que vulgui i el que fa l’Estat, sempre, és violència. Evidentment que hi ha actes violents però la violència més gran és la de l’Estat i l’Estat fa tot el possible per mantenir el monopoli de la violència. Ara és més necessari que mai que es mantingui aquesta posició perquè sinó donarem més oportunitats a l’Estat per a que ens reprimeixi més. Aleshores, la violència sempre engendra violència. La millor manera de marginar-la és tenir actituds no violentes.

Sense anar més lluny, una de les petites coses que m’han donat satisfacció a la vida no és altra que la que vam commemorar ara arran dels vint anys del tancament a les esglésies de Barcelona per la gent sense papers. Gràcies a això es va aconseguir que tinguessin papers, no gràcies a la violència.

Tinc la impressió que s’ha d’anar avançant sempre. De vegades, pots pensar que fas un pas enrere, potser sí. Però és que, és més, jo no accepto personalment ni una sola acció de violència sigui contra les persones o sigui contra les coses. Les accions han de ser sempre no violentes. I tot i que vaig estar bastants anys viatjant a Llatinoamèrica per a solidaritzar-me amb la revolució dels sandinistes a Nicaragua, sempre els he aplaudit, sempre els he estimat, però sempre els he criticat qualsevol acció de violència.

Assenyales al llibre que l’autoritarisme de l’Estat es concreta en la Monarquia, «la nostra dictadura», tot i que aquesta ara mateix penja d’un fil sembla que no acaba d’ensorrar-se. A Catalunya hi ha una majoria independentista i republicana, què cal per acabar de precipitar la crisi de la monarquia?

A. O.: Prèviament diria que independentment de donar explicacions a la resta d’Espanya qualsevol monarquia és una institució aberrant. Una monarquia no té perquè existir; ni la monarquia espanyola ni la monarquia britànica ni qualsevol altra. És una institució fora dels drets humans. Què és una monarquia? És una família col·locada per damunt de totes les altres famílies del país. I si jo no m’equivoco la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tothom és igual. Perquè hem de col·locar una família per damunt de les altres donant-li categoria hereditària?

I en el cas espanyol, encara pitjor, els homes per damunt de les dones, i si a més afegim la responsabilitat de Joan Carles I, un delinqüent que ha fet dos cops d’Estat, un el 23F i l’altre amb la mateixa instauració de la monarquia espanyola. Jo no entenc com un partit que s’anomena d’esquerres i que no ho és, que es diu el PSOE, pot intentar recolzar una monarquia d’aquest tipus. No es pot acceptar. La monarquia ha de caure. Les circumstancies no m’ho permetran veure però vosaltres ho veureu.

A la resta d’Espanya falta l’empenta però nosaltres sols tampoc podem. I, de fet, a Madrid es troba a faltar un bloc republicà que es plantegi obertures com un nou Pacte de Sant Sebastià. Com resolem l’equació?

A. O.: Ens ho hauríem d’haver preparat i a fons. Suposo que també hi han jugat molt les circumstàncies polítiques del dia a dia. El fet de què en un moment determinat amb la independència nosaltres ens vàrem pensar que era d’avui per demà però amb el temps ens hem adonat que no és tan senzill. Hi ha moltes forces reaccionàries tractant-ho d’impedir. Això per una banda, però una altra és que a la resta d’Espanya no únicament no vàrem saber explicar, tampoc de què vam anar massa de pressa sinó que sobretot no els vàrem dir quin producte volíem. Per a mi, tenir una república i si tu vols al mateix temps tenir independència, les dues coses van barrejades, vol dir canviar radicalment el sistema econòmic. Per a mi, independència o república vol dir fora capitalisme, vol dir entrada lliure d’immigrants, vol dir fora banca privada, vol dir protecció del medi ambient, vol dir seguretat social per a tothom, vol dir feina generalitzada… Si expliquéssim a la gent que república vol dir això tindríem molts suports.

El 2014 vam crear amb la Teresa Forcades Procés Constituent, l’única força de tots els moviments que circulen avui a Catalunya de caràcter independentista que ha explicat quin país volem en un fulletó anomenat Llibre Vermell. En teníem prou anant pel món dient que volem una Catalunya independent? No, volem una Catalunya independent amb feina per a tothom, amb fronteres obertes, amb un medi ambient protegit, amb pensions per a tothom. Inclús vaig viure personalment l’experiència quan fa cinc o sis anys em van cridar a la Universidad de León per a explicar la independència de Catalunya i en acabar alumnes i professors de la universitat em van dir que si Catalunya vol la independència Lleó també.

En les darreres eleccions per mitjà de Vox va aparèixer de nou el fenomen de l’extrema dreta amb un discurs racista i xenòfob, per un cantó, i monàrquic i centralista, per l’altre. Però tanmateix al debat electoral a TV3 cap dels i les líders d’esquerres va enfrontar-se amb les afirmacions de Vox. Marginar l’extrema dreta amb un pacte de silenci serveix d’alguna cosa?

A. O.: Jo crec que no i no només aquí sinó a tot Europa. Front als debats d’exclusió o no de l’extrema dreta jo penso que a tothom se l’ha de convidar la taula. Després t’hi pots barallar però excloure’ls d’entrada no ho trobo eficaç.

Com es derrota llavors l’extrema dreta?

A. O.: Amb arguments. Què és l’extrema dreta? Una actuació de gent que vol discriminar d’altres perquè es consideren superiors, perquè insulten molt sovint les altres ètnies. Més que dreta política és un esperit de superioritat que vol marginar als altres. S’han de buscar arguments. Quan socialdemòcrates o conservadors diuen que no s’han de donar papers als de fora o senzillament posar-los dificultats… És tan estúpida aquesta afirmació. Ja ho he dit d’altres vegades però alguns arguments que oposo són: primer, migracions n’hi ha hagut sempre, que la gent vagi d’un país a un altre per a intentar sobreviure n’hi ha hagut sempre. No fa gaire vaig anar a Menorca que té un petit santuari a El Toro amb un cartell enganxat a una placa on es deia que aquesta era una placa posada pels menorquins en agraïment i homenatge a Algèria perquè quan al segle XIX hi ha havia males collites i fam a Algèria ens acollien. En els segle XIX eren els menorquins qui no tenien prou menjar qui se n’anava en aquell moment a Algèria. Segon argument, l’arribada de gent de fora rejoveneix la població. Europa, Espanya i Catalunya tenim una edat de població molt envellida. Un estudi publicat fa deu anys per la ONU deia que a Catalunya i a Espanya hi havia aquesta població tan envellida, sense població jove per a treballar, i calculaven que en els propers vuit o deu anys a l’Estat espanyol hi caldria l’arribada d’unes dues centes seixanta mil persones migrants noves per any. La nostra piràmide de població s’ha envellit. Tercer argument, els migrants aporten diners perquè aporten molt més del que reben. Cada any cada immigrant aporta una mitjana de dos cents euros per cap amb els seus impostos, les seves cotitzacions a la seguretat social…etc. El saldo és completament favorable. I quart i definitiu argument sobre aquest tema, ens aporten cultura. És evident que totes les nostres cultures són fruït de les anades i vingudes, la immigració és una riquesa.

De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres.

Això que estic dient probablement desmenteix tots els arguments dels que diuen que no volen gent de fora.

En l’àmbit econòmic, al llarg de tota la teva trajectòria has tingut una anàlisi molt crítica amb la Unió Europea. La darrera crisi torna a posar sobre la taula una oportunitat que tanmateix els països del nord, i les seves elits, estan aprofitant per engegar una nova crisi del deute dels països del sud com avisava recentment Iolanda Fresnillo; amb uns Fons Europeus amb forts condicionants econòmics que fan témer noves privatitzacions. Veient el precedent grec de l’anterior crisi, trencar amb la Unió Europea i l’Euro és la única manera de sortir de la crisi? Hi ha d’altres opcions possibles si no és així?

A. O.: Quan jo era jovenet era un fervent partidari de la Unió Europea que en aquell moment no deixava de ser una il·luminació al final del túnel del franquisme. Europa, Europa, Europa, era la paraula màgica que ho resolia tot. Des de fa cinc anys formo part d’una organització que es diu Sortim de l’euro. Sortim de la Unió Europea convençut a hores d’ara que és un desastre. No només pels temes migratoris sinó també per la qüestió econòmica. De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres. Però malauradament aquesta perspectiva no està massa estesa.

