Archive for de juliol 2021

Home Archive for de juliol 2021

undefined

‎Les Brigades Rojes, la part maleïda de la història‎

0 Somnis Rebels 8:47 p. m. Comments

HistòriaItália‎Les Brigades Rojes, la part maleïda de la història‎ >Somnis Rebels 8:47 p. m. 0 Comments ‎Geraldina Colotti reflexiona sobre el tema de les relacions entre el PCI i la nova esquerra. En particular

undefined

100 anys de partició: La llei sobre el govern d’Irlanda. Fer el món segur per a la hipocresia

0 Somnis Rebels 8:15 p. m. Comments

Irlanda100 anys de partició: La llei sobre el govern d’Irlanda. Fer el món segur per a la hipocresia >Somnis Rebels 8:15 p. m. 0 Comments Aprofitant el centenari de la partició d’Irlanda, així com

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juliol 2021

‎Geraldina Colotti reflexiona sobre el tema de les relacions entre el PCI i la nova esquerra. En particular sobre l'experiència de la lluita armada‎<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><img alt="" class="wp-image-3828" height="458" loading="lazy" sizes="(max-width: 800px) 100vw, 800px" src="https://www.45-rpm.net/wp-content/uploads/2021/01/brigate-rosse.jpeg" srcset="https://www.45-rpm.net/wp-content/uploads/2021/01/brigate-rosse.jpeg 800w, https://www.45-rpm.net/wp-content/uploads/2021/01/brigate-rosse-300x172.jpeg 300w, https://www.45-rpm.net/wp-content/uploads/2021/01/brigate-rosse-768x440.jpeg 768w" style="border-radius: inherit; border: 0px; font: inherit; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: baseline;" width="800" /></figure><span id="more-3827" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><p style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span _msthash="98813" _msttexthash="313651" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: 600; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Geraldina Colotti<p _msthash="99008" _msttexthash="111609511" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Durant l'últim segle, Itàlia no només ha tingut el Partit Comunista més gran d'Europa i el sindicat més gran d'Europa, sinó que, des de fa gairebé vint anys, també ha tingut l'extrema esquerra més forta d'Europa. Un ferment que va explotar amb 1968, però incubat en la creixent intolerància cap a la línia d'allotjament en l'àrea de compatibilitat "democràtica" que va dur a terme el PCI.‎<p _msthash="99203" _msttexthash="107175367" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Un procés que, a través de llàgrimes i ruptures, va produir una crítica integral a la societat burgesa, present en els diversos intents polítics de construir una alternativa a la línia de "compromís històric" i eurocomunisme: la temporada de grups extraparlamentari, l'intent de construir un partit de masses (Lotta Continua), i també la formació d'una oposició armada.‎<p _msthash="99398" _msttexthash="147892329" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El del naixement i desenvolupament d'una lluita armada que va durar gairebé vint anys, és un trencaclosques que no es pot explicar mecànicament des dels clàssics del marxisme, però ni tan sols abandonant la interpretació conspirativa d'aquells que, encongint-se les espatlles abans de la història, busquen d'aquesta manera evitar l'anàlisi materialista d'aquesta insurgència i la de la derrota de totes les hipòtesis que es van produir al segle XX.‎<p _msthash="99593" _msttexthash="137634653" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎D'altra banda, cal afrontar la realitat de les coses: quan els comunistes ja no tenen la capacitat d'influir en la realitat del país, quan conceptes que un cop s'uneixen, avui representen raons surrealistes de divisions internes, quan fins i tot la proposta d'un reformisme coherent ha desaparegut de l'horitzó polític concret, no és possible afrontar les teories de les traïcions dels líders. , ni amb les de conspiracions i trames.‎<p _msthash="108017" _msttexthash="175854822" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Ens trobem davant d'una derrota de proporcions gegantines. Una derrota que no implica les raons del socialisme, ja que, després de la caiguda de la Unió Soviètica, el capitalisme deixat sol al món ha produït fam, misèria i devastació. Una derrota, però, transcendenca, que deixa intacta una pregunta ineludible, pesada com una pedra: Per què el moviment obrer occidental no ha aconseguit guanyar, ni a través de formes de conflicte democràtic i massiu, ni a través de la lluita d'una avantguarda armada?‎<p _msthash="108225" _msttexthash="87377277" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎I per què, en aquest nou segle, quan sorgeix l'oportunitat de guanyar —com va passar a la Grècia de Tsipras—, l'assumpció dels costos addicionals a pagar es converteix en una perspectiva insuportable fins i tot en un país menys desemparat que el nostre en la història de les revolucions?‎<p _msthash="108433" _msttexthash="173056962" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎La resposta no la trobem mirant amb la lent, ‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎ad infinitum‎‎, a les seccions fraccionàries i lluites d'un partit –el PCI de l'època– vist com l'únic jugador decisiu a Itàlia en el gran segle XX. O, el que és pitjor, vist com un pretext per tornar a l'actualitat els vicis d'aquest model, i en el ressorgiment d'una unitat de l'esquerra entesa com una empenta cap a la moderació i no com una alternativa al sistema capitalista.‎<p _msthash="108641" _msttexthash="181237888" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Si, davant d'una bandera americana cremada o d'una finestra bancària trencada, el primer reflex és cridar als ‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎carabinieri‎‎ i defensar la propietat privada per por als anys de retorn de plom, significa que la mirada sempre ha quedat atrapada en aquestes oficines de partits cada vegada menys freqüentats: i que la por al terrorisme s'ha transformat en por a les masses i a l'explosió organitzada i conscient de la lluita de classes.‎<p _msthash="108849" _msttexthash="139058894" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎D'altra banda, què i a qui vas encunyar la difusió de la categoria de terrorisme per estigmatitzar l'oposició armada i ara es converteix en metafísica per condemnar tant els que van bombardejar les bombes com els palestins que llancen una pedra o el jove des d'un centre social ocupat? Al final de la fira, absoldre els que realment van posar les bombes a les places, per absoldre feixistes i assassins en massa, que no van passar un dia a la presó.‎<p _msthash="109057" _msttexthash="65778362" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Cinquanta anys després de la massacre de Piazza Fontana (massacre d'Estat, com es cridava en aquell moment a les manifestacions, i com sembla establert fins i tot en la historiografia oficial), hi ha una cursa per veure qui va primer a Canossa a santificar magistrats i policies.‎<p _msthash="109265" _msttexthash="305664957" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎L'hereu d'aquell PCI que va votar lleis especials i va permetre l'aplicació de la tortura estatal, és el primer a aixecar-se en defensa de les institucions democràtiques i contra la violència, en defensa de la legalitat de l'Estat contra la legitimitat d'un dret negat, per exemple mitjançant el suport a l'antimàfia. , com si l'estat burgès, quan et treu la feina, l'habitatge, la cultura, no exerceixi la violència inherent a l'explotació del capital sobre el treball. Com si les economies brutes no fossin a l'altra banda del mercat capitalista. Com si els diners gastats en tancs, magistrats i policies no es poguessin utilitzar per portar drets al Sud, desactivant així les economies brutes.‎<p _msthash="109473" _msttexthash="83920668" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Cal recordar que el PCI de Togliatti, en els anys immediatament posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, va ser el protagonista d'una gran batalla del sud, i va ser capaç d'aprofundir en les classes treballadores del sud d'Itàlia, posant, d'una manera diferent, la solució en les potes socials de la lluita de classes.‎<p _msthash="109681" _msttexthash="198168984" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Què té a veure això amb el culte als magistrats anti-màfia que avui dia és el més popular entre periodistes i els anomenats polítics democràtics? I com preteneu trobar una nova connexió amb les seccions més desfavorides de la societat del Sud, potser temptades pel feixisme, si la cara de l'esquerra és la de la fiscalia adjunta amb l'ordre de detenció a la mà o la del periodista que fa preguntes, i de fet exigeix, sovint amb arrogant, trencar els llaços de solidaritat i també de subordinació que genera una necessitat material que no coneix?‎<p _msthash="109889" _msttexthash="202448870" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Darrere del reflex de l'ordre, erigit com un sistema de govern, darrere d'un autoritarisme tan desdenyat en els plecs de la nostra societat que fins i tot va fer el debat sobre l'abolició del 41 bis‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎ [el règim excepcional a les presons per als detinguts considerat perillós] incandescent. A l'esquerra ‎‎més radical hi ha la filosofia de l'emergència democràtica dels anys setanta.‎<p _msthash="108212" _msttexthash="66865838" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎La perseverança d'aquesta emergència, que pesa com una roca sobre els nous moviments socials, no només és un romanent del passat, sinó que compleix el paper molt actual de nucli dur, genètic i simbòlic de l'autoritarisme que impregna ara la relació entre l'Estat i la societat.‎<p _msthash="108420" _msttexthash="250706950" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Entre les implicacions més brutes de l'emergència hi ha el procés de restauració que ha fet de la moneda comuna la versió de la història escrita pels vencedors, que s'ha estès dràsticament després del col·lapse dels països de l'Est. En l'atac frontal a la història de les classes populars, enteses en totes les seves variants, la burgesia ha dut a terme una operació d'hegemonia a gran escala basada en la desinformació, la falsificació, la neoinquisició, a la qual fins i tot contribueixen, sense ni tan sols ser-ne conscients, algunes àrees de l'esquerra que avui es consideren els custodis de l'ortodòxia comunista.‎<p _msthash="108628" _msttexthash="137761039" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El primer experiment organitzat sobre la devastació de la memòria va tenir lloc als anys setanta. Un mecanisme que després va venir a la dreta quan calia atacar, amb la mateixa retòrica conspirativa, les dècades anteriors gradualment fins a la revolució del segle XVII a Rússia: fins al punt d'exigir a les noves generacions una llicència de compatibilitat, obligant-los a dissociar-se de la història i les implicacions del conflicte.‎<p _msthash="108836" _msttexthash="340326974" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Des de la hipocresia dels anys 70, quan un estat democràtic afirmava haver derrotat el terrorisme mantenint-se dins la llei, quan en realitat obria mecanismes d'excepcionalitat basats en l'evident ruptura de l'ordre democràtic –presons dures, lleis especials, lleis excepcionals, tortures...– va prendre forma un mecanisme per produir dobles veritats: d'una banda, , l'Estat va reconèixer el caràcter polític de l'oposició armada llançant lleis excepcionals contra ella, condemnant-la pel delicte d'insurrecció armada contra els poders de l'Estat; i de l'altra, alimentava en l'anomenada opinió pública la tesi dels provocadors criminals aïllats de les masses.‎<p _msthash="109044" _msttexthash="92919515" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Encara avui, malgrat la lògica, multitud de teòrics de la conspiració, sovint marcats a l'esquerra, lluiten per ocultar la naturalesa d'un conflicte i de vicissituds històriques absolutament visibles, esperant només que la llibertat de judici de les noves generacions es posi en la seva llum correcta i en el seu context històric adequat.‎<p _msthash="109252" _msttexthash="244707307" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En quin context històric i de quina manera va canviar el PCI, que va néixer amb l'objectiu d'enderrocar l'Estat burgès, establint la dictadura del proletariat a través dels consells obrers i camperols seguint l'exemple de la Revolució d'Octubre? Per quina via el PCI, hereu del nou partit de Togliatti, va perdre l'oportunitat de liderar les noves insurgències sorgides el 1968-69? Amb quines línies involuntàries va néixer aquell PCI en la ruptura amb la socialdemocràcia com l'acord de Noske per alimentar el seu gos sanguinari als anys 70, amb la mateixa lògica de la socialdemocràcia repressiva de l'època?‎<p _msthash="109460" _msttexthash="48734049" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎I com podem fer balanç del paper del Partit Comunista més gran d'Europa digne del nom sense tenir en compte els temes que l'han posat a prova en un cicle de lluita tan incisiu com el dels anys setanta i la seva particular incubació?‎<p _msthash="109668" _msttexthash="87094683" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎I de nou, ens preguntem: Per què el Partit de la Refundació Comunista, que va proposar agafar la bandera trepitjada d'aquest PCI i més enllà, va tenir la màxima presència parlamentària sota el lideratge de Fausto Bertinotti, que no provenia del PCI i que, per tant, també era capaç de moure's amb més facilitat en l'àmbit polític?‎<p _msthash="109876" _msttexthash="214292676" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Al Congrés del Partit de la Refundació Comunista, que va tenir lloc el 1996, també es va plantejar la qüestió de l'amnistia per als més de cinc mil presos polítics dels anys 70 i 80. Una proposta que s'ha d'entendre com una triple palanca: d'equilibri històric, de diàleg entre aquella experiència revolucionària derrotada i les noves generacions de l'esquerra anticapitalista, i com una oportunitat per apaivagament de la llarga temporada de l'emergència, present com un xantatge concret i simbòlic a la lluita massiva, i com un vel d'il·lusió sobre el conflicte.‎<p _msthash="110084" _msttexthash="243310054" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Una proposta que havia estat avançada pel grup històric de brigadistes empresonats, en les seves diverses modulacions, el 1988, per tancar aquesta fase després de l'empresonament de tots els militants de les diferents fraccions, i fer un balanç històric que no volien lliurar als tribunals. Una part de les Brigades Roges empresonades, de les quals Prospero Gallinari formava part, van proposar llavors un pas cap a la lluita política oberta i massiva, que va tenir la lluita per l'amnistia com a aposta fonamental per trobar-se amb les diferents ànimes del moviment i l'esquerra anticapitalista de l'època.‎<p _msthash="108407" _msttexthash="110969677" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Se'ls va trobar amb una aturada total. Però la qüestió de tancar els espais de viabilitat política a una alternativa estructural al capitalisme, que veiem recurrents en diferents contextos històrics, però amb els mateixos mecanismes adoptats per la contrarevolució preventiva (per exemple a Colòmbia, que ha intentat un procés de pau), és una qüestió molt present i actual.‎<p _msthash="108615" _msttexthash="168007840" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Per tant, ens agradaria que el centenari de l'ICP fos una oportunitat per afrontar aquests problemes. Tenint en compte això i amb la intenció d'aportar algunes dades històriques, proposem aquestes notes, acompanyades del llibre‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎ Un pagès a la metròpoli,‎‎de Prospero Gallinari, publicat per Bompiani.‎<p _msthash="108823" _msttexthash="184483702" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Records dels quals es dedueixen les arrels, influències i motius que van donar lloc al naixement de les Brigades Roges, incubats per discussions sobre violència política. Un debat que més tard també va creuar els components catòlics posats a prova per la teologia de l'alliberament tal com es va presentar en el context llatinoamericà. Materials per entendre el context, els subjectes, els projectes d'aquesta formidable temporada de lluita, l'ocultació de la qual només pot produir més paràlisi i distorsions.‎<p _msthash="109031" _msttexthash="149783062" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Gallinari, pagès i treballador de la regió d'Emília, nascut el 1951, va ser militant de la Federació de Joves (FGCI) i del PCI, i més tard militant del grup històric de les Brigades Roges. Va morir el 14 de gener de 2013 mentre encara estava sota arrest domiciliari per motius de salut. El seu llibre és un document històric extraordinari que ens permet entendre com va sorgir la ruptura amb el PCI de l'època i el debat sobre la violència política de la seva esquerra.‎<p _msthash="109239" _msttexthash="245381643" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Així descriu Gallinari la mort de Togliatti, revifada a través dels ulls del noi que era: pioner, difusor de l'Unità, però encara no tenia edat per poder portar la targeta del Partit: "A l'estiu del 64, va morir a Ialta Palmiro Togliatti, fundador, juntament amb Gramsci, del Partit Comunista Italià. Per a mi és una figura mítica no només en relació amb la política italiana, sinó com a personatge de classe mundial. Secretari del Comintern, comissari polític de la guerra espanyola: la vida de l'home anava acompanyada de la llegenda de la història, que encarnava els desitjos i somnis d'un jove aspirant comunista.‎<p _msthash="109447" _msttexthash="241864701" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Trigarem bastant temps a qüestionar-se aquest mite. Els instruments polítics per entendre i interpretar el que va passar a Salern a l'abril de 1944 i el seu punt d'inflexió, Prospero els adquirirà només en els propers anys. A través dels escrits de Pietro Secchia (nom de guerra: Botte) i altres camarades en conflicte amb la línia de partit dominant, començarà a jutjar el "camí italià cap al socialisme" amb una perplexitat creixent. Posicions que arrelaran en ell i que aviat el portaran a viure amb intensitat la desponsabilitat i la ràbia d'"una Resistència traïda pels punts d'inflexió de Togliatti".‎<p _msthash="109655" _msttexthash="212891640" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Però el 1964 és definitivament aviat per a aquesta consciència. El profund dolor que experimenten i transmeten tots els militants comunistes sobre la mort del seu secretari també passa per aquell joveníssim Prospero, només una mica esmorteït per l'oportunitat que se li va presentar de convertir-se en un recluta per a Togliatti. De fet, la Federació Juvenil del Partit llança immediatament una campanya extraordinària d'inscripció. En unir-se i participar en aquesta iniciativa excepcional, Gallinari entra eficaçment en l'activitat política oficial.‎<p _msthash="109863" _msttexthash="155781574" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Es tracta de participar en l'extraordinària difusió del diari l'Unità, presidint dia i nit per fer propaganda entre els militants i la gent comuna del país, però sobretot per frustrar possibles provocacions feixistes. Es tracta de compartir l'impuls col·lectiu al treball i les noves iniciatives que la mort del secretari ha provocat entre els militants. "Totes aquestes activitats", escriu el brigadier, "omplen el meu temps, el meu cor i el meu cap. Ara he crescut molt.‎<p _msthash="110071" _msttexthash="171248454" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Segueix la descripció de la consegüent purga dels partidaris de Pietro Secchia que, durant els primers anys de la postguerra, també van controlar la direcció del Partit a Reggio, i la frustració dels militants d'edat avançada, que els va portar a parlar de la Resistència traïda. Traïts per l'expulsió que els partisans havien patit per les posicions de direcció en empreses i càrrecs estatals, posicions que tornaven als que els havien administrat durant el feixisme i la República de Salò.‎<p _msthash="110279" _msttexthash="152087104" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Traït a les grans fàbriques del Nord, defensat per la Resistència amb la sang dels seus lluitadors, i després lliurat a aquells empresaris que, gairebé sempre, com havia fet Valletta, havien col·laborat activament amb el règim fins al 25 d'abril de 1945. Traït pels governs del dia que ignoraven les parts genuïnament democràtiques i progressistes de la Constitució, encara que fos fruit de la mediació entre les forces polítiques de la postguerra immediata.‎<p _msthash="108602" _msttexthash="33063238" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El malestar d'aquells camarades que parlen de la Resistència traïda ,escriu Prospero, "deixa les seves vides en intranquil·litat i impotència, esperant temps millors.‎<p _msthash="108810" _msttexthash="392349971" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Per als joves, però, "aquests temps millors ja són de matinada. Potser no a Itàlia o a la petita zona de Reggio on seguim militat amb disciplina, però certament en aquest món de lluites comunistes i anticolonialistes, les notícies de les quals aprenem de les lectures i discussions realitzades a la secció o a la Casa del Popolo. La llum de l'URSS es torna contradictòria i opaca, després de les transformacions provocades pel XX Congrés i després del desenllaç de la crisi dels míssils a Cuba. Augmenta el predomini de la Xina maoista, els desenvolupaments de la qual (condicionats per les posicions del partit), encara entenem parcialment. En canvi, és el desplegament del fil vermell de la Revolució cubana i la poderosa empenta anticolonial de l'anomenat Tercer Món que ens emociona sense reserves.‎<p _msthash="109018" _msttexthash="126339928" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Hi ha la bufetada a la cara de la Badia dels Porcs, quan, el 1961, l'exèrcit cubà repel·leix l'atac de mercenaris anti-Castro. Hi ha la revolució que s'està estenent a Amèrica Llatina i Àfrica. Les guerres d'alliberament al Congo, Algèria, Angola, Guinea Bissau, produeixen herois polítics com Patrice Lumumba, Agostino Neto o Amilcar Cabral. Aquests joves emilians entenen "que està bé lluitar i que pots guanyar".‎<p _msthash="109226" _msttexthash="159775083" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Sobretot, a partir de 1964, l'interès per aquella part del sud-est asiàtic que porta el nom de Vietnam va començar a prendre possessió: "una terra on ja s'havia guanyat una important batalla contra el colonialisme francès". En els anys següents, el conflicte de vida i mort provocat pel poble vietnamita contra "el pop més gran de l'imperialisme", l'americà, portarà els vietnamites a convertir-se en "la llum de tots els moviments i de totes les esperances revolucionàries".‎<p _msthash="109434" _msttexthash="231003513" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Esperances que se sumen a la indignació tant pels assassinats de Lambrakis a Grècia i Grimau a Espanya el 1963 com per l'execució de Malcolm X a Harlem el febrer del 65, que també va produir mobilització a Reggio Emilia contra el feixisme i el racisme. Esperances alimentades per la notícia de les lluites a Llatinoamèrica, les rebel·lions del gueto als Estats Units i el naixement de les Panteres Negres de Newton i Bobby Seale. En el fons, el debat sobre l'anàlisi de la fase i sobre les condicions revolucionàries, motivat per l'enfrontament entre el Partit Comunista de la Xina i el PCI de Togliatti.‎<p _msthash="109642" _msttexthash="91911040" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Tot això en un context italià marcat pels perills d'un cop d'estat que indueix molts dirigents del Partit a dormir fora de casa, els militants per guarnir les oficines i passar cada tarda davant de les casernes per comprovar si els llums dels edificis encara estan encès, com rumors de maniobres i mobilitzacions especials de l'Exèrcit giren.‎<p _msthash="109850" _msttexthash="102703822" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Aquests són els famosos sorolls sabre-sabre que sovint es parlaven en el seu moment i que trobaran confirmació en les investigacions del setmanari Espresso anys després, quan surten a la llum els plans del Sifar (llavors servei d'intel·ligència de les Forces Armades) dels De Lorenzos i el Segni amb els seus cops blancs o negres. , provat o recitat, o des del piano sol.‎<p _msthash="110058" _msttexthash="287971567" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Mentrestant ,escriu Gallinari, "les discussions celebrades en l'apartat, la consulta dels documents aprovats per la direcció provincial i nacional, la lectura diària de l'Unità generen cada vegada més dubtes sobre la línia oficial del Partit. Va començar amb les diferències respecte als enfrontaments de 1962, que van tenir lloc a Torí a la Piazza Statuto, i va continuar amb els incidents dels treballadors de la construcció romana i els treballadors del sud. En cadascuna d'aquestes ocasions, la prudència del Partit, la seva inclinació a condemnar l'extremisme de les lluites, desconcerta el nostre impuls juvenil, portant-nos a crítiques molt apassionades".‎<p _msthash="110266" _msttexthash="100193652" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Aquestes discussions, però, continuen apareixent com "baralles internes, divergències tàctiques i no estratègiques, que com a màxim poden produir desacords i fins i tot una mica d'alineacions folklòriques, com les dels partidaris de Pietro Ingrao i els de Giorgio Amendola, que a nivell nacional animen la vida del Partit, culminant al Congrés del 66 a Roma".‎<p _msthash="110474" _msttexthash="114317437" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Però per al jove Gallinari, així com per a molts altres nois de FGCI de l'època, les raons més fortes de fricció van arribar amb la notícia de l'assassinat del Che Guevara a Bolívia. Abans d'anar amb el tractor a la lletera per recollir el xerigot per als porcs, Prospero es troba amb la secció propera. Decideix exposar totes les banderes que troba, i toca cançons de lluita i protesta a tot volum.‎<p _msthash="108797" _msttexthash="52156234" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Quan torna de la feina, però, rep l'esclat del secretari de la secció: el noi té "un error en el mètode i en els mèrits", ja que "el Che Guevara era un trotskista, un aventurer: qualsevol cosa menys comunista per ser commemorat oficialment".‎<p _msthash="109005" _msttexthash="99517314" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Una esquerda que esdevindrà insuperable amb aquest PCI que, vivint en paraula el mite de les lluites passades, "en el treball polític quotidià, tendeix cada vegada més a governar la situació local a través de compromisos continus". Gallinari, per la seva banda, va triar "el fil conductor d'eslògans com els del Che Guevara: construir deu, cent, mil Vietnams".‎<p _msthash="109213" _msttexthash="133878888" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Una contradicció de termes que es fa més evident durant les manifestacions contra la guerra del Vietnam. A la tardor del 67 es va posar en marxa la marxa per la pau, organitzada de manera unificada per diversos components de l'esquerra, incloent algunes noves realitats extraparlamentàries: com els primers grups guevaris, Falce i Martello, els trotskistes de la Quarta Internacional i dues o tres associacions del món catòlic.‎<p _msthash="109421" _msttexthash="117664430" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Per Gallinari, 16, aquest mes de marxes, iniciatives, debats i assemblees, de reunions amb diferents persones "constitueix un bonic viatge formatiu". Es tracta de caminar 30-40 km al dia, fer propaganda davant de les fàbriques, organitzar assemblees a les escoles o teatres de les diferents comarques afectades per la marxa. I també per enfrontar-se a la policia davant de l'ambaixada dels EUA a Roma.‎<p _msthash="109629" _msttexthash="149395623" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Però una altra iniciativa, pocs mesos després d'aquella marxa, en la segona meitat de 1968, va desbordar el got de diferències i malentesos dins del FGCI de Reggio Emilia. Es tracta d'una mobilització unitària i pacífica sobre la situació a Indoxina, que haurà de tenir lloc a Florència i que compta entre els promotors, a més dels FGCI, també els joves d'Acció Catòlica, ACLI, i diverses associacions juvenils del món dels catòlics i demòcrates cristians.‎<p _msthash="109837" _msttexthash="83247528" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎La guàrdia és per desfilar sense banderes i amb espelmes enceses. Però com? —aquests joves es pregunten. El món s'alça i "ens envien amb la naixent Comunió i Alliberament per passejar-nos amb espelmes"? El conflicte esclata, la dissidència es fa pública i la secció es posa sota acció disciplinària.‎<p _msthash="110045" _msttexthash="65038207" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Per què ens vam aturar en aquests episodis durant tant de temps? Perquè, com explica Gallinari, a partir d'aquí comença el camí que conduirà en poc temps a la constitució del grup anomenat "l'apartament", i després a l'expulsió de molts d'aquests joves membres del partit.‎<p _msthash="110253" _msttexthash="103511226" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Però primer, Prospero relata un episodi indicatiu. La trobada, durant un pícnic a la muntanya cusca, amb un "cadre intermedi del PCI de Reggio" que, fingint governar les ovelles en una zona on "l'herba no creix i les ovelles com a màxim poden pasturar algunes arrels d'arbustos", custodien els braços de la festa, "amb la meticulositat d'un revolucionari professional".‎<p _msthash="110461" _msttexthash="113022585" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En el període de finals del 68 al primer mes del 69, el camí es divideix entre els que "se centren en les espelmes de Florència" i els que, fins i tot entre grans estrats del PCI, no comparteixen la seva perspectiva. "Fora d'Itàlia de l'OTAN i fora de l'OTAN d'Itàlia" segueix sent una contrasenya no prohibida dins del PCI, com al contrari passarà amb els canvis posteriors decidits per Berlinguer.‎<p _msthash="110669" _msttexthash="59645820" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎A Miramare, prop de Rímini, on hi havia i es troba una base de l'OTAN, hi ha un enfrontament amb la policia, però també amb la línia de líders locals del Partit que parlen d'una mobilització "encoratjada per provocadors subtilment inserits a la manifestació".‎<p _msthash="108992" _msttexthash="111510672" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Fins que un dels camarades que lidera la manifestació decideix treure el carnet del Partit i mostrar-lo, aviat imitat per molts altres militants, "per deixar clar a quina família pertanyen els disturbis". "El camí italià cap al socialisme ",escriu Gallinari, "continua sent l'únic punt fix per a aquests líders preocupats: cap a quin socialisme, però, és molt difícil d'entendre".‎<p _msthash="109200" _msttexthash="181584429" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎I el motor de la història corre ràpid. Molt més ràpid que l'esgotadora complexitat en què es produeix la coexistència de les diferents ànimes existents en el PCI. "La locomotora de la lluita de classes que està devorant els rails del planeta, i sembla haver guanyat un poder d'impacte imparable" accelera els esdeveniments, atrau l'entusiasme d'aquests joves. Un riu de lluita que desborda de París a Berlín, Roma, Torí, Milà amb un radicalisme al qual el PCI respon principalment amb excomunions i fins i tot amb pals.‎<p _msthash="109408" _msttexthash="103892932" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎És en aquest context que, en els primers mesos de 1969, un grup de joves militants de Reggio, entre ells Prospero Gallinari, van decidir llogar un pis a 200 metres de la seu del Partit. Un lloc on conèixer i estudiar els textos de Mao, els escrits de Che, Frantz Fanon... per a aquells que vulguin buscar respostes a fets fora de les tanques instal·lades fins llavors pel Partit.‎<p _msthash="109616" _msttexthash="209810315" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Després, diu Gallinari, "vam descobrir el Quaderni Rossi de Panzieri, que ja havia estat al centre del debat d'extrema esquerra durant set o vuit anys, la Classe Operaia de Tronti, quaderni piacentini de Cherchi, Bellocchio, Bolonya, les publicacions de les edicions Oriente. Altres claus per rellegir la història recent d'Itàlia a partir de l'anàlisi política i les tesis elaborades per l'extrema esquerra que permeten il·luminar el nou escenari en construcció i representar l'element constituent d'una nova posició política i d'una nova identitat".‎<p _msthash="109824" _msttexthash="46670793" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En lloc d'aprendre dels textos escrits, el grup, però, pretén anar a l'escola de lluites, buscar solucions concretes en el que cada vegada destacaria més com una creixent demanda de poder sorgida dels sectors populars.‎<p _msthash="110032" _msttexthash="150049224" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎És important recordar la composició del "grup d'apartaments". Bona part dels militants actius de FGCI convergeixen, alguns del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària, alguns anarquistes, alguns camarades sense partits que intenten acostar-se a la política, alguns catòlics del grup One Way, un moviment de joves catòlics estretament vinculat, als anys 60, a la realitat catòlica d'Amèrica Llatina i als moviments revolucionaris del continent.‎<p _msthash="110240" _msttexthash="47685768" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎No obstant això, arriba l'ultimàtum del PCI: els que persisteixin en la reunió a l'apartament seran expulsats. Alguns tornaran, d'altres seguiran aquest camí, que donarà lloc al Col·lectiu Polític Obrer i Estudiantat.‎<p _msthash="110448" _msttexthash="227643416" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Però la ruptura, així com en l'anàlisi, es consumeix en la lluita de classes. El relat dels fets de l'1 de maig de 1969 a Reggio Emilia és emblemàtic. Els líders del PCI i els sindicats volen una manifestació unitària, sense banderes que divideixin la ciutadania. El "grup d'apartaments", que està recollint l'enuig dels joves treballadors dels turons circumdants i del camp, pensa diferent: volen, d'acord amb el clima de protesta que hi ha al país, que les manifestacions oficials es caracteritzin com a moments de lluita i identitat, que es remunten a un element de classe forta i comunista.‎<p _msthash="110656" _msttexthash="174444062" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎I així, tot i estar clarament marcats per la policia, el grup aconsegueix en la iniciativa organitzada radicalitzar aquesta manifestació. Des de les portes laterals apareixen alguns acompanyants amb anells de banderes vermelles, que es reparteixen a la manifestació i són rebuts amb entusiasme, mentre que un aplaudiment tronador surt del públic al costat de la carretera. Una part dels pals de les banderes es fa amb nanses de pickaxe: d'aquesta manera, als anys setanta, es va fer famosa com "l'Stalin".‎<p _msthash="110864" _msttexthash="298028952" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Gallinari escriu: "Les tres primeres files de militants que estan al capdavant del nostre grup branden les banyes. Quan el cordó del servei de seguretat crea un buit entre nosaltres i la resta de la manifestació que entra a la plaça, la nostra avantguarda apunta els pals cap endavant i comença a cobrar. Ho havíem vist en reportatges televisius sobre enfrontaments amb suport d'estudiants en universitats i places japoneses, i ens va agradar. El cordó del PCI i el sindicat es trenca en un moment. Amb l'empenta de la càrrega, el nostre tros de desfilada es precipita cap a la plaça, sota l'escenari, cridant i cantant cançons de lluita. Alguna cosa realment es va trencar aquell dia a Reggio."‎<p _msthash="109187" _msttexthash="188750601" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El nivell d'organització s'ha d'adaptar a les noves condicions. Es tracta d'un debat que travessa tots els grups i realitats polítiques presents en la confrontació italiana, que sorgeixen i es col·lapsen a la velocitat de les lluites. Hi ha molts cercles que reben el nom dels grans pares i mares del moviment obrer, i molts altres acrònims inspirats en els diversos corrents del marxisme i l'anarquisme. A Milà hi ha un fort moviment d'estudiants de la Universitat. Aviat neix Lotta Continua, Avanguardia Operaia, il Manifesto.‎<p _msthash="109395" _msttexthash="221265616" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Mentrestant, el "grup d'apartaments" busca contactes i aliances fora de Reggio Emilia per a la construcció d'un nou projecte polític. El debat comença amb Renato Curcio i Mara Cagol, que acaben de consumar l'experiència de la Universitat Negativa de Trento, i estan convençuts —com altres militants de l'àrea de Treball Polític— que cal posar les tensions presents en el moviment obrer de les grans fàbriques de la metròpoli al centre de la investigació i la intervenció política.‎<p _msthash="109603" _msttexthash="84579729" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Poc després, Raffaello De Mori, líder del Comitè Unitari Base (CUB) de Pirelli a Milà, també arriba a Reggio. Cubs també s'estan formant a Sit-Siemens, Alfa, Marelli, IBM, mostrant la gran fàbrica milanesa com el cor de la batalla. Curcio i Cagol abandonen Trento cap a Milà, intensificant els seus contactes amb el CUB de Pirelli.‎<p _msthash="109811" _msttexthash="159424408" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El "grup d'apartaments" es va fusionar amb el Col·lectiu Polític Metropolità. Fora de la fàbrica, la unitat dels treballadors i els problemes socials produeix actes de desobediència i de negativa massiva a pagar el bitllet, que pesa sobre els sous dels treballadors que vénen de zones llunyanes. El lema: "Agafem el transport, no pagues el bitllet", se suma als lemes d'aquells que, a les ciutats del Nord, criden: "Recuperem la ciutat", i "La casa està ocupada, el lloguer no es paga".‎<p _msthash="110019" _msttexthash="283200931" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎La discussió, no només dins del CPM, se centra llavors en la necessitat de construir l'organització revolucionària, considerant real la possibilitat –atès el marc internacional i en el context de la crisi global del capitalisme– d'una perspectiva revolucionària i comunista. Els cursos sobre com construir còctels molotov comencen a Reggio, ja utilitzats en diverses ocasions en demostracions, però encara poc coneguts. El CPM evoluciona cap a la nova formació de l'Esquerra Proletària, que donarà lloc, el 1970, a la revista del mateix nom, després de la Convenció de Chiavari, que va tenir lloc l'any anterior.‎<p _msthash="110227" _msttexthash="103651067" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En un pamflet titulat ‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Lluita i organització social a la metròpoli,‎‎s'afirma, amb referència a la massacre de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969, que la burgesia ja ha optat per la il·legalitat i, per tant, "la llarga marxa revolucionària a la metròpoli és l'única resposta adequada. Ha de començar avui i aquí."‎<p _msthash="110435" _msttexthash="221062101" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En la reunió posterior de Costaferrata —erròniament transmesa a notícies com la Convenció de Pecorile—, sorgeix una opció subjectivament diferent de la dels grups, perquè neix de la consciència que "contra el mestre armat no cal anar desarmat". A l'Esquerra Proletària llegim: "Avui som forts, però seguim desarmats, no tenim una organització revolucionària. Construir l'organització capaç de liderar no la lluita per les reivindicacions, sinó el xoc polític amb el poder dels propietaris, és avui la primera tasca de l'autonomia proletària".‎<p _msthash="110643" _msttexthash="421782400" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En el debat sobre el temps i les maneres de construir l'organització, el "grup d'apartaments" es desintegra. Les Brigades Roges van iniciar les seves accions propagandístiques, explica el diari Nueva Resistencia, ja en els primers mesos del 72. Així, Moretti, un dels fundadors de les Brigades Roges, explica l'arrelament a les fàbriques en el llibre-entrevista amb Rossana Rossanda i Carla Mosca titulat ‎<em _istranslated="1" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Brigades Vermelles, un compte italià,‎‎publicat per Anabasi: "Una vegada, després del segrest de Macchiarini, un col·lega es va preguntar què produïa Siemens, i ell va respondre: telèfons i brigadistes, en la mateixa proporció".‎<p _msthash="110851" _msttexthash="195936429" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Mentre l'esquerra italiana debatia ferotgement les formes jurido-parlamentàries i els mètodes revolucionaris, inclosos els violents, la burgesia ja havia decidit bloquejar qualsevol hipòtesi de transformació pacífica de la societat, com s'ha demostrat al llarg dels anys pel descobriment dels pactes secrets estipulats a l'OTAN, i com es va confirmar al llarg dels anys 70. , puntuada per les massacres estatals, encara inèdites. Una realitat que condueix a una valoració molt diferent de l'estratègia de "compromís històric".‎<p _msthash="111059" _msttexthash="158526524" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Després de la massacre de Piazza Fontana, el debat sobre la ruptura revolucionària estava a l'agenda. Es van discutir les diferents estratègies a adoptar. Era necessari privilegiar la lluita massiva, o les massacres estatals també obligaven els comunistes a enfrontar-se a l'ús de la força? I si es considerava necessària qualsevol violència, quines formes hauria de prendre per entrellaçar les lluites massives i les necessitats organitzatives d'aquest període?‎<p _msthash="109382" _msttexthash="146433365" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Preguntes que, com hem vist abans, van inflamar la dialèctica política dels grups d'esquerres del PCI en els anys immediatament posteriors a 1968-1969. Comú a tots els matisos, però, era la idea que calia evitar qualsevol por al bloc governant, i que el potencial massiu i fins i tot electoral acumulat per tota l'esquerra en la primera meitat de la dècada era suficient per imprimir una clara ruptura del poder demòcrata cristià establert a partir de 1948.‎<p _msthash="109590" _msttexthash="212954495" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Com sabem, aquesta no era la posició del PCI. Després del cop d'estat a Xile contra Allende l'11 de setembre de 1973, el partit de Berlín va arribar a la conclusió que cap alternativa d'esquerres seria viable, en cas contrari Itàlia s'enfonsaria en el caos, afavorint solucions autoritàries. Les institucions nascudes de la resistència, va dir, precisament perquè van ser sotmeses a un atac, tant des de la dreta com des de l'esquerra, van haver de ser defensades amb una actitud prudent i responsable, que va evitar qualsevol possibilitat d'un cop d'estat com el xilè.‎<p _msthash="109798" _msttexthash="53289223" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎D'altra banda, ha afegit, qualsevol desviació d'aquesta "composició democràtica" era certament funcional a una mena de pla global destinat a evitar l'acord entre les "forces sanes" de la DC i els representants oficials del moviment obrer.‎<p _msthash="110006" _msttexthash="147881435" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Llàstima que les "forces sanes" del partit majoritari relativa fossin en realitat les mateixes forces que van establir l'organització gladio paral·lela, preparant, segons indicacions nord-americanes, plans de reaccions armades a possibles victòries de l'esquerra. La defensa de l'Estat nascut de la Resistència va acabar sent així la defensa de les estructures de Gladio, del P2, i de tot el que es movia a l'ombra dels serveis secrets italians i de la CIA.‎<p _msthash="110214" _msttexthash="58315582" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎L'atac frenètic de l'extrema esquerra, considerat pel PCI gairebé un conjunt de provocadors contractats per l'enemic, va acabar debilitant l'únic front capaç de reaccionar amb certa combativitat davant les reals maniobres reaccionàries de l'Estat.‎<p _msthash="110422" _msttexthash="51631242" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Els penalitzats van ser en primer lloc els anomenats grups (Lotta Continua, Avanguardia Operaia, PDUP-Manifiesto), als quals se'ls havia assignat la funció d'empènyer el PCI des de l'esquerra per continuar pel camí de l'alternativa.‎<p _msthash="110630" _msttexthash="125720595" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Després, es va anul·lar l'expectativa de canvi generada entre les masses pels èxits electorals comunistes del 75-76. Finalment, es va produir una fricció creixent entre els aparells del PCI i el sindicat i els treballadors resistents a acceptar l'austeritat llançada pels governs de solidaritat nacional, i de la qual el PCI i les estructures confederals s'havien convertit en garants de la classe treballadora.‎<p _msthash="110838" _msttexthash="114700235" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎En aquest context, d'una banda, la lluita armada de la BR va créixer en intensitat i extensió, d'altra banda, la resposta estatal-policial coneguda com a emergència va prendre forma. L'emergència, producte de governs de solidaritat nacional i de la majoria parlamentària que els donava suport, basada en la retòrica de l'estat democràtic, apuntava a tot el que s'oposava a l'aliança DC-PCI.‎<p _msthash="111046" _msttexthash="169108030" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎Les organitzacions armades de l'esquerra van ser lluitades per tots els mitjans: des dels militars fins als psicològics, des de la política fins a la tortura, des del jurídic-criminal fins a la desinformació. L'emergència, però, va ser, des del principi, una cultura, una ideologia, una manera adequada d'entendre la noció de conflicte, segons la qual les lluites socials haurien d'estar dins dels límits establerts pels representants institucionals, o ser criminalitzades sense quart.‎<p _msthash="111254" _msttexthash="149903078" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎El moviment del 77 en sabia alguna cosa: un extraordinari calat de llenguatges crítics de la modernitat capitalista que va ser combatut per l'Estat, calumniat pel PCI i finalment anul·lat per la repressió i els muntatges judicial-policials. El mateix destí va ser l'Autonomia Obrera que, per suggeriment explícit del PCI, va haver de ser sotmesa a l'anomenada investigació del 7 d'abril, que va comportar l'empresonament d'un gran nombre dels seus dirigents.‎<p _msthash="109577" _msttexthash="148081271" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎L'aliança DC-PCI es va tancar així, amb un aparell repressiu de grans proporcions i un arsenal de símbols de seguretat, els espais de viabilitat política per a una oposició radical. I va donar la història d'aquell conflicte a la condemna de la memòria i a una emergència infinita. No es va fer cap pas en l'àmbit polític, com van proposar Gallinari i altres companys del grup històric de la BR, un pas, per dir-ho així, com el que van fer els tupamaros a l'Uruguai.‎<p _msthash="109785" _msttexthash="147726280" style="background-color: white; border: 0px; color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 18px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 1em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">‎La història podria haver estat diferent després de llargs anys de compatibilitat del PCI amb la democràcia burgesa? Pot ser diferent? Potser sí, si deixem de veure l'acumulació de força legal com un actiu que només s'ha de gastar en vista de la lluita parlamentària, i no com un potencial per preparar i dirigir noves insurgències socials. El laboratori dels anys setanta segueix sent, en aquest sentit, una extraordinària forja sobre la qual construir.‎<div> </div>

