El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea

 Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL.

Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL. La comunicació fou presentada pels mateixos autors.

Començo protocol·làriament, agraint a Miguel Urbán i al seu equip, en particular a Marta Mateos, la seva confiança a l’hora d’encarregar-nos la redacció d’aquest informe i la seva ajuda en el procés d’elaboració del mateix.

Aquest informe, que hem titulat ‘El programa econòmic antisocial de la nova dreta’, analitza els programes econòmics de deu partits representats en el Parlament Europeu en l’espectre del què, a falta d’un terme més exacte, hem anomenat aquí ‘nova dreta’, tot i que no refusem el debat terminològic. Són cinc partits d’Identitat i Democràcia (ID) —Agrupació Nacional (RN), de França; la Lliga, d’Itàlia; Alternativa per a Alemanya (AfD); el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ); i Interès Flamenc (VB), de Bèlgica—, quatre del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) —Llei i Justícia (PiS), de Polònia; Vox, d’Espanya; Germans d’Itàlia (FI); i Demòcrates de Suècia (DI)—, i l’hongarès Fidesz, que aleshores es trobava al Partit Popular Europeu (PPE) i els dotze eurodiputats del qual formen avui el major grup dintre dels no inscrits a l’espera de la seva incorporació a un altre grup, probablement el dels Conservadors i Reformistes Europeus, o la creació d’un grup nou que fusione els dos anteriors.

Com Ivan Gordillo no ha pogut estar avui present (o virtualment) en la presentació d’aquest informe per motius familiars, i seria injust que acaparés tot el temps d’interveció, llegiré unes paraules que ha redactat.

* * *

«En general, els programes econòmics de les formacions d’extrema dreta es caracteritzen per una barreja contradictòria de mesures proteccionistes i mesures liberalitzadores. Això obeeix a la intenció de plasmar en els programes econòmics el que persegueixen les seves estratègies electorals: atrapar a tants votants de les classes populars, com de les capes de petits propietaris i també de les grans fortunes.

Òbviament, fer coincidir interessos contraposats és impossible. Quan observem una mica de prop els programes econòmics, ubicant el paquet de propostes de cada partit en el seu context nacional i considerant la seva trajectòria històrica, veiem que es tracta d’un model econòmic, majoritàriament, favorable al capital nacional, és a dir, als propietaris (petits i grans).

Per motius d’espai destacaré les que, a la meva manera de veure, són les tres contradiccions més flagrants.

1) Les reformes fiscals que promouen la majoria dels partits consisteixen en reduccions radicals d’impostos (en alguns casos amb l’establiment de tipus únics (flat tax) especialment favorables als contribuents de rendes altes i a les empreses. Acompanyar aquestes mesures amb promeses d’augment de les ajudes socials o del manteniment de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etcètera) és una de les contradiccions més evidents. Amb una caiguda tan pronunciada dels ingressos del tresor públic, deguda a les reduccions d’impostos anunciades, costa veure com es podria seguir mantenint la despesa pública, fins als nivells actuals, amb pressupostos retallats després de les mesures d’austeritat de la darrera dècada posterior a la crisi del 2010.

Aquest seria el major dels absurds dels programes econòmics de l’extrema dreta, analitzant-lo des d’un punt de vista comptable. Si ho analitzem des d’un punt de vista de classe, les reformes fiscals proposades afavoreixen les rendes altes i perjudiquen a la població amb menors ingressos, ja sigui perquè veurien augmentada la seva tributació a l’establir un tipus superior als tipus impositius actuals o perquè es reduiria el nivell d’ingressos exempt de l’impost sobre la renda. A més, el deteriorament de l’Estat del benestar impacta més negativament en les persones de menors ingressos incapaces d’accedir a serveis privats.

Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd

2) Per altra banda es prometen contencions de la despesa pública amb la limitació o directament la prohibició de l’accés a les ajudes públiques i l’Estat del benestar de la població immigrant, és a dir, reservant certs drets únicament a la població nacional. Deixant de banda les consideracions sobre la vulneració del principi d’universalitat i el component discriminatori (i racista) d’aquesta mena de mesures, en termes merament comptables es tractaria d’un estalvi de la despesa pública molt menor. Però el més rellevant aquí és que la realitat desmenteix aquesta mena de discursos.