Fa un any o dos qui regia la Unió Europea era la Troika comunitària, tres personatges que pretenien cobrar el deute en favor d’Alemanya i Holanda en detriment de Grècia. Un era Jean Claude Juncker, antecessor de la Ursula Von der Leyen, del Comissió Europea, el segon era Jose Manuel Durao Barroso, exprimer ministre de Portugal i condemnat pels jutjats portuguesos per tota mena d’estafes i el tercer, Mario Draghi, primer ministre d’Itàlia. Els tres processats per estafa, els tres processats per delinqüents. Qui governa la Unió Europea? Aquest grup de delinqüents. La Unió Europea dificulta la marxa d’aquells que no tenen diners, els posa dificultats, els fa pagar alts interessos amb el pretext de les primes de risc del deute.

Avui és 8M dia de la Dona Treballadora que representa uns dels moviments amb més empenta dels darrers anys i que ha posat sobre al taula les desigualtats i els privilegis del sistema masclista i patriarcal. De fet, aquest cap de setmana passat el moviment feminista del País Valencià ocupava la Delegació del Govern per a demanar la derogació de la llei Mordassa. Podria esdevenir el moviment feminista la força que canalitzi un procés constituent a la manera de Xile?

A. O.: Segons jo ho veig el feminisme hauria de ser un esglaó fort. Avui per avui, a mi el que més m’apassiona del moviment feminista és la idea de que economia feminista vol dir economia de la cura de les persones. El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets.

Al llarg del llibre, com de les teves xerrades, fas esment de diversos referents que han deixat petja en tu. Quin és el que més t’ha marcat?

A. O.: Quan em pregunten per referents acostumo a esmentar quatre noms: Xirinacs, des de la vessant no violenta. Xirinacs em va ensenyar des de les vagues de fam per aconseguir drets fins a la resistència pacífica. L’altre referent són dos personatges, els germans Botey, el més gran Francesc i el més petit Jaume, per a mi han estat dues persones d’una preocupació social extraordinària. En el cas del gran, Francesc Botey, és el que em va introduir a la meva segona gran preocupació que és la del sotsdesenvolupament econòmic, ja que he estat durant més de trenta anys militant de Justícia i Pau.

El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets

Per tant, Xirinics em feia militar per la pau en la mesura en què era no violent, en canvi en Botey ho veia des d’un punt de vista més ampli. En Botey el vaig conèixer quan era missioner a Mèxic i en aquell moment ell veia molt clarament que la situació dels pobles indígenes era d’explotació i per això reivindicava el que amb els anys es va conèixer com a Tercer Món. Tercera persona d’aquesta llista d’influències, en Joan Gómez va ser el meu president durant vint anys de Justícia i Pau, jo n’era el seu vicepresident, ell era el prototip de persona que militava de tot en els moviments socials. Avui en dia podem parlar de la Federació Catalana d’ONG’s, del moviment per la pau, del moviment en defensa dels drets humans, dels moviments ecologistes… Si esbrines qui es trobava darrere d’aquells moviments, per descomptat que hi havia molta altra gent perquè per sort són moviments col·lectius però la feina que hi va fer Joan Gómez va ser enorme. I l’última i quarta persona era en Frederic Roda que durant molt de temps va treballar pel moviment per la pau, la no violència, l’objecció de consciència, l’objecció fiscal, l’alliberament dels objectors de consciència al servei militar obligatori.

Xirinacs em donava la versió de la no violència, la versió d’en Botey sobre el sotsdesenvolupament, la versió de Joan Gómez sobre els moviments socials i la versió d’en Frederic Roda com a animador d’estructures de pau, per a mi han sigut els quatre ganxos inspiradors.

Et voldria preguntar sobre Xirinacs si hi ha algun llibre que podries recomanar

A. O.: Te’n podria recomanar 8 o 10 perquè en Xirinacs era un home d’una cultura tan vasta… T’he parlat de la no violència i del pacifisme però Xirinacs era filòsof i antropòleg. Si que n’hi ha un, Subjecte (Ed. Claret, 1975), en que ell va intentar explicar la seva manera de pensar.