‎Geraldina Colotti reflexiona sobre el tema de les relacions entre el PCI i la nova esquerra. En particular sobre l'experiència de la lluita armada‎

Geraldina Colotti

‎Durant l'últim segle, Itàlia no només ha tingut el Partit Comunista més gran d'Europa i el sindicat més gran d'Europa, sinó que, des de fa gairebé vint anys, també ha tingut l'extrema esquerra més forta d'Europa. Un ferment que va explotar amb 1968, però incubat en la creixent intolerància cap a la línia d'allotjament en l'àrea de compatibilitat "democràtica" que va dur a terme el PCI.‎

‎Un procés que, a través de llàgrimes i ruptures, va produir una crítica integral a la societat burgesa, present en els diversos intents polítics de construir una alternativa a la línia de "compromís històric" i eurocomunisme: la temporada de grups extraparlamentari, l'intent de construir un partit de masses (Lotta Continua), i també la formació d'una oposició armada.‎

‎El del naixement i desenvolupament d'una lluita armada que va durar gairebé vint anys, és un trencaclosques que no es pot explicar mecànicament des dels clàssics del marxisme, però ni tan sols abandonant la interpretació conspirativa d'aquells que, encongint-se les espatlles abans de la història, busquen d'aquesta manera evitar l'anàlisi materialista d'aquesta insurgència i la de la derrota de totes les hipòtesis que es van produir al segle XX.‎

‎D'altra banda, cal afrontar la realitat de les coses: quan els comunistes ja no tenen la capacitat d'influir en la realitat del país, quan conceptes que un cop s'uneixen, avui representen raons surrealistes de divisions internes, quan fins i tot la proposta d'un reformisme coherent ha desaparegut de l'horitzó polític concret, no és possible afrontar les teories de les traïcions dels líders. , ni amb les de conspiracions i trames.‎

‎Ens trobem davant d'una derrota de proporcions gegantines. Una derrota que no implica les raons del socialisme, ja que, després de la caiguda de la Unió Soviètica, el capitalisme deixat sol al món ha produït fam, misèria i devastació. Una derrota, però, transcendenca, que deixa intacta una pregunta ineludible, pesada com una pedra: Per què el moviment obrer occidental no ha aconseguit guanyar, ni a través de formes de conflicte democràtic i massiu, ni a través de la lluita d'una avantguarda armada?‎

‎I per què, en aquest nou segle, quan sorgeix l'oportunitat de guanyar —com va passar a la Grècia de Tsipras—, l'assumpció dels costos addicionals a pagar es converteix en una perspectiva insuportable fins i tot en un país menys desemparat que el nostre en la història de les revolucions?‎

‎La resposta no la trobem mirant amb la lent, ‎‎ad infinitum‎‎, a les seccions fraccionàries i lluites d'un partit –el PCI de l'època– vist com l'únic jugador decisiu a Itàlia en el gran segle XX. O, el que és pitjor, vist com un pretext per tornar a l'actualitat els vicis d'aquest model, i en el ressorgiment d'una unitat de l'esquerra entesa com una empenta cap a la moderació i no com una alternativa al sistema capitalista.‎

‎Si, davant d'una bandera americana cremada o d'una finestra bancària trencada, el primer reflex és cridar als ‎‎carabinieri‎‎ i defensar la propietat privada per por als anys de retorn de plom, significa que la mirada sempre ha quedat atrapada en aquestes oficines de partits cada vegada menys freqüentats: i que la por al terrorisme s'ha transformat en por a les masses i a l'explosió organitzada i conscient de la lluita de classes.‎

‎D'altra banda, què i a qui vas encunyar la difusió de la categoria de terrorisme per estigmatitzar l'oposició armada i ara es converteix en metafísica per condemnar tant els que van bombardejar les bombes com els palestins que llancen una pedra o el jove des d'un centre social ocupat? Al final de la fira, absoldre els que realment van posar les bombes a les places, per absoldre feixistes i assassins en massa, que no van passar un dia a la presó.‎

‎Cinquanta anys després de la massacre de Piazza Fontana (massacre d'Estat, com es cridava en aquell moment a les manifestacions, i com sembla establert fins i tot en la historiografia oficial), hi ha una cursa per veure qui va primer a Canossa a santificar magistrats i policies.‎

‎L'hereu d'aquell PCI que va votar lleis especials i va permetre l'aplicació de la tortura estatal, és el primer a aixecar-se en defensa de les institucions democràtiques i contra la violència, en defensa de la legalitat de l'Estat contra la legitimitat d'un dret negat, per exemple mitjançant el suport a l'antimàfia. , com si l'estat burgès, quan et treu la feina, l'habitatge, la cultura, no exerceixi la violència inherent a l'explotació del capital sobre el treball. Com si les economies brutes no fossin a l'altra banda del mercat capitalista. Com si els diners gastats en tancs, magistrats i policies no es poguessin utilitzar per portar drets al Sud, desactivant així les economies brutes.‎

‎Cal recordar que el PCI de Togliatti, en els anys immediatament posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, va ser el protagonista d'una gran batalla del sud, i va ser capaç d'aprofundir en les classes treballadores del sud d'Itàlia, posant, d'una manera diferent, la solució en les potes socials de la lluita de classes.‎

‎Què té a veure això amb el culte als magistrats anti-màfia que avui dia és el més popular entre periodistes i els anomenats polítics democràtics? I com preteneu trobar una nova connexió amb les seccions més desfavorides de la societat del Sud, potser temptades pel feixisme, si la cara de l'esquerra és la de la fiscalia adjunta amb l'ordre de detenció a la mà o la del periodista que fa preguntes, i de fet exigeix, sovint amb arrogant, trencar els llaços de solidaritat i també de subordinació que genera una necessitat material que no coneix?‎

‎Darrere del reflex de l'ordre, erigit com un sistema de govern, darrere d'un autoritarisme tan desdenyat en els plecs de la nostra societat que fins i tot va fer el debat sobre l'abolició del 41 bis‎‎ [el règim excepcional a les presons per als detinguts considerat perillós] incandescent. A l'esquerra ‎‎més radical hi ha la filosofia de l'emergència democràtica dels anys setanta.‎

‎La perseverança d'aquesta emergència, que pesa com una roca sobre els nous moviments socials, no només és un romanent del passat, sinó que compleix el paper molt actual de nucli dur, genètic i simbòlic de l'autoritarisme que impregna ara la relació entre l'Estat i la societat.‎

‎Entre les implicacions més brutes de l'emergència hi ha el procés de restauració que ha fet de la moneda comuna la versió de la història escrita pels vencedors, que s'ha estès dràsticament després del col·lapse dels països de l'Est. En l'atac frontal a la història de les classes populars, enteses en totes les seves variants, la burgesia ha dut a terme una operació d'hegemonia a gran escala basada en la desinformació, la falsificació, la neoinquisició, a la qual fins i tot contribueixen, sense ni tan sols ser-ne conscients, algunes àrees de l'esquerra que avui es consideren els custodis de l'ortodòxia comunista.‎

‎El primer experiment organitzat sobre la devastació de la memòria va tenir lloc als anys setanta. Un mecanisme que després va venir a la dreta quan calia atacar, amb la mateixa retòrica conspirativa, les dècades anteriors gradualment fins a la revolució del segle XVII a Rússia: fins al punt d'exigir a les noves generacions una llicència de compatibilitat, obligant-los a dissociar-se de la història i les implicacions del conflicte.‎

‎Des de la hipocresia dels anys 70, quan un estat democràtic afirmava haver derrotat el terrorisme mantenint-se dins la llei, quan en realitat obria mecanismes d'excepcionalitat basats en l'evident ruptura de l'ordre democràtic –presons dures, lleis especials, lleis excepcionals, tortures...– va prendre forma un mecanisme per produir dobles veritats: d'una banda, , l'Estat va reconèixer el caràcter polític de l'oposició armada llançant lleis excepcionals contra ella, condemnant-la pel delicte d'insurrecció armada contra els poders de l'Estat; i de l'altra, alimentava en l'anomenada opinió pública la tesi dels provocadors criminals aïllats de les masses.‎

‎Encara avui, malgrat la lògica, multitud de teòrics de la conspiració, sovint marcats a l'esquerra, lluiten per ocultar la naturalesa d'un conflicte i de vicissituds històriques absolutament visibles, esperant només que la llibertat de judici de les noves generacions es posi en la seva llum correcta i en el seu context històric adequat.‎

‎En quin context històric i de quina manera va canviar el PCI, que va néixer amb l'objectiu d'enderrocar l'Estat burgès, establint la dictadura del proletariat a través dels consells obrers i camperols seguint l'exemple de la Revolució d'Octubre? Per quina via el PCI, hereu del nou partit de Togliatti, va perdre l'oportunitat de liderar les noves insurgències sorgides el 1968-69? Amb quines línies involuntàries va néixer aquell PCI en la ruptura amb la socialdemocràcia com l'acord de Noske per alimentar el seu gos sanguinari als anys 70, amb la mateixa lògica de la socialdemocràcia repressiva de l'època?‎

‎I com podem fer balanç del paper del Partit Comunista més gran d'Europa digne del nom sense tenir en compte els temes que l'han posat a prova en un cicle de lluita tan incisiu com el dels anys setanta i la seva particular incubació?‎

‎I de nou, ens preguntem: Per què el Partit de la Refundació Comunista, que va proposar agafar la bandera trepitjada d'aquest PCI i més enllà, va tenir la màxima presència parlamentària sota el lideratge de Fausto Bertinotti, que no provenia del PCI i que, per tant, també era capaç de moure's amb més facilitat en l'àmbit polític?‎

‎Al Congrés del Partit de la Refundació Comunista, que va tenir lloc el 1996, també es va plantejar la qüestió de l'amnistia per als més de cinc mil presos polítics dels anys 70 i 80. Una proposta que s'ha d'entendre com una triple palanca: d'equilibri històric, de diàleg entre aquella experiència revolucionària derrotada i les noves generacions de l'esquerra anticapitalista, i com una oportunitat per apaivagament de la llarga temporada de l'emergència, present com un xantatge concret i simbòlic a la lluita massiva, i com un vel d'il·lusió sobre el conflicte.‎

‎Una proposta que havia estat avançada pel grup històric de brigadistes empresonats, en les seves diverses modulacions, el 1988, per tancar aquesta fase després de l'empresonament de tots els militants de les diferents fraccions, i fer un balanç històric que no volien lliurar als tribunals. Una part de les Brigades Roges empresonades, de les quals Prospero Gallinari formava part, van proposar llavors un pas cap a la lluita política oberta i massiva, que va tenir la lluita per l'amnistia com a aposta fonamental per trobar-se amb les diferents ànimes del moviment i l'esquerra anticapitalista de l'època.‎

‎Se'ls va trobar amb una aturada total. Però la qüestió de tancar els espais de viabilitat política a una alternativa estructural al capitalisme, que veiem recurrents en diferents contextos històrics, però amb els mateixos mecanismes adoptats per la contrarevolució preventiva (per exemple a Colòmbia, que ha intentat un procés de pau), és una qüestió molt present i actual.‎

‎Per tant, ens agradaria que el centenari de l'ICP fos una oportunitat per afrontar aquests problemes. Tenint en compte això i amb la intenció d'aportar algunes dades històriques, proposem aquestes notes, acompanyades del llibre‎‎ Un pagès a la metròpoli,‎‎de Prospero Gallinari, publicat per Bompiani.‎

‎Records dels quals es dedueixen les arrels, influències i motius que van donar lloc al naixement de les Brigades Roges, incubats per discussions sobre violència política. Un debat que més tard també va creuar els components catòlics posats a prova per la teologia de l'alliberament tal com es va presentar en el context llatinoamericà. Materials per entendre el context, els subjectes, els projectes d'aquesta formidable temporada de lluita, l'ocultació de la qual només pot produir més paràlisi i distorsions.‎