En general (encara que caldria una anàlisi per països, el que no és objecte d’aquest informe), la població immigrant contribueix fiscalment més del que gasta socialment, entre altres coses, per tractar-se d’una població jove en edat de treballar. Les seves cotitzacions i altres impostos (IRPF, IVA, tributs, etcètera) generarien un superàvit per a les arques públiques. Sense espai aquí per entrar a parlar sobre aquesta mena de feines (de baixa qualificació, penoses, etcètera) i sota quines condicions laborals les exerceixen (en molts casos de forma irregular, explotats per les empreses més enllà de la legalitat de l’estatut del treball), o sobre el fet que, si fos a l’inrevés, és a dir, si es tractés d’una contribució deficitària, aquest no seria un motiu rellevant per a limitar els drets d’aquesta població, ni la seva arribada, contravenint la legalitat internacional, com estem observant en els darrers anys (i en els darrers dies a Ceuta). Salvini (tal i com va prometre en campanya electoral) ni pot expulsar els 500.000 immigrants italians (necessitaria d’uns canvis legislatius molt profunds en matèria migratòria i vulneraria tractats internacionals), ni vol (perquè són la mà d’obra barata que està sostenint indústries tan importants com la tèxtil o l’agricultura, i que té un pes important en altres sectors, si es vol menors en termes del PIB, encara que rellevants socialment, com el de les cures a gent gran, neteja domèstica i hostaleria).

3) Per acabar, destacar la que possiblement sigui la tercera gran contradicció. El proteccionisme, aparentment patriòtic, consisteix en defensar unes empreses nacionals afavorint la seva producció respecte a empreses estrangeres importadores. Ja d’entrada, la propietat de les grans empreses pot ser difícil de determinar o pot ser molt difosa si recau en mans de grups financers inversors o grans conglomerats bancaris, especialment en el cas d’empreses que cotitzen a mercats borsaris.

Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i els autònoms, amb mesures sobretot basades en descomptes de les cotitzacions, aquestes són limitades o manquen d’un efecte ‘proteccionista’ real. Les seves primeres competidores, en molts sectors, especialment indústria i serveis, són les mateixes grans empreses nacionals. Pel que fa a la competitivitat internacional, aquí són més importants els aspectes tecnològics o la impossibilitat de competir amb indústries de països amb salaris molt inferiors i drets laborals escassos. Per tot plegat, les rebaixes de les cotitzacions no poden ser considerades proteccionistes, en sentit estratègic, sinó més favorables als propietaris de les empreses, que veuen reduir-se les despeses en seguretat social. No es troben mesures ‘proteccionistes’ de l’Estat del benestar, ni un pla estratègic de transformació del model productiu cap a un model autocentrat, basat en la demanda interna i les necessitats socials de la població. Per això parlem de patriotisme de pega, un plantejament merament electoral i propagandístic, que en el fons amaga mesures favorables al capital i els seus propietaris.

Per acabar, simplement cridar l’atenció sobre la necessitat d’analitzar les mesures proposades per aquests partits de forma detallada i en el seu context, per desmuntar les (poques) propostes falsament favorables a les classes populars (per exemple, la introducció del salari mínim per part d’AfD) i desmuntar aquests discursos que són, abans que res, un atac a les classes treballadores.

* * *

Aquesta és la intervenció del col·lega i a partir d’aquí reprenc el fil per parlar d’altres consideracions.

La primera, que l’objecte de l’informe —el programa econòmic— no és fruit del caprici dels autors, sinó que respon a una necessitat. Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd. Més enllà del barroer, maniqueu i perjudicial intercanvi de cops —perquè no pot anomenar-se’l de cap de les maneres ‘debat’— entre aquells que defensen allò suposadament ‘cultural’ i aquells que defensen allò suposadament ‘material’, tots dos des de posicions igualment barroeres, maniquees i perjudicials per al moviment general, aquest és un fet que, crec, mereix una major atenció.

Però la qüestió que aquí ens ocupa és que aquesta dreta radical ha estat capaç de desprendre’s d’allò que l’estigmatitzava i demostrat clarament saber explotar demagògicament, amb una retòrica populista, quan no pseudosocialista, les inseguretats i els temors de diversos sectors de la població. Ens referim, òbviament, a les transformacions del mercat de treball o l’avanç dels drets de les dones o les minories. D’aquesta manera han aconseguit crear una base electoral interclassista de la que és peça clau les classes treballadores, el vot de les quals —o la seva abstenció— és decisiu a l’hora de decantar unes eleccions. Ho resumeix bé la confessió que va fer el director de la campanya electoral de Trump el 2016, Steve Bannon, al periodista Robert Kuttner de American Prospect: «Com més parlin de polítiques d’identitat, més agafats els tinc. Vull que parlin tots els dies de racisme: si l’esquerra està centrada en qüestions de raça i identitat i nosaltres en el nacionalisme econòmic, esclafarem els Demòcrates.»