Foto de portada: Albert Portillo

<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">La Comuna de París de 1871 va ser el primer intent reeixit de construir una alternativa democràtica i popular al sistema liberal. La primera experiència socialista del món no va basar-se únicament en el dia a dia dels sectors urbans que l’impulsaren, sinó que també fou la cristal·lització d’una amalgama de pensament popular que s’arrossegava des de feia decennis.<div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La Comuna de París de 1871 va ser el primer intent reeixit de construir una alternativa democràtica i popular al sistema liberal. La primera experiència socialista del món no va basar-se únicament en el dia a dia dels sectors urbans que l’impulsaren, sinó que també fou la cristal·lització d’una amalgama de pensament popular que s’arrossegava des de feia decennis.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Ex ante: la derrota de 1848<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">«Estem dormint sobre un volcà… No s’adonen que la terra tremola  de nou? Bufa un vent revolucionari, i la tempestat es perfila ja en l’horitzó». Quan Alexis de Tocqueville pronuncià aquestes paraules, a principis de 1848, a la Cambra de Diputats francesa, dues grans onades revolucionàries liberals ja havien recorregut Europa durant les dècades de 1820 i 1830. Faltava, però, un darrer moviment sísmic a Europa que acabaria d’assentar el nou ordre liberal que venia coent-se des del segle XVIII.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">I és que el capitalisme i el liberalisme polític no foren moviments que s’imposessin ràpidament i total després de la «Gran» Revolució Francesa (1789-99); de la mateixa manera que l’Antic Règim tampoc desapareixeria immediatament i absoluta. Malgrat els intents restauracionistes per rescatar l’Antic Règim després de les guerres revolucionàries i napoleòniques i la derrota definitiva de Napoleó a Waterloo (1815) per part de les principals potències absolutistes europees, cal observar el període 1800-1848 com un temps de transició i de convivència de dos models socials aparentment contradictoris: per una banda, el representat per l’Antic Règim (decadent), i per una altra, el liberal (ascendent). Dit d’una altra manera: no hi hagué una ruptura, sinó una transició cap al liberalisme i el capitalisme; i moltes de les elits de l’Antic Règim s’adaptaren als nous temps (recordem Il Gattopardo).<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">En aquest sentit, els moviments revolucionaris de 1820 i 1830, tot i que protagonitzats en bona part per les classes populars, no portaren a la terra promesa dels eteris «drets humans» ni a un món millor… per a tothom, sinó que encimbellà una nova classe social i política dirigent: la burgesia (urbana o rural). Mentrestant, les classes populars, el nou cap visible de les quals seria el proletariat, eren la baula feble de l’expressió «l’explotació de l’home per l’home». Només cal recordar que entre 1800 i 1860, es calcula que hi hagué un augment de la productivitat del 400% sense grans innovacions tecnològiques. Un fenomen explicable principalment per la brutal extracció del treball a la qual se sotmetia a les classes treballadores.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La Primavera dels Pobles (1848), l’última potser de les grans revolucions liberals, es diferencià de les anteriors onades revolucionàries del segle XIX europeu pel fort vessant popular que tingué i perquè pot ser definida com a la primera revolució global. En llocs com Alemanya, Itàlia o Hongria, es féu una defensa radical a favor d’implementar repúbliques democràtiques, unitàries i centralitzades, seguint el model de la França revolucionària (la de 1789-99) i democràtico-popular dels jacobins. Fruit de la convergència de diverses crisis (agrícoles, industrials i ideològiques), acabà en un enorme fracàs, amb algunes excepcions. També és cert que confirmà l’aparició d’una nova generació de líders i pensadors obrers que començaven a plantejar obertament i de manera estructurada alternatives al capitalisme i al liberalisme. El 1848, recordem-ho, també és l’any de l’aparició d’un text anomenat Manifest del Partit Comunista.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">A França, que com altres vegades lideraria l’onada revolucionària a Europa, l’esperança de 1848 s’iniciaria amb un canvi de règim: de la Monarquia de Juliol (1830) de Lluís Felip d’Orleans («el rei ciutadà» que havia encapçalat un «regnat dels banquers») es passà a la proclamació de la II República Francesa (1848-51). Les classes populars de París, que tornaren a ésser un actor indispensable per imprimir un to eminentment republicano-democràtic al nou règim republicà, foren traïdes novament i durament reprimides durant les «jornades de juny» d’aquell mateix any (es calcula que hi hagueren milers de morts, deportats i detinguts). Les diferents eleccions que anaren succeint-se des de l’abril de 1848 fins al 1851 feren la resta, al donar el poder a les classes dominants —especialment als partits monàrquics— que permeteren a la burgesia un marge de maniobra sense precedents per implementar les iniciatives legislatives que més s’adeqüessin a les seves necessitats de classe.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18343 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Revolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Combat de la rue de Rohan d’Hippolyte Lecomte, sobre la revolució francesa de Juliol de 1830. Foto: Wikipedia</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La curta vida de la República, però, acabà entre l’1 i 2 de desembre de 1851, quan Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I i president de la República, donà un cop d’estat, aprofitant la debilitat dels partits monàrquics i els seus interessos sovint contraposats, i amb el suport d’amplis sectors de l’exèrcit. Dos referèndums li permeteren, primerament, ser reelegit president i reforçar el poder executiu sobre el legislatiu i, segonament, proclamar el Segon Imperi.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Tot per al poble, però sense el poble: Napoleó III</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Napoleó III (1852-70), una caricatura del seu tiet en qualsevol àmbit imaginable, sabé combinar l’autoritarisme amb un cert estil populista que li permeté prescindir de les forces polítiques que havien protagonitzat la vida política de la II República. Es restringiren llibertats individuals i col·lectives i s’afinà l’aparell repressiu. Especialment, l’obscur desig de la repressió del nou règim era la capital: París, l’epicentre de totes les grans revolucions contemporànies que havia viscut França des de 1789. Serà aquesta preocupació per tenir controlada la ciutat la que explica, per exemple, les enormes i cabdals reformes urbanístiques del baró Haussman a la ciutat, les quals no buscaven únicament el sanejament i millora de les condicions de vida de les classes populars que vivien al centre parisenc, sinó també un control eficaç de la ciutat que permetés un desplaçament ràpid de les forces militars gràcies a la construcció de grans avingudes i l’espaiament de la ciutat, si fos menester.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Fins a finals de la dècada dels seixanta, el Segon Imperi visqué un temps de bonança econòmica i creixement que li facilità el suport social de tres sectors socials indispensables: l’exèrcit, l’Església (la qual tenia un paper social enorme via l’educació i que era afavorida any rere any als pressupostos de l’estat) i la burgesia, entusiastament enriquida gràcies al desenvolupament industrial, els contractes públics, l’eufòria borsàtil, etc. Però, com en molts altres escenaris europeus on el capitalisme estava prenent volada, aquest creixement venia acompanyat de desigualtats socials rampants. A París permeté una segregació social molt marcada que seria clau per explicar el posterior aixecament revolucionari de la Comuna.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Així doncs, en un moment de dolça consolidació de l’estat liberal francès i amb una posició internacional remarcable, acrescuda gràcies a una política exterior de prestigi, expansionista i imperialista forçada en bona part per l’exèrcit, semblava que el nou règim napoleònic podria durar eternament, però un nou poder ascendent a Europa acabaria amb el Segon Imperi en uns pocs mesos.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Baionetes prussianes a Versalles</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període de relativa liberalització del règim, els suports socials que havien anat donant suport a Napoleó III estaven erosionant-se, principalment per una conjuntura econòmica internacional menys plàcida generada per la Guerra de Secessió Americana (1861-65). Tot això, sumat al desastre que havia suposat la (cara) expedició militar francesa a Mèxic (1861-67) deixava el règim en hores baixes, però va ser Prússia qui faria col·lapsar França mitjançant una guerra.  <p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La guerra francoprussiana (1870-71), iniciada el 19 de juliol 1870 fou breu, però contundent. La possibilitat d’una unificació alemanya per part d’una Prússia ascendent era un perill directe per al país gal, ja que no únicament afebliria la posició francesa i comptaria amb un competidor geopolític directe a l’Europa Central, sinó que també obriria la porta a l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena (considerades com a territoris de cultura alemanya) per part de Prússia. El canceller alemany, Otto von Bismarck (1815-98), després d’assegurar-se la neutralitat britànica i la russa i haver tensat hàbilment les relacions diplomàtiques amb França aconseguí que Napoleó III li declarés la guerra. L’error seria fatal.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">L’exèrcit francès, mal equipat i dirigit, i amb efectius dispersos per les seves colònies i Roma (efectius francesos hi eren presents d’ençà de l’esclafament de la República Romana, proclamada el 1849), no va tenir mai cap possibilitat real davant de la maquinària bèl·lica prussiana: nombrosa i molt millor equipada. <a href="http://www.aboriginemag.com/efemerides/la-batalla-de-sedan/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Però fou la derrota francesa de Sedan</a> la que posà punt final al Segon Imperi. No fou únicament una desfeta en tota regla, sinó que el mateix Napoleó III seria capturat. A mesura que anaven arribant les notícies de les derrotes a París, un grup de polítics encapçalats per Léon Gambetta proclamà la república a l’Hôtel de Ville, a París. Era la fi del Segon Imperi i l’inici de la III República (1870-1940).<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El 19 de setembre, les tropes prussiano-alemanyes iniciaren un setge a la mateixa ciutat de París que duraria quatre mesos i on moriren centenars de persones. Les diferències socials que havien anat aprofundint-se durant l’Imperi determinarien qui passaria gana i qui no (o qui havia pogut marxar de París perquè tenia casa fora de la ciutat assetjada). O dit en altres termes: qui feu front principalment a l’atac prussià i en patí més durament les conseqüències foren les classes populars parisenques.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Per si tot això fos poc, mentre els parisencs aguantaven el setge, arribà la notícia que els prussians havien proclamat l’imperi alemany («Deutsches Reich») i consumat la unificació alemanya ni més ni menys que a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, un lloc quasi místic de la història francesa (un record de la França gloriosa del Rei Sol) que suposà un cop molt dur per a la moral i orgull francesos. Una jugada de poc tacte, però segurament obligada per a Bismarck, qui no volia proclamar l’imperi a Berlin per no afavorir-la per sobre de cap altra ciutat alemanya.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18347 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Communecannon-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">La Guàrdia Nacional s’endú els canons (gravat contemporani). Foto: Wikipedia</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Mentre els nous capitosts polítics animaven al poble a resistir a ultrança, començaven a negociar ja amb els prussians el final de la guerra i a traçar un projecte de república que tornés a respondre, essencialment, a les necessitats dels poderosos i tornar a la ‘normalitat’ liberal com més aviat millor. O, dit d’una altra manera, traçar una línia de continuïtat entre la II República burgesa antidemocràtica i la nova. Però per poder implementar el nou ordre de coses, calia apaivagar el furor popular i desarmar el poble de París.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">18 de març de 1871. «Vive la Commune!»</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La fi del conflicte amb Prússia significaria també una factura enorme i de molt difícil gestió. Al final de la guerra, el gener de 1871, França hauria de fer front a les compensacions de guerra als prussians (5.000 milions de francs amb un 5% d’interessos) i mantenir 500.000 soldats al seu territori; una gesta complicada, tenint en compte l’augment de deute públic generat durant el Segon Imperi.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Per la seva banda, Bismarck volia assegurar-se una pau duradora amb el nou govern francès, i per això forçà que es convoquessin eleccions en territori francès, el 8 de febrer de 1871. Com ja havia passat durant la II República, el 1848, el vot rural fou essencial per decantar la majoria parlamentària de la nova Assemblea (emplaçada a Bordeus) a favor dels conservadors i monàrquics, els quals obtindrien 450 diputats dels 750. Per aquest motiu aquesta fou coneguda com a Assemblea «rural», o «parlament dels terratinents».<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Això assegurava, no únicament la pau amb el nou i poderós veí teutó, sinó també l’inici de la concreció d’un projecte conservador i classista per a França. Per poder-lo dur a terme, però, calia desarmar el poble de París, el qual s’havia armat per resistir l’invasor prussià, a qui, per cert, ja havia vist desfilar triomfalment pels Camps Elisis.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Després de dues insurreccions menors l’octubre de 1870 i el gener de 1871 contra el govern provisional, del qual les classes populars parisenques desconfiaven enormement, la situació era realment volàtil. El fet que aquestes mateixes classes populars interpretessin com una traïció l’armistici, primer, i la pau amb Prússia després, agreujà la tensió entre el govern provisional i el poble de París. I també posà en guàrdia les classes benestants de la ciutat, les quals odiaven els prussians, però encara més un poble que, cada dia que passava, semblava més disposat a amotinar-se; el nou govern francès també tenia por que els parisencs acabessin implementant una república social (la «Sociale»).<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Però el tret de sortida de la Comuna es disparà en el moment en què el govern republicà envià l’exèrcit francès per confiscar uns canons custodiats per la Guàrdia Nacional (i que havia adquirit per subscripció popular) als barris populars de Montmartre, Belleville i La Villette. Un moviment que estava destinat a ser el primer pas per al desarmament de París provocà una forta contestació popular armada a favor de la Guàrdia Nacional (que durant el conflicte s’havia anat ‘popularitzant’ i tenia una tradició democràtica a l’hora d’escollir els seus oficials i que en aquells moments estava dirigida per un Comitè Central) i de la Comuna de París: «Visca la Comuna!». És el 18 de març de 1871.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">S’iniciava un període que s’allargaria fins al maig d’aquell mateix any, curt, però extraordinàriament intens i prolífic que no únicament suposaria una contestació absoluta de l’ordre social tal com portava modelant-se des de principis del segle XIX ja no en el pla teòric, sinó també la concreció d’una alternativa al capitalisme i que ha estat qualificat per molts historiadors com la primera materialització socialista de la història.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"> Més enllà del programa concret que proposà i dugué a terme la Comuna, cal tenir en compte que aquest no aparegué per ciència infusa, sinó que partia d’un substrat ideologicopopular de llarg recorregut i que podem remuntar, com a mínim, al període democràtico-popular de la «Gran» Revolució Francesa i al jacobinisme.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La falta d’una ideologia clara és també un dels trets diferenciadors d’aquesta revolució temporalment reeixida. Al contrari que les revolucions del segle XX, les quals es feien en nom d’ideologies (generalment) més definides, la Comuna fou un punt d’encontre de diferents tradicions de pensament popular, obrerista i progressista que feia decennis que estaven fortament arrelades: més enllà del jacobinisme (el líder del qual, Maximilien Robespierre, era àmpliament recordat i reverenciat pels demòcrates de la primera meitat del segle XIX), també hi trobem blanquistes, proudhonians o obrers influenciats per les idees que venien de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquests idearis, per altra banda, segurament no haguessin pogut arrelar amb la mateixa força sense l’establiment paral·lel d’un sistema educatiu no reglat organitzat per les mateixes classes populars, en contraposició a l’oficial (amb una forta presència de l’Església i no sempre massa eficient), on s’ensenyaven uns valors ben diferents dels estipulats en les lleis educatives franceses.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18344 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-300x195.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-768x498.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-600x389.