‎Gallinari, pagès i treballador de la regió d'Emília, nascut el 1951, va ser militant de la Federació de Joves (FGCI) i del PCI, i més tard militant del grup històric de les Brigades Roges. Va morir el 14 de gener de 2013 mentre encara estava sota arrest domiciliari per motius de salut. El seu llibre és un document històric extraordinari que ens permet entendre com va sorgir la ruptura amb el PCI de l'època i el debat sobre la violència política de la seva esquerra.‎

‎Així descriu Gallinari la mort de Togliatti, revifada a través dels ulls del noi que era: pioner, difusor de l'Unità, però encara no tenia edat per poder portar la targeta del Partit: "A l'estiu del 64, va morir a Ialta Palmiro Togliatti, fundador, juntament amb Gramsci, del Partit Comunista Italià. Per a mi és una figura mítica no només en relació amb la política italiana, sinó com a personatge de classe mundial. Secretari del Comintern, comissari polític de la guerra espanyola: la vida de l'home anava acompanyada de la llegenda de la història, que encarnava els desitjos i somnis d'un jove aspirant comunista.‎

‎Trigarem bastant temps a qüestionar-se aquest mite. Els instruments polítics per entendre i interpretar el que va passar a Salern a l'abril de 1944 i el seu punt d'inflexió, Prospero els adquirirà només en els propers anys. A través dels escrits de Pietro Secchia (nom de guerra: Botte) i altres camarades en conflicte amb la línia de partit dominant, començarà a jutjar el "camí italià cap al socialisme" amb una perplexitat creixent. Posicions que arrelaran en ell i que aviat el portaran a viure amb intensitat la desponsabilitat i la ràbia d'"una Resistència traïda pels punts d'inflexió de Togliatti".‎

‎Però el 1964 és definitivament aviat per a aquesta consciència. El profund dolor que experimenten i transmeten tots els militants comunistes sobre la mort del seu secretari també passa per aquell joveníssim Prospero, només una mica esmorteït per l'oportunitat que se li va presentar de convertir-se en un recluta per a Togliatti. De fet, la Federació Juvenil del Partit llança immediatament una campanya extraordinària d'inscripció. En unir-se i participar en aquesta iniciativa excepcional, Gallinari entra eficaçment en l'activitat política oficial.‎

‎Es tracta de participar en l'extraordinària difusió del diari l'Unità, presidint dia i nit per fer propaganda entre els militants i la gent comuna del país, però sobretot per frustrar possibles provocacions feixistes. Es tracta de compartir l'impuls col·lectiu al treball i les noves iniciatives que la mort del secretari ha provocat entre els militants. "Totes aquestes activitats", escriu el brigadier, "omplen el meu temps, el meu cor i el meu cap. Ara he crescut molt.‎

‎Segueix la descripció de la consegüent purga dels partidaris de Pietro Secchia que, durant els primers anys de la postguerra, també van controlar la direcció del Partit a Reggio, i la frustració dels militants d'edat avançada, que els va portar a parlar de la Resistència traïda. Traïts per l'expulsió que els partisans havien patit per les posicions de direcció en empreses i càrrecs estatals, posicions que tornaven als que els havien administrat durant el feixisme i la República de Salò.‎

‎Traït a les grans fàbriques del Nord, defensat per la Resistència amb la sang dels seus lluitadors, i després lliurat a aquells empresaris que, gairebé sempre, com havia fet Valletta, havien col·laborat activament amb el règim fins al 25 d'abril de 1945. Traït pels governs del dia que ignoraven les parts genuïnament democràtiques i progressistes de la Constitució, encara que fos fruit de la mediació entre les forces polítiques de la postguerra immediata.‎

‎El malestar d'aquells camarades que parlen de la Resistència traïda ,escriu Prospero, "deixa les seves vides en intranquil·litat i impotència, esperant temps millors.‎

‎Per als joves, però, "aquests temps millors ja són de matinada. Potser no a Itàlia o a la petita zona de Reggio on seguim militat amb disciplina, però certament en aquest món de lluites comunistes i anticolonialistes, les notícies de les quals aprenem de les lectures i discussions realitzades a la secció o a la Casa del Popolo. La llum de l'URSS es torna contradictòria i opaca, després de les transformacions provocades pel XX Congrés i després del desenllaç de la crisi dels míssils a Cuba. Augmenta el predomini de la Xina maoista, els desenvolupaments de la qual (condicionats per les posicions del partit), encara entenem parcialment. En canvi, és el desplegament del fil vermell de la Revolució cubana i la poderosa empenta anticolonial de l'anomenat Tercer Món que ens emociona sense reserves.‎

‎Hi ha la bufetada a la cara de la Badia dels Porcs, quan, el 1961, l'exèrcit cubà repel·leix l'atac de mercenaris anti-Castro. Hi ha la revolució que s'està estenent a Amèrica Llatina i Àfrica. Les guerres d'alliberament al Congo, Algèria, Angola, Guinea Bissau, produeixen herois polítics com Patrice Lumumba, Agostino Neto o Amilcar Cabral. Aquests joves emilians entenen "que està bé lluitar i que pots guanyar".‎

‎Sobretot, a partir de 1964, l'interès per aquella part del sud-est asiàtic que porta el nom de Vietnam va començar a prendre possessió: "una terra on ja s'havia guanyat una important batalla contra el colonialisme francès". En els anys següents, el conflicte de vida i mort provocat pel poble vietnamita contra "el pop més gran de l'imperialisme", l'americà, portarà els vietnamites a convertir-se en "la llum de tots els moviments i de totes les esperances revolucionàries".‎

‎Esperances que se sumen a la indignació tant pels assassinats de Lambrakis a Grècia i Grimau a Espanya el 1963 com per l'execució de Malcolm X a Harlem el febrer del 65, que també va produir mobilització a Reggio Emilia contra el feixisme i el racisme. Esperances alimentades per la notícia de les lluites a Llatinoamèrica, les rebel·lions del gueto als Estats Units i el naixement de les Panteres Negres de Newton i Bobby Seale. En el fons, el debat sobre l'anàlisi de la fase i sobre les condicions revolucionàries, motivat per l'enfrontament entre el Partit Comunista de la Xina i el PCI de Togliatti.‎

‎Tot això en un context italià marcat pels perills d'un cop d'estat que indueix molts dirigents del Partit a dormir fora de casa, els militants per guarnir les oficines i passar cada tarda davant de les casernes per comprovar si els llums dels edificis encara estan encès, com rumors de maniobres i mobilitzacions especials de l'Exèrcit giren.‎

‎Aquests són els famosos sorolls sabre-sabre que sovint es parlaven en el seu moment i que trobaran confirmació en les investigacions del setmanari Espresso anys després, quan surten a la llum els plans del Sifar (llavors servei d'intel·ligència de les Forces Armades) dels De Lorenzos i el Segni amb els seus cops blancs o negres. , provat o recitat, o des del piano sol.‎

‎Mentrestant ,escriu Gallinari, "les discussions celebrades en l'apartat, la consulta dels documents aprovats per la direcció provincial i nacional, la lectura diària de l'Unità generen cada vegada més dubtes sobre la línia oficial del Partit. Va començar amb les diferències respecte als enfrontaments de 1962, que van tenir lloc a Torí a la Piazza Statuto, i va continuar amb els incidents dels treballadors de la construcció romana i els treballadors del sud. En cadascuna d'aquestes ocasions, la prudència del Partit, la seva inclinació a condemnar l'extremisme de les lluites, desconcerta el nostre impuls juvenil, portant-nos a crítiques molt apassionades".‎

‎Aquestes discussions, però, continuen apareixent com "baralles internes, divergències tàctiques i no estratègiques, que com a màxim poden produir desacords i fins i tot una mica d'alineacions folklòriques, com les dels partidaris de Pietro Ingrao i els de Giorgio Amendola, que a nivell nacional animen la vida del Partit, culminant al Congrés del 66 a Roma".‎

‎Però per al jove Gallinari, així com per a molts altres nois de FGCI de l'època, les raons més fortes de fricció van arribar amb la notícia de l'assassinat del Che Guevara a Bolívia. Abans d'anar amb el tractor a la lletera per recollir el xerigot per als porcs, Prospero es troba amb la secció propera. Decideix exposar totes les banderes que troba, i toca cançons de lluita i protesta a tot volum.‎

‎Quan torna de la feina, però, rep l'esclat del secretari de la secció: el noi té "un error en el mètode i en els mèrits", ja que "el Che Guevara era un trotskista, un aventurer: qualsevol cosa menys comunista per ser commemorat oficialment".‎

‎Una esquerda que esdevindrà insuperable amb aquest PCI que, vivint en paraula el mite de les lluites passades, "en el treball polític quotidià, tendeix cada vegada més a governar la situació local a través de compromisos continus". Gallinari, per la seva banda, va triar "el fil conductor d'eslògans com els del Che Guevara: construir deu, cent, mil Vietnams".‎

‎Una contradicció de termes que es fa més evident durant les manifestacions contra la guerra del Vietnam. A la tardor del 67 es va posar en marxa la marxa per la pau, organitzada de manera unificada per diversos components de l'esquerra, incloent algunes noves realitats extraparlamentàries: com els primers grups guevaris, Falce i Martello, els trotskistes de la Quarta Internacional i dues o tres associacions del món catòlic.‎

‎Per Gallinari, 16, aquest mes de marxes, iniciatives, debats i assemblees, de reunions amb diferents persones "constitueix un bonic viatge formatiu". Es tracta de caminar 30-40 km al dia, fer propaganda davant de les fàbriques, organitzar assemblees a les escoles o teatres de les diferents comarques afectades per la marxa. I també per enfrontar-se a la policia davant de l'ambaixada dels EUA a Roma.‎

‎Però una altra iniciativa, pocs mesos després d'aquella marxa, en la segona meitat de 1968, va desbordar el got de diferències i malentesos dins del FGCI de Reggio Emilia. Es tracta d'una mobilització unitària i pacífica sobre la situació a Indoxina, que haurà de tenir lloc a Florència i que compta entre els promotors, a més dels FGCI, també els joves d'Acció Catòlica, ACLI, i diverses associacions juvenils del món dels catòlics i demòcrates cristians.‎

‎La guàrdia és per desfilar sense banderes i amb espelmes enceses. Però com? —aquests joves es pregunten. El món s'alça i "ens envien amb la naixent Comunió i Alliberament per passejar-nos amb espelmes"? El conflicte esclata, la dissidència es fa pública i la secció es posa sota acció disciplinària.‎

‎Per què ens vam aturar en aquests episodis durant tant de temps? Perquè, com explica Gallinari, a partir d'aquí comença el camí que conduirà en poc temps a la constitució del grup anomenat "l'apartament", i després a l'expulsió de molts d'aquests joves membres del partit.‎

‎Però primer, Prospero relata un episodi indicatiu. La trobada, durant un pícnic a la muntanya cusca, amb un "cadre intermedi del PCI de Reggio" que, fingint governar les ovelles en una zona on "l'herba no creix i les ovelles com a màxim poden pasturar algunes arrels d'arbustos", custodien els braços de la festa, "amb la meticulositat d'un revolucionari professional".‎

‎En el període de finals del 68 al primer mes del 69, el camí es divideix entre els que "se centren en les espelmes de Florència" i els que, fins i tot entre grans estrats del PCI, no comparteixen la seva perspectiva. "Fora d'Itàlia de l'OTAN i fora de l'OTAN d'Itàlia" segueix sent una contrasenya no prohibida dins del PCI, com al contrari passarà amb els canvis posteriors decidits per Berlinguer.‎

‎A Miramare, prop de Rímini, on hi havia i es troba una base de l'OTAN, hi ha un enfrontament amb la policia, però també amb la línia de líders locals del Partit que parlen d'una mobilització "encoratjada per provocadors subtilment inserits a la manifestació".‎

‎Fins que un dels camarades que lidera la manifestació decideix treure el carnet del Partit i mostrar-lo, aviat imitat per molts altres militants, "per deixar clar a quina família pertanyen els disturbis". "El camí italià cap al socialisme ",escriu Gallinari, "continua sent l'únic punt fix per a aquests líders preocupats: cap a quin socialisme, però, és molt difícil d'entendre".‎

‎I el motor de la història corre ràpid. Molt més ràpid que l'esgotadora complexitat en què es produeix la coexistència de les diferents ànimes existents en el PCI. "La locomotora de la lluita de classes que està devorant els rails del planeta, i sembla haver guanyat un poder d'impacte imparable" accelera els esdeveniments, atrau l'entusiasme d'aquests joves. Un riu de lluita que desborda de París a Berlín, Roma, Torí, Milà amb un radicalisme al qual el PCI respon principalment amb excomunions i fins i tot amb pals.‎

‎És en aquest context que, en els primers mesos de 1969, un grup de joves militants de Reggio, entre ells Prospero Gallinari, van decidir llogar un pis a 200 metres de la seu del Partit. Un lloc on conèixer i estudiar els textos de Mao, els escrits de Che, Frantz Fanon... per a aquells que vulguin buscar respostes a fets fora de les tanques instal·lades fins llavors pel Partit.‎

‎Després, diu Gallinari, "vam descobrir el Quaderni Rossi de Panzieri, que ja havia estat al centre del debat d'extrema esquerra durant set o vuit anys, la Classe Operaia de Tronti, quaderni piacentini de Cherchi, Bellocchio, Bolonya, les publicacions de les edicions Oriente. Altres claus per rellegir la història recent d'Itàlia a partir de l'anàlisi política i les tesis elaborades per l'extrema esquerra que permeten il·luminar el nou escenari en construcció i representar l'element constituent d'una nova posició política i d'una nova identitat".‎

‎En lloc d'aprendre dels textos escrits, el grup, però, pretén anar a l'escola de lluites, buscar solucions concretes en el que cada vegada destacaria més com una creixent demanda de poder sorgida dels sectors populars.‎

‎És important recordar la composició del "grup d'apartaments". Bona part dels militants actius de FGCI convergeixen, alguns del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària, alguns anarquistes, alguns camarades sense partits que intenten acostar-se a la política, alguns catòlics del grup One Way, un moviment de joves catòlics estretament vinculat, als anys 60, a la realitat catòlica d'Amèrica Llatina i als moviments revolucionaris del continent.‎

‎No obstant això, arriba l'ultimàtum del PCI: els que persisteixin en la reunió a l'apartament seran expulsats. Alguns tornaran, d'altres seguiran aquest camí, que donarà lloc al Col·lectiu Polític Obrer i Estudiantat.‎

‎Però la ruptura, així com en l'anàlisi, es consumeix en la lluita de classes. El relat dels fets de l'1 de maig de 1969 a Reggio Emilia és emblemàtic. Els líders del PCI i els sindicats volen una manifestació unitària, sense banderes que divideixin la ciutadania. El "grup d'apartaments", que està recollint l'enuig dels joves treballadors dels turons circumdants i del camp, pensa diferent: volen, d'acord amb el clima de protesta que hi ha al país, que les manifestacions oficials es caracteritzin com a moments de lluita i identitat, que es remunten a un element de classe forta i comunista.‎

‎I així, tot i estar clarament marcats per la policia, el grup aconsegueix en la iniciativa organitzada radicalitzar aquesta manifestació. Des de les portes laterals apareixen alguns acompanyants amb anells de banderes vermelles, que es reparteixen a la manifestació i són rebuts amb entusiasme, mentre que un aplaudiment tronador surt del públic al costat de la carretera. Una part dels pals de les banderes es fa amb nanses de pickaxe: d'aquesta manera, als anys setanta, es va fer famosa com "l'Stalin".‎

‎Gallinari escriu: "Les tres primeres files de militants que estan al capdavant del nostre grup branden les banyes. Quan el cordó del servei de seguretat crea un buit entre nosaltres i la resta de la manifestació que entra a la plaça, la nostra avantguarda apunta els pals cap endavant i comença a cobrar. Ho havíem vist en reportatges televisius sobre enfrontaments amb suport d'estudiants en universitats i places japoneses, i ens va agradar. El cordó del PCI i el sindicat es trenca en un moment. Amb l'empenta de la càrrega, el nostre tros de desfilada es precipita cap a la plaça, sota l'escenari, cridant i cantant cançons de lluita. Alguna cosa realment es va trencar aquell dia a Reggio."‎

‎El nivell d'organització s'ha d'adaptar a les noves condicions. Es tracta d'un debat que travessa tots els grups i realitats polítiques presents en la confrontació italiana, que sorgeixen i es col·lapsen a la velocitat de les lluites. Hi ha molts cercles que reben el nom dels grans pares i mares del moviment obrer, i molts altres acrònims inspirats en els diversos corrents del marxisme i l'anarquisme. A Milà hi ha un fort moviment d'estudiants de la Universitat. Aviat neix Lotta Continua, Avanguardia Operaia, il Manifesto.‎

‎Mentrestant, el "grup d'apartaments" busca contactes i aliances fora de Reggio Emilia per a la construcció d'un nou projecte polític. El debat comença amb Renato Curcio i Mara Cagol, que acaben de consumar l'experiència de la Universitat Negativa de Trento, i estan convençuts —com altres militants de l'àrea de Treball Polític— que cal posar les tensions presents en el moviment obrer de les grans fàbriques de la metròpoli al centre de la investigació i la intervenció política.‎

‎Poc després, Raffaello De Mori, líder del Comitè Unitari Base (CUB) de Pirelli a Milà, també arriba a Reggio. Cubs també s'estan formant a Sit-Siemens, Alfa, Marelli, IBM, mostrant la gran fàbrica milanesa com el cor de la batalla. Curcio i Cagol abandonen Trento cap a Milà, intensificant els seus contactes amb el CUB de Pirelli.‎

‎El "grup d'apartaments" es va fusionar amb el Col·lectiu Polític Metropolità. Fora de la fàbrica, la unitat dels treballadors i els problemes socials produeix actes de desobediència i de negativa massiva a pagar el bitllet, que pesa sobre els sous dels treballadors que vénen de zones llunyanes. El lema: "Agafem el transport, no pagues el bitllet", se suma als lemes d'aquells que, a les ciutats del Nord, criden: "Recuperem la ciutat", i "La casa està ocupada, el lloguer no es paga".‎

‎La discussió, no només dins del CPM, se centra llavors en la necessitat de construir l'organització revolucionària, considerant real la possibilitat –atès el marc internacional i en el context de la crisi global del capitalisme– d'una perspectiva revolucionària i comunista. Els cursos sobre com construir còctels molotov comencen a Reggio, ja utilitzats en diverses ocasions en demostracions, però encara poc coneguts. El CPM evoluciona cap a la nova formació de l'Esquerra Proletària, que donarà lloc, el 1970, a la revista del mateix nom, després de la Convenció de Chiavari, que va tenir lloc l'any anterior.‎

‎En un pamflet titulat ‎‎Lluita i organització social a la metròpoli,‎‎s'afirma, amb referència a la massacre de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969, que la burgesia ja ha optat per la il·legalitat i, per tant, "la llarga marxa revolucionària a la metròpoli és l'única resposta adequada. Ha de començar avui i aquí."‎

‎En la reunió posterior de Costaferrata —erròniament transmesa a notícies com la Convenció de Pecorile—, sorgeix una opció subjectivament diferent de la dels grups, perquè neix de la consciència que "contra el mestre armat no cal anar desarmat". A l'Esquerra Proletària llegim: "Avui som forts, però seguim desarmats, no tenim una organització revolucionària. Construir l'organització capaç de liderar no la lluita per les reivindicacions, sinó el xoc polític amb el poder dels propietaris, és avui la primera tasca de l'autonomia proletària".‎

‎En el debat sobre el temps i les maneres de construir l'organització, el "grup d'apartaments" es desintegra. Les Brigades Roges van iniciar les seves accions propagandístiques, explica el diari Nueva Resistencia, ja en els primers mesos del 72. Així, Moretti, un dels fundadors de les Brigades Roges, explica l'arrelament a les fàbriques en el llibre-entrevista amb Rossana Rossanda i Carla Mosca titulat ‎‎Brigades Vermelles, un compte italià,‎‎publicat per Anabasi: "Una vegada, després del segrest de Macchiarini, un col·lega es va preguntar què produïa Siemens, i ell va respondre: telèfons i brigadistes, en la mateixa proporció".‎

‎Mentre l'esquerra italiana debatia ferotgement les formes jurido-parlamentàries i els mètodes revolucionaris, inclosos els violents, la burgesia ja havia decidit bloquejar qualsevol hipòtesi de transformació pacífica de la societat, com s'ha demostrat al llarg dels anys pel descobriment dels pactes secrets estipulats a l'OTAN, i com es va confirmar al llarg dels anys 70. , puntuada per les massacres estatals, encara inèdites. Una realitat que condueix a una valoració molt diferent de l'estratègia de "compromís històric".‎

‎Després de la massacre de Piazza Fontana, el debat sobre la ruptura revolucionària estava a l'agenda. Es van discutir les diferents estratègies a adoptar. Era necessari privilegiar la lluita massiva, o les massacres estatals també obligaven els comunistes a enfrontar-se a l'ús de la força? I si es considerava necessària qualsevol violència, quines formes hauria de prendre per entrellaçar les lluites massives i les necessitats organitzatives d'aquest període?‎

‎Preguntes que, com hem vist abans, van inflamar la dialèctica política dels grups d'esquerres del PCI en els anys immediatament posteriors a 1968-1969. Comú a tots els matisos, però, era la idea que calia evitar qualsevol por al bloc governant, i que el potencial massiu i fins i tot electoral acumulat per tota l'esquerra en la primera meitat de la dècada era suficient per imprimir una clara ruptura del poder demòcrata cristià establert a partir de 1948.‎

‎Com sabem, aquesta no era la posició del PCI. Després del cop d'estat a Xile contra Allende l'11 de setembre de 1973, el partit de Berlín va arribar a la conclusió que cap alternativa d'esquerres seria viable, en cas contrari Itàlia s'enfonsaria en el caos, afavorint solucions autoritàries. Les institucions nascudes de la resistència, va dir, precisament perquè van ser sotmeses a un atac, tant des de la dreta com des de l'esquerra, van haver de ser defensades amb una actitud prudent i responsable, que va evitar qualsevol possibilitat d'un cop d'estat com el xilè.‎

‎D'altra banda, ha afegit, qualsevol desviació d'aquesta "composició democràtica" era certament funcional a una mena de pla global destinat a evitar l'acord entre les "forces sanes" de la DC i els representants oficials del moviment obrer.‎

‎Llàstima que les "forces sanes" del partit majoritari relativa fossin en realitat les mateixes forces que van establir l'organització gladio paral·lela, preparant, segons indicacions nord-americanes, plans de reaccions armades a possibles victòries de l'esquerra. La defensa de l'Estat nascut de la Resistència va acabar sent així la defensa de les estructures de Gladio, del P2, i de tot el que es movia a l'ombra dels serveis secrets italians i de la CIA.‎

‎L'atac frenètic de l'extrema esquerra, considerat pel PCI gairebé un conjunt de provocadors contractats per l'enemic, va acabar debilitant l'únic front capaç de reaccionar amb certa combativitat davant les reals maniobres reaccionàries de l'Estat.‎

‎Els penalitzats van ser en primer lloc els anomenats grups (Lotta Continua, Avanguardia Operaia, PDUP-Manifiesto), als quals se'ls havia assignat la funció d'empènyer el PCI des de l'esquerra per continuar pel camí de l'alternativa.‎

‎Després, es va anul·lar l'expectativa de canvi generada entre les masses pels èxits electorals comunistes del 75-76. Finalment, es va produir una fricció creixent entre els aparells del PCI i el sindicat i els treballadors resistents a acceptar l'austeritat llançada pels governs de solidaritat nacional, i de la qual el PCI i les estructures confederals s'havien convertit en garants de la classe treballadora.‎

‎En aquest context, d'una banda, la lluita armada de la BR va créixer en intensitat i extensió, d'altra banda, la resposta estatal-policial coneguda com a emergència va prendre forma. L'emergència, producte de governs de solidaritat nacional i de la majoria parlamentària que els donava suport, basada en la retòrica de l'estat democràtic, apuntava a tot el que s'oposava a l'aliança DC-PCI.‎

‎Les organitzacions armades de l'esquerra van ser lluitades per tots els mitjans: des dels militars fins als psicològics, des de la política fins a la tortura, des del jurídic-criminal fins a la desinformació. L'emergència, però, va ser, des del principi, una cultura, una ideologia, una manera adequada d'entendre la noció de conflicte, segons la qual les lluites socials haurien d'estar dins dels límits establerts pels representants institucionals, o ser criminalitzades sense quart.‎

‎El moviment del 77 en sabia alguna cosa: un extraordinari calat de llenguatges crítics de la modernitat capitalista que va ser combatut per l'Estat, calumniat pel PCI i finalment anul·lat per la repressió i els muntatges judicial-policials. El mateix destí va ser l'Autonomia Obrera que, per suggeriment explícit del PCI, va haver de ser sotmesa a l'anomenada investigació del 7 d'abril, que va comportar l'empresonament d'un gran nombre dels seus dirigents.‎

‎L'aliança DC-PCI es va tancar així, amb un aparell repressiu de grans proporcions i un arsenal de símbols de seguretat, els espais de viabilitat política per a una oposició radical. I va donar la història d'aquell conflicte a la condemna de la memòria i a una emergència infinita. No es va fer cap pas en l'àmbit polític, com van proposar Gallinari i altres companys del grup històric de la BR, un pas, per dir-ho així, com el que van fer els tupamaros a l'Uruguai.‎

‎La història podria haver estat diferent després de llargs anys de compatibilitat del PCI amb la democràcia burgesa? Pot ser diferent? Potser sí, si deixem de veure l'acumulació de força legal com un actiu que només s'ha de gastar en vista de la lluita parlamentària, i no com un potencial per preparar i dirigir noves insurgències socials. El laboratori dels anys setanta segueix sent, en aquest sentit, una extraordinària forja sobre la qual construir.‎

