Mariátegui i l’elecció de Pedro Castillo al Perú

 La divisió regional, sociològica i ètnica del Perú, expressada en els resultats de les eleccions del diumenge, mostra la vigència de José Carlos Mariátegui. El menyspreu de l'elit de Lima pels indígenes no va poder evitar la victòria d'un candidat pobre, pagès i postulat per un partit mariateguista.

La divisió regional, sociològica i ètnica del Perú expressada en els resultats de les eleccions que van acabar ahir subratlla la rellevància de la reflexió de José Carlos Mariátegui (1894-1930). Considerat el fundador del marxisme llatinoamericà, en el sentit que va ser el primer marxista que va realitzar una interpretació original de la realitat llatinoamericana des del marxisme, el revolucionari peruà va assenyalar fa gairebé un segle que el Perú era un país fracturat per les divisions produïdes per la seva classe dominant.

Així doncs, a més de la divisió entre camp i ciutat, l’escassa integració nacional va crear una bretxa que separa la costa, la sierra (muntanya andina) i la regió amazònica. En la seva anàlisi, l’elit de Lima va menysprear profundament la identitat indígena, acompanyada per sectors urbans mitjans. Això expressava la seva perspectiva subordinada i l’absència d’un projecte nacional: «les burgesies nacionals, que veuen en la cooperació amb l’imperialisme la millor font de profit, se senten prou propietàries del poder polític per a no preocupar-se seriosament de la sobirania nacional.»

En la seva interpretació, això indicava que no hi hauria revolució burgesa al Perú, atès que no hi havia cap subjecte social interessat en ella, i que, per tant, l’única alternativa concreta de transformació seria una revolució socialista. A això Mariátegui hi va afegir la centralitat de la qüestió de la terra (la necessitat de la reforma agrària i la liquidació del latifundi) i de la qüestió indígena, profundament imbricada amb la qüestió de la terra. Per a ell, només podia haver-hi revolució socialista al Perú si s’incorporava als indígenes com a part fonamental del subjecte revolucionari.

L’actualitat de Mariátegui

El president recentment elegit del Perú, Pedro Castillo, va ser triat a través del Partido Nacional Perú Libre (PNPL), que es defineix com a «marxista-leninista-mariateguista» i com una «esquerra del camp» que expressa el «Perú profund». Sabem que fins i tot Sendero Luminoso es va presentar com mariateguista, la qual cosa és enterament injustificable.

Però el Perú Libre és efectivament coherent amb la proposta mariateguista quan posa la centralitat en les demandes concretes dels pagesos peruans: reforma agrària, drets socials, educació i salut. També és profundament mariateguista en la radicalitat amb la qual ha secundat —fins ara— els elements centrals d’aquesta agenda reivindicativa, sense renunciar a la seva defensa ni tan sols en el context d’una segona volta en la qual tenia a pràcticament tots els mitjans de comunicació i els principals partits polítics en contra.

Les eleccions peruanes tenen una enorme importància. El Perú és el quart país més poblat del continent, el més devastat per la pandèmia al món (amb la recent correcció de les dades, passa de la increïble xifra de cinc mil morts per milió), i és probablement l’únic país del món que ha portat la bogeria de la immunitat per contaminació més enllà del Brasil, amb l’agreujant que el seu sistema sanitari és molt precari.

No han sigut unes eleccions normals, sinó unes eleccions que s’han celebrat en un context de crisi orgànica i de profunda crisi de representació dels principals partits. En la primera volta, els quatre candidats més votats —Castillo, Keiko Fujumori, López Aliaga (el «Bolsonaro peruà») i Hernando de Soto (tecnòcrata ultraliberal)— es van presentar, des de diferents perspectives ideològiques, com a candidats antisistema.

El candidat d’Acción Popular va quedar en cinquè lloc amb el 9 per cent i la candidata de centreesquerra Verónika Mendoza (Nuevo Perú), que liderava la carrera a l’inici del procés, va acabar en sisè lloc amb el 7,6 per cent. En la segona volta, els principals candidats (excepte Verónika Mendoza, que va fer costat a Castillo, i Yonhi Lescano, d’Acción Popular, que no va fer costat a cap candidat) es van unir a Keiko. Beneïts per Vargas Llosa, els liberals van abraçar a la filla del dictador contra el fantasma del comunisme.

Una victòria indígena

Els resultats confirmen un país profundament fracturat. Keiko va guanyar per un ampli marge a la regió de Lima (65%) i a la ciutat del Callao (67%), amb una diferència de més de dos milions de vots. De les 23 regions de l’interior del país, Keiko només en va guanyar a set: les províncies amazòniques de Loreto i Ucayali i les costaneres de Tumbes, Piura, Lambayeque, La Libertad i Ica —i fins i tot en aquestes regions, la victòria es deu als resultats obtinguts a les ciutats més grans.

En canvi, Castillo va guanyar a les altres 16, però a més, va obtenir índexs impressionants en les principals províncies andines: 89% a Puno, 83% a Cusco, 81% a Apurímac, 82% a Ayacucho, 85% a Huancavelica, 73% a Moquegua, 68% a Huánuco, 66% a Pasco i 71% a Cajamarca. Es tracta de diferències impressionants obtingudes en regions fortament indígenes, marcades per cultures tradicionals i formes d’organització social que resisteixen sistemàticament els efectes de la devastació neoliberal.

En un país en el qual el 40% de la població es concentra a la regió de Lima (inclòs el Callao), semblava impossible que un candidat guanyés les eleccions sense tenir bases significatives en la capital, sense fer àmplies aliances polítiques, mantenint un programa econòmic molt radical i essent atacat ostensiblement pels mitjans de comunicació. No obstant això, en un context de crisi orgànica, ha passat el contrari, i probablement va ser el radicalisme amb el qual va defensar el seu programa i es va mantenir fidel a la seva base social organitzada el que ha determinat la seva victòria.

Article publicat originalment a Jacobin América Latina

Traducció de Catarsi Magazín

Foto de portada: Wikimedia Commons – Roy Cerrón Rojas