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-306x199.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-277x180.jpg 277w" data-was-processed="true" height="664" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-300x195.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-768x498.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-600x389.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-306x199.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-moloch-1-277x180.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Barricada a la plaça Blanche, Litografia. Foto: Wikipedia – Moloch</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Per altra banda, un valor contínuament present abans i durant la Comuna fou el patriotisme ciutadà. I és que el nacionalisme popular jugarà un paper essencial en tot aquest procés: ja sigui cantant la Marsellesa (una acció que fins ben entrat el segle XX significava entonar una balada obrerista i a favor de les classes populars, més que cantar les glòries franceses) o resistint el setge prussià, el patriotisme popular entenia que una nació no podia dominar a cap altra, independentment de la seva força o mida. No debades, això ja havia tingut un primer reflex en la Declaració de Drets de 1795 (altre cop, l’ombra de la Revolució Francesa era llarga), que establia que «cada poble és independent i sobirà, qualsevulla sigui el nombre d’individus que el componen i l’extensió de territori que ocupa. Aquesta sobirania és inalienable». Al mateix temps, defensava la sobirania del comú enfront dels interessos o privilegis particulars.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La concreció d’un vell somni</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Així doncs, el programa polític concretat i desenvolupat per la Comuna de París emanava, no únicament de les seves experiències quotidianes o d’una xarxa de complicitats socials notable, sinó també d’un bagatge ideològic de llarg recorregut històric. Es tractava, doncs, de la materialització d’una sèrie d’idearis democràtics, populars i obreristes que s’havien anat formulant durant molts decennis. Com es concretaren les demandes de la Comuna, a partir d’aquest calidoscopi revolucionari?<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El primer pas de la Comuna fou legitimar el nou règim mitjançant unes eleccions i el Comitè Central de la Guàrdia Nacional exigí al govern francès (que havia fugit a Versalles amb una part important de l’exèrcit encara fidel a ell i a la majoria de treballadors públics) que reconegués l’autogovern de París, l’autonomia de la comuna. El nou govern de la ciutat estava encapçalat pel Comitè Central de la Guàrdia Nacional, i estava previst que traspassés el poder a un Consell de la Comuna en unes eleccions per sufragi universal (masculí) que no es podrien celebrar fins al 26 de març. El govern revolucionari sabia massa bé que París representava gairebé un país a part de la resta de França i els seus posicionaments socials estaven molt més avançats que la resta de l’Hexàgon i que necessitava polítiques pròpies que responguessin a les seves necessitats. Paral·lelament, se suspengué l’estat de setge, es decretà la llibertat de premsa i s’amnistiaren els presos polítics.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Durant un període d’uns dos mesos, la Comuna aplicà una sèrie de mesures socials d’una modernitat que depassava àmpliament el marc cronològic en què tingueren lloc. Més enllà de les diferències existents entre els diferents actors revolucionaris (les relacions dels quals no foren sempre, ni de molt, bones), s’acordaren una sèrie de mesures socials (també d’altres immediates per assegurar el control militar de la ciutat), algunes de les quals enumerem aquí:<ul style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; list-style-image: initial; list-style-position: initial; margin: 0px 0px 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Control dels preus d’aliments bàsics</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Pensions per a les viudes i orfes dels soldats morts durant la guerra</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Es desplegaren ambiciosos mecanismes per assegurar un habitatge per a tota la població (aturant desnonaments, prorrogant el pagament de lloguers, habilitant mecanismes per resoldre els litigis entre propietaris i llogaters…)</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Millores en el sistema de beneficència</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Establiment d’un salari màxim per als funcionaris de 6.000 francs (el salari mitjà d’un obrer parisenc era d’uns 1.500-2.000 francs)</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El dret de la nacionalització per als estrangers que treballaven a París (especialment important en el cas dels polonesos)</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Regulació i limitació de la jornada laboral</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Establiment de la separació entre l’Església i l’Estat</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Se sotmetia a un estricte escrutini als representants del poble, els quals havien de ser destituïts si no complien amb les seves obligacions</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Obligatorietat d’anar a l’escola (laica i gratuïta) a tots els infants</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Proposta de federació de les comunes franceses, posant punt final al centralisme francès</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aposta per la democràcia directa</li></ul><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Malgrat la modernitat d’aquestes mesures i com d’avançades foren per al seu temps, hi hagué un àmbit important on la ruptura no s’imposà a la tradició: en el del gènere. Les iniciatives dutes a terme per la Comuna no tingueren en compte els greuges propis que patia la dona per se i els que havia d’aguantar específicament en el capitalisme vuitcentista (percebien menys salari que els homes, s’ocupaven de les tasques de la llar, patien les conseqüències de la falta d’anticonceptius i de la criança de les criatures, etc.). I malgrat l’enorme presència i protagonisme que tingueren, es mantingué una relació de submissió i paternalisme vers les dones, sovint de menyspreu. Això <a href="http://www.aboriginemag.com/les-oblidades-de-la-comuna-de-paris/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">obligà que les dones fessin valer els seus drets</a> (i formular-los) durant la Comuna. Algunes demandes, com el dret a l’educació de les nenes, foren escoltades i anaren guanyant influència.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">En qualsevol cas, i malgrat aquesta deficiència notable vers el gènere, les mesures preses durant el govern revolucionari de la Comuna suposaven una ruptura total i absoluta amb l’ordre burgès anterior i suposaven un salt democràtic que afectava la totalitat de la vida dels treballadors i en millorava la seva qualitat de vida. Amb les deficiències lògiques creades per la situació bèl·lica, la Comuna aconseguí garantir un mínim de subsistència i exercir les funcions bàsiques d’un estat modern (incloent-hi el control de les comunicacions o el seu finançament).<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Ara bé, per aquesta mateixa situació bèl·lica, també cal recordar que moltes d’aquestes mesures no varen poder-se adoptar plenament (o es van desenrotllar amb dificultats). I és que, immediatament després d’haver finit la guerra amb els prussians, la Comuna aguantà una altra guerra, aquest de caràcter civil, contra les tropes lleials a la nova República Francesa (burgesa).<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La carnisseria repressiva de Thiers</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Entre el març i el maig de 1871, coexistien a França dos projectes polítics antagònics: un, encapçalat per la Comuna, suposava l’autoorganització i el govern de la classe obrera sobre premisses democràtiques i ‘socialistes’ (podríem dir); i l’altre, el d’una república burgesa que assegurés la continuïtat del model econòmic capitalista, la preeminència dels interessos de les classes socials afavorides pel mateix i que tenia el seu cap visible en la figura del seu president Adolph Thiers (1797-1877), personalitat política destacada des de la Monarquia de Juliol de 1830.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La Comuna havia comès un gran error que pagaria car: deixar a l’enemic que s’organitzés. Després de la seva proclamació i que una part de l’exèrcit s’unís a la seva causa, aquesta prioritzà legitimar el nou règim mitjançant l’organització d’eleccions i no considerà interceptar militarment les forces republicanes, que fugiren de la capital i es refugiaren a Versalles. A partir d’aquí, la Comuna estaria sentenciada. Thiers únicament havia d’esperar a rebre reforços de tota França per comptar amb una superioritat numèrica incontestable i acabar amb la revolució per la força de les armes. Dues figures tan importants del socialisme científic com Marx i Lenin consideraren aquest fet com a clau per entendre el fracàs de la Comuna, en les seves anàlisis posteriors.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18345 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-300x209.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-768x536.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-600x418.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-306x213.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-285x199.jpg 285w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-277x193.jpg 277w" data-was-processed="true" height="714" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-300x209.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-768x536.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-600x418.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-306x213.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-285x199.jpg 285w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/Bismarck_pickelhaube-1-277x193.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Otto von Bismarck. Foto: Wikipedia</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">L’aïllament i soledat de París, a més, eren un fet confirmaven la inevitabilitat del seu tràgic final. Malgrat alguns esclats revolucionaris semblants a París en altres grans ciutats gales, aquests no acabaren de quallar i foren ràpidament reprimits. I els intents d’un nodrit grup de republicans per evitar una guerra civil francesa i actuar com a intermediaris entre els dos contendents fracassaren.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Paral·lelament a l’acumulació de forces reaccionàries, Bismarck donà llum verda a l’alliberament de tots els soldats capturats durant les batalles de Metz i Sedan perquè reprimissin el moviment comuner. Efectivament, la por a què una revolució similar a la de París tingués lloc en el novell imperi alemany va ser un element decisori determinant. Així doncs, les forces militars que havien fracassat en la defensa de la seva nació contra un enemic exterior, encaraven una nova tasca: acabar amb un enemic interior. Patrice Mac Mahon (1808-93), el general responsable de la desfeta de Sedan, i futur president de la República, seria un dels principals botxins.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Un cop van acumular tropes suficients, aquestes arribaren a París i arremeteren contra les tropes revolucionàries. Les reformes urbanístiques de Haussman, que s’havien dut a terme només uns anys enrere, foren essencials per a un ràpid control de la ciutat, gràcies a la major amplitud dels carrers i districtes, que permeteren un desplaçament ampli i ràpid de les tropes.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Les ordres dels comandaments militars foren les d’una repressió física exempleritzant. Es calcula que durant aquelles jornades, moriren (depenent de les fons) entre 5.000-100.000 persones. Si bé es tracta de xifres molt dispars, historiadors com Roberto Ceamanos han deixat constància que poc després dels fets de la Comuna, mancaven unes 100.000 persones en els censos municipals de la ciutat. La ferocitat de les tropes «rurals» s’explicava també en part per l’odi que sentien vers els habitants de París, els quals vivien en una realitat que era totalment incomprensible per a ells; i la demonització que en feren els oficials també hi ajudà.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La ferocitat de la repressió, en qualsevol cas, és únicament comparable a les grans matances del segle XX i no s’aturà únicament en la carnisseria en sí: deportacions, delacions, humiliacions, violacions i empresonaments en massa foren el destí per a molts dels que havien estat involucrats d’alguna manera en la Comuna. La subversió gegantina de l’ordre social que s’havia viscut durant aquelles setmanes no podia tornar-se a repetir mai més. A finals de maig de 1871, la Comuna ja havia deixat d’existir.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El llegat</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Aparentment, la Comuna havia fracassat. La història d’aquells esdeveniments comptà amb pocs analistes contemporanis comprensius amb les seves causes. Fins i tot una de les grans figures intel·lectuals franceses, Émile Zola (1840-1902), qui anys després es perfilaria com un dels grans intel·lectuals progressistes del país, qualificà els fets de la Comuna com una febrada popular i que (tristament, això sí), la repressió era l’única solució per solucionar-ho.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La demonització, caricaturització i simplificació dels fets de la Comuna impregnaren la majoria de les explicacions posteriors de la Comuna. Òbviament, no hi havia cap mena d’interès per part de les plomes burgeses d’entendre o explicar un projecte polític totalment antagònic al seu.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Hi hagué llegat de la Comuna de París? Amb el pas del temps, la III República francesa anà relaxant la repressió contra les classes populars i la seva censura sobre el tabú que suposava 1871. Paulatinament, hi hagué una mena de reconciliació nacional, materialitzada per exemple en el retorn d’exiliats i deportats. Per descomptat, això s’explica en bona mesura perquè l’estat francès al segle XIX encarava un dels grans reptes de tots els estats occidentals: l’ascens de les masses i la democratització de l’estat; i això, d’alguna manera significava reconciliar-se amb el seu passat recent i intentar explicar-lo.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">També explica que aquella legislació pionera que havia inspirat l’actuació de la Comuna acabés sent desplegada per la III República francesa amb el pas dels anys. Precisament, una de les grans lleis que provocà un terratrèmol polític al país seria la que separava l’Estat de l’Església, el 1905. Vint-i-quatre anys després, doncs, que la Comuna ho apliqués per primera vegada, això tenia una repercussió a nivell nacional.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Colofó de l’obrerisme popular del XIX o predecessor dels nous moviments obrers que acabarien imposant-se a finals del segle XIX (essencialment, socialisme i anarquisme)? Les revolucions socialistes triomfants al segle XX es desenvoluparan en contextos geopolítics i sociològics diferents i amb un rol del partit polític molt més rellevant, però moltes tingueren en la Comuna de París un referent clar. Molts dels principals líders socialistes, com per exemple Lenin (qui citava força sovint la Comuna), van estudiar a consciència aquest acte revolucionari i els motius del seu fracàs. Per la seva banda, les noves generacions de líders obreristes poc tenien a veure amb aquella amalgama cultural que havia impregnat la Comuna.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18346 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/03/wikimedia-commons-hparis11ed-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – hparis11ed</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Quan faltaven poques hores per al final de la Comuna, l’exèrcit francès va afusellar uns 150 «comunards» davant d’un mur, al cementiri de Père-Lachaise. Foren enterrats en una fossa oberta als peus d’aquest mur. La memòria popular va nomenar aquell lloc «Mur des Fédérés» i el convertí en un lloc d’homenatge quan, a partir del 23 de maig de 1880, uns 25.000 parisencs, desafiant les ordres de la policia, hi dipositaren flors vermelles a mode d’homenatge. Aquest acte, repetit d’aleshores ençà<a href="https://catarsimagazin.cat/els-pioners-la-comuna-de-paris-1871/#_ftn1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[1]</a> esdevingué un dels més sentits de l’esquerra francesa i un reconeixement als «“comunards», considerats els pioners d’allò que volia aconseguir. En l’ambient fervorós, popular i reivindicatiu que havia suposat la victòria de les eleccions legislatives franceses pel Front Popular (abril-maig de 1936), el 24 de maig de 1936, 600.000 persones, encapçalades per Léon Blum (secretari general del partit socialista francès) i Maurice Thorez (secretari general del Partit Comunista Francès) hi reteren homenatge. L’esquerra francesa sabia perfectament qui els havia precedit.  <p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Barricada a la Chaussée Ménilmontant, Wikipedia – Museu Carnavalet</h6><hr class="wp-block-separator" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 0px; max-width: 100px; text-align: start;" /><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/els-pioners-la-comuna-de-paris-1871/#_ftnref1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[1]</a> L’acte es traslladà a l’1 de maig, i després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), també s’hi començaren a homenatjar les víctimes del nazisme.<div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></button></div></div></div>