<img alt="100 anys de partició: La llei sobre el govern d’Irlanda. Fer el món segur per a la hipocresia" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/muralbelfast-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="100 anys de partició: La llei sobre el govern d’Irlanda. Fer el món segur per a la hipocresia" /><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;">Aprofitant el centenari de la partició d’Irlanda, així com el de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil a Irlanda, l’Accent publiquem <a href="https://laccent.cat/tag/centenari-de-la-particio-dirlanda/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">un seguit d’articles</a> que reflexionen al voltant d’aquells fets i també de com són vistos i quina transcendència tenen avui encara. <hr style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: rgb(221, 221, 221); border-top-style: solid; box-sizing: content-box; clear: both; float: none; height: 0px; margin-bottom: 1em; margin-top: 1em; width: 724px;" />Existeix una mena d’ortodòxia històrica que apunta a la inevitabilitat de la partició fa un segle, ja que «hi havia dues nacions a Irlanda, ambdues amb dret a l’autodeterminació». [i] Aquesta escola de pensament també promou la noció absurda que la partició va sorgir de la ‘miopia’ nacionalista o insensibilitat a les preocupacions unionistes, en lloc de la intervenció dels unionistes de l’Ulster i dels seus aliats conservadors. [ii] De fet, l’establishment imperial britànic, inclosos els líders unionistes de l’Ulster, va deformar cínicament el concepte i va donar vida a un «Ulster» artificial per subvertir l’autodeterminació irlandesa pròpiament dita. La llei sobre el govern d’Irlanda [Government Of Ireland Act], que va rebre el consentiment reial dos dies abans del Nadal de 1920, va consumar aquesta perversió. L’evolució de la Llei posa al descobert l’agenda imperialista i reaccionària que fonamentava la divisió d’Irlanda, una realitat amb implicacions significatives en l’actualitat.<div class="FFpbKc" style="box-sizing: border-box;"><div class="ZTPlmc" style="box-sizing: border-box;"><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25933" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 239px;"><img alt="" class=" wp-image-25933" height="301" sizes="(max-width: 229px) 100vw, 229px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/carson-300x394.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/carson-300x394.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/carson.jpg 381w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="229" />Edward Carson</div>Durant la segona lectura de la Llei Sobre el Govern d’Irlanda a finals de març de 1920, el líder unionista de l’Ulster, Edward Carson, va donar una expressió plena a la justificació imperial de la partició i al menyspreu general dels pobles sotmesos que lluitaven per la independència. Tornat recentment de Belfast, on el Ulster Unionist Council (UUC]), format per resistir al Home Rule (Autonomia), havia acceptat la seva pròpia versió d’un tancat fortificat de sis comtats, sempre que tinguessin la paella pel mànec, Carson va escopir menyspreu cap a “frases fictícies” com “autodeterminació a Irlanda, perquè ningú es proposa donar autodeterminació “. Va procedir a burlar-se d’altres” fraseologies ridícules “, com la de Woodrow Wilson,”fer el món segur per a la democràcia!”, que va descartar com “fer el món segur per a la hipocresia”. Dins d’aquesta mentalitat imperialista, l’autodeterminació proporcionava una “palanca als vostres enemics mitjançant la qual podrien, sota l’aparença de la llei constitucional, obtenir resultats que sabeu que en el vostre cor seran absolutament fatals per a tot l’Imperi”. De fet, Carson va rebutjar la teoria d’una nació, i més encara de dues, quan declarà que “Irlanda mai va ser una nació”. [iii] Durant el mateix debat, el primer ministre britànic, David Lloyd George, va admetre lliurement que no tenia “absolutament cap dubte” que “una emfàtica la majoria” a Irlanda exigiria “independència i una República d’Irlanda” si se’ls concedís l’autodeterminació. No obstant això, l’Imperi mai no consentiria, ja que amenaçava el seu propi interès. [iv] Com de Valera diria memorablement més tard de l’actitud de Churchill davant la neutralitat irlandesa: “La necessitat de Gran Bretanya s’havia de convertir en un codi moral i que quan aquesta necessitat esdevingués prou gran, els drets d’altres pobles no comptaven”. [v]</div></div><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">El rerefons: Carson, l’Ulster Covenant i les llàgrimes de cocodril</h3><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25932" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 240px;"><img alt="" class="wp-image-25932" height="347" sizes="(max-width: 230px) 100vw, 230px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/jamescraig-300x452.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/jamescraig-300x452.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/jamescraig.jpg 398w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="230" />James Craig</div>Mitjançant l’oposició unionista al home rule, el nord va iniciar el procés que va conduir, de forma gradual, a la partició. Fins i tot abans de la formació dels Voluntaris Irlandesos (el futur IRA) el 25 de novembre de 1913, la Ulster Volunteer Force (UVF) havia reclutat més de setanta-sis mil homes. [vi] El 1911, els protestants representaven el cinquanta-sis per cent del població als nou comtats de l’Ulster. El fet que els governants locals ocupessin la majoria dels escons parlamentaris després del gener de 1913 (disset contra setze escons per als unionistes) va apuntar al fet que tots els orangistes podrien ser protestants, però no tots els protestants eren orangistes. No obstant això, durant la Primera Guerra Mundial, l’equivalència entre protestant i unionista tenia generalment, sobretot a través de l’Orde d’Orange, una “organització peculiar”, que “fomentava el sentit de comunitat” i “institucionalitzava l’instint de superioritat racial sobre els catòlics conquerits”.[vii] De fet, el 1906, James Craig es va descriure a si mateix com “un orangista primer i un membre del parlament després”. [viii]Mentre que l’orangisme formava el fonament ideològic de l’estat protestant de Craig per a un poble protestant, el seu UUC, formada el 1905, va establir les seves bases, emergint de les demandes de l’elit comercial de Belfast per a un moviment provincial amb més independència del toryisme britànic. [ix] L’UUC també va plasmar el domini virtual de Belfast sobre la política unionista de l’Ulster, amb el seu secretari, Richard Dawson Bates, el futur ministre d’Afers Interns del nord, el “mestre mecànic” de la “maquinària” política situada a l’Antic Ajuntament de Belfast, que “tenia tot els fils d’una complexa xarxa d’organitzacions a les seves mans “. [x] No obstant això, el Partit Unionista de l’Ulster a Westminster encara va protegir-se sota el paraigua conservador fins als ‘troubles’ moderns, i tots dos grups van operar dins de la mateixa elit imperial. De fet, tant Craig com el seu col·lega, Lord Londonderry, tenien carreres prometedores, amb aquest últim lamentant en privat “l’estret i egoista esperit de Belfast” el 1922 i admetent que, un cop complerta la seva “missió”, tenia intenció de “tornar al lloc d’on vinc i  deixar Belfast per dirigir els Sis Comtats.” [xi]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25935" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-25935 size-thumbnail" height="197" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/church-carson-tory-300x197.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/church-carson-tory-300x197.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/church-carson-tory.jpg 401w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Churchill i Carson en un acte del partit tory</div>El nomenament d’Edward Carson com a líder unionista el 1910 es basava en el seu estatus elevat dins de la mateixa elit, combinat amb la seva habilitat oratòria i la seva capacitat per accedir als passadissos del poder i exercir pressió sobre la política executiva. De fet, abans de la Primera Guerra Mundial, «la seva influència tenia unes proporcions gairebé carismàtiques».[xii] De fet, Carson passava molt poc temps a l’Ulster, a excepció d’esdeveniments de propaganda i reunions executives de la UUC. Ronald McNeill va descriure la campanya eduardiana contra el domini domèstic com un “triomf d’organització” per a Bates, que “sempre va saber què passava a tots els racons i com recórrer a l’home adequat per a qualsevol feina particular’. De fet, «el mateix Carson, amb molta intel·ligència, va prestar poca atenció als detalls, feliçment no li calia fer-ho, ja que tenia al seu costat al capità James Craig i al senyor Bates, dos homes amb un autèntic geni d’organització i infatigables a l’hora d’alleujar ‘el cap’ de tota feina i preopcupació innecessària[xiii] Carson, per tant, va generar una política amb l’objectiu d’influir en el govern i esperava que Bates preparés el consentiment i organitzés la logística a l’Ulster, o, tal com va explicar en confiança el 1919, mentre el govern elaborava el seu esquema de partició, “és només per la unitat que podem esperar mantenir la nostra posició als consells de l’estat i fer complir la nostra política d’obtenir per a l’Ulster tot allò que es creu essencial”. [xic]El seu famós discurs de Lord en resposta al Tractat Anglo-Irlandès ha configurat en part el llegat de Carson com un patriota liberal desinteressat i desinteressat: ‘Quin ximple que vaig ser. Jo només era un titella, així com l’Ulster, i Irlanda també, en el joc polític que havia d’aconseguir el partit conservador al poder”. [xv] De fet, fins i tot els seus millors biògrafs han demostrat un” esperit de pietat no oficial “. [xvi] De la mateixa manera, Roy Foster va descriure “Carson (que seguia sent un liberal unionista)” com un “brillant advocat de Dublín”, que va ascendir “per les vies d’avanç obertes a un intel·ligent protestant irlandès”. [xvii] Val la pena qüestionar aquestes credencials “liberals” de Carson, però. Foster va remarcar amb ironia que “la percepció de l’Ulster sobre el Home Rule pot semblar ridículament extrema retrospectivament, però l’estat d’ànim era d’exaltació” [xviii]. – punt. Després d’una carrera jurídica privada dedicada a defensar propietaris notoris, atacar sindicats, justificar l’agressió imperial i processar Oscar Wilde, al parlament Carson va votar constantment per protegir l’establiment anglicà i per oposar-se als interessos dels llogaters irlandesos i treballadors britànics, així com de totes les propostes a democratitzar el parlament i reformar o ampliar el dret a vot. Durant un debat sobre la reforma de la llei dels pobres el 1912, Carson va defensar que “els pobres capaços si es conduïen bé podrien situar-se a les colònies de treballadors, si es portaven malament als centres de detenció”. [xix] L’estudiant de la història irlandesa haurà de lluitar per trobar qualsevol tractament sostingut del caràcter reaccionari de la classe dominant britànica.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25925" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-25925 size-thumbnail" height="168" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920-300x168.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920-300x168.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920-620x348.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920-768x431.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920-940x527.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/GOIAct-23des1920.jpg 1194w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Aprovació de la Llei de Govern d’Irlanda pel parlament britànic</div>Com es van comportar aquests lleialistes del morro fort dins l’establishment britànic? Foster assenyala que “la qüestió de l’Ulster va arribar a la política britànica com la qüestió per mitjà de la qual els interessos terratinents i plutocràtics van decidir enfrontar-se a les polítiques de benestar de Lloyd George”. [xx] En lloc de detallar aquest punt crucial, Foster es limita a descriure (acríticament) la racionalitat “pròpia” dels tories per les seves tàctiques inconstitucionals: la seva afirmació demagògica segons la qual els liberals s’havien beneficiat d’un “ús il·legítim de la majoria parlamentària” i havien estat “segrestats en una negociació corrupta” pels nacionalistes irlandesos. Tot i això, s’anima al lector a creure que els conservadors, amb el seu nou líder, Andrew Bonar Law, només estaven fent un bluf. Aparentment, la idea que hi havia coses més fortes que les majories parlamentàries representava una mera florida retòrica dirigida a Ulster, “on les paraules eren considerades segons el que deien”. [xxi] De fet, en una coneguda carta privada del juliol de 1911, Carson havia descartat explícitament aquest tipus de teatre, assegurant a Craig que “no estic per un simple farol i a no ser que els homes estiguin preparats per fer sacrificis … la retòrica de resistència no serveix de res”. [xxii]De la mateixa manera, segons un altre historiador revisionista, Paul Bew, el motí de Curragh el març de 1914, quan els oficials de la guarnició irlandesa van amenaçar amb dimitir en lloc de mobilitzar-se contra la UVF, apareix com una aberració, un malentès menor – “una mena motí preventiu”, un mes abans que “oficials de duanes i policia col·laboressin en la trama de tràfic d’armes de Larne.” [xxiii] Per a Foster “els supòsits i prejudicis polítics d’alguns oficials d’alt rang havien imposat a un inepte Secretari de Guerra una admissió potencialment desastrosa.” [xxiv] L’admissió -que l’exèrcit tenia la intenció de desafiar un govern elegit democràticament, un cop d’estat preparat entre el inveterat lleialista irlandès i futur cap d’estat major, Sir Henry Wilson i Bonar Law el mes anterior- eren coses aparentment inofensives.Després de la guerra, el govern de coalició va afirmar òbviament que no tenia cap interès egoista a Irlanda. Tot i això, per damunt de qualsevol altre individu, Lloyd George va deure el seu nomenament com a primer ministre el desembre de 1916 a Carson. De fet, els mateixos conservadors que van desafiar la sobirania del parlament, van donar suport obertament al “motí” de Curragh i van finançar el tràfic d’armes de Larne el 1914, dominaren l’aparell del seu govern [xxv]. El fonament era clar: l’elit política britànica donava suport a l’Ulster per subvertir el Home Rule i, en el seu defecte, dividir el país convertint qualsevol estat irlandès independent en una possessió britànica virtual. Durant la Conferència del Palau de Buckingham de 1914, Lord Milner, el “patriota de la raça” i arxi-imperialista britànic, va aconsellar a Carson que “es mantingués ferm com a mínim pels sis comtats”, tot i que va afegir: “No hi ha cap virtut particular als comtats … sempre que l’àrea exclosa sigui un bloc sòlid “. [xxvi] Després de l’aixecament de Pasqua, Lloyd George va informar a Carson que “hem de deixar clar que l’Ulster no s’unirà, tant si ho vol com si no, amb la resta d’Irlanda”.[xxvii] Sí, l’oposició conservadora al Home Rule es basava en la conveniència, però funcionava dins d’un marc imperial definit. Quan alguna forma d’autogovern irlandès va semblar inevitable, la posició imperialista es va transformar en jugar la carta Orange per enfonsar el projecte d’entrada i exigir un enclavament Orange que subjectés la nova entitat.A principis de 1919, arran de l’armistici i després de l’allau electoral i del mandat aclaparador del Sinn Féin per a una república, el pensament unionista i conservador es va consolidar a l’ombra de la propera Conferència de Pau, que podria vincular la ‘causa d’Irlanda i la causa de Polònia’. En una sèrie de cartes a unionistes del sud ansiosos per la perspectiva de la partició de sis comtats, el líder unionista de l’Ulster, Hugh de Fellenberg Montgomery, va explicar la cínica adopció de l’autodeterminació per a “l’Ulster”. Va afirmar que “tan fort com sembla l’argument britànic pel que fa a la seguretat del regne, l’única manera d’atacar la posició amb èxit en l’actualitat és treballar el dret del nord-est a l’autodeterminació per tot el que val la pena”. Va deixar clar que això acabaria amb la “perillosa noció d’Irlanda com una Nació”, ja que “cap acord de Home Rule podria funcionar permanentment sense l’Ulster”. [xxviii] En altres llocs va excusar “aquesta política d’aspecte egoista” per tal “d’aconseguir qualsevol simpatia popular per a Gran Bretanya ” ja que “cal convèncer tota mena de persones amb qualsevol mena d’arguments … si no poguéssim salvar tot el país … sempre que es mantingués alguna fracció del país – encara que només fos un Sortint d’Ypres- el país no estaria perdut”[xxix] Montgomery no només va assenyalar que l’elit adoptava l’autodeterminació per manipular l’opinió pública i emmascarar el nu imperialisme, sinó que també va identificar clarament la partició com a estratagema per engabiar la independència del futur estat irlandès.Quan el Projecte de llei sobre el govern d’Irlanda va rebre la seva segona lectura el març de 1920, el líder conservador, Andrew Bonar Law, va manifestar en públic de manera inequívoca de la motivació real de la partició i de les consideracions imperials que sustentaven la política governamental. Law va criticar la “xerrameca vague” del Partit Laborista sobre la concessió de l’autodeterminació a Irlanda, caracteritzant la posició com “viure al món amb els ulls tancats”. Law, a més, va renyar-los per  l’ “error infantil” d’ignorar la centralitat d’Irlanda “en la seguretat nacional”. En resum, l’autodeterminació de les possessions imperials “mai havia estat adoptada per cap nació en la història del món, excepte després de la derrota i sota obligació”. [xxx] El rerefons històric de la hipocresia revisionista moderna sobre la teoria de les dues nacions o el principi de consentiment, és que, fa un segle, els unionistes de l’Ulster i els seus aliats britànics també l’utilitzaven de manera hipòcrita, ja que els seus propis enunciats privats, i fins i tot públics, van mostrar poc o cap interès i, de vegades, un menyspreu abjecte pels suposats principis democràtics que hi ha darrere l’autodeterminació, fins i tot per als Sis Comtats (i menys els Nou que realment formen l’Ulster), i encara menys interès pel principi de “consentiment” dels revisionistes.A més, aquest rebuig d’Irlanda una Nació i exigir que els unionistes de l’Ulster es mantinguessin dins del recinte imperial no operava en cap premissa de la teoria liberal wilsoniana, sinó en el discurs cru de la supremacia racial. Durant la crisi del Home Rule, Andrew Horner, el diputat unionista de South Tyrone, va argumentar que “l’únic ascendent que coneixia a Irlanda era l’ascendència de la indústria sobre la mandra, de la intel·ligència sobre la ignorància i de l’estalvi sobre el malbaratament [sic], i cap llei del Parlament podria canviar aquelles característiques de la raça que habitava aquesta illa”. Robert Lynn, diputat unionista i editor del Northern Whig (a qui el pistoler i pogromista lleialista Fred Crawford “hauria confiat la meva vida” [xxxi]) es va fer ressò d’aquests sentiments després de la partició, proporcionant el to d’actituds unionistes que fonamentaven la teoria de les Dues Nacions el 1921, quan va identificar “dos pobles a Irlanda, un treballador, respectuós de la llei i temerós de Déu, i l’altre mandrós, assassí i deslleial”. [xxxii] Podem desestimar fàcilment el racisme Orangista de principis del segle XX, però no podem ignorar la seva centralitat per una elit imperial responsable de decisions de significació global sísmica.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25956" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 341px;"><img alt="" class="wp-image-25956" height="311" sizes="(max-width: 331px) 100vw, 331px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/caricaturaracista-300x282.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/caricaturaracista-300x282.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/caricaturaracista-620x584.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/caricaturaracista.jpg 647w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="331" />Caricatura racista (i masclista) antiirlandesa de la premsa britànica.</div><div class="mceTemp" style="box-sizing: border-box;">Quan Gladstone no va implementar el Home Rule, el seu adversari conservador, Salisbury, va dir que els irlandesos, com els hotentots i els hindús, no eren aptes per a l’autogovern. Durant la crisi que va envoltar la tercera Llei del Home Rule, Milner va formar la Lliga de Defensa de la Unió de l’Ulster per rescatar “la colònia de colons blancs de l’Ulster de la submersió en un mar de celtes inferiors”. [xxxiii] Carson va opinar més tard en privat que els catòlics irlandesos estaven “realment lluny de ser civilitzats” i que” els celtes no han fet res més que crear problemes i desordres a Irlanda. [xxxiv] El principal aliat de Milner en aquesta empresa era Walter Long, l’exdirigent dels diputats unionistes irlandesos a Westminster abans del nomenament de Carson.  Long va optar per a la direcció tory el 1911 després de la renúncia de Balfour, però es va retirar a favor de la selecció de Bonar Law com a candidat d’unitat. El mateix Carson estava a punt de concórrer-hi, però va optar per liderar la resistència al Home Rule a l’Ulster. La comissió parlamentària de Long va elaborar els plans per a la partició de sis comtats, que van conduir a la llei de govern d’Irlanda (Government Of Ireland Act). James Craig, un ministre subaltern del seu departament, va informar a Long que els unionistes no podien controlar ni volien nou comtats. [xxxv] Una vegada més, aquesta política girava sobre un pivot imperial, que funcionava a nivell mundial. Així, tot i que Carson s’havia conformat amb la partició de sis comtats fins i tot abans de la guerra, les seves llàgrimes de cocodril al parlament, arran del Tractat, indiquen el seu amarg ressentiment que els seus antics aliats plutocràtics havien abandonat els altres vint-i-sis comtats (inclòs el Dublín de Carson) a les barbaritats dels celtes incivilitzats.</div><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">De la Convenció a Carsonia, 1918-1919</h3>Un examen de les proves, per tant, minà fatalment la teoria de les dues nacions: l’autodeterminació per a una nació de l’Ulster no tenia sentit; l’operació intentava subvertir l’autodeterminació. El protagonisme del concepte dins d’Irlanda va sorgir en part dels Catorze punts de Woodrow Wilson de gener de 1918, que pretenien fer el món segur per a la democràcia i garantir la pau futura garantint l’autodeterminació de les petites nacions sota seguretat col·lectiva i la Societat de les Nacions. Aquest article no avaluarà la qüestionable bona fides dels Estats Units en termes d’aquests principis, sinó que repassarà l’evolució i la manipulació del concepte d’autodeterminació per part d’una elit imperial que vol mantenir els seus interessos estratègics a Irlanda.Es podria afegir, però, que el ‘timing’ de Wilson va resultar poc propici per als unionistes de l’Ulster i els seus aliats més durs dins l’establishment tory. La coalició de Lloyd George havia establert una Convenció Irlandesa l’estiu anterior per aplacar l’opinió dels EUA sobre Irlanda. Els unionistes de l’Ulster es van enfrontar a pressions per cedir en termes d’Unitat Irlandesa, mentre que les perspectives de victòria a la guerra continuaven sent incertes. El gener de 1918, Long va confiar a Carson que la renúncia d’aquest últim al gabinet ‘m’acosta a fer-me maleir Irlanda i totes les seves obres. Les “estrelles en els seus camins” semblen estar treballant per al Kaiser i els seus gossos infernals “. [xxxvi] Al febrer, Carson es va sentir impulsat a fer una carta proposant “un sistema de federació per a tot el Regne Unit”, ja que la Unió “Malgrat tot, es pot preservar segons els principis d’una autèntica federació”, un suggeriment estrany donat el consens actual sobre la inevitabilitat de la partició. [xxxvii] Una setmana després, l’aleshores Lord Salisbury va consentir la proposta federal de Carson, afegint, però, que ” segurament hem de començar derrotant l'”Irlanda una nació”. ‘ [xxxvviii] Argumentar que la partició va sorgir d’una teoria de dues nacions o el doble dret a l’autodeterminació constitueix una perversió barroera de les proves.Més aviat, la perspectiva intransigent rebutjava constantment la democràcia. Mentre Carson reflexionava sobre el federalisme, un terratinent lleialista del sud va expressar el seu menyspreu per l’hoi polloi, afirmant que ‘els Sinn Feiners i els joves sacerdots … no volen res més que la “completa independència”. El govern lliurarà seriosament el país a aquesta mena de gent?’ [xxxix] De la mateixa manera, Montgomery va aconsellar Lord Londonderry que no adoptés el principi d’autodeterminació si això situava “una de les portes de la Ciutadella d’un Imperi que lluitava per la seva la vida en mans de simpatitzants amb l’enemic”. [xl] Londonderry, elogiat per molts historiadors revisionistes com el ministre “liberal” d’Educació al gabinet unionista de Craig, va defensar posteriorment el feixisme britànic i es va fer amic de Hitler. En correspondència privada el 1922, va donar algunes indicacions del menyspreu de l’elit cap als nacionalistes irlandesos en negar-se a “subscriure’s a l’escàs pensament que es pot esperar en una petita illa, que parla una llengua que ningú no entén, egocèntrica, orgullosa i massa delicada”. [xli] Posteriorment, Londonderry es va negar a viatjar a Dublín després del tractat, ja que estava ressentit amb en “govern en mans de gent que durant generacions ha atrofiat la qualitat de governar, sent massa mandrosa o massa estúpida per prendre els engranatges del poder per mèrit enlloc de fer-ho amb l’assassinat “. [xlii]Mentre Montgomery i Londonderry combatien a la rereguarda contra les demandes d’Unitat Irlandesa a la Convenció, la revista de dretes Spectator va promoure el dret recíproc d’Ulster a l’autodeterminació. L’exredactor del Northern Whig i futur representant unionista a la abortiva Boundary Commission (Comissió de fronteres), Joseph Fisher [xliii], va aconsellar a Montgomery que els unionistes de l’Ulster no havien de parlar massa autodeterminació i només emprava la teoria de les dues nacions com a “reductio ad absurdum ; recentment ha entrat en el camp de la política pràctica”, però “mai no l’hem demanat ni l’hem acceptat per si mateixa.” [xliv] Montgomery va advertir als delegats de la Convenció Unionista que la “fal·laç” i “bolxevic” [sic.] doctrina de l’autodeterminació només es podria evitar a Irlanda, si els unionistes “insisteixen en el mateix dret per als comtats del nord-est”. Després va lamentar les inevitables reformes democràtiques futures i la desaparició del “dret constitucional immemorial de la Cambra of Lords a vetar o aturar la legislació’. [xlv] L’adopció conservadora i unionista del principi d’autodeterminació per a un Ulster truncat constituïa, per tant, un exercici totalment cínic.La posterior Llei del Govern d’Irlanda va ser dissenyada per fer Irlanda segura per a la hipocresia. James Stronge, el principal delegat dels Orangistes i de la UUC, va esbossar inequívocament la posició el febrer de 1918. Com a “unionista de base imperial”, va oposar-se al “domini del Home Rule” ja que conduiria a una “República irlandesa hostil a l’Imperi”. De fet, Stronge va expressar la seva infelicitat davant el ‘govern cada dia més compromès amb la doctrina de “l’autodeterminació de les nacions “,’ que els deixava “oberts a l’acusació d’hipocresia”. En aquest sentit, “l’únic camí segur” era  “mantenir-se ferm contra el Home Rule” i insistir “que l’Ulster no hi seria introduït sense el seu consentiment.” Per tant, els “nacionalistes”[sic.] haurien de “seguir a la Unió fins que puguin persuadir els unionistes d’adoptar el Home Rule” [xlvi] Durant el debat parlamentari sobre el discurs il·legal de Carson del Dotze de Juliol que amenaçava de reorganitzar la UVF, el germà petit de Salisbury, Lord Hugh Cecil, va demanar l’exclusió de l’Ulster en línia amb “el desig de la població, la doctrina de autodeterminació -una expressió de la qual no sóc  un gran admirador-” el que no resultava un suport gaire contundent. [xlvii]Acabada de la Conferència de Pau, Lloyd George va dirigir la seva atenció a Irlanda i la implementació de la partició de sis comtats i un parlament de Belfast, anunciant la política al parlament el desembre de 1919. El diputat laborista, Arthur Henderson, va descriure la partició “com un triomf per a la dictadura de la minoria”, que és “totalment incompatible amb els principis d’una democràcia sòlida i real”. A continuació, va destacar l’abandonament de l’opció dels comtats, ja que ‘ni tan sols es proposa consultar a la gent de l’Ulster atorgant-los el dret a un vot dels comtats. Si està malament forçar qualsevol altre comtat de l’Ulster contra la seva voluntat a formar part d’un parlament de Dublín per a tota Irlanda, ha d’estar malament igualment obligar a qualsevol comtat d’Ulster contra la seva voluntat a formar part d’un parlament de Belfast. Quins són els fets pel que fa a l’Ulster? ’[xlviii] Els fets sobre el terreny a l’Ulster canviarien fonamentalment a causa de la intervenció de la direcció unionista de l’Ulster al llarg de l’any següent.<h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">L'”Ulster de Carson” i el Pacte abandonat</h3><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25949" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 362px;"><img alt="" class="wp-image-25949 " height="202" sizes="(max-width: 352px) 100vw, 352px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant-300x172.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant-300x172.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant-620x356.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant-768x440.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant-940x539.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/1280px-Sir_Edward_Carson_signing_the_Ulster_Covenant.jpg 1280w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="352" />Acte lleialista de signatura del Pacte de l’Ulster (Ulster solemn League and Covenant) contra el Home Rule irlandès. 28 de setembre de 1912</div>En el setè aniversari del Dia de l’Ulster, la signatura  de la Solemne Lliga i Pacte de l’Ulster (1912) (Solemn League and Covenant), Carson va escriure a Bates comprometent-se a combatre “la conspiració contra les nostres llibertats civils i religioses avalada per cruels assassinats a Irlanda i mentides i tergiversacions a Amèrica.” Reveladorament, va concloure que “mantenim el nostre pacte amb lletra i esperit i amb l’ajut de Déu derrotarem els nostres enemics com ho fèiem abans”. [xlix] En realitat, Carson havia marcat sis comtats (tot i que el Pacte era per als nou comtats de l’Ulster) com el seu mínim irreductible en qualsevol acord de partició ja el 1913 i la UUC a l’Antic Ajuntament de Belfast havien acollit discretament la partició permanent de sis comtats el juny de 1916. [l] Retrospectivament, el líder de la UVF de Tyrone, Ambroise St Quentin Ricardo, va recordar que “James Craig … va parlar amb mi durant una hora sobre el seu pla de 6 comtats. Li vaig dir que creia que s’havia tornat boig! ’[li]Al maig de 1917, Lord Curzon, ex virrei d’Índia, particionista de Bengala i futur secretari d’exteriors, va redactar un esquema que permetia als comtats votar sortir d’un parlament irlandès amb una majoria del cinquanta-cinc per cent, amb el propòsit transparent d’habilitar una minoria a Tyrone i Fermanagh per decidir la qüestió”. [lii] El manifest electoral del govern de la coalició britànica de 1918 contenia el Home Rule amb exclusió de sis comtats. Això va portar Carson a informar Craig que “Estem en aigües tranquil·les en aquest moment”. [liii] Posteriorment va confiar a Montgomery que “la nostra política hauria de ser que, en cas que es trobés que la devolució era una necessitat, exigim una parlament subordinat de l’Ulster”. [liv]Al febrer de 1920, Joe Devlin, el diputat nacionalista constitucional de West Belfast, va predir “un Parlament … per a sis comtats” que establiria “una partició permanent … continuant amb tots els sofriments i la tirania dels nostres dies, però en pitjor estat”. [lv] Posteriorment va afirmar que el govern tenia “un acord clar i definitiu amb Sir Edward Carson, i que qualsevol intent d’estendre la zona es trobaria amb la seva hostilitat més forta”. [lvi] La correspondència de Carson amb Bates ho demostra. Abans del vot crucial de la UUC sobre l’esquema, va afirmar que “la situació amb què ens enfrontarem serà la més difícil i crítica que hagi sorgit i plena de conseqüències per a l’Ulster i per a tota Irlanda en el futur de tal manera que qualsevol acció massa precipitada o massa considerada ha de ser descartada. Per tant, espero sincerament que tots els nostres amics tinguin la ment oberta”. Carson va esbossar les implicacions imperials més àmplies que hi havia darrere de la partició de sis comtats, que es recolzaven en “no només interessos locals o personals”, sinó que els unionistes haurien de “tenir una visió àmplia respecte a l’orgull que sentim i que fem tot el possible pel Regne Unit i l’Imperi en general. “[lvii]El cap de l’Orde d’Orange va afirmar que Bates, “com alguns altres … pensa massa exclusivament Belfast  en els seus punts de vista”, tot i que estava “reconciliat … amb la idea de partició. Un pensa que si no tenim amics al sud de les muntanyes de Newry, potser seria millor traçar-hi la frontera i ser francament “britànics occidentals” i no irlandesos. [lviii] El setembre de 1919, el comitè parlamentari de Walter Long va recomanar la partició de sis comtats amb parlaments duals de Belfast i Dublín elegits per representació proporcional. La Llei de Govern d’Irlanda, aprovada el desembre de 1920, reflectia aproximadament aquestes propostes, però també contenia disposicions perquè un Consell d’Irlanda coordinés els assumptes d’interès comú dels dos parlaments. Tanmateix, això representava una simple disfressa per a la decidida defensa que féu el govern de la partició. [lix]L’acceptació per part de la UUC de la proposta de Llei de Govern d’Irlanda el 10 de març de 1920 amenaçava de dividir l’Unionisme de l’Ulster, ja que els delegats de Cavan, Monaghan i Donegal naturalment se sentien traïts. [lx]Ricardo va dimitir per “ira i disgust” i va afirmar que “Carson el dia 10 va caure del pedestal on molts l’havien col·locat.[lxi] En altres llocs, va criticar “l’estreta camarilla de Belfast” que governava des de l’Antic Ajuntament i va afirmar que representava “una forta minoria de lleialistes” que desitjaven donar “als firmants del Pacte una oportunitat … per evitar el trencament del Pacte de l’UIster”. [lxii] Això va conduir més aviat vàcua introspecció sobre el significat real del Pacte de 1912. Tot i això, en última instància, com va escriure privadament el delegat de la UUC, John Gunning-Moore, “tota la qüestió de la ‘violació del Pacte’ passa pels números … un parlament dels nou comtats seria tan dèbil que seria [gairebé] immediatament absorbit per un de Dublín.”