En els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí

Bannon ha caigut avui en desgràcia —n’hi ha prou amb dir que ara es dedica a vendre a través de la seva pàgina web pastilles de vitamines per protegir-se de la COVID-19 a un grup d’adeptes cada cop més reduït—, però la frase segueix funcionant, sospito, com a advertència. Aquests partits alimenten la divisió i l’enfrontament social, particularment sobre línies de fractura culturals: es nodreixen i prosperen d’això. Malgrat alguns revessos i retrocessos, totes aquestes formacions estan afermades en els sistemes de partits dels seus respectius països i retenen una capacitat gens menyspreable per a influir en el debat públic i condicionar-lo. L’impacte econòmic causat per la COVID-19 sobre un teixit cultural ja castigat per l’anterior crisi, sumats a nombrosos problemes acumulats, ofereix a aquests partits un terreny fèrtil per al creixement. Parlem de problemes per als quals no hi ha una resposta política clara i que van des de la integració de les comunitats immigrants a una política de transició ecològica que no carregui els costos sobre les espatlles dels treballadors i s’acabi convertint, com ha senyalat un comentarista alemany, en la ideologia d’una nova fase d’acumulació per despossessió. Presentar-se com els representants del «ciutadà a peu de carrer» o fins i tot del «treballador» —per suposat, del «treballador nacional»— davant una esquerra en crisi els reporta, sense dubte, beneficis, més encara si es té en compte la crisi que travessen la immensa majoria de partits de l’esquerra europea a escala estatal.

Res més lluny de la realitat. Un estudi com aquest dels seus programes econòmics revela el seu neoliberalisme dur. Per repetir alguns dels exemples que ha mencionat ja l’Ivan Gordillo, trobem la mateixa demanda per aprovar un tipus fixe sobre la renda, en ocasiones més conegut per la seva expressió anglesa, flat tax, del 15% en els casos dels dos partits italians, la Lliga i Germans d’Itàlia, del 16% en el de Fidesz, i del 20% en el de Vox. També trobem, per descomptat, rebaixes fiscals a les empreses, defenses del lliure mercat o apel·lacions a la contenció de la despesa pública.

Tot i això, i encara que des d’una determinada esquerra i els mitjans de comunicació s’ha potenciat l’ús d’expressions com «internacional de la ultradreta» o «internacional nacionalista», convé aclarir que algunes de les seves propostes econòmiques no son només discrepants, sinó completament oposades, almenys sobre el paper. Per citar un exemple clar: mentre Agrupació Nacional s’oposa als tractats de lliure comerç, els Demòcrates Suecs en són partidaris, sobretot amb Regne Unit i Estats Units.

Arribats aquí, cal dir que la majoria d’aquests partits es troba lluny de la rigidesa ideològica que amb freqüència se’ls atribueix i que, dia sit de pas, tampoc era un tret dels partits feixistes del període d’entreguerres, com tan bé expliquen Angelo Tasca en el cas italià i Franz Neumann en l’alemany. Consultant els programes ens va sorprendre, per exemple, el detall i l’accent social del d’Agrupació Nacional davant altres partit que tenen programes molt més esquemàtics, un símptoma, també, de les seves escasses propostes en aquest àmbit que els distingeixin d’altres formacions de dretes, i del seu evident major interès en cultivar ‘guerres culturals’, darrerament sobretot en política migratòria, i també de com aquests partits modulen el seu discurs amb vistes a captar un percentatge de vot ampli, com apuntava abans l’Ivan.

Vaig acabant. La majoria dels partits aquí analitzats presenta una ideologia prou elàstica, no només en allò econòmic. Els facilita la feina un ecosistema mediàtic on importa per damunt de tot el sensacionalisme, la sobreabundància d’informació i la immediatesa. Ja hem vist amb anterioritat a aquests partits donar un gir de 180 graus en les seves posicions. Han passat de l’antisemitisme a presentar-se com els més abrandats defensors de l’Estat d’Israel, i actualment alguns d’ells estan evolucionant en una direcció similar respecte a la Unió Europea després d’haver estat durant anys molt crítics amb ella. Pensi’s per un moment el procés de normalització en el que es troba la Lliga a Itàlia, per exemple, que participa del govern de Mario Draghi i el vicesecretari federal de la qual, i ministre de Desenvolupament Econòmic, Giancarlo Giorgetti, es va reunir al desembre amb Marian Wendt, diputat de la CDU en el Bundestag alemany, per a conciliar posicions econòmiques. L’economista alemany Wolfgang Münchau especulava fa uns dies amb la possibilitat que Draghi acabi succeint a Sergio Mattarella com a president de la República el gener del 2022 i bé Matteo Salvini o bé la presidenta de Germans d’Itàlia, Georgia Meloni, acabin ocupant el lloc de primer ministre d’Itàlia després de les eleccions del 2022.

I ja per acabar, un pronòstic: en els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí. O com deia el propi Münchau: «Algun dia potser ens adonem que tots pertanyen a una i la mateixa feliç família.»

Moltes gràcies.

26 de maig del 2021

Foto de portada: GUE/NGL