La Comuna de París de 1871 va ser el primer intent reeixit de construir una alternativa democràtica i popular al sistema liberal. La primera experiència socialista del món no va basar-se únicament en el dia a dia dels sectors urbans que l’impulsaren, sinó que també fou la cristal·lització d’una amalgama de pensament popular que s’arrossegava des de feia decennis.

Ex ante: la derrota de 1848

«Estem dormint sobre un volcà… No s’adonen que la terra tremola de nou? Bufa un vent revolucionari, i la tempestat es perfila ja en l’horitzó». Quan Alexis de Tocqueville pronuncià aquestes paraules, a principis de 1848, a la Cambra de Diputats francesa, dues grans onades revolucionàries liberals ja havien recorregut Europa durant les dècades de 1820 i 1830. Faltava, però, un darrer moviment sísmic a Europa que acabaria d’assentar el nou ordre liberal que venia coent-se des del segle XVIII.

I és que el capitalisme i el liberalisme polític no foren moviments que s’imposessin ràpidament i total després de la «Gran» Revolució Francesa (1789-99); de la mateixa manera que l’Antic Règim tampoc desapareixeria immediatament i absoluta. Malgrat els intents restauracionistes per rescatar l’Antic Règim després de les guerres revolucionàries i napoleòniques i la derrota definitiva de Napoleó a Waterloo (1815) per part de les principals potències absolutistes europees, cal observar el període 1800-1848 com un temps de transició i de convivència de dos models socials aparentment contradictoris: per una banda, el representat per l’Antic Règim (decadent), i per una altra, el liberal (ascendent). Dit d’una altra manera: no hi hagué una ruptura, sinó una transició cap al liberalisme i el capitalisme; i moltes de les elits de l’Antic Règim s’adaptaren als nous temps (recordem Il Gattopardo).