[lxiii] El delegat de Dungannon, Barry Meglaughlin, va proporcionar encara més detalls fantasiosos<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">si s’inclouen els nou comtats d’aquí a cinc anys, hi haurà una majoria nacionalista i aquesta feina ja ha començat en una mesura molt més seriosa del que la majoria imagina. Hi ha fons proporcionats en diferents centres per a la compra de propietats per nacionalistes a prop de les diverses ciutats de l’Ulster i, fins i tot, s’estan reclutant nacionalistes provinents de les zones del mig, sud i oest  fins a un punt tan alarmant que, fins i tot amb els sis comtats, hauríem d’estar vigilant constantment. Alguns dels nostres pregunten què és el que ens impedeix fer-ho, però sé per amarga experiència que no podem fer-ho, de manera que no tenim el poder de l’Església al darrere per obligar el nostre poble a venir … com coneixeu l’altre bàndol en tenen cent per cadascun dels nostres al sud i a l’oest sobre els quals operar. [lxiv]</blockquote>Montgomery, doncs, va reconèixer el “considerable triomf” de Carson en aconseguir que Tyrone i Fermanagh “s’incloguessin al tancat del Nord (Northern Pale)” i va expressar la seva preocupació que, “si tot es torna a remenar, podem ser els que patirem”. [lxv] Una considerable minoria, però, compartia l’opinió d’una delegada de la UUC “que ja no volia ser membre d’un Consell que deliberadament i sense vergonya va trencar la Solemne Lliga i Pacte … Pot haver estat convenient i digne d’estadista trencar-la, però no honorable. [lxvi] El 5 de maig, Carson va assistir a una reunió d’urgència de la UUC que va rebutjar aclaparadorament l’extensió de l’autoritat del parlament del nord a nou comtats. Clarament, la política unionista “no era una qüestió d’ètica i honor, sinó una qüestió d’aritmètica.”[lxvii] James Craig i altres unionistes destacats van deixar clara la seva posició:“els sis comtats són la ciutadella de l’unionisme de l’Ulster. Si no podem mantenir els llocs avançats, hem de rebutjar l’oferta de la posició indisputada de la ciutadella? … El Pacte no es pot interpretar com un pacte per al suïcidi “.[lxvii] Si hi havia espai per a una democràcia en funcionament dins d’aquest acord apareixia com un punt irrellevant.El supremacisme que fonamentava la partició de sis comtats reflectia la lògica dels intents de Lloyd George de consolidar la posició de l’unionisme de l’Ulster, tot frenant la desenvolupament de la campanya de l’IRA. Després d’haver aconseguit l’acceptació de la partició de sis comtats, la direcció unionista va iniciar algunes tasques de manteniment interns a l’Ulster Pale i, d’acord amb el govern, va iniciar una purga de tota dissidència política. Aquesta campanya va rebre cobertura ideològica en un atac generalitzat contra la percepció de salvatgisme republicà. Tot i que les estadístiques reals del conflicte i la legitimitat del mandat del Sinn Fein per a una república minen aquesta retòrica, la seva eficàcia semblava òbvia, o, “les afirmacions de les atrocitats dels seus oponents eren exagerades, però el valor propagandístic d’aquestes històries era immens”. [lxix]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25954" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-25954" height="300" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill-300x300.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill-300x300.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill-620x620.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill-768x768.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill-940x940.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/lloydgeorge-churchill.jpg 1200w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Lloyd George, Primer Ministre, i Winston Churchill, Secretari de Guerra.</div>A cada pas, el govern de coalició coincidia amb l’instint coercitiu supremacista de l’unionisme de l’Ulster. Lloyd George va expressar el fonament imperialista més ampli, quan va confiar a Churchill el 10 de maig de 1920 que «no podem deixar les coses tal com són. De Valera ha desafiat particularment l’Imperi Britànic i, tret que sigui rebutjat, l’Imperi semblarà ximple”. [lxx] Kenneth Morgan ha descrit la conducta de la coalició a Irlanda com” el capítol més negre de la política del Govern en qualsevol teatre, un monument a la ignorànica, al prejudici racial i religiós i a la ineptitud. [lxxi] Mentre defensava aquesta conducta al parlament, Churchill es negava a concedir una república a “una miserable banda d’assassins covards com els lleopards humans de l’Àfrica oriental”. [lxxii] El irlandesos anaven en bona companyia; Churchill defensava l’ús d’armes químiques a Mesopotàmia, “contra els àrabs recalcitrants com a experiment.” Qualsevol objecció semblava “poc raonable”, ja que el secretari d’Estat de la guerra es mantenia “fermament a favor d’utilitzar gas enverinat contra tribus incivilitzades. [lxxiii] Aquestes suposicions van fonamentar un estiu molt calorós a Belfast el 1920.<h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Les eleccions i el Pogrom de 1920</h3>En el moment de les eleccions locals de gener, Fred Crawford va aconsellar a Carson que proengués “la part més protestant de Cavan, Donegal i Monaghan” i deixés de banda les “illes” catòliques, abans d’admetre que “Si els nou comtats es prenen tal com són, d’aquí a deu anys, l’Ulster es declararà a favor d’unir-se a la resta d’Irlanda, i després Déu ajudi els protestants “. [lxxiv] En realitat, la predicció de Crawford semblava una mica optimista, ja que els resultats de les eleccions locals del gener i juny de 1920 indicaven una majoria segura contra la partició i per la independència als nou comtats de l’Ulster. A les eleccions locals, els nacionalistes van obtenir la corporació Derry, malgrat el gerrymandering, però els antiparticionistes (inclosos els laboristes) també van aconseguir victòries inesperades a Lurgan, Dungannon, Carrickfergus, Larne, Limavady, Cookstown i Lisburn. De fet, els partits antiparticionistes van guanyar més del cinquanta-quatre per cent dels escons dels nou comtats i més del quaranta-un per cent dels sis comtats proposats, amb una majoria a Fermanagh i Tyrone i gairebé la meitat dels vots  al comtat d’Armagh. De fet, van guanyar el control de vint-i-quatre de setanta-cinc ens locals dels sis comtats. Un Ulster unionista homogeni era una ficció. [lxxv]A més, la vaga general de Belfast del gener de 1919 i els resultats de les eleccions municipals un any més tard van assenyalar la consolidació d’una circumscripció independent anti-particionista a la ciutat, que deixava al descobert les esquerdes del monòlit orangista dins els murs de la ciutadella. El juny anterior, Bates es va posar en contacte amb Carson, animant-lo a revigoritzar l’Associació Laborista Unionista de l’Ulster (UULA), una organització obrera sectària sota el control de Bates, que Carson havia fundat quan la guerra acabava, imitant la protofeixista Lliga de Treballadors Britànics de Milner. [lxxvi] Durant l’estiu de 1919, la UULA i la Ulster Ex-Servicemen’s Association (UESA) es van posar en contacte amb Carson, a través de Bates, per obtenir el reconeixement oficial. Carson, ja president de la UULA, va assumir el paper de vicepresident de la UESA. La UULA va demanar a Carson “una conversa privada amb vostè en un moment de la vostra visita que seria d’allò més oportuna” i, de nou, “durant uns minuts conversa privada”. [lxxvii] En una línia similar, la UESA, que deia tenir “tots els homes lleials a l’Ulster i el 95% orangistes”, va sol·licitar també una “entrevista privada”, ja que podrien “explicar-ho més en persona que per escrit”. [lxxviii] Tot i que la mala salut de Carson va significar que les reunions no tinguessin lloc mai, al mateix temps , James Craig va aconsellar al traficant d’armes de la UVF Fred Crawford que s’aturés temporalment en els seus esforços:<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">Quan se signi la Pau, serà cosa vostra consultar Dawson Bates i que prengueu qualsevol acció que considereu judiciosa, però en cap cas hauríem de ser implicats ni Sir Edward Carson ni jo; no en sabríem res. Podria parlar més lliurement sobre aquest tema, però ja llegireu entre línies. [lxxix]</blockquote><div class="FFpbKc" style="box-sizing: border-box;"></div>No obstant això, algunes pistes sobre la intenció d’ambdós grups es poden deduir a partir dels objectius i fins de la UULA, que incloïen «aconseguir ocupació per a soldats donats d’alta i desmobilitzats», mitjançant intents de «contrarestar i combatre les organitzacions del Sinn Fein. Que actualment estan fent tot el possible per mantenir els nostres homes fora de servei i els seus a la feina”. També van subratllar la importància de “l’harmonia entre els empresaris sindicalistes i els treballadors”, amb l’esperança que s’estableixi una delegació a cada ciutat i poble de l’Ulster. Curiosament, la UULA va proposar<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">iniciar alguna cosa de la naturalesa d’un Ulster Trades Council. Les dificultats previstes en això són que si aquesta qüestió es presentés a les reunions  sectorials dels sindicats hi hauria una ruptura completa i l’element del Sinn Fein probablement es desvincularia i s’uniria a la ITGWU (NdT: el gran sindicat obrer irlandès), o potser al “moviment Big Union” (NdT: sindicalisme revolucionari amb influència de la IWW nordamericana). [lxxx]</blockquote>Al setembre de 1919, la UULA havia identificat les fal·laces qüestions del retorn dels ex-militars que havien estat mantinguts fora dels llocs de treball pels catòlics (que s’havien quedat a casa” i la intrusió del Sinn Fein a Belfast de sotamà del sindicalisme com a qüestions clau en un objectiu més ampli d’establir una hegemonia unionista sobre les relacions laborals. La UESA i la UULA van constituir els grups dominants en l’expulsió massiva de catòlics i i protestants ‘podrits’ [socialistes] l’estiu següent. En aquella etapa, el boom inicial de la postguerra havia minvat, així com la posició negociadora favorable dels treballadors davant els patrons. Les condicions materials semblaven madures per a un contraatac reaccionari. El fonament polític de l’acció directa era molt clar des del gener de 1920, però la delicada qüestió de la partició de sis comtats impedia l’acció directa fins a l’estiu.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25958" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 230px;"><img alt="" class="wp-image-25958 size-full" height="300" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/labour-belfast.jpg" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="220" />Cartell dels candidats laboristes al barri protestant de Shankill, Belfast. 1920.</div>En el moment de les eleccions municipals de 1920, els laboristes de Belfast aconseguien dotze escons i igualaven la seva quota mitjana de vots de les eleccions generals de 1918, fins i tot aconseguint el vint per cent al veïnat predominantment catòlic de Falls. [lxxxi] Aparentment, existia un electorat antisectari, l’aparició del qual reflectia l’augment massiu de l’activisme sindical. Henry Patterson argumenta que el vot del Belfast Labour Party només representava “la política municipal amb venjança” i que “la minoria de treballadors protestants que van votar pels candidats laboristes no havien revolucionat la seva política”. [lxxxii] Malgrat això, els seus oponents lleialistes s’havien passat un any retratant-los com una cinquena columna republicana. [lxxxiii] Aquesta vegada, James Turkington, de la UULA, es va enfrontar al socialista Sam Kyle al veïnat de Shankill i el seu discurs va deixar al seu públic ben informat sobre les intencions laboristes:<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">Els Sinn Feiners, socialistes i bolxevics demanaven avui a la gent els vots d’aquesta circumscripció [Shankill] i volia que els votants vegessin el joc d’aquests partits en particular. Aquí hi havia un joc en curs, i els socialistes presentaven candidats a totes les ciscumscripcions de Belfast: els homes … es van comprometre amb una república i es van comprometre amb la qüestió del Home Rule. Volia cridar l’atenció de l’audiència sobre l’estat dels països, que … tenien repúbliques darrerament, i no creia que n’estiguessin satisfets … Pel que fa a la qüestió salarial, els socialistes s’havien oposat a la concessió d’un salari vital per a la policia, contra la qual havien estat lluitant, i massacrant a tot el país … per terroritzar-los per tal que poguessin tenir una república dels obrers a Irlanda i governar Belfast, però això mai no serà. Aquestes persones també havien negat un salari vital als professors, perquè els Sinn Feiners volien que l’educació estigués en mans dels sacerdots. En conclusió, va dir que era contrari a la revolució, el bolxevisme i el socialisme desenfrenat. [lxxxiv]</blockquote>Davant de la lliure elecció, milers de treballadors protestants van ignorar l’etiqueta sagnant del Sinn Féin i els candidats laboristes van superar constantment el seus oponents de l’UULA. Turkington i el seu company de candidatura de l’UULA van obtenir menys de 500 vots en contra de Sam Kyle, que va va encaçalar l’elecció amb 2082 vots, i cinc-cents per a un altre candidat laboralista. Normalment, els votants unionistes escollien candidats oficials unionistes de l’Ulster per damunt de l’UULA. Una política obrera resistent s’havia demostrat impermeable a un any de propaganda negra; la reacció lleialista adoptaria posteriorment mètodes menys subtils. No obstant això, el delicat pas de la partició de sis comtats a Westminster i dins del mateix Belfast va impedir l’acció directa immediatament després del “gran pas” laborista a Belfast, on els candidats unionistes oficials (inclosa la UULA) amb prou feines van registrar el cinquanta per cent dels vots a la gran ciutadella unionista. [lxxxv]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25961" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-25961" height="236" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/Sectarian-riot-in-Belfast-1920-300x236.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/Sectarian-riot-in-Belfast-1920-300x236.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/Sectarian-riot-in-Belfast-1920-620x487.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/Sectarian-riot-in-Belfast-1920-768x604.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/07/Sectarian-riot-in-Belfast-1920.jpg 800w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Enfrontaments al carrer a Belfast durant el pogrom lleialista de 1920.</div>Malgrat tot, entre la segona i la tercera lectura de la Llei del Govern d’Irlanda, la violència lleialista reaccionària, sancionada pels líders unionistes, va purificar la política de Belfast i va forjar la discriminatòria economia Orange sobre la qual descansaria el parlament protestant de Craig durant mig segle. És possible que el nord es constituís formalment el juny de 1921, però havia rebut un bateig de sang als carrers de Belfast l’estiu anterior, quan les màfies lleialistes van expulsar deu mil catòlics i «protestants podrits» dels llocs de treball més importants de la ciutat. Els líders unionistes de l’Ulster van facilitar aquesta purga i l’estat imperial britànic la va sancionar quan va reclutar els pogromistes en la Policia Especial de l’Ulster (USC Ulster Special Constabulary -els B-Specials). Durant els dos anys següents, més de 23.000 persones van ser expulsades de les seves llars i gairebé cinc-centes persones van morir, més del noranta per cent d’ells civils i una majoria important de catòlics, en una ciutat on aquesta denominació no comprenia amb prou feines ni una quarta part de la població. Eamon Phoenix calcula que cinquanta mil persones van fugir dels sis comtats durant el període, o aproximadament un de cada deu membres la població nacionalista. [lxxxvi] Quan va ser desafiat en privat pel que fa a l’expulsió dels catòlics de Lisburn, Lord Londonderry va replicar amenaçadament que en “molts districtes dels sis comtats”. hi ha tanta preponderància de protestants que l’extermini dels catòlics seria una qüestió molt fàcil. »[lxxxvii] Aquestes xifres parlen d’un nivell de violència i disrupció sectàries indiscriminades inigualables a qualsevol lloc d’Irlanda, però familiar per a qualsevol estudiant de la violència de l’extrema dreta a l’Europa contemporània. Brendan O’Leary encapsula ordenadament el naixement de l’Ulster de Carson<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">Aquesta descripció del pergamí fundacional [la Llei de Govern d’Irlanda] emmascara el cruent inici de la nova entitat política. Les matances, incendis i desplaçaments forçats, el que avui s’anomena neteja ètnica o sectària, que van tenir lloc a Belfast … però també a l’interior, a llocs com Lisburn, Banbridge i Dromore. La gran majoria de les víctimes a l’Ulster, tant de manera absoluta com proporcional al seu nombre local, eren catòliques … El naixement d’Irlanda del Nord va estar marcat per la violència pogromista contra la minoria … el que va passar a Belfast i les seves rodalies va tenir efectes duradors. [lxxxviii]</blockquote><h3 class="oBOnKe" id="c90" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">La Llei del Govern d’Irlanda</h3>Els debats parlamentaris entorn de la segona lectura de la Llei minen completament la idea que l’Estat imperial britànic recolzava l’autodeterminació irlandesa. Lloyd George va ridiculitzar el Partit Laborista per arribar a proposar la noció que Gran Bretanya havia de cedir si la majoria del poble irlandès demanava una República. De fet, el primer ministre va admetre que no podia proposar “res que, de moment, sigui acceptable per a la majoria a Irlanda”. [lxxxix] En altres llocs, l’aleshores Secretari en cap per Irlanda, Ian Macpherson, va invocar la “paraula bàrbara ‘auto-determinació’ ” en suport d’un parlament per a ‘l’Ulster’ “, tot confirmant que una República d’Irlanda”mai no es podrà tolerar”. De fet, va lamentar la ‘fanfarroneria’ del Sinn Fein, ja que “no hi podia haver política més suïcida” que l’establiment d’una República Irlandesa. [xc]Durant el debat, JR Clynes, del Partit Laborista, va condemnar la partició de sis comtats “sobre una base religiosa”, que no reconeixia “ni la unitat històrica de la província d’Ulster ni del conjunt d’Irlanda”, abans d’esbossar els buits tòpics governamentals que envoltaven el desig d’una unitat irlandesa definitiva a través del Consell d’Irlanda proposat. En resum, la Llei del Govern d’Irlanda “o eliminaria, sinó que aprofundiria, la fricció que ha prevalgut durant molt de temps”, emfatitzant la creació d’una indefensa “minoria permanent” de catòlics del nord i la marginació de la política obrera en favor de la institucionalització del sectarisme. [xci] El germà del futur primer ministre del nord, Charles Craig, havia confirmat anteriorment l’observació de Clynes sobre el Consell d’Irlanda, admetent que per ell no hi havia ni la “mínima esperança que aquella unió sorgís en la vida de cap home d’aquesta Cambra” en la mesura que el parlament de Belfast representava la “realització dels objectius que preteníem quan vam aixecar la nostra força de voluntaris i quan ens vam armar el 1914”. [xcii]Com ja s’ha esbossat, el projecte de llei va ser aprovat fàcilment en la segona lectura i, després d’algunes tensions internes pels Covenanters traïts en tres comtats de l’Ulster, va ser també aprovat per la UUC. No obstant això, en la tercera lectura de la llei al novembre, els britànics ja havien nomenat Ernest Clark com a subsecretari de l’Ulster encarregat de crear l’administració del parlament protestant de Craig, que descansava sobre la base del pogrom. Durant el debat parlamentari de novembre, el laborista William Adamson va criticar “la nostra política estúpida, insensata i de mà dura a Irlanda”, que va fer perdre a Gran Bretanya el “crèdit … guanyat en el transcurs d’aquesta gran lluita” per la llibertat de les nacions petites durant la Primera Guerra Mundial. A continuació, va destacar la hipocresia de Lloyd George en parlar de llibertat i autodeterminació «tan lluny com París», però negant-les a Irlanda. [xciii]Lloyd George va contraatacar ridiculitzant com a “inconcebible” la noció que una política aplicada a Txecoslovàquia i Polònia entre els “residus de l’Imperi austríac després d’una guerra devastadora” podia ser implementada per un imperi victoriós, que resistiria una Irlanda independent “amb tota la seva força”. Va admetre que la gran majoria dels irlandesos volien una República, però això només perquè, “en un moment de temperament”, els faltava la intel·ligència per adonar-se que la independència d’Irlanda seria “desastrosa per al seu propi futur”‘, i per tant la demanda “no representa en cap cas el seu pròpia pensament real”. “No parlem, per tant”, va concloure despectivament, “d’autodeterminació.” [xciv] La concepció imperialista i paternalista de l’elit britànica sobre els irlandesos com a mig diable, mig nen, amb prou feines havia evolucionat des de les promulgacions de Salisbury sobre hindús i hotentots.Durant el mateix debat, Edward Carson va castigar aquells diputats que “parlen molt lliurement d’autodeterminació”. Després d’expressar hipòcritament la falsa esperança que el Consell d’Irlanda algun dia podria conduir a la unitat dins de l’Imperi, Carson va afirmar que els unionistes de l’Ulster “tindrien la millor oportunitat de mostrar la realitat de les seves professions de lleialtat cap al vostre Imperi mostrant en els seus actes de govern una tolerància, una equitat i una justícia envers totes les classes i totes les religions de la comunitat”. Com a resposta, el diputat del Partit Irlandès de West Belfast, Joe Devlin, va profetitzar que Carson podria passar “amb alegria i placidesa per Belfast i tornar a Anglaterra”, però quan es constituís aquest Parlament “són els homes salvatges els que governaran”. Llavors va excoriar Carson i Craig per la seva participació en el pogrom, una “demostració escandalosa de fanatisme absurd i salvatge” i “persecució tan perversa que hom podria imaginar que qualsevol home que en fos responsable, i el defensés, seria indigne no només d’un lloc al govern sinó d’un lloc en aquesta Cambra.” [xcv]<h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Conclusió</h3>Tant per raons domèstiques com internacionals, els republicans irlandesos i els seus suports “exiliats” a l’estranger van haver d’apoderar-se de la retòrica wilsoniana sobre “autodeterminació”. Tot i que la retòrica wilsoniana (i els aliats van qualificar-ne l’acceptació com a objectiu de guerra) va néixer en la hipocresia, els nacionalistes irlandesos, sens dubte, van ser dels pocs que la van emprar honestament. No obstant això, per defensar la partició, els historiadors revisionistes també han adoptat l’argument de l’autodeterminació, enllustrant-la amb el «principi del consentiment», però només per als unionistes i només com a arma contra la unitat irlandesa i els seus partidaris. La seva utilització del terme és hipòcrita, ja que la majoria dels revisionistes no creuen que s’hagués d’haver aplicat mai a cap part d’Irlanda. De fet, els unionistes de l’Ulster i els seus aliats britànics van rebutjar obertament, fins i tot menysprear, l’autodeterminació i els seus preceptes democràtics o consensuals, i van deixar bastant clar, sobretot en privat, però fins i tot al parlament, que la seva preocupació principal, si no única, era el poder imperial i (als Sis Comtats) domèstic, que al seu torn es basava en purs interessos de classe, una ideologia de supremacia quasi racial i la por a l’espectre del bolxevisme.La Llei del Govern d’Irlanda, que va rebre el consentiment reial el 23 de desembre de 1920, va consumar la perversió de l’autodeterminació irlandesa. L’elit britànica (inclosos els unionistes de l’Ulster) va dividir l’illa segons una agenda imperialista i reaccionària. L’apropiació totalment cínica de la mateixa elit del llenguatge d’autodeterminació ha conduït a un segle d’«evasions i supressions», que han donat lloc a «massives piles de coneixements defectuosos» sobre la història irlandesa, britànica i mundial. Malauradament, aquestes “idees i suposicions senzilles i enganyoses, extretes d’aquesta història bòrnia”, han modelat “els discursos dels estadistes occidentals, informes de think tanks i editorials de diaris, alhora que subministren combustible a innombrables columnistes, experts en televisió i experts en ‘terrorisme’ “. [xcvi] De fet, constitueixen la base mateixa de l’actual acord constitucional irlandès. Com assenyala amb raó Pankaj Mishra: “els nombrosos crims dels arrogants aventurers de l’imperi van ser habilitats pel gran poder geopolític de Gran Bretanya i, després, amagats pel seu prestigi cultural”. [xcvii]  El resultat ha frustrat el progrés democràtic i la solució a l’aparentment interminable qüestió irlandesa.Aquells que promouen la teoria de les dues nacions o el principi del consentiment practiquen evasions i supressions massives, res més revelador que una profunda descontextualització. L’administració colonial a Irlanda i les exigències més àmplies de l’imperialisme britànic solen ser considerades com a llegides i tractades amb guants infantils o ignorades completament. Malgrat tot, fonts unionistes i conservadores contemporànies van afirmar de manera privada i pública la centralitat de l’Imperi. De fet, en lloc d’acceptar que Irlanda contenia dues nacions, la partició va intentar subvertir el concepte mateix d’ “Irlanda una nació”. El primer primer ministre del nord, James Craig, considerava la zona dels sis comtats com “una inexpugnable, fortalesa”, que altres unionistes destacats van visualitzar com “un cap de pont per a la reconquesta d’Irlanda”, si els del sud declaraven una República. [xcviii] En la inauguració del parlament del nord el juny de 1921, el Secretari en cap per Irlanda, Hamar Greenwood, va felicitar Craig per “fer forts els fonaments de l’Imperi”. [xcix] Després que el juny següent l’Estat Lliure va bombardejar l’edifici dels Four Courts  amb artilleria britànica, (NdT: Edifici judicial a Dublin, que havia estat ocupat pels republicans contraris al tractat amb Gran Bretanya i que fou bombardejat per ordre de Collins amb armament britànic, iniciant la guerra civil irlandesa) amb la qual cosa va encendre una cruel guerra civil intranacionalista, Winston Churchill es va sentir confiat a l’hora de calmar els temors de Craig sobre la seguretat de l’Ulster, ara que “Michael Collins havia alçat definitivament l’espasa contra els enemics de l’Imperi Britànic”. [c]Amb el centenari de la partició a punt, segur que és el moment de dir la veritat sobre la qüestió irlandesa, sobretot quan les gallines particionistes tornen a casa i els Brexiteers amb Salacot colonial semblen empesos a desfer la unió molt més antiga d’Anglaterra i Escòcia. La Llei de Govern d’Irlanda va privilegiar una comunitat de colons que va defugir la nació cívica irlandesa promulgada per Wolfe Tone i els Irlandesos Units i va optar per seguir el tren d’una elit narcisista i incestuosa que va portar la modernitat liberal al món a punta de baioneta i canons. La partició va fer que Irlanda fos segura per a la hipocresia fa un centenari. Mentre els petits anglesos (little Engladers) es dediquen a incinerar el que queda de les restes de l’Imperi sobre les quals es basava l’empresa, no és hora d’acabar amb la farsa? *Fearghal Mac Bhloscaidh és un historiador irlandès <a href="https://blosc.wordpress.com/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">https://blosc.wordpress.com</a>. Text publicat amb permís de l’autor. Traducció: M.C. L’Accent. <h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Notes</h2>[i] Paul Bew té l’audàcia teleològica d’anomenar-ho ‘principi de consetiment’, Ireland: The Politics of Enmity 1789-2006 (2006), p. 383; per altres exemples representatius dels principals historiadors revisionistes vegeu, David Fitzpatrick, The Two Irelands: 1912-1939 (1996), p. 32; Roy Foster, Modern Ireland, 1600-1972 (1988), p. 466.[ii] ‘miopia’ ve de la descripció de Foster del pacte electoral nacionalista o pacte de Logue a l’Ulster el 1918, p. 491; Foster on the 1916 Rising, p. 486; Fitzpatrick on De Valera’s 1937 constitution, p. 143[iii] Hansard, HC Deb 31 March 1920 vol 127 c 1318.[iv] Hansard, HC Deb 31 March 1920 vol 127 c 1323.[v] Éamon de Valera, Ireland’s Stand (1946), p. 91.[vi] Breandán Mac Giolla Choille, Intelligence Notes, 1913-16 (1966), p. 33.[vii] J. J. Lee, Ireland, 1912-85: politics and society (1989), p. 2.[viii] T. P. Daly, ‘James Craig and Orangeism, 1903-10’ in IHS, 34:136 (2005), pp 431-48.[ix] T. C. Kennedy, ‘War, patriotism, and the UUC, 1914-18’, Éire-Ireland, 40 (2005), pp 189-211.[x] Ronald McNeill, Ulster’s Stand for Union (New York, 1922), p. 112.[xi] Londonderry to McKeown [?], 9 Sept 1922 (PRONI, D3099/2/7/43).[xii] Andrew Gailey. ‘King Carson: an Essay on the invention of leadership’, in Irish Historical Studies, vol. 30, no. 117 (May, 1996), pp 66-87.[xiii] McNeill, Ulster’s Stand, pp 111-2.[xiv] Carson to Bates, 21 Apr 1919 (PRONI, D1237/18/19).[xv] Geoffrey Lewis, Carson: The Man who Divided Ireland  (2006), p. 231.[xvi] Ibid, p. 258.[xvii] Foster, Modern Ireland, p. 465.[xviii] Ibid, p. 470.[xix] Geoffrey Bell, The Protestants of Ulster (1978), pp 37-8.[xx] Foster, Modern Ireland, p. 465.[xxi] Ibid, p. 463.[xxii] Citat a in Bell, Protestants of Ulster, p. 36.[xxiii] Bew, Enmity, p. 370[xxiv] Foster, Modern Ireland, p. 469[xxv] Pel paper de Carson en el nomenament de  Lloyd George, vegeu A.T. Q. Stewart, Edward Carson (1981), p. 107; for the Tory leaderships role in Ulster’s resistance, see Alvin Jackson, Home rule: an Irish history, 1800-2000 (2004), pp 153-4.[xxvi] Milner to Carson, 21 July 1914 (PRONI, D1507/A/6/40).[xxvii] Ian Colvin, The Life of Lord Carson, vol. 3 (1936), p. 166.[xxviii] Hugh de Fellenberg Montgomery to Lord Farham, 6 Jan 1919 (PRONI, D627/437/11)[xxix] Montgomery to W. M. Jellet, 19 Feb 1919 (PRONI, D627/432/11)[xxx] Hansard, HC Deb 30 Mar 1920 vol 127, c 1125-6.[xxxi] Crawford to Carson, 15 June 1917 (PRONI, D1507/A/23/47).[xxxii] Citat a Fitzpatrick, Two Irelands, p. 239.[xxxiii] Paul Murray, The Irish Boundary Commission and its origins, 1886-1925 (Dublin, 2011), p. 31.[xxxiv] Eugnio Biagini, ‘Edward Carson’ in Eugenio Biagini, Daniel Mulhall (eds),  The Shaping of Modern Ireland: A Centenary Assessment (Dublin, 2016)[xxxv] Ferriter, A Nation, p. 294.[xxxvi] Long to Carson, 22 Jan. 1918 (PRONI, D1507/A/26/16).[xxxvii] Five copies of a [public?] letter from Carson 14 Feb 1918 (PRONI, D1507/A/26/42-45).[xxxviii] Salisbury to Carson, 21 Feb 1918 (PRONI, D1507/A/26/42-5).[xxxix] Lord Decies to Carson, 22 Jan 1918 (PRONI, D1507/A/26/12).[xl] Montgomery to Londonderry, 26 Feb 1918 (PRONI, D627/433/60).[xli] Londonderry to Hugh Kennedy, 5 Aug 1922 (University College Dublin Archive UCDA, P4/381/4).[xlii] Londonderry to Hugh Kennedy, 22 Aug 1922 (UCDA, P4/383).[xliii]La Comissió de Fronteres va ser establerta amb l’article XII del Tractat i va col·lapsar i es va ensorrar amargament quan Fisher va filtrar els detalls a un diari conservador el 1925; Fisher es va delectar en assegurar que s’assolia l’ “Ulster de Carson” quan la Comissió va proposar només alteracions o rectificaciions mínimes de la frontera dels sis comtats. (Fisher to Lynn, 7 Nov 1925, PRONI, D3480/59/58/1)[xliv] Fisher to Montgomery, 4 Mar 1918 (PRONI, D627/433/68).[xlv] Observacions d’un membre del comitè consultiu sobre la carta del Primer Ministre al senyor Barrie (PRONI, D627/434/138)[xlvi] Stronge to Montgomery, 11 Feb 1918 (PRONI D627/433/47).[xlvii] Hansard, HC Deb 16 Jul 1919 vol 118 c 495.[xlviii] Hansard, HC Deb 22 Dec 1919 vol 123 c. 1028; L’opció dels Comtats va ser el marc per a l’exclusió temporal d’un parlament del Home Rule ofert per Asquith el març de 1914. Era evident que els unionistes podien esperar quatre comtats com a màxim i Carson va rebutjar la proposta com una sentència de mort amb suspensió de l’execució, exigint l’exclusió permanent del Home Rule del seu irreductible mínim de sis comtats.[xlix] Carson to Bates, 29 Sept 1919 (PRONI, D1327/18/24).[l] Montgomery to Willis, 15 June 1916 (ibid., D627/429/35).[li] Ricardo to Montgomery, 11 Apr 1920 (ibid., D627/435/28).[lii] Esborrany de Llei del Gobvern d’Irlanda, May 1917 (The National Archive, London, TNA CAB 24/89).[liii] Carson to Craig, 12 Jan 1919 (PRONI, T3775/2/16).[liv] Carson to Montgomery, 15 Aug 1919 (PRONI, D627/434/53A).[lv] Devlin to O’Donnell, 13 Feb 1920 (Cardinal Ó Fiaich Library Armagh, COFLA, ARCH/10/4/14/13).[lvi] Devlin to O’Donnell, 2 Apr 1920 (COFLA, ARCH/10/4/14/22).[lvii] Carson to Bates, 26 Jan 1920 (PRONI, D1237/18/24).[lviii] Stronge to Montgomery, 10 May 1918 (ibid., D627/434/11).[lix] Jackson, Home Rule, pp 198-9; Carson es va adonar que el Home Rule ja era ben difunt in 1917 i que el Consell mai donaria lloc a una Irlanda unida (L.S. Amery to Carson, 17 May 1917, PRONI,D1507/A/23/36)[lx] John Scott to Montgomery, 31 Mar 1920 (PRONI, D627/435/13).[lxi] Ricardo to Montgomery, 8 Apr 1920 (ibid., D627/435/23).[lxii] Ricardo to Montgomery, 11 Apr 1920 (ibid, D627/435/28); Ricardo to Montgomery, 21 Apr 1920 (PRONI, D627/435/47).[lxiii] Gunning Moore to Montgomery [?] Apr. 1920 (PRONI, D627/435/57B).[lxiv] Barry Meglaughlin to James Craig, 8 Mar 1920 (PRONI, D1327/18/27).[lxv] Montgomery to Gunning Moore, 26 Apr 1920 (PRONI, D627/435/58).[lxvi] A. B. Shaw Hamilton to Bates, 15 Mar 1920 (PRONI, D1327/18/27).[lxvii] Montgomery to Stronge, 5 May 1920 (ibid, D627/435/72).[lxviii] Ulster and Home Rule: Six Counties or Nine, 25 May 1920 (PRONI, D1327/18/29).[lxix] Alan F. Parkinson, Belfast’s Unholy War (Dublin, 2004), p. 18.[lxx] Martin Gilbert, Winston S. Churchill: World in Torment, 1916–1922 (London, 2015), p. 424.[lxxi] Kenneth Morgan, Consensus and Disunity: The Lloyd George Coalition Government (Oxford, 1983), p. 132.[lxxii] Paul Bew, Churchill and Ireland (Oxford, 2016), p. 102.[lxxiii]Citat a Noam Chomsky, World Orders Old & New (1997), p. 6.[lxxiv] Crawford to Carson, Jan 1920 (PRONI, D1507/A/33/1)[lxxv] Per dades estadístiques, vegeu Brendan O’Leary ‘A Cold House’, a Atlas of the Irish Revolution (Cork, 2017), p. 822.[lxxvi] Bates to Carson, 30 June 1919 (PRONI, D1507/A/30/12).[lxxvii] R. W. Thompson to Carson, 26 Sept 1919 (D1507/A/31/20-1).[lxxviii] Watkins [?] to Carson, 24 July 1919 (D1507/A/31/45-6)[lxxix] Craig to Crawford, 16 June 1919 (PRONI, D640/7/3); per la malaltia de Carson, vegeu UULA minutes, 2 Oct 1919 (PRONI, D1327/11/4/1)[lxxx] UULA aims and objects, Sept 1919 (D1507/A/31/22)[lxxxi] Austen Morgan, Labour and Partition (1991), p. 259.[lxxxii] Henry Patterson, Class Conflict and Sectarianism (1980), pp 119-20.[lxxxiii] Ibid, p. 123.[lxxxiv] Belfast Newsletter, 9 Jan 1920.[lxxxv] Irish Times, 19 Jan. 1920.[lxxxvi] Eamon Phoenix, Northern nationalism: nationalist politics and the Catholic minority in Northern Ireland, 1890-1940 (1994), p. 251[lxxxvii] Londonderry to Hugh Kennedy, 5 Aug 1922 (UCDA, P4/381/3).[lxxxviii] O’Leary, ‘A Cold House’, p. 821.[lxxxix] Hansard, HC Deb 10 Feb 1920 vol 125 c 38.[xc] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920, vol 127 c 926.[xci] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920 vol 127 c 949.[xcii] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920, vol 127, c 984-6.[xciii] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920 vol 134 c 1414.[xciv] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920, vol 134 c 1431.[xcv] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920 vol 134 c 1455.[xcvi] La cita fa referència a les representacions intervencionistes i neoconservadores liberals en general, però recull perfectament la posició irlandesa, Pankaj Mishra, Bland Fanatics: Liberals, Race & Empire (2020), p. 10[xcvii] Ibid. p. 181.[xcviii] Per la declaració de Craig, vegeu Brendan O’Leary, A Treatise on Northern Ireland, Volume I: Colonialism (Oxford, 2019), p. 340; la fortalesa (the Pale) es referia a l’encalavemnt anglès al voltant de Dublin durant l’edat mitjana, aquesta analogia apareixia sovint en la correspondència privada dels principals unionistes, vegeu Montgomery to Stronge, 6 Apr 1920 (PRONI, D627/435/21); Montgomery to Leo Maxse, 7 May 1920 (PRONI, D627/435/75).[xcix] Greenwood to Craig, 10 June 1921 (PRONI, T3775/14/2).[c] Churchill to Craig, 7 Jul 1922 (PRONI, CAB 6/75).</div>