En aquest sentit, els moviments revolucionaris de 1820 i 1830, tot i que protagonitzats en bona part per les classes populars, no portaren a la terra promesa dels eteris «drets humans» ni a un món millor… per a tothom, sinó que encimbellà una nova classe social i política dirigent: la burgesia (urbana o rural). Mentrestant, les classes populars, el nou cap visible de les quals seria el proletariat, eren la baula feble de l’expressió «l’explotació de l’home per l’home». Només cal recordar que entre 1800 i 1860, es calcula que hi hagué un augment de la productivitat del 400% sense grans innovacions tecnològiques. Un fenomen explicable principalment per la brutal extracció del treball a la qual se sotmetia a les classes treballadores.

La Primavera dels Pobles (1848), l’última potser de les grans revolucions liberals, es diferencià de les anteriors onades revolucionàries del segle XIX europeu pel fort vessant popular que tingué i perquè pot ser definida com a la primera revolució global. En llocs com Alemanya, Itàlia o Hongria, es féu una defensa radical a favor d’implementar repúbliques democràtiques, unitàries i centralitzades, seguint el model de la França revolucionària (la de 1789-99) i democràtico-popular dels jacobins. Fruit de la convergència de diverses crisis (agrícoles, industrials i ideològiques), acabà en un enorme fracàs, amb algunes excepcions. També és cert que confirmà l’aparició d’una nova generació de líders i pensadors obrers que començaven a plantejar obertament i de manera estructurada alternatives al capitalisme i al liberalisme. El 1848, recordem-ho, també és l’any de l’aparició d’un text anomenat Manifest del Partit Comunista.

A França, que com altres vegades lideraria l’onada revolucionària a Europa, l’esperança de 1848 s’iniciaria amb un canvi de règim: de la Monarquia de Juliol (1830) de Lluís Felip d’Orleans («el rei ciutadà» que havia encapçalat un «regnat dels banquers») es passà a la proclamació de la II República Francesa (1848-51). Les classes populars de París, que tornaren a ésser un actor indispensable per imprimir un to eminentment republicano-democràtic al nou règim republicà, foren traïdes novament i durament reprimides durant les «jornades de juny» d’aquell mateix any (es calcula que hi hagueren milers de morts, deportats i detinguts). Les diferents eleccions que anaren succeint-se des de l’abril de 1848 fins al 1851 feren la resta, al donar el poder a les classes dominants —especialment als partits monàrquics— que permeteren a la burgesia un marge de maniobra sense precedents per implementar les iniciatives legislatives que més s’adeqüessin a les seves necessitats de classe.

*Combat de la rue de Rohan* d’Hippolyte Lecomte, sobre la revolució francesa de Juliol de 1830. Foto: Wikipedia

La curta vida de la República, però, acabà entre l’1 i 2 de desembre de 1851, quan Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I i president de la República, donà un cop d’estat, aprofitant la debilitat dels partits monàrquics i els seus interessos sovint contraposats, i amb el suport d’amplis sectors de l’exèrcit. Dos referèndums li permeteren, primerament, ser reelegit president i reforçar el poder executiu sobre el legislatiu i, segonament, proclamar el Segon Imperi.

Tot per al poble, però sense el poble: Napoleó III

Napoleó III (1852-70), una caricatura del seu tiet en qualsevol àmbit imaginable, sabé combinar l’autoritarisme amb un cert estil populista que li permeté prescindir de les forces polítiques que havien protagonitzat la vida política de la II República. Es restringiren llibertats individuals i col·lectives i s’afinà l’aparell repressiu. Especialment, l’obscur desig de la repressió del nou règim era la capital: París, l’epicentre de totes les grans revolucions contemporànies que havia viscut França des de 1789. Serà aquesta preocupació per tenir controlada la ciutat la que explica, per exemple, les enormes i cabdals reformes urbanístiques del baró Haussman a la ciutat, les quals no buscaven únicament el sanejament i millora de les condicions de vida de les classes populars que vivien al centre parisenc, sinó també un control eficaç de la ciutat que permetés un desplaçament ràpid de les forces militars gràcies a la construcció de grans avingudes i l’espaiament de la ciutat, si fos menester.

Fins a finals de la dècada dels seixanta, el Segon Imperi visqué un temps de bonança econòmica i creixement que li facilità el suport social de tres sectors socials indispensables: l’exèrcit, l’Església (la qual tenia un paper social enorme via l’educació i que era afavorida any rere any als pressupostos de l’estat) i la burgesia, entusiastament enriquida gràcies al desenvolupament industrial, els contractes públics, l’eufòria borsàtil, etc. Però, com en molts altres escenaris europeus on el capitalisme estava prenent volada, aquest creixement venia acompanyat de desigualtats socials rampants. A París permeté una segregació social molt marcada que seria clau per explicar el posterior aixecament revolucionari de la Comuna.

Així doncs, en un moment de dolça consolidació de l’estat liberal francès i amb una posició internacional remarcable, acrescuda gràcies a una política exterior de prestigi, expansionista i imperialista forçada en bona part per l’exèrcit, semblava que el nou règim napoleònic podria durar eternament, però un nou poder ascendent a Europa acabaria amb el Segon Imperi en uns pocs mesos.

Baionetes prussianes a Versalles

A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període de relativa liberalització del règim, els suports socials que havien anat donant suport a Napoleó III estaven erosionant-se, principalment per una conjuntura econòmica internacional menys plàcida generada per la Guerra de Secessió Americana (1861-65). Tot això, sumat al desastre que havia suposat la (cara) expedició militar francesa a Mèxic (1861-67) deixava el règim en hores baixes, però va ser Prússia qui faria col·lapsar França mitjançant una guerra.

La guerra francoprussiana (1870-71), iniciada el 19 de juliol 1870 fou breu, però contundent. La possibilitat d’una unificació alemanya per part d’una Prússia ascendent era un perill directe per al país gal, ja que no únicament afebliria la posició francesa i comptaria amb un competidor geopolític directe a l’Europa Central, sinó que també obriria la porta a l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena (considerades com a territoris de cultura alemanya) per part de Prússia. El canceller alemany, Otto von Bismarck (1815-98), després d’assegurar-se la neutralitat britànica i la russa i haver tensat hàbilment les relacions diplomàtiques amb França aconseguí que Napoleó III li declarés la guerra. L’error seria fatal.

L’exèrcit francès, mal equipat i dirigit, i amb efectius dispersos per les seves colònies i Roma (efectius francesos hi eren presents d’ençà de l’esclafament de la República Romana, proclamada el 1849), no va tenir mai cap possibilitat real davant de la maquinària bèl·lica prussiana: nombrosa i molt millor equipada. Però fou la derrota francesa de Sedan la que posà punt final al Segon Imperi. No fou únicament una desfeta en tota regla, sinó que el mateix Napoleó III seria capturat. A mesura que anaven arribant les notícies de les derrotes a París, un grup de polítics encapçalats per Léon Gambetta proclamà la república a l’Hôtel de Ville, a París. Era la fi del Segon Imperi i l’inici de la III República (1870-1940).

El 19 de setembre, les tropes prussiano-alemanyes iniciaren un setge a la mateixa ciutat de París que duraria quatre mesos i on moriren centenars de persones. Les diferències socials que havien anat aprofundint-se durant l’Imperi determinarien qui passaria gana i qui no (o qui havia pogut marxar de París perquè tenia casa fora de la ciutat assetjada). O dit en altres termes: qui feu front principalment a l’atac prussià i en patí més durament les conseqüències foren les classes populars parisenques.

Per si tot això fos poc, mentre els parisencs aguantaven el setge, arribà la notícia que els prussians havien proclamat l’imperi alemany («Deutsches Reich») i consumat la unificació alemanya ni més ni menys que a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, un lloc quasi místic de la història francesa (un record de la França gloriosa del Rei Sol) que suposà un cop molt dur per a la moral i orgull francesos. Una jugada de poc tacte, però segurament obligada per a Bismarck, qui no volia proclamar l’imperi a Berlin per no afavorir-la per sobre de cap altra ciutat alemanya.

La Guàrdia Nacional s’endú els canons (gravat contemporani). Foto: Wikipedia

Mentre els nous capitosts polítics animaven al poble a resistir a ultrança, començaven a negociar ja amb els prussians el final de la guerra i a traçar un projecte de república que tornés a respondre, essencialment, a les necessitats dels poderosos i tornar a la ‘normalitat’ liberal com més aviat millor. O, dit d’una altra manera, traçar una línia de continuïtat entre la II República burgesa antidemocràtica i la nova. Però per poder implementar el nou ordre de coses, calia apaivagar el furor popular i desarmar el poble de París.