100 anys de partició: La llei sobre el govern d’Irlanda. Fer el món segur per a la hipocresia

Aprofitant el centenari de la partició d’Irlanda, així com el de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil a Irlanda, l’Accent publiquem un seguit d’articles que reflexionen al voltant d’aquells fets i també de com són vistos i quina transcendència tenen avui encara.

Existeix una mena d’ortodòxia històrica que apunta a la inevitabilitat de la partició fa un segle, ja que «hi havia dues nacions a Irlanda, ambdues amb dret a l’autodeterminació». [i] Aquesta escola de pensament també promou la noció absurda que la partició va sorgir de la ‘miopia’ nacionalista o insensibilitat a les preocupacions unionistes, en lloc de la intervenció dels unionistes de l’Ulster i dels seus aliats conservadors. [ii] De fet, l’establishment imperial britànic, inclosos els líders unionistes de l’Ulster, va deformar cínicament el concepte i va donar vida a un «Ulster» artificial per subvertir l’autodeterminació irlandesa pròpiament dita. La llei sobre el govern d’Irlanda [Government Of Ireland Act], que va rebre el consentiment reial dos dies abans del Nadal de 1920, va consumar aquesta perversió. L’evolució de la Llei posa al descobert l’agenda imperialista i reaccionària que fonamentava la divisió d’Irlanda, una realitat amb implicacions significatives en l’actualitat.

Edward Carson

Durant la segona lectura de la Llei Sobre el Govern d’Irlanda a finals de març de 1920, el líder unionista de l’Ulster, Edward Carson, va donar una expressió plena a la justificació imperial de la partició i al menyspreu general dels pobles sotmesos que lluitaven per la independència. Tornat recentment de Belfast, on el Ulster Unionist Council (UUC]), format per resistir al Home Rule (Autonomia), havia acceptat la seva pròpia versió d’un tancat fortificat de sis comtats, sempre que tinguessin la paella pel mànec, Carson va escopir menyspreu cap a “frases fictícies” com “autodeterminació a Irlanda, perquè ningú es proposa donar autodeterminació “. Va procedir a burlar-se d’altres” fraseologies ridícules “, com la de Woodrow Wilson,”fer el món segur per a la democràcia!”, que va descartar com “fer el món segur per a la hipocresia”. Dins d’aquesta mentalitat imperialista, l’autodeterminació proporcionava una “palanca als vostres enemics mitjançant la qual podrien, sota l’aparença de la llei constitucional, obtenir resultats que sabeu que en el vostre cor seran absolutament fatals per a tot l’Imperi”. De fet, Carson va rebutjar la teoria d’una nació, i més encara de dues, quan declarà que “Irlanda mai va ser una nació”. [iii] Durant el mateix debat, el primer ministre britànic, David Lloyd George, va admetre lliurement que no tenia “absolutament cap dubte” que “una emfàtica la majoria” a Irlanda exigiria “independència i una República d’Irlanda” si se’ls concedís l’autodeterminació. No obstant això, l’Imperi mai no consentiria, ja que amenaçava el seu propi interès. [iv] Com de Valera diria memorablement més tard de l’actitud de Churchill davant la neutralitat irlandesa: “La necessitat de Gran Bretanya s’havia de convertir en un codi moral i que quan aquesta necessitat esdevingués prou gran, els drets d’altres pobles no comptaven”. [v]

El rerefons: Carson, l’Ulster Covenant i les llàgrimes de cocodril

James Craig

Mitjançant l’oposició unionista al home rule, el nord va iniciar el procés que va conduir, de forma gradual, a la partició. Fins i tot abans de la formació dels Voluntaris Irlandesos (el futur IRA) el 25 de novembre de 1913, la Ulster Volunteer Force (UVF) havia reclutat més de setanta-sis mil homes. [vi] El 1911, els protestants representaven el cinquanta-sis per cent del població als nou comtats de l’Ulster. El fet que els governants locals ocupessin la majoria dels escons parlamentaris després del gener de 1913 (disset contra setze escons per als unionistes) va apuntar al fet que tots els orangistes podrien ser protestants, però no tots els protestants eren orangistes. No obstant això, durant la Primera Guerra Mundial, l’equivalència entre protestant i unionista tenia generalment, sobretot a través de l’Orde d’Orange, una “organització peculiar”, que “fomentava el sentit de comunitat” i “institucionalitzava l’instint de superioritat racial sobre els catòlics conquerits”.[vii] De fet, el 1906, James Craig es va descriure a si mateix com “un orangista primer i un membre del parlament després”. [viii]

Mentre que l’orangisme formava el fonament ideològic de l’estat protestant de Craig per a un poble protestant, el seu UUC, formada el 1905, va establir les seves bases, emergint de les demandes de l’elit comercial de Belfast per a un moviment provincial amb més independència del toryisme britànic. [ix] L’UUC també va plasmar el domini virtual de Belfast sobre la política unionista de l’Ulster, amb el seu secretari, Richard Dawson Bates, el futur ministre d’Afers Interns del nord, el “mestre mecànic” de la “maquinària” política situada a l’Antic Ajuntament de Belfast, que “tenia tot els fils d’una complexa xarxa d’organitzacions a les seves mans “. [x] No obstant això, el Partit Unionista de l’Ulster a Westminster encara va protegir-se sota el paraigua conservador fins als ‘troubles’ moderns, i tots dos grups van operar dins de la mateixa elit imperial. De fet, tant Craig com el seu col·lega, Lord Londonderry, tenien carreres prometedores, amb aquest últim lamentant en privat “l’estret i egoista esperit de Belfast” el 1922 i admetent que, un cop complerta la seva “missió”, tenia intenció de “tornar al lloc d’on vinc i deixar Belfast per dirigir els Sis Comtats.” [xi]

Churchill i Carson en un acte del partit tory

El nomenament d’Edward Carson com a líder unionista el 1910 es basava en el seu estatus elevat dins de la mateixa elit, combinat amb la seva habilitat oratòria i la seva capacitat per accedir als passadissos del poder i exercir pressió sobre la política executiva. De fet, abans de la Primera Guerra Mundial, «la seva influència tenia unes proporcions gairebé carismàtiques».[xii] De fet, Carson passava molt poc temps a l’Ulster, a excepció d’esdeveniments de propaganda i reunions executives de la UUC. Ronald McNeill va descriure la campanya eduardiana contra el domini domèstic com un “triomf d’organització” per a Bates, que “sempre va saber què passava a tots els racons i com recórrer a l’home adequat per a qualsevol feina particular’. De fet, «el mateix Carson, amb molta intel·ligència, va prestar poca atenció als detalls, feliçment no li calia fer-ho, ja que tenia al seu costat al capità James Craig i al senyor Bates, dos homes amb un autèntic geni d’organització i infatigables a l’hora d’alleujar ‘el cap’ de tota feina i preopcupació innecessària[xiii] Carson, per tant, va generar una política amb l’objectiu d’influir en el govern i esperava que Bates preparés el consentiment i organitzés la logística a l’Ulster, o, tal com va explicar en confiança el 1919, mentre el govern elaborava el seu esquema de partició, “és només per la unitat que podem esperar mantenir la nostra posició als consells de l’estat i fer complir la nostra política d’obtenir per a l’Ulster tot allò que es creu essencial”. [xic]

El seu famós discurs de Lord en resposta al Tractat Anglo-Irlandès ha configurat en part el llegat de Carson com un patriota liberal desinteressat i desinteressat: ‘Quin ximple que vaig ser. Jo només era un titella, així com l’Ulster, i Irlanda també, en el joc polític que havia d’aconseguir el partit conservador al poder”. [xv] De fet, fins i tot els seus millors biògrafs han demostrat un” esperit de pietat no oficial “. [xvi] De la mateixa manera, Roy Foster va descriure “Carson (que seguia sent un liberal unionista)” com un “brillant advocat de Dublín”, que va ascendir “per les vies d’avanç obertes a un intel·ligent protestant irlandès”. [xvii] Val la pena qüestionar aquestes credencials “liberals” de Carson, però. Foster va remarcar amb ironia que “la percepció de l’Ulster sobre el Home Rule pot semblar ridículament extrema retrospectivament, però l’estat d’ànim era d’exaltació” [xviii]. – punt. Després d’una carrera jurídica privada dedicada a defensar propietaris notoris, atacar sindicats, justificar l’agressió imperial i processar Oscar Wilde, al parlament Carson va votar constantment per protegir l’establiment anglicà i per oposar-se als interessos dels llogaters irlandesos i treballadors britànics, així com de totes les propostes a democratitzar el parlament i reformar o ampliar el dret a vot. Durant un debat sobre la reforma de la llei dels pobres el 1912, Carson va defensar que “els pobres capaços si es conduïen bé podrien situar-se a les colònies de treballadors, si es portaven malament als centres de detenció”. [xix] L’estudiant de la història irlandesa haurà de lluitar per trobar qualsevol tractament sostingut del caràcter reaccionari de la classe dominant britànica.

Aprovació de la Llei de Govern d’Irlanda pel parlament britànic

Com es van comportar aquests lleialistes del morro fort dins l’establishment britànic? Foster assenyala que “la qüestió de l’Ulster va arribar a la política britànica com la qüestió per mitjà de la qual els interessos terratinents i plutocràtics van decidir enfrontar-se a les polítiques de benestar de Lloyd George”. [xx] En lloc de detallar aquest punt crucial, Foster es limita a descriure (acríticament) la racionalitat “pròpia” dels tories per les seves tàctiques inconstitucionals: la seva afirmació demagògica segons la qual els liberals s’havien beneficiat d’un “ús il·legítim de la majoria parlamentària” i havien estat “segrestats en una negociació corrupta” pels nacionalistes irlandesos. Tot i això, s’anima al lector a creure que els conservadors, amb el seu nou líder, Andrew Bonar Law, només estaven fent un bluf. Aparentment, la idea que hi havia coses més fortes que les majories parlamentàries representava una mera florida retòrica dirigida a Ulster, “on les paraules eren considerades segons el que deien”. [xxi] De fet, en una coneguda carta privada del juliol de 1911, Carson havia descartat explícitament aquest tipus de teatre, assegurant a Craig que “no estic per un simple farol i a no ser que els homes estiguin preparats per fer sacrificis … la retòrica de resistència no serveix de res”. [xxii]

De la mateixa manera, segons un altre historiador revisionista, Paul Bew, el motí de Curragh el març de 1914, quan els oficials de la guarnició irlandesa van amenaçar amb dimitir en lloc de mobilitzar-se contra la UVF, apareix com una aberració, un malentès menor – “una mena motí preventiu”, un mes abans que “oficials de duanes i policia col·laboressin en la trama de tràfic d’armes de Larne.” [xxiii] Per a Foster “els supòsits i prejudicis polítics d’alguns oficials d’alt rang havien imposat a un inepte Secretari de Guerra una admissió potencialment desastrosa.” [xxiv] L’admissió -que l’exèrcit tenia la intenció de desafiar un govern elegit democràticament, un cop d’estat preparat entre el inveterat lleialista irlandès i futur cap d’estat major, Sir Henry Wilson i Bonar Law el mes anterior- eren coses aparentment inofensives.

Després de la guerra, el govern de coalició va afirmar òbviament que no tenia cap interès egoista a Irlanda. Tot i això, per damunt de qualsevol altre individu, Lloyd George va deure el seu nomenament com a primer ministre el desembre de 1916 a Carson. De fet, els mateixos conservadors que van desafiar la sobirania del parlament, van donar suport obertament al “motí” de Curragh i van finançar el tràfic d’armes de Larne el 1914, dominaren l’aparell del seu govern [xxv]. El fonament era clar: l’elit política britànica donava suport a l’Ulster per subvertir el Home Rule i, en el seu defecte, dividir el país convertint qualsevol estat irlandès independent en una possessió britànica virtual. Durant la Conferència del Palau de Buckingham de 1914, Lord Milner, el “patriota de la raça” i arxi-imperialista britànic, va aconsellar a Carson que “es mantingués ferm com a mínim pels sis comtats”, tot i que va afegir: “No hi ha cap virtut particular als comtats … sempre que l’àrea exclosa sigui un bloc sòlid “. [xxvi] Després de l’aixecament de Pasqua, Lloyd George va informar a Carson que “hem de deixar clar que l’Ulster no s’unirà, tant si ho vol com si no, amb la resta d’Irlanda”.[xxvii] Sí, l’oposició conservadora al Home Rule es basava en la conveniència, però funcionava dins d’un marc imperial definit. Quan alguna forma d’autogovern irlandès va semblar inevitable, la posició imperialista es va transformar en jugar la carta Orange per enfonsar el projecte d’entrada i exigir un enclavament Orange que subjectés la nova entitat.