18 de març de 1871. «Vive la Commune!»

La fi del conflicte amb Prússia significaria també una factura enorme i de molt difícil gestió. Al final de la guerra, el gener de 1871, França hauria de fer front a les compensacions de guerra als prussians (5.000 milions de francs amb un 5% d’interessos) i mantenir 500.000 soldats al seu territori; una gesta complicada, tenint en compte l’augment de deute públic generat durant el Segon Imperi.

Per la seva banda, Bismarck volia assegurar-se una pau duradora amb el nou govern francès, i per això forçà que es convoquessin eleccions en territori francès, el 8 de febrer de 1871. Com ja havia passat durant la II República, el 1848, el vot rural fou essencial per decantar la majoria parlamentària de la nova Assemblea (emplaçada a Bordeus) a favor dels conservadors i monàrquics, els quals obtindrien 450 diputats dels 750. Per aquest motiu aquesta fou coneguda com a Assemblea «rural», o «parlament dels terratinents».

Això assegurava, no únicament la pau amb el nou i poderós veí teutó, sinó també l’inici de la concreció d’un projecte conservador i classista per a França. Per poder-lo dur a terme, però, calia desarmar el poble de París, el qual s’havia armat per resistir l’invasor prussià, a qui, per cert, ja havia vist desfilar triomfalment pels Camps Elisis.

Després de dues insurreccions menors l’octubre de 1870 i el gener de 1871 contra el govern provisional, del qual les classes populars parisenques desconfiaven enormement, la situació era realment volàtil. El fet que aquestes mateixes classes populars interpretessin com una traïció l’armistici, primer, i la pau amb Prússia després, agreujà la tensió entre el govern provisional i el poble de París. I també posà en guàrdia les classes benestants de la ciutat, les quals odiaven els prussians, però encara més un poble que, cada dia que passava, semblava més disposat a amotinar-se; el nou govern francès també tenia por que els parisencs acabessin implementant una república social (la «Sociale»).

Però el tret de sortida de la Comuna es disparà en el moment en què el govern republicà envià l’exèrcit francès per confiscar uns canons custodiats per la Guàrdia Nacional (i que havia adquirit per subscripció popular) als barris populars de Montmartre, Belleville i La Villette. Un moviment que estava destinat a ser el primer pas per al desarmament de París provocà una forta contestació popular armada a favor de la Guàrdia Nacional (que durant el conflicte s’havia anat ‘popularitzant’ i tenia una tradició democràtica a l’hora d’escollir els seus oficials i que en aquells moments estava dirigida per un Comitè Central) i de la Comuna de París: «Visca la Comuna!». És el 18 de març de 1871.

S’iniciava un període que s’allargaria fins al maig d’aquell mateix any, curt, però extraordinàriament intens i prolífic que no únicament suposaria una contestació absoluta de l’ordre social tal com portava modelant-se des de principis del segle XIX ja no en el pla teòric, sinó també la concreció d’una alternativa al capitalisme i que ha estat qualificat per molts historiadors com la primera materialització socialista de la història.

Més enllà del programa concret que proposà i dugué a terme la Comuna, cal tenir en compte que aquest no aparegué per ciència infusa, sinó que partia d’un substrat ideologicopopular de llarg recorregut i que podem remuntar, com a mínim, al període democràtico-popular de la «Gran» Revolució Francesa i al jacobinisme.

La falta d’una ideologia clara és també un dels trets diferenciadors d’aquesta revolució temporalment reeixida. Al contrari que les revolucions del segle XX, les quals es feien en nom d’ideologies (generalment) més definides, la Comuna fou un punt d’encontre de diferents tradicions de pensament popular, obrerista i progressista que feia decennis que estaven fortament arrelades: més enllà del jacobinisme (el líder del qual, Maximilien Robespierre, era àmpliament recordat i reverenciat pels demòcrates de la primera meitat del segle XIX), també hi trobem blanquistes, proudhonians o obrers influenciats per les idees que venien de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquests idearis, per altra banda, segurament no haguessin pogut arrelar amb la mateixa força sense l’establiment paral·lel d’un sistema educatiu no reglat organitzat per les mateixes classes populars, en contraposició a l’oficial (amb una forta presència de l’Església i no sempre massa eficient), on s’ensenyaven uns valors ben diferents dels estipulats en les lleis educatives franceses.

Barricada a la plaça Blanche, Litografia. Foto: Wikipedia – Moloch

Per altra banda, un valor contínuament present abans i durant la Comuna fou el patriotisme ciutadà. I és que el nacionalisme popular jugarà un paper essencial en tot aquest procés: ja sigui cantant la Marsellesa (una acció que fins ben entrat el segle XX significava entonar una balada obrerista i a favor de les classes populars, més que cantar les glòries franceses) o resistint el setge prussià, el patriotisme popular entenia que una nació no podia dominar a cap altra, independentment de la seva força o mida. No debades, això ja havia tingut un primer reflex en la Declaració de Drets de 1795 (altre cop, l’ombra de la Revolució Francesa era llarga), que establia que «cada poble és independent i sobirà, qualsevulla sigui el nombre d’individus que el componen i l’extensió de territori que ocupa. Aquesta sobirania és inalienable». Al mateix temps, defensava la sobirania del comú enfront dels interessos o privilegis particulars.

La concreció d’un vell somni

Així doncs, el programa polític concretat i desenvolupat per la Comuna de París emanava, no únicament de les seves experiències quotidianes o d’una xarxa de complicitats socials notable, sinó també d’un bagatge ideològic de llarg recorregut històric. Es tractava, doncs, de la materialització d’una sèrie d’idearis democràtics, populars i obreristes que s’havien anat formulant durant molts decennis. Com es concretaren les demandes de la Comuna, a partir d’aquest calidoscopi revolucionari?

El primer pas de la Comuna fou legitimar el nou règim mitjançant unes eleccions i el Comitè Central de la Guàrdia Nacional exigí al govern francès (que havia fugit a Versalles amb una part important de l’exèrcit encara fidel a ell i a la majoria de treballadors públics) que reconegués l’autogovern de París, l’autonomia de la comuna. El nou govern de la ciutat estava encapçalat pel Comitè Central de la Guàrdia Nacional, i estava previst que traspassés el poder a un Consell de la Comuna en unes eleccions per sufragi universal (masculí) que no es podrien celebrar fins al 26 de març. El govern revolucionari sabia massa bé que París representava gairebé un país a part de la resta de França i els seus posicionaments socials estaven molt més avançats que la resta de l’Hexàgon i que necessitava polítiques pròpies que responguessin a les seves necessitats. Paral·lelament, se suspengué l’estat de setge, es decretà la llibertat de premsa i s’amnistiaren els presos polítics.

Durant un període d’uns dos mesos, la Comuna aplicà una sèrie de mesures socials d’una modernitat que depassava àmpliament el marc cronològic en què tingueren lloc. Més enllà de les diferències existents entre els diferents actors revolucionaris (les relacions dels quals no foren sempre, ni de molt, bones), s’acordaren una sèrie de mesures socials (també d’altres immediates per assegurar el control militar de la ciutat), algunes de les quals enumerem aquí:

Control dels preus d’aliments bàsics
Pensions per a les viudes i orfes dels soldats morts durant la guerra
Es desplegaren ambiciosos mecanismes per assegurar un habitatge per a tota la població (aturant desnonaments, prorrogant el pagament de lloguers, habilitant mecanismes per resoldre els litigis entre propietaris i llogaters…)
Millores en el sistema de beneficència
Establiment d’un salari màxim per als funcionaris de 6.000 francs (el salari mitjà d’un obrer parisenc era d’uns 1.500-2.000 francs)
El dret de la nacionalització per als estrangers que treballaven a París (especialment important en el cas dels polonesos)
Regulació i limitació de la jornada laboral
Establiment de la separació entre l’Església i l’Estat
Se sotmetia a un estricte escrutini als representants del poble, els quals havien de ser destituïts si no complien amb les seves obligacions
Obligatorietat d’anar a l’escola (laica i gratuïta) a tots els infants
Proposta de federació de les comunes franceses, posant punt final al centralisme francès
Aposta per la democràcia directa

Malgrat la modernitat d’aquestes mesures i com d’avançades foren per al seu temps, hi hagué un àmbit important on la ruptura no s’imposà a la tradició: en el del gènere. Les iniciatives dutes a terme per la Comuna no tingueren en compte els greuges propis que patia la dona per se i els que havia d’aguantar específicament en el capitalisme vuitcentista (percebien menys salari que els homes, s’ocupaven de les tasques de la llar, patien les conseqüències de la falta d’anticonceptius i de la criança de les criatures, etc.). I malgrat l’enorme presència i protagonisme que tingueren, es mantingué una relació de submissió i paternalisme vers les dones, sovint de menyspreu. Això obligà que les dones fessin valer els seus drets (i formular-los) durant la Comuna. Algunes demandes, com el dret a l’educació de les nenes, foren escoltades i anaren guanyant influència.