A principis de 1919, arran de l’armistici i després de l’allau electoral i del mandat aclaparador del Sinn Féin per a una república, el pensament unionista i conservador es va consolidar a l’ombra de la propera Conferència de Pau, que podria vincular la ‘causa d’Irlanda i la causa de Polònia’. En una sèrie de cartes a unionistes del sud ansiosos per la perspectiva de la partició de sis comtats, el líder unionista de l’Ulster, Hugh de Fellenberg Montgomery, va explicar la cínica adopció de l’autodeterminació per a “l’Ulster”. Va afirmar que “tan fort com sembla l’argument britànic pel que fa a la seguretat del regne, l’única manera d’atacar la posició amb èxit en l’actualitat és treballar el dret del nord-est a l’autodeterminació per tot el que val la pena”. Va deixar clar que això acabaria amb la “perillosa noció d’Irlanda com una Nació”, ja que “cap acord de Home Rule podria funcionar permanentment sense l’Ulster”. [xxviii] En altres llocs va excusar “aquesta política d’aspecte egoista” per tal “d’aconseguir qualsevol simpatia popular per a Gran Bretanya ” ja que “cal convèncer tota mena de persones amb qualsevol mena d’arguments … si no poguéssim salvar tot el país … sempre que es mantingués alguna fracció del país – encara que només fos un Sortint d’Ypres- el país no estaria perdut”[xxix] Montgomery no només va assenyalar que l’elit adoptava l’autodeterminació per manipular l’opinió pública i emmascarar el nu imperialisme, sinó que també va identificar clarament la partició com a estratagema per engabiar la independència del futur estat irlandès.

Quan el Projecte de llei sobre el govern d’Irlanda va rebre la seva segona lectura el març de 1920, el líder conservador, Andrew Bonar Law, va manifestar en públic de manera inequívoca de la motivació real de la partició i de les consideracions imperials que sustentaven la política governamental. Law va criticar la “xerrameca vague” del Partit Laborista sobre la concessió de l’autodeterminació a Irlanda, caracteritzant la posició com “viure al món amb els ulls tancats”. Law, a més, va renyar-los per l’ “error infantil” d’ignorar la centralitat d’Irlanda “en la seguretat nacional”. En resum, l’autodeterminació de les possessions imperials “mai havia estat adoptada per cap nació en la història del món, excepte després de la derrota i sota obligació”. [xxx] El rerefons històric de la hipocresia revisionista moderna sobre la teoria de les dues nacions o el principi de consentiment, és que, fa un segle, els unionistes de l’Ulster i els seus aliats britànics també l’utilitzaven de manera hipòcrita, ja que els seus propis enunciats privats, i fins i tot públics, van mostrar poc o cap interès i, de vegades, un menyspreu abjecte pels suposats principis democràtics que hi ha darrere l’autodeterminació, fins i tot per als Sis Comtats (i menys els Nou que realment formen l’Ulster), i encara menys interès pel principi de “consentiment” dels revisionistes.

A més, aquest rebuig d’Irlanda una Nació i exigir que els unionistes de l’Ulster es mantinguessin dins del recinte imperial no operava en cap premissa de la teoria liberal wilsoniana, sinó en el discurs cru de la supremacia racial. Durant la crisi del Home Rule, Andrew Horner, el diputat unionista de South Tyrone, va argumentar que “l’únic ascendent que coneixia a Irlanda era l’ascendència de la indústria sobre la mandra, de la intel·ligència sobre la ignorància i de l’estalvi sobre el malbaratament [sic], i cap llei del Parlament podria canviar aquelles característiques de la raça que habitava aquesta illa”. Robert Lynn, diputat unionista i editor del Northern Whig (a qui el pistoler i pogromista lleialista Fred Crawford “hauria confiat la meva vida” [xxxi]) es va fer ressò d’aquests sentiments després de la partició, proporcionant el to d’actituds unionistes que fonamentaven la teoria de les Dues Nacions el 1921, quan va identificar “dos pobles a Irlanda, un treballador, respectuós de la llei i temerós de Déu, i l’altre mandrós, assassí i deslleial”. [xxxii] Podem desestimar fàcilment el racisme Orangista de principis del segle XX, però no podem ignorar la seva centralitat per una elit imperial responsable de decisions de significació global sísmica.

Caricatura racista (i masclista) antiirlandesa de la premsa britànica.

Quan Gladstone no va implementar el Home Rule, el seu adversari conservador, Salisbury, va dir que els irlandesos, com els hotentots i els hindús, no eren aptes per a l’autogovern. Durant la crisi que va envoltar la tercera Llei del Home Rule, Milner va formar la Lliga de Defensa de la Unió de l’Ulster per rescatar “la colònia de colons blancs de l’Ulster de la submersió en un mar de celtes inferiors”. [xxxiii] Carson va opinar més tard en privat que els catòlics irlandesos estaven “realment lluny de ser civilitzats” i que” els celtes no han fet res més que crear problemes i desordres a Irlanda. [xxxiv] El principal aliat de Milner en aquesta empresa era Walter Long, l’exdirigent dels diputats unionistes irlandesos a Westminster abans del nomenament de Carson. Long va optar per a la direcció tory el 1911 després de la renúncia de Balfour, però es va retirar a favor de la selecció de Bonar Law com a candidat d’unitat. El mateix Carson estava a punt de concórrer-hi, però va optar per liderar la resistència al Home Rule a l’Ulster. La comissió parlamentària de Long va elaborar els plans per a la partició de sis comtats, que van conduir a la llei de govern d’Irlanda (Government Of Ireland Act). James Craig, un ministre subaltern del seu departament, va informar a Long que els unionistes no podien controlar ni volien nou comtats. [xxxv] Una vegada més, aquesta política girava sobre un pivot imperial, que funcionava a nivell mundial. Així, tot i que Carson s’havia conformat amb la partició de sis comtats fins i tot abans de la guerra, les seves llàgrimes de cocodril al parlament, arran del Tractat, indiquen el seu amarg ressentiment que els seus antics aliats plutocràtics havien abandonat els altres vint-i-sis comtats (inclòs el Dublín de Carson) a les barbaritats dels celtes incivilitzats.

De la Convenció a Carsonia, 1918-1919

Un examen de les proves, per tant, minà fatalment la teoria de les dues nacions: l’autodeterminació per a una nació de l’Ulster no tenia sentit; l’operació intentava subvertir l’autodeterminació. El protagonisme del concepte dins d’Irlanda va sorgir en part dels Catorze punts de Woodrow Wilson de gener de 1918, que pretenien fer el món segur per a la democràcia i garantir la pau futura garantint l’autodeterminació de les petites nacions sota seguretat col·lectiva i la Societat de les Nacions. Aquest article no avaluarà la qüestionable bona fides dels Estats Units en termes d’aquests principis, sinó que repassarà l’evolució i la manipulació del concepte d’autodeterminació per part d’una elit imperial que vol mantenir els seus interessos estratègics a Irlanda.

Es podria afegir, però, que el ‘timing’ de Wilson va resultar poc propici per als unionistes de l’Ulster i els seus aliats més durs dins l’establishment tory. La coalició de Lloyd George havia establert una Convenció Irlandesa l’estiu anterior per aplacar l’opinió dels EUA sobre Irlanda. Els unionistes de l’Ulster es van enfrontar a pressions per cedir en termes d’Unitat Irlandesa, mentre que les perspectives de victòria a la guerra continuaven sent incertes. El gener de 1918, Long va confiar a Carson que la renúncia d’aquest últim al gabinet ‘m’acosta a fer-me maleir Irlanda i totes les seves obres. Les “estrelles en els seus camins” semblen estar treballant per al Kaiser i els seus gossos infernals “. [xxxvi] Al febrer, Carson es va sentir impulsat a fer una carta proposant “un sistema de federació per a tot el Regne Unit”, ja que la Unió “Malgrat tot, es pot preservar segons els principis d’una autèntica federació”, un suggeriment estrany donat el consens actual sobre la inevitabilitat de la partició. [xxxvii] Una setmana després, l’aleshores Lord Salisbury va consentir la proposta federal de Carson, afegint, però, que ” segurament hem de començar derrotant l'”Irlanda una nació”. ‘ [xxxvviii] Argumentar que la partició va sorgir d’una teoria de dues nacions o el doble dret a l’autodeterminació constitueix una perversió barroera de les proves.

Més aviat, la perspectiva intransigent rebutjava constantment la democràcia. Mentre Carson reflexionava sobre el federalisme, un terratinent lleialista del sud va expressar el seu menyspreu per l’hoi polloi, afirmant que ‘els Sinn Feiners i els joves sacerdots … no volen res més que la “completa independència”. El govern lliurarà seriosament el país a aquesta mena de gent?’ [xxxix] De la mateixa manera, Montgomery va aconsellar Lord Londonderry que no adoptés el principi d’autodeterminació si això situava “una de les portes de la Ciutadella d’un Imperi que lluitava per la seva la vida en mans de simpatitzants amb l’enemic”. [xl] Londonderry, elogiat per molts historiadors revisionistes com el ministre “liberal” d’Educació al gabinet unionista de Craig, va defensar posteriorment el feixisme britànic i es va fer amic de Hitler. En correspondència privada el 1922, va donar algunes indicacions del menyspreu de l’elit cap als nacionalistes irlandesos en negar-se a “subscriure’s a l’escàs pensament que es pot esperar en una petita illa, que parla una llengua que ningú no entén, egocèntrica, orgullosa i massa delicada”. [xli] Posteriorment, Londonderry es va negar a viatjar a Dublín després del tractat, ja que estava ressentit amb en “govern en mans de gent que durant generacions ha atrofiat la qualitat de governar, sent massa mandrosa o massa estúpida per prendre els engranatges del poder per mèrit enlloc de fer-ho amb l’assassinat “. [xlii]

Mentre Montgomery i Londonderry combatien a la rereguarda contra les demandes d’Unitat Irlandesa a la Convenció, la revista de dretes Spectator va promoure el dret recíproc d’Ulster a l’autodeterminació. L’exredactor del Northern Whig i futur representant unionista a la abortiva Boundary Commission (Comissió de fronteres), Joseph Fisher [xliii], va aconsellar a Montgomery que els unionistes de l’Ulster no havien de parlar massa autodeterminació i només emprava la teoria de les dues nacions com a “reductio ad absurdum ; recentment ha entrat en el camp de la política pràctica”, però “mai no l’hem demanat ni l’hem acceptat per si mateixa.” [xliv] Montgomery va advertir als delegats de la Convenció Unionista que la “fal·laç” i “bolxevic” [sic.] doctrina de l’autodeterminació només es podria evitar a Irlanda, si els unionistes “insisteixen en el mateix dret per als comtats del nord-est”. Després va lamentar les inevitables reformes democràtiques futures i la desaparició del “dret constitucional immemorial de la Cambra of Lords a vetar o aturar la legislació’. [xlv] L’adopció conservadora i unionista del principi d’autodeterminació per a un Ulster truncat constituïa, per tant, un exercici totalment cínic.

La posterior Llei del Govern d’Irlanda va ser dissenyada per fer Irlanda segura per a la hipocresia. James Stronge, el principal delegat dels Orangistes i de la UUC, va esbossar inequívocament la posició el febrer de 1918. Com a “unionista de base imperial”, va oposar-se al “domini del Home Rule” ja que conduiria a una “República irlandesa hostil a l’Imperi”. De fet, Stronge va expressar la seva infelicitat davant el ‘govern cada dia més compromès amb la doctrina de “l’autodeterminació de les nacions “,’ que els deixava “oberts a l’acusació d’hipocresia”. En aquest sentit, “l’únic camí segur” era “mantenir-se ferm contra el Home Rule” i insistir “que l’Ulster no hi seria introduït sense el seu consentiment.” Per tant, els “nacionalistes”[sic.] haurien de “seguir a la Unió fins que puguin persuadir els unionistes d’adoptar el Home Rule” [xlvi] Durant el debat parlamentari sobre el discurs il·legal de Carson del Dotze de Juliol que amenaçava de reorganitzar la UVF, el germà petit de Salisbury, Lord Hugh Cecil, va demanar l’exclusió de l’Ulster en línia amb “el desig de la població, la doctrina de autodeterminació -una expressió de la qual no sóc un gran admirador-” el que no resultava un suport gaire contundent. [xlvii]

Acabada de la Conferència de Pau, Lloyd George va dirigir la seva atenció a Irlanda i la implementació de la partició de sis comtats i un parlament de Belfast, anunciant la política al parlament el desembre de 1919. El diputat laborista, Arthur Henderson, va descriure la partició “com un triomf per a la dictadura de la minoria”, que és “totalment incompatible amb els principis d’una democràcia sòlida i real”. A continuació, va destacar l’abandonament de l’opció dels comtats, ja que ‘ni tan sols es proposa consultar a la gent de l’Ulster atorgant-los el dret a un vot dels comtats. Si està malament forçar qualsevol altre comtat de l’Ulster contra la seva voluntat a formar part d’un parlament de Dublín per a tota Irlanda, ha d’estar malament igualment obligar a qualsevol comtat d’Ulster contra la seva voluntat a formar part d’un parlament de Belfast. Quins són els fets pel que fa a l’Ulster? ’[xlviii] Els fets sobre el terreny a l’Ulster canviarien fonamentalment a causa de la intervenció de la direcció unionista de l’Ulster al llarg de l’any següent.

L'”Ulster de Carson” i el Pacte abandonat

Acte lleialista de signatura del Pacte de l’Ulster (Ulster solemn League and Covenant) contra el Home Rule irlandès. 28 de setembre de 1912

En el setè aniversari del Dia de l’Ulster, la signatura de la Solemne Lliga i Pacte de l’Ulster (1912) (Solemn League and Covenant), Carson va escriure a Bates comprometent-se a combatre “la conspiració contra les nostres llibertats civils i religioses avalada per cruels assassinats a Irlanda i mentides i tergiversacions a Amèrica.” Reveladorament, va concloure que “mantenim el nostre pacte amb lletra i esperit i amb l’ajut de Déu derrotarem els nostres enemics com ho fèiem abans”. [xlix] En realitat, Carson havia marcat sis comtats (tot i que el Pacte era per als nou comtats de l’Ulster) com el seu mínim irreductible en qualsevol acord de partició ja el 1913 i la UUC a l’Antic Ajuntament de Belfast havien acollit discretament la partició permanent de sis comtats el juny de 1916. [l] Retrospectivament, el líder de la UVF de Tyrone, Ambroise St Quentin Ricardo, va recordar que “James Craig … va parlar amb mi durant una hora sobre el seu pla de 6 comtats. Li vaig dir que creia que s’havia tornat boig! ’[li]

Al maig de 1917, Lord Curzon, ex virrei d’Índia, particionista de Bengala i futur secretari d’exteriors, va redactar un esquema que permetia als comtats votar sortir d’un parlament irlandès amb una majoria del cinquanta-cinc per cent, amb el propòsit transparent d’habilitar una minoria a Tyrone i Fermanagh per decidir la qüestió”. [lii] El manifest electoral del govern de la coalició britànica de 1918 contenia el Home Rule amb exclusió de sis comtats. Això va portar Carson a informar Craig que “Estem en aigües tranquil·les en aquest moment”. [liii] Posteriorment va confiar a Montgomery que “la nostra política hauria de ser que, en cas que es trobés que la devolució era una necessitat, exigim una parlament subordinat de l’Ulster”. [liv]

Al febrer de 1920, Joe Devlin, el diputat nacionalista constitucional de West Belfast, va predir “un Parlament … per a sis comtats” que establiria “una partició permanent … continuant amb tots els sofriments i la tirania dels nostres dies, però en pitjor estat”. [lv] Posteriorment va afirmar que el govern tenia “un acord clar i definitiu amb Sir Edward Carson, i que qualsevol intent d’estendre la zona es trobaria amb la seva hostilitat més forta”. [lvi] La correspondència de Carson amb Bates ho demostra. Abans del vot crucial de la UUC sobre l’esquema, va afirmar que “la situació amb què ens enfrontarem serà la més difícil i crítica que hagi sorgit i plena de conseqüències per a l’Ulster i per a tota Irlanda en el futur de tal manera que qualsevol acció massa precipitada o massa considerada ha de ser descartada. Per tant, espero sincerament que tots els nostres amics tinguin la ment oberta”. Carson va esbossar les implicacions imperials més àmplies que hi havia darrere de la partició de sis comtats, que es recolzaven en “no només interessos locals o personals”, sinó que els unionistes haurien de “tenir una visió àmplia respecte a l’orgull que sentim i que fem tot el possible pel Regne Unit i l’Imperi en general. “[lvii]

El cap de l’Orde d’Orange va afirmar que Bates, “com alguns altres … pensa massa exclusivament Belfast en els seus punts de vista”, tot i que estava “reconciliat … amb la idea de partició. Un pensa que si no tenim amics al sud de les muntanyes de Newry, potser seria millor traçar-hi la frontera i ser francament “britànics occidentals” i no irlandesos. [lviii] El setembre de 1919, el comitè parlamentari de Walter Long va recomanar la partició de sis comtats amb parlaments duals de Belfast i Dublín elegits per representació proporcional. La Llei de Govern d’Irlanda, aprovada el desembre de 1920, reflectia aproximadament aquestes propostes, però també contenia disposicions perquè un Consell d’Irlanda coordinés els assumptes d’interès comú dels dos parlaments. Tanmateix, això representava una simple disfressa per a la decidida defensa que féu el govern de la partició. [lix]

L’acceptació per part de la UUC de la proposta de Llei de Govern d’Irlanda el 10 de març de 1920 amenaçava de dividir l’Unionisme de l’Ulster, ja que els delegats de Cavan, Monaghan i Donegal naturalment se sentien traïts. [lx]Ricardo va dimitir per “ira i disgust” i va afirmar que “Carson el dia 10 va caure del pedestal on molts l’havien col·locat.[lxi] En altres llocs, va criticar “l’estreta camarilla de Belfast” que governava des de l’Antic Ajuntament i va afirmar que representava “una forta minoria de lleialistes” que desitjaven donar “als firmants del Pacte una oportunitat … per evitar el trencament del Pacte de l’UIster”. [lxii] Això va conduir més aviat vàcua introspecció sobre el significat real del Pacte de 1912. Tot i això, en última instància, com va escriure privadament el delegat de la UUC, John Gunning-Moore, “tota la qüestió de la ‘violació del Pacte’ passa pels números … un parlament dels nou comtats seria tan dèbil que seria [gairebé] immediatament absorbit per un de Dublín.”[lxiii] El delegat de Dungannon, Barry Meglaughlin, va proporcionar encara més detalls fantasiosos

si s’inclouen els nou comtats d’aquí a cinc anys, hi haurà una majoria nacionalista i aquesta feina ja ha començat en una mesura molt més seriosa del que la majoria imagina. Hi ha fons proporcionats en diferents centres per a la compra de propietats per nacionalistes a prop de les diverses ciutats de l’Ulster i, fins i tot, s’estan reclutant nacionalistes provinents de les zones del mig, sud i oest fins a un punt tan alarmant que, fins i tot amb els sis comtats, hauríem d’estar vigilant constantment. Alguns dels nostres pregunten què és el que ens impedeix fer-ho, però sé per amarga experiència que no podem fer-ho, de manera que no tenim el poder de l’Església al darrere per obligar el nostre poble a venir … com coneixeu l’altre bàndol en tenen cent per cadascun dels nostres al sud i a l’oest sobre els quals operar. [lxiv]

Montgomery, doncs, va reconèixer el “considerable triomf” de Carson en aconseguir que Tyrone i Fermanagh “s’incloguessin al tancat del Nord (Northern Pale)” i va expressar la seva preocupació que, “si tot es torna a remenar, podem ser els que patirem”. [lxv] Una considerable minoria, però, compartia l’opinió d’una delegada de la UUC “que ja no volia ser membre d’un Consell que deliberadament i sense vergonya va trencar la Solemne Lliga i Pacte … Pot haver estat convenient i digne d’estadista trencar-la, però no honorable. [lxvi] El 5 de maig, Carson va assistir a una reunió d’urgència de la UUC que va rebutjar aclaparadorament l’extensió de l’autoritat del parlament del nord a nou comtats. Clarament, la política unionista “no era una qüestió d’ètica i honor, sinó una qüestió d’aritmètica.”[lxvii] James Craig i altres unionistes destacats van deixar clara la seva posició:“els sis comtats són la ciutadella de l’unionisme de l’Ulster. Si no podem mantenir els llocs avançats, hem de rebutjar l’oferta de la posició indisputada de la ciutadella? … El Pacte no es pot interpretar com un pacte per al suïcidi “.[lxvii] Si hi havia espai per a una democràcia en funcionament dins d’aquest acord apareixia com un punt irrellevant.

El supremacisme que fonamentava la partició de sis comtats reflectia la lògica dels intents de Lloyd George de consolidar la posició de l’unionisme de l’Ulster, tot frenant la desenvolupament de la campanya de l’IRA. Després d’haver aconseguit l’acceptació de la partició de sis comtats, la direcció unionista va iniciar algunes tasques de manteniment interns a l’Ulster Pale i, d’acord amb el govern, va iniciar una purga de tota dissidència política. Aquesta campanya va rebre cobertura ideològica en un atac generalitzat contra la percepció de salvatgisme republicà. Tot i que les estadístiques reals del conflicte i la legitimitat del mandat del Sinn Fein per a una república minen aquesta retòrica, la seva eficàcia semblava òbvia, o, “les afirmacions de les atrocitats dels seus oponents eren exagerades, però el valor propagandístic d’aquestes històries era immens”. [lxix]

Lloyd George, Primer Ministre, i Winston Churchill, Secretari de Guerra.

A cada pas, el govern de coalició coincidia amb l’instint coercitiu supremacista de l’unionisme de l’Ulster. Lloyd George va expressar el fonament imperialista més ampli, quan va confiar a Churchill el 10 de maig de 1920 que «no podem deixar les coses tal com són. De Valera ha desafiat particularment l’Imperi Britànic i, tret que sigui rebutjat, l’Imperi semblarà ximple”. [lxx] Kenneth Morgan ha descrit la conducta de la coalició a Irlanda com” el capítol més negre de la política del Govern en qualsevol teatre, un monument a la ignorànica, al prejudici racial i religiós i a la ineptitud. [lxxi] Mentre defensava aquesta conducta al parlament, Churchill es negava a concedir una república a “una miserable banda d’assassins covards com els lleopards humans de l’Àfrica oriental”. [lxxii] El irlandesos anaven en bona companyia; Churchill defensava l’ús d’armes químiques a Mesopotàmia, “contra els àrabs recalcitrants com a experiment.” Qualsevol objecció semblava “poc raonable”, ja que el secretari d’Estat de la guerra es mantenia “fermament a favor d’utilitzar gas enverinat contra tribus incivilitzades. [lxxiii] Aquestes suposicions van fonamentar un estiu molt calorós a Belfast el 1920.

Les eleccions i el Pogrom de 1920

En el moment de les eleccions locals de gener, Fred Crawford va aconsellar a Carson que proengués “la part més protestant de Cavan, Donegal i Monaghan” i deixés de banda les “illes” catòliques, abans d’admetre que “Si els nou comtats es prenen tal com són, d’aquí a deu anys, l’Ulster es declararà a favor d’unir-se a la resta d’Irlanda, i després Déu ajudi els protestants “. [lxxiv] En realitat, la predicció de Crawford semblava una mica optimista, ja que els resultats de les eleccions locals del gener i juny de 1920 indicaven una majoria segura contra la partició i per la independència als nou comtats de l’Ulster. A les eleccions locals, els nacionalistes van obtenir la corporació Derry, malgrat el gerrymandering, però els antiparticionistes (inclosos els laboristes) també van aconseguir victòries inesperades a Lurgan, Dungannon, Carrickfergus, Larne, Limavady, Cookstown i Lisburn. De fet, els partits antiparticionistes van guanyar més del cinquanta-quatre per cent dels escons dels nou comtats i més del quaranta-un per cent dels sis comtats proposats, amb una majoria a Fermanagh i Tyrone i gairebé la meitat dels vots al comtat d’Armagh. De fet, van guanyar el control de vint-i-quatre de setanta-cinc ens locals dels sis comtats. Un Ulster unionista homogeni era una ficció. [lxxv]

A més, la vaga general de Belfast del gener de 1919 i els resultats de les eleccions municipals un any més tard van assenyalar la consolidació d’una circumscripció independent anti-particionista a la ciutat, que deixava al descobert les esquerdes del monòlit orangista dins els murs de la ciutadella. El juny anterior, Bates es va posar en contacte amb Carson, animant-lo a revigoritzar l’Associació Laborista Unionista de l’Ulster (UULA), una organització obrera sectària sota el control de Bates, que Carson havia fundat quan la guerra acabava, imitant la protofeixista Lliga de Treballadors Britànics de Milner. [lxxvi] Durant l’estiu de 1919, la UULA i la Ulster Ex-Servicemen’s Association (UESA) es van posar en contacte amb Carson, a través de Bates, per obtenir el reconeixement oficial. Carson, ja president de la UULA, va assumir el paper de vicepresident de la UESA. La UULA va demanar a Carson “una conversa privada amb vostè en un moment de la vostra visita que seria d’allò més oportuna” i, de nou, “durant uns minuts conversa privada”. [lxxvii] En una línia similar, la UESA, que deia tenir “tots els homes lleials a l’Ulster i el 95% orangistes”, va sol·licitar també una “entrevista privada”, ja que podrien “explicar-ho més en persona que per escrit”. [lxxviii] Tot i que la mala salut de Carson va significar que les reunions no tinguessin lloc mai, al mateix temps , James Craig va aconsellar al traficant d’armes de la UVF Fred Crawford que s’aturés temporalment en els seus esforços:

Quan se signi la Pau, serà cosa vostra consultar Dawson Bates i que prengueu qualsevol acció que considereu judiciosa, però en cap cas hauríem de ser implicats ni Sir Edward Carson ni jo; no en sabríem res. Podria parlar més lliurement sobre aquest tema, però ja llegireu entre línies. [lxxix]

No obstant això, algunes pistes sobre la intenció d’ambdós grups es poden deduir a partir dels objectius i fins de la UULA, que incloïen «aconseguir ocupació per a soldats donats d’alta i desmobilitzats», mitjançant intents de «contrarestar i combatre les organitzacions del Sinn Fein. Que actualment estan fent tot el possible per mantenir els nostres homes fora de servei i els seus a la feina”. També van subratllar la importància de “l’harmonia entre els empresaris sindicalistes i els treballadors”, amb l’esperança que s’estableixi una delegació a cada ciutat i poble de l’Ulster. Curiosament, la UULA va proposar

iniciar alguna cosa de la naturalesa d’un Ulster Trades Council. Les dificultats previstes en això són que si aquesta qüestió es presentés a les reunions sectorials dels sindicats hi hauria una ruptura completa i l’element del Sinn Fein probablement es desvincularia i s’uniria a la ITGWU (NdT: el gran sindicat obrer irlandès), o potser al “moviment Big Union” (NdT: sindicalisme revolucionari amb influència de la IWW nordamericana). [lxxx]

Al setembre de 1919, la UULA havia identificat les fal·laces qüestions del retorn dels ex-militars que havien estat mantinguts fora dels llocs de treball pels catòlics (que s’havien quedat a casa” i la intrusió del Sinn Fein a Belfast de sotamà del sindicalisme com a qüestions clau en un objectiu més ampli d’establir una hegemonia unionista sobre les relacions laborals. La UESA i la UULA van constituir els grups dominants en l’expulsió massiva de catòlics i i protestants ‘podrits’ [socialistes] l’estiu següent. En aquella etapa, el boom inicial de la postguerra havia minvat, així com la posició negociadora favorable dels treballadors davant els patrons. Les condicions materials semblaven madures per a un contraatac reaccionari. El fonament polític de l’acció directa era molt clar des del gener de 1920, però la delicada qüestió de la partició de sis comtats impedia l’acció directa fins a l’estiu.

Cartell dels candidats laboristes al barri protestant de Shankill, Belfast. 1920.