En qualsevol cas, i malgrat aquesta deficiència notable vers el gènere, les mesures preses durant el govern revolucionari de la Comuna suposaven una ruptura total i absoluta amb l’ordre burgès anterior i suposaven un salt democràtic que afectava la totalitat de la vida dels treballadors i en millorava la seva qualitat de vida. Amb les deficiències lògiques creades per la situació bèl·lica, la Comuna aconseguí garantir un mínim de subsistència i exercir les funcions bàsiques d’un estat modern (incloent-hi el control de les comunicacions o el seu finançament).

Ara bé, per aquesta mateixa situació bèl·lica, també cal recordar que moltes d’aquestes mesures no varen poder-se adoptar plenament (o es van desenrotllar amb dificultats). I és que, immediatament després d’haver finit la guerra amb els prussians, la Comuna aguantà una altra guerra, aquest de caràcter civil, contra les tropes lleials a la nova República Francesa (burgesa).

La carnisseria repressiva de Thiers

Entre el març i el maig de 1871, coexistien a França dos projectes polítics antagònics: un, encapçalat per la Comuna, suposava l’autoorganització i el govern de la classe obrera sobre premisses democràtiques i ‘socialistes’ (podríem dir); i l’altre, el d’una república burgesa que assegurés la continuïtat del model econòmic capitalista, la preeminència dels interessos de les classes socials afavorides pel mateix i que tenia el seu cap visible en la figura del seu president Adolph Thiers (1797-1877), personalitat política destacada des de la Monarquia de Juliol de 1830.

La Comuna havia comès un gran error que pagaria car: deixar a l’enemic que s’organitzés. Després de la seva proclamació i que una part de l’exèrcit s’unís a la seva causa, aquesta prioritzà legitimar el nou règim mitjançant l’organització d’eleccions i no considerà interceptar militarment les forces republicanes, que fugiren de la capital i es refugiaren a Versalles. A partir d’aquí, la Comuna estaria sentenciada. Thiers únicament havia d’esperar a rebre reforços de tota França per comptar amb una superioritat numèrica incontestable i acabar amb la revolució per la força de les armes. Dues figures tan importants del socialisme científic com Marx i Lenin consideraren aquest fet com a clau per entendre el fracàs de la Comuna, en les seves anàlisis posteriors.

L’aïllament i soledat de París, a més, eren un fet confirmaven la inevitabilitat del seu tràgic final. Malgrat alguns esclats revolucionaris semblants a París en altres grans ciutats gales, aquests no acabaren de quallar i foren ràpidament reprimits. I els intents d’un nodrit grup de republicans per evitar una guerra civil francesa i actuar com a intermediaris entre els dos contendents fracassaren.

Paral·lelament a l’acumulació de forces reaccionàries, Bismarck donà llum verda a l’alliberament de tots els soldats capturats durant les batalles de Metz i Sedan perquè reprimissin el moviment comuner. Efectivament, la por a què una revolució similar a la de París tingués lloc en el novell imperi alemany va ser un element decisori determinant. Així doncs, les forces militars que havien fracassat en la defensa de la seva nació contra un enemic exterior, encaraven una nova tasca: acabar amb un enemic interior. Patrice Mac Mahon (1808-93), el general responsable de la desfeta de Sedan, i futur president de la República, seria un dels principals botxins.

Un cop van acumular tropes suficients, aquestes arribaren a París i arremeteren contra les tropes revolucionàries. Les reformes urbanístiques de Haussman, que s’havien dut a terme només uns anys enrere, foren essencials per a un ràpid control de la ciutat, gràcies a la major amplitud dels carrers i districtes, que permeteren un desplaçament ampli i ràpid de les tropes.

Les ordres dels comandaments militars foren les d’una repressió física exempleritzant. Es calcula que durant aquelles jornades, moriren (depenent de les fons) entre 5.000-100.000 persones. Si bé es tracta de xifres molt dispars, historiadors com Roberto Ceamanos han deixat constància que poc després dels fets de la Comuna, mancaven unes 100.000 persones en els censos municipals de la ciutat. La ferocitat de les tropes «rurals» s’explicava també en part per l’odi que sentien vers els habitants de París, els quals vivien en una realitat que era totalment incomprensible per a ells; i la demonització que en feren els oficials també hi ajudà.

La ferocitat de la repressió, en qualsevol cas, és únicament comparable a les grans matances del segle XX i no s’aturà únicament en la carnisseria en sí: deportacions, delacions, humiliacions, violacions i empresonaments en massa foren el destí per a molts dels que havien estat involucrats d’alguna manera en la Comuna. La subversió gegantina de l’ordre social que s’havia viscut durant aquelles setmanes no podia tornar-se a repetir mai més. A finals de maig de 1871, la Comuna ja havia deixat d’existir.

El llegat

Aparentment, la Comuna havia fracassat. La història d’aquells esdeveniments comptà amb pocs analistes contemporanis comprensius amb les seves causes. Fins i tot una de les grans figures intel·lectuals franceses, Émile Zola (1840-1902), qui anys després es perfilaria com un dels grans intel·lectuals progressistes del país, qualificà els fets de la Comuna com una febrada popular i que (tristament, això sí), la repressió era l’única solució per solucionar-ho.

La demonització, caricaturització i simplificació dels fets de la Comuna impregnaren la majoria de les explicacions posteriors de la Comuna. Òbviament, no hi havia cap mena d’interès per part de les plomes burgeses d’entendre o explicar un projecte polític totalment antagònic al seu.

Hi hagué llegat de la Comuna de París? Amb el pas del temps, la III República francesa anà relaxant la repressió contra les classes populars i la seva censura sobre el tabú que suposava 1871. Paulatinament, hi hagué una mena de reconciliació nacional, materialitzada per exemple en el retorn d’exiliats i deportats. Per descomptat, això s’explica en bona mesura perquè l’estat francès al segle XIX encarava un dels grans reptes de tots els estats occidentals: l’ascens de les masses i la democratització de l’estat; i això, d’alguna manera significava reconciliar-se amb el seu passat recent i intentar explicar-lo.

També explica que aquella legislació pionera que havia inspirat l’actuació de la Comuna acabés sent desplegada per la III República francesa amb el pas dels anys. Precisament, una de les grans lleis que provocà un terratrèmol polític al país seria la que separava l’Estat de l’Església, el 1905. Vint-i-quatre anys després, doncs, que la Comuna ho apliqués per primera vegada, això tenia una repercussió a nivell nacional.

Colofó de l’obrerisme popular del XIX o predecessor dels nous moviments obrers que acabarien imposant-se a finals del segle XIX (essencialment, socialisme i anarquisme)? Les revolucions socialistes triomfants al segle XX es desenvoluparan en contextos geopolítics i sociològics diferents i amb un rol del partit polític molt més rellevant, però moltes tingueren en la Comuna de París un referent clar. Molts dels principals líders socialistes, com per exemple Lenin (qui citava força sovint la Comuna), van estudiar a consciència aquest acte revolucionari i els motius del seu fracàs. Per la seva banda, les noves generacions de líders obreristes poc tenien a veure amb aquella amalgama cultural que havia impregnat la Comuna.

Quan faltaven poques hores per al final de la Comuna, l’exèrcit francès va afusellar uns 150 «comunards» davant d’un mur, al cementiri de Père-Lachaise. Foren enterrats en una fossa oberta als peus d’aquest mur. La memòria popular va nomenar aquell lloc «Mur des Fédérés» i el convertí en un lloc d’homenatge quan, a partir del 23 de maig de 1880, uns 25.000 parisencs, desafiant les ordres de la policia, hi dipositaren flors vermelles a mode d’homenatge. Aquest acte, repetit d’aleshores ençà[1] esdevingué un dels més sentits de l’esquerra francesa i un reconeixement als «“comunards», considerats els pioners d’allò que volia aconseguir. En l’ambient fervorós, popular i reivindicatiu que havia suposat la victòria de les eleccions legislatives franceses pel Front Popular (abril-maig de 1936), el 24 de maig de 1936, 600.000 persones, encapçalades per Léon Blum (secretari general del partit socialista francès) i Maurice Thorez (secretari general del Partit Comunista Francès) hi reteren homenatge. L’esquerra francesa sabia perfectament qui els havia precedit.

Foto de portada: Barricada a la Chaussée Ménilmontant, Wikipedia – Museu Carnavalet

[1] L’acte es traslladà a l’1 de maig, i després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), també s’hi començaren a homenatjar les víctimes del nazisme.