En el moment de les eleccions municipals de 1920, els laboristes de Belfast aconseguien dotze escons i igualaven la seva quota mitjana de vots de les eleccions generals de 1918, fins i tot aconseguint el vint per cent al veïnat predominantment catòlic de Falls. [lxxxi] Aparentment, existia un electorat antisectari, l’aparició del qual reflectia l’augment massiu de l’activisme sindical. Henry Patterson argumenta que el vot del Belfast Labour Party només representava “la política municipal amb venjança” i que “la minoria de treballadors protestants que van votar pels candidats laboristes no havien revolucionat la seva política”. [lxxxii] Malgrat això, els seus oponents lleialistes s’havien passat un any retratant-los com una cinquena columna republicana. [lxxxiii] Aquesta vegada, James Turkington, de la UULA, es va enfrontar al socialista Sam Kyle al veïnat de Shankill i el seu discurs va deixar al seu públic ben informat sobre les intencions laboristes:

Els Sinn Feiners, socialistes i bolxevics demanaven avui a la gent els vots d’aquesta circumscripció [Shankill] i volia que els votants vegessin el joc d’aquests partits en particular. Aquí hi havia un joc en curs, i els socialistes presentaven candidats a totes les ciscumscripcions de Belfast: els homes … es van comprometre amb una república i es van comprometre amb la qüestió del Home Rule. Volia cridar l’atenció de l’audiència sobre l’estat dels països, que … tenien repúbliques darrerament, i no creia que n’estiguessin satisfets … Pel que fa a la qüestió salarial, els socialistes s’havien oposat a la concessió d’un salari vital per a la policia, contra la qual havien estat lluitant, i massacrant a tot el país … per terroritzar-los per tal que poguessin tenir una república dels obrers a Irlanda i governar Belfast, però això mai no serà. Aquestes persones també havien negat un salari vital als professors, perquè els Sinn Feiners volien que l’educació estigués en mans dels sacerdots. En conclusió, va dir que era contrari a la revolució, el bolxevisme i el socialisme desenfrenat. [lxxxiv]

Davant de la lliure elecció, milers de treballadors protestants van ignorar l’etiqueta sagnant del Sinn Féin i els candidats laboristes van superar constantment el seus oponents de l’UULA. Turkington i el seu company de candidatura de l’UULA van obtenir menys de 500 vots en contra de Sam Kyle, que va va encaçalar l’elecció amb 2082 vots, i cinc-cents per a un altre candidat laboralista. Normalment, els votants unionistes escollien candidats oficials unionistes de l’Ulster per damunt de l’UULA. Una política obrera resistent s’havia demostrat impermeable a un any de propaganda negra; la reacció lleialista adoptaria posteriorment mètodes menys subtils. No obstant això, el delicat pas de la partició de sis comtats a Westminster i dins del mateix Belfast va impedir l’acció directa immediatament després del “gran pas” laborista a Belfast, on els candidats unionistes oficials (inclosa la UULA) amb prou feines van registrar el cinquanta per cent dels vots a la gran ciutadella unionista. [lxxxv]

Enfrontaments al carrer a Belfast durant el pogrom lleialista de 1920.

Malgrat tot, entre la segona i la tercera lectura de la Llei del Govern d’Irlanda, la violència lleialista reaccionària, sancionada pels líders unionistes, va purificar la política de Belfast i va forjar la discriminatòria economia Orange sobre la qual descansaria el parlament protestant de Craig durant mig segle. És possible que el nord es constituís formalment el juny de 1921, però havia rebut un bateig de sang als carrers de Belfast l’estiu anterior, quan les màfies lleialistes van expulsar deu mil catòlics i «protestants podrits» dels llocs de treball més importants de la ciutat. Els líders unionistes de l’Ulster van facilitar aquesta purga i l’estat imperial britànic la va sancionar quan va reclutar els pogromistes en la Policia Especial de l’Ulster (USC Ulster Special Constabulary -els B-Specials). Durant els dos anys següents, més de 23.000 persones van ser expulsades de les seves llars i gairebé cinc-centes persones van morir, més del noranta per cent d’ells civils i una majoria important de catòlics, en una ciutat on aquesta denominació no comprenia amb prou feines ni una quarta part de la població. Eamon Phoenix calcula que cinquanta mil persones van fugir dels sis comtats durant el període, o aproximadament un de cada deu membres la població nacionalista. [lxxxvi] Quan va ser desafiat en privat pel que fa a l’expulsió dels catòlics de Lisburn, Lord Londonderry va replicar amenaçadament que en “molts districtes dels sis comtats”. hi ha tanta preponderància de protestants que l’extermini dels catòlics seria una qüestió molt fàcil. »[lxxxvii] Aquestes xifres parlen d’un nivell de violència i disrupció sectàries indiscriminades inigualables a qualsevol lloc d’Irlanda, però familiar per a qualsevol estudiant de la violència de l’extrema dreta a l’Europa contemporània. Brendan O’Leary encapsula ordenadament el naixement de l’Ulster de Carson

Aquesta descripció del pergamí fundacional [la Llei de Govern d’Irlanda] emmascara el cruent inici de la nova entitat política. Les matances, incendis i desplaçaments forçats, el que avui s’anomena neteja ètnica o sectària, que van tenir lloc a Belfast … però també a l’interior, a llocs com Lisburn, Banbridge i Dromore. La gran majoria de les víctimes a l’Ulster, tant de manera absoluta com proporcional al seu nombre local, eren catòliques … El naixement d’Irlanda del Nord va estar marcat per la violència pogromista contra la minoria … el que va passar a Belfast i les seves rodalies va tenir efectes duradors. [lxxxviii]

La Llei del Govern d’Irlanda

Els debats parlamentaris entorn de la segona lectura de la Llei minen completament la idea que l’Estat imperial britànic recolzava l’autodeterminació irlandesa. Lloyd George va ridiculitzar el Partit Laborista per arribar a proposar la noció que Gran Bretanya havia de cedir si la majoria del poble irlandès demanava una República. De fet, el primer ministre va admetre que no podia proposar “res que, de moment, sigui acceptable per a la majoria a Irlanda”. [lxxxix] En altres llocs, l’aleshores Secretari en cap per Irlanda, Ian Macpherson, va invocar la “paraula bàrbara ‘auto-determinació’ ” en suport d’un parlament per a ‘l’Ulster’ “, tot confirmant que una República d’Irlanda”mai no es podrà tolerar”. De fet, va lamentar la ‘fanfarroneria’ del Sinn Fein, ja que “no hi podia haver política més suïcida” que l’establiment d’una República Irlandesa. [xc]

Durant el debat, JR Clynes, del Partit Laborista, va condemnar la partició de sis comtats “sobre una base religiosa”, que no reconeixia “ni la unitat històrica de la província d’Ulster ni del conjunt d’Irlanda”, abans d’esbossar els buits tòpics governamentals que envoltaven el desig d’una unitat irlandesa definitiva a través del Consell d’Irlanda proposat. En resum, la Llei del Govern d’Irlanda “o eliminaria, sinó que aprofundiria, la fricció que ha prevalgut durant molt de temps”, emfatitzant la creació d’una indefensa “minoria permanent” de catòlics del nord i la marginació de la política obrera en favor de la institucionalització del sectarisme. [xci] El germà del futur primer ministre del nord, Charles Craig, havia confirmat anteriorment l’observació de Clynes sobre el Consell d’Irlanda, admetent que per ell no hi havia ni la “mínima esperança que aquella unió sorgís en la vida de cap home d’aquesta Cambra” en la mesura que el parlament de Belfast representava la “realització dels objectius que preteníem quan vam aixecar la nostra força de voluntaris i quan ens vam armar el 1914”. [xcii]

Com ja s’ha esbossat, el projecte de llei va ser aprovat fàcilment en la segona lectura i, després d’algunes tensions internes pels Covenanters traïts en tres comtats de l’Ulster, va ser també aprovat per la UUC. No obstant això, en la tercera lectura de la llei al novembre, els britànics ja havien nomenat Ernest Clark com a subsecretari de l’Ulster encarregat de crear l’administració del parlament protestant de Craig, que descansava sobre la base del pogrom. Durant el debat parlamentari de novembre, el laborista William Adamson va criticar “la nostra política estúpida, insensata i de mà dura a Irlanda”, que va fer perdre a Gran Bretanya el “crèdit … guanyat en el transcurs d’aquesta gran lluita” per la llibertat de les nacions petites durant la Primera Guerra Mundial. A continuació, va destacar la hipocresia de Lloyd George en parlar de llibertat i autodeterminació «tan lluny com París», però negant-les a Irlanda. [xciii]

Lloyd George va contraatacar ridiculitzant com a “inconcebible” la noció que una política aplicada a Txecoslovàquia i Polònia entre els “residus de l’Imperi austríac després d’una guerra devastadora” podia ser implementada per un imperi victoriós, que resistiria una Irlanda independent “amb tota la seva força”. Va admetre que la gran majoria dels irlandesos volien una República, però això només perquè, “en un moment de temperament”, els faltava la intel·ligència per adonar-se que la independència d’Irlanda seria “desastrosa per al seu propi futur”‘, i per tant la demanda “no representa en cap cas el seu pròpia pensament real”. “No parlem, per tant”, va concloure despectivament, “d’autodeterminació.” [xciv] La concepció imperialista i paternalista de l’elit britànica sobre els irlandesos com a mig diable, mig nen, amb prou feines havia evolucionat des de les promulgacions de Salisbury sobre hindús i hotentots.

Durant el mateix debat, Edward Carson va castigar aquells diputats que “parlen molt lliurement d’autodeterminació”. Després d’expressar hipòcritament la falsa esperança que el Consell d’Irlanda algun dia podria conduir a la unitat dins de l’Imperi, Carson va afirmar que els unionistes de l’Ulster “tindrien la millor oportunitat de mostrar la realitat de les seves professions de lleialtat cap al vostre Imperi mostrant en els seus actes de govern una tolerància, una equitat i una justícia envers totes les classes i totes les religions de la comunitat”. Com a resposta, el diputat del Partit Irlandès de West Belfast, Joe Devlin, va profetitzar que Carson podria passar “amb alegria i placidesa per Belfast i tornar a Anglaterra”, però quan es constituís aquest Parlament “són els homes salvatges els que governaran”. Llavors va excoriar Carson i Craig per la seva participació en el pogrom, una “demostració escandalosa de fanatisme absurd i salvatge” i “persecució tan perversa que hom podria imaginar que qualsevol home que en fos responsable, i el defensés, seria indigne no només d’un lloc al govern sinó d’un lloc en aquesta Cambra.” [xcv]

Conclusió

Tant per raons domèstiques com internacionals, els republicans irlandesos i els seus suports “exiliats” a l’estranger van haver d’apoderar-se de la retòrica wilsoniana sobre “autodeterminació”. Tot i que la retòrica wilsoniana (i els aliats van qualificar-ne l’acceptació com a objectiu de guerra) va néixer en la hipocresia, els nacionalistes irlandesos, sens dubte, van ser dels pocs que la van emprar honestament. No obstant això, per defensar la partició, els historiadors revisionistes també han adoptat l’argument de l’autodeterminació, enllustrant-la amb el «principi del consentiment», però només per als unionistes i només com a arma contra la unitat irlandesa i els seus partidaris. La seva utilització del terme és hipòcrita, ja que la majoria dels revisionistes no creuen que s’hagués d’haver aplicat mai a cap part d’Irlanda. De fet, els unionistes de l’Ulster i els seus aliats britànics van rebutjar obertament, fins i tot menysprear, l’autodeterminació i els seus preceptes democràtics o consensuals, i van deixar bastant clar, sobretot en privat, però fins i tot al parlament, que la seva preocupació principal, si no única, era el poder imperial i (als Sis Comtats) domèstic, que al seu torn es basava en purs interessos de classe, una ideologia de supremacia quasi racial i la por a l’espectre del bolxevisme.

La Llei del Govern d’Irlanda, que va rebre el consentiment reial el 23 de desembre de 1920, va consumar la perversió de l’autodeterminació irlandesa. L’elit britànica (inclosos els unionistes de l’Ulster) va dividir l’illa segons una agenda imperialista i reaccionària. L’apropiació totalment cínica de la mateixa elit del llenguatge d’autodeterminació ha conduït a un segle d’«evasions i supressions», que han donat lloc a «massives piles de coneixements defectuosos» sobre la història irlandesa, britànica i mundial. Malauradament, aquestes “idees i suposicions senzilles i enganyoses, extretes d’aquesta història bòrnia”, han modelat “els discursos dels estadistes occidentals, informes de think tanks i editorials de diaris, alhora que subministren combustible a innombrables columnistes, experts en televisió i experts en ‘terrorisme’ “. [xcvi] De fet, constitueixen la base mateixa de l’actual acord constitucional irlandès. Com assenyala amb raó Pankaj Mishra: “els nombrosos crims dels arrogants aventurers de l’imperi van ser habilitats pel gran poder geopolític de Gran Bretanya i, després, amagats pel seu prestigi cultural”. [xcvii] El resultat ha frustrat el progrés democràtic i la solució a l’aparentment interminable qüestió irlandesa.

Aquells que promouen la teoria de les dues nacions o el principi del consentiment practiquen evasions i supressions massives, res més revelador que una profunda descontextualització. L’administració colonial a Irlanda i les exigències més àmplies de l’imperialisme britànic solen ser considerades com a llegides i tractades amb guants infantils o ignorades completament. Malgrat tot, fonts unionistes i conservadores contemporànies van afirmar de manera privada i pública la centralitat de l’Imperi. De fet, en lloc d’acceptar que Irlanda contenia dues nacions, la partició va intentar subvertir el concepte mateix d’ “Irlanda una nació”. El primer primer ministre del nord, James Craig, considerava la zona dels sis comtats com “una inexpugnable, fortalesa”, que altres unionistes destacats van visualitzar com “un cap de pont per a la reconquesta d’Irlanda”, si els del sud declaraven una República. [xcviii] En la inauguració del parlament del nord el juny de 1921, el Secretari en cap per Irlanda, Hamar Greenwood, va felicitar Craig per “fer forts els fonaments de l’Imperi”. [xcix] Després que el juny següent l’Estat Lliure va bombardejar l’edifici dels Four Courts amb artilleria britànica, (NdT: Edifici judicial a Dublin, que havia estat ocupat pels republicans contraris al tractat amb Gran Bretanya i que fou bombardejat per ordre de Collins amb armament britànic, iniciant la guerra civil irlandesa) amb la qual cosa va encendre una cruel guerra civil intranacionalista, Winston Churchill es va sentir confiat a l’hora de calmar els temors de Craig sobre la seguretat de l’Ulster, ara que “Michael Collins havia alçat definitivament l’espasa contra els enemics de l’Imperi Britànic”. [c]

Amb el centenari de la partició a punt, segur que és el moment de dir la veritat sobre la qüestió irlandesa, sobretot quan les gallines particionistes tornen a casa i els Brexiteers amb Salacot colonial semblen empesos a desfer la unió molt més antiga d’Anglaterra i Escòcia. La Llei de Govern d’Irlanda va privilegiar una comunitat de colons que va defugir la nació cívica irlandesa promulgada per Wolfe Tone i els Irlandesos Units i va optar per seguir el tren d’una elit narcisista i incestuosa que va portar la modernitat liberal al món a punta de baioneta i canons. La partició va fer que Irlanda fos segura per a la hipocresia fa un centenari. Mentre els petits anglesos (little Engladers) es dediquen a incinerar el que queda de les restes de l’Imperi sobre les quals es basava l’empresa, no és hora d’acabar amb la farsa?

*Fearghal Mac Bhloscaidh és un historiador irlandès https://blosc.wordpress.com. Text publicat amb permís de l’autor. Traducció: M.C. L’Accent.

Notes

[i] Paul Bew té l’audàcia teleològica d’anomenar-ho ‘principi de consetiment’, Ireland: The Politics of Enmity 1789-2006 (2006), p. 383; per altres exemples representatius dels principals historiadors revisionistes vegeu, David Fitzpatrick, The Two Irelands: 1912-1939 (1996), p. 32; Roy Foster, Modern Ireland, 1600-1972 (1988), p. 466.

[ii] ‘miopia’ ve de la descripció de Foster del pacte electoral nacionalista o pacte de Logue a l’Ulster el 1918, p. 491; Foster on the 1916 Rising, p. 486; Fitzpatrick on De Valera’s 1937 constitution, p. 143

[iii] Hansard, HC Deb 31 March 1920 vol 127 c 1318.

[iv] Hansard, HC Deb 31 March 1920 vol 127 c 1323.

[v] Éamon de Valera, Ireland’s Stand (1946), p. 91.

[vi] Breandán Mac Giolla Choille, Intelligence Notes, 1913-16 (1966), p. 33.

[vii] J. J. Lee, Ireland, 1912-85: politics and society (1989), p. 2.

[viii] T. P. Daly, ‘James Craig and Orangeism, 1903-10’ in IHS, 34:136 (2005), pp 431-48.

[ix] T. C. Kennedy, ‘War, patriotism, and the UUC, 1914-18’, Éire-Ireland, 40 (2005), pp 189-211.

[x] Ronald McNeill, Ulster’s Stand for Union (New York, 1922), p. 112.

[xi] Londonderry to McKeown [?], 9 Sept 1922 (PRONI, D3099/2/7/43).

[xii] Andrew Gailey. ‘King Carson: an Essay on the invention of leadership’, in Irish Historical Studies, vol. 30, no. 117 (May, 1996), pp 66-87.

[xiii] McNeill, Ulster’s Stand, pp 111-2.

[xiv] Carson to Bates, 21 Apr 1919 (PRONI, D1237/18/19).

[xv] Geoffrey Lewis, Carson: The Man who Divided Ireland (2006), p. 231.

[xvi] Ibid, p. 258.

[xvii] Foster, Modern Ireland, p. 465.

[xviii] Ibid, p. 470.

[xix] Geoffrey Bell, The Protestants of Ulster (1978), pp 37-8.

[xx] Foster, Modern Ireland, p. 465.

[xxi] Ibid, p. 463.

[xxii] Citat a in Bell, Protestants of Ulster, p. 36.

[xxiii] Bew, Enmity, p. 370

[xxiv] Foster, Modern Ireland, p. 469

[xxv] Pel paper de Carson en el nomenament de Lloyd George, vegeu A.T. Q. Stewart, Edward Carson (1981), p. 107; for the Tory leaderships role in Ulster’s resistance, see Alvin Jackson, Home rule: an Irish history, 1800-2000 (2004), pp 153-4.

[xxvi] Milner to Carson, 21 July 1914 (PRONI, D1507/A/6/40).

[xxvii] Ian Colvin, The Life of Lord Carson, vol. 3 (1936), p. 166.

[xxviii] Hugh de Fellenberg Montgomery to Lord Farham, 6 Jan 1919 (PRONI, D627/437/11)

[xxix] Montgomery to W. M. Jellet, 19 Feb 1919 (PRONI, D627/432/11)

[xxx] Hansard, HC Deb 30 Mar 1920 vol 127, c 1125-6.

[xxxi] Crawford to Carson, 15 June 1917 (PRONI, D1507/A/23/47).

[xxxii] Citat a Fitzpatrick, Two Irelands, p. 239.

[xxxiii] Paul Murray, The Irish Boundary Commission and its origins, 1886-1925 (Dublin, 2011), p. 31.

[xxxiv] Eugnio Biagini, ‘Edward Carson’ in Eugenio Biagini, Daniel Mulhall (eds), The Shaping of Modern Ireland: A Centenary Assessment (Dublin, 2016)

[xxxv] Ferriter, A Nation, p. 294.

[xxxvi] Long to Carson, 22 Jan. 1918 (PRONI, D1507/A/26/16).

[xxxvii] Five copies of a [public?] letter from Carson 14 Feb 1918 (PRONI, D1507/A/26/42-45).

[xxxviii] Salisbury to Carson, 21 Feb 1918 (PRONI, D1507/A/26/42-5).

[xxxix] Lord Decies to Carson, 22 Jan 1918 (PRONI, D1507/A/26/12).

[xl] Montgomery to Londonderry, 26 Feb 1918 (PRONI, D627/433/60).

[xli] Londonderry to Hugh Kennedy, 5 Aug 1922 (University College Dublin Archive UCDA, P4/381/4).

[xlii] Londonderry to Hugh Kennedy, 22 Aug 1922 (UCDA, P4/383).

[xliii]La Comissió de Fronteres va ser establerta amb l’article XII del Tractat i va col·lapsar i es va ensorrar amargament quan Fisher va filtrar els detalls a un diari conservador el 1925; Fisher es va delectar en assegurar que s’assolia l’ “Ulster de Carson” quan la Comissió va proposar només alteracions o rectificaciions mínimes de la frontera dels sis comtats. (Fisher to Lynn, 7 Nov 1925, PRONI, D3480/59/58/1)

[xliv] Fisher to Montgomery, 4 Mar 1918 (PRONI, D627/433/68).

[xlv] Observacions d’un membre del comitè consultiu sobre la carta del Primer Ministre al senyor Barrie (PRONI, D627/434/138)

[xlvi] Stronge to Montgomery, 11 Feb 1918 (PRONI D627/433/47).

[xlvii] Hansard, HC Deb 16 Jul 1919 vol 118 c 495.

[xlviii] Hansard, HC Deb 22 Dec 1919 vol 123 c. 1028; L’opció dels Comtats va ser el marc per a l’exclusió temporal d’un parlament del Home Rule ofert per Asquith el març de 1914. Era evident que els unionistes podien esperar quatre comtats com a màxim i Carson va rebutjar la proposta com una sentència de mort amb suspensió de l’execució, exigint l’exclusió permanent del Home Rule del seu irreductible mínim de sis comtats.

[xlix] Carson to Bates, 29 Sept 1919 (PRONI, D1327/18/24).

[l] Montgomery to Willis, 15 June 1916 (ibid., D627/429/35).

[li] Ricardo to Montgomery, 11 Apr 1920 (ibid., D627/435/28).

[lii] Esborrany de Llei del Gobvern d’Irlanda, May 1917 (The National Archive, London, TNA CAB 24/89).

[liii] Carson to Craig, 12 Jan 1919 (PRONI, T3775/2/16).

[liv] Carson to Montgomery, 15 Aug 1919 (PRONI, D627/434/53A).

[lv] Devlin to O’Donnell, 13 Feb 1920 (Cardinal Ó Fiaich Library Armagh, COFLA, ARCH/10/4/14/13).

[lvi] Devlin to O’Donnell, 2 Apr 1920 (COFLA, ARCH/10/4/14/22).

[lvii] Carson to Bates, 26 Jan 1920 (PRONI, D1237/18/24).

[lviii] Stronge to Montgomery, 10 May 1918 (ibid., D627/434/11).

[lix] Jackson, Home Rule, pp 198-9; Carson es va adonar que el Home Rule ja era ben difunt in 1917 i que el Consell mai donaria lloc a una Irlanda unida (L.S. Amery to Carson, 17 May 1917, PRONI,D1507/A/23/36)

[lx] John Scott to Montgomery, 31 Mar 1920 (PRONI, D627/435/13).

[lxi] Ricardo to Montgomery, 8 Apr 1920 (ibid., D627/435/23).

[lxii] Ricardo to Montgomery, 11 Apr 1920 (ibid, D627/435/28); Ricardo to Montgomery, 21 Apr 1920 (PRONI, D627/435/47).

[lxiii] Gunning Moore to Montgomery [?] Apr. 1920 (PRONI, D627/435/57B).

[lxiv] Barry Meglaughlin to James Craig, 8 Mar 1920 (PRONI, D1327/18/27).

[lxv] Montgomery to Gunning Moore, 26 Apr 1920 (PRONI, D627/435/58).

[lxvi] A. B. Shaw Hamilton to Bates, 15 Mar 1920 (PRONI, D1327/18/27).

[lxvii] Montgomery to Stronge, 5 May 1920 (ibid, D627/435/72).

[lxviii] Ulster and Home Rule: Six Counties or Nine, 25 May 1920 (PRONI, D1327/18/29).

[lxix] Alan F. Parkinson, Belfast’s Unholy War (Dublin, 2004), p. 18.

[lxx] Martin Gilbert, Winston S. Churchill: World in Torment, 1916–1922 (London, 2015), p. 424.

[lxxi] Kenneth Morgan, Consensus and Disunity: The Lloyd George Coalition Government (Oxford, 1983), p. 132.

[lxxii] Paul Bew, Churchill and Ireland (Oxford, 2016), p. 102.

[lxxiii]Citat a Noam Chomsky, World Orders Old & New (1997), p. 6.

[lxxiv] Crawford to Carson, Jan 1920 (PRONI, D1507/A/33/1)

[lxxv] Per dades estadístiques, vegeu Brendan O’Leary ‘A Cold House’, a Atlas of the Irish Revolution (Cork, 2017), p. 822.

[lxxvi] Bates to Carson, 30 June 1919 (PRONI, D1507/A/30/12).

[lxxvii] R. W. Thompson to Carson, 26 Sept 1919 (D1507/A/31/20-1).

[lxxviii] Watkins [?] to Carson, 24 July 1919 (D1507/A/31/45-6)

[lxxix] Craig to Crawford, 16 June 1919 (PRONI, D640/7/3); per la malaltia de Carson, vegeu UULA minutes, 2 Oct 1919 (PRONI, D1327/11/4/1)

[lxxx] UULA aims and objects, Sept 1919 (D1507/A/31/22)

[lxxxi] Austen Morgan, Labour and Partition (1991), p. 259.

[lxxxii] Henry Patterson, Class Conflict and Sectarianism (1980), pp 119-20.

[lxxxiii] Ibid, p. 123.

[lxxxiv] Belfast Newsletter, 9 Jan 1920.

[lxxxv] Irish Times, 19 Jan. 1920.

[lxxxvi] Eamon Phoenix, Northern nationalism: nationalist politics and the Catholic minority in Northern Ireland, 1890-1940 (1994), p. 251

[lxxxvii] Londonderry to Hugh Kennedy, 5 Aug 1922 (UCDA, P4/381/3).

[lxxxviii] O’Leary, ‘A Cold House’, p. 821.

[lxxxix] Hansard, HC Deb 10 Feb 1920 vol 125 c 38.

[xc] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920, vol 127 c 926.

[xci] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920 vol 127 c 949.

[xcii] Hansard, HC Deb 29 Mar 1920, vol 127, c 984-6.

[xciii] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920 vol 134 c 1414.

[xciv] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920, vol 134 c 1431.

[xcv] Hansard, HC Deb 11 Nov 1920 vol 134 c 1455.

[xcvi] La cita fa referència a les representacions intervencionistes i neoconservadores liberals en general, però recull perfectament la posició irlandesa, Pankaj Mishra, Bland Fanatics: Liberals, Race & Empire (2020), p. 10

[xcvii] Ibid. p. 181.

[xcviii] Per la declaració de Craig, vegeu Brendan O’Leary, A Treatise on Northern Ireland, Volume I: Colonialism (Oxford, 2019), p. 340; la fortalesa (the Pale) es referia a l’encalavemnt anglès al voltant de Dublin durant l’edat mitjana, aquesta analogia apareixia sovint en la correspondència privada dels principals unionistes, vegeu Montgomery to Stronge, 6 Apr 1920 (PRONI, D627/435/21); Montgomery to Leo Maxse, 7 May 1920 (PRONI, D627/435/75).

[xcix] Greenwood to Craig, 10 June 1921 (PRONI, T3775/14/2).

[c] Churchill to Craig, 7 Jul 1922 (PRONI, CAB